Bloc 1. Disseny experimental
Flashcards
- Variable dependent: definició
- La que l'investigador vol conèixer i mesurar. Depèn de la variable independent. Normalment només n'hi ha una.
- Variable independent: definició
- La que l'investigador escull i modifica. Pot haver-n'hi més d'una en un mateix experiment.
- Variable controlada: definició
- La que es manté igual en tots els grups de l'experiment.
- Quin eix d'un gràfic representa la variable dependent?
- L'eix Y. La variable independent es representa a l'eix X.
Preguntes tipus test
- Un investigador vol saber si la llum afecta el creixement de les plantes. Rega totes les plantes amb la mateixa quantitat d'aigua. Quina és la variable controlada?
- a) La quantitat de llum que rep cada planta
- b) La quantitat d'aigua
- c) La quantitat de llum
- d) La velocitat de creixement
Resposta: b) La quantitat d'aigua. La variable controlada és la que es manté igual en tots els grups. Com que totes les plantes reben la mateixa aigua, aquesta no canvia entre grups i no pot explicar les diferències de creixement.
- En el mateix experiment, la llum canvia i la velocitat de creixement varia en conseqüència. Quina és la variable independent?
- a) El tipus de terra
- b) La velocitat de creixement
- c) La quantitat de llum
- d) La quantitat d'aigua
Resposta: c) La quantitat de llum. L'investigador decideix modificar la llum, de manera que és la variable independent. La velocitat de creixement és la que depèn d'aquesta decisió, per tant és la dependent. L'aigua i la terra es mantenen iguals.
- Un investigador repeteix un experiment amb plantes i llum, però aquesta vegada rega cada planta amb una quantitat d'aigua diferent. Pot considerar-ho una rèplica?
- a) És una rèplica vàlida perquè es repeteix l'experiment
- b) Deixa de ser rèplica perquè canvia una variable controlada
- c) És una rèplica vàlida perquè canvia la hipòtesi
- d) Deixa de ser rèplica perquè canvia la mostra
Resposta: b) Deixa de ser rèplica perquè canvia una variable controlada. Una rèplica repeteix el mateix experiment mantenint les mateixes variables controlades i independents. Si l'aigua, que havia de ser igual en tots els grups, canvia, la repetició ja no és una rèplica i els resultats no són comparables.
Tema 1. ADN i ARN
Replicació, transcripció i traducció (dogma central de la biologia)
Regulació de l'expressió gènica i epigenètica
Cicle cel·lular i divisió cel·lular (mitosi i meiosi)
Mutacions
Herència genètica: genètica mendeliana i herència lligada al sexe
I 5 flashcards i 1 preguntes més al document.
Text del document
TEMARI 2n DE BATX BLOC 1. Disseny experimental Mètode científic: 1. Pregunta quantificable (Ex: Pot ser que el color vermell augment la temperatura dels objectes.) NO quant m’estimo al Ton 2. Hipòtesi: Afirmació/Pot ser… 3. Disseny experimental - Determinar variable (dependent, independent i controlada). - Nombre de rèpliques. (mostres). - Variable controlada. Mostra: Conjunt d’individus sobre els quals es realitza l’estudi de característiques iguals/semblants. Grup control: Grup mostra al qual no li apliquem la variable independent, serveix per comparar.
*Amplitud de mostreig → mateix nombre d’individus (15 grup control - 15 grup d’estudi) *Rèplica → Repetició del mateix experiment amb les mateixes variables controlades i independents. (ens permeten obtenir resultats significatius) 4. Dades (en una taula de dades/gràfic). 5. Conclusió (Refuta o verifica la hipòtesi). Variables: - Dependent → allò que jo vull conèixer i doncs perquè faig l’experiment, esbrinar (dependent depèn de la independent) Normalment només n’hi ha una. - Independent → depenen de l’investigador, les puc escollir jo. Pot haver més d’una - Controlada → Aquelles que es mantenen igual en tots els grups.
Gràfics: - Variable independent → Eix X - Variable dependent → Eix Y BLOC 2. GENÈTICA MOLECULAR Tema 1. ADN i ARN ÀCIDS NUCLEICS 1. Estructura dels nucleòtids Nucleòtids: gràcies a la unió d'aquests es formen els àcids nucleics (formen cadenes ADN.) molts nucleòtids → cadena llarga Formats per 3 molècules diferents: 1. pentosa (sucre): ribosa → ARN (àcid ribonucleic), desoxiribosa → ADN (àcid desoxiribonucleics) són les que formen l'ADN/ARN. Són D ja que són les que ens donen la vida.
SABER IDENTIFICAR 2. Un àcid fosfòric 3. Les bases nitrogenades: NO CAL SABER DISTINGIR bases púriques: 2 anells → adenina i guanina bases pirimidíniques: 1 anell → timina, citosina i uracil Bases nitrogenades: no cal saber distingir. Però saber que l’adenina i guanina tenen 2 anells. En formar-se s’allibera una molècula d’aigua. ARN agafa uracil!!: bioquímicament són similars i són intercanviables fàcilment. FORMACIÓ D’UN NUCLEÒSID Nucleòsid → (abans del grup fosfat) en unir-se el grup fosfat es converteix en nucleòtid, és més gran.
(conjunt dels tres) NO RECORDAR NOMS DIAPO 8 Unió sucre + base nitrogenada = pel C1 del sucre → nucleòsid RECORDAR: - per on es donen les unions del sucre + base nitrogenada pel C1 (nucleòsid). - Unió del grup fosfat al nucleòtid= pel C5 (nucleòtid) El grup fosfat (enllaç fosfodièster) permet unir un nucleòtid amb l’altre, però s'enganxa amb el C3 d’un nucleòtid amb el C5 d’un nucleòtid que ve a continuació formant-se una molècula d’aigua al mig hi ha un grup fosfat. ←DINUCLEÒTID (2 nucleòtids units) Formació de la molècula d’ADN és en direcció 5’ → 3’ (5 prima 3 prima) C5 - C3 Les cadenes d'ADN són antiparal·leles és a dir mateix recorregut però contra direcció.
S’uneixen per enllaç fosfodiéster (2 èsters), entre un OH de l’àcid fosfòric d’un nucleòtid i l’OH del C3’ de la pentosa d’un altre nucleòtid, formant-se una molècula d’aigua. Nucleòtids lliures: n'hi ha alguns que poden anar sols. diapo 14 no cal ADETRIFOSFAT (SABER NOM!): totes les molècules que consumim, l’objectiu és trencar-ho per alliberar energia (ATP) ATP: Les glucoses les cremen i es transformen en ATP. Actua en les cèl·lules com a intermediari entre les reaccions que alliberen energia i les que en consumeixen = moneda energètica. L’energia de l’ATP ve dels grups fosfats.
Per això es diu que l’ATP és la molècula energètica del cos ATP: saber identificar (3 grups fosfats) ATP= adenosintrifosfat Es troba lliure, sol, no forma part de l'ADN ni ARN, és essencial per les funcions del nostre cos.
ARN= àcid ribonucleic ADN= àcid desoxiribonucleòtids En una molècula de glucosa, l’anem metabolitzant, és a dir anar-los trencant →38 ATP B-oxidació + cicle de Krebs (no examen) energia necessària per al nostre cos Tres grups fosfats→ trifosfat ADP (procés després de trencar enllaços)= adenosidifosfat (cada trencament s'allibera energia) AMP (adenosinmonofosfat) Tipus d’àcids nucleics → nivell molecular - ARN (àcid ribonucleic): Amb la ribosa com a pentosa i com a bases nitrogenades l’adenina, citosina, guanina i uracil. - ADN (àcid desoxiribonucleòtid): Amb la desoxiribosa com a pentosa i com a bases nitrogenades l’adenina, citosina, guanina i timina. SABER IDENTIFICAR!
ADN (creadora: Rosalind Franklin/ persones que ho publiquen: James Watson, Francis Crick) James Watson i Francis Crick treballaven junts en un laboratori de la Universitat de Cambridge, Anglaterra, el 1951 van “descobrir” l’estructura d’ADN. Per això van rebre el Premi Nobel de Medicina el 1962. Però en veritat, l’estructura d’ADN la va descobrir Rosalind Franklin, una científica britànica. una hèlix doble, dues cadenes es disposen en sentits oposats (ADN: antiparal·leles), és a dir, una en sentit 3' → 5' i l'altra en sentit 5' → 3'. DIRECCIÓ DE SÍNTESI → POLARITAT Les bases nitrogenades (ex. Adenina) són a l'interior de la doble hèlix.
Mentre que els esquelets pentosa-fosfat de les dues cadenes es troben a la part exterior (protecció, resistència, tipus polar). Les dues cadenes queden unides per ponts d'hidrogen formats entre la base nitrogenada d'una cadena i la de l'altra cadena amb la qual queda enfrontada. Els aparellaments sempre són entre A-T (2 ponts d’hidrogen) i G-C (3 ponts d’hidrogen) → COMPLEMENTARIETAT DE BASES (aparellament) En negre l’esquelet desoxiribosa-fosfat i de color les bases nitrogenades A,T,C i G solc menor/solc major ex.
x + 2x= 34 3x=34 x= 34/3 Distància: 34 Armstrong (UN BUCLE/ UNA VOLTA) 1 solc= una entrada/ un forat (menor/mejor) Distància entre parells de base 1 Armstrong = 10⁻⁷mm 34 Armstrong / 1 bucle / 1 volta.
Distància entre un parell de bases i el seu següent= 3,4 Armstrong Distància entre una cadena i l’altre= 20 Armstrong SISTEMA INTERNACIONAL DE MESURA DE BIOLOGIA - Cèl·lules, bacteris= µm, mm - Virus, parts de bacteris= nm - ADN= Armstrong LLEI DE CHARGAFF → NOMÉS FUNCIONA AMB ADN ARN, perquè l'ARN és monocatenari (una sola cadena) no es pot aplicar complementarietat A = T i G = C (la quantitat d’adenines és igual a la de timines/ la quantitat de guanines és ka mateixa a la de citosina) A+G/T+C = 1.
PRESENTACIÓ 2 Nivells estructurals del DNA: → plectomínica= forma d'hèlix - Es distingeixen tres nivells estructurals diferents: - Estructura primària o seqüència de nucleòtids (units uns junts als altres) - Estructura secundària o doble hèlix - Estructura terciària o DNA superenrotllat → superespiralització 2.2. Estructura primària del DNA (seqüència de nucleòtids) - Seqüència de nucleòtids d’una sola cadena o filament - S’hi distingeix un esquelet de fosfopolidesoxiriboses i una seqüència de bases nitrogenades. - La combinació de 4 nucleòtids (A, G, C, T) és molt elevat i permet emmagatzemar la informació genètica o missatge biològic.
(5,6x109 parells de nucleòtids → 45.600.000.000 DNA diferents) % de A, G, C, T és el mateix per a tots els individus de la mateixa espècie 2.3. Estructura secundària del DNA (doble hèlix) Disposició en l’espai de dues cadenes o filaments de polinucleòtids en doble hèlix: Antiparal·leles - Les dues cadenes tenen enllaços 5’ → 3’ orientats en sentit diferent. Complementàries - Bases nitrogenades enfrontades en l’interior doble hèlix amb complementarietat de bases (nA/nT=1, nG/nC=1) - Les pentoses i els grups fosfat queden cap a l’exterior. - Unió de les bases per enllaços d’hidrogen: (2 entre A i T, 3 entre G i C).
Enrotllades de forma plectonímica - Per separar les dues cadenes de DNA cal girar-ne una respecte de l’altra Dextrogires - L’estructura s’enrotlla en el sentit de les agulles del rellotge Desnaturalització: a 100 °C, les dues cadenes del DNA se separen → al 100 és irreversible (+ temperatura, més desnaturalització) Renaturalització: a 65 °C, les dues cadenes del DNA tornen a unir-se - Permet la hibridació de cadenes diferents orígens per estudiar parentiu - Facilita la replicació del DNA (DNA polimerasa) - Helicasa= enzim que trenca ponts d’hidrogen de la doble hèlix per desnaturalitzar-la i començar el procés de replicació (còpies d’ADN) 2.4.
Estructura terciària del DNA (DNA súperenrotllat=agrupar entre ella mateixa) - Fibra de 20 Å retorçada sobre si mateixa formant una “superhèlix” - Disposició coneguda com a “DNA superenrotllat S'aconsegueix: - Reduir la longitud del DNA - Facilitar el procés de replicació Dintre d’aquesta estructura es troben els següents nivells d’empaquetament (= condensació): - Primer nivell d’empaquetament: Ø 100 Å (= 10 nm) - Segon nivell d’empaquetament: Ø 300 Å (= 30 nm) - Tercer nivell d’empaquetament: Ø 3000 Å (= 300 nm) - Nivells superiors d’empaquetament. = cromosoma→ nivell màx. d'empaquetament/condensació 2.4.Estructura terciària.
1r Nivell d’empaquetament Fibra de cromatina (doble hèlix que es comença a empaquetar) 9 de 100 Å o Collaret de perles→ conèixer els dos noms (fibra de cromatina o collaret de perles) i saber les mides Format per nucleosomes (= agrupament de proteïna (= 8+1 histones) sobre el que s'enrotlla l’ADN): Successió de partícules de 100Å de Ø format per un octàmer d’histones (proteïnes bàsiques de 4 tipus diferents H2A, H2B, H3, H4) i per una fibra DNA de 200 parells de bases enrotllada sobre l’octàmer amb una histona H1 unida a l’octàmer. Entre cada octàmer hi ha un fragment de DNA anomenat DNA espaiador.
8 agrupaments de proteïnes a dins (horitzontals) + la que està fora (vertical) NO RECORDAR NOMS HISTONES (només saber que n'hi ha 8+1) 2er nivell d’empaquetament Fibra de cromatina de 300 Å o Solenoide - Enrotllament sobre si mateixa de la fibra condensada de cromatina de 100Å. - Les histones H1 s’agrupen entre si i formen l’eix central de la fibra de 300Å. - Sis nucleosomes per volta 3er nivell d’empaquetament Fibra de cromatina de 3000Å o Dominis en Bucle - La fibra de 300 A forma bucles, anomenats dominis estructurals en forma de bucle, d'entre 20.000 i 70.000 parells de bases de longitud, que queden estabilitzats per proteïnes no històniques.
Nivell superior d’empaquetament - Plegament de la bastida proteica del tercer nivell d’empaquetament i formació dels cromosomes. - Des del primer nivell d’empaquetament fins al cromosoma hi ha una reducció d’unes 7000 vegades la longitud del DNA. - Nivells superiors: el cromosoma en metafase és el grau màxim d’empaquetament de la fibra de cromatina només es veu en la metafase!
SABER EN QUÈ MOMENT DE LA DIVISIÓ ES POT VEURE CROMATINA LAXA (= no condensat) coses petites = electrònic (< 20.000x) coses grans= òptic (no arriba més enllà de 20.000x) cadenes lineals (= monocatenari) EMPAQUETAMENT ADN EN EUCARIOTES En el nucli de les eucariotes en la interfase l’ADN es troba associat a proteïnes i molt empaquetat. (=Heterocromatina) Cromatina d’un nucli d’una cèl·lula eucariota. Si aquesta cromatina s'aïlla i es purifica després de trencar la cèl·lula, s'observen nucleosomes. Cromatina del nucli d’una cèl·lula eucariota. S'observen una fibra nucleosòmica (collaret de perles) i una fibra de 30 nm.
ARN (ÀCID RIBONUCLEIC) - ARN missatger - ARN de transferència - ARN ribosòmic - ARN nuclear - ARN no codificat (nc) ADN → ARN = transcripció (traducció al citoplasma) = proteïna ARN MISSATGER (ARNm) ← estructura de l’ARN missatger - - - - - - Constitueix del 2% a 5% del total d’ARN. Cadenes lineals de longitud variable que se sintetitzen en el nucli cel·lular. L’ARNm→seqüència de bases nitrogenades = un dels filaments de la doble hèlix d’ADN (amb la particularitat de substituir l’uracil per timina). Surt pels porus de la membrana nuclear i s’associa als ribosomes per dirigir la síntesi proteica, segons el missatge que porta.
Cada proteïna que se sintetitza, existeix una molècula d’ARNm diferent actua, per tant, transportant la informació des del nucli fins al lloc de la síntesi proteica. vida molt curta (generalment pocs minuts), si no fos destruït→continuaria la síntesi proteica. ARN DE TRANSFERÈNCIA - Representa el 10% de l’ARN - Construït per cadenes curtes (75-95 nucleòtids) - Cadena amb estructura secundària perquè hi ha certes regions de bases complementàries que s’uneixen i creen ‘braços’.
(Les zones que no s’uneixen creen rulls) - Estructura en forma de fulla de trèvol tot i que hi ha un plegament posterior en forma de L (bumerang) Funció ARNt→ unir-se als aminoàcids del citoplasma cel·lular i transportar-los als ribosomes per la síntesi proteica. Cada ARN → s’uneix a un tipus d’aminoàcid. Extrem 3’ → seqüència terminal CCA Aminoàcid→ s’uneix al grup -OH del C3’ de l’adenosina. Cada bucle té una funció particular → lloc d’unió al ribosoma, reconeixement d’enzims, unió a ARNm. Unió possible→ les bases dels dos ARN han de ser complementàries. ARN RIBOSÒMIC (ARNr) Constitueix entre el 80% i el 85% de tot l’ARN cel·lular i és, per tant, el més abundant.
També té zones replegades en doble cadena. • Formen part de les dues subunitats del ribosoma. Cada ribosoma té dues subunitats i diversos ARNr de diferents coeficients de sedimentació. • El coeficient de sedimentació per als ribosomes complets de le cèl·lules eucariotes són de 80 S, mentre que en les cèl·lules procariotes és de 70 S. Transferència de la informació de l’ADN fins a les proteïnes: ARN NUCLEOLAR (ARN n) - - - Serveix per fabricar el ARN ribosòmic (fent diferents trossets petits que s’uneixen per fiormar les subunitats del ribosoma Està en el nuclèol.
fa un procés de “transcripció” amb ell mateix ARN CODIFICANS I NO CODIFICANTS - Codificants (Aquells que es transcriu/ tradueix a proteïna) → RNA m → PROTEÏNA → 2% de tot el material genètic - No codificants (no es tradueixen directament a proteïna): → 98% regula el procés de la creació de proteïnes. - RNAt - RNAr - RNAnuclear→ es transforma en ARNr. Hi ha subtipus amb altres funcions, generalment regular la transcripció influint en el RNAm → Subtipus: funció general → regular la trasncripció. Genera factors epigenètics. Es fabriquen en el nucli i fan la funció al citoplasma.
LOCALITZACIÓ DEL DNA EN CÈL·LULES EUCARIOTES Nucli: - lineal - associat a histones () - associat a proteïnes no històniques Cloroplasts i mitocondris - no associat a histones - similar a DNA bacterià LOCALITZACIÓ DEL DNA EN CÈL·LULES PROCARIOTES Citoplasma (lliure) - circular - associat a proteïnes semblants a les histones - associats a proteïnes no històniques - format un nucleoide no delimitat per l’embolcall LOCALITZACIÓ DEL DNA EN CÈL·LULES D’ARQUEUS Arqueus→ - circular - associat a histones (no igual) - format un nucleosoma Virus→ - circular o lineal - bicatenari o monocatenari - Proteïnes44 associades - format un nucleosoma EL DOGMA DE LA BIOLOGIA → Genètica molecular (7 del llibre) - - - Replicació 1 ADN → ADN = ADN Transcripció: Adn → RNAm Traducció: RNAm → Proteïna 1.
Replicació de l’ADN - La replicació de l’ADN és un fenomen que es dona en la fase S (síntesi: és on es duplica el materia genètic (aquí tenim el doble de cromatina)) de la interfase, del cicle cel·lular. - El seu objectiu és duplicar l’ADN de manera que quan la cèl·lula entri en divisió, cadascuna de les cèl·lules filles tingui el mateix ADN que la inicial, i no es perdi informació genètica. Experiments que justifiquen la replicació: (LLIBRE) - Experiment de Griffith (p.140) → els bacteris feien còpies d’ells mateixos = va servir per deduir que el material genètic es replica. - Experiment de Stahl (p.
141) → Va servir per deduir que aquesta replicació és semiconservativa (sempre es manté una cadena i es crea un altre). Procés semiconservatiu Etapes de la replicació: A) Inici de la replicació B) Elongació de les nomes cadenes C) Terminació del procés replicatiu 1. Replicació de l’ADN: “protagonistes” - Helicases: enzims que trenquen els ponts d’H i obren la doble hèlix. - Topoisomerases: enzims que eviten el sobreenrotllament i la tensió dels laterals de la bombolla. - Proteïnes SSB: estabilitzen la zona oberta evitat que s’ajunti.
- ARN primasa: enzim tipus ARN que afegeix un primer o encebador (fragment petit d’ARN), un petit fragment de bases RNA que permeten que les DNA polimerases puguin començar a afegir nucleòtids. Creen un extrem 3’. - DNA polimerases: enzims que afegeixen nucleòtids amb bases del DNA. - Lligases: enzims que ajunten els nucleòtids. A) Inici de la replicació 1. L’inici es dona en unes seqüències concretes, l’anomenat origen de replicació. En primer lloc, les helicases trenquen els enllaços d’H fent que s’obri la doble hèlix. Les topoisomerases eviten el superenrotllament dels laterals de la bombolla de replicació.
A la vegada les proteïnes SSB mantenen les cadenes separades perquè es pugui seguir treballant en el procés. 2. Queda formada doncs la bombolla (part central) de replicació, els extrems de la qual s’anomenen forqueta (extrems que delimiten la bombolla) de replicació. B) Elongació de les nomes cadenes 1. La primasa afegeix un primer (petit fragment bases RNA complementari a la cadena motlle). 2. La DNA polimerasa III comença a afegir nucleòtids en el sentit 5’-3’ (es diu CADENA CODIFICANT) 3. Recordem que les cadenes que formen la doble hèlix són antiparal·leles.
Com que la DNA pol només pot recórrer la cadena en un sentit, hi haurà una que creixerà de forma contínua (la 3’-5’) (I AQUESTA CADENA MOTLLE/COMPLEMENTÀRIA) i l’altra creixerà de forma més lenta i fragmentada, mitjançant la formació de petits fragments anomenats fragments d’Okazaki. Diferenciem doncs entre la cadena contínua i la retardada. Cada fragment d’Okazaki tindrà el seu primer. 4. La DNA pol I elimina els primers tallant els enllaços entre nucleòtids, i omple els buits amb bases d’ADN 5. Les lligases uneixen els fragments modificats per l’enzim anterior. Durant tot el procés es detecten i corregeixen errors. Si no és així, es dona lloc a mutacions.
C) Terminació del procés replicatiu 1. Obtenció de dues molècules d’ADN filles iguals, tornant a enrotllar-se per a formar la doble hèlix, unides fins la fase M del cicle. Diferències en la replicació d’eucariotes: - La replicació del DNA va associada a la síntesi d’histones - 5 DNA pol vs les 3 que hi ha en procariotes - Velocitat menor en eucariotes - En eucariotes tenen diversos orígens/punts de replicació per escurçar la durada del procés (poden formar diverses bombolles de replicació). - Fragments Okazaki més curts en eucariotes - Localització del procés: En eucariotes es dona en el nucleoplasma i en procariotes en el citoplasma.
En els eucariotes el material genètic s’ha de descompactar d’histones per poder-se replicar. RECORDATORI IMPORTANT!!! Cèl·lula: - Procariota (no nucli) → bacteri - Eucariota (sí nucli) → Animal/ vegetal/ fongs/ protozous - Animal: paret, centríols - Vegetal: no paret, cloroplast 2. Transcripció de l’ADN - - - - En l’eucariota es dona en el nucli, i en la procariota en el citoplasma Síntesi d’un ARNm a partir de la informació continguda en un fragment d’ADN o gen. Té lloc sobretot en les fases G1 i G2 del cicle cel·lular. Es transcriu una sola cadena, la motlle (3’- 5’) o no codificadora.
UN GEN = UNA PROTEÏNA (O UNA “FAMÍLIA” DE PROTEÏNES) En el gen que es transcriu hi trobem tres regions: - Promotor: seqüència de nucleòtids que marca l’inici, no es transcriu. - Regió codificant: la que es transcriu. - Terminador: rica en G i C, marca el final de la transcripció. Etapes de la transcripció: A) Inici de la transcripció 1. El factor sigma s’uneix a la regió del promotor (TATA box) 2. Les helicases obren la doble hèlix creant la bombolla de replicació. 3. La RNA pol (o transcriptasa) s’uneix també a la regió del promotor. B) Elongació de l’ARN L’RNA pol comença a afegir i unir nucleòtids d’RNA en sentit 5’ → 3’ complementaris a la cadena motlle.
Ho fa a partir de nucleòtids trifosfat, trencant-los a nucleòtids monofosfat i obtenint així l’energia necessària per a crear els enllaços. C) Terminació de la transcripció L’ARN pol d’atura en la seqüència terminadora i s’allibera, tancant-se així la forquilla de replicació. Principals diferències amb eucariotes - En eucariotes es realitza en el nucli. En procariotes al citoplasma, simultani a la traducció. - Factors de transcripció en eucariotes vs factor sigma procariotes. - Maduració ARNm en eucariotes: Eliminació introns i unió exons (splicing), cua poli A (3’), caputxa (cap 5’). - En eucariotes trobem diferents tipus d’ARN-polimerases diferents que transcriuen RNAs diferents.
*Spleicisoma → complex enzimàtic que permet l’splicing alternatiu. ● L’RNA-polimerasa ll transcriu els gens codificadors de proteïnes i produeix mRNA. (la única que ens poden preguntar més) ● L’RNA-polimerasa I transcriu la majoria dels gens de l’ARN ribosòmic ● L’RNA-polimerasa lll transcriu gens d’RNA petits. Maduració ARNm en eucariotes: ● Cap 5’: protegeix l’ARNm i indica als ribosomes per on començar la traducció. ● Cua poli-A: 200 nucleòtids d’A a l’extrem 3’. Dona estabilitat a la molècula i permet identificar-la com un RNA m.
● Splicing alternatiu: Eliminació d’introns (zones no codificades) (seqüències que es transcriuen, però no es tradueixen d’alguna manera determinen als exons) i unió exons (tenen informació per fer una proteïna, es transcriuen i es tradueixen) → Vital perquè els eucariotes puguin tenir alta varietat proteica a partir del RNAm → la clau que permet d’un sol mRNA eucariòtic fabricar tantes proteïnes diferents. La maduració es dona en el citoplasma, el pre-mRNA surt del nucli i en el citoplasma es dona l’splicing.
*Si es dona malament l’splicing es fabrica una proteïna defectuosa, per exemple hi ha un tipus de diabetes en el que l’afectat no efectua l’splicing de la insulina correctament i per tant genera insulina defectuosa.” APUNTS CHAT DEL VIDEO TRANSCRIPCIÓ I PROCESSAMENT DE L’ARN Apunts extensos en català basats en la transcripció del vídeo Aquests apunts segueixen l’ordre i el contingut de la transcripció proporcionada, però estan redactats i estructurats en català per facilitar-ne l’estudi. 1. Dogma central de la biologia En les cèl·lules eucariotes, la transcripció té lloc al nucli cel·lular.
L’ARN polimerasa II llegeix una regió específica de l’ADN anomenada gen i sintetitza una molècula d’ARN complementària a l’ADN original. En el cas dels gens que produeixen ARN missatger, aquest ARN serà sotmès a diversos processos de maduració. Després d’aquests processos podrà sortir del nucli cap al citoplasma, on serà traduït per formar una proteïna. La transcripció és un dels passos del dogma central de la biologia. En la seva versió estàndard, la informació genètica flueix de l’ADN cap a l’ARN mitjançant la transcripció i de l’ARN cap a les proteïnes mitjançant la traducció. ADN → TRANSCRIPCIÓ → ARN → TRADUCCIÓ → PROTEÏNA 2.
Gen i regions intergèniques El DNA que compon els cromosomes humans conté milers de gens. En un fragment d’ADN podem trobar diversos gens de mides diferents, separats per regions intergèniques. Les regions intergèniques són les àrees que separen els gens dins del genoma. Segons el vídeo, algunes poden tenir funcions reguladores i estructurals. Un gen és una seqüència d’ADN que conté la informació necessària per a la síntesi d’ARN. Existeixen diferents tipus d’ARN, però el vídeo se centra en els gens que, després de ser transcrits, produeixen ARN missatger que posteriorment serà traduït per formar proteïnes. Els gens poden tenir mides diferents. Les regions intergèniques separen els gens.
Les regions intergèniques poden tenir funcions reguladores i estructurals. En aquest vídeo interessen especialment els gens que produeixen ARN missatger. 3. Introns i exons 3.1. Promotor Abans del començament de cada gen eucariota hi ha una regió d’ADN anomenada promotor. És una seqüència determinada d’ADN que serveix com a lloc d’unió per a diverses proteïnes necessàries per a la transcripció. 3.2. Exons Un exó és una regió del gen que es mantindrà en la molècula d’ARN madur o processat. Dins de l’ARN missatger madur hi ha regions que codifiquen els aminoàcids que formen una proteïna i altres que no ho fan. El vídeo anomena aquestes regions no codificants regió 5’ UTR i regió 3’ UTR. 3.3.
Introns Un intró és una regió del gen que, segons l’explicació del vídeo, no conté informació per produir proteïnes i que no roman en la molècula final d’ARN missatger. Els introns són eliminats posteriorment durant l’splicing. GEN: PROMOTOR → EXÓ → INTRÓ → EXÓ → INTRÓ → EXÓ DESPRÉS DE L’SPLICING: EXÓ → EXÓ → EXÓ 4. Transcripció de l’ADN 4.1. TATA box i factors de transcripció El promotor conté una seqüència anomenada TATA box, rica en nucleòtids d’adenina i timina. A aquesta regió s’uneixen els factors de transcripció basals. El primer factor que s’hi uneix és la TBP, que reconeix la TATA box.
Després s’hi uneixen més proteïnes que regulen la transcripció i permeten que s’hi incorpori l’ARN polimerasa II. 4.2. ARN polimerasa II L’ARN polimerasa II és la principal enzima que catalitza la transcripció descrita en el vídeo. El seu nom fa referència al fet que existeixen tres principals tipus d’ARN polimerases, cadascuna associada a promotors específics i implicada en la síntesi de diferents tipus d’ARN. L’ARN polimerasa II s’uneix als promotors dels gens que contenen la informació necessària per a la síntesi d’ARN missatger, entre altres. 4.3. Lloc +1 i inici El lloc actiu de l’ARN polimerasa II se situa aproximadament entre 25 i 30 parells de bases riu avall del promotor.
El punt on començarà la transcripció es coneix com a lloc +1. 4.4. Enhancer El vídeo explica que una regió reguladora anomenada enhancer pot participar en l’activació de la transcripció. Quan s’hi uneixen les proteïnes corresponents, l’ADN es doblega i es connecta, mitjançant una proteïna mediadora, amb el complex proteic del promotor. Això permet activar l’ARN polimerasa II perquè comenci a transcriure. 4.5. Elongació Durant l’elongació, l’ARN polimerasa llegeix la cadena d’ADN que actua com a cadena motlle o no codificant. Aquesta cadena es llegeix de 3’ a 5’ i l’ARN es fabrica de 5’ a 3’. L’ARN polimerasa utilitza ribonucleòtids trifosfat com a substrats.
El producte és un ARN complementari a la cadena motlle i gairebé idèntic a l’altra cadena d’ADN, anomenada cadena no motlle o codificant. La diferència és que en l’ARN la timina és substituïda per uracil. Per això, els nucleòtids de timina de la cadena codificant d’ADN corresponen a nucleòtids d’uracil en l’ARN transcrit. CADENA MOTLLE: 3’ → 5’ ARN: 5’ → 3’ 5. Modificacions cotranscripcionals A mesura que es transcriu l’ADN es forma el transcrit primari, és a dir, l’ARN missatger encara sense modificar. En els eucariotes aquest ARN pateix diverses modificacions mentre encara s’està transcrivint; per això es parla de modificacions cotranscripcionals. 5’ capping. Splicing o empalmament.
Splicing alternatiu. Tall i poliadenilació. 6. 5’ Capping El 5’ capping és una modificació que té lloc a l’extrem 5’ de l’ARN. Consisteix en l’addició d’un nucleòtid modificat de guanina, la 7-metilguanosina trifosfat. La caputxa protegeix l’ARN missatger de la degradació per part de ribonucleases. El vídeo esmenta XRN2 com una ribonucleasa que podria unir-se a un extrem 5’ lliure i degradar l’ARN missatger. A més, la cap facilita el reconeixement de l’ARN missatger per part dels ribosomes durant la traducció i contribueix així a l’inici de la síntesi de proteïnes. EXTREM 5’ — CAPUTXA — ARN ————— EXTREM 3’ 7. Splicing / empalmament En l’splicing s’eliminen els introns i s’uneixen els exons.
El procés es produeix gràcies a l’acció del spliceosoma. En el primer pas descrit, es trenca la connexió entre el lloc de consens donador i l’exó. Es forma un llaç covalent entre la guanina del lloc de consens donador i l’adenina del lloc de ramificació. En el segon pas, s’uneix l’extrem 3’ de l’exó 1 amb l’exó 2. Al mateix temps, es trenca la unió fosfodièster entre la guanina del lloc de consens receptor i l’exó 2. Així, els exons queden units i l’intró eliminat es degrada. EXÓ 1 — INTRÓ — EXÓ 2 ↓ SPLICING EXÓ 1 — EXÓ 2 + INTRÓ ELIMINAT 8. Splicing alternatiu Els introns tenen un paper fonamental en l’splicing alternatiu.
Aquest procés permet que un únic gen produeixi diverses versions d’ARN missatger madur combinant de manera selectiva diferents seccions del transcrit primari. És important recordar que l’splicing només ocorre en l’ARN i no en el gen. El que es processa és el transcrit d’ARN. El resultat pot ser la producció de múltiples proteïnes amb funcions diferents a partir d’un sol gen. El vídeo destaca la importància d’aquest mecanisme en organismes eucariotes com els humans, perquè permet generar una gran varietat de proteïnes a partir d’un nombre limitat de gens. UN GEN → TRANSCRIT PRIMARI → DIFERENTS SPLICINGS → DIFERENTS ARNm → DIFERENTS PROTEÏNES 9.
Tall i poliadenilació A l’extrem 3’ de l’ARN missatger té lloc el procés de tall i poliadenilació. El vídeo indica que aquest procés ocorre en l’últim exó. Aquest últim exó es pot identificar per la presència d’una seqüència de consens formada majoritàriament pels nucleòtids A i U, representada en el vídeo com AAU/AAA. Aquesta seqüència conservada és la senyal de poliadenilació. La senyal indica a les enzims on unir-se. Entre 15 i 17 nucleòtids riu avall hi ha el lloc de tall, on es trenca la unió fosfodièster amb la resta de l’ARN que s’està fabricant. Posteriorment, la poli(A) polimerasa afegeix aproximadament 100–200 nucleòtids d’adenina a l’extrem tallat, formant la cua de poli(A).
Segons el vídeo, la cua de poli(A) afavoreix la traductibilitat del missatger, li proporciona una major estabilitat i ajuda l’ARN a ser exportat del nucli cap al citosol. ARNm — LLOC DE TALL — AAAAAAAAAAAAA… ↑ CUA DE POLI(A) 10. Terminació de la transcripció Després del tall i de l’addició de la cua de poli(A), l’ARN polimerasa II continua transcrivint durant un temps. L’ARN que es fabrica en aquesta fase ja no codifica per al missatger madur. Aquest ARN té un extrem 5’ lliure que no està capejat. En no estar protegit per una caputxa, aquest extrem és susceptible de ser atacat per ribonucleases. Una ribonucleasa s’uneix a aquest extrem 5’ lliure i comença a degradar l’ARN.
La degradació avança fins que la ribonucleasa arriba a l’ARN polimerasa II. Això desestabilitza la unió de l’ARN polimerasa II amb l’ADN i fa que es desprengui. Aquest desprendiment produeix la terminació de la transcripció. Només després d’aquest procés, l’ARN missatger madur surt del nucli i es dirigeix al citoplasma, on començarà la traducció. TALL + POLI(A) → DEGRADACIÓ DEL TRANSCRIT → DESPRENIMENT DE L’ARN POLIMERASA II → TERMINACIÓ 11.
Esquema general per memoritzar ADN ↓ GEN + PROMOTOR ↓ TATA BOX + TBP + FACTORS DE TRANSCRIPCIÓ ↓ ARN POLIMERASA II ↓ INICI DE LA TRANSCRIPCIÓ (+1) ↓ ELONGACIÓ ↓ TRANSCRIT PRIMARI ↓ 5’ CAPPING ↓ SPLICING → eliminació d’introns + unió d’exons ↓ SPLICING ALTERNATIU → diferents ARNm ↓ TALL + POLIADENILACIÓ → CUA DE POLI(A) ↓ TERMINACIÓ ↓ ARNm MADUR ↓ SORTIDA DEL NUCLI → CITOPLASMA ↓ TRADUCCIÓ → PROTEÏNA 12. Idees imprescindibles del vídeo En les cèl·lules eucariotes, la transcripció ocorre al nucli. L’ARN polimerasa II transcriu els gens que donen lloc a ARN missatger. El promotor és una regió de DNA situada abans del gen i conté la TATA box.
La TBP s’uneix a la TATA box i forma part del complex necessari per a la transcripció. L’enhancer pot activar la transcripció mitjançant una proteïna mediadora. La cadena motlle es llegeix 3’ → 5’ i l’ARN es sintetitza 5’ → 3’. L’ARN és complementari a la cadena motlle i gairebé idèntic a la cadena codificant, però conté U en lloc de T. El 5’ capping afegeix una 7-metilguanosina i protegeix l’ARN. L’splicing elimina els introns i uneix els exons. L’splicing alternatiu permet obtenir diferents ARNm a partir d’un mateix gen. El tall i la poliadenilació generen una cua de poli(A) d’uns 100–200 nucleòtids d’adenina.
La cua de poli(A) contribueix a l’estabilitat, la traductibilitat i l’exportació de l’ARN. La terminació ocorre després del tall i la poliadenilació. Finalment, l’ARNm madur surt del nucli i arriba al citoplasma per ser traduït. 13. Vocabulari essencial Terme Gen Què és? Seqüència d’ADN que conté la informació necessària per a la síntesi d’ARN. Regió intergènica Zona que separa diferents gens. Promotor Regió d’ADN on s’uneixen proteïnes necessàries per a la transcripció. TATA box Seqüència del promotor rica en adenina i timina. TBP Factor de transcripció que s’uneix a la TATA box. Enhancer Regió que participa en la regulació i activació de la transcripció.
ARN polimerasa II Enzim que catalitza la síntesi de l’ARN des de l’ADN. Cadena motlle Cadena d’ADN que es llegeix 3’ → 5’ per fabricar l’ARN. Exó Regió que es manté en l’ARN madur. Intró Regió que s’elimina durant l’splicing. 5’ capping Addició de 7-metilguanosina a l’extrem 5’. Splicing Eliminació d’introns i unió d’exons. Splicing alternatiu Processament diferencial que permet obtenir diferents ARNm. Senyal de poliadenilació Seqüència que indica on es produeix el processament de l’extrem 3’. Cua de poli(A) Seqüència d’adenines afegida a l’extrem 3’. Terminació Final del procés de transcripció i desprendiment de l’ARN polimerasa II.
Apunts elaborats a partir de la transcripció del vídeo proporcionada per l’usuari 3. Traducció → Per poder traduir una proteïna necessitem un codi genètic (universal, redundant i degenerat). Degenerat: hi ha diferents codons que tradueixen el mateix aminoàcid. (triplet= codó =3 nts.) (mecanisme de defensa contra les mutacions). - Funciona sempre per triplets - Hi ha un triplet inici (AUG) i 3 triplets “stop” (UAA, UAG, UGA) (no important) - L’extrem 3’ sobresurt més i és per això que l’aminoàcid s’uneix per allà. Etapes de la traducció: 1. Activació aminoàcids Consisteix en que cada aa s’uneixi a l’extrem 3’ de l’RNAt que li correspon.
Podem trobar diferents ribosomes a la vegada fent traducció. Diferències de la traducció en eucariotes: - En procariotes, transcripció i traducció poden ser simultànies: mentre està sent sintetitzat l’ARNm, ja comença a ser traduït pels ribosomes. La transcripció de l’ADN nuclear eucariota té lloc en el nucli, són processos separats espacialment i temporalment. - En eucariotes la caputxa de l’extrem 5 ́ de l’ARNm és necessària a l’inici de la traducció per a la unió de la subunitat menor del ribosoma. - En eucariotes el primer aminoàcid és la metionina (en comptes de la formilmetionina de procariotes) i es necessiten més factors de traducció que en procariotes.
- En eucariotes és un procés monosistrònic = 1 mRNa (amb 1 sol gen) dona lloc a una proteïna. - En procariotes és un procés polisistrònic = 1 mRNA (amb +1 d’un gen) dona lloc a +1 proteïna *Polirribosoma: Conjunt de diferents ribosomes traduint un RNAm. 4. Regulació d’expressió gènica Eucariotes: En la transcripció i en la traducció (existeix poca regulació en la replicació) Ex: La DNA pol III comet un error cada 20000 nuclèotids→ genera una mutació que normalment es repara (sinó càncer.) - Mecanismes hormonals: presència o no d’algunes hormones o receptors de membrana que poden fer que es doni la transcripció o no. Ex: la insulina si es detecta sucre.
Un cop creat el mRNA - Mecanismes post transcripcionals: mRNA expressa la combinació que necesita i regula lo que fabrica. Caping 5’, Poli A’s, Splicing alternatiu (més important) Procariotes: ● Operons: seqüències gènica del mRNA que controla l’expressió dels gens (=traducció) ○ Depenent del procariota (funció/metabolisme bacteri) → tipus diferent d’operó TIPUS ● Reprimibles: proteïna repressora inactivada que no es pot unir directament a l’operador, necessita un correpressor/coactivador que es troba en el medi, així permeterà que la proteïna s’uneixi a l’operador, i no es donarà la transcripció de la proteïna.
Ex: Sempre fabricaran triptòfan, però si veuen que ja n’hi ha en el medi bloquejaran la síntesi perquè no els cal més. ● Induïbles: es troba habitualment "apagat" (inactiu), però que es pot "encendre" (induir) en resposta a la presència d'una molècula específica anomenada inductor. 5. Epigenètica - L’Epigenètica investiga com els nostres gens s’activen o es desactiven generalment a causa de la influència de factors externs. (Salvador Macip, Chris Willmott - En altres paraules, mecanismes moleculars que permeten que l’entorn modifiqui les funcions dels nostres gens. - Això es duu a terme durant tota la vida. Marques epigenètiques → senyals(Metils) que estan en el nostre mat.
genètic que si hi són, permeten que alguns gens s’expressin o no. - L’splicing diferencial seria un dels mecanismes que modifica l’expressió d’alguns gens, eliminant alguns exons com si foss introns, donant lloc així a diversos RNAm i per tant a diverses proteïnes. Podem trobar 3 mecanismes epigenètics → factors ambientals: (mecanismes de regulació gència en eucariotes) 1. Metilacions en l’ADN (seqüència determinada d’ARN que es pot afegir un grup metil, aquests tenen una gran afinitat amb les citosines i guanines). 2. Acetilacions en les histones 3. Presència i efecte d’RNA’s no codificants.
Ex: miRNA’s (micro) → interferències miRNA’s - Els micro RNAs són petits RNA de doble cadena, formen com “com unes pinces” que permeten regular l'expressió dels gens. - Ho fan unint-se a promotors o a RNAm, actuen per complementarietat de bases. Si el RNAmi s’uneix a un promotor l’RNA pol. no es podrà unir i, per tant, no es podrà sintetitzar l’mRNA, per tant, es bloqueja la transcripció i la traducció. - Tipus d’RNA que tenen una influència en l’expressió de gens.
1. Metilacions al DNA - Aquestes metilacions s’uneixen directament al DNA, concretament les citocines - Metilacions en les caixes CG del promotor, regió rica en CCC i GGG - Metilacions gràcies a un enzim, el metil transferasa (addició de grup metil). - Amb les metilacions, s’hi uneix una proteïna que impedeix físicament que la polimerasa trobi i s’uneixi a la caixa TATA. Bloquegen el gen. - Útil en bloqueig de la divisió cel·lular, en el cicle cel·lular.
Si falla la metilació– pot estar relacionat amb neoplàsie (=càncer!!) - Si la cèl·lula es divideix, els gens metilats seguiran metilats (de nou) - - - - Doncs les metilacions no només es donen als promotors per a silenciar gens. Les trobem també enmig d’un gen per a evitar l’inici incorrecte de la transcripció. També en seqüències repetitives com els telòmers per a estabilitzar-los. Sabem (hem mappejat) on s’han de donar les metilacions que provoquen certes malalties. Ex: Alzheimer. 2. Acetilacions en les histones (etil) - Es poden acetilar les cues de les histones.
Acetilar = activar transcripció del DNA allà present (cromatina compactada) - Histona no acetilada → DNA no es transcriu - Es pot actuar en la compactació de la cromatina perquè aquell DNA es pugui “llegir” i, per tant, transcriure. Les acetilacions a les histones activen l’expressió dels gens prope a la fibra d’ADN que envolta aquella histona. (També hi ha fosforilacio metilacions, ubiquitinacions associades). - - - Si es detecta que un gen es necessita transcriure i es transcriu recurrentment, un enzim acetila la cua de les histones, i així evitem factors de transcripció cada vegada. Si les acetilacions s’eliminen→el gen queda bloquejat, esperant a la transcripció que l’activin.
Si la cèl·lula es divideix les histones de nova síntesi també conserve (recuperen) les marques epigenètiques. Important recordar: - Eucromatina: cromatina que es transcriu, activa, sol tenir moltes acetilacions. - Heterocromatina: cromatina que es transcriu poc o gens, so tenir molts grups metil. Si els tres mecanismes funcionen bé (es metila el que s’ha de metilar i s’acetila el que s’ha d’acetilar)→ permet la diferenciació cel·lular Epigenètica - L’Epigenètica investiga com els nostres gens s’activen o es desactiven a causa de la influència de factors externs. - En altres paraules, Mecanismes moleculars que permeten que l’entorn modifiqui les funcions dels nostres gens.
- Això es duu a terme durant tota la vida. Motiu pel qual dos bessons idèntics, com més viuen, més s’acaben diferenciant amb el temps. Els bessons monozigòtics neixen amb un genoma idèntic i un epigenoma pràcticament també. Veiem amb les imatges a dalt que com més anys passen més es diferencia el seu epigenoma, com a conseqüència de l’exposició a diferents ambients i situacions, dieta, estil de vida... • Els gàmetes ja porten alguns gens silenciats, diferents en els gàmetes masculins i femenins. • Només s’expressen uns gens o uns altres, depenent del sexe per a mantenir un equilibri a la natura (Ex:els pits en noies i nois). • Ex. El fet d’expressar la glàndula mamària en femelles.
= síndrome (=gen mutat) Si està més metilat és més greu, per tant, es diferencien entre ells RECORDEU: Els metils s’uneixen a les caixes CpG→ seqüències riques en citosines i guanines Glàndules sudorípares desmetilades per tant s’expressen més del que pertoca (El color del gats i el sexe de les abelles és determina per factors ambientals també.) La diferenciació cel·lular de la línia sanguínia Metilació→ quan “es tria” un estirp. Si va cap a la línia mieloide bloquegen els gens de la línia limfoide. Els llinatges cel·lulars van silenciant gens, fins que molts cop bloquegen, fins i tot, la seva divisió.
Malalties amb causa epigenètica Moltes malalties estan causades per errors de marques epigenètiques. En moltes es buscava la mutació i no es trobava. Alguns casos de malalties epigenètiques: Alguns tumors, Alzheimer, Huntington, Diabetis II, esquizofrènia... Un excés o manca de metilacions, manca d’acetilació, poden ser-ne la causa. Metilació gen→ gen no s’expressa Desmetilació gen→ gen si s’expressa Acetilacions d’histones→ si s’expressa Desacetilació d’histones→ no s’expressa Hi ha molts factors ambientals que influeix en les (des)metilacions: • Dieta rica en greixos, cal regular els mecanismes enzimàtics, cal establir marques epigenètiques.
(afavoreix metilacions) • Esport “treu” marques epigenètiques, millora a mitjà i llarg termini la salut. Ex. Esport reverteix DMII fases inicials. • Fum del tabac en embarassades, afecta epigenèticament al fetus. • Fumadors actius, indueix marques epigenètiques als pulmons per fer resistent l’epiteli pulmonar. Aquestes marques permeten que la persona respiri millor però fan que les cèl·lules epitelials del pulmó es divideixin més (risc de càncer). Per això incrementen les neoplàsies (=creixement descontrolat de cèl·lules=tumor). Aquestes marques tarden fins a 20 anys en eliminar-se per complert !!!!! S’hereten les marques epigenètiques generació rere generació?
LES MARQUES EPIGENÈTIQUES ES PODEN HEREDAR però les marques epigenètiques acaben desapareixent en un molt curt termini. → Les rates de la primera generació eren sotmeses a una descàrrega elèctrica i a la vegada se’ls feia olorar una substància concreta (acetofenona). Associaven el dolor amb la olor. • El primer cop que les cries van olorar la acetofenona, van fugir. Tot i que no hi havia hagut l’aprenentatge. • Va ser per desmetilacions en uns gens olfactius, marques epigenètiques transmeses en dues generacions. NO ÉS PER LAMARCKISME! LES CIRES F1 I F2 MAI HAVIEN TINGUT CONTACTE AMB L’OLOR.
CICLE CEL·LULAR 1. Etapes del cicle cel·lular El cicle cel·lular: és el temps comprès des de que es forma una cèl·lula fins que aquesta es torna a dividir. Es divideix en dues grans etapes : la interfase i la mitosi La interfase comprèn tres períodes: ·G1. (etapa en que la cèl·lula creix) ( de l'anglès, interval) transcripció i traducció ·S (de síntesi) duplicació o fabricació d'histones, ADN, centríols (cèl·lules animals) ... ·G2 traducció, creixement cel.lular, organització de microtúbuls La divisió o mitosi (Fase M): està dividida en diferents fases per arribar al repartiment del material genètic entre les cèl·lules filles.
En algunes cèl·lules el cicle cel·lular s'atura després d'entrar període G1,entrant a I' anomenat període G0,en alguns casos de definitivament i mai es divideixen (per exemple les neurones). Les cèl·lules quan es divideixen molt poc o gens no casi que no entren en la fase G1, es mantenen en la fase G0 una fase previa que no tenen totes les cèl·lules només aquelles que son SENESCENTS (cèl·lules permanentment en fase 0: Ex: neurones i algunes cèl·lules musculars). *Saber posar fases, explicar-les Una cèl·lula que es divideix molt passa molt menys temps en la interfase que una cèl·lula que es regenera poc. 2.
L'ADN durant el cicle cel·lular: cromatina i cromosomes - Durant la interfase, en el nucli de les cèl.lules eucariotes, l'ADN està associat a proteïnes i forma la cromatina. - Les proteïnes que formen part de la cromatina pertanyen a dos grups histones i no histones formant el nucleosoma. La eucromatina es transcriu! El cromosoma metafàsic (màxim empaquetament) - cromàtides (el conjunt sencer de dos braços). - el centròmer o constricció primaria - Bandes (zones de concentració de gens).
- els cinetocors (punts on s’enganxen els filaments per separar les cromàtides) - els braços - els telòmers Cariotip: dotació cromosòmica d’una cèl·lula, individu o espècie - Cariotip humà - Cromosomes sexuals: el nombre, la presència o l'absència (determina el sexe). Cromosomes X i Y. - Autosomics: Informació que ho determina tot excepte del sexe (la resta de les 22 parelles) - Cromosomes homòlegs: cromosomes que contenen el mateix tipus d’informació, un és de la mare i l’altre del pare amb el mateix tipus de gen, però la informació no ha de ser necessàriament la mateixa (Ex:Informació sobre color d’ulls). 3.
La divisió cel·lular (Fase M) Mitosi: procès de divició de les cel·lules somàtiques (no sexuals) Es divideix en dues fases generals → 1. Divisió del nucli CARIOSINESI 2. A partir de la telofase entrem en la divisió de la cèl·lula CITOCINESI 1. Profase - La cromatina es condensa fins a fer visibles els cromosomes, formats per dues cromàtides germanes unides pel centròmer. - Deixa de veure's el nuclèol, ja que la cromatina que el constituïa passa a formar part dels satèl·lits dels cromosomes. - En les cèl·lules animals, els centrosomes duplicats durant la fase S, es desplacen cap a pols oposats de la cel.lula.
Entre aquests, s'organitzen els microtúbuls del citoesquelet, que formen el fus mitotic o acromàtic. - Les cèl·lules vegetals manquen de centrosoma, els microtúbul s'organitzen a partir de zones denses situades prop del nucli. Per aquest motiu es diu que les cèl.lules animals tenen mitosis astrals i les vegetals, mitosis anastrals. - Comença a desaparèixer l'embolcall nuclear. - En desaparèixer l'embolcall nuclear, microtúbuls del fus s'uneixen als cinetocors dels cromosomes (a vegades, aquests últims esdeveniments s'engloben en una PREMETAFASE).
2. Metafase: Els cromosomes aconsegueixen el màxim grau de condensació i son arrosegats pels microtúbuls del fus mitòtic cap a l’equador de cada cèl·lula, on s’alineen formant la denominada placa metafàsica. 3. Anafase: FASE MÉS IMPORTANT DE LA MITOSI - Comença amb la duplicació dels centròmers i la separació de les cromàtides (no confondre amb la meiosi en la que es separen cromosomes) germanes (cadascuna d’elles va cap a un pol) - Cada cromàtida, alliberada de la seva còpia, constitueix un cromosoma complet. - Els filaments del fus, units als cinetocors, s'acurten i arrosseguen a les cromàtides germanes cap a pols oposats de la cèl·lula.
4. Telofase - En cada extrem de la cèl·lula, hi ha un joc complet de cromosomes, al voltant dels quals s'organitza de nou l'embolcall nuclear, que forma dos nuclis fills idèntics. - Desapareix el fus mitòtic i els cromosomes comencen a descondensar-se o descompactar-se (tornar-se laxa). Citocinesi En cèl·lules animals: Es forma un solc d'escissió en la superfície cel·lular, perpendicular al fus mitòtic, per l'acció dels filaments d'actina i per la miosina, que formen el denominat anell d'escissió, contràctil, que escanya progressivament la cèl·lula fins a dividir-la en dues.
En cèl·lules vegetals: No es forma anell contràctil, a causa de l'existència d'una paret cel·lular rígida, sinó un barandat divisori denominat fragmoplast, a partir de vesícules procedents de l'aparell de Golgi, que es fusionen entre si per a formar membrana cel·lular. El seu contingut constitueix la làmina mitjana de la futura paret. (dins de la paret es forma el fragmoplast que acabarà dividint la cel·lula dins la mateixa paret vegetal que va creixent però no es divideix) *Per passar d’una fase a una l’altra hi ha punts de regulació Astral = Cèl·lula eucariota animal (hi ha centríols) Anastral = Cèl·lula eucariota vegetal (no té centríols i té paret es forma el fragmoplast).
Té una altre estructura que mou els filaments → Fus mitòtic. EX. (pag 112) 26. A= G1 B= G0 C= S de sintesis D= G2 E= M de mitosis (es la més curta) 27. s’anomenen senescents, no es divideix excepte algunes com les musculars 28. Fals 29. Duplicar per poder obtenir la mateixa quantitat de la mare i aixi poder regenerar-se. 30. a) s b) g1 c) g1 d) g1 e) s f) g1 31. com té una paret no es pot fer el procés de la citocinesi. 32.Profase 33. A= telofase B= Citocinesi C= profase D= anafase E= metafase 34.
- mitosi astral: cèl·lula eucariotes animals que tenen centriols - mitosi anastral: cèl·lules euraciotes vegetals que no tenen centriols ni paret, fragmoplast, hi ha una altra estructura que mou els fus mitotic 35. És el punt on s’enganxen els filaments mitòtics per separar les cromàtides cap als extrems.
←fase intermitja entre la metafase i la profase Mitosis → cèl·lules somàtiques (2n (progenitores) i 2n (filles) ) Diploide (=nº parell de cromosomes) → regeneració de teixits (mantenim els cromosomes) n = 23 cromosomes Meiosi (funció de la mitosi) → en cèl·lules sexuals (òvuls (haploides)) i espermatozoides) i 2·n (n=parells de cromosomes) → n / → procés de reducció (perden cromosomes) → S’obtenen 4 cèl·lules filles haploides (n) (amb la meitat de cromosomes que la cèl·lula mare) 4. Meiosis (procés en cèl·lules sexuals), tenen diferents combinacions de gens,.
Les etapes de la meiosi són: (Hi han dues divisions per obtenir 4 cèl·lules) *En la fase S= 92 cromosomes (es divideixen :4 per obtenir 23 parells) Només fan meiosis les cèl·lules diploides!!! 1a divisió meiòtica (reducció d’informació) Mirar pàgina 102 - Profase I Les cromàtides de dos cromosomes s’apropen i s'entrecreuen (=quiasme) i s’intercanvien els braços (crossing over) un tros del cromosoma passa al altre.
Subdivisions Profase I (No cal recordar-les totes, paquitè SI) - Leptotè - Zigotè - Paquitè (on es dona l'entrecreuament =quiasme) → *La unió dels dos cromosomes que es troben en el punt del quiasme = cromosoma bivalent - Diplotè - Diacinesi - Metafase I Els parells d’homòlegs, encara units pels quiasmes se situen als extrems de la cèl·lula, pels microtúbuls del fus. - Anafase I No es igual que el de la mitosi, se separen els cromosomes no només les cromàtides. - Telofase I Es van cap als extrems i se separen en dues (fi de la 1a divisió) - Citocinesi I Es divideix en dos cèl·lules.
2a divisió meiòtica (no hi ha reducció) - Profase II Desapareix la membrana nuclear i aprareixen les fibres del fus acromàtic. (no hi ha entrecreuament ja que ja s’ha donat en la profase l) - Metafase II Els cromosomes se situen a la placa equatorial de la cèl·lula. - Anafase II Separació de les cromàtides (per això s’aconsegueix la meitat del material) - Telofase II Apareix la mb nuclear en cadascun dels 4 nuclis. Els cr es descondensen. Es creen variabilitat - Citocinesi II (un altre cop) (es divideix el citoplasma) → 4 cèl·lules filles amb 23 Cr. Adalt: 1a divisió Abaix: 2a divisió Meiosi: REDUCCIONAL 2n (diploides) → n (haploides) Diploides: n= parells de Cr → Dotació doble de Crs.
Ex: Cèl·lules somàtiques: 46 cr. 23 pare + 23 mare Haploides: n (haploides) → Una sola dotació de cromosomes (ex: un òvul → 23 cromosomes i espermatozoide → 23 cromosomes) oòcit (2·n) / espermatòcit (2·n) Ploïdia= tipus dotació (haploide o diploide) Objectius de la meiois: Reducció a la meitat del nombre de cromosomes: cèl-lules diploides originen cèl.lules haploides. La meiosi resulta imprescindible per a les espècies amb reproducció sexual, ja que manté constant el nombre de cromosomes de l'espècie en cada generació que, d'un altra manera, es duplicaria en el procés de fecundació. Increment de la variabilitat genètica: origina noves combinacions de gens.
La meiosi aporta variabilitat genètica a causa de dos processos: - Sobrecreuament i recombinació entre cromosomes homòlegs. - Segregació a l'atzar dels cromosomes paterns i materns en l'anafase. Com a conseqüència, cadascuna de les quatre cèl·lules haploides obtingudes al final de la meiosi és genèticament diferent de les altres. Meiosi i cicles biològics: Segons quin tipus de cèl·lules dominin Cicle haploide (ho fan protozous, algues i fongs): - La fecundació va seguida de la meiosi del zigot. La fase diploide queda reduïda al zigot, única cèl-lula 2n de lʼorganisme. - Els gàmetes es formen per mitosis.
- Nombrosos protoctistos i fongs son haploides durant la major part del seu cicle vital. Per exemple, l'alga Chlamydomonas. Cicle diploide (ex: humans): - La meiosi origina gàmetes, que són les úniques cèl·lules haploides de l'organisme. - La fecundació es produeix immediatament després de la meiosi. - L'individu adult és diploide. - És el cicle de vida típic de la majoria dels animals i de l'ésser humà entre ells. Cicle diplohaplonts (plantes, moleses) - La meiosi i la fecundació estan distanciades en el temps.
- Per exemple, les plantes presenten aquests cicles biològics amb alternança de generacions: - Una generació (fase de vida) diploide (2n), denominada esporòfit(=fabricació d’espores, cèl·lules sexuals). - Una altra d'haploide (n), coneguda com a gametòfit. - És característic de les plantes. La predominança d'una generació o l'altra varia en els diferents grups de plantes. - A Mesura que avança el procés evolutiu, s'observa una reducció progressiva de la fase de gametòfit, amb predomini de l'esporòfit. Coses que cal recordar!!
- Diferències entre cicles (tipo de cèl·lula fa cada cicle)jtt - Quan es fa cada cicle (abans fecundació…) - Quins éssers fan els diferents cicles (saber quin és haploide (algues… ), diploide(animals) i diplohaploide (la resta, plantes i molses)) EXAMEN 1 (PARCIAL OCTUBRE) FINS AQUI!!! (Diapo 59) 5. CONTROL DEL CICLE CEL·LULAR Els punts de control se situen en moments crítics i, si cal aturen el progrés del cicle cel·lular en aquest punt. (Punt de control o checkpoint) estan a les interfases (en la mitosi no hi ha punts de control) Dos punts fonamentals: - Al final de la fase G1 - Al final de la fase G2 - A més del control que es duu a terme en la fase S.
*Si en la mitosi hi han errors, no es deten el procés i hi han conseqüències. Punt control G1: (Gen repressor de tumors) - Es tracta d'un punt de restriccio i per arribar-hi es necessiten factors de creixement externs que estimulin el cicle cel.lular. - A partir d'aquest, ja no es necessiten estímuls externs, perque se succeeixin les diferents fases del cicle. - Les denominades proteïnes supressores tumorals solen actuar aturant el cicle en la fase G1, quan no es necessita la proliferacio cel.lular o hi ha mal en l'ADN. - Per exemple, la proteïna RB (del retinoblastoma) i la p53 que retenen les cèl.lules en la fase G1. - El gen s’expressa que evita que la cèl·lula sigui cancerígena.
Control del cicle en la fase S: - En aquesta fase, en cas que l’ADN pateixi un mal, el control actua disminuint la velocitat de replicació de l’ADN per donar temps perquè se’n faci la reparació. (Si es detecta un error fa que s’alenteixi el procés). Punt de control en G2: - Se situa després de la fase S i abans que doni principi la mitosi. - Serveix per assegurar que s'ha completat de manera correcta la replicació de l'ADN abans de donar pas a la mitosi. - Les ciclines són proteïnes que controlen el cicle cel.lular, fent que aquest tiri endavant o s'aturi. Hi ha diversos tipus (D, E, A, B) que apareixen en uns períodes determinats del cicle cel·lular.
- Segon control abans de la G2, si hi han molts errors no acaba entrant en la G2. Pero en la fase S normalment hi han pocs errors (ADN pol 1 error cada 20000 ntds). *No cal recordar en quina fase domina cada ciclina, però si quina ha d’augmentar per cambiar de fase. En cada punt de pujada i baixada permet que es passi a la fase següent. Punt de control M: (del fus mitòtic) Característiques cèl·lules canceroses: - Les cèl·lules poden vivir eternament gràcies a l’alimentació de nutrients, per aturar-lo s’intenten aturar els subministraments de nutrients.
La mort cel·lular: necrosi i apoptosi, està regulada genèticament i té com a objectiu eliminar cèl·lules sobrants, danyades o que han patit mutacions. Mecanisme de reparació. MUTACIONS Les mutacions, en el sentit estricte, són alteracions en la seqüència de bases de l’ADN. 1. Classificació de les mutacions 2. Agents mutàgens externs 3. Mutacions i evolució 4.
Mutacions i càncer 1. Classificació de les mutacions 1.1 Gèniques o puntuals (es donen als gens) A) Substitucions B) Delecions (eliminar) o insercions (afegir) 1.2 Cromosòmiques - Estructurals (delecions / duplicacions / inversions / translocacions) - Numèriques (euploïdies / aneuploïdies) CLASSIFICACIÓ DE LE MUTACIONS 1.1 Mutacions gèniques o puntuals A. Mutacions per substitució - Transicionals: Substitució d’una base púrica per una altre púrica (<->G); o d’una base pirimidínica per una altra pirimidínica (T<->C).
- Transversions: Substitució d’una base púrica per una pirimidínica o al revés, amb vuit possibilitats de substitució (<->T; <->C; G<->C; G<->T) Tipus de substitucions segons l’efecte - - - - Substitucions silencioses: originen un codó sinònim, que codifica per al mateix aminoàcid, per tant, no s’altera la seqüència d’aminoàcids de la proteïna. (no son problemes tan “serios”) Substitucions no silencioses: origen un nou triplet que codifica un aminoàcid (terminació prematura) diferent, es posen aminoàcids diferents, aquest canvi pot fer que la proteïna sigui no funcional.
Substitucions de terminació prematura de la proteïna o sense sentit: suposen l’aparició d’un dels triplets stop en l’arn missatger. Genera un codó i la proteïna queda tallada abans d'hora= proteïna NO FUNCIONAL Substitucions de terminació retardada d’una proteïna: suposen la substitució d’un codó de terminació per un codó amb sentit en l’ARNm. La síntesi continua fins que aparegui un nou codó de terminació. B. Mutacions per deleció (es perd un nucleòtid) inserció (s’afegeix un aminoàcid) en ambdós casos els aminoàcids es queden desplaçats. Ambdues provoquen un desplaçament en la lectura de l’ARN missatger pels ribososmes.
A partir del punt de deleció o inserció canvien tots els triplets i per tant la seqüència d’aminoàcids. (exemple: fibrosi quística). 1.2 Mutacions cromosòmiques estructurals A. Canvis en el nombre de segments cromosòmics Deleccions: deleccionar= eliminar algo (un tros sencer d’un cromosoma) Deficiencia: Quan es perd el tel·lomer (que permet que el cromosoma sigui estable) LLavors l’absència d’un tel·lomer o d’un tros d’aquest fa que el cromosoma sigui molt inestable i defectuós (Per molt que l’individu pot tirar endavant sense aquest). NO deficiencia: deleció d’un fragment no telomèric, de qualsevol altre part del cromosoma. RECORDAR!
(només es perd una part, no tot) no cal recordar els efectes. Malaltia NO= síndrome Malaltia: Només afecta un òrgan en concret. I s’altera un grup de gens concret. Pot aparèixer amb el temps Síndrome: ve determinat per una alteració cromosòmica, afectació multisistèmica. (molts gens), afectació més àmplia. Duplicacions - - - Un segment cromosòmic es repeteix. Poden sorgir pel fet que aquesta regió cromosòmica es repliqui més…