1. La Restauració borbònica i el funcionament del sistema polític
Flashcards
- Any d'inici de la Restauració borbònica
- 1874, després de la inestabilitat política del Sexenni Democràtic.
- Qui va proclamar Alfons XII rei el 1874 i com?
- El general Martínez Campos, amb un pronunciament a Sagunt el 29 de desembre de 1874.
- Tipus de sobirania que establia la Constitució de 1876
- Sobirania compartida entre el rei i les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat.
- Any en què es va aprovar el sufragi universal masculí
- 1890. Abans, el sufragi era censatari.
Preguntes tipus test
- Per què Alfons XII va estudiar a l'acadèmia militar de Sandhurst, al Regne Unit?
- a) Per conèixer un sistema polític estable basat en la monarquia parlamentària i l'alternança de dos partits.
- b) Per estudiar la manera de recuperar el règim absolut d'Isabel II.
- c) Per negociar la independència de Cuba amb el govern britànic.
- d) Per preparar-se per dirigir l'exèrcit espanyol durant la Tercera Guerra Carlina.
Resposta: a) Per conèixer un sistema polític estable basat en la monarquia parlamentària i l'alternança de dos partits.. Alfons va anar a Sandhurst per conèixer un sistema polític estable basat en la monarquia parlamentària i en l'alternança de dos partits, que després va servir de model per a la Restauració.
- Per què Cánovas volia crear un sistema nou en lloc de recuperar el règim d'Isabel II?
- a) Perquè volia suprimir la monarquia i instaurar una república federal.
- b) Perquè volia donar estabilitat a Espanya amb un model diferent, pensat per evitar la inestabilitat anterior.
- c) Perquè el règim d'Isabel II havia estat aprovat pels militars i ell volia eliminar-los del poder.
- d) Perquè el règim d'Isabel II no tenia cap suport entre els grups conservadors.
Resposta: b) Perquè volia donar estabilitat a Espanya amb un model diferent, pensat per evitar la inestabilitat anterior.. Cánovas defensava que el retorn de la monarquia podia donar estabilitat a Espanya, però volia un sistema nou i no la simple recuperació del règim d'Isabel II.
- Per què Cánovas va impulsar una nova Constitució l'any 1876?
- a) Perquè el rei Alfons XII havia exigit una república federal.
- b) Perquè volia eliminar el sufragi universal masculí aprovat el 1869.
- c) Perquè la societat havia canviat i no era possible tornar simplement al sistema anterior a 1868.
- d) Perquè la Constitució de 1845 havia estat declarada il·legal pel govern de Sagasta.
Resposta: c) Perquè la societat havia canviat i no era possible tornar simplement al sistema anterior a 1868.. Cánovas va impulsar una nova Constitució perquè la societat havia canviat i no es podia tornar simplement al sistema anterior a 1868.
2. L'oposició al sistema i el moviment obrer
3. El conflicte colonial i la pèrdua de Cuba
4. Els orígens i el desenvolupament del catalanisme
5. L'evolució de la població
6. Les transformacions econòmiques del segle XIX
7. Glossari de conceptes clau del segle XIX
I 8 flashcards i 4 preguntes més al document.
Text del document
Resum història La Restauració borbònica La Restauració borbònica va començar el 1874, després de la inestabilitat política del Sexenni Democràtic. El polític Cánovas del Castillo va defensar que el retorn de la monarquia podia donar estabilitat a Espanya, però volia crear un sistema nou, no simplement recuperar el règim d’Isabel II. El fill d’Isabel II, Alfons, va estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst, al Regne Unit, per conèixer un sistema polític estable basat en la monarquia parlamentària i l’alternança de dos partits.
L’1 de desembre de 1874 va publicar el Manifest de Sandhurst, on es comprometia a governar de manera conciliadora i liberal.Cánovas volia que el retorn fos pacífic, però el 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt i va proclamar Alfons XII rei. El monarca va arribar a Barcelona el gener de 1875. Durant els primers anys, el nou règim va aconseguir:El final de la Tercera Guerra Carlina, el 1876. Les províncies basques van perdre els furs, tot i que van conservar un règim econòmic especial, que també tenia Navarra.
La pacificació de Cuba amb la pau de Zanjón, el 1878.La Restauració va tenir el suport dels terratinents cerealistes, la burgesia catalana i basca i la jerarquia eclesiàstica. Aquests grups conservadors confiaven que la monarquia restabliria l’ordre i evitaria noves revolucions. Cánovas va impulsar una nova Constitució perquè la societat havia canviat i no es podia tornar simplement al sistema anterior a 1868. La Constitució de 1876 combinava elements conservadors de la Constitució de 1845 amb alguns drets i llibertats reconeguts el 1869.Establia la sobirania compartida entre el rei i les Corts, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. El rei mantenia un paper important en la política.
Inicialment, el sufragi era censatari, però el 1890 es va aprovar el sufragi universal masculí. L’Estat era confessional catòlic, encara que es tolerava el culte privat d’altres religions.La Constitució permetia que les lleis regulessin les llibertats de manera diferent segons quin partit governés. Així, conservadors i liberals podien aplicar polítiques diverses sense canviar la Constitució.Els partits dinàstics i el torn pacífic El sistema es basava en dos partits que acceptaven la monarquia d’Alfons XII:Partit Conservador, liderat per Cánovas: més restrictiu en les llibertats, partidari del sufragi censatari i del proteccionisme.
Partit Liberal, liderat per Sagasta: partidari de més llibertats, del sufragi universal masculí i del lliurecanvisme.Tots dos s’alternaven en el govern en el que s’anomenava torn pacífic. El canvi no es feia per una revolució, sinó que el rei decidia quan es produïa el relleu i es convocaven eleccions. Tot i això, els militars encara tenien influència, però la política havia de funcionar principalment a través de les institucions civils.Quan Alfons XII va morir el 1885, Cánovas i Sagasta van signar el Pacte d’El Pardo per mantenir l’alternança durant la regència de Maria Cristina d’Àustria, que va durar fins al 1902.
El funcionament del sistema polític de la Restauració Durant la Restauració, la política es basava en l’alternança entre els dos partits dinàstics: el Conservador i el Liberal. Entre 1876 i 1899 es van celebrar deu eleccions: sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. Però les eleccions no eren realment lliures: sovint es preparaven perquè guanyés el partit que el rei havia cridat a governar. Per això, es parla d’un règim parlamentari falsejat.Com es manipulaven les eleccions? Quan el rei encarregava a un partit formar govern, aquest procurava obtenir una majoria a les Corts convocant eleccions.
El resultat s’organitzava prèviament, de manera que primer es decidia qui governaria i després es preparaven les eleccions perquè aquell partit guanyés. L’oposició acceptava el sistema perquè esperava que més endavant li arribés el torn.El frau es feia principalment a través de dues figures:El Ministeri de Governació preparava l’encasellat: una llista amb els candidats que havien de sortir elegits a cada circumscripció. De vegades es presentaven diputats cuneros, candidats sense vinculació real amb el territori. Els governadors civils feien complir les instruccions mitjançant tupinades, és a dir, trampes electorals.
Es podia falsificar el cens, votar en nom d’altres persones o alterar el recompte dels vots.També hi intervenien els cacics, persones o famílies amb molt poder local que podien influir en el vot perquè controlaven recursos com la feina o els tràmits administratius. El caciquisme era especialment habitual a les zones rurals, mentre que a les grans ciutats era més difícil de controlar.Aquest frau va afavorir l’abstencionisme, que s’apropava al 80% del cens. Hi contribuïen la falta d’interès i la desconfiança política; també hi influïa l’elevat analfabetisme.
En conjunt, conservadors i liberals obtenien la majoria dels escons, mentre que els grups opositors tenien poca representació.L’oposició al sistema El 1881, el primer govern de Sagasta va legalitzar els partits polítics. Això va permetre que els grups opositors es presentessin a les eleccions, tot i que el frau i el caciquisme sovint limitaven els seus resultats. Republicanisme: defensava la república, el sufragi universal masculí i un Estat laic. Estava dividit en diverses tendències: els progressistes de Ruiz Zorrilla, els centralistes de Salmerón, els federals de Pi i Margall i els possibilistes d’Emilio Castelar.
Aquests últims es van integrar al Partit Liberal després que aquest acceptés el sufragi universal masculí. PSOE: partit marxista dirigit per Pablo Iglesias, amb presència sobretot a Madrid i Astúries. Va obtenir el seu primer diputat a les Corts el 1910. Carlisme: tot i la derrota de 1876, mantenia suport a Navarra, al País Basc, a l’interior de Catalunya i en altres zones. El 1888 se’n va separar el Partit Integrista, ultracatòlic i tradicionalista. Moviments regionalistes i nacionalistes: reclamaven el reconeixement de la identitat pròpia i algun grau d’autogovern.
El catalanisme va ser un dels moviments destacats; al País Basc, Sabino de Arana va fundar el Partit Nacionalista Basc el 1895, que defensava valors catòlics, la identitat basca i la independència d’Euskadi; a Galícia, el galleguisme es va centrar sobretot en la defensa cultural de la identitat gallega. L’OBRERISME Entre el 1874 i el 1881 el moviment obrer espanyol es torna clandestí degut a la repressió dels governs conservadors. Això canvia el 1881 amb la política permisiva del govern liberal de Sagasta.
El setembre de 1881 a Barcelona es celebra un congrés que dona lloc a la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que porta una acció sindicalista moderada amb 5700 afiliats el 1882. El 1890 es celebra per primer cop la diada del Primer de Maig, amb manifestacions pacífiques on es reivindica la jornada laboral de 8 hores. Es a partir d’aquí on l’obrerisme es divideix l’anarquisme en l’anarcocol·lecitivisme, amb el suport de delegats catalans, suporten l’acció sindical. I en anarcocomunisme, que es troba a favor de l’acció terrorista com a mitjà per transformar la societat (s’imposa durant el 1890-1897).
En els anys 80 apareix a Andalusia el terrorisme rural d’inspiració anarquista que atempta contra collites i propietats del terratinents(es destrueixen els camps). El 1883 té lloc el procés de La Mano Negra, que jutja a camperols acusats (sense moltes proves) d’haver comès diversos assesinats. La nit del 8 de gener de 1892 es produeix l’assalt a cinc jornalers, però fracassa i la repressió és inmediata, amb penes de mort i cadena perpètua. A catalunya un gran sector encara rebutja la violència, però es va imposant, conescuda com Propaganda pel fet. El 1893 a Bcn es produeixen 14 atemptats amb bomba. El 7 de novembre, Santiago Salvador llença des del 5è pis del Liceu dues bombes.
El juny de de 1896 s’atempta contra la processó de Corpus, això provoca una repressió indiscriminada contra tota classe de nuclis obreristes organitzats i es desarticula el sindicalisme anarquista. En el procés de Montjuïc es dicten 5 penes de mort, 20 de presó i 60 deportacions. Aquest fet es criticat pels intel·lectuals d’Europa. L’agost de 1897, Angiolillo (anarquista Italià) asessina a Cànovas, aleshores cap de govern, per venjar als obrers reprimits. El 1879, els socialistes, que encara eren il·legals, formen l’Agrupació Socialista Madrilenya, amb Pablo Iglesias com a dirigent. Això permet la publicació legal de El Socialista i la creació de diverses federacions locals.
L’agost de 1888 a Bcn es forma el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el sindicat Unió General de Treballadors (UGT). El PSOE s’implanta en medis obrers a Madrid, Valladolid, el País Basc, Astúries i València. Pel 1905 ja era present a 50 ajuntaments. L’obrerisme socialista té poca presència a Catalunya i, per tant, el PSOE i la UGT es desplaçen a Madrid. Es manté el sindicalisme apolític de caràcter reformista, que té com objectiu la reivindicació i l’assoliment d’objectius laborals. Això vol dir que els sindicats defensaven els interessos dels treballadors i negociaven millores concretes en el treball, sense plantejar-se com a objectiu principal canviar el sistema polític.
El conflicte colonial Al segle XIX, potències europees com el Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia van ampliar els seus imperis i es van repartir territoris d’Àfrica i Àsia. Espanya, en canvi, havia perdut bona part del seu imperi i tenia menys força política, militar i econòmica. Per això, cada vegada li costava més mantenir les poques colònies que encara conservava.Un exemple de les tensions colonials va ser la disputa de les illes Carolines, al Pacífic, entre Espanya i Alemanya, l’any 1885. La qüestió es va resoldre sense guerra, però va mostrar la debilitat espanyola davant les grans potències.
La guerra d’independència de Cuba Cuba era una colònia molt important per a Espanya, sobretot per la producció de sucre. El primer gran conflicte independentista va començar el 1868 i es coneix com la Guerra dels Deu Anys. Va acabar el 1878 amb la pau de Zanjón, però Cuba no va aconseguir la independència.La situació va continuar sent tensa. El 1891, Espanya va imposar aranzels —impostos sobre els productes que es compren i venen— que dificultaven el comerç de Cuba amb altres països, especialment amb els Estats Units. Això va perjudicar l’economia cubana i va augmentar el descontentament.El 1895 va començar una nova guerra d’independència, que seria la definitiva.
Els independentistes van ser dirigits per José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo. Espanya va intentar aïllar-los i derrotar-los. El general Weyler va ser enviat a l’illa amb molts soldats i va aplicar una política de reconcentració: va obligar nombrosos camperols a traslladar-se a zones controlades per l’exèrcit espanyol, per evitar que ajudessin els rebels. Les males condicions van provocar moltes morts.El 1897, el govern liberal de Sagasta va concedir a Cuba un règim d’autonomia, però no la independència. La guerra va continuar.La intervenció dels Estats Units Els Estats Units s’havien convertit en una gran potència econòmica i tenien interessos comercials a Cuba.
Les relacions amb Espanya eren tenses. El febrer de 1898, el vaixell de g’pkuerra nord-americà Maine va esclatar al port de l’Havana. No es va aclarir del tot què havia provocat l’explosió, però els Estats Units van responsabilitzar Espanya i, a l’abril, li van declarar la guerra.Els Estats Units tenien una superioritat militar i econòmica clara, així que van derrotar Espanya. Mentrestant, a Filipines també hi havia un moviment independentista, dirigit per Emilio Aguinaldo, que s’havia revoltat el 1896. La guerra amb els Estats Units va accelerar la pèrdua de les colònies espanyoles.
LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE Les conseqüències del desastre La guerra va acabar el 1898 i va tenir conseqüències humanes, econòmiques i polítiques molt importants. Espanya va enviar molts soldats a Cuba, Filipines i Puerto Rico. Les xifres dels apunts —uns 200.000 a Cuba, 25.000 a Filipines i 4.500 a Puerto Rico— són dades aproximades de soldats mobilitzats. Molts van morir, sobretot per malalties tropicals i per les males condicions. La majoria provenien de famílies humils, perquè els més rics podien evitar el servei militar pagant una quantitat de diners.La guerra també va costar molts diners. Per afrontar el deute, l’Estat va apujar els impostos.
A Catalunya, això va provocar una protesta coneguda com el Tancament de Caixes: alguns comerciants i industrials van deixar de pagar determinats impostos com a mesura de protesta.Espanya també va perdre el mercat colonial, que havia estat important per a les seves empreses. Tot i així, el retorn d’alguns espanyols que vivien a les colònies va portar capitals a Espanya. Aquests diners van contribuir a la inversió i van compensar parcialment alguns efectes econòmics negatius, però no van eliminar les conseqüències de la derrota.
El Tractat de París i la fi de l’imperi Pel Tractat de París de 1898, Espanya va renunciar a Cuba, que va quedar formalment independent, però sota una forta influència dels Estats Units. També va cedir als Estats Units Puerto Rico, Filipines i Guam.El 1899, Espanya va vendre a Alemanya les illes Carolines, les Marianes —excepte Guam— i les Palaus. Després d’aquestes pèrdues, Espanya va deixar de ser una gran potència colonial i va quedar convertida en una potència de segon ordre. ELS ORÍGENS DEL CATALANISME POLÍTIC Al S.XIX a Catalunya es forma un sentiment per defensar la llengua, la cultura i l’identitat catalana.
● Inici: moviment cultural (Renaixença 1833) ● Posteriorment: moviment polític (Catalanisme polític 1880) CATALANISME CULTURAL(=Renaixença) Es vol recuperar l’ús del català en la literatura i la cultura per haver perdut prestigi, s’impulsen els Jocs Florals (1859) per fomentar la literatura. *Catalunya s’industrialitza: Defensa una política Proteccionista (aranzels a productes extrangers) perquè no pot competir amb el tèxtil de Bretanya. Ús a partir del 1891. *Espanya és una societat agrària: defensa el lliurecanvisme (comerç sense aranzels). Conseqüència: disputa entre l’Estat i Catalunya.
*El carlisme: prometen el retorn de furs (recuper les lleis i autogovern perdut amb el decret de Nova Planta 1714) a Catalunya. *Els federals: defensen una organització descentralitzada de l’estat. EL CATALANISME POLÍTIC Inicialment, el nacionalisme català era minoritari, era un moviment entre classes mitjanes (escriptors, advocats, metges..) i es converteix en un moviment entre totes les classes. El catalanisme es divideix en tres sectors diferents: -Republicanisme federal del catalanisme progressista: Valentí Almirall es separa del Partit Federal.
Defensa el particularisme (=Catalunya com un autogovern, un Estat propi) en lloc del federalisme (=Cada regió es converteix en estats autònoms amb un govern central.) tal i com ho fa Pi i Margall. Valentí almirall escriu el llibre Lo catalanisme (1886), on defensa una Catalunya democràtica i laica. Funda el primer diari en llengua catalana el Diari Català (1879-1881) i la primera associació política el Centre Català (1882). -Tradicionalisme catòlic del catalanisme conservador: s’evoluciona del carlisme al catalanisme. Jaume Cornell, Jacint Verdaguer i Josep Torras i Bages (futur bisbe de Vic): lema “Catalunya serà cristiana o no serà”.
Idees desenvolupades a l’obra La tradició catalana (1892) i es difonen a la revista La Veu del Montserrat (1878). Defensen l’autonomia, la religió, la monarquia i el tradicionalisme. -El catalanisme romàntic: liderat per Àngel Guimerà. Periòdic: La renaixença. LES PRIMERES ACTUACIONS DEL CATALANISME Els sectors catalanistes es reuneixen en el Primer Congrés Catalanista (1880) i en el Segon Congrés Catalanista (1883), es funda el Centre Català (1882) i s'estén a Catalunya on es defensa el proteccionisme econòmic.
Es presenta el memorial de greuges al rei Alfons XII (1885) redactat per Almirall en castellà expressa el descontent del poble català i demana el proteccionisme econòmic: És el primer acte oficial del catalanisme. *Centre Escolar Catalanista= secció juvenil del Centre Català El Centre Català es separa per les discrepàncies entre sectors i es forma la Lliga de Catalunya (1887) que era més conservador, on publiquen el document: el Missatge de la Reina Regent on s’exigeix l’autonomia de Catalunya. Al 1889 van fer una campanya intensa per defensar el dret civil català i va tenir èxit.
Es té lloc la Unió Catalanista (1891) i al 1882 es crea les Bases per a la Constitució Regional Catalana coneguda com Bases de Manresa on inclou elements federalistes i tradicionalistes, la sobirania a Catalunya, el català com a llengua oficial, derrocar el servei militar obligatori, tenir unes corts pròpies i una policia autonòmica. Va ser un programa d’autogovern del catalanisme. En la Guerra de Cuba van alertar les conseqüències de combatre contra estats units i estaven a favor de l’autonomia de cuba.
En la guerra del Turquia contra Creta, van publicar el document Missatge a Creta on es solidaritzaven amb ells, però ocasiona campanyes anticatalanistes i el govern prohibeix algunes publicacions. El catalanisme es va expandir i es creen associacions obreres catalanistes. Es crea el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI, 1903). El catalanisme va influir en un munt d’entitats i sectors burgesos es comencen a veure els efectes positius del catalanisme. EXTRES: Àngel Guimerà (1895) té la presidència de l’Ateneu Barcelonès (discurs en català). El bisbe Josep Morgades (1900) exigeix l’ús del català en en la vida pastoral.
(en el classroom sale, en el libro no: Al 1901 es crea la Lliga Regionalista on es fusiona el Centre Nacional Català i l’unió Regional. És la primer política moderna espanyola, format per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Es té lloc la Canditatura del quatre presidents.) L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ A l’Europa Occidental es va produir una transició demografica a la segona meitat del segle XVIII i la primera del segle XIX, caracteritzada per la desaparició de les mortalitats catastrofiques. A Espanya les taxes de mortalitat es mantenen degut a crisis demogràfiques provocades per la fam i les epidèmies de còlera.
Tot i que la mortalitat infantil disminuiex l’esperança de vida és dels 29 anys. La població Espanyola augmenta uns vuit milions al llarg del segle XIX. La població augmenta a les zones costaneres i disminueix a les regions de l’interior, a excepció de Madrid. El 1860 més del 65% de la població activa es dedicava a l’agricultura, un máx. de 15% a les indústries i a prop d’un 20% als serveis. Els dos últimes se centraven a les cuitats, però només una quarta part de la població vivia a nuclis de + de 2000 habitants. El 1870 només hi havia 5 ciutats que superaven els 100.000 habitants.
En el darrer terç del segle XIX coença un moviment migratori del camp a la ciutat, tot i que pel 1900 encara un 51% de la gent vivia a muncipis de menys de 5000 habitants. El creixement demografic es deu a l’emigració exterior, que s’intensifica a partir del 1880 amb els vaixells de vapor transoceànics, que faciliten el moviment de persones. Destaquen els desplaçaments cap a sud-amèrica i antigues colònies. L’emigració es espescialment major a Galicia i les Canàries. Catalunya durant el s. XIX experimenta un ceixement demogràfic, pel 1787 la població era de quasi 900000 habitant, un creixement superior al conjunt de la població espanyola durant el mateix període.
ES degut al creixement natural, ja que les taxes de mortalitat i natalitat es mantenen elevades. La mortalitat comença a baixar a la primera meitat del segle. Entre 1858 i 1860 la mitjana anual de la taxa de natalitat va ser del 35,5% i la mortalitat de 26,6%, en gran part per la mortalitat infantil. Al llarg del s. XIX la distribució de la població es concentra en terres abixes del litoral i prelitoral, les comarques interiors i de muntanya pateixen un estancament demogràfic. Va ser un perióde de creixement continuat de la població urbana. Les ciutats creixen graciès a l’emigració des del camp. Principalemnt creix Barcelona i els municipis annexos.
La població de Bcn pel 1787 representava un 9% de la població del principat, un 20% en 1860 i un 27% en 1900. Es començen a posar les bases de la macrocefàlia barcelonina, que es consolida el s. XX. LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES (SEGLE XIX) 2. LA PERVIVÈNCIA D’UNA ECONOMIA AGRÀRIA 2.1. L'evolució de l'agricultura espanyola Al segle XIX, la major part de la població espanyola treballava al camp i la propietat de la terra era la font principal de riquesa. Les desamortitzacions (Mendizábal i Madoz), van fer que el govern vengués les propietats de l'Església i ajuntaments per introduir la propietat privada.
Només la gent rica (noblesa i burgesia) van poder comprar les terres, fent que augmentessin les propietats (latifundisme). Els camperols no tenien diners per comprar-les i, a més, van perdre el dret a utilitzar els terrenys comunals dels pobles, per la qual cosa molts van quedar pobres i van treballar per a propietaris. L'agricultura espanyola era poc productiva i utilitzava eines molt tradicionals. Hi havia molts jornalers cobrant sous baixos al sud (latifundisme) i la presència de finques molt petites a Galícia (minifundisme) van fer que els amos no tinguessin cap interès a invertir en maquinària modernitzada.
L'augment de la producció agrícola es va aconseguir simplement plantant més superfície i no pas millorant les tècniques; com que es van conrear terres de pitjor qualitat, el rendiment general va caure. A finals de segle, arriba als ports d'Europa blat molt barat procedent dels Estats Units; va fer caure en picat el preu del cereal castellà. Per protegir els propietaris d'aquí, el govern va posar impostos d'importació (aranzels proteccionistes), fet que va encarir el pa i va perjudicar el nivell de vida de les famílies treballadores a les ciutats. 2.2. Les transformacions de l'agricultura catalana A la primera meitat del segle XIX, Catalunya continuava sent principalment agrícola.
A les zones de l'interior es mantenia una agricultura tradicional amb rendiments baixos, ja que faltaven adobs i calia deixar reposar la terra sense conrear (guaret). A més, l'oli d'oliva català patia una fortíssima competència per part del producte italià. En canvi, a la costa i al prelitoral es va desenvolupar una agricultura moderna orientada a vendre vi i fruita seca a Europa i Amèrica. L'expansió de la vinya va ser possible gràcies al contracte de rabassa morta (el propietari cedeix la terra i el pagés planta vinyes a canvi de mantenir-les vives).
Entre 1875-1890, el sector del vi va viure un gran moment d'eclosió perquè la plaga de la fil·loxera va destruir les vinyes de França, fent augmentar enormement les exportacions catalanes. Però l'any 1893 la fil·loxera va arribar a Catalunya i va arrasar les vinyes, provocant una greu crisi i conflictes perquè els propietaris volien recuperar les terres, però els pagesos volien seguir treballant-les. Per defensar els seus interessos, creen la Unió de Rabassaires. Tot i la crisi de la vinya, els beneficis obtinguts anteriorment van permetre introduir millores al camp català (adobs químics i guano, noves rotacions de conreus per reduir el guaret, eines més modernes i canals de regadiu). 3.
LA PRIMERA INDUSTRIALITZACIÓ: EL TÈXTIL 3.1. La indústria tèxtil catalana A partir del 1830, Catalunya es va convertir en el motor industrial d'Espanya gràcies a la indústria del cotó. Aquest procés va ser possible perquè molts pagesos es trobaven en una situació econòmica millor, la qual cosa permetia poder comprar eines, roba, productes (augment del consum) i, com les ciutats estaven ben conectades, podien comercialitzar. En aquest context, una classe empresarial emprenedora, es va obrir a innovacions econòmiques i tecnològiques.
Les empreses tèxtils eren petites o mitjanes i eren de famílies d'artesans o indians (persones que havien fet diners a les colònies d'Amèrica). L'any 1833 es va posar en marxa a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera de tot Espanya a funcionar amb una màquina de vapor. Acabada la primera guerra carlina (1844), els beneficis es van invertir per renovar la tecnologia: es van canviar les filadores manuals per màquines automàtiques (selfactines) i es van instal·lar telers mecànics. També van néixer grans complexes industrials com L'Espanya Industrial al barri de Sants de Barcelona.
Aquest procés va causar problemes que van frenar la industrialitzacióa la indústria catalana: ● Falta de matèries primeres i energia: a Catalunya no hi havia cotó, ni ferro, ni carbó de bona qualitat. ● Mercat feble i necessitat de proteccionisme: com que la població espanyola tenia pocs diners i els teixits catalans no podien competir en preu amb els britànics, els fabricants van exirgir impostos (aranzels proteccionistes) a la producció estrangera. ● Mals transports: la xarxa de carreteres i camins a Espanya era molt deficient. ● Falta de bancs: no existia un sistema financer preparat per fer grans inversions industrials.
La crisi econòmica del 1866 va agreujar el problema i va provocar el tancament de moltes empreses. Entre 1862 i 1865 es va patir la "fam de cotó" a causa de la Guerra de Secessió dels Estats Units, que va encarir l'entrada d'aquesta matèria prima. Aquesta escassez va afavorir la recuperació de la indústria de la llana a ciutats com Sabadell i Terrassa, que es van modernitzar i mecanitzar ràpidament. 3.2. Vapors i colònies Durant el període 1833-1860, la indústria tèxtil es va basar en l'ús de la màquina de vapor i el carbó.
Els vapors es van instal·lar sobretot a ciutats litorals (Barcelonès, Maresme, Garraf) i al Vallès Occidental per la proximitat dels ports d'importació de carbó. Cap el 1860 hi havia insuficiència i baixa qualitat del carbó autòcton, per tant, l’havien d’importar (d’Astúries o Regne Unit) el que encaria la producció. Això, va impulsar el desenvolupament de les colònies industrials, les quals utilitzaven l'energia hidràulica en comptes de vapor. Les colònies consistien en poblaments de nova creació a comarques com el Bages, Berguedà, Ripollès, Osona i la Garrotxa.
Als espais de la colònia, l'empresari ho controlava tot (era propietari de la fàbrica, els habitatges dels obrers, l'església, l'escola, l'economat, l'escorxador i la taverna). Això, sotmetia als treballadors a una disciplina empresarial estricta. L’empresari havia de fer inicialment una gran inversió, però es compensava ja que l’energia era gratuïta i la mà d’obra barata. El principal inconvenient d'aquest model eren les sequeres estivals, que aturaven la producció de la fàbrica.
ELS TRANSPORTS: EL FERROCARRIL (Itzel) ELS ALTRES SECTORS INDUSTRIALS: LA SIDEROMETAL·LURGIA I LA MINERIA 4.1La Influència dels transports Durant el segle XIX a Espanya el relleu de era molt muntanyós, i com a consecuencia va haveure un endarreriment dels transport, respecte els altres països es notava una gran diferencia. Per altre part no disposava de xarxes fluvials com als altres paisos d’europa. ● Les xarxes fluvials és el conjunt de rius i vies navegables d’un territori que es poden utilitzar per transportar persones i mercaderies. A causa de la manca de de transport Espanya passava per problemas economics ja que no tenia vies que facilites els intercanvis.
● Com per exemple el blat havia d’arribar desde la Meseta fins a les zones Mediterranias o que el carbó d’Asturies pugués escalfar al pagessos que habita en a Castella. I com a solució van veure l’opció d’utilitzar ferrocarrils per conectar amb el mercat Nacional i que s’impulses a gran velocitat. 4.2 Com es va construir el ferrocarril A l’any 1848 es va signar el primer tractat ferroviari espanyol, que unia Barcelona fins a Mataró. Pero aixó no es va Fer possible ja que es va enderrerir fins que aprovesin la LLEI GENERAL DE FERROCARRILS al JUNY del 1855. Despres es va obrir una etapa de construcció intesa i ràpida entre els 1856 i 1865.
Pero tot acaba quan la crisi financiera comença a enfonsar totes les accions de borsa i a continuació la paralització de les construccions al 1876 fins el 1885. 4.2.1INTENSIFICACIÓ DE CONSTRUCCIÓ La rapidesa en la construccio vasser deguda a les subvencions que oferia per part del govern a les companyies ferroviaries. Aquestes companyies despres van construir un regim de monopoli del ferrocarril en cara que que la majoria d’espanyols van posar la inversió. Una de les comunitats que va aportar va ser Catalunya amb l’objectiu de trassar noves lineas i que impulses l’expansió industrial i Comercial catalana.
Algunes decisions que van derivar de la LLEI GENERAL, van condicionar la historia economica de Espanya . Així doncs van establir una amplada entre carrils més grans respecte els carrils de les lines europees. Les motivacions de Fer les lines mes grans va ser amb les noves instal.lacions de calderes de vapor més grans per poder augmentar les potencies de les locomotores i superar les pendents més pronunciadas. Pero el objectiu no va tenir g aire exit ja que va dificultar els intercanvis entre ferrocarrils amb la resta d’europa, perque les mercaderies s’havien de transportar en les frontere ( no anava directe la mercaderia) perque suposava un augment notorio dels costos i temps.
A part es va reforçar una estructura radial amb centre a Madrid, que també va dificultar les comunicacions entre les zones més industrials ( Pais Basc, Catalunya, i Asturies). Pero després amb la LLEI GENERAL DE FERROCARRILS, van autoritzar a les companyies a importar lliurement sense aranzels per la transportació dels materials de la construcció. 5.Altres sectors industrials 5.1 L’expansió de la mineria Darrere el segle XIX Espanya havia acinseguit transformar-se en una economia industrialitzada i lligada a la siderurgia i la mineria del carbó i el ferro.
5.2 Com es va expandir La legislació de la mineria del 1868 a permetre la liberació del sector Absentisme Fet de viure el propietari lluny de les terres que posseeix, deixant-ne la gestió a un tercer i cobrant-ne la renda. El camp Acció directa Estratègia que rebutja la mediació de partits, institucions i dirigents; en la seua versió violenta, l'atemptat. Anarquisme i formes Sí AIT Associació Internacional de Treballadors, fundada a Londres el 1864. A Espanya hi entra el 1868 amb Fanelli i es constitueix com a FRE el 1870. Primeres organitzacion s Sí Anarcocol·lecti visme Corrent anarquista partidari de l'organització sindical i de la vaga enfront de l'atemptat.
Anarquisme i formes Sí Anarcosindical isme Síntesi d'anarquisme i sindicalisme que cristal·litza en la CNT (1910). Anarquisme i formes Anarquisme Doctrina que propugna l'abolició de l'Estat, la propietat privada i l'Església, i l'organització de la societat des de baix. Les idees Sí Anticlericalism e Hostilitat envers el poder social i polític de l'Església, molt estesa entre classes mitjanes laïcistes i món obrer. La resposta dels de dalt Apoliticisme Posició anarquista de rebuig a participar en partits i eleccions. Les idees Ateneu llibertari Local on es llegia, es discutia i es formava l'obrer; principal via de difusió de l'anarquisme amb la premsa.
Anarquisme i formes Bipolarització Divisió de la societat i del territori en dos extrems molt distants, sense grups intermedis que els connecten. La societat Sí Caciquisme Sistema de domini polític de les àrees rurals en què el cacic, propietari o professional influent, dirigeix el vot mitjançant xarxes clientelars i el favor administratiu. La societat Sí Caixa de resistència Fons que permet mantindre econòmicament els treballadors mentre dura una vaga. Primeres organitzacion s Sí Camarilla Grup d'influència no oficial al voltant de la cort, que condiciona les decisions polítiques.
La societat Capficat Tècnica de renovar el cep colgant-ne un sarment, usada pels rabassaires per allargar indefinidament el contracte. El camp Cartisme Moviment de masses britànic (1838–1848) que reclamava el sufragi universal masculí i el vot secret. Primeres organitzacion s Sí Colònia industrial Complex fabril allunyat de la ciutat, vora un riu, on la fàbrica, l'habitatge i els serveis són del mateix propietari. La resposta dels de dalt Sí Dictadura del proletariat Etapa de transició en què la classe obrera controla l'Estat per defensar la revolució i guiar-ne els primers passos.
Les idees Sí Emfiteusi Cessió del domini útil d'una terra a canvi d'un cànon, conservant-ne el propietari el domini directe. És la base de la rabassa morta. El camp Èxode rural Desplaçament de població del camp cap a la ciutat a la recerca de treball industrial. El camp Febre d'or Etapa d'expansió i especulació de l'economia catalana entre 1874 i 1886. Economia i dones Sí Federalisme Projecte d'organitzar l'Estat de baix cap a dalt, a partir de la sobirania dels municipis i les regions. A Catalunya, el de Pi i Margall, i terreny preparat per a l'anarquisme. Les idees Sí Feminisme Moviment de reivindicació dels drets de les dones.
Al segle XIX espanyol té dues vies separades: la de les escriptores reformistes i la de les obreres anarquistes. Economia i dones Sí FRE Federació Regional Espanyola de l'AIT, nascuda al congrés obrer de Barcelona del 1870 i d'orientació anarquista. Il·legalitzada el 1874. Primeres organitzacion s Sí FTRE Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, 1881: reorganització legal de l'anarquisme després de la clandestinitat. Al congrés de Sevilla del 1882 tenia 57.933 afiliats. Anarquisme i formes Sí Impost de consums Impost indirecte municipal sobre els aliments bàsics, que castigava desproporcionadament els pobres.
La protesta antiga Internacionalis me Principi segons el qual els interessos dels treballadors són comuns per damunt de les fronteres; s'encarna en l'AIT. Primeres organitzacion s Sí Jornaler Treballador agrícola sense terra que cobra un jornal diari i pateix atur estacional. El camp Sí Latifundi / minifundi Gran propietat concentrada, típica del sud, i propietat massa xicoteta per viure'n, típica del nord. El camp Llei Moyano Llei d'instrucció pública de 1857. Establia l'ensenyament obligatori de 6 a 9 anys, que no es va complir: el 1887 encara era analfabet el 77% de les dones.
Economia i dones Sí Luddisme Forma de protesta obrera consistent a destruir màquines, identificades com la causa de la pèrdua de treball. La protesta antiga Sí Motí de consums Revolta popular espontània contra aquest impost; forma de protesta «antiga», local i defensiva. La protesta antiga Oligarquia Elit reduïda formada per la fusió d'aristocràcia terratinent i alta burgesia, que concentra el poder econòmic i el polític. La societat Sí Parceria Contracte en què el pagés paga la renda amb una part de la collita. Va substituir la rabassa després de la fil·loxera.
El camp Sí Paternalisme industrial Model en què l'empresari proveeix habitatge i serveis als treballadors i, a canvi, controla la seua vida. La resposta dels de dalt Sí Plusvàlua Diferència entre el valor del que produeix el treballador i el salari que rep; per a Marx, la mesura de l'explotació. Les idees Sí Proletariat Conjunt de treballadors assalariats de la indústria que no posseeixen mitjans de producció. La societat Sí Propaganda pel fet Ús de l'atemptat espectacular com a mitjà de difondre les idees revolucionàries. Anarquisme i formes Sí Qüestió social Manera com les elits del segle XIX anomenen el conjunt de problemes derivats de les condicions de vida obreres.
La resposta dels de dalt Sí Quintes Sistema de reclutament militar per sorteig, del qual es podia escapar pagant; origen de nombroses revoltes populars. La protesta antiga Rabassa morta Contracte emfitèutic català pel qual el pagés conreava vinya fins que moriren dos terços dels primers ceps. El camp Sí Rerum Novarum Encíclica de Lleó XIII, 1891, que inaugura la doctrina social de l'Església. Accepta la desigualtat com un fet i hi oposa el paternalisme del patró. La resposta dels de dalt Sí Selfactina Filadora automàtica introduïda al tèxtil català a mitjan segle; la seua implantació va provocar la revolta obrera de 1854-55.
La protesta antiga Sí Sindicalisme catòlic Tercera via, impulsada per l'Església des de la Rerum Novarum, que accepta la desigualtat i hi oposa el paternalisme del patró. La resposta dels de dalt Sindicat groc Sindicat promogut o tolerat per l'empresa per evitar la implantació de sindicats de classe. La resposta dels de dalt Sí Socialisme científic Nom que Marx i Engels donen a la seua doctrina, basada en l'anàlisi de les lleis econòmiques i no en el desig moral. Les idees Sí Socialisme utòpic Corrent previ al marxisme que proposa comunitats i cooperatives model en lloc de la lluita de classes.
Les idees Sí Societat de classes Organització social en què la posició depén de la riquesa i no del naixement, amb igualtat jurídica però desigualtat econòmica. La societat Sí Societat de socors mutus Primera forma d'organització obrera, de caràcter assistencial: fons comú per cobrir malaltia, accident o mort. Primeres organitzacion s Sí Sufragi censatari Sistema en què només poden votar els homes amb una determinada renda o titulació. Exclou les dones i la major part de la població. La societat Sufragi universal masculí Dret de vot per a tots els homes majors de 25 anys, implantat el 1890 pel govern liberal de Sagasta. No va canviar els resultats perquè el caciquisme el neutralitzava.
La societat Terres comunals Terres d'aprofitament col·lectiu del veïnat, privatitzades amb les desamortitzacions, cosa que va empobrir els jornalers. El camp Trade union Associació britànica de treballadors d'un mateix ofici i localitat; antecedent del sindicat modern. Primeres organitzacion s Vaga general Aturada simultània del treball en diversos sectors o localitats com a mesura de pressió col·lectiva. A Espanya no es reconeix legalment fins al 1909. Primeres organitzacion s Sí