Plató: A la recerca de la ciutat ideal

I 120 flashcards i 80 preguntes més al document.

Text del document

Plató A la recerca de la ciutat ideal El dualisme platònic La teoria dels dos mons El coneixement en un món canviant La realitat es mostra en moviment constant, plena de coses diverses i múltiples, que no perduren i que canvien constantment. El coneixement és quelcom ferm, únic, immutable (tenim idees de les coses, que no canvien i que es mantenen estables). Plató intenta conciliar les opinions anteriors (Heràclit i Parmènides) sobre l'essència de la realitat. Heràclit Parmènides Com és possible? Plató intenta donar resposta al fet que, malgrat el canvi constant que experimentem, sembla que podem conèixer les coses i distingir-les les unes de les altres.

També vol trobar la manera de justificar que certs valors com l'honestedat, la justícia o la bondat són absoluts (no relatius) i, per tant, independents dels homes i de la seva opinió. Vegem-ne exemples multiplicitat Com pot ser que dos gossos de dues races diferents en diem que són la mateixa cosa? multiplicitat O dues taules? Què fa que, tot i la diversitat, a totes elles les distingim com a "taula"? canvi I les coses que canvien? Què fa que una persona sigui la mateixa persona malgrat el canvi constant que experimenta? O un arbre al llarg de les estacions de l'any, que tot i les grans diferències que presenta, sempre diem que és el mateix arbre. canvi El món es troba en moviment constant.

Com podem saber que una cosa és si mai roman al mateix lloc ni de la mateixa manera? moviment Existeixen els valors com la bondat, o la justícia, més enllà de les accions humanes particulars? Què ens permet distingir una acció bona d'una altra que no ho és? Com se soluciona aquesta paradoxa? Com que només podem tenir coneixement d'allò que és definit, que no canvia i que es manté sempre de la mateixa manera, és necessari que existeixi una realitat que es mantingui immutable una REALITAT EN SI. Les coses que estan en continu canvi i moviment no es poden conèixer. Només es poden conèixer coses delimitades, definides, acabades, que es mantenen. Si tot canvia sense parar, no hi ha coneixement.

Les coses que existeixen en si no canvien ni presenten moviment. Si existeix el coneixement, aleshores és necessària l'existència d'una realitat en si. Existeix el coneixement. Per tant, existeix una realitat en si. L'existència del món de les Idees A més de l'existència del món material o món sensible, existeix un món intel·ligible o món de les Idees. El món de les Idees és: Immutable i etern. On resideixen les idees de les coses. L'única realitat que ens pot oferir un coneixement real i autèntic. Principi, causa i essència de tota la realitat. Dualisme ontològic A rmar l'existència de dues realitats diferents.

En el cas de Plató: MÓN DE LES IDEES MÓN SENSIBLE El món sensible és una còpia del món de les idees. Les coses del món sensible participen de les idees (volen "assemblar-s'hi").

Característiques dels dos mons Món de les Idees Món sensible Realitat invisible Realitat visible Imperceptible a través dels sentits, només perceptible a través de la raó Perceptible a través dels sentits Unitat, autenticitat, immutabilitat Canvi, moviment, pluralitat i imperfecció Realitat en si, formes pures i perfectes Realitats particulars Objectes autènticament reals Objectes de l'opinió "Ser etern que no neix mai" "L'ésser que neix i mor però que no existeix mai realment" Exemple: La Justícia Exemple: els actes justos Plató 1 Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que té una forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admet en si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en una altra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que sols l'enteniment pot contemplar.

Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: és semblant a la primera, però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida; és accessible a l'opinió unida a la sensació. Plató, Timeu 52 a-b El concepte platònic d'Idea No confondre el concepte platònic d'Idea amb el signi cat contemporani (constructe en la nostra ment). Les Idees platòniques NO es troben en la ment humana, sinó que habiten el Món de les Idees. Existeixen per si mateixes fora de l'espai i del temps Una Idea és una entitat universal, immortal, eterna, única, immutable i perfecta. Constitueixen la realitat en si o autèntica realitat.

Són causa de l'existència de totes les coses i la seva nalitat (les coses volen assemblar-se a les idees, participen de les idees; com més s'hi assemblen més hi participen). Constitueixen l'essència de la realitat. Arquetips o models de les coses. Plató 2 - L'essència (ousía) en si de l'ésser de la qual donàvem raó a preguntar i respondre, potser es troba sempre de la mateixa manera i en idèntica condició, o ara és d'una manera, adés d'una altra? L'igual en si, el bell en si, el que cada cosa és en si, tot allò que realment és, admet alguna vegada qualsevol mena de canvi?

O el que són cadascuna d'aquestes realitats en si, que tenen una forma (eidos) única, es manté sempre idèntic i en les mateixes condicions, i mai ni enlloc ni de cap manera no accepta cap variació? - És necessari -va dir Cebes- que es mantinguin idèntiques i en les mateixes condicions, Sòcrates. Plató, Fedó, 78d-79a. Jerarquia de les Idees i la Idea de Bé No existeixen idees de totes les coses, només aquelles sense les quals no existiria res. No totes les idees són iguals, n'hi ha de més "importants". Les idees es troben ordenades en funció de la seva essència. Aquests ordre és el que fa possible tota la realitat.

Per això la idea última/primera és la Idea de Bé (que en grec vol dir ordre). La idea de Bé és última causa i finalitat de tota la realitat. La realitat és gràcies al fet que es troba ordenada, i tot tendeix a aquest ordre o Bé. La Idea de Bé A la idea de Bé només s'hi pot accedir a través de la raó. Només aquells que l'hagin coneguda sabran quina és l'autèntica essència de la realitat. La resta viuen «somniant i dormint» no són conscients de com és realment la realitat. Només qui coneix la idea de Bé serà capaç d'actuar correctament i ser un bon ciutadà.

Només qui conegui la idea de Bé podrà governar justament la ciutat (el lòsof-rei), ja que serà l'únic capaç de traslladar l'ordre ideal a la realitat sensible: ordenar la ciutat tal i com la idea de Bé ordena el Món de les Idees.

Plató 3 (...) És aquesta doncs la meva manera de veure la qüestió: en el món cognoscible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, però cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu sobirà; en el món intel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d'intel·ligència, i que cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública. Plató: República, VII El concepte de participació Les coses particulars existeixen en tant que participen de la seva Idea.

Participar, en aquest sentit, vol dir ser còpia o voler-se assemblar a la Idea. Tota la realitat sensible participa del Món de les Idees (n'és una còpia) cavalls particulars idea de cavall Cada cavall particular participa de la idea de cavall Existeixen coses belles i podem distingir la bellesa en les coses perquè existeix la idea de bellesa o el bell en si i les coses belles en participen. Conèixer és recordar La teoria platònica del coneixement Com podem conèixer? Problema que planteja el dualisme ontològic Si el coneixement autèntic es troba en del Món de les Idees, però nosaltres habitem i ens trobem al món sensible, com podem conèixer l'autèntica realitat?

Com podem accedir al coneixement que ofereix el Món de les Idees? El coneixement com a record: l'ànima és qui coneix El coneixement racional és una funció de l'ànima (i no del cos). El lloc natural de les ànimes és el món de les idees. Allà ja han conegut totes les idees perquè estan fetes de la mateixa naturalesa. Però en un moment donat, cauen al món sensible i queden empresonades en un cos (teoria del soma-sema). El cos (soma) és una presó de l'ànima (sema). El cos, que a diferència de l'ànima és material, no té la facultat de conèixer la realitat.

Conèixer és recordar: el concepte de reminiscència L'ànima coneix les idees quan es troba al món Intel·ligible, perquè les pot "veure" directament. Un cop cau, oblida tot el que ha après. Quan, des del món sensible, coneix, simplement està recordant el que ja havia conegut prèviament al món de les Idees. El coneixement, per tant, és record (reminiscència). És una teoria innatista: a rma l'existència de coneixement previ al naixement. Les idees ja són "dins nostre" abans de néixer en el món sensible. Plató 5: El mite del carro alat Imaginem-nos, doncs, que [l'ànima] s'assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats.

Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d'una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d'animals de tir; aleshores, un d'aquests cavalls és bell i bo, i d'aquestes mateixes qualitats, mentre que l'altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable. Per consegüent, ara s'ha d'intentar explicar d'on prové que l'ésser vivent s'anomeni mortal i immortal. Tot el que és anima s'encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma, ara una altra.

Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l'Univers; però, quan ha perdut les ales, és emmenada ns que s'agafa a alguna cosa sòlida, on s'estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure's ell mateix a causa de la força d'aquella; aquest conjunt, anima i cos íntimament units, s'anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal. Plató, Fedre, 246 a-d Plató 6 Essent l'ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant la realitat d'ací com la de l'Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après: i per tant no és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses sigui capaç de recordar allò que evidentment ja sabia d'abans.

Perquè essent, en efecte, tota la natura homogènia, i en havent-ho après tot l'ànima, res no impedeix que qui recorda una sola cosa ( i això els homes ho anomenen aprenentatge ) descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d'investigar. Perquè investigar i aprendre, per tant, no són cap altre cosa que reminiscència. Plató: Menó, 81 a ¿Per quin mecanisme coneix l'ànima? La dialèctica En sentit socràtic, diàleg orientat a la recerca de la veritat. Per a Plató, és el fonament de la loso a: la tècnica de coneixement per excel·lència. Pensament que eleva les ànimes per comprendre la realitat.

Conversa de l'ànima amb si mateixa que permet puri car-la i fer-la passar del món sensible al món Intel·ligible. Procés de millora moral, d'ascensió. Característiques de la dialèctica platònica Tècnica d'investigació i no de demostració Coneixement no hipotètic Ascendent Positiva Racional Plató 7 De manera [...] que només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny el principi mateix, en el qual es con rma, i l'ull de l'ànima, realment tapat per una mena de llot bàrbar, l'estreba suaument i el fa pujar amunt: se serveix: a tall d'auxiliars i d'assistents, en la conversió, de les arts que hem resseguit [la matemàtica].

Sovint les hem anomenades "saber" a causa del costum, però els cal un altre nom, més clar que el d'opinió, però més fosc que el de saber; en algun lloc d'abans l'hem de nit com "re exió". Però em sembla que aquí no es tracta pas d'una discussió de noms, quan tenim davant una investigació de temes tan importants.

Plató, La República, Llibre IV, 441c - 442c Plató 8: La metàfora de la línia –Ara agafa una línia tallada en dues parts desiguals que representaran l'espècie visible i la intel·ligible,i torna a tallar cada part en dues parts també desiguals; així obtindràs d'una banda la part clara i de l'altra la fosca de cada espècie.En una de les seccions de l'espècie sensible,hi posarem les imatges; anomeno imatges,en primer lloc,les ombres,i després les gures re ectides en l'aigua i en tota superfície llisa, compacta i brillant, ¿m'entens? –Sí. –En l'altra secció trobaràs els objectes dels quals provenen aquestes imatges,és a dir, els animals, les plantes, les coses naturals i les que fa l'home.

–D'acord –¿Potser voldràs admetre,doncs,que les dues parts d'aquesta divisió tenen diferents graus de veritat,i que la relació de la còpia a l'original és la mateixa que la de l'opinió al coneixement? –No hi tinc cap inconvenient. –Vegem ara com dividirem la part intel·ligible. En la primera,l'ànima fa servir,com a imatges,les coses que abans eren imitades.A més,procedirà a partir d'hipòtesis,no per pujar al principi,sinó per baixar a les conclusions.En l'altra part va de les hipòtesis cap al principi independent.Ara prescindirà de les imatges tot procedint únicament amb les idees considerades en elles mateixes.

[...] –Aquesta és [els objectes matemàtics],doncs,la primera classe dels objectes intel·ligibles. Per arribar-hi,l'ànima ha de fer servir hipòtesis (no per arribar a un primer principi,perquè no pot anar més enllà de les hipòtesis que ha fet),i emprant com a imatges els objectes sensibles,que,per comparació les seves ombres i re exos són més clars. –Ja veig que et refereixes a la geometria i les ciències afins. [...] –M'has entès del tot.Aplica ara a aquestes quatre classes d'objectes les quatre operacions diferents de l'ànima: a la primera, el coneixement pur; a la segona,l'enteniment; la creença,a la tercera,i la conjectura,a l'última.

I concedeix a cadascuna d'aquestes formes de conèixer tanta evidència com els seus respectius objectes participen en la veritat, de manera proporcional. Plató,La República, VI, 510a-511e La metàfora de la línia Explica la seva teoria epistemològica fent servir una imatge que en faciliti la comprensió. Hi exposa la relació entre els diversos mons o tipus de realitats i els diversos graus de coneixement.

El mite de la caverna El mite de la caverna Els homes que viuen en l'engany El mite de la caverna Coneixement sensible Objectes del món sensible (realitat purament material) Els homes que viuen en l'engany El mite de la caverna Coneixement sensible Objectes del món sensible (realitat purament material) Els homes que viuen en l'engany L'esforç del filòsof que eleva la seva ànima a través de la dialèctica Objectes matemàtics El mite de la caverna Coneixement sensible Objectes del món sensible (realitat purament material) Els homes que viuen en l'engany L'esforç del filòsof que eleva la seva ànima a través de la dialèctica Objectes matemàtics El filòsof que ha arribat a la veritat El mite de la caverna Les Idees i la Idea de Bé Coneixement sensible Objectes del món sensible (realitat purament material) Els homes que viuen en l'engany L'esforç del filòsof que eleva la seva ànima a través de la dialèctica Objectes matemàtics El filòsof que ha arribat a la veritat Relació entre el mite de la Caverna i la metàfora de la línia Món de les Idees Món sensible Idees Intuïció (noesis) Objectes matemàtics Pensament (dianoia) Objectes físics Creença (pistis) Ombres i imatges Imaginació (eikasia) Coneixement (episteme) Opinió (doxa) Antropologia i ètica L'ésser humà: un compost de cos i ànima Concepció dualista de l'home: COS: part material, lloc natural del qual és el món sensible.

ÀNIMA: part immaterial, lloc natural de la qual és el món de les idees. La relació entre l'ànima i el cos és completament accidental. La immortalitat de l'ànima L'ànima existeix abans del cos i continua existint un cop el cos mor. Tenint en compte que l'ànima prové del món de les Idees, i que les pot conèixer, Plató a rma que la seva essència ha de ser anàloga (cal que s'assembli) a la de les formes pures de la realitat (les idees) i, per tant, és necessari que sigui eterna i immortal. Plató 9 L'ànima és immortal, perquè allò que es mou a si mateix és immortal, mentre que allò que mou una altra cosa i és mogut per un altre té un punt nal en el seu moviment i en la vida.

Per tant, només allò que es mou a si mateix i no se separa de si mateix continua movent-se constantment i és, a més, l'origen i el principi de moviment de les altres coses que es mouen. Ara bé, el principi no és generat, perquè per força tot arriba a ser a partir d'un principi, però el principi mateix, com a principi, no arriba a ser a partir de cap altra cosa. D'altra banda, si no és generat, tampoc no serà mortal, perquè si el principi morís, ja no naixeria res, vist que tot ha de néixer d'un principi.

Així, tot allò que es mou a si mateix és principi de moviment i no pot néixer ni morir; si no, el cel i tota generació caurien, s'aturarien i mai més no tindrien un principi a partir del qual poguessin tornar a ser. Un cop demostrada la immortalitat d'allò que es mou a si mateix, ja no tindrem inconvenient a admetre que l'essència de l'ànima consisteix justament en això. El cos, en efecte, que rep de fora el moviment, és inanimat; en canvi, allò que el duu a dins i el rep de si mateix és animat, perquè l'essència de l'ànima és això. Si això és cert, si allò que es mou a si mateix és l'ànima, per força haurà de ser no nascuda i immortal.

Plató: Fedre, 245cde La concepció tripartida de l'ànima Concepció de l'ànima com una realitat tripartida (formada per tres parts). Racional Ànima superior. Capacitat racional Virtut: prudència. Se situa al cap. Pròpia dels filòsofs Irascible Força i valor. Pròpia dels soldats. Se situa al pit. Virtut: valentia Concupiscible Instints i plaers bàsics. Virtut: moderació. Pròpia dels artesans. Se situa al baix ventre. Ètica platònica: Quan s'actua bé? Com sabem, l'ètica és la branca de la filosofia que s'encarrega d'esbrinar com cal viure per actuar correctament. És a dir, s'encarrega de pensar una forma de vida digne de ser viscuda. Investiga, per tant: a. El comportament humà b.

El criteri que permet distingir les accions bones de les dolentes Ètica platònica: La virtut L'areté (virtut) té relació amb allò que produeix un efecte positiu, allò que fa bé en una cosa. Preguntar per allò que fa feliç l'home, és preguntar per la virtut de l'home, preguntar per allò que el fa poderós, sa i feliç. L'ètica de Plató es basa -com en cas de Sòcrates- en l'intel·lectualisme moral. La bona vida es basa: en l'examen intel·lectual rigorós de les pròpies decisions.

allunyament de l'hedonisme Ètica platònica: La virtut La vida infeliç és conseqüència: d'errors lògics en el plantejament de les idees en deixar-se portar pels plaers Tot això condueix l'home a: tenir un caràcter dèbil, estar insatisfet, ser esclau de plaer i actuar injustament Ètica platònica: Quan s'actua bé? Un home actua justament o amb bondat quan manté l'harmonia i l'ordre i controla les funcions entre les parts de la seva ànima. Cada home actua correctament si practica la virtut que és pròpia a la part dominant de la seva ànima. L'home s'acosta, aleshores a la seva idea, a la seva autèntica identitat. La injustícia o maldat es produeix quan una part no es limita a la seva funció.

Els actes que són fruit de la prudència i del manteniment de l'ordre en l'ànima són bons i justos, en canvi els que no són justos i s'anomenen vicis. Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat. A la raó la prudència o la saviesa A la part irascible la valentia o el coratge A la part concupiscent la moderació o temperança A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat.

A la raó la prudència o la saviesa Consisteix en jutjar racionalment una situació i no actuar prenent riscos innecessaris. Estima i racionalitza els avantatges i desavantatges de qualsevol situació i pren la decisió correcta amb més probabilitat. A la part irascible la valentia o el coratge A la part concupiscent la moderació o temprança A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat. A la raó la prudència o la saviesa Consisteix en jutjar racionalment una situació i no actuar prenent riscos innecessaris.

Estima i racionalitza els avantatges i desavantatges de qualsevol situació i pren la decisió correcta amb més probabilitat. A la part irascible la valentia o el coratge A la part concupiscent la moderació o temprança A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat. A la raó la prudència o la saviesa A la part irascible la valentia o el coratge Consisteix en la fortalesa d'ànim per dirigir i mantenir les nostres decisions en la direcció adequada, vencent el temor i fugint de la temeritat.

És la força de voluntat per viure segons la prudència. A la part concupiscent la moderació o temprança A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat. A la raó la prudència o la saviesa A la part irascible la valentia o el coratge A la part concupiscent la moderació o temprança Consisteix en la capacitat de moderar i ordenar l'atracció pels plaers materials i procurar l'equilibri.

A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA Ètica platònica: Les quatre virtuts Plató estableix una virtut per a cada funció de l'ànima i una altra de general pròpia de l'ànima com a unitat. A l'ànima en general li és pertanyent la virtut de LA JUSTÍCIA La justícia consisteix en l'harmonia de l'ànima, és a dir, que l'ànima justa és aquella en la qual cada part realitza la seva funció de manera excel·lent i virtuosa, sense obstaculitzar-se entre elles. Ètica platònica: Les quatre virtuts L'obligació moral de l'home és ser just, viure conforme les tres virtuts i en harmonia amb la naturalesa. El criteri moral de les accions depen de la veritat.

La raó mostra allò que és veritat. És a dir, allò en virtut del qual una acció o llei és justa o legítima no és la convenció, sinó la Physis o naturalesa (iusnaturalisme), la qual és coneguda per la raó. Plató 10 La justícia, efectivament, no es limita a les accions externes dels homes, sinó que ordena el seu interior i no permet que cap part de l'ànima faci res que no li pertoca, i prohibeix que unes parts interfereixin en les funcions de les altres.

Vol que l'home ordeni les funcions que li són pròpies, que sigui amo d'ell mateix i que estableixi un ordre i concòrdia entre les tres parts tot fent que hi hagi un acord perfecte entre elles, igual que entre els tres tons extrems de l'harmonia, l'octava, el baix i la quinta i els altres tons entremig.

Un cop haurà lligat els elements que la componen a fi que de la unió resulti un tot ben ordenat, vol que l'home, tant si es dedica a acumular riquesa, a tenir cura del cos, a la vida pública o a la privada, anomeni just tot allò que crea i manté aquest bon ordre, i prudència, el saber que governa les accions; i que anomeni injust tot allò que destrueixi aquest ordre, i ignorància, l'opinió que governa aquest tipus d'accions. [...] Ara em sembla que hem d'examinar la injustícia.

¿Què més pot ser, sinó una sedició de les parts de l'ànima, que s'extralimiten entrant en el que no els incumbeix, usurpant atribucions que no els pertanyen; una insurrecció (revolta) de la part contra el tot que vol apoderar-se d'una autoritat que no li correspon, perquè per naturalesa ha d'obeir a allò que per naturalesa ha de manar? D'aquí, d'aquest desordre, d'aquest capgirament, neixen els excessos i la injustícia, la ignorància i la covardia: en un mot, els vicis. Plató, La República, IV.

El projecte polític de Plató: La ciutat ideal La ciutat ideal L'objectiu principal de la filosofia platònica és l'elaboració d'un sistema de govern o ciutat ideal, que doni a la resposta a la pregunta de com cal organitzar una ciutat i com cal que sigui l'educació d'aquells ciutadans que s'han d'encarregar de gestionar-ne el govern perquè aquesta ciutat sigui completament justa. Aquesta reflexió dóna lloc a la doctrina del filòsof-rei. L'isomorfisme entre l'ànima i la polis La polis és com l'ànima humana: està formada per parts (classes o estaments socials, els tipus de ciutadans).

Aquestes "parts" es poden ordenar a través de lleis racionals (i no democràtiques, ja que la justícia està per sobre dels interessos personals, històrics i contingents). Plató 12 Doncs escolta si té algun sentit el que ara et dic [...] perquè el que des del principi, quan fundàvem la ciutat, hem proposat que cal fer en tota circumstància, és precisament el que em sembla ser la justícia, o bé una certa forma d'ella. Proposàvem, per descomptat, i ho vam repetir moltes vegades, si ho recordes, que cadascú havia de tenir cura d'una sola cosa de les que afecten la ciutat, aquella per la qual la naturalesa li hagi donat més aptituds.

[...] I que certament la justícia és fer cadascú el d'ell i no dedicar-se a moltes coses, ho hem sentit de molta gent, i nosaltres mateixos ho hem repetit sovint. Plató, La República, Llibre IV, 433a La metafísica de la política: l'estat és un gran animal La polis és equivalent a un cos o organisme viu, el qual funciona correctament només quan cada òrgan fa bé la seva funció. L'home és un animal polític per naturalesa, és a dir, està dissenyat per viure en societat i complir-hi una funció. Cada home és una peça vital pel funcionament de l'engranatge social. La teoria de les idees en la política L'estat ideal i just és aquell que reprodueixi en el món material el món de les idees.

Les lleis han d'estar pensades per imitar el bé, en vistes a la veritat i no als interessos d'una determinada classe social. En l'estat, cada membre de desenvolupar la funció natural per la qual ha nascut. La justícia, per tant, NO podrà implicar tractar tothom per igual, sinó a cadascú segons li pertoca. Què fa bones les lleis? Allò que fa legítimes les lleis NO és el consens, ni la convenció, ni la majoria, ni la utilitat, ni el poder dels forts... Les lleis són legítimes quan són racionalment convenients i quan tenen correspondència amb la veritat o naturalesa (iusnaturalisme).

L'acció del poder (govern) és, per tant, legítima només quan s'usa en vistes a la justícia vertadera i a la idea de Bé. Relació estreta entre les classes socials de la polis (els tipus de ciutadans) i les parts o funcions de l'ànima humana A cada classe social li correspon una funció de l'ànima. Una societat és justa quan els tipus d'ànima de cada individu corresponen amb la seva funció política: cadascú fa allò que és propi de la seva ànima. Quan és just el govern de la polis? Quan l'ànima i la funció social coincideixen.

La justícia en termes socials o polítics consisteix en el manteniment de l'ordre (el Bé), tant en el si dels homes com en el si de la ciutat, de tal manera que es realitzi una reproducció el món de les Idees en el món material dels homes. La ciutat serà justa (estarà ordenada) si cada tipus d'ànima desenvolupa aquella virtut que li és pròpia i realitza, en funció d'això, la funció social que li pertoca. Plató 13 —Així, doncs —vaig dir—, hem arribat a port, amb molt d'esforç, i ens hem posat d'acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l'ànima de cadascun, i en nombre igual. —Així és.

—No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, i pel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l'individu? —Per què no? —I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l'individu, ho sigui també la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut? —Així ha de ser per força. —I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat. —També això és totalment necessari. —Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna de les seves tres classes hi feia allò que li era propi. —No crec que ho hàgim oblidat.

—Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi. PLATÓ.

República, IV Plató 14 En veritat tanmateix la justícia tal com es mostrà, era una cosa d'aquesta mena, però no en les accions exteriors en relació a allò que pertany als homes, sinó en relació amb l'activitat autènticament íntima, de cara a l'individu mateix i al seu ofici, per tal com no permet que res en ell executi el que no li pertoca ni que les diverses forces de la seva ànima s'interfereixin mútuament en llurs afers, sinó que assigna a cada part el que veritablement li correspon, i l'individu es domina i s'ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com les tres notes principals de l'escala musical, el do baix, i l'alt, i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests, i ho enllaça tot, i sigui com sigui en surt un de tots, temperat i ple d'harmonia, i des d'aleshores en tot el que s'emprèn, tant si treballa per enriquir-se, com si té cura del seu cos, com si actua en política, o si negocia amb particulars té per justa i l'anomena tal i bella l'acció que manté i contribueix a realitzar aquest estat de l'ànima, i té per saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament anomena injusta l'acció que destrueix aquest estat, i ignorància l'opinió que inspira aquesta acció.

Plató, República, IV La doctrina del filòsof-rei Només aquell que ha pogut conèixer la Idea de Bé (el ciutadà que s'allibera i deixa de viure "dormint", contemplant les ombres com si fossin la realitat) podrà dirigir correctament tant els assumptes públics com els privats EL FILÒSOF. CONCLUSIÓ: Només els filòsofs (que s'han acreditat en les seves capacitats morals i intel·lectuals) seran capaços de governar la ciutat de forma justa. CRÍTICA A LA DEMOCRÀCIA Educació del filòsof-rei El govern de la polis estarà en mans dels qui hagin accedit al coneixement de la ciència autèntica i vertadera.

Caldrà construir també un programa educatiu destinat a formar aquest tipus de ciutadans, a través de la dialèctica i del cultiu de la virtut, tot obligant «els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement [...] més sublim, contemplant el Bé en si mateix i elevant-se fins a ell». Plató 15 —Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo—, hem d'obligar els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el Bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre'ls el que avui se'ls permet.

—Què? —No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en els seus treballs i en els seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta. —Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d'una vida més agradable?

—Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d'una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l'Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s'ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l'autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l'ús que els vingui de gust, sinó servir-se d'ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l'Estat.

Plató, La República, 519 Plató 16 Cal, en efecte, que l'home exerciti la seva comprensió basant-se en el que anomenem «idea» i que procedeixi a partir de percepcions múltiples vers una única cosa assolida per mitjà del raonament. I això és, certament, la reminiscència del que en altre temps la nostra ànima va veure mentre caminava al costat de la divinitat, contemplant des de dalt les coses que ara diem que «són» i enlairant la mirada vers el que realment «és».

Per això justament la ment del filòsof és l'única que [...] en la mesura que li és possible, sempre roman, gràcies al record, al costat d'aquelles coses que fan que una divinitat, perquè no s'aparta d'elles, assoleixi el seu caràcter diví. Per tant, només l'home que sap fer un bon ús d'aquests records i s'inicia contínuament en els misteris perfectes, aconseguirà ser realment perfecte. En defugir les preocupacions humanes i apropar-se a allò que és diví, aquest home es converteix en objecte de menyspreu per part de la multitud, com si fos un pertorbat, però la multitud ignora que està posseït per un déu. PLATÓ, Fedre, 249d Descripció de l'Estat -Igualtat legal entre homes i dones.

-Hi ha tres classes o estaments socials amb funcions diferenciades: Els racionals són els governants: fan lleis, imparteixen justícia i eduquen els futurs governants i guardians. Són els encarregats també de seleccionar d'entre els guardians les parelles que han de copular i més tard seleccionar també els millors exemplars d'entre el fills nascuts per a dotar-los d'una educació encaminada a governar en el futur: se'ls ensenya poesia i gimnàstica primer, després matemàtiques i finalment dialèctica. Estan obligats a governar, però no se'ls permet de fer-ho abans de complir cinquanta anys.

Tenen prohibit tenir relacions sexuals i a usar diners: porten una vida monacal dedicada a l'estudi i el govern de la ciutat. Descripció de l'Estat Els irascibles són els guardians: tenen al seu càrrec la vigilància interior i exterior de la polis. Viuen en un règim comunal, en el qual les propietats i els fills pertanyen a la comunitat. Els concupiscibles són els productors: la seva funció és proveir de béns agraris, artesanals, comercials i de serveis la comunitat. Són la gran majoria i la llei els permet la propietat privada, tenir família i fins i tot riquesa; encara que aquesta última té una restricció legal: no hi pot haver entre el més ric i el més pobre un diferència de set vegades.

*S'exerceix un control (censura) sobre l'art i la literatura: es permeten només aquelles obres i artistes les opinions dels quals contribueixen al model d'Estat implantat.