4.1. Realitat i coneixement
Flashcards
- Define el món sensible segons Plató
- Món material i terrenal format per objectes particulars, múltiples i imperfectes, que són una còpia de les idees.
- Define el món intel·ligible segons Plató
- Món real i transcendent de les idees, úniques, eternes, immutables i perfectes, conegudes a través de la raó.
- Què explica la teoria de la participació?
- La relació entre el món sensible i les idees: els éssers concrets existeixen en tant que participen en diversos graus de perfecció de la idea a la qual corresponen.
- Qui és el demiürg segons Plató?
- Un artesà que dona forma a les idees, agafa els seus models i els introdueix en el món sensible per ordenar-lo.
Preguntes tipus test
- En el mite de la caverna, què representen les ombres?
- a) El coneixement racional de l'ànima
- b) La idea suprema del Bé
- c) Les idees eternes i perfectes
- d) Els objectes del món sensible
Resposta: d) Els objectes del món sensible. Les ombres que veuen els presoners de la caverna són els objectes del món sensible, és a dir, les aparences.
- Per què Plató considera que els objectes del món sensible són imperfectes?
- a) Perquè són eterns i immutables
- b) Perquè només poden ser percebuts per la raó
- c) Perquè existeixen de manera independent de les idees
- d) Perquè són còpies de les idees que no les reprodueixen completament
Resposta: d) Perquè són còpies de les idees que no les reprodueixen completament. Els objectes sensibles són particulars, múltiples i imperfectes perquè són còpies de les idees, i no pas la idea en si.
- Segons la teoria de la participació, per què els éssers del món sensible són múltiples i diversos?
- a) Perquè el demiürg els crea sense cap model previ
- b) Perquè són les mateixes idees, en un estat de canvi permanent
- c) Perquè són còpies que deriven de les idees i participen en graus diversos de la seva perfecció
- d) Perquè la raó els concep com a entitats eternes
Resposta: c) Perquè són còpies que deriven de les idees i participen en graus diversos de la seva perfecció. Els éssers sensibles només existeixen en tant que participen en diversos graus de perfecció de la idea corresponent. Per això són múltiples i diversos.
4.2. L'ésser humà i la moral
4.3. Societat i política
5.1. Realitat i coneixement
5.2. L'ésser humà i la moral
5.3. Societat i política
I 8 flashcards i 8 preguntes més al document.
Text del document
APUNTS DE FILOSOFIA PLATÓ I ARISTÒTIL Transcripció digital dels apunts manuscrits 4. PLATÓ Neix el 427 aC i mor el 347 aC. El seu nom real és Aristocles. Neix a Atenes en una família adinerada. Li deien Plató perquè estava molt fort (platus = espatlla). Als 20 anys coneix Sòcrates. Estava molt enfadat perquè havien matat el seu mestre injustament. Funda la seva gran escola: l’Acadèmia. 4.1. Realitat i coneixement Plató defensa el dualisme metafísic. Distingeix entre dos mons: el món sensible i el món intel·ligible.
El món sensible està format per allò material i terrenal: objectes fets per éssers particulars i concrets, diversos, múltiples i imperfectes; són una còpia de les idees. El món intel·ligible és el món real i transcendent, el de les idees, que existeixen de manera independent de les seves realitzacions concretes. Són l’essència, la veritable realitat de les coses, úniques, eternes, immutables, perfectes i intel·ligibles. Hi ha mites per explicar-ho. Mite de la caverna. Interior i exterior: els dos mons MÓN SENSIBLE — INTERIOR És el món dels homes esclaus, que estan supervisats i no ho saben. El foc permet veure les aparences. El nostre foc és el sol: és el que fa possible la visió del món.
El món de les aparences. Les ombres són els objectes del món sensible. Les coses es perceben a través dels sentits. No podem tenir veritable coneixement, sinó opinió (doxa). Heràclit: les idees immutables. Tot és canvi permanent al món interior. MÓN INTEL·LIGIBLE — EXTERIOR És el món de les idees, el món dels noms i les idees. El sol representa el bé i la condició de possibilitat perquè puguem veure els objectes del món exterior. És el més important. És el món de la realitat. El món de les idees, conegudes a través de la raó. Tenim veritable coneixement (episteme). Parmènides: tot és i es manté igual.
Hi ha una relació entre aquests dos mons, que s’explica a partir de la teoria de la participació: els éssers concrets i materials del món sensible només existeixen en tant que participen en diversos graus de perfecció de la idea a la qual corresponen. Per això són múltiples i diversos, i són còpies que deriven de les idees. En definitiva, són la realització de les idees en la matèria imperfecta. Mite del demiürg o artesà: Plató defensa que tot té una causa. Aquestes causes són les idees, enteses com la realitat extramental amb existència objectiva.
El demiürg és un artesà que dona Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil forma a les idees, agafa els models del món intel·ligible i els introdueix en el món sensible. La seva tasca és ordenar el món, que és un tot ordenat i harmoniós, però encara imperfecte perquè va donat pels límits de la matèria. El món sensible és la imatge material i imperfecta del món intel·ligible. Metàfora del símil de la línia Món sensible: no-ésser (ficcions, arts imitatives), coses naturals o fabricades. Correspon a la doxa: ignorància/imaginació (eikasia) i creença (pistis). Món intel·ligible: entitats matemàtiques i idees. Correspon a l’episteme: pensament racional (dianoia) i intel·ligència (noesi).
A l’extrem hi ha la idea del Bé, relacionada amb l’ésser i el saber. Idees, Bé i camí dialèctic Les entitats matemàtiques representen els números, les figures i les proporcions de les coses naturals i artificials. No són tangibles. Les idees són imatges del món intel·ligible superior, són realitats il·luminades pel Bé. Eikasia: operació per la qual certes arts imiten realitats naturals o fabricades. Pistis: es creu que les realitats naturals són reals, no còpies. Dianoia: pensament sobre les representacions dels éssers sensibles com a conceptes. Anar del sensible a l’abstracció. Noesi: és pura intel·lecció. És la capacitat de l’ànima d’accedir al món intel·ligible.
El Bé farà que els éssers sensibles siguin més o menys perfectes segons el seu grau de participació en ell; és el principi de la seva finalitat i existència. La idea del Bé és el fonament epistemològic de la realitat. Les idees no són conegudes plenament fins que no es coneix la idea del Bé. Camí dialèctic Es parteix d’una idea i s’ascendeix a la idea suprema, el Bé, principi que fa comprensibles les altres idees. Posteriorment, es recorre el camí invers: es descendeix des de la idea suprema, encadenant totes les altres. D’aquesta manera, totes les idees queden relacionades i s’aconsegueix una visió sinòptica (synoptikos) del món intel·ligible. Eros platònic És un procés ascendent.
És una mena de dialèctica emocional per poder copsar la idea suprema del Bé. Es parteix de l’amor per les coses fins a arribar a la idea. Això ens permet que, un cop s’arriba a la idea de la bellesa, sigui inevitable tenir aquest amor cap a tot i cap al coneixement en particular (bellesa dels cossos humans). Primer s’aprecia la bellesa d’un cos; després, es reconeix que la bellesa està en molts cossos; després es valora la bellesa de l’ànima i les virtuts; finalment s’arriba a la contemplació de la bellesa absoluta, eterna i perfecta. Teoria epistemològica de Plató: reminiscència o anamnesi Per a Plató, conèixer és recordar.
Conèixer és recordar les idees que la nostra ànima ja tenia però havia oblidat. La veritat es recorda, no s’ensenya. Això és possible perquè l’ànima racional va preexistir en el món de les idees i, en baixar al món terrenal, va ser atrapada pel cos i la matèria, oblidant el seu coneixement. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil El filòsof, a través de la maièutica, obliga el seu interlocutor a reflexionar racionalment sobre les idees que ja sabia però havia oblidat. «L’ànima que ha caigut a terra ha oblidat tot i ha perdut les ales, però veient la bellesa d’aquest món i recordant la veritat, pren ales i desitja tornar a volar.» (Plató) 4.2.
L’ésser humà i la moral L’ànima és allò que distingeix els éssers animats dels inanimats. Té la capacitat per elevar-se cap al món de les virtuts que augmenten la mida de les ales del carro. Al contrari, perd les ales del carro. Per a Plató, l’ànima és eterna: ni ha nascut ni morirà. Quan el cos mor, l’ànima ascendirà cap al món de les idees, del qual havia caigut. Transmigració de l’ànima o metempsicosi. Mite d’Er: explica la immortalitat de l’ànima. Er és un soldat que mor i, deu dies després, torna a la vida i explica el que ha vist a l’altre món. Hi ha tres jutges: les ànimes justes pugen cap a un espai on es gaudeix; les injustes baixen a l’infern.
L’atzar decideix què escolliran. L’ànima va recordant totes les coses. Mite del carro alat: apareix en el Fedre. Explica la visió platònica de l’ànima, representada per un auriga (pilot/cocher), part racional de l’ànima, que és l’encarregat de conduir dos cavalls: el blanc i el negre. El blanc representa l’ànima irascible i el negre, l’ànima concupiscible. L’auriga té moltes dificultats. Teoria de l’ànima tripartida Ànima racional: és la part més excel·lent de l’ànima humana. És immortal i de caràcter diví. A través d’ella, l’individu pot arribar a conèixer el Bé i jutjar segons la justícia. Està situada al cervell. És la raó i tracta de guiar les altres parts de l’ànima cap al Bé.
Virtut: fronesi (prudència/saviesa). A la polis són la classe governant (rei filòsof). Amb la mort del cos, l’ànima ascendirà cap al món de les idees, del qual havia caigut. Ànima irascible: segueix les instruccions de l’auriga i tira cap al món de les idees, unint-se al Bé. Està situada al cor, al pit. Virtut: andreia (fortalesa/valentia). A la polis són els guerrers/guardians. No se sap si és immortal. Ànima concupiscible: estira el carro cap al món sensible, el món dels objectes materials. És la part mortal de l’ànima humana i està dominada per les passions i els desitjos. Es relaciona de manera íntima amb el cos, amb el qual està unida.
Està situada a la panxa, concretament al fetge. Virtut: sofrosina (temprança/moderació). A la polis són els artesans i camperols. La moral Per a Plató, l’ètica consisteix a organitzar les tres parts de l’ànima per arribar a l’harmonia de l’ésser humà. Els apetits (ànima concupiscible) han d’estar subordinats a la voluntat (ànima irascible), perquè els plaers siguin moderats i il·luminats. Alhora, la voluntat ha de subordinar-se a la raó (ànima racional) per descobrir què és veritablement digne. Aquesta harmonia s’anomena JUSTÍCIA per a Plató. En l’intel·lectualisme moral consisteix en la JUSTÍCIA. Els éssers humans són esclaus dels apetits perquè no estan supeditats a la voluntat.
Analogia microcosmos i macrocosmos. Segons l’intel·lectualisme moral, la conducta moral només és possible si descansa sobre el coneixement del Bé: la justícia. Només si es coneix el Bé i la justícia es podrà realitzar. Només els experts podran conèixer l’ètica. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil Per a Plató, les idees ètiques són patrons morals universals amb els quals es pot jutjar l’individu i el col·lectiu. Aquests coincideixen amb la veritable manera com hem de viure. Existeix únicament la idea; després de conèixer les idees perfectes i immutables, la perfecció moral és una conseqüència de la perfecció intel·lectual (raó). 4.3.
Societat i política Per a Plató, les virtuts s’han de desenvolupar en societat, perquè l’home és un animal social. El govern ha de pensar en el Bé comú i en la justícia social. La filosofia política platònica té l’objectiu d’establir la manera d’organitzar les tres parts de la societat per aconseguir la justícia o harmonia social (classes socials). Totes les persones tenen les tres parts de l’ànima, però en cadascú en predomina una. L’ànima que predomina en nosaltres es genera de forma natural (genètica) i no podem canviar-la. Mite dels metalls: cada individu és naturalment diferent de la resta. Nosaltres som metalls posats a la terra, i aquí pica i surt or, plata o ferro.
L’Estat ha de seguir la naturalesa. L’ordre perfecte de la societat es troba amb el desenvolupament de cada home, depenent de la part de l’ànima que tingui més desenvolupada. Per això, s’establirà la divisió social i es dirà quin lloc ocuparà aquesta persona dins la polis. La funció social de Plató és descobrir l’ànima de l’individu. A través de l’educació descobrim l’ànima de cada individu. La societat està jerarquitzada per l’ànima de cada individu. A la part de dalt, el governant (racional, fronesi), dirigeix el país; el guerrer (irascible, andreia) defensa el país, i els artesans i productors (concupiscible, sofrosina) produeixen béns per a la subsistència de la polis i proveeixen-los.
L’organització de la societat (macrocosmos) és anàloga a la de l’ànima (microcosmos). En l’ànima hi ha justícia quan cadascuna de les parts que la componen realitza allò que li és propi. Macrocosmos: justícia social (harmonia social). Microcosmos: justícia (harmonia). Sistemes polítics Aristocràcia: poder dels millors; si governa el filòsof o els diversos filòsofs. Aquest sistema es planteja com una utopia, en la qual no hi ha rics, ni pobres ni propietat privada. L’Estat és més important que les parts. L’Estat serà el que decideixi a quina classe social pertany cada individu a través de l’educació. Timocràcia: degeneració de l’aristocràcia.
Quan els militars es mantenen al poder, els governants miren pel seu propi interès. Oligarquia: degeneració de la timocràcia. S’enriqueixen i tornen les classes socials, rics i pobres. Democràcia: degeneració de l’oligarquia. Les classes populars es revolten i proclamen una democràcia. Afavoreix la igualtat entre individus i acaba governant qui no està preparat per governar. Tirania: degeneració política extrema. La democràcia provoca guerra civil i, en aquest clima d’inestabilitat, apareix un salvador que es converteix en omnipotent, autoritari i corromp els altres. 5. ARISTÒTIL Neix el 384 aC a Estagira, Macedònia (l’estagirita). És fill de Nicòmac, que és el metge del rei.
Marxa a Atenes als 17 anys, després de quedar-se orfe. Fins als 37 anys estudia a l’Acadèmia platònica, on era el millor deixeble de Plató. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil Fa viatges per l’Àsia Menor i després torna perquè el rei Filip II el crida per seguir el seu fill, Alexandre el Gran. Funda el Liceu: era gratuït i podia anar-hi tothom. Mor el 322 aC a l’illa d’Eubea. 5.1. Realitat i coneixement Aristòtil defensa una sola realitat, la physis. Nega l’existència del món de les idees. Món sublunar: és el de la Terra, situat sota la Lluna i format pels quatre elements, en el qual hi ha canvi.
Món supralunar: és el món dels astres; està format per èter, un element inflamable que sempre flueix. No hi ha ni canvi ni corrupció. Els principis de la realitat natural no es troben en el món intel·ligible, sinó en el sensible. Tota realitat natural està lligada al temps i té causes que condicionen la seva existència. D’això se’n diu teoria de les quatre causes. Causa material: la matèria de què estem formats. Causa formal: la nostra essència, ànima racional, no material.
Aquestes dues causes s’anomenen teoria hilemòrfica: els éssers es componen de matèria o substància (hylé), allò de què estan fets, i de forma (morphé), que és allò que no és material i és la seva essència perquè les coses siguin el que són. L’hilemorfisme serveix per explicar les coses estàticament, però el món és dinàmic i cal explicar-lo amb les altres dues causes. Causa eficient o motriu: allò que t’ha generat. Tot té una causa. Causa teleològica o final: tot tendeix cap a algun lloc. És la ciència dels fins o les metes; tot tendeix cap a un objectiu. La nostra essència tendeix a realitzar-se, a viure feliç. És una visió teleològica de la realitat on els éssers canvien buscant un fi.
Aristòtil preferia estudiar la realitat en la seva totalitat. Per fer-ho, havia de donar compte de tot allò que és, i recollir tots els significats possibles de l’ésser. S’adona que hi ha un concepte que ho unifica tot: la substància (ousia), que és pròpia. La substància és l’ésser per si mateix, allò que no necessita res més per subsistir. El ser com a substància és allò particular, concret i individual que existeix en si mateix. En la substància s’hi contraposa el ser accidental. L’accident és allò que modifica la substància però no és la seva essència; es troba en l’ésser i es pot afirmar amb veritat, però no és necessari.
L’accident es produeix i existeix, però no és la causa de si mateix, sinó que parteix d’una altra cosa. Parmènides deia que el no-ser no és i que del no-ser no en podia sorgir res. Només existeix el ser i això implica que el moviment no és possible. Aristòtil supera aquesta opinió dient que no hi ha una única manera de ser, sinó dues: el ser en acte i el ser en potència. L’acte és allò que tu ets actualment, i la potència és la possibilitat del que pots acabar sent. El pas de la potència a l’acte és el que Aristòtil anomena moviment. És un procés de canvi o actualització de la realitat en els éssers, que canvien buscant un fi.
És desenvolupar en potència fins a arribar a la màxima perfecció permesa per la nostra essència. Aplicant el principi de causalitat, creu que si una cosa es mou o canvia ha de ser perquè és moguda per una altra cosa. Tot ha d’existir perquè hi ha un motor que ho ha fet existir (arxé). Això ens remet a pensar que tot ens mou a una successió o a un immòbil, a un absurd. Per tant, ha d’existir un motor que no sigui mogut per cap altra cosa, que alhora no es mogui però no sigui no mogut: és acte pur. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil El primer motor és la substància suprasensible, el Déu aristotèlic.
No es tracta d’un déu creador: és etern, immòbil i sense potencialitats, no ha d’arribar a ser res ni ha de canviar perquè ja és perfecte. La seva activitat pròpia és pensar. Té la vida més perfecta i excel·lent: aquest motor és pensament pur, l’única activitat és pensar-se a si mateix. Déu és activitat contemplativa de si mateix. Moviment o canvi local: és el moviment estacional, el que coneixem. És simple. Canvi quantitatiu: és un canvi en el nombre. Canvi qualitatiu: és un canvi en les qualitats de la cosa. Canvi substancial: implica generació o corrupció. Si res no es mogués, no podríem parlar de temps. Hi ha, per tant, una relació entre el temps i el moviment, però falta l’espai.
Va establir que, per mesurar el temps, necessitava una unitat de mesura perfecta: el moviment dels astres, dels planetes; el moviment uniforme dels cossos celestes. Tant Plató com Aristòtil relacionen la noció de l’ànima amb el coneixement. Si per a Plató conèixer és recordar, per a Aristòtil conèixer és com una taula rasa (full en blanc) on hi afegim coneixements. El coneixement comença pels sentits. Tota la informació percebuda pels cinc sentits s’unifica en el sisè sentit, el sentit comú. Un cop tenim això, elaborem una imatge gràcies a la imaginació. Seguidament, serà la memòria qui ens ajuda a recordar-la.
Després, és l’enteniment agent o actiu qui fa les coses intel·ligibles, extraient-ne la seva forma i abstraient la categoria de l’objecte. Per últim, l’enteniment pacient o passiu serà el que ens dirà que tots els objectes similars pertanyen a la mateixa categoria. Aquest procés d’aprenentatge va d’allò particular (sentits) a allò universal. El coneixement s’adquireix de manera gradual a través de l’abstracció. Amb Aristòtil neix la lògica. L’obra és l’Organon, on es presenta el sil·logisme aristotèlic. 5.2. L’ésser humà i la moral A De Anima, Aristòtil planteja que la raó és la diferència i que hi ha una continuïtat entre animals, plantes i homes.
Els vegetals poden créixer, tenen vida i es poden reproduir. D’acord amb això, tenen un tipus d’ànima anomenada ànima vegetativa, que és el principi més elemental de la vida. Aquesta ànima regula les activitats biològiques, és la causa del creixement i la reproducció, que és el fi de tota forma de vida finita en el temps. Els animals també tenen ànima vegetativa, però tenen apetits, desitjos i sensacions: una altra ànima anomenada ànima sensitiva. Els humans tenim ànima vegetativa, ànima sensitiva i ànima racional o intel·lectiva (a diferència de Plató). Tenim facultats cognitives superiors, podem opinar i jutjar.
La moral S’adona que les accions humanes són mitjans per aconseguir altres coses i que el Bé suprem és la felicitat. Aquesta no és personal, sinó que els éssers socials viuen en comunitat. L’ésser humà és un ésser social, és un animal polític. Tot allò que és desitjable, la idea del Bé col·lectiu, és més desitjable. És una ètica teleològica, eudaimònica: tendeix al fi desitjable. Una acció és correcta si produeix felicitat. No podem confondre-la amb la satisfacció dels plaers immediats. Això ens convertiria en esclaus dels plaers. Tampoc podem pensar en aquesta felicitat com a béns (oportunitats) ni com a riquesa: això només són mitjans, en cap cas fins a si mateixos.
Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil Per tant, la felicitat consisteix en allò que només els éssers humans són capaços de fer: l’activitat intel·lectual i racional. Trenca amb l’intel·lectualisme moral. Conèixer el Bé és insuficient: és necessari un altre concepte si volem ser justos i bons; haurem de practicar la justícia i el Bé. Per tant, haurem de crear un hàbit. Només així arribarem a la virtut o areté. El correcte desenvolupament de les facultats vegetatives i sensitives, i conseqüentment amb les virtuts ètiques, és la virtut ètica: requereix la justa proporció, que és la via entre dos excessos, el terme mig. Aquest és personal, no universal (ex.: valentia).
Per exemple, la valentia és el terme mig: la covardia és un excés per defecte i la temeritat, un excés per excés. D’entre totes les virtuts, la més important és la justícia. Hi ha unes altres virtuts, anomenades dianoètiques. Són aquelles que organitzen les nostres vides o que ens caracteritzen. Ens permeten educar-nos en l’activitat racional, desenvolupant la nostra pròpia essència i arribant a la felicitat. S’aconsegueixen per mitjà de la vida contemplativa, a través de la vida intel·lectual: ciència, art, prudència i saviesa. Prudència: capacitat de distingir les coses bones de les dolentes per a nosaltres. Saviesa: s’ocupa de l’activitat racional per l’ésser humà.
Nosaltres tendim a la felicitat (ser més perfectes) i això es pot aconseguir a través de les virtuts ètiques i dianoètiques. Aristòtil entén que som éssers humans concrets amb necessitats concretes, i que una manca de béns externs pot posar en perill la nostra felicitat. «La felicitat consisteix en unir sàviament la virtut, la contemplació i els béns externs.» 5.3. Societat i política Zoon politikon: animal polític. El logos li permet comunicar-se amb altres animals racionals. La societat no és producte d’una convenció, sinó que forma part de la teleologia de l’ésser humà, ja que la polis és el fi últim de l’ésser humà i només és possible en societat.
La felicitat humana només es podrà assolir dins d’una societat, i les lleis han de desenvolupar les necessitats ètiques dels ciutadans. Només aleshores parlarem de justícia. Per aquest motiu, el legislador no només haurà de ser algú amb coneixements teòrics, sinó també amb la pràctica de l’hàbit intel·lectual. Un governant haurà de ser savi i prudent. Tant Plató com Aristòtil defensen que el governant és el més desenvolupat. En la comunitat en què vivim es van creant associacions. Gràcies a la unió de les seves accions, pot aparèixer la divisió del treball i una defensa comuna davant amenaces externes.
Aquest major grau d’associació es dona quan s’uneixen pobles i creen unes lleis comunes, formant així l’Estat. Proposava que en un Estat no pot haver-hi moltes persones pobres perquè aquestes persones, en aquesta situació, desitjaran produir revoltes. S’ha de fomentar la classe mitjana. El sistema de govern que planteja és, per un costat, una assemblea on el poble és escoltat; quan es dona la democràcia, paral·lelament, el poble escollirà uns governants encarregats de buscar el Bé comú i complir les lleis, necessitant en tot moment el consentiment del poble per actuar.
Aristòtil distingeix tres formes justes de govern amb les seves respectives corrupcions: Monarquia: el govern d’una sola persona. La seva corrupció és la tirania. Aristocràcia: el govern dels millors. La seva corrupció és l’oligarquia. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil Democràcia o govern constitucional del poble: la seva corrupció és la demagògia. Apunts de filosofia · Plató i Aristòtil