Apunts: La Restauració borbònica i els orígens del catalanisme polític (1875-1901)

Actualitzat el · AprenAI

Apunts que expliquen el sistema polític de la Restauració borbònica, la crisi del 98 i l'evolució del catalanisme polític, des dels seus orígens fins a la fundació de la Lliga Regionalista el 1901.

Història d'Espanya · Batxillerat a Catalunya

18 pàgines · 8 temes · 10 flashcards · 7 preguntes tipus test

Índex

  1. Tema 2.1: El retorn de la monarquia i el sistema canovista · p. 1-2
  2. Tema 2.2: Conflictes, alternança política i oposició al sistema · p. 2-4
  3. Tema 2.3: La crisi colonial i el desastre del 98 · p. 4-6
  4. Tema 3.1: Orígens del catalanisme, Renaixença i context socioeconòmic · p. 7-9
  5. Tema 3.2: Valentí Almirall i el primer catalanisme polític · p. 9-12
  6. Tema 3.3: La Lliga de Catalunya i el catalanisme conservador · p. 12-13
  7. Tema 3.4: La Unió Catalanista i les Bases de Manresa · p. 13-14
  8. Tema 3.5: Del desastre del 98 a la Lliga Regionalista · p. 15-18

Tema 2.1: El retorn de la monarquia i el sistema canovista

Flashcards

Quin nou rei va inaugurar la Restauració borbònica el 1874?
Alfons XII, fill d'Isabel II.
Quin document va presentar Alfons XII per defensar la seva candidatura al tron?
El Manifest de Sandhurst, en què defensava una monarquia constitucional.
Quin pronunciament va facilitar la restauració borbònica el desembre de 1874?
El pronunciament de Martínez Campos.
Defineix el torn pacífic.
Funcionament pel qual els partits conservador i liberal s'alternaven en el poder de manera pactada, cedint el govern quan tocava.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó Cánovas del Castillo va defensar un sistema basat en l'alternança de dos grans partits?
    • a) Per facilitar la implantació d'una república federal
    • b) Per donar més poder polític a l'exèrcit dins del govern
    • c) Per permetre que el rei governés sense necessitat de les Corts
    • d) Per garantir l'estabilitat política després d'anys d'inestabilitat

    Resposta: d) Per garantir l'estabilitat política després d'anys d'inestabilitat. El text explica que Cánovas volia aconseguir una situació d'estabilitat política després dels anys d'inestabilitat que havia viscut el país, i que per això va defensar l'alternança de dos grans partits.

  2. Com es relaciona el Sexenni Democràtic amb el retorn dels Borbons al tron?
    • a) El Sexenni Democràtic va preparar el Manifest de Sandhurst
    • b) El retorn dels Borbons va posar fi a aquest període
    • c) El Sexenni Democràtic va ser el període en què Cánovas va dissenyar el sistema
    • d) El Sexenni Democràtic va ser el regnat directe d'Alfons XII

    Resposta: b) El retorn dels Borbons va posar fi a aquest període. El retorn dels Borbons va significar la fi del període del Sexenni Democràtic, que havia estat un temps d'inestabilitat anterior a la Restauració.

  3. Quin va ser el paper de Cánovas del Castillo en el retorn de la monarquia borbònica?
    • a) Va ser el militar que va encapçalar el pronunciament de desembre de 1874
    • b) Va redactar el Manifest de Sandhurst en nom del partit liberal
    • c) Va ser el primer regent durant la minoria d'edat d'Alfons XIII
    • d) Va ser el principal impulsor de la restauració i va preparar el retorn de la monarquia

    Resposta: d) Va ser el principal impulsor de la restauració i va preparar el retorn de la monarquia. El text indica que Antonio Cánovas del Castillo va ser el principal impulsor de la restauració i que va preparar el retorn de la monarquia per aconseguir estabilitat.

Tema 2.2: Conflictes, alternança política i oposició al sistema

Tema 2.3: La crisi colonial i el desastre del 98

Tema 3.1: Orígens del catalanisme, Renaixença i context socioeconòmic

Tema 3.2: Valentí Almirall i el primer catalanisme polític

Tema 3.3: La Lliga de Catalunya i el catalanisme conservador

Tema 3.4: La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

Tema 3.5: Del desastre del 98 a la Lliga Regionalista

I 6 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 2. L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898) 1. EL RETORN DE LA MONARQUIA BORBÒNICA: L’any 1874 es va produir la restauració de la monarquia borbònica a Espanya, que va significar el retorn dels Borbons al tron després del període del Sexenni Democràtic. El nou rei va ser Alfons XII, fill d’Isabel II. El principal impulsor d’aquesta restauració va ser Antonio Cánovas del Castillo, que volia aconseguir una situació d’estabilitat política després dels anys d’inestabilitat que havia viscut el país. Per aconseguir-ho, va preparar el retorn de la monarquia i va defensar un sistema polític basat en l’alternança de dos grans partits.

Abans de convertir-se en rei, Alfons XII va fer públic el Manifest de Sandhurst, en què presentava la seva candidatura al tron i defensava una monarquia constitucional. Finalment, el desembre de 1874, el pronunciament de Martínez Campos va facilitar la restauració borbònica. Amb el retorn d’Alfons XII va començar el període conegut com la Restauració borbònica, que es va caracteritzar per la voluntat de mantenir l'ordre i l'estabilitat política. 2. EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ: EL SISTEMA CANOVISTA: Cánovas del Castillo va dissenyar un sistema polític que es coneix com a sistema canovista.

La seva intenció era evitar els canvis de govern constants i les intervencions militars que havien caracteritzat la política espanyola durant els anys anteriors. Aquest sistema es basava en dos grans partits polítics que s'anaven alternant en el poder de manera pactada. D'aquesta manera, quan un partit governava durant un temps, deixava pas a l'altre perquè també pogués governar. Aquest funcionament rebia el nom de torn pacífic. Els dos partits principals eren: ●​ Partit Conservador: liderat per Cánovas del Castillo. Defensava posicions més conservadores. ●​ Partit Liberal: liderat per Práxedes Mateo Sagasta. Representava les posicions més liberals del sistema.

Tot i que els dos partits tenien diferències ideològiques, compartien l'objectiu de mantenir la monarquia i el funcionament del sistema de la Restauració. 2.1. EL TORN PACÍFIC I EL FRAU ELECTORAL: L'alternança entre conservadors i liberals no es produïa com a resultat d'unes eleccions completament lliures, sinó que estava preparada des del poder. Quan es considerava que havia arribat el moment de canviar de govern, el rei encarregava la formació d'un nou govern al partit que havia de començar a governar. Després, aquest govern convocava unes eleccions per aconseguir una majoria parlamentària que li permetés governar.

Per tant, les eleccions servien per confirmar una alternança que ja s'havia acordat prèviament. Per assegurar els resultats, es feia servir el frau electoral, que es basava en diferents pràctiques: ●​ Cunerisme: presentació de candidats que no tenien una relació real amb el districte electoral pel qual es presentaven. ●​ Encasellat: distribució prèvia dels escons que havia d'obtenir cada partit. ●​ Caciquisme: els cacics eren persones amb poder i influència en una determinada zona que controlaven els vots de la població i afavorien el partit que havia de guanyar. ●​ Tupinada: manipulació dels resultats electorals per aconseguir el resultat desitjat.

Així doncs, encara que hi havia eleccions, el sistema no era plenament democràtic, perquè els resultats estaven condicionats per les pràctiques de manipulació electoral. 3. LA CONSTITUCIÓ DE 1876: Un dels elements fonamentals de la Restauració va ser l'aprovació de la Constitució de 1876, que va establir les bases legals del nou sistema polític. Aquesta constitució tenia un caràcter conservador i buscava garantir l'estabilitat de la monarquia. Establia una sobirania compartida entre el rei i les Corts i reconeixia el poder de la Corona dins del sistema polític. La Constitució també establia l'existència de dues cambres legislatives: el Congrés dels Diputats i el Senat.

A més, reconeixia alguns drets i llibertats, tot i que el seu exercici podia quedar limitat segons les lleis que aprovés el govern. La qüestió religiosa també hi tenia importància: es reconeixia la religió catòlica com la religió de l'Estat, però es permetia el culte privat d'altres religions. Aquesta constitució va tenir una llarga durada i va permetre que tant els conservadors com els liberals poguessin governar sense haver de canviar el marc constitucional. 4. ELS CONFLICTES DURANT ELS PRIMERS ANYS DE LA RESTAURACIÓ: Durant els primers anys de la Restauració, el govern va haver de fer front a diferents conflictes que dificultaven l'estabilitat del país. 4.1.

LA TERCERA GUERRA CARLINA: La tercera guerra carlina va ser un conflicte entre els partidaris de Carles, que defensaven els drets dinàstics dels carlins, i els partidaris de la monarquia liberal. Amb la Restauració borbònica, el govern va aconseguir acabar amb aquest conflicte. La derrota carlina va significar la pèrdua de bona part del seu protagonisme polític i militar. 4.2. LA GUERRA DELS DEU ANYS A CUBA: Un altre conflicte important va ser la guerra dels Deu Anys a Cuba, que havia començat abans de la Restauració i que enfrontava les autoritats espanyoles amb els independentistes cubans. El conflicte va acabar amb la Pau de Zanjón, que va posar fi a aquesta primera guerra.

Tot i això, la pau no va resoldre definitivament el problema cubà, ja que una part de la població continuava reclamant canvis polítics i la independència de l'illa. 4.3. EL MOVIMENT OBRER: Durant aquest període també va créixer el moviment obrer, que reclamava millores en les condicions de vida i de treball dels treballadors. Les autoritats van reaccionar sovint amb la repressió de les organitzacions i les mobilitzacions obreres, especialment quan les consideraven una amenaça per a l'ordre establert. 5. L'EVOLUCIÓ POLÍTICA: L'ALTERNANÇA DELS PARTITS: Durant la Restauració, els governs conservadors i liberals es van anar alternant seguint el sistema del torn pacífic.

Aquesta alternança havia de garantir que cap dels dos partits quedés permanentment fora del poder. Després de la mort d'Alfons XII, l'any 1885, es va signar el Pacte del Pardo entre els principals dirigents dels partits dinàstics. L'objectiu era mantenir l'estabilitat del sistema i assegurar la continuïtat de la monarquia durant la regència. A partir d'aquest moment, Maria Cristina d'Àustria, vídua d'Alfons XII, va assumir la regència fins que el seu fill, el futur Alfons XIII, pogués ocupar el tron. Durant la regència es va mantenir el sistema d'alternança entre conservadors i liberals, que continuava sent la base del règim de la Restauració. 6.

LA CONFLICTIVITAT SOCIAL I LA VIOLÈNCIA ANARQUISTA: Durant la Restauració hi havia una important conflictivitat social, especialment en els sectors obrers. Una part del moviment obrer estava vinculada a l'anarquisme, que tenia una presència destacada en alguns territoris, com Catalunya. En aquest context es van produir diversos atemptats anarquistes que van provocar una forta preocupació entre les autoritats i les classes dirigents. Un dels atemptats més coneguts va ser el del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on es va produir una bomba que va causar nombroses víctimes. També va tenir lloc l'atemptat de la processó del Corpus, que va augmentar encara més la tensió social.

Després d'aquests fets, les autoritats van dur a terme una forta repressió contra els anarquistes. Un dels episodis més destacats van ser els processos de Montjuïc, en què diversos acusats van ser detinguts, jutjats i condemnats. La repressió va generar una gran controvèrsia, ja que es van denunciar maltractaments i irregularitats durant els interrogatoris i els processos judicials. Finalment, l'any 1897, Cánovas del Castillo va ser assassinat per l'anarquista Michele Angiolillo. Aquest fet va tenir un gran impacte polític perquè Cánovas havia estat el principal impulsor del sistema de la Restauració. 7.

L'OPOSICIÓ AL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ: Tot i que el sistema polític estava dominat pels partits Conservador i Liberal, hi havia diferents grups polítics i socials que s'hi oposaven. Aquests grups no participaven en igualtat de condicions en el sistema del torn pacífic i tenien moltes dificultats per aconseguir representació política. Entre els principals grups d'oposició hi havia: Els carlins: continuaven defensant els seus principis dinàstics i polítics, tot i que havien perdut força després de la derrota militar. Els republicans: defensaven la desaparició de la monarquia i l'establiment d'una república.

Estaven dividits en diferents tendències, fet que dificultava que actuessin de manera unida. Els socialistes i els internacionalistes: defensaven els interessos de la classe treballadora i reclamaven canvis socials i polítics. El moviment obrer va anar guanyant importància durant aquest període. Els regionalistes: defensaven el reconeixement de la personalitat i dels interessos propis de determinats territoris. A Catalunya, aquest moviment va anar adquirint cada vegada més força i va contribuir al desenvolupament del catalanisme polític. 8. LA CRISI COLONIAL: LA INDEPENDÈNCIA DE CUBA: Un dels grans problemes de la Restauració va ser la qüestió colonial, especialment el conflicte de Cuba.

L'illa continuava sota domini espanyol, però hi havia un moviment independentista que reclamava separar-se d'Espanya. Després de la Pau de Zanjón, el conflicte no havia quedat resolt definitivament. Les tensions van continuar fins que va esclatar una nova guerra per la independència cubana. 8.1. LA SEGONA GUERRA DE CUBA: La nova guerra va començar l'any 1895 i va enfrontar els independentistes cubans amb l'exèrcit espanyol. El govern espanyol va intentar mantenir el control de l'illa mitjançant una política militar molt dura.

Un dels principals responsables d'aquesta política va ser el general Valeriano Weyler, que va aplicar mesures de repressió contra la població cubana per dificultar el suport als independentistes. Aquestes mesures van provocar un gran patiment entre la població i van augmentar les crítiques internacionals contra l'actuació espanyola. 8.2. LA INTERVENCIÓ DELS ESTATS UNITS: Els Estats Units tenien interessos econòmics i estratègics a Cuba i van acabar intervenint en el conflicte. L'any 1898, l'explosió del cuirassat nord-americà Maine, al port de l'Havana, va ser utilitzada com a motiu per augmentar la pressió sobre Espanya i intervenir en la guerra.

Així va començar la guerra entre Espanya i els Estats Units. L'exèrcit espanyol va ser derrotat i Espanya va perdre el control de les seves últimes grans colònies. 8.3. EL TRACTAT DE PARÍS: La guerra va acabar amb la signatura del Tractat de París de 1898, mitjançant el qual Espanya va perdre les seves últimes colònies importants. Aquest tractat va significar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Per tant, Espanya va deixar de ser una potència colonial important i va perdre bona part del seu prestigi internacional. 9. LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98: La derrota davant dels Estats Units i la pèrdua de les colònies van provocar una crisi molt important a Espanya.

Aquest episodi és conegut com el desastre del 98. La derrota va posar en evidència les debilitats polítiques, econòmiques i militars del país i va provocar una sensació de crisi i de pessimisme entre la població i els intel·lectuals. A partir d'aquest moment es va estendre la necessitat de transformar i modernitzar Espanya. Una de les respostes a aquesta situació va ser el regeneracionisme, un corrent de pensament que criticava els problemes del sistema polític i defensava la necessitat de renovar el país. Un dels seus representants més destacats va ser Joaquín Costa, que denunciava el caciquisme i el funcionament corrupte del sistema de la Restauració.

Considerava que calia fer reformes profundes per modernitzar Espanya. 9.1. LES CONSEQÜÈNCIES A CATALUNYA: A Catalunya, el desastre del 98 també va tenir conseqüències polítiques i econòmiques. La pèrdua de les colònies va afectar els interessos d'alguns sectors econòmics que hi tenien negocis i relacions comercials. A més, la crisi va provocar un augment del descontentament envers el sistema polític de la Restauració. Alguns sectors de la societat catalana van començar a reclamar més capacitat de decisió i una política diferent de la que es feia des del govern central.

En aquest context, el catalanisme polític va anar guanyant força i es va convertir en una de les principals expressions de l'oposició al sistema de la Restauració. Un episodi important va ser el Tancament de Caixes, una protesta de comerciants i contribuents de Barcelona contra els impostos que volia imposar el govern. Aquesta protesta va mostrar el malestar d'una part de la societat catalana amb la política del govern espanyol i va contribuir a reforçar el catalanisme polític. IDEA GENERAL DEL TEMA: La Restauració borbònica va intentar aconseguir estabilitat política mitjançant el sistema canovista, basat en l'alternança pactada entre conservadors i liberals.

Però el frau electoral, l'exclusió de l'oposició, els conflictes socials i la crisi colonial van anar debilitant el règim. La derrota del 1898 va posar de manifest els problemes del sistema i va impulsar la demanda de reformes i el creixement del catalanisme polític. TEMA 3. ELS ORÍGENS I LA CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1830-1901) 1. ELS ORÍGENS DEL CATALANISME: Durant el segle XIX es van anar desenvolupant a Catalunya diferents moviments que defensaven la personalitat pròpia del territori i que van acabar donant lloc al catalanisme polític.

Aquest procés va estar relacionat amb diversos factors: l'expansió del Romanticisme, la difusió dels ideals nacionalistes, la configuració d'un Estat liberal i centralista a Espanya i les transformacions econòmiques i socials que vivia Catalunya. El Romanticisme va afavorir la recuperació de la història, la cultura, les tradicions i les llengües pròpies dels pobles. Al mateix temps, es van difondre els ideals nacionalistes, que defensaven que les comunitats amb una història, una cultura i una identitat pròpies havien de poder reconèixer-se com a nació.

A Catalunya, aquests ideals es van desenvolupar en un context en què l'Estat liberal espanyol tendia a la centralització política i administrativa. Això va provocar que diferents sectors de la societat catalana comencessin a defensar una organització política més descentralitzada i el reconeixement de la identitat catalana. Les principals causes que expliquen el sorgiment del catalanisme polític van ser: ●​ El fracàs del projecte nacional espanyol: el model de l'Estat liberal de la Restauració no aconseguia integrar satisfactòriament les diferents realitats territorials.

●​ Les idees anticentralistes: procedents especialment dels moviments federalistes i del carlisme, que s'oposaven al centralisme de l'Estat. ●​ Les discrepàncies econòmiques: especialment entre els interessos industrials catalans, que defensaven el proteccionisme, i les polítiques de lliurecanvisme. ●​ La recuperació cultural de la Renaixença: que va permetre recuperar la llengua i la cultura catalanes i va crear una base cultural sobre la qual es desenvoluparia el catalanisme polític. Inicialment, el catalanisme va ser sobretot un moviment cultural i intel·lectual, però a finals del segle XIX va anar adquirint una dimensió política i social més important. 2.

LA RENAIXENÇA I LA RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA: Entre els anys 1830 i 1850 va aparèixer amb força a Catalunya la Renaixença, un moviment social i cultural que pretenia recuperar la llengua catalana i els trets d'identitat nacional de Catalunya. La Renaixença va sorgir en un context d'expansió del Romanticisme i de difusió dels ideals nacionalistes. Els seus impulsors volien recuperar el prestigi de la llengua catalana, que havia perdut presència en els àmbits cultes i oficials, i convertir-la novament en una llengua de cultura i de creació literària. Cal tenir en compte que, en els seus inicis, la Renaixença no tenia un projecte polític propi.

El seu objectiu principal era cultural i lingüístic, tot i que va contribuir a crear les bases del futur catalanisme polític. 2.1. ARIBAU I L'ODA A LA PÀTRIA: Un dels moments importants de la Renaixença va ser l'any 1833, quan Bonaventura Carles Aribau va publicar el poema Oda a la Pàtria. Aquesta obra és considerada un dels símbols inicials del moviment perquè reivindicava la llengua catalana i la vinculava amb la identitat i els sentiments de pertinença a Catalunya. També va destacar Joaquim Rubió i Ors, que defensava la necessitat de recuperar l'ús escrit del català. Va reivindicar aquesta idea a través dels seus textos publicats al Diario de Barcelona. 2.2.

ELS JOCS FLORALS: L'any 1859 es van celebrar els primers Jocs Florals a Barcelona, una iniciativa que va contribuir a impulsar la llengua catalana com a llengua de cultura i de creació literària. Els Jocs Florals eren concursos literaris que permetien donar prestigi a la literatura catalana i afavorien que els escriptors tornessin a utilitzar el català en les seves obres. A partir d'aquest moment, la literatura catalana va experimentar un important creixement. Entre els anys 1870 i 1880 es van publicar algunes de les obres considerades magistrals d'autors com Àngel Guimerà i Mossèn Cinto Verdaguer. Aquest període és conegut com l'edat d'or de la literatura catalana. 2.3.

LA RENAIXENÇA POPULAR: La Renaixença no es va limitar als cercles intel·lectuals i literaris, sinó que també va arribar a les classes populars. Aquest fenomen es coneix com a Renaixença popular, que va contribuir a estendre l'ús del català entre sectors més amplis de la societat. En aquest àmbit van destacar Anselm Clavé, amb els seus cors musicals, i Serafí Soler, conegut com a Pitarra, amb les seves obres teatrals. Tots dos van ajudar a difondre un català menys elitista i més proper a la llengua que parlava la gent al carrer. A més, durant la dècada de 1880 va tenir molta importància la proliferació de la premsa popular, sovint de caràcter satíric.

Aquesta premsa va contribuir a estendre l'ús del català escrit i va permetre que la llengua arribés a un públic més ampli. Per tant, la Renaixença va tenir dues dimensions complementàries: una de més culta i literària, vinculada als escriptors i intel·lectuals, i una altra de popular, que va acostar la llengua catalana a les classes populars. 3. EL CONTEXT ECONÒMIC I SOCIAL DE LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX: Durant el segle XIX, Catalunya va experimentar una important transformació econòmica i social, marcada per la recuperació econòmica i la industrialització. Aquest procés va contribuir a l'aparició de nous grups socials i a la transformació de les ciutats.

La industrialització va afavorir el creixement de la burgesia industrial i comercial, que va adquirir cada vegada més importància econòmica i social. Un exemple d'aquest desenvolupament va ser el vapor La España Industrial, situat a Sants, que l'any 1880 va arribar a tenir fins a 2.500 treballadors. També va destacar la Colònia Borgonyà, situada a Sant Vicenç de Torelló, a Osona, una empresa tèxtil establerta a la riba del riu Ter. El creixement industrial va provocar una major demanda de mà d'obra i va afavorir l'arribada de població procedent d'altres zones. Al mateix temps, les ciutats van créixer i es van transformar urbanísticament.

Barcelona va experimentar importants canvis, especialment amb l'expansió de l'Eixample i la construcció de nous barris. Les exposicions universals de 1888 i 1929 també van contribuir a les transformacions urbanístiques i a la modernització de la ciutat. A més, la industrialització va afavorir l'aparició de desigualtats entre els barris obrers i els barris més benestants. Aquest context va fer que la societat catalana fos cada vegada més diversa, amb una burgesia industrial i comercial que guanyava pes, unes classes populars i obreres que creixien amb la industrialització i uns sectors intel·lectuals que participaven en la recuperació cultural catalana. 4.

VALENTÍ ALMIRALL I EL NAIXEMENT DEL CATALANISME POLÍTIC: Amb la Restauració borbònica, l'any 1874, es va posar fi a l'experiència democràtica del Sexenni Revolucionari i als projectes federalistes vinculats a la frustrada Primera República espanyola. Els cops d'estat dels generals Pavía i Martínez Campos van facilitar el retorn de la monarquia borbònica i l'inici del sistema canovista. Aquest canvi polític va provocar que el republicanisme federalista perdés suport i presència a Catalunya. Tot i això, les idees federalistes van continuar influint en alguns sectors que defensaven una organització territorial més descentralitzada.

L'any 1883, el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) va celebrar un congrés a Barcelona, presidit per Josep Maria Vallès i Ribot. En aquest congrés es va elaborar un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Ibèrica, que tenia un caràcter fortament democràtic, pactista i descentralitzat. En aquest context va destacar la figura de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), considerat el pare del catalanisme polític. 4.1. VALENTÍ ALMIRALL I EL SEU IDEARI: Valentí Almirall va néixer a Barcelona i es va formar en Filosofia, Dret i Periodisme. Provenia d'una família benestant i amb tradició comercial i nombroses propietats.

Inicialment, va militar al Partit Republicà Democràtic Federal i va fundar i dirigir el diari El Estado Catalán, escrit en castellà, entre els anys 1869 i 1873. Aquest diari funcionava com a portaveu del republicanisme federal. L'any 1881, però, Almirall va trencar amb Pi i Margall i amb el PRDF, i va començar a centrar el seu discurs en el catalanisme polític de signe progressista. Almirall considerava que la regeneració política i moral d'Espanya passava necessàriament per la descentralització de l'Estat i pel reconeixement de la identitat nacional catalana. Segons el seu pensament, Espanya no podia modernitzar-se mantenint un Estat centralista.

Primer calia constituir diferents estats territorials, com ara un Estat Català, un Estat Valencià, un Estat Castellà o un Estat Andalús. Posteriorment, aquests estats s'havien d'unir voluntàriament en una federació dels pobles ibèrics, en condicions d'absoluta igualtat. Per tant, Almirall defensava un model federal i democràtic, basat en el reconeixement de les diferents realitats nacionals que formaven part de l'Estat. Representava l'opció progressista i republicana del catalanisme polític, allunyada dels plantejaments tradicionalistes i del vincle amb l'Església catòlica que caracteritzaven el catalanisme més conservador.

L'any 1886, Almirall va publicar el llibre Lo Catalanisme, en què va exposar el seu ideari polític. 4.2. EL PRIMER CONGRÉS CATALANISTA (1880): L'any 1880, Valentí Almirall va convocar a Barcelona el Primer Congrés Catalanista, que es va celebrar entre el 9 d'octubre i el 14 de novembre i va reunir aproximadament 1.200 congressistes. Aquest congrés va aplegar diferents tendències del catalanisme de l'època, especialment el republicanisme federal i els sectors intel·lectuals vinculats a la Renaixença. L'objectiu era reunir aquests grups i coordinar-los per donar més força al moviment catalanista.

D'aquest congrés en van sortir tres grans acords: ●​ La creació del Centre Català, com a entitat permanent per coordinar el moviment catalanista. ●​ La defensa del dret civil català. ●​ La creació de l'Acadèmia de la Llengua Catalana. El congrés va ser important perquè va representar un primer intent d'organitzar el catalanisme com un moviment amb objectius comuns i una estructura pròpia. 4.3. EL SEGON CONGRÉS CATALANISTA (1883): L'any 1883, el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista. En aquesta trobada es va insistir en la necessitat d'establir una vida política catalana pròpia.

També es va defensar el proteccionisme econòmic i el manteniment del dret civil català, que el govern espanyol tenia la intenció de derogar. Tot i això, durant el congrés van aparèixer fortes discrepàncies ideològiques entre els participants, fet que va provocar-ne la clausura i va posar de manifest les dificultats per mantenir unit el moviment catalanista. 4.4. L'ASSEMBLEA DE 1885 I EL MEMORIAL DE GREUGES: Malgrat les dificultats del Segon Congrés, el Centre Català va continuar intentant unir els diferents sectors del catalanisme. Per això, l'any 1885, va convocar una assemblea a Barcelona amb la participació de les principals forces econòmiques, socials, polítiques i culturals de Catalunya.

Aquesta assemblea era fruit dels esforços de Valentí Almirall per convertir el catalanisme en una força unitària i interclassista, és a dir, capaç d'agrupar persones de diferents classes socials. El principal acord de l'assemblea va ser redactar i presentar al rei un document que recollís les demandes i les reivindicacions del moviment catalanista. Aquest document va ser el Memorial de Greuges, presentat a Alfons XII el 10 de març de 1885. El document, que portava el títol de Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, va ser presentat al rei per una comissió encapçalada per Joaquim Rubió i Ors.

El Memorial de Greuges recollia les principals reivindicacions dels sectors catalanistes, especialment la defensa del proteccionisme econòmic, del dret civil català i de la llengua catalana. Va ser considerat el primer gran acte polític unitari del catalanisme amb transcendència a Espanya, ja que va permetre presentar les demandes catalanistes davant de la monarquia de manera conjunta. 4.5. EL FRACÀS DEL PROJECTE D'ALMIRALL: Durant la dècada de 1880, el projecte de Valentí Almirall i del Centre Català va acabar fracassant. Aquest fracàs es va explicar principalment per les diferències entre els sectors socials que inicialment havien participat en el moviment.

Per una banda, la burgesia veia amb preocupació el republicanisme i el progressisme polític d'Almirall, ja que preferia un catalanisme més conservador i menys vinculat a les propostes republicanes. Per altra banda, el moviment obrer considerava que el projecte d'Almirall no donava prou importància a la qüestió social i el veia com un catalanisme de caràcter burgès. A més, el moviment catalanista també presentava diferències ideològiques entre els sectors progressistes i els més conservadors. Com a conseqüència d'aquest fracàs, va anar sorgint un moviment catalanista més conservador, de caràcter burgès i més fidel als principis polítics del règim de la Restauració. 5.

LA LLIGA DE CATALUNYA I EL CATALANISME CONSERVADOR: Després del fracàs del projecte d'Almirall, els sectors més conservadors que s'havien separat del Centre Català van impulsar una nova organització política. L'any 1887 va néixer la Lliga de Catalunya, que representava l'opció del catalanisme conservador, vinculada sobretot a una burgesia que començava a allunyar-se dels partits dinàstics. Entre els seus membres hi havia figures amb una gran projecció social i política, com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Eusebi Güell, així com intel·lectuals destacats com Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.

La Lliga de Catalunya havia sorgit en relació amb el Centre Escolar Catalanista, fundat un any abans, i defensava un catalanisme més conservador que el d'Almirall. Entre les seves principals reivindicacions hi havia: ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ La defensa del proteccionisme econòmic. El manteniment del dret civil català. La consideració del català com a llengua oficial a Catalunya. La defensa d'unes bones relacions amb les altres regions de l'Estat. La voluntat de participar en les eleccions i intervenir en la política. La Lliga també va promoure l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que va ser un esdeveniment important per a la ciutat. 5.1.

TORRAS I BAGES I EL VIGATANISME: Dins del catalanisme conservador també va destacar el vigatanisme, un corrent molt vinculat a l'Església catòlica i a l'entorn de la ciutat de Vic. Entre les figures més destacades d'aquest moviment hi havia Jaume Collell, el bisbe Josep Morgades i, especialment, Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. L'any 1892, Torras i Bages va publicar La Tradició Catalana, una obra en què exposava el seu ideari i relacionava el catalanisme amb la tradició catòlica. Torras i Bages defensava que l'esperit de Catalunya estava profundament relacionat amb les seves arrels cristianes i amb valors com la família i la propietat.

També rebutjava els canvis socials que poguessin alterar aquest ordre tradicional. El moviment catalanista catòlic va utilitzar el diari La Veu de Montserrat com a òrgan de difusió. També es va donar a conèixer a través de campanyes com la celebració del mil·lenari de Montserrat i la reivindicació que els bisbes nomenats a Catalunya fossin catalans. Per tant, el vigatanisme representava un catalanisme conservador, tradicionalista i estretament relacionat amb l'Església catòlica. 5.2.

EL MISSATGE A LA REINA REGENT (1888): El maig de 1888, durant la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona, es va presentar a la reina regent Maria Cristina un document conegut com el Missatge a la Reina Regent. El document havia estat redactat per Àngel Guimerà i recollia les aspiracions polítiques del catalanisme conservador, liderat per la Lliga de Catalunya. El Missatge demanava l'autonomia política de Catalunya i una relació confederal amb l'Estat espanyol. Prenia com a referència el passat medieval català i la monarquia austrohongaresa. També incloïa altres reivindicacions, com ara: ●​ El reconeixement del català com a llengua oficial. ●​ La defensa del dret civil català.

●​ La voluntarietat de l'allistament a l'exèrcit. Aquest document va ser important perquè va mostrar que el catalanisme conservador ja no es limitava a reivindicacions culturals i econòmiques, sinó que també reclamava una autonomia política per a Catalunya. 5.3. EL PRIMER ÈXIT POLÍTIC DE LA LLIGA DE CATALUNYA (1889): L'any 1889, la Lliga de Catalunya va aconseguir que el govern de Madrid retirés un projecte de llei que pretenia anul·lar el dret civil català. Aquest fet va ser considerat el primer èxit polític del catalanisme a escala estatal, perquè demostrava que la pressió organitzada del moviment podia aconseguir resultats davant del govern espanyol.

Aquest èxit va reforçar el suport al catalanisme entre la burgesia catalanista i la Catalunya rural, on el moviment obrer internacionalista no tenia tanta força com a les zones urbanes i industrialitzades. 6. LA UNIÓ CATALANISTA I LES BASES DE MANRESA: L'èxit polític de la Lliga de Catalunya va afavorir que els diferents grups catalanistes conservadors intentessin unir-se en una organització més àmplia. Així, l'any 1891 es va fundar la Unió Catalanista, a instàncies de Joan Josep Permanyer, Narcís Verdaguer i Àngel Guimerà. La Unió Catalanista pretenia reunir els diferents grups catalanistes sota un programa de caràcter regionalista.

No va néixer inicialment com un partit polític, sinó com una organització que volia coordinar el moviment i unir les seves diferents associacions. Tot i això, dins de la Unió van aparèixer veus que defensaven convertir-la en un partit polític i participar activament en les eleccions. Aquests sectors consideraven que calia avançar cap a l'autogovern de Catalunya mitjançant la intervenció en la política. 6.1. LES BASES DE MANRESA (1892): L'any 1892, la Unió Catalanista va convocar una assemblea a Manresa, celebrada entre el 25 i el 27 de març. En aquesta assemblea es van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes popularment com les Bases de Manresa.

L'assemblea va estar presidida per Lluís Domènech i Montaner, mentre que Enric Prat de la Riba va actuar com a secretari. La comissió redactora del document estava presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les Bases recollien l'ideari catalanista conservador i tradicionalista de la Unió Catalanista i prenien com a referència les institucions medievals de l'antic Principat de Catalunya, especialment les Constitucions catalanes de 1585. El document proposava una organització política pròpia per a Catalunya, amb institucions i competències pròpies. Entre les seves principals propostes hi havia: La llengua: el català havia de ser l'única llengua oficial de Catalunya.

Els càrrecs públics: havien d'estar reservats als nascuts a Catalunya. El poder judicial: Catalunya havia de tenir un tribunal suprem regional propi. El poder executiu: havia de disposar d'un govern propi, format per cinc o set secretaris o ministres. ●​ El poder legislatiu: havia de correspondre a unes Corts Catalanes d'elecció corporativa, compartit amb el rei. ●​ La defensa i l'ordre públic: es proposava un exèrcit voluntari i un cos d'ordre públic propis. ●​ L'economia: es defensava que Catalunya disposés d'una moneda pròpia.

●​ ●​ ●​ ●​ Per tant, les Bases de Manresa van ser un document fonamental perquè van concretar en un programa polític les aspiracions d'autogovern del catalanisme conservador. Tot i això, no plantejaven una independència de Catalunya, sinó una organització regional amb institucions pròpies dins d'una estructura política compartida amb la monarquia. 7. EL DESASTRE DEL 98 I EL TRENCAMENT AMB EL TORN DINÀSTIC: La derrota d'Espanya davant dels Estats Units l'any 1898 i la pèrdua de les últimes colònies importants, especialment Cuba i Filipines, van provocar una profunda crisi política. Aquest episodi és conegut com el desastre del 98.

La crisi va afavorir l'expansió del discurs regeneracionista, que defensava la necessitat de renovar i modernitzar la política espanyola. En aquest context, el catalanisme va anar adquirint més maduresa política i va ampliar les seves bases socials. El general Camilo Polavieja va presentar un programa regeneracionista que s'apropava a les reivindicacions de la Unió Catalanista i proposava una certa descentralització de l'Estat. Això va generar expectatives entre alguns sectors catalanistes, que confiaven que el nou govern impulsaria reformes polítiques.

Tot i això, el govern liderat per Francisco Silvela, amb la participació de Polavieja, va acabar incomplint les promeses fetes al catalanisme. El fracàs d'aquestes expectatives va contribuir a desprestigiar encara més els partits dinàstics a Catalunya. Com a conseqüència, la burgesia catalana va anar retirant la seva confiança i lleialtat política als partits Conservador i Liberal, que fins aleshores havien dominat el sistema de la Restauració. Al mateix temps, dins del catalanisme s'anava imposant una tendència més politicista, que defensava que calia participar activament en les eleccions i en el joc polític per aconseguir l'autogovern de Catalunya. 7.1.

EL TANCAMENT DE CAIXES (1899): L'any 1899, el govern de Silvela va incrementar la pressió fiscal sobre Catalunya. Aquesta decisió va provocar una important protesta de comerciants i botiguers de Barcelona, que es van negar a pagar les contribucions i els nous impostos. Aquest moviment de protesta es coneix com el Tancament de Caixes i va tenir lloc l'octubre de 1899. La protesta va reflectir el descontentament de bona part dels sectors econòmics catalans amb la política fiscal del govern espanyol. El conflicte va acabar amb la declaració de l'estat de guerra per part del govern i amb la dimissió de l'alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert.

El Tancament de Caixes va contribuir a reforçar el catalanisme polític i va demostrar que una part important de la burgesia catalana ja no se sentia representada pels partits dinàstics. 7.2. LA UNIÓ REGIONALISTA (1899): En aquest context de descontentament polític i econòmic, l'octubre de 1899 es va formar la Unió Regionalista. Aquesta organització agrupava personatges importants de la indústria i del camp català, així com membres destacats del moviment del Tancament de Caixes i de l'antiga Junta Regional Organizadora de Adhesiones al programa regeneracionista del general Polavieja.

La Unió Regionalista representava els sectors de la burgesia catalana que defensaven una major autonomia política per a Catalunya i que volien participar en la regeneració política i moral d'Espanya. 8. LA CANDIDATURA DELS QUATRE PRESIDENTS (1901): A finals del segle XIX, dins del catalanisme es va anar imposant la idea que calia participar directament en les eleccions per aconseguir més representació política i defensar les reivindicacions catalanes. Un grup de membres escindits de la Unió Catalanista, entre els quals hi havia Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, van fundar el Centre Nacional Català, amb la intenció de participar en les eleccions.

L'any 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van formar una coalició electoral per presentar-se a les eleccions legislatives del 19 de maig. Aquesta coalició es va conèixer com la Candidatura dels Quatre Presidents. Els quatre candidats eren persones que havien presidit institucions econòmiques i culturals importants de Barcelona: ●​ ●​ ●​ ●​ Lluís Domènech i Montaner, expresident de l'Ateneu Barcelonès. Albert Rusiñol i Prats, expresident del Foment del Treball Nacional. Sebastià Torres i Planas, expresident de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. Bartomeu Robert, expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País i exalcalde de Barcelona.

La candidatura va obtenir un triomf clar i va aconseguir desbancar per primera vegada els partits dinàstics a Catalunya. Aquest resultat va demostrar que el catalanisme havia deixat de ser només un moviment cultural i intel·lectual i s'havia convertit en una força política amb capacitat per competir electoralment. 8.1. LA FUNDACIÓ DE LA LLIGA REGIONALISTA (1901): El triomf de la Candidatura dels Quatre Presidents va facilitar la unió definitiva de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. El 25 d'abril de 1901, aquestes dues organitzacions van decidir fusionar-se per crear un nou partit polític: la Lliga Regionalista.

El primer secretari del partit va ser Ferran Agulló i Vidal, mentre que el primer president va ser el doctor Bartomeu Robert, que havia estat alcalde de Barcelona durant el Tancament de Caixes. Després de la seva mort, l'abril de 1902, el va substituir Albert Rusiñol i Prats. La fundació de la Lliga Regionalista va representar la consolidació del catalanisme polític conservador i burgès, que es convertia en una força política organitzada i amb una important capacitat d'intervenció electoral. 9.

LA CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME POLÍTIC: LA LLIGA REGIONALISTA: La Lliga Regionalista es va convertir en la principal força política del catalanisme burgès i conservador durant el primer terç del segle XX. El partit tenia una organització molt desenvolupada i és considerat el primer partit polític modern d'Espanya. Disposava d'un sistema d'afiliació, d'estatuts, de representació interna, d'una organització electoral i de casals del partit repartits pel territori català. Aquesta estructura li permetia actuar de manera més eficient i tenir una presència política important a diferents zones de Catalunya.

Les seves bases socials estaven formades principalment per les classes benestants de la petita i mitjana burgesia catalana, com ara industrials, comerciants, empresaris i professionals liberals urbans. També tenia una forta implantació al món rural, especialment entre els grans i mitjans propietaris de terres de les comarques interiors. Entre els seus dirigents més destacats hi havia Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Joan Ventosa i Ramon d'Abadal. Cambó i Ventosa van arribar a ser ministres en diferents governs del regnat d'Alfons XIII, mentre que Prat de la Riba va ser president de la Mancomunitat de Catalunya. 9.1.

LA VEU DE CATALUNYA: Un instrument molt important per difondre les idees de la Lliga va ser el diari La Veu de Catalunya, que va aparèixer per primera vegada l'1 de gener de 1899. El diari havia estat fundat i dirigit per Enric Prat de la Riba i va continuar publicant-se fins al gener de 1937, durant la Guerra Civil. La Veu de Catalunya va ser un dels diaris més llegits i influents del país i es va convertir en el principal òrgan de difusió de la Lliga Regionalista. Tenia una ideologia conservadora i catalanista i destacava per ser un diari modern, amb seccions especialitzades i un equip de periodistes, corresponsals i col·laboradors que li van donar molt de prestigi. 9.2.

EL PROJECTE POLÍTIC DE LA LLIGA: El projecte polític de la Lliga Regionalista es basava en la reivindicació de l'autonomia de Catalunya i en la denúncia de la corrupció política del govern espanyol. També defensava el reformisme polític i la modernització de l'Estat. Un altre element fonamental del seu programa era la defensa dels interessos econòmics de les classes benestants de la burgesia catalana, especialment a través del proteccionisme econòmic. A més, la Lliga defensava fermament l'ordre públic, ja que veia amb preocupació l'activitat del moviment obrer a Catalunya i l'expansió de l'internacionalisme anarquista entre el proletariat català.

Finalment, la Lliga va mostrar des del principi una clara voluntat d'intervenir en la política espanyola i d'influir en la governabilitat de l'Estat. Per tant, no volia limitar-se a reclamar l'autonomia des de Catalunya, sinó que també pretenia participar en les institucions de l'Estat per aconseguir reformes. 9.3. LES ELECCIONS MUNICIPALS DE 1901: El novembre de 1901 es van convocar eleccions municipals i la Lliga Regionalista va presentar candidatures pròpies a l'Ajuntament de Barcelona i a molts altres municipis catalans. També s'hi van presentar els republicans, que van competir amb els candidats dels partits dinàstics.

A Barcelona, els resultats van ser els següents: FORÇA POLITICA REGIDORS Lliga Regionalista 11 Republicans 11 Partits dinàstics 4 La Lliga va ser la força més votada, tot i obtenir el mateix nombre de regidors que els republicans. Aquestes eleccions van ser molt importants perquè, per primera vegada, els partits Conservador i Liberal van perdre l'hegemonia política a Catalunya i van quedar relegats a una posició marginal. A partir de 1901, el debat polític català va quedar marcat principalment per la competència entre dues grans forces: els catalanistes de la Lliga Regionalista i els republicans.

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya