3.1 La nova societat de classes
Flashcards
- Defineix la societat de classes
- Societat on la posició social ve determinada per la possessió de la riquesa i dels mitjans de producció, malgrat la igualtat jurídica davant la llei.
- Defineix l'oligarquia dominant de la Restauració
- Elit formada per la fusió de l'antiga aristocràcia terratinent i la nova alta burgesia de negocis, financers i alts funcionaris de l'Estat.
- Defineix la burgesia industrial catalana
- Burgesia industrial moderna vinculada a les fàbriques cotoneres i metal·lúrgiques de Catalunya, organitzada en institucions com l'Institut Industrial de Catalunya.
- Defineix el jornaler sense terra
- Treballador agrari sense propietat de terra, predominant a la meitat sud d'Espanya, que viu en misèria i amb feina estacional.
Preguntes tipus test
- Una família aristocràtica que conserva les terres desamortitzades s'alia amb banquers i alts funcionaris. Quin grup social forma aquesta unió?
- a) L'oligarquia dominant de la Restauració
- b) El camperolat amb petits propietaris
- c) El proletariat industrial urbà
- d) La burgesia industrial catalana
Resposta: a) L'oligarquia dominant de la Restauració. El text explica que l'oligarquia de la Restauració naixia de la fusió entre l'antiga aristocràcia terratinent, que va mantenir les seves terres desamortitzades, i la nova alta burgesia de negocis, financers i alts funcionaris de l'Estat.
- Per què la igualtat jurídica establerta per les revolucions liberals no va eliminar la desigualtat social al segle XIX?
- a) Perquè els camperols tenien prohibit votar en totes les eleccions del segle
- b) Perquè la posició social depenia de la possessió de la riquesa i dels mitjans de producció
- c) Perquè l'Estat eliminava la propietat privada i repartia la terra entre els obrers
- d) Perquè les lleis liberals només reconeixien els drets dels nobles de l'Antic Règim
Resposta: b) Perquè la posició social depenia de la possessió de la riquesa i dels mitjans de producció. El text indica que, tot i la igualtat legal, la posició social venia determinada per la possessió de la riquesa i dels mitjans de producció, la qual cosa va donar pas a la societat de classes.
- Per què el camperolat català tenia més capacitat de subsistència que el jornaler sense terra del sud d'Espanya?
- a) Perquè rebia salaris superiors als dels obrers industrials de Barcelona
- b) Perquè el govern li concedia terres de l'Estat de forma gratuïta
- c) Perquè la presència de petits propietaris i rabassaires li donava més recursos
- d) Perquè no estava sotmès a cap tipus de conflicte contractual
Resposta: c) Perquè la presència de petits propietaris i rabassaires li donava més recursos. El text explica que, a Catalunya, la presència de petits propietaris i rabassaires va generar un camperolat amb major capacitat de subsistència, tot i estar sotmès als conflictes contractuals.
3.2 Els orígens de l'obrerisme: Luddisme, Socors Mutus i la Vaga General de 1855
3.3 La Primera Internacional (AIT), el Sexenni Democràtic i la divisió ideològica
3.4 L'obrerisme durant la Restauració: Socialisme i Anarquisme
I 2 flashcards i 1 preguntes més al document.
Text del document
Tema 3: La Transformació Social i el Desenvolupament del Moviment Obrer 3.1 La nova societat de classes Les revolucions liberals del segle XIX van suprimir l'estructura estamental de l'Antic Règim i van establir el principi d'igualtat jurídica dels ciutadans davant la llei. Tanmateix, aquesta igualtat legal va coexistir amb una profunda desigualtat econòmica que va donar pas a la societat de classes, on la posició social venia determinada per la possessió de la riquesa i dels mitjans de producció.
L'elit dominant de la societat espanyola de la Restauració va estar formada per una oligarquia nascuda de la fusió entre l'antiga aristocràcia terratinent (que va mantenir la propietat de les seves terres desamortitzades) i la nova alta burgesia de negocis, financers, especuladors i alts funcionaris de l'Estat. Aquest grup concentrava el poder polític mitjançant el sufragi censatari i el control del sistema electoral.
A Catalunya, es va consolidar una burgesia industrial moderna vinculada a les fàbriques cotones i metal·lúrgiques, les quals es van organitzar en institucions com l'Institut Industrial de Catalunya o el Foment del Treball Nacional per pressionar a favor del proteccionisme i l'ordre social. A la base de la piràmide social es trobaven les classes populars: ● ● La Pagesia i els Jornalers: Formaven la gran majoria de la població espanyola (més de 5,4 milions de treballadors agraris el 1860). A la meitat sud d'Espanya predominava la figura del jornaler sense terra, que vivia en condicions de misèria i feina estacional.
A Catalunya, la presència de petits propietaris i rabassaires va generar un camperolat amb major capacitat de subsistència però sotmès als conflictes contractuals. El Proletariat Industrial: Concentrat principalment a les fàbriques tèxtils de Catalunya (uns 100.000 obrers a mitjan segle XIX) i posteriorment a les mines i la siderúrgia basca i asturiana.
Les seves condicions de vida i treball eren extremadament dures: jornades laborals de 12 a 14 hores diàries, sous de misèria, manca absoluta de protecció davant malalties, accidents o vellesa, amuntegament en habitatges insalubres sense ventilació (com els descrits per metges com Font i Fargas a la Barcelona murallada) i una participació massiva del treball femení i infantil amb salaris molt inferiors als dels homes. 3.2 Els orígens de l'obrerisme: Luddisme, Socors Mutus i la Vaga General de 1855 Davant la duresa de les condicions laborals, els treballadors van anar prenent consciència de la necessitat d'organitzar-se.
Les primeres manifestacions de protesta van tenir un caràcter luddita (destrucció violenta de les màquines, a les quals es considerava responsables de l'atur i de la baixada dels sous): ● ● El 1821, veïns d'Alcoi que treballaven a domicili van cremar els nous telers mecànics instal·lats a la vila. El 1835, durant les bullangues populars a Barcelona, els obrers van incendiar la fàbrica de vapor Bonaplata. A partir de la dècada de 1840, el moviment va evolucionar cap a l'organització estable amb la creació de les Societats de Socors Mutus. La primera organització sindical d'Espanya va ser l'Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, fundada a Barcelona l'any 1840 per Joan Muns.
Aquestes societats recaptaven quotes entre els seus membres per crear un fons de caixa per ajudar els obrers malalts, aturats o empresonats, i per sostenir les vagues. En el terreny cultural i educatiu, van destacar les iniciatives destinades a alfabetitzar els obrers i dignificar el seu temps lliure, com els Cors de Clavé, fundats per Josep Anselm Clavé l'any 1845, així com la creació d'ateneus populars i premsa de l'època. El juliol de 1855 es va produir a Catalunya la primera Vaga General de la història d'Espanya.
El conflicte es va desencadenar per l'ordre del capità general Zapatero de prohibir les societats obreres i per la introducció de les noves filadores automàtiques (les selfactines), que reduïen el nombre de llocs de treball. Sota el lema "Associació o mort", els obrers van paralitzar l'activitat industrial de Barcelona i les comarques veïnes durant nou dies.
3.3 La Primera Internacional (AIT), el Sexenni Democràtic i la divisió ideològica La Revolució de Setembre de 1868 (La Gloriosa) va reconèixer per primera vegada la llibertat d'associació i de reunió, permetent l'entrada de les idees de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) a Espanya: ● ● El novembre de 1868 va arribar a Espanya l'italià Giuseppe Fanelli, enviat per Mikhaïl Bakunin, qui va fundar els primers nuclis de la Internacional a Madrid i Barcelona.
Fanelli va difondre les tesis anarquistes (supressió de l'Estat, atemptats contra la propietat privada, abstenció política i acció directa), les quals van arrelar profundament entre els obrers de Catalunya i els jornalers d'Andalusia. L'any 1871 va visitar Madrid Paul Lafargue (gendre de Karl Marx), qui va organitzar el nucli marxista defensant la necessitat de la lluita política i la creació d'un partit d'ofici per conquerir el poder de l'Estat. El juny de 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, on es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT. En aquest congrés es van imposar de forma majoritària les teories anarquistes.
Tanmateix, quan la Segona Internacional va expulsar els bakuninistes al Congrés de la Haia (1872), la secció espanyola es va escindir: el grup marxista de Madrid (encapçalat per Pablo Iglesias) va ser expulsat de la FRE. Després del cop d'Estat del general Pavía el gener de 1874, la FRE i totes les organitzacions obreres van ser il·legalitzades i perseguides, havent de passar a la clandestinitat. 3.4 L'obrerisme durant la Restauració: Socialisme i Anarquisme Durant la Restauració borbònica, els dos corrents del moviment obrer van prendre camins organitzatius completament diferents: 1.
El Corrent Socialista (Marxista): ● El 2 de maig de 1879, Pablo Iglesias va fundar clandestinament a Madrid el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). El seu programa fundacional defensava l'abolició de les classes socials, la conversió de la propietat privada en propietat col·lectiva i la conquesta del poder polític per la classe treballadora. ● L'any 1888, es va fundar a Barcelona el sindicat Unió General de Treballadors (UGT), d'orientació socialista i organitzat en sindicats d'ofici. ● El socialisme va tenir la seva principal implantació a Madrid, Biscaia i Astúries. A Catalunya la seva presència va ser menor, tot i que es van organitzar nuclis a Barcelona, Reus i Mataró.
L'any 1910, Pablo Iglesias va aconseguir ser escollit com el primer diputat socialista a les Corts espanyoles. 2. El Corrent Anarquista: ● L'any 1881, els anarquistes es van reorganitzar legalment sota el nom de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), amb una gran implantació a Catalunya i Andalusia. ● A partir de la dècada de 1890, l'anarquisme es va dividir entre els partidaris de l'acció sindical de masses i els grups partidaris de la "propaganda pel fet" o acció directa violenta.
Aquest darrer sector va protagonitzar una onada d'atemptats terroristes: l'atemptat contra el general Martínez Campos (1893), la bomba del Teatre del Liceu de Barcelona (1893, amb 20 morts), la bomba de la processó del Corpus (1896) i l'assassinat del president del govern Antonio Cánovas del Castillo a Santa Águeda l'any 1897 a mans de l'anarquista Angiolillo. ● La resposta estatal a l'atemptat del Corpus va ser una duríssima repressió indiscriminate coneguda com els Processos de Montjuïc (1896), on centenars d'anarquistes i sindicalistes van ser empresonats i torturats, executant-se cinc penes de mort.
● Rebutjant el terrorisme, l'anarquisme va evolucionar cap a l'anarcosindicalisme a principis del segle XX, culminant amb la fundació a Barcelona de Solidaritat Obrera (1907) i de la Confederació General del Treball (CNT) l'any 1910.