La Restauració Borbònica i el Desastre del 98: del Sexenni Democràtic al catalanisme polític (1868-1901)

Actualitzat el · AprenAI

Apuntes de historia de España y Cataluña que explican el final del Sexenni Democràtic, el sistema político de la Restauració Borbònica, las oposiciones al régimen, el Desastre del 98 y sus consecuencias, y el nacimiento y consolidación del catalanismo político hasta la Lliga Regionalista.

Història d'Espanya · Batxillerat a Catalunya

2206 pàgines · 83 temes · 41 flashcards · 26 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. El Regnat d'Isabel II i el Sexenni Democràtic (1833-1874) · p. 108-123
  2. 2. La Constitució de 1876 i el sistema canovista · p. 124-135
  3. 3. Les oposicions al règim i el torn dinàstic · p. 136-150
  4. 4. L'imperi colonial i la Guerra de Cuba (1868-1898) · p. 2-10
  5. 5. El Desastre del 98 i les seves conseqüències · p. 11-13
  6. 6. Origens del catalanisme: del Decret de Nova Planta a la Renaixença · p. 24-35
  7. 7. Nacionalisme, federalisme i Renaixença (segle XIX) · p. 36-57
  8. 8. Valentí Almirall i el naixement del catalanisme polític · p. 58-66
  9. 9. La Lliga de Catalunya i les Bases de Manresa · p. 67-98
  10. 10. La Unió Regionalista, el Tancament de Caixes i la Lliga Regionalista · p. 73-107
  11. 1. La Tercera Guerra Carlina i la Guerra dels Deu Anys · p. 151-153
  12. 2. La repressió obrera i la Constitució de 1876 · p. 154-158
  13. 3. Catalunya sota la Restauració: forces polítiques i partits · p. 159-166
  14. 4. El Desastre del 98: la pèrdua de les colònies · p. 167-179
  15. 5. La Lliga Regionalista i la Solidaritat Catalana · p. 180-189
  16. 6. Els orígens del catalanisme: segles XV-XVIII · p. 190-201
  17. 7. El segle XIX: romanticisme, nacionalisme i federalisme · p. 202-214
  18. 8. La Renaixença i la industrialització catalana · p. 215-223
  19. 9. Valentí Almirall i el catalanisme polític · p. 224-232
  20. 10. La Lliga de Catalunya i les Bases de Manresa · p. 233-242
  21. 11. Isabel II, el Sexenni Democràtic i l'inici de la Restauració · p. 243-259
  22. 12. El sistema canovista: bases i funcionament · p. 260-270
  23. 13. El torn dinàstic i la Regència de Maria Cristina · p. 271-275
  24. 14. Conflictes, violència i oposicions al règim · p. 276-282
  25. 15. Els primers èxits del règim i la Constitució de 1876 · p. 283-293
  26. 16. Catalunya sota la Restauració: el Tancament de Caixes · p. 294-300
  27. 1. Corrents i organitzacions del catalanisme polític · p. 301
  28. 1. Contingut no disponible · p. 1351-1500
  29. Tema 1: La restauració borbònica i les bases del sistema canovista · p. 1617-1619
  30. Tema 1: Obrerisme i mobilitzacions socials · p. 1620
  31. Tema 1: El conflicte colonial i la guerra de 1898 · p. 1621
  32. Tema 1: Conseqüències del Desastre i el Regeneracionisme · p. 1622
  33. Tema 1: Orígens i primeres actuacions del catalanisme polític · p. 1622-1626
  34. Tema 2: El reformisme conservador de Maura i la Setmana Tràgica · p. 1627-1630
  35. Tema 2: El reformisme liberal de Canalejas i les forces d'oposició · p. 1630-1633
  36. Tema 2: La Mancomunitat de Catalunya · p. 1633-1634
  37. Tema 2: La triple crisi de 1917 i la descomposició del sistema (1918-1923) · p. 1634-1638
  38. Tema 2: La dictadura de Miguel Primo de Rivera i l'anticatalanisme · p. 1638-1640
  39. Tema 3: El Directori Civil i la caiguda de la monarquia · p. 1641-1643
  40. Tema 3: La proclamació de la Segona República i la Constitució de 1931 · p. 1644-1645
  41. Tema 3: El restabliment de la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia · p. 1645-1647
  42. Tema 3: Les forces polítiques i sindicals durant la Segona República · p. 1647-1649
  43. Tema 3: El bienni reformista (1931-1933) i les grans reformes · p. 1649-1650
  44. 1. La Segona República i el Bienni Conservador (1931-1936) · p. 1651-1659
  45. 2. La Guerra Civil (1936-1939) · p. 1660-1673
  46. 3. El franquisme (1939-1975) · p. 1674-1694
  47. 4. La Transició i la normalització democràtica (1975-2008) · p. 1695-1706
  48. 5. El catalanisme polític (1833-1931) · p. 1707-1800
  49. Tradició i modernitat: imatges de la Catalunya de finals del segle XIX · p. 1801-1805
  50. Guia del tema: La Restauració (1875-1902), democràcia o ficció? · p. 1806-1807
  51. Del Sexenni Democràtic a l'inici de la Restauració · p. 1808-1810
  52. El sistema canovista: Cánovas, pilars, partits i Constitució de 1876 · p. 1811-1815
  53. Bloc 0: Com s'escriu la Història, criteris comuns · p. 1818-1819
  54. Bloc 1: De la prehistòria a la fi de la monarquia visigoda (711) · p. 1820-1829
  55. Bloc 2: Al-Àndalus i els regnes cristians (711-1474) · p. 1830-1841
  56. Bloc 3: La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió (1474-1700) · p. 1842-1851
  57. Bloc 4: Espanya en l'òrbita francesa, els primers Borbons (1700-1788) · p. 1852-1857
  58. Bloc 5: La crisi de l'Antic Règim, liberalisme contra absolutisme (1788-1833) · p. 1858-1868
  59. Bloc 6: La conflictiva construcció de l'Estat liberal (1833-1874) · p. 1869-1885
  60. Bloc 7: La Restauració borbònica i el sistema polític canovista (1874-1902) · p. 1886-1899
  61. Bloc 8: Pervivències i transformacions econòmiques del segle XIX · p. 1900-1910
  62. Bloc 9: La crisi de la Restauració i la caiguda de la Monarquia (1902-1931) · p. 1911-1921
  63. Bloc 10: La Segona República i la Guerra Civil (1931-1939) · p. 1922-1938
  64. Bloc 11: La dictadura franquista (1939-1975) · p. 1939-1948
  65. Bloc 12: Normalització democràtica i integració a Europa (des de 1975) · p. 1949-1950
  66. La Transició democràtica a Espanya (1975-2011) · p. 1951-1957
  67. 1. Introducció i context: regnat d'Isabel II i Sexenni Democràtic · p. 1958-1971
  68. 2. Sistema polític de la Restauració (1875-1931) i la Constitució de 1876 · p. 1972-1993
  69. 3. El caciquisme i el frau electoral · p. 1994-2003
  70. 4. L'oposició marginada: republicanisme, carlisme, moviment obrer i nacionalismes · p. 2004-2036
  71. 5. Els conflictes colonials: Cuba i Filipines · p. 2037-2051
  72. 6. Conseqüències de la crisi del 1898 i regeneracionisme · p. 2052-2058
  73. Activitats, esquemes i fonts de repàs de la Restauració · p. 2059-2071
  74. Repetició de continguts: Introducció, context i Constitució de 1876 · p. 2072-2100
  75. 1. El sistema polític canovista: Bipartidisme i torn pacífic · p. 2101-2107
  76. 2. El caciquisme i el frau electoral · p. 2108-2117
  77. 3. L'oposició marginada: Republicanisme, carlisme i nacionalismes · p. 2118-2128
  78. 4. El moviment obrer: Anarquisme i socialisme · p. 2129-2144
  79. 5. Context socioeconòmic i de la propietat de la terra al segle XIX · p. 2145-2150
  80. 6. Els conflictes colonials: Cuba i Filipines · p. 2151-2165
  81. 7. La crisi de 1898 i el Regeneracionisme · p. 2166-2174
  82. 8. Activitats pràctiques i fonts històriques · p. 2175-2185
  83. 9. Síntesi visual i esquemes resum del període · p. 2186-2206

1. El Regnat d'Isabel II i el Sexenni Democràtic (1833-1874)

2. La Constitució de 1876 i el sistema canovista

3. Les oposicions al règim i el torn dinàstic

4. L'imperi colonial i la Guerra de Cuba (1868-1898)

Flashcards

Any en què Mèxic es va independitzar d'Espanya
1821
Colònies espanyoles a Àfrica a finals del segle XIX
La franja nord del Marroc, la zona d'Ifni, el Río de Oro (Sàhara Occidental) i el Río Muni (Guinea Equatorial)
Arxipèlag asiàtic que era colònia espanyola al Pacífic a finals del segle XIX
Les Filipines
Esdeveniment que va iniciar la Guerra dels 10 anys a Cuba (octubre de 1868)
El Grito de Yara, protagonitzat pel patriota cubà Carlos Manuel Céspedes

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó era difícil que la metròpoli espanyola controlés realment les seves colònies a finals del segle XIX?
    • a) Perquè els colonitzats havien rebut el dret a elegir una cambra pròpia
    • b) Perquè les colònies estaven完全 independitzades i no obeïen cap govern
    • c) Perquè Espanya tenia una forta debilitat econòmica i dificultats polítiques
    • d) Perquè les colònies estaven situades a les zones més properes a Portugal

    Resposta: c) Perquè Espanya tenia una forta debilitat econòmica i dificultats polítiques. A finals del segle XIX, la debilitat econòmica i les dificultats polítiques d'Espanya feien difícil el control real de la metròpoli sobre les seves colònies, que eren encara un imperi petit però dispers.

  2. Quina era la situació de l'illa de Cuba i de Puerto Rico a finals del segle XIX respecte a Espanya?
    • a) Eren part del Brasil després de 1822
    • b) Eren colònies espanyoles situades a l'Carib
    • c) Eren independents des de la dècada dels anys 20 del segle XIX
    • d) Eren territoris administrats pel Regne Unit

    Resposta: b) Eren colònies espanyoles situades a l'Carib. Cuba, Puerto Rico i la part occidental de l'illa de Santo Domingo formaven part de les colònies espanyoles al Carib a finals del segle XIX.

  3. Quin era el caràcter de la Guerra dels 10 anys a Cuba?
    • a) Anticolonial i antiesclavista
    • b) Exclusivament religiós
    • c) Una guerra comercial contra els Estats Units
    • d) Una guerra civil entre dos partits cubans

    Resposta: a) Anticolonial i antiesclavista. La Guerra dels 10 anys tenia un caràcter anticolonial, perquè es rebel·lava contra el domini espanyol, i antiesclavista, perquè també defensava l'abolició de l'esclavitud.

5. El Desastre del 98 i les seves conseqüències

Flashcards

Conseqüències econòmiques del 98 a curt i mitjà termini
Desastroses: cost de la guerra, deutes contrets i pèrdua del mercat colonial.
Conseqüències econòmiques del 98 a mitjà i llarg termini
Beneficioses: repatriació de capitals i augment de la inversió a la península dins d'un bon cicle econòmic.
Sistema d'alternança al poder que va funcionar després del 98
Torn dinàstic: alternança dels partits dinàstics al Govern, mantenint les bases del règim.
Manifest publicat després del 98 que proposava reformes
Manifest del general Polavieja, que plantejava reformes en el sistema polític.

Preguntes tipus test

  1. Quin mecanisme explica que la repatriació de capitals des de les colònies afavorís l'economia de la península a mitjà termini?
    • a) Els capitals van abandonar la península per invertir-se als Estats Units, reduint la inversió interna.
    • b) Els capitals es van destinar a pagar únicament el cost de la guerra, sense generar cap inversió productiva.
    • c) Els capitals repatriats es van emprar per recuperar el mercat colonial perdut a Cuba i Filipines.
    • d) Els capitals retornats es van invertir a la península, cosa que va impulsar un nou cicle econòmic positiu.

    Resposta: d) Els capitals retornats es van invertir a la península, cosa que va impulsar un nou cicle econòmic positiu.. Després del 98 els capitals que van tornar de les colònies es van invertir a la península. Això va augmentar la inversió interna i va situar l'economia dins d'un bon cicle econòmic, cosa que explica els efectes beneficiosos a mitjà i llarg termini.

  2. Per què les conseqüències econòmiques del 98 es van viure de manera tan diferent en el curt i el llarg termini?
    • a) Perquè la pèrdua de mercats i els deutes van pesar immediatament, mentre que la inversió dels capitals retornats va generar els seus efectes més tard.
    • b) Perquè el cost de la guerra va desaparèixer en pocs mesos i només en quedaven les inversions a llarg termini.
    • c) Perquè el Govern va pagar tots els deutes contrets en un any, cosa que va permetre invertir de seguida.
    • d) Perquè la pèrdua de les colònies va afectar només l'economia de Cuba, sense repercussions a la península.

    Resposta: a) Perquè la pèrdua de mercats i els deutes van pesar immediatament, mentre que la inversió dels capitals retornats va generar els seus efectes més tard.. A curt i mitjà termini, el cost de la guerra, els deutes i la pèrdua del mercat colonial van ser desastrosos. Els efectes positius, com la repatriació de capitals i l'augment de la inversió, van arribar més endavant.

  3. Observa el personatge retratat en aquesta fotografia . Quin manifest va publicar després del 98?
    • a) Un manifest que demanava la desaparició del torn dinàstic.
    • b) Un manifest que reclamava la intervenció militar en el Govern.
    • c) Un manifest que plantejava reformes en el sistema polític.
    • d) Un manifest que proposava la independència immediata de Cuba.

    Resposta: c) Un manifest que plantejava reformes en el sistema polític.. Després del 98 es va publicar el Manifest del general Polavieja, que proposava reformes en el sistema. Aquesta proposta responia a les fortes crítiques per la ineptitud del Govern.

6. Origens del catalanisme: del Decret de Nova Planta a la Renaixença

Flashcards

Quan es van casar Isabel de Castella i Ferran d'Aragó?
L'any 1469.
Període de la unió dinàstica de les Corones de Castella i Aragó
Entre els anys 1474 i 1479.
Institucions pròpies del Principat de Catalunya dins la Corona d'Aragó
Corts, Diputació del General o Generalitat i Consell de Cent.
Quins elements mantenia cada regne de la Corona d'Aragó?
Independència política, institucions, moneda, llengua i Constitucions pròpies.

Preguntes tipus test

  1. Per què es parla d'unió dinàstica de les Corones de Castella i Aragó?
    • a) Perquè el Principat de Catalunya va cedir la seva sobirania a Castella
    • b) Perquè les dues Corones es van fusionar en un únic Estat amb una sola llei
    • c) Perquè la unió es va produir a través dels monarques Isabel i Ferran
    • d) Perquè Granada va ser conquerida pels dos regnes el mateix any

    Resposta: c) Perquè la unió es va produir a través dels monarques Isabel i Ferran. Isabel i Ferran es van casar el 1469 i la unió de les Corones es va produir entre 1474 i 1479. La unió es va fer a través dels monarques, i cada regne de la Corona d'Aragó va mantenir les seves institucions.

  2. Quin dels següents regnes NO formava part de la Corona d'Aragó?
    • a) Regne de Castella
    • b) Principat de Catalunya
    • c) Regne d'Aragó
    • d) Regne de València

    Resposta: a) Regne de Castella. La Corona d'Aragó estava formada pel Regne d'Aragó, el Regne de València i el Principat de Catalunya. El Regne de Castella pertanyia a l'altra Corona.

  3. Segons la llegenda del mapa , quin color identifica els territoris de la Corona de Castella?
    • a) Blau
    • b) Verd
    • c) Taronja
    • d) Lila

    Resposta: b) Verd. La llegenda del mapa assigna el color verd als territoris de la Corona de Castella i el taronja als de la Corona d'Aragó.

7. Nacionalisme, federalisme i Renaixença (segle XIX)

8. Valentí Almirall i el naixement del catalanisme polític

9. La Lliga de Catalunya i les Bases de Manresa

10. La Unió Regionalista, el Tancament de Caixes i la Lliga Regionalista

1. La Tercera Guerra Carlina i la Guerra dels Deu Anys

2. La repressió obrera i la Constitució de 1876

3. Catalunya sota la Restauració: forces polítiques i partits

4. El Desastre del 98: la pèrdua de les colònies

5. La Lliga Regionalista i la Solidaritat Catalana

6. Els orígens del catalanisme: segles XV-XVIII

7. El segle XIX: romanticisme, nacionalisme i federalisme

8. La Renaixença i la industrialització catalana

9. Valentí Almirall i el catalanisme polític

10. La Lliga de Catalunya i les Bases de Manresa

11. Isabel II, el Sexenni Democràtic i l'inici de la Restauració

12. El sistema canovista: bases i funcionament

13. El torn dinàstic i la Regència de Maria Cristina

14. Conflictes, violència i oposicions al règim

15. Els primers èxits del règim i la Constitució de 1876

16. Catalunya sota la Restauració: el Tancament de Caixes

1. Corrents i organitzacions del catalanisme polític

1. Contingut no disponible

Tema 1: La restauració borbònica i les bases del sistema canovista

Tema 1: Obrerisme i mobilitzacions socials

Tema 1: El conflicte colonial i la guerra de 1898

Tema 1: Conseqüències del Desastre i el Regeneracionisme

Tema 1: Orígens i primeres actuacions del catalanisme polític

Tema 2: El reformisme conservador de Maura i la Setmana Tràgica

Tema 2: El reformisme liberal de Canalejas i les forces d'oposició

Tema 2: La Mancomunitat de Catalunya

Tema 2: La triple crisi de 1917 i la descomposició del sistema (1918-1923)

Tema 2: La dictadura de Miguel Primo de Rivera i l'anticatalanisme

Tema 3: El Directori Civil i la caiguda de la monarquia

Tema 3: La proclamació de la Segona República i la Constitució de 1931

Tema 3: El restabliment de la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia

Tema 3: Les forces polítiques i sindicals durant la Segona República

Tema 3: El bienni reformista (1931-1933) i les grans reformes

1. La Segona República i el Bienni Conservador (1931-1936)

2. La Guerra Civil (1936-1939)

3. El franquisme (1939-1975)

4. La Transició i la normalització democràtica (1975-2008)

5. El catalanisme polític (1833-1931)

Tradició i modernitat: imatges de la Catalunya de finals del segle XIX

Guia del tema: La Restauració (1875-1902), democràcia o ficció?

Del Sexenni Democràtic a l'inici de la Restauració

El sistema canovista: Cánovas, pilars, partits i Constitució de 1876

Bloc 0: Com s'escriu la Història, criteris comuns

Bloc 1: De la prehistòria a la fi de la monarquia visigoda (711)

Bloc 2: Al-Àndalus i els regnes cristians (711-1474)

Bloc 3: La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió (1474-1700)

Bloc 4: Espanya en l'òrbita francesa, els primers Borbons (1700-1788)

Bloc 5: La crisi de l'Antic Règim, liberalisme contra absolutisme (1788-1833)

Bloc 6: La conflictiva construcció de l'Estat liberal (1833-1874)

Bloc 7: La Restauració borbònica i el sistema polític canovista (1874-1902)

Bloc 8: Pervivències i transformacions econòmiques del segle XIX

Bloc 9: La crisi de la Restauració i la caiguda de la Monarquia (1902-1931)

Bloc 10: La Segona República i la Guerra Civil (1931-1939)

Bloc 11: La dictadura franquista (1939-1975)

Bloc 12: Normalització democràtica i integració a Europa (des de 1975)

La Transició democràtica a Espanya (1975-2011)

1. Introducció i context: regnat d'Isabel II i Sexenni Democràtic

2. Sistema polític de la Restauració (1875-1931) i la Constitució de 1876

3. El caciquisme i el frau electoral

4. L'oposició marginada: republicanisme, carlisme, moviment obrer i nacionalismes

5. Els conflictes colonials: Cuba i Filipines

6. Conseqüències de la crisi del 1898 i regeneracionisme

Activitats, esquemes i fonts de repàs de la Restauració

Repetició de continguts: Introducció, context i Constitució de 1876

1. El sistema polític canovista: Bipartidisme i torn pacífic

2. El caciquisme i el frau electoral

3. L'oposició marginada: Republicanisme, carlisme i nacionalismes

4. El moviment obrer: Anarquisme i socialisme

5. Context socioeconòmic i de la propietat de la terra al segle XIX

6. Els conflictes colonials: Cuba i Filipines

7. La crisi de 1898 i el Regeneracionisme

8. Activitats pràctiques i fonts històriques

9. Síntesi visual i esquemes resum del període

I 29 flashcards i 17 preguntes més al document.

Text del document

El Desastre del 98 L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875 – 1899) CAPÍTOL IV OCEÀ PACÍFIC Independència de les colònies llatinoamericanes Després de la Guerra del Francès, al llarg de les dècades dels anys 10 i 20 del S. XIX, Espanya va perdre gran part del seu Imperi colonial al continent americà. Naixien així les noves repúbliques independents llatinoamericanes: Argentina (1816) Xile (1818) Mèxic (1821) ... Brasil també es va independitzar de Portugal l’any 1822. L’imperi colonial espanyol al S. XIX A finals del S. XIX, Espanya mantenia encara un petit però dispers Imperi colonial per tot el Món.

La debilitat econòmica i les dificultats polítiques feien difícil un control real de la metròpoli espanyola sobre les seves colònies. A Àfrica: la franja nord del Marroc, la zona d’Ifni, el Rio de Oro (Sàhara Occ.) i Rio Muni (Guinea Equatorial). Al Carib: Cuba, Puerto Rico i la part occidental de l’illa de Santo Domingo (fins 1865). Al Pacífic: les Filipines, l’illa de Guam, i alguns altres arxipèlags menors (les Carolines, les Marianes...). El “Grito de Yara” (octubre de 1868) per part del patriota cubà Carlos Manuel Céspedes va donar inici a la Guerra dels 10 anys contra Espanya, de caràcter anticolonial i antiesclavista.

La guerra va acabar amb la derrota dels insurrectes cubans amb la signatura de la PAU DE ZANJÓN (1878). La Guerra dels 10 anys (Primera Guerra de Cuba, 1868 – 1878) La Pau de Zanjón En general, les condicions pactades no es van complir per part del Govern d’Espanya i això va comportar l’extensió del sentiment anticolonialista. Condicions per a la inestabilitat política a Cuba: → Incompliment dels acords de la Pau de Zanjón → Insuficiència en el procés de reformes (rebuig del projecte d’Estatut d’autonomia cubà l’any 1893). → Política altament proteccionista, que dificultava les relacions comercials de la burgesia criolla cubana.

→ Interessos comercials i d’expansió imperialista dels Estats Units. (després de la Guerra de Seccessió, 1861 – 1865). → Qüestió de l’esclavitud (no es abolir de forma definitiva fins a l’any 1886). Entrada del general Arsenio Martínez Campos a La Habana, victoriós després de la Pau de Zanjón. La SEGONA GUERRA DE CUBA (1895 – 1898) s’inicià amb el GRITO DE BAIRE, sota el lideratge de José Martí Pérez, que va encapçalar una nova insurrecció contra el poder colonial espanyol a l’illa. José Martí (1853 – 1895), poeta, periodista, filòsof i polític cubà, va fundar el PARTIDO REVOLUCIONARIO CUBANO. La seva mort en combat a l’inici de la guerra el convertí en l’heroi nacional de Cuba.

El “Grito de Baire”: de nou la guerra a Cuba Weyler i la “concentració de rebels” Entre 1895 i 1897 l’Exèrcit espanyol va mantenir una ofensiva contra els rebels dirigida pel general V. Weyler. Estratègia de la “CONCENTRACIÓ DE REBELS”, que consistia en concentrar la població pagesa en poblats tancats per evitar el suport de la població als insurrectes, i la construcció de murs o “trochas” per dividir l’illa en zones incomunicades. L’octubre de 1897, amb l’arribada al poder de Sagasta, Weyler fou substituït pel general Ramon Blanco, que va intentar la via de la negociació i amb una proposta d’Estatut d’autonomia, que fou rebutjada pels insurgents cubans.

Uns 400.000 cubans foren confinats durant aquests anys en els camps de Weyler, i es calcula que van arribar a morir unes 170.000 persones de fam, malalties i maltractaments. La població de l’illa de Cuba estava al voltant d’1.700.000 habitants. En els darrers anys, la premsa groga nord-americana, i sobretot els magnats Pulitzer i Hearst, havien organitzat campanyes per a la intervenció militar a Cuba per “alliberar-la” del colonialisme espanyol. 15 de febrer de 1898 – L’INCIDENT DEL MAINE al port de l’Havana (unes 260 víctimes en la tripulació del vaixell) ULTIMÀTUM DEL GOVERN NORD-AMERICÀ A ESPANYA.

L’incident del Maine i la intervenció nord-americana La guerra hispano - nord-americana La guerra entre Espanya i els Estats Units va durar del 25 d’abril al 12 d’agost de 1898. Els seus principals escenaris van ser l'illa de Cuba i l’arxipèlag de les Filipines. Les batalles més transcendentals foren les derrotes navals a Cavite (Filipines) i a Santiago de Cuba, que van dur a Espanya a demanar la pau, amb la intercessió de França. El Tractat de París Tractat de París (signat el dia 10 de desembre de 1898). Espanya va haver de cedir els seus drets de sobirania sobre Cuba, Puerto Rico, l’illa de Guam i Filipines als Estats Units.

Cuba es convertia en un Estat sobirà, però sota la “protecció “ dels Estats Units. La resta (Filipines, Guam i Puerto Rico), eren absorbides pels Estats Units d’Amèrica. A les sessions del Tractat de París no hi van poder participar representants dels territoris en qüestió. Un any després, Espanya va vendre els arxipèlags que conservava al Pacífic a Alemanya, ja que no tenia mitjans per poder controlar-los. El “Desastre del 98”: les conseqüències a Espanya I A curt/mitjà termini, va tenir unes conseqüències desastroses tant pel mateix cost de la guerra, com pels deutes contrets i per la pèrdua del mercat colonial.

A nivell econòmic A mitjà / llarg termini, podem trobar conseqüències beneficioses ja que va implicar la repatriació de capitals i un augment de la inversió a la península dins d’un bon cicle econòmic. A nivell internacional, el prestigi d’Espanya com a potència colonial va quedar molt tocat, amb una imatge generalitzada de debilitat, corrupció i endarreriment. A nivell polític En general, es van mantenir les bases del règim i va funcionar el “torn dinàstic”, malgrat que van aparèixer fortes crítiques per la ineptitud del Govern i es va publicar el Manifest del general Polavieja, que plantejava reformes en el sistema.

El “Desastre del 98”: les conseqüències a Espanya II A nivell moral i psicològic A nivell social Generalització d’un sentiment de frustració i desengany. Es trencà amb el mite de la “glòria” nacional i s’estengué un fort desig de regeneració i canvi polític en les mentalitats col·lectives.

Aquest moviment “regeneracionista” va presentar importants figures intel·lectuals com Joaquín Costa i tot el moviment anomenat la “Generación del 98” (Azorín, Pío Baroja, Ramiro de Maeztu ...) Es va estendre un sentiment antimilitarista entre les classes populars, sobretot pel patiment dels reclutes i l’elevat nombre de víctimes (morts i ferits) i les condicions en que quedaven els que podien retornar a casa. L’Exèrcit va tornar a practicar la ingerència en la vida política nacional, al considerar-se humiliats per la derrota, atribuïda a les incompetències de la classe política i del Govern. HISTÒRIA DEL CATALANISME 5.

LA LLIGA REGIONALISTA I LA SOLIDARITAT CATALANA MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA LA FUNDACIÓ DE LA LLIGA REGIONALISTA Aquesta unió es va veure consolidada pel triomf electoral de la candidatura dels 4 presidents al mes de maig. El 25 d’abril de 1901 la UNIÓ REGIONALISTA i el CENTRE NACIONAL CATALÀ van decidir fusionar-se per crear un nou partit política: la LLIGA REGIONALISTA. El primer Secretari de la Lliga Regionalista fou el gironí Ferran Agulló i Vidal, i com a primer President del partit fou escollit el Dr. Bartomeu Robert, l’exalcalde de Barcelona durant els fets del “tancament de caixes”. A la fotografia, Ferran Agulló i Vidal (1863 – 1933). El Dr.

Robert va morir l’abril de 1902. El va succeir en la presidència del partit Albert Rusiñol i Prats. L’1 de gener de 1899 va aparèixer per primer cop el diari en català LA VEU DE CATALUNYA, fundat i dirigit per Enric Prat de la Riba, i que va estar als carrers fins al gener de 1937, en plena guerra civil. Fou un dels diaris més llegits i més influents de Catalunya durant aquests anys. LA VEU DE CATALUNYA La Veu de Catalunya fou el principal òrgan de difusió de la Lliga Regionalista, d’ideologia conservadora i catalanista. Fou un diari molt modern, amb seccions especialitzades, i un equip de periodistes professionals, i corresponsals i col·laboradors que li van donar molt de prestigi.

LES ELECCIONS MUNICIPALS DE 1901 El novembre de 1901 es van convocar eleccions municipals i la Lliga Regionalista va presentar candidatures pròpies a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres municipis catalans. També hi van presentar candidatura els republicans, davant els candidats dels partits dinàstics. RESULTATS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS A BARCELONA EL 1901 Era la primera vegada que el Partido Conservador i el Partido Liberal no tenien l’hegemonia política a Catalunya, i es veien relegats a una posició marginal.

LLIGA REGIONALISTA – 11 regidors (va guanyar en vots) REPUBLICANS – 11 regidors PARTITS DINÀSTICS – 4 regidors A partir de 1901, el debat polític a Catalunya es mantindria, i fins a la Segona República, entre aquestes dues forces: els catalanistes de la LLIGA REGIONALISTA // els REPUBLICANS L’HEGEMONIA POLÍTICA DE LA LLIGA La Lliga Regionalista es va consolidar com la gran força política del catalanisme burgès i conservador del primer terç del segle XX. La Lliga va dominar l’escena política catalana fins a l’època de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) i l’arribada de la II República (1931).

Les seves bases foren sobretot les classes benestants de la mitjana i petita burgesia catalana: industrials, comerciants, empresaris, professional liberals urbans ... La Lliga també va tenir una forta implantació en l’àmbit rural, amb un important arrelament entre els grans i mitjans propietaris de terres de les comarques interiors de Catalunya. Un míting de la Lliga a Tarragona. LA LLIGA, UN PARTIT POLÍTIC “MODERN” Una organització eficient Es considera a la Lliga com el primer partit polític “modern” d’Espanya, dotat d’una estructura i d’una organització que la convertien en una força dinàmica i eficaç.

Afiliats i Estatuts El partit disposava d’un sistema d’afiliació i de representació interna, de fonaments estatutaris, d’una organització electoral i de casals del partit a tot el territori català. Els líders més carismàtics i coneguts de la Lliga Regionalista foren Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba, Joan Ventosa i Ramon d’Abadal. Cambó i Ventosa van arribar a ser ministres en diferents Governs del regnat d’Alfons XIII, i Enric Prat de la Riba va ser president de la Mancomunitat de Catalunya (des de 1914).

EL PROJECTE POLÍTIC DE LA LLIGA El projecte polític de la Lliga Regionalista es basà en la reivindicació autonomista, la denúncia contra la corrupció política del Govern i en favor del reformisme polític i modernització de l’Estat. La Lliga va posar en el centre del seu projecte la defensa dels interessos econòmics de les classes benestants de la burgesia i del proteccionisme. També fou una ferma defensora de l’ordre públic, davant la inquietant activitat del moviment obrer a Catalunya i l’expansió de l’internacionalisme anarquista entre el proletariat català.

Francesc Cambó i Batlle (1876 – 1947) La Lliga va manifestar des del primer moment una clara voluntat d’intervenció en la política espanyola i d’influència i cooperació envers la governabilitat de l’Estat. L’acudit era obra del caricaturista Joan Garcia Junceda ELS INCIDENTS DEL “CU-CUT!” Es van produir la nit del 25 de novembre de 1905, quan un grup d’oficials de l’Exèrcit destinats a Barcelona van assaltar i incendiar la seu del setmanari satíric Cu-Cut! i altres locals com el de La Veu de Catalunya, per l’ofensa per la publicació d’un acudit que ironitzava sobre la incapacitat dels militars espanyols d’obtenir “victòries” ...

LA “LEY DE JURISDICCIONES” DE 1906 A les exigències expressades des de Catalunya que el Govern castigués als culpables dels assalts, li va seguir una campanya de recolzament als militars fins i tot pel propi Alfonso XIII. La publicació del Cu-Cut! fou suspesa per decret governamental. Editorial de "La Veu de Catalunya", del 24 de marzo de 1906 Noticia de "ABC" del 26 de marzo de 1906. El mes de març de 1906, el Govern liberal presidit per Segismundo Moret va aconseguir l’aprovació a les Corts de la Ley de Jurisdicciones, que castigava amb l’aplicació del codi militar les ofenses contra l’Exèrcit.

Això fou entès als cercles catalanistes com una provocació i va portar a una gran campanya contra aquesta Llei a Catalunya. LA SOLIDARITAT CATALANA En el context de la campanya a Catalunya contra la Ley de Jurisdicciones, la Lliga Regionalista va aconseguir liderar una gran coalició de partits i formacions catalanistes, des de l’esquerra republicana fins als carlins, que es va anomenar SOLIDARITAT CATALANA. La SOLIDARITAT CATALANA va aconseguir 41 dels 44 escons que li tocaven a les circumscripcions catalanes a les eleccions generals de 1907, i també va obtenir el control de nombrosos Ajuntaments catalans, entre ells l’Ajuntament de Barcelona.

Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga Regionalista i en nom de la Solidaritat Catalana, va ocupar el càrrec de President de la Diputació de Barcelona (1907 – 1917). HISTÒRIA DEL CATALANISME. 1. SEGLES XV – XVIII: ELS ORÍGENS MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA CATALUNYA I LA MONARQUIA HISPÀNICA Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es van casar l’any 1469, i la unió dinàstica d’ambdues Corones es va produir entre els anys 1474 i 1479.

LA MONARQUIA HISPÀNICA, UNA FEDERACIÓ D’ESTATS INDEPENDENTS A la Corona d’Aragó, cada regne (Regne d’Aragó, Regne de València i el Principat de Catalunya), van mantenir la seva independència política, així com les seves institucions (Corts, Diputació del General o Generalitat, Consell de Cent en el cas de Catalunya), i la seva moneda, llengua, i Constitucions pròpies. La forma “federal” de la Monarquia Hispànica es van mantenir durant el regnat dels Habsburg, als segles XVI i XVII. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ ESPANYOLA La mort sense descendència del rei Carles II l’any 1700 va obrir la lluita per la successió i va enfrontar les dinasties dels Habsburg austríacs i dels Borbó francesos.

A la guerra europea es va sumar la divisió dels diferents regnes de la Monarquia Espanyola. EL TRACTAT D’UTRECHT I LA VICTÒRIA BORBÒNICA El Tractat d’Utrecht (1713) va suposar la fi de la guerra europea i el reconeixement internacional de Felip d’Anjou com a nou rei d’Espanya. Carles (III) havia estat coronat Emperador d’Àustria l’any 1711, com a Carles VI. LA “GUERRA DELS CATALANS” (1713 – 1714) Les institucions catalanes decidiren continuar la guerra contra els borbònics francesos i castellans, fins al setge i rendició de Barcelona l’11 de setembre de 1714. FELIP V I EL DECRET DE NOVA PLANTA Felip V (Felip d’Anjou) era net del rei Lluís XIV de França.

Fou Rei d’Espanya entre els anys 1700 i 1746. El nou monarca Felip V va imposar als antics regnes de la Corona d’Aragó les lleis castellanes, i un nou model polític autoritari i centralista, anul·lant les institucions d’autogovern de Catalunya. EL SOTMETIMENT DE CATALUNYA El triomf de l’opció borbònica i la imposició del Decret de Nova Planta varen suposar l'abolició de les lleis i els furs de Catalunya i la supressió de totes les seves institucions de govern, com el Consell de Cent i la Generalitat.

El Castell de Montjuic i sobretot la fortalesa de la Ciutadella (construïda sobre el barri de la Ribera) van representar l’ocupació efectiva del territori de Catalunya i un fort control militar sobre la ciutat de Barcelona. EL SEGLE XVIII: SUBMISSIÓ POLÍTICA I REDREÇAMENT ECONÒMIC Divisió del territori català en “Corregimientos”, sota el govern d’un Corregidor, després de la Nova Planta.

LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL MAPA D’ESPANYA de 1854 Mapa en un llibre escolar on es mostren les “4 Espanyes”: - España uniforme (antic regne de Castella, que qualifica de “puramente constitucional”) - España foral (País Basc i Navarra), - España colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipinas(, i - España incorporada o asimilada (per als regnes de l’antiga Corona d’Aragó). CAP A UNA NOVA ECONOMIA INDUSTRIAL El model català de la “masia” i la pràctica del contracte emfitèutic al camp van permetre el desenvolupament de l’activitat comercial i artesana a les ciutats. Al S.

XVIII la indústria tèxtil es va desenvolupar sobretot amb el teixit de les INDIANES (de cotó, per models d’estampació que provenien de “les Índies orientals”). Taller d’Indianes a finals del S. XVIII a Catalunya i mostres de teixit de cotó “indianes” 1808 – 1814: LA “GUERRA DEL FRANCÈS” Napoleó, emperador de França HISTÒRIA DEL CATALANISME 2. EL SEGLE XIX (1A PART): NACIONALISME I FEDERALISME MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA SEGLE XIX: ROMANTICISME VS. NACIONALISME “La Llibertat guiant al poble”, d’Eugène Delacroix (1830). Museu del Louvre. SEGLE XIX: ROMANTICISME VS. NACIONALISME Dècada dels anys 30 del S.

XIX a Europa EXPANSIÓ DEL MOVIMENT CULTURAL DEL ROMANTICISME APARICIÓ I AUGE DE L’IDEARI POLÍTIC DEL NACIONALISME FORMACIÓ I CONSOLIDACIÓ A ESPANYA D’UN ESTAT LIBERAL I CENTRALISTA A Catalunya sorgí amb força el moviment de la RENAIXENÇA EL ROMANTICISME I EL PASSAT HISTÒRIC El ROMANTICISME, com a moviment artístic i cultural, va néixer al Regne Unit i a Alemanya a finals del S. XVIII i es va estendre per tota Europa a partir de 1820, després de les guerres napoleòniques. Idea de “passat històric” i recerca de mites i herois en èpoques llunyanes (Edat Mitjana) Recerca de trets d’identitat nacional propis i diferenciadors, que dotin d’una “història” a la Nació.

Construcció d’una personalitat pròpia i identitària de la comunitat nacional. La llegenda de Guifré el Pilós i les “quatre barres” NACIONALISME I ESTATS NACIONALS Desenvolupament del NACIONALISME Ideari polític que defèn que cada “poble” o “nació” ha de comptar amb un Estat propi independent i sobirà. Nacions sense Estat Entén com a “nació” un col·lectiu o comunitat amb una llengua, una història i unes tradicions que la caracteritzen i la diferencien de la resta, i on els seus membres en tenen consciència i s’hi senten identificats. Imperis plurinacionals Nacions fragmentades La situació a Europa presentava ...

EUROPA A MITJANS DEL SEGLE XIX LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT LIBERAL A ESPANYA El regnat d’Isabel II (1833 – 1868) va comportar el final de l’Antic Règim a Espanya i l’inici en la construcció d’un Estat modern, liberal i centralitzat, que volia deixar enrere les estructures socials i econòmiques feudals que encara subsistien. D’esquerra a dreta, el general Baldomero Espartero, el general Ramon Narváez i el general O’Donnell, protagonistes polítics d’aquest període, on van anar alternant-se moderats i progressistes en el poder.

CAP A LA UNIFORMITZACIÓ POLÍTICA DE L’ESTAT El 1833 el Govern va decidir la divisió administrativa de l’Estat en províncies, segons un criteri uniformitzador i igualitari, basant-se en els territoris dels antics regnes peninsulars. Fou un pas molt important per a una major eficàcia del control governamental sobre el territori. La divisió provincial s’ha mantingut gairebé igual fins el segle XXI, amb alguns petits canvis (per exemple, Canàries era originalment una única província). LES GUERRES CARLINES: LA LLUITA PER LA TRADICIÓ El carlisme va tenir una forta implantació al País Basc, Navarra, el Maestrat i a Catalunya (àrees rurals de l’Alt Urgell, el Ripollès, la Cerdanya...).

Això s’explica per la seva defensa de les tradicions i dels antics furs i per la idea de la preeminència de l’Església sobre la societat i la seva oposició al liberalisme imposat des del nou Estat isabelí. Esquerra – Carlos Maria de Borbón y Àustria-Este, pretenent a la Corona Espanyola entre 1868 i 1903. Dreta – mapes de la 1a i la 3a guerra carlina. El tradicionalisme carlí o carlisme defensava el manteniment de les estructures polítiques i socials pròpies de l’Antic Règim a partir de la idea de “legitimitat dinàstica” en la figura de Carlos Maria Isidro (germà de Ferran VII) i els seus successors.

La Creu de Borgonya o de Sant Andreu és la bandera del Carlisme PRIMERA GUERRA CARLINA  1833 – 1839 SEGONA GUERRA CARLINA (o Guerra dels Matiners)  1846 – 1849 TERCERA GUERRA CARLINA  1872 – 1876 LES “BULLANGUES” Entre 1833 i 1843 es van produir revoltes a diverses ciutats catalanes, sobretot a Barcelona, anomenades BULLANGUES, de caràcter insurreccional i amb un fort contingut social, i també contra la política uniformitzadora del Govern. El cicle de “bullangues” de 1842 – 1843 va acabar amb el bombardeig de Barcelona ordenat pel govern del general Espartero.

EL REPUBLICANISME FEDERAL CATALÀ El 1868, amb la revolució que foragità la monarquia d’Isabel II, es va fundar el Partit República Democràtic Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, i que va tenir una forta implantació a Catalunya, València i les Balears. Tenia una ideologia progressista, democràtica i federalista. Francesc Pi i Margall (dalt) i Estanislau Figueres (dreta), foren líders del republicanisme federal català. El REPUBLICANISME FEDERAL defensava la constitució d’Estats independents i sobirans per a cada nació ibèrica, i la configuració d’una República federal Espanyola per la unió voluntària i solidària d’aquests Estats.

1869 – Signatura del Pacte Federal de Tortosa entre els republicans de Catalunya, Aragó, València i Balears. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA La PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA va durar només 11 mesos, del febrer de 1873 al gener de 1874, i va tenir 4 presidents diferents. Estanislau Figueres – febrer a juny 1873 Francesc Pi i Margall – juny a juliol 1873 Nicolás Salmerón – juliol a setembre 1873 Emilio Castelar – setembre 1873 a gener 1874 DEBAT REPÚBLICA FEDERAL VS. UNITÀRIA. HISTÒRIA DEL CATALANISME 2.

EL SEGLE XIX (2A PART): LA RENAIXENÇA MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA LA RENAIXENÇA I LA LLENGUA CATALANA Expansió del ROMANTICISME Difusió dels ideals NACIONALISTES Configuració d’un Estat liberal i centralista a Espanya Moviment social i cultural que pretenia la recuperació de la llengua i dels trets d’identitat nacional de Catalunya CATALUNYA Anys 1830 – 1850 Va aparèixer amb força el moviment de LA RENAIXENÇA “La Renaixença” no tenia un projecte polític propi. ARIBAU I L’ODA A LA PÀTRIA El 1833 Bonaventura Carles Aribau publicà l’Oda a la Pàtria, i J. Rubió i Ors reivindicava l’ús escrit del català al Diario de Barcelona.

ELS JOCS FLORALS 1859 – Primers “JOCS FLORALS” a Barcelona que impulsen la llengua catalana com a llengua de cultura literària. Àngel Guimerà Mossèn Cinto Verdaguer L’EDAT D’OR DE LA LITERATURA CATALANA Entre els anys 1870 i 1880 es publiquen les considerades obres magistrals d’autors com Àngel Guimerà o Mossèn Cinto Verdaguer EL PAPER DE LA PREMSA 1880 Va tenir molta importància la proliferació de la premsa popular, sovint de caire satíric, en l’extensió de l’ús del català escrit. 1872 1870 Anselm Clavé i els seus “cors” o el teatre de Serafí Soler “Pitarra” van constituir un català menys elitista i més “del carrer”. Foren peces clau de la RENAIXENÇA POPULAR.

LA RENAIXENÇA POPULAR  EL SEGLE XIX A CATALUNYA: DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA A LA INDUSTRIALITZACIÓ 1. El “vapor” La España Industrial, a Sants, va tenir fins a 2500 treballadors el 1880. 2. La Colònia Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló (Osona). Empresa tèxtil a la riba del riu Ter.  EL SEGLE XIX A CATALUNYA: DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA A LA INDUSTRIALITZACIÓ HISTÒRIA DEL CATALANISME 3. VALENTI ALMIRALL I EL NAIXEMENT DEL CATALANISME POLÍTIC MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA EL FEDERALISME A LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA Cops d’Estat del Gral. Pavía (gener 1875) i del Gral. Martínez Campos (desembre 1875).

Final de l’experiència democràtica del SEXENNI REVOLUCIONARI i dels anhels federalistes de la frustrada PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA. INICI DEL PERÍODE DE LA Amb la Restauració, el republicanisme federalista perd suport i presència a Catalunya. RESTAURACIÓ BORBÒNICA Regnat d’Alfons XII (1876 – 1885) Implantació del “sistema canovista” El 1883, el PRDF va celebrar un Congrés a Barcelona, presidit per Josep Ma. Vallès i Ribot. Aquest Congrés va elaborar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Ibèrica, de caràcter fortament democràtic, pactista i descentralitzat. VALENTÍ ALMIRALL VALENTÍ ALMIRALL I LLOZER (1841 – 1904).

Nascut a Barcelona, es va formar en Filosofia, Dret i Periodisme. De família benestant i tradició comerciant i amb moltes propietats. Militant del PRDF, va fundar i dirigir el diari El Estado Catalán (en castellà), entre 1869 i 1873. que exercia com a portaveu del republicanisme federal. Al 1881 Valentí Almirall va trencar amb Pi i Margall i amb el PRDF, i va centrar el seu discurs en el catalanisme polític de signe progressista. Valentí Almirall és considerat el “pare del catalanisme” L’IDEARI D’ALMIRALL Almirall creia que la regeneració política i moral d’Espanya passava per la descentralització i el reconeixement de la identitat nacional catalana.

La modernització d’Espanya requeria que prèviament es constituís un ESTAT CATALÀ (i un Estat Valencià, un Estat Castellà, un Estat Andalús ...), i en la posterior federació voluntària dels pobles ibèrics en pla d’absoluta igualtat. Valentí Almirall representava l’opció progressista i republicana del catalanisme polític, i proposava un model federal i democràtic com a solució política per a Espanya. (allunyat dels postulats tradicionalistes i del lligam amb l’Església catòlica propis del catalanisme més conservador). Almirall va exposar el seu ideari polític al llibre LO CATALANISME, publicat l’any 1886.

EL PRIMER CONGRÉS CATALANISTA (1880) El 1880, Valentí Almirall va convocar el PRIMER CONGRÉS CATALANISTA a Barcelona. Aquest Primer Congrés es va dur a terme entre el 9 d’octubre i el 14 de novembre de 1880, i hi van participar un 1200 congressistes. El Congrés aplegà les tendències del catalanisme de l’època, del republicanisme federal i dels sectors intel·lectuals de La Renaixença. Es va arribar a tres grans acords polítics: Defensa del DRET CIVIL CATALÀ Creació de l’ACADÈMIA DE LA LLENGUA CATALANA Com a entitat permanent per coordinar el moviment catalanista.

Creació del CENTRE CATALÀ LA QÜESTIÓ DEL DRET CIVIL CATALÀ EL SEGON CONGRÉS CATALANISTA (1883) El 1883 el CENTRE CATALÀ va convocar el SEGON CONGRÉS CATALANISTA Es va concloure en la importància d’establir una vida política catalana pròpia. Es va defensar el proteccionisme econòmic i el manteniment del dret civil català (el Govern tenia la intenció de derogar-lo). Es van produir fortes discrepàncies ideològiques que van portar a la seva clausura. Malgrat el fracàs del Segon Congrés, el Centre Català va convocar una Assemblea el 1885 a Barcelona amb la presència de les principals forces econòmiques, socials, polítiques i culturals de Catalunya.

L’Assemblea era fruit dels esforços d’Almirall per convertir el catalanisme en una força unitària i interclassista. EL MEMORIAL DE GREUGES (1885) El principal acord d’aquesta Assemblea de 1885 fou la redacció i presentació al Rei d’un document que recollís les demandes i expectatives del moviment catalanista. EL MEMORIAL DE GREUGES Fou presentat a Alfons XII el 10 de març de 1885. El document es titulava “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña” i fou presentada al Rei per una comissió encapçalada per Joaquim Rubió i Ors. Fou el primer gran acte polític unitari del catalanisme amb transcendència a Espanya.

Recollia les principals reivindicacions pròpies dels sectors catalanistes: defensa del proteccionisme econòmic, del dret civil català, etc. EL FRACÀS D’ALMIRALL Dècada dels 1880 Fracàs definitiu del projecte de Valentí Almirall i del Centre Català Des de la perspectiva de la burgesia, els alertava el republicanisme i el progressisme polític d’Almirall. Valentí Almirall, dibuixat per Ramon Casas. 1897 – 1899 Des de la perspectiva del moviment obrer, Almirall obviava la qüestió social, i el seu catalanisme era considerat “burgès”. D’aquest fracàs en va sorgir un moviment catalanista més conservador, de signe burgès, i fidel als principis polítics del règim de la Restauració.

HISTÒRIA DEL CATALANISME 4. LA LLIGA DE CATALUNYA I LES BASES DE MANRESA MATERIALS D’HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA CAP A UN CATALANISME CONSERVADOR El 1887 va néixer la LLIGA DE CATALUNYA, amb personatges polítics de gran projecció social com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Eusebi Güell, i intel·lectuals com Àngel Guimerà, Lluís Doménech i Muntaner, o Josep Puig i Cadafalch... Sectors dissidents del Centre Català (sectors més conservadors) Centre Escolar Catalanista (fundat un any abans) Va néixer com l’opció del catalanisme conservador propi d’una burgesia que començava a allunyar-se dels partits dinàstics.

❖ Promoció de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, va destacar en ... ❖ Defensa de la política econòmica proteccionisme, ❖ Defensa del manteniment del Dret Civil Català, ❖ Idea del català com a llengua oficial a Catalunya, ❖ Idea de bones relacions amb altres regions de l’Estat, i ❖ Obertura a presentar-se a les eleccions (politicisme). Enric Prat de la Riba Eusebi Güell TORRAS I BAGES I EL VIGATANISME VIGATANISME – Corrent del catalanisme conservador fortament vinculat a l’Església Catòlica i a l’entorn de la ciutat de Vic. Hi destaquen Jaume Collell, el bisbe Josep Morgades i sobretot el també bisbe de Vic, Josep Torras i Bages.

El 1892 Torras i Bages va publicar “La Tradició Catalana”, on recollia el seu ideari ètic en el qual relacionava el seu catalanisme amb la tradició catòlica. El moviment catalanista catòlic va tenir en el diari La Veu de Montserrat el seu òrgan de difusió, i va donar-se a conèixer en les campanyes per la celebració del mil·lenari de Montserrat, o a favor que els bisbes que es nomenessin a Catalunya fossin catalans. Torras i Bages defensà que l’esperit de Catalunya estava fortament lligat a les arrels cristianes, i a les idees de família i propietat, i presentava un fort rebuig a la idea de canvi social.

EL MISSATGE A LA REINA REGENT (1888) Document presentat a la reina Maria Cristina a Barcelona, en l’acte d’inauguració de l’Exposició Universal el maig de 1888. Redactat per Àngel Guimerà, recollia les aspiracions polítiques del catalanisme conservador, liderat per la Lliga de Catalunya. El Missatge demanava l’autonomia política de Catalunya i una relació confederal amb l’Estat, i prenia com a model i referència el passat medieval i la monarquia austrohongaresa. Acte inaugural de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, amb la Reina regent Maria Cristina d’Habsburg. Es va celebrar al recinte de la Ciutadella.

El Missatge també presentava reivindicacions com l’oficialitat de la llengua catalana, el dret civil català i la voluntarietat de l’allistament a l’Exèrcit. El 1889, la Lliga de Catalunya aconseguí del Govern de Madrid la retirada del projecte de Llei que anul·lava el Dret Civil Català, fet que fou considerat el primer èxit polític del catalanisme a nivell estatal. Aquest èxit va portar a la fundació, l’any 1891, de la Unió Catalanista, a instàncies de Joan Josep Permanyer, Narcís Verdaguer i Àngel Guimerà. La Unió Catalanista pretenia unir tots els grups catalanistes sota un programa de tipus regionalista..

Va obtenir el suport de la burgesia catalanista i de la Catalunya rural, no dominada pel moviment obrer internacionalista hegemònic a les àrees urbanes i industrialitzades. Es van manifestar dins la Unió veus que optaven per convertir-la en partit polític, i participar en les eleccions, i defenent una idea d’autogovern per a Catalunya. 1892 – Convocatòria d’una Assemblea a Manresa, on s’aprovaren les Bases per a la Constitució Regional Catalana.

LES BASES DE MANRESA (1892) Aquest document, titulat com a Bases per a la Constitució Regional Catalana, recollia l’ideari catalanista conservador i tradicionalista de la Unió Catalanista, i tenia el seu referent en les institucions medievals de l’antic Principat de Catalunya. ➢ El català com a única llengua oficial i càrrecs públics reservats als nascuts a Catalunya, ➢ Poder judicial (tribunal suprem regional) i executiu (5 o 7 secretaris o ministres) propis i exclusius, ➢ Poder legislatiu per a unes Corts Catalanes (d’elecció corporativa) compartit amb el Rei, ➢ Exèrcit voluntari, cos d’ordre públic i moneda propis per a Catalunya ...

Bases per a la Constitució (conegudes com...) Regional Catalana BASES DE MANRESA Celebració de l’Assemblea 25 – 27 de març de 1892 President Lluís Doménech i Muntaner Secretari Enric Prat de la Riba President de la comissió redactora del document Josep Torras i Bages, bisbe de Vic Referent ideològic Constitucions catalanes de 1585 EL TRENCAMENT AMB EL TORN DINÀSTIC DÈCADA DELS ANYS 1890 – 1900 El discurs del catalanisme va anar agafant maduresa política i ampliant les seves bases socials. S’anà imposant la tendència politicista del catalanisme, que volia participar activament en el joc polític i electoral del règim.

El fracàs de Polavieja va acabar de desprestigiar els partits dinàstics a Catalunya, i la burgesia catalana els va anar retirant la seva confiança i lleialtat política ... DESASTRE DEL 98 Pèrdua de les colònies (Cuba i Filipines) Expansió del discurs REGENERACIONISTA en la política espanyola. Programa del General Camilo Polavieja, que s’apropà a la Unió Catalanista amb una proposta de descentralització de l’Estat. Configuració d’un Govern liderat per Francisco Silvela i el propi Polavieja, que van acabar incomplint les promeses al catalanisme i fracassant en les expectatives de regeneració política. GOVERN SILVELA – POLAVIEJA Francisco Silvela y de La Vielleuze.

Fou Cap del Govern de 1899-1900, i de 1902 -1903. General Camilo García de Polavieja y del Castillo LA UNIÓ REGIONALISTA (1899) Al tombant de segle, s’anava consolidant la idea que Catalunya havia d’assolir la seva autonomia política dins de l’Estat, i participar activament de la regeneració política i moral d’Espanya. L’increment de la pressió fiscal a Catalunya per part del Govern de Silvela va provocar el ...

TANCAMENT DE CAIXES (octubre de 1899) L’octubre de 1899 es va formar la UNIÓ REGIONALISTA, amb personatges importants de la indústria i del camp català, i també amb membres destacats del moviment del “tancament de caixes” i de l’antiga “Junta Regional Organizadora de Adhesiones” al programa regeneracionista del general Polavieja. Moviment de protesta de comerciants i botiguers de Barcelona contra els nous impostos i les taxes superiors a Madrid, amb la negativa de pagar les contribucions. Va acabar amb la declaració de l’estat de guerra per part del Govern. L’alcalde Bartomeu Robert va dimitir.

LA CANDIDATURA DELS QUATRE PRESIDENTS (1901) UNIÓ REGIONALISTA CENTRE NACIONAL CATALÀ El 1901, ambdós grups van formar una coalició electoral per a les eleccions legislatives del 19 de maig, coneguda com “Candidatura dels 4 presidents”. Aquesta candidatura va obtenir el triomf clar i va desbancar per primera vegada al partits dinàstics a Catalunya. Un grup escindit de la Unió Catalanista, amb noms com E. Prat de la Riba o F. Cambó, va formar el Centre Nacional Català, amb la intenció de participar en les eleccions.

Els “quatre Presidents” eren: • Lluís Doménech i Muntaner, expresident de l’Ateneu Barcelonès, • Albert Rusiñol i Prats, expresident del Foment del Treball Nacional, • Sebastià Torres i Planas, expresident de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i • El Dr. Bartomeu Robert, expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País i exalcalde de Barcelona. Origens i consolidació del catalanisme Al segle XIX, persistia a Catalunya un refús al centralisme administratiu i la imposicó de les lleis i la llengua de Castella. El català havia desaparegut pràcticament com a llengua administrativa i de cultura.

No tenia presència en el sistema d'ensenyament ni en la vida eclesiàstica; bona part de les elits culturals i polítiques l’havien abandonada com a llengua pública i escrita. El català era la llengua oral de la població, i s'emprava com a llengua escrita en cançons, llibres religiosos o d'entreteniment. La societat catalana mantenia els seus costums i tradicions, especialment la manera de viure, representada per l'organització familiar i la feina, la propietat i del desenvolupament econòmic.

Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits del rei, però eren conscients de les seves particularitats La Renaixença va ser un moviment cultural de la dècada del 1830 per reivindicar l’ús públic i literari del català. S’inicia amb l’oda La pàtria (1833), de Carles Aribau, i per les propostes de Joaquim Rubió i Ors {Poesies, 1841) de recuperar el català com a llengua literària. Al segle XVIII intel·lectuals van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans. L’estudi del passat medieval (Fontanals i Bofarull), i l’atenció a la història de Catalunya; l’actuació de juristes (Manuel Duran i Bas) analitzaren el dret català.

I l’estudi de folkloristes com Marià Aguiló, varen estudiar la lengua catalana Els Jocs Florals, van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals va començar la preocupació entre els escriptors de crear un model de llengua literària. Uns quants escriptors, d'idees polítiques liberals, que propugnaven l'ús del "català que ara es parla". Frederic Soler (Serafí Pitarra), va escriure un teatre caricaturesc parodiant el drama romàntic i la mitificació del passat català . Però acabà per integrar-se en el moviment de la Renaixença.

Josep Anselm Clavé, va contribuir a l'arrelament del català entre els obrers amb les societats corals que va fundar. Abdó Terradas, va escriure la seva obra com a instrument de propaganda i d’agitació. Valentí Almirall, va formular una doctrina del fet diferencial del català a Lo catalanisme. Els Jocs Florals van esdevenir una festa cívica i una eina de difusió del català. Hi van destacar uns literats preocupats per fixar la llengua com Jacint Verdaguer, Angel Guimerà, i a finals de segle Narcís Oller.

Això va ser possible perquè el català ja s’havia incorporat a les publicacions periòdiques: La Renaixensa, Diari Català, La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa instruments de difusió de la llengua en l'espai públic. La Renaixença literària va tenir influència a Mallorca) i València Les constitucions de l’Estat liberal definien Espanya com a nació única, amb les corts com a dipositàries úniques de la sobirania nacional i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització Sota el regnat d'Isabel II el progressisme català criticava aquesta centralització tan radical i reclamaven més atribucions.

Les bullangues dels anys 1835 i la Jamància de 1843 van ser la primera mostra d'oposició al centralisme. I s’hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular Durant la Dècada Moderada (1844-1854) va augmentar el centralisme, i una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l’Estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar que fins i tot els moderats catalans es distanciessin dels seus homònims espanyols, i que reivindiquessin el particularisme català. Jaume Balmes, Joan Mané i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar- la descentralització de l'Estat.

El republicanisme s’inicia a Catalunya durant la dècada de 1840 amb Abdó Terradas. Al 1868, sorgeix el Partit Republicà Democràtic Federal, que s’implantà amb força a Catalunya, sobretot a les urbs, va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial. Pi i Margall, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.

El 1869 un grup de federals catalans, (Valentí Almirall i Josep Clavé), juntament amb representants dels territoris de Balears, València i Aragó, van signar el Pacte Federal de Tortosa, per impulsar un Estat federal espanyol que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania popular. Durant la Primera República aquest estat federal es va fer efectiu amb el projecte de Constitució de 1873. Però el fracàs republicà i la Restauració van fer perdre influència al republicanisme i van fragmentar el partit. Josep M. Vallès i Ribot, va proposar la redacció d’un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola (1883).

El text dotava Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències i sense altres limitacions que les derivades del pacte federal. La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal i Pi i Margall qui va reformular el projecte a nivell espanyol posant l'accent en la problemàtica social i econòmica. La defensa de la independència de Cuba per Pi i Margall va augmentar les dissensions a l'interior del partit, que va entrar en decadència a la seva mort (1901). Valentí Almirall va ser una figura cabdal en definir el catalanisme polític, del qual va ser un dels grans impulsors.

Almirall, malgrat ser federalista, va trencar amb Pi i Margall el 1881 i va impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Va promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), per aplegar tendències diverses catalanistes (tant federals republicans com els corrents més de La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixensa.) Almirall, des del Diari Català, explicà la necessitat de superar la formulació literària i cultural del catalanisme i ocupar-se dels "interessos materials" (fer política).

Aquesta idea va ser el centre del congrés catalanista, on s’hi va acordar la formació d'un partit, el Centre Català (1882), per desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i per crear nuclis propagandístics. El Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista del 1883, on es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions es trictament catalanes.

El 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja on van participar organitzacions econòmiques burgeses (Foment del Treball Nacional...), institucions culturals, i altres entitats catalanistes. S’hi va redactar un document, el Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons XII i va ser el primer manifest polític unitari del catalanisme. El Memorial denunciava el centralisme i demanava impulsar la vida regional; defensava el proteccionisme i el dret civil català davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil per a tot Espanya. La mort del rei limità l’eficàcia del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable.

El Memorial també va aproximar el catalanisme i la burgesia, que fins llavors només defensava el proteccionisme i alguna posició descentralitzadora. El 1886, Almirall publicà Lo catalanisme, on establia les bases ideològiques del catalanisme progressista. Considerava que el particularisme català havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Calia impulsar la cultura, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista per intervenir en les eleccions. La proposta d'Almirall era inviable i va perdre suport.

Era un catalanisme massa re publicà per la burgesia catalana, més pròxima als partits monàrquics i no estava tant estesa com el federalisme entre les bases populars. L’oposició d'Almirall a l’Exposició Universal de Barcelona (1888), promoguda per l’alcalde liberal Rius i Taulet, va distanciar-lo de la burgesia. Poc després el Centre Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins el moviment catalanista esmorteir-se. Les discrepàncies dins el Centre Català van causar una escissió i a la formació de la Ll. de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba i Àngel Guimerà.

La nova organització tenia un caràcter conservador, i va sintonitzar bé amb la burgesia, cada cop més descontenta amb la política dinàstica. El nou grup va reivindicar l'oficialitat de la llengua catalana, el dret civil català, el proteccionisme i l’execució d’una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), on demanaven autonomia per Catalunya. L'any següent la Lliga va promoure una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi Civil. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i aquest fet fou presentat com "la primera victòria del catalanisme".

Part del clero català s'havia aliat amb el carlisme adoptant posicions integristes i antiliberals. Però després que la Santa Seu donés suport a Alfons XII, una part del clero va abandonar el carlisme per cercar un espai dins el liberalisme conservador. Hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat pels eclesiàstics de Vic. L’apropament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques.

Tenien el setmanari La Veu del Montserrat, i van fer campanya per la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893), com també l'exigència que els bisbes fossin catalans. La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, que va defensar un catalanisme cristià. L’any 1892 va publicar La tradició catalana, on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava el canvi social, idealitzava l’Edat Mitjana i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política.

En conseqüència, el clero havia de ser protagonista en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització. La campanya contra el projecte del Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar millor el moviment catalanista i la Lliga va proposar la fundació d'una nova entitat per coordinar els grups catalanistes comarcals. L’any 1891 es va constituir la Unió Catalanista una federació de tots els grups, centres, associacions, que propagués les idees regionalistes i realitzés un programa comú.

La Unió va tenir un suport a la Catalunya rural, la qual cosa entroncava amb la voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals i de sostreure-les de l’hegemonia barcelonina que fins aquell moment havia tingut el catalanisme. Propietaris mitjans, però també comerciants, professionals liberals i intel·lectuals en formaven la base social. La seva militància directa era escassa, però la seva estructura, fonamentada sobre la federació d'entitats, proporcionava una amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les seves iniciatives.

La nova organització va despertar la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis que posaven l’èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l’Estat. El seu punt feble fou la tensió entre els sectors contraris a la participació en la vida política i els que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions. Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana.

Aquest document, conegut com a Bases de Manresa, recollia els principis del catalanisme polític i posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola. Les Bases estaven estructurades en disset articles i definien un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l’Estat central quedaven força limitades, i s'hi atorgaven competències absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. S’hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s’hi declarava voluntari el servei militar.

El seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d’un pacte d'aquestes institucions amb la Corona. El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política.

La pèrdua de les darreres colònies de l'imperi espanyol va comportar el desprestigi dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració de la política espanyola tal com demanaven molts sectors socials del país.

Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d’una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d’un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. A més, la seva actitud crítica vers la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials.

L’any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja i després de la protesta del Tancament de Caixes, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, van optar per crear un grup polític: la Unió Regionalista. Hi havia els industrials més actius dels darrers anys de protestes, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa, referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya.

Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa...) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. L’abril del 1901, a la ciutat de Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van,arribar a l’acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig.

Aquest acord responia a la confluència d'interessos dels dos grups, perquè el primer tenia una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, pe rò no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials clars.

Aquesta iniciativa es va conèixer com la "candidatura dels quatre presidents", atès que estava encapçalada per l'industrial Albert Rusinyol (expresident del Foment del Treball Nacional), el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d'Amics del País), l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i el comerciant Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial).

Malgrat els intents governamentals per mantenir la força electoral dels partits dinàstics, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció com a di putats dels quatre regionalistes L'èxit electoral de la candidatura va afavorir la fusió dels dos grups: la Lliga Regionalista, tenia al diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió i va consolidar la força electoral del catalanisme. A les eleccions municipals la Lliga va obtenir onze regidors a l'ajuntament de Barcelona; els republicans, també onze, i els dinàstics, quatre.

Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el sistema electoral de la Restauració, fou el primer cop que candidatures "no dinàstiques" guanyaren a Barcelona. A partir d'aquell moment el joc polític a Catalunya l'hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes, que esdevingueren les opcions polítiques majoritàries. A més, la Lliga fou la primera formació política moderna de l'Estat espanyol, perquè no solament va provocar el trencament del monopoli de les classes benestants que tenien els partits dinàstics, sinó que va dotar-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions...).

La Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Però, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, sobretot a les comarques centrals i orientals, va esdevenir també un partit força dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants dels país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític per atorgar l’autonomia a Catalunya.

L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875 – 1899) CAPÍTOL 0 – PRESENTACIÓ DEL TEMA El Regnat d’Isabel II i el Sexenni Democràtic Primera part HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA – BATXILLERAT Espanya en el context internacional 1870 – 1914 : Expansió imperialista d’Europa 1871 – Proclamació del Segon Imperi Alemany 1870 – Unificació del Regne d’Itàlia Fort creixement econòmic nord-americà i arribada massiva d’emigrants. La SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL La Monarquia Borbònica d’Isabel II Isabel II, filla de Ferran VII i de la seva quarta esposa Maria Cristina de Borbó. Va néixer a Madrid el 10 d’octubre de 1830, i proclamada Reina el 29 de setembre de 1833. (Regències fins l’any 1843).

EL REGNAT D’ISABEL II  Guerres Carlines (1833 – 1840; 1846 – 1849). Isabel II, reina d’Espanya entre 1833 i 1868.  Desmantellament del règim senyorial i del sistema polític absolutista, i inici de la creació d’un Estat centralitzat, parlamentari i constitucional (no democràtic).  Evolució cap a un model econòmic de (desamortitzacions de la propietat de la terra ...) tipus liberal  Polítiques de modernització del país (1855 – Ley de Ferrocarriles)  Gran inestabilitat política entre “moderados” i “progresistas”. Recurs sistemàtic a la intervenció de l’Exèrcit i als “pronunciamientos” de caràcter militar.

La Monarquia Borbònica d’Isabel II: les Guerres Carlines La Pragmàtica Sanció i la coronació d'Isabel II va fer esclatar el conflicte entre els “isabelins”, partidaris de la implantació d’un model liberal per a Espanya, i els “carlins” o tradicionalistes, partidaris del manteniment de l’Antic Règim. A dalt, la “creu de Borgonya” o de Sant Andreu, adoptada pels carlistes.   A l’esquerra, Carlos Mario Isidro de Borbón, pretenent a la Corona espanyola (1833 – 1845), i Carlos de Borbón (1868 – 1909). A la dreta, mapa de la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840).

→ La Monarquia Borbònica d’Isabel II: la construcció d’un Estat parlamentari (?) ▪ Durant el regnat d’Isabel II es van desenvolupar el parlamentarisme i el sistema “de partits”, però sota un format no democràtic. ▪ Els dos grups polítics més importants foren els “moderados” i els “progresistas”. ▪ També va haver altres grups com els demòcrates o els unionistes. ▪ El nou edifici del Congrés dels Diputats es va inaugurar l’octubre de 1850 per la reina Isabel II.

La Monarquia Borbònica d’Isabel II: la construcció d’un Estat liberal (?)  Una de les principals polítiques liberalitzadores durant el govern dels progressistes va ser la DESAMORTITZACIÓ de les terres (de l’Església i dels Ajuntaments), que implicava la seva expropiació i posterior subhasta, amb la intenció de modernitzar la producció i el model de propietat de la terra, a més de “fer caixa” per a la Hisenda.  La desamortització de la terra amb els governs liberals progressistes de Mendizábal (1836) i Madoz (1855) va contribuir al desenvolupament de la propietat privada capitalista.

La Monarquia Borbònica d’Isabel II: la construcció d’un Estat modern (?) i centralitzat El 1844 es creava la Guàrdia Civil, cos militaritzat per garantir l’ordre públic i el control social a l’àmbit rural. El seu primer director fou Francisco Javier Girón y Ezpeleta, Duc d’Ahumada. La “Ley de Ferrocarriles” de 1855 va permetre l’inici en la construcció d’una xarxa ferroviària a Espanya i la connexió dels mercats peninsulars. Es va optar per un model radial, amb epicentre a Madrid.

Espanya: la fallida de la modernització GRANS DESIGUALTATS TERRITORIALS EN EL PROCES D’INDUSTRIALITZACIÓ Excepcionalitat en el creixement econòmic i industrial de CATALUNYA PREDOMINI D’UNA ESTRUCTURA ECONÒMIC I SOCIAL ARCAICA, DE TIPUS RURAL I AGRARI PREDOMINI DE L’ESGLÉSIA EN EL CONTROL SOCIAL I DEL SISTEMA EDUCATIU MERCAT INTERIOR FEBLE. POBLACIÓ EMPOBRIDA. CLASSE MITJANA REDUIDA L’ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875 – 1899) CAPÍTOL 0 – PRESENTACIÓ DEL TEMA El Regnat d’Isabel II i el Sexenni Democràtic Segona part HISTÒRIA D’ESPANYA I DE CATALUNYA – BATXILLERAT Per què es va produir la Restauració?

La Revolució de 1868 “La Gloriosa” Setembre de 1868 – Revolució “la Gloriosa” La reina Isabel II va marxar a l’exili (a Paris) on va morir l’any 1904. Un complot militar amb suport de demòcrates, progressistes i altres grups contra Isabel II va obtenir el triomf i es va fer amb el poder. Batalla d’Alcolea, on les forces revolucionàries van derrotar a l’Exèrcit Reial (28 de setembre de 1868) EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (o REVOLUCIONARI) 1868 – 1874 Per què es va produir la Restauració? La Constitució de 1869 Els grups que havien fet la revolució (progressistes, demòcrates, unionistes ...) van guanyar les eleccions convocades el gener de 1869.

A les noves Corts Constituents també hi van entrar els republicans, els carlins i altres ... Nou Govern provisional presidit pel general Joan Prim, i amb el general Serrano com a Regent. Francisco Serrano CONSTITUCIÓ DE 1869 - Joan Prim La nova Constitució: Tenia un caràcter molt democràtic Establia el sufragi universal masculí Feia una extensa declaració de drets (com la llibertat de culte) Declarava que la forma de l’Estat era la MONARQUIA. Per què es va produir la Restauració?

La Monarquia d’Amadeu I de Savoia Entre els diversos candidats de les cases reials europees, Prim va proposar a les Corts al príncep italià Amadeu de Savoia, fill del Rei d’Itàlia Vittorio Emanuele II, que va arribar a Espanya el gener de 1871. L’intent d’una monarquia constitucional va fracassar per ... ▪ Oposició dels sectors republicans, moderats (“alfonsins”), tradicionalistes (“carlistes”)... ▪ Tensions en el mateix bloc del Govern, ▪ Desconeixement per part del Rei de la tradició cultural i política espanyola. Esclat de la Tercera Guerra Carlina (1872 – 1876) Amadeu I, rei d’Espanya (1871 – 1973) Esclat de la Guerra dels 10 Anys a Cuba El Rei va abdicar el gener de 1873.

Per què es va produir la Restauració? La Primera República Espanyola ELS PRESIDENTS DE LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA Després de la marxa del Rei Amadeu, les Corts van proclamar la República. Naixia així la Primera República Espanyola (1873 – 1874). En realitat, l’experiència democràtica de la República va durar només 11 mesos.

ESTANISLAU FIGUERAS 12 de febrer – 11 de juny de 1873 FRANCESC PI MARGALL 15 de juny – 18 de juliol de 1873 Divisió i enfrontament entre republicans federals i republicans unitaris NICOLÁS SALMERÓN 18 de juliol – 3 de setembre de 1873 EMILIO CASTELAR 7 de setembre de 1873 – 3 de gener de 1874 Conspiració monàrquica pel retorn d’Alfons XII Per què es va produir la Restauració? El final del Sexenni democràtic Ni la Monarquia d’Amadeu I, ni la Primera República van…

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya