L'Utilitarisme Moral de John Stuart Mill

Text del document

JOHN STUART MILL (1806 –1873) L'UTILITARISME MORAL 2n de Batxillerat 0. Introducció ...................................................................................................................4 1. Plantejament inicial.......................................................................................................5 2. Tipus de plaers..............................................................................................................6 2.1 En relació al desig .................................................................................................6 2.2 En relació a les seves característiques ...................................................................6 3.

Hedonisme universalista ...............................................................................................8 4. Utilitat i virtut ................................................................................................................9 5. Objeccions a Mill.........................................................................................................10 Nota prèvia: Cronològicament, hauríem d'estudiar el pensament de Kant abans d'endinsar-nos en Mill.

L'en- focament cronològic tindria sentit si ens ocupéssim de la teoria del coneixement kantiana, és a dir, de l'epistemologia, ja que Kant representa una síntesi entre el racionalisme de Descartes i l'empi- risme anglès, com el del Hume. Així, seria lògic continuar per Kant després d'haver tractat ambdues postures. Tanmateix, de Kant només ens ocupem de la seva teoria moral i, donat que l'ètica formal kantiana és una novetat respecte les ètiques materials anteriors a ell, considerem que és més pro - tós començar tractant les ètiques materials, entre les que s'inclou l'utilitarisme milleà, i enfocar la novetat de l'ètica formal kantiana des de la comparació.

0.Introducció El pensament ètic i polític de Mill s'emmarca dins la corrent utilitarista iniciada per Jeremy Ben- tham (1748 – 1832). Aquesta és hereva del corrent iŀlustrat, que recorregué tant l'Europa continental com les Illes Britàniques. No obstant, podem trobar arrels del pensament utilitarista molt abans d'aquest temps, i en tenim exemples ja en loso es heŀlèniques, com en l'epicureisme.

La teoria milleana descansa sobre el supòsit de què els con ictes morals i socials tenen com a origen la falta de coneixement, i que per tant l'educació és una eina fonamental per instaurar un ordre social en què els con ictes es puguin resoldre de manera racional, fent ús per això d'un sis- tema jurídic que harmonitzi els interessos dels individus particulars amb les necessitats de la soci- etat com a conjunt. Aquest és sens dubte el més clar exemple de les postures i enfocs pròpiament iŀlustrats. Per a Mill, la felicitat és el últim de tota acció humana. Així, els homes perseguim la felicitat en totes aquelles accions que realitzem dia a dia.

Però, el que no hem de perdre de vista és el caràcter coŀlectiu d'aquesta felicitat; tots els individus de la societat volem ser feliços i per tant haurem de buscar propostes útils per a poder mesurar la felicitat i assegurar que el màxim nombre de persones dins la societat pugui aconseguir-la. És important, doncs, assegurar unes normes que permetin, d'una banda, garantir que tots els individus gaudeixen de llibertat per poder decidir què els fa feliços i, per altra, un sistema legal que garanteixi que quan perseguim aquesta llibertat no ho estem fent trepitjant l'altri ni estem destruint el teixit social que garanteix aquestes llibertats i que ens hi permet avançar.

1.Plantejament inicial L'utilitarisme és un plantejament ètic teleològic. "Télos" és un terme grec que signi ca nalitat; una ètica teleològica, doncs, serà aquella que estigui orientada vers la consecució de quelcom. Se- guint aquest plantejament, l'utilitarisme no es xarà en si una acció és bona per sí mateixa sinó que es preguntarà si el seu resultat (o utilitat) és desitjable o no. Mill ens presenta la noció de que la nalitat és la felicitat. Així doncs, bo serà allò que ens apropi a la seva consecució. La felicitat es presenta com el principi ètic fonamental, i es fa sota el convenciment de què tots perseguim la nostra felicitat.

Aquesta noció sembla bastant intuïtiva, però no està mancada de pro- blemes, primer i més clar de tots ells serà: com conjuguem aquesta tendència amb la vida en comu- nitat? Com fem encaixar el propi amb l'aliè? L'utilitarisme no està mancat d'antecedents. Ja Aristòtil defensà l'eudemonisme. "Eudemoné" prové del grec, i signi ca felicitat; es caracteritza d'aquesta manera a l'ètica aristotèlica perquè de- fensava, a l'igual que faran després els utilitaristes, que la nalitat última de l'home és la felicitat. Per altra banda, també dins el món grec, trobem els hedonistes, el màxim exponent dels quals foren els epicuris; "hedoné" signi ca plaer.

Aquests, van relacionar els conceptes de felicitat i plaer, tot de nint la felicitat com a plaer. Defensaven que bo és allò que, o bé produeix plaer, o bé disminueix el dolor. Aquesta línia ètica presenta alguns problemes. Primer tenim la qüestió de l'hedonisme desen- frenat, la persecució sense mesura dels plaers que, com es obvi, pot reportar un gran nombre de di cultats, tant a la persona que així es comporta com a aquells que l'envolten.

Una persona que s'abandoni a la beguda no només estarà malmetent la seva salut sinó que també provocarà proble- mes a la seva família i amics i, en termes més generals, a tota la societat, doncs els seu comporta- ment públic i professional es pot veure afectat i, a més, el sistema de salut haurà de fer-se càrrec de les malalties i danys que es pugui provocar. Per altra banda, tenim el problema de que la percepció de què és plaent i què no és molt subjec- tiva. Allò que a una persona agrada i fa feliç pot fer infeliç a una altra. L'esport, per exemple, pot ser una gran font d'alegria per a uns però, per a altres, pot signi car un esforç i un patiment que preferi- rien evitar.

Aquesta diferència en allò que els homes sentim i preferim ens porta al tercer problema del plan- tejament utilitarista: són tots els plaers igual de bons? En l'exemple donat, podem considerar que beure begudes alcohòliques és un plaer igual de bo que exercitar físicament el cos? No ens és es- trany que algú ens digui que no tot allò que et produeix plaer és igual de bo. Mill s'adona d'aquest problema i, per això, el que proposa és un estudi del plaer, per veure si realment hi ha una gradació i una escala a tenir en compte a l'hora de buscar la utilitat de les meves accions.

2.Tipus de plaers 2.1 En relació al desig Per començar a estudiar els tipus de plaers, Mill es xa en què tot allò que és desitjable ho és per tres motius diferents. Primerament, hi ha accions que són desitjablesperquè l'acció mateixa em produeix plaer. Aquest seria el cas, per exemple, de la música. Quan toco un instrument o escolto música no ho faig per res més que pel plaer que em produeix escoltar les notes i l'harmonia de la melodia. Per altra banda, hi ha accions que no són desitjables en sí mateixes, però que em permeten acon- seguir quelcom que sí que em genera plaer. Aquest seria el cas, per exemple, dels diners.

Aconseguir diners no és mai quelcom plaent, doncs ningú, si pogués evitar-ho, treballaria. Tanmateix, tots tre- ballem per aconseguir diners i, ara sí, comprar coses o aconseguir plaer a través d'aquestes coses. Són doncs un mitjà per a aconseguir un plaent. A més, també de vegades desitgem una acció no perquè ens reporti plaer per sí o per allò que ens permet aconseguir, sinó que la desitgem senzillament per deslliurar-nos i evitar algun dolor. Aquest seria el cas de l'aigua o el menjar (no pensem en àpats gustosos ni elaborats, pensem sim- plement en el menjar com aliment per al cos). Si no mengem o bevem, el cos se'ns queixa i la fam i la set ens produeixen dolor.

Cap persona vol sentir aquest tipus de dolor i, per tant, encara que no es trobi plaer en beure un got d'aigua, sí el troba en apagar la set que li demanda aquest got. Totes les accions que ens generen plaer tenen com a origen una d'aquestes tres opcions. Tanma- teix, conèixer l'origen no ens és su cient per respondre a la pregunta que ens estàvem plantejant: quins plaers són més importants? Si haguéssim de fer una classi cació dels plaers per no caure en un hedonisme extrem i per poder solucionar el problema de la desigualtat de plaers que abans ano- menàvem, quins anirien els primers i quins els darrers?

2.2 En relació a les seves característiques Per respondre a aquesta qüestió, Mill fa una classi cació dels tipus de plaers segon les seves característiques. Considera que, indiferentment de quin sigui el seu origen, totes les nostres accions persegueixen o bé aportar-nos el major nombre o quantitat de plaer o bé centrar-se en obtenir plaers de qualitat. Si ens centrem en les accions que ens causen una major quantitat de plaer, veiem que el que ens provoquen es un plaer immediat i molt elevat. Alguns exemples podrien ser menjar per golafreria, beure vi, consumir algun psicotròpic o mantenir relacions sexuals.

Totes aquestes són accions molt potents i ens disparen els nivells de felicitat i plaer. Tanmateix, es tracta de plaers fugaços i poc se- gurs, doncs tan bon punt nalitza l'acció que em provocava aquell plaer, el plaer també desapareix de cop. Es tracta d'un tipus de plaer vulgar o inferior, que fa referència sobretot als plaers físics1 , que només aporten satisfacció durant un període curt de temps i que, en acabar-se, generen un buit. És per aquest tipus de plaers que es creen les addiccions, doncs tornem a buscar a tota costa tornar a sentir aquell pic brusc de plaer per a omplir, precisament, el buit que la pròpia absència del plaer ens ha deixat.

1 Tot i així podem identi car plaers com a vulgars encara que no siguin físics. Algun tipus d'addic- cions psicològiques presenten el mateix caire de ciclicitat, de satisfacció i buit -i per tant d'addicció- , que els plaers físics vulgars. No obstant, també hi ha accions que no ens provoquen un plaer tan immediat i elevat. Són acci- ons que, tot i no ser tan potents, produeixen un plaer més permanent i segur, que no desapareix tant bon punt acaba l'acció i que no creen l'addicció que creen els plaers abans descrits. Precisament per això, els anomenem plaers superiors. En formen part tots aquells plaers inteŀlectuals2 , com la música o la lectura.

Llegir una obra literària ens produeix un plaer mentre l'estem llegint que no des- apareix en acabar la darrera pàgina. La sensació que ens ha produït l'obra queda en nosaltres molt més temps, i podem recordar les escenes que més ens han emocionat sempre que vulguem. A més a més, la lectura desenvolupa en nosaltres un gust que ens acompanya tota la vida, i que mai ens produeix cap mena de síndrome d'abstinència. Aquest segon tipus de plaers els perseguim per la seva qualitat i no per la seva quantitat o intensitat. 2 Tal i com passava amb els plaersvulgars -que no eren exclusivament físics- també podem trobar plaers físics que siguin superiors.

Han de complir, això sí, amb les característiques pròpies d'aquests. 3.Hedonisme universalista L'utilitarisme milleà és un utilitarisme de caire universal3 . Això vol dir que no es tracta d'un hedo- nisme egoista. Ja hem apuntat algunes característiques que assenyalen en aquesta direcció. Queda, però, acabar-ho d'aclarir. Hem establert que hi ha plaers millors que altres (els superiors són millors que els vulgars, els inteŀlectuals, més duradors i menys perillosos, són millors que els físics), però més enllà d'això, quins criteris emprarem per a perseguir uns plaers i no altres?

A l'hora d'escollir un plaer ens hem de preguntar primer per la seva intensitat: un plaer serà millor, més desitjable, com més intensa sigui la felicitat que produeixi. Això podria contradir el que acabem de dir respecte als plaers superiors i els vulgars, si no fos perquè se li han de sumar dues considera- cions més, cadascuna de les quals matisarà les anteriors. A més de la intensitat, hem de valorar la duració del plaer. Al igual que abans, com més duradora sigui la felicitat que un estímul produeixi, més desitjable serà un plaer. Fins aquí, res no ens salva d'estar defensant un hedonisme egoista, on només compta allò que ens es plaent a nosaltres.

I aquí es on juga el seu paper el tercer dels criteris: l'extensió. Un plaer és més desitjable quan afecta a més gent, quan molta gent se'n bene cia. Així doncs, veiem que un plaer és més desitjable quant més útil4 resulti, i aquesta utilitat es de- termina mitjançant la intensitat, la duració i l'extensió. Com més grans siguin aquests paràmetres, millor serà la desitjabilitat d'un plaer i, per tant, de les accions que el produeixin. Les premisses, els punts de partida de l'hedonisme universalista i la seva ètica són dos. En primer lloc, tot allò que sigui bo per als demés també ho és per a mi.

Abans havíem establert que una de les di cultats amb què es trobava Mill era la subjectivitat en els plaers, que allò que a mi em resulta plaent pot no ser-ho per a un altre. Seguint les seves argumentacions, però, trobem que si bé és cert que tots els homes perseguim la felicitat i que cadascú entén aquesta felicitat d'una manera diferent, en el fons les coses que ens fan feliços no difereixen tant entre uns i altres. Allò que ens diferencia són petits matisos, però tots, quan pensem en la felicitat, pensem en uns trets co- muns. La raó és que el que més ens diferencia és la preferència pel que fa als plaers vulgars i no als plaers superiors.

Es fàcil diferir pel que fa a la preferència d'un menjar o un altre però alhora de va- lorar temes com les arts, l'educació o l'amistat, tots acostumem a coincidir en què són valuoses, desitjables i positives. La segona premissa és que augmentar la felicitat dels altres també augmenta la meva felicitat. Un home educat sap diferenciar la voluntat (allò que pot voler de manera raonada, amb previsió) del mer desig (allò que li atreu) i, per tant, pot establir una preferència pels plaers superiors en relació als vulgars.

Això, estès a la consideració social i moral, farà que no vulgui que en el seu entorn pre- valgui l'hedonisme desenfrenat -amb les conseqüències que aquest comportaria, com l'egoisme, la desmesura i la valoració únicament de l'immediat per sobre de la plani cació i les vistes a un futur bo. Voldrà, per contra, un bon gaudi de la vida, el qual inclou un entorn socio-cultural sa i, al igual que ell, educat, preferint per tant que aquest gaudi sigui extensible a tothom. La conclusió, doncs, és que el plaer que fa feliços a molts és més valuós que el que només em fa feliç a mi.

La màxima de l'ètica milleana serà, per tant, que allò correcte, bo i moral és promoure la felicitat (la utilitat) pel major nombre de persones possible. 3 Recordem que per universal entenem quelcom que valgui per a tothom, en qualsevol temps i en qualsevol lloc. 4 No hem de perdre de vista el sentit d'utilitat, allò útil és allò que ens fa feliços, i la felicitat està vehiculada pel plaer. Son les arrels edudemonistes i hedonistes de l'utilitarisme. 4.Utilitat i virtut La virtut es de neix com la característica d'aquelles persones que actuen segon el bé.

Donat que els utilitaristes no valoren les accions en sí, i per tant no estableixen un concepte de bé a seguir sinó d'utilitat, podria semblar que es tracta d'una postura aliena al concepte de virtut. El cert, però, és que dins del marc utilitarista podem entenem la virtut com la recerca de la mul- tiplicació de la felicitat i, per tant, de les accions que ho assegurin. Això és especialment cert en l'àmbit públic, àmbit que és desitjable desenvolupar perquè abasta a la societat en general. La virtut és contrària a la focalització en el desenvolupament de la felicitat o utilitat privada o d'un grup parti- cular de persones. Sorgeixen, però, un parell de dubtes.

Què ocorre quan la felicitat és inassolible? No seria una postura racional perseguir quelcom im- possible. Davant d'aquesta pregunta, s'ha de tenir en compte que sempre hem de considerar quin tipus de plaers estem perseguint. Són aquests vulgars? Aquesta re exió és important per a recordar que la felicitat no és només persecució del plaer, en sentit positiu, sinó que també és mitigació del dolor. És improbable pensar que no hi ha cap manera de mitigar una situació dolorosa. No obstant, si la felicitat, entesa ja en aquest sentit més ampli, resulta ser realment inassolible, i essent que no estigués sustentada en un desig de plaers vulgars, la virtut serà l'expressió més pura de la felicitat.

Què ocorre amb la gent que renuncia a la felicitat en favor dels altres? És important entendre que la moral utilitarista no renega del sacri ci, però no atorga cap valor intrínsec a aquest. És a dir, sí rebutja el valor del sacri ci pel sacri ci, del sacri ci sense fruit, però un sacri ci que augmenti la felicitat general no serà pas inútil. Seguint aquestes respostes veiem que utilitat i virtut estan alineades i que apunten en una ma- teixa direcció. 5.Objeccions a Mill 1. Com sabem que la felicitat és el últim de l'home? Això ho sabem per experiència. Totes les experiències, pròpies i coŀlectives, que tenim amb la resta d'homes ens diuen que el que perseguim és ser feliços.

La felicitat no és una idea abstracta, sinó un motor de l'acció hu- mana. 2. No podem saber els efectes d'una acció abans de dur-la a terme? Una acció, veritable- ment, pot no sortir com l'havíem planejat, però és absurd dir que quan una persona actua, no ho fa en vistes a un o no ho fa preveient-ne les possibles conseqüències. A més, la història de l'ésser humà ens ensenya les tendències de les nostres accions i ens donen una guia sobre què en podem esperar. 3. Exigir que la gent actuï sempre amb l'incentiu d'afavorir els interessos generals de la societat és demanar massa. En primer lloc, la funció de l'ètica és dir-nos quins són els nostres deures morals.

A més a més, no se'ls demana que actuïn en favor només dels in- teressos generals, sinó també dels propis, doncs procurar la felicitat pel major nombre de persones resulta, en darrera instància, en afavorir la nostra pròpia felicitat. No es demana que la gent actuï en favor del deure, sinó en favor del seu propi bene ci. 4. Considerar només les conseqüències de les nostres accions es fa tornar freds i egois- tes. Quan considerem el Bé general, i quan pensem en la diversitat entre els plaers i quins són aquells què, a llarg termini, ens aporten majors bene cis per arribar a nostra felicitat, veiem que no ens estem referint a una felicitat egoista.

A més a més, els homes, en viure en societat, desenvolupem una empatia cap als altres que ens fa reconèixer la felicitat general com quelcom a perseguir per una societat. Quan parlem de utilitat no estem parlant de la meva conveniència particular. Entendre com a «convenient» allò que només ho és per a mi en un moment determinat és confondre «convenient» amb «útil», i caure en un terme nociu, vulgar i barroer. Un avantatge momentani no pot confondre's amb la veritable utilitat. No hi ha cap sistema moral que no tingui con ictes.

És clar que una de les di cultats de l'utilita- risme és saber si l'acció que és útil per mi pot ser una excepció i que només voldríem fer l'acció «x» per a la nostra pròpia utilitat en un únic cas concret. Però aquí és on entra en joc la nostra honestedat i la nostra consciència, i això, aquesta di cultat i aquesta pràctica en la presa de decisions és, per sí mateix, un acte moral. La moral només té sentit en la pràc- tica. 5. L'utilitarisme és una doctrina atea. Si creure que Déu desitja per damunt de tot la felicitat de les seves criatures, i que aquest era el seu propòsit en la creació, és una creença verta- dera, aleshores la utilitat és una postura profundament religiosa. 6.

No es pot diferenciar entre la voluntat i el desig. La voluntat és quelcom diferent del desig, tot i que neix del desig. El desig ens pot portar a buscar un plaer, però només la voluntat por diferenciar quina és la qualitat d'aquest plaer. Quan actuem conforme a la voluntat, moltes vegades realitzem accions que no ens reporten un plaer immediat, però que ens acosten a la virtut, la qual, com hem vist, forma part de la felicitat i és per tant, plaent per sí mateixa. Quan la voluntat s'arrela en l'hàbit, i aquest hàbit s'encamina cap a quelcom virtuós, és una eina forta per l'utilitarisme.