Racionalisme i Empirisme: Pensament Modern

I 18 flashcards i 12 preguntes més al document.

Text del document

RACIONALISME I EMPIRISME 1. CONTEXT HISTÒRIC La primera meitat del s. XVII Europa va ser assolada per guerres, polítiques, persecucions religioses, pestes, crisis econòmiques, fam… - Conflictes polítics sovint desembocaven en guerres internacionals, altres van ser origen d'enfrontaments civils. - A partir de 1620 l'activitat econòmica va entrar en una llarga etapa de recessió. - Augment d'impostos per les guerres va empitjorar la situació - L'exercici del poder polític era qüestionat i apareixen moltes propostes de canvis. Alhora, és una època de gran vitalitat cultural: molt creixement en art, literatura, música, ciència i filosofia.

POLÍTICA A causa dels nombrosos conflictes és un tema que creix en importància. - Apareixen les teories contractualistes: som socials per contracte, no per naturalesa. Destaquen: - Hobbes: partidari d'una monarquia absolutista (Leviatan - monstre bíblic) - Locke: defensa la divisió de poder, una monarquia parlamentària - Roseau: el poder del poble. Una democràcia. EPISTEMOLOGIA Arran de la revolució científica ens adonem que teníem el coneixement mal plantejat, per tant, guanya importància l'escepticisme, però també apareixen altres propostes: - Racionalisme: - Basat en el subjecte - el centre del qual és la raó.

- Gran confiança en la capacitat humana de conèixer la realitat - Alliberació de la raó dels dictats de la fe i les veritats no demostrades - Consideració de la consciència subjectiva com a principi del pensament de a realitat - La matemàtica és la ciència model entre pensadors racionalistes. - Existència d'idees innates - Valoració de la capacitat racional i rebuig dels sentits com a òrgans de coneixement - Èmfasi en la idea de substància com a idea central dels sistemes filosòfics. - Les matemàtiques són la ciència necessària per poder conèixer la naturalesa (estructurada de manera matemàtica) - Coneixement veritable s'assoleix des de la raó.

- Descartes - Empirisme: - Apareix com a resposta a la filosofia racionalista, la font de coneixement no és la raó (comet fal·làcies). - La font de coneixement són els sentits / experiències sensibles (model de les ciències empíriques) - Hume - Fenomenisme: - Soluciona el problema de racionalisme i empirisme, "fusiona" les dues. - No coneixem la realitat tal com és, coneixem una realitat traduïda a la manera de conèixer dels humans. - Noümen: realitat tal com és - Fenomen: realitat per a "una persona".

- Les experiències sensibles són filtrades pels sentits, categoritzades en un espai i un temps i entren a l'enteniment (aquest, a partir de les dades de les quals disposa fa una construcció) - Kant RELIGIÓ - Enfrontament entre catòlics i protestants augmenta. - Esglésies persegueixen noves idees científiques i filosòfiques. REVOLUCIÓ CIENTÍFICA La revolució científica porta molts coneixements en diferents camps d'estudi, però comporta pràcticament la ruïna del sistema de pensament present en l'època medieval, la filosofia escolàstica (enfocada a la teologia) i la pèrdua d'influència d'Aristòtil. - Descartes és el filòsof que ocuparà el lloc vacant.

Amb ell s'inaugura la filosofia moderna i un estil de pensament, el racionalisme). 2. COMPARACIÓ RACIONALISME I EMPIRISME Racionalisme Empirisme - El coneixement ens el permet la raó, tenen confiança plena en què amb aquesta assolim el coneixement veritable. - La raó ens allibera de limitacions com ara la tradició, religió, autoritat, política… - 3 tipus d'idees: - Adventícies: venen de fora - Fictícies: en el nostre cap - Innates: conceptes ja gravats en néixer com ara l'eternitat. - Creen la noció de substància i la inspiració matemàtica - La font de coneixement són els sentits (ara bé, si aquests són dogmàtics o no és objecte de debat entre els empírics. Hume, per exemple, és escèptic.

- Naixem sense cap idea (taula rasa), anem construint i formant idees a través de contactes amb la realitat (coneixement ve de sentits i experiència). - Els sentits i no les matemàtiques són l'origen i límit del coneixement (empirisme epistemològic) Coneixem idees de la realitat, però no concorden en com en coneixem 3. DESCARTES Descartes va obrir camí en àmbits com la teoria del coneixement, l'anàlisi de la ment o consciència… Les preguntes ja no són "Què és l'ésser? Quina és la seva essència?" Passen a ser: "Com és possible el coneixement de l'ésser?

Com és el jo o consciència que fa possible el coneixement de l'ésser?" = Subjectivisme (en el sentit que la filosofia està centrada en el subjecte - un ésser amb consciència que coneix). També considera que la filosofia s'ha d'escriure en la llengua pròpia de cadascú, no en llatí. 3.1 RAÓ, UN NOU CRITERI DE VERITAT Descartes mostra una insatisfacció pels ensenyaments rebuts fins al moment, el món descrit per Aristòtil ha caigut i és necessari començar de nou - construir una nova filosofia partint d'uns fonaments més sòlids, segurs i indubtables. Per això, necessitem un nou criteri de veritat que ens permeti separar els coneixements vertaders dels falsos o versemblants.

- Aquest criteri no el trobem en el pensament tradicional equival a recórrer a Aristòtil com a argument d'autoritat. - Tampoc el trobem en la percepció sensible - el coneixement és dubtós o erroni. Les matemàtiques brinden el model a partir del qual obtenim el criteri de veritat, mostren el mètode racional amb què es construeix l'edifici complet del coneixement. Per què matemàtiques? A causa de la certesa i evidència de les seves raons. - Descartes és dogmàtic en el sentit que té confiança total que la raó humana pot arribar a tenir certeses i descobrir veritats.

3.1.1 GEOMETRIA ANALÍTICA Descartes (amb Fermat) és el creador de la geometria analítica - primer avenç en matemàtiques en molt temps. Permet la traducció de problemes geomètrics a algebraics mitjançant les coordenades cartesianes.

Aquest descobriment l'omple d'una gran alegria, vol aplicar el descobriment a totes les altres ciències: "Si amb un mètode algebraic es poden resoldre els problemes geomètrics, potser es pot trobar un mètode general que permeti solucionar els problemes de qualsevol ciència." Per tant, un dels objectius de la filosofia cartesiana és trobar un mètode universal, a través del qual es pugui arribar a la veritat, i aplicar aquest mètode (el qual ja és utilitzat per la raó en matemàtiques) a altres camps de coneixement. 3.1.2 L'ARBRE DE LA FILOSOFIA No distinció entre coneixement científic i filosòfic: el fonament és el mateix raó, pensament racional.

D'aquí ve la importància de trobar un mètode únic que guiï la raó en l'obtenció de coneixement. El saber no és un conjunt desordenat d'informacions deslligades les unes de les altres, sinó un sistema estructurat de veritats lògicament connectades. - Coneixement vertader és el tot coherent: l'explicació global de la realitat. La veritable filosofia és com un arbre: les arrels són la metafísica, el tronc la física i les branques la medicina, mecànica i moral (altres ciències). (Metafísica - 3 substàncies que conformen la realitat - extensa, pensant i divina).

3.2 MÈTODE CARTESIÀ Mètode = regles segures i fàcils per les quals qualsevol que les utilitzi rigorosament no suposarà mai una cosa falsa per vertaders i que arribarà al coneixement vertader de tot allò de què serà capaç. El mètode és garantia de veritat, s'arribarà a una solució. Resumidament: avançar ordenadament des d'unes veritats segures i evidents a unes altres igualment segures i evidents. Es basa en el criteri d'evidència, fins ara s'utilitzava el de correspondència: - Evidència: són vàlides les proposicions clares, indubtables i indistintes en qualsevol context. - Correspondència: és veritat si es correspon amb el que és. - Utilitat: és veritat si és útil, augmenta el benestar.

- Consens: s'arriba a un punt comú - Coherència: es pot relacionar lògicament amb informació que ja sabem que és vertadera. Quines són les operacions o facultats de coneixement de la ment? intuïció i deducció. 3.2.1 INTUÏCIÓ Visió intel·lectual per la qual la ment comprèn completament una qüestió, de manera que no en queda dubte, la intuïció es fonamenta en si mateixa. "La sola intuïció d'una proposició certifica la veritat del que s'intueix" Cadascú pot intuir amb l'esperit que ell existeix, que pensa, que el triangle està limitat per tres línies, l'esfera és una sola superfície… 3.2.2 DEDUCCIÓ Coneixement que arrenca d'un altre coneixement i que es fonamenta en aquest.

La intuïció és necessària en la deducció, la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals acaben coneixent per intuïció. Dit d'una altra manera: la deducció permet construir coneixement complex a partir de principis intuïtius. 3.2.3 REGLES DEL MÈTODE 1) Evidència: hem de partir de proposicions evidents, vertaderes = clares i indistintes (totalment diferent de qualsevol informació). Cal evitar la precipitació (ens porta a acceptar coses falses) i l'excessiva prevenció (no acceptar com a vertader allò que ho és).

Cal evitar incloure en els meus judicis res més que allò es presenti tan clarament que no hi ha cap motiu per posar-ho en dubte, no incloure res que no sigui indubtable. Què entenem per evident? No només el que és intuït, però també en un sentit més pràctic les dades verificables. Són fets verificables, obtinguts mitjançant observació, mesura i experimentació. La raó aquí no parteix d'intuïcions immediates, sinó de dades empíriques que, tot i ser obtingudes a través dels sentits (o dispositius que utilitzen els sentits), són confirmades i verificades per mitjà d'altres processos de raonament.

2) Anàlisi: Dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts com sigui possible, simplificar el problema. Resoldre per separat. Els elements més simples del problema seran coneguts indubtablement per intuïció (o a partir de l'evidència), aquests "àtoms del coneixement" són naturaleses simples. 3) Síntesi Reconstruir en sentit invers el camí de l'anàlisi. A partir dels elements més simples, coneguts intuïtivament o a partir de l'evidència, la ment dedueix els elements restants amb la mateixa certesa que ells. Cada pas està garantit per una operació mental clara i distinta.

(Intuïció - anàlisi // Deducció - síntesi) És el procés de deduir conclusions complexes a partir de premisses simples i intuïtives, assegurant-se que el raonament sigui lògic, coherent i indubtable en cada moment. 4) Enumeració Verificació de les operacions anteriors, recompte per assegurar que l'anàlisi és completa i la revisió per controlar la correcció de la síntesi. Per a Descartes, la raó és la facultat que ens distingeix com a éssers humans i l'eina clau per arribar a veritats fiables. A través de la raó, podem superar els enganys dels sentits i establir un coneixement ferm i clar.

És una guia universal i comuna a tots els humans, però cal aplicar-la correctament mitjançant el mètode cartesià. Sense un mètode, la raó pot extraviar-se en prejudicis o arguments erronis. El rol de la raó en el mètode cartesià és ser la base i la brúixola que guia cada pas: - Ens ajuda a qüestionar el que sabem. - Ens permet analitzar i organitzar les idees. - Ens condueix cap a veritats clares i fiables. 3.3 DUBTE METÒDIC Ja amb el mètode creat cal assegurar-nos que és aplicable a altres àmbits a banda de les matemàtiques, per tant, cal intentar trobar coneixements INDUBTABLES.

- Sabem que el primer pas de Descartes és l'evidència, partir de coneixement indubtable, però per arribar-hi cal un pas previ: dubtar i rebutjar com a fals allò que ens pugui generar qualsevol dubte, per menor que sigui, fer el que es coneix com a dubte metòdic. De què dubta? 3.3.1 ELS SENTITS Sovint ens enganyen (per exemple, il·lusions perceptives, al·lucinacions), però no dubtem de l'existència dels cossos físics, sinó de la veracitat del coneixement sensible dels cossos. 3.3.2 CONFUSIÓ SOMNI VIGÍLIA No podem distingir amb claredat el somni de la vigília: estar desperts o somiar que ho estem. - Contràriament a dubtar dels sentits, aquest posa en dubte l'existència mateixa dels cossos.

- I si la vida és un somni? Tots els pensaments que em venen al cap estant despert també ho fan quan dormo, de manera que no puc estar segura que res que "hagi entrat al meu esperit" sigui veritat. - Ara bé, això no posa en dubte les proposicions matemàtiques (2+3 encara dona 5). Fins ara ens han "caigut" com a font de coneixement els sentits i els cossos físics (per tant la realitat externa). 3.3.3 LA RAÓ No podem suposar que el pensament racional no té errades, sovint ens confon en els raonaments més elementals. - I les veritats matemàtiques, que fins ara semblaven totalment indubtables?

Hem de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança en la pròpia raó: no puc dubtar racionalment que l'enunciat "2+2=4" sigui vertader, però és que el que em proporciona l'evidència és el funcionament de la meva raó - Podem realment afirmar que no hi ha un geni maligne, astut, enganyós i poderós, que distorsiona la nostra raó per tal de confondre'ns? - La reformulació actual d'aquest dubte seria el cervell en un cub. Al cap i a la fi, no tenim manera de comprovar que no som un cervell en un cub al qual, un científic, està estimulant per tenir totes les experiències que tenim.

- També en seria un exemple la realitat virtual, el cervell reacciona com si passés. "Cauen" sentits, realitat externa i tot allò que fins ara s'ha considerat veritat (qualsevol coneixement racional). Cal aclarir que el dubte de Descartes no és un dubte com el dels escèptics, el contrari. És un pas preliminar i necessari per aconseguir el coneixement. - És un dubte "fingit" que va contra els escèptics. Dubtem per després eliminar dubtes. - És un dubte universal, s'aplica a totes les coses i coneixements dels quals es pugui dubtar. - És un dubte teòric, no s'estén a la vida pràctica ni conducta moral.

- És un dubte provisional, examina tots els coneixements per avaluar-ne la veracitat, no per substituir-los per uns de nous. Quina és la solució que proposa descartes davant aquest dubte? 3.3.4 OBTENCIÓ D'UN PRINCIPI INDUBTABLE Hi ha alguna veritat que no pugui posar-se en dubte? Sí, i a partir d'aquest es reconstrueix TOTA la filosofia. - Dubto de la veracitat d'allò que veig i d'allò que penso; no puc saber si allò que penso és vertader, però si mentre dubto, no puc dubtar que estic pensant. - PENSO, PER TANT, EXISTEIXO Aquesta proposició NO es pot negar, el sol fet d'intentar-ho fa que la confirmem. No podem dubtar que dubtem, i tampoc pensar que no pensem.

- Dubtem del contingut del pensament, però no del pensament com a tal. St Agustí d'Hipona diu una cosa similar: Si m'enganyo existeixo, qui no existeix no pot enganyar-se. Existeixo si m'enganyo. L'obtenció d'aquesta veritat NO es tracta d'una deducció, sinó d'una intuïció: intueixo clarament i distintament que hi ha una connexió necessària entre pensar i existir. Pensar = QUALSEVOL activitat psicològica o QUALSEVOL contingut mental del qual som conscients, com suposar, recordar, imaginar, sentir…

A partir d'aquí: 3.3.4.1 EVIDÈNCIA COM A CRITERI DE VERITAT Havent arribat a aquesta raó indubtable a través del mètode (el mateix que s'aplica en matemàtiques) Descartes descobreix que el criteri de veritat és l'EVIDÈNCIA. El que fa que aquesta preposició sigui verdadera és que és evident (aquesta veritat, cogito, es converteix la veritat modèlica). - Qualsevol preposició evident serà igualment vertadera. El criteri de veritat coincideix amb la primera regla del mètode cartesià (dubtem, arribem a una preposició de la qual no dubtem, construïm). - Reconstrueix tot l'edifici del coneixement té el seu fonament en el "Jo".

- La realitat ja no és la realitat per si mateixa sinó que és la realitat tal com jo la conec. Sóc jo qui dubta, jo percebo, jo imagino… 3.3.4.2 SUBJECTIVISME Fins a Descartes un filòsof podia explicar com era la realitat i derivar-ne una teoria del coneixement; a partir de Descartes es produeix un gir que fa impossible que ningú no pensi la realitat com a quelcom independent del meu coneixement. - S'inicia, per tant, l'era del subjectivisme El subjectivisme també és el punt de partida de l'existencialisme: moviment filosòfic que situa l'existència humana en el centre de la reflexió.

No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Primera meditació metafísica extreta del dubte metòdic: - En la infantesa acceptem la opinió com a saber - acceptem falses creences com a veritables i això cal ELIMINAR-HO. - Cal FONAMENTAR EL SISTEMA DEL SABER 3.4 SUBSTÀNCIES En la descripció de les substàncies s'elimina el dubte que s'havia plantejat en el dubte metòdic.

Veurem que: - Encara que les coses generals puguin ser imaginàries, cal admetre que hi ha coses simples i universals que existeixen (aritmètica, geometria: tant despert com adormit 2 +3=5) - Cau la hipòtesi del Déu enganyador: Déu és summament bo i seria contrària la seva bondat que jo sempre m'enganyi 3.4.1 SUBSTÀNCIA PENSANT (RES COGITANS) - 2a meditació metafísica Què soc? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? Una cosa que entén, dubta, afirma, nega, vol, no vol, sent… Totes aquestes coses pertanyen a la nostra substància, a la nostra ànima - formada per enteniment, voluntat, imaginació i sensibilitat.

- El JO no depèn de res material per ser conegut - Distinció ment-cos: dualisme - Aquest dualisme fa aparèixer un problema: com es relacionen les dues substàncies? - El pensament és un atribut que em pertany. EXISTEIXO MENTRE PENSI - Soc JO qui dubta, qui entén, qui desitja, qui sent, qui percep - subjectivisme Dins la ment tenim idees: - Adventícies: venen de fora, de la realitat material. - Fictícies: fruit de la imaginació. Realitat aparent. - "Mix" d'idees adventícies. - Innates: totes les ments contenen de manera inherent idees com ara Déu (= substància infinita, eterna, immutable… per la qual jo i totes les altres coses han estat creades).

- No les hem vist ni són fruit de la imaginació. - Quin és el seu origen? Déu. No pot ser que la nostra ment imperfecta creï un concepte perfecte i tampoc és una idea adventícia. A partir d'aquest raonament de l'origen d'idees innates estem comprovant l'existència de Déu. - Alguna cosa perfecta pot tenir l'atribut de no existir? No - Alguna cosa perfecta pot ser malvada? No - Alguna cosa perfecta pot estar creada per la nostra ment imperfecta? No Per tant, elimina la hipòtesi del geni maligne, Déu existeix i no enganya. Amb això estem eliminant també el dubte en la raó. Arriba a Déu de manera molt diferent que, per exemple, St. Agustí. El darrer hi arriba per fe mentre que Descartes ho raona.

3.4.2 SUBSTÀNCIA DIVINA (RES DIVINA) - 3a meditació metafísica Per provar l'existència del món extern i del meu cos, és necessari demostrar que la hipòtesi del geni maligne és falsa. Això s'aconsegueix provant l'existència de Déu. - Això ho ha fet raonant a partir de les idees innates - i acabem extraient el coneixement que Déu ens implanta aquestes idees i que Déu és garantia de veritat (confirma la validesa de les regles del mètode i l'evidència).

3.4.2.1 DÉU, GARANTIA DE VERITAT A partir de l'existència de Déu extraiem el coneixement que Déu és garantia de veritat: Déu no ens pot enganyar perquè la naturalesa divina és incompatible amb l'engany - enganyar implica tenir defectes, i Déu no en té. Les idees són vertaderes perquè Déu és. Aquest raonament ha estat font de polèmiques, pot arribar a un cercle viciós. Descartes cau en una argumentació circular: prova l'existència de Déu a partir del criteri de l'evidència i certifica la seguretat d'aquest criteri a partir de l'existència de Déu. 3.4.3 SUBSTÀNCIA MATERIAL (RES EXTENSA) Recuperem la confiança en la raó i refutem la hipòtesi del geni maligne. Què queda?

Demostrar l'existència de les coses corpòries del món (somni-vigília). - Recorre a la bondat i veracitat de Déu. - Tinc sensacions que suposadament provenen dels objectes exteriors. - Tinc una forta inclinació (evidència?) a pensar que aquestes sensacions s'originen en coses materials, no són productes de la meva imaginació. - Venen independentment de la meva voluntat. - Déu no les posa a la meva ment.

- Déu seria enganyador si permetés que jo cregués erròniament que els objectes materials fossin reals si no ho són (ara bé, mentre que les idees no poden ser falses, els JUDICIS PODEN ser falsos - un error de judici seria pensar que les coses que hi ha en mi són les mateixes que les que hi ha fora). Déu = última garantia que les coses materials, i altres pensants existeixen. 3.4.3.1 EXTENSIÓ Sabem que les percepcions sensibles tenen una causa objectiva, però quina és aquesta causa? Com és el món material? - La concepció cartesiana del món física ens indica que només una qualitat primària és objectiva, real, existent en l'objecte.

Aquesta qualitat és l'extensió, que inclou: - Magnitud - Forma / figura - Moviment - Repòs - També trobem les qualitats secundàries, subjectives, que no formen part de l'objecte sinó del subjecte que les percep, són modificacions de la consciència: color, so, duresa… Qualsevol d'aquestes pot ser suprimida sense que desaparegui el cos. El món de qualitats primàries, definit per l'extensió, es pot analitzar i és susceptible al tractament matemàtic FÍSICA MECANICISTA (de fet, quan parla del cos humà explica que es pot deduir el funcionament a través de l'estructura, no cal una ànima motriu).

- L'univers físic està format per partícules materials que interaccionen segons certes lleis (com inèrcia o acció reacció). L'extensió és quantificable. - La física cartesiana és una física teòrica / racionalista, dedueix les lleis a partir de la deducció (i no a partir de l'observació empírica). - Obtenim respostes a través de la raó matemàtica, coneixem el que es pot traduir a llenguatge matemàtic. 3.4.3.2 FÍSICA RACIONALISTA Parlem de física racionalista perquè es basa en la deducció racional a partir d'uns quants principis metafísics i un nombre de lleis del moviment de la matèria. - L'EXPERIÈNCIA NO JUGA un paper important, els principis i lleis es dedueixen.

- Les deduïm perquè les lleis naturals són les lleis matemàtiques gravades en la naturalesa per Déu, i per tant són: UNIVERSALS, NECESSÀRIES, VERTADERES (depenen de la voluntat divina. - L'Univers té una estructura matemàtica i la raó humana és capaç de conèixer les lleis matemàtiques, hi ha una relació entre naturalesa i raó.

Amb això desapareixen els conceptes qualitatius propis de la física aristotèlica i de la concepció màgica de la tradició platònica (com món sublunar i supralunar, naturalesa impulsada per les forces animades…) Quarta meditació: - El coneixement de JO i de DÉU és superior al de les coses externes - Déu no pot ser enganyador: puc tenir coneixements vertaders sobre el món - L'error depèn de mi, la seva causa no és Déu.

Déu m'ha creat amb l'opció d'error - Les causes de l'error són l'enteniment i la voluntat, no retinc la meva voluntat dins els límits de l'enteniment - DUALISME: no només existeixo com una cosa que pensa, tinc una idea de naturalesa material 3.4.4 RELACIÓ ENTRE SUBSTÀNCIA PENSANT I MATERIAL Descartes és dualista (dualisme psico-físic), els humans estem formats per dues substàncies completament distintes: - Pensant: jo, ment, consciència, ànima - Extensa: cos Altres dualistes: - Plató: cos presó de l'ànima, unió accidental. - Aristòtil: ànima = forma o acte // cos = substrat o potència. Un sense l'altre no poden ser-hi, unió substancial.

L'ànima NO és el principi vital (recordem, mecanicista, el funcionament del cos es pot explicar sense una ànima motriu). - Per tant, el cos funciona com un autòmat / mecanisme de rellotgeria. Els animals són simples màquines, no poden pensar, sentir, actuar amb llibertat… Precisament perquè no tenne el segon componenet que tenim els humans. - En canvi, els humans tenim, a més d'un cos mecànic, una ànima racional. Apareix el problema: com es relacionen? - Descartes rebutja la unió accidental i la substancial. - Reconeix que estan separades i són entitats molt diferents, però alhora hi ha una interacció, estan molt units. - Com?

L'ànima NO és el principi vital del cos, junts o separats els dos elements existeixen. Llavors la funció de l'ànima passa a ser introduir llibertat i voluntat (per això no funcionem com animals). Podem pensar que són com el pilot i la nau, el pilot no forma part de la nau, però té els coneixements per fer-la funcionar. - L'ànima experimenta els moviments del cos a través d'unes partícules anomenades esperits animals, i alhora el cos obeeix ordres de l'ànima. Es relacionen en la glàndula pineal (única part del cervell que no és doble). - Resol el problema dient que la glàndula pineal és alhora pensant i extensa.

Aquest dualisme que proposa és un pas important perquè es passa a permetre estudiar anatomia, obrir, fer autòpsies… S'eliminen obstacles tradicionals religiosos (l'ànima ja no s'està "pertorbant"). Molts dels seus contemporanis NO hi estan d'acord, ha resolt un problema metafísic amb una solució física. 3.5 CARTESIANISME Moviment filosòfic i cultural iniciat per Descartes. Intenten proposar solucions que troben més adients a la qüestió de com es relacionen res extensa i res cogitans. Descartes: ment és la causa que el cos faci A o B. 3.5.1 MALEBRANCHE: OCASIONALISME No hi ha comunicació entre les dues substàncies si no és mitjançant la intervenció de Déu.

- Voler aixecar la mà no provoca l'acció, sinó que voler aixecar la mà és l'ocasió perquè Déu produeixi, amb el seu poder infinit, el moviment de la mà. Substitueix la causa (ment causa el cos) per ocasió: pensaments immaterials són l'ocasió perquè Déu causi els canvis desitjats en la substància material. Només Déu té l'eficàcia, el poder d'actuar éssers creats per Déu són ocasions per les quals Déu dona forma al món. 3.5.2 SPINOZA: MONISME PANTEISTA Substància = cosa que existeix de tal manera que només té necessitat de si mateix per existir.

- Quan Spinoza analitza aquest concepte veu que per ell, substància creada és una contradicció, de manera que elimina ment i cos del conjunt de substàncies. - Només hi ha 1 substància: Déu, de la qual depenen el pensament i la matèria. Desapareix el problema d'establir una relació entre substàncies, només 1, Déu (o també li podem dir naturalesa). - Substància divina: cosa que existeix de tal manera que només té necessitat de si mateix per existir. La substància divina manifesta la seva essència de moltes maneres, té molts atributs.

- Atribut: d'entre tots els atributs (característiques) que pot tenir la substància en coneixem dos: atribut de pensament (Déu és una substància pensant) i d'extensió (Déu és una cosa extensa, és tot, és el món material - panteisme) - Mode: éssers particulars, modificacions de la substància divina. - Ments individuals = modes de la substància sota l'atribut de pensament - Cossos concrets = modes de les substàncies sota l'atribut de l'extensió. 3.6 MORAL PROVISIONAL DE DESCARTES Descartes ha establert un mètode que li permet, amb la raó, arribar a coneixements veritables. Ara bé, en moral (àmbit d'acció, de valors i decisions), trobem certeses? NO. No sabem al 100% si el que fem és correcte.

- De totes maneres, viure és urgent, hem de prendre decisions: el que no podem fer és suspendre el judici teòric, perquè no decidir ja implica decidir. - Amb aquest objectiu, elabora una guia que ens dona provisió, aliments, raons per l'acció. - Per què és important? Perquè les nostres accions donaran sentit a la vida, ens portaran o ens trauran felicitat. Ètica: culminació del saber. Descobrir els principis que haurien de regir tota vida humana (els valors) i les regles segons les quals caldria conduir-se (màximes morals). Aquests valors i imperatius morals garanteixen el sentit de la vida humana i que, per tant, constitueixen el saber que més importa a l'home.

- El fet que l'ètica és la culminació del saber ho comparteixen amb moltes altres escoles de pensament, com ara els estoics. Regles morals: consells per guiar l'acció 1) Fins que no es disposi d'una ètica racional definitiva, obeir lleis i costums del lloc on visquis, SEMPRE QUE siguin sensates (és preferible això que deixar de prendre decisions i esperar a que les situacions passin o que . En matèria religiosa, recomana practicar i ser fidel a la religió en què, des de petit, havia estat format.

- NO es tracta de ser conformista, es tracta de ser prudent: no trencar amb allò que es té mentre no es disposa de res de més segur i sòlid - En cas de dubte, observar com resolen aquella mateixa qüestió els més assenyats (assenyats vol dir moderats, rebuig de l'excés i aproximació al terme mitjà - com Aristòtil). 2) En qualsevol cas, i per molt insegur que s'estigui en la decisió que cal prendre, ACTUAR (no paràlisi i inacció). És millor equivocar-se que no actuar (viure és urgent). Un cop s'ha pres una decisió, mantenir-s'hi ferms i no rectificar (a no ser és clar, que es rectifiqui perquè es tinguin raons realment indefugibles per a fer-ho).

3) Reconèixer que és més fàcil canviar els desitjos propis que no el món. - Molt semblant a estoïcisme: Un home ha de tenir cura d'allò que depèn d'ell, i no desesperar-se per allò que no en depèn. Posar la felicitat en mans d'alguna cosa que resta més enllà del nostre poder i de la nostra exclusiva influència, és desassenyat. Si hem fet tot el que havíem de / podíem fer, lamentar-nos és inútil. 4) Síntesi de totes: fer ús de la raó i la saviesa per escollir quin tipus de vida i professió volem fer. Tot i no tenir evidències en l'àmbit de l'acció, la por, dubte, opinions… ens poden congelar. I no ho podem permetre, viure és urgent. 5.

EMPIRISME "Tot el coneixement deriva, en l'última instància, de l'experiència sensible, sensacions externes, o estats psicològics interns. - Empirisme psicològic (inici coneixement és experiència sensible) - NO idees innates - Coneixem idees / percepcions, no directament la realitat sinó idees sobre aquesta (coincideixen amb racionalisme). - Sentits són l'únic criteri per decidir veritat o falsedat d'una proposició sobre els fets. També aplica que si no podem assignar una experiència sensible a un pensament, cal rebutjar-lo. - Newton ocupa el lloc de la física cartesiana (es basa en el que observa).

5.1 JOHN LOCKE (pare de l'empirisme) Antecedents: - Veiem semblances amb la figura d'Ockham - Accepta algunes tesis de la filosofia racionalista de Descartes: - No coneixem directament la realitat, sinó idees que la reflecteixen. No hi ha límits al coneixement humà (per altres empirismes com Hume, sí). 5.1.1 ORIGEN DE LES IDEES Origen del coneixement: experiència sensible (REBUTJA les idees innates). - Analitza d'on provenen - del consens de la humanitat. En primer lloc, diu que el consens no necessàriament s'ha d'explicar amb l'innatisme de les idees i a més dubta d'aquest mateix acord / consens. Naixem com una taula rasa, no escrita, l'experiència sensible va gravant coneixements.

Classificació de les idees: - Simples: directes: sensació i reflexió. - Complexes: conjunt d'idees simples. En obtenir-les hi participen la memòria, imaginació… Per exemple, idea de substància: un cert nombre d'idees sempre apareixen juntes i si pertanyen a una sola cosa se les acaba designant per un sol nom. 5.1.2 SUBSTÀNCIA Qualitats primàries: objectives i inseparables de l'objecte Qualitats secundàries: subjectives, no s'assemblen al cos que representen. Forma d'una poma seria primària, però no el color groc i el gust dolç. No hi són, simplement hi són com a capacitat o poder de causar aquestes sensacions.

Quan unes sensacions se'ns presenten de manera regular, la ment les acaba agrupant i produint la noció de substància. La coneixem directament com a tal? No, la substància és una creació de la ment. - Locke NEGA l'existència de substàncies materials, simplement remarca que no tenim un coneixement directe / immediat. Només un d'inferit. Pel que fa a la res cogitans, la coneixem tal com afirma descartes: per intuïció. Així com Déu: el coneixem per demostració (deducció) a partir de proposicions conegudes per intuïció. - Afirma que demostració i intuïció són coneixements superiors al coneixement empíric.

És el coneixement del món material el que canvia respecte els racionalistes, el coneixem a través de sensacions, que tot i no ser tan certes com els altres dos, mereix rebre el nom de coneixement. 5.2 GEORGE BERKELEY Per Berkeley afirmar que hi ha substàncies materials és la porta oberta a l'entrada d'idees falses, que poden posar en perill la doctrina del cristianisme (creença de l'existència de la matèria, primer pas cap a l'ateisme).

La seva filosofia se centra a elaborar un discurs racional que expliqui coherentment la realitat tot eliminant el concepte de matèria (el concepte filosòfic de matèria - com Aristòtil la va definir, substrat etern, inanimat, sense lògica al qual s'hi van unint les formes). 5.2.1 ORIGEN DEL CONEIXEMENT El coneixement prové d'experiències sensibles: les idees provenen concretament d'agrupacions continuades d'experiències sensibles. Hem eliminat una matèria externa que "marca" el que coneixem, que és de manera objectiva, ens quedem només amb informació qualitativa que en ser percebuda obtenim coneixement. - En què es diferencia de Locke?

Per Locke extraiem conceptes abstractes de les coses, en canvi, per Berkeley totes les qualitats, tant primàries com secundàries, són subjectives (tots tenim idees diferents del que és tenir parella, i probablement no coincideixen). - Per Berkeley les idees abstractes no existeixen, són il·lusòries. Per tant, si no hi ha una substància que sigui independent a la percepció, els cossos materials tampoc existeixen. Ens quedem només amb res cogitans i res divina. 5.2.2 SER ÉS SER PERCEBUT Què són els cossos materials? No són més que percepcions. - En els continguts de la nostra ment s'acaba tot. 5.2.3 ELS ESPERITS I DÉU Només existeixen les idees que tenim de les coses, no les coses en si.

Llavors on existeixen les idees? Es donen en els esperits o ments. - D'on prové la regularitat dels fenòmens observats? Com s'explica la coherència amb què s'esdevenen idees en la ment? Per Berkeley, és la ment de Déu la causant d'una realitat aparentment estructurada. En la realitat hi trobem: ments i les seves idees i l'Esperit infinit de Déu. 5.3 DAVID HUME - empirisme radical Elimina residus racionalistes de Locke i metafísics de Berkeley. La filosofia de Hume és la reacció més coherent i estructurada al racionalisme.

5.3.1 OBJECTIU DE LA FILOSOFIA DE HUME Que el coneixement dels humans i la moral tinguin una sòlida base empírica a través de l'experimentació i l'observació (igual que fa Newton en física - extreu teories d'acord amb l'observació). - Els coneixements dels humans i com actuar són els més importants. Vol la mateixa certesa en lleis universals de l'àmbit humà que en ciències naturals. Mentre que racionalistes donen més importància a les formals, Hume prioritza les humanes. Com intentarà assolir aquesta certesa en ciències humanes? Primer analitzant els processos mentals pels quals s'adquireixen coneixements. Després, aplicarà aquests resultats a problemes metafísics i cartesians.

5.3.2 IMPRESSIONS I IDEES Construïm el coneixement a partir de percepcions (no tenim idees innates // empirisme psicològic), formades per: - Impressions (sensacions, passions, emocions): el que és percebut directament - Idees: còpies, imatges o reflexos de les impressions (principi de la còpia) que la ment manté a través de la memòria i imaginació. Les idees són més febles que les impressions, una idea només és confirmada quan es representa. 1r impressió, 2n idea. Les idees són còpies de la realitat, per Plató és el contrari!!

Alhora, eliminem totes aquelles paraules / conceptes que fan referència a una idea de la qual no en tenim impressions sensibles (termes buits), idees falses empirisme epistemològic. - Substància, ànima, ment, causalitat, llibertat… Perden importància, no es poden postrar empíricament. (Empirisme epistemològic sentits origen // Empirisme psicològic sentits límit) 5.3.3 MEMÒRIA I IMAGINACIÓ Les idees apareixen en la memòria segons el mateix ordre d'aparició de les impressions. En canvi, la imaginació pot relacionar les idees lliurement.

5.3.3.1 LLEIS D'ASSOCIACIONS D'IDEES La imaginació segueix unes pautes d'associacions d'idees: forces suaus que fan que unes idees s'uneixin naturalment amb unes altres, continguts mentals n'atreuen espontàniament d'altres. Ciències: - Formals: mates i lògica (lleis deductives, sempre aplicables) - Empíriques: naturals (variable d'estudi no són humans) i humanes. - Semblança: una idea ens fa pensar en la idea d'una cosa semblant - Contigüitat en el temps o espai: una idea ens fa pensar en la idea d'una cosa contigua - Causa i efecte (causalitat): la idea d'una causa ens fa pensar en el seu efecte o a l'inrevés.

- Aquesta relació és la més forta: - El coneixement dels fets es basa en l'observació. - No obstant això, realitzem suposicions sobre el futur i sobre el que passarà (no posem la mà sobre el foc perquè pensem que ens cremarem). La base de tot això és una inferència causal (foc = dolor). Al cap i a la fi, sabem amb certesa menys del que creiem (perquè una cosa hagi estat passant de certa manera fins ara no vol dir que es repeteixi. Per saber amb certesa cal percepció). 5.3.4 CLASSES DE PROPOSICIONS: - Relacions d'idees: proposicions que són vertaderes si les proposicions de les quals parteixen també ho són necessàriament (analítiques).

- Coneixements universals, sobretot proposicions matemàtiques. - Ex: el tot és més gran que les seves parts. - No requereixen experiència sensible, conegudes a priori. - Qüestions de fet: proposicions conegudes a partir de l'experiència (sintètiques), NO de l'anàlisi lògica. - A diferència de la relació d'idees és empíricament vertadera (i no racionalment) - Criteri de correspondència: és correcte si es correspon amb la realitat - requereixen impressions per ser confirmades. - Conegudes a posteriori dels fets. 5.3.5 CRÍTICA DE LA IDEA DE CAUSALITAT Aquesta relació té una gran importància tant en qüestions més bàsiques com en la ciència. D'on s'origina la idea de causa-efecte?

- Experiència: si una bola de billar es posa en moviment després de rebre l'impacte d'un altre creurem que la primera causa el moviment de la segona. - No obstant això, si no haguéssim vist mai casos semblants no pensaríem a priori que A provoca B. La repetició de determinades experiències ens porta a CREURE (no saber del cert) en el principi de causalitat i la creença del funcionament regular o uniforme: el que fins ara ha estat així serà sempre així. Tanmateix, aquesta creença està fonamentada? NO. - Causalitat és un raonament inductiu, conté en la conclusió més informació que en les premisses (particular a general). Cap impressió sensorial ens indica causa.

Per tal que acabem obtenint el raonament de què A causa B cal que: - A sigui anterior a B - A sigui contigu a B - A mantingui una connexió necessària a B Malgrat això, A pot ser anterior i contigu i no ser la causa de B. A pot semblar tenir una connexió necessària a B, però això només ens ho indica una conjunció regular, no implica causa i efecte. Aquesta crítica ens porta a un escepticisme: s'oposa al racionalisme i la física newtoniana. No és possible el coneixement de la realitat natural sobre observació. 5.3.5 CRÍTICA DE LA IDEA DE SUBSTÀNCIA - Substància material: és impossible conèixer com és realment el món d'objectes físics al marge i independentment de les impressions que en tenim.

- No podem dir res de la realitat més enllà dels objectes, estaríem simplement suposant - estem condemnats a creure. - Semblant a la crítica de Berkeley cap a Locke. - Substància material és una noció que tenim quan apareixen agrupades certes impressions, la ment acaba imaginant que provenen o són l'efecte d'una altra cosa. - No sabem si podem conèixer els objectes tal com són, i fins i tot si realment existeixen: condemnats a creure. - La idea de material en Descartes i Locke prové d'una inferència causal, per això la critica d'aquesta manera, recordem la crítica a la causa.

- Substància pensant: - El jo no és més que un conjunt d'impressions: com calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions… - Reunides però sense identitat. - Per tant, el jo, l'ànima, la ment, no és quelcom que podem conèixer, no tenim impressions - la idea que en tenim s'origina en la memòria. Com es forma la identitat personal és quelcom que s'escapa de les seves capacitats, "sol·licita el privilegi de l'escèptic i confessa que és massa complicat". - La idea del jo en Descartes i Locke prové d'una intuïció, la refuta afirmant que no hi ha una impressió que ens porti al jo. - Substància divina: - No hi ha una impressió sensible que es correspongui a Déu.

- No es pot demostrar racionalment l'existència de la divinitat. - En general, s'ha intentat justificar a partir d'una inferència causal - naturalesa perfecta i regular, la causa un ésser així. 5.3.6 ESCEPTICISME - La filosofia de Hume culmina en l'escepticisme: però un de moderat i fructífer. - Cal limitar les investigacions humanes als temes més ben adaptats a la poca capacitat de l'enteniment humà. - Evitar trobar punts morts, cal limitar-se al coneixement abstracte, matemàtic i a les qüestions de fet (coneixement empíric). FILOSOFIA MORAL DE HUME - emotivisme moral Hume NO accepta el racionalisme moral, que inclou no només a Descartes, sinó a molts autors previs. Per què?

- Segons el racionalisme la raó pot conèixer les lleis de la naturalesa, i d'acord amb aquestes jutjar si una acció és moral o no. - Segons el racionalisme, moralitat = conjunt de judicis (de la raó) que aproven o rebutgen conductes. - Per Hume la raó busca la veracitat o falsedat de relacions entre idees i qüestions de fet. La moral no és una qüestió de fet perquè no és una cosa inherent en els objectes (una cosa per si sola no és bona o dolenta), tampoc és una relació d'idees (relacionant idees no tenim valoracions morals). - Per tant, reformulem el que és un judici moral una VALORACIÓ. Hume parla de l'emotivisme moral: són les emocions i els sentiments els que guien l'acció moral.

- Els sentiments i no la raó ens fan aprovar o condemnar les nostres motivacions i accions i les dels altres. No SABEM si una cosa és bona o dolenta, ho SENTIM. - Aprovació: just, correcte, ens apropa a la felicitat, benestar (solidaritat, honestedat) - Rebuig: injustícia, infelicitat, inútil (agressivitat, mentida, egoisme Quin és el sentiment moral més primari? - La humanitat!! Totes les persones sentim la mateixa aprovació o rebuig davant certs fets, tenim els mateixos sentiments MORALS primaris. La moral depèn d'un sentiment intern, que és universal i que en tot cas, està condicionat per la vida social i comunitària. Això explicaria l'ampli consens sobre els judicis morals més bàsics.

TOTS cerquem la felicitat i el benestar i evitem el dolor i la misèria (semblant a Epicur). L'experiència estètica també fa referència a sensacions i emocions. Judicis morals i estètics coincideixen en l'origen emocional o sentimental, es deuen a la felicitat. Què li queda a la raó en la moral? Habitualment la raó fa relacions entre el que hauria de ser (moral) i el que és (fets), això és una fal·làcia naturalista. - Cal examinar atentament argumentacions que usen descripcions o judicis de fet per fonamentar valoracions o judicis morals, perquè aquests no es poden relacionar.

- La raó s'ocupa de fets, però no ens pot fer escollir cap opció determinada: sentiments i emocions ens empenyen a actuar i determinen les nostres eleccions personals. Sentiments decideixen sobre la bondat o maldat, la raó pot intentar determinar si les conseqüències d'una conducta són beneficioses o perjudicials. També té un paper auxiliar: mostra els mitjans més adequats per a la consecució d'una fins.