Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE)

I 0 flashcards i 11 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS ANATOMIA APLICADA A L'ACTIVITAT FÍSICA I L'ESPORT Grau en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport Universitat de Barcelona AprenAI 2026-2027 Apunts complets d'Anatomia de CAFE: sistema locomotor, columna vertebral, biomecànica postural, musculatura del tronc i aparells cardiorespiratoris.

APREN.AI Índex Bases generals 1 Terminologia, plans, eixos i osteologia general Posició de referència i eixos direccionals Plans anatòmics, eixos i accions articulars Osteologia general: classificació i estructura de l'os llarg 2 Artrologia general i classificació articular Classificació estructural de les articulacions Estructura de les diartrosis: complex degeneratiu i complex inflamatori Elements d'estabilització i concordança: fibrocartílags i lligaments Tipus de diartrosis segons la geometria de les superfícies i graus de llibertat Sinartrosis i amfiartrosis: articulacions amb mobilitat reduïda o nul·la 3 Miologia general, sistema fascial i biomecànica postural Tipus de teixit muscular i criteris de classificació El sistema fascial: estructura, embolcalls i funcions Comportament neuromuscular: musculatura tònica i fàsica Biomecànica del desequilibri anterior i centres de càrrega corporal Rols musculars funcionals en el moviment humà Columna vertebral 4 Morfologia vertebral i curvatures del raquis Evolució filogenètica i organització regional Curvatures anatòmiques del raquis i equilibri mecànic Elements morfològics comuns de la vèrtebra tipus Particularitats regionals: Atles, Àxis, Sacre i Còccix 5 Articulacions del raquis i xarnera occipito-vertebral Articulacions intersomàtiques i dinàmica discal Lligaments longitudinals i articulacions interfacetàries Xarnera occipito-vertebral: C0, C1 i C2 6 Tronc i cap — Caixa toràcica, ossos del cap i articulació temporomandibular La caixa toràcica: estèrnum i costelles Articulacions toràciques i cinemàtica ventilatòria Ossos del crani i de la cara Articulacions del cap i articulació temporomandibular (ATM) Musculatura Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 1 7 Músculs del raquis, nuca i regió cervical Músculs dels canals vertebrals medials: segments curts i llargs Erector spinae i semiespinós Músculs suboccipitals profunds de la nuca Musculatura cervical intermèdia i trapezi Músculs prevertebrals i grup dels escalens 8 Musculatura toracoabdominal, diafragma i sòl pelvià Musculatura intrínseca de la graella costal El diafragma: anatomia funcional i orificis viscerals Musculatura posterior i anterior de l'abdomen Músculs amples de l'abdomen, beina dels rectes i sòl pelvià 9 Cap i coll — Músculs hioidals, masticadors i de la mímica facial Musculatura ventral: músculs hioidals Dinàmica vectorial i biomecànica hioidal Músculs de la masticació (primer arc branquial) Músculs de l'expressió facial (segon arc branquial) Aparells viscerals 10 Anatomia de l'aparell respiratori 1.

Fosses nasals 2. Faringe i anell limfàtic de Waldeyer 3. Laringe i control de la glotis 4. Tràquea i arbre bronquial 5. Pulmons, hili i pleures 11 Anatomia del cor i sistema cardiocirculatori Organització general i cavitats del cor Aparell valvular i cicle cardíac Estructura histològica i vascularització coronària Recorregut de l'aorta i branques arterials 12 Resum per repassar Bases generals, artrologia i biomecànica postural Columna vertebral, caixa toràcica i cap Musculatura del tronc, coll i masticació Aparells respiratori i cardiocirculatori Solucions de les preguntes de repàs Aquests apunts poden contenir errors o omissions.

Són un material de suport i no substitueixen el temari oficial ni el professorat: contrasta la informació important. Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 2 1 Terminologia, plans, eixos i osteologia general EN ACABAR SABRÀS Definir la posició anatòmica estàndard i els vectors direccionals del cos. Relacionar cadascun dels tres plans anatòmics amb el seu eix i els seus moviments articulars. Distingir el moviment segmental respecte al desplaçament global de l'extremitat. Identificar les parts estructurals i els tipus de teixit ossi d'un os llarg.

PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 1 Per què quan flexionem el braç per tocar-nos l'espatlla parlem d'un moviment segmentari i no d'un moviment de tota l'extremitat? L'anatomia és la ciència dedicada a l'estudi de l'estructura corporal mitjançant la dissecció sistemàtica. Etimològicament prové del grec ana (repetir) i tomos (tallar). En l'àmbit de l'activitat física, s'organitza al voltant de tres branques bàsiques del sistema locomotor: l'osteologia (estudi dels ossos), l'artrologia (anàlisi de les articulacions) i la miologia (estudi del teixit muscular).

Altres disciplines mèdiques vinculades són l'esplancnologia (vísceres), la neurologia, la nefrologia, l'hepatologia, la urologia i la traumatologia. Bases generals 1 Terminologia, plans, eixos i osteologia general 2 Artrologia general i classificació articular 3 Miologia general, sistema fascial i biomecànica postural Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 3 ESQUEMA Bases de l'anatomia humana Posició de referència i eixos direccionals Per descriure qualsevol estructura o acció motriu de manera universal s'utilitza una posició corporal estàndard.

DEFINICIÓ La posició anatòmica de referència situa l'individu dret, mirant endavant, amb el cap recte, les extremitats inferiors juntes i els braços estesos als costats amb els palmells orientats cap endavant. Aquesta posició es diferencia de la posició fonamental precisament en l'orientació de les mans: a la fonamental els palmells miren cap al cos (posició de repòs neutre). A partir de la posició anatòmica, establim els vectors direccionals relatius: Proximal i distal: descriuen la proximitat o llunyania d'un punt de l'extremitat respecte a l'arrel del membre o al tronc. Cranial (superior) i caudal (inferior): indiquen una posició més propera al cap o cap a la part inferior del cos.

Branques fonamentals Estudi del sistema locomotor Osteologia Estudi dels ossos Artrologia Estudi de les articulacions Miologia Estudi dels músculs Orientació espacial Plans i eixos de referència Pla sagital Eix transversal (flexió/extensió) Pla frontal Eix sagital (abducció/adducció) Pla transversal Eix vertical (rotacions) Arquitectura òssia Classificació segons morfologia Ossos plans Protecció de cavitats Ossos curts Amortiment de càrregues Ossos llargs Diàfisi i epífisis per palanca Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 4 Medial (cubital a l'avantbraç) i lateral (radial a l'avantbraç): marquen la proximitat o llunyania respecte a la línia mitjana del cos.

També es poden expressar com a intern i extern. Ventral (anterior) i dorsal (posterior): cara davantera i del darrere. Al peu s'utilitza palmar (plantar) i dorsal. Superficial i profund: distància respecte a la superfície corporal externa. PER RECORDAR-HO En el pla frontal, el cos humà presenta una forta tendència simètrica (repartiment aproximat del 50 % entre costat dret i esquerre). En canvi, la vista lateral reflecteix relacions d'equilibri mecànic i funcional, no pas simetria. COMPROVA-HO 2 Quina diferència concreta existeix entre la posició anatòmica i la posició fonamental de repòs?

Plans anatòmics, eixos i accions articulars El moviment humà s'analitza dividint l'espai mitjançant tres plans imaginaris perpendiculars entre ells. Tot pla compta amb un eix ortogonal al voltant del qual es produeix el gir articular.

Esquema dels eixos de moviment corporals Pla espacial Descripció del tall Eix perpendicular Moviments principals associats Sagital Divideix el cos en meitat dreta i meitat esquerra Transversal (dreta- esquerra) Flexió i extensió; antepulsió i retropulsió Frontal (coronal) Divideix el cos en meitat anterior (ventral) i posterior (dorsal) Sagital (anteroposterior) Abducció, adducció i inclinació lateral Transversal (horitzontal) Divideix el cos en part superior (cranial) i inferior (caudal) Vertical (longitudinal) Rotació interna, rotació externa, pronació i supinació Les accions mecàniques responen a una terminologia precisa que cal no confondre: Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 5 Flexió i extensió: impliquen l'acostament o allunyament d'un segment distal respecte a un proximal.

És un moviment que es defineix sobre el segment articular (com l'avantbraç respecte al braç), no sobre l'extremitat completa. Abducció i adducció: allunyament o acostament d'un segment respecte a l'eix central del cos dins del pla frontal. Antepulsió i retropulsió: propulsió endavant o enrere d'una extremitat completa actuant sobre un eix mecànic, sense alterar l'angle propi del segment. Anteversió i retroversió: basculació o gir sencer d'una estructura cap endavant o cap enrere respecte al seu eix (habitual a la pelvis). Rotació interna i rotació externa: gir d'un segment sobre el seu eix vertical, adreçant la cara anterior cap a dins o cap a fora.

Pronació i supinació: combinació de dues rotacions en un sol eix i un sol segment (principalment a l'avantbraç). Inclinació: desplaçament angular lateral del cap o del tronc a dreta o esquerra. Circumducció: suma encadenada dels moviments angulars que descriu una trajectòria cònica (típica d'espatlles i malucs). Diagrama del moviment cònic de circumducció ERROR FREQÜENT Confondre flexió de l'extremitat amb antepulsió. La flexió només fa referència a la variació de l'angle d'un segment sobre l'altre (com flexionar el colze). En canvi, el desplaçament d'una extremitat sencera cap endavant mantenint-la estesa és una antepulsió.

COMPROVA-HO 3 Al voltant de quin eix mecànic es produeix la rotació medial o lateral d'una extremitat? Osteologia general: classificació i estructura de l'os llarg L'esquelet humà adult està format per aproximadament 206 ossos i al voltant de 360 articulacions (per a la seva tipologia, vegeu «Bases generals — Artrologia general i classificació articular»). Els ossos es classifiquen en tres grans categories segons les seves dimensions i requeriments mecànics: Ossos plans: predominen la longitud i l'amplada per sobre del gruix. Formen cavitats estàtiques amb funció de protecció d'òrgans vitals (crani, cavitat toràcica i cavitat pelviana).

Ossos curts: dimensions similars en els tres eixos de l'espai. Estan dissenyats per rebre impactes, suportar càrregues i amortir pressions elevades (vèrtebres de la columna, talons i ossos curts de mans i peus). Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 6 Ossos llargs: la longitud predomina clarament sobre les altres mides. S'ubiquen preferentment a les extremitats per aportar dinamisme, palanca motriu i funcionalitat articular. Diagrama de les parts de l'os llarg L'arquitectura d'un os llarg es divideix en tres zones bàsiques: Cobrint tota la superfície externa de l'os hi trobem el periosti, una fina membrana de teixit connectiu molt innervada i vascularitzada.

A l'interior del canal diafisari s'allotja la cavitat medul·lar, encarregada d'emmagatzemar el moll de l'os i originar les cèl·lules sanguínies (glòbuls vermells). COMPROVA-HO 4 Quina funció mecànica i composició estructural diferencien les epífisis de la diàfisi d'un os llarg? Epífisis: extrems terminals de l'os (proximal i distal). Estan molt vascularitzades per garantir la nutrició sanguínia i consten majoritàriament de teixit ossi esponjós, el qual confereix resistència a les tensions multidireccionals i una gran flexibilitat mecànica. 1 Metàfisis: zones de transició que allotgen el cartílag de creixement o de conjunció durant el desenvolupament ossi, ubicades just sota les epífisis.

2 Diàfisi: cos central allargat que connecta les dues epífisis. Està constituïda exteriorment per teixit ossi compacte, de gran densitat mineral, que dóna rigidesa i força estructural davant la flexió i compressió. 3 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 7 IDEES CLAU La posició anatòmica de referència requereix obligatòriament els palmells orientats endavant, a diferència de la posició fonamental de repòs. Cada pla de moviment opera de manera perpendicular al seu eix mecànic: sagital-transversal, frontal-sagital i transversal-vertical.

Els moviments de flexió i extensió modifiquen l'angle d'un segment articular, mentre que l'antepulsió i retropulsió desplacen l'extremitat sencera. Els ossos curts suporten impactes i càrregues estàtiques, els plans protegeixen cavitats i els llargs funcionen com a palanques dinàmiques. L'os llarg organitza el seu teixit esponjós a les epífisis per absorbir tensions i el teixit compacte dens a la diàfisi per donar suport estructural. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 5. Per què la flexió del braç no s'ha d'anomenar simplement moviment de l'extremitat? 6. Quin tipus de teixit ossi predomina a la diàfisi d'un fèmur o un húmer i quina funció assumeix?

BASES GENERALS 2 Artrologia general i classificació articular EN ACABAR SABRÀS Distingir les articulacions segons la seva estructura tissular en sinovials, cartilaginoses i fibroses. Diferenciar els components del complex degeneratiu (A) dels del complex conjuntiu-inflamatori (B). Classificar els sis tipus de diartrosis segons les superfícies geomètriques i els graus de mobilitat. Explicar el mecanisme de nutrició i amortiment que el líquid sinovial proporciona al cartílag hialí. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 7 Com pot sobreviure i regenerar-se el cartílag d'una articulació si no rep cap vas sanguini directe?

Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 8 Classificació estructural de les articulacions El cos humà està integrat per aproximadament 206 ossos i al voltant de 360 articulacions que en permeten la unió funcional. Segons la naturalesa del teixit d'unió i el grau de mobilitat, les unions articulars es classifiquen en tres grans modalitats: Articulacions sinovials (diartrosis): presenten una cavitat articular revestida per una membrana que produeix líquid sinovial. Són les més mòbils de l'organisme i connecten principalment els ossos llargs (vegeu «Bases generals — Terminologia, plans, eixos i osteologia general»).

Articulacions cartilaginoses: els segments ossis s'uneixen mitjançant teixit condral o fibrocartílag, fet que proporciona una mobilitat intermèdia o reduïda. Articulacions fibroses: els ossos queden fixats per teixit connectiu fibrós rígid, sense cavitat articular, fet que restringeix el moviment a valors mínims o nuls. ESQUEMA Classificació estructural de les articulacions Estructura de les diartrosis: complex degeneratiu i complex inflamatori Una diartrosi uneix superfícies articulars adaptades per al moviment lliure.

Des del punt de vista clínic i funcional, els seus components es divideixen en dos grups ben diferenciats: COMPLEX A O DEGENERATIU Integrat per la superfície articular òssia i el cartílag hialí. Una alteració o lesió en qualsevol d'aquests elements té un caràcter irreversible: el dany mecànic condueix inevitablement a un procés d'artrosi degenerativa.

Sinovials (diartrosis) Càpsula, líquid sinovial i màxima mobilitat Cartilaginoses Unides per cartílag amb mobilitat limitada Amfiartrosis Discs fibrocartilaginosos intervertebrals Sincondrosis Cartílag costal amb estèrnum Fibroses Teixit fibrós rígid pràcticament immòbil Sinfibrosis Teixit fibrós amb reparació lenta Sinostosis Calcificació òssia completa Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 9 COMPLEX B O CONJUNTIU-INFLAMATORI Integrat per la càpsula articular, la membrana sinovial, els fibrocartílags i els lligaments. Les lesions o alteracions d'aquest grup tenen caràcter reversible i capacitat de reparació o curació sota el tractament adequat.

Entre la càpsula fibrosa externa i l'espai articular hi trobem la membrana sinovial interna. Es tracta d'una capa altament vascularitzada i rugosa que conté nombroses terminacions nervioses i vasos sanguinis. La seva funció principal és filtrar el plasma i secretar el líquid sinovial cap a la cavitat articular. Diagrama de l'articulació del colze que mostra la càpsula articular i relacions musculars. El cartílag hialí és un teixit completament avascular (mancat de capil·lars sanguinis propis). Per sobreviure i mantenir les seves propietats biomecàniques, depèn de manera exclusiva dels intercanvis nutricionals amb el líquid sinovial.

Aquest fluid desenvolupa tres funcions essencials: ERROR FREQÜENT Creure que el cartílag hialí té capacitat de cicatrització ràpida perquè rep sang directa. En realitat, en ser avascular, no disposa de vasos sanguinis: qualsevol lesió al cartílag compromet el complex A i desencadena un procés degeneratiu irreversible (fregament lesió degeneració artrosi). COMPROVA-HO 8 Quina conseqüència biomecànica té la pèrdua de líquid sinovial sobre el cartílag hialí? Lubricació articular: redueix al mínim el coeficient de fricció entre superfícies durant el moviment, prevenint el desgast prematur del cartílag.

1 Amortiment hidràulic: manté i incrementa la distància interarticular en redistribuir les forces de compressió. 2 Nutrició tissular: subministra nutrients i oxigen als condròcits del cartílag hialí i en retira els residus metabòlics. 3 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 10 Elements d'estabilització i concordança: fibrocartílags i lligaments Quan les superfícies articulars òssies no encaixen de forma congruent, intervenen estructures especialitzades de fibrocartílag (compostes aproximadament per un terç de teixit fibrós i dos terços de teixit conjuntiu): Meniscs: estructures fibrocartilaginoses situades entre superfícies discordants (com la tíbia i el fèmur al genoll).

Reparteixen la pressió augmentant la superfície de contacte efectiu, absorbeixen càrregues i dispersen les forces de xoc per protegir el cartílag hialí. Rodets articulars (labrum): anells fibrocartilaginoses perifèrics que aprofundeixen i amplien la cavitat receptora, conferint una major estabilitat a l'articulació. Per mantenir la unió òssia i guiar el moviment, les articulacions disposen de dos tipus de lligaments: Lligaments intrínsecs: constitueixen engruiximents directes de la mateixa càpsula articular, amb la qual estan íntimament fusionats per reforçar-la.

Lligaments extrínsecs: estructures de teixit connectiu independents de la càpsula articular, situades a distància, que limiten els moviments anòmals i descarreguen la tensió que suporta la càpsula. Per preservar la funcionalitat articular i garantir una distància interarticular òptima cal enfortir activament la musculatura periarticular circumdant.

Tipus de diartrosis segons la geometria de les superfícies i graus de llibertat Les diartrosis es classifiquen en funció de la forma geomètrica de les cares en contacte i dels eixos de moviment (vegeu «Bases generals — Terminologia, plans, eixos i osteologia general»): Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 11 Esquema dels tipus de diartrosi segons forma articular i graus de llibertat.

Tipus de diartrosi Geometria articular Eixos de mobilitat Moviments permesos Exemple anatòmic Artròdies Superfícies planes 0 eixos Deslliçament Ossos del cap Tròclees (ginglim) Forma de politja 1 eix Flexió i extensió Húmer-cubital Trocoides (trochus) Pivots cilíndrics 1 eix Rotació interna i externa Radi-cubital Condílies Superfícies el·líptiques 2 eixos Flexió-extensió, abducció-adducció Metacarpofalàngiques Encaix recíproc (cadira de muntar) Concavitat i convexitat oposades 2 eixos Flexió-extensió, abducció-adducció Trapezi-metacarpiana del polze Enartrosis (esferoides) Superfícies esfèriques 3 eixos Flexió-extensió, abducció-adducció, rotació interna-externa Escàpol-humeral Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 12 COMPROVA-HO 9 Quina diferència mecànica existeix entre una tròclea i una enartrosi pel que fa als eixos de gir?

Sinartrosis i amfiartrosis: articulacions amb mobilitat reduïda o nul·la A diferència de les articulacions sinovials, les unions amb mobilitat escassa o inexistent connecten superfícies mitjançant altres teixits i manquen de cavitat sinovial pròpia: Vista de les unions condroesternals que representen un exemple de sincondrosi toràcica. Sinartrosis Són articulacions immòbils o de mobilitat mínima que uneixen principalment ossos plans. Es divideixen en tres categories segons el teixit que intervé en la fixació: Sincondrosi: unió mitjançant teixit condral (cartilaginós).

Un exemple típic és la unió de les costelles amb l'estèrnum (vegeu «Tronc i cap — Caixa toràcica, ossos del cap i articulació temporomandibular»), capaç de tolerar les deformacions de la respiració mecànica. Sinfibrosi: unió mitjançant teixit connectiu fibrós rígid destinat a mantenir els elements units de forma fixa. Té una capacitat biològica de reparació lenta (aproximadament 25 dies sota repòs absolut); si falla, pot requerir sutura quirúrgica del teixit. Sinostosi: unió immòbil en què el teixit intermedi s'ha ossificat o calcificat completament, unint os amb os de manera rígida. No presenta càpsula, líquid ni fibrocartílag.

Exemples destacats són el sacre (vegeu «Columna vertebral — Morfologia vertebral i curvatures del raquis») i les sutures cranials adultes, que inicien la seva ossificació cap als 10 anys d'edat. Amfiartrosis Constitueixen un model articular intermedi entre les diartrosis i les sinartrosis, vinculat de forma característica als ossos curts i a la columna vertebral. Disposen de superfícies articulars recobertes de cartílag hialí i de lligaments de reforç perifèrics, però no posseeixen càpsula articular ni membrana sinovial.

En el seu lloc, compten amb un disc fibrocartilaginós intervertebral que encapsula un contingut fluid intern, esmorteix les càrregues i aporta sincronia cinètica a tot el segment vertebral. COMPROVA-HO 10 Per què les amfiartrosis vertebrals no es consideren diartrosis malgrat contenir líquid a l'interior?

Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 13 CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Pèrdua de líquid sinovial Disminució del gruix i la lubricació articular Fregament interarticular excessiu Augment de fricció directa entre superfícies Degeneració del cartílag i artrosi Lesió del cartílag hialí Danys irreversibles en teixit avascular Instauració d'artrosi Degeneració estructural irreversible del complex A IDEES CLAU L'organisme humà conté unes 360 articulacions agrupades en sinovials, cartilaginoses i fibroses. El complex A articular (superfícies òssies i cartílag hialí) és degeneratiu i irreversible; el complex B és conjuntiu-inflamatori i reversible.

El cartílag hialí és un teixit avascular que s'alimenta i lubrica exclusivament a través del líquid sinovial. Els fibrocartílags (meniscs i rodets) absorbeixen impactes, dispersen pressions i incrementen la congruència de superfícies articulars no coincidents. Les diartrosis es divideixen funcionalment de 0 a 3 graus de llibertat: artròdies (0), tròclees i trocoides (1), condílies i cadires de muntar (2), i enartrosis (3). Les sinartrosis comprenen sincondrosis, sinfibrosis i sinostosis, mentre que les amfiartrosis ofereixen mobilitat intermèdia gràcies a discs fibrocartilaginosos. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 11.

Quins elements anatòmics formen el complex degeneratiu (A) d'una articulació i quin pronòstic tenen les seves lesions? 12. En què es diferencien morfològicament i funcionalment els lligaments intrínsecs dels extrínsecs? 13. Com s'arriba a constituir una sinostosi a partir d'un altre tipus d'articulació?

Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 14 BASES GENERALS 3 Miologia general, sistema fascial i biomecànica postural EN ACABAR SABRÀS Distingir l'organització estructural dels tres embolcalls fascials i les seves funcions mecàniques Diferenciar el patró de disfunció propi dels músculs tònics en contrast amb els fàsics Identificar els 8 centres de càrrega corporal i la teoria del desequilibri anterior Analitzar la interacció funcional entre músculs agonistes, antagonistes, fixadors i sinergistes PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 14 Per què el cos humà tendeix de forma natural a caure cap endavant quan estem drets?

Tipus de teixit muscular i criteris de classificació El cos humà compta amb aproximadament entre 650 i 840 músculs. El teixit muscular es divideix en tres varietats principals segons la seva estructura i control funcional: Múscul estriat esquelètic: presenta estriacions transversals visibles al microscopi i respon a una activació de caràcter voluntari i inconscient segons els patrons motors automàtics. Múscul llis: localitzat a les parets d'òrgans viscerals com l'aparell digestiu o respiratori. Mostra una activitat contínua, involuntària i amb moviments de tipus progressiu. Múscul cardíac: estructura muscular intermèdia dotada de capacitat d'hipertròfia.

L'entrenament sistemàtic incrementa la seva eficiència funcional, reduint la freqüència cardíaca de repòs respecte a una persona sedentària.

Els músculs esquelètics es classifiquen a partir de diversos criteris anatòmics i geomètrics: Criteri Categories morfològiques Exemples descriptius Nombre d'orígens Monocefàlic, bicefàlic, tricefàlic, quadricefàlic Bíceps braquial, tríceps Nombre d'insercions Monocaudal, bicaudal, policaudal Esternoclidomastoïdal, coracobraquial Forma geomètrica Deltoidal, quadratus, romboidal, teres, gràcil, rectus, lumbrical Deltoide, recte anterior Nombre de ventres Monogàstric, digàstric, poligàstric Digàstric, recte abdominal Posició topogràfica Anterior, posterior, profund, extern, abdominal, infraespinós Infraespinós, transversoabdominal Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 15 Criteri Categories morfològiques Exemples descriptius Dimensió relativa Major, menor, llongus, brevis Gluti major, adductor breu Orientació de les fibres Penniforme, semipenniforme Recte femoral, semimembranós DEFINICIÓ El múscul esquelètic s'organitza en fascicles formats per paquets de fibres musculars.

Cada fibra conté milers de miofibril·les, que representen la unitat funcional responsable directa dels processos de contracció i relaxació. COMPROVA-HO 15 Quina diferència morfològica i funcional bàsica separa el teixit muscular estriat del múscul llis visceral? El sistema fascial: estructura, embolcalls i funcions Múscul i fàscia constitueixen dues estructures indissociables que depenen mútuament una de l'altra. La fàscia és un teixit conjuntiu derivat del mesènquima que envolta i connecta totes les vísceres i aparells corporals. Constitueix un sistema viu, laxe i continu que actua com a xarxa de sosteniment i interrelació anatòmica.

Esquema dels embolcalls fascials musculars: epimisi, perimisi i endomisi. La matriu fascial muscular s'organitza en tres capes concèntriques d'embolcall conjuntiu: Endomisi: beina interna que envolta directament cada fibra muscular individual. 1 Perimisi: beina intermèdia que agrupa un conjunt de fibres en un fascicle muscular. 2 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 16 Funció fascial Mecanisme d'acció biològic i biomecànic Recobriment Embolcalla músculs mitjançant endomisi, perimisi i epimisi, continuats amb el tendó i el periosti. Connexió Interrelaciona les estructures viscerals entre si i connecta els elements viscerofascials amb els miofascials contigus.

Suspensió Sosté i fixa les vísceres a l'interior de les cavitats per resistir l'acció constant de la gravetat. Adaptació mecànica Davant tensions perllongades secreta col·lagen, provocant densificació tissular i pèrdua d'elasticitat. Integritat postural Participa activament en la propiocepció i la nocicepció gràcies a la comunicació amb el sistema nerviós. Compartimentació Aïlla grups musculars i òrgans mitjançant septes que delimiten espais funcionals independents. Vascularització i innervació Condueix vasos sanguinis i nervis a través de plans de lliscament fascials per arribar a la diana cel·lular.

Aquesta organització determina tres interfícies biomecàniques d'elevat estrès de tracció anomenades zones conflictives: la transició múscul-fàscia, la zona fàscia-tendó i la unió tendó-inserció òssia. Si la fàscia posterior s'escurça per falta de mobilitat, es redueix l'espai intervertebral afavorint compressions estructurals com les protrusions discals. COMPROVA-HO 16 Què passa mecànicament al teixit fascial quan se sotmet a una sol·licitació tensional continuada? Comportament neuromuscular: musculatura tònica i fàsica Cap múscul es troba constituït al 100 % per un únic tipus cel·lular, sinó que conviuen proporcions mixtes de fibres.

La musculatura es distingeix per la seva vocació postural estàtica o dinàmica: Músculs tònics o estàtics: formats majoritàriament per fibres vermelles, lentes o de tipus I. Mantenen el to postural de manera permanent i involuntària, fins i tot durant el son. Músculs fàsics o dinàmics: compostos predominantment per fibres blanques, ràpides o de tipus II. Intervenen de forma puntual en moviments voluntaris concrets sobre demanda. Estat funcional Musculatura tònica (postural) Musculatura fàsica (dinàmica) Fibres predominants Fibres vermelles (Tipus I, lentes) Fibres blanques (Tipus II, ràpides) Epimisi: beina externa que embolcalla la totalitat del ventre muscular.

Als extrems del múscul, aquests tres estrats es continuen i fusionen formant tendons o aponeurosis que s'ancoren fermament al periosti de l'os. 3 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 17 Estat funcional Musculatura tònica (postural) Musculatura fàsica (dinàmica) Funció principal Manteniment de la postura i resistència Generació de moviment articular ràpid Resposta a patologia / inactivitat Hipertonia i escurçament Hipotonia i laxitud ERROR FREQÜENT Confondre el patró lesional: els músculs posturals tònics no es debiliten per desús, sinó que es bloquegen en hipertonia i retracció. La musculatura que s'inhibeix, perd to i es torna laxa davant el sedentarisme és la fàsica.

COMPROVA-HO 17 Com reacciona un múscul dinàmic fàsic davant un període d'inactivitat o alteració funcional? Biomecànica del desequilibri anterior i centres de càrrega corporal La bipedestació humana està condicionada per la teoria del desequilibri anterior. La línia de gravetat divideix el cos en el sentit sagital deixant 2/3 de la massa corporal per davant i 1/3 per darrere. Aquest desequilibri cap a la caiguda frontal requereix el treball ininterromput dels músculs posturals posteriors (plantars, surals, isquiotibials i lumbars). Diagrama de la línia de gravetat i el desequilibri anterior.

La distribució de les forces gravitatòries s'articula mitjançant 8 centres de càrrega corporal primordials disposats de forma ascendent: Apòfisi estiloides del 5è metatarsià: punt basal de suport i distribució de forces a la regió plantar. 1 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 18 Segons la teoria de les cadenes creuades, les forces posturals s'enllacen en una seqüència tònica contínua: isquiotibials, psoas ilíac, musculatura lumbar, pectorals i cervicals posteriors. Per preservar el centre de gravetat, cal compensar aquesta hipertonia tònica estirant les cadenes posteriors i tonificant els abdominals laxos.

CAUSES I CONSEQÜÈNCIES Massa anterior 2/3 Repartiment asimètric respecte a l'eix vertical Massa posterior 1/3 Menor càrrega per darrere de la plomada Desequilibri anterior corporal Tendència a la caiguda Inclinació gravitatòria del tronc endavant Activació tònica posterior Contracció permanent de plantars, isquios i lumbars COMPROVA-HO 18 Quins són els tres centres de càrrega catalogats com a punts d'equilibri tridimensional?

Rols musculars funcionals en el moviment humà Segons la intervenció motora o la funció que exerceixen durant una acció articular, els músculs es classifiquen en quatre rols biomecànics: Agonista o motor principal: és el protagonista de l'acció, la contracció del qual genera directament la força necessària per produir el desplaçament articular desitjat. Antagonista: s'oposa al moviment iniciat per l'agonista; la seva funció consisteix a regular, frenar i controlar el rang de moviment per evitar lesions articulars. Fixador o estabilitzador: ancorar i fixar segments ossis per conferir un suport sòlid a l'articulació.

Recolzant els antagonistes, impedeixen que les superfícies articulars surtin de la càpsula. En l'entrenament cal consolidar els fixadors articulars abans de maximitzar la potència dels agonistes. Sinergista: col·labora de manera complementària amb l'agonista per fer possible el gest articular de forma eficient; pot presentar una mida fins i tot superior a la del motor principal. Còndil femoral extern: zona de transmissió articular entre ròtula i fèmur; suporta friccions intenses i requereix el reforç del quàdriceps. 2 Trocànter major: eix d'equilibri tridimensional coxofemoral. 3 Centre de gravetat corporal (CDG): situat per davant de la 3a o 4a vèrtebra lumbar (L3-L4).

4 Centre toràcic: localitzat ventralment respecte a la 6a i 7a vèrtebra dorsal (D6-D7 / T6-T7). 5 Complex acromi / esternoclavicular: pivot de referència per a la càrrega de la cintura escapular. 6 Os hioides: centre de masses cervical situat al coll. 7 Cadira turca de l'esfenoide: referència cranial tridimensional que allotja la hipòfisi. 8 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 19 EXEMPLE Durant l'extensió activa del colze en un llançament, el tríceps braquial actua com a múscul agonista en desenvolupar la força d'extensió, mentre que el bíceps braquial es comporta com a antagonista frenant i controlant la trajectòria del moviment.

En una flexió cervical profunda, mentre un vector agonista tracciona la barbeta cap al pit, dos vectors musculars sinergistes col·laboren en la direcció anterior i els vectors posteriors antagònics equilibren el moviment. COMPROVA-HO 19 Per quina raó mecànica cal reforçar la musculatura fixadora abans de potenciar els músculs agonistes? IDEES CLAU Els músculs esquelètics consten de feixos de fibres formades per miofibril·les que executen la contracció activa sota control conscient o automatitzat. El sistema fascial deriva del mesènquima i embolcalla el múscul mitjançant l'endomisi, el perimisi i l'epimisi, coordinant la suspensió i la propiocepció.

Els músculs tònics mantenen la postura mitjançant fibres lentes i responen amb hipertonia i retracció, mentre que els fàsics responen a la disfunció amb hipotonia i laxitud. La distribució sagital 2/3 anterior i 1/3 posterior provoca una caiguda constant cap endavant compensada per la musculatura posterior al llarg dels 8 centres de càrrega. La seguretat articular requereix enfortir prèviament els músculs fixadors abans de desenvolupar la potència dels motors agonistes. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 20. Com es distribueix el pes corporal respecte a la línia de gravetat i quina conseqüència biomecànica té? 21. Quines estructures conjuntives integren els tres embolcalls musculars i on convergeixen?

22. Quin és el rol funcional dels músculs fixadors en comparació amb els agonistes? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 23. Quina característica distingeix la posició anatòmica de la posició fonamental? La posició asseguda del tronc a) L'orientació anterior dels palmells b) La flexió moderada de genolls c) La separació ampla dels peus d) Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 20 24. Quin eix mecànic permet dur a terme les accions d'abducció i adducció? 25. Quin tipus d'os està dissenyat principalment per absorbir càrregues i amortir impactes? 26. A quina zona de l'os llarg es troba el cartílag de creixement o conjunció? 27.

Quin component articular forma part del complex inflamatori o reversible (complex B)? 28. Com aconsegueix el cartílag hialí articular els nutrients necessaris per al seu metabolisme? 29. Quin tipus de diartrosi permet moviment en 3 eixos de llibertat mitjançant superfícies esfèriques? 30. Quina característica distingeix principalment una amfiartrosi d'una diartrosi? 31. Com respon la musculatura tònica davant d'una disfunció o sobrecàrrega mantinguda? 32. A quina alçada vertebral se situa el centre de gravetat corporal principal? 33. Quin embolcall conjuntiu envolta directament cadascun dels fascicles musculars?

Eix sagital a) Eix vertical b) Eix transversal c) Eix longitudinal d) Os pla a) Os sesamoide b) Os curt c) Os llarg d) Diàfisi a) Periosti b) Cavitat medul·lar c) Metàfisi d) Superfície articular òssia a) Nucli ossi epifisiari b) Cartílag hialí c) Membrana sinovial d) Capil·lars sanguinis propis a) Resorció directa del teixit ossi b) Artèries nutricionals del perióstiu c) Difusió del líquid sinovial d) Trocoide a) Enartrosi b) Artròdia c) Tròclea d) Té càpsula articular molt gruixuda a) Conté només teixit ossi calcificat b) Manca de càpsula i membrana sinovial c) Presenta 3 eixos de moviment d) Hipertonia i tendència a l'escurçament a) Hipotonia i allargament estructural b) Laxitud conjuntiva amb atròfia ràpida c) Paràlisi flàccida sense canvis elàstics d) Per darrere del manubri esternal a) Per davant de T6-T7 b) Per davant de L3-L4 c) A nivell del sacre S1-S2 d) Periosti a) Endomisi b) Perimisi c) Epimisi d) Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 21 34.

Quin paper biomecànic té el múscul antagonista durant una acció motora? Col·laborar activament en la mateixa direcció motora a) Fixar l'origen ossi de l'articulació b) Limitar i frenar progressivament el moviment c) Generar el vector de moviment principal d) Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 22 4 Morfologia vertebral i curvatures del raquis EN ACABAR SABRÀS Diferenciar les característiques morfològiques de les vèrtebres cervicals, toràciques i lumbars. Explicar el paper biomecànic protector de les cifosis i amortidor de les lordosis segons Busquet i Delmas. Descriure les adaptacions especials de l'atles (C1) i l'àxis (C2).

Distingir entre els conceptes d'espondilòlisi i espondilolistesi lumbar. PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 35 Per què la columna vertebral humana no és una barra rígida i recta, sinó una estructura sinuosa amb quatre corbes alternades? L'estructura òssia del tronc constitueix el pilar central del cos humà. Aquest eix sosté les forces mecàniques diàries gràcies a l'acció equilibradora de la musculatura lateral i paravertebral, garantint l'alineació vertical i la protecció del teixit nerviós medul·lar.

Columna vertebral 4 Morfologia vertebral i curvatures del raquis 5 Articulacions del raquis i xarnera occipito-vertebral Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 23 ESQUEMA Estructura general del tronc i el raquis Evolució filogenètica i organització regional La configuració actual del raquis prové d'un procés adaptatiu marcat per mutacions i pressions ambientals. Formes ancestrals com Proconsul presentaven cua llarga, mentre que homínids posteriors com Ramapithecus van començar a alternar la marxa quadrúpeda amb la postura erecta.

Aquesta transició va comportar una reducció del massís facial, l'expansió de la cavitat cranial i la transformació d'una columna d'arc únic cap a una disposició vertical dotada de curvatures funcionals. Eix del Tronc Suport i protecció medul·lar Columna mòbil 24 vèrtebres lliures articulades Cervical 7 vèrtebres amb forat transvers Toràcica 12 vèrtebres amb carilles costals Lumbar 5 vèrtebres de cos gran i robust Columna fusionada Sacre i còccix estàtics Sacre 5 vèrtebres foses amb promontori Còccix 3-5 ossos vestigials Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 24 Esquema lateral de la columna vertebral i les seves cinc regions anatòmiques.

Anatòmicament, el raquis humà es divideix en cinc regions diferenciades: cervical, toràcica o dorsal, lumbar, sacra i coccídia. La porció dinàmica conté un conjunt definit d'unitats òssies: DEFINICIÓ La columna mòbil està integrada estrictament per 24 vèrtebres lliures: 7 cervicals, 12 toràciques i 5 lumbars, situades per sobre del bloc immòbil constituït pel sacre i el còccix. Pel conducte vertebral transcorre la medul·la espinal, d'on emergeixen els diferents parells de nervis perifèrics. Una agressió mecànica en aquesta estructura pot produir alteracions funcionals greus com paràlisi o parestèsies (formigueig).

Per conservar la integritat del sistema cal preservar la màxima alçada de l'espai intervertebral. La càrrega excessiva precoç pot alterar el desenvolupament ossi durant el creixement, mentre que factors com la pèrdua de densitat mineral òssia associada a la menopausa comprometen la resistència mecànica de les vèrtebres, un deteriorament que es combat de forma eficaç mitjançant l'exercici físic regular. COMPROVA-HO 36 Quantes vèrtebres mòbils té el raquis humà i quines regions el componen? Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 25 Curvatures anatòmiques del raquis i equilibri mecànic En el pla frontal, una columna sana presenta una disposició rectilínia.

En el pla sagital, en canvi, es distingeixen quatre curvatures fisiològiques: dues d'obertura posterior anomenades lordosis (cervical i lumbar) i dues d'obertura anterior anomenades cifosis (toràcica i sacra). L'osteòpata i biomecànic Leopold Busquet va establir una diferenciació funcional bàsica entre ambdós patrons de corba, incorporant a més el concepte de la cifosi occipital: Corbes cifòtiques: Corresponen a zones estàtiques formades per ossos plans. Tenen una funció essencialment protectora de cavitats que allotgen òrgans vitals. Corbes lordòtiques: Representen segments dinàmics encarregats de mobilitzar el tronc i absorbir el pes corporal.

Com a contrapartida, aquestes zones de convergència de càrregues suporten un estrès mecànic superior i desenvolupen amb més freqüència patologies degeneratives i doloroses. Segons la llei biomecànica d'André Delmas, la capacitat de resistència axial de la columna vertebral depèn directament de les seves curvatures sagitals: com més corbes equilibrades presenta el raquis, més capacitat de dissipació de càrregues i major estabilitat mecànica posseeix l'esquelet axial davant forces compressives. ERROR FREQÜENT Confondre el paper mecànic de les lordosis i de les cifosis.

Recorda: les cifosis són estàtiques i protectores de cavitats viscerals, mentre que les lordosis són dinàmiques i assumeixen les sol·licitacions de càrrega. L'alteració d'aquests equilibris sagitals condueix a desalineacions patològiques: Hipercifosi: Accentuation anormal de la convexitat dorsal posterior. Hiperlordosi: Increment desmesurat de la concavitat lumbar posterior. Escoliosi: Desviació estructural o funcional en sentit lateral respecte a l'eix sagital neutre. L'estabilitat i verticalitat del raquis depenen d'una interacció precisa entre dos grups de condicionants: COMPROVA-HO 37 Segons Busquet, per què les regions cervical i lumbar pateixen més lesions que la dorsal o la sacra?

Factors extrínsecs: Forces gravitacionals, el pes de les estructures corporals i l'activació de la musculatura estabilitzadora (treball dels components del core superficial i profund). 1 Factors intrínsecs: La configuració quadrangular dels cossos vertebrals, la integritat de les càpsules de les apòfisis articulars i el comportament dels discos intervertebrals (que ofereixen una funció estàtica d'assentament, una funció dinàmica gràcies al seu nucli esfèric de mobilitat i una capacitat plàstica de restablir la seva dimensió original després de processos de descàrrega o repòs).

2 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 26 Elements morfològics comuns de la vèrtebra tipus Tret de determinades excepcions especialitzades, les vèrtebres comparteixen un patró arquitectònic constituït per segments funcionals ben delimitats. L'estructura òssia vertebral comprèn les següents parts bàsiques: Cos vertebral: Massa òssia anterior de morfologia quadrangular que suporta el pes. Arc vertebral: Estructura posterior que delimita el forat raquidi, integrada per pedicles i làmines. Forat raquidi: Conducte central que allotja la medul·la espinal.

Apòfisis: Eminències òssies funcionals formades per l'apòfisi central o espinosa, dues apòfisis transverses i apòfisis articulars (interfacetàries). Regió Cos vertebral Forat raquidi Apòfisi espinosa Apòfisis transverses Cervical (C3-C7) Petit i reduït; sosté poc pes. Gran i ampli per al pas de la medul·la proximal. Bífida (dos tubercles als extrems). Presenten el forat transvers per a l'artèria vertebral. Toràcica (T1-T12) Mida mitjana, amb incisions costals als marges. Circular i de calibre mitjà. Llarga, voluminosa i molt inclinada en sentit caudal. Posseeixen facetes per articular amb les costelles. Lumbar (L1-L5) Molt voluminós, massís i reniforme.

Petit per la reducció del cordó medul·lar cap a la cua de cavall. Horitzontal, robusta, ampla i quadrangular. Destaca l'apèndix costiforme (vestigi evolutiu de costella). Particularitats regionals: Atles, Àxis, Sacre i Còccix Les dues primeres peces cervicals s'allunyen del model estàndard per resoldre l'articulació amb el crani: L'atles (C1) té com a missió principal suportar el cap. Manca de cos vertebral i d'apòfisi espinosa convencional; en el seu lloc presenta un tubercle ventral anterior i un tubercle dorsal posterior. Disposa de grans apòfisis articulars on descansen els còndils occipitals.

El seu ampli forat raquidi queda dividit funcionalment en dos compartiments: el posterior, que allotja la medul·la, i l'anterior, destinat a contenir l'apòfisi odontoides de C2. Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 27 Vistes anatòmiques superior i anterior de la segona vèrtebra cervical (àxis). L'àxis (C2) es caracteritza per una eminència vertical superior emergent del cos: l'apòfisi odontoides. Aquesta protuberància actua com a eix o pivot per a la rotació de l'atles.

A banda i banda exhibeix carilles articulars superiors convexes d'anterior a posterior i planes transversalment per a la sustentació de C1, apòfisis transverses proveïdes de forat transvers per on circula l'artèria vertebral, i una apòfisi espinosa bituberculada robusta. A l'altre extrem de la columna mòbil se situen els segments inferiors fusionats: Sacre: Resultat de la consolidació de 5 vèrtebres sacres en una única peça òssia plana. Ofereix una cara endopèlvica anterior i una cara exopèlvica posterior on les apòfisis espinoses unides formen la cresta sacra. Lateralment presenta les cares auriculars per connectar amb els coxals.

El forat raquidi sacre és reduït i condueix els filaments de la cua de cavall, que surten a través dels orificis sacres. La vora superior de la base anterior conforma el promontori sacre, relleu angular que defineix la inclinació i curvatura de la lordosi lumbar adjacent. Còccix: Estructura terminal rudimentària formada per la fusió de 3 a 5 peces òssies. És un vestigi de la cua en els primats amb escassa vascularització, fet que explica el seu retard de consolidació quan pateix fractures.

DEFINICIÓ L'espondilòlisi és la fractura o discontinuïtat òssia de l'arc vertebral (istme), mentre que l'espondilolistesi descriu el lliscament o desplaçament anterior d'una vèrtebra sobre la subjacent a conseqüència d'aquesta lesió. COMPROVA-HO 38 Què diferencia l'espondilòlisi de l'espondilolistesi? Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 28 IDEES CLAU La columna vertebral mòbil conté 24 vèrtebres: 7 cervicals, 12 toràciques i 5 lumbars. Segons Leopold Busquet, les cifosis són estructures estàtiques protectores de cavitats, mentre que les lordosis són dinàmiques i gestionen les càrregues.

Segons la hipòtesi d'André Delmas, l'augment de curvatures sagitals fisiològiques incrementa la capacitat de resistència axial de la columna. L'atles (C1) manca de cos vertebral i apòfisi espinosa, mentre que l'àxis (C2) disposa de l'apòfisi odontoides com a eix de rotació. L'espondilòlisi és la pèrdua de continuïtat a l'arc vertebral, la qual pot derivar en el lliscament anterior del cos vertebral conegut com a espondilolistesi. COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 39. Per quina raó el forat raquidi cervical és comparativament més gran que el lumbar? 40. Quina funció mecànica i adaptativa tenen els apèndixs costiformes de les vèrtebres lumbars?

COLUMNA VERTEBRAL 5 Articulacions del raquis i xarnera occipito-vertebral EN ACABAR SABRÀS Distingir l'estructura de l'anell fibrós i el nucli polpós, descrivint el cicle hídric de càrrega i descàrrega discal. Identificar les característiques i relacions dels lligaments vertebrals comuns longitudinals anterior i posterior. Relacionar l'orientació espacial de les articulacions interfacetàries amb el moviment principal de cada tram del raquis. Descriure la tipologia i els components articulars de la xarnera occipito-vertebral (C0-C1-C2). PENSA-HI ABANS DE LLEGIR 41 Per què una persona fa aproximadament entre un i dos centímetres menys d'alçada a la nit respecte al matí en aixecar-se del llit?

Articulacions intersomàtiques i dinàmica discal Les articulacions intersomàtiques connecten els cossos de dues vèrtebres adjacents: la cara inferior del cos superior amb la cara superior del cos inferior. Es classifiquen com a articulacions de tipus amfiartrosi (vegeu «Bases generals — Artrologia general i classificació articular»). Presenten Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 29 superfícies òpsies planes recobertes per cartílag hialí, un disc intervertebral interpolsat i un sistema potent de lligaments de reforç. Esquema d'amfiartrosi intersomàtica amb la morfologia interna del disc intervertebral.

El disc intervertebral varia de gruix al llarg del raquis segons les demandes mecàniques: mesura 3 mm a la regió cervical, 5 mm a la regió dorsal i 9 mm a la regió lumbar. La zona lumbar suporta les càrregues més altes amb gran solvència funcional, la dorsal rarament pateix lesions i la cervical és altament solvent, de manera que les hèrnies en aquest tram no solen respondre a motius naturals simples. Estructuralment, el disc intervertebral consta de dues regions ben diferenciades: Anell fibrós: anell concèntric extern constituït per làmines de teixit fibrós. Té capacitat d'autoregeneració si es manté en repòs mitjançant processos de descompressió.

Nucli polpós: massa central arrodonida, rica en aigua i amb consistència gelatinosa, emplaçada i continguda a l'interior de l'anell. Si la seva coberta es trenca, perd la integritat funcional de manera irreversible. El disc experimenta un cicle de bescanvi de líquids segons l'estat de càrrega mecànica: Hidrofòbia sota càrrega: la pressió mecànica fa migrar el líquid del nucli polpós cap a l'os vertebral adjacent. Aquest procés pot comportar una pèrdua d'alçada del disc de fins a un 1 %. 1 Hidrofília durant la descàrrega: en períodes de repòs, s'activen mecanismes d'hidratació que recondueixen els fluids de les vèrtebres cap al disc, restaurant la seva alçada original.

2 Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 30 CICLE Cicle hídric del disc intervertebral 1. Càrrega mecànica: Pressió axial sobre la columna 2. Procés d'hidrofòbia: Migració de líquid cap a les vèrtebres 3. Pèrdua d'alçada discal: Reducció de fins a l'1 % del gruix 4. Descàrrega i repòs: Absència de compressió en repòs 5. Procés d'hidrofília: Rehidratació del nucli des de la vèrtebra 6. Recuperació de la talla: Restauració funcional de l'espai discal ERROR FREQÜENT Flexionar el tronc sostenint una càrrega elevada projecta el nucli polpós cap enrere contra l'anell fibrós posterior.

Aquesta tensió pot provocar la fissuració de l'anell i empènyer el material cap al canal raquidi, amb risc directe de compressió medul·lar. En extensió amb càrrega, el desplaçament es produeix cap endavant. COMPROVA-HO 42 Quina conseqüència biomecànica té la manca d'un període suficient de descans nocturn sobre el disc intervertebral? Lligaments longitudinals i articulacions interfacetàries La columna mòbil està formada per 24 vèrtebres (7 cervicals, 12 toràciques i 5 lumbars). L'estabilitat dels cossos vertebrals depèn de dos grans lligaments continus: Lligament comú vertebral anterior (ventral): transcorre longitudinalment per la cara anterior dels 24 cossos vertebrals.

Passa per davant dels discos sense adherir-se a ells. Lligament comú vertebral posterior (dorsal): recorre la cara posterior dels cossos vertebrals per dins del canal raquidi. Està íntimament cosit a l'anell fibrós de cada disc. Si una sobrecàrrega 1 Càrrega mecànica 2 Procés d'hidrofòbia 3 Pèrdua d'alçada discal 4 Descàrrega i repòs 5 Procés d'hidrofília 6 Recuperació de la talla Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 31 compromesa aquesta zona, el lligament s'inflama i genera líquid, requerint repòs per recuperar-se.

Les articulacions interfacetàries (o intervertebrals posteriors) s'estableixen entre les apòfisis articulars: la cara inferior de la vèrtebra superior s'articula amb la cara superior de la vèrtebra inferior. Són diartrosis de tipus artròdia, amb càpsula pròpia, cartílag hialí i líquid sinovial. La resistència biomecànica de l'esquena no recau únicament en el disc, sinó en el treball conjunt format pel disc, els lligaments i la pinça que configuren aquestes articulacions.

La seva orientació espacial condiciona el moviment predominant a cada regió: Regió vertebral Orientació de les superfícies Moviment predominant Altres moviments possibles Cervical Superfícies planes en pla transversal i eix vertical Rotació Moviments anteroposteriors i inclinació lateral Dorsal Superfícies planes en eix anteroposterior i pla frontal Inclinacions laterals Flexió i rotació Lumbar Superfícies planes en pla sagital i eix transversal Flexió-extensió Rotació i inclinació limitades Esquema dels lligaments grocs, intertransversos i supraespinós de l'arc vertebral.

L'arc vertebral està reforçat per lligaments segmentaris: Lligaments intertransversos: connecten les apòfisis transverses consecutives (24 al costat dret i 24 a l'esquerre). Lligaments interespinosos: ocupen l'espai intermedi entre les apòfisis espinoses contigües. Lligament supraespinós: cordó fibrós potent que recorre el vèrtex posterior de les apòfisis espinoses. Lligaments grocs (o interlaminars): uneixen les làmines vertebrals consecutives. Són els lligaments més resistents i potents del raquis, garantint una unió sòlida de l'arc posterior.

Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 32 COMPROVA-HO 43 En quin pla i eix s'orienten les facetes lumbars i quin és el seu moviment principal? Xarnera occipito-vertebral: C0, C1 i C2 La xarnera occipito-vertebral uneix la base del crani (C0) amb les dues primeres vèrtebres cervicals, l'atles (C1) i l'àxis (C2) (vegeu «Columna vertebral — Morfologia vertebral i curvatures del raquis»). Aquesta regió actua com una frontissa multiaxial capaç d'executar flexió, extensió, rotació i inclinació, comportant-se en conjunt com una enartrosi funcional. Esquema anterior de la xarnera cervical i del lligament longitudinal anterior.

Aquest complex articular comprèn diverses unions especialitzades: Articulació occipito-atloïdal: diartrosi de tipus condília. Els dos còndils convexos de l'occipital s'articulen sobre les cavitats concaves de les masses laterals de l'atles. Disposa de càpsula, líquid sinovial, cartílag hialí i està protegida per davant pel lligament longitudinal anterior i per les membranes occipitoatloïdals anterior i posterior. Subarticulació occipito-axoïdal: unió a distància sense contacte ossi directe.

Està constituïda pel potent lligament cruciforme (format pel lligament transvers i els seus fascicles longitudinals superior i inferior que connecten amb l'occipital i l'odontoides) i per dos lligaments alars que s'estenen des de l'apòfisi odontoides fins a les masses laterals de l'occipital. Articulacions atloïdo-axoïdals laterals: dues articulacions de tipus artròdia que connecten les apòfisis articulars inferiors de l'atles amb les superiors de l'àxis, facilitant petits lliscaments. Estan reforçades per les membranes atloïdoaxoïdals anterior i posterior. Articulació atloïdo-odontoïdal (medial): diartrosi de tipus trocoide (pivot).

L'apòfisi odontoides de l'àxis gira contra la cara interna de l'arc o tubercle ventral de l'atles. No posseeix càpsula individual típica ni fibrocartílags, però compta amb líquid sinovial i cartílag hialí a la dent. El lligament transvers de l'atles subjecta l'odontoides fermament contra l'atles i actua com a barrera aïllant per evitar que contacti amb el forat raquidi i lesi la medul·la espinal. Tota la nuca es troba recoberta i estabilitzada pel septum nuchae (lligament nucal), una estructura de reforç de la part posterior del coll que permet alhora el pas de vasos sanguinis per a la seva irrigació.

Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 33 ESQUEMA Articulacions de la xarnera C0- C1-C2 COMPROVA-HO 44 Quin paper protector té el lligament transvers a l'articulació atloïdo-odontoïdal? IDEES CLAU Les articulacions intersomàtiques són amfiartrosis amb un disc intervertebral constituït per un anell fibrós perifèric i un nucli polpós central ric en líquid. El disc segueix un cicle d'hidrofòbia sota compressió mecànica i d'hidrofília regenerativa durant la descàrrega en repòs. El lligament vertebral comú ventral passa per davant dels discos lliurement, mentre que el dorsal s'adhereix íntimament al seu anell fibrós.

Les articulacions interfacetàries són artròdies la inclinació de les quals determina el moviment dominant de cada regió: rotació a la cervical, inclinació a la dorsal i flexió-extensió a la lumbar. L'articulació occipito-atloïdal és una condília i l'atloïdo-odontoïdal és una trocoide retinguda pel lligament transvers de l'atles.

Occipito-atloïdal Condília entre còndils i cavitats de l'atles Occipito-axoïdal Subarticulació lligamentosa a distància Lligament cruciforme Transvers i feixos verticals Lligaments alars Connexió odontoides a còndils Atloïdo-axoïdals laterals Artròdies de lliscament entre apòfisis Atloïdo-odontoïdal medial Trocoide pivotant sobre el tubercle ventral Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 34 COMPROVA EL QUE HAS APRÈS 45. Com varia el gruix del disc intervertebral segons la regió del raquis? 46. Quina diferència morfològica i funcional presenten els lligaments vertebrals longitudinals anterior i posterior respecte al disc? 47.

Quines estructures lligamentoses asseguren l'estabilitat entre l'apòfisi odontoides i l'occipital a la subarticulació occipito-axoïdal? Test Encercla la resposta correcta. Les solucions són al final. 48. Quina vèrtebra es caracteritza per no posseir cos vertebral ni apòfisi espinosa autèntica? 49. Com actuen les curvatures cifòtiques segons l'anàlisi de Busquet? 50. Quina conseqüència mecànica té el trencament de l'arc vertebral conegut com a espondilòlisi? 51. Quina estructura de l'àxis fa la funció de pivot articular per a l'atles? 52. Quin tipus d'articulació és la unió intersomàtica entre els cossos vertebrals? 53. Què succeeix al nucli polpós en flexionar el tronc sostenint una càrrega?

54. Quin lligament del raquis és considerat el més fort i uneix les làmines?

La setena cervical (C7) a) L'àxis (C2) b) La primera toràcica (T1) c) L'atles (C1) d) Faciliten la màxima flexibilitat axial a) Absorbeixen la totalitat del xoc vertical b) Generen hiperlordosi de compensació dinàmica c) Són estàtiques i protegeixen vísceres vitals d) La desaparició del forat de conjugació a) Un aplanament ràpid del promontori sacre b) Una fusió sobtada de les apòfisis transverses c) El lliscament anterior o espondilolistesi d) L'apòfisi odontoides a) El tubercle ventral b) L'apòfisi costiforme c) La cresta sacra mitjana d) Condília a) Enartrosi b) Trocoide c) Amfiartrosi d) S'absorbeix líquid de la vèrtebra a) Es desplaça en sentit anterior b) Queda completament immòbil c) Bascula enrere comprimint l'anell d) Lligament interespinós a) Lligament comú ventral b) Lligament intertransvers c) Lligament groc d) Anatomia Aplicada a l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) 35 55.

Quin tipus articular caracteritza la unió atloïdo-odontoïdal? 6 Tronc i cap — Caixa toràcica, ossos del cap i articulació temporomandibular EN ACABAR SABRÀS Distingir morfològicament les costelles veritables, falses i flotants segons el seu ancoratge. Descriure les superfícies i lligaments de les…