Preparació Selectivitat Llatí: Metamorfosis, Ciutats i Literatura

I 72 flashcards i 48 preguntes més al document.

Text del document

LLATÍ SELECTIVITAT MARTINA PACHECO RIUMBAU __METAMORFOSIS D'OVIDI ______________________________________________________________________ DEUCALIÓ I PIRRA Deucalió i Pirra, van anar al temple de Temis després de veure que tota la humanitat havia mort a causa del diluvi. Li van demanar que els digués com repoblar el món. La deessa els va ordenar que llancessin darrere de si mateixos els ossos de la seva mare (pedres). Ho van fer i les pedres que va llançar Deucalió es van transformar en homes i les de Pirra en dones. PERSONATGES Deucalió fill de Prometeu (tità) i Clímene (nimfa oceànide). Pirra filla d'Epimeteu (tità) i Pandora (dona humana). Temis deessa de la justícia, filla de Gea i Urà.

Deucalió i Pirra, marit i muller, són cosins perquè Prometeu i Epimeteu són germans EXPLICACIÓ: Explica per què els éssers humans som forts, ho som perquè venim de les pedres DAFNE Apol·lo es va burlar dels ardits de Cupido després de vèncer a la serp Pitó. En resposta, Cupido va llançar una fletxa daurada per a fer que Apol·lo s'enamorés de Dafne. A ella va llençar-li una fletxa amb la punta de plom, fent que ella sentís desamor per Apol·lo. Quan Apol·lo va intentar utilitzar la força per seduir-la , ella va demanar ajuda al seu pare, qui la va transformar en un llorer. Des de llavors, el llorer es va tornar sagrat per a Apol·lo i s'utilitza per a fer corones per als victoriosos.

PERSONATGES Apol·lo déu de les arts, fill de Júpiter (déu suprem del cel) i Latona (titànide). Dafne nimfa dels boscos, filla del riu Peneu (déu) i Creüsa (nimfa). Cupido déu dels enamorats, fill dels déus Venus (amor i bellesa) i Mart ( guerra). EXPLICACIÓ: Explica la raó de la corona de llorer com a símbol de victòria. Hybris involuntària: La bellesa — passió d'Apol·lo (nèmesi) FAETONT Faetont li va demanar al seu pare que li donés alguna prova especial per a demostrar el seu llinatge. El Sol, en escoltar el seu fill amb afecte, va prometre donar-li el que volgués, però quan Faetont va demanar conduir el seu carro, el Sol es va penedir perquè era molt perillós.

Malgrat intentar dissuadir a Faetont, finalment va accedir, donant-li instruccions sobre el camí. No obstant això, no va poder controlar els cavalls i va acabar incendiant tot l'univers. Júpiter va intervenir per a evitar un desastre major, llançant a Faetont al riu Po. Les Helíades van sentir molt la mort del seu germà, per això van anar a buscar-ho a les ribes del riu Po, on les nimfes d'aquell riu l'havien enterrat. Van plorar durant quatre mesos per la seva desgràcia. Els déus, compassius, les van transformar en arbres i les seves llàgrimes es van convertir en ambre.

Cigne es va afligir molt amb la mort d'aquest jove i va lamentar la seva desgràcia amb una veu tan melodiosa que va ser convertit en un ocell. PERSONATGES Faetont fill de Sol i Clímene. Sol (Hèlios) déu o personificació del Sol, fill dels titans Hiperó i Tea. Júpiter déu suprem del cel, fill dels titans Cronos i Rea. Les Helíades germanes de Faetont, filles de Sol i Clímene Cigne amic de Faetont EXPLICACIÓ Explica els climes de la terra, el desert i el color de la pell del etiops o africans. (caiguda de Faetont) Explica l'origen de l'ambre. (Les Helíades) Explica l'origen del cigne.

(Cigne) Hybris voluntària: Fer una cosa de déus quan ell és un mortal — mort (nèmesi) 1 ARACNE Aracne era famosa en tota Lídia per les seves habilitats per a brodar. No obstant això, es va tornar tan orgullosa de la seva destresa que va desafiar a Pal·las Atena a veure qui brodava millor. La deessa va acceptar el desafiament, però en notar que el brodat de Aracnea era superior, es va enfurir tant que va esquinçar la tela i va colpejar a Aracne en els ulls. Per a escapar d'aquest maltractament, Aracne va intentar penjar-se, però Atena la va sostenir en l'aire i la va transformar en una aranya.

PERSONATGES Aracne teixidora de Lidia Atena deessa de la saviesa, filla de Zeus i Metis (nimfa oceànide) EXPLICACIÓ: Explica la raó per la qual l'aranya teixeix tan bé. Hybris voluntària: Es creu millor que Atena que és una deessa — Atena la transforma en una aranya (nèmesi) ACTÈON I DIANA Actèon era un caçador que, en veure involuntàriament a Diana nua mentre es banyava amb les seves nimfes, va ser transformat en un cérvol. Lamentablement, els seus propis gossos el van atacar i esbocinar després. PERSONATGES Actèon caçador Diana deessa de la caça, filla de Júpiter i Latona.

EXPLICACIÓ: Hybris voluntària i involuntària Voluntària: caça — és caçat pels seus propis gossos i companys (nèmesi) Involuntària: veure nua a Diana — Diana el transforma en un cérvol (nèmesi) NARCÍS Eco era una nimfa que acostumava a distreure a Juno amb xerrades per evitar que descobrís les infidelitats del seu marit Júpiter. Quan Juno va descobrir el seu truc, li va treure la capacitat de parlar, només podia parlar quan els altres havien acabat, pronunciant les últimes síl·labes. Després, Eco es va enamorar de Narcís, però com no va poder fer que ell l'estimés, es va retirar a les valls, on es va assecar de tristesa i els seus ossos es van convertir en pedra.

Narcís era un noi molt maco que encantava a les nimfes. Tirèsies, un endeví, li va dir a la seva mare que tindria mala sort si es coneixia massa a si mateix. Un dia, mentre caçava, Narcís va veure el seu reflex en l'aigua d'una font. Es va enamorar tant de la seva pròpia bellesa que, després d'admirar-se durant molt de temps, va apropar-se a l'aigua, es va ofegar i va transformar-se en una flor. PERSONATGES Eco nimfa de la muntanya. Juno deessa del matrimoni, filla de Cronos i Rea. Narcís fill de Cefís (divinitat fluvial) i Liríope (nimfa de l'aigua). Tirèsies endeví EXPLICACIÓ: Explica el fenomen de l'eco. (Eco) Explica l'origen del narcís.

(Narcís) Hybris involuntària: La bellesa — amor no consumat (nèmesi) PÍRAM I TISBE Píram i Tisbe eren veïns i s'estimaven molt malgrat els impediments de les seves famílies. Van acordar trobar-se fora de la ciutat de Babilònia, prop d'una morera on estava el sepulcre de Nino. Tisbe va arribar primer i va veure una lleona a prop. Es va espantar molt, va córrer i va perdre el seu mocador, que la lleona va mossegar, ensagnant-lo. Poc després, Píram va arribar i va trobar el mocador ensangonat. Va pensar que la seva estimada havia estat devorada, així que es va travessar el pit i va morir. Tisbe, en veure-ho morir, també es va apunyalar amb la mateixa espasa.

Des de llavors, les mores blanques es van tornar negres. PERSONATGES Píram i Tisbe joves babilonis EXPLICACIÓ: Explica l'origen del color de les mores. 2 CERES I PROSÈRPINA Plutó, preocupat pels possibles terratrèmols a Sicília, va anar a visitar l'illa en un carro tirat per cavalls negres. Mentre la recorria, es va enamorar de Prosèrpina i la va segrestar. Ceres va buscar a la seva filla per molts llocs sentint gran cansament. En la seva cerca, va arribar a una cabanya on una amable anciana li va donar aigua i menjar. Un nen anomenat es va burlar de Ceres, i ella, enutjada, li va llançar part del menjar, convertint-lo en taràntula.

Com que no trobava a Prosèrpina, Ceres va tornar a Sicília, on la nimfa Aretusa li va explicar com Plutó havia segrestat la seva filla. Ceres es va queixar amb Júpiter, qui va prometre que Prosèrpina tornaria al món, sempre que no hagués menjat res a l'inframon. No obstant això, Prosèrpina havia menjat set grans de magrana sense adonar-se, per la qual cosa Ascàlaf ho va revelar, impedint el seu retorn. Enfurida, Prosèrpina va convertir a Ascàlaf en mussol, un ocell que anuncia desgràcies. Les sirenes, amigues de Prosèrpina, van ser convertides pels déus en peixos per buscar la seva amiga per mar i terra sense perdre la seva bellesa ni el seu cant.

La disputa entre Ceres i Plutó va ser resolta per Júpiter, qui va dictaminar que Prosèrpina passaria sis mesos amb la seva mare en la terra i sis mesos en l'inframon amb el seu espòs. PERSONATGES Plutó déu de l'inframon, fill de Cronos i Rea Prosèrpina deessa dels inferns, filla de Ceres i Júpiter Ceres deessa de l'agricultura, filla de Saturn i Ops Aretusa nimfa de les aigües, filla de Doris (nimfa oceànide) i Nereu (déu marí) Júpiter déu suprem del cel, fill dels titans Cronos i Rea. Ascàlaf geni infernal, fill d'Aqueront (riu) i Estígia (nimfa oceànide) EXPLICACIÓ: Explica com les sirenes van passar de ser ocells a ser peixos. Explica l'origen de la taràntula.

(nen) Explica l'origen del mussol. (Asacàlaf) Explica les estacions. (Prosèrpina) ARIADNA I EL LABERINT Després que Minos va vèncer als atenesos, exigia que cada nou anys li enviessin set joves perquè el Minotaure se'ls mengés. Aquesta vegada li va tocar a Teseu, qui va aconseguir matar al monstre i sortir del laberint gràcies a Ariadna, que li va donar un cabdell de fil perquè lligués un extrem en entrar i després l'ajudés a trobar la sortida. Malgrat aquest favor, Teseu va abandonar a Ariadna a l'illa deserta de Naxos. Bacus la va trobar trist, la va prendre com a esposa i va col·locar la seva corona entre les estrelles.

PERSONATGES Minos rei de Creta, fill de Zeus i Europa Minotaure monstre amb cos d'home i cap de bou, fill de Pasífae Teseu rei d'Atenes, fill de Posidó (déu dels mars) i Etra Ariadna filla de Minos i Pasífae Bacus déu del vi, fill de Zeus i Sèmele EXPLICACIÓ: Explica la constel·lació de la Corona Boreal. DÈDAL I ÍCAR Dèdal era un artista molt hàbil que estava pres, amb el seu fill Ícar, en un laberint que va construir a Creta. Per a escapar, va fer unes ales amb cera i va volar a Sicília. Desafortunadament, el seu fill Ícar va volar massa prop del Sol i les ales se li van fondre, caient a la mar. El lloc on va caure es diu mar d'Icària.

Dèdal també havia llançat al seu nebot al mar per por que el superés, i Minerva el va transformar en una perdiu. La perdiu, recordant la seva caiguda, té por de volar alt. PERSONATGES Dèdal arquitecte molt hàbil Ícar fill de Dèdal i una esclava del rei Minos Minerva deessa de la saviesa, filla de Zeus i Metis (nimfa oceànide) EXPLICACIÓ: Explica el nom d'aquell mar (Ícar) i la raó per la qual la perdiu no vola alt (nebot). Hybris voluntària: Ícar s'apropa massa al Sol — cau al mar (nèmesi) 3 IFIS I IANTE Ligdos li va ordenar a la seva esposa Teletusa que matés a la seva filla nounada, anomenada Ifis.

No obstant això, Teletusa no va poder fer-ho i, en canvi, va vestir la nena com un nen amb el mateix nom. Quan Ifis va créixer es va canviar de sexe amb l'ajuda de la deessa Isis. Després de rendir-li sacrificis a Venus, es va casar amb Iante PERSONATGES Ligdos ciutadà de Cnossos Teletusa dona de Ligdos Ifis filla de Ligdos i Teletusa Iante noia EXPLICACIÓ: Amor impossible i Hybris no hi ha ORFEU I EURÍDICE Eurídice es va casar amb Orfeu, però va morir el dia de les seves noces després de ser mossegada per una serp (escurçó). Orfeu va decidir anar a l'inframon per a recuperar-la i, amb la seva veu i la seva lira, va impressionar a les deïtats de l'inframon.

Li van permetre emportar-se a Eurídice, amb la condició que no la mirés fins que sortissin d'allà. No obstant això, Orfeu no va poder resistir la temptació i la va mirar, la qual cosa va resultar que Eurídice fos portada de tornada a l'inframon. Orfeu, desesperat, es va retirar al mont Hemo. PERSONATGES Orfeu fill d'Èagre (deu riu) i Cal·líope (musa) Eurídice nimfa del bosc APOL·LO I JACINT Jacint era un jove perfecte al qual Apol·lo estimava molt. Un dia, mentre jugaven a la raqueta, Apol·lo accidentalment el va matar, la qual cosa li va causar un gran pesar. La sang de Jacint es va convertir en la flor que porta el seu nom.

PERSONATGES Apol·lo déu de les arts, fill de Júpiter i Latona Jacint jove molt bell EXPLICACIÓ: Explica el jacint.

Hybris involuntària: La bellesa — mort (nèmesi) TIPUS D'AMOR Amor consolidat: Deucalió i Pirra Amor d'amistat: Faetont i Cigne Amor familiar: paternal — Faetont i el seu pare, Dèdal i Ícar maternal — Ceres i Prosèrpina fraternal — Faetont i les Helíades Amor lesiu — amor violent o en el qual hi ha una violació Apol·lo i Dafne Apol·lo i Jacint Amor impossible — amor en el qual hi ha un impediment que separa als amants Narcís — s'enamora d'ell mateix (impediment) Píram i Tisbe — la desaprovació de les seves famílies (impediment) Teseu i Ariadna — la manca de compromís per part de Teseu (impediment) Ifis i Iante — Ifis és una dona, però Iante no ho sap (impediment), al final els deus la transformen en un home i Ifis i Iante es casen.

Orfeu i Eurídice — mort (impediment) 4 __CIUTATS_________________________________________________________________________________ EMPÚRIES Abans de l'arribada dels romans a l'Empordà hi habitaven els indigets, una tribu ibera molt poc desenvolupada que es dedicava a l'agricultura i a la ramaderia. Al segle VI aC hi arribaren els grecs, procedents de Focea, amb una clara finalitat comercial. En un mateix recinte emmurallat hi cohabitaven els indigets i els grecs però separats per una muralla interior. Els romans hi desembarcaren per primera vegada l'any 218 aC amb motiu de la Segona Guerra Púnica.

Un exèrcit comandat per Gneu Corneli Escipió desembarcà al port d'Empúries amb la intenció de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses. L'any 195 aC, Marc Porci Cató instal·là un campament militar que fou l'embrió de la ciutat romana, creada a principis del segle I aC. En època de l'emperador August, les ciutats gregues i romanes es van unir físicament i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae. La ciutat romana tenia una estructura rectangular, amb dos carrers principals, el cardo i el decumanus, i estava rodejada per una muralla. A la zona central hi havia el fòrum.

Hi havia bàsicament dos tipus d'habitatge: la gent més humil vivia en blocs de pisos, anomenats insulae, mentre que els empordanesos benestants vivien en domus luxoses, amb magnífics mosaics i peristils. D'aquestes residències més luxoses se n'han excavat dues que mostren les grans dimensions que tenien. Al fòrum hi havia un temple dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i dos temples petits, afegits en època d'August, dedicats al culte imperial. Hi havia també una basílica, on es feien els judicis, la cúria, per a reunions polítiques, i botigues (tabernae). Els empordanesos anaven al fòrum a trobar-se o a fer activitats diverses.

Podien anar a l'amfiteatre, que era fora de les muralles i del qual només es conserva una part de la graderia; a la palestra, també ubicada extramurs, a fer esport, o bé podien trobar-se a les termes, destinades no només a la higiene personal, sinó també com a punt de reunió. Les termes empordaneses no van ser descobertes fins a l'any 2000. A partir del segle I dC, Empúries pateix una lenta decadència que dues causes fonamentals expliquen: d'una banda, el port es colgava de sorra pel riu Fluvià i de l'altra, la construcció d'un altre port Tarraco i Bàrcino restava importància a Empúries.

BARCINO La Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, nom complet de la Barcelona romana, va ser fundada cap a l'any 14 aC per l'emperador August, un cop acabades les guerres càntabres. Va ser construïda en territori de la tribu ibèrica dels laietans, sobre el cim d'un turó anomenat Tàber, delimitada pels rius Besòs i Llobregat, i entre Collserola i el mar. Tenia una estructura de traçat regular, tot i que escapçada per la topografia del pendent adjacent-se al territori. El Decumanus maximus s'estenia des de la porta, de la qual tenim encara restes a la plaça Nova, pels carrers de Bisbe, Ciutat i Regomir.

El Cardo maximus anava des de la plaça de l'Àngel i el carrer Llibreteria, fins a enllaçar novament els carrers Call i Avinyó, aproximadament. Els dos carrers principals es creuaven al fòrum, aproximadament on ara es troba la plaça de Sant Jaume. Allà s'aixecava un temple hexàstil dedicat a August, del qual encara es conserven quatre columnes corínties i part del podi. També tenim restes de dos complexos termals (un a la plaça de Sant Miquel i l'altre prop del mar), de diferents locals i domus, així com restes d'un macellum (a l'actual plaça de la Vila de Madrid), amb els típics murs més freqüents de superfície romana de categoria humil.

L'aprovisionament d'aigua es feia a través d'un aqüeducte, del qual encara podem veure les restes d'algunes arcs encastats a la part d'un edifici. L'aqüeducte arribava a la muralla al costat de la Porta Praetoria de l'actual plaça Nova (Portal del Bisbe), on s'han conservat restes que han permès la reconstrucció de l'arcada final. Les restes més ben conservades, però, són les de la doble muralla de la ciutat. La muralla fundacional era una edificació relativament senzilla i poc reforçada.

A finals del II o a inicis del IV dC, per motius de seguretat i consolidació amb les incursions bàrbares, la ciutat va construir una altra muralla, fortificada amb molts torres, que es seguia al perímetre de l'original, amb un sorrint irregular anomenat castellum i extrapolant porxar al mar. Actualment, es poden veure trams de l'antiga muralla romana i d'alguna de les torres en diversos punts del casc antic de la ciutat. EMERITA AUGUSTA El nom llatí de Mèrida és Augusta Emerita i fou fundada vers l'any 25 aC per Publi Carisi, llegat d'August, com a colònia per a assentar-hi els soldats llicenciats (els emeriti) de les guerres càntabres.

La seva ubicació responia a motius estratègics, econòmics i administratius, ja que havia de servir per romanitzar el sud-oest peninsular. S'erigí en un gual del riu Guadiana (i prop de la confluència d'altres dos rius), fou un nus de comunicacions important en l'occident peninsular (s'hi creuaven dues vies: una nord a sud –la Via de la plata– i una d'intra est a oest) i l'any 15 dC esdevingué la capital de la nova província hispana de Lusitània. Arran d'aquell nou estatus jurídic es va anar enriquint econòmicament, urbanística i monumentalment, procés que es va veure accelerat a l'inici del segle II dC per la influència dels emperadors hispans Trajà i Hadrià, originaris d'Itàlia.

L'any 305 dC, amb les reformes administratives de l'emperador Dioclecià, es convertí en metròpolis (de facto, la capital d'Hispània) i en una de les ciutats més importants del món romà (s'hi va establir gent procedent de tot l'Imperi). La trama urbana formava la retícula característica de les fundacions romanes a partir de les dues artèries principals de la ciutat: el Decumanus maximus i el Cardo maximus.

Entre les construccions públiques conservades trobem un fòrum provincial porticat (amb un temple i una porta d'accés –coneguda com a Arc de Trajà–), un fòrum municipal (amb un temple de Diana –en realitat, dedicat al culte imperial–), un teatre i un amfiteatre ubicats en un mateix turó dins el recinte emmurallat, un circ a l'exterior de la ciutat, un gran pont sobre el riu Guadiana, aqüeductes (com el de Los milagros), embassaments (com el de Proserpina –sembla, però, que potser són d'època posterior–) i restes de la muralla. 5 ILERDA El nom llatí de la ciutat era Ilerda. La inscripció romana del bronze d'Ascoli, de l'any 89 aC, conté el registre més antic de la denominació Ilerdenses.

Els orígens de la ciutat de Lleida, però, es remunten a l'època ibèrica ja que s'identifica amb la Iltiirta que apareix com a capital de la tribu ibera dels ilergets en monedes ibèriques trobades al turó de la Seu Vella. Tot i que les restes romanes més antigues són de finals del segle II aC, la ciutat va ser fundada, probablement, a l'inici del segle I aC. August li atorgà el títol de municipium i va ser monumentalitzada. La seva situació era especialment estratègica, ja que se situava en un encreuament de camins, i constituïa un lloc de pas i connexió entre la costa i l'interior de la península.

Tenia el riu Sicoris com una important via de comunicació i des del Turó de la Seu Vella es dominava tota la plana del Segrià. Ilerda va ser escenari de diversos esdeveniments importants a la història polític-militar de l'Imperi romà, especialment al segle I aC, quan s'hi van desenvolupar dos rellevants enfrontaments. Primer durant la Guerra sertoriana (l'any 70 aC) i després l'any 49 aC, en el context de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Llavors Ilerda fou escollida pels lloctinents de Pompeu, Afrani i Petreu, com a base d'operacions per a la seva defensa d'Hispània. Ilerda fou assetjada pel propi Cèsar, que en narra els fets en la seva obra De bello civili.

És la famosa batalla d'Ilerda, en què, després d'uns combats duríssims, els partidaris de Pompeu van acabar rendint-se a Cèsar, victòria que fou decisiva per al resultat final de la guerra, favorable a Cèsar. L'estructura urbanística d'Ilerda no seguí l'habitual d'una ciutat romana, perquè va haver d'adaptar-se a les peculiaritats del relleu, encaixada entre el Turó de la Seu Vella i els rius Segre i Noguera, de manera que la cruïlla del cardo i del decumanus cal suposar que degué estar desplaçada a l'extrem est de la ciutat.

Llera era una construcció ex novo, és a dir, una ciutat de nova planta, d'una mida relativament gran, unes 23 hectàrees, amb muralles que l'envoltaven i amb unes grans termes públiques del segle II dC. El fòrum de la ciutat no estava situat, com seria l'habitual, a la cruïlla del cardo amb el decumanus, sinó a l'extrem est, a l'actual plaça Sant Joan. També gaudia d'un pont sobre el riu Sicoris i una important necròpolis a l'extrem est. D'època romana es tenen restes diverses, entre les quals destaquen restes de la muralla, elements de la decoració escultòrica d'algun edifici públic, canalitzacions, un tram del cardo, d'un decumanus i d'una domus.

TARRACO El nom llatí de la ciutat era Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Els romans s'hi van establir l'any 218 aC durant la Segona Guerra Púnica, formant un campament militar per la seva ubicació estratègica, amb turons, la proximitat del riu Francolí i l'accés a la costa. En aquell moment ja hi havia un poblat indígena anomenat Kesse, que quedaria integrat en la nova ciutat. Al 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatus de colònia, i l'any 27 aC, Octavi August la va declarar capital de la província Hispania Citerior (o Tarraconensis).

L'any 26 aC, August va residir-hi durant un temps, i Tarraco va esdevenir un important centre de poder polític, administratiu i religiós, fins al punt que s'ha arribat a considerar com "la capital del món occidental". Durant els segles I i II dC, Tarraco va viure una època de gran esplendor, amb una forta monumentalització i construccions públiques destacades. Tanmateix, a partir del segle III dC va començar un procés de decadència arran de les primeres incursions dels pobles francs. La ciutat es proveïa d'aigua mitjançant tres aqüeductes, un dels quals, l'aqüeducte de les Ferreres (o Pont del Diable), es conserva parcialment.

Estava construït amb pedra local, en doble nivell d'arcades, i datat de l'època d'August. La pedra per a aquestes construccions s'extreia de la pedrera del Mèdol, on es conserva encara avui l'agulla del Mèdol, una columna de 16 metres que servia per indicar la profunditat de l'extracció. La ciutat estava protegida per unes muralles que van començar a construir-se entre els segles III i II aC. Es conserven algunes torres de planta rectangular com la Torre del Bisbe, la Torre del Cabiscol o la Torre de Minerva. Fora muralles (extra muros) hi havia un teatre del segle I dC i un amfiteatre del segle II dC, amb capacitat per a unes 14.000 persones.

En aquest amfiteatre s'hi celebraven espectacles de gladiatores i venationes. Al segle VI dC s'hi construí una basílica cristiana en honor a sant Fructuós, i posteriorment, al segle XII, l'església romànica de la Mare de Déu del Miracle, tot i que no se n'han conservat restes. Dins les muralles (intra muros), hi havia un circ de grans dimensions amb seixanta arcades, del qual avui es conserven parts del cap i del soterrani. Al seu damunt es trobava el fòrum provincial, un gran espai porticat amb una basílica i un temple dedicat al culte imperial. També hi havia un fòrum colonial, actualment desaparegut, que comptava amb basílica, tabernae (botigues) i un temple.

Les domus (cases) i les termes que es trobaven a la ciutat no s'han conservat. A l'exterior, destacaven també la Torre dels Escipions, un monument funerari del segle I aC, i l'Arc de Berà, un arc de triomf construït al llarg de la Via Augusta. Altres elements importants eren les vil·les com la dels Munts, residència amb mosaics i escultures, i el Mausoleu de Centcelles, que acabaria convertit en monument funerari decorat amb escenes mitològiques i paisatgístiques. COMPARACIÓ TARRACO I EMERITA Les dues ciutats van ser capitals provincials: Tàrraco, de tota la Hispània Citerior; Emèrita Augusta, en el segle I aC, de la Lusitània.

El fet de ser dues capitals provincials explica alguna coincidència urbanística, com ara el fet de tenir dos fòrums, un per a les activitats judicials i un altre per a les de la colònia; a més, totes dues ciutats estaven ben comunicades: Tàrraco, per la Via Augusta; Emèrita, per l'encreuament de dues vies (de nord a sud era la Via de la Plata). D'altra banda, també es conserven en ambdues ciutats restes dels aqüeductes que les proveïen d'aigua (en bon estat de conservació, el de Les Ferreres a Tàrraco, i el de Los milagros a Emèrita).

Diferent era, però, la seva situació geogràfica: Tàrraco es troba a la vora del mar i s'alça en terrasses sobre un petit turó; Emèrita és a l'interior i s'alça en terreny més pla. Malgrat que totes dues són a la vora d'un riu, el d'Emèrita (Guadiana) té un cabal més regular i abundant i, potser per això, es conserven encara bones restes d'un gran pont sobre el riu.

L'alt grau de monumentalització de les dues ciutats també les fa comparables; podem veure que totes dues posseeixen un circ, un amfiteatre i un teatre, la situació i la conservació dels quals, però, és diferent en cada ciutat: el circ de Tàrraco es troba a l'interior de les muralles, i fa de separació física entre la part baixa de la ciutat i la terrassa superior, on estaven el fòrum provincial i el recinte de culte (a Emèrita Augusta el circ es troba fora de les muralles); l'amfiteatre es troba fora de les muralles, al costat del mar. En canvi, a Emèrita Augusta, tant el teatre com l'amfiteatre es troben al mateix turó, dins del traçat de les muralles.

6 __LITERATURA LLATINA ________________________________________________________________________ Considerem el 753 aC com a data d'inici del desenvolupament històric de Roma, però no és fins cinc segles més tard (200 aC). De la mateixa manera, la fi de l'Imperi romà l'any 476 dC no significa la fi de la literatura llatina, ja que fins gairebé el segle VII dC, podem continuar parlant d'autors i obres de la literatura romana. Considerem la literatura romana la prova més evident de la influència de l'Hel·lenisme en la societat romana.

Aquest procés es va iniciar amb la conquesta de la Magna Grècia a principis del segle III aC i es va accentuar amb la incorporació a l'Imperi Romà de Grècia i tot el Mediterrani oriental (s. II aC). Grècia va conquistar els seus colonitzadors "Graecia capta ferum victorem cepit", va dir Horaci. Es va començar a estudiar la llengua i literatura gregues i els romans van imitar els temes, els gèneres, la mètrica i la estilística grega; es van introduir gran quantitat de paraules gregues i alguns autors romans van escriure obres en grec. Considerem el període comprès entre el segle I aC i el segle I dC com segle d'or de la iteratura romana.

__PERÍODES DE LA LITERATURA LLATINA_____________________________________________________________ · Orígens Fins a la fi de la primera guerra Púnica, 241 aC. · Època arcaica Del 241 aC fins a la guerra social, 88 aC. · Època clàssica Del 88 aC fins a la mort d'August, 14 dC. · Època postclàssica Del 14 dC mort d'Octavi August, fins mort de Marc Aureli, 180 dC. · Època tardana Del 180 fins a la mort de Justinià, 565 dC. Els textos llatins poden pertànyer a un gènere o a un altre segons les seves característiques de fons (continguts) i de forma (estructura). - ÈPICA Manifestació literària en que es narren esdeveniments o fets heroics. Es van adoptar i fins i tot traduir, textos grecs.

Els autors més importants són Virgili i Ovidi. - TEATRE És el gènere literari més antic de la literatura llatina. Va sorgir de l'adaptació dels esquemes dramàtics grecs després de la conquesta de la Magna Grècia. Podem parlar de tragèdia i comèdia. - Tragèdia Es mostra la grandesa de situacions conflictives en la que uns personatges passen una situació feliç dins una situació malaurada, guiats per un destí fatal. El màxim exponent és Sèneca. - Comèdia Mostra situacions humanes, moltes vegades preses de la vida quotidiana i reflecteix fets relacionats amb un moment polític i social que el públic pot reconèixer, amb una finalitat crítica i burlesca. Els màxims exponents són Plaute i Terenci.

- LÍRICA És el gènere literari més apropiat per transmetre sentiments i pensaments íntims. Va sorgir a finals del segle II aC. Tenim diversos subgèneres: - Ègloga En un paisatge idíl·lic envoltats d'una natura idealitzada, uns pastors dialoguen, generalment sobre temes amorosos. El màxim exponent és Virgili. - Elegia A partir de models grecs en els quals l'elegia s'utilitzava per tractar temes socials i polítics, els autors llatins desenvolupen altres temes referits a l'amor, la vida i la mort. El màxim exponent és Ovidi. - Epigrama Originalment, els epigrames eren inscripcions funeràries breus que es gravaven en monuments.

posteriorment en aquestes composicions es tracten temes diversos; com ara ofrenes a una divinitat, elogis de persones mortes, expressió de sentiments amorosos, sàtires i burles... El màxim exponent és Marcial. - Oda Composició de tema elevat a través de la qual el poeta expressa els seus pensaments i les seves reflexions sobre assumptes relacionats amb la vida, la natura, amb algun personatge rellevant de l'època... El màxim exponent és Horaci. - SÀTIRA És el gènere per mitjà del qual ataquen persones, institucions i costums de la societat romana. Un dels autors més importants és Horaci. - DIDÀCTICA Pertanyen a aquest gènere totes les obres que pretenen instruir o adoctrinar el lector.

Tenim diversos subgèneres: la poesia didàctica, la faula, la prosa científica, jurídica, mèdica, tècnica... Destaquem Fedre (faules) i Lucreci (didàctica). - ORATÒRIA El seu desenvolupament es vincula al de la República i fou un instrument molt preuat per a influir en l'opinió pública. Destaquem Ciceró. - HISTÒRIA Va sorgir a Roma a mòde d'imitació dels historiògrafs grecs. Gènere literari en el que es pretén fer compatibles la narració d'esdeveniments històrics i la bellesa del llenguatge. Destaquem Juli Cèsar i Titus Livi. - NOVEL·LA Gènere literari caracteritzat per relatar esdeveniments, ficticis o reals. Destaquem Petroni i Apuleu.

- FILOSOFIA La filosofia fu un gènere que va seguir els dictats i corrents de la filosofia grega, sense aportar-hi res d'original. Destaquem Ciceró i Sèneca. 7 __EL TEATRE ROMÀ___________________________________________________________________________ L'activitat dramàtica preliterària té orígens remotes i no pas romans. Apareix relacionada amb les cerimònies religioses, en les que un cert grau d'expressió corporal havia d'acompanyar els rituals litúrgics. Aquestes manifestacions dramàtiques populars, són les següents: - Versos o cants FESCENNINS Eren diàlegs en vers, de contingut satíric o llicenciós, entre pagesos, on s'insultaven amb enginy i sense mala intenció.

- ATEL·LANES Representacions que tenien com a finalitat, ridiculitzar una situació o un ofici concret, i estaven basades en la improvisació breu de caràcter satíric o burlesc. És a dir, els actors, a partir d'una trama, acaben dialogant sobre temes jocosos i burlescos. - MIMS Representacions curtes i senzilles on tenien una gran importància els gestos amb què s'escenifiquen costums, al·lusions polítiques o sàtires religioses. Les al·lusions eren habitualment sobre temes sexuals i estaven carregades d'erotisme. - PANTOMIMA Obra basada en la dansa i la mímica, representada per un sol actor que encarnava diversos personatges.

__LA COMÈDIA LLATINA________________________________________________________________________ Les comèdies llatines s'inspiraven fonamentalment en la comèdia nova grega (s. IV-III aC), en què els protagonistes eren homes del carrer i les accions de la vida quotidiana. Hi havia dos tipus de comèdia: - COMOEDIA PALLIATA El tema era típicament grec i els personatges es vestien amb ell pallium una mena de capa característica dels grecs. - COMOEDIA TOGATA Va sorgir en decaure la comoedia palliata i era bàsicament el mateix però el tema era romà i els personatges vestien la toga, element típic dels romans. Els comediògrafs més importants de la literatura llatina van ser Plaute i Terenci.

PLAUTE (254-184 aC) Titus Maccus Plautus és considerat l'autor còmic més genuí de la literatura romana i el millor comediògraf llatí. Va néixer cap a l'any 254 aC en un poble de l'Úmbria. Va exercir diverses professions a Roma i es va iniciar en la dramaturgia com a empresari teatral, fins que es va arruïnar. Després es va dedicar a escriure comèdies que ell mateix representava i va aconseguir grans èxits. Les seves obres més destacades de les cent que va escriure són: - La comèdia de l'olla (Aulularia) Plaute fa que el públic es diverteixi amb els maldecaps que pateix un vell avar, Euclió, quan troba una olla plena de monedes d'or.

- El militar fanfarró (Miles gloriosus) Plaute es burla d'un militar que es creu el més valent de tots i un extraordinari conqueridor de dones. - L'amfitrió (Amphitruo) Plaute relata les aventures de Júpiter, que, enamorat d'Alcmena, suplanta la personalitat del seu marit, Amfitrió, i fa creure la noia que ell és el seu marit que torna de la guerra. - Menecmes Un personatge busca el seu germà bessó, a qui no ha vist mai, i viu nombroses aventures fins que el troba. ARGUMENT: L'obra de Plaute es caracteritza per la seva senzillesa, ja que els arguments de les seves obres poden reduir-se a esquemes molt similars, en els quals no hi ha cap tipus de reflexió filosòfica.

En canvi, el que si s'aprecia és una gran inspiració i un magnífic sentit de l'humor i de l'espectacle. Tots els arguments de les seves obres estan presos de la comèdia nova grega (imitatio) i per adaptar-les al gust dels espectadors romans; les tallaven, les intercalaven i fins i tot fonien els arguments de varies comèdies originals (contaminatio); tot i això Plaute demostra una gran capacitat d'invenció en el desenvolupament de les comèdies. Així doncs, tots els arguments són semblants i solen girar a l'entorn dels embolics amorosos entre el jove i la prostituta.

Al final sol descobrir-se que és una persona lliure que intenta solucionar l'esclau protagonista, enredant els pares del noi i el propietari del prostíbul a canvi de la llibertat. PERSONATGES: Els dramatis personae de Plaute són plans i constitueixen una successió de tipus que formen part de la societat romana. són personatges convencionals; paràsits que afalaguen per aconseguir invitacions per menjar; esclaus murris que intenten solucionar els problemes amorosos dels seus joves amos enganyant els pares; militars fanfarrons que són sempre ridiculitzats; noies que només pensen en l'amor i el matrimoni…

A través d'aquests personatges, Plaute reflecteix l'ambient que l'envolta, recollint les inquietuds de la societat romana del seu temps. L'autor va viure una època en què es van produir grans canvis amb l'arribada dels primers esclaus a Roma, després de la segona guerra púnica, motiu del protagonisme dels esclaus en les seves obres. Apareixen també reflectits els valors morals del moment: el respecte pels costums, la desconfiança envers les passions amoroses, el sentit del deure cívic i la crítica a la manera de viure dels grecs.

Destaquem l'alegria i la vitalitat que desprenen els seus textos quan els personatges s'atreveixen a burlar-se d'ells mateixos o fins i tot de l'espectacle mateix, per tal de divertir els espectadors. Plaute combina tots els tipus de registres del llenguatge: utilitza la llengua formalista de la religió i el Dret romans; no rebutja un cert lirisme en situacions en les que expressa el sentiment de dos amants; reprodueix a la perfecció l'argot dels esclaus, a través de la creació de noves paraules amb una intenció burlesca i la reproducció i invenció d'insults, malnoms i jocs de paraules que provocaven en l'espectador una impressió de llengua viva i real.

ESTRUCTURA: L'estructura de les comèdies de Plaute és la següent: un pròleg, que explica l'argument i uns paràgrafs amb què es pretén disposar benèvolament l'ànim dels espectadors (captatio benevolentiae); una part dialogada (diverbia), escenes recitades (cantica) amb acompanyament musical i escenes cantades (mutatis modis cantica) en les que un cantaire recitava acompanyat amb el so d'una flauta mentre l'actor executava en escena la mímica de la recitació. No hi havia cor o quedava reduït a funcions accessòries.

8 INFLUÈNCIA: Molts autors, sobretot, a partir del Renaixement han seguit les petjades de Plaute i les seves obres es continuen representant avui; com Molière (L'avar), Camoes (Os anfitrióes), Shakespeare (El mercader de Venècia), entre d'altres. TERENCI (190-159 aC) Publius Terentius Afer va néixer l'any 190 aC a a ciutat de Cartago. Va arribar de nen a Roma com a esclau. És el segon gran autor de comèdies a Roma, però l'estil de la seva obra és molt diferent del de Plaute; encara que els seus arguments també són d'origen grec, terenci escriu, més que obres còmiques, comèdies de caire moralitzant, que podem qualificar de psicològiques.

Les seves obres no tenen la força i el ritme de les de Plaute però sí presenten una estructura formal més acabada. Són conegudes com comoediae statariae o comèdiessense acció, en contraposició a les de Plaute que solen rebre el nom de comoediae motoriae o comèdies esbojarrades. __ORATÒRIA________________________________________________________________________________ S'entén per oratòria l'art de parlar bé i embellir la expressió per tal d'aconseguir persuadir, delectar o commoure (docere, delectare, movere).

Com els altres gèneres literaris, també és una creació grega que va esdevenir en un dels gèneres més genuïns de la literatura llatina, ja que exercí una gran influència en el poble romà sobre el qual requeia, durant la República, la decisió dels afers col·lectius. Els tribunals de justícia, els debats al Senat i les assemblees populars foren els principals escenaris que van permetre el desenvolupament d'aquest gènere.

A Roma va haver-hi molts grans oradors; la facilitat de paraula (facundia) era una qualitat necessària per triomfar en aquest gènere, però aquests oradors tenien "eloqüència natural", no pels exercicis preparatoris, ni per l'estudi d'unes regles determinades, sinó rem tene, verba sequentur (domina l'assumpte i les araule fluiran per si mateixes). Segons el tema, el lloc i la intenció de l'orador distingim tres tipus de discursos: - Judicial o forense (genus iudicale) L'orador es proposa aconseguir una decisió judicial sobre si es iustum o iniustum, és a dir, si està d'acord o no.

- Deliberatiu (genus deliberativum) Discurs polític pronunciat davant l'assemblea del poble on l'orador recomana o desaconsella una determinada opció. - Demostratiu (genus demonstrativum) Lloança o vituperi d'una persona. En aquest gènere s'inclouen els panegírics i les laudationes funebres, discursos pronunciats en les honres fúnebres de determinats personatges per tal de lloar les seves virtuts. L'ORATÒRIA ABANS DE CICERÓ No és sorpressiu que en una societat com la romana, en què la participació política era un dret i un deure i el ciutadà ideal era un "uir bonus dicendi peritus" (home bo i coneixedor de l'art de parlar bé).

L'art de parlar bé esdevingué un dels gèneres literaris més distingits a Roma. L'inici de l'oratòria a Roma fou el discurs d'Agripa, el 492 aC per evitar la secessió de la plebs. L'orador romà més antic és Api Claudi el Cec, cònsol l'any 307 aC, famós per un discurs que va pronunciar contra Pirros, rei de l'Epir. Tot i això, es considera que l'oratòria com a gènere literari comença amb Marc Porci Cató que va establir la base teòrica de l'oratòria romana: "rem tene, verba sequentur". Al llarg del segle II aC, l'oratòria evoluciona i s'enforteix, assumint la influència hel·lenística, sense perdre els seus trets característics.

Apareixen els pioners del "purus sermo", influència dels quals arriba fins al mateix Ciceró. L'ORATÒRIA I LA RETÒRICA DE CICERÓ Ciceró preparava molt a fons el pla del seu discurs i en redactava certes parts; tot seguit, el pronunciava, analitzant l'actitud dels assistents en els diversos moments del procés i, finalment, premia notes de discurs que havia pronunciat i el tornava a elaborar donant-li un caràcter literari més evident. - Discursos judicials Pronunciats davant d'un tribunal en defensa d'algú (Pro...) o bé contra algú (In...): Pro Archia poeta (62 aC), In C. Verrem (70 aC). - Discursos polítics Pronunciats al fòrum o al Senat: In L. Catilinam (63 aC), In M.

Antonium orationes Philippicae (44-43 aC). Ciceró també va escriure tractats teòrics de retòrica, en els quals exposava els seus punts de vista sobre la manera de compondre un discurs i els coneixements que ha de tenir un orador i la teoria dels seus predecessors grecs i romans. Les seves obres més importants són: - De oratore (55 aC) Tract sobre la formació de l'orador i els criteris de proporció que ha de mantenir un text. - Brutus (46 aC) Història de l'eloqüència romana. - Orator (46 aC) Retrat de l'orador ideal.

L'OBRA DE CICERÓ Podem agrupar la seva producció en quatre grans apartats: les obres de caràcter filosòfic i de teoria política; les obres sobre retòrica; les obres sobre la pràctica oratòria, és a dir, els discursos; i, finalment, l'obra personal, representada per les cartes. Les obres de caràcter filosòfic coincideixen amb els períodes en què es retirà de la vida política activa i són reflexions generals entorn temes com ara l'amistat, la vellesa, els deures del ciutadà, la república, les lleis, la religió i la superstició, la uirtus...

L'ORATÒRIA DESPRÉS DE CICERÓ A finals de la República, l'oratòria política entra en fase de decadència, que s'accentua amb la instauració del nou règim, el principat i es fa evident cap al final del segle I dC. Aquesta situació es denunciada per Tàcit en una petita obra titulada El diàleg dels oradors i sobretot, per Quintilià, al qual devem la publicació de les Institutiones oratoriae, orientades a l'ensenyament de la retòrica. Destaquen els panegírics per la seva bellesa formal (Panegírica Trajà, Plini el Jove) i també els discursos solemnes de tema monogràfics (Flòrides, Apuleu).

9 __HISTORIOGRAFIA___________________________________________________________________________ La història és el gènere en prosa més important de la literatura romana pel número, la qualitat i la varietat d'autors i obres. Els romans van utilitzar la història com a instrument polític, ja fos per a justificar la seva supremacia sobre la resta de pobles (Titus Livi), per destacar el protagonisme de les famílies dominants (analistes), per a criticar la noblesa romana (Sal·lusti), per a defensar la pròpia actuació política (Cèsar) o per criticar un règim polític (Tàcit).

Per assolir aquests objectius no només van fer servir la elecció i la presentació dels fets, sinó també la manifestació de les seves opinions; de manera directa, a través d'intervencions en primera persona, o de manera indirecta, a través dels abundants discursos posats en boca dels seus protagonistes. Així doncs, cal llegir aquest textos recordant que, per damunt de l'objectiu d'exposar la veritat; preval l'interès per destacar el valor moral del que es narra i la qualitat literaria de l'escrit.

AUTORS I OBRES Els primers historiadors escriviren la seva obra en grec, ja que desitjaven glorificar roma seguint els costums del món hel·lenístic o bé perquè la llengua llatina encara no els semblava prou adient per redactar aquest tipus d'obres. - MARC PORCI CATÓ (II aC) Escriu Origenes, on va deixar fixades les característiques bàsiques del gènere historiogràfic. - ANNALISTES Narraven els esdeveniments històrics més importants any per any. D'aquests autors destaquem la voluntat per descobrir i mostrar la veritat dels fets. Aquesta tendència va ser valorada i empleada per Tit Livi. CÈSAR (100-44 aC) Gaius Juli Cèsar va néixer a Roma l'any 100 aC.

Formava part d'una família aristocràtica però arruinada. La vida i l'obra literària i política de Cèsar es confonen amb la història dels últims temps de la República romana. Quan era jove, durant les guerres civils entre Marius i Sul·la, es va posar de part del partit popular i va ser perseguit pel dictador. Una vegada mort i ja en edat madura, Cèsar torna a roma i comença la seva carrera política després de completar la seva preparació retòrica i jurídica. OBRA DE CÈSAR Seguint la tradició dels autobiògrafs, Cèsar escriu els seus Comentarii rerum gestarum, que componen set llibres De bello Gallico i tres De bello civilí.

Els Comentarii no són Historiae, sinó uns apunts i esquemes sobre els quals es fa la redacció definitiva. Amb tot, els Comentarii de Cèsar són de tal concisió i bellesa literària que cap historiador posterior va oder superar-los. - Comentarii de bello Gallico Narren la conquesta de les Gàl·lies entre el 58 i el 52 aC; cadascun dels set llibres correspon a un any. Les fonts que utilitza per a la seva elaboració són els parts de guerra dels seus oficials, els apunts personals i els informes que enviava al Senat per justificar les seves intervencions en els assumptes gals.

- Comentarii de bello civili Narren la guerra civil contra el senat i Pompeu; el primer i el segon llibre corresponen a l'any 49 i el tercer a l'any 48. Utilitza amb més freqüència els informes dels seus lloctinents, ja que la guerra es desenvolupa en fronts diferents. - Corpus Caesarianum: - El vuitè llibre de De bello Gallico va ser escrit pel lloctinent Cèsar Aulus Hirici per omplir el període 51-50 aC. - El Bellum Alejandrinum, el Bellum Africanum i el Bellum Hispaniense van ser escrits per oficials de menys habilitats estilístiques per narrar les campanyes dels anys 47, 46 i 45 contra els últims focus pompeians.

VALORACIÓ DE CÈSAR - Com a historiador Sempre ha estat considerat model d'imparcialitat malgrat que l'objecte dels seus Comentarii és la conquesta de les Gàl·lies, que va realitzar per Iniciativa personal. Dona objectivitat parlant de si mateix en tercera persona,evitant l'ús de l'ego. - Com a literat És considerat, juntament amb Ciceró, el major estilista de la prosa llatina clàssica. La seva principal característica es la concisió, diu allò que vol dir sense fer ús de cap paraula supèrflua. 10 __AUTORS _________________________________________________________________________________ OVIDI, EL POETA DESTERRAT Publi Ovidi Nasó, va néixer a Sulmona l'any 43 aC.

Pertanyia a una família benestant que el va enviar a Roma per acabar els seus estudis i formar-se en l'art de la retòrica. També va anar a Grècia i Àsia, on va completar la seva formació humanística. Quan va tornar a Roma va ocupar alguns càrrecs polítics, però ho va deixar per consagrar-se amb la poesia. Ovidi va convertir-se en un poeta d'èxit, fins que August el va desterrar (8 aC) a Tomis, les causes poden ser un: - Carmen (poema): es refereix a l'Art amatòria, el seu contingut eròtic i sensual que va molestar August, que s'havia proposat regenerar els costums de la corrompuda societat romana.

- Error: involuntàriament es va veure implicat en una conspiració de la família imperial sobre la successió d'August, o bé amb els adulteris de les dues Júlies, també desterrades. Va viure l'època de l'emperador August (segle I aC - segle I dC) Va formar part del cercle de Messal·la Corví grup allunyat dels objectius polítics de l'emperador August. Tots ells eren poetes elegíacs i les seves composicions expressaven els seus sentiments més íntims. OBRES La major part pertanyen al gènere de la poesia elegíaca són composicions escrites en dístics elegíacs, en les quals el poeta expressen els seus sentiments més íntims.

També va escriure poesia èpica, en hexàmetres, i va escriure una tragèdia: Medea només han arribat dos fragments. OBRES DE JUVENTUD últim quart del segle I aC - Amors (Amores): poemes elegíacs que descriuen les situacions més habituals que es donen en una relació amorosa, dedicats a Corinna (possible amant). - Heroídes (Heroides): cartes imaginàries escrites per heroines mítiques al seus marits o amants absents. Ovidi apareix com un gran coneixedor de l'ànima femenina i fa un repàs dels sentiments amoroses d'una dona. - Art amatòria (ars amandi): poema didàctic per a amants.

Format per tres llibres escrits en dístics elegíacs: - 1er i 2n destinat als homes, amb tècniques de seducció, consells sobre llocs on es pot conquistar a una dona i ---------com actuar per preservar a una dona seduïda. - 3er destinat a les dones, amb consells per gaudir d'una bona aparença femenina i parla dels perills de la gelosia Va ser considerada amoral per la classe dirigent: - Desafavoria la reforma moral amb què August pretenia lluitar contra el relaxament dels costums que hi havia a Roma i que incloïa lleis i propaganda a favor del matrimoni.

- La classe dirigent veia reflectits els seus vicis i immoralitats en l'obra - Remeis contra l'amor (Remedia amoris): dona consells a homes i dones sobre com alliberar-se dels mals d'amor, fins eliminar la passió amorosa. - Receptes de bellesa (Medicamina faciei feminae): receptes de cosmètica OBRES DE MADURESA des de l'any 1 aC fins al 8 dC etapa + creativa - Metamorfosis (Metamorphoseon): 15 llibres escrits en hexàmetres dactilícs sobre la mitolgia grega i romana popular de l'època d'Ovidi, des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Personatges que surten més mal parats: les dones, que es sotmeten a les voluntats dels déus i d'homes.

Es tracta d'un poema epicodidàctic: barreja poesia èpica i poesia didàctica. - Fastos (Fasti): poema inacabat, escrit en versos elegíacs, que explica l'origen dels mesos i les festes religiosess del calendari romà. També proporciona informació astronòmica i agrícola de cada estació. Només comprèn de gener a juny. OBRES DES DE L'EXILI - Tristes (Trista): 5 llibres d'elegies escrites a l'exili, on insinua les causes del seu exili i recorda el seu comiat de Roma, menciona les dificultats del viatge, es queixa de les incomoditats del viatge i del lloc on es veia obligat a viure.

CARTES SENSE DESTINATARI - Pòntiques (Epistulae ex Ponto): expresa les mateixes circumstàncies de l'obra anterior, però dirigit a la seva dona i als seus amics, que els hi demana que intercedeixin per ell davant August i que l'informin dels fets de la capital. 11 CICERÓ, EL MÉS IMPORTANT DELS ORADORS LLATINS Marc Tul·li Ciceró va néixer l'any 106 aC a la ciutat d'Arpinii era fill d'una família de cavallers. Va acabar els estudis superior a Roma, va viatjar a Grècia i a l'Àsia Menor per completar la seva formació humanística. Quan va tornar a Roma va començar la seva carrera política.

L'any 63 aC va ser nomenat cònsol, va pronunciar les quatre catilinàries, va fer fracassar l'intent de conspiració contra la República i va fer executar els principals conspiradors, fet que li va portar a l'exili perquè va dictar sentència sense concedir als inculpats el dret d'apel·lar al poble. Va ser assassinat el 43 aC a la seva vil·la de Fòrmies. DISCURSOS JURÍDICS contingut juridic pronunciats davant d'un tribunal - Defensa del poeta Àrquies: que havia perdut el dret de ciutadania. - Defensa de Miló: Ciceró va demostrar que aquest no era el culpable de l'assassinat de Clodi perquè actuava en defensa pròpia.

- Verrines: on Ciceró acusa Verres que com a governador de Sicília havia abusat del seu càrrec i havia espoliat l'illa. DISCURSOS DE CARÀCTER POLÍTIC - Catilinàries: quatre discursos pronunciats contra Catilina, el màxim implicat en la conjuració contra la República romana. 1era: la va pronunciar davant del Senat i va induir Catilina a fugir de Roma. 2ona: pronunciada davant del fòrum per informar el poble. 3era: pronunciada davant del fòrum per informar de la detenció dels conjurats que havien quedat a Roma. 4a: pronunciada davant del Senat, va decidir la condemna a mort dels conjurats.

- Filípiques: catorze discursos amb els quals Ciceró va atacar Marc Antoni quan volia succeir a Juli Cèsar. No van ser publicats tal com van ser pronunciats. TRACTATS DE RETÒRICA De l'orador: tres llibres, on intervenen Marc Antoni i Licini Cras, dos joves que parlen sobre les qualitats que ha de tenir un bon orador. Exposen els cinc passos que cal seguir per a fer un bon discurs, segons l'art de l'oratòria. - Inventio: buscar temes i arguments adequats al discurs que es pretén fer. - Dispositio: ordenar els temes i arguments. - Elocutio: triar les frases adequades per tal de fer un discurs convincent. - Memoria: memoritzar els temes perquè el discurs NO es llegeix.

- Actio: posar en escena el discurs, cuidant els gestos i la dicció. Ciceró va donar pautes per estructurar un bon discurs: - Proemi: introducció del tema que es vol tractar per guanyar-se la simpatia - Exposició: narració dels fets que motiven el discurs - Argumentació: l'orador aporta arguments que justifiquen la seva intervenció, o bé que ataquin la del contrari. - Conclusió o peroració: l'orador fa un resum del que ha exposat i intenta que els jutges i l'auditori accedeixin a les seves peticions. DIÀLEGS - Brutus: diàleg entre Ciceró, Brutus i Àtic on es reconstrueix tota la història de l'eloqüència romana.

TRACTATS POLÍTICS - La república: consta de sis llibres en els quals es discuteixen quina és la millor forma de govern, que és la república. - Les lleis: complement de La república, va escriure aquest llibre a partir de l'aplicació pràctica de les teories exposades en el tractat sobre la república. TRACTATS FILOSÒFICS - Dels deures: un tractat sobre el concepte sobre el concepte de bé moral, dedicat al seu fill Marc. - De la vellesa: diàleg en el qual Ciceró intenta demostrar que no cal tenir por. - De l'amistat: a partir de la conversa entre diferents intel·lectuals, es tracta el concepte ampli d'amistat.

EPÍSTOLES I POESIA 12 HORACI, EL POETA I ELS TÒPICS Quint Horaci Flac va néixer a Venúsia l'any 65 aC, fill d'esclaus que van aconseguir la llibertat. Va estudiar a Roma per tal que la seva formació fos més completa. Quan Brutus va reclutar a joves per al seu exèrcit, ell s'hi va enrolar, però després del seu fracàs va tornar a Roma a casa del seu pare. Aquest va morir i li van confiscar els seus béns. Es va dedicar a escriure poesia i va conèixer a Virgili, que li va presentar a Mecenes, amb qui va tenir una amistat que només la mort trencaria. Va morir l'any 8 aC, mesos després de morir Mecenes.

OBRES HORACIANES - Epodes: recull de 17 poemes breus sobre temes molt diversos, escrits de manera violenta i sarcàstica, contra personatges anònims que solen ser prototips dels vicis de l'època. Alguns poemes són de contingut amorós i d'altres estan inspirats en el desig que s'acabin les lluites entre els ciutadans romans. - Sàtires: són un símptoma de la renovació moralitzadora impulsada per August. El poeta fa un retrat de la societat del moment, dels vicis comuns o de les xacres socials, i presenta una exalta visió del desequilibri moral de l'avarícia i ambició. - Odes: recull de composicions líriques que segueixen l'estil de Catul i que pretenien rivalitzar amb la poesia lírica grega.

- Epístoles: dos llibres d'una col·lecció de cartes adreçades a diversos amics, especialment a Mecenes, en els quals el poeta continua reflexionant sobre la manera de tenir una vida feliç. Mostra com la vida del camp és més propera a la natura. Cal destacar la famosa Art poètica en què explica com ha de ser una bona composició poètica. - Cant Secular: himne que seria cantat per un cor de nois i noies, encarregat per l'emperador August. Va ser escrit per celebrar i agrair als déus l'entrada d'una nova època, marcada per la pau i la prosperitat. HORACI I ELS TÒPICS - Beatus ille: el poeta sempre va elogiar la tranquil·litat que comporta viure al camp enfront de la neguitosa vida de la ciutat.

- Tempus fugit: es plany de la rapidesa amb què passa el temps, que s'escola de manera irremeiable, sense aturador. - Carpe diem: era partidari d'aprofitar tots els moments de la vida. - Frugaliter: elogi de la frugalitat que comporta la lloança dels plaers senzills de la vida: el descans, el menjar, el beure, l'amor... - Aurea mediocritas: elogiava la modernació de les coses i els petits plaers de la vida quotidiana, i refusava les ambicions desmesurades i les enveges perquè al final tots morim; la mort és la única que no fa distincions. - Monumentum aere perennius: immortalitat de l'obra de l'artista TIT LIVI: VIDA I OBRA Va néixer a Pàdua l'any 64 o 59 aC.

Va rebre estudis de retòrica i filosofia, i ben aviat va anar a Roma, on va escriure la seva gran obra sobre la història de Roma, Ab urbe condita. Va entrar en contacte amb altres escriptors propers al cercle de Mecenes i es va fer amic de la família d'August, fins al punt de ser el professor del futur emperador Claudi. Va morir l'any 17 dC, tres anys després de la mort d'August. ELS ORÍGENS DE ROMA Narra la història de Roma des dels seus orígens fins a l'època d'August, concretament fins l'any 9 dC, així que inclou 745 anys. Els llibres es van agrupar de 10 en 10, en Dècades Es van conservar algunes parts: - Primera dècada (I-X): des dels orígens de Roma fins a la Tercera Guerra Samnita.

- Tercera dècada (XXI-XXX): tracta de la Segona Guerra Púnica. - Quarta dècada (XXXI-XL): narra l'expansió per la Mediterrània oriental. - Meitat cinquena dècada (XLI-XLV): explica la conquesta de Macedònia. FONTS: - Llibres dels antics annalistes i de l'escriptor grec Polibi. - Seguia un text determinat i el completava o corregia amb altres obres - Trobem moltes contradiccions en la seva obra OBJECTIU: Ensenyar, glorificar i demostrar que la grandesa de Roma es basava en la virtut moral dels seus habitants i gràcies a ells Roma era gran. 13 VIRGILI, EL MÉS GRAN POETA ROMÀ Publius Vergilius Maro, va néixer l'any 70 aC, a prop de la ciutat de Màntua i va morir l'any 19 aC a Bríndisi.

Pertanyia a una família modesta, que tenia una propietat de terres, cosa que li va permetre aconseguir una petita fortuna i donar una bona formació a Virgili. Era tímid, modest i de caràcter reservat. Era conegut com a Virginal, Parthenias, perquè no tenia interès en les dones. Al llarg de tota la seva obra es veu reflectit el seu bon contacte amb la naturalesa. Va començar els seus estudis a Cremona i més tard va anar a Roma on es va formar en retòrica i filosofia, ja que els seus pares volien orientar-lo cap a l'advocacia, però es va decantar per la poesia.

Va viure l'època de l'emperador August (segle I aC - segle I dC) Va formar part del cercle de Mecenes promotor de les arts i amic d'August - Componien les seves obres amb la intenció d'exaltar la figura i la política August va tornar les seves terres, que van ser expropiades després de la guerra civil, i en agraïment va dedicar gran part de la seva obra a aclamar els ideals polítics de l'emperador August. OBRA: BUCÒLIQUES o ÈGLOGUES Escrita quan Virgili tenia 28 anys. És un conjunt de 10 poemes, escrits en hexàmetres. Els protagonistes són uns pastors (Melibeu i Títir) que dialoguen sobre temes socials, polítics o amorosos que els preocupen.

Ambientat en un paisatge idíl·lic, una mena de paradís natural (locus amoenus). Amb aquesta obra va aconseguir l'amistat de Mecenes i va tenir un gran èxit. OBRA: GEÒRGIQUES Escrita quan Virgili tenia 34 anys, quan es va retirar a una vil·la que li havia regalat August, per escriure aquesta segona obra. És un poema didàctic que tracta sobre la agricultura, la ramaderia i les feines del camp. Va ser…