Literatura Llatina: Poesia i Oratòria

I 78 flashcards i 52 preguntes més al document.

Text del document

CIUTATS COLONIA EMERITA AUGUSTA 1 FUNDACIÓ: 25 aC per August. Està situat a l'actual Extremadura, connectant amb Olisipo (Lisboa) i Complutum (Madrid). El motiu era perquè voien col·locar els soldats que havien lluitat i perquè tenia una posició estratègica. La colonia Augusta Emèrita la va fundar el legat imperial (una mena de lloctinent de l'exèrcit) Publi Caristi l'any 25 aC per ordre de l'emperador Octavi August, perquè s'hi establissin els soldats emèrits de dues legions veteranes de les Guerres Càntabres: la Legio V Alaudae i la Legio X Gemina. Els legionaris emèrits són els soldats ja jubilats que eren recompensats pels seus bons serveis amb terrenys situats als territoris conquerits.

La ciutat va ser escollida capital de la província romana de Lusitània des del 15 aC perquè estava situada en una zona rica en matèries primeres (granits, marbres, etc.) i recursos naturals (terra per al cultiu, boscos, aigua...), i perquè tenia una bona situació estratègica, ja que ocupava un punt de la vall del riu Guadiana on es trobaven dues vies principals: la Via de la Plata de nord a sud i la que unia Complutum amb Olisipo d'est a oest. Malgrat tot, en general era una zona poc romanitzada, controlada pels vetons i els lusitans (pobles probablement d'origen celta).

Al segle II dC, l'arribada al tron d'emperadors d'origen hispà com ara Trajà i Adrià va tenir un efecte molt positiu sobre la ciutat, perquè s'hi van construir edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana. Posteriorment, des de finals del segle III i al llarg del segle IV la ciutat va experimentar un nou desenvolupament, perquè arran de la reforma administrativa de Dioclecià (284-305), es va convertir en la capital de la diòcesi de les Hispànies. Llavors s'hi van construir més edificis públics i mansions urbanes, i també vil·les rurals.

DECADÈNCIA Amb l'arribada del cristianisme, Augusta Emèrita es va convertir en seu arquebisbal, i després de les invasions bàrbares de començament del segle v dC, la ciutat va esdevenir capital d'una de les sis províncies del regne visigot. Des de l'any 1993, Mèrida forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. El traçat de Mèrida obeïa la retícula típica de les ciutats fundades pels romans, estructurades a partir del cardo i el decumanus. Disposava de dos fòrums: un per a la ciutat i l'altre per a la província. 1 Perquè hi havien els soldats antics Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 EDIFICIS: 1.

Pont: construït ja en època de la fundació de la colònia per travessar el riu Guadiana, és un dels ponts més llargs de l'antiguitat (gairebé 800 metres). Està fet de formigó cobert amb carreus de granit i en total té seixanta arcs de mig punt. 2. Pòrtic del fòrum: construït a mitjan segle I a imatge del fòrum d'August (Roma), és. l'únic element que ha perdurat del que va ser el fòrum municipal. 3. Amfiteatre: com indiquen les inscripcions que s'hi ha trobat, va ser inaugurat l'any 8 aC. Tenia una capacitat per a unes 16.000 persones, més del doble que el teatre, del qual el separa una calçada que envolta els dos edificis.

Té l'estructura habitual d'un amfiteatre romà, amb grades i unes fosses subterrànies (fossae) en forma de creu enmig de l'arena, que es cobrien amb fusta. 4. Temple de Diana: malgrat que es digui temple de Diana, era un temple dedicat al culte imperial. És de planta rectangular i s'aixeca sobre un podi de granit rematat amb una motllura. Ens ha arribat en molt bon estat perquè el Comte de los Corbos es va fer construir el seu palau a l'interior del temple. 5. Arc de Trajà: és un arc de mig punt. Constituïa l'obertura central d'una porta de tres arcs feta amb carreus de granit. 6.

Teatre: es va construir els anys 16 i 15 aC sota el patrocini del gendre d'August, Agripa, al moment en què la colònia va esdevenir capital de la Lusitània. Es va erigir parcialment al vessant d'un turó i podia acollir unes 6.000 persones. El més impactant de l'edifici és el fons scanae, un mur de trenta metres d'alçària que estava decorat amb marbres, estàtues d'emperadors divinitzats i déus. Presenta tres obertures per les quals els actors entraven a l'escenari. Darrere del fons scanae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat. 7. Circ: va ser construït al segle I dC, fora muralla. Tenia capacitat per a 30.000 espectadors. En queden els fonaments de l'espina i la base de les grades. 8.

Aqüeducte de los Milagros: l'aqüeducte de los Milagros portava l'aigua de l'embassament de Prosèrpina a la ciutat. Fet amb granit i maó, se'n conserven més de 800 metres. 9. Domus senyorials: les dues més conegudes es troben fora de les muralles de la ciutat: la Casa del Teatre i la Casa del Mitreu. Aquesta última, del segle I dC, conserva en una de les habitacions el famós mosaic del Cosmos, en què, mitjançant diverses figures humanes, es representen components de l'univers conegut, tots girant al voltant de. figura de l'Eternitat.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 COLONIA IULIA VRBS TRIUMPHALIS TARRACO ARRIBADA DELS ROMANS: A l'inici de la 2a guerra púnica (218 aC) els romans van atacar un campament cartaginès situat a la vora d'un poblat ibèric anomenat Kese, a la part baixa de l'actual Tarragona, prop del mar. Aquest poblat es dedicava a l'agricultura i a la ramaderia. Després va esdevenir un assentament militar dels germans Escipió. El campament cartaginès era l'espai per la reunió dels soldats. Un cop morts els germans Escipió, va ser Publi Corneli Escipió qui el va dirigir.

A la 2a meitat del segle I aC, va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, convertint-se en capital de l'extensa província de la Hispània Citerior Tarraconense que els permetia adquirir poder i beneficis. Segons la tradició, Publi Corneli Escipió Africà va instal·lar, sobre un antic poblat iber, un assentament romà a la part alta del turó l'any 217 aC (per això es diu que Tàrraco és Scipionum opus). Aquest assentament va ser el centre de les operacions militars romanes contra els cartaginesos i llurs aliats durant la Segona Guerra Púnica (218-201 aC).

Un cop acabada la guerra, aquest assentament es va anar engrandint, extenent-se i essent dotat de grans construccions públiques d'una ciutat romana. Es va acabar convertint en la capital de la província de la Hispania Citerioir i, més tard, de la Tarraconensis (ca. 27 aC). En època d'August es reforma el fòrum i el teatre de la part baixa i en època flàvia la part alta. L'amfiteatre és del segle II dC. Ell s'hi va establir durant tres anys amb motiu de les guerres càntabres. DECADÈNCIA: El 260, Tàrraco va ser devastada pels francs. Amb la reforma administrativa de Dioclecià, la província Tarraconense es va reduir molt.

En l'època dels visigots (s.V aC) va perdre la capitalitat a favor de Bàrcino i Toledo. SEGLE III dC transformació del nucli urbà: 1. Àrea residencial (part baixa de la ciutat) es despobla progressivament 2. Grans espais del fòrum i del circ (zona alta) perden funcions públiques (s'omplen d'habitatges que aprofitaven les estructures dels antics monuments).

MONUMENTS: Intra muros: temple, fòrum provincial i fòrum de la ciutat, circ i termes Extra muros: teatre, amfiteatre, torre dels Escipions Muralla: torres de Minerva, del Cabiscol, de l'Arquebisbe, porta de Socors + Allunyats: Mèdol, villa dels Munts, VIlla de Centcelles, aqüeducte de les Ferreres o pont del Diable, arc de Berà Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 ILERDA ARRIBADA DELS ROMANS Ilerda, ciutat romana. Durant molt temps es va pensar que la ciutat d'Ilerda s'havia fundat sobre la ciutat d'Iltirta, la capital del poble iber dels ilergets, ja que el topònim d'Iltirta apareix en les monedes ibèriques que s'han trobat al turó de la Seu Vella de Lleida.

El nom d'Iltirta es podria interpretar com un compost d'"il(i)" - que en ibèric significa "ciutat" - i "tir", que segurament significa "llop". Sabem que el símbol dels ilergets era un llop i que la ciutat ibèrica d'Iltiraca, a Andalusia, també tenia un llop com a símbol. Per tant, il-tir podria significar "ciutat del llop". Actualment, però, encara que els romans i els ilergets van mantenir un contacte molt estret, es pensa que els romans van fundar Ilerda de nou, ja que no s'hi han trobat construccions significatives.

Les relacions entre els romans i els indigets van començar arran de la Segona Guerra Púnica (que enfrontava romans i cartaginesos pel control del Mediterrani), quan dos cabdills ilergets (els germans Indíbil i Mandoni, aliats del cartaginès Anníbal) van reclutar guerrers ilergets per a l'expedició púnica contra Roma. Però el maltractament que van rebre per part dels cartaginesos va portar que Indíbil i Mandoni l'any 209aC signessin una aliança amb els romans de Publi Corneli Escipió. Això no obstant, al cap de ben poc, creient que Escipió havia mort, van encapçalar una revolta dels ilergets i altres pobles contra Roma (206-207 aC).

Escipió (que no havia mort) els va perdonar la vida, però l'any 205 aC Indíbil i Mandoni es van tornar a revoltar i aquesta vegada els generals Luci Lèntul i Luci Manli Acidí els van esclafar definitivament: Indíbil va morir en combat i Mandoni va ser executat. Ilerda, ciutat romana. La fundació d'Ilerda devia tenir lloc al segle I aC. La ciutat se situava en una zona estratègica privilegiada, a la vora del riu Sicoris (Segre), dominant tota la plana del Segrià i controlant el pas entre la costa i l'interior de la Península. Ilerda és famosa per la batalla del mateix nom entre Juli Cèsar i els partidaris de Pompeu, narrada pel mateix Cèsar.

Quan l'any 49 aC Cèsar va travessar amb les seves tropes el riu Rubicó, Pompeu (que no podia fer front a les forces de Cèsar) es va retirar a la península Balcànica. En aquell moment a Hispània hi havia set legions que eren lleials a Pompeu. Cèsar, conscient de l'amenaça que suposaven aquestes legions, va decidir derrotar-les. En època d'August la ciutat va obtenir el títol de municipium i es va adscriure (l'any 27 aC) al conventus a Caesaraugusta (l'actual Saragossa), un dels set districtes judicials en què estava dividida la Tarraconensis. També es va canviar la imatge del llop que apareixia a les monedes ilergetes per la lloba capitolina.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 DECADÈNCIA Durant el segle III dC Ilerda, va patir una gran crisi a conseqüència de la qual molts edificis de la ciutat van quedar abandonats. A la fi d'aquest mateix segle, bandes de bàrbars germànics la van destruir. I, més tard, concretament el 449, els sueus i bagaudes van saquejar-la. En temps de domini gots, l'extensió de la ciutat no devia ultrapassar les muralles romanes. Desconeixem el traçat exacte de la ciutat romana, ja que no s'ha excavat prou, de manera que el perímetre proposat es basa en hipòtesis.

Ara bé, la seva estructura, amb una part alta escarpada, havia de ser forçosament diferent de la resta de ciutats romanes. La cruïlla entre el cardo maximus i el decumanus maximus devia situar-se a l'est, el sector pla i dinàmic de la ciutat, on també hi havia les termes públiques. A l'altre extrem, a prop del pont antic, se situava el fòrum. la muralla enclouria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 a 330 hectàrees. Ilerda era una gran ciutat: Tàrraco, per exemple, ocupava 40 hectàrees. OBRES PÚBLIQUES CONSERVADES Conservem molt poques restes d'Ilerda: 1. Termes: són de finals del segle I dC.

Seguien el model pompeià i per tant es dividien en dos àmbits: la palestra per una banda, i les tres estances de banys (frigidarium, tepidarium i caldarium) per una altra. Estaven rodejades de tabernae i segurament van funcionar fins a l'època musulmana. 2. Domus: restes d'una domus a sota de l'Auditori i una altra al soterrani de la Paeria. 3. Restes d'edificis, com el capitell de Sant Joan, que ens donen pistes sobre la situació del fòrum a la ciutat. 4. Vil·les: a. Vil·la de Torre Andreu a la Bordeta (segles II i III dC) b. Vil·la del Romeral a l'ager d'Ilerda.

Ocupada durant uns 400 anys, disposava de paviments decorats amb mosaics i elements escultòrics de gran qualitat, com el que reprodueix el cap de la mitològica Medusa (trobat l'any 2005), i d'un conjunt termal. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 BÀRCINO FUNDACIÓ La fundació de Barcelona, malgrat les llegendes que l'atribueixen a Hèrcules o les hipòtesis a favor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de dret romà, segons tots els indicis arqueològics i les fonts clàssiques.

Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 aC, un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. Per tant, és una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya. La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana Tàber (15 metres sobre el nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar.

El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una de les produccions més comercialitzades de la zona era el vi, però també s'hi van conrear cereals. Es va practicar la pesca, en la qual destacaven per les ostres. Altres recursos: ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc material constructiu per excel·lència per la majoria d'edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un altre motor econòmic de la ciutat, cal destacar el Llobregat, que era una important via de comunicació cap a l'interior.

L'extensió de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no superava les deu hectàrees. Es va respectar l'estructura habitual de les fundacions romanes: recinte rectangular amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos carrers principals partien de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix muntanya-mar (ara ocupat pels carrers del Bisbe, de la Ciutta i del Regomir), mentre que el Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer (Besòs-Llobregat), corresponen als actuals carrers de la Llibreteria i del Call.

Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula. Els primers colons van ser d'origen itàlic. La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim. Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita respecte d'altres fundacions d'August i de la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica perquè des del principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més amplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 RESTES 1.

Zona residencial: s'han trobat restes de diversos habitatges del tipus domus, sobretot sota la plaça del Rei i els seus voltants (ara visibles al Museu d'Història de la Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de Sant Miquel. D'altres cases privades se'n va poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ. En canvi, no s'han localitzat insulae. Les termes públiques, ara sota la plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 dC. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona romana i va accedir a la categoria social més elevada, la classe senatorial.

Fins i tot consta que Luci Minici Natal va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129 dC. 2. Fòrum: el fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus amb el Cardo Maximus i abraçava un ampli espai situat entre els carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Sant Domènec del Call i de la Freneria, incloent-hi l'actual Palau de la Generalitat. S'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del segle I aC i dedicat al culte imperial. Temple: era un temple de planta rectangular, hexàstil i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n conserven quatre columnes i una part del podium de l'angle est (carrer Paradís).

No hi ha constància que hi hagués un edifici d'espectacles. 3. Aqüeductes: dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès una reconstrucció d'una arcada d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'han descobert un tram de quatre arcades. Així mateix, el record dels aqüeductes ha perdurat en els noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes…). L'aigua que portaven els aqüeductes provindria l'un de Collserola i l'altre del Besòs. 4.

Àrees d'enterrament/necròpolis: com era habitual en les ciutats romanes les vies properes que hi accedien estaven delimitades per àrees d'enterrament com encara és possible veure a la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid, que conserva 85 elements funeraris, sobretot del segle II dC al III dC, que abracen els tipus més freqüents de sepultura romana de categoria humil: cupae, ares, estateles, cobertures de tegulae o d'àmfora o fosses. 5. Muralles: de totes les restes romanes conservades a Barcelona les més impressionants són les muralles.

La muralla fundacional va ser reforçada al segle IV dC, un moment d'esplendor econòmic per a la ciutat però d'inestabilitat política i militar per l'Imperi. Es manté el mateix perímetre de la primera muralla, però es va augmentar l'alçada (9 metres), es dobla l'amplada (4 metres) i s'hi afegeix un gran nombre de torres fins a les 78. Les quatre portes també es reformen: resten en part les dues decumanes (plaça Nova i carrer Regomir), amb tres obertures (dues per als carros i una per als vianants). Per refer la muralla es van fer servir molts materials de tombes i altres construccions en desús, alguns dels quals s'han pogut recuperar. 6.

Actualment, en nombrosos punts del barri antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures. Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana són: plaça Nova (Palau Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pla Almoina), plaça de Ramon Berenguer (Capella de Santa Àgueda, Palau Reial), carrer de la Tapineria, carrer dels sots, plaça dels Traginers, carrer del Conreu Vell, carrer del Regomir, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.

La nova fortificació i la seva situació estratègica va donar a Bàrcino un paper més important en el període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Així va esdevenir la capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548). D'altra banda, el cristianisme es va fer cada cop més present: del segle V és la primera basílica cristiana coneguda, de la qual es poden veure les restes (tres naus i baptisteri) sota la catedral i el Palau Reial.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 EMPORIAE ARRIBADA DELS GRECS I DELS ROMANS A EMPÚRIES Els romans arriben a Catalunya a través d'Empòrion, una colònia grega fundada cap al 600 aC, que els és aliada en la seva lluita contra els cartaginesos. S'instal·len a Empúries el 218 aC (finals sIII). Més endavant, (sII aC) els romans instal·len un campament militar permanent al costat de la ciutat grega (aquesta ciutat grega conserva la seva independència) per tal de controlar el port i el territori. Restes del pretori al nord del fòrum: - murs - paviment - grans cisternes - sitges (pedres) PER QUÈ HI ARRIBEN?

A principis del sI aC, el campament militar del costat d'Empòrion es va convertir en una ciutat, poblada pels itàlics i independent de la grega. A mitjan segle I aC va rebre colons romans veterans de 1 Juli Cèsar i després, en un moment desconegut durant el període que va des de Cèsar fins a August va ascendir a la categoria: municipium. Les muralles separaven els dos nuclis urbans (grec i romà) però van ser enderrocades i les dues ciutats es van unir en una de sola a partir d'un nou tram murari. A partir d'aquell moment, el nom de la ciutat unificada va esdevenir plural (Emporiae) i l'antiga polis grega va perdre la seva autonomia per complet.

CANVIS QUE PATEIXEN LES 2 CIUTATS Ciutat grega: El segle VI aC, uns comerciants grecs de Focea (procedents de Massàlia Marsella) es van establir en un dels promontoris de la costa anomenat Palaiàpolis. Més tard, els grecs es van instal·lar en terra ferma i van fundar un nucli urbà més gran (Neàpolis), que permetia garantir el control de les activitats portuàries. Ciutat romana: arriben el 218 aC (finals sIII). Més endavant, (sII aC) els romans instal·len un campament militar permanent al costat de la ciutat grega (aquesta ciutat grega conserva la seva independència) per tal de controlar el port i el territori.

La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo en gran part seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 l'única conservada. Tanmateix, un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts.

Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no n'hi ha cap 2 certesa. El mur és una dada per identificar Empúries només amb el mapa DECADÈNCIA A partir del segle I dC. Empúries pateix una lenta decadència, com ja evidencia la humilitat dels nous edificis públics com l'amfiteatre i la palestra. Diversos factors poden explicar aquest procés: la progressiva inutilització del port pels sediments aportats pel Fluvià, els canvis dels fluxos comercials en les rutes marítimes, la importància creixent de ciutats com Tàrraco o Bàrcino i les reformes administratives de Vespasià.

Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment la ciutat es va replegar altre cop en el petit promontori de l'actual Sant Martí d'Empúries, la primitiva Paleàpolis, que va ser seu episcopal en l'antiguitat tardana i època visigòtica. El nom es mantindria encara amb el comtat medieval d'Empúries i amb la comarca de l'Empordà. EDIFICIS I RESTES: Muralla Conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica constructiva: La part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra, El cos superior està construït amb formigó (opus caementicium), a la qual es va donar forma per mitjà d'un encofrat.

El buit de l'interior s'omplia amb materials com terra i pedres. El fòrum Ocupa quatre illes i s'articula en dues parts dividides per un decumanus. En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma total, d'acord amb la recent categoria de municipium. Banda meridional: servia per a les activitats comercials i polítiques 1. Tabernae La banda meridional estava limitada originàriament per una filera de tabernae . L'entrada de 3 les tabernae es va girar cap al carrer, en comptes de mirar cap a dins el fòrum. Banda septentrional: servia per a les activitats religioses. 1.

Temple El cantó septentrional estava presidit pel temple, del qual gairebé només es Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 veu el podium i que devia estar dedicat a la Triada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisoterrani) i precedit per un nimfeu. 2. Basílica Es va edificar un nou pòrtic en forma de U a tres bandes de la plaça meridional i, a la del sud, una basílica adjacent d'una sola nau amb tribunal (aedes Augusti) a la capçalera. 3. Templet Temple dedicat a la tríada capitolina, la basílica i posteriorment van fer un temple dedicat a l'emperador.

A l'àrea sacra es van aixecar un templet a cada costat del principal, probablement dedicats al culte imperial. Finalment, tot el recinte es va tancar amb tres portes 4. Termes públiques i mercat al nord del fòrum, descobertes l'any 2000 i recentment excavades. Amfiteatre i palestra Tots dos bastits, el segle I dC, extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta sud. - L'amfiteatre emporità era un edifici molt modest en forma d'un òval de 93 x 44 m. En resta la base del podium i dels murs radials que sustentaven les grades, probablement de fusta.

- La palestra, edifici destinat a practicar activitats físiques, només està testimoniada pel rectangle arrasat del seu pòrtic, que envoltava l'arena. Zona residencial Ocupava una àmplia extensió de la qual se n'ha excavat una petita part. Tot i això, s'ha calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment d'algunes famílies. Dues de les domus, les núm. 1 i 2B, es van ampliar en diverses fases a expenses de les cases veïnes.

La domus 1 fins i tot va ocupar part del carrer i va saltar l'antiga muralla. Aquesta mansió tenia peristil, jardí (hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració, tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica. PARTICULARITATS: Palestra i l'amfiteatre són fora Muralla que uneix la part grega i la romana Té un mur que parteix la ciutat Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 LITERATURA POESIA DRAMÀTICA TIPOLOGIES: Fabula pal·liata: comèdies fetes a imitació de la comèdia mitja i noves gregues (finals del s IV aC).

L'acció es desenvolupa sempre a Grècia, personatges de nom grec i amb vestuari grec (pallium), tot i que les situacions descrites són típicament romanes. Representa sempre els peripècies de la vida privada d'un món burgès, governat per l'atzar, amb una moral convencional. Registra alguns personatges constants: SENEX (vell xaruc i lasciu) ADVLESCENS (jove enamorat d'un amor impossible) SERVVS (esclau espavilat que ajuda l'amo jove) PARASITVS (golafre adulador de l'amo) MILES GLORIOSVS (soldat fanfarró) MERETRIX (prostituta) VIRGO (noia prostituïda contra la seva voluntat) LENO (alcavot a càrrec de la noia) Parteixen de models grecs com: Menandre, Dífil i Filèmon.

Apliquen els principis de la imitatio i contaminatio. Fabula togata: comèdia de costums romans, amb l'acció situada a Itàlia i amb personatges romans o itàlics representants de la petita burgesia, vestits amb la toga. Aquestes obres representen una reacció contra les pal·liates, que havien exhaurit els temes i els personatges grecs. Com a gènere no sobrepassà l'època de Sul·la (mort 78 aC)- Tragoediae: tragèdies d'argument romà, històric o mitològic. Els actors vestien la toga praetexta. Fabula atellana: farsa breu de trets vulgars en què predomina la presa de pèl, l'engany i l'element obscè (commedia dell'arte).

Fou molt popular, de manera que els actors que les representaven eren considerats homes honorables. No era representada per actors professionals, sinó per ciutadans amb una sèrie de màscares fixes: a. MACCVS (l'imbècil, el pallasso) b. BVCCVS (el badoc, el ruc) c. DOSSENNVS (el geperut astut i intrigant) d. PAPPVS (el vell ridícul) Els actors bàsicament improvisaven sobre un fil argumental molt tènue. El mim o fabula planipedia: representa escenes reals de la vida quotidiana. Els actors (homes archimimus i dones archimima) a diferència de la resta de representacions dramàtiques, no usen coturns ni màscares, per la qual cosa és molt important el gest facial.

Té dos personatges fixos: STVPIDVS (l'imbècil) i SANNIO (el "que fa ganyotes"). El públic té el dret de veure les mimes despullades al final de la representació. En general, els seus actors són menyspreats per la classe culta de Roma. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 AUTORS PLAUTE Només tenim dades incertes de la seva vida a partir de fonts secundàries, excepte la data de mort: 184 aC. Va néixer 255 aC a Sàrsina (Úmbria). Es creu que va muntar un negoci de cereals i la invasió d'Anníbal el va arruïnar, cosa que el va obligar a posar-se a les ordres del seu creditor principal. Quan es va alliberar dels deutes va començar a escriure comèdies.

Se li van atribuir 120 comèdies però Varró (s. I aC) només en va considerar 21 de seves (fabulae uarrionianae). Hi havia aquesta inflació perquè va ser molt popular i el van imitar moltes persones. 1. Amphitruo 2. Asinaria 3. Aulularia 4. Bacchides 5. Captiui 6. Casina 7. Cistellaria 8. Curculio 9. Epidicus 10. Menaechmi 11. Mercator 12. Miles Gloriosus 13. Mostellaria 14. Persa 15. Poenulus 16. Pseudolus 17. Rudens 18. Stichus 19. Trinummus 20. Truculentus 21. Vidularia A les fabulae palliatae, l'acció d'aquestes obres se situa sempre a Grècia, es transporta l'obra a mons exòtics i d'aventura, un món susceptible de ser pintat meravellós i grotesc que Roma volia conquerir.

Hi ha uniformitat en els seus arguments: a. Jove disbauxat, enamorat d'una noia b. La noia està en mans d'un alcavot i té per amigues les meretrius c. El pare del noi, avar i un xic imbècil, desconeix la disbauxa del seu fill d. Un esclau llest ajuda el noi per tal d'aconseguir els diners per alliberar la noia e. La noia és la filla perduda d'un amic del pare o similar (recurs usat en la comèdia nova grega) Totes les seves comèdies són vigoroses i amb gran força i poden ser qualificades amb l'epítet de comèdies d'embolic, el mèrit de les quals no és conèixer-ne el desenllaç (del tot previsible). El seu objectiu és fer riure, sense intenció moral.

Descriu una vida de vici centrada en els grecs, cosa que contribueix a crear una consciència de condemna cap al món hel·lenístic. El seu mèrit és la riquesa del seu llengautge espontani i la gran variació d'estructures ètriques que empra en la versificació. CARACTERÍSTIQUES ESTRUCTURALS DE LES OBRES: S'inspira en la comèdia nova gerga (Menandre, Dífil i Filèmon) però introdueix cànvis: 1. Pròleg amb un actor que explica l'argument de l'obra per situar els espectadors 2. Comèdia amb drama continu sense la separació en actes que tenien els models grecs. Escenes marcades només per l'entrada i la sortida dels personatges i no hi ha pauses.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 3. Modifica l'argument de l'obra original grega (ampliant o reduint), fent ús de la contaminatio barrejat la intriga de dues obres diferents. Això produeix incoherències estructurals (normalment inadvertides pel públic). 4. L'autor complica fins al límit els diferents casos que conformen l'argument, cosa que provoca en l'espectador una sensació de caos i d'inconnexió 5. No li preocupa la coherència en l'acció, la qual és ràpida i amb salts resolta d'una manera brusca i sobtada 6.

Elimina el cor propi dels seus models grecs i introdueix parts cantades de què estava mancada la comèdia nova (combinada amb parts declamades amb suport de flauta i amb parts recitades sense música). 7. Utilitza una gran varietat mètrica 8. Gran importància al seruus i al parasitus per reforçar-ne la comicitat 9. Situa l'obra en un món aliè als romans per despreocupar-se de la versemblança del que explica (confon el que correspon a cada món, barreja costums, comet errors geogràfics, invoca déus romans…) CARACTERÍSTIQUES LINGÜÍSTIQUES: Una de les seves originalitats és en l'ús que fa de la llengua.

Ha transmès una llengua depurada, plena de característiques de la llengua col·loquial de la seva època, de tal manera que va aconseguir una manera de barreja molt equilibrada. 1. Una de les bases dels seus textos és el sermo uulgaris (registre col·loquial) la llengua parlada no organitza les frases en estructures lògiques sinó que avança a salts, amb parèntesis, anacoluts, interrupcions secundàries… Donen rapidesa al discurs 2. Personifica les coses inanimades per reforçar la uis comica del text. En canvi, els esclaus es qualifiquen amb neutres despersonalitzadors. 3. Al·literacions expressives 4. Invenció de mots compostos 5. Jocs de mots 6. Abundor de diminutius.

Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 PUBLI TERENCI ÀFER Es creu que va néixer a Cartago i va estar portat a Roma com a esclau de Gai Terenci Lucà. Aquest li oferí una educació i després l'alliberà. Va començar un viatge a Grècia (159 dC) perquè volia conèixer de primera mà la vida dels grecs per tal de reflectir millor en les seves obres. Va morir en el decurs d'aquest viatge. Va formar part del cercle presidit per P. Corneli Escipió Emilià, del qual formaven part altres intel·lectuals romans i esdevingué l'intèrpret de les idees d'aquest nou món aristocràtic.

Va tenir dificultat per fer apreciar el seu innovador estil als espectadors i va ser acusat pels seus competidors més directes de: 1. No ser l'autor de les seves obres / compondre-les en col·laboració 2. De practicar la contaminatio de manera exagerada (impedia que un altre autor pogués inspirar-se en les obres que ja havien estat utilitzades, reduint el nombre de models possibles) 3. De plagi (imitar una comèdia imitada abans) Atacar Terenci era una manera d'atacar indirectament el cercle intel·lectual dels Escipió perquè era un esclau alliberat. Això els privava d'un dels seus canals de propaganda i impedia que les seves idees impregnessin la societat i els reportessin guanys polítics.

L'ÈPOCA Roma passa de ser una ciutat important a Itàlia a ser la ciutat més important del Mediterrani occidental i oriental, en quatre decennis: des del triomf sobre Macedònia (168 aC) fins a la mort de Publi Corneli Escipió Emilià (129 aC). La conquesta del territori grec (Macedònia el 148 aC i Acaia (Grècia central i Peloponès) el 146 aC) va trasplantar a Roma cap a la cultura hel·lènica i un grup d'intel·lectuals ("el cercle dels Escipions") va intentar usar-la per conferir un sentit més elevat a les conquestes romanes assimilant la cultura.

Això va dividir la societat romana benestant: Tradicionalistes (aristòcrates arcaics) Moderns o progressistes (aristòcrates populars) Defensaven: l'aferrament als antics costums Es basaven en la virtvs i en l'acceptació del mos maiorum com a norma específica de la vida dels romans Contrarestaven la penetració de la mol·lície oriental que pensaven que comportaria el caos a la república. Representat per: Marc Porci Cató Defensaven: l'obertura a una nova concepció de la vida Es basava en la hvmanitas, concepte que pels romans és sinònim de civilització.

Segons ells, era la característica que els diferenciava de la resta de pobles bàrbars i que justificava la sistemàtica destrucció dels qui no es volien sotmetre a llurs lleis Representada perls Escipions (inicis s. II aC) i comportà una nova concepció educativa dels joves En alguns sectors cultes de Roma augmentà molt l'admiració pel món hel·lènic. Aquesta influència es va notar en tots els àmbits, en un augment del luxe i la magnificència. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Horaci va exclamar 150 anys més tard: Grècia, una vegada conquerida, conquerí el seu ferotge vencedor i introduí les seves arts en un Laci de camperols (Horaci, Epístoles 2, 1, 156).

L'OBRA Se'n conserven 6 gràcies a ser usades com a matèria d'estudi escolar. 1. Andria 2. Hecyra 3. Heautontimoroumenos 4. Eunuchus 5. Phormio 6. Adelphoe Diferències ideològiques en comparació amb Plaute Es deixa enrere la ideologia epicúria (plasmada en les obres de Plaute) per centrar-se en la ideologia aristotèlica que dicta que els homes lliures sempre tendeixen per instint a la consecució del bé, cosa que permet inserir-se en la vida pública de la ciutat. Per la generació d'Escipió, una ciutat gloriosa, victoriosa i optimista representava el mateix que l'Atenes de Pèricles Les seves obres presenten sempre un tema cabdal: l'educació dels joves.

A Adelphoe dos ancians germans apliquen en l'educació dels fills dos principis contraposats (liberalisme i intransigència) per no aconseguir cap dels dos propòsits i haver d'adoptar una "postura intermèdia". Terenci representa el món grec com un món honest, decorós i amable introduint una moral nova en les seves obres: al final, tot torna sempre a l'ordre establert. Resumit en: - homo sum: humani nihil a me alienum puto (Soc un home: res del que és humà no ho considero aliè a mi). El teatre de Terenci té relacions de tendresa, respecte, autocrítica… enfront de la befa i l'odi de Plaute.

Diferències estructurals en comparació amb Plaute Tot i les radicals modificacions, el seu model era el comediògraf grec Menandre. La palliata motoria esdevé palliata stataria (menys vital, més assentada, amb més força i reflexió). Es modifica l'estructura rítmica (menys paper de la música i de la varietat dels ritmes, parts declamades són el 50% de l'obra) Els personatges tenen petites variants ("bona prostituta" que sacrifica el seu amor per l'adulescents per la seva felicitat. En les obres de Plaute ls prostitutes degraden els homes amb qui van, aquí no). L'heroi de les comèdies de Terenci són els joves amb caràcters contraposats que subratllen els seus valors (a partir de l'oposició).

L'estructura de les obres es recolza en l'estudi psicològic dels personatges (amb una clara línea definida. Els personatges són el nucli de l'obra, cosa que els hi treu la uis còmica de les obres de Plaute). LLENGUA I ESTIL El llatí de Terenci és més depurat i clàssic que el de Plaute. Reflecteix la conversa dels cercles aristocràtics i defuig del col·loquialisme de Plaute. Evita l'acudit groller, la frase curta que dona vivesa a la conversa, el mot que només té justificació per provocar el riure. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 POESIA ÈPICA PUBLI VIRGILI MARÓ Va néixer l'any 70 aC a prop de Màntua (Gàl·lia Cisalpina) i estudià a Cremona i a Milà.

Es va traslladar a Roma per a aprendre retòrica. Com que el seu caràcter no el feia vàlid per dedicar-se a la política es va dedicar a la filosofia i començà a escriure poemes. Gràcies a la fama de les seves primeres obres composicions l'acostà al cercle de Mecenes i es convertí en un entusiasta col·laborador del programa reformista d'August. Són fidels a la figura d'August (pau interior, família i camp). Les seves obres no van en contra d'August, sinó que es converteix en un col·laborador del seu programa reformista. L'emperador era August que donava importància a la vida tranquil·la al camp, sense grans luxes.

Per ell, el pater familias havia de tenir una esposa fidel i que es cuidés de la casa, i que gaudís dels petits plaers. Fa una contraposició entre el camp i la ciutat, a favor del camp. Va morir d'un cop de calor, d'una insolació. OBRES Bucòliques 10 composicions inspirades en el poeta hel·lenístic Teòcrit. Els protagonistes són pastors que fan reflexions sobre filosofia i coses de la vida quotidiana. Les Bucòliques III, VII i VIII tenen com a tema un concurs poètic entre pastors. El llibre IV és d'estil de poema èpic. Canta el naixement d'un nen que portarà a la terra una nova edat d'or. No se sap qui era, però es creu que és gendre d'August que es deia Marcel.

El cristianisme ha dit que realment era el naixement de Crist. Geòrgiques Com que per August un dels temes principals era el camp, es va escriure aquest escrit on es donen idees de com treballar al camp (cultiu de les terres, cultiu d'arbre i vinya, de la cria de ramat i de la cria d'abelles). A més, lloa el treball dels pagesos. Estaven dedicats a Mecenes. El títol significa "poemes consagrats al treball dels camps". Eneida El protagonista és Enees i aquesta obra explica la seva història. Es basa en dues obres gregues: Ilíada i Odissea. És una epopeia nacional romana. Els sis primers capítols es basa en l'Odissea (perquè hi ha moltes "voltes" pel mar) i el retorn i aventures d'Odisseu.

Els sis últims capítols són els episodis bèl·lics d'Enees en arribar al Laci, inspirats en la Ilíada. No és una història lineal, va fent flashbacks. Llibres I-IV Ens explica que Enees és un heroi que ha sortit de Troia i que arriba a Cartago desviat per una tempesta provocada per Juno (enemiga dels troians), lloc que té una reina que es diu Dido, la qual l'adopta i s'ha quedat vídua fa poc. Ella s'enamora d'Enees apassionadament per obra de Venus. Els déus li diuen a Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Enees que ha de fundar una ciutat molt important en el món i, tot i que estava molt enamorat, marxa.

Això porta a Dido a suicidar-se després de demanar al seu poble que guardi odi etern als romans. Tot i ser una història mitològica, té parts reals. La ciutat de Cartago entra en conflicte amb Roma perquè totes dues volien el control econòmic de la Mediterrània. Per tal d'explicar aquesta situació, es diu que la guerra ve del conflicte entre Enees i Dido, que deien que el pobre Enees només seguia el que els déus li deien i que els cartaginesos s'havien sentit traïts i, per això, s'havia fet la guerra.

Llibre V-VIII Enees arriba al Laci i coneix a Lavínia —va considerar que era el seu marit perquè li havien dit que el seu futur marit sortiria del mar i ell va arribar pel mar—, amb la qual Lavínia funden Lavínium. Acani, fill que tenia amb Creüsa, forma Alba Longa (més tard), on el rei era Proques. Ell tenia dos fills (Numítor i Amuli). Amuli arrabassa el tron al seu germà matant-lo, juntament amb els seus dos fills. A la filla, la converteix en sacerdotessa vestal, però el déu Mart s'enamora d'ella i té dos fills (Ròmul i Rem). Virgili diu que Ascani no es deia així, sinó que es deia Iulus (que August té una descendència divina perquè ve de Iulus).

Llibre VIII-XII Turn era el promès de Lavínia i explica els conflictes que tenia amb Enees (recordem que hi ha flashbacks). Entren en conflicte perquè Enees es volia casar amb Lavínia i Turn acaba mort. Juno afavoreix a Turn, però Júpiter li fa saber (a Juno) que el destí dels troians és establir-se al Laci però sent llatins. La font d'inspiració principal literària de Virgili és Homer. Les referències a Homer són constants i en àmbits diversos. N'adopta trets estilístics (epítets, fórmules, símils - comparacions), episodis com a baixada als inferns, caràcters paral·lels (Hèctor i Enees, Turn i Aquil·les), semblances estructurals (narració suggestiva de les aventures d'Ulisses i d'Enees).

La diferència entre Homer i Virgili és que aquest últim treballa més els personatges, treballant-los psicològicament. Com que tothom sap aquella història, juga amb la història i amb la "previsió del futur". Al·lusions que expliquen la procedència de noms de lloc o de persona Per exemple del nom del fill d'Enees, que prové del nomen Juli. Anticipació per mitjà de somnis i profecies d'esdeveniments històrics Per exemple quan Enees baixa als inferns, el seu pare Anquises li fa veure com a descendents seus les ànimes no nascudes dels grans personatges romans fins a August.

Referències simbòliques indirectes a personatges contemporanis a Virgili Dido fa pensar en Cleòpatra, Enees en August o Turn en Marc Antoni. Tot el destí (els fata) estan marcats pels Déus. Eneas és un heroi i té totes les característiques d'un heroi (valent, pietós, respecte als déus…). Aquesta obra va ser un encàrrec d'August perquè Virgili era dels millors escriptors. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 POESÍA LÍRICA QUINT HORACI FLAC Va néixer a Venúsia al sud d'Itàlia (65 aC - 8 aC) en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill (1r a Roma i després a Atenes).

Va lluitar a favor de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat (les seves terres van ser confiscades igualment). Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia (fins a regalar-li una finca al camp sabí). Horaci va reunir les seves composicions poètiques en 4 reculls: 1. Sàtires (Sermones): són 18 poemes en 2 llibres.

El caràcter més aviat suau i escèptic d'Horaci fa que, tot i la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini la burla amable que no l'atac virulent. 2. Epodes (Epodes): recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp 3.

Odes (Carmina): aquest conjunt líric format per 103 poemes que es va dsitribuir en quatre llibres és el cim de la poesia horaciana, encara que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Els temes de les odes són molt variats: a. Odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir b. Odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries (la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or - aurea mediocritas - amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta - carpe diem -. c.

Odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals. 4. Epístoles (Epistulae): 2 llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical els problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art Poètica A més acl esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.

El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió. L'aconsegueix gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En general, resulta fred sobretot en les odes d'amor. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 INFLUÈNCIA D'HORACI EN LA LITERATURA OCCIDENTAL: ELS TÒPICS HORACIANS 1. Beatus ille: l'elogi i la idealització de la tranquil·litat de la vida del camp, en contraposició a la vida atabalada de la ciutat. En la literatura aquest tòpic es coneix amb el nom de beatus ille, ja que amb aquestes dues paraules comença la poesia horaciana més coneguda que tracta aquest tema. 2.

Aurea mediocritas: l'elogi de la moderació o tòpic de l'aurea mediocritas, mots llatins extrets d'una poesia. 3. Frugaliter: l'elogi de la frugalitat, que alhora comporta la lloança dels plaers senzills de la vida: el beure, el menjar, el descans. 4. Tempus fugit: l'al·lusió a la fugacitat del temps i a la presència de la mort que ens iguala a tots i ens hauria d'allunyar de les ambicions desmesurades. 5. Carpe diem: com a conseqüència immediata del tòpic anterior, davant de la inexorabilitat de la mort cal aprofitar cadascun dels moments que ens regala la vida. És el tòpic del carpe diem, mots extrets d'un fragment. 6. Non omnis moriar / momentum aere perennius: la immortalitat de l'artista.

L'escriptor és conscient que, gràcies a la gran qualitat de la seva obra, esdevindrà un poeta immortal. 7. Al·legoria de la nau: el tema de la nau amenaçada per la tempesta, com a al·legoria dels perills que, de vegades, sobrevénen als estats. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 POESIA EPICODIDÀCTICA I ELEGÍACA PUBLI OVIDI NASÓ Va néixer a Sulmona l'any 43 aC en una família benestant de classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia.

La seva situació econòmica li permetia dedicar-s'hi de ple i ser més independent que alters poetes. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. La seva vida amorosa fou intensa: es casà 3 vegades. Va ser desterrat a Tomis l'any 8 dC per August, allà estava lluny dels amics i de la vida mundana de Roma. L'autor narra la seva vida en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10) i parla d'un carmen et error (un poema i una equivocació. El poema era l'Art amatòria, contradictori amb els valors morals d'August. Sobre l'error hi ha diverses hipòtesis va ser còmplice d'un adulteri de Júlia (filla d'August).

El càstig va ser per Ovidi però també per Júlia, apartant-los de tot allò que és important per ells: la vida de societat i cultural, els llibres i la llengua llatina. A Tomis no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va fer un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses. Tot i els precs, August mor sense perdonar-lo i, més tard, Ovidi mor exiliat a Tomis sense acabar les Pòntiques (17 aC). La seva obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix n'era prt destacada. Es dedica a diversos gèneres poètics, tot i que la major part de la seva obra és lírica. Poesia elegíaca d'amor Ovidi serà el darrer gran representant de l'elegia.

N'ampliarà l'ús a diversos temes. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Poesia didàctica amorosa Poesia didàctica patriòtica Poesia èpica: les metamorfosis Poesia elegíaca d'exili Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 POESIA HISTORIOGRÀFICA En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat, sinó un gènere literari. L'historiador antic analitza científicament el passat, sinó que el narra. En general, dona crèdit a la tradició oral i als autors anteriors. El seu criteri és la versemblança. L'interès que els historiadors antics tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets.

D'aquí l'abundant presència de discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques, com en l'actualitat. Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al segle V aC és quan neix aquest gènere amb Herodot i Tucídides. A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (segles III-I aC) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure models per a la mateixa conducta i que aquests valors s'estaven perdent.

La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència. Per l'altra part, alhora que ret un homenatge respetuós (pietas) als avantpassats, pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic. No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que narren, i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments.

AUTORS TITUS LIVI Va néixer cap al 59 aC a la ciutat de Patavium (actualment Pàdua) al nord d'Itàlia i va morir el 17 dC. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida (+40 anys) en la redacció de la seva gran obra Ab Vrbe condita [(Història de Roma) des de la fundació de la ciutat] en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Aquesta obra era tan gran que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: 1 al 10, 21 al 45.

De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres (anomenats periochae), que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera. Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així, Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida dels déus i destinada des del seu Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 naixement a esdeveniment el centre del món.

El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents. Hi ha trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra: No havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal: la seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma. Això va fer que no pogués accedir als documents oficials, de manera que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.

No dona una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter (així, per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia). Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple, té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels personatges dels esdeveniments. Malgrat els detalls poc fiables, Livi actuava de bona fe i les grans línes del seu relat històric són històricament verídiques.

El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils, des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús del llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 ORATÒRIA Retòrica teoria per elaborar un bon discurs. Oratòria pràctica per fer el discurs. S'aplica a la política i a la justícia (polítics, advocats). Als estudis superiors de retòrica només hi podien accedir els de classe social alta, els rics. La finalitat era dirigir l'imperi.

La idea de la retòrica venien dels grecs, els romans només van millorar. 3 escoles: 1. Escola que dona moltes voltes, per fer un bon discurs. 2. Escola que fa el discurs clar, fàcil i directe. 3. Escola, meitat de les dues. Eloqüència capacitat d'expressar-se en públic de forma elegant i persuasiva. ORATÒRIA: CICERÓ Oratòria i retòrica Com a gènere literari, l'oratòria són els discursos elaborats seguint les regles de la retòrica. És l'art de parlar davant un auditori (ars dicendi) amb la finalitat d'agradar i persuadir-lo. L'orador (orator) és l'artífex (artifex) elabora i pronuncia el discurs (oratio).

La retòrica (rethorica) explica l'eloqüència (eloquentia), el coneixement i domini de les regles de l'oratòria. L'orador ha de ser un expert en l'art de parlar (dicendi peritus). Posidoni de Rodes (mestre de Ciceró), inclou la retòrica entre les arts liberals aquelles que crea el ciutadà lliure sense ànim de lucre. Hi havia set arts liberals: retòrica, dialèctica, gramàtica, música, aritmètica, geometria i astronomia. On va sorgir? La retòrica va emergir en les ciutats democràtiques de Grècia el segle V aC. Les primeres teories sobre les tècniques expositives útils per a l'orador van ser elaborades pels sicilians Còrax i Tísies.

Teories desenvolupades pels sofistes Protàgores i Gòrgies, i més tard sistematitzades per Aristòtil en la seva Τεχνη …. Les escoles de retòrica es van difondre per les ciutats més importants del món grec. La retòrica va arribar als romans amb les conquestes dels segles III i II aC, que els va permetre conèixer la cultura grega. Va ser acollida amb entusiasme per la noblesa filhel·lènica, però va aixecar sospites davant els conservadors, perquè consideraven l'eloqüència una eina amb la qual es pot manejar el poble. Creació d'un decret on s'expulsava de Roma als rètors grecs (161 aC), i després, als romans (92 aC).

Finalment, els mestres de retòrica van tornar a Roma, i va formar part amb la gramàtica, dels plans d'estudi dels joves de la noblesa, com a preparació per a la carrera política o l'advocacia. Descarregat per C (comscoot.mail@gmail.com) lOMoARcPSD"56120209 Lloc de representació - El lloc on l'eloqüència va adquirir més valor va ser al fòrum. - El Comitium es trobava en l'angle que formaven al costat de Via Sacra l'edifici de la Cúria i la Basílica Emília lloc de celebració dels Comitia tributa, l'assemblea legislativa de Roma, on els oradors es lluïen (proposant lleis o combatent-les des dels Rostra).

- L'edifici de la Cúria, seu del Senat, també tenia l'aspecte polític del fòrum lloc on els patres o senadors, pronunciaven els seus discursos. - A l'est del fòrum (entre el temple de Càstor i el de Venus), hi havia el lloc on el pretor tenia el seu tribunal i concedia audiència als litigants, eren advocats. Rètors grecs Fins als seus últims temps, la República romana va afavorir el desenvolupament de l'oratòria. Encara tenir una tradició autòctona, amb l'arribada de mestres grecs (mitjan segle II aC) es va començar a desenvolupar l'oratòria i es va consolidar com un art, creat sobre models retòrics grecs.

Abans que els rètors grecs comencessin a difondre els seus ensenyaments a Roma, tot el que no fossin qualitats naturals de la persona per a l'eloqüència s'explicava a través de la tradició o la pràctica. A Roma, hi va haver una primitiva oratòria, que defensava un estil natural llatí els oradors improvisaven els discursos, centrats en el contingut ho representa Marc Porci Cató en una frase: Rem tene verba sequentur ("Domina el tema i les paraules vindran soles"). La retòrica i l'oratòria gregues van començar a influir en el segle III aC, com a Cató. Fins al segle I aC, la retòrica es va ensenyar en grec.

Encara que van sorgir mestres llatins, el contingut es basava en els models retòrics grecs. També van aparèixer tractats de retòrica escrits en llatí. Primer, anòmic (encara que va ser atribuït a Ciceró), va ser la Rhetorica ad Herennium resum escolar de retòrica grega. D'altra banda, van néixer escoles de retòrica: l'asiàtica, partidària d'un estil florit i exuberant; l'àtica, partidària de la sobrietat d'estil i la ròdia, pròxima a l'asiàtica, però més moderada. Tres tipus d'escoles: escola que dona moltes voltes per fer un bon discurs; escola que fa el discurs clar, fàcil i directe, i escola, barreja de les dues.

Grans oradors d'abans de Ciceró: Cató, Sulpici Galba, Escipió Emilià, Gai Lel·li, els germans Gracs, Marc Antoni, Licini Cras… Ciceró (106 aC - 43 aC) Neix a Arpí el 106 aC, en una família poc coneguda, però acomodada, de cavallers rurals. Fa estudis superiors a Roma. Era una persona àvida de saber, intel·ligent i intel·lectual, amb desig d'accedir a la vida pública. La seva primera formació oratòria va ser amb Apoloni de Rodas a Roma. Fa estudis…