1. De Tales a Sòcrates: presocràtics, sofistes i Sòcrates
Flashcards
- On i quan neix la filosofia?
- A la ciutat grega de Milet, al segle VI aC.
- Quines són les tres característiques que fan filòsof un pensador?
- Admiració, fer-se preguntes i ús de la raó.
- Què és l'arjé?
- El principi o origen del qual sorgeixen les coses; és la pregunta central dels presocràtics sobre la naturalesa.
- Qui va ser el primer a nomenar-se filòsof?
- Pitàgores, de l'escola pitagòrica.
Preguntes tipus test
- Per què els primers filòsofs no es conformaven amb les respostes de la religió i la mitologia?
- a) Perquè la religió prohibia qualsevol pregunta sobre la natura i obligava a acceptar els dogmes.
- b) Perquè la mitologia havia estat escrita per filòsofs posteriors que volien desacreditar-la.
- c) Perquè aquestes respostes no eren suficients per explicar el món, i només disposaven de la raó com a eina.
- d) Perquè preferien confiar només en l'experiència dels sentits i rebutjaven qualsevol explicació racional.
Resposta: c) Perquè aquestes respostes no eren suficients per explicar el món, i només disposaven de la raó com a eina.. Les respostes de la religió i la mitologia no eren suficients, de manera que els primers filòsofs van recórrer a la raó com a única eina per explicar el món.
- Quina de les següents preguntes pertany al tipus de preguntes sobre la naturalesa?
- a) Com ha de comportar-se una persona dins de la societat?
- b) Quin és el millor sistema per governar una ciutat?
- c) Quina és la millor manera de convèncer un auditori?
- d) De quin principi sorgeixen les coses?
Resposta: d) De quin principi sorgeixen les coses?. Les preguntes sobre la naturalesa busquen el principi (arjé) del qual sorgeixen les coses i són pròpies dels presocràtics. Les altres pertanyen a l'home, la societat i la moral.
- Un pitagòric practica exercicis ascètics per purificar la seva ànima. Què revela aquesta pràctica sobre la seva visió del cos?
- a) Que el cos només serveix per respirar i no té cap influència.
- b) Que el cos és un obstacle que cal dominar per alliberar l'ànima.
- c) Que el cos és la part noble de l'ésser humà i cal cuidar-lo.
- d) Que el cos i l'ànima tenen la mateixa importància en la vida.
Resposta: b) Que el cos és un obstacle que cal dominar per alliberar l'ànima.. Els pitagòrics consideraven que el cos és un obstacle per la felicitat, i per això l'ànima s'ha de purificar i desprendre del que és corpori mitjançant exercicis ascètics.
2. Plató: context, metafísica i teoria de les Idees
Flashcards
- Lema de Plató
- «Saber per posseir el poder».
- Escola fundada per Plató
- L'Acadèmia, creada per formar polítics i governants.
- Dates de les guerres del Peloponès
- 431-404 aC.
- Ciutats enfrontades a les guerres del Peloponès
- Atenes, de Pèricles (democràcia), i Esparta (aristocràtica i militarista).
Preguntes tipus test
- Després del seu viatge a Itàlia, Plató va entrar en contacte amb quina doctrina?
- a) El canvi constant d'Heràclit
- b) Les doctrines pitagòriques sobre la reencarnació
- c) La filosofia de Cràtil
- d) L'escepticisme dels sofistes
Resposta: b) Les doctrines pitagòriques sobre la reencarnació. Després del viatge a Itàlia, Plató va entrar en contacte amb les doctrines pitagòriques, que incloïen la reencarnació.
- Quina conseqüència va tenir la guerra del Peloponès per a Atenes?
- a) Va consolidar la democràcia de Pèricles sense conflictes
- b) Va permetre que Esparta adoptés la democràcia
- c) Va dur Atenes a la seva època d'esplendor
- d) Va enderrocar el poder d'Atenes i va desestabilitzar la democràcia
Resposta: d) Va enderrocar el poder d'Atenes i va desestabilitzar la democràcia. Les guerres del Peloponès van enderrocar el poder de la ciutat d'Atenes i van desestabilitzar la democràcia, en un context en què Plató va créixer.
- Què va passar a Sòcrates poc després de la restauració de la democràcia?
- a) Va ser nomenat governant pels Trenta Tirans
- b) Va marxar a viure a Itàlia
- c) Va ser condemnat a mort
- d) Va fundar l'Acadèmia
Resposta: c) Va ser condemnat a mort. Poc després de la restauració de la democràcia, Sòcrates va ser condemnat a mort, fet que va marcar el pensament polític de Plató.
3. Plató: coneixement, ànima i teoria de la polis ideal
4. Aristòtil: realitat, coneixement, ètica i política
5. Edat Mitjana i crisi de l'escolàstica
6. Descartes: context, escepticisme i dubte metòdic
7. Descartes: metafísica, mètode, antropologia i moral
I 26 flashcards i 16 preguntes més al document.
Text del document
DE TALES A SÒCRATES 2 camins que condueixen a la veritat: opinió i raó. - La filosofia neix el S.VI aC a la ciutat grega Milet. Són filòsofs perquè tenen 3 característiques: admiració, preguntes i ús de la raó. - Les preguntes que es van fer: de quin principi sorgeixen les coses? Com s’explica el canvi constant? Què hi ha darrere les coses? Les respostes de la religió i mitologia no eren suficients, solament van disposar de la raó com a eina. Van sorgir 2 tipus de preguntes: - Sobre la naturalesa, de quin principi sorgeixen les coses? (Arjé) → Presocràtics - Sobre l’home, la societat i la moral → Sofistes i Sòcrates Segons el tipus d’arjé(origen) distingim diferents grups: 1.
Els pitagòrics: Pitàgores (ànima) 1r en nomenar-se filòsof. Té una visió de l’home on l’ànima era la part noble i santa i el cos era un obstacle per aconseguir la felicitat. Creien que les ànimes son a l’aire i entren a cos quan respira. Un cop dins, l’ànima s’ha de purificar i desprendre’s del que és corpori amb exercicis ascètics, l’alliberació definitiva és la mort i després l’ànima es reencarna i així fins fer-se totalment lliure i perfecte. Els pitagòrics estaven segurs de l’existència i immortalitat de l’ànima. 2. Heràclit i els eleàtics (canvi) - Van descobrir que en el nostre coneixement del món intervé l’experiència i la raó.
Heràclit: arjé = foc, que explicava que les coses estiguin en continu esdevenir. La realitat està en canvi constant Es va imaginar la realitat com la corda d’una lira en vibració → “la guerra és el pare de totes les coses” (lluita de contraris), aquesta lluita està regida per una llei universal [lógos]. Heràclit confia en els sentits, no rebutja la raó, ja que la lluita de contraris no és caòtica, sinó regida per la llei universal del lógos. Parmènides s’oposa a Heràclit. Es regeix pel principi “el ser és, el no ser no és” que nega el canvi ja que això seria un pas del ser al no ser.
En el seu poema “Sobre la natura” parla de 2 possibles vies de coneixement: a) la via de l’opinió→ conèixer a través dels sentits, no ens porta a la veritat sinó a la opinió b) la via de la raó→ no fiar-nos dels sentits sinó de la raó i ens conduirà a la veritat. El ser és estable i permanent, no és sensible sinó intel·ligible per la raó. És etern, immòbil i u. Amb aquest pensament no es pot explicar el moviment, per això Parmènides el nega. Va afirmar que “pensar i ser són una cosa i la mateixa cosa” perquè l’ésser el coneixem a través de la raó. 3. Els pluralistes Anaxàgores creia en el principi de “tot està en tot”.
Pensava que tota la realitat està formada per una sèrie de “llavors” que contenen les qualitats de tot i cada una conté els 4 elements. Aristòtil les anomena “homeomeries”. Però la seva importància neix en haver estat el primer a postular l’existència d’un principi o ment ordenadora [nous]. Va ser mestre de Sòcrates. 4. Els sofistes (època d’esplendor d’Atenes) - Es va passar d’un govern aristocràtic a democràtic. Atenes va viure una etapa d’esplendor. - L’aparició de la democràcia va fer que hi hagués molta demanda dels qui volien accedir al poder de preceptors que ensenyessin l’art de convèncer la gent i l’art de governar.
Aquests cobraven pels serveis, van abandonar l’estudi de la physis i es van dedicar a l’estudi de l’home. Els sofistes van utilitzar el mètode dialèctic: discursos encaminats a buscar incoherències de l'adversari (no la veritat). - La moral o la llei no procedeixen de la natura sinó de normes. No hi ha res bo o dolent “per natura”. 5. Sòcrates (combat als sofistes) - Retreia als sofistes el fet de cobrar, però, sobretot, la filo relativista i escèptica de ses doctrines. - Es va dedicar a la filo moral, era l’únic que reconeixia la seva pròpia ignorància (“només sé que no sé res”), l’única manera d’accedir a la saviesa i a la veritat era començant per confessar-se ignorant.
- Els sofistes ensenyaven que la veritat depèn de cada un, Sòcrates s’hi va oposar obertament, per això es va convertir en el seu enemic i va acabar executat. - Sòcrates va pensar que en l’ànima de cada home es troben de manera innata els conceptes veritables. Per aconseguir descobrir la veritat que habita en el seu interior, va utilitzar el seu mètode maièutic, que consta de 3 moments: 1) La ironia: reduir a contradicció, això desconcerta l’interlocutor perquè admeti la seva ignorància. 2) La maièutica: donar llum les idees que es troben en l’ànima i descobrir la veritat que està en l’interior de l’home amb preguntes i respostes. Sòcrates creia en l’existència de les idees innates.
3) El descobriment: el resultat és el descobriment del concepte universal (descobrim veritats que portem a dins). Va identificar la ciència o el saber amb la virtut → “intel·lectualisme moral” (doctrina). INFLUÈNCIES de PLATÓ: sofistes el context de la seva època el porta a buscar una determinada estructura política Parmènides desconfien dels sentits i creuen que no poden descobrir la veritat.
Plató aplica les característiques de l’ésser de Parmènides a les idees (etern, immòbil, u) Heràclit Plató accepta que hi ha un món sensible canviant, però creu que no podem obtenir-ne un coneixement veritable basant-nos només en els sentits pitagòrics d’ells assumeix: la idea que l’ànima és immortal i preexisteix al cos, la importància de les matemàtiques i alguns aspectes del seu model de comunitat. Anaxàgores Plató recull la idea que la realitat està ordenada per una intel·ligència o principi ordenador. Anaxàgores l’anomenava Nous / Plató la relaciona amb el Demiürg, que ordena el món sensible prenent les Idees com a model.
Sòcrates 1. la veritat i el mètode: S → arribar a la veritat (inscrita dins nostra) a través del diàleg i les ? P → desenvolupa el mètode dialèctic 2. els conceptes/essències: S → busca definicions universals P → teoria de les Idees (les coses que veiem són imperfectes i reflecteixen les Idees perfectes) PLATÓ Cal tenir en compte 3 factors per entendre el coneixement de Plató: 1- L’evolució de la política 2- Són les seves pròpies inquietuds polítiques 3- És la crítica que fa al pensament dels sofistes BIBLIOGRAFIA DE PLATÓ És d’Atenes, i la era d’una de les famílies aristocràtiques + imp.
Es va iniciar amb la filosofia a la mà de Cràtil, però la seva gran influència va ser Sòcrates, de qui va ser deixeble fins morir. Després del seu viatge a Itàlia va entrar amb contacte amb les doctrines pitagòriques (reencarnació). Va fundar la seva pròpia escola, l’Acadèmia, i el seu objectiu era formar els polítics i governants. El seu lema era “Saber per posseir el poder” EVOLUCIÓ POLÍTICA DE LA POLIS ATENENCA - Plató gairebé no va viure l’època d’esplendor Atenes, va créixer en les guerres del Peloponès, que van enderrocar el poder de la ciutat d’Atenes i van desestabilitzar la democràcia.
- 404 aC Atenes cau derrotada i perd el poder, és una etapa de crisi després de perdre contra Esparta, marcada pel breu govern dels Trenta Tirans i la posterior recuperació d'una democràcia feble, inestable i plena de tensions internes. - Les guerres del Peloponès (431-404 aC) lluita entre 2 grans ciutats amb dos models polítics oposats, Atenes de Pericles (democracia) i ciutat d’Esparta (aristocràtic i militarista, dictadura) - Els espartans van portar a terme una política despòtica, violenta i autoritària. No va durar més d’un any, que una revolta popular liderada per Trasibul restablí la constitució democràtica.
Poc desprès, Sòcrates va ser condemnat a mort, fet que va marcar el pensament polític de Plató. PENSAMENT DE PLATÓ (PREOCUPACIONS): CARTA VII - Plató en la seva Carta VII manifesta que descarta participar activament en la política. Ell afirmava que la filosofia té una visió perfecte del que és just, per tant aquells que ocupin els càrrecs públics han de ser filòsofs en l’autèntic sentit de la paraula. O els que governen es converteixen en filosofs o preparen la gent desde joves. - A la carta expressa inquietuds polítiques. Tot i ser aristòcrata no compartia la manera de govern dels 30 Tirans, alhora, estava vs de la democràcia.
Rebutjava idees igualitaristes i contraposava la virtut política dels sofiestes. Segons ell ha de governar el ciutadà + capacitat i intel·ligent. - Va ser un reformador, volia trobar unes bases sobre les quals es pogués establir l’ordre polític. - L’única manera era trobar uns principis universals (Sòcrates) que donessin estabilitat i possibilitat de societat justa. El seu objectiu era educar els ciutadans per arribar a una societat justa i ordenada. REACCIÓ DAVANT DEL PENSAMENT DELS SOFISTES - Sòcrates combat la idea que la moral depèn del moment o de la conveniència de cadascú (relativisme social). Defensava que hi ha principis d'ètica i de justícia que són universals i iguals per a tothom.
Per a ell, només quan les lleis de la ciutat es fonamenten en aquests valors es pot construir un govern realment just i estable. Des de la teoria del coneixement, Sòcrates volia demostrar que la veritat existeix i es pot conèixer, en contra dels sofistes que deien que res és segur (escepticisme) o que cada persona té la seva pròpia veritat (relativisme). EL PROBLEMA DE LA REALITAT: TEORIA DE LES IDEES: METAFÍSICA - La pregunta principal del filòsof → Què és la realitat? (metafísica). - Plató intenta concretar quins elements i característiques té (ontologia).
La conclusió a la què arriba: Hi han dos mons: dualisme metafísic - El món sensible → la realitat que ens mostren els sentits és pura aparença i canviant. - El món intel·ligible → a través de la raó i la veritat obtenim un coneixement cert (ciència). ONTOLOGIA: ESTRUCTURA I NATURALESA DEL MÓN DE LES IDEES: “EL MITE DE LA CAVERNA” L'exposició de la teoria de les Idees a través del mite de la caverna és clau per entendre la seva concepció de la realitat i el coneixement → ens fa qüestionar si el nostre coneixement és autèntic i si els sentits ens mostren l’autèntica realitat.
- Si ens alliberem de les cadenes de l’educació rebuda i dels prejudicis dels sentits, podrem establir una dualitat de realitats (món sensible és una imitació del món intel·ligible/el món de les Idees) - Si aprofondim més podrem distingir els diferents graus de l’ésser i els diferents graus del coneixement que els corresponen (camí ascendent). IDEALISME PLATÒNIC La concepció de la realitat que es deriva de la teoria de les Idees estableix un dualisme metafísic. Aquesta dualitat de realitats genera un dualisme ontològic segons quina realitat estem parlant. Elements que la constitueixen: IDEES COSES - Realitat en el seu sentit ple.
- S’inspiren en els conceptes universals que buscava Sòcrates, Plató els veu com a realitats amb existència separada i independent de les coses. Característiques: - Úniques, immutables, universals, immaterials i eternes. - Són cognisibles només a través de la raó. - No són en sentit ple, estàn en continua mudança Característiques: - Múltiples,diferents entre sí. - Tenen començament i final. - Són materials i canviants. - Ens mostren la realitat a través dels sentits.
RELACIÓ ENTRE LES DUES REALITATS ( imitació o participació) Es mostra la superioritat de les Idees sobre les coses, ja que les segones mostren dos tipus de dependència en les primeres: ● ONTOLÒGICA → Les Idees són la causa de les coses ja que aquestes les imiten i en participen. ● GNOSEOLÒGICA → Les Idees són el fonament dels judicis que formulem sobre les coses. - Idealisme Platònic = valoració ontològica dels dos tipus de realitat: L'autèntica realitat són les Idees per sobre del món sensible de les coses. Només el món intel·ligible és plenament real i perfecte i el món sensible són meres aparences.
REVISIÓ DE LA TEORIA DE LES IDEES “ De quin tipus de coses pot haver Idees?” - Plató revisa la seva teoria perquè veu que, si cada cosa sensible tingués una Idea, haurien d’existir també Idees de coses imperfectes o ridícules, cosa que no li sembla coherent. Relació entre Idees: Hi ha diferents jerarquies segons el punt de vista de com les enfocava la teoria: - En “la República” (punt de vista eticopolític), es pregunta quines Idees són + imp per viure en una societat justa: 1.Idea del Bé (Idea Suprema) 2.Idea de la Justícia 3.Idea de la Bellesa - En “El Sofista” (punt de vista lògic), estudia com podem entendre i classificar la realitat: 1.Idea de l’Ésser 2.
Idea de l’Identitat 3.Idea de la Diferència 4.Idea del Moviment 5.Idea del repòs ONTOLOGIA: GÈNESI,ESTRUCTURA I NATURALESA DEL MÓN SENSIBLE Cosmogonia platònica A la obra Timeu, Plató vol arribar a concretar més la relació entre les Idees i les coses particulars, es fa 2 qüestions: Origen món sensible/Per què hi ha ésser en les coses si aquestes no són en sentit ple 1era PREGUNTA La primera pregunta (cosmogonia) es fa sobre el món sensible només ja que el intel·ligible existeix des de sempre. Qualsevol resposta a la pregunta no podrà ser científica degut al seu canvi continu i haurà de presentar-se com una narració versemblant amb conjectures i suposicions.
➔ Plató deia que ja hi havia una matèria primigenia (el món no es surt de res), però estava completament desordenada, en moviment continu, sense forma ni estructura → El Caos Per convertir-se en Cosmos (tot ordenat), Plató introdueix el Demiürg: principi ordenador de la matèria), s’enfronta al Caos per modelar-lo i ordenar-lo. El Demiürg necessita un model → Les Idees. Pren les Idees com a model i les plasma en la matèria i sorgeixen les coses. Aquesta cosmologia (creació del Cosmos) té una finalitat (un model teològic): Quan el Demiürg ordena la matèria ho fa buscant una fi determinada que és intentar que el món sigui el més bell i perfecte possible → Es fixa en la Idea suprema del Bé.
Com que la matèria original (Caos) té una tendència original al desordre, s’explica perquè en el món hi ha imperfecció i mal (les coses estan fetes d’aquesta matèria). 3.4 EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT: TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA Plató volia defensar que existeix la veritat absoluta i que la podem conèixer, va haver de fer front a: - Relativisme → no hi ha una veritat absoluta, Plató diu que les Idees són la realitat absoluta - Escepticisme → és impossible assolir la veritat amb certesa,conèixer la realitat de l’Ésser, Plató diu que sí que és possible perquè conèixer és recordar.
Per explicar la seva teoria del coneixement (és recordar), s’inspira i es nota la influència de 2 tradicions de pensament: - Teories orficopitagòriques: immortalitat i reencarnació de l’ànima → L’ànima mai mor, s’ha reencarnat moltes vegades i ha vist tant el nostre món com l’altre (Hades), com ja ho ha vist tot ja té tot el coneixement, només ha de fer un esforç per recordar-ho i no aprendre de zero. Com funciona aquest procés de recordar? L’ànima procedeix del món intel·ligible on ha conegut les Idees de manera directa amb la contemplació intel·lectual → Quan cau al món sensible i s’encarna en un cos, oblida el coneixement.
Com en el món sensible hi han les coses, imitació de les Idees, pot recordar. - Mètode dialèctic de Sòcrates: Inducció maièutica → A la obra Menó descriu com Sòcrates aconsegueix que un esclau resolgui un problema geomètric sense formació. La dialèctica de Sòcrates diu que si es saben fer les preguntes adequades tot individu pot recordar allò present en la seva ànima. En conclusió: el filòsof pot accedir a l’autèntic coneixement/ al record de les Idees adormides en l’ànima,a través de la seva raó. GRAUS DEL CONEIXEMENT : SÍMIL DE LA LÍNEA En aquest símil trobem un dualisme gnoseològic i 2 graus principals de coneixement.
- Món Sensible : ens mostren els sentits, com està en canvi continu mai no podrem tenir un coneixement fiable, sinó una simple opinió (aparences tot) - Món Intel.ligible : conegut a travès de la raó, és etern, podem tenir saber o ciència, un coneixement que ens proporcioni certesa total. Juntament amb Parmènides es constitueix en el màxim exponent del realisme, considerant que el coneixemnt veritable només pot ser assolit mitjançant la raó i prescendint dels sentits. - La idea del bé la coneixem a través de la raó.
Aquell que no pugui distingir el bé de la raó i no pugui travessar les dificultats (→ procés de coneixement) només tindrà una imatge del coneixement (còpia) i en la seva vida actual està somiant i dormint. Però aquell qui utilitzi la raó i arribi al final, arribarà al coneixement. Plató supera el relativisme dels sofistes demostrant que com més real és un objecte, més verdader és el seu coneixement: - Les coses físiques: poca realitat (canvien); per això, conèixer-les dona un coneixement relatiu. - Les Idees són plenament reals (no canvien); per tant, estudiar-les dona un coneixement absolut.
Les coses depenen de les Idees per existir (participen d'elles) i ser conegudes (les entenem si les relacionem amb la Idea). Segons el grau de realitat d'allò que mires, obtens més o menys certesa. ANÀLISI DEL SÍMIL DE LA LÍNIA PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ: DOCTRINA DEL SOMA-SEMA Plató defineix l’ésser humà com a compost de cos i ànima (dualisme antropològic) i intenta aprofundir en la naturalesa humana i mostrar la complexitat amb 3 aspectes de l'ànima: mite del carro alat. ANTROPOLOGIA: CONCEPCIÓ DUALISTA DE L’ÉSSER HUMÀ El cos i ànima (psique) són de naturalesa diferent i la seva unió és accidental i transitòria → caduca.
1. El cos és material i mortal, pertany a una realitat, el món és sensible i esta en canvi continu. 2. L'ànima és immaterial i immortal. És més valuosa que el cos ja que pertany a una realitat superior, part més noble de l'ésser humà, permet el coneixement intel.lectual (de les Idees) La relació que s’estableix entre els conceptes es pot comprendre a partir de 3 idees bàsiques → La teoria de la metempsicosi. ➔ Doctrina del soma (cos) - sema (presó). El cos és una presó per l’ànima, origina en el món de les Idees i cau en el món sensible. Queda tancada i el cos la contamina i intenta arrossegar-la cap a les seves passions.
- En el mite del carro alat, Plató compara l’ànima amb un carro conduït per un auriga, que representa la raó, i tirat per dos cavalls, un de bo i un de dolent. L’auriga ha de controlar els cavalls per mantenir-se en el món intel·ligible, però el cavall dolent representa les passions i els desitjos corporals, que dificulten aquest camí. Les ales simbolitzen el coneixement de Idees, es fan més fortes com més coneixement adquirim i millor és la vida que duem. ➔ Reencarnació i transmigració de les ànimes. Quan el cos mor, l’ànima torna al món de les Idees per quedar's-hi un temps fins a tornar a reencarnar-se en un altre cos.
L’ànima transmigra d’un cos a un altre en un cercle de reencarnacions que pot ser etern. ➔ Purificació, virtut moral i coneixement intel.lectual. Com es pot sortir del cercle? - Per sortir del cercle de reencarnacions, l’ànima ha d’allunyar-se de les passions del cos i dedicar-se a la virtut i coneixement de les Idees. Quan el cos mor, si l’ànima ha viscut en busca del coneixement i el bé, torna al món intel·ligible; si no, es reencarna en un altre cos fins i tot animal. En cada reencarnació beu del riu de l’oblit i perd els records de la vida. - Plató ho explica el mite d’Er, quetorna de la mort i ho explica.
Per tant: + coneixement i virtut durant la vida = més temps al món intel·ligible. - El sentit de la vida es converteix com un obstacle en aquest camí i per això es menyspreat. - L’ànima no mostra la seva vertadera naturalesa perquè està tancada al cos, es contamina de les seves necessitats. Plató afirma que la filo és una preparació per la mort, ja que després s’inicia l'autèntica vida de l’ànima, on podrem aconseguir la felicitat a través de la contemplació de les Idees. LA NATURALESA HUMANA: ASPECTES O FACETES DE L’ÀNIMA - En la obra el Fedó → primera formulació on es prioritza l’ascetisme, la purificació i la immortalitat.
- En les obres de maduresa el Fedre i la República → fa un enfocament més comprensiu de la naturalesa humana i reconeix que hi han diferents aspectes que conformen la personalitat de l’ésser humà. L’exposició d’aquests ho fa a través del Mite del carro alat. Els aspectes que es distingeix en l’ànima són: - RACIONAL →seu de la raó, es mou pel desig de coneixement. Està al cap: l’auriga. - IRASCIBLE →seu de sentiments nobles, desig d’honor i fama. Està al pit: cavall bo. - CONCUPISCIBLE →seu de passions, obeeix desitjos corporals. A l’abdomen: “ dolent. L’aspecte racional ha de dirigir la vida, controlar i governar el cos i les seves necessitats.
Com que està en conflicte amb les altres aspectes, ha de sublimar els desitjos i passions i aconseguir harmonia entre tots els aspectes i que allò superior domini a allò inferior. EL PROBLEMA DE LA MORAL: TEORIA DE LA VIRTUT Virtut → acompliment correcta de la funció que cada aspecte de l'ànima té. 1. racional → virtut de la prudència o saviesa (saber actuar de la manera adequada). 2. irascible → virtut de la fortalesa o valor (tenir el coratge per decidir). 3. concupiscible → virtut de moderació o temprança (ha de predominar en l’individu).
Hi ha una jerarquia i el principi rector ha de ser el superior i dominant → 4 virtut = Justícia Una ànima justa és la que l’aspecte racional dirigeix i domina els altres ,respecta la jerarquia de funcions i en la que cada una fa el que li correspon de manera adequada. D’aquest equilibri entre aspectes deriva → HARMONIA que deriva → FELICITAT - Per plató, un filòsof serà aquell que té un domini de l’aspecte racional i bona conducció de l’ànima. 3.7 EL PROBLEMA DE LA POLÍTICA: TEORIA DE LA POLIS IDEAL Objectiu principal Plató : reformar la polis per aconseguir un ordre just i estable. Rebutja la democràcia i dissenya una utopia (societat ideal), en la obra República.
ORIGEN DE LA SOCIETAT I DE LA POLÍTICA “Què és una polis justa?” cal investigar l’origen de la societat i política: - La societat → origen en el fet que l’ésser humà no té la capacitat de satisfer les seves necessitats per si mateix. Per això, s’associen a altres i crean la societat i l’estat. - La política → sorgeix en l’intent de trobar una manera d’organitzar els esforços comuns per poder satisfer les necessitats de la millor manera. Cal establir divisió de treball.
LA DIVISIÓ DEL TREBALL: ANALOGIA INDIVIDU-SOCIETAT Plató no és igualitarista, defensa que no tots el humans tenim les mateixes capacitats, per això l’ideal democràtic d’igualtat és substituït pel principi d’idoneïtat natural (cada persona es dedica a allò per a què té un talent natural). - Per poder decidir quin treball compleix cadascú, cal observar quin aspecte de l’ànima domina en la seva personalitat → 3 classes socials: pagesos, artesans i comerciants guardians i guerrers governants concupiscible irascible racional Tasques productives per cobrir les necessitats bàsiques Mantenir la seguretat interior i exterior.
Governen la ciutat → Filòsof rei, coneix la Idea de Bé i Justícia - L’estat s’encarrega de seleccionar i educar els ciutadans perquè puguin dur a terme les activitats per les que estàn capacitats. Aquesta educació ha de ser igual per homes i dones ja que poden assumir les mateixes funcions socials. Per evitar la corrupció els guardians i governants tenen una educació i règim de vida especial → no a la propietat privada i la família. L’educació és d'elit, ja que els millors guardians seran governants. LA JUSTÍCIA I FELICITAT DE L’ESTAT PLATÒNIC Igual que a l’ànima: - A la polis la justícia és respectar l’ordre jeràrquic i fer que cada part faci la tasca corresponent.
- La dimensió ètica i política està unides ja que cada classe social ha d’esforçar-se a practicar la seva virtut pròpia → de l’harmonia resultant → felicitat de tota la polis. - La felicitat però no és la fi de la polits, el fi universal és: perseguir el bé comú de tota la polis. ARISTÒTIL LES CLAUS PER ENTENDRE LA FILOSOFIA D’ARISTÒTIL - Context històric Felip II, rei de Macedònia, va aprofitar l’afebliment de Grècia per imposar-s’hi per la força. Atenes i Tebes es van aliar per posar-li resistència, però van ser derrotades. En morir Felip, va succeir el tron al seu fill Alexandre el Gran. Es va expandir militarment, al igual que la seva cultura grega.
- Crítica a la teoria de les idees de Plató Tan Aristòtil com Plató van voler explicar allò que anomenem realitat: el món de les coses sensibles i concretes. Plató veient el món sensible (variable i canviant), va postular un altre món, el de les Idees (estable i permanent). Aristòtil deia que Sòcrates buscava l'essència de les coses (què són realment) per poder definir-les i obtenir conceptes universals. El problema de Plató va ser pensar que aquestes essències existien en un món separat del món real. Aristòtil no hi estava d'acord, perquè creia que l'essència no pot existir separada de la cosa mateixa. Va ser crític amb aquesta teoria que duplica el món perquè creia que portava a confusions.
Per a Aristòtil la realitat és una → món sensible. I va defensar la teoria a partir de: 1. Només existeix una realitat i és la dels individus concrets 2. L’essència (el que hi ha de permanent en les coses) existeix, però no està separada. 3. Les idees, no tenen més realitat que la de ser pensades (no en un món separat) Al llarg de la filosofia grega es van desenvolupar 2 corrents (amb Plató i Aristòtil) segons com explicaven la realitat. ● Idealisme → L'idealisme intenta explicar la realitat a partir d'alguna cosa que va més enllà del món que veiem, com ara els déus, els mites o un món ideal.
En el cas de Plató: el món sensible (el que veiem) s'explica a partir del món de les Idees, que és perfecte i serveix de model. ● Realisme → El realisme intenta explicar la realitat a partir de les mateixes coses que podem veure i observar, sense recórrer a cap món separat o realitat externa. En el cas d'Aristòtil: per entendre les coses, hem d'estudiar la realitat que ens envolta i buscar-hi les seves explicacions. Aristòtil no va refusar totalment la Teoria de les Idees, coincidia amb Plató que la ciència havia de buscar allò universal, però defensava que les essències es troben en les coses mateixes i no en un món separat.
EL PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ I DEL CONEIXEMENT: TEORIA DE L’ABSTRACCIÓ ANTROPOLOGIA En l’obra De l'ànima es va declarar contrari al dualisme substancial, en què cos i ànima són entitats diferents. Per ell, cos i ànima són dos elements d’una única substància → ésser humà. Per tant, E.H. és una unitat substancial (NO accidental), cos i ànima no poden existir separadament i es necessiten mútuament per ser. És un compost hilemòrfic en el que el cos funciona com a matèria i l’ànima com a forma. Ànima entesa com a principi vital / ppi de vida. Va definir-la com: L’acte d’un cos natural que té la vida en potència (un cos organitzat).
Tots els éssers vius tenen ànima (vida), però no tots tenen el mateix tipu de vida, ni les ànimes mateixes funcions. 3 tipus d’ésser segons el grau de perfecció de l'ànima i 3 funcions que poden dur a terme: ● ÀNIMA VEGETATIVA → posseeixen els vegetals, grau ínfim de l’ànima. Funció nutritiva (alimentació, creixement, reproducció). ● ÀNIMA SENSITIVA → posseeixen els animals. Les seves funcions són les apetències, desigs, percepcions sensibles i el moviment local. ● ÀNIMA RACIONAL → pròpia i exclusiva dels éssers humans i se suma a les anteriors. Les seves funcions són pensar i entendre.
2 principis: el passiu (enteniment pacient, capacitat de poder entendre) i actiu (enteniment agent, busca activament entendre alguna cosa). La funció de la raó inclou la voluntat per decidir com s’ha d’actuar, per això considerem l’E.H. el més perfecte en la jerarquia dels éssers. A diferència dels altres és ètic i no solament instintiu. Aristòtil nega la immortalitat, si es mor el cos, es mor l’ànima. TEORIA DE L’ABSTRACCIÓ ( = teoria del coneixement) El coneixement no és reminiscència, ja que l’ànima és mortal. El seu paper és fonamental, però sempre tenint com a base l’experiència (prové dels sentits).
L’ésser humà coneix la realitat gràcies a la unió del cos i l'ànima (hilemòrfic), 2 tipus de coneixements: ● Sensible → ve del cos i l’ànima sensitiva ● Intel.lectual → ve de l’ànima racional El punt de partida de tot coneixement serà, necessàriament, la realitat sensible (experiència primer pas de molts). L’aspiració més elevada del filòsof és la saviesa “visió intuitiva” o “el saber més cert”. En el llibre Metafísica porta a terme reflexió analítica sobre el saber. Per tant, tal i com va fer Plató, Aristòtil estableix una sèrie jeràrquica i graus del coneixement.
GRAUS DEL CONEIXEMENT ● Percepció (aisthesis): la posseeixen humans i animals, info procedent dels sentits i ens permet conèixer coses a través de les seves qualitats sensibles: accidents i aparences. ● Record (mnéme): posseeixen humans i animals superiors, ens permet reproduir les sensacions en absència de l’objecte i aprenentatge ● L’experìencia (empeiría): integra graus anteriors H i A. A partir de sensacions repetides (secuencia causal): suposa una previsió ● Tècnica (techné): només la posseeixen algunes persones.
S'aprèn i es pot ensenyar ● Ciència (episteme): és el saber científic, pocs arriben: el coneixement universal i necessari CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES L’ABSTRACCIÓ El procés de coneixement és un procés d’universalització de les dades. Les formes o conceptes s’obtenen per abstracció. El procés dut a terme per l’enteniment, del qual Aristòtil va distingir 2 tipus: - Enteniment pacient: potència Els sentits capten objectes i elaboren una imatge mental que sintetitza el que han captat els diferents sentits. És passiu, potència fa intel.ligibles les formes (essències). Passarà a l’acte per acció de l’enteniment agent. Pacient = coneix aquell gos que tens davant.
- Enteniment agent: acte És actiu i s'encarrega de l'abstracció. A partir de les imatges mentals de l'enteniment pacient, elimina els trets accidentals i identifica les característiques comunes per captar l'essència universal de les coses. Agent = arriba al concepte de «gos» Els conceptes són el resultat del procés i només existeixen en la ment de l’ésser humà. EL PROBLEMA DE LA MORAL: EUDEMONISME L’ètica aristotèlica es caracteritza per seguir un model teològic. Vol dir que tot el que existeix té un fi que li és propi, i assolir-lo comporta el seu bé, la seva pròpia perfecció. Aristòtil defineix ètica com → la ciència que parla sobre l’activitat moral orientada a un fi.
El fi últim és la felicitat, per tant és una ètica eudemonista. És mitjançant l’acció que s’arriba al bé. Per Aristòtil, la felicitat no consisteix en le plaer ni en honor. El bé ha de ser assolible per això ha de ser immanent i no transcendent. El bé en l’EH consisteix en tenir coneixement per saber com cal actuar en cada moment. Això s’aconsegueix amb disposicions habituals que ens permeten actuar correcetemtn. la virtut. La virtut és un estat “habitual” que dirigeix les nostres decisions i que consisteix a ser un terme mitjà entre dos extrems dolents (defectes i excés). Aristòtil fa una distinció entre virtuts morals i virtuts intel.lectuals.
● Virtuts morals → associades a l’ànima sensitiva, objectiu dominar les tendències immoderades dels impulsos. Fortalesa, temprança justícia, s’adquireixen per hàbit. ● Virtuts intel.lectuals → conduir la vida de manera reflexiva. Prudència i saviesa, s’assoleixen gràcies a l’aprenentatge i a partir de la reflexió sobre les hàbits La virtut més important és la Justícia, suposa el respecte per la llei de la polis i tota la vida moral de l'individu. Per Aristòtil, per ser feliç s'ha de viure segons les virtuts. Hi intervé un altre factor, les accions voluntàries són aquelles en què el que actua coneix les circumstàncies que envolten l’acció i tria actuar d’una manera concreta.
Són accions que pressuposen deliberar (raonament) i escollit (decidir) i estan sotmeses a la nostra determinaciño. Hem de voler el que és bo només ho sabem si som virtuosos, De la voluntat dependrà si som bons o dolents. L’activitat més pròpiament humana i que proporciona més felicitat és la contemplació teròrica: la saviesa. EL PROBLEMA DE LA POLÍTICA La política va ser per Aristòtil l’objectiu de la seva filosofia. Vol dir que no va imaginar ni inventar una societat ideal (utopia), sinó que va estudiar com funcionaven les societats i els governs reals. Va recopilar i analitzar diferents constitucions per veure com s'organitzaven políticament.
Aristòtil defineix la política com el saber que tracta de determinar no solament el bé individual, sinó també el bé comú, és a dir, el de tot el poble. Considera que no es pot separar la vida moral de la vida política, ja que l'ésser humà necessita la polis per assolir la seva finalitat natural: la felicitat. Per això, defineix l'ésser humà com un «animal polític» (zoon politikón), perquè necessita viure en societat i relacionar-se amb els altres per autorealitzar-se. A través de la paraula (logos) i l'acció, pot comunicar-se, cooperar i buscar la justícia comuna. Per tant, el bé aristotèlic és de naturalesa comunitària.
Aristòtil, com Plató, considerava que havien de governar els millors, és a dir, els més savis. L'Estat no havia de servir només per assegurar la vida, sinó també per viure bé i formar millors ciutadans. Per Aristòtil, allò que converteix l'ésser humà en autèntic ciutadà és la seva participació en el govern i l'administració de justícia, intervenint en els poders judicial, legislatiu i executiu. Les lleis havien de regular la vida dels ciutadans i quedar recollides en una constitució.
Aristòtil diferenciava entre formes de govern justes (correctes), que busquen el bé comú, i formes injustes (corruptes), que busquen els interessos particulars: Sistemes justos (bé comú) Sistemes injustos (interessos particulars) Monarquia: govern d'un de sol Tirania Aristocràcia: govern dels millors Oligarquia República: govern de la comunitat Democràcia Aristòtil defensava l'aristocràcia i considerava important la classe mitjana. A més, la ciutadania no era igualitària: només els ciutadans lliures podien participar en la política. Aquests es dividien en tres classes superiors: guerrers, sacerdots i magistrats.
Excloïa les dones, els esclaus, els comerciants i els artesans de les tasques polítiques superiors. Finalment, Aristòtil defensava una visió elitista, ja que considerava que la felicitat o el bé comú només eren plenament assolibles pels millors, és a dir, pels ciutadans amb prou temps i recursos per dedicar-se a la vida contemplativa. Això es coneix com a aristocràcia intel·lectual. EDAT MITJANA En què consisteix el procés de cristianització de la filosofia durant l’Edat Mitjana?
El procés de cristianització de la filosofia durant l’Edat Mitjana consisteix en la utilització del pensament racional de la filosofia clàssica, especialment del platonisme i l’aristotelisme, com a instrument per explicar qüestions teològiques i formular la doctrina cristiana. Principalment, adapta conceptes filosòfics clàssics per poder defensar i sistematitzar les veritats de la teologia cristiana. Una influència a la filosofia de l’Edat Mitjana va ser Plató, amb el seu idealisme. Les seves idees es van aplicar de la mà de Sant Agustí d'Hipona i van patir un procés de cristianització.
Destaca també la influència d’Aristòtil, que amb el seu realisme deixa una gran empremta en la filosofia de l'Edat Mitjana. Així, les seves teories les va adoptar Sant Tomàs d’Aquino per cristianitzar-les, creant l’Escolàstica. Com a reacció a l'aristotelisme i a l’escolàstica, apareix el nominalisme, encapçalat per Guillem d’Occam. Els dos grans temes principals que es van abordar foren: la relació entre la fe i la raó, i les qüestions dels universals. DESCARTES LA VIDA, FORMACIÓ I OBRES DE DESCARTES Descartes era un francès nascut al març de 1596.
Família pertanyent a la petita noblesa i quan la seva mare mor, va ingressar a un prestigiós col·legi religiós liderat pels jesuites, on estudià humanitats. Estudià lògica, física, metafísica, dret, medicina i mates. Aquestes ensenyances seguien el model de l’escolàstica, es centraven en Aristòtil i Tomàs d'Aquino i NO incloien cap novetat de l’època (contra el nominalisme). Es va enfrontar al la escolàstica però no va aconseguir desprendre’s de la seva influència. Com no tenia problemes econòmics, va decidir dedicar la resta de la joventut a “viatjar, veure corts i exèrcits”.
Es va allistar a l’exèrcit que lluitava contra el rei de Bohèmia.Va passar l’hivern a un poble alemany, dedicat a la reflexió filosòfica al costat de l'estufa. Va ser en aquell moment on estava buscant un mètode general per resoldre tot tipus de problemes quan va tenir els seus 3 somnis que semblaven una revelació (ho explica Discurs del mètode). Va creure que havia trobat les fonaments d’una ciència universal que permetia trobar la seguretat i la veritat. Es va retirà a Holanda (refugi de allistats i filòsofs) on va viure 20 anys en busca de tranquil.litat, no la va trobar, va canviar 24 vegades de casa. Era un país que respectava la llibertat d’investigació científica i filosòfica.
Anònimament va publicar 3 assaigs: La diòptrica, Els meteors i La geometria, precedits d'un text introductori que avui coneixem com el Discurs del mètode. L’èxit va ser immediat i provocà un corrent creixent de seguidors, però també va provocar una reacció cada vegada més violenta des de l’Església catòlica (ell era catòlic, però no hi havia llibertat d’expressió). 1641 → Meditacions metafísiques iniciades en el DM. Abans de publicar-ho va voler saber l'opinió de filòsofs importants com, Hobbes, Gassendi, Mersenne… En aquesta obra apareix amb més claredat la novetat de la filosofia cartesiana. Alguns profes de les unis de Holanda la van introduir en la seves càtedres i va ser acusat d’ateu.
1644 → Principis de filosofia exposa avenços en les ciències fisiconaturals. Pretenia que fos el nou manual d’ensenyança de l'Església catòlica. El món o tractat sobre la llum no ho va publicar per temor a l'església, ja que havien condemnat a Galileu per defensar les tesis heliocèntriques. La reina de Suècia el va convidar a anar a Estocolm, volia buscar tranquill.lita pero la reian li va imposar horaris intempestius. Publicà Tractat de les passions de l’ànima. 1650 → Pulmonia que li causà la mort. Descartes es considerat el pare de la filosofia moderna pq va influir tant en el racionalisme com en l’empirisme.
CLAUS PER ENTENDRE LA FILOSOFIA CARTESIANA Publicació del Discurs del mètode de René Descartes l’any 1637, es considera l’inici de la filosofia moderna. S’inicia un nou corrent de pensament → el Racionalisme Modern, el qual influència els filòsofs representants de l’empirisme modern. A excepció del nominalisme no s’havia format cap doctrina filosòfica. El racionalisme no solament va suposar un anova filosofia, sinó que també va inaugurar una nova manera de fer la filosofia. Es va considerar que havia d’haver una tasca prèvia a l'hora d’elaborar un nou sistema filosòfic: per tenir valor → calia analitzar el procés que portava creació.
Això significa que l’objecte central de la reflexió filosòfica passava a ser → el coneixement humà (origen, constitució, possibilitats i límits d’aquest). Per tant, abans de poder-se plantejar què és la realitat (metafísica) s’havia de resoldre la qüestió de com es pot conèixer (teoria del coneixement). 1. Crisi de l’escolàstica El filòsof Guillem d’Occam havia aplicat la seva famosa navalla → un intent de simplificar el sistema complex d’idees d’Aristòtil i sant Tomàs d’Aquino.
El Renaixement humanista proposava un retorn a l’antiguitat clàssica per retrobar-se amb la veritat, s’havia dedicat a recuperar els sistemes filosòfics diferents dels de Plató i Aristòtil per corregir-los o contradir-los. La nova ciència utilitzava mètodes més precisos que posaven en evidència algunes idees de l'escolàstica sobre el funcionament natura. L'escolàstica continuava sent l’ensenyament oficial de l’època. Es va renovar parcialment al Renaixement de la mà del jesuïta Francisco Suárez, que va intentar actualizar-ne les idees. Tot i això, a les universitats continuava reprimint les idees noves de forma dogmàtica i se sostenia per l’autoritat i la imposició de l’Església catòlica.
L'Església encara dominava (condemnes de Galileu i Giordano Bruno), però perdia poder i influència. La defensa d'Aristòtil tenia un sentit més teològic que filosòfic: acceptar les noves idees posava en perill els dogmes i, amb ells, l'autoritat de l'Església. S’havia anat desenvolupant una actitud crítica enfront de la manera de fer filosofia de l’escolàstica, però sense cap alternativa clara i sistemàtica. 2 elements a partir dels quals es construeix tot tipus de coneixement: el criteri de veritat i el mètode. 1.2. El criteri de veritat: la fe o l'autoritat El criteri de veritat permet determinar com sabem que una qüestió és vertadera o falsa.
L'escolàstica, com tota l'Edat Mitjana, en feia servir dos. El primer era la fe en la veritat revelada, considerada com una font de veritat superior als sentits o a la raó en el coneixement, amb la Bíblia com a font principal de veritat i coneix. El segon era l'autoritat: la veritat o falsedat es decidia segons el que havia dit algú de gran prestigi, ja fossin els pares de l'Església (patrística), per interpretar la Bíblia, o Aristòtil, cristianitzat per Tomàs d'Aquino. Tot això estava supervisat per l'Església, que fixava el dogma/veritat oficial. El problema va sorgir quan la fe es va afeblir i es va qüestionar aquesta autoritat.
Cada cop més filòsofs reivindicaven l’independència de la raó davant la fe, i la Reforma protestant va posar en dubte la infal·libilitat papal (el dogma que el papa, il·luminat per l'Esperit Sant, no es podia equivocar mai en qüestions teològiques). 1.3. El mètode de l’escolàstica: el sil.logisme El mètode indica quins són els passos que cal seguir per poder establir una nova veritat (qualsevol tipus de coneixement nou). En l’escolàstica es seguia el mètode aristotèlic → sil.logisme. És un tipus de raonament deductiu. Per exemple: PM: Tots els calbs tenen idees brillants. pm: En Pere és calb. C: En Pere té idees brillants. 2. Revolució científica La rev.
científica aportava nous mètodes i formes d’investigar la naturalesa, però encara no era capaç de crear un sistema filosòfic complert. Descartes compartia amb científics com Copèrnic, Kepler i Galileu la idea que la naturalesa es pot comprendre i expressar mitjançant fórmules matemàtiques. Considerava que el mètode deductiu de les matemàtiques (more geometrico) era un model per aconseguir un coneixement rigorós i segur. Tanmateix, la nova ciència també es basava en l'observació i l'experimentació: Bacon defensava la inducció, que parteix de casos particulars per establir lleis generals, i Galileu proposava comprovar les hipòtesis mitjançant experiments.
Aquests dos aspectes van quedar en segon pla en la filosofia cartesiana, ja que Descartes era racionalista i confiava sobretot en la raó (l'observació i l'experimentació no eren tan importants en la filosofia cartesiana com el raonament). 3. Impacte de la recuperació de l’esceptisme en el Renaixement L’esceptisme va ser el corrent que va tenir més impacte i va durar més. No proposava cap sistema filosòfic concret, sinó que aportava arguments per demostrar la impossibilitat de tenir un coneixement segur.
Descartes proposava el dubte universal, que consistia a dubtar de les coses que poguessin ser falses per trobar alguna veritat segura, i la suspensió de judici, és a dir, no afirmar ni negar res mentre no s'estigués segur que era veritat. Els arguments escèptics amenaçaven de fer impossible la filosofia, però Descartes els va utilitzar per eliminar les idees errònies de l'educació. No volia quedar-se en el dubte universal, sinó superar-lo i trobar veritats indubtables. LA RECERCA D’UN CRITERI DE VERITAT: EL DUBTE METÒDIC Descartes volia restablir les bases pq fossin més fermes i segures per això va proposar nous fonaments → un nou criteri de veritat (dubte metòdic) i un nou mètode.
- En què consisteix? Calia sotmetre tot allò conegut a examen per observar si tenia validesa o no. Es tractava d’eliminar totes les opinions i creences derivades de l'educació per començar de nou des dels fonaments així establir alguna cosa ferma. - Com es porta a terme? (de forma sistemàtica) Descartes diu que no cal demostrar que totes les nostres idees són falses, sinó que n'hi ha prou de trobar el més petit motiu per dubtar-ne per rebutjar-les. Només així m’asseguraré que allò que mantingui com a veritable, ho serà de manera segura → L’única manera de superar l'escepticisme és ser un mateix radicalment escpetic.
Descartes diu que no podem acceptar una idea només perquè l'hagi dit Aristòtil o qualsevol altra autoritat, ja que aquestes persones també es poden equivocar. - Per què és un dubte metòdic? Aplica el dubte de manera sistemàtica: comença dubtant d'alguns coneixements i, si encara n'hi ha que semblen segurs, busca nous motius per dubtar-ne, fins a comprovar si queda alguna veritat indubtable. - Quins criteris de dubte s’apliquen i quins coneixements es posen en dubte? Seguint l’ordre escrit en les Meditacions metafísiques què és l’obra on el dubte metòdic apareix desenvolupat, els passos son: 1.
El dubte de la informació que ens proporcionen els sentits La raó més òbvia → els sentits ens enganyen. No és absolutament fiable. D’aquest criteri de dubte, podem deduir que les coses no son tal com les mostren els sentits, però no per això dubtem de la seva existència. 2. La dificultat per distingir l’estat de vetlla del de somni 2n raó per dubtar és la dificultat per distingir entre estar despert o somiar. Com podem tenir la seguretat que el mon que percebem no és, com en el cas dels somnis un simple producte de la nostra ment? Aquesta sospita permet qüestionar-te l'existència del món material (coses) i que aquesta sigui la causa de les idees que tenim.
L'únic que supera la prova són les mates. 3. La hipòtesi del geni maligne 3r raó per dubtar imagina que existeix un geni molt poderós que l'enganya constantment. Per això, dubta de tots els seus coneixements, fins i tot de les matemàtiques i dels raonaments que semblen més segurs. La 4rt part del Discurs del mètode fa un resum simplificat del dubte metòdic però canvia alguns passos: ES DUBTA DE (CRITERI) ENS PERMET DUBTAR PERO NO … Els sentits ens poden enganyar Que les coses siguin tal com ens les mostren els sentits Que les coses existeixen Dificultat per distingir entre vetlla-somni Dubta que les coses existeixin realment, incloent-hi el món material i el nostre propi cos.
De les veritats matemàtiques Possibilitat d’errar en els nostres raonaments De les veritats matemàtiques Hipòtesi del geni maligne → Meditacions Metafísiques De l’existència de Déu i de la seva veracitat “Penso, aleshores existeixo” - Què cal fer en descobrir que no hi ha cap coneixement segur? Cal suspendre el judici sobre aquests pensaments, és a dir, no afirmar ni negar res mentre no tinguem la seguretat que és veritat. Per tant, cal persistir en el dubte fins a trobar un coneixement completament segur. - Quina utilitat pot tenir aquest dubte tan radical?
El dubte radical serveix per eliminar els prejudicis i evitar els errors dels sentits, per poder trobar veritats absolutament segures i indubtables. - La trobada de la primera certesa i la formulació del criteri de veritat Puc dubtar de tot “allò que penso”, però és indubtable que penso. El dubte pot afectar el contingut del pensament (allò que jo crec o penso) però no al pensament mateix → “Penso, aleshores existeixo” (cogito ergo sum). Així s'obté la primera certesa: “Jo sóc, jo existeixo”. Aquesta primera veritat supera el criteri de dubte més fort que s’havia establert, per tant, es presenta com una veritat absoluta i indubtable.
Alhora, li proporciona el criteri de veritat que buscava: ● Criteri de veritat: Allò que la meva raó concep clarament i distintament serà vertader ● Model d’ “evidència racional”: Tot allò que percebem de manera clara i distinta és veritat LA RECONSTRUCCIÓ DEL SABER DES DE BASES SEGURES Reconstruir el saber utilitzant el criteri de veritat establert. Descartes es proposa comprovar quins coneixements dels que tenia abans es poden recuperar. - Què sóc jo? “Jo sé amb certesa que sóc, però encara no sé amb claredat què sóc”. Per investigar-ho examina el que creia ser: un ésser compost de cos i ànima. → Cos descobreix que la tesi del geni maligne li permet dubtar de tots.
A més el coneix a través dels sentits i aquests estan posats en dubte. → Ànima, pot dubtar de les funcions atribuides per Aristòtil a l'ànima sensitiva i vegetativa (nodrir-se, créixer …). Però no pot dubtar de fet de pensar. Descartes arriba a la segona veritat “No sóc més que una cosa que pensa” → res cogitans (sustancia pensant) Descartes identifica que l’ànima és independent del cos i més fàcil de conèixer. L’ànima és subjecte a activitats com: dubtar, concenbre, imaginar, sentir ✓ o ✕ … - Com podria assolir noves certeses?
Fa un repàs d’allò de què havia de dubtar: ● realitat com mostren els sentits ● existència del món material ● validesa de les veritats matemàtiques ● l’existència de Déu + veracitat Es tracta de sotmetre a anàlisi quines són certes i quines no ho són. Mentre es mantigui la hipòtesi del geni maligne no es podrà establir cap altre certesa. Per això haurem de demostrar que Déu existeix i que és veraç. - TIPUS D’IDEES 1. Idees adventícies: Mostren els meus sentits i semblen procedir fora de mi. La seva realitat i fiabilitat són posades en dubte, com la fiabilitat dels sentits. 2. Idees factícies: Han d’estar inventades o produïdes per mi.
La seva realitat i fiabilitat manquen de tot valor ja que sabem que són mera ficció produïda per la imaginació. 3. Idees innates: Han nascut de mi, constitueixen part de la meva naturalesa, ja que les trobo en el meu pensament i se m’imposen per si mateixes de manera immediata i evident (ex: pensar, existir, perfecció …) - Demostracions de l’existència de Déu Posseïm en la nostra ment la idea d’un ésser perfecte i infinit (Déu → substància infinita). Aquesta idea no pot ser adventícia, ja que no n’he tingut coneixement pels sentits. Ni ficticia ja que és impossible que alguna cosa imperfecte i finita pugui concebre la idea d’algo perfecte i infinit.
Per tant, es una idea innata ofereix una realitat més gran. 3 demostracions: Argument gnoseològic: Déu existeix perquè tenim dins nostre la idea d'un ésser perfecte i infinit. Parteix de 2 supòsits: - Un efecte mai serà tan perfecte com la causa - Una cosa imperfecta no pot ser l'origen d'una cosa perfecta. Argument de la causalitat: Déu existeix perquè som imperfectes i dependem d'un ésser perfecte, Déu. Som imperfectes i no ens hem creat a nosaltres mateixos. Tampoc els nostres pares poden ser la causa última de la nostra existència. Per tant, ha d'existir una causa primera i perfecta que ens hagi creat: Déu.
Argument ontològic: prova a partir de la definició de la idea Déu Demostració inspirada en l’anomenat ontològic Anselm de Canterbury. Parteix de la idea innata de Déu com a ésser perfecte. Analitza aquesta idea i conclou que, com que existir és una perfecció, Déu ha d'existir. - Eliminació de la hipòtesi del geni maligne Una vegada desmostrada l’existència de Déu cal eliminar la hip. del GM. Com Déu és un ésser perfecte i enganyar és una imperfecció, Déu és veraç. D’aquesta manera queda resatbalerta la veritat en l’àmbir de les matemàtiques i apareix Déu com a garantia de l'evidència racional: Quan la raó actua seguint el CV i mètode que explicarem, els seus resultats són vertaders.
Ens podem equivocar i això dependrà de conèixer (enteniment) i d’elegir (voluntat). La nostra llibertat de decidir si acceptem o no el que entenem és el que fa possible l'error. - Demostració de l’existència del món extramental Descartes diu que si disposem d’una facultat passiva que ens permet rebre idees (sentir) també hi ha d’haver una facultat activa capaç de formar aquestes idees que jo rebo. Es pregunta per l'origen de les idees factícies i conclou que, com que no depenen de la nostra voluntat, provenen de les coses materials. Per tant, existeix la res extensa (món material), ja que Déu no ens enganya. ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT: MÓN COM A REPRESENTACIÓ Descartes desconfia dels sentits.
Les coses son tal i com les percebem? Quan parlem de realitat material Descartes distingeix entre: ● Qualitats primàries: conegudes per la raó i quantificables (mates). Déu garanteix que les coses són objectives. ● Qualitats secundàries: conegudes a través dels sentits (no quantificables), no en posseim cap certesa. Són subjectives, producte dels sentits. - Coneixem les idees, no les coses: el món com a representació Dubte metòdic cartesià té conseqüències en tota la teoria del coneixement. Per primera vegada es dubta que les nostres idees (el nostre coneixement de la realitat) siguin una còpia fidel i idèntica del que són les coses. Descartes introdueix la idea del món com a representació.
El nostre coneixement és una representació mental de la realitat. Ja no tenim seguretat sobre si aquesta representació és una còpia fidel o no. Només les qualitats primàries reflecteixen fidelment el ser de les coses (realisme moderat). En el dubte metòdic planteja preguntes sobre l’origen de les idees (si existeix una realitat extramental). L’ORIGEN I LA CONSTITUCIÓ DEL CONEIXEMENT: EL MÈTODE Els passos que cal fer per aplicar correctament el criteri de veritat de manera que arribem a un coneixement cert. - Teoria del coneixement del racionalisme es caracteritza per 3 trets essencials: 1. Menyspreu de la informació dels sentits 2. Innatisme: conjunt d’idees que neixen amb l’ésser humà.
Posades per Déu en cada un de nosaltres 3. Matemàtiques com a ideal de model de saber rigoròs: purament racional - Perquè la necessitat d’un mètode? Considera que la capacitat per conèixer és molt similar en tots els éssers humans, distingeix els uns dels altres és la manera com aquesta s’aplica. El mètode ens assegura un bon ús de la raó per poder avançar en el coneixement de manera sistemàtica, ferma i segura. - Tipus de coneixement Dos únics modes de coneixement correcte: Intuïció → capta de manera immediata un concepte simple. És espontània, la raó concept clarament (evidència) i en la qual no hi ha cap possibilitat de dubte (certesa absoluta).
“penso, aleshores existeixo” Deducció →certeses obtingudes per intuïció i ens basem en la memòria, captem connexions entre intuïcions simples. Hi ha possibilitat d’error. Partim de la idea d’un ésser summament perfecte (intuïció) i recordem que existir és una perfecció (intuïció). Deduïm que l’ésser és summament perfecte existeix. - Com podem assegurar l’avenç: les regles del mètode Regles que garanteixen que estem aplicant correctement el criteri de veritat (bon ús de la raó) i podem arribar a coneixements vertaders. ● Regla I Enunciació del criteri de veritat → evidència racional com a criteri de veritat, cal evitar la precipitació i la prevenció.
● Regla II Anàlisi → Abordar tot problema de manera eficaç. Aquest procés té un límit, quan assolim els conceptes simples que poden ser captats per intuïció. ● Regla III Síntesi: Partint del conceptes simples → Partint dels conceptes simples i d’una manera ordenada, mitjançant la deducció: intuint les connexions entre aquestes. ● Regla IV Enumeració → Funció de revisar i corregir els possibles errors que s’hagin pogut produir. Per així evitar que la debilitat de la memòria ens faci passar desapercebut algun error. METAFÍSICA - La realitat com a substància (semblant a aristòtil però l’utilitza diferent) Descartes diu que la realitat és substància igual que per Aristòtil.
El substrat és allò que es manté encara que canviïn els accidents, i l'essència és allò que fa que una cosa sigui el que és. Aristòtil es referia a l’ésser individual, i Descartes a Déu “una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir”. Havia anat desmostrant l’existència en 3 realitats diferents: ● l’ànima o jo (res cogitans) → únic esser que x existir no necessita res més ● déu (res infinita) ● món material (res extensa) Descartes volia separar i assenyalar la independència mútua de l’ànima (substància pensat) i el món material (substància extensa). Defensa un món físic regit pel mecanisme i el determinisme (instint i naturalesa, preestablert).
Volia mantenir la possibilitat de la llibertat en l’acció humana. El problema sorgirà en explicar la relació entre cos i ànima en l’ésser humà. - L’ontologia cartesiana: 3 substàncies Hem de distingir entre atributs (trets essencials) i els seus moderns (trets no essencials). ● Substància infinita (res infinita): Déu La única que és substància. No posseeix imperfeccions (modes), no és creada és absolutament independent i summament perfecte. ● Substància infinita (res cogitans): Jo o ànima És creada, depèn de Déu i és independent del cos. Finita i imperfecte. El seu atribut és el pensament i hi regeix la llibertat (enteniment i voluntat).
● Substància extensa (res extensa): Món material o cossos Depén de Déu i és independent de l’ànima. El seu atribut és l’extensió i ho regeix la necessitat (determinisme). EL PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ I LA MORAL - Antropologia Per Descartes l’ésser humà és un ésser compost de cos i ànima. · Diferències entre l’ésser humà i la resta d’animals L’ésser humà és l’únic animal capaç de pensament, la resta dels animals es manquen (no tenen pensament, manquen d’intel.ligència). La seva concepció de l’ànima no segueix la tradició que entenia com el principi vital o del moviment. No és el que dóna la vida a l’ésser humà o el que mou el cos.
Per Descartes, la diferència entre un ésser viu i un de mort és simplement una diferència mecànica. A diferència del que afirmava Aristòtil, per Descartes els animals no tenen ànima. · Relació entre cos i ànima Són dues substàncies totalment diferents i independents (mecanisme i determinisme/llibertat). L’ànima és en totes les parts del cos, però hi ha un lloc al cervell on es produeix interacció entre les dues substàncies: glàndula pineal. Les sensacions, percepcions, sentiments i passions no són més que estats del cos que són transmesos a l’ànima a través d’aquesta glàndula. Es transmet a través del sistema nerviós a la glàndula que s’agita i afecta l’ànima.
Les nostres accions voluntàries resulten d’un acte intencional de l’ànima que mou la glandula. La resta d’accions humanes són involuntàries i obeeixen a causes purament mecàniques. En això son iguals a la resta d’animals. - Moral (sentits i finalitat) provisional cartesiana Moment més crític del dubte metòdic, quan tot havia estat posat en dubte res es podia saber amb seguretat. L’acció moral ens proposa les regles de la “moral provisional” servia per guiar les nostres accions mentre no es puguin establir les veritats l, volia evitar la indecisió i viure de la manera més feliç possible (eudemonisme), mentre busca veritats segures i construeix una moral racional.
Aquesta moral combina el conformisme social amb influències de l'estoïcisme i l'intel·lectualisme moral socràtic. Més endavant, aquestes idees esdevindran una moral definitiva. · Regles de la moral provisional 1. Defensa un conformisme social (acceptar lleis i costums del seu país), moderació (opinions moderades acceptades per persones sensates) i adaptar-se a altres costums 2. Es critica la falta de determinació, no podem estar canviant d’opinió ja que si ho fem ens panadirem constantment. Em de ser ferms i decidits. 3. Ser conscients dels nostres límits. La moral estoica assenyala que hi ha coses que són fora del nostre abast i que acceptar-ho és l’única manera de poder ser feliços.
4. El fi últim per a l’ésser humà és dedicar la vida a la recerca de la veritat, per arribar a aprendre a jutjar correctament (racionalisme moral) i adquirir la virtut. Això dona com a resultat el bé i la felicitat de l’individu.