Nietzsche: Filosofia, Crítica i Proposta

I 24 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 8. NIETZSCHE. 1. CONTEXT. VIDA I OBRA El pensament de Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) és una crítica dels valors tradicionals de la cultura occidental i un intent d'elaborar una nova filosofia. No és un autor sistemàtic. Empra habitualment l'aforisme i l'ús d'un vocabulari metafòric i poc definit crea dificultats de comprensió. Friedrich Wilhelm Nietzsche neix a Prússia. És fill d'un pastor protestant. Realitza estudis de filologia clàssica. El seu pensament s'inspira en Heràclit, Schopenhauer i l'obra de Wagner. A partir d'Així parlà Zaratustra, el seu atac a la cultura occidental (filosofia, religió, moral) es fa més violent i apassionat, i l'expressió, més agressiva.

Això ho veiem a Més enllà del bé i del mal; La genealogia de la moral; Crepuscle dels ídols o L'Anticrist. El 1889 perd la raó. Mor el 1900. La seva germana manipularà posteriorment bona part dels seus escrits donant una lectura filonazi. El projecte filosòfic de Nietzsche es presentarà, doncs, com a una genealogia que estudia l'origen històric dels valors d'occident i una axiologia que analitza el sentit i valor d'aquests valors. Nietzsche defensa un vitalisme. La vida és irreductible a qualsevol categoria estranya a ella mateixa. És entesa en la seva dimensió biològica, instintiva, irracional, com a creació i destrucció, com a àmbit de l'alegria i el dolor.

La vida no té un fonament exterior a ella, té valor en si mateixa. Nietzsche mesurarà el valor de la metafísica, l'epistemologia i l'ètica a partir de la seva negació o afirmació de la vida. 2. LA CRÍTICA A LA CULTURA OCCIDENTAL 2.1. LA CONCEPCIÓ DIONISÍACA I APOL·LÍNIA DE LA VIDA La interpretació tradicional considerava la Grècia clàssica com el moment d'esplendor de la cultura grega, i Sòcrates i Plató els iniciadors del millor de la tradició occidental: la racionalitat. Davant d'aquesta valoració, Nietzsche dóna més importància a la Grècia arcaica, i posa al segle V a. C. l'inici de la crisi de l'esperit grec.

Segons ell, el poble grec antic va acceptar les dues dimensions bàsiques de la realitat, i les va expressar amb el culte a Apol·lo i a Dionís. Apol·lo és la individuació, la forma, el món com una totalitat ordenada i racional. Dionisos, la vida en els seus aspectes foscos, instintius, irracionals. El món grec arcaic harmonitzava els dos principis, considerant fins i tot que el dionisíac era l'autèntica veritat. Però amb Sòcrates i Plató els grecs oculten aquesta faceta inventant-se un món de racionalitat, identificant el dionisíac amb el no ser i la irrealitat. La decadència de l'esperit grec antic va suposar el triomf de l'apol·lini sobre el dionisíac.

Aquesta visió es va consolidar amb l'ascens de la moral judeocristiana i el monoteisme, pervertint d'arrel el món occidental. Així, la crítica de Nietzsche a la cultura occidental es refereix a tots els àmbits en tant que es va inventar un món racional; un món religiós i un món moral. 2.2. LA CRÍTICA A LA METAFÍSICA La realitat La filosofia d'arrel platònica presenta una idea del món totalment inadequada: considera al món com un cosmos i creu en la racionalitat intrínseca de la realitat. La invenció del Món Racional comporta la invenció progressiva dels conceptes bàsics de tota la metafísica tradicional (essència, substància, ànima, Déu, permanència ...).

Atès que el món que percebem presenta característiques contràries (corporeïtat, canvi, multiplicitat, naixement i mort), s'acaba postulant el "platonisme", teoria que escindeix la realitat en dos mons: un món veritable, donat a la raó, immutable i objectiu, i un món aparent, donat als sentits, canviant i subjectiu. Plató i, després, el cristianisme instal·laran aquesta creença en la cultura occidental. Una conseqüència de la invenció d'aquest Món Veritable és la valoració positiva del món de l'esperit i negativa, de la corporeïtat.

Troba Nietzsche un origen psicològic de la metafísica i del platonisme: la metafísica és un signe de tendències antivitals, guiades per un instint de vida decadent, que va permetre l'exageració del paper de la raó, de la vida conscient; les categories metafísiques com substància, ser, essència, unitat són pures invencions per a elles trobar el repòs, la regularitat i calma absents de l'únic món existent, el qual s'ofereix als sentits. Nietzsche posa també en la influència de la gramàtica un altre origen de la metafísica.

El llenguatge dóna lloc a una visió errònia de la realitat: l'estructura subjecte-predicat, l'ús dels conceptes per designar diferents individus i la primacia que tenen les frases amb el verb ser, afavoreixen una interpretació substancialista de la realitat, la creença en entitats dotades de trets permanents i propis, d'essències universals. Si la nostra gramàtica fos diferent, la nostra forma d'entendre el món seria també diferent. El Coneixement La filosofia tradicional considerava que les lleis i els principis de la raó són també lleis i principis bàsics de la realitat.

La filosofia tradicional va creure possible utilitzar només la raó per assolir un coneixement objectiu del món, vàlid per a tothom. Nietzsche considera que aquesta creença descansa en la creença més bàsica en una realitat absoluta (les Idees de Plató o el Déu cristià). En afirmar l'existència i distinció de dues formes de ser: l'essència universal i els trets accidentals presents en les diferències individuals, la filosofia va poder creure que amb els conceptes reflecteix correctament la realitat. Però, per a Nietzsche, al món no hi ha essències, ni objectes com a realitats substancials i permanents.

Per aquest motiu, per a ell, la metàfora i l'art són més adequats per captar i expressar la realitat que el concepte precís i la filosofia. Nietzsche afirma que la realitat absoluta és una fantasia humana. Les coses no s'ajusten a cap regularitat. El món és la totalitat de realitats canviants, essencialment diferents unes a les altres, i acullen en el seu interior la contradicció. El món té un caràcter irracional. La lògica, la raó són invencions humanes. Només podem parlar de coneixement acceptant el seu caràcter relatiu, subjectiu; dependent de la perspectiva vital en què es troba l'individu que ho cregui.

Nietzsche defensa el perspectivisme: tota representació del món és representació que es fa un subjecte; la idea que podem prescindir dels condicionants vitals del subjecte per arribar a un coneixement objectiu del món és un absurd. Nietzsche considera impossible el coneixement de la realitat en si mateixa, ja que tota creença, tota teoria del món, depèn del punt de vista de la persona que l'ha creat. Tot ésser dotat d'algun grau de coneixement, d'alguna capacitat per a representar-se el món, és tan bon testimoni del món com nosaltres, els éssers humans. No hi ha cap dada o experiència, ni del món exterior o físic ni del món interior, no contaminat per un punt de vista, per una interpretació.

No és possible un "criteri de veritat" lliure d'elements subjectius. No existeixen les dades pures a partir dels quals puguem construir un saber objectiu. Per això ens dirà: «No existeixen els fets, només les interpretacions». Nietzsche va criticar també les concepcions bàsiques de la ciència: les lleis científiques són invencions humanes: no existeixen regularitats ni necessitat en el món i en els fets. No hi ha lleis de la Natura. La raó és una dimensió de la vida humana, però juntament amb ella trobem altres més bàsiques (imaginació, sentiments, instint ...) i totes elles poden motivar les nostres creences.

Segons la ciència, la matemàtica pot expressar amb precisió el comportament de les coses. Per a Nietzsche aquesta forma d'entendre el món és errònia. Les matemàtiques no descriuen res real, són invencions humanes; al món no hi ha cap de les perfectes figures de la geometria, ni números, ni unitats. Les matemàtiques prescindeixen de la dimensió qualitativa del món, de la seva riquesa i pluralitat. 2.3. LA CRÍTICA A LA MORAL I A LA RELIGIÓ La moral El dogmatisme moral consisteix a creure en l'objectivitat i universalitat dels valors morals (innatisme socràtic, valors-idees platònics, instaurats per Déu en el cristianisme).

La moral tradicional va creure també que les lleis morals valen per a tots els éssers humans i que si alguna cosa és bona, ho és per a tothom. Nietzsche nega aquesta creença: si realment els valors existissin en un Món Veritable i Objectiu es podria acceptar la seva universalitat, però no existeix aquest Món fonament de valors absoluts. Els valors morals no tenen una existència objectiva, ni com una dimensió de les coses, ni com a realitats que estiguin més enllà d'aquestes, en un món objectiu. Els valors els creen les persones, són projeccions de la nostra subjectivitat, de les nostres passions, sentiments i interessos.

D'altra banda, la moral tradicional és antivital: els seus valors són contraris a la vida, a les categories bàsiques involucrades en la vida. La moral tradicional (socràtico-platònica; cristiana) és antinatural doncs presenta lleis que van en contra de les tendències primordials de la vida, és una moral de ressentiment contra els instints i el món biològic i natural. Nietzsche analitza l'origen dels valors i el valor d'aquest origen. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida. Nietzsche distingeix entre dues morals: la moral de senyors i la moral d'esclaus.

La moral de senyors és la moral noble en la qual bo és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, poderós, bell, feliç, grat a Déu. Òbviament, dolent és el seu contrari. La moral d'esclaus, per altra banda, és la moral del ramat i de la mediocritat, una moral amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils. Per aquesta moral bo és igual a pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.

Nietzsche afirma que la moral original (entenent aquesta coma forma de vida) fou la moral de senyors, que es troba en la base de tota cultura. Ara bé, l'origen de la moral occidental neix d'una lluita per aconseguir el poder. Entre la gent distingida hi ha els senyors, que representen els valors del cos i els sacerdots, que inventen l'esperit. Aquests sacerdots són senyors que han perdut els seus instints i coneixedors de la seva debilitat incuben un ressentiment i un desig de venjança contra allò que és superior. Ells lideraran i mobilitzaran als esclaus, en una "revolta moral" d'inversió dels valors, contra els senyors.

Els valors i la forma de vida encarnats pels senyors, que era allò considerat bo en sentit d'excel·lència vital, es considerarà ara malvat i menyspreable, en sentit moral. Els valors i la forma de vida dels esclaus, que era allò feble i baix en sentit vital, es considerarà ara un mèrit lloable en sentit moral. Nietzsche defensarà una transvaloració o capgirament dels valors com a retorn a la més originaria i creadora moral: la moral aristocràtica.

La religió Per a Nietzsche la religió no és una experiència veritable doncs Déu no existeix; l'estat d'ànim que promou l'èxit de les creences religioses, de la invenció d'un món religiós, és el de ressentiment, el de no sentir-se còmode a la vida, l'afany d'ocultar la dimensió tràgica de l'existència. El cristianisme és "platonisme per al poble". Comparteix amb Plató la incapacitat vital per acceptar totes les dimensions de l'existència i l'afany de trobar un consol fora d'aquest món.

El cristianisme, com Plató, s'escindeix la realitat: d'una banda el món veritable, etern, immutable, on es realitza el Bé, la Veritat i la Bellesa, i per un altre, el món aparent, canviant, abocat a la mort i imperfecte; el món de l'esperit enfront del món de la corporeïtat. El monoteisme representa l'invent d'un món superior, la desvalorització del veritable món i la màxima hostilitat a la natura i a la voluntat de vida. El Déu cristià representa els valors negatius i contraris a la vida, mentre que el món diví politeista, tot i ser fals, representa els valors afirmatius, la fidelitat a la Natura.

El cristianisme fomenta els valors de la "moral d'esclaus"; una moral de febles i mediocres (humilitat, submissió, obediència, sacrifici, compassió...) i la idea de culpabilitat, de pecat. És la moral vulgar, de ressentiment contra allò elevat, noble i singular; és la destrucció dels valors del món antic. 3. LA PROPOSTA DE NIETZSCHE: REIVINDICACIÓ DE LA VIDA 3.1. POSSIBILITAT D'UNA NOVA FILOSOFIA La mort de Déu Aquesta afirmació assenyala que la creença en Déu ha mort i expressa el fi de tota creença en entitats absolutes. La creença en Déu és una invenció que serveix per consolar-nos de la misèria i sofriment existent en aquest món per no acceptar-lo en la seva dimensió tràgica.

Nietzsche es refereix al Déu del cristianisme, però també a tot allò que pot substituir-lo; el suposat àmbit objectiu de la Veritat i el Bé que pot servir de referent a l'existència per trobar-se més enllà d'aquesta i donar-li un sentit. La Natura, al Progrés, la Ciència, preses com a realitats absolutes són comparables a Déu. Quan Nietzsche declara que Déu ha mort vol indicar que als humans, desorientats, ja no els serveix l'horitzó en què han viscut. Amb aquesta "mort" podem viure sense l'Absolut, en la "innocència de l'esdevenir". És la condició per a l'aparició del Superhome.

El nihilisme La "mort de Déu" és fonamental per a la transmutació de tots els valors i la recuperació dels valors de l'antiguitat perduts després de l'aparició de la filosofia clàssica i del cristianisme. El nihilisme passiu apareix per la consciència del caràcter infundat de la creença en el sobrenatural, en el món de l'esperit: durant segles s'ha cregut que la vida té un sentit perquè alguna cosa exterior a ella li dóna. Amb la mort de Déu sobrevé la crisi del sentit i el convenciment que l'existència és insostenible, buida. El "nihilista passiu" no creu en cap valor, ja que considera que tot valor és possible només si Déu existeix.

També podem parlar d'un nihilisme actiu: és també nihilista la filosofia que intenta mostrar com els valors dominants són un no-res, una invenció. Nietzsche és nihilista en aquest sentit en proposar la destrucció completa de tots els valors vigents i la seva substitució per altres radicalment nous. Aquest nihilisme és una fase necessària per a l'aparició d'un nou moment en la història, d'una nova moral i del Superhome. 3.2.

L'ÈTICA DEL SUPERHOME Nietzsche no proposa un impossible viure sense valors; proposa invertir la taula de valors: superar la moral occidental de renúncia i ressentiment cap a la vida mitjançant una nova taula en la qual estiguin situats els valors que suposin un sí radical a la vida. La transmutació dels valors és la superació d'aquesta "moral d'esclaus" (moral del «ramat») per recuperar de nou la "moral aristocràtica", i permet el triomf del codi moral del Superhome. El Superhome només és possible quan es realitzi fins al final la "mort de Déu".

El Superhome no es pot identificar amb una classe social amb privilegis que li puguin venir per la tradició o que descansin en el seu poder social, ni amb una raça. El superhome és l'afirmació enèrgica de la vida i el creador i amo de si mateix i de la seva vida, és un esperit lliure. Alguns trets de la seva conducta moral: * Rebutja els valors de la moral d'esclaus: la mansuetud, la prudència que amaga covardia, l'obediència a una regla exterior, el servilisme. * Rebutja la conducta gregària, la moral dels que segueixen a la majoria. És contrari a l'igualitarisme: li agrada desenvolupar en ell mateix i en els altres el que els és més propi; no té por a la diferència.

* Crea valors: la majoria dels homes es troben els valors ja creats per altres, amb els estils vitals vigents. El superhome inventa les normes morals a les quals ell mateix se sotmet, i els valors que crea són fidels al món de la vida. * Viu a la finitud: no creu en cap realitat transcendent, ni en Déu ni en una destinació privilegiada (una raça, una nació, o un grup). Accepta la vida en la seva dimensió. * Estima la intensitat de la vida tant en les seves manifestacions més plaents com en les més terribles. És dionisíac; li agrada el risc, la novetat, l'enfrontament. Per sobre del plaer o el dolor posa el seu desenvolupament. 3.4.

LA VIDA, CATEGORIA METAFÍSICA FONAMENTAL L'etern retorn Aquesta concepció del temps consisteix a acceptar que tots els esdeveniments del món, totes les situacions i coses passades, presents i futures es repetiran eternament, un nombre infinit de vegades. Cal entendre aquesta tesi com l'expressió de la màxima reivindicació de la vida: la vida és fugacitat, naixement, durada i mort, no hi ha en ella res permanent; però podem recuperar la noció de permanència si fem que el mateix instant duri eternament, no perquè no s'acabi mai sinó perquè es repeteix sense fi. La voluntat de poder Nietzsche creu que en totes les coses trobem un afany per l'existència, des del món inorgànic fins a l'humà.

La voluntat de poder s'identifica amb qualsevol força, inorgànica, orgànica, psicològica, i tendeix a la seva autoafirmació: no es tracta de voluntat d'existir, sinó de ser més. És el fons primordial de l'existència i de la vida. La raó és només una dimensió superficial de la realitat. El món no és racional sinó caos, multiplicitat, diferència, variació i mort. La raó sempre està al servei d'altres instàncies més bàsiques com els instints o les emocions. La força primordial que determina el curs de totes les coses és inconscient. Les diferents formes que prenen les forces de la vida no tenen cap objectiu o finalitat. Nietzsche declara amb això el caràcter gratuït, contingent, de l'existència.

Aquesta força és impersonal, es tracta d'un cúmul de forces que busquen l'existència i l'ésser més, competint en aquest afany entre si, enfrontant-se i aniquilant-se. Qüestions de comprensió 1. En què consisteix el projecte crític de Nietzsche? 2. Quina crítica concreta fa a la concepció tradicional de la realitat 3. Quina crítica concreta fa a la concepció tradicional del coneixement? 4. Quina crítica concreta fa a la concepció tradicional de la moral 5. Quina crítica concreta fa a la concepció tradicional de la religió? 6. Com s'ha d'entendre la "mort de Déu"? 7. Què suposa el nihilisme? 8. Com s'ha d'entendre el "Superhome"?

Vocabulari Vitalisme, genealogia, axiologia, apol·lini, dionisíac, perspectivisme, esclaus, senyors, ressentiment, "Mort de Déu", nihilisme, superhome, etern retorn, voluntat de poder... Qüestions de comparació 1. Compara les concepcions de la realitat i del coneixement que defensen Plató i Nietzsche. 2. Compara les crítiques de la religió que apareixen a partir del segle XIX: Feuerbach, Marx, Nietzsche, Freud. 3. Compara les concepcions de l'ésser humà que defensen Plató, el Cristianisme i Nietzsche. Qüestions de reflexió 1. Vivim en una societat apol·línia o dionisíaca? 2. Què permet expressar millor la vida: la intuïció o el concepte? 3.

Existeixen les veritats objectives i els valors universals? 4. Què presenten de positiu les morals dels senyors i dels esclaus? 5. Què pot tenir de positiu o de negatiu la creença en Déu? 6. És la nostra una societat nihilista? 7. Podem ser Superhomes?