1. Primera meditació: el dubte metòdic
Flashcards
- Defineix el dubte metòdic de Descartes
- Procediment que consisteix a posar en dubte tot allò que no és absolutament cert, per trobar un fonament segur del coneixement.
- Per què cal revisar els fonaments del coneixement?
- Perquè si els fonaments són insegurs, també ho serà tot allò que s'hi construeix.
- Quina crítica fa Descartes als sentits?
- Els sentits de vegades ens enganyen, com quan un objecte llunyà sembla diferent del que és; per això no són una base absolutament segura.
- En què consisteix l'argument del somni?
- Com que no podem distingir amb absoluta certesa el somni de la vigília, Descartes es pregunta si podria estar somiant ara mateix.
Preguntes tipus test
- Per quina raó Descartes decideix dubtar de les seves opinions?
- a) Perquè desconfia de la capacitat de la raó
- b) Per trobar una veritat absolutament segura, de la qual no pugui dubtar
- c) Perquè vol quedar-se sense cap veritat
- d) Perquè pensa que tot és necessàriament fals
Resposta: b) Per trobar una veritat absolutament segura, de la qual no pugui dubtar. Descartes no dubta perquè vulgui quedar-se sense veritats ni perquè pensi que tot sigui fals. Utilitza el dubte com a mètode per arribar a una veritat absolutament segura.
- Per què Descartes actua com si fossin falses les coses sobre les quals tingui el més mínim motiu de dubte?
- a) Perquè els sentits sempre l'enganyen en qualsevol circumstància
- b) Per evitar que els antics hàbits el facin tornar a acceptar-les sense examen
- c) Perquè vol demostrar que totes les seves opinions són falses
- d) Perquè necessita rebutjar tota la filosofia anterior
Resposta: b) Per evitar que els antics hàbits el facin tornar a acceptar-les sense examen. Descartes reconeix que és difícil abandonar les opinions acceptades durant tota la vida. Per això actua amb radicalitat, per evitar que els antics hàbits el portin a acceptar-les sense examen.
- Quin exemple fa servir Descartes per mostrar que els sentits poden enganyar?
- a) Una suma de dos més tres que sembla donar sis
- b) Un quadrat que sembla tenir cinc costats
- c) Un objecte llunyà que pot semblar diferent del que és
- d) Un camí humit que sembla estar sec
Resposta: c) Un objecte llunyà que pot semblar diferent del que és. Descartes observa que els sentits de vegades ens enganyen: un objecte llunyà pot semblar diferent del que és. Per això no es pot confiar completament en ells.
2. Segona meditació: el cogito i la natura de l'esperit
3. Meditació V: l'essència de les coses i l'existència de Déu
4. Meditació VI: el món material, l'ànima i el cos
5. Quadre de conceptes clau i grans preguntes de Descartes
I 2 flashcards i 4 preguntes més al document.
Text del document
Guia de lectura: primera meditació metafísica de Descartes L’objectiu d’aquesta guia és ajudar les alumnes a comprendre el fil argumental de la primera meditació, titulada «De les coses que es poden posar en dubte». No es tracta només de recordar els exemples, sinó d’entendre per què Descartes dubta i què vol aconseguir amb aquest dubte. 1 La necessitat de revisar tots els coneixements Descartes s’adona que, al llarg de la seva vida, ha acceptat moltes opinions falses com si fossin veritats. Per construir una filosofia sòlida, decideix revisar els fonaments del seu coneixement i rebutjar provisionalment tot allò que pugui ser dubtós.
Idea clau: si els fonaments són insegurs, també ho serà tot allò que s’hi construeix. 2 El dubte metòdic Descartes no dubta perquè vulgui quedar-se sense veritats, ni perquè pensi que tot és necessàriament fals. Utilitza el dubte com un mètode per trobar una veritat absolutament segura, de la qual no pugui dubtar. Idea clau: el dubte és un instrument per arribar a la certesa. 3 La crítica als sentits Molts dels nostres coneixements provenen dels sentits, però aquests de vegades ens enganyen: un objecte llunyà pot semblar diferent del que és, per exemple. Per això, Descartes considera que no podem confiar completament en els sentits.
Idea clau: allò que alguna vegada ens ha enganyat no és una base absolutament segura per al coneixement. 4 L’argument del somni De vegades, quan somiem, creiem que estem desperts i que les coses que veiem són reals. Com que no sempre podem distingir amb absoluta certesa el somni de la vigília, Descartes es pregunta si podria estar somiant ara mateix. Idea clau: potser no puc estar completament segur que el món que percebo existeixi tal com el percebo. 5 La distinció entre les coses complexes i les veritats simples Encara que estigués somiant, sembla que hi ha elements més bàsics que continuen sent vàlids: per exemple, les veritats matemàtiques.
Tant si estic despert com si somio, sembla que dos més tres fan cinc i que un quadrat té quatre costats. Idea clau: les matemàtiques semblen més segures que els coneixements sobre el món sensible. 6 La hipòtesi d’un Déu enganyador Descartes es planteja si un Déu totpoderós podria haver-lo creat de manera que s’equivoqués fins i tot quan fa operacions matemàtiques senzilles. Aquesta hipòtesi radical posa en dubte fins i tot les veritats que semblaven més evidents. Idea clau: el dubte s’estén des dels sentits fins a les veritats matemàtiques.
7 La hipòtesi del geni maligne Per reforçar el dubte, Descartes imagina que, en lloc d’un Déu enganyador, hi ha un geni maligne extraordinàriament poderós i astut que dedica tots els seus esforços a enganyar-lo. No afirma que aquest geni existeixi realment: és una hipòtesi que li permet posar en dubte tots els seus coneixements. Idea clau: fins i tot allò que sembla més evident podria ser fals. 8 La decisió de mantenir el dubte Descartes reconeix que és difícil abandonar les opinions que ha acceptat durant tota la vida.
Per això decideix actuar com si fossin falses totes les coses sobre les quals tingui el més mínim motiu de dubte, per evitar que els antics hàbits el facin tornar a acceptar-les sense examen. Idea clau: el dubte ha de ser deliberat, radical i mantingut metòdicament. 9 La finalitat de la primera meditació Descartes acaba aquesta meditació sense haver trobat encara una veritat definitiva. Ha aconseguit, però, posar en qüestió totes les seves antigues certeses i preparar el camí per trobar un primer coneixement indubtable en la segona meditació.
Idea clau: la primera meditació destrueix provisionalment les certeses anteriors; la segona buscarà una primera veritat segura: el «jo penso, jo existeixo» (cogito, ergo sum). Esquema per memoritzar el fil argumental 1. Revisar els coneixements Cal trobar uns fonaments segurs. 2. Dubtar dels sentits Els sentits ens poden enganyar. 3. Dubtar del món sensible Argument del somni. 4. Dubtar fins i tot de les matemàtiques Déu enganyador i geni maligne. 5. Preparar la recerca d’una veritat indubtable Aquesta serà la tasca de la segona meditació. Guia de lectura: segona meditació metafísica de Descartes «De la natura de l’esperit humà; i que és més fàcil de conèixer que el cos».
En aquesta segona meditació, Descartes continua la recerca d’una veritat absolutament segura que havia començat en la primera meditació. Després de posar en dubte els sentits, el món exterior i fins i tot les matemàtiques amb la hipòtesi del geni maligne, es pregunta: hi ha alguna cosa de la qual no pugui dubtar? 1 La recerca d’una primera veritat indubtable Descartes recorda que ha posat en dubte tot allò que podia ser fals: els sentits, l’existència del món exterior i fins i tot les veritats matemàtiques. Ara es pregunta si, malgrat aquest dubte radical, hi ha alguna cosa que continuï sent certa. Imagina que un geni maligne intenta enganyar-lo en tot.
Encara que aquest engany fos possible, hi ha una cosa que sembla inevitable: perquè algú sigui enganyat, ha d'existir d’alguna manera mentre és enganyat. Idea clau: cal trobar una veritat que res no pugui destruir, ni tan sols el dubte més radical. 2 El cogito: «Jo penso, jo existeixo» Descartes arriba a la primera veritat indubtable: «Jo soc, jo existeixo» (ego sum, ego existo). Sempre que pensa aquesta afirmació o la concep en el seu esperit, és necessàriament vertadera. Encara que un geni maligne l’enganyi sobre tot, no pot fer que no existeixi mentre és enganyat, perquè, per ser enganyat, ha d’existir.
El cogito no és una conclusió basada en els sentits ni un raonament que depengui del món exterior: és una certesa immediata que es descobreix en el mateix acte de pensar. Idea clau: puc dubtar de tot, però no puc dubtar que existeixo mentre estic pensant. 3 Què soc, doncs? Soc una cosa que pensa Descartes encara no pot assegurar que tingui un cos, perquè l’existència del cos continua sotmesa al dubte. En canvi, sap amb certesa que existeix mentre pensa. Per això es defineix com una res cogitans, és a dir, una cosa que pensa. Pensar inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, no voler, imaginar i sentir.
Fins i tot si imagina o sent alguna cosa que no existeix realment fora d’ell, és indubtable que està tenint aquella experiència mental. Idea clau: la primera cosa que conec amb certesa de mi mateix no és que tinc un cos, sinó que soc una realitat pensant. 4 L’exemple de l’hidròpic: el desig no és prova de la realitat Un hidròpic és una persona que pateix hidropesia, una afecció caracteritzada per una acumulació anormal de líquid al cos. En l’exemple de Descartes, l’hidròpic sent una set intensa i desitja beure, encara que beure pugui perjudicarlo. El cas serveix per mostrar que sentir un desig no demostra que allò que desitgem sigui realment el que necessitem ni que ens convingui.
L’hidròpic experimenta una set real com a experiència subjectiva, però aquesta sensació no garanteix que beure sigui bo per a ell. Descartes utilitza aquest exemple per distingir entre allò que experimentem i allò que podem afirmar amb certesa sobre la realitat corporal. Una sensació pot ser present en la nostra ment sense proporcionar, per si sola, un coneixement segur de com és el nostre cos o de què li convé. Què hem de retenir? L’experiència subjectiva d’una sensació és una cosa; la veritat objectiva sobre el cos i les seves necessitats és una altra. Idea clau: no podem identificar automàticament el que sentim o desitgem amb el que és objectivament veritable.
5 El tros de cera: els sentits no expliquen què és un cos Descartes agafa un tros de cera acabat de treure del rusc. Té una olor determinada, un color, una forma, una mida, una duresa i una textura. Si el colpegem, produeix un so. Quan apropa la cera al foc, totes aquestes qualitats sensibles canvien: la cera es fon, perd la forma, canvia d’olor, es torna líquida i deixa de produir el mateix so. Malgrat tots aquests canvis, continuem afirmant que és el mateix tros de cera. Això planteja una pregunta: si totes les qualitats que percebem amb els sentits han canviat, com sabem que continua sent la mateixa cera?
La resposta és que no la coneixem únicament a través de l’olor, el color, la forma o el tacte. La ment comprèn que és un cos extens, flexible i canviant, capaç d’adoptar moltes formes diferents. Idea clau: la identitat de la cera no depèn de les seves qualitats sensibles particulars, perquè aquestes poden canviar sense que deixem de reconèixer el mateix cos. 6 La imaginació no pot representar totes les formes possibles de la cera La cera pot experimentar una infinitat de canvis de forma, mida i textura. La imaginació pot representar algunes d’aquestes transformacions, però no pot imaginar de manera concreta totes les formes possibles que podria adoptar.
Tot i això, entenem que la cera continua sent la mateixa. Per tant, el coneixement que en tenim no depèn només de la imaginació, sinó d’una activitat intel·lectual que comprèn què és un cos. Idea clau: entendre un objecte és més que imaginar-lo o representar-ne una imatge. 7 És l’enteniment qui coneix veritablement la cera Descartes conclou que el coneixement de la cera no prové exclusivament dels sentits ni de la imaginació, sinó de l’enteniment, és a dir, de la capacitat racional de la ment per comprendre què és l’objecte. Els sentits ens mostren qualitats concretes i canviants; l’enteniment comprèn que la cera és un cos extens, flexible i mutable.
Així, conèixer un cos significa comprendre racionalment allò que és, i no limitar-se a descriure’n l’aparença sensible. Idea clau: la raó és fonamental per conèixer l’essència dels cossos. 8 L’exemple de les persones que veig des de la finestra Descartes imagina que mira per la finestra i veu persones caminant pel carrer. A primera vista, sembla que els coneix directament a través dels sentits. Però, si s’hi fixa, el que percep són figures, vestits i moviments; podria tractar-se fins i tot d’autòmats disfressats. Per afirmar que són persones, la ment ha d’interpretar allò que veu i jutjar que es tracta d’éssers humans.
Per tant, també en aquest cas l’enteniment intervé en el coneixement del món. Idea clau: fins i tot quan sembla que només percebem, la ment interpreta i formula judicis. 9 La ment es coneix amb més certesa que el cos Descartes acaba la meditació amb una conclusió fonamental: coneixem la nostra ment amb més certesa que els cossos exteriors. Per comprendre la cera, hem hagut de reconèixer l’activitat de la ment que la jutja i la comprèn. Encara que pugui dubtar de l’existència dels cossos, no pot dubtar de la seva existència com a ésser que pensa mentre està pensant. La ment és, doncs, més fàcil de conèixer amb certesa que la realitat corporal.
Idea clau: el coneixement de la ment és més immediat i segur que el coneixement dels cossos. Esquema per memoritzar la segona meditació Dubto de tot Continuació de la primera meditació. Cogito: jo existeixo mentre penso Primera veritat indubtable. Soc una cosa que pensa La ment es coneix a si mateixa. Hidròpic i tros de cera Cal distingir la sensació, el judici i l’enteniment. La ment és més fàcil de conèixer que el cos Conclusió de la meditació. Guia de lectura: Meditació metafísica V, de René Descartes L’objectiu d’aquesta cinquena meditació és aprofundir en l’essència de les coses materials i demostrar l’existència de Déu a partir de la seva idea.
Descartes també reforça la distinció entre allò que podem conèixer amb claredat i distinció i allò que depèn dels sentits. 1. L’essència de les coses materials Descartes es pregunta quines propietats pertanyen veritablement a les coses materials. Encara que dubti de l’existència real dels objectes físics, pot descobrir determinades veritats sobre la seva naturalesa. Per exemple, pot imaginar un triangle i comprendre que té tres costats, tres angles i unes propietats matemàtiques determinades, independentment que existeixi físicament algun triangle concret. Idea clau: podem conèixer l’essència d’una cosa sense haver de demostrar primer que existeix en la realitat. 2.
Les veritats matemàtiques són clares i distintes Descartes observa que les matemàtiques contenen veritats necessàries que la ment pot comprendre amb claredat i distinció. Les propietats d’un triangle, per exemple, no depenen de les opinions personals ni de com el percebem amb els sentits. Les matemàtiques estudien relacions i propietats que la raó descobreix i que no canvien segons les circumstàncies. Idea clau: el coneixement racional i matemàtic és més fiable que el coneixement basat exclusivament en els sentits. 3. Les idees innates Descartes considera que determinades idees i veritats no provenen de l'experiència sensible, sinó que la raó les descobreix en ella mateixa.
Són idees innates, com la idea de Déu o determinades nocions matemàtiques. Això no significa necessàriament que naixem pensant-hi de manera conscient, sinó que la ment té la capacitat de reconèixer-les sense haver-les obtingut dels sentits. Idea clau: les idees innates tenen un origen diferent de les idees adventícies, que semblen provenir de l'exterior, i de les idees factícies, que construïm combinant altres idees. 4. La idea de Déu com a ésser supremament perfecte Descartes recupera la idea de Déu que havia analitzat en la tercera meditació: Déu és un ésser infinit, etern, immutable, omniscient i omnipotent, és a dir, un ésser que posseeix totes les perfeccions.
Aquesta idea és important perquè permet a Descartes formular un argument sobre l'existència de Déu a partir de la seva essència. Idea clau: no es tracta de demostrar l'existència de qualsevol ésser, sinó la d'un ésser absolutament perfecte. 5. L'argument ontològic: l'existència pertany a l'essència de Déu Aquesta és una de les idees centrals de la cinquena meditació. Descartes compara Déu amb les figures geomètriques. No podem concebre un triangle sense que tingui les propietats essencials que li corresponen. De manera semblant, sosté que no podem concebre Déu com un ésser supremament perfecte sense atribuir-li l'existència. Si Déu no existís, li faltaria una perfecció.
Però, per definició, Déu no pot mancar de cap perfecció. Per tant, l'existència necessària forma part de l'essència de Déu. Cal entendre que Descartes no afirma que qualsevol cosa imaginada hagi d'existir. L'argument s'aplica específicament a l'ésser supremament perfecte. 6. La diferència entre imaginar i entendre Descartes distingeix entre la imaginació i l'enteniment. Imaginar implica representar mentalment alguna cosa d'una manera semblant a una imatge; entendre és captar racionalment una idea. Per exemple, podem tenir dificultats per imaginar un polígon de mil costats amb tots els seus detalls, però podem entendre perfectament què és i reconèixer-ne les propietats matemàtiques.
De la mateixa manera, l'existència de Déu no es demostra mitjançant una imatge mental, sinó a través de la comprensió racional de la seva essència. Idea clau: la imaginació és limitada, mentre que l'enteniment pot comprendre veritats que no podem representar mentalment amb precisió. 7. Déu existeix necessàriament, no de manera contingent Les coses contingents són aquelles que podrien existir o no existir. En canvi, segons Descartes, Déu no pot ser concebut com un ésser que existeix accidentalment o que podria no existir. L'existència de Déu és necessària perquè pertany a la seva essència.
No és una propietat que Déu adquireixi des de fora, sinó que forma part del que significa ser un ésser supremament perfecte. Idea clau: Déu no és simplement un ésser que existeix de fet, sinó un ésser que no pot deixar d'existir. 8. Déu garanteix la veritat de les idees clares i distintes La demostració de l'existència de Déu és fonamental per al projecte filosòfic cartesià. Si Déu és perfecte, no pot ser enganyador, perquè enganyar seria una imperfecció. Això permet a Descartes confiar en les idees que percebem de manera clara i distinta. Déu garanteix que, quan utilitzem correctament la raó, allò que coneixem clarament i distintament és veritable.
Aquesta garantia és important per superar el dubte radical de les primeres meditacions, especialment la hipòtesi del geni maligne. Idea clau: Déu, com a ésser perfecte i no enganyador, fonamenta la certesa del coneixement racional. 9. La certesa del coneixement i el paper dels sentits Descartes conclou que podem tenir coneixements certs quan ens basem en la raó i en idees clares i distintes. Això no significa que tots els nostres judicis siguin veritables ni que els sentits mai ens enganyin. Els sentits poden oferir informació confusa o induir-nos a error, mentre que l'enteniment permet establir veritats necessàries.
La demostració de Déu contribueix a fonamentar aquesta confiança en el coneixement racional. Idea clau: la certesa no prové simplement de percebre una cosa, sinó de comprendre-la correctament amb l'enteniment. Guia de lectura: Meditació metafísica VI, de René Descartes La sisena meditació és fonamental perquè Descartes aborda l'existència de les coses materials, la distinció entre l'ànima i el cos i la relació que hi ha entre tots dos. També explica per què podem confiar en determinades percepcions sensibles, tot i que els sentits ens poden enganyar.
L'objectiu és que les alumnes comprenguin com Descartes intenta superar el dubte sobre el món exterior i completar el seu projecte de fonamentació del coneixement. 1. La diferència entre imaginar i entendre Descartes recupera la distinció entre imaginació i enteniment que ja havia aparegut en la cinquena meditació. L'enteniment és la facultat que ens permet comprendre racionalment les coses. La imaginació, en canvi, ens permet representar-les mentalment mitjançant imatges. Per exemple, podem entendre què és un polígon de mil costats, però ens resulta molt difícil imaginar-lo amb precisió. En canvi, podem imaginar fàcilment un triangle.
Descartes considera que la imaginació depèn d'alguna cosa diferent de l'enteniment pur, perquè quan imaginem sembla que la ment s'adreça a una representació sensible. Idea clau: la imaginació no és necessària per pensar, però ens ajuda a comprendre i representar les coses materials. 2. La possibilitat que existeixin les coses materials Descartes es pregunta si existeixen realment les coses materials que percebem amb els sentits. Fins ara ha posat en dubte el món exterior perquè els sentits ens poden enganyar. Tanmateix, després d'haver demostrat l'existència de Déu i que Déu no és enganyador, pot tornar a examinar aquesta qüestió.
Descartes considera que podem concebre clarament i distintament les coses materials com a objectes extensos, és a dir, com a coses que tenen longitud, amplada i profunditat. Això permet afirmar que l'existència de les coses materials és possible, encara que encara cal demostrar que existeixen realment. Idea clau: poder concebre les coses materials no demostra per si mateix que existeixin, però obre el camí per investigar-ho. 3. L'essència de la matèria és l'extensió Descartes sosté que la característica essencial de la matèria és l'extensió: ocupar un espai i tenir dimensions. Les propietats matemàtiques, com la figura, la mida, la posició i el moviment, es poden estudiar racionalment.
En canvi, qualitats com el color, l'olor o el sabor depenen de la manera com els nostres sentits perceben els objectes. Per exemple, podem estudiar matemàticament la forma i les dimensions d'una poma, però el seu gust no es descriu de la mateixa manera que la seva extensió. Idea clau: la matèria es defineix fonamentalment per l'extensió, no per les qualitats sensibles que percebem. 4. La demostració de l'existència de les coses materials Descartes es planteja si podem demostrar que el món exterior existeix realment. La imaginació i les percepcions sensibles semblen indicar que hi ha objectes fora de nosaltres.
A més, tenim una forta inclinació a creure que les idees sensibles provenen de coses materials. Com que Déu és perfecte i no és enganyador, Descartes considera que no ens pot haver creat de manera que estiguem condemnats a equivocar-nos sistemàticament sobre l'existència del món exterior, sempre que fem un ús correcte de les nostres facultats. Així, conclou que les coses materials existeixen, encara que no necessàriament siguin exactament tal com les percebem. Idea clau: Descartes recupera la confiança en l'existència del món exterior gràcies a la garantia d'un Déu no enganyador. 5. La distinció real entre l'ànima i el cos Aquesta és una de les idees més importants de la sisena meditació.
Descartes afirma que pot concebre clarament i distintament la ment o ànima com una substància pensant (res cogitans), que no ocupa espai, i el cos com una substància extensa (res extensa), que ocupa espai però no pensa. Com que pot concebre l'ànima sense el cos i el cos sense l'ànima, conclou que són dues substàncies realment diferents. Ànima o ment: pensa, dubta, afirma, nega, vol i imagina. Cos: ocupa espai, té dimensions i està sotmès a les lleis mecàniques de la natura. Aquesta posició s'anomena dualisme cartesià. Idea clau: pensament i extensió són dues realitats diferents, amb propietats essencials diferents. 6.
El cos humà com a màquina i la diferència amb els animals Descartes considera que el cos funciona segons principis mecànics, com una màquina complexa. Els moviments corporals poden explicar-se mitjançant el funcionament dels òrgans i les lleis de la natura. El cos humà, per tant, pot realitzar molts processos sense que la ment hagi de dirigir conscientment cadascun d'ells. Aquesta concepció mecanicista s'estén també a la seva interpretació dels animals, als quals atribueix un funcionament corporal mecànic. La seva explicació dels animals com a màquines és una posició històrica discutida i no s'ha de confondre amb els coneixements científics actuals sobre la cognició animal.
Idea clau: el cos es pot explicar mecànicament, mentre que el pensament és la característica essencial de la ment. 7. La unió entre l'ànima i el cos Encara que l'ànima i el cos siguin substàncies diferents, en l'ésser humà estan estretament units. Descartes afirma que no experimentem el nostre cos com si fóssim simplement un pilot que dirigeix una nau. Si fos així, percebríem les lesions corporals només com un observador extern. En canvi, sentim dolor quan ens fem mal, fam quan necessitem menjar i set quan necessitem beure. Aquestes experiències mostren que la ment no es relaciona amb el cos com una realitat completament aliena, sinó que està unida a ell d'una manera íntima.
Idea clau: la distinció entre ànima i cos no elimina la seva unió en l'experiència humana. 8. El paper del dolor, la fam, la set i les sensacions Les sensacions ens informen sobre l'estat del nostre cos i sobre allò que ens convé o ens perjudica. El dolor ens avisa d'una possible lesió; la fam i la set indiquen necessitats corporals. Aquestes sensacions no són coneixements purament intel·lectuals, sinó experiències que manifesten la unió entre l'ànima i el cos. Tanmateix, els sentits poden provocar errors. Podem interpretar malament una sensació o percebre incorrectament un objecte.
Per això, les sensacions són útils per orientar-nos en la vida quotidiana, però no constitueixen sempre una font de coneixement infal·lible. Idea clau: les sensacions tenen una funció pràctica i biològica, però cal distingir-les del coneixement racional. 9. Déu no és enganyador i els errors dels sentits Descartes explica que, si Déu és perfecte i no enganyador, les nostres facultats no poden estar dissenyades per induir-nos sistemàticament a error quan les utilitzem correctament. Ara bé, això no significa que mai ens equivoquem.
Els errors poden sorgir perquè interpretem malament les percepcions, perquè fem judicis precipitats o perquè no distingim adequadament entre el que percebem i el que realment podem afirmar. Descartes posa així fi al dubte radical sobre l'existència del món exterior: podem confiar que les coses materials existeixen, però hem de fer servir la raó per corregir els errors dels sentits. Idea clau: Déu garanteix la possibilitat d'un coneixement fiable, però això no converteix totes les nostres percepcions en veritats indubtables.
Quadre de conceptes clau de Descartes Meditaci Concepte clau ó Definició per estudiar I Dubte metòdic Procediment que consisteix a posar en dubte tot allò que no sigui absolutament cert per trobar un fonament segur del coneixement. I Dubte dels sentits Els sentits ens poden enganyar; per tant, no són una font de coneixement completament fiable. I Argument del somni No sempre podem distingir amb certesa si estem desperts o somiant, de manera que podem dubtar de les experiències sensibles. I Argument de la bogeria Descartes esmenta la possibilitat d'estar boig com a exemple de la manca de fiabilitat d'algunes creences, però no el desenvolupa com a argument general.
I Geni maligne Hipòtesi d'un ésser molt poderós que ens podria enganyar fins i tot en allò que sembla més evident, com les matemàtiques. II Cogito, ergo sum «Penso, per tant existeixo». Encara que dubti de tot, no puc dubtar que existeixo mentre estic pensant. II Res cogitans Substància pensant. La naturalesa essencial del jo és pensar. II Jo pensant El jo es coneix primer com una realitat que pensa, no com un cos material. II Pensament Inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir, en tant que actes de la consciència. II Exemple de la cera La cera canvia de forma, olor i textura quan s'escalfa, però la reconeixem com la mateixa cera.
Això mostra que la coneixem sobretot mitjançant l'enteniment. II Enteniment Facultat racional que permet comprendre les coses més enllà de les seves aparences sensibles. V Essència Allò que fa que una cosa sigui el que és i que permet comprendre'n les propietats necessàries. V Idees innates Idees que no provenen de l'experiència sensible, sinó que la ment pot descobrir en ella mateixa. V Claredat i distinció Criteri de veritat segons el qual les idees percebudes clarament i distintament són certes. V Argument ontològic Argument que intenta demostrar l'existència de Déu a partir de la seva essència com a ésser supremament perfecte.
V Existència necessària En Déu, segons Descartes, l'existència no és una perfecció opcional, sinó que pertany necessàriament a la seva essència. V Déu perfecte Ésser infinit i supremament perfecte, que no pot mancar de cap perfecció. VI Res extensa Substància material, l'essència de la qual és ocupar espai i tenir dimensions. VI Dualisme cartesià Distinció real entre la substància pensant (res cogitans) i la substància extensa (res extensa). VI Extensió Propietat essencial de la matèria: tenir longitud, amplada i profunditat. VI Mecaniscisme Concepció segons la qual el funcionament del cos es pot explicar mitjançant mecanismes físics.
VI Unió ànima-cos Tot i ser substàncies diferents, l'ànima i el cos estan íntimament units en l'ésser humà. VI Existència del món exterior Descartes conclou que les coses materials existeixen i que no tot és una representació mental. VI Déu no enganyador La perfecció de Déu permet confiar en les idees clares i distintes i superar el dubte radical sobre la realitat. 2. Quadre comparatiu: les grans preguntes de Descartes Pregunta filosòfica Meditaci Resposta de Descartes ó De què puc dubtar? I Dels sentits, de l'existència del món sensible i fins i tot de les matemàtiques mitjançant la hipòtesi del geni maligne. Hi ha alguna veritat indubtable? II Sí.
Si penso, necessàriament existeixo mentre penso. Què soc jo? II Una substància pensant, una res cogitans. Com puc demostrar l'existència de Déu? V Mitjançant l'argument ontològic: l'existència necessària pertany a l'essència de l'ésser supremament perfecte. Com puc confiar en la raó? V Déu, com a ésser perfecte i no enganyador, garanteix la veritat de les idees clares i distintes. Existeix el món material? VI Sí. Descartes argumenta que Déu no ens pot enganyar sistemàticament sobre l'existència de les coses materials. Quina relació hi ha entre l'ànima i el cos? VI Són dues substàncies diferents, però estan íntimament unides en l'ésser humà.