Guia d'estudi: Descartes i Plató sobre coneixement, ésser humà i política

Actualitzat el · AprenAI

Apunts sobre la filosofia de Descartes (epistemologia, metafísica i antropologia), la comparació amb Plató i la filosofia de Plató (metafísica, epistemologia, antropologia, ètica i política), amb el mite de la caverna i la justícia com a fil conductor.

Filosofia · Batxillerat a Catalunya · 1r curs

14 pàgines · 8 temes · 87 flashcards · 66 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Descartes: epistemologia i dubte metòdic · p. 1-4
  2. 2. Descartes: metafísica i antropologia filosòfica · p. 4-6
  3. 3. Comparació entre Plató i Descartes · p. 6
  4. 4. Plató: metafísica (món sensible i món de les idees) · p. 7
  5. 5. Plató: epistemologia, graus del coneixement i mite de la caverna · p. 8-10
  6. 6. Plató: antropologia filosòfica i ètica · p. 10-11
  7. 7. Plató: filosofia política · p. 11-13
  8. 8. Justícia ètica i política en La República · p. 13-14

1. Descartes: epistemologia i dubte metòdic

Flashcards

Què és el dubte metòdic de Descartes?
Plantejar criteris de dubte cada cop més forts per dubtar dels coneixements que es creuen tenir, per trobar una primera veritat indubtable.
Últim criteri de dubte de Descartes
La hipòtesi del geni maligne: un ésser igual de poderós que Déu però malvat, que ens fa equivocar fins i tot en les veritats matemàtiques.
Primera veritat indubtable de Descartes, en llatí
«Cogito, ergo sum»: penso, per tant existeixo. Resisteix tots els criteris de dubte.
Criteri de veritat de Descartes
Una afirmació és veritat si és absolutament evident, és a dir, si és una idea clara i distinta.

Preguntes tipus test

  1. Segons Descartes, què passa amb la veritat $2 + 2 = 4$ si estem somiant?
    • a) Només és certa quan estem desperts i concentrats.
    • b) Deixa de ser veritat mentre dormim.
    • c) Depèn de les sensacions que tinguem mentre somiem.
    • d) Continua sent certa, encara que tot sigui un somni.

    Resposta: d) Continua sent certa, encara que tot sigui un somni.. Descartes afirma que, encara que tot fos un somni, $2 + 2 = 4$ continuaria sent certa. Per això els somnis permeten dubtar de les coses materials però no de les veritats matemàtiques.

  2. Per què la hipòtesi del geni maligne permet dubtar de les veritats matemàtiques, i els somnis no?
    • a) Perquè pot fer que ens equivoquem fins i tot quan raonem correctament.
    • b) Perquè demostra que Déu no existeix.
    • c) Perquè obliga a creure que els somnis són reals.
    • d) Perquè només afecta els sentits i no la raó.

    Resposta: a) Perquè pot fer que ens equivoquem fins i tot quan raonem correctament.. El geni maligne fa que ens sembli evident el que és fals, com que $2 + 2 = 4$ o una demostració amb errors sigui correcta. Els somnis només afecten el que percebem, no la manera de raonar.

  3. Per què l'existència pròpia és indubtable encara que actuï el geni maligne?
    • a) Perquè el geni maligne no existeix realment.
    • b) Perquè dubtar implica pensar i, per tant, existir.
    • c) Perquè Déu ho ha garantit directament a la ment.
    • d) Perquè els sentits mostren el propi cos amb claredat.

    Resposta: b) Perquè dubtar implica pensar i, per tant, existir.. No es pot dubtar sense existir. Si el geni maligne enganya Descartes fent-li creure que existeix, això ja implica que existeix, perquè no es pot enganyar algú que no existeix.

2. Descartes: metafísica i antropologia filosòfica

Flashcards

Defineix substància segons Descartes
Allò que existeix per si mateix, és a dir, allò que no necessita cap altra cosa per existir.
Defineix atribut d'una substància
Característica sense la qual no podem pensar aquella substància; és inseparable d'ella.
Defineix mode d'una substància
Característica accidental de la substància: la substància la té realment, però podria no tenir-la.
Quants tipus de substància distingeix Descartes?
Tres: la substància infinita (Déu), la substància extensa (coses materials) i la substància pensant (ànimes).

Preguntes tipus test

  1. Per què Descartes considera que les coses materials i les ànimes també poden anomenar-se substàncies?
    • a) Perquè Déu les ha creat a partir de la mateixa matèria.
    • b) Perquè tenen els mateixos modes que Déu.
    • c) Perquè no necessiten cap altra cosa que Déu per existir.
    • d) Perquè poden existir sense cap atribut.

    Resposta: c) Perquè no necessiten cap altra cosa que Déu per existir.. Descartes afirma que, en sentit estricte, només Déu seria substància, però que les coses materials i les ànimes no necessiten res més que Déu per existir, i per això també les anomena substàncies.

  2. Segons Descartes, què passaria amb les coses materials si Déu deixés de mantenir-les en l'existència?
    • a) Deixarien d'existir.
    • b) Només perderien les qualitats secundàries.
    • c) Continuarien existint sense cap canvi.
    • d) Es convertirien en ànimes.

    Resposta: a) Deixarien d'existir.. Descartes considera que Déu no només ha creat la realitat, sinó que també la manté en l'existència; sense Déu, la resta de coses deixarien d'existir.

  3. Si Déu pogués canviar les seves propietats amb el temps, quin dels seus atributs quedaria negat?
    • a) L'omnisciència.
    • b) L'omnipotència.
    • c) La infinitud.
    • d) La immutabilitat.

    Resposta: d) La immutabilitat.. La immutabilitat és l'atribut segons el qual Déu no canvia. Si pogués canviar, aquest atribut no es compliria.

3. Comparació entre Plató i Descartes

Flashcards

Per a Plató, què significa conèixer?
Recordar. Els coneixements innats es van adquirir abans de néixer.
Per a Descartes, qui ens ha creat amb les idees innates?
Déu.
Per a Plató, què són les Idees?
Entitats que existeixen per si mateixes en un món separat del món material.
Per a Descartes, què són les idees?
Només els continguts de la nostra ment, és a dir, els pensaments.

Preguntes tipus test

  1. Per què Plató i Descartes consideren que els sentits no són fiables?
    • a) Perquè només perceben les idees innates
    • b) Perquè no existeixen coneixents innats
    • c) Perquè ens mostren coses que canvien contínuament
    • d) Perquè les matemàtiques els contradiuen

    Resposta: c) Perquè ens mostren coses que canvien contínuament. Els dos diuen que els sentits són poc fiables perquè ens mostren coses canviants.

  2. Què demostra, segons Descartes, l'exemple del tros de cera?
    • a) Que els colors són qualitats primàries de les coses
    • b) Que la raó no pot conèixer les coses materials
    • c) Que la cera és l'únic objecte que els sentits poden conèixer
    • d) Que l'essència de la cosa es coneix per l'enteniment i no pels sentits

    Resposta: d) Que l'essència de la cosa es coneix per l'enteniment i no pels sentits. Tot allò que coneixem pels sentits canvia quan el tros de cera es fon, però continuem sabent que és el mateix tros de cera. Això demostra que l'essència de les coses la coneixem per l'enteniment.

  3. Per què, segons Descartes, no és un problema basar-se en veritats evidents que no es demostren?
    • a) Perquè Déu garanteix la veritat dels coneixements innats i intuïts
    • b) Perquè Plató ja havia demostrat aquestes veritats
    • c) Perquè els sentits confirmen les veritats innates
    • d) Perquè les matemàtiques no necessiten demostracions

    Resposta: a) Perquè Déu garanteix la veritat dels coneixements innats i intuïts. Per Descartes, la veritat dels coneixements innats i intuïts està garantida per Déu, per això no cal demostrar-los.

4. Plató: metafísica (món sensible i món de les idees)

Flashcards

Característiques del món sensible segons Plató
Les coses materials canvien contínuament, han de començar a existir i deixaran d'existir, es poden dividir en parts i són múltiples.
Per què canvien les coses materials?
Perquè estan fetes de matèria, i la matèria tendeix per naturalesa al desordre.
Defineix el món de les idees (món intel·ligible)
Àmbit de la realitat format per les idees: eternes, immutables, no divisibles, úniques, universals i immaterials.
Relació entre coses materials i idees segons Plató
Imitació o mimesi: les coses materials són còpies de les idees.

Preguntes tipus test

  1. Segons Plató, quin tipus de coneixement es pot tenir sobre el món material?
    • a) Només opinions, perquè les coses materials canvien constantment
    • b) Coneixement estable i segur, perquè els sentits no ens enganyen
    • c) Coneixement universal, perquè les coses materials són immaterials
    • d) Coneixement eterno, perquè la matèria no es descompon mai

    Resposta: a) Només opinions, perquè les coses materials canvien constantment. Segons Plató, les coses materials canvien constantment, de manera que qualsevol coneixement que tinguem sobre elles deixa de ser veritat immediatament. Per això sobre el món material només hi pot haver opinions.

  2. Segons Plató, quina afirmació dels sofistes i de Protàgores és correcta respecte al món material?
    • a) Que les coses materials són eternes i divisibles en parts
    • b) Que el coneixement és sempre universal i immutable
    • c) Que només existeix el món de les idees i el món sensible no existeix
    • d) Que no podem saber res amb seguretat, i que la realitat és diferent per a cada individu

    Resposta: d) Que no podem saber res amb seguretat, i que la realitat és diferent per a cada individu. Plató considera que el que diuen els sofistes i Protàgores és correcte segons el món material, perquè en aquest àmbit no hi ha coneixement estable i la realitat varia segons l'individu.

  3. Un cavall concret que pastura en un camp pertany al món sensible o al món de les idees?
    • a) Al món de les idees, perquè és immaterial
    • b) Al món sensible, perquè és material i canvia
    • c) Al món de les idees, perquè és universal
    • d) A tots dos mons a la vegada

    Resposta: b) Al món sensible, perquè és material i canvia. El cavall concret és una cosa material, que canvia i es pot dividir en parts. Per tant, pertany al món sensible. La idea de cavall, en canvi, pertanyeria al món de les idees.

5. Plató: epistemologia, graus del coneixement i mite de la caverna

Flashcards

Opinió segons Plató: quin coneixement i de quin món?
Coneixement del món material sensible obtingut pels sentits. És inestable i no és autèntic coneixement.
Ciència segons Plató: quin coneixement i de quin món?
Coneixement del món de les idees obtingut per la raó. És estable, segur i universal, i és l'autèntic coneixement.
Teoria de la reminiscència: què significa conèixer per a Plató?
Conèixer és recordar. L'ànima va contemplar les idees abans d'unir-se al cos i després les oblida.
Mètode de Sòcrates: en què consisteix?
Diàleg en què es guia l'interlocutor amb preguntes fins que troba la veritat que ja té dins l'ànima.

Preguntes tipus test

  1. Per què Plató no considera autèntic coneixement l'opinió?
    • a) Perquè el coneixement sensible només serveix per estudiar les matemàtiques.
    • b) Perquè els sentits només funcionen durant la infància i després deixen de percebre bé.
    • c) Perquè el món material canvia contínuament i el coneixement que en tenim no és estable ni fiable.
    • d) Perquè el món material no existeix realment i només són imatges de la ment.

    Resposta: c) Perquè el món material canvia contínuament i el coneixement que en tenim no és estable ni fiable.. El món sensible canvia contínuament, de manera que el coneixement que en depèn no és estable. Per això Plató l'anomena opinió i no el considera autèntic coneixement.

  2. Un estudiant afirma que un objecte que canvia constantment pot ser objecte de ciència. Què li responem segons Plató?
    • a) Que la ciència només es basa en idees que no canvien, i per tant no pot tenir com a objecte un món que canvia.
    • b) Que la ciència es basa en els sentits, que sempre mostren la realitat tal com és.
    • c) Que la ciència depèn de la memòria de l'ànima i per tant pot canviar amb el temps.
    • d) Que la ciència es pot aplicar a qualsevol objecte, però només si s'estudia amb el mètode de Sòcrates.

    Resposta: a) Que la ciència només es basa en idees que no canvien, i per tant no pot tenir com a objecte un món que canvia.. Com que les idees no canvien, el coneixement que s'obté d'elles és estable, segur i universal. El món material, en canvi, només permet opinió.

  3. Un estudiant entén el teorema de Pitàgores a partir d'un dibuix al paper. Segons Plató, quin grau del coneixement correspon a aquesta manera d'entendre-ho?
    • a) Pistis, perquè el dibuix mostra la figura tal com és.
    • b) Eikasia, perquè el dibuix es percep amb els sentits.
    • c) Dràsia, perquè encara necessita un símbol material com a intermediari.
    • d) Noesi, perquè el coneixement és immediat de les idees.

    Resposta: c) Dràsia, perquè encara necessita un símbol material com a intermediari.. La Dràsia és coneixement dels objectes matemàtics que pertany al món de les idees, però encara necessita un símbol material que faci de intermediari, com el dibuix.

6. Plató: antropologia filosòfica i ètica

Flashcards

Quines característiques té el cos segons el dualisme de Plató?
Pertany al món material, està format per matèria, és mortal, es pot dividir en parts i és la seu de les sensacions i els desitjos corporals.
Quines característiques té l'ànima segons Plató?
Pertany al món de les idees, és immaterial, eterna, no es pot dividir (simple) i és la seu de la raó.
Què significa la doctrina del soma sema?
«Cos presó, tomba»: el cos és una presó on l'ànima queda atrapada després de caure del món de les idees.
Quins són els tres aspectes o parts de l'ànima segons Plató?
Aspecte concupiscible, aspecte irascible i aspecte racional.

Preguntes tipus test

  1. Segons Plató, com estan unides l'ànima i el cos dins de l'ésser humà?
    • a) De manera accidental, com dues realitats diferents.
    • b) El cos produeix l'ànima a partir de la matèria que el forma.
    • c) Només existeix l'ànima, i el cos és una aparença sense realitat.
    • d) De manera necessària, formant una única substància indivisible.

    Resposta: a) De manera accidental, com dues realitats diferents.. El text diu que l'ésser humà està format per dues realitats unides accidentalment, cos i ànima, i per això Plató defensa un dualisme antropològic.

  2. Per què Plató considera que el cos és una presó per a l'ànima?
    • a) Perquè el cos transmet a l'ànima els coneixements del món de les idees.
    • b) Perquè el cos és eterni i l'ànima és mortal, de manera que la limita en el temps.
    • c) Perquè l'ànima, que pertany al món de les idees, cau al món material i queda atrapada en un cos.
    • d) Perquè l'ànima només pot pensar quan el cos dorm i deixa de funcionar.

    Resposta: c) Perquè l'ànima, que pertany al món de les idees, cau al món material i queda atrapada en un cos.. Segons el text, l'ànima és al món de les idees però cau al món material i queda atrapada a un cos, cosa que es coneix com a doctrina del soma sema.

  3. Què ha de fer l'ànima per escapar del cicle de reencarnacions?
    • a) Recordar només les sensacions del cos mentre viu.
    • b) Esperar la mort del cos sense fer cap purificació.
    • c) Allunyar-se dels desitjos corporals, practicar la virtut i buscar el coneixement de les idees.
    • d) Dedicar-se a la política i governar la ciutat per assolir la fama.

    Resposta: c) Allunyar-se dels desitjos corporals, practicar la virtut i buscar el coneixement de les idees.. El text explica que cal un llarg procés de purificacions, que consisteix en allunyar-se dels desitjos corporals, practicar la virtut i cercar el coneixement de les idees.

7. Plató: filosofia política

Flashcards

Aspecte concupiscible de l'ànima: localització i funció
Es troba a l'abdomen. Té com a objectiu satisfer les necessitats corporals i és la seu de les sensacions, la percepció i els desitjos corporals.
Aspecte irascible de l'ànima: localització i funció
Es troba al pit. Es mou pel desig d'honor i fama i és la seu dels sentiments nobles, com l'ira justificada.
Aspecte racional de l'ànima: localització i funció
Es troba al cap. Es mou pel desig de buscar coneixement i és la seu de la raó.
Esquema de la metàfora del carro de l'ànima
Un carro tirat per dos cavalls i guiat per un auriga, que representa l'aspecte racional:

Preguntes tipus test

  1. Un ciutadà es mou sobretot pel desig d'honor i de reconeixement, i se sent indignat davant d'una injustícia. Quin aspecte de l'ànima predomina en ell segons Plató?
    • a) L'aspecte concupiscible
    • b) L'aspecte racional
    • c) L'aspecte irascible
    • d) Cap dels tres, perquè és un desig del cos

    Resposta: c) L'aspecte irascible. El desig d'honor i fama i els sentiments nobles, com l'ira justificada, corresponen a l'aspecte irascible, que es troba al pit.

  2. Per què Plató deriva la seva ètica de la seva antropologia?
    • a) Perquè cada aspecte de l'ànima té una funció, i la virtut consisteix que cadascun faci bé la seva funció
    • b) Perquè la raó ha de suprimir totes les sensacions i els desitjos
    • c) Perquè el cos és una màquina i no té funcions morals
    • d) Perquè l'ànima és immortal i la virtut garanteix un premi després de la mort

    Resposta: a) Perquè cada aspecte de l'ànima té una funció, i la virtut consisteix que cadascun faci bé la seva funció. Com que cada aspecte de l'ànima té una funció pròpia, la virtut és que cada aspecte compleixi la seva funció sense interferir en els altres.

  3. Els sofistes defensaven que totes les persones tenen les mateixes capacitats naturals i poden ocupar qualsevol càrrec. A quin dels errors de la democràcia corresponen aquestes idees?
    • a) A com es decideix qui governa
    • b) A com es prenen les decisions
    • c) A la relació entre la política i la religió
    • d) A la definició de la justícia individual

    Resposta: a) A com es decideix qui governa. El igualitarisme dels sofistes afecta la manera de decidir qui governa, perquè implica que qualsevol persona pot ocupar qualsevol càrrec.

8. Justícia ètica i política en La República

Flashcards

Virtut dels productors segons Plató
La moderació: no consumir en excés ni deixar-se portar pels seus desitjos.
Virtut dels guardians segons Plató
La valentia: complir amb valentia les ordres dels governants i garantir la seguretat de la població.
Virtut dels governants segons Plató
La saviesa o prudència, que els permet saber com han d'actuar en cada situació.
Justícia de la ciutat segons Plató
Cada classe social fa la seva funció exercint la seva virtut, respecta la jerarquia i no interfereix en les funcions de les altres. La classe governant les dirigeix.

Preguntes tipus test

  1. Un productor consumeix molt més del que necessita i es deixa portar pels seus desitjos. Quina virtut no està exercint?
    • a) La valentia
    • b) La moderació
    • c) La saviesa
    • d) La generositat

    Resposta: b) La moderació. Plató considera que els productors han d'exercir la moderació, és a dir, no consumir en excés ni deixar-se portar pels seus desitjos.

  2. Per què els governants han de dirigir la ciutat a partir del coneixement de la idea del Bé?
    • a) Perquè així exerceixen la saviesa i saben com actuar en cada situació.
    • b) Perquè els productors necessiten una autoritat que els controli.
    • c) Perquè la ciutat només pot tenir una classe social.
    • d) Perquè els guardians no són capaços de defensar la ciutat.

    Resposta: a) Perquè així exerceixen la saviesa i saben com actuar en cada situació.. Plató atribueix als governants la virtut de la saviesa o prudència, que els permet decidir com actuar en cada situació a partir del coneixement de la idea del Bé.

  3. Un guardià obeeix les ordres dels governants fins i tot quan la situació és perillosa per a la ciutat. Quina virtut està exercint i per què és necessària?
    • a) La valentia, perquè garanteix la seguretat de la població complint les ordres.
    • b) La moderació, perquè controla els seus desitjos.
    • c) La saviesa, perquè coneix la idea del Bé.
    • d) La moderació, perquè no consumeix en excés els recursos.

    Resposta: a) La valentia, perquè garanteix la seguretat de la població complint les ordres.. Els guardians han de garantir la seguretat de la població, complint amb valentia les ordres dels governants. La moderació correspon als productors i la saviesa als governants.

I 55 flashcards i 42 preguntes més al document.

Text del document

Descartes: Epistemologia: Descartes està considerat com el fundador de la filosofia moderna perquè considera que la filosofia ha de començar per l’estudi del coneixement humà. Mentre que abans es començava estudiant la realitat i només després s’intentava determinar com era possible conèixer-la, a partir de Descartes es considera que per determina cóm és la realitat primer s’ha de saber cóm la coneixem. Per tant, la filosofia comença per l’epistemologia. Descartes està considerat també com el fundador del racionalisme, la corrent segons la qual amb la raó es pot arribar a adquirir tots els coneixements.

Segons els racionalistes, tenim certs coneixements des del naixement (idees innates) que ens serveixen com a punt de partida per deduir la resta de coneixements. Descartes, concretament, s’inspira en el mètode de les matemàtiques. Els coneixements innats (les primeres veritats evidents) serien com els axiomes matemàtics i a partir d’aquests coneixements es deduirien la resta de veritats. Descartes considerava que la filosofia tradicional (l’escolàstica) no estava prou fonamentada, i creia que era necessari tornar a començar des de zero per trobar nous fonaments per reconstruir els nostres coneixements.

Per fer-ho, utilitza el que es coneix com a dubte metòdic, que consisteix en anar plantejant criteris cada cop més forts (alguns d’ells basats en els arguments que donaven els escèptics) per dubtar dels coneixements que creia tenir. L’objectiu del dubte metòdic no és realment negar la possibilitat del coneixement, sinó trobar alguna primera veritat de la que sigui totalment impossible dubtar, és a dir, una veritat que resisteixi tots els criteris de dubte que anirà plantejant. Aquesta veritat indubtable li servirà com a fonament per a reconstruir la filosofia. El primer motiu que Descartes troba per dubtar dels seus coneixements es la poca fiabilitat dels sentits.

Els sentits de vegades ens enganyen (com quan veiem una cosa de lluny o quan estem cansats i ens sembla diferent a com realment és), de manera que podria ser que ens enganyessin sempre. Això ens dona motius per dubtar de que les coses materials, les coses de fora de la nostra ment, siguin realment com els sentits ens mostren que són, però de moment no tenim motiu per dubtar que existeixin. El segon criteri de dubte que troba Descartes són els somnis. Quan somiem veiem coses que no estan realment davant nostre, veiem una realitat que és únicament un producte de la nostra ment. Podria ser que passés el mateix quan estem desperts i que la realitat que veiem existeixi únicament a la nostra ment.

Això ens dona un motiu per dubtar també de l’existència de les coses materials i de la realitat exterior a la nostra ment (i no només de que sigui tal com la veiem). Però amb això encara no podem dubtar de les veritats matemàtiques. Encara que tot fos un somni, continuaria sent cert que 2 + 2 = 4. De la mateixa manera, una demostració matemàtica correcta ho continuaria sent si estem somniant. Descartes troba un últim motiu per dubtar dels seus coneixements. Segons el cristianisme, existeix un ésser perfecte anomenat Déu que té el poder per fer qualsevol cosa.

Segons Descartes, en principi sembla que podria existir un ésser igual de poderós que Déu però malvat que dediqui tots els seus esforços a fer que ens equivoquem quan pensem, de manera que, per exemple, ens sembli evident que és veritat que 2 + 2 = 4 quan en realitat no ho és o que una demostració matemàtica ens sembli clarament correcta quan en realitat conté errors greus. Per tant, la hipòtesi del geni maligne ens permet dubtar fins i tot de les veritats matemàtiques (i de l’existència de Déu, perquè aquest geni maligne, que seria malvat, no seria Déu). En aquest punt, Descartes troba la primera veritat indubtable, la seva pròpia existència.

La hipòtesi del geni maligne no li permet dubtar de que ell mateix existeix, perquè si ho dubtés significaria que existeix (no es pot dubtar sense existir). No pot ser que el geni maligne li faci creure que existeix sense que això sigui veritat, perquè si li fa creure que existeix, si l’enganya, vol dir que existeix (no ens poden enganyar si no existim). En general, si pensa vol dir que existeix, encara que pugui està equivocat en allò que pensa. La primera veritat indubtable, que resisteix tots els criteris de dubte, és «penso, per tant existeixo» o «cogito ergo sum».

A partir d’aquesta primera veritat, Descartes ens diu quin és el seu criteri de veritat (quin és el criteri per distingir allò que és veritat d’allò que no ho és). Una afirmació serà veritat si és absolutament evident (si no en podem dubtar), és a dir, si es tracta d’una idea clara i distinta. Una idea és clara si ens n’adonem sempre que estiguem prou atents i és distinta si no es confon amb cap altra idea o pensament. Llavors Descartes és pregunta què és ell. Desprès de demostrar que existeix vol saber quin tipus de cosa és. Per respondre a aquesta pregunta, Descartes analitza totes aquelles característiques que tradicionalment s’atribuïen a l’ésser humà.

La filosofia escolàstica considerava que l’ésser humà era la unió d’ànima i cos. Per tant, Descartes analitza si és possible dubtar de cadascuna de les característiques que s’atribuïen al cos i a l’ànima per determinar si n’hi ha alguna que sigui absolutament evident. Podem dubtar de tot allò relacionat amb el cos, ja que el cos el coneixem a través dels sentits i ja hem dit que podem dubtar de tot allò que coneixem pels sentits. També podem dubtar de moltes característiques de l’ànima. En concret, podem dubtar de totes aquelles característiques de l’ànima que estan relacionades amb el cos, ja que podem dubtar del cos.

Per tant, podem dubtar de que l’ànima provoqui el moviment del cos, de que s’alimenti, de que sigui responsable del creixement, etc. (la filosofia escolàstica, basant-se en Aristòtil, atribuïa totes aquestes característiques a l’ànima). Però hi ha una de les característiques que s’atribuïen a l’ànima de la que no podem dubtar: el pensament. Podem estar segurs de que pensem, ja que si dubtem de que pensem, estem pensant. Ens podem equivocar sobre allò que pensem, però si ens equivoquem, estem pensant. Per tant, és absolutament indubtable que pensem. Per tant, a la pregunta de què és ell, de quin tipus de cosa és, Descartes respon que és una cosa que pensa.

A partir d’aquest moment, Descartes analitzarà els continguts que hi ha a la seva ment per determinar si n’hi ha algun que li permeti demostrar l’existència d’alguna realitat independent de la seva ment. Descartes anomena idees a aquests continguts mentals. Una idea és qualsevol cosa que hi ha a la nostra ment, qualsevol concepte o pensament. Descartes distingeix tres tipus d’idees: Idees adventícies: són aquelles que procedeixen dels sentits. La idea d’home la tenim perquè hem vist homes i per tant és una idea adventícia. La idea de cavall la tenim perquè hem vist cavalls i per tant és una idea adventícia.

Idees factícies: són aquelles idees que hem creat nosaltres combinant diferents idees més simples. La idea de centaure, per exemple, és una idea factícia perquè l’hem creat combinant les idees d’home i cavall. Idees innates: són idees que tenim a la nostra ment des del nostre naixement. No procedeixen dels sentits ni les hem creat nosaltres. Les idees d’existència i de pensament són innates perquè hem pogut demostrar que existim i que pensem sense basar-nos en els sentits. Les idees adventícies no són fiables perquè procedeixen dels sentits i hem trobat motius per dubtar dels sentits. Les idees factícies tampoc són fiables perquè les hem creat nosaltres.

Si hi ha alguna idea que ens pugui conduir a noves veritats indubtables haurà de ser una idea innata. Entre les seves idees innates, Descartes troba la idea de perfecció. Aquesta idea no és adventícia perquè no procedeix dels sentits (no hem vist res perfecte). Tampoc és factícia perquè no l’hem creat nosaltres i, de fet, no podríem crear la idea de perfecció si nosaltres no som perfectes (ningú pot crear una cosa superior a sí mateix). Per tant, només ha de poder ser una idea innata. Però Descartes considera que hi ha d’haver alguna explicació sobre per què tenim la idea de perfecció a la ment. Ja hem dit que no la podem haver creat nosaltres perquè no som perfectes.

L’haurà d’haver creat un ésser que encaixi amb aquesta idea de perfecció, és a dir, un ésser perfecte. Aquest ésser perfecte, per definició, és Déu. Descartes dona dos arguments més en favor de l’existència de Déu. Segons un d’aquests arguments, nosaltres no som il·limitats, no som eterns, i per tant no podem mantenir-nos en l’existència per nosaltres mateixos. Hi ha d’haver alguna causa de la nostra existència que ens hagi creat i ens mantingui en l’existència. No ens podem haver creat a nosaltres mateixos perquè si ho haguéssim fet ens hauríem creat amb totes les característiques que formen part de la idea de perfecció que tenim a la ment.

Ens ha d’haver creat un ésser que encaixi amb aquesta idea de perfecció i que ens hagi creat amb aquesta idea a la ment (que seria com la seva firma). Aquest ésser perfecte, per definició, és Déu. L’altre argument és l’argument ontològic, que va ser proposat pel filòsof medieval Anselm de Canterbury. Segons aquest argument, la paraula «Déu» significa «l’ésser més perfecte que podem pensar». Si aquest ésser no existís, en podríem pensar un de més perfecte (un que tingués les mateixes característiques i a més existís) i per tant no seria l’ésser més perfecte que podem pensar. Però això és una contradicció. Per tant, Déu (l’ésser més perfecte que podem pensar) ha d’existir.

Per Descartes, aquest últim argument és el més important. Descartes el compara amb una demostració matemàtica. De la mateixa manera que a partir de la definició de «triangle» podem demostrar que els seus angles interns sumen 180 graus, a partir de la definició de «Déu» podem demostrar que existeix. L’existència forma part del concepte de Déu, forma part de la seva essència. A partir d’això, Descartes recupera les veritats matemàtiques. Si Déu existeix i, com que és perfecte, és bondadós, no ens haurà creat de manera que ens equivoquem necessàriament quan raonem. No ens haurà creat de manera que ens semblin evidents coses que no ho són. Les veritats matemàtiques, per tant, són correctes.

La hipòtesi del geni maligne queda cancel·lada, perquè un Déu omnipotent i bondadós no permetria l’existència d’aquest geni maligne. Descartes, però, ha d’explicar com és possible que ens equivoquem si ens ha creat un ésser bondadós que no ens vol enganyar. Segons Descartes, la nostra ànima té dues facultats: l’enteniment i la voluntat. El nostre enteniment no s’equivoca. Si alguna cosa li sembla totalment evident, és perquè és veritat. Però la nostra voluntat ens permet decidir creure coses que no són evidents i no estan prou fonamentades, i d’aquí surt l’error. Ens podem equivocar perquè som lliures per triar.

Descartes, al Discurs del mètode (el llibre que entra a les PAU es Meditacions Metafísiques) proposa un mètode per utilitzar correctament l’enteniment i per adquirir nous coneixements evitant l’error. Aquest mètode té quatre regles: Primera regla: No acceptar com a vertader res que no sigui absolutament evident. Segona regla: Dividir els problemes en les seves parts més simples fins que ja no es puguin dividir més. Tercera regla: Un cop resoltes les seves parts, tornar a unir-les fent deduccions de manera ordenada fins tornar a formar la imatge del problema complert.

Quarta regla: Anar revisant repetidament tot el procés per assegurar-se de no cometre errors i de que cada pas sigui absolutament evident. Havent demostrat l’existència de Déu, Descartes intenta demostrar l’existència del món material exterior a la ment. Per fer-ho, es basa en les idees adventícies. Aquestes idees no són innates, perquè no estan a la nostra ment des del naixement i tampoc són factícies, perquè si ho fossin seríem conscients d’haver-les creat. Aquestes idees, per tant, han de tenir alguna causa. Podria ser que Déu ens enviés aquestes idees directament a la ment.

Però si ho fes, ens estaria enganyant, especialment tenint en compte que tenim la tendència a creure que aquestes idees procedeixen de coses materials. Com que Déu és bondadós, no ens enganyaria d’aquesta manera. Per tant, les idees adventícies han de procedir de coses materials independents de la nostra ment. Segons Descartes, no totes les característiques que percebem de les coses són realment a les coses. Les qualitats secundàries (olors, colors, etc.), que poden variar segons la persona i les circumstàncies, no és evident que formin part de les coses i, per tant no són fiables.

Les úniques característiques que podem estar segurs que formen parts de les coses materials són aquelles que es poden expressar matemàticament, és a dir, les qualitats primàries (extensió, forma, figura, moviment, posició, etc.). Descartes considera que les qualitats primàries son conegudes per l’enteniment i que aquest és molt més fiable que els sentits. Per demostrar-ho, ens diu que imaginem que posem un tros de cera a prop del foc. Aquest tros de cera es deformarà, canviarà de color, d’olor, de tacte, etc. Tot allò que coneixem pels sentits canviarà. Tot i això, continuarem sabent que és el mateix tros de cera.

Això demostra que el que una cosa és realment (la seva essència) no ho coneixem pels sentits sinó a través de l’enteniment. Els sentits, per Descartes, no son fiables. Metafísica: Per Descartes, allò que existeix, qualsevol objecte o cosa que sigui real, és substància. Descartes defineix la substància com allò que existeix per si mateix, és a dir, allò que no necessita cap altra cosa per existir. Segons aquesta definició, únicament Déu seria substància, perquè la resta de coses depenen de Déu per existir (Descartes considera que Déu no només ha creat la realitat sinó que a més la manté en l’existència, és a dir, que sense Déu la resta de coses deixarien d’existir).

Tot i això, Descartes considera que podem anomenar substància a les coses materials i a les ànimes, perquè no necessiten cap altra cosa que Déu per existir (l’ànima no necessita la matèria per existir i la matèria no necessita l’ànima per existir). Descartes distingeix, per tant, entre tres tipus de substàncies, i cadascuna d’aquestes tindrà un o més atributs (aquelles característiques sense les quals no podem pensar aquella substància, és a dir, allò que és inseparable d’aquella substància) i pot tenir modes (aquelles característiques accidentals de la substància, és a dir, aquelles característiques que la substància realment té però que podria no tenir).

Els tres tipus de substància són els següents: Substància infinita (res infinita): És Déu, l’ésser absolutament perfecte. Els seus atributs són la infinitud, l’eternitat (no ha començat a existir ni deixarà d’existir), la immutabilitat (no canvia), l’omnisciència (ho sap tot) i l’omnipotència (ho pot tot). No té modes. Substància extensa (res extensa): Són les coses materials. El seu atribut és l’extensió (longitud amplada i profunditat, és a dir, l’espai que ocupa) perquè no podem pensar la matèria sense que tingui una extensió en l’espai. Els seus modes són les altres qualitats primàries (la figura, el nombre, la situació, la durada i el moviment).

Les qualitats secundàries (colors, olors, etc.) no són modes perquè no estan realment a les coses. La matèria està regida per les lleis de la natura i es comporta de manera determinista. Descartes l’entenia des del mecanicisme (uns objectes materials només afecten al moviment d’uns altres si hi entren en contacte físicament, de manera que el món funciona com una màquina on el moviment d’unes peces afecta al moviment de les altres). Substància pensant (res cogitans): Són les ànimes. El seu atribut és el pensament. Els seus modes són l’enteniment (amb el qual coneixem) i la voluntat (que ens permet decidir lliurement com actuar).

L’ànima no està sotmesa a lleis necessàries, de manera que el seu comportament no és determinista, és a dir, que és lliure. Antropologia filosòfica: El cos, com la resta de la matèria, està regit de manera determinista per les lleis de la natura. Per tant, el cos funciona com una màquina. Descartes considera que l’ésser humà és l’únic ésser format per cos i ànima. La resta d’animals no tenen ànima, de manera que són únicament màquines que actuen de manera determinista. L’ésser humà està format per ànima (res cogitans) i cos (res extensa).

Descartes es troba amb el problema d’explicar cóm una substància immaterial que no té extensió ni està situada en l’espai pot actuar sobre un cos que és extens i material. Segons Descartes, el cos funciona com una màquina hidràulica. La sang conté un fluït molt tènue anomenada «esperits animals» que viatja pels nervis i, quan arriba als músculs, provoca els moviments del cos. Descartes afirma que l’ànima està en contacte amb la glàndula pineal del cervell. Els òrgans dels sentits provoquen moviments dels esperits animals que, quan arriben a la glàndula pineal, provoquen una vibració en aquesta glàndula que afecta a l’ànima i produeix les diferents percepcions i experiències.

A més, l’ànima, a través d’aquesta glàndula és capaç de canviar la direcció en que es mouen els esperits animals, provocant que arribin als músculs adequats i controlant així els moviments del cos. Per tant, l’ésser humà és l’únic que es lliure i capaç d’actuar de manera no determinista. Això permet que els valors morals siguin vàlids en el cas de l’ésser humà. Descartes dona un argument en favor de la independència entre ànima i cos i en favor de la immortalitat de l’ànima: Al demostrar la seva pròpia existència i al demostrar que és una cosa que pensa, Descartes encara dubtava de l’existència del cos. Per tant, en aquell moment podia dubtar de l’existència del cos però no de la de l’ànima.

Això demostra que l’ànima no depèn del cos i que pot existir sense ell. Per tant, l’ànima és independent del cos i pot continuar existint després de la seva mort. Comparació entre Plató i Descartes: Teoria del coneixement: Els dos creuen que els sentits són poc fiables i que la raó ens permet arribar a adquirir tots els coneixements.

Els dos diuen que els sentits són poc fiables perquè ens mostren coses canviants (per Plató el món material que ens mostren els sentits canvia contínuament mentre que la raó ens dona el coneixement d’unes Idees que no canvien i per Descartes els sentits, com es veu en l’exemple del tros de cera, ens mostren propietats que poden canviar contínuament mentre que allò que la cosa és en si mateixa i que no canvia ho coneixem per l’enteniment). Els dos creuen en l’existència de coneixents innats. Una diferència és que Plató creu que aquests coneixements innats els hem adquirit abans de néixer i que conèixer és recordar i Descartes creu que Déu ens ha creat amb les idees innates.

Una altra diferència és la seva opinió respecte als coneixements matemàtics. Per Plató, tot i tractar sobre el món de les Idees, no és el coneixement més elevat, perquè depèn de símbols materials i es basa en hipòtesis que no es demostren. Per Descartes, en canvi, Déu garanteix que les veritats matemàtiques són totalment indubtables (i de fet el seu mètode s’inspira en el de les matemàtiques). Per Descartes no és un problema que ens basem en veritats evidents que no es demostren, perquè la veritat d’aquests coneixements innats i intuïts és garantida per Déu.

Metafísica: Els dos distingeixen entre realitats materials i immaterials, però per Plató es troben a dos mons diferents mentre que per Descartes no formen dos mons separats. A més, per Plató les Idees son entitats que existeixen per si mateixes a un món separat, mentre que per Descartes les idees són només els continguts de la nostra ment, els pensaments. Una altra diferència és que per Plató la matèria, l’ànima i les Idees no han estat creades, són eternes, mentre que per Descartes Déu ha creat i manté en l’existència tota la realitat.

Per altra banda, per Plató la matèria és caòtica i tendeix contínuament al canvi, mentre que per Descartes la immutabilitat de Déu garanteix que la quantitat de moviment es manté constant i que certes lleis naturals regeixen la matèria d’acord amb un ordre estable. Antropologia filosòfica: Els dos creuen que l’ésser humà està format per cos i ànima, que l’ànima és independent del cos i que continua existint mentre el cos mor. Descartes, però, creu que l’ànima ha estat creada per Déu i no creu en la teoria de la transmigració de les ànimes de Plató.

A més, mentre que per Plató l’ànima és el principi de moviment del cos, per Descartes el cos és com una màquina que es mou per si sola i l’ànima només dirigeix el seu moviment (canviant la direcció del moviment dels esperits animals, però no iniciant aquest moviment).

PLATÓ: Metafísica: Plató defensava un dualisme metafísic segons el qual hi ha dos tipus o dos àmbits de realitats, també defensava un dualisme ontològic, amb dos entitats, la primera és el món material o sensible, i les entitats que el formen són les coses materials, el món material té les característiques que Heràclit atribueix a la realitat, les coses materials canvien contínuament , han de començar a existir, i deixaran d’existir, es poden dividir en parts, son múltiples, hi ha varies del mateix tipus. El motiu pel que canvien constantment es perque estan fetes de matèria, i la matèria tendeix per naturalesa al desordre.

Com que les coses materials sempre cambien qualsevol coneixement que puguem tenir o qualsevol cosa que puguem dir, deixen de ser veritat immediatament. Per tant, sobre el món material no hi pot haver un coneixement estable o segur, si no únicament opinions. Per tant, el que diuen el sofistes de que no podem saber res amb seguretat, i el que deia Protàgores de que la realitat és diferent per cada individu, és correcte segons el món material.

L’objectiu de la filosofia de Plató, és trobar una veritat estable, per què fonamenta les lleis de la ciutat, per tant, si no hi pot haver una realitat estable sobre el món material, ha d’existir alguna cosa més que aquest món per que aquesta veritat estable sigui possible. El segon àmbit, és el àmbit del món de les idees o món intel·ligible, les entitats que el formen són les idees, aquestes idees tenen les característiques que Parmènides atribuía a la realitat. És a dir no cambien ni es mouen, son eternes, no son divisibles en parts, cada idea és única, són universals i son inmaterials.

Plató intenta explicar quina és la relació entre les coses materials i les idees i diu que aquesta relació es de imitació o mimesi, és a dir que les coses materials son cópies de les idees i que la relació es de participació, el concepte de participació procedeix de la cosmología de Plató, es a dir, de la seva teoria sobre l’origen de l’Univers. Segons Plató, inicialment existeixen tres realitats: les idees, la matèria i una entitat a la que ell anomena Demiürg que s’inspira en naus d’Anaxàgores. Segons Plató el Demiürg contempla les idees i comença a donar forma a la matèria imitant aquestes idees i d’aquesta manera crea les coses que veiem al món.

Com la matèria és caotica i tendeix al desastre, no pot mantenir aquestes formes indefinidament i va canviant contínuament. L'objectiu del Demiürg és portar el món material a la seva màxima perfecció, imitant la idea del Bé, que per Plató és l’idea suprema. Que les coses materials participen de la idea vol dir que el Demiürg ha introduït en aquestes formes materials les formes de les idees. Epistemología: Plató defensa un dualisme epistemològic segons el qual hi ha dos tipus de coneixement un per cada àmbit de la realitat.

Dos tipus: 1.​ Opinió: El món material sensible es coneix a través dels sentits, i com que aquest món canvia contínuament, aquest coneixement no es estable ni fiable, per això Plató l’anomena opinió, i no el considera autèntic coneixement. 2.​ Ciència: El món de les idees és coneix a través de la raó i com que les idees no canvien, aquest coneixement sí que és estable, segur i universal i per això Plató l’anomena ciència i el considera l’autèntic coneixement.

Plató ha d’explicar la relació que com és possible que tinguem coneixement de les idees, si vivim al món material, per respondre aquesta pregunta Plató combina la teoria dels pitagorics sobre la reencarnació de les ànimes amb el mètode de Sòcrates, segons Plató, l’ànima abans d’unir-se amb el cos, ha estat al món de les idees i les ha contemplat però quan queda atrapada, aquest coneixement de les idees queda oblidat. Com que les coses materials són còpies de les idees a la que aquestes coses imiten, per tant per Plató, conèixer és recordar, això es coneix com a teoria de la reminiscència.

Però el coneixement que s'obté d’aquesta manera,és insegur, per obtenir un coneixement segur o rigorós, s'ha d'utilitzar el mètode de Sòcrates en el qual a través del diàleg, es va guiant al interlocutor mitjançant una sèrie de preguntes per ajudar-lo a trobar la veritat que ja té continguda dins l’ànima. Graus del coneixement: Plató distingeix dins de cada tipus de coneixement 2 graus de coneixement (2 opinió/ 2 ciència): 1.​ Opinió 1: Figuració (Eikasia), és el coneixement de les imatges que ens mostren els sentits, per tant és el coneixement de les imatges de les coses materials.

2.​ Opinió 2 : Creença raonable(Pistis), és el coneixement de les coses materials en si mateixa tal com són i no només tal com es veuen. 1.​ Ciència 1: Coneixement demostratiu (Drànsia), coneixement dels objectes matemàtics, incloent les figures geomètriques, aquest coneixement ja és coneixement del món de les idees, però no és el coneixement més elevat, perquè encara necessita la matèria. Necesita la màteria perquè necesita algún símbol material que faci di intermediari. 2.​ Ciència 2: Coneixement dialèctic (Noesi), és el coneixement immediat de les idees, que es coneixen sense cap internisme diari ni símbol material.

El coneixement dialèctic té dues etapes: la primera és la dialèctica ascendent, consisteix en anar coneixent les diferents idees i anar analitzant la relació entre elles i anar pujant en la jerarquía de les idees a través d’aquestes relacions, anant de les idees inferiors a les superiors, fins arribar a la idea del Bé, què és l’idea suprema. La segona etapa es la dialèctica descendent: en aquesta etapa, quan ja es coneix la idea del Bé, es contempla tota la realitat incloent el món material per entendre el seu arche i per comprendre com totes les coses participen de la idea del Bé.

Quan es té aquest coneixement segons Plató es pot actuar correctament tant en la vida privada (ètica) con em la vida pública (política). Plató compara els 4 graus de coneixement en una línea, ens diu que dividim la línea en dos parts: la part més curta sería la opinió, és el coneixement inferior i el món material és menys real que el món de les idees, la part més llarga representa la ciència que és el coneixement del món de les idees, és més llarga perquè la ciència és el coneixement superior i perquè el món de les idees és més real. Plató en diu que dividim cada tros de la línia també en dos parts desiguals, i els 4 trossos resultants representen els 4 graus del coneixement.

Com més llarg és cada tros, més elevat és el coneixement que representa, i més real és l'objecte del que tracta aquest coneixement. Per tant, les idees són més reals que els objectes matemàtics, aquest són més reals que les coses materials i aquestes són més reals que les imatges dels sentits, també entre les idees, n’hi ha que són més reals, i la més real és l¡idea del Bé.

Mite de la caverna: Plató utilitza el mite de la caverna per explicar la seva metafísica com la seva epistemología, Plató ens diu que imaginem una caverna dins de la qual hi ha uns presoners, lligat de manera que només poden veure una pared que tenen al davant, darrere dels presoners hi ha un foc, i per davant del foc passen unes persones que porten uns subjectes en forma d’animal, d’arbre, de diferents coses naturals, aquest objectes projecten la seva ombra a la pared i els presoners creuen que aquestes ombres son la auténtica realidad, en un moment determinat un presoner s’allibera i veu els objectes artificials que provoquen aquelles ombres, llavors surt de la caverna, al principi el sol enlluerna i no pot mirar directament les coses de l’exterior, si no únicament els seus reflexos en l’aigua, al final els seus ulls s'acostumen a la llum i ya pot mirar les coses directament, fins que al final pot veure el sol que es el que li permet veure la resta de coses, llavors el presoner torna a la caverna per alliberar a la resta de presoners, pero la resta es resisteixen a ser alliberats i el prenen per boig.

L’ombra projectada a la pared representa les imatges dels sentits El coneixement d’aquesta sombra representa la figuració (grau més baix del coneixement) Els objectes artificials que pasen darrere del foc representen les coses materials El coneixement d’aquest objectes representa la creença raonable Els que hi ha dins la caverna representa el món sensible/material El seu coneixement representa l’opinió El que hi ha fora de la caverna representa el món de les idees El seu coneixement representa la ciencia Els reflexos de les coses a l’aigua representen els objectes matemàtics Els seu coneixement representa el coneixement demostratiu Les coses que pot veure a fora de la caverna representen les idees El seu coneixement representa el coneixement dialectic El sol representa l’idea de bé El procés d’anar mirant les diferents coses fins poder mirar directament al sol representa la dialéctica ascendent Quan el presoner torna a entrar a la caverna representa la dialéctica descendent L’intent d’alliberar a la resta de presoners representa l’activitat política Antropología filosófica: Plató defensa un dualisme antropològic segons el qual l'ésser humà està format per dues realitats que estan unides accidentalment, són el: Cos: Pertany a món material i per tant format per matèria, és mortal i és pot dividir en part.

És la seu de les sensacions, de la percepció i dels desitjos corporals. Ànima: Pertany al món de les idees, per tant és immaterial, eterna i no es pot dividir en parts (simple). És la seu de la raó i fa possible el coneixement intel·lectual. Plató combina aquesta teoria i la teoria de les idees amb les doctrines orfiques i pitagòriques. Segons Plató l’ànima és al món de les idees, però cau al món material, queda atrapada a un cos. Aixó es coneix com doctrina del SOMA SEMA ( cos presó tomba). Considera que el cos es una presó per l’ànima. L’objectiu de l’ànima és tornar al món de les idees, però quan el cos mor, l’ànima s’allibera i torna a quedar atrapada en un altre cos.

Segons Plató per escapar del cicle de reencarnacions, es necessita un llarg procés amb una sèrie de purificacions, consisteixen en allunyar-se dels desitjos corporals, requereix la pràctica de la virtud i la recerca del coneixement que per Plató és el coneixement de les idees i que a més és el que fa possible la virtud. Per tant Plató defensa l'escepticisme, arriba a dir que la filosofia és una preparació per la mort.

En canvi en altres obres Plató defensa una visió més equilibrada de l'ésser humà, segons la qual l’ànima té 3 aspectes o parts: 1.​ Aspecte concupiscible: És troba a l'abdomen, té com a objectiu satisfer les necessitats corporals i és la seu de les sensacions, percepció, desitjos corporals. 2.​ Aspecte irascible: És troba al pit, es mou pel desig d’honor i fama, és la seu dels sentiments nobles, com l’ira justificada. 3.​ Aspecte racional: Es troba al cap, es mou pel desig de buscar coneixement, la seu de la raó.

La compara amb la metàfora del carro: Ètica: virtud Plató dedueix la seva ètica de la seva antropología, cada aspecte de l’ànima té una funció, per tant hi ha 3 virtuts que consisteixen en que cada aspecto de l'ànima facii bé la seva funció sense interferir en la recta d’aspectes.

Filosofía política: La finalitat de la filosofia de Plató es política, el seu objectiu és determinar com s’ha d’organitzar la societat perquè la ciutat estigui ben governada, el que va motivar a Plató es que considerava que la política a Atenes estava en crisis i creia que la culpa d’aquesta situació la tenien la democràcia i les idees dels Sofistes, especialment el seu relativisme moral i el convencionalisme (lleis acord entre ciutadans) de les normes polítiques. Plató creia que la democracia cometía principalment dos errors: -​ Com es decidia qui governava: Els diferents càrrecs s'escullen per sorteig, torn o votació.

D’acord amb això els Sofistes defensaven un igualitarisme segons el qual totes les persones tenien les mateixes capacitats naturals i per tant poden ocupar qualsevol càrrec. Plató en canvi creia que diferents persones tenen diferents capacitats i que només una minoria podia arribar al coneixement de les idees, que era necessari per governar. -​ Com es prenen les decisions: Les diferents decisions eren votades per els diferents ciutadans i actuava con decidia la majoria.

Plató considerava que això portarà a que persones amb habilitat retòrica, poguessin dirigir al ciutadans cap als seus interessos partidistes, segons Plató l’Estat havia de buscar el bé comú de la ciutat en lloc de defensar interessos particulars. Això segons ell no es podia conseguir prenen le decisions per la votació de la majoria si no que s'haurien de prendre les decisions a partir del coneixement de les idees, especialment de l’idea del Bé. Com que les idees són universals aquest coneixement sería vàlid per tothom i serviria pel bé comú i com que les idees no canvien les lleis que surten d’aquest coneixement serien estables.

Segons Plató per determinar com s’ha d’organitzar la societat primer hem de determinar com va sorgir la societat. Les persones individualment no tenen la capacitat per satisfer les seves necessitats, per això s’han d’unir i han de colaborar per donar lloc a la societat i l’Estat. En això s’inspira de Protágoras. Per tant la funció de l’Estat es satisfer les necessitats dels ciutadans i la millor manera d’organitzar la societat sera la que millor contribueixi a acomplir aquesta funció.

Plató considera que per aconseguir així cada un dels ciutadans ha de realitzar la tasca per la que està més capacitat, segons ell la capacitat de cada persona depènen de l'aspecte de l'ànima que predomina en aquella persona, per tant hi haurà tres classes socials, una per cada aspecte de l'ànima: 1.​ Aspecte concupiscible S’hauran de dedicar a produir tot el necessari per satisfer les necessitats materials de la població (menjar, cases, roba…). Per tant hauran de ser camperols, comerciants o artesans.

2.​ Aspecte irascible: S’hauran de dedicar a garantir la seguretat, això inclou la seguretat interna és a dir garantir que els ciutadans respectin les lleis i la seguretat externa, és a dir defensar als ciutadans de tants enemics. Per tant hauran de ser guardians o guerrers. 3.​ Aspecte racional: Hauran de intentar arribar al coneixement de les idees i les millors d’aquestes persones s’hauran de dedicar a governar utilitzant el coneixement de les idees. Plató ho expresa metafòricament amb la figura del filòsof rei que governa la ciutat utilitzant el coneixement de la idea del Bé.

Segons Plato cada ciutadà ha de rebre l'educació adequada per dur a terme la seva funció que li correspon segons la seva classe social, per tant hi ha una per cada una de les classes socials, segons Plató, aquesta educació és igual per homes i dones, Plató considera que homes i dones tenen les mateixes capacitats naturals i poden ocupar qualsevol càrreg i formar part de qualsevol de les classes socials.

Plató considerava que per evitar la corrupció de les classes superiors els guardians i els governants no havien de tenir família per evitar favoritismes i no havien de tenir propietat privada per evitar que busquesin enriquir-se, la clase del productors si poden tenir família i propietat privada, això s’anomena comunisme Platonic. Justícia ètica i política: L’objectiu de La República (llibre de Plató), és descobrir que és la justícia, per fer-ho comença analitzant que es la justicia a la ciutat/societat, a partir d’aquí dedueix que és la justícia a l’individu.

Plató considera que hi ha un paral·lelisme entre l’individu i la ciutat/societat, les tres classes socials són com les tres parts de l'ànima de la ciutat, per tant per Plató la ciutat és un individu en gran i Plató comença a estudiar la justicia a la ciutat perquè és més fàcil estudiar una cosa gran que una petita, segons Plató la justicia a la ciutat consisteix en que cada clase social faci la funció que li correspon exercint la seva virtut i respectant la jerarquia entre les classes socials de manera que una clase no interfereix en les funcions de les altres i que sigui la clase governant la que dirigeix les altres dues.

Per tant els productors han de produir tot allò necessari per la població, exercint la virtud de la moderació, és a dir, no consumir en excés i no deixar-se portar per els seus desitjos. Els guardians han de garantir la seguretat de la població, complint amb valentia les ordres dels governants, i els governants han de dirigir la ciutat a partir del coneixement de l’idea del Bé i exercint la virtud de la saviesa o prudencia que els permet saber com han d’actuar en cada situació.

Justícia de la ciutat (política): Aquesta harmonia entre les tres classes socials produeix la felicitat (funcionar correctament) del conjunt de la ciutat, que està per sobre de la felicitat d'individus o classes socials particulars. Justícia de l’individu (ética): De la mateixa manera que en la ciutat la justícia a l’individu consisteix en l’harmonia entre les seves parts, per tants la justícia de l’individu consisteix en que cada part de l’ànima faci la seva funció, exercint la virtud que li correspon i respectant la jerarquia entre les parts de l’ànima de manera que cap part interfereixi a la funció de les altres i de manera que sigui la parts racional la que dirigeixi les altres dues.

Aquesta harmonia entre les tres parts de l’ànima produeix la felicitat de l’individu.

Més apunts de Filosofia

Exàmens, temes i apunts de Filosofia

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Institut Francesc Vidal i Barraquer · Exámenes y apuntes de Institut Francesc Vidal i Barraquer