1. Context històric i filosòfic: Atenes, els sofistes i Sòcrates
Flashcards
- Define polis
- Ciutat-estat: grup autònom de persones que controla un territori i no accepta la submissió a cap poder extern.
- Quin tipus de democràcia practicava Atenes?
- Democràcia directa: la sobirania recau en l'Assemblea, on els ciutadans participen directament en el govern.
- Requisits per participar a l'Assemblea d'Atenes
- Ser ciutadà, home i tenir més de 30 anys.
- Qui no tenia la condició de ciutadà a Atenes?
- Els estrangers i els esclaus.
Preguntes tipus test
- Per què a Atenes es feia necessari aprendre a discutir en públic?
- a) Perquè en qualsevol moment un ciutadà podia haver de defensar una idea davant l'Assemblea
- b) Perquè l'Acròpolis era el lloc on es feien els debats sobre la guerra
- c) Perquè les escoles estaven obligades a ensenyar retòrica als esclaus
- d) Perquè el Consell designava els oradors oficials de la polis
Resposta: a) Perquè en qualsevol moment un ciutadà podia haver de defensar una idea davant l'Assemblea. Com que els ciutadans participaven directament en el govern, era possible haver de defensar una idea o un mateix en qualsevol moment a l'Assemblea.
- Quina diferència principal separava l'educació d'Esparta de la d'Atenes?
- a) A Esparta s'ensenyava a obeir i a resistir, mentre que a Atenes l'educació era intel·lectual i física amb tutors
- b) A Esparta els tutors eren esclaus, mentre que a Atenes eren aristòcrates
- c) A Esparta només s'ensenyava música, mentre que a Atenes s'ensenyava estratègia militar
- d) A Atenes els nois aprenien a llegir i escriure en grups dirigits per joves
Resposta: a) A Esparta s'ensenyava a obeir i a resistir, mentre que a Atenes l'educació era intel·lectual i física amb tutors. En una polis oligàrquica com Esparta s'aprenia a obeir, suportar el cansament i guanyar en la lluita; en una polis democràtica com Atenes, l'educació incloïa gramàtica, música, aritmètica i gimnàstica.
- Per què la democràcia atenenca feia normal que els ciutadans discutissin sobre la justícia, el bé i la veritat?
- a) Perquè el Consell els havia encarregat un estudi sobre aquests conceptes
- b) Perquè els estrangers els exigien que definissin aquests conceptes en públic
- c) Perquè la religió prohibia parlar de política fora de l'àgora
- d) Perquè participaven directament en el govern de la seva polis i les decisions els afectaven a tots
Resposta: d) Perquè participaven directament en el govern de la seva polis i les decisions els afectaven a tots. El fet de pertànyer de forma directa al govern de la polis feia molt normal discutir sobre les normes i sobre els conceptes necessaris per parlar de política.
2. Biografia i obres de Plató
3. La realitat: el món de les Idees
4. El coneixement: el mite de la caverna, el símil de la línia i la reminiscència
5. L'ésser humà: l'ànima i el cos
6. Ètica i política: les virtuts i la polis ideal
7. Textos per comentar
I 13 flashcards i 9 preguntes més al document.
Text del document
Història de la filosofia1 PLATÓ ÈPOCA: La Grècia clàssica i la polis (s. V-IV aC). Ens trobem al segle V aC I a Grècia. L'organització social segueix sent la polis o ciutat-estat, un grup autònom de persones que controla un territori i que no accepta la submissió a cap poder extern. Cada polis estava constituïda per unes deu mil persones i ocupava entre mil i tres mil km2. Com hem vist, les primeres polis eren oligàrquiques, és a dir, governades per uns pocs, els aristòcrates. El govern el portava un Consell d'aristoi, mentre que la resta de ciutadans podia participar en el que s'anomenava l'Assemblea, oberta a tothom, però que en un principi només tenia funcions decoratives.
No obstant això, Atenes, va donar preeminència a l’Assemblea i va instaurar la democràcia com a forma de govern. La democràcia (etimològicament, govern del poble) representava la igualtat política de tots els ciutadans davant la llei, que tenien el dret i quasi l'obligació de participar en el govern de la seva polis; és a dir, era una democràcia directa. A diferència de les polis arcàiques, la sobirania requeia en l'Assemblea, on podien participar tots els ciutadans sempre i quan tinguessin més de 30 anys i fossin homes (hem de tenir en compte que els estrangers i els esclaus no eren ciutadans).
L'altre òrgan de govern era el Consell, on, per torns, hi havien de participar tots els ciutadans i on es discutien i seleccionaven els assumptes que després analitzava i sentenciava l'Assemblea (per exemple si es feia o no la guerra amb una altra polis). A més, existia la figura electa dels magistrats o arconts, cadascun d'ells amb una responsabilitat específica (el culte als deus,la guerra, etc.) Precisament, un personatge importantíssim d'aquesta època va ser un magistrat reelegit en moltes ocasions: Pèricles (aprox. 499-429 aC).
Gràcies al seu carisma polític i a la confiança que tenia en la seva polis, va dirigir els assumptes d'Atenes aproximadament entre els anys 446 i 429 aC, conduint l'Assemblea cap als seus ideals imperialistes. Per exemple, va aconseguir que Atenes dirigís la Lliga de Delos, confederació de polis gregues que s’havien agrupat per fer front a l'Imperi Persa. Amb el poder econòmic i polític que això suposava, va convertir Atenes en un autèntic imperi que li va permetre assolir la seva època de màxim esplendor cultural.
Aquesta prepotència va provocar la rivalitat d'altres polis properes amb aspiracions similars (Corint i Esparta), la qual cosa va originar la Guerra del Peloponés, del 431 al 404 aC. Com a conseqüència d’aquesta guerra, Atenes és saquejada per Esparta, que li imposa un govern de trenta tirans fent desaparèixer, així, la democràcia però no el seu esperit. El govern democràtic retornarà poc després, però no tornarà a ser mai més el que era. Les guerres, la pesta i la superpoblació provocaran la crisi definitiva de les polis gregues i facilitarà les coses a Alexandre el Gran, com veurem. Per endinsar-nos en el context social d’Atenes és necessari imaginar com era la vida a la polis.
Els ciutadans freqüentaven sovint dos centres neuràlgics de la ciutat: l’acròpolis i l’àgora. L’ac ròp olis era un lloc elevat, emmurallat, a la vegada ciutadella i recinte sagrat, destinat als temples de la ciutat i a activitats esportives i culturals amb les quals es rendia culte als déus. L’àg ora era el centre de la vida administrativa i pública. Era un recinte on es trobava alhora, el mercat, el bouleuterion (edifici on es reunia el Consell o Senat), el tholos (edifici on menjaven i pernoctaven els membres del Senat), l’strategion (caserna general), la presó, l’arsenal, l’arxiu i alguns temples.
És fàcil imaginar-se-la com la plaça principal de la ciutat, on es reunia l’Assemblea (Ecclesia), on es realitzaven reunions espontànies, on la gent passejava, discutia, pregava, feia discursos,... És per això que disposava de molts pòrtics (stoa) que feien d’aixopluc. El fet de pertànyer de forma directa al govern de la polis va fer molt normal que els ciutadans haguessin de discutir sobre les normes de la ciutat, sobre les decisions importants que afectaven tothom i també sobre els conceptes que s’han de tenir clars per parlar de política: la justícia, el bé, la veritat, el dret, etc.
Per això, en bona part, l’educació que les famílies donaven als seus membres (a Atenes no existia un sistema educatiu) va anar incorporant tant l’anàlisi d’aquests conceptes com la capacitat d’oratòria, ja que era possible haver de defensar una idea o un mateix en qualsevol moment a l’assemblea. En una polis oligàrquica (Esparta, per exemple) l’educació suposava reunir els nois en grups dirigits per joves on es limitaven a aprendre a llegir i escriure, i també a obeir, suportar el cansament i guanyar en la lluita.
En canvi, en una polis democràtica com era Atenes, l’educació l’exercien tutors i es dirigia cap a l’àmbit intel·lectual (gramàtica, música i aritmètica) i cap al físic (gimnàstica que incloïa les activitats que es desenvolupaven als jocs olímpics i que s’acompanyaven de la música de l’oboé). Però, a més d’això, a poc a poc aparegué la necessitat d’aprendre a discutir en públic.
1 Dossier confeccionat per Anna Baiges, Antonio Caballero i Fèlix de Castro 1 CONTEXT FILOSÒFIC DE PLATÓ: La il·lustració atenenca: els sofistes i Sòcrates L’esplendor a que ens hem referit provocà que Atenes fos un bon camp de cultiu per a la cultura: es reconstrueix el Partenó, que era el temple que custodiava l’acròpolis, s’aixequen molts edificis públics, hi apareixen escultors, poetes, autors de teatre, arquitectes, músics, savis importants i coneguts. La democràcia, en aquest context, comporta un predomini de la raó, de la defensa de la llibertat i del respecte a la llei.
Tot això, unit als contactes amb altres cultures i civilitzacions, fa que a nivell del pensament es produeixi un canvi d’orientació. El filòsof ja no es preocupa per l’estudi de la physis sinó pel de la polis i per l’ésser humà com a ciutadà que hi participa activament. Per això podríem parlar de la substitució del període cosmològic anterior per un període antropològic. Neix així una visió humanista de la realitat que es manifesta en tots els àmbits: cultural, moral, polític i científic.
En són exemples la medicina, que adquireix amb Hipòcrates un caràcter racionalista perquè busca les causes naturals de les malalties i acaba amb la seva visió supersticiosa; l’arquitectura, que mostra, des de la perspectiva humana, aquest humanisme racionalista a través de l’harmonia i l’equilibri, del que n’és bona mostra el partenó; el teatre, amb obres com Antígona de Sòfocles, que introdueix qüestions com la discussió sobre l’origen de les lleis socials; etc. En aquest context apareixen a Atenes uns estrangers, atrets pel seu ambient cultural, que plantegen la necessitat de reflexionar sobre la vida moral i política del ciutadà i la necessitat d’aprendre a parlar en públic.
Són els anomenats sofistes. Els sofistes La paraula "sofista" deriva del grec sofistés (professional del saber) que designa la persona que ha destacat en alguna activitat i que té coneixements per transmetre. Així, els sofistes eren savis, però no un grup organitzat sinó persones que compartien algunes característiques: eren estrangers, ensenyaven a parlar amb eloqüència a canvi de diners, eren crítics amb els valors morals, polítics i religiosos de l'època, i tenien idees filosòfiques semblants sobre el valor del coneixement i de les normes morals. Com a metecs (estrangers) no podien fer servir els seus coneixements a l'Assemblea però en canvi els podien transmetre.
Eren mestres en a ret é (virtut) política, terme que descriu la capacitat per participar en discussions polítiques (relatives a qüestions de la polis), tot utilitzant com a mitjans l'oratòria i la retòrica (l'art de convèncer). Abans d'ells l'areté s'entenia com a disposició natural de l’aristoi cap a l'excel·lència, però ells van presentar-la com una capacitat que es podia aprendre i que permetia assolir l'èxit personal de qualsevol ciutadà. Van convertir el llenguatge en una arma per vèncer i imposar-se a l’interlocutor a través d'argumentacions persuasives, donant així a les discussions un caràcter erístic, de disputa.
Sembla que promovien el fet que el més important en una discussió no és el que es diu sinó com es diu, de forma que els nostres arguments, siguin quins siguin, semblin els més bons. Això en part és veritat ja que defensaven una actitud escèptica que qüestionava la possibilitat de conèixer, i també una postura relativista que negava l’existència de veritats universals, ja que tot allò que sabem és sempre relatiu a les circumstàncies personals i històriques. Això últim va ser un del temes més tractats pels sofistes i els portà a parlar de les lleis socials (no mo s) com a pura convenció entre individus.
Ells entenien que la naturalesa humana (p hy sis) era sempre la mateixa però que les normes de convivència, els costums, eren relatius: un mateix acte podia ser considerat bo o dolent depenent de la cultura. A part d'això, pensaven que aquestes normes no han estat donades pels déus, com pretenia la religió, sinó que són purs acords que els éssers humans estableixen per convenció, fruit de les necessitats morals i polítiques dels individus, i relatives, per tant, a un moment social determinat; en canvi, les lleis naturals són fruit de la necessitat absoluta de la naturalesa.
D'aquí que els conceptes morals com allò bo o allò just, no són més que paraules que s'han d'omplir de contingut segons les nostres necessitats, i que poden canviar quan canviïn aquestes. I, per això, només cal saber convèncer els altres d’allò que hom pensa sobre aquestes qüestions segons els interessos individuals i els de la comunitat (hem de tenir en compte, per entendre aquestes idees, que els sofistes tenien experiència sociopolítica pel fet d'haver estat en contacte amb altres pobles que tenien diferents lleis i costums).
Conseqüentment, també pensen que la religió (el mite) és un fenomen cultural i critiquen la funció política que els governants li han atribuït segons els seus interessos econòmics i socials. La majoria dels sofistes adopta una actitud agnòstica al·legant que és molt poc el que es pot saber sobre l'existència dels déus. Per tenir una idea més propera d'aquests personatges analitzarem algunes de les idees que d'ells ens han arribat, en concret de Protàgores i Gòrgies. El primer il·lustra el relativisme i el segon l'escepticisme.
Tot i que de vegades es presenten els sofistes com a personatges negatius per a Atenes, ja que en certa mesura ajudaren al deteriorament de la vida pública i a la corrupció política, també és cert que ajudaren a pensar i 2 elaborar els ideals de la societat atenenca i contribuïren a conformar la moral personal de molts ciutadans. Ells també són una part del que anomenem il·lustració atenenca perquè van aportar una nova forma d'entendre l'educació. A partir de la seva concepció de l'ésser humà van entendre que aquest necessita aprendre recursos per viure bé en societat.
I per aconseguir això, tots els camps del coneixement poden ser útils (i ells en dominaven molts) però n’hi ha un de fonamental, la retòrica o l’art de l’eloqüència ja que és bo tot allò que serveix per vèncer dialècticament l'adversari. Clar que amb això no tothom estava d'acord, per exemple un dels seus crítics: Sòcrates. Sòcrates (aprox. 469-399 aC) Sòcrates va néixer i va morir a Atenes, condemnat a mort per la seva ciutat. Va ser, per tant, coetani dels sofistes i va viure l’època de màxim esplendor d’Atenes. Respecte a la seva persona s’han conservat fonts que defensen opinions contraposades.
Si bé alguns escriptors com Aristòfanes el ridiculitzen, els testimonis del seu deixeble Plató i els d’Aristòtil, a través de les seves obres, el valoren positivament com un personatge històric molt important. Fill d'un escultor i d'una llevadora, va rebre una bona educació: lectura, escriptura, càlcul, música i gimnàstica, a la que ell afegirà astronomia, harmonia i dialèctica o l'art del diàleg. Tot i que no va participar directament en la vida política (exceptuant algunes campanyes militars de la guerra del Peloponès) va ser un personatge clau en l'educació moral dels atenesos.
La seva activitat filosòfica consistia a parlar amb els ciutadans pel carrer i les places tot dialogant amb l'objectiu de formar-los en el coneixement de la virtut. Tot i que no va escriure res, ens el podem imaginar com una persona sàvia i coherent amb les seves idees. L’absència de fonts directes ens obliga a recòrrer a la visió que d’ell han tingut Plató i Aristòtil. El primer, com veurem, l’utilitza de portaveu de les seves pròpies idees, fet que dificulta en part el coneixement del Sòcrates històric, tot i que és un bon testimoni del seu tarannà filosòfic. Aristòtil, en canvi, es manté més allunyat de la veneració de Plató pel seu mestre i ens mostra més fidelment el pensament socràtic.
Quadre comparatiu entre Sòcrates i els Sofistes. Sòcrates Sofistes DIFERÈNCIES Diàleg Maièutica Mètode Felicitat Ètica Ideal Interior Coneixement Veritat Font: Diàleg. Història de la Filosofia. Barcanova, Barcelona, 1990 Absolut A l’àgora De franc Ensenyament Retòrica Èxit Política Exterior Relativisme Escepticisme Institucionalitzat Cobrant Sòcrates es va diferenciar dels sofistes per la seva actitud, ja que no cobrava ni feia discursos, i per la seva activitat filosòfica, ja que ni la seva metodologia ni les seves idees són les mateixes.
Entén la filosofia com un procés que permet portar a terme l'examen d'un mateix, en aquest sentit la seva frase preferida era la que presidia l’entrada al temple de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. També entén la filosofia com l’examen de qüestions que afecten l'ésser humà i la seva comunitat. Per aconseguir aquests objectius és fonamental el diàleg, que és el mètode que ens permet clarificar les nostres idees i, partint de definicions particulars sobre coses o fets, arribar a coneixements certs de caràcter universal.
El seu mètode consistia en formular preguntes sobre un determinat tema, de manera que els diferents interlocutors donessin una resposta al respecte, i del contrast de les diferents opinions i de les objeccions a cadascuna d'elles, s'intentava arribar a una conclusió acceptada per tothom: cadascú de nosaltres posseeix una visió particular de la veritat però aquesta visió no és la Veritat, perquè la Veritat no és particular sinó universal. I això només es descobreix en diàleg amb les altres persones. 3 Aquest diàleg es composa de dos moments: la ironia i la mai èutica .
La ironia representa el moment en que Sòcrates manifestava la seva ignorància sobre el tema en discussió i feia reconèixer als altres que tampoc no sabien gairebé res d’aquest tema. Aquest moment és importantíssim ja que, segons Sòcrates, només "aquell que sap que no sap" és el que pot saber, i tal ha de ser l'actitud de l’amant de la saviesa, idea aquesta que ha quedat expressada en l’afirmació socràtica “només sé que no sé res”. Per arribar aquí calia demostrar als altres, a partir de preguntes dirigides a l'aclariment dels conceptes, que les seves idees, per ser poc argumentades i massa personals, podien portar a contradiccions i excepcions.
Quan això era acceptat, es podia començar a investigar sobre la qüestió, ja que si ningú no reconeix que no sap una cosa no pot voler saber-la. El segon pas és la maièutica, nom que indicava l'activitat de la llevadora quan ajudava a néixer els nadons, com feia la seva mare. Ell també feia néixer, però en aquest cas, idees il·luminadores sobre la qüestió debatuda, a partir de la recerca col·lectiva que ell dirigia. Per això, Sòcrates plantejava preguntes que ajudessin a definir la qüestió, intentant fer sortir tots els punt de vista possibles i, per mitjà de la inducció, arribar a un acord que per ell no era únicament un acord com pels sofistes, sinó la veritat sobre la qüestió.
I com és això possible? Com es pot passar de veritats particulars a una veritat universal que no sigui un mer acord? Sòcrates pensava que el veritable saber és universal i necessari, és a dir, absolut. Explica la formació dels conceptes universals (per exemple el concepte de la justícia) a partir d'un procés d'inducció que té com a punt de partida l'observació de la realitat. Amb els sentits captem les qualitats de les coses (per exemple actes que són justos), i en reconèixer els trets comuns arribem, mitjançant l’abstracció, al concepte universal (en l'exemple, la justícia).
Si realment aquest concepte universal comprèn en si mateix tots els trets comuns (en l’exemple, tot allò que fa que un acte sigui just) ha de tenir el mateix significat per tothom. És a dir, Sòcrates no estava d'acord ni amb el relativisme ni amb l'escepticisme dels sofistes. Podem conèixer les coses precisament perquè les coses tenen una essència immutable, de la qual tots en tenim alguna idea ni que sigui molt imprecisa. Si no fos així, ¿com podríem entendre algú que digués que un acte és just, encara que nosaltres el consideréssim injust? Tot i que ens entenem, no ens posem d’acord perquè no sabem què és exactament la Justícia.
Per a Sòcrates, de concepte de justícia només n’hi ha un i només ens posarem d’acord quan sapiguem quin és. I en aquest cas, primer cal reconèixer la ignorància i, després, estar disposats a començar el procés maièutic de forma que surti a la llum l'essència de la justícia, aquest concepte de justícia que només és un. L'exemple de la Justícia il·lustra el fet que, tenint en compte el context social de la seva època, l'interès de Sòcrates se centrés en les qüestions ètiques que s’han de resoldre per poder participar de la vida de la polis.
Això ho feia per contrarestar la idea dels sofistes, segons la qual, qualsevol qüestió és relativa i només cal convèncer les altres persones de la nostra opinió, basada sempre en interessos particulars i no comunitaris. Per Sòcrates, en canvi, actuar bé requereix conèixer què és el bé. Aquesta doctrina sol anomenar-se intel·lectualisme moral, perquè té en compte que en la pràctica moral qui decideix és el nostre intel·lecte, la nostra raó, i només pot decidir qui sap com s'actua bé, i és només per ignorància que alguns actuen malament. Aquí Sòcrates està defensant que la finalitat de la conducta de l'ésser humà és buscar la perfecció en l'actuar.
Actuar amb justícia significa actuar d'acord amb els valors de l'ànima que és qui els conté, i això implica que cadascú ha de fer l'esforç de trobar-los dins seu. Clar que tot això té sentit si acceptem que l'ésser humà és bo per naturalesa (que la bondat és innata) i que la conducta moral és producte de la reflexió que cadascú fa. Això converteix l'ésser humà en jutge i àrbitre de la seva pròpia conducta, a la qual cosa s'anomena autarquia moral. Ara bé, si cada persona segueix els mandats de la pròpia ànima sense tenir en compte els altres, pot caure en una actitud individualista, però aquesta es pot evitar si hom té present que els valors i la veritat són universals.
L'ésser humà no s'ha de guiar només per allò que és vàlid per a ell sinó per a tothom: quan els valors individuals s'oposen als valors de la polis, l'individu haurà de sotmetre's a la comunitat, perquè aquesta està per sobre de l'individu en la mesura que representa la universalitat dels valors. Ara bé, quan la llei sigui injusta perquè no representa aquests valors, el que s’ha de fer és intentar canviar-la tots plegats, però mai no transgredir-la per interessos particulars. I això és el que li va passar a ell mateix.
Acusat de no honorar el deus de la ciutat, d'introduir-hi dimonis estranys i corrompre amb la seva activitat la joventut (tot i que sembla ser que la veritable raó van ser les lluites entre els oligarques que pretenien fer-se amb el poder de la ciutat) va ser condemnat a veure cicuta (arrel verinosa). Els seus acusadors pensaven que marxaria de la ciutat, però Sòcrates va decidir respectar la llei tal i com havia ensenyat a fer-ho als seus conciutadans. Abans, però, va passar les seves últimes hores discutint amb els seus amics sobre la immortalitat de l'ànima, episodi reflectit en un dels diàlegs del seu deixeble Plat.
INVESTIGA: Protàgores, Gorgies 4 INTRODUCCIÓ BIOBIBLIOGRÀFICA A PLATÓ Plató neix a Atenes (o a l'illa pròxima d'Egina) l'any 428 aC. i mor l'any 348 aC. Aquest llarg període de 80 anys és important per a Atenes perquè va passar per diferents moments polítics que influiran en la vida del filòsof. El seu nom vertader era Aristocles, i "Plató" (en grec, amplada) fou el sobrenom que li van posar degut a l'amplada de les seves espatlles o del seu front.
Era de família aristocràtica, fill d'Ariston, descendent d'un rei que es considerava emparentat amb el déu Poseidó, i Perictione, també "descendent" llunyana del mateix déu (val a dir que fent-se descendents dels déus els aristoi asseguraven la seva superioritat). Va rebre una de les millors educacions de l'època, tenint en compte que es va formar a casa del seu padrastre, amic de Pèricles, i que va viure a l'època de màxim esplendor d'Atenes. Com hem explicat ja, Atenes era una polis democràtica que, dirigida per Pèricles, va intentar convertir-se en un imperi, la qual cosa va provocar un enfrontament amb les polis properes, la Guerra del Peloponès, que va perdre.
Essent Plató adolescent va morir Pèricles i el Consell de la ciutat, tot deixant-se influir a vegades per interessos particulars, va començar a imposar restriccions a les llibertats dels ciutadans. Quan va acabar definitivament la guerra, amb la crisi provocada per l'ocupació dels enemics espartans i mentre la majoria de l'exèrcit es trobava a Egea refent-se, els aristòcrates conservadors, dirigits especialment per dos parents de Plató (Crities i Càrmides) forçaren l'Assemblea per tal que cedís la sobirania a un consell de trenta ciutadans.
Aquests van prometre tornar la ciutat a la normalitat, però el seu comportament, eliminant els seus adversaris polítics i segrestant el poder de les institucions, va fer que se'ls anomenés els Trenta Tirans. Quan l'exèrcit dels demòcrates va tornar a Atenes un any després va restaurar-se ràpidament la democràcia. Amb tots aquests canvis, peró, la democràcia atenenca havia perdut les seves forces. Totes aquestes confabulacions havien fet minvar la confiança dels ciutadans en el govern del seu poble i per això es començà a témer als innovadors intel·lectuals que proposaven la revisió de les tradicions. Aquí és on succeeix l'episodi de la mort de Sòcrates, el gran mestre de Plató.
Un cop mort aquest, Plató va fugir a Mègara amb d'altres socràtics. És possible que després viatgés per la riba sud de la Mediterrània i conegués Egipte i Cirenne. Més tard, va romandre a Tàrent (sud d’Itàlia), on conegué el pitagorisme, i a l’illa de Sicília. Tambè sembla que es va relacionar amb Cràtil, famós heraclitià. Part de la vida de Plató està marcada per tres viatges que va fer a Siracusa (polis siciliana) per donar a conèixer, com veurem després, el que va ser el seu model d'estat perfecte. El 387 aC va realitzar el primer viatge, reclamat per Dionís I, tirà de Siracusa, com a preceptor i conseller polític.
Arran d'unes intrigues va ser venut com a esclau en una plaça pública d'Egina, però un tal Anniceries de Cirenne va pagar el seu rescat tot alliberant-lo. Plató va tornar a Atenes i fundà una escola, l'Acadèmia (prop d'un santuari dedicat a l'heroi Academo), la qual es pot considerar el primer centre d'investigació on es varen impartir filosofia, matemàtiques, astronomia, zoologia i botànica, tot seguint un programa i uns objectius concrets. La idea de Plató era formar homes d'Estat, que havien de perseguir el coneixement en si mateix i no l'art de convèncer, és a dir, la demagògia.
El 369 aC realitzà el segon viatge a Siracusa, reclamat per Dió (cunyat del tirà Dionís ja mort) per educar a Dionís II. Plató devia veure la seva segona oportunitat per portar a la pràctica les seves idees filosòfico-polítiques, però les desavinences entre Dió i Dionís el van obligar a marxar un altre cop. El 361 aC va tornar reclamat per Dionís II, però davant el nou fracàs del seu intent polític es retirà de la vida pública i es dedicà a l'activitat docent i literària a l'Acadèmia. A part de dirigir l'Acadèmia, Plató donava classes i escrivia llibres.
Sabem molt poc de les seves lliçons, però coneixem les seves obres que estaven pensades per divulgar la seva filosofia i mostrar el mètode socràtic. Per aquesta raó, reprodueixen en forma de diàleg les discusions entre diferents interlocutors, un d'ells, quasi sempre Sòcrates. Això és el que s'anomenen els diàlegs de Plató. A part d'aquests també disposem d'algunes de les seves cartes. Dividirem les seves obres importants en períodes en els que més o menys els especialistes coincideixen.
S'ha de tenir en compte que Plató no va escriure un sistema filosòfic complet, ordenat, acabat, sinó que la seva obra és un continu diàleg amb les mateixes qüestions des de dificultats o plantejaments diferents; per això, és important tenir en compte l'evolució de les seves idees. 1.- Període socràtic. Són escrits de joventut que recullen l'intel·lectualisme socràtic en els que intenta defensar la memòria històrica de Sòcrates. El tema principal és la virtut i l'esquema és l'intent de definir una virtut en particular, tot i que no s'arriba mai a cap conclusió definitiva. Entre ells destaquen: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, La República (llibre I). 2.- Període de transició.
Plató inicia l'esbós de les seves idees i els problemes polítics són ara el tema. Comença a notar-se la influència pitagòrica pel que fa al problema de la preexistència i immortalitat de l'ànima. També planteja la seva teoria filosòfica principal, la teoria de les Idees. Els més importants són: Gorgies, Menó, Cràtil,… 5 3.- Període de maduresa. Representa el gruix important del seu pensament on es descriu la seva teoria de les Idees, a partir de la qual reflexiona sobre tots els temes; és en aquests diàlegs on trobem els principals mites platònics que l'ajuden a fer entendre el seu pensament. Trobem així: El Convit, Fedó, La República (llibres II-X), Fedre. 4.- Període de vellesa.
Són diàlegs fonamentalment crítics amb les seves pròpies teories en els quals reflexiona sobre el seu pensament. L'estil és més ardu i profund i els temes polítics i cosmològics passen per davant dels metafísics. El més significatius són: Teetet, Parmènides, El Sofista, El Polític, Filebo, Timeu, Les Lleis, Cartes VII i VIII. A partir del context històric podem entendre l'actitud intel·lectual de Plató: el rebuig a l’activitat política i la dedicació a la filosofia. Pel seu origen aristocràtic i per influència d'alguns familiars, que tenien un paper destacat a la vida pública, es va sentir temptat de participar, des de molt jove, a l'activitat política.
Però la situació històrica que hem descrit abans i sobretot la condemna del seu mestre en el si d'un govern democràtic, el van fer desistir. Però com a bon esperit inquiet no podia admetre aquesta situació i va intentar trobar i justificar teòricament el que havia de ser un model de govern ideal per a la polis.
Això és el que explica ell mateix a la Carta VII: "En veure això, i en veure els homes que portaven la política, com més considerava jo les lleis i els costums i més avançava en edat, tant més difícil em va anar semblant administrar bé els afers de l'Estat (...) La Legislació i la moralitat estaven corrompudes fins a tal punt que jo, ple d'ardor al principi per treballar pel bé públic, considerant aquesta situació i de quina manera anava tot a la deriva, vaig acabar per quedar atordit (...) Finalment vaig arribar a comprendre que tots els Estats actuals estan mal governats, ja que la seva legislació és pràcticament incurable sense unir uns preparatius enèrgics amb unes circumstàncies felices.
Llavors em vaig sentir irresistiblement mogut per lloar la veritable filosofia i a proclamar que només amb la seva llum es pot reconèixer on és la justícia en la vida pública i en la vida privada. Així doncs, no acabaran els mals per a l'home fins que arribi al poder la raça dels purs i autèntics filòsofs, o fins que els caps de les ciutats, per una especial gràcia de la divinitat, no comencin veritablement a filosofar". L’objectiu de Plató és la recerca d'un model polític idoni per a la seva polis. Inspirat en el seu mestre Sòcrates, pensarà que per actuar bé el que cal és saber què és el bé.
Però, el bé, a l’igual que la justícia, no pot ser relatiu a cada circumstància geogràfica i històrica, perquè només regnarà la pau i la tranquil·litat a la polis si el bé i la justícia són universals, és a dir si de valen a tot arreu sense dependre de les opinions humanes. No pot ser que la justícia sigui el que la majoria consideri just, perquè la majoria ha considerat injust Sòcrates quan per a Plató era un exemple de persona justa. Les circumstàncies polítiques d'Atenes van mostrar que la polis necessitava d'un governant que sabés què és la Justícia.
Per això, va pensar que calia formar governants que fossin savis, i ser savi vol dir, per a ell, tenir molt clar quin és el veritable coneixement, el coneixement sobre els valors universals, per exemple la Justícia, i on es troba. L'únic coneixement que dóna aquesta saviesa, com havíem vist amb Sòcrates, és el coneixement de la veritat immutable, absoluta, universal, i aquesta no deriva de l'opinió, que és sempre canviant i relativa, com pretenien mostrar els sofistes. Ara bé, Sòcrates no anava més enllà de les definicions d'aquestes veritats.
Plató, en canvi les anomenarà Idees (per exemple, la veritat sobre la justícia és la Idea de Justícia) i proposarà que són veritats que existeixen realment, preexisteixen independentment de les coses a les quals fan referència. 6 LA REALITAT El món de les Idees La realitat són idees (teoria de les Idees) Els filòsofs anteriors a Plató consideraren dues maneres d’accedir a la realitat: o bé a través d’allò que percebem amb els sentits i que se'ns mostra canviant (Heràclit) o bé a través d’allò que pensem i que és immutable (Parmènides). Plató recull totes dues i anomena de forma diferent la realitat coneguda: a allò que percebem ho anomena “cosa” i a allò que pensem, “idea”.
¿Com percebem les coses i com copsem les idees? Per respondre això recollirà la distinció de Parmènides entre la doxa (opinió), el coneixement sensible que tenim de les coses a partir dels sentits, i l'episteme (veritat), el coneixement racional que tenim de les idees a partir de la raó. Amb la doxa podem percebre les coses però per saber què són hem de recórrer a l'episteme (per exemple, podem percebre un animal qualsevol, però per saber què és un animal hem de saber a què s'anomena animal, és a dir, hem de tenir la idea d’animal).
Allò percebut a través dels sentits no és sempre igual sinó que és relatiu al moment i les condicions de la percepció (segurament després d'un temps aquell animal ja no sigui igual, però la idea del que és un animal seguirà sent la mateixa). En canvi, allò copsat per la raó és manté sempre immutable (la idea d’animal seguirà sent la mateixa i per a tothom igual). A aquestes entitats immutables que serveixen per poder conèixer les coses, Plató les anomenà Idees (eidos, en grec forma). Però no hem de confondre aquesta concepció amb el que entenem normalment per idea.
Nosaltres considerem que una idea és un concepte mental resultat d'un procés d'abstracció: la idea de llibre és el concepte mental que hem format després de conèixer molts llibres. Per a Plató això no és així. No podem reconèixer un llibre sense saber què és un llibre, i el que és un llibre no existeix a la realitat sensible, perquè en aquesta trobem llibres concrets: de diferents colors, tamanys, temàtiques, però cap d'ells és la Idea de Llibre.
Per a Plató les Idees són una realitat que existeix per si mateixa fora de la ment, i són, per tant, objectives, úniques (tot i que s'apliquen a moltes coses), absolutes (perquè són independents de les coses), immutables (perquè no varien mai) i eternes (perquè existeixen sempre). Ja els presocràtics havien mostrat l'existència d'entitats immutables i eternes, els pitagòrics, en concret, parlaven així dels objectes matemàtics com, per exemple, un triangle. El triangle formaria part d'aquestes realitats que Plató anomena Idees; en canvi, un senyal de trànsit que indica perill, seria una cosa triangular.
Tant la Idea de Triangle com abans la d’Animal tenen en comú que són entitats abstractes que poden concretar-se de diferents maneres (la Idea d’Animal en una balena i la Idea de Triangle en el senyal de cediu el pas) i que existeixen independentment de les coses (si s’extingissin les balenes o no hi haguessin senyals de trànsit, la Idea de Balena i la de Triangle continuarien existint). I, segons Plató, això passa amb totes les Idees que tenim a la ment: la d’Arbre, de Gos, de Justícia, de Bondat, etc.
Només aquestes entitats són reals, perquè es mantenen sempre igual, i són eternes, la Idea d'Arbre sempre és la mateixa i encara que taléssim tots els arbres del planeta, no talaríem la Idea d'Arbre. Veiem aquí que Plató dóna a les idees pràcticament les mateixes característiques que Parmènides donava a l'Ésser. I és que si volem tenir un coneixement vertader (episteme), aquest ha de tenir aquestes característiques: si la Idea de Triangle canvies a cada moment i segons cada persona, seria impossible saber què és un triangle i molt més reconèixer-ne un. Plató diu que el que hi ha a la nostra ment és el coneixement de les Idees però no aquestes, llavors, on són les Idees?
Si definim les Idees per contraposició a les coses que percebem pels sentits, i les coses "habiten" en el món sensible, les Idees "habiten" en el seu món, el món de les Idees, o món intel·ligible (ja que només podem accedir-hi per mitjà de l'intel·lecte). No hem d'entendre aquí que Plató parla d'un altre món físic, perquè les Idees són per naturalesa intangibles, sinó d'un món en sentit metafòric o, com ell també diu, d’un gènere diferent de la realitat. El que vol afirmar clarament és que les Idees tenen un status diferent i independent dels éssers humans i és per això que és mantenen pures.
Així, el que sigui la Bellesa no ha de decidir-ho un grup de persones, sinó que serà la mateixa Bellesa la que es farà present en el món sensible a través de les coses belles, i el que cal és conèixer bé la Idea de Bellesa per reconèixer bé les coses belles, igual que el que cal és saber què és un llibre per reconèixer-ne un. El que està fent Plató és presentar la realitat de dues maneres: des de les coses i des de les Idees, com a món sensible i com a món intel·ligible.
Però no només això, sinó que, descrivint el primer com a canviant i relatiu (com feia Heràclit) i el segon com a immutable i absolut (com feia Parmènides), el que està fent, des d'un punt de vista ontològic, és donar més importància a les Idees que a les coses (recordem l'exemple: si 7 desapareixen els boscos del planeta no desapareix la Idea d’Arbre). Per tant, el món dels objectes, de les coses, no és el vertader món sinó una imatge de la vertadera realitat, formada per les Idees que són la causa de l'existència de les coses (sense la Idea d'Arbre no hi hauríem arbres en sentit estricte).
La primera formulació explícita d'aquesta teoria apareix en els diàlegs de maduresa, Fedó, Fedre i La Repdblica, tot i que podem dir que hi és present en la major part d’els seus escrits. Al Fedó ens parla d'Idees de valors (la Idea de Bé, Bellesa, Justícia, Santedat), d'Idees d'objectes matemàtics (Gran, Petit, Igual, Desigual) i d'altres. A La Repdblica apareixen jerarquitzades segons la seva importància, destacant la Bellesa i la Justícia i, per sobre d'elles i com a Idea suprema, la Idea de Bé o Veritat.
En el Parmènides es comenta que el nombre d'Idees hauria de ser igual al nombre d'espècies de coses existents en el món sensible, és a dir, que també hi haurien Idees per les coses sensibles com Ésser humà, Foc i Aire. No obstant això, en aquest diàleg, es resisteix a concedir que hi hagi també idees de coses grolleres o ridícules com la brutícia, el llot o els cabells. Tot i que el món de les Idees és plural (perquè conté moltes Idees) a l'igual que el món sensible (que conté moltes coses), hi ha una diferència clara i és que en el primer existeix unificació en tant que només hi ha una Idea per a cada espècie de coses.
D'aquesta manera una sola Idea es relaciona amb moltes coses, mentre que moltes coses es relacionen amb una Idea. Ara bé, com és això possible?, ¿com pot una única Idea ser moltes coses en el món sensible? S'està enfrontant aquí Plató amb el problema presocràtic del pas de la unitat a la multiplicitat, que en ell es transforma en la següent qüestió: ¿quina relació hi ha entre el món de les coses o món sensible i el món de les Idees o món intel·ligible?
Las cosas imitan a les idees (teories de la participació i de la imitació) Al problema plantejat a la pregunta anterior, Plató respon amb dues teories que proposa i intercala alternativament; són la teoria de la participació (méthexis) i la teoria de la imitació (mimesis). Les coses es relacionen amb les Idees en tant que les coses participen d'aquelles, són una part d'elles. Així un gos és un gos perquè participa de la Idea de Gos. Ara bé, les coses no participen només d'una única Idea sinó de totes aquelles incloses en la seva essència, per exemple, el gos participa també de la Idea d'Ésser, d'Ésser viu, d'Animal, de Mamífer, etc...
Aquesta teoria portaria a pensar que les Idees, que són úniques, també són múltiples en tant que totes les coses del món sensible que participen d'elles en són una part, però igual que no pensem que per moltes representacions que hi hagi d'un paisatge aquest es multiplica, tampoc es multipliquen les Idees. Per completar la relació entre les coses i les Idees introdueix la teoria de la imitació, segons la qual el que fan les coses és imitar les Idees i per això s'hi assemblen, malgrat no arriben mai a ser igual que elles, perquè en el món sensible, en estar tot sotmès al canvi, no es pot assolir la perfecció.
Així, una cosa és bella perquè participa de la Idea de Bellesa o perquè la imita, però no hi ha cap cosa en aquest món que sigui la Bellesa en si mateixa. En El Sofista, exposa Plató una solució més acurada, reservant la teoria de la imitació per parlar de la relació entre les coses i les Idees, i aplicant la teoria de la participació a la relació que tenen entre si les Idees.
És a dir, Plató accepta una certa comunicació entre les Idees pel fet que el món intel·ligible es troba ordenat, de forma que hi ha Idees "menors" que participen d'Idees "majors", segons la jerarquia dels gèneres i les espècies, per exemple, la Idea de Mamífer participa de la Idea d'Animal i aquesta de la d'Ésser viu, etc... Al final de la cadena trobaríem la Idea suprema, la Idea de Bé, de la qual participen totes les Idees. Les Idees són, doncs, els models a partir dels quals existeix el món de les coses, el món que percebem, que no és res més que una imatge imperfecta de la vertadera realitat.
És així com al Timeu Plató planteja la construcció d'aquest món per obra d'un Gran Artesà, el Demiurg (inspirant-se potser en el Nous d'Anaxàgores). Aquell no va crear el món del no-res (concepció que no apareixerà fins al cristianisme), sinó que el va construir a partir de la matèria informe (sense forma), eterna i de l'espai buit, tot prenent com a model les Idees. Per això en el món sensible hi ha un cert ordre, com ara el moviment circular dels astres al voltant de la Terra (Plató recull, el geocentrisme de l'època), les estacions, el dia i la nit, etc. Remarquem els elements que Plató introdueix per arrodonir la teoria de la realitat: les Idees, la matèria i el lloc.
Ells possibiliten l'existència de les coses: les idees perque són el seu model, la matèria perquè fa concret el model i el lloc perquè representa l'espai on les coses poden existir tot i que "és imperceptible pels sentits i incomprensible. Només és perceptible gràcies a un raonament híbrid". Amb aquesta teoria Plató està rebutjant la concepció atomista segons la qual l'ordre de l'univers és deu a l'atzar. 8 EL La ciència (episteme) i CONEIXEMENT l’opinió (doxa) El mite de la caverna A Plató li agradava explicar les seves teories amb imatges e históries per fer-lre més entenedores.
Utilitzava per exemple mites existents que recrea o inventa per il·lustrar de forma metafòrica i al·legòrica la seva filosofia. El mite més conegut del filòsof és l'anomenat mite de la caverna (La República, VII), on explica la diferència entre els dos móns, els diferents nivells de coneixement i les dificultats de comprensió de la seva teoria. El mite ens descriu una caverna il·luminada per la llum d'un foc; entre el foc i el fons de la caverna hi ha un mur, darrera el qual unes persones parlen i caminen tot portant a sobre d'elles estàtues de persones, animals i d'altres objectes.
El mur tapa les persones però no les estàtues que porten i són aquestes estàtues les que queden projectades a la paret del fons de la caverna, en un efecte semblant al que es produeix en un espectacle d'ombres xineses. Descriu també uns éssers humans, lligats de cames i peus des de sempre, a l'altra banda del mur; la seva situació els obliga a veure només l'interior de la caverna, de manera que, per a ells, la realitat són les ombres dels objectes projectades a la paret i els sons deformats que els arriben.
Plató explica que si agaféssim un d'aquests homes i, deslliurat, el portéssim al costat del foc, primer no podria obrir els ulls, després no acceptaria com a reals els objectes que estava veient, però al final, un cop acostumat a la nova situació, reconeixeria com a vertaderes realitats els objectes (les estàtues) dels quals abans només veia les ombres. I si se'l portés fora de la cova reconeixeria, els objectes naturals clars i il·luminats per l'única font de vida: el Sol.
Encara més, si després d'això se'l conduís de nou a l'interior de la cova i expliqués als seus companys presoners que el que consideraven real no són més que meres ombres de la realitat, aquests el prendrien per boig i el matarien si intentés deslliurar-los per mostrar-los-hi, no fos cas que ells també es tornessin bojos.
No és difícil veure metafòricament en el mite la descripció dels dos móns platònics: el món de les coses estaria representat, per una banda, per les ombres que es veuen a la paret, que es mouen i no són gaire clares, i, per l'altra, per les estàtues que serien les coses sensibles i concretes; el món de les Idees seria el món dels objectes clars i il·luminats pel Sol, que representen les realitats intel·ligibles, les Idees, de les quals la que més destaca i nodreix les altres és el Bé (el Sol).
El símil de la línia Immediatament abans de l'explicació d'aquest mite trobem també a La Repdblica una descripció del que per a Plató són els diferents graus de coneixement, en el que s'anomena el símil de la línia. Aquí torna a recollir la divisió de Parmènides entre el coneixement que ens proporcionen els sentits (doxa o opinió) i el que ens proporciona la raó (episteme o veritat).
En el diàleg, Sòcrates convida el seu interlocutor Glaucó a imaginar una línia dividida en quatres parts desiguals: eikasia pistis dianoia noesis |________|_____________ |___________________|_________________________| sensació creença raonament discursiu intuïció |______________________||_____________________________________________| doxa episteme Segons Plató, el desenvolupament de la ment humana passa en el seu recorregut des de la ignorància fins el coneixement per dos moments: el de la doxa i el de l'episteme. Els dos es diferencien tant per la fiabilitat del coneixement que ens donen com pel seu objecte de coneixement. Farem aquest recorregut reprenent l'exemple de la Bellesa.
Si pregunten a algú què és i ens comença a descriure determinades coses belles (per exemple, una obra d'art, una composició musical, una posta de sol, etc.), llavors, l'estat mental d'aquesta persona és un estat de doxa perquè només coneix imatges o còpies de la Bellesa. Si, en canvi, posseeix la noció mateixa de la Bellesa en si, en comparació amb la qual s'han de jutjar les coses belles, llavors l'estat de la seva ment és un estat d'episteme. En el primer cas, una persona pot saber que allò que descriu és bell perquè d'altres ho diuen o perquè s'ho imagina a partir de la seva experiència; per això parlem d'opinió.
En el segons 9 cas, es pot saber què és la Bellesa en si perquè s'intueix i es reconeix quan es veu alguna cosa bella. Trobem, per tant, d'una banda, una diferència epistemològica, sabem més en el cas de l'episteme perquè la bellesa no pot ser només una cosa bella, i d'una altra, una diferència ontològica, allò que es coneix per opinió és molt menys real, perquè si no existís la Idea de Bellesa no podrien tampoc existir coses belles.
Curiosament, nosaltres pensem que el que es coneix pels sentits és totalment fiable i important, però com ja van veure els presocràtics, per explicar el que percebem necessitem conèixer en profunditat allò que "no es veu" amb els sentits sinó amb la ment, en el cas de Plató, les Idees. Plató fila més prim i ens assenyala dos tipus de doxa i dos tipus d’episteme. El primer segment de la línia (la eikasia o sensació) correspon a aquell tipus de coneixement que es basa exclusivament en la percepció sensible, com per exemple que el bolígraf cau quan el deixo anar.
Si estiguéssim al segon segment (la pistis o creença), potser podríem explicar que els cossos cauen perquè així ho hem observat molts cops. En la dianoia o raonament discursiu ens veuríem impulsats a buscar conclusions a partir de les hipòtesis que tenim, fent us de les matemàtiques, per arribar a formular una teoria com, segons l'exemple, la de la gravetat. En l'últim esglaó, la noesis o intuïció descobriríem que sense les Idees de Cos, de Número, de Llei,... i la seva relació, no es possible fer cap de les afirmacions que hem fet i que intuint intel·lectualment aquestes idees podem respondre la qüestió vertaderament.
Aquest últim és el saber absolut, el coneixement directe de les Idees on no hi arriba tothom. El sofistes, per exemple, es situaríem en la pistis, perquè el seu relativisme suposa que l'únic important és tenir una explicació convincent de les coses, que mai és definitiva. A més a més, el símil de la línia es relaciona directament amb el mite de la caverna perquè a part del graus o tipus de coneixement, Plató parla dels diferents graus d'ésser que hi ha, establint així un paral·lelisme entre les seves concepcions ontològica (hi ha diferents formes d'éssers) i epistemològica (hi ha diferents formes de conèixer).
Així, l'objecte de la sensació són les imatges (les ombres, del mite de la caverna); l'objecte de la creença són les coses naturals, els éssers vius i els objectes artificials (les estàtues del mite); l'objecte del raonament discursiu són les entitats matemàtiques; i l'objecte de la intuïció són les Idees (la realitat exterior a la caverna). Esquema comparatiu del símil de la línia (graus de coneixement) amb mite de la caverna (estructura de la realitat).
caverna Objectes de coneixement Facultats de coneixement Sol Idea de Bé Coses naturals Idees Reflex de coses naturals Entitats matemàtics Foc Coses naturals, éssers vius i objectes artificials Creença Imatges dels objectes materials Sensació Intuïció Coses artificials Ombres de coses artificials Món intel·ligible Ciència Raonament discursiu Món sensible Opinió Font: Atlas de la philosophie. Labrairie Générale Française, París, 1993 Com aprenem: La dialèctica i la teoria de la reminiscència. El camí cap el coneixement intuïtiu és possible gràcies a un mètode: la dialèctica.
Aquest és un procés fonamentat en el diàleg i l'anàlisi dels conceptes que ens ajuda a anar del coneixement sensible de les coses a la intuïció directa de les Idees i de la seva jerarquia, arribant així "al que és en si cada cosa sense cap sensació i per mitjà de la raó". I, així, quan algú utilitza la dialèctica “per a enlairar-se cap a l'essència de les coses, no desisteix fins aconseguir per mitjà de la intel·ligència allò que constitueix el Bé en si, arriba realment a allò intel·ligible” (La República). Aquest procés també es pot recòrrer a l’inrevés, tot reconstruint la jeraquia de les Idees sense recòrrer als sentits, és el que s’anomena dialèctica descendent.
La dialèctica necessita del recolzament d'una teoria, la teoria de la reminiscència (anamnesis), sense la qual 10 no quedaria del tot explicat com es desencadena el procés cap a l'autèntic coneixement. La teoria de la reminiscència defensa la tesis "conèixer és recordar". Per explicar-la, en el Menó, Sòcrates fa que un esclau, sense cap formació, descobreixi els fonaments de la geometria. I com ho fa? A partir de preguntes adients provoca que l'esclau trobi les solucions per si mateix. Això demostra segons Plató que el que podem saber de les coses ja ho hem après i que quan diem que ho aprenem, realment el que fem és recordar-ho.
La pregunta és: ¿si ja ho hem après abans de néixer, on, quan i com hem adquirit aquest coneixement? Si pensem que el vertader coneixement és el que ens proporciona la contemplació de les idees (noesis) i, si aquestes són eternes, llavors el coneixement és innat, és a dir ja existeix abans i independentment del nostre naixement. Plató ens ho explica, des d'un punt de vist poètic, a través d'un altre mite: el mite del tir alat (Fedre). En aquest ens descriu de forma metafòrica el món de les Idees com una cúpula supraceleste en la qual hi són totes.
A aquest "lloc" no pot accedir el nostre cos perquè la seva naturalesa material no li permet, però sí la nostra ànima, que per a Plató és immortal i preexistent, tal i com pensaven els pitagòrics. És la nostra ànima la que contempla les Idees després d'una imaginària cursa en la qual és representada per un tir i dos cavalls. En aquesta cursa les ànimes més racionals (representades en el mite per l'auriga que controla els cavalls) arriben a dalt de la cúpula i aconsegueixen contemplar totes les idees.
En canvi, les més irascibles, dominades per un dels cavalls (el de color blanc), es deixen portar pels honors terrenals; el mateix passa amb les més concupiscibles (dominades per l'altre cavall, el de color negre), que es deixen portar pels plaers. Totes dues volen tornar cap al món sensible i obliguen l'auriga a quedar-se a mig camí; són aquestes les que, després, tornaran al món sensible per encarnar-se en un cos oblidant tot el que han vist. I és per això que "conèixer és recordar", perquè és a partir de les coses que veiem en el món sensible com recordem les Idees que abans havíem contemplat al món intel·ligible.
Per exemple, quan veiem un cos bell la nostra ànima reconeix en ell la Idea de Bellesa que havia contemplat. I així comença el camí de les ànimes més insatisfetes cap al coneixement: "veient la bellesa d'aquest món i recordant la veritat, pren ales i, una vegada alada, desitja emprendre el vol". En aquest procés Plató dóna una importància primordial a l'amor (Eros), perquè és a partir de l'impuls cap a la possessió dels altres (desig) com l'ànima busca retrobar-se amb la Bellesa en si i, per tant, amb totes les altres Idees. Aquest procés s'explica també amb un altre mite: el mite d'Eros a El Convit.
11 L’ÉSSER HUMÀ L’ànima i el cos Som cos i ànima Pel que hem dit, ja es pot saber que Plató té una concepció dualista de l'ésser humà, és a dir, creu que està format per un cos i per una ànima. Segons el mite del tir alat, l'ànima, després de la cursa amb la resta d'ànimes i segons hagi estat la seva conducta, "cau" al món sensible, es reencarna donant vida a un cos, sent d'aquesta forma principi de vida. D'aquesta unió accidental (és a dir, transitòria) sorgeixen els éssers humans, que són matèria (cos) animada (amb principi de vida).
Plató presenta aquesta unió com un càstig per a l'ànima ja que el cos és una presó que no li permet contemplar directament les Idees, per la qual cosa desitja ser pura sense cap element material que la destorbi. Abans de continuar parlant de la naturalesa de l'ànima, selecionarem dos arguments utilitzats per Plató, en el Fedó, per demostrar la seva immortalitat. Un d'aquests es basa en la simplicitat de l’ànima: si només es pot descompondre (i, per tant, morir) allò que és compost, i si l'ànima no es composta sinó simple (perquè en ser intangible s'assembla més a les Idees que no pas a les coses), l'ànima no pot morir, ja que comparteix les característiques de les Idees.
Un altre argument es fonamenta en la teoria de la reminiscència: si conèixer és recordar les Idees i les Idees només les pot conèixer l'ànima, aquesta ha de ser necessàriament preexistent a la seva unió amb el cos. La naturalesa de l'ànima és tal que necessita, com afirmaven els pitagòrics, de la purificació, és a dir, desvincular-se per sempre del món material; i per això, el que ha de fer és apropar-se cada vegada més al món de les Idees, a través del coneixement. Mentre no ho faci del tot tornarà a reencarnar-se en un altre cos, és a dir, quan el cos mor, si l'ànima no ha assolit encara un grau de purificació transmigra a un altre cos i així fins a aconseguir la desitjada purificació.
I, com l'aconsegueix? En l'ànima, tot i ser única, es poden distingir tres facultats: la racional, encarregada del coneixement (situada en el cap), la irascible, que persegueix els desitjos de noblesa com l'honor o la fama (situada al pit), i la concupiscible, que persegueix els plaers del cos com el sexe o el menjar (situada al ventre). Sembla que aquestes localitzacions no s'han de prendre al peu de la lletra, sinó més aviat interpretar-les com a punts d'interacció entre el cos i cadascuna de les funcions de l'ànima.
Aquesta diferenciació de funcions la podem entendre si pensem en els conflictes que passen en la vida emocional i racional de qualsevol persona, com quan, per exemple, tenim un dilema entre el que desitjaríem fer i el que pensem que hem de fer. Aquesta mena de conflictes són el que Plató plasma en el mite del tir alat, on l'ànima racional seria l'auriga, la irascible el cavall blanc i la concupiscible el cavall negre. 12 ÈTICA I FILOS. Les virtuts POLÍTICA ¿Com aconseguir la felicitat?
Les virtuts de l’ànima Tot i que cadascuna de les facultats de l'ànima té funcions diferents, la part racional és la més important per a Plató, ja que amb ella assolim el veritable coneixement i perquè la seva funció és també equilibrar totes les necessitats de l'ésser humà. Quan això s'aconsegueix, Plató diu que hem assolit la virtut, perquè ser virtuós vol dir fer ben fet allò que hem de fer. I com que cada facultat de l'ànima té una funció diferent, existeixen per a Plató tres tipus de virtuts que s’assoleixen quan cadascuna d’aquestes funcions es desenvolupa de forma correcta.
Així, en aquells que destaca la facultat concupiscible, la virtut s’aconsegueix a través de la temperància, en aquells que preval la facultat irascible, la virtut serà la fortalesa i, finalment, aquells en els que predomini la facultat racional tindran com a virtut la prudència. D’aquesta manera, l'ésser humà trobarà l'harmonia quan la racionalitat moderi de forma prudent la seva irascibilitat, fent-se fort per portar a terme les seves decisions, i atemperi la seva concupiscibilitat, no excedint-se en els seus desitjos. Aquest és, potser, un privilegi reservat al savi, que assolint-les totes adquireix la virtut per excel·lència: la justícia.
En canvi, aquells que es deixen portar per les emocions i els plaers de forma desenfrenada només aconseguiran una vida desordenada i, per tant, infeliç. D'aquesta manera tornem a l’objectiu principal de Plató: si les persones amb una vida poc virtuosa són la majoria, ¿com aconseguir redreçar-les cap a una vida harmoniosa? Serà a través de l'educació com Plató pensa que cal obrir els ulls a les persones que encara viuen a la caverna. La polis ideal Contestant la pregunta per l'ésser humà hem respost també la pregunta per l'ètica. Com ser feliç? Essent virtuós.
Ara bé, hem de pensar que pel món grec l'acció individual no estava deslligada de l'acció social; és a dir, un individu no és considerat com a persona independent sinó com a ciutadà. Per això, el benestar individual depèn del benestar social i al contrari. Per tant, que els individus d'una societat siguin feliços depèn directament del tipus de govern que tinguin. Tenint en compte les seves teories sobre el coneixement, sobre la realitat i sobre l'ésser humà, Plató, a La República i a Les Lleis, explica el que seria per a ell una societat ideal. Parteix del supòsit que no tothom està igualment preparat per naturalesa per portar a terme les diferents tasques que són importants en una societat.
Per això, el més just és que cadascú realitzi aquelles feines per a les quals és especialment destre, aconseguint així la felicitat. Partint de la teoria sobre les facultats de l'ànima, Plató proposa que a la polis ideal haurien d'existir tres classes socials, dedicades a tres activitats diferents: els governants (en els que predomina la racionalitat), els guardians (en els que predomina la irascibilitat) i els productors (en els que predomina la concupiscibilitat). D'aquesta forma planteja una divisió del treball tenint en compte les aptituds individuals de cada ciutadà.
Els productors (comerciants, artesans i pagesos) es dedicarien al treball necessari per tal d'abastar l'Estat, ja que ells són els que gaudeixen d'aquests plaers (menjar, beguda...). Per això, Plató pensa que podrien tenir família i propietat privada, tant de coses com de persones, tot i que la seva virtut haurà de ser la temperància. Els guardians haurien de ser els defensors de l'Estat davant l'agressió de qualsevol enemic perquè així podrien demostrar el seu coratge natural i aconseguir el reconeixement i l'honor que busquen.
Per portar a terme bé les seves responsabilitats i aconseguir la seva virtut característica, la fortalesa, seria necessari que tinguessin un tipus de vida comunitària, sense propietats privades ni famílies que els poguessin distreure de la seva funció. Per últim, els governants, la virtut dels quals és la prudència, haurien de sortir d'entre els guardians més coratjosos i intel·ligents i viurien també de forma comunitària.
De la mateixa manera que la conducta moral ens condueix a la justícia, quan les tres facultats de l'ànima actuen harmònicament d'acord amb les tres virtuts, també l'Estat serà just si cadascuna de les classes socials es regeix per la virtut corresponent a la funció dominant de la seva ànima: s'exigirà prudència als governants, fortalesa als guerres i temperància als productors. Només si hi ha una relació harmònica entre les tres classes i s'aconsegueix que cada estament compleixi la funció que té assignada sense interferir en la dels altres, serà possible fer valer la justícia i s'assolirà l'objectiu de l'Estat: el bé comú o la felicitat de la comunitat.
13 COMPARACIÓ DE L’ESTRUCTURA DE L’ÀNIMA AMB LA VIRTUT I AMB LES FORMES D’ESTAT Virtud Formes d’Estat (reflex de les parts dominants de l’ànima) Prudència Aristocràcia Facultat irascible Apetit Fortaleza Timocràcia Facultat concupiscible Temperància Oligarquia Democràcia Tirania Classes socials Mite del tir alat Facultats de l’ànima Governants (filòsof-rei, lleis) Auriga Facultat racional Guardians (defensors de l’Estat) Productors (comerciants, artesans, pagesos) Raó Cavall blanc Cavall negre Ànim Plató pensa que per aconseguir aquests objectius és importantíssim que els ciutadans estiguin instruïts, perquè l'educació és garantia d'un Estat just, no només perquè prepara els seus governants, sinó perquè fa entendre el sentit de l'estructura de la realitat.
Per això, planteja un model educatiu per a tothom, sense diferències socials ni sexuals, un model en el que la intel·ligència és el que compta. El pla d'estudis és…