1. El context polític, social i cultural: Atenes a l'època de Pèricles
Flashcards
- Defineix la democràcia directa atenesa
- Règim en què la direcció política de la polis és exercida per la totalitat dels ciutadans, no per delegats.
- Requisits per ser ciutadà a l'Atenes de Pèricles
- Ser home lliure, de pare i mare atenesos, inscrit en el cens i complidor dels deures de ciutadania.
- Què eren els metecs a la Grècia clàssica?
- Estrangers que residien de manera estable en una ciutat grega, sense ser ciutadans.
- Any de les primeres reformes democràtiques a Atenes i qui les va impulsar
- 507 aC, amb Clístenes.
Preguntes tipus test
- Per què la democràcia atenesa del segle V aC no era realment universal?
- a) Perquè l'Assemblea només es reunia una vegada cada any.
- b) Perquè la direcció política quedava en mans de l'antiga aristocràcia.
- c) Perquè els ciutadans elegien delegats que governaven en nom seu.
- d) Perquè només una minoria de persones, els ciutadans, tenia dret a participar en la direcció política.
Resposta: d) Perquè només una minoria de persones, els ciutadans, tenia dret a participar en la direcció política.. Els ciutadans constituïen una minoria, ja que els esclaus, els nens, les dones i els metecs en quedaven exclosos.
- Quina afirmació descriu correctament la relació entre Clístenes i Pèricles en les reformes democràtiques?
- a) Clístenes va eliminar les muralles d'Atenes i Pèricles va fundar la democràcia.
- b) Clístenes va iniciar les reformes democràtiques el 507 aC i Pèricles va completar l'eliminació dels privilegis de l'aristocràcia.
- c) Tots dos van dirigir la guerra del Peloponès contra Esparta.
- d) Pèricles va iniciar les reformes democràtiques el 507 aC i Clístenes les va completar.
Resposta: b) Clístenes va iniciar les reformes democràtiques el 507 aC i Pèricles va completar l'eliminació dels privilegis de l'aristocràcia.. Les primeres reformes democràtiques es van dur a terme amb Clístenes, però va ser Pèricles qui completà l'eliminació dels privilegis aristocràtics i instaurà la democràcia directa.
- Un home lliure nascut a Atenes, fill de pare atenès i de mare estrangera, pot ser ciutadà de ple dret segons el sistema descrit?
- a) No, perquè és un metec, encara que hagi nascut a Atenes.
- b) Sí, perquè està inscrit en el cens.
- c) No, perquè no compleix el requisit que tant el pare com la mare siguin atenesos.
- d) Sí, perquè és lliure i viu a Atenes des del naixement.
Resposta: c) No, perquè no compleix el requisit que tant el pare com la mare siguin atenesos.. Només eren ciutadans els homes lliures de pare i mare atenesos, inscrits en el cens i complidors dels deures de ciutadania.
2. El gir humanista de la filosofia: de physis a polis
3. Els sofistes: Protàgores, Gòrgies i el debat sobre la justícia i el llenguatge
4. Sòcrates: missió, mètode, intel·lectualisme moral, eudemonisme i condemna
5. Biografia i obra de Plató: context històric, diàlegs i antecedents
6. Objectiu de la filosofia de Plató
7. La teoria de les idees: dualisme ontològic
8. La teoria del coneixement: dualisme epistemològic
9. L'ésser humà: dualisme antropològic i la immortalitat de l'ànima
10. L'ètica i la política de Plató
I 7 flashcards i 4 preguntes més al document.
Text del document
UNITAT 2: LA IL.LUSTRACIÓ GREGA I LA FILOSOFIA DE PLATÓ Guió: La il·lustració grega: 1. El context polític, social i cultural: Atenes a l’època de Pèricles 2. El gir humanista de la filosofia: de physis a polis 3. Els sofistes 3.1. Protàgores: relativisme i agnosticisme 3.2. Gòrgies: escepticisme i nihilisme 3.3. El debat sobre la justícia: physis o nomos? 3.4. El llenguatge: gramàtica i retòrica 4. Sòcrates 4.1. L’objectiu de la filosofia de Sòcrates 4.2. El mètode socràtic: ironia i maièutica 4.3. L’intel·lectualisme moral 4.4. L’eudemonisme de Sòcrates 4.5. La condemna a mort de Sòcrates La filosofia de Plató: 1. Biografia i context històric. 2. L’obra de Plató: els diàlegs. 3.
Antecedents de la filosofia de Plató 4. Objectiu de la filosofia de Plató 1 5. La teoria de les idees: dualisme ontològic 5.1. La primera formulació de la teoria de les idees 5.2. El concepte d’idea 5.3. El dualisme ontològic: el món sensible i el món intel·ligible 5.4. La relació entre el món sensible i el món intel·ligible 5.5. L’estructura del món intel·ligible: jerarquia de les idees i la idea del Bé 5.6. Gènesi i estructura del món sensible 5.7. Revisió crítica de la teoria de les idees 6. La teoria del coneixement: dualisme epistemològic 6.1. Només de l’universal pot haver ciència 6.2. Coneixement i reminiscència 6.3.
Tipus i graus de coneixement: la metàfora de la línia i el mite de la caverna 6.4. Vies per assolir l’aprehensió de les idees: la dialèctica i l’amor 7. La visió de l’ésser humà: dualisme antropològic 7.1. El dualisme ànima i cos 7.2. L’ànima com a principi vital 7.3. Les tres parts de l’ànima 7.4. La immortalitat de l’ànima 7.5. El destí últim de l’ànima 8. L’ètica i la política de Plató 8.1. La virtut com a ordenació de les tres parts de l’ànima 8.2. La concepció platònica de l’Estat: l’Estat com a organisme 8.3. La Justícia com a ordenació de les tres classes socials integrants de l’Estat. Relació entre les virtuts de l’individu i la justícia en la societat. 8.4.
L’educació dels futurs governants 8.5. El comunisme platònic 8.6. El paper i la funció de les lleis 8.7. Les formes de govern 2 LA IL·LUSTRACIÓ GREGA 1. El context polític, social i cultural: Atenes a l’època de Pèricles El segle V aC va ser l’època de la gran esplendor de la Grècia clàssica, durant la qual es produí l’ascensió i la caiguda de la ciutat d’Atenes. Una bona part de la primera meitat del segle transcorre trasbalsada per les guerres entre grecs i perses: les polis peninsulars havien ajudat les ciutats jòniques (498 aC) en la seva rebel·lió contra el domini persa, raó per la qual els perses s’havien proposat escarmentar les polis gregues.
Aquestes, doncs, s’associaren per plantar cara a l’enemic. Esparta va ser la polis capdavantera de la lluita per terra i Atenes va fer-se càrrec de la lluita marítima. Si bé les batalles de Marató (490 aC), Salamina (480 aC) i Platea (479 aC) són victòries que no van acabar definitivament fins al 449 aC, val a dir que Atenes havia aconseguit, ja feia uns quants anys, el lideratge polític i militar de món grec. L’any 490 aC s’inicià el govern d’Efialtes i de Perìcles, els quals van emprendre una sèrie de reformes polítiques que van portar a la instauració de la democràcia a Atenes. Durant uns quants anys, sota la direcció de Pèricles, Atenes assolí l’època més brillant de la seva història.
Va ser un temps de pau en què es van emprendre algunes de les obres més significatives del món clàssic, com el Partenó i l’Acròpoli. Mitjançant la lliga de Delos i la lliga àtica, es van establir llaços d’amistat, cooperació i defensa mútua entre Atenes i diverses polis. Amb el temps, però, aquesta aliança es va anar convertint en prepotència i domini d’Atenes sobre les altres ciutats, i els cabals de les lligues servien més per finançar els projectes i els interessos dels atenesos, que no pas els interessos comuns de les polis associades. Algunes ciutat es van revoltar contra Atenes.
Mentrestant, Esparta, gelosa del predomini atenès i desitjosa d’estendre el domini sobre el Peloponès a tot Grècia, es va aprofitar de la situació per enfrontar-se amb Atenes. L’any 431 aC s’inicia la guerra del Peloponés, que va durar fins al 404 aC, any que Atenes fou saquejada i obligada a enderrocar les muralles que l’havien protegida fins aleshores, i li va ser imposada la tirania dels Trenta. Els vint - i - set anys guerra van comportar no solament el desgast econòmic i social d’Atenes, sinó també l’inici de la seva decadència política. L’època de Pèricles (mort l’any 429 aC ja iniciada la guerra del Peloponés) és el període auri de la democràcia atenesa.
Les primeres reformes de tipus democràtic s’havien dut a 3 terme a finals del segle anterior (507 aC) amb Clístenes; va ser Pèricles, tanmateix, qui completà l’eliminació dels privilegis de l’antiga aristocràcia i instaura una democràcia directa, és a dir, un règim en què la direcció política de la polis era exercida no pas per uns delegats, sinó per la totalitat dels ciutadans.
Cal dir, però, que aquests constituïen una minoria, ja que només eren “ciutadans” els homes lliures, de pare i mare atenesos, inscrits en el cens i complidors dels deures de ciutadania; n’eren exclosos, doncs, a més dels esclaus, els nens, les dones i els metecs (nom amb el qual a la Grècia clàssica es designava els estrangers que residien, d’una manera estable en una ciutat). Els dos òrgans més importants de la democràcia atenesa eren l’Assemblea i el Consell.
L’Assemblea era la dipositària del poder suprem de govern: controlava els impostos i les magistratures, i tenia funcions legislatives i judicials; tots els ciutadans podien participar en les reunions que es feien setmanalment i on les decisions es prenien per majoria. El Consell estava format per cinc-cents membres, amb mandat per un any, i constituïa una delegació de l’Assemblea amb la missió d’executar-ne les decisions; una part dels membres del Consell eren escollits per elecció, i l’altra part, per sorteig: així, tots podien participar efectivament en la direcció política, fossin nobles o burgesos, comerciants o artesans, pagesos o mariners.
Pèricles ha passat a la història com un gran líder democràtic, un personatge honrat, intel·ligent, gran patriota i un gran defensor de la cultura. Amb Pèricles, Atenes viu un dels moments més esplendorosos de la seva història. La ciutat, no només esdevé la ciutat més important de Grècia, sinó que viu un moment gloriós a tots els nivells: econòmic, polític, social i cultural. La filosofia, la història, l’arquitectura, la música, el teatre, la literatura, l’escultura, floreixen i brillen de tal manera, que el segle V a. C a Grècia ha estat comparat amb el segle de les llums o la il·lustració de l’Europa moderna.
Historiadors com Herodot, escultors com Fídies, esciptors com Esquil, Sòfocles o Eurípides, brillem amb llum pròpia en l’Atenes del segle V a.C. Menció especial mereix la figura d’Aspàsia de Milet, segona muller de Pèricles, que ha passat a la història pel seu alt nivell cultural i per la influència que exercí en la cultura i pensament del seu temps. Es veu que la seva influència va ser de tal magnitud que fins hi tot Sòcrates va ser influït pels seus ensenyaments. Aquest fet és altament significatiu si pensem en les circumstàncies polítiques i socials en que vivien les dones d’aquell temps. 4 2.
El gir humanista de la filosofia: de physis a polis La democràcia de Pèricles va comportar el debilitament de l’aristocràcia i generà una nova ciutadania que assumeix el poder i que té unes noves necessitats i interessos intel·lectuals que es plasmaran el la nova orientació que pren el pensament filosòfic. La filosofia presocràtica, estudiada fins ara, té un marcat caràcter cosmològic. La seva preocupació principal era explicar la naturalesa i la constitució del món. L’ésser humà era considerat com un ésser natural més que forma part del cosmos i al qual s’aplica la mateixa llei que regeix aquest. Amb l’adveniment de la democràcia la filosofia canvia d’orientació.
Deixa de banda els problemes cosmològics i es centra en l’estudi de l’ésser humà. Però no de l’ésser humà pensat de forma abstracta, sinó en la seva situació concreta, com a ciutadà i habitant de la polis. L’objectiu de la filosofia serà, a partir d’ara, intentar trobar la millor solució als problemes pràctics que la vida en la ciutat planteja: ¿ com governar bé una ciutat ? ¿ quina és la millor forma de govern? ¿ Què s’ha de fer per tenir èxit en la vida pública? ¿Com escollir el que és més avantatjós? La democràcia introdueix nous valors en la cultura grega com el valor de la isonomia1 i el valor de la isegoria2 que tenen un paper fonamental en el canvi de rumb que pren la filosofia.
Amb aquests valors neix un nou concepte de virtut ( areté ). Si fins aleshores, les virtuts més importants eren el llinatge aristocràtic, la noblesa de naixement, la força vinculada al poder o l’honor, ara, amb la democràcia ja plenament consolidada, naixeran altres tipus de virtuts vinculades als valors polítics democràtics: la participació democràtica, l’art del bon parlar o retòrica, el domini del raonament, etc.
En democràcia, el llinatge o la força ja no són importants, l’home virtuós ja no és aquell que prové d’una bona família, que té riqueses o que té una gran fortalesa física, sinó aquell que domina el llenguatge, la retòrica, que sap parlar bé en públic, que sap defensar de manera raonada les idees i que sap convèncer l’auditori en l’àgora. En definitiva aquell que és capaç d’obtenir l’èxit social i polític. Neix així la convicció de que l’ésser humà és l’ésser a partir del qual tota la resta de coses poden arribar a tenir sentit i per tant, no pot ser reduït a mera naturalesa com pensaven els filòsof anteriors, sinó que ha d’ocupar el centre de la reflexió.
1 Isonomia: del grec “iso” que vol dir “igual” i “nomos” que vol dir llei. La paraula isonomia significa “igualtat davant la llei”. 2 Isegoria: del grec “iso” que vol dir “igual” i “goros” que vol dir veu. La paraula isegoria significa igualtat de veu, és a dir igualtat de paraula. 5 A aquesta nova orientació contribueixen no tan sols les noves necessitats creades pel sistema democràtic, sinó també el clima de desconfiança provocat per les contradiccions que presentaven les diverses teories sobre la naturalesa dels filòsofs anteriors.
Això, juntament amb el contacte amb altres cultures, portà als sofistes, filòsofs més representatius d’aquest moment històric, a defensar, per primera vegada en la història de la filosofia, el relativisme i l’escepticisme, tant pel que fa al coneixement de la naturalesa, com pel que fa al coneixement dels valors morals. Si fins ara, tots els pensadors presocràtics partien de la idea de que era possible assolir la veritat tant en l’àmbit teòric com en l’àmbit pràctic, els filòsofs del segle V a. C, els Sofistes, posaran en dubte aquesta aspiració. 3.
Els sofistes El mot grec “sophistés” significava en un primer moment simplement “el que sap fer” alguna cosa, que és “hàbil o destre” per fer-la; després va significar “savi” en general i, més endavant, va implicar la connotació “d’educador”. Ja a Atenes, a l’època de Pèricles, s’entenia per sofista un professional de la saviesa, el posseïdor d’un saber que era capaç de transmetre’l. El sofista vivia de l’ensenyament d’aquest saber i es feia pagar per aquest ensenyament. Així, doncs, els sofistes van ser els educadors de la democràcia atenesa.
Els sofistes van ser una sèrie d’intel·lectuals d’origen no atenès que confluïren a Atenes cap al final de la primera meitat del segle V aC, atrets per la ciutat que dominava el món grec. El nou ordre polític, la democràcia atenesa, tenia noves exigències a que els sofistes donarien satisfacció. En efecte, a l’Assemblea triomfava aquell qui era capaç de fer propostes atractives i convèncer els seus conciutadans que eren vàlides. Per això calia dominar les tècniques i l’art del discurs i posseir coneixements de tot allò que afectava la ciutat; qüestions jurídiques i administratives, problemes econòmics, etc.
I els sofistes eren precisament els qui oferien aquest conjunt de coneixements al jovent atenès, àvid de destacar en les activitats públiques i privades de la ciutat. Els sofistes es van presentar a la societat atenesa com uns tècnics de l’educació, que oferien uns nous coneixements per a l’ordre social recentment instaurat. Duien a terme el seu objectiu educador de dues maneres: amb discursos públics i amb cursos privats destinats a grups reduïts.
Mitjançant els discursos, a més de donar-se a conèixer i aconseguir el seu prestigi i renom, proclamaven que l’ordre social democràtic s’havia de basar en l’imperi de la llei, per la qual cosa calia augmentar el nivell cultural i la cultura política dels ciutadans a fi que la participació ciutadana fos efectiva. La finalitat dels cursos privats era la formació dels futurs 6 dirigents de la societat, perquè cap societat, ni tampoc la democràtica, no pot funcionar adequadament sense dirigents competents.
En la societat anterior a la democràcia, l’educació, pel que fa a les classes socials populars, es limitava a la transmissió oral dels valors morals, socials i religiosos tradicionals a través de la recitació de la poesia heroica i de l’adquisició de l’ofici familiar. Per als fills de la noblesa, l’educació consistia en exercicis de gimnàstica i de lluita per preparar el cos; en l’aprenentatge de la lectura, l’escriptura i la música; Amb això el noble en tenia prou per exercitar la virtut (areté, mot grec que significa “excel·lència) que ja posseïa per naixement.
Els joves nobles que volien dedicar-se a l’activitat política aprenien d’una manera empírica, a través del contacte del familiar o de l’amic de la família que s’hi dedicava. La novetat de l’ensenyament sofístic és la idea democràtica segons la qual l’excel·lència, la virtut, l’areté, es podia obtenir sense ser noble, que no s’hi naixia virtuós o excel·lent, sinó que també es podia triomfar en la vida pública i privada amb l’esforç i exercici. En definitiva que la virtut es pot ensenyar. Les opinions sobre l’aprenentatge de la virtut a través de l’educació eren diferents d’uns sofistes a uns altres, però tots ells posaven el tema a discussió.
L’opinió més equilibrada és potser la de Protàgores que creia que l’èxit de l’educació depèn d’unes disposicions naturals, però que el factor determinant és l’exercitació, la qual fa bé a tothom amb independència de la seva naturalesa. Arrel d’això, el significat de la paraula areté va sofrir una modificació en aquesta època: si abans es referia a un do natural – superioritat i capacitat de domini- pròpia d’una classe social, la noblesa, ara amb els sofistes passà a significar l’habilitat i el conjunt de tècniques per triomfar en la vida.
Per tant, els coneixements que s’adquirien tenien un valor pràctic: havien de servir per defensar els interessos privats enfront dels interessos dels altres i, en l’àmbit públic, per reeixir en l’assemblea o en els tribunals. Els sofistes ensenyaven a argumentar i a donar raons de les opinions personals, a presentar les idees d’una manera atractiva i brillant i a saber revestir-les dels elements erudits que fan que siguin admirables. Els sofistes ensenyaven aquestes tècniques i cobraven per la seva feina, és a dir, que la seva tasca no era desinteressada ni contemplativa, sinó lucrativa.
Molts d’ells tenien com activitat complementària l’ofici de logògraf, un ofici consistent en escriure discursos per encàrrec. Aquesta tasca era molt sol·licitada per aquella època i bastant lucrativa. El funcionament de la democràcia exigia una bona habilitat per parlar en públic, per tant, tots aquells que volien influir en la política havien de parlar bé i per això, alguns es feien escriure els seus discursos. Els encarregats d’escriure’ls eren els Sofistes. Cal mencionar també les peculiars característiques del sistema judicial grec. En Grècia, al segle V a.
C els judicis eren orals, també ara ho són, però no existien ni advocats ni procuradors, sinó que cada part en litigi havia de defensar-se per si mateixa davant el tribunal i això exigia ser convincent i dominar l’art de la 7 paraula. Els sofistes van ser grans mestres de retòrica, dominaven perfecció l’art de la paraula, de l’argumentació i les tècniques de persuasió. Els sofistes han estat caracteritzats també com els antilogikós, és a dir, com aquells que són capaços de defensar racionalment tant una tesi com la contrària. De trobar arguments i contra arguments sobre una mateixa qüestió.
Segons Protàgores, el mètode de l’antilogia consisteix en “ensenyar a discutir i a organitzar un torneig de raons i contra raons”. La corrupció d’aquesta tècnica o mètode rep el nom d’erística 3. L’erística a diferència de la retòrica i l’antilogia consisteix en l’art de disputar mitjançant paraules sense cap altre objectiu que la disputa mateixa o l’engany. Aquest esplendor de la retòrica i de les tècniques d’argumentació tindrà una gran repercussió en el pensament filosòfic, ja no interessa tant descobrir la veritat, el que cal és convèncer l’auditori.
D’entre les aportacions dels sofistes al pensament filosòfic cal destacar-ne les següents: La introducció del relativisme i l’escepticisme en l’àmbit del coneixement La introducció del convencionalisme en l’àmbit de la moral i de la política. Exercici 1 3.1. Protàgores d’Abdera: relativisme i agnosticisme Protàgores d’Abdera 480-410 a.C. Gran mestre de retòrica que ensenyà per tota Grècia. Va ser el primer que es va autoproclamar com a Sofista. En la seva última estada a Atenes va ser acusat d’impietat i fugí, abans del judici en un vaixell que finalment naufragà. Va escriure una obra titulada “Les Antilogies” que tracta sobre la tècnica de l’argumentació.
En aquesta obra, Protàgores mostra que sobre qualsevol qüestió es poden oferir arguments diversos, tant a favor com en contra. El principi fonamental del pensament de Protàgores és el següent: “l’home és la mesura de totes les coses, de les que són, perquè són i de les que no són, perquè no són” D’aquest principi se’n poden derivar els trets característics més importants de tot el pensament de Protàgores. L’humanisme. L’home com a mesura de totes les coses, mostra el gir antropològic de l’època. Ja no importa la natura, sinó l’home, el centre es trasllada de la phýsis a l’ésser humà. És l’home qui decideix què són les coses i què no són.
Relativisme 3 Erística: És l’art de disputar, que en els sofistes té com a finalitat el triomf de la pròpia opinió enfront la de l’adversari, permetent fins i tot l’ús d’arguments il·legítims o fal·laços 8 No hi ha veritats objectives, permanents ni universals. La veritat, tant si ens referim als fets com si ens referim als valors, depèn de cada home, de cada societat. És l’home, cada home, i no la natura, qui determina el que és veritat i el que no ho és, allò que té valor i allò que no en té. Protàgores diu: “Tal se’m mostra a mi cada cosa, tal és per mi; i tal se’t mostra a tu, així és per tu, atès que tu i jo som homes”.
Pragmatisme Com que no hi ha una veritat absoluta que pugui servir de referència, el que cal és deixar-se guiar per la utilitat o conveniència de cada moment. El savi és aquell que sap o coneix què és el més convenient i adequat en cada moment. Agnosticisme Protàgores va mantenir una postura agnòstica davant els déus. Agnosticisme vol dir impossibilitat de conèixer. Creia que no es podia demostrar l’existència dels déus i per tant, res de cert podíem dir d’ells. La seva obra Sobre els déus va ser cremada a l’àgora i va provocar que fos acusat d’impietat. Tanmateix Protàgores creia que la religió pot ser una institució útil per a la societat, ja que serveix d’element cohesionador.
Aquesta idea, però no agradà gaire als ciutadans atenesos. Justícia com a convenció El relativisme respecte al coneixement i la veritat, juntament amb la visió agnòstica sobre la divinitat, porten a Protàgores a defensar una concepció convencionalista de la Justícia i dels valors morals. Allò que és just o injust no depèn ni de la naturalesa ni de la divinitat, sinó que depèn de la convenció humana, és a dir, d’allò que els humans han acordat. Si l’home és la mesura de totes les coses, també ho és de la Justícia. És ell qui dictamina el que és el just i el que és l’injust. Totes les normes o lleis humanes són convencionals. Exercici 3 3.2.
Gòrgies: Escepticisme i nihilisme Gòrgies va néixer a Leontino (Sicilia) cap l’any 485 aC. Deixeble d’Empèdocles, s’estableix en Atenes on obté un gran èxit com a mestre de retòrica. Igual que tots els sofistes, creia que tots els ciutadans han de ser experts en l’art retòric de commoure i persuadir. Si Protàgores ha estat considerat el representant més important del relativisme dins del moviment sofista, Gòrgies serà considerat com el representant de l’escepticisme. Relativisme i escepticisme no són el mateix. El relativisme no nega la possibilitat del coneixement ni de la veritat, només nega que el coneixement i la veritat siguin absoluts.
Per al 9 relativisme el coneixement i la veritat són relatius. En canvi, l’escepticisme nega la possibilitat de qualsevol tipus de coneixement i en conseqüència també de qualsevol tipus de veritat. Gòrgies dirigeix les seves crítiques a la doctrina dels elèates sobre l’ésser. En una obra titulada Sobre la natura i el no-ésser, Gòrgies nega totes i cada una de les tesis de Parmènides sobre l’ésser. Contràriament al que havia afirmat Parmènides i els elèates Gòrgies afirmarà el següent: 1. Res és i res existeix 2. Si existís quelcom no podria ser conegut 3. Si alguna cosa existís i pogués ser coneguda, seria incomunicable L’argumentació que segueix per defensar aquestes tesis és la següent: 1.
Res és i res existeix La primera tesi la defensa de la manera següent. Si quelcom fos, hauria de ser o bé etern o bé engendrat. Si fos etern, hauria de ser infinit, però si fos infinit, no tindria cabuda en res ni podria estar en res. Per tant, allò que no pot estar en res no existeix. D’altra banda, si no fos etern, hauria d’haver començat a ser, però, per començar a ser, abans hauria de no ser, la qual cosa és impossible, ja que el no- ésser no és res. Així, l’ésser ni és etern ni té origen, i , per tant no és. 2. Si alguna cosa és, no es pot conèixer Si per un absurd, l’ésser és, no es pot conèixer, perquè o bé l’ésser és allò que és pensat o bé és diferent a allò que és pensat.
La primera possibilitat és falsa, ja que no tot el que penso és. Si afirmem que l’ésser es diferent del pensar, allò que conec pel pensar seria un no-ésser i és impossible conèixer l’ésser a partir del no-ésser. Per tant, si l’ésser existís, no seria pensable o cognoscible. 3. Si l’ésser fos cognoscible seria incomunicable. Si fos el cas que l’ésser es pogués conèixer no podríem transmetre o comunicar aquest coneixement.
Ja que allò que coneixem ho pensem i entre el que pensem i el que diem es troba la paraula, però la paraula és quelcom diferent de l’ésser i a més a més la paraula no significa el mateix per a dos persones diferents i no pot donar a ambdues persones la mateixa representació de l’ésser. Per tant, encara que poguéssim conèixer l’ésser, aquest seria incomunicable. 10 Per a Gòrgies hi ha un divorci essencial entre el signe (la paraula) i el significat (el objecte o cosa denotat per la paraula). Gorgies destaca la impossibilitat de transmetre la realitat mitjançant la paraula. Per tant, la paraula al no poder transmetre el coneixement, només té una funció persuasiva.
La paraula no té cap contingut universal. Es més aviat un art per convèncer a l’ignorant. Aquesta és l’única funció del llenguatge. PARMÈNIDES: ÉSSER.........PENSAMENT...........LLENGUATGE GÒRGIES: ? ........PENSAMENT...........LLENGUATGE Exercicis 4 4. Sòcrates (470 –399 aC) Va néixer en un “demos” d’Atenes. El seu pare era un artesà escultor i la seva mare llevadora. Sembla que en la seva joventut va rebre una bona instrucció i coneix la filosofia d’algunes de les escoles anteriors, especialment la d’Anaxàgores, la dels elèates i la dels pitagòrics. També entra en contacte amb el pensament dels sofistes.
A la mort del seu pare, heretà una petita fortuna que li permetrà viure de forma modesta, però sense preocupacions econòmiques, la qual cosa li permet dedicar-se a la filosofia. No participa en política, però compleix amb honestedat els seus deures cívics i fins i tot intervé en la defensa d’Atenes en algunes batalles de la guerra del Peloponès mostrant gran resistència i valentia.
Sòcrates té la convicció d’assumir una missió encomanada per la divinitat: defensar la racionalitat de la vida moral, però la seva crítica va semblar molt perillosa a la mentalitat formalista i conservadora dels governants, que el van acusar de corrompre a la joventut amb les seves idees i d’impietat per negar als Déus. En coherència amb les seves idees i a diferència de Protàgores, no va fugir de la ciutat i va acceptar la seva condemna a mort, que s’executà l’any 399 aC. 11 Una gran part de la cultura occidental es basa en el pensament grec i Sòcrates n’ha estat un dels principals forjadors.
Si més no, això és el que ha cregut la tradició històrica, que ha dividit la filosofia grega en dos períodes: el presocràtic i el postsocràtic. Segurament, aquesta divisió és força inadequada; en tot cas, tanmateix, la influència de Sòcrates ha estat enorme, fins i tot decisiva, quant a la direcció que va prendre tota la filosofia posterior. Sòcrates ha tingut, al llarg de la història, grans defensors i grans detractors, però pràcticament cap filòsof no l’ha pogut deixar de banda.
I, això, no obstant, del seu pensament no en sabem res amb certesa, ja que no va escriure ni un sol mot, no pas perquè no dominés l’escriptura o perquè no tingués res a dir, sinó perquè considerava que la paraula fossilitzada en el text escrit és morta, no té cap valor formatiu. Només podem conèixer el seu pensament, doncs, a través dels testimonis que ens l’han transmès.
Allò que sí que podem afirmar és que va ser un personatge que causà un fort impacte en els seus contemporanis, perquè, en les obres de l’època, hi trobem múltiples referències, tant en forma de lloances entusiastes com de blasmes d’allò més punyents, cosa que demostra que, respecte d’ell, ningú no podia restar indiferent; suscitava grans amors o bé despertava grans odis. Per això, els qui van escriure sobre ell difícilment podien fer-ho des d’un punt de vista neutral i desapassionat, de manera que resulta difícil poder saber què és el que realment pensava.
Són bàsicament quatre els autors que més extensament van escriure sobre Sòcrates: el comediògraf Aristòfanes, l’historiador Xenofont i els filòsofs Platò, aquest deixeble seu, i Aristòtil. En opinió de molts dels seus contemporanis, Sòcrates no era més que un sofista, i és cert que tenia trets comuns amb ells: no estava interessat en l’estudi de la physis, només ho va estar en la seva joventut, sinó que es preocupava bàsicament dels problemes de l’ésser humà. Sembla, a més, que durant un temps, la seva activitat va fer causa comuna amb la resta de sofistes quant a la defensa de la llibertat de pensament i a l’enfrontament amb les opinions heretades de la tradició.
Més tard, però, no solament se’n va distanciar, sinó que s’hi enfrontà obertament en qüestions tan fonamentals com la naturalesa de la virtut o la finalitat de l’educació i del mètode educatiu. Per Sòcrates el relativisme i l’escepticisme eren els principals responsables dels mals que estava patint la societat del seu temps i a combatre aquests mals va dedicar la seva tasca. 4.1. La missió socràtica Si per entendre el pensament de qualsevol autor és important la contextualització en el moment històric en que va viure, pel que fa a Sòcrates això és absolutament imprescindible.
Cap a l’any 424 a.C., amb l’inici de les guerres del Peloponès, l’època d’esplendor que vivia Atenes comença a decaure i s’inicia un període d’inseguretat, d’accions bèl·liques, de crisis econòmiques, etc.., el qual incrementà l’individualisme que ja estava implícit en les ensenyances dels primers sofistes sobre la virtut entesa com a habilitat per triomfar en la vida. L’art de la 12 retòrica s’utilitzava només per al guany purament personal i cadascú intentava obtenir beneficis personals a costa de la col·lectivitat. Aquesta era l’arrel, segons, Sòcrates, de la degradació moral en què anava caient Atenes. Contra aquesta visió, hi oposà un altre concepte de virtut: tenir cura de l’ànima.
“Jo no faig res més, ens diu, que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vell, de no ocupar-vos del cos ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l’ànima per fer-la tornar com més bona millor, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut” ( Plató: Apologia de Sòcrates.) Aquesta era la tasca que, segons deia, li havia encomanat la veu d’un daimon ( un ésser intermediari entre els déus i els humans) que sentia en el seu interior des de jove.
“I si algun de vosaltres (...) em diu que ja se n’ocupa (de l’ànima), no el deixaré anar de seguida i me n’aniré sinó que li faré preguntes i l’examinaré i l’investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut, però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen i s’estimi tant les coses que en tenen poc”. Aquesta tasca el va absorbir tant que va negligir completament la seva vida personal i familiar: anava mal vestit i mal menjat, i la seva dona li tirava en cara que no procurés per la família. A més el fet d’anar increpant constantment la gent amb preguntes li valgué el qualificatiu de “tàvec d’Atenes”.
I per què tanta insistència que els humans s’ocupessin de la seva ànima per esdevenir persones bones? Perquè és l’única manera d’aconseguir la felicitat, que és, en definitiva, la finalitat última de les nostres accions. Sòcrates afirma que la persona autènticament feliç és la que és bona, la que practica la virtut, no pas la que acumula riqueses, aconsegueix l’èxit polític o esdevé famosa.
El problema, tanmateix, rau en saber què entenia Sòcrates per virtut, ja que segons els sofistes la virtut consistia justament, com hem vist, en allò que ell reprovava, l’habilitat en els negocis (econòmics, polítics, etc.) per aconseguir l’èxit personal, cosa que en una societat democràtica es basava en el domini de la paraula; cal que recordem que tenia la raó, la veritat, aquell qui guanyava en els debats: la força d’una afirmació depenia no tant del contingut, d’allò que es defensava, sinó de com es defensava. Si Gòrgies deia que és just allò que convé al més fort, serà així si ningú no és capaç de demostrar ( de convèncer els altres ) que consisteix en una altra cosa.
Tothom pot tenir la idea de justícia que li plagui, però triomfarà la que sigui argumentada més convincentment, la qual, per tant, serà acceptada per la majoria. Sòcrates està totalment en contra d’aquest relativisme: allò que no és just no és just, encara que la majoria cregui el contrari. Cal, doncs, esbrinar en què consisteix l’autèntica justícia i si, de debò, la justícia és una virtut, com ho són la valentia, la generositat o la moderació.
13 La majoria dels grecs de l’època haurien estat d’acord que les que acabem d’esmentar són virtuts bàsiques de tot bon ciutadà: caldria, tanmateix, aclarir com s’ha d’entendre cadascuna i, en definitiva, què cal entendre per virtut, és a dir, que és allò que fa que una acció determinada sigui virtuosa. L’objectiu, per tant, serà arribar a una definició general de virtut per la qual totes les altres ho són. I això és important perquè no es pot ser virtuós si prèviament no se sap què és la virtut, de la mateixa manera que no es pot ser just si no se sap què és la justícia. La recerca d’aquestes definicions serà, doncs, la tasca bàsica de la investigació socràtica.
Aquest és l’aspecte que va contribuir a fer que se’l confongués amb els sofistes, ja que una de les qüestions bàsiques que platejaven era si la virtut, de la qual ells precisament es consideraven mestres, podia ser ensenyada. Si Sòcrates hagués formulat una definició de virtut, s’hauria situat al mateix nivell que ells, i l’única cosa que hauria pogut fer era argumentar-la per tal que, en el debat públic, hagués vençut la seva opinió enfront de la des altres. Però Sòcrates va canviar el plantejament: ell no sap que és la virtut, però sap que no és allò que defensen els sofistes, perquè allò que sigui la virtut no depèn de la força argumentativa sobre la qual pugui recolzar una opinió.
Així, doncs, el primer pas per descobrir l’autèntica naturalesa de la virtut serà el reconeixement de la pròpia ignorància. Però no es tracta de la ignorància de l’inculte, sinó d’allò que podríem anomenar una “ignorància sàvia”, tal i com ell ho deixa entreveure en un passatge de l’Apologia. Així, doncs, Sòcrates volia ordenar racionalment la convivència i creia que això només era possible si es definien uns valors i unes lleis vàlides per a tothom. Per això, es feia necessari combatre el relativisme i l’escepticisme i afirmar l’existència de valors universals, i assenyalar el mètode a partir del qual podem arribar a conèixer-los.
Sòcrates creia que de la mateixa manera que un sabater no pot fer bones sabates si abans no sap que és una sabata, de la mateixa manera els ciutadans no poden ser justos o virtuosos o feliços si ignoren el significat d’aquestes paraules. Per tant, la tasca consistirà en cercar una definició universalment vàlida dels conceptes morals. A aquesta definició només es pot arribar mitjançant la raó, ja que aquesta en ser comuna a tots, i si és utilitzada de forma correcta, ens pot permetre arribar a les mateixes conclusions. Per a fer possible aquest objectiu cal un mètode. Quin mètode és aquest? Exercici 5 4.2.
El mètode socràtic: ironia i maièutica 14 Sòcrates assenyala que el camí per al coneixement dels valors morals universalment vàlids és el llenguatge, però el llenguatge entès no com a retòrica o art de persuasió, sinó com a diàleg. Al coneixement s’hi arriba a partir del diàleg. La paraula “diàleg” prové de “dia” que vol dir “a través de” i de “logos” que vol dir “raó”. Per tant, al coneixement arribem a partir de l’exercici de la raó. La idea de Sòcrates és que la veritat sobre qualsevol qüestió es troba en nosaltres de manera innata i per tant, només cal trobar-la fent un bon us de la nostra raó. “Coneix-te a tu mateix” és la formula o la màxima de Sòcrates.
La idea que tenia Sòcrates de la filosofia és que no s’ha d’ensenyar filosofia, sinó que s’ha d’ensenyar a filosofar. La filosofia és una disciplina que ens ensenya a fer un bon ús de la raó per així poder trobar el coneixement i la veritat per nosaltres mateixos. Com que la veritat ja es troba en cadascú de nosaltres només cal trobar-la i fer que aquesta surti a la llum. Però com és fa això? A partir de la inducció maièutica. La inducció maièutica és un mètode filosòfic practicat per Sòcrates que consta de dues fases: la fase de la ironia o refutació i la fase maièutica. 1.
Ironia o refutació En la primera fase, Sòcrates, tot dialogant amb algun dels seus deixebles sobre alguna qüestió, per exemple, sobre la justícia, li demana al seu interlocutor pel concepte corresponent, ja que se suposa que si en el seu discurs ha usat una determinada paraula, és perquè coneix el seu significat. Però quan l’interlocutor es disposa a donar la definició del concepte, sovint amb idees derivades dels mites, de la tradició, de tòpics o de coneixements superficials, Sòcrates hi troba tants entrebancs i contradiccions – moment de la ironia i la refutació – que l’interlocutor acaba per admetre que les definicions aportades són inacceptables.
I en aquell moment pren consciència de la seva ignorància sobre el tema. El benefici obtingut consisteix a despendre’s de les falses concepcions anteriors. 2. La maièutica La segona fase del mètode, la fase de la inducció maièutica ( maieuomai, “ajudar a infantar”) és la part constructiva del mètode, és aquella en que la veritat objectiva surt de l’interior de cadascú. Eliminades las definicions i les idees inacceptables s’inicia la recerca de la definició universal partint d’exemples de coses conegudes concretes i particulars.
Per exemple, si es busqués la definició de la justícia, es començaria per anomenar les coses que ens semblen justes per, a partir d’aquestes, cercar-ne d’altres que siguin justes també 15 i trobar el que tenen en comú, fins arribar a una idea més abstracta i universal que pugui encabir-les a totes. (mètode inductiu: del particular i concret a l’universal i abstracte). Aquest mètode el compara Sòcrates amb l’art de les llevadores, perquè aquestes no engendren el nadó, sinó que amb la seva tècnica ajuden a fer-lo néixer. De la mateixa manera el no oferia als seus deixebles, cap definició, sinó que els ajudava a cercar-la i trobar-la per si mateixos.
En sintonia amb la màxima “coneix-te tu mateix”, comentada abans, el coneixement s’obté cercant-lo en la pròpia subjectivitat racional. Aquí Sòcrates també s’oposa als Sofistes, perquè aquests pensaven que el coneixement venia de l’exterior de l’ésser humà i que cadascú l’interpretava a la seva manera. Per a Sòcrates a més a més, la recerca del coneixement és una tasca que no té límit, sempre podem trobar un exemple concret que ens obligui a repensar la definició que hem acceptat com a vertadera i pot ser fins i tot que sobre alguna qüestió determinada la resposta quedi oberta i sense resposta.
El mètode socràtic d’inducció maièutica solia desconcertar aquells que dialogaven amb ell, per això, es va guanyar el mot de “tàvec d’Atenes” en comparar el malestar que provoca la picada d’un tàvec amb el que provoca el reconeixement de la pròpia ignorància. Amb Sòcrates la filosofia reprèn de nou el camí cap al coneixement i la veritat. Sòcrates superant els Sofistes creu en la possibilitat d’assolir un coneixement objectiu. Exercici 6 4.3. Intel·lectualisme moral L’objectiu últim del saber és la virtut. El saber ens ha de portar al coneixement del que és correcte, del que és just, del que és bo. Fent-se savi, l’ésser humà esdevé virtuós.
Qui coneix allò recte obra amb rectitud i qui coneix què és la justícia, és just, perquè ningú amb autèntic saber pot actuar incorrectament. De la mateixa manera que un bon sabater és aquell que sap fer bones sabates, una persona justa és aquella que coneix la virtut. Només pot comportar-se de manera virtuosa aquell que coneix la virtut. Sòcrates identifica el saber amb la virtut i la maldat amb la ignorància. Aquesta posició es coneix amb el nom d’intel·lectualisme moral. L’intel·lectualisme moral subratlla l’optimisme antropològic de Sòcrates ja que segons ell “ningú no obra malament de forma voluntària” . Qui actua malament ho fa per ignorància, és a dir, perquè no coneix el bé.
La maldat, per Sòcrates és fruit de la ignorància, els conceptes judeocristians de pecat o culpa són totalment aliens al pensament de Sòcrates. I com que la ignorància és la causa de la maldat, d’aquí la importància de l’educació, per promoure la virtut humana. Però per què tanta insistència en la virtut? 16 4.4. L’eudemonisme socràtic Per a Sòcrates qui pensa correctament (raó), obra correctament (virtut) i qui obra correctament, assoleix la felicitat. Qui fa servir la raó, coneix la virtut i qui obra d’acord amb la virtut és feliç. Per Sòcrates, la raó, el do humà més excel·lent, és la font de saber, de la virtut, del coneixement del bé i de la felicitat durable.
La felicitat no és la riquesa, la bellesa, el poder, la fama, la força corporal, ni tampoc el plaer sensual. La raó cerca el bé objectiu, el destria dels béns aparents i l’identifica pels seus efectes positius en l’ànima: la pau d’esperit i la satisfacció íntima fruit de la vida virtuosa. La persona virtuosa és serenament feliç perquè obra coherentment segons el bé mostrat per la raó. L’ideal de la saviesa és dirigir racionalment la vida. La funció de la filosofia és, per influència pitagòrica, promoure la reflexió a fi de tenir cura d’allò humà més noble: l’ànima.
La llibertat genuïna apareix quan la raó apaivaga les inclinacions materials i sensuals, quan l’ànima governa el cos i els instints i s’allibera del seu esclavatge. Sòcrates arriba així a una ètica objectiva, autònoma i autàrquica, que prové del nostre interior. Objectiva, perquè tothom troba el mateix bé si utilitza bé la raó. Autònoma, perquè cadascú basa la seva conducta en aquest bé, idèntic a tothom. Autàrquica o independent, perquè la raó no es plega a res distint a la pròpia racionalitat. Lluny de la dependència de la religió grega, de la tradició i també de la demolidora sofística, s’alça el coneixement racional i la moral objectiva. Es culmina així l’objectiu socràtic. 4.5.
La condemna de Sòcrates Aquest intel·lectualisme moral, consistent en trobar en la raó el bé i la virtut i actuar d’acord amb la consciència li va valer a Sòcrates l’acusació d’impietat, és a dir, de desafiament a la moral, la tradició i l’ordre social establert. Sòcrates, en lloc de fugir, va acatar l’acusació, però en el judici, en lloc d’intentar defensar-se davant del tribunal, és va mostrar tant ferm i segur de les seves conviccions que acabà irritant encara més al tribunal, el qual el va condemnar a la pena de mort. Podia haver fugit, però coherent amb les seves conviccions va preferir acatar la decisió del tribunal i va beure la mortal cicuta. 17 LA FILOSOFIA DE PLATÓ 1.
Biografia i context històric Plató és, juntament amb Aristòtil, un dels pensadors que més influencia ha tingut al llarg de la història. Va néixer a Atenes l’any 427 a.C. El seu nom era Arístocles, però fou anomenat Plató, a causa del seu vigor físic o, tal vegada, per l’amplada del seu front o de la seva esquena, (platos, en grec, significa amplitud, amplada, extensió). Pertanyia a una família aristocràtica. El seu pare era descendent del rei Codro i la seva mare era membre de la família de Soló4. Tot considerant-se descendents dels déus, els aristòcrates pretenien assegurar la seva superioritat i el caràcter “natural” o hereditari de la seva areté, és a dir, de la seva excel·lència i virtut.
Se saben poques coses dels primers anys de vida del filòsof atenès; segurament va rebre l’educació tradicional dels joves benestants, dirigida particularment a l’exercici de la política. El primer contacte de Plató amb la filosofia va ser a través de Cràtil, deixeble d’Heràclit, però fou, el coneixement de Sòcrates el que marcà inesborrablement la seva trajectòria personal i intel·lectual. La vida i la filosofia de Plató es van veure condicionades pel context polític i social en el que va viure.
Plató a penes va conèixer l’esplendor de l’Atenes de Pèricles, la seva vida transcorre en el marc de les guerres del Peloponès que enfrontaren Atenes i Esparta i que culminaren amb la humiliant derrota d’Atenes l’any 404 a.C. la qual cosa suposà el final de la seva hegemonia política i militar en el món grec. Molts atenesos d’aleshores culparen a la democràcia d’aquest desastre i alguns, especialment els aristòcrates, pensaren que un segle de democràcia tant sols havia servit per a portar a Atenes al desastre i a la humiliació. En ser derrotada Esparta aboleix la 4 Grècia 638-558 a.C. Estadista Atenenc. Considerat com un dels set savis de Grècia.
Les seves reformes polítiques van portar a la instauració de la democràcia en Atenes. 18 democràcia i imposa un govern oligàrquic 5 format per 30 membres de l’aristocràcia atenenca, Govern dels Trenta Tirans- en el qual hi van participar dos familiars de Plató Càrmides i Críties. Lluny de restaurar l’ordre, els Trenta Tirans sembraren el terror i dugueren a terme una forta repressió contra els demòcrates i molts d’ells van veure’s obligats a exiliar-se. Aquest govern va intentar cercar la col·laboració de Sòcrates, però aquest es va negar. El govern dels Trenta Tirans durà poc més d’un any fins que el 403 a.C.
Trasíbul, líder del bàndol democràtic, organitzà una revolta popular que derrocà als Trenta Tirans, acabà amb la oligarquia i restaurà de nou la democràcia a Atenes. Aquest nou govern democràtic, però tampoc aconseguí instaurar l’ordre ni acabar amb les injustícies. L’any 399 a.C. aquest nou govern democràtic condemna a mort de Sòcrates, considerat per Plató “el més just de tots els homes” , sota l’acusació de no respectar la religió i de corrompre amb els seus ensenyaments els joves.
Aquest esdeveniment marcarà definitivament la vida personal i intel·lectual de Plató, que decebut, abandona definitivament l’interès per participar personalment en els afers polítics d’Atenes i des d’ençà intenta cercar en la filosofia el remei a als problemes polítics del seu temps. En efecte, Plató arriba a la conclusió de que els Estats de la seva època estaven mal governats, i intentà, mitjançant la filosofia cercar les bases que ha de tenir un bon govern. És així, com Plató comença a elaborar la seva teoria política del Filòsof governant , ja que només un govern format per filòsofs seria l’únic capaç de governar l’Estat amb justícia.
«En veure això i en veure els homes que portaven la política, com més considerava jo les lleis i els costums i més avançava en edat, tant més difícil em va anar semblant administrar bé els afers de l’Estat [...]. La legislació i la moralitat estaven corrompudes fins a tal punt que jo, ple d’ardor al principi per treballar pel bé públic, considerant aquesta situació i de quina manera anava tot a la deriva, vaig acabar per quedar atordit [,,,]. Finalment, vaig arribar a comprendre que tots els Estats actuals estan mal governats, puix que la seva legislació és pràcticament incurable sense unir uns preparatius enèrgics amb unes circumstàncies felices.
Llavors em vaig sentir irresistiblement mogut a lloar la veritable filosofia i a proclamar que només amb la seva Llum es pot reconèixer on és la justícia en la vida pública i en la vida privada” PLATÓ, Carta VII Després de la mort de Sòcrates, juntament amb altres deixebles de Sòcrates, deixa la ciutat i es refugia a Megara, on hi havia l’escola socràtica fundada per Euclides. Des de Megara probablement va viatjar a Egipte i des d’aquí es va traslladar a Cirene, on va conèixer a Aristip i el matemàtic Teodor. L’any 389 a.C.
Plató viatja al sud d’Itàlia i a Sicília, on hi havia nombroses colònies gregues; allà coneix les idees més importants del pensament pitagòric de la ma del filòsof Arquites de Tarent. Aquesta trobada va tenir molta importància per a Plató ja que en el seu pensament hi ha nombroses influències pitagòriques. A Siracusa, la principal ciutat de Sicília, coneix a Dió, cunyat de Dionís I, el tirà de la ciutat. Entre Plató i Dió s’establí una profunda relació d’amistat i 5 19 d’harmonia filosòfica que tindrà posteriorment grans conseqüències.
Plató esperava inculcar en el tirà les seves idees sobre el bon govern, que ja havia estat en part redactada en la seva obra Gòrgies, però al tirà aquestes idees de Plató, no només no li van agradar, sinó que es va irritar molt i va expulsar a Plató de Siracusa, el qual en arribar a Egina va ser venut com a esclau. Afortunadament va ser rescatat per Anníceris de Cirene i va poder tornar a Atenes. De tornada a Atenes, l’any 387 a.C, . Plató fundà una escola que va rebre el nom d’Acadèmia perquè estava situada en un santuari dedicat a l’heroi mitològic Academos. Plató va reunir un grup de professors que impartien matèries tan diverses com matemàtiques, astronomia, teoria política i filosofia.
S’afirma que a l’entrada de l’Acadèmia hi havia un rètol on deia que no hi entrés ningú que no sabés geometria. L’organització de les activitats acadèmiques es basava en el model comunitari pitagòric, però la finalitat era fonamentalment política: formar bons governants que dirigissin els destins dels estats, ja que com diu Plató a la Carta VII “ no cessaran els mals del gènere humà fins que els filòsofs purs i autèntics ocupin el poder o bé els que exerceixen el poder a les ciutats arribin a ser vertaders filòsofs, gràcies a un especial favor diví” (Carta VII, 325 c). L’Acadèmia platònica ha estat considerada com la primera universitat occidental. L’any 367 a.C.
mor Dionís I de Siracusa i el succeeix el seu fill, Dionís II. Llavors Plató, animat, de nou, pel seu amic Dió, emprèn un segon viatge a Siracusa per tal d’influir sobre el nou governant. Aquest segon viatge, apart de no tenir èxit, gairebé acaba en tragèdia. Dionís II obligà a Dió a exiliar-se i reté a Plató com a presoner, permetent més tard que aquest retornés a Atenes. En Atenes Plató segueix ocupat en la direcció de l’Acadèmia i en la redacció de les seves obres, però l’any 361 a.C. instigat pel seu amic Dió empren un nou viatge a Sicília que també va acabar en fracàs. Plató va ser rescatat per Arquitas, i va poder tornar a Atenes. Dió, per la seva part, va tornar es va exiliar.
L’any 357 a. C., però, va fer-se amb el poder de Siracusa, encara que no va durar molt de temps, ja que l’any 353 a. C. va ser assassinat. Plató continuarà la seva vida a Atenes, d’on ja no es mourà més, dedicant-se a la redacció de les seves últimes obres i al treball amb els seus companys i deixebles. Morí l’any 347 a. C. a l’edat de 80 anys, sense haver tingut temps d’enllestir la seva última obra, la més extensa de totes, els dotze llibres de Les lleis. 2. L’obra de Plató: els diàlegs Plató és el primer filòsof del qual es conserven les obres senceres i en un nombre considerable. Això permet un coneixement d’aquest pensador molt més profund del que tenim dels seus antecessors.
20 Totes les obres de Plató, excepte l’Apologia de Sòcrates, on exposa la defensa que Sòcrates va fer davant el tribunal que el condemnà a mort, estan escrites en forma de diàleg. Aquest mètode d’exposició, a més de tenir un gran valor pedagògic, permetia a Plató seguir desenvolupant el mètode socràtic consistent en cercar sempre les possibles objeccions a qualsevol tesi, a fi de trobar sempre la millor justificació. Els diàlegs de Plató presenten gairebé sempre una conversa entre diversos personatges de la seva època i, en general, Sòcrates és l’interlocutor principal.
Excepte en alguns diàlegs de la seva primera època, en els que Plató narra escenes reals, en la resta no es tracta de diàlegs realment esdevinguts, sinó que són diàlegs inventats per Plató per desenvolupar i mostrar el seu pensament. A més, a excepció dels primers diàlegs que va escriure, la figura de Sòcrates no és tampoc realment la del Sòcrates històric, sinó que Plató se serveix de la figura del seu mestre per exposar el seu propi pensament.
Les obres de Plató a més d’estar escrites en aquesta forma dialogada de gran bellesa literària, estan plenes de “mites”, “al·legories6” o “metàfores” , ara bé, aquests mites o al·legories no tenen res a veure amb la tradició mitològica anterior, sinó que són recursos pedagògics que Plató fa servir per exemplificar i fer més entenedores les seves idees principals.
D’entre els més importants cal assenyalar “el mite del carro alat” que es troba en el Fedre i amb el qual Plató intenta explicar la seva visió de l’ànima; “el mite d’Eros” del Banquet en el que exposa la seva teoria sobre l’amor i el desig de posseir l’absolut; l’exemple de “l’esclau” del Menó amb el qual es mostra la teoria del coneixement com a reminiscència; “la metàfora de la línia” i el famós “mite de la caverna” que es troben en l’obra principal de Plató La República i que il·lustren la seva teoria del coneixement i la seva ontologia (visió de la realitat).
És important destacar que aquests textos, justament per tractar-se de “mites” o “al·legories” han de ser sempre interpretats, i el seu significat no s’ha de prendre mai al peu de la lletra. Això planteja algun que altre problema, ja que a vegades és difícil saber quina és la interpretació correcte sobretot si tenim en compte que Plató, a més de la seva obra escrita, els diàlegs, dedicada a un públic ampli, en les seves classes a l’Acadèmia, dirigides als alumnes més avantatjats, exposava tesis que mai va publicar.
Així, doncs, tenim una obra escrita o una doctrina escrita i una obra oral o doctrina no escrita, de la qual només en tenim notícia per algunes al·lusions fetes per alguns dels seus deixebles, principalment Aristòtil . En efecte, Plató pensava que la vertadera filosofia només es pot practicar per mitjà de la discussió verbal. Per Plató, el llenguatge escrit és només un pàl·lid reflex del llenguatge parlat. És per això que en llegir els diàlegs platònics hem d’intentar no fer una interpretació literal i de tenir present que aquests són només el reflex d’una doctrina més profunda, la seva doctrina no escrita.
Finalment, un altre element important que hem de tenir present en estudiar l’obra i la filosofia de Plató és l’evolució del seu pensament. Al llarg de la seva obra trobem rectificacions o matisacions d’algunes de les seves teories més importants. Així, tant la seva teoria de les idees, 6 21 com la seva teoria de l’Estat es veuen modificades i revisades en les seves últimes obres. Aquesta és un característica pròpia dels grans filòsofs, que en el seu afany per trobar la veritat són capaços de rectificar-se a si mateixos, si troben en la seva obra anterior, algun problema o dificultat.
L’obra escrita de Plató és força extensa, ja que va escriure durant més de cinquanta anys, i el seu pensament, com acabem d’assenyalar va anar evolucionant. Per això és important conèixer l’ordre cronològic de les seves obres a fi i efecte de poder avaluar el seu progrés intel·lectual. S’acostuma a presentar els Diàlegs en quatre blocs: Diàlegs socràtics de joventut (399-389 a.C) : En ells es reprodueix amb molta fidelitat el pensament de Sòcrates. Predominen els temes morals i la recerca de definicions, tal com feia el Sòcrates històric. - Apologia de Sòcrates: No és un diàleg, sinó el discurs de defensa de Sòcrates davant del tribuna que el condemna a mort.
- Critó: Un diàleg que es desenvolupa a la presó, on Sòcrates defensa les lleis i justifica la seva decisió de no fugir. El tema principal són els deures cívics. - Laques: Delibera sobre el tema del valor. - Càrmides: Sobre la temprança. - Lisis: Sobre l’amistat. - Eutifró: Sobre la pietat. - Ió: Sobre la poesia com a do diví. - Protàgores: el diàleg més important d’aquesta època es planteja el problema de la possibilitat d’ensenyar la virtut. Diàlegs de transició: (388-385 a.C) Època del primer viatge a Sicília i fundació de l’Acadèmia. Comença l’elaboració de les seves doctrines originals.
Sòcrates continua sent el personatge principal, però la seva figura es va desdibuixant cada vegada més. Hi predominen els problemes polítics (Sòcrates enfrontat amb els sofistes i la crítica a la democràcia). S’hi observa una notable influència del pitagorisme i potser també de l’orfisme: idea de la immortalitat de l’ànima. Apareixen els primers esbossos de la teoria de les idees. - Gòrgies: Crítica de la retòrica i el seu paper en la decadència de la democràcia atenenca. Debat sobre la justícia. Inclou un mite sobre la immortalitat de l’ànima. - Menó: Reprèn el tema de l’ensenyament de la virtut i presenta la teoria del coneixement com a reminiscència.
22 - Cràtil: Sobre el significat de les paraules, fa servir la contraposició sofista entre naturalesa i convenció. Presenta alguns elements de la teoria de les idees. - Hippies Major: Sobre la bellesa. - Hippies Menor: Sobre la mentida i la veritat. - Eutidem: Sobre l’erística sofista. - Menexen: Parodia de les oracions fúnebres, en concret la de Pèricles. Diàlegs de maduresa: (385-370 a.C.) Són els diàlegs fonamentals. La teoria de les Idees serveix de rerefons per a tots els altres temes. Apareix la teoria de l’Estat Ideal i s’exposen els mites més importants i elaborats. - Banquet: Desenvolupa la teoria platònica de l’amor i de les idees.
- Fedó: Relata l’últim dia de Sòcrates a la presó. Sòcrates espera tranquil·lament la mort i dialoga sobre la immortalitat de l’ànima i la filosofia. - República: Descripció de l’Estat Ideal. És, amb diferència, el diàleg més ampli d’aquesta època i recull tots els temes més importants del filòsof. Fedre: Sobre l’amor, la bellesa i el destí de l’ànima. Darrers diàlegs: (369-347 a. C.) Els diàlegs d’aquesta època, tenyida pels fracassos polítics a Siracusa, són fonamentalment crítics. En ells Plató revisa la seva doctrina. L’estil es fa més sec i difícil, i els problemes lògics cada vegada ocupen més espai.
- Parmènides: Revisió crítica de la teoria de les idees, posada en boca d’un vell Parmènides davant el qual sembla que el jove Sòcrates es bat en retirada. - Teetet: Sobre el coneixement. - Sofista i Polític que devien estar completats per un tercer diàleg, El Filòsof, que no es va arribar a escriure mai. En aquests diàlegs Plató comença a dubtar de la identificació entre el polític i el filòsof i torna a precisar els conceptes. - Fileb: Sobre el plaer i el bé.
Sembla que en aquesta època Plató va concebre el projecte d’una magna filosofia de la història, que devia començar amb una “història” de la formació del cosmos (una cosmologia), continuar amb la descripció d’una Atenes primitiva i oblidada (separada de la d’aleshores per nou mil anys) i, potser un esborrany de la ciutat futura. - Timeu: Conté aquesta cosmologia. - Críties: Descripció de l’antiga Atenes. Mite de l’Atlàntida. El diàleg resta inacabat, però cal suposar que devia seguir la lluita entre Atenes i 23 l’Atlàntida, i l’enfonsament final d’aquesta en l’oceà.
Aquest mite, potser inventat pel mateix Plató, ja que ni n’hi ha rastre en la resta de la literatura de l’època, es va convertir en un dels més misteriosos i apassionants de la cultura occidental. - Lleis: un diàleg immens que no va poder revisar i on Plató sotmet a crítica la teoria de l’estat ideal de la República, potser degut al pessimisme i la desil·lusió. - Carta VII. En aquesta carta Plató ens ofereix una breu autobiografia. Tot això ens permet traçar un quadre bastant clar de l’evolució del pensament de Plató: 1. Una etapa socràtica, en la qual aprofundeix el pensament de Sòcrates i comença a esbossar idees pròpies (diàlegs de joventut i transició) 2.
Una etapa creativa, en la qual elabora el nucli fonamental del seu pensament (diàlegs de maduresa). 3. Una etapa de revisió i crítica (darrers diàlegs) en la qual també desenvolupa una concepció de la història i una cosmologia. 3. Antecedents de la filosofia de Plató El pensament de Plató rep influències dels pitagòrics, d’Heràclit i Parmènides i, sobre tot, del seu mestre, Sòcrates i és contraria o s’enfronta a filosofia naturalista del període presocràtic i al pensament dels sofistes. Pitagòrics Dels pitagòrics recull l’interès per les matemàtiques, la ciència racional per excel·lència.
Plató valora les matemàtiques perquè considera que la matemàtica és el saber que més se sembla al saber universal i abstracte que proporciona la filosofia. Com la filosofia, la matemàtica cerca veritats objectives. Per a Plató la matemàtica era considerada com un saber preparatori per a l’exercici de la filosofia. Tal era així que el domini de la matemàtica era una condició imprescindible per a poder ingressar en l’Acadèmia Platònica. Plató comparteix amb els pitagòrics la creença en la immortalitat de l’ànima. Aquesta creença ocupa un lloc central tant el la seva teoria de les idees, com en la seva teoria del coneixement com a reminiscència.
Recull també dels pitagòrics la contraposició entre l’ànima i el cos, la concepció d’aquest com a presó de l’ànima i la necessitat d’alliberament d’aquesta a partir de l’exercici de la virtut. Finalment, la concepció platònica de la justícia com harmonia té també el seu origen en l’escola pitagòrica. 24 Heràclit i Parmènides Plató recull d’Heràclit la idea del pánta rei = tot flueix, tot està en perpetu canvi. Plató, igual que Heràclit considera que el món físic i material és…