La Restauració borbònica (1875-1902): sistema, oposició, colònies i crisi del 98

Actualitzat el · AprenAI

Apunts ampliats sobre el període de la Restauració borbònica a Espanya (1875-1902): la preparació del nou règim, el funcionament del sistema canovista basat en el torn pacífic i el frau electoral, l'oposició marginada, les guerres colonials de Cuba i Filipines i la crisi del 98 amb les seves conseqüències a Catalunya.

Història d'Espanya · Batxillerat a Catalunya

15 pàgines · 5 temes

Índex

  1. 1. Preparació de la Restauració · p. 1-2
  2. 2. El sistema canovista · p. 3-5
  3. 3. L'oposició marginada del sistema · p. 5-7
  4. 4. Les guerres colonials: Cuba i Filipines · p. 7-8
  5. 5. 1898, la crisi de la fi d'un imperi · p. 8-11

1. Preparació de la Restauració

2. El sistema canovista

3. L'oposició marginada del sistema

4. Les guerres colonials: Cuba i Filipines

5. 1898, la crisi de la fi d'un imperi

Text del document

La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats ​Nov 7, 2026 · ​@Biel 1. Preparació de la Restauració La solució alfonsina L'artífex de la Restauració va ser Antonio Cánovas del Castillo. El 1870, Isabel II va cedir els drets dinàstics al seu fill Alfons, i Cánovas va organitzar el Partit Alfonsí, que va obtenir el suport de les classes altes i mitjanes, de l'Exèrcit i de l'Església. El seu objectiu era instaurar una monarquia constitucional i moderadament liberal que posés fi a la inestabilitat política i a l'intervencionisme militar.

El retorn dels Borbons (1874) L'1 de desembre de 1874, Alfons va signar el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas. Hi defensava una monarquia constitucional, el manteniment de l'ordre social i una tradició catòlica compatible amb les llibertats. En el text, Alfons es presentava com l'únic hereu legítim del dret dinàstic i afirmava que només el restabliment de la monarquia constitucional podia acabar amb l'opressió, la incertesa i les pertorbacions que patia Espanya. També prometia no decidir res de manera arbitrària ni sense Corts, i es definia com a bon espanyol, bon catòlic i "veritablement liberal".

Poc després, el 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt i va proclamar Alfons XII rei d'Espanya. Un programa d'autoritat i ordre El sistema canovista, que era bipartidista, dinàstic i basat en el torn, comptava amb el suport dels sectors conservadors. El seu objectiu principal era recuperar l'estabilitat política, econòmica i social. Cánovas volia superar els problemes endèmics del liberalisme espanyol: l'exclusivisme polític dels moderats, l'intervencionisme militar i els freqüents conflictes civils. Per això va dissenyar un nou sistema basat en l'ordre i l'estabilitat. Aquest sistema es fonamentava en quatre pilars.

El primer era la Constitució de 1876, moderada però flexible i adaptable. El segon, la Corona, que actuava com a àrbitre polític i garantia de l'alternança. El tercer, els partits dinàstics, conservadors i liberals, que s'alternaven en el poder i recorrien a la manipulació electoral per assegurar el funcionament del sistema. I el quart, l'Exèrcit, que havia de quedar subordinat al poder civil i allunyat de la política, amb el rei com a cap i símbol.

Page 1 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats La Constitució de 1876 La Constitució de 1876 pretenia fer compatibles la defensa dels valors tradicionals (la família, la religió i la propietat) amb alguns principis democràtics del 1868. Establia la sobirania compartida entre la Corona i les Corts i, per tant, negava la sobirania nacional. El rei tenia amplis poders: era el titular del poder executiu, nomenava i cessava els ministres, dirigia la política exterior, tenia dret de veto i compartia la potestat legislativa amb les Corts, que podia convocar i dissoldre. Les Corts eren bicamerals.

El Congrés dels Diputats era electiu, mentre que el Senat tenia una part elegida i una altra designada pel rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit. La Constitució no fixava el tipus de sufragi, que es va deixar en mans de lleis posteriors: la llei de 1878 va establir el sufragi censatari (només hi votava un 3% de la població) i la de 1890, el sufragi universal masculí. El text incloïa una declaració de drets i llibertats detallada, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries que els van restringir, sobretot els d'impremta, expressió, associació i reunió.

En matèria religiosa, proclamava la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme i el restabliment del pressupost de culte i clergat. La fi dels conflictes: la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) Després de la caiguda d'Isabel II, el carlisme havia recuperat força. A Catalunya, les forces de Ramon Tristany i Francesc Savalls van vèncer a Alpens (1873) i a Castellfollit (1874), i el 1874 van ocupar ciutats com la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Tanmateix, la restauració d'Alfons XII va debilitar el carlisme, perquè li va treure bona part de la seva legitimitat i alguns carlins destacats van reconèixer el nou rei.

El 1875 i el 1876, les ofensives de l'exèrcit liberal van derrotar els carlins, primer a Catalunya, el País Valencià i l'Aragó, i finalment al País Basc i Navarra, on es van rendir el 1876; el pretendent va marxar a l'exili. La conseqüència va ser l'abolició definitiva del règim foral: les antigues províncies forals van haver de pagar els impostos i fer el servei militar com la resta de l'Estat. A canvi, el 1878 es van establir els concerts econòmics, que els donaven una certa autonomia fiscal. La fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878) La fi de la guerra carlina va permetre enviar més tropes a Cuba, on des de 1868 hi havia una insurrecció independentista.

Això va debilitar els insurrectes i va obrir una negociació que va culminar el 1878 amb la Pau o Conveni de Zanjón. L'acord preveia una àmplia amnistia, mesures per a l'abolició de l'esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives, com ara que Cuba tingués diputats a les Corts. L'incompliment d'aquests compromisos va provocar la Guerra Chiquita (1879) i, més endavant, la nova insurrecció independentista de 1895. Page 2 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats 2.

El sistema canovista El bipartidisme El sistema polític de la Restauració es basava en dos grans partits: el Partit Conservador (Partit Liberal Conservador), liderat per Cánovas del Castillo, i el Partit Liberal (Partit Liberal Fusionista), dirigit per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos defensaven la monarquia i la Constitució, la propietat privada i un Estat centralitzat, però exercien papers complementaris. Els conservadors eren més partidaris de l'immobilisme i de la defensa de l'Església i l'ordre social, mentre que els liberals tendien a un reformisme més progressista i laic.

Per garantir l'estabilitat, existia un acord tàcit: cap partit aprovava lleis que obliguessin l'altre a derogar-les quan tornés al govern. La seva base social eren les elits econòmiques i les classes mitjanes acomodades, amb més terratinents entre els conservadors i més professionals entre els liberals. El Partit Conservador aplegava antics moderats i unionistes i, en general, els sectors més conservadors (excepte carlins i integristes). El Liberal reunia antics progressistes, demòcrates i republicans moderats. Eren partits de minories, no de masses, que funcionaven a través de diaris, centres i comitès repartits per tot el territori.

El torn pacífic Conservadors i liberals s'alternaven en el govern, i la Corona, gràcies a la preeminència que li donava la Constitució, actuava com a àrbitre de l'alternança. Quan el partit governant patia un desgast o hi havia una crisi greu, el rei encarregava formar govern al cap del partit de l'oposició. El nou govern convocava eleccions i les manipulava per obtenir una majoria parlamentària que li permetés governar amb estabilitat. L'objectiu d'aquest mecanisme era garantir l'estabilitat política i evitar els aixecaments militars. El frau electoral El torn pacífic només era possible gràcies a un frau electoral massiu, conegut com a tupinada o pucherazo, orquestrat des del govern.

El sufragi censatari el va facilitar, però es va mantenir quan es va aprovar el sufragi universal masculí. També hi contribuïen el tracte favorable als districtes rurals davant dels urbans i l'elevada abstenció. Abans de les eleccions, el ministre de la Governació elaborava la llista de candidats que havien de guanyar, l'anomenat encasellat. Sovint eren cuneros, candidats sense cap vinculació amb el districte pel qual es presentaven.

La llista es transmetia per una cadena de control: el ministre de la Governació la passava als governadors civils, i aquests als alcaldes i cacics, de manera que tot l'aparell administratiu es posava al servei dels Page 3 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats candidats oficials. Per assegurar els resultats es falsificaven el cens i les actes, s'hi incloïen persones mortes (els lázaros o Llàtzers) i s'impedia votar els vius; també es compraven vots i es pressionava i coaccionava els electors. El caciquisme El frau es recolzava en el caciquisme. Els cacics eren individus o famílies amb poder econòmic i influència política local que controlaven un districte electoral.

Eren especialment poderosos a les zones rurals, on bona part de la població depenia d'ells. Organitzaven xarxes clientelars basades en favors i dependències i, gràcies al control dels ajuntaments, podien condicionar el vot a través de la concessió de llocs de treball, el repartiment d'impostos i contribucions, l'emissió d'informes i certificats administratius i el sorteig de les lleves militars. Així, el caciquisme assegurava els resultats electorals previstos pel govern. Els governs del torn La Restauració va començar amb un govern conservador el 1875, i els liberals van governar per primera vegada el 1881.

El 1885, la mort prematura d'Alfons XII va obrir la regència de Maria Cristina d'Habsburg. Davant el perill de desestabilització, conservadors i liberals van subscriure el Pacte d'El Pardo per garantir la continuïtat del sistema, i es va formar un govern liberal. Durant el Parlament llarg (1885-1890), els liberals van aplicar el seu programa reformista: la Llei d'associacions, que va legalitzar els sindicats obrers; el judici per jurat; el Codi Civil, que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i els contractes; l'abolició de l'esclavitud a Cuba (1886) i el sufragi universal masculí per a les eleccions municipals.

Finalment, el 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí per als homes de més de 25 anys, que va fer passar el cens d'uns 800.000 a gairebé 5.000.000 d'electors. Tanmateix, la permanència dels mecanismes de control electoral va impedir una democratització real. El torn va funcionar amb regularitat fins al 1898, quan la crisi colonial va desprestigiar els polítics i els partits dinàstics. A principis del segle XX, l'oposició va trencar el monopoli dinàstic en grans ciutats com Barcelona, València i Bilbao. Tot i això, el sistema, desprestigiat i dividit per les discrepàncies internes, es va mantenir fins al 1923.

Els partits dinàstics a Catalunya A Catalunya, els conservadors s'agrupaven en la Lliga d'Ordre Social, formada per prohoms com Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. Eren catòlics i contraris a les reformes liberals: Page 4 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats rebutjaven la tolerància de cultes de 1876, la llibertat d'associació, el jurat i el sufragi universal masculí. Alhora, defensaven el dret civil català i el proteccionisme econòmic, i criticaven el centralisme i l'uniformisme de Cánovas, el caciquisme i el frau electoral.

Els liberals catalans estaven liderats per Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, impulsor de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, i tenien La Vanguardia com a portaveu. Defensaven més llibertats individuals, el sufragi universal masculí i una menor influència de l'Església, i eren favorables a fer reformes a Cuba i a concedir-li una certa autonomia. Tots dos partits depenien del control electoral dels governadors civils. Amb el temps, van perdre el suport de les classes mitjanes més dinàmiques, que es van inclinar pels nous partits catalanistes. 3.

L'oposició marginada del sistema El sistema de la Restauració estava controlat pels partits dinàstics, que només van integrar les faccions més conformistes de l'oposició. L'oposició real (carlins i integristes, republicans, el moviment obrer, amb socialistes i anarquistes, i els nacionalismes i regionalismes) va quedar exclosa del torn i va tenir una representació parlamentària molt limitada. Cap d'aquestes forces no va aconseguir prou diputats per formar govern ni per constituir una minoria forta. Carlisme i integrisme Després de la derrota militar de 1876, el carlisme va intentar reorganitzar-se políticament.

Defensava el catolicisme, el tradicionalisme i els furs, i es volia presentar com l'única força autènticament catòlica. Però la jerarquia eclesiàstica i el Vaticà van donar suport a la dinastia alfonsina, i part del clero va optar per integrar-se en el sistema, com ho demostra l'entrada de la Unió Catòlica d'Alejandro Pidal al Partit Conservador. El 1886, Vázquez de Mella va encapçalar una renovació doctrinal, recollida a l'Acta de Loredan, que mantenia el caràcter catòlic, tradicionalista i foralista, però acceptava progressivament l'ordre liberal.

En sentit contrari, el 1888 es van escindir els integristes de Ramón Nocedal, que van crear el Partit Tradicionalista: eren radicalment antiliberals i defensaven a ultrança la tradició i la religió catòlica. Un text representatiu d'aquesta mentalitat és El liberalismo es pecado (1887), de Fèlix Sardà i Salvany, que considerava el liberalisme un pecat i una heretgia perquè negava la sobirania absoluta de Déu. A partir dels anys 1890, el carlisme va participar en les eleccions, però només va tenir força al País Basc i Navarra i, en menor grau, a Catalunya. A més, alguns carlins van mantenir les jerarquies militars i van promoure insurreccions armades, amb poc èxit.

Page 5 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats El republicanisme El republicanisme va quedar molt debilitat després del fracàs de la Primera República (1873-1874), a causa del desencís dels seus seguidors, del descrèdit de la idea republicana i de les divisions internes.

Es va fragmentar en diverses tendències: els possibilistes d'Emilio Castelar, que van optar per entrar en el joc polític de la Restauració (fusió amb els canovistes); els progressistes de Manuel Ruiz Zorrilla, el sector més radical, que des de l'exili a París va participar en pronunciaments antimonàrquics el 1883 i el 1886 sense suport popular; els unitaris de Nicolás Salmerón, sorgits d'una escissió de Castelar; i els federals de Francesc Pi i Margall, el grup més nombrós i important.

L'aprovació del sufragi universal masculí va revitalitzar el republicanisme i en va afavorir la reunificació el 1893 amb la creació d'Unió Republicana, que agrupava federals, centralistes i progressistes (els possibilistes en van quedar fora). Per primera vegada hi va haver una minoria republicana rellevant a les Corts. Tanmateix, l'auge del moviment obrer, cada cop més internacionalista, li va fer perdre bona part de les seves bases. El republicanisme tenia més implantació a les ciutats, i a principis del segle XX va reviure amb el lerrouxisme a Catalunya i el blasquisme a València.

El moviment obrer: el socialisme Després de l'escissió de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), socialistes i anarquistes van seguir camins separats. El socialisme, inspirat en el marxisme, defensava la creació d'un partit polític propi de la classe obrera. El 1879, Pablo Iglesias va fundar a Madrid el nucli originari del PSOE.

El seu programa fundacional proposava l'abolició de les classes, la propietat col·lectiva dels mitjans de treball i la conquesta del poder polític per part de la classe treballadora, i reclamava mesures immediates com les llibertats polítiques, el dret d'associació, la legalitat de les vagues, la reducció de la jornada, la prohibició del treball infantil i l'escola gratuïta. El 1888 es va crear la UGT (Unión General de Trabajadores), el sindicat socialista. Els socialistes combinaven la participació política, la negociació sindical i les manifestacions i vagues.

El PSOE es va afiliar a la Segona Internacional, va celebrar el Primer de Maig de 1890 reclamant la jornada de 8 hores i va protagonitzar grans vagues a Biscaia. La seva implantació era més gran a Madrid, Biscaia i Astúries, i escassa a Andalusia i Catalunya, tot i que hi va haver agrupacions a Barcelona, Reus i Mataró. El 1910 va obtenir el seu primer diputat a les Corts. El moviment obrer: l'anarquisme L'anarquisme rebutjava la participació política i defensava una transformació revolucionària de la societat.

El 1881, la secció espanyola de l'AIT, que havia estat il·legalitzada, es va convertir en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola Page 6 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats (FTRE) per adaptar-se a la legalitat i desenvolupar una acció sindical reivindicativa. Tenia una forta implantació a Catalunya i Andalusia.

A causa de la repressió constant, una part del moviment va adoptar l'acció directa, amb atemptats contra els que considerava responsables del capitalisme opressor: contra l'Estat (atemptats contra Alfons XII el 1878 i contra Martínez Campos el 1893, i assassinat de Cánovas el 1897), contra la burgesia (bomba del Liceu, 1893) i contra l'Església (bomba de la processó del Corpus, 1896). La resposta va ser una dura repressió, que va culminar en els Processos de Montjuïc (1896), en què 67 anarquistes van ser acusats i 5 executats.

Els atemptats van dividir l'anarquisme entre els partidaris de l'acció directa i els de l'anarcosindicalisme, com Anselmo Lorenzo o Federico Urales, que rebutjaven el terrorisme i defensaven crear organitzacions sindicals de masses. Aquesta via es va concretar a Catalunya amb Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910). 4. Les guerres colonials: Cuba i Filipines A finals del segle XIX, Espanya conservava Cuba i Puerto Rico al Carib, i les Filipines i algunes illes petites al Pacífic. El malestar cubà Cuba era la principal colònia espanyola.

Hi havia molts interessos i negocis espanyols i una gran emigració peninsular, i la seva economia es basava en l'exportació de sucre de canya, cafè i tabac, una important font d'ingressos per a l'Estat. Tanmateix, els cubans no tenien representació política i patien els aranzels proteccionistes imposats per Espanya, que els obligaven a comprar productes espanyols, com el blat o els teixits, a preus elevats i els dificultaven exportar a Europa i als Estats Units. La Pau de Zanjón (1878) havia promès reformes, una autonomia gradual i diputats cubans a les Corts, però es van aplicar de manera limitada.

La majoria dels polítics espanyols eren contraris a l'autonomia: els governs liberals de Sagasta només van aconseguir l'abolició definitiva de l'esclavitud el 1886, i el Pla de Reformes Colonials del ministre Antoni Maura (1893) va ser rebutjat a les Corts, fins i tot pel seu propi partit. A l'illa hi havia tres opcions polítiques principals. La Unión Constitucional, formada sobretot per peninsulars, era espanyolista i contrària a les reformes i a l'autonomia. El Partido Liberal Cubano, de criolls progressistes, volia que Cuba continués sent espanyola però amb un elevat grau d'autonomia. Finalment, el Partido Revolucionario Cubano, fundat per José Martí el 1892, defensava la independència.

L'aranzel de 1891 va agreujar la situació, perquè va crear un intercanvi molt desigual. Va augmentar el malestar cubà i les tensions amb els Estats Units, el principal mercat de Cuba, que comprava el 88% de les exportacions cubanes però havia de pagar forts Page 7 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats aranzels per vendre a l'illa. Espanya temia una nova insurrecció amb el suport nordamericà. La Guerra de Cuba (1895-1898) La guerra va començar el febrer de 1895 amb el Grito de Baire, a l'est de l'illa. Els líders independentistes eren José Martí, que va morir el maig d'aquell any, Antonio Maceo i Máximo Gómez, que van estendre la guerra cap a l'oest.

El conflicte va tenir tres fases. En la primera (1895-1896), el general Martínez Campos va combinar l'acció militar amb un intent de conciliació amb els insurrectes, però no va aconseguir controlar la rebel·lió. En la segona (1896-1897), el va substituir el general Weyler, que va aplicar mètodes contundents: va concentrar els pagesos en llogarets tancats per aïllar-los dels rebels, cosa que va provocar una mortalitat molt elevada per la manca d'aliments i d'assistència mèdica. A més, la destrucció d'ingenis, plantacions i vies fèrries va enfonsar l'economia cubana.

En la tercera (1897-1898), després de l'assassinat de Cánovas, el nou govern liberal va rellevar Weyler i el novembre de 1897 va concedir a Cuba l'autonomia, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Aquestes reformes, però, van arribar massa tard. Els independentistes, que comptaven amb el suport dels Estats Units, van rebutjar l'alto el foc, i la guerra va continuar fins a la intervenció nord-americana. Espanya hi va arribar a enviar uns 220.000 soldats.

La insurrecció de Filipines A les Filipines, la presència espanyola era més feble que a Cuba i es limitava sobretot als ordes religiosos, que hi tenien una gran influència, a l'explotació del tabac i al comerç amb la Xina. El 1892, José Rizal va fundar la Lliga Filipina, que defensava reformes per vies pacífiques. La seva persecució va afavorir el Katipunan, un moviment independentista més radical que el 1896 va iniciar una insurrecció armada. La repressió espanyola va culminar amb l'execució de Rizal aquell mateix any.

La insurrecció, encapçalada per Aguinaldo, es va calmar temporalment gràcies a l'atenuació de la repressió i a les negociacions, però es va reactivar el 1898 amb la intervenció dels Estats Units. 5. 1898, la crisi de la fi d'un imperi La intervenció dels EUA i el Desastre del 98 El 1898, el president nord-americà William McKinley es va presentar com a defensor del poble cubà davant les atrocitats de l'exèrcit espanyol. L'explosió del cuirassat Maine al port de l'Havana va servir de pretext: els Estats Units van exigir la retirada espanyola de Page 8 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Cuba i, davant la negativa d'Espanya, va esclatar la guerra hispano-nord-americana.

El 18 d'abril, els nord-americans van intervenir a Cuba i a les Filipines, on es va reprendre la insurrecció. La guerra va ser molt breu. Les derrotes navals espanyoles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba, juntament amb Baler, van obligar Espanya a demanar la pau. El 10 de desembre de 1898 es va signar el Tractat de París: Espanya renunciava a Cuba i cedia Puerto Rico, les Filipines i Guam als Estats Units. El 1899, Espanya va vendre a Alemanya les illes Carolines, Mariannes i Palau, perquè no en podia mantenir l'ocupació. Així s'acabava la major part de l'imperi colonial espanyol d'ultramar.

Les conseqüències del Desastre del 98 El "Desastre del 98" es va convertir en el símbol de la primera gran crisi del sistema de la Restauració, tot i que les conseqüències immediates van ser menors del que s'esperava. En l'àmbit econòmic, la repatriació dels capitals invertits a Cuba va generar noves inversions, i els primers anys del segle XX es van caracteritzar per una inflació baixa i una reducció del deute públic. A llarg termini, però, la pèrdua dels ingressos colonials i dels mercats protegits es va fer notar. A Catalunya l'impacte va ser més fort: les exportacions van caure considerablement i els impostos van augmentar per pagar els deutes de guerra.

En l'àmbit polític no hi va haver grans canvis: el sistema de la Restauració i el torn dinàstic van sobreviure, i els vells polítics es van adaptar a la nova situació. En l'àmbit militar, en canvi, va créixer el malestar de l'Exèrcit. Molts militars van culpar els polítics i el parlamentarisme de la derrota i es van inclinar cap a posicions més autoritàries, cosa que va comportar el retorn de la ingerència militar en la vida política. Per tot això, el 98 va ser sobretot una crisi moral i ideològica. La derrota va destruir el mite de l'Imperi en un moment en què les potències europees construïen grans imperis a l'Àsia i l'Àfrica, i va relegar Espanya a un paper de potència secundària.

La premsa estrangera la presentava com una "nació moribunda", i es va estendre una sensació de decadència i frustració. En aquest context va sorgir la Generació del 98, un grup d'intel·lectuals pessimistes i crítics amb l'endarreriment d'Espanya que reclamaven una regeneració moral, social i cultural del país, com Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán i Antonio Machado. El regeneracionisme El regeneracionisme va ser un moviment que proposava la modernització i la regeneració d'Espanya, amb el suport d'una part de les classes mitjanes.

Les seves arrels eren en els intel·lectuals progressistes decebuts pel fracàs de la revolució de 1868, vinculats a la Institución Libre de Enseñanza (1876), influïda pel krausisme i impulsora de la reforma educativa. Els regeneracionistes denunciaven el caciquisme, el frau electoral i Page 9 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats l'endarreriment del país, i proposaven reformar l'educació, modernitzar l'economia i l'agricultura i acabar amb el caciquisme. La seva figura principal va ser l'aragonès Joaquín Costa, autor del lema "Escola i rebost".

El primer intent de portar aquestes idees a la pràctica va ser el govern de Francisco Silvela (1899), que va incorporar el general Polavieja i el català Manuel Duran i Bas com a ministre de Justícia. Silvela, que el 1898 havia denunciat en l'article "España sin pulso" la falta de pols del país, va proposar una descentralització administrativa i reformes fiscals per pagar els deutes de guerra. Però l'oposició dels comerciants als nous impostos i les divisions internes van fer fracassar el projecte, i el 1901 la regent va cedir el govern als liberals. La regeneració va quedar en retòrica i el torn i les pràctiques polítiques tradicionals van continuar.

Catalunya i la Guerra de Cuba Catalunya tenia forts interessos econòmics a Cuba. Molts catalans hi havien fet fortuna amb el comerç, els ingenis de sucre i altres negocis (també amb el tràfic d'esclaus), i els capitals dels indians es van invertir després a Catalunya. A més, l'illa era un mercat important per a la indústria catalana de teixits, vins i olis. Per això, els sectors econòmics agrupats en els Círculos Hispano-Ultramarinos defensaven el mercat reservat i s'oposaven a l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. L'aranzel Cánovas i la derogació del tractat comercial amb els Estats Units (1894) van convertir Cuba en un mercat privilegiat per a la indústria catalana.

Davant la guerra, les actituds van ser diverses. La burgesia i les principals entitats econòmiques van donar suport a la política de guerra del govern per mantenir el darrer mercat colonial. En canvi, les classes populars, que aportaven la majoria dels soldats a través de les lleves, van protagonitzar protestes antimilitaristes i contra les lleves. Els republicans federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i van defensar el dret dels cubans a decidir el seu destí; Pi i Margall va arribar a afirmar el 1898 que la pau era indispensable encara que calgués perdre les colònies.

El catalanisme, inicialment favorable a la guerra, criticava els incompliments de Zanjón, i quan el 1897 es va oferir l'autonomia a Cuba, molts grups catalanistes la van defensar perquè la veien com un precedent per a Catalunya. El Tancament de Caixes (1899) El Desastre del 98 va provocar una caiguda de les exportacions catalanes i un augment dels impostos. El 1899, davant la pujada de tributs, els comerciants de Barcelona es van negar a pagar-los.

Aquesta protesta, coneguda com el Tancament de Caixes, va ser reprimida pel govern, que va empresonar els dirigents dels gremis, i l'alcalde de Barcelona Page 10 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats va dimitir en senyal de protesta. La conseqüència més important va ser el distanciament de la burgesia catalana respecte dels partits dinàstics i el creixement del catalanisme polític, que prometia una política modernitzadora. Esquema de repàs 1. Preparació de la Restauració Cánovas → Partit Alfonsí → Manifest de Sandhurst (1-12-1874) → pronunciament de Martínez Campos a Sagunt (29-12-1874) → Alfons XII, rei.

Quatre pilars: Constitució de 1876 · Corona (àrbitre) · partits dinàstics · Exèrcit subordinat al poder civil. Constitució de 1876: sobirania compartida · Corts bicamerals · sufragi per llei (1878 censatari; 1890 universal masculí) · drets limitats per lleis · tolerància religiosa amb primacia catòlica. Fi de la Tercera Guerra Carlina (1876) → abolició dels furs → concerts econòmics (1878). Fi de la Guerra dels Deu Anys → Pau de Zanjón (1878) → incompliment → Guerra Chiquita (1879) i insurrecció de 1895. 2. El sistema canovista Bipartidisme: conservadors (Cánovas) i liberals (Sagasta) → partits de minories.

Torn pacífic: desgast → el rei crida l'oposició → nou govern → eleccions manipulades → majoria. Frau electoral: encasellat · cuneros · ministre de la Governació → governadors civils → alcaldes i cacics · Llàtzers, compra de vots i coaccions. Caciquisme: xarxes clientelars rurals (feina, impostos, certificats, lleves). Governs: 1875 conservador · 1881 liberal · 1885 Pacte d'El Pardo · Parlament llarg (18851890) · 1890 sufragi universal masculí · 1898 crisi · fi el 1923. Catalunya: Lliga d'Ordre Social (conservadors) i Balaguer · Rius i Taulet (liberals) → pèrdua de suport → catalanisme.

Esquema del llibre: els partits del torn dinàstic Partit Conservador Partit Liberal Líder Antonio Cánovas Práxedes M.

Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Page 11 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Partit Conservador Partit Liberal Ideologia Sufragi censatari; immobilisme social; desconfiança envers l'ampliació de llibertats; Estat confessional i suport a l'Església Sufragi universal masculí; reformisme social; ampliació de drets i llibertats; societat laica i restricció dels privilegis de l'Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes 3. L'oposició marginada Carlisme: Vázquez de Mella (Acta de Loredan, 1886) · integristes de Nocedal (1888).

Republicanisme: possibilistes (Castelar) · progressistes (Ruiz Zorrilla) · unitaris (Salmerón) · federals (Pi i Margall) → Unió Republicana (1893) → lerrouxisme i blasquisme. Socialisme: PSOE (1879) · UGT (1888) · primer diputat (1910). Anarquisme: FTRE (1881) → acció directa (Liceu 1893, Corpus 1896, Cánovas 1897) → Processos de Montjuïc (1896) → anarcosindicalisme: Solidaritat Obrera (1907) → CNT (1910).

Esquema del llibre: partits dins i fora del sistema Posició Corrent Líders Base social Dins del sistema LiberalConservador Cánovas, Silvela, Maura, Dato Grans propietaris rurals, alta burgesia, classes altes Dins del sistema LiberalFusionista Sagasta, Montero Ríos, Moret, Canalejas Propietaris rurals mitjans i petits, classes mitjanes, burgesia, professionals Fora del sistema Republicans Possibilistes: Castelar; progressistes: Ruiz Zorrilla; unitaris: Salmerón; federals: Pi i Margall Petita burgesia, classes mitjanes i populars urbanes, treballadors industrials Fora del sistema Ultracatòlics Carlins: Vázquez de Mella; integristes: Ramón Nocedal; Unió Catòlica: Alejandro Pidal Clergat, classes altes, classes mitjanes rurals Fora del sistema Nacionalistes Catalans: Lliga Regionalista (Prat de la Riba i Cambó); bascos: PNB (Sabino Arana) Burgesia, classes mitjanes Page 12 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Posició Corrent Líders Base social Fora del sistema Socialistes PSOE: Pablo Iglesias Classe obrera 4.

Les guerres colonials Causes del malestar cubà: sense representació política · aranzels · Zanjón incomplert · aranzel de 1891 · tensions amb els EUA. Partits: Unión Constitucional (espanyolista) · Partido Liberal Cubano (autonomia) · Partido Revolucionario Cubano de Martí (independència). Guerra de Cuba (1895-1898): Grito de Baire → Martínez Campos (conciliació, fracàs) → Weyler (concentració de pagesos, mortalitat) → autonomia de 1897, massa tard. Filipines: Rizal i la Lliga Filipina (1892) → Katipunan (1896) → execució de Rizal → Aguinaldo → pacificació temporal. 5. El 1898 Maine → guerra amb els EUA → Cavite i Santiago de Cuba → Tractat de París (1898) → venda d'illes a Alemanya (1899).

Conseqüències: econòmiques (repatriació de capitals; Catalunya perd exportacions) · polítiques (el sistema sobreviu) · militars (malestar i ingerència) · crisi moral → Generació del 98. Regeneracionisme: Joaquín Costa ("Escola i rebost") → govern Silvela (1899) → fracàs. Catalunya: burgesia a favor de la guerra · classes populars en contra de les lleves · federals per l'autodeterminació cubana → Tancament de Caixes (1899) → catalanisme polític.

Cronologia clau Any Fet 1868-1878 Guerra dels Deu Anys a Cuba 1870 Isabel II cedeix els drets dinàstics al seu fill Alfons 1872-1876 Tercera Guerra Carlina 1874 (1 des.) Manifest de Sandhurst 1874 (29 des.) Pronunciament de Martínez Campos a Sagunt; Alfons XII, rei Page 13 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Any Fet 1875 Primer govern conservador (Cánovas) 1876 Constitució; fi de la guerra carlina i abolició dels furs; Institución Libre de Enseñanza 1878 Pau de Zanjón; concerts econòmics; llei de sufragi censatari 1879 Guerra Chiquita; fundació del PSOE 1881 Primer govern liberal (Sagasta); FTRE 1885 Mort d'Alfons XII; regència de Maria Cristina; Pacte d'El Pardo 1885-1890 Parlament llarg (reformes liberals) 1886 Abolició de l'esclavitud a Cuba; Acta de Loredan 1888 UGT; escissió integrista de Nocedal; Exposició Universal de Barcelona 1890 Sufragi universal masculí 1891 Aranzel que agreuja el malestar cubà 1892 Partido Revolucionario Cubano (Martí); Lliga Filipina (Rizal) 1893 Unió Republicana; bomba del Liceu; Pla de Reformes de Maura 1895 Grito de Baire: inici de la Guerra de Cuba; mort de José Martí 1896 Weyler a Cuba; bomba del Corpus; Processos de Montjuïc; insurrecció i execució de Rizal 1897 Assassinat de Cánovas; autonomia per a Cuba 1898 Explosió del Maine; guerra amb els EUA; Cavite i Santiago; Tractat de París 1899 Venda d'illes a Alemanya; govern Silvela; Tancament de Caixes 1901 Els liberals tornen al govern 1907 Solidaritat Obrera Page 14 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Any Fet 1910 CNT; primer diputat socialista 1923 Fi del sistema de la Restauració Page 15 of 15

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Institut Pompeu Fabra · Exámenes y apuntes de Institut Pompeu Fabra