Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial)

I 0 flashcards i 7 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA APLICADA A L'ACTIVITAT FÍSICA I L'ESPORT Grau en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Anatomia de CAFE per al segon parcial: osteologia, artrologia i musculatura del raquis, tòrax, abdomen, coll i cara amb taules clau.

APREN.AI Índex 1 Generalitats del sistema ossi, articular i muscular Morfologia i funció del teixit ossi Artrologia general i classificació estructural Biologia de la diartrosi: Complex A versus Complex B Tipus de diartrosi segons les seves superfícies Estructura muscular, organització fascial i patologia Accions funcionals, cadenes i biomecànica d'insercions 2 Postura corporal i teoria del desequilibri anterior Biomecànica del desequilibri anterior Els 8 punts clau de càrrega i alineació postural Musculatura tònica davant de musculatura fàsica Cadenes creuades de compensació i rols musculars 3 Columna vertebral i caixa toràcica — Osteologia Arquitectura global i curvatures de la columna vertebral Anatomia d'una vèrtebra tipus i especialitzacions regionals Osteologia de la caixa toràcica: estèrnum i costelles 4 Artrologia del raquis, del tòrax i craniomandibular Articulacions intersomàtiques i dinàmica discal Articulacions interfacetàries (apofisàries) Xarnera occipitovertebral (C0-C1-C2) Articulacions toràciques i sinostosis cranials Articulació temporomandibular (ATM) 5 Musculatura del raquis i de la nuca Canals vertebrals medials curts: estabilització segmentària Canals vertebrals medials llargs: integració polisegmentària Canals vertebrals laterals: el sistema erector de la columna Músculs de la nuca: plans profund i intermedi Musculatura superficial: múscul trapezi 6 Musculatura del tòrax i biomecànica del diafragma Musculatura pròpia de la graella costal Músculs extrínsecs que creuen diverses costelles Morfologia i porcions d'origen del diafragma Orificis diafragmàtics i estructures de pas Interaccions funcionals i biomecànica diafragmàtica Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 1 7 Paret abdominal i musculatura posterior del tronc Cavitat abdominal, peritoneu i dinàmica de pressions Músculs anteriors de l'abdomen Músculs amples laterals de l'abdomen Musculatura posterior del tronc: quadrat lumbar i psoes ilíac 8 Musculatura del coll, cara i aponeurosis cervicofacials Musculatura ventral: sistemes hioïdals i flexió ventral profunda Músculs prevertebrals i musculatura lateral del coll Compartiments facials, regions topogràfiques i musculatura dorsal Musculatura cranial i facial segons el seu origen branquial 9 Resum per repassar Generalitats de l'aparell locomotor Postura i biomecànica del desequilibri Columna vertebral i caixa toràcica Artrologia axial i ATM Musculatura del raquis, tòrax i paret abdominal Musculatura del coll i de la cara Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 2 1 Generalitats del sistema ossi, articular i muscular EN ACABAR SABRÀS Distingir les característiques morfològiques i funcionals dels ossos plans, curts i llargs. Diferenciar el Complex A i el Complex B de les articulacions sinovials pel que fa a la capacitat regenerativa. Classificar els 6 tipus de diartrosi segons la morfologia articular i els seus graus de moviment. Explicar el paper de la fàscia muscular i el concepte mecànic de punt fix i punt mòbil.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què el desgast del cartílag articular té un caràcter permanent mentre que una lesió de càpsula o lligament pot curar completament? L'aparell locomotor humà constitueix la base biomecànica del moviment, el suport estructural i la protecció dels òrgans vitals. Està integrat per una xarxa coordinada d'ossos, unions articulars i elements musculars que actuen conjuntament sota el control del sistema nerviós. Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 3 ESQUEMA Aparell locomotor: components i organització general Morfologia i funció del teixit ossi L'esquelet humà madur està format per un total de 206 ossos.

Atenent a les seves proporcions geomètriques i a la seva funció biomecànica primària, es classifiquen en tres grans categories: Ossos plans: presenten una longitud i una amplada superiors al seu gruix. La seva funció primordial és la protecció d'estructures nobles i òrgans interns vulnerables a cavitats que tendeixen a la quietud, com el crani, la caixa toràcica i la cavitat pelviana. Ossos curts: tenen proporcions similars en tots els eixos de l'espai, adquirint geometries sovint cuboides o quadrangulars. Estan especialitzats a absorbir impactes mecànics i distribuir grans càrregues en zones sotmeses a pressió, com el carp a les mans, el tars als peus o els cossos vertebrals.

Sistema locomotor Suport, protecció i mobilitat Sistema ossi 206 ossos; base esquelètica Ossos plans Protecció d'òrgans interns Ossos curts Amortiment d'impactes Ossos llargs Dinamisme i palanques motores Sistema articular Aproximadament 360 articulacions Sinartrosi Unions sense mobilitat Amfiartrosi Mobilitat semimòbil interpòsita Diartrosi Càpsula, cartílag i llibertat motora Sistema muscular 640 músculs i sistema fascial Músculs i fàscies Tracció motora i embolcall Rols funcionals Agonistes, antagonistes i fixadors Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 4 Ossos llargs: destaca clarament la longitud per sobre de les altres dimensions.

Són la base motora del moviment i del dinamisme corporal en actuar com a palanques. L'arquitectura d'un os llarg presenta diferents regions anatòmiques essencials. La diàfisi n'és el cos o zona central cilíndrica, configurada per una capa exterior de teixit ossi compacte molt dens i resistent als impactes, que envolta un centre canalitzat amb quantitats variables de teixit ossi esponjós. Als extrems se situen les epífisis (proximal i distal), estructures eixamplades i vascularitzades formades per teixit esponjós que aporta elasticitat i capacitat de deformació sota estrès mecànic. Cal distingir clarament l'epífisi de les apòfisis, que són eminències o protuberàncies d'inserció.

Entre l'epífisi i la diàfisi se situa la metàfisi, que allotja el cartílag de creixement o de conjunció responsable de la longitud òssia en el període de desenvolupament. Finalment, l'exterior de l'os està recobert pel periosti, una membrana fibrovascular externa que el nodreix; la sobrecàrrega continuada d'aquesta coberta pot desencadenar processos inflamatoris coneguts com a periostitis. COMPROVA-HO 2 Quina conseqüència biomecànica té la pèrdua de densitat al teixit esponjós dels ossos llargs durant l'envelliment? Artrologia general i classificació estructural El cos compta aproximadament amb 360 articulacions.

Es classifiquen segons el teixit interpòsit i la seva capacitat de moviment: Sinartrosi: articulacions immòbils que uneixen superfícies òssies mitjançant teixits continus. Es subdivideixen en: sincondrosi (unió condral o cartilaginosa transitòria o permanent, com la connexió costal a l'estèrnum), sinfibrosi (unió mitjançant teixit fibrós dens i resistent, amb caràcter eminentment rígid) i sinostosi (fusió òssia totalment calcificada i ossificada entre dues superfícies planes sense cap cartílag intermedi). Amfiartrosi: articulacions semimòbils amb característiques intermèdies entre la sinartrosi i la diartrosi.

Posseeixen superfícies articulars revestides de cartílag hialí, però manquen de cavitat articular lliure, càpsula i líquid sinovial; en el seu lloc disposen d'un bloc fibrós interpòsit, el disc intervertebral (vegeu «Artrologia del raquis, del tòrax i craniomandibular»). Diartrosi: articulacions sinovials que gaudeixen de gran amplitud de moviment i uneixen principalment ossos llargs.

Biologia de la diartrosi: Complex A versus Complex B Des del punt de vista clínic i regeneratiu, els components de la diartrosi s'estructuren en dos conjunts funcionals molt diferenciats: Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 5 Element Components anatòmics Comportament biològic i pronòstic Complex A (degeneratiu) Superfície articular òssia i cartílag hialí. Totalment avascular i aneural; les lesions són irreparables i evolucionen cap a l'artrosi irreversible per pèrdua d'espai articular. Complex B (inflamatori) Càpsula articular, membrana i líquid sinovial, fibrocartílags i lligaments.

Vascularitzat i innervat; les lesions desencadenen processos inflamatoris aguts amb capacitat d'autoregeneració i resolució cicatricial. A l'interior de la diartrosi, les superfícies òssies mai no entren en contacte directe gràcies al cartílag hialí i a una separació fisiològica d'unes 60-70 micres ocupada pel líquid sinovial. Aquest fluid aquós, secretat per la membrana sinovial rugosa que entapissa la càpsula, compleix tres missions clau: lubricar la cavitat per evitar el desgast, augmentar la distància interarticular mitjançant un mecanisme hidràulic amortidor i nodrir per difusió el cartílag avascular.

Quan hi ha una pressió contínua sense descans, l'espai disminueix, augmenta la fricció i s'inicia la degradació del complex A cap a una artrosi greu, procés que la musculatura periarticular frena absorbint càrregues. ERROR FREQÜENT Creure que el cartílag hialí es pot regenerar un cop erosionat. El cartílag hialí (Complex A) no té vasos sanguinis ni capacitat de divisió cel·lular efectiva davant el desgast mecànic; la recuperació funcional articular depèn exclusivament de la cicatrització del Complex B i del suport muscular actiu.

Quan dues superfícies no coincideixen en curvatura (incongruència articular), intervenen els fibrocartílags, estructures constituïdes per un 20% de teixit fibrós (vascularitzat i regenerable) i un 80% de teixit conjuntiu no regenerable. Es presenten en dues formes: Meniscs: peces falciformes o en disc lliures al centre que actuen com a coixinet, augmenten la base de suport i dispersen les pressions axials. Rodets o labrum: anells fibrocartilaginosos fixats a la vora d'una cavitat òssia arrodonida per ampliar la seva profunditat i aportar estabilitat a la unió articular.

L'estabilitat passiva de la diartrosi es completa amb la càpsula i els seus lligaments intrínsecs (engruiximents directes de la paret capsular) i lligaments extrínsecs (cordons independents que reforcen externament la unió sense formar part de la càpsula). COMPROVA-HO 3 Quina diferència estructural i funcional existeix entre un menisc i un rodet articular?

Tipus de diartrosi segons les seves superfícies Les diartrosis es classifiquen en sis variants en funció de la geometria dels seus contactes articulars i els seus graus de llibertat: Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 6 Tipus de diartrosi Morfologia de les superfícies Moviments permesos Artròdia Superfícies planes o gairebé planes. Desplaçaments i lliscaments no axials. Tròclea (ginglim) Configuració en politja o gínglim. Uniaxial: flexió i extensió estrictes. Trocoide Cilindre ossi que gira dins d'un anell osteofibrós. Uniaxial: rotació pura sobre l'eix longitudinal. Condília Superfície convexa oval enfrontada a una còncava.

Biaxial: flexió, extensió, abducció i adducció (sense rotació axial). Encaix recíproc Còncava en un eix i convexa en el perpendicular (en sella de muntar). Biaxial: tots els moviments angulars amb menor amplitud; exclou rotació lliure. Enartrosi Esferes o semiesferes còniques i concavitats cupuliformes. Triaxial / multiaxial: flexió, extensió, abducció, adducció, rotació i circumducció. COMPROVA-HO 4 Quina diartrosi permet moure's en dos eixos angulars però bloqueja del tot el moviment de rotació? Estructura muscular, organització fascial i patologia El sistema muscular humà consta de 320 parells de músculs (640 en total).

Dins el teixit muscular cal distingir el múscul llis (visceral, involuntari, de contracció lenta i peristàltica), el cardíac (estriat autònom) i l'estriat esquelètic (voluntari i motor locomotor). Un múscul esquelètic s'organitza de manera jeràrquica: milers de miofibril·les contràctils formen les fibres musculars, que s'agrupen en feixos musculars continguts pel ventre muscular. Cada múscul està embolicat per una fàscia muscular, una coberta fibroconjuntiva contínua d'origen mesenquimàtic rica en fibroblasts. Aquesta beina guia la contracció muscular i es condensa als seus extrems per formar els tendons d'inserció òssia.

Si la fàscia perd la seva flexibilitat i elasticitat natural per falta d'estirament: El ventre muscular no es pot hipertrofiar correctament a causa de la compressió mecànica exterior. 1 Apareixen rampes persistents, contractures protectores i microrotures miofascials a les zones de transició (múscul-fascia, múscul-tendó o tendó-os). 2 La tensió crònica acumulada pot desembocar en una síndrome miofascial o en una síndrome compartimental per augment crític de la pressió intratisular. A l'esquena, la retracció de la fàscia comprimeix el raquis i indueix protrusions discals.

3 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 7 DEFINICIÓ Fàscia: teixit connectiu lax i dinàmic derivat del mesènquima embrionari que envolta músculs i òrgans, transmet forces mecàniques i genera elements com fibroblasts, osteoblasts i condroblasts per mantenir la integritat del conjunt locomotor. Accions funcionals, cadenes i biomecànica d'insercions Segons el seu paper motor en un moviment determinat, els músculs es classifiquen en: Agonistes: principals generadors de la força que produeix el moviment desitjat. Antagonistes: músculs que s'oposen a l'acció agonista; controlen, frenen i modulen el rang de recorregut perquè el desplaçament sigui precís i segur.

Fixadors: estabilitzen les articulacions veïnes creant una base immòbil sòlida per permetre que els músculs mobilitzadors treballin sense pèrdues de rendiment. Sinergistes: cooperen directament amb l'agonista afegint potència o evitant girs secundaris no desitjats. Més del 98% de la musculatura corporal pot alternar el seu funcionament modificant el punt fix i el punt mòbil. Habitualment l'origen proximal roman immòbil mentre la inserció distal es desplaça en una cadena cinètica oberta; tanmateix, si es fixa el segment distal (com en recolzar la mà o el peu a terra en cadena tancada), és el tronc o l'origen el que és arrossegat cap a la inserció. PER RECORDAR-HO L'origen no sempre és fix.

Quan fas una flexió de colze portant un pes a la boca, la mà és el punt mòbil; si fas una dominada penjant d'una barra, la mà esdevé el punt fix i el tronc puja cap a ella com a punt mòbil. IDEES CLAU Els ossos es divideixen biomecànicament en plans (protectors), curts (absorció d'impactes) i llargs (palanca dinàmica). La diartrosi conté el Complex A (cartílag hialí i os, irreparable i degeneratiu) i el Complex B (càpsula, lligaments i fibrocartílags, amb capacitat d'autoregeneració). Les superfícies articulars estan separades per unes de líquid sinovial que nodreix, lubrica i amorteix càrregues mecàniques.

Els fibrocartílags (meniscs i rodets) compensen incongruències articulars amb un 20 % de teixit fibrós regenerable i un 80 % de teixit conjuntiu no regenerable. La mobilitat articular oscil·la entre el lliscament pla de les artròdies fins a la llibertat triaxial completa de les enartrosis. El punt fix i el punt mòbil muscular poden invertir-se per generar moviment en cadena cinètica oberta o tancada. 60–70 μm Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 8 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Quins elements estructurals integren el Complex B articular i quin és el seu pronòstic davant una patologia? 6.

Per què una manca d'elasticitat a la fàscia muscular pot causar compressions a la columna vertebral? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 7. Quin tipus d'os té com a missió primordial amortir impactes i suportar grans càrregues de pes? 8. Per què el cartílag hialí del Complex A no es repara de forma espontània després d'una lesió? 9. Quina diartrosi permet exclusivament moviments de rotació al voltant del seu eix longitudinal? 10. Com s'anomena el múscul que s'oposa al moviment de l'agonista per modular-ne i controlar- ne la velocitat?

2 Postura corporal i teoria del desequilibri anterior EN ACABAR SABRÀS Descriure la distribució assimètrica de masses corporals i el concepte de desequilibri anterior. Localitzar ordenadament els 8 punts de suport i càrrega de l'estàtica corporal. Distingir les característiques morfològiques, funcionals i patològiques dels músculs tònics i fàsics. Identificar les cadenes musculars creuades de compensació agonista-antagonista.

Apòfisi a) Os curt b) Os llarg c) Os pla d) Manca de vascularització sanguínia a) Conté massa cèl·lules mare b) Està sotmès a pressió sinovial c) Té excés de teixit fibrós d) Condília a) Enartrosi b) Trocoide c) Tròclea d) Fixador a) Sinergista b) Bicaudal c) Antagonista d) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 9 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 11 Per què el cos humà dempeus tendeix a caure cap endavant si perd la consciència? L'estabilitat bípeda de l'ésser humà no és un estat passiu de repòs ossi, sinó una activitat neuromuscular dinàmica i ininterrompuda.

La disposició de les estructures anatòmiques genera una asimetria fonamental en la distribució de les càrregues corporals que condiciona tota la fisiologia postural. Biomecànica del desequilibri anterior Quan el cos humà es troba en posició erecta, la línia de gravetat no divideix la massa corporal en dues meitats equivalents. Per motius morfològics i de disposició dels òrgans viscerals, es produeix un repartiment desigual: dues terceres parts del pes corporal (aproximadament un 66%) se situen a la meitat anterior, mentre que només un terç recau a la meitat posterior. Aquest desequilibri estructural genera una tendència espontània i contínua a la caiguda cap endavant.

Per mantenir l'estabilitat vertical sense desplomar-se, l'organisme depèn d'un conjunt de tensions musculars i aponeuròtiques posteriors que contraresten aquest vector de caiguda de manera permanent. DEFINICIÓ La teoria del desequilibri anterior postula que el cos humà presenta una distribució assimètrica de la massa (2/3 anterior i 1/3 posterior) respecte al seu eix vertical, fet que obliga la musculatura posterior a generar una resistència contínua per preservar la postura erecta. COMPROVA-HO 12 Quina conseqüència mecànica té el repartiment del pes corporal en 2/3 anterior i 1/3 posterior?

Els 8 punts clau de càrrega i alineació postural La línia vertical que defineix la postura connecta vuit referències anatòmiques o centres de càrrega distribuïts des de la base podal fins a la base del crani: Apòfisi estiloides del 5è metatarsià: localitzada al peu, constitueix l'element ossi que suporta la major pressió de càrrega de tot l'organisme durant la bipedestació. 1 Còndil femoral extern: situat a la regió posterior de la ròtula i el fèmur, és una zona sotmesa a gran fricció mecànica i patiment articular. El reforç del quàdriceps resulta determinant per estabilitzar-lo. 2 Trocànter major: constitueix un punt d'equilibri tridimensional clau per a la pelvis i el membre inferior.

3 Centre de gravetat (CdG): situat just per davant del cos de la tercera o quarta vèrtebra lumbar (L3-L4). 4 Centre toràcic: ubicat anteriorment a les vèrtebres dorsals D6-D7. 5 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 10 PROCÉS Eix vertical dels 8 punts de càrrega corporal COMPROVA-HO 13 Quin punt ossi rep el màxim pes de tot el cos durant la posició bípeda?

Musculatura tònica davant de musculatura fàsica La funció del sistema muscular s'organitza en dos grans grups segons la seva fisiologia contràctil, el seu metabolisme i la seva resposta a la càrrega diària: Articulació acromioclàvicular / esternoclàvicular: representen l'ancoratge i l'alineació de la cintura escapular (vegeu «Generalitats del sistema ossi, articular i muscular» pel concepte de punt fix i mòbil). 6 Os hioide: actua com el centre de masses cervical i referència de càrrega anterior del coll. 7 Cadiella turca de l'esfenoide: estructura cranial que allotja la hipòfisi i determina el límit superior de la línia de càrrega corporal.

8 Cadiella turca Base cranial esfenoïdal amb la hipòfisi 1 Os hioide Centre de masses de la regió cervical 2 Acromi / Esternoclàvicular Alineació de la cintura escapular 3 Centre toràcic Ubicat anterior a D6-D7 4 Centre de gravetat Davant de L3 o L4 5 Trocànter major Eix d'equilibri tridimensional coxofemoral 6 Còndil femoral extern Zona de fricció estabilitzada pel quàdriceps 7 Estiloides 5è metatarsià Punt de màxima càrrega de tot el cos 8 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 11 Característica Músculs tònics (posturals) Músculs fàsics (dinàmics) Funció principal Manteniment de la postura i resistència a la gravetat Execució de moviments rítmics i desplaçament articular Tipus de fibres Fibres vermelles (tipus I), de contracció lenta i resistents a la fatiga Fibres blanques (tipus II), de contracció ràpida i fatigables Activació Estimulació contínua sota un to fisiològic basal Activació episòdica o rítmica durant el moviment actiu Tendència patològica Hipertonia, rigidesa i escurçament muscular Tendència a la hipotonia, debilitat i laxiat articular Exemples anatòmics Musculatura plantar, panxell, isquiotibials, erectors lumbars Abdominals fàsics, glutis majors, extensors dels dits ERROR FREQÜENT Confondre el comportament patològic dels músculs tònics i fàsics: els músculs tònics s'escurcen i s'hipertonifiquen (requereixen estirament), mentre que els músculs fàsics s'inhibeixen i perden to (requereixen enfortiment).

No s'han de tractar amb el mateix objectiu terapèutic o d'entrenament. Cadenes creuades de compensació i rols musculars Per mantenir l'estabilitat i no vèncer cap al desequilibri anterior, el tronc treballa mitjançant el creuament equilibrat de cadenes musculars agonistes i antagonistes d'anterior a posterior: Nivell escapular i pectoral: els músculs posteriors (trapezis i romboides) compensen la tensió de la musculatura anterior (pectorals). Nivell lumbopèlvic: la musculatura lumbar (erectora) equilibra la tensió oposada de la paret abdominal. Nivell cervical: els músculs cervicals posteriors contraresten la tracció dels flexors cervicoanteriors.

L'acció conjunta d'aquests grups es coordina segons rols mecànics precisos: Agonista: el múscul motor primari que executa el moviment desitjat. Antagonista: el múscul que s'oposa al moviment de l'agonista i en modula la trajectòria i velocitat mitjançant un fre excèntric. Fixador o estabilitzador: immobilitza una articulació o segment ossi per proporcionar una base sòlida sobre la qual treballen agonistes i antagonistes. Sense una bona fixació, les articulacions pateixen estrès mecànic. Sinergista: col·labora de forma directa amb el múscul agonista per optimitzar la força o neutralitzar trajectòries no desitjades.

COMPROVA-HO 14 Què passa a nivell escapular si la musculatura antagonista posterior (romboide i trapezi) perd el seu to enfront dels pectorals? Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 12 IDEES CLAU El cos reparteix el pes en 2/3 a la meitat anterior i 1/3 a la posterior, generant un vector constant de caiguda cap endavant. L'apòfisi estiloides del 5è metatarsià suporta la pressió més alta de l'estàtica bípeda al peu. El centre de gravetat corporal se situa per davant de les vèrtebres L3-L4. Els músculs tònics (fibres tipus I) responen a l'estímul continu amb hipertonia i escurçament, mentre que els fàsics (fibres tipus II) tendeixen a la hipotonia.

El manteniment de l'estàtica depèn de cadenes creuades agonistes-antagonistes (cervical, lumbopèlvic i escapular). COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 15. Com es distribueix percentualment el pes corporal respecte a la línia de gravetat? 16. A quina alçada vertebral es localitza el centre de masses o centre de gravetat del cos humà? 17. Quina diferència tenen els músculs tònics i fàsics pel que fa a la seva tendència patològica? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 18. Quina fracció de la massa corporal es concentra a la regió anterior en bipedestació? 19. Quin punt de suport ossi pateix més pressió en l'estàtica corporal vertical? 20.

Quina característica fisiològica defineix primordialment la musculatura tònica? 21. Com actua un múscul fixador durant una acció motriu?

Dues terceres parts a) Tres quartes parts b) La meitat exacta c) Un terç del pes d) Còndil femoral intern a) Estiloides del 5è metatarsià b) Tuberositat calcània c) Trocànter major d) Contracció rítmica ràpida a) Tendència a l'escurçament b) Fibres blanques ràpides c) Tendència a la laxiat d) Inicia el moviment primari a) Estabilitza l'articulació de suport b) Frena de forma excèntrica c) Duplica la força agonista d) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 13 3 Columna vertebral i caixa toràcica — Osteologia EN ACABAR SABRÀS Diferenciar les característiques morfològiques particulars de les vèrtebres cervicals, toràciques i lumbars.

Calcular la resistència teòrica del raquis segons el nombre de curvatures aplicant la fórmula de Delmas. Distingir amb precisió entre l'espondilòlisi i l'espondilolistesi a la regió lumbar. Classificar correctament els 12 parells de costelles segons la seva articulació amb l'estèrnum. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 22 Per què la columna vertebral humana no és una columna completament vertical i recta com el pilar d'un edifici? L'esquelet axial humà constitueix l'eix central del tronc i és fruit d'una transició evolutiva clau cap a la postura erecta i bípede.

Aquest conjunt d'estructures sosté el pes corporal, empara elements neurovasculars crítics i serveix d'ancoratge per a la musculatura dinàmica i respiratòria.

ESQUEMA Organització de l'esquelet axial del tronc Columna vertebral 32 a 34 peces metamèriques Raquis cervical 7 vèrtebres amb gran mobilitat Raquis toràcic 12 vèrtebres amb facetes costals Raquis lumbar 5 vèrtebres de suport de càrrega Sacre i còccix Fusions per a l'anell pelvià Caixa toràcica Protecció cardiorespiratòria Estèrnum Manubri, cos i apèndix xifoides Costelles 12 parells (veritables, falses, lliures) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 14 Arquitectura global i curvatures de la columna vertebral La columna vertebral està integrada per un conjunt metameritzat de 32 a 34 peces òssies segmentades en cinc regions: 7 vèrtebres cervicals, 12 dorsals o toràciques, 5 lumbars, 5 sacres fusionades en un únic os (el sacre) i entre 3 i 5 peces coccígies vestigials.

La seva funció primordial inclou protegir la medul·la espinal, transmetre el pes dels membres superiors i el cap cap a la pelvis, donar suport a l'estàtica corporal i conferir mobilitat mitjançant amortidors hidràulics (els discs intervertebrals; vegeu «Artrologia del raquis, del tòrax i craniomandibular»). En el pla coronal o frontal, la columna sana és completament recta. En canvi, en el pla sagital presenta quatre corbes alternades adaptades a l'estat bípede: Lordosis (cervical i lumbar): corbes de concavitat posterior. Són altament mòbils, actuen com a regions dinamitzadores que assumeixen càrregues canviants i pateixen un major desgast mecànic.

Cifosis (dorsal i sacra): corbes de convexitat posterior. Tenen una funció essencialment estàtica i protectora, formant cavitats tancades per allotjar vísceres vitals amb l'ajuda d'ossos plans.

L'enginyer i anatomista Delmas va establir la relació mecànica entre el nombre de curvatures d'una columna i la seva capacitat de càrrega mecànica: LLEI DE DELMAS La resistència mecànica ( ) d'una columna sotmesa a càrregues axials depèn del quadrat del nombre de curvatures mòbils ( ) que presenta més una unitat: Una columna humana típica amb 3 curvatures mòbils funcionals (lordosi cervical, cifosi dorsal i lordosi lumbar) ofereix una resistència vegades superior a la que tindria una tija rectilínia idèntica ( ).

Les alteracions clíniques de l'alineació inclouen l'accentuació anormal d'aquestes curvatures, com la hiperlordosi o la hipercifosi, així com la desviació en el pla frontal coneguda com a escoliosi. COMPROVA-HO 23 Quin benefici mecànic immediat aporta la presència de curvatures sagitals segons la fórmula de Delmas en comparació amb un eix rígid i recte? Anatomia d'una vèrtebra tipus i especialitzacions regionals Una vèrtebra estàndard està constituïda per dos blocs principals: un cos vertebral anterior que suporta les forces d'aixafament axial, i un arc vertebral posterior que delimita el forat raquidi, per on transcorre la medul·la espinal.

L'arc està format pels pedicles (ancorats al cos) i les làmines (que tanquen l'arc per darrere). A partir de l'arc s'originen set relleus ossis: una apòfisi espinosa dorsal, dues apòfisis transverses laterals i quatre apòfisis articulars (dues superiors i dues inferiors).

R N R = N + 2 1 R = 3 + 2 1 = 10 N = 0 R = 1 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 15 Regió Cos vertebral Forat raquidi Apòfisis transverses Apòfisi espinosa Cervical Petit, ovalat, suporta poca càrrega Molt ampli i triangular (per al bulb i engruiximent medul·lar) Amb forat transvers per a l'artèria vertebral Curta, bituberculosa o bífida Toràcica / Dorsal Mida intermèdia, coriforme, amb incisures costals Circular i proporcionalment reduït Amb facetes articulars per a la tuberositat de les costelles Voluminosa, llarga, unitària i molt inclinada en sentit caudal Lumbar Molt voluminós, reniforme, de gran robustesa Estret i triangular (conté el final de la medul·la i cua de cavall) Llarga, prima i amb apèndix costiforme Horitzontal, quadrangular i molt gruixuda A la regió cervical destaquen dues peces altament especialitzades: Atles (C1): manca completament de cos vertebral i d'apòfisi espinosa.

Està estructurat com un anell format per un arc anterior amb un tubercle ventral i un arc posterior amb un tubercle dorsal. Les seves grans masses laterals presenten superfícies articulars superiors còncaves que reben directament els còndils de l'os occipital del crani. El seu forat vertebral està dividit en un compartiment posterior per a la medul·la i un compartiment anterior lliure. Axis (C2): caracteritzat pel seu cos de l'extrem cranial del qual emergeix l'apòfisi odontoides (dens), que actua com a pivot vertical penetrant a l'anell anterior de l'atles per permetre la rotació del cap.

Presenta carassetes articulars superiors lleugerament convexes per sostenir l'atles i una apòfisi espinosa robusta i bífida. El segment caudal el formen el sacre i el còccix. El sacre presenta una base superior que articula amb L5 formant el ressalt del promontori sacre, que defineix l'angle d'inclinació lumbosacra. Compta amb una cara endopèlvica còncava i llisa, una cara exopèlvica rugosa marcada per la cresta sacra (fusió de les espinoses) i forats sacres pels quals emergeixen les arrels nervioses de la cua de cavall, a més de superfícies o cares auriculars per articular amb els coxals.

El còccix constitueix un vestigi involutiu format per la unió de 3 a 5 peces òssies sense funció mecànica de sosteniment. ERROR FREQÜENT No s'ha de confondre l'espondilòlisi amb l'espondilolistesi. L'espondilòlisi és la fissura o fractura de la pars interarticularis de l'arc vertebral (freqüent a L5), sense que hi hagi moviment del cos. En canvi, l'espondilolistesi és el lliscament anterior del cos vertebral complet sobre la vèrtebra inferior immediata com a conseqüència d'aquesta inestabilitat òssia prèvia. COMPROVA-HO 24 Quina modificació morfològica pateix el forat transvers i a quina regió vertebral apareix?

Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 16 Osteologia de la caixa toràcica: estèrnum i costelles La caixa toràcica és una gàbia semirígida formada dorsalment per les 12 vèrtebres toràquiques, anteriorment per l'estèrnum i connectada per 12 parells de costelles. L'estèrnum és un os pla situat a la línia mitjana ventral del tòrax, compost per tres peces: Les costelles són ossos plans, prims i corbats (24 en total, 12 a cada hemisferi toràcic).

Morfològicament presenten un cap amb facetes per articular amb els cossos vertebrals mitjançant diartrosis, un coll intermedi, una tuberositat costal que contacta amb l'apòfisi transversa de la vèrtebra dorsal corresponent, i un cos costal que es prolonga ventralment cap a l'estèrnum. Tipus de costella Parells Connexió anterior a l'estèrnum Veritables (costoesternals) 1a a 7a (7 parells) Contacte directe mitjançant el seu propi cartílag costal independent a les incisures esternals. Falses fixes 8a, 9a i 10a (3 parells) Contacte indirecte; els seus cartílags s'uneixen entre si per ancorar-se al cartílag de la 7a costella.

Flotants (lliures) 11a i 12a (2 parells) Sense connexió anterior; acaben suspeses a la musculatura de la paret abdominal anterior. COMPROVA-HO 25 Quants cartílags costals articulen directament amb el cos i manubri de l'estèrnum en un tòrax humà sa? IDEES CLAU La columna humana presenta 4 curvatures sagitals: dues lordosis dinàmiques (cervical i lumbar) i dues cifosis estàtiques protectores (dorsal i sacra). La resistència axial del raquis es calcula mitjançant la fórmula de Delmas: , on és el nombre de curvatures. L'atles (C1) no té cos ni apòfisi espinosa autèntics, mentre que l'axis (C2) allotja l'apòfisi odontoides que actua com a eix de rotació cefàlica.

L'espondilòlisi és el defecte ossi de la pars interarticularis de l'arc vertebral, i l'espondilolistesi és el desplaçament anterior del cos vertebral resultant. La caixa toràcica conté 24 costelles dividides en 7 parells costoesternals, 3 parells falsos fixos i 2 parells flotants. Manubri o mànec: porció cranial que posseeix la fosa jugular i les incisures claviculars per articular amb la cintura escapular, així com la primera incisura costal. 1 Cos esternals: segment intermedi allargat que presenta set escotadures o concavitats bilaterals destinades a articular amb els cartílags costals. 2 Apèndix xifoides: extremitat distal i caudal cartilaginosa o òssia, d'orientació inferior.

3 R = N + 2 1 N Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 17 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 26. Aplica la fórmula de Delmas: quina resistència teòrica tindria una columna que, a causa d'una anomalia postural, només presentés dues curvatures? 27. Per quines dues estructures es distingeix morfològicament una vèrtebra toràcica d'una cervical? 28. En què es diferencia l'ancoratge anterior d'una costella falsa fixa (p. ex., la 9a) del d'una costella flotant (11a)? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 29. Segons la llei de Delmas, quina és la resistència R d'una columna vertebral amb 3 curvatures? 30.

Quin accident anatòmic és propi i exclusiu de la vèrtebra C2 (axis)? 31. Quin és el nombre de costelles falses amb unió indirecta per hemitòrax? 32. Com s'anomena el desplaçament anterior d'una vèrtebra respecte a la contiguous inferior? 4 Artrologia del raquis, del tòrax i craniomandibular EN ACABAR SABRÀS Distingir l'anell fibrós del nucli polpós i explicar el seu comportament hidrodinàmic. Identificar les articulacions de la xarnera C0-C1-C2 i la funció del lligament transvers de l'atles. Diferenciar les articulacions costovertebrals i costotransverses pel seu tipus i lligaments. Descriure les superfícies, lligaments i eixos de moviment de l'articulació temporomandibular.

R = 7 a) R = 4 b) R = 10 c) R = 9 d) Apèndix costiforme a) Tubercle ventral b) Apòfisi odontoides c) Incisura clavicular d) 5 parells a) 2 parells b) 7 parells c) 3 parells d) Espondilolistesi a) Hipercifosi b) Escoliosi c) Espondilòlisi d) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 18 PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 33 ¿Per què les persones mesuren entre 1 i 2 centímetres menys al final del dia que al matí en aixecar-se? Articulacions intersomàtiques i dinàmica discal Les articulacions intersomàtiques uneixen els cossos vertebrals adjacents: la cara inferior del cos superior s'acobla a la cara superior del cos inferior.

Classificades morfològicament com a amfiartrosis, tenen superfícies òssies entapissades per cartílag hialí i estan separades pel disc intervertebral, el qual manté l'espai intervertebral i actua com a amortidor mecànic. El disc intervertebral conté dues estructures complementàries: Anell fibrós: zona perifèrica formada per làmines concèntriques de teixit fibrós. Té capacitat d'autoregeneració durant el repòs i la descompressió mecànica. Nucli polpós: massa central gelatinosa rica en aigua que esmorteix les càrregues i distribueix les pressions cap a l'anell fibrós. Permet l'amplitud funcional del raquis (flexió, extensió, inclinació i rotació).

La hidratació discal segueix un cicle marcat per la càrrega axial. Durant la fase de càrrega o compressió diürna, es produeix un fenomen hidrofòbic pel qual el líquid del nucli polpós migra cap als cossos vertebrals, provocant una petita reducció de la talla corporal. En descompressió i descans nocturn, s'activa un mecanisme hidrofílic d'embeguda que rehidrata el disc i en recupera el gruix original. Si el descans resulta insuficient, el teixit es deteriora de forma progressiva.

Quan l'estrès mecànic supera la resistència dels anells, es produeix una hèrnia discal: Hèrnia continguda: el teixit del nucli polpós deforma o desplaça les fibres internes de l'anell sense trencar-ne la capa externa; té bon pronòstic i habitualment no requereix cirurgia. Hèrnia no continguda: el nucli trenca totalment l'anell fibrós i el material gelatinós extruït envaeix espais veïns, fet que pot comprimir arrels nervioses o la medul·la espinal. La solvència discal varia segons el segment raquidi. Els discs dorsals són els menys mòbils i no solen patir hèrnies. El segment lumbar presenta discs de gran volum i solvència, dissenyats per a càrregues altes en condicions fisiològiques.

La regió cervical acull els discs amb major mobilitat relativa i solvència funcional, on les lesions solen derivar de sobrecàrregues traumàtiques o no naturals. La unió somàtica es reforça anteriorment i posteriorment mitjançant dos grans lligaments: Lligament vertebral comú ventral (o lligament longitudinal anterior): s'estén per davant dels cossos de les 24 vèrtebres veritables i cobreix la cara anterior dels discs intervertebrals. Lligament vertebral comú dorsal (o lligament longitudinal posterior): recorre la cara posterior dels cossos vertebrals per l'interior del canal raquidi, íntimament adherit a la cara dorsal dels anells fibrosos.

En flexió anterior, el nucli polpós es desplaça en direcció dorsal i tensiona l'anell posterior, podent comprometre el canal medul·lar. En extensió o flexió dorsal, el nucli migra ventralment cap a les fibres anteriors. La resistència del conjunt no depèn exclusivament dels lligaments, sinó de l'efecte de pinça que articulen els cossos en moure's. Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 19 COMPROVA-HO 34 Què passa mecànicament amb el nucli polpós i l'anell fibrós durant una flexió ventral del tronc?

Articulacions interfacetàries (apofisàries) Les articulacions interfacetàries o intervertebrals uneixen les apòfisis articulars (la cara articular inferior de la vèrtebra superior amb la cara articular superior de la vèrtebra inferior). Són diartrosis de tipus artròdia (superfícies planes). Disposen de cartílag hialí, càpsula articular i membrana sinovial proveïda de líquid sinovial, però manquen de fibrocartílags articulars interposats (vegeu «Generalitats del sistema ossi, articular i muscular»).

L'orientació de les cares articulars varia al llarg de la columna i determina els eixos de moviment: Segment raquidi Orientació de les carilles Eixos i plans principals Moviment predominant Cervical Superfícies planes obliqües Pla transversal i eix vertical Rotació i inclinació lateral Dorsal (toràcic) Superfícies planes verticals Pla frontal i eix anteroposterior Inclinacions laterals dreta/esquerra Lumbar Superfícies orientades en sentit sagital Pla sagital i eix transversal Flexió i extensió La columna posterior està sustentada per un complex aparell lligamentós: Lligaments grocs (o interlaminars): uneixen les làmines de dues vèrtebres consecutives.

Són els més potents de la columna vertebral i ofereixen una subjecció molt sòlida al canal neural posterior. Lligaments interespinosos: situats longitudinalment entre les vores de les apòfisis espinoses contigües. Lligament supraespinós: cordó continu molt fort que corona els vèrtexs de les apòfisis espinoses al llarg de tot el raquis. Lligaments intertransversos: connecten les apòfisis transverses entre vèrtebres adjacents (24 al costat dret i 24 al costat esquerre). ERROR FREQÜENT Confondre els lligaments interespinosos amb el lligament supraespinós.

L'interespinós ocupa l'espai intermedi situat entre dues apòfisis espinoses consecutives, mentre que el supraespinós recorre ininterrompudament el vèrtex dorsal de les espines com una banda contínua superficial. COMPROVA-HO 35 Quins són els lligaments més potents de la columna posterior i quines estructures òssies uneixen? Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 20 Xarnera occipitovertebral (C0-C1-C2) La xarnera occipitovertebral constitueix la cruïlla articular entre el crani (C0), l'atles (C1) i l'axis (C2).

Funciona com una gran unitat de moviment multiaxial (comportament global similar a una enartrosi) gràcies a la combinació de tres unions principals: ESQUEMA Unions de la xarnera occipitovertebral La contenció d'aquesta articulació trocoide recau en el lligament transvers de l'atles. Aquesta banda fibrosa s'estén d'una massa lateral a l'altra de l'atles, abraça la cara posterior del dens i separa el pivot articular del forat raquidi. Aïlla directament la medul·la espinal de la dent de l'axis i del líquid sinovial de l'articulació.

Occípit-atloïdal (C0- C1) Condília per a flexoextensió cranial Atloidoaxial lateral (C1- C2) Artròdies planes de lliscament Atloidoodontoïdal medial Trocoide centrada pel lligament transvers Occípit-axoidal (C0- C2) Unió sindesmòtica per lligaments alars i vèrtex Articulació occípit-atloïdal (C0-C1): diartrosi de tipus condília. Els còndils de l'os occipital, convexos, s'allotgen a les cavitats glenoïdals de les masses laterals de l'atles (superfícies molt còncaves). Té càpsula pròpia, cartílag hialí i membrana sinovial. Es troba reforçada per la membrana occipitoatloidea anterior, la membrana occipitoatloidea posterior i el lligament longitudinal anterior. No té disc intervertebral.

1 Articulació atloidoaxial lateral (C1-C2): diartrosi de tipus artròdia. Enfronta les cares articulars inferiors de l'atles amb les apòfisis articulars superiors de l'axis. Cobertes de cartílag hialí i banyades en líquid sinovial amb càpsula laxa, estan reforçades per les membranes atloidoaxoidees anterior i posterior i el lligament longitudinal anterior. No presenta fibrocartílags. 2 Articulació atloidoodontoïdal (C1-C2 medial): diartrosi de tipus trocoide. Connecta l'apòfisi odontoides (dent de l'axis) amb la cara posterior de l'arc o tubercle ventral de l'atles. El cartílag hialí protegeix la dent per prevenir calcificacions. No posseeix càpsula articular clàssica tancada per darrere.

3 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 21 Addicionalment, la falsa articulació o unió a distància occípit-axoidal (C0-C2) manca de contacte ossi directe però ancora l'eix mitjançant lligaments específics: el lligament del vèrtex (que va des de la punta de l'odontoides fins al marge anterior del forat magne) i els lligaments alars (dos feixos potents que lliguen els laterals de la dent a les vores medials dels còndils occipitals). La regió nucal posterior compta a més amb el septum nuchae com a reforç fibrós que permet el pas dels vasos de la zona. COMPROVA-HO 36 Quina funció vital acompleix el lligament transvers de l'atles?

Articulacions toràciques i sinostosis cranials Les costelles estableixen una doble connexió posterior amb la columna vertebral i una connexió anterior amb l'estèrnum: Articulacions costovertebrals: diartrosis de tipus condília que uneixen el cap costal amb els cossos vertebrals. Les costelles 1a, 11a i 12a s'articulen exclusivament amb la seva vèrtebra toràcica corresponent. En canvi, les costelles 2a a 10a s'articulen amb dues vèrtebres contigües i amb el disc intervertebral mitjà. Aquestes unions posseeixen càpsula, membrana sinovial, cartílag hialí i manquen de fibrocartílag.

Es troben reforçades pel lligament radial (anterior) i el lligament intraarticular (que connecta la cresta del cap costal amb el disc intervertebral). Articulacions costotransverses: diartrosis de tipus artròdia entre la tuberositat costal i l'apòfisi transversa de la vèrtebra del mateix nivell. Disposen de càpsula amb líquid sinovial i cartílag hialí. Estan estabilitzades pel lligament intrínsec de la tuberositat costal i per lligaments extrínsecs: el lligament costotransvers superior (connecta la costella amb la transversa de la mateixa línia vertebral) i el lligament costotransvers lateral (connecta la costella amb la transversa inferior, com ara la 2a costella amb la 3a vèrtebra).

Articulacions costoesternals: unions de tipus sinartrosi entre la vora anterior de les costelles i les incisures costals de l'estèrnum a través del cartílag costal. Són estructures rígides però elàstiques que no disposen de càpsula, líquid sinovial ni lligaments veritables. D'altra banda, la immensa majoria de les articulacions entre els ossos del crani i de la cara són sinartrosis de tipus sinostosi: unions sòlides derivades de l'ossificació i calcificació de les vores òssies, sense mobilitat, cartílag hialí, fibrocartílags ni càpsula articular. COMPROVA-HO 37 Quina particularitat anatòmica presenten les costelles 2a a 10a en la seva articulació costovertebral respecte a la 1a, 11a i 12a?

Articulació temporomandibular (ATM) L'articulació temporomandibular (ATM) és l'única diartrosi mòbil del cap. Uneix el còndil de la mandíbula amb la cavitat glenoidea i l'arrel de l'apòfisi zigomàtica de l'os temporal. Com que les superfícies no són congruents de manera natural, compta amb un fibrocartílag intermedi anomenat menisc articular (disc) que s'interposa per harmonitzar l'articulació.

Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 22 PROCÉS Mecànica funcional bàsica de l'ATM 1 Obertura - tancament Descens i elevació mandibular per masticar 2 Propulsió - retropulsió Desplaçament anterior i posterior del mentó 3 Diducció Translacions laterals per a trituració L'aparell lligamentós de l'ATM es divideix en: Lligament intrínsec: lligament temporomandibular (o lateral), directament adherit a la càpsula articular per reforçar-la per fora.

Lligaments extrínsecs: elements auxiliars a distància formats pel lligament estilomandibular (des de l'apòfisi estiloides fins a l'angle de la mandíbula), el lligament esfenomandibular (des de l'espina de l'esfenoide fins a l'espina de Spix) i el lligament pterigomandibular (des del procés pterigoide de l'esfenoide fins a la mandíbula). L'ATM desenvolupa tres patrons bàsics de moviment: IDEES CLAU El disc intervertebral manté la distància intersomàtica alternant la pèrdua de líquid per càrrega (hidrofòbia) amb la rehidratació en repòs (hidrofília). Una hèrnia és no continguda quan el nucli polpós trenca completament l'anell fibrós.

Els lligaments grocs o interlaminars representen els reforços més potents de la columna posterior. El lligament transvers de l'atles reté l'apòfisi odontoides i evita que lesioni la medul·la espinal. Les costelles 2a a 10a tenen articulacions costovertebrals dobles ancorades al disc pel lligament intraarticular. L'ATM requereix un menisc fibrocartilaginós de concordança i permet moviments d'obertura/tancament, propulsió/retropulsió i diducció. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 38. ¿Quin mecanisme permet al nucli polpós recuperar el volum i gruix després de les càrregues diürnes? 39. ¿Com es classifica funcionalment i estructuralment l'articulació entre l'atles i el dens de l'axis? 40.

¿Quins lligaments extrínsecs donen estabilitat a distància a l'articulació temporomandibular? Obertura i tancament: eix de la masticació bàsica mitjançant descens i elevació mandibular. 1 Propulsió i retropulsió: desplaçament en sentit anteroposterior (avanç cap endavant i retorn cap enrere del mentó). 2 Diducció: moviments de lateralitat dreta i esquerra alternats, essencials per triturar els aliments. 3 Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 23 Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 41. Quin lligament protegeix directament la medul·la espinal de l'apòfisi odontoides de l'axis? 42.

Quin tipus d'articulació formen les apòfisis articulars vertebrals (interfacetàries)? 43. Com es defineix una hèrnia discal de tipus no continguda? 5 Musculatura del raquis i de la nuca EN ACABAR SABRÀS Distingir l'organització morfològica i funcional dels canals medials curts i llargs de la columna. Descriure les branques principals de l'erector spinae i el seu origen a la massa comú lumbodorsal. Identificar els quatre músculs del pla profund de la nuca i les seves connexions craniocervicals. Reconèixer les insercions vertebrals del trapezi i justificar el seu rol funcional dinàmic enfront del postural.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 44 Per què els músculs situats a la cara posterior de la columna vertebral produeixen rotació cap a la banda contrària quan estiren una apòfisi espinosa? La musculatura del raquis i de la regió dorsal del coll garanteix l'equilibri estàtic del tronc i permet un ampli ventall de moviments coordinats. Aquests músculs s'organitzen en plans o canals que van des de feixos curts i profunds, adaptats al control postural segmentari, fins a grans masses carnoses superficials responsables de la mobilització axial i de la cintura escapular.

Lligament del vèrtex a) Lligament supraespinós b) Membrana tòria posterior c) Lligament transvers de l'atles d) Enartrosi a) Sincondrosi b) Tròclea c) Artròdia d) El lligament groc es dislacera a) L'anell fibrós es manté intacte b) El nucli trenca l'anell fibrós c) El cartílag articular es calcifica d) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 24 ESQUEMA Musculatura dorsal del raquis i nuca Canals vertebrals medials curts: estabilització segmentària La capa més íntima dels canals vertebrals està constituïda per músculs monoarticulars que uneixen vèrtebres adjacents.

La seva funció primària és postural: mantenen l'alineació del raquis davant de càrregues externes i actuen com a sinergistes secundaris del moviment. Músculs transversos (o intertransversos): disposats a cada costat de la columna entre les apòfisis transverses de dues vèrtebres consecutives. En l'àmbit funcional participen en la inclinació lateral, mentre que en el postural mantenen el raquis ferm en posicions inclinades. Músculs interespinosos: s'estenen entre l'apòfisi espinosa d'una vèrtebra inferior i la de la vèrtebra immediatament superior. Funcionen com a extensors secundaris i afavoreixen la postura verticalitzada del tronc.

Músculs rotadors curts: n'hi ha 48 en total (un per vèrtebra a cada costat). Neixen a l'apòfisi transversa inferior i s'insereixen a la base de l'apòfisi espinosa de la vèrtebra directament superior. Actuen com a rotadors contralaterals (la contracció d'un costat gira el cos vertebral cap a la banda oposada) i fixen la postura en rotació. COMPROVA-HO 45 Quina acció motora genera sobre el cos vertebral la contracció unilateral d'un rotador curt dret?

Canals medials Feixos profunds mono i polisegmentaris Medials curts Transversos, interespinosos, rotadors curts Medials llargs Rotadors llargs, multífids, epiespinosos Canals laterals Sistema de l'erector de la columna Erector spinae Massa comú, iliocostal, dorsal llarg Semiespinós Porcions toràcica i cranial Compartiment de la nuca Suboccipitals, intermedis i trapezi Pla profund nuca Rectes i oblics dorsals menors i majors Pla intermedi nuca Transvers coll, complex menor, esplenis Pla superficial Trapezi (origen a 19 vèrtebres) Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 25 Canals vertebrals medials llargs: integració polisegmentària Aquests feixos salten més d'un segment vertebral, oferint una continuïtat funcional al llarg de la línia mitjana posterior: Rotadors llargs: n'hi ha 23 per banda; salten una vèrtebra intermèdia, anant des de l'apòfisi transversa d'una vèrtebra inferior fins a l'apòfisi espinosa situada dos nivells per sobre.

Són també rotadors contralaterals i sostenidors de la rotació postural. Multífids (rotadors llargs profunds): organitzats també en 23 feixos per costat, connecten una apòfisi transversa amb l'apòfisi espinosa situada tres nivells per sobre. Comparteixen amb els rotadors la capacitat d'estabilització i gir contralateral del raquis. Músculs epiespinosos: discorren per sobre dels interespinosos unint apòfisis espinoses no consecutives. Es divideixen en dos subgrups: Epiespinós toràcic: va des de les apòfisis espinoses de T2 a T8 fins a les apòfisis espinoses de T10-T12 i L1-L3. Epiespinós cervical: connecta les espinoses de C2-C4 amb les de C6-C7 i T1-T2.

Aquests músculs regulen la lordosi, ofereixen un efecte verticalitzador i participen com a extensors i motors de l'autocreixement del tronc. Canals vertebrals laterals: el sistema erector de la columna L'erector spinae (erector de la columna) viatja paral·lel al raquis dins d'una mateixa beina fàscial. És un conjunt potent, elàstic i no escurçat que assegura l'autocreixement, la fixació postural i l'esquena recta en coordinació amb la silueta dels músculs lumbars. La porció inferior s'origina a la massa comú lumbodorsal, una densa estructura fascial que ancora les vèrtebres lumbars a la cresta ilíaca i al sacre.

A partir d'aquesta base, la massa s'escindeix en columnes musculars: Múscul iliocostal: ascendeix costella a costella fins a ancorar-se a les apòfisis transverses de les tres últimes vèrtebres cervicals (C5-C7). Dorsal llarg (longissimus): escala les dotze costelles i s'insereix en les dotze apòfisis transverses toràciques. Tots dos actuen conjuntament com a motors principals de l'extensió, la inclinació i la rotació, a més de distribuir les càrregues axials quan estan ben tonificats.

Dins d'aquest compartiment lateral també destaca el semiespinós, disposat a banda i banda: Semiespinós toràcic: va de les apòfisis espinoses de C2 a C7 i T1 a T6, en trajecte oblic cap a les apòfisis transverses de les 12 vèrtebres toràciques. Semiespinós cranial (capitis): s'estén des de les transverses de C4-C7 i T1-T6 fins a l'os occipital. Aporta extensió del cap, inclinació homolateral i rotació contralateral. COMPROVA-HO 46 Quins són els dos components musculars principals que emergeixen cap amunt des de la massa comú lumbodorsal?

Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 26 Músculs de la nuca: plans profund i intermedi La regió posterior del coll requereix una regulació motora precisa per a la posició del cap i el camp visual.

Es divideix en dos plans principals previs a la cobertura superficial: Pla profund (suboccipital) Constituït per quatre músculs que governen la verticalitat òptima de la xarnera craniocervical i participen en la flexió, l'extensió i la rotació: Múscul Origen Inserció Funció principal Recte dorsal menor del cap Tubercle dorsal de l'atles (C1) Línia nucal de l'os occipital Ajust postural i extensió del cap Recte dorsal major del cap Apòfisi espinosa de l'axis (C2) Línia nucal de l'os occipital Extensió i gir del cap (cobreix el menor) Oblic dorsal menor del cap Apòfisi transversa de l'atles (C1) Os occipital (trajecte oblic) Inclinació i extensió craniocervical Oblic dorsal major del cap Apòfisi espinosa de l'axis (C2) Apòfisi transversa de l'atles (C1) Rotació intensa de la xarnera atloaxoïdal Pla intermedi Actua com a gran motor de la verticalització cervical, la inclinació i la rotació: Transvers del coll: múscul prim i allargat situat per fora del complex menor; enllaça les apòfisis transverses de les 5 primeres vèrtebres toràciques amb les transverses de les 4 últimes cervicals.

Complex menor (longissimus capitis): s'estén des de les transverses de C2-C7 i T1-T3 fins a l'apòfisi mastoides del temporal; destaca pel seu paper en la rotació cranial. Espleni: dividit en espleni cervical (des de les espinoses de T3-T7 a les transverses de les 3 primeres cervicals) i espleni cranial (des de les espinoses de C4-C7 i T1-T4/T5 fins a l'occipital). Musculatura superficial: múscul trapezi El trapezi forma la capa dorsal més externa. Presenta un ancoratge axial excepcionalment ample: abasta 19 vèrtebres (les 7 cervicals i les 12 toràciques) a través de les seves apòfisis espinoses, estenent-se des de l'occipital fins a T12.

Des d'aquesta línia mitjana, les fibres convergeixen en el terç extern de la clavícula, l'acròmion i l'espina escapular. Tot i la seva gran extensió dorsal, és un múscul marcadament dinàmic: mobilitza la cintura escapular (elevador de l'espatlla i clau en el moviment de grimpar gràcies a la disposició triangular de les seves fibres). Una tonificació equilibrada i simètrica fixa la columna cervical i toràcica; si hi ha asimetries de tensió, pot induir desviacions axials. Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 27 ERROR FREQÜENT Atribuir al trapezi la funció de mantenir la postura estàtica del raquis en repòs.

El trapezi és un múscul motor funcional (fonamentalment escapular i mobilitzador cervicodorsal dinàmic). L'estabilització estàtica vertebral descansa en els músculs propis dels canals medials i laterals (erector spinae i multífids).

Grup muscular Components representatius Funció postural Funció motora dinàmica Canals medials curts Transversos, interespinosos, rotadors curts Estabilitat segmentària i inclinació/rotació estàtica Extensió secundària, inclinació i rotació contralateral Canals medials llargs Rotadors llargs, multífids, epiespinosos Control de lordosi i verticalització de la línia mitjana Extensió, autocreixement i rotació contralateral Canals laterals (Erector) Massa comú, iliocostal, dorsal llarg, semiespinós Verticalitat global i absorció de càrregues Extensió potent del tronc, inclinació i rotació Profunds de la nuca Rectes i oblics dorsals del cap (C1-C2-occipital) Sostén vertical de la xarnera craniocervical Ajust fi de flexió, extensió i rotació cranial Superficial (Trapezi) Feixos clavicular, acromial i espinal (19 vèrtebres) Manteniment de la simetria escapulotoràcica Elevació escapular, tracció en grimpar i mobilitat cervicodorsal COMPROVA-HO 47 Quantes vèrtebres abasta l'origen axial del múscul trapezi i com es reparteixen?

IDEES CLAU Els músculs medials curts (transversos, interespinosos i rotadors curts) executen l'estabilització postural segmentària entre vèrtebres adjacents. Els rotadors (curts i llargs) i els multífids tenen una acció motora de rotació contralateral respecte al cos vertebral. L'erector spinae neix a la massa comú lumbodorsal (sacrolumbar) i es bifurca en dues columnes principals: l'iliocostal i el dorsal llarg. El pla profund de la nuca està format pels quatre músculs suboccipitals (rectes i oblics dorsals major i menor), claus en l'ajust de C1, C2 i occipital.

El trapezi s'origina a les espinoses de 19 vèrtebres (7 cervicals i 12 toràciques) i actua com a motor escapular i trepador dinàmic, no pas com a suport postural estàtic. Apunts d'Anatomia: Tronc, Coll i Columna (2n Parcial) 28 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 48. En què es diferencien morfològicament els rotadors curts, els rotadors llargs i els multífids? 49. Per què el trapezi no s'ha de considerar un múscul d'aguant postural pur del raquis? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 50. Quina acció motora genera la contracció unilateral dels músculs rotadors curts o multífids? 51. Des de quina estructura s'originen l'iliocostal i el dorsal llarg? 52.

Quantes vèrtebres comprèn l'ancoratge axial del múscul trapezi? 53. Quin múscul suboccipital s'insereix entre l'apòfisi espinosa de l'axis i la…