1. La preparació de la Restauració, la Constitució de 1876 i la fi dels conflictes
Flashcards
- Qui va impulsar i ser artífex de la Restauració?
- Antonio Cánovas del Castillo.
- Què va fer Isabel II el 1870 respecte als drets dinàstics?
- Els va cedir al seu fill Alfons.
- Quan i qui va redactar el Manifest de Sandhurst?
- 1 de desembre de 1874. El va redactar Cánovas i el va signar Alfons.
- Quan i on es va proclamar Alfons XII com a rei?
- El 29 de desembre de 1874, a Sagunt, amb el pronunciament del general Martínez Campos.
Preguntes tipus test
- Quin era l'objectiu de Cánovas en preparar el retorn dels Borbons?
- a) Instaurar una república federal amb sufragi universal
- b) Restablir l'absolutisme de Ferran VII
- c) Confiar el govern a les Corts sense la Corona
- d) Construir un sistema basat en l'ordre i l'estabilitat
Resposta: d) Construir un sistema basat en l'ordre i l'estabilitat. Cánovas va preparar el retorn dels Borbons amb Alfons XII per construir un sistema basat en l'ordre i l'estabilitat, després de la inestabilitat política i de l'intervencionisme militar que havia viscut el país.
- Per què el Manifest de Sandhurst defensa que la monarquia hereditària i constitucional és adequada per a Espanya?
- a) Perquè elimina les Corts i permet governar al rei sense control
- b) Perquè és prou flexible per resoldre els problemes d'acord amb la voluntat de la nació
- c) Perquè garanteix l'exclusivisme polític dels partits moderats
- d) Perquè limita la tradició catòlica a l'àmbit estrictament privat
Resposta: b) Perquè és prou flexible per resoldre els problemes d'acord amb la voluntat de la nació. El Manifest sosté que la monarquia hereditària i constitucional és prou flexible per resoldre els problemes segons la voluntat de la nació. Les altres opcions contradiuen el que defensa el document.
- Quin dels següents era un dels problemes endèmics del liberalisme que Cánovas volia superar?
- a) El sufragi universal masculí
- b) L'intervencionisme militar
- c) La reforma agrària
- d) La instauració de la república federal
Resposta: b) L'intervencionisme militar. Cánovas volia superar l'exclusivisme polític dels moderats, l'intervencionisme militar i els freqüents conflictes civils. El sufragi universal masculí i la república federal no formen part dels problemes que es volien superar.
2. El sistema canovista i el torn dinàstic
3. L'oposició marginada del sistema: carlisme, republicanisme i ultracatolicisme
4. El moviment obrer: socialisme i anarquisme
5. Les guerres colonials: Cuba i Filipines
6. El Desastre del 98 i les seves conseqüències
7. Generació del 98, regeneracionisme i Catalunya davant la crisi colonial
8. Cronologia clau
I 15 flashcards i 6 preguntes més al document.
Text del document
La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Nov 7, 2026 · @Biel 1. Preparació de la Restauració Cánovas del Castillo va preparar el retorn dels Borbons amb Alfons XII, proclamat rei el 29 de desembre de 1874, per construir un sistema basat en l'ordre i l'estabilitat. La solució alfonsina Antonio Cánovas del Castillo: impulsor i artífex de la Restauració. 1870: Isabel II cedeix els drets dinàstics al seu fill Alfons. Creació del Partit Alfonsí, amb el suport de les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'Església. Objectiu: instaurar una monarquia constitucional i moderadament liberal.
Volia posar fi a la inestabilitat política i a l'intervencionisme militar. El retorn dels Borbons (1874) Manifest de Sandhurst (1 de desembre de 1874): redactat per Cánovas i signat per Alfons, que hi defensava: una monarquia constitucional; l'ordre social; la tradició catòlica compatible amb les llibertats. Idees clau del Manifest (per al comentari de text): Alfons es presenta com l'únic hereu legítim del dret dinàstic. Només la monarquia constitucional pot acabar amb l'opressió, la incertesa i les pertorbacions que pateix Espanya. La monarquia hereditària i constitucional és prou flexible per resoldre els problemes d'acord amb la voluntat de la nació.
No decidirà res de manera arbitrària ni sense Corts. Es defineix com a bon espanyol, bon catòlic i "veritablement liberal". 29 de desembre de 1874: pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt → proclamació d'Alfons XII com a rei. Page 1 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Programa d'autoritat i ordre Sistema canovista = bipartidista = dinàstic = torn dinàstic. Suport dels sectors conservadors. Objectiu principal: recuperar l'estabilitat política, econòmica i social. Cánovas volia superar els problemes endèmics del liberalisme: l'exclusivisme polític dels moderats; l'intervencionisme militar; els freqüents conflictes civils.
Resultat: un nou sistema polític basat en l'ordre i l'estabilitat. Els quatre pilars del sistema canovista 1. Constitució de 1876: moderada, però flexible i adaptable. 2. Corona: àrbitre polític i garantia de l'alternança. 3. Partits dinàstics: conservadors i liberals s'alternaven en el poder i recorrien a la manipulació electoral per garantir el sistema. 4. Exèrcit: subordinat al poder civil i allunyat de la política; el rei n'era el cap i el símbol. La Constitució de 1876 Volia fer compatibles els valors tradicionals (família, religió i propietat) amb alguns principis democràtics del 1868. Sobirania compartida (cosobirania) entre la Corona i les Corts: es nega la sobirania nacional.
Poders del rei: titular del poder executiu, nomena i cessa els ministres, controla la política exterior, té dret de veto, comparteix la potestat legislativa amb les Corts i les convoca i dissol. Corts bicamerals: Congrés dels Diputats: electiu. Senat: una part electiva i una part designada pel rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit. Sufragi: no fixat a la Constitució; es deixa a lleis electorals posteriors. 1878: sufragi censatari (3% de la població). 1890: sufragi universal masculí. Drets i llibertats: declaració detallada, però remesa a lleis ordinàries que els van restringir, sobretot els d'impremta, expressió, associació i reunió.
Religió: tolerància religiosa, però primacia del catolicisme i restabliment del pressupost de culte i clergat. Page 2 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats La fi dels conflictes: la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) El carlisme recupera força després de la caiguda d'Isabel II. A Catalunya, els carlins de Ramon Tristany i Francesc Savalls guanyen a Alpens (1873) i Castellfollit (1874) i ocupen la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot (1874). La Restauració d'Alfons XII debilita el carlisme: li treu legitimitat i alguns carlins destacats reconeixen el nou rei. 1875-1876: ofensives liberals i derrotes finals carlines.
1875: derrota carlina a Catalunya, el País Valencià i l'Aragó. 1876: rendició al País Basc i Navarra; el pretendent carlí marxa a l'exili. Conseqüències: Abolició definitiva del règim foral: les antigues províncies forals paguen els impostos i fan el servei militar com la resta de l'Estat. Concerts econòmics (1878): els donen una certa autonomia fiscal. La fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878) La fi de la guerra carlina permet enviar més tropes a Cuba i debilitar els insurrectes. Conveni o Pau de Zanjón (1878): àmplia amnistia; mesures per a l'abolició de l'esclavitud; promesa de reformes polítiques i administratives (Cuba tindria diputats a les Corts).
L'incompliment dels acords provoca la Guerra Chiquita (1879) i, més endavant, la nova insurrecció independentista de 1895. 2. El sistema canovista El sistema es basava en l'alternança pacífica de dos partits dinàstics, arbitrada per la Corona i garantida pel frau electoral i el caciquisme. Bipartidisme Partit Conservador (Partit Liberal Conservador) → Antonio Cánovas del Castillo. Partit Liberal (Partit Liberal Fusionista) → Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos defensaven: la monarquia i la Constitució; la propietat privada; l'Estat centralitzat.
Page 3 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Base social: elits econòmiques i classes mitjanes acomodades (més terratinents entre els conservadors i més professionals entre els liberals). Eren partits de minories, no de masses, amb diaris, centres i comitès arreu del territori. Conservadors: immobilisme polític, defensa de l'Església i de l'ordre social. Liberals: reformisme més progressista i laic. Acord tàcit: cap partit aprovava una llei que obligués l'altre a abolir-la quan tornés al govern. El Conservador aglutinava els sectors més conservadors (excepte carlins i integristes); el Liberal, antics progressistes, unionistes i exrepublicans moderats.
Esquema del llibre: els partits del torn dinàstic Partit Conservador Partit Liberal Líder Antonio Cánovas Práxedes M. Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Ideologia Sufragi censatari; immobilisme social; desconfiança envers l'ampliació de llibertats; Estat confessional i suport a l'Església Sufragi universal masculí; reformisme social; ampliació de drets i llibertats; societat laica i restricció dels privilegis de l'Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes El torn pacífic Conservadors i liberals s'alternaven en el govern.
La Corona actuava com a àrbitre de l'alternança gràcies a la preeminència que li donava la Constitució. Davant el desgast del govern o una crisi greu: 1. El rei encarregava governar al cap del partit de l'oposició. 2. Es formava un nou govern. 3. El nou govern convocava eleccions. 4. Les eleccions es manipulaven per obtenir una majoria parlamentària estable. Objectiu: garantir l'estabilitat política i evitar aixecaments militars. Page 4 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats El frau electoral El torn pacífic depenia d'un frau electoral massiu (frau, tupinada, pucherazo) orquestrat des del govern.
Va ser possible amb el sufragi censatari i es va mantenir amb el sufragi universal masculí (1890). També hi influïen el tracte favorable als districtes rurals davant dels urbans i l'elevada abstenció. Encasellat: abans de les eleccions, el ministre de la Governació establia la llista dels candidats que havien de guanyar. Cuneros: candidats sense vinculació amb el districte pel qual es presentaven. Cadena de control electoral: ministre de la Governació → governadors civils → alcaldes i cacics. Tot l'aparell administratiu es posava al servei dels candidats "ministerials".
Mecanismes de frau: falsificació del cens (hi votaven morts, els lázaros o Llàtzers, i s'impedia votar els vius) i de les actes electorals; compra de vots; pressions i coaccions sobre els electors. El caciquisme Cacics: individus o famílies amb poder econòmic i influència política local que controlaven una circumscripció. Eren especialment importants als districtes rurals, on bona part de la població depenia d'ells. Organitzaven xarxes clientelars basades en favors i dependències.
Gràcies al control dels ajuntaments, condicionaven el vot a través de: la concessió de llocs de treball; els impostos i contribucions (en proposaven el repartiment); els informes i certificats administratius; el sorteig de les lleves militars. El caciquisme assegurava els resultats electorals previstos pel govern. Els governs del torn 1875: primer govern conservador (Cánovas). 1881: primer govern liberal (Sagasta). 1885: mort prematura d'Alfons XII → regència de Maria Cristina d'Habsburg. Per por de desestabilitzar el sistema, conservadors i liberals signen el Pacte d'El Pardo, que garanteix la continuïtat i dona pas a un govern liberal.
Page 5 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Parlament llarg (1885-1890), reformes liberals: Llei d'associacions → legalització dels sindicats obrers; judici per jurat (participació ciutadana en la justícia); Codi Civil (regula el dret de família i dona seguretat jurídica a la propietat i als contractes); abolició de l'esclavitud a Cuba (1886); sufragi universal masculí per a les eleccions municipals. 1890: sufragi universal masculí (homes de més de 25 anys). El cens passa d'uns 800.000 a gairebé 5.000.000 d'electors, però el control electoral impedeix una democratització real. 1898: la crisi colonial erosiona els partits dinàstics → desprestigi progressiu del torn.
A inicis del segle XX, l'oposició trenca el monopoli dinàstic a grans ciutats (Barcelona, València, Bilbao). Malgrat el seu debilitament (desprestigiat i dividit per discrepàncies internes), el sistema es manté fins al 1923. Els partits dinàstics a Catalunya Conservadors → agrupats en la Lliga d'Ordre Social: Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona i Joan Mañé i Flaquer (director del Diario de Barcelona). Catòlics i contraris a les reformes liberals: rebutgen la tolerància de cultes de 1876, la llibertat d'associació, el jurat i el sufragi universal masculí. Defensaven el dret civil català i el proteccionisme econòmic.
Crítics amb el centralisme i l'uniformisme de Cánovas, el caciquisme i el frau electoral. Liberals → liderats per Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet (impulsor de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888); portaveu: La Vanguardia. Defensaven més llibertats individuals, el sufragi universal masculí i una menor influència de l'Església. Favorables a reformes i a una certa autonomia per a Cuba. Tots dos depenien del control electoral dels governadors civils. Progressiva pèrdua de suport de les classes mitjanes més dinàmiques → creixement dels partits catalanistes. 3.
L'oposició marginada del sistema La Restauració només va integrar les faccions més conformistes de l'oposició; l'oposició real va quedar exclosa del torn i cap d'aquestes forces no va formar govern. Page 6 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats El sistema estava controlat pels partits dinàstics; l'oposició tenia una representació parlamentària molt limitada. Principals forces excloses del torn: carlins i integristes; republicans; moviment obrer: socialistes i anarquistes; nacionalismes i regionalismes. Cap no va aconseguir prou diputats per formar govern ni per tenir una minoria parlamentària forta.
Esquema del llibre: partits dins i fora del sistema Posició Corrent Líders Base social Dins del sistema LiberalConservador Cánovas, Silvela, Maura, Dato Grans propietaris rurals, alta burgesia, classes altes Dins del sistema LiberalFusionista Sagasta, Montero Ríos, Moret, Canalejas Propietaris rurals mitjans i petits, classes mitjanes, burgesia, professionals Fora del sistema Republicans Possibilistes: Castelar; progressistes: Ruiz Zorrilla; unitaris: Salmerón; federals: Pi i Margall Petita burgesia, classes mitjanes i populars urbanes, treballadors industrials Fora del sistema Ultracatòlics Carlins: Vázquez de Mella; integristes: Ramón Nocedal; Unió Catòlica: Alejandro Pidal Clergat, classes altes, classes mitjanes rurals Fora del sistema Nacionalistes Catalans: Lliga Regionalista (Prat de la Riba i Cambó); bascos: PNB (Sabino Arana) Burgesia, classes mitjanes Fora del sistema Socialistes PSOE: Pablo Iglesias Classe obrera Carlisme i integrisme Derrotat militarment el 1876, el carlisme intenta reorganitzar-se políticament.
Es presenta com l'única força autènticament catòlica, però la jerarquia eclesiàstica i el Vaticà donen suport a la dinastia alfonsina. Part del clero aposta per integrar-se en el sistema: la Unió Catòlica d'Alejandro Pidal s'incorpora al Partit Conservador. Page 7 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Ideari: catolicisme, tradicionalisme i furs. Vázquez de Mella → renovació doctrinal recollida a l'Acta de Loredan (1886): manté el caràcter catòlic, tradicionalista i foralista, però accepta progressivament l'ordre liberal.
1888: escissió dels integristes de Ramón Nocedal (Partit Tradicionalista): radicalment antiliberals; defensa a ultrança de la tradició i el catolicisme. Text clau: Fèlix Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado (1887): el liberalisme és pecat i heretgia perquè nega la sobirania absoluta de Déu i defensa la independència de la raó individual. Des dels anys 1890 → participació en les eleccions. Major implantació: País Basc i Navarra (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i, en menor grau, Catalunya. Alguns carlins mantenen jerarquies militars i promouen insurreccions armades, amb poc èxit.
El republicanisme Debilitat després del fracàs de la Primera República (1873-1874): desencís dels seguidors, descrèdit de la idea republicana i divergències doctrinals. Dividit en diverses tendències: Possibilistes → Emilio Castelar: Partit Republicà Possibilista; opta per entrar en el joc polític de la Restauració (fusió amb els canovistes). Progressistes → Manuel Ruiz Zorrilla: els més radicals; des de l'exili a París participa en pronunciaments antimonàrquics (1883 i 1886) sense suport popular. Unitaris → Nicolás Salmerón: escissió de Castelar. Federals → Francesc Pi i Margall: el grup més nombrós i important. El sufragi universal masculí revitalitza el republicanisme.
1893: Unió Republicana → intent de reunificar federals, centralistes i progressistes (els possibilistes en queden fora). Per primer cop hi ha una minoria republicana rellevant a les Corts. L'auge del moviment obrer, cada cop més internacionalista, li fa perdre bases socials i electorals. Major implantació a les ciutats. Inicis del segle XX: nou republicanisme urbà → lerrouxisme a Catalunya i blasquisme a València. Page 8 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats El moviment obrer: socialisme Després de l'escissió de l'AIT (Associació Internacional de Treballadors), socialistes i anarquistes segueixen camins separats.
Socialisme inspirat en el marxisme → partit polític propi de la classe obrera. 1879: Pablo Iglesias funda l'Agrupación Socialista Madrileña, nucli originari del PSOE. Programa fundacional (1879): abolició de les classes, propietat col·lectiva dels mitjans de treball i poder polític per a la classe treballadora. Reivindicacions immediates: llibertats polítiques, dret d'associació, legalitat de les vagues, reducció de la jornada, prohibició del treball d'infants menors de 9 anys, escola i justícia gratuïtes. 1888: creació de la UGT (Unión General de Trabajadores), sindicat socialista organitzat per oficis.
Principals instruments de lluita: participació política; negociació sindical; manifestacions i vagues. El PSOE s'afilia a la Segona Internacional, celebra el Primer de Maig de 1890 (jornada de 8 hores), protagonitza grans vagues a Biscaia i obté regidors. Major implantació: Madrid, Biscaia i Astúries; escassa a Andalusia i Catalunya (tot i agrupacions a Barcelona, Reus i Mataró, on surt el primer regidor socialista català). 1910: primer diputat socialista a les Corts. El moviment obrer: anarquisme Rebutja la participació política i defensa una transformació revolucionària de la societat.
1881: la secció espanyola de l'AIT (il·legalitzada) es converteix en la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola) per adaptar-se a la legalitat; acció sindical reivindicativa. Forta implantació a Catalunya i Andalusia. Per la repressió constant, una part del moviment adopta l'acció directa (atemptats): contra l'Estat: atemptats contra Alfons XII (1878) i Martínez Campos (1893), i assassinat de Cánovas (1897); contra la burgesia: bomba del Liceu (1893); contra l'Església: bomba del Corpus (1896). Processos de Montjuïc (1896): dura repressió de l'anarquisme; 67 acusats i 5 executats.
Page 9 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Divisió entre acció directa i anarcosindicalisme: Anselmo Lorenzo, Federico Urales i molts obrers rebutgen el terrorisme i defensen organitzacions sindicals de masses. Evolució sindical: Solidaritat Obrera (1907) → CNT (1910). 4. Les guerres colonials: Cuba i Filipines A finals del segle XIX Espanya conservava Cuba i Puerto Rico al Carib, i Filipines i algunes illes petites al Pacífic; les reformes no arribaven i el 1895 va esclatar la guerra de Cuba. El malestar cubà Cuba: principal colònia espanyola, amb molts interessos i negocis espanyols i un gran flux d'emigració.
Economia exportadora: sucre de canya, cafè i tabac, font d'ingressos per a l'Estat i per a empreses espanyoles. Però manca de representació política. Espanya imposa aranzels proteccionistes → Cuba havia de comprar productes espanyols (blat, teixits) a preus elevats i tenia dificultats per exportar a Europa i als EUA. Pau de Zanjón (1878) → promeses de reformes, autonomia gradual i diputats cubans a les Corts, aplicades de manera limitada. La majoria dels polítics espanyols s'oposen a l'autonomia. Els governs liberals de Sagasta només concreten l'abolició definitiva de l'esclavitud (1886).
El Pla de Reformes Colonials d'Antoni Maura (1893) és rebutjat a les Corts, fins i tot pel seu propi partit. Principals opcions polítiques: Unión Constitucional → espanyolista i contrària a les reformes i a l'autonomia (peninsulars i alguns criolls). Partido Liberal Cubano → criolls progressistes; Cuba espanyola però amb un elevat grau d'autonomia. Partido Revolucionario Cubano (1892), de José Martí → independència. Aranzel de 1891 → intercanvi molt desigual; augment del malestar cubà i tensions amb els EUA, principal mercat de Cuba (compraven el 88% de les exportacions cubanes, però pagaven forts aranzels per vendre a l'illa). Espanya temia una nova insurrecció amb suport dels EUA.
Page 10 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats La Guerra de Cuba (1895-1898) 1895: Grito (Alçament) de Baire, a l'est de l'illa → inici de la insurrecció independentista. Líders independentistes: José Martí (mort el 19 de maig de 1895), Antonio Maceo i Máximo Gómez, que estenen la guerra a l'oest. La guerra es desenvolupa en tres fases: 1. Febrer 1895 – gener 1896: Martínez Campos → acció militar combinada amb un intent de conciliació amb els insurrectes → fracàs: no controla la rebel·lió. 2. Gener 1896 – agost 1897: Weyler → mètodes contundents i concentració dels pagesos en llogarets tancats per aïllar-los dels insurrectes.
Elevada mortalitat per la manca d'aliments i d'assistència mèdica. Destrucció d'ingenis, plantacions i vies fèrries → crisi econòmica. 3. Agost 1897 – febrer 1898: govern liberal (després de l'assassinat de Cánovas) → substitueix Weyler i concedeix (novembre 1897): autonomia; sufragi universal masculí; igualtat de drets entre insulars i peninsulars; autonomia aranzelària. Les reformes arriben massa tard: els independentistes, amb suport dels EUA, rebutgen l'alto el foc unilateral → continua la guerra i arriba la intervenció nordamericana. Espanya hi va enviar uns 220.000 soldats.
La insurrecció de Filipines Presència espanyola més feble que a Cuba: es limitava sobretot als ordes religiosos, a l'explotació de recursos (tabac) i al comerç amb la Xina. Important influència dels ordes religiosos. José Rizal → funda la Lliga Filipina (1892): defensa de reformes per vies pacífiques. Katipunan → moviment independentista més radical, sorgit arran de la persecució de Rizal; insurrecció armada el 1896. Repressió espanyola i execució de José Rizal (1896). Inici de la insurrecció → Aguinaldo. L'atenuació de la repressió i les negociacions porten a una pacificació temporal. 1898: la intervenció dels EUA reactiva el conflicte.
Page 11 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats 5. 1898, la crisi de la fi d'un imperi El Desastre del 98 va ser la primera gran crisi del sistema de la Restauració: el règim va sobreviure, però va ser sobretot una crisi moral i ideològica. La intervenció dels EUA i el Desastre del 98 1898: el president William McKinley es presenta com a defensor del poble cubà davant les atrocitats de l'exèrcit espanyol. Pretext: explosió del cuirassat nord-americà Maine al port de l'Havana. Els EUA exigeixen la retirada espanyola de Cuba (ultimàtum) → Espanya s'hi nega.
Guerra hispano-nord-americana (1898): el 18 d'abril els EUA intervenen a Cuba i Filipines, on es reprèn la insurrecció. Derrotes navals espanyoles: Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba. Baler. Espanya ha de demanar la pau. Tractat de París (10 de desembre de 1898): Espanya renuncia a Cuba; cedeix Puerto Rico, Filipines i Guam als EUA. 1899: venda a Alemanya de les Carolines, Mariannes i Palau, perquè Espanya no en podia mantenir l'ocupació → fi de la major part de l'imperi colonial espanyol d'ultramar.
Les conseqüències del Desastre del 98 Econòmiques (a curt termini, menors del previst): repatriació de capitals colonials → noves inversions, inflació baixa i reducció del deute públic als primers anys del segle XX; a llarg termini, pèrdua de mercats i ingressos colonials; Catalunya → forta reducció de les exportacions i augment d'impostos per pagar els deutes de guerra. Polítiques → sense grans canvis institucionals: el sistema de la Restauració i el torn dinàstic sobreviuen i els vells polítics s'adapten. Militars → creix el malestar de l'Exèrcit i la seva crítica al parlamentarisme.
Una part dels militars es torna més autoritària i culpa els polítics de la derrota → retorn de la ingerència militar en la política. Sobretot, crisi moral i ideològica: fi del mite de l'Imperi, just quan les potències europees construïen grans imperis a Àsia i Àfrica; Espanya queda com a potència secundària; sensació de decadència i frustració: la premsa estrangera presenta Espanya com una "nació moribunda". Page 12 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Generació del 98 → crítica a l'endarreriment d'Espanya, profund pessimisme i demanda de renovació moral, social i cultural: Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán i Antonio Machado.
El regeneracionisme Arrels: intel·lectuals progressistes decebuts pel fracàs del 1868, vinculats a la Institución Libre de Enseñanza (1876), influïda pel krausisme i impulsora de la reforma educativa. Moviment que proposava la modernització i regeneració d'Espanya, amb cert suport de les classes mitjanes. Denuncia del caciquisme, el frau electoral i l'endarreriment del país. Propostes: reforma de l'educació; modernització econòmica i agrària (reforma del camp); fi del caciquisme. Lema de Joaquín Costa → "Escola i rebost". Govern Silvela (1899) → primer intent regeneracionista. Hi entren el general Polavieja ("polaviejisme") i el català Manuel Duran i Bas (ministre de Justícia).
Proposa descentralització administrativa i reformes fiscals i pressupostàries per pagar els deutes de guerra. Text clau: Francisco Silvela, "España sin pulso" (1898): denuncia la mentida i les formes buides del sistema i demana reconstruir la vida nacional sobre la realitat. Fracàs de les reformes: l'oposició dels comerciants als nous impostos i les divisions internes porten la regent a donar el poder als liberals (1901). La regeneració queda en retòrica → continuïtat del torn i de les pràctiques polítiques tradicionals.
Catalunya i la Guerra de Cuba Forts interessos econòmics catalans a Cuba: comerç, ingenis i altres negocis (també el tràfic d'esclaus) i capitals dels indians, invertits després a Catalunya. Cuba era un mercat important per a la indústria catalana (tèxtils, vins, olis...). Els Círculos Hispano-Ultramarinos defensen el mercat reservat i s'oposen a l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. L'aranzel Cánovas i la derogació del tractat comercial amb els EUA (1894) converteixen Cuba en un mercat privilegiat.
Davant la guerra: burgesia i empresaris → favorables a mantenir Cuba i a la política de guerra del govern; Page 13 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats classes populars → antimilitarisme, oposició a les lleves (eren qui anava a la guerra) i protesta per la mortaldat de soldats; republicans federals → els únics republicans contraris a la guerra; favorables al dret dels cubans a decidir (Pi i Margall, 1898: la pau és indispensable encara que calgui perdre les colònies); catalanisme → inicialment bel·licista, però critica els incompliments de Zanjón; el 1897 molts grups defensen negociar la pau i l'autonomia cubana, que veien com un precedent per a Catalunya.
Desastre del 98 → caiguda de les exportacions catalanes i augment dels impostos. El Tancament de Caixes (1899) La pujada d'impostos de 1899 provoca que els comerciants de Barcelona es neguin a pagar els nous tributs. Repressió del govern: empresonament dels dirigents dels gremis; l'alcalde de Barcelona dimiteix en protesta. Conseqüència → distanciament de la burgesia catalana dels partits dinàstics i creixement del catalanisme polític, que prometia una política modernitzadora. Cronologia clau Les dates imprescindibles del tema, per ordre cronològic.
Any Fet 1868-1878 Guerra dels Deu Anys a Cuba 1870 Isabel II cedeix els drets dinàstics al seu fill Alfons 1872-1876 Tercera Guerra Carlina 1874 (1 des.) Manifest de Sandhurst 1874 (29 des.) Pronunciament de Martínez Campos a Sagunt; Alfons XII, rei 1875 Primer govern conservador (Cánovas) 1876 Constitució; fi de la guerra carlina i abolició dels furs; Institución Libre de Enseñanza 1878 Pau de Zanjón; concerts econòmics; llei de sufragi censatari 1879 Guerra Chiquita; fundació del PSOE Page 14 of 15 La Restauració borbònica (1875-1902) — Apunts ampliats Any Fet 1881 Primer govern liberal (Sagasta); FTRE 1885 Mort d'Alfons XII; regència de Maria Cristina; Pacte d'El Pardo 1885-1890 Parlament llarg (reformes liberals) 1886 Abolició de l'esclavitud a Cuba; Acta de Loredan 1888 UGT; escissió integrista de Nocedal; Exposició Universal de Barcelona 1890 Sufragi universal masculí 1891 Aranzel que agreuja el malestar cubà 1892 Partido Revolucionario Cubano (Martí); Lliga Filipina (Rizal) 1893 Unió Republicana; bomba del Liceu; Pla de Reformes de Maura 1895 Grito de Baire: inici de la Guerra de Cuba; mort de José Martí 1896 Weyler a Cuba; bomba del Corpus; Processos de Montjuïc; insurrecció i execució de Rizal 1897 Assassinat de Cánovas; autonomia per a Cuba 1898 Explosió del Maine; guerra amb els EUA; Cavite i Santiago; Tractat de París 1899 Venda d'illes a Alemanya; govern Silvela; Tancament de Caixes 1901 Els liberals tornen al govern 1907 Solidaritat Obrera 1910 CNT; primer diputat socialista 1923 Fi del sistema de la Restauració Page 15 of 15