La Filosofia de David Hume: Empirisme, Causalitat i Ètica

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

Tema 3: Hume 2 L'empirisme radical de Hume 2.1 Impressions i idees: La figura de David Hume excel·leix entre els altres pensadors empiristes, perquè a ell devem el desenvolupament més complet i coherent d'aquest plantejament filosòfic. D'acord amb els principis de l'empirisme, Hume sosté que el coneixement està format per continguts mentals basats en l'experiència, que, a diferència de Locke i Berkeley, ell anomena percepcions, i que es divideixen, al seu torn, segons el grau de vivacitat, en dos grans grups. D'una banda, hi ha les impressions que captem per mitjà dels sentits i que percebem de manera viva i intensa.

D'una altra, hi ha les idees, que són còpies o imatges de les impressions que hem percebut prèviament. Quan bec una tassa de cafè, estic captant una impressió per mitjà del sentit del gust. En canvi, si algunes hores després recordo el sabor que tenia aquest mateix cafè, allò que evoco és una idea que té molta menys força i intensitat que la impressió original. Hume classificava les percepcions en impressions i idees. Les impressions procedeixen dels sentits, i són, per tant, vives i intenses. En canvi, les idees són còpies afeblides de les impressions. De manera semblant a com ho feia Locke, Hume classifica les idees en simples i complexes.

Una impressió simple és, per exemple, el sabor d'aquesta poma que ara sento, mentre que la impressió complexa està constituïda per la suma del sabor, la textura que percebo, el color, la forma, la grandària, etc., de la poma. Les idees simples són les còpies o evocacions corresponents de les impressions simples anteriors. Les idees complexes, però, poden tenir dos orígens diferents. Algunes són còpies de les impressions complexes, mentre que d'altres són producte de l'associació que la nostra ment estableix entre altres idees diferents. Segons Hume, la ment humana ha d'associar les idees de tres maneres diferents.

La primera es basa en la semblança, la segona en la contigüitat espaciotemporal, i la tercera en la relació de causa i efecte. Aquestes lleis d'associació permeten a la nostra imaginació lligar unes idees amb altres, i també elaborar idees complexes a partir de la combinació de diferents idees simples. Així, per exemple, la idea de substància és, segons Hume, una idea complexa formada per una col·lecció d'idees simples que la nostra imaginació ha aconseguit de reunir i connectar entre si. 2.2 D'on procedeixen les nostres idees? La distinció entre impressions i idees resulta especialment important perquè permet a Hume establir el principi bàsic de la teoria empirista.

Segons Hume, totes les idees de la nostra ment procedeixen en darrer terme d'alguna impressió percebuda anteriorment. Això resulta molt clar quan pensem en les idees corresponents a un color, un sabor o un so; però també funciona per a idees més elaborades, com la d'un centaure, per exemple. En aquest cas, el que passa és que la meva ment ha combinat la idea d'un ésser humà amb la d'un cavall per donar lloc a la idea d'un ésser fantàstic. Segons el principi de còpia, Hume afirmava que totes les nostres idees provenen d'impressions prèvies.

2.3 Relacions d'idees i qüestions de fet Un cop establert l'origen de les idees, Hume passa a estudiar la validesa que tenen els nostres coneixements i les nostres creences. Això ens força a analitzar amb deteniment la manera com es formulen les veritats en les quals creiem. Les nostres creences i opinions s'expressen per mitjà de proposicions, que són expressions amb les quals afirmem o neguem alguna cosa. Hume assenyala la importància de reconèixer que no totes les proposicions són iguals. D'una banda, hi ha les relacions d'idees, i d'una altra, les qüestions de fet.

Les relacions d'idees simplement expressen la connexió que existeix entre idees diferents, de manera que sempre són veritables. Aquestes proposicions expressen veritats necessàries que no podem negar, perquè, si ho fem, n'obtenim una contradicció. Així, per exemple, la proposició "Un triangle té tres costats" és una relació d'idees que sempre és certa, perquè la seva negació és lògicament contradictòria i impossible. Si sabem què signifiquen el mot triangle i el mot costat, aleshores aquesta proposició expressa una veritat necessària.

Aquestes són, precisament, les proposicions que componen la lògica i les matemàtiques, que són veritats exactes i indubtables, però que no ens aporten coneixement sobre el món. Hume considerava que la lògica i les matemàtiques tracten sobre relacions d'idees. En canvi, les qüestions de fet no són proposicions necessàries, perquè la seva negació no implica contradicció lògica. Les qüestions de fet són afirmacions sobre el món i la vida, de manera que per saber si són certes hem de recórrer a l'experiència. Per exemple, l'enunciat "el foc produeix calor" és una qüestió de fet. Nosaltres sabem que aquesta afirmació és certa perquè hem constatat moltes vegades quins són els efectes de la calor.

Però allò que importa és adonar-se que la negació d'aquesta frase no resulta contradictòria. De fet, tothom entén què significa "el foc no produeix calor". Aquesta proposició té sentit, de manera que no és una contradicció. Si sabem que es tracta d'una afirmació falsa és perquè ho hem comprovat per mitjà de l'experiència. El contingut de les ciències naturals, com ara la física, la química o la biologia, està format per qüestions de fet. Això significa que per comprovar-ne la validesa no tenim més remei que recórrer a l'experiència.

3 La crítica a la idea de causalitat 3.1 Causa i efecte Hume va utilitzar els principis de la seva filosofia empirista per analitzar críticament alguns dels conceptes centrals de la metafísica, com ara la causalitat, el jo i la substància. La seva crítica a la idea de causa és especialment important, perquè una gran part del nostre coneixement es basa en les connexions causals. La ciència, per exemple, aspira a descriure les regularitats de la natura per mitjà de lleis que estableixen la relació entre causes i efectes. Quan pensem en la causalitat, en general, interpretem que existeix una connexió necessària entre la causa i l'efecte.

No es tracta simplement que una cosa vingui a continuació de l'altra. Més aviat el que creiem és que la causa ha estat la responsable que, de manera inevitable, hagi de produir-se l'efecte. Així, per exemple, diem que el foc és causa de la calor perquè pensem que la presència del primer està lligada necessàriament a l'aparició del segon. A partir dels seus principis empiristes, Hume va examinar la idea de causalitat, entesa com a connexió necessària entre dos fenòmens: causa i efecte. 3.2 La cerca de la connexió necessària D'on prové aquesta idea de connexió necessària?

Per començar, hem d'observar que les proposicions amb les quals expressem les connexions causals no són relacions d'idees, sinó qüestions de fet. Com hem estudiat en aquesta unitat, Hume considerava que les relacions d'idees són veritats necessàries, la negació de les quals resulta contradictòria. Així, l'enunciat "El doble de tres és igual a la meitat de dotze" és una relació d'idees que expressa una veritat necessària, perquè la seva negació esdevé una contradicció absurda que ningú no és capaç de comprendre. Però, les qüestions de fet no afirmen veritats necessàries, sinó situacions contingents. La negació d'una qüestió de fet no és quelcom lògicament impossible o absurd.

Per comprovar si una qüestió de fet és veritable o falsa no tenim altre remei que recórrer a l'experiència. Això és el que passa amb les proposicions que expressen una relació causal, com quan dic que "El foc produeix calor". Si nego aquesta proposició i dic que "El foc no produeix calor", estaré afirmant quelcom estrany i contrari a allò que fins ara he experimentat, però no cal dir que no es tracta de cap absurditat. Tothom entén què significa aquesta proposició, i tothom pot recórrer a l'experiència per comprovar si és veritable o falsa. Efectivament, per saber quin és l'efecte que produeix el foc, no tenim cap més remei que verificar-ho amb la pràctica.

Segons la posició de Hume, una persona que mai no hagués vist el foc no podria saber d'antuvi quins en són els efectes, fins que ho hagués comprovat per si mateixa. Si sabem que el foc produeix calor és perquè ho hem experimentat. Cal recordar que per a Hume totes les idees procedeixen de les impressions. Per això és important preguntar-se quina és la impressió d'on prové aquesta idea de connexió causal necessària entre dos fenòmens, A i B. El cas és que, encara que es repeteixi moltes vegades l'experiència, allò que percebem és simplement la presència del fenomen A i l'aparició posterior del fenomen B.

Hume assenyala que no és possible percebre cap impressió específica de la presumpta connexió necessària entre tots dos. L'únic que podem copsar és que tots dos fenòmens es presenten units. Però, quan repetim moltes vegades la mateixa experiència, l'obtenció de resultats semblants crea en nosaltres un hàbit que ens predisposa a esperar que la pròxima vegada les coses succeiran de la mateixa manera. La idea de connexió causal, segons Hume, procedeix justament d'aquesta sensació creada pel costum, per mitjà de la qual anticipem allò que creiem que succeirà, perquè ja ho hem experimentat moltes vegades. Segons Hume, no existeix connexió necessària entre causa i efecte.

Aquesta relació només és una sensació que procedeix de l'hàbit generat en nosaltres per la repetició de moltes experiències semblants. 3.3 Un coneixement probable El punt de vista de Hume sobre la causalitat és important perquè ve a dir-nos que la connexió causal no és quelcom tan ferm i segur com ingènuament ens podria semblar. Certament, les inferències* causals ens són útils en la vida quotidiana, de manera que tenen un gran valor pràctic per desenvolupar-nos en la nostra activitat. Però, no es tracta d'una connexió estrictament necessària i obligatòria, sinó només d'una relació probable.

Efectivament, el fet que fins ara el fenomen A sempre hagi estat unit al fenomen B ens permet imaginar que la pròxima vegada que repetim l'experiència les coses probablement s'esdevindran de la mateixa manera. Però Hume insisteix a recordar-nos que això és només una suposició, no una certesa indubtable com ens volien fer creure els racionalistes. Si t'hi fixes, les conseqüències d'aquest punt de vista són realment profundes. La crítica de Hume al concepte de causalitat necessària suposa rebaixar les pretensions de certesa indubtable que fins aleshores havia tingut la ciència.

Si la relació causal és quelcom només probable i no exacte amb rigor, aleshores les lleis de la ciència no són veritats necessàries, sinó que només poden considerar-se suposicions raonables, tot i que no segures del tot. Per a Hume, les lleis causals de la ciència són regles pràctiques de gran utilitat, que no poden de cap manera mostrar-nos la veritat absoluta i definitiva. 4 La crítica de la metafísica 4.1 Què és la substància? Com en la filosofia grega, el concepte de substància té un paper fonamental a l'Edat Moderna.

Tant els racionalistes com els empiristes van mostrar un gran interès a precisar quines són les substàncies que realment existeixen i a aclarir en què consisteixen les seves propietats. Com deus recordar, Descartes afirmava que hi ha tres substàncies diferents: Déu, la consciència mental i els objectes materials. En canvi, Spinoza creia que només hi ha una substància, mentre que Leibniz considerava que existeixen infinites substàncies diferents. També Locke, en la seva investigació sobre el coneixement, va dedicar una atenció especial al concepte de substància, que va definir com a suport de les qualitats que es poden percebre amb els sentits.

Tot i que hi ha diferents maneres de definir què és la substància, gairebé tots els filòsofs d'aquesta època haurien estat d'acord a afirmar que la substància és allò que existeix per si mateix de manera independent. Així, per exemple, podríem dir que el teu llibre de filosofia és una substància perquè suposem que és un objecte que té existència pròpia, independentment de totes les altres coses i persones. Per això estem convençuts que el llibre continua existint encara que l'hàgim deixat en un indret apartat i no puguem veure'l ni tocar-lo. Podríem dir que allò que ens dicta el sentit comú és que les coses al nostre voltant existeixen independentment de nosaltres.

De tota manera, cal recordar que no tots els filòsofs estan d'acord amb aquesta visió, perquè Berkeley, per exemple, defensava una teoria molt diferent. Però, la crítica de Hume a aquesta idea central de la metafísica serà més radical. 4.2 Existeix el món exterior? La posició de Hume sobre aquest tema resulta especialment interessant. Tot aplicant la seva metodologia empirista, es pregunta d'on ve la nostra idea de substància. El cert és que només tenim impressió de les qualitats perquè, com ja va assenyalar Locke, no existeix cap impressió de la substància en si mateixa.

Hume fa un pas més enllà quan afirma que no tenim cap prova concloent que existeixi per si mateixa aquesta suposada substància de què parla Locke. Podem, si és així, estar segurs que el món exterior que ens envolta existeix veritablement? Hume mai no posa en dubte l'existència del món sensible, tot i que per a ell és una creença de sentit comú. Insisteix, però, a recordar-nos que aquesta no és una veritat indubtable de manera absoluta que puguem fonamentar racionalment. Si creiem que les coses continuen existint malgrat que no les percebem, és perquè la nostra ment tendeix de manera natural a interpretar la realitat com quelcom estable i permanent.

Això, sens dubte, és molt útil i pràctic a l'hora de desenvolupar-nos en el món; però, des d'un punt de vista estrictament rigorós, no és res que puguem afirmar amb seguretat total. Segons Hume, creure que existeixen substàncies exteriors i independents de nosaltres és només una suposició útil, no una certesa indubtable. 4.3 La identitat individual Per a molts autors de l'Edat Moderna, comptant-hi entre d'altres el mateix Locke, l'existència del jo pensant és una veritat evident de la qual podem estar del tot segurs. Especialment, Descartes creia que el cogito és una primera certesa indubtable que podia servir-nos per fonamentar tot el sistema de la filosofia.

Hume, però, no comparteix aquest punt de vista. Seguint fidelment el seu enfocament empirista radical, Hume es pregunta d'on procedeix aquesta idea del jo a la qual es refereix Descartes. És possible identificar la impressió de la qual procedeix aquesta idea de la identitat personal? Som capaços de trobar el jo quan aboquem l'atenció cap al nostre interior i explorem la nostra subjectivitat individual? Hume observa que, en fer un esforç d'introspecció, en realitat el que trobem és una successió inacabable de pensaments, emocions i estats d'ànim que canvien contínuament. Però, per molt que ens hi esforcem, ens resulta impossible localitzar la impressió d'un jo fix, estable i permanent.

Segons Hume, aquest jo de què parla Descartes vindria a ser com l'indret suposat en el qual s'esdevenen aquests pensaments i aquestes emocions. Com que experimentem un flux continu d'estats de consciència, suposem que tots aquests pensaments i aquestes emocions han de manifestar-se en algun lloc, que és el que anomenem "el jo individual". Però, si som del tot rigorosos, haurem d'admetre que d'aquest presumpte jo no n'hi ha cap impressió. De fet, si analitzem les coses amb deteniment, ens adonarem que el jo actual amb el qual ara m'identifico és molt diferent del meu jo de fa dos o tres anys. Com podem dir amb tanta rotunditat que som els mateixos que aleshores?

Hi ha alguna impressió d'aquest jo que romangui inalterable i que ens permeti reconèixer la nostra identitat individual en tot moment i a tot lloc? Segons Hume, no hi ha cap impressió d'aquest tipus. Si estem convençuts de mantenir una mateixa identitat individual al llarg del temps, és gràcies a la memòria, que ens permet identificar-nos amb la persona que vam ser en el passat. Els nostres records ens possibiliten construir un relat coherent que ens ajuda a lligar els nostres continguts mentals canviants i a afirmar que tots ells succeeixen al mateix indret, que és la nostra consciència o el nostre jo individual.

És important recordar que amb la seva crítica al concepte del jo, Hume no pretenia negar la importància que té el nostre sentiment d'identitat individual. Ningú no pot dubtar de la utilitat pràctica que té per a la nostra vida el fet d'estar convençut que som els mateixos d'ahir i també els mateixos de fa deu anys. El que Hume afirma és que aquesta convicció no és, com sostenia Descartes, una certesa indubtable, sinó tan sols una creença sensata que només és possible de mantenir gràcies a la memòria. En contrast amb Descartes, Hume creia que l'existència del jo individual no és una veritat indubtable, sinó només una creença útil.

4.4 El problema de Déu La posició de Hume sobre Déu també resulta plenament coherent amb el seu plantejament empirista, que insisteix a cercar les impressions en què es basen les nostres idees. Hume aplica la seva teoria del coneixement per comprovar la validesa de les diferents proves racionals que els diferents filòsofs han ofert sobre la seva existència. L'argument ontològic, per exemple, conclou que l'existència de Déu és una veritat necessària que es deriva de la mateixa definició de la divinitat com l'ésser més perfecte que es pot pensar.

Hume, però, ens recorda que les úniques veritats realment necessàries són les relacions d'idees, que són sempre veritables perquè el contrari implica una contradicció i ens porta a un enunciat sense sentit. Les matemàtiques estan compostes per veritats d'aquest tipus. L'existència de Déu no és una relació d'idees, sinó una qüestió de fet. Afirmar que Déu no existeix és quelcom que no resulta contradictori, de manera que, per saber si Déu existeix, hauríem de comprovar-ho en la pràctica. Per a Hume, l'argument ontològic confon una qüestió de fet amb una relació d'idees.

Un altre argument que sol utilitzar-se per demostrar que Déu ha d'existir és el que defensa que la divinitat és la causa creadora de tota la realitat. Segons aquest raonament, de la mateixa manera que tot fenomen té una causa, tot l'univers també ha de tenir un origen causal, que només pot correspondre a un ésser totpoderós i diví. Aquest plantejament, però, tampoc no sembla convincent a Hume. En aquest cas cal remarcar la importància cabdal que té el concepte de causalitat en aquesta argumentació. Tenint en compte l'agudesa de la crítica que Hume havia fet de la relació causal, no és gens estrany que aquest raonament tampoc no li sembli sostenible.

Cal recordar que, per a Hume, la connexió entre causa i efecte no és una certesa indubtable, sinó només una creença probable basada en l'hàbit. Quan hem comprovat diverses vegades que A produeix B, tendim, amb raó, a esperar que la pròxima vegada que es presenti A també es presentarà B com a conseqüència. A més, és important recordar que aquesta creença només és vàlida per aquells fenòmens que hem experimentat. De Déu, però, no en tenim experiència empírica, de manera que no resulta legítim aplicar un raonament causal a l'origen de l'univers.

Intentar demostrar que Déu existeix considerant que és la causa de la realitat suposa estendre la nostra creença en la causalitat més enllà d'on resulta acceptable. Si no resulta possible demostrar l'existència de Déu per mitjà d'arguments racionals, per què hi ha tantes persones que creuen en la divinitat? Hume pensava que la religió és una creença àmpliament difosa perquè serveix per oferir respostes davant temors i esperances. El problema sorgeix en el moment en què les creences religioses esdevenen un focus d'intolerància i de dogmatisme que porta a afirmar fanàticament una posició davant les altres.

Segons Hume, no és possible demostrar l'existència de Déu creador tot raonant a partir del concepte de causalitat. 5 L'escepticisme de Hume 5.1 Un fenomenisme escèptic Com hem vist, Hume planteja una crítica radical de conceptes metafísics com ara la causalitat, la substància, Déu, el món o el jo. Tots aquests grans pilars de la metafísica són idees confuses que no provenen de cap impressió sensible, i sobre l'existència real de la qual no ens és possible tenir cap certesa absoluta. En realitat, per a Hume només és possible tenir un coneixement indubtable d'allò que percebem gràcies a les nostres impressions. La teoria del coneixement de Hume és un fenomenisme escèptic.

Parlem d'una filosofia fenomenista perquè, d'acord amb ella, només podem tenir seguretat dels fenòmens que capten els nostres sentits. A més, es tracta d'una posició escèptica perquè, segons Hume, no ens és possible conèixer amb certesa les suposades realitats metafísiques que hi pot haver darrere dels fenòmens. 5.2 El significat de la crítica humana Després d'estudiar l'empirisme radical de Hume, tal vegada sembli que no podem estar segurs de res. Amb l'excepció de les matemàtiques, es podria pensar que tots els altres coneixements són dubtosos i incerts.

Les lleis de la física, per exemple, són bàsicament relacions causals que miren de predir el comportament de les substàncies en unes situacions determinades. En aquest punt, cal preguntar-se si, després de la profunda crítica de Hume als conceptes de causa i substància, és possible continuar confiant en el valor de les ciències? Aquí resulta indispensable recordar que Hume era un filòsof il·lustrat, i que, com a tal, era un defensor convençut de la investigació científica, de l'educació i de la cultura. De manera que ell en cap moment no dubta del valor i la utilitat que té la ciència, de la qual era un gran admirador.

L'únic que pretén mostrar-nos amb la seva anàlisi filosòfica és que les afirmacions que fan els científics no són veritats absolutes. Les lleis de la ciència són només creences probables, en les quals és raonable de confiar. La conseqüència que té la crítica de la metafísica de Hume és la de rebaixar les pretensions epistemològiques del saber científic, però no la d'invalidar la nostra confiança en el seu valor pràctic. La crítica de Hume a la metafísica del seu temps no pretén qüestionar el valor de la ciència. Hume només aspira a recordar-nos que el saber científic no està format per veritats absolutes, sinó només per creences raonables.

8 Ètica i política de Hume 8.1 Una ètica emotivista Una altra de les conseqüències de la teoria empirista del coneixement desenvolupada per Hume és la seva concepció emotivista de l'ètica. Hume comença assenyalant que la major part dels filòsofs anteriors han intentat fonamentar les normes morals en la racionalitat humana. Efectivament, la raó ha tingut un paper fonamental en la història de l'ètica des de l'intel·lectualisme moral de Sòcrates fins a la creença escolàstica en una llei natural que tothom pot conèixer gràcies a la intel·ligència. Hume, però, és contrari a aquest punt de vista.

Per a ell, l'ètica no pot estar basada en la raó, perquè la raó només és capaç d'explicar-nos com són les coses, però no ens pot dir com haurien de ser. L'ètica, però, no descriu la realitat, sinó que indica com hem d'actuar i quines són les normes que hem de seguir. Hume creia que l'ètica no està basada en la raó, perquè cap descripció sobre com són les coses no ens pot portar a les normes que ens diuen com haurien de ser. 8.2 L'origen de la moralitat Si l'ètica no procedeix de la raó, en què es basen aleshores les nostres normes morals? Segons Hume, l'origen de l'ètica s'ha de cercar en els sentiments i les emocions que experimentem quan ens trobem davant una acció humana.

Algunes accions humanes ens produeixen un sentiment intern de satisfacció, mentre que, davant altres accions, allò que sentim és un rebuig intens. Per a Hume, les accions que considerem moralment bones són les que susciten en nosaltres un sentiment d'aprovació, mentre que les que considerem moralment dolentes són les que ens provoquen a l'interior una emoció de rebuig. La teoria ètica de Hume, anomenada emotivisme moral, afirma que l'ètica no es basa en la raó, sinó en els sentiments. Per entendre el significat de la teoria moral de Hume, pot ser útil considerar un exemple concret. Imagina, per exemple, que s'ha comès un crim sagnant i que en llegeixes la crònica publicada al diari.

Segon Hume, per molt detallat que sigui el relat, és impossible trobar-hi les raons que ens porten a considerar que l'assassinat és moralment condemnable. El que ens fa afirmar que matar és dolent, no és un raonament. De fet, l'assassí podria afirmar des d'un punt de vista estrictament racional que aquest crim li ha servit com a mitjà per aconseguir un fi, com, per exemple, robar els diners de la víctima. Si ens sembla que matar és moralment dolent, no és a causa de la raó, sinó per l'emoció interna de rebuig i reprovació que sentim quan ens representem mentalment aquesta acció. Per això, Hume creia que la moral és un afer relacionat amb les emocions i no amb la intel·ligència.

8.3 Simpatia, utilitat i benevolència En analitzar l'ètica de Hume, tal vegada es podria pensar que la seva proposta condueix inevitablement al relativisme moral. Si en el fons allò que ens sembla moralment bo o dolent depèn dels nostres sentiments, no tindrà cadascú les pròpies emocions i, per tant, les pròpies valoracions morals diferents de les dels altres? Hume, però, no era cap relativista, perquè pensava que totes les persones compartim una mateixa naturalesa humana. Això significa que davant d'una acció com l'assassinat, tots els éssers humans experimentem una emoció de rebuig molt semblant, perquè la nostra constitució bàsica és fonamentalment idèntica.

Per això, és possible parlar de normes morals de caràcter general, basades en la universalitat de la naturalesa humana. Hume pensava que tots els éssers humans participem d'una mateixa naturalesa, cosa que permet fonamentar normes ètiques de caràcter universal. Segons Hume, entre els sentiments bàsics que tots els éssers humans experimentem hi ha, per descomptat, l'egoisme que ens ajuda a sobreviure. Però, a diferència del que pensava Hobbes, aquesta no és l'única motivació que sentim les persones. Hume creia que al nostre interior també hi ha emocions positives que ens inciten a cooperar i a ajudar de manera desinteressada els altres.

Entre aquestes emocions destaca, per la seva importància, la capacitat de sintonitzar amb les emocions dels altres posant-nos al seu lloc, la que ell anomena simpatia, tot i que actualment en diem empatia. Per a Hume, la simpatia és una emoció bàsica, juntament amb la benevolència i el desig de ser útils als altres. Aquests sentiments naturals són, en realitat, el fonament de la moralitat i la base de la nostra vida en societat.

Resum: Empirisme Moviment que sorgeix a la Gran Bretanya a contraposició al racionalisme de França i alemanya Es basa en la ciència matemàtica Ciències Naturals (es fixen en la naturalesa) Primera entrada del coneixement a través s dels sentits, a partir d'aquí coneixem el món TEORIA EMPIRISTA DEL CONEIXEMENT Les idees no son contingut abstracte es componen a través dels sentits A través de la repetició es crea la idea Les bases filosòfiques de l'empirisme britànic són 4: 1. Sostenen experiència camí més adequat per coses fiables. 2. Model ciències naturals 3. Defensa que els avenços havien estat possibles gràcies a l'experiència 4.

Neguen l'existència de les idees innates, totes provenen de la nostra experiència. Filòsofs John Locke tabula rassa naixem sense cap mena de dades. Les idees les anem adquirint a poc a poc. Hume - va estudiar dret, però no li agradava, ell volia estudiar filosofia i literatura. - Empirisme radical Escèptic Idees 1. Semblança Ex: 2. Continuïtat temporal 3. Causa-efecte Ex: deixo anar un boli i cau les idees són imatges imaginàries del que vivim. impressió simple sabor de la poma impressió complexa sabor, textura, forma, color de la poma. d'on procedeixen les nostres idees? D'alguna impressió percebuda anteriorment. HUME (pàg.

154) 2.1 impressions i idees Millor representant de l'empirisme Defineix la realitat com allò que experimentem (contrari a Plató i Descartes) Dona les bases de l'escultura empirista o materialista Llei de causa-efecte Utilitza principis de la filosofia per criticar Fa la llei de causalitat La repetició fa que es doni sempre el mateix 2.2 d'on provenen les nostres idees? 2.3. Relacions i qüestions de fer Les qüestions de fet es basen en l'experiència El foc produeix calor Qüestió de fet Per comprovar si el foc fa calor Pràctica Totes les idees procedeixen de les impressions Simples o complexes (igual que les idees) Ex: prendre cafè Impressió simple Es carrega la idea de causalitat. 3.

La crítica a les idees de causalitat 3.1. Causa i efecte Causalitat, jo i substància conceptes centrals que va analitzar Hume. Una part dels nostres coneixements es basa en les connexions causals. Ciència estableix lleis a partir de connexions entre les causes i els efectes. El foc és causa de la calor perquè pensem que la presència del primer està lligada necessàriament a l'aparició del segon. 3.2. La cerca de la connexió necessària Les connexions causals no són relacions d'idees sinó que de fets les relacions d'idees són veritats necessàries. Quan passa A sempre passarà B Ex: Si Déu és perfecte llavors existeix. 3.2.1. La idea de connexió causal procedeix de l'hàbit falta info 3.3.

Un coneixement probable 3.3.1. La crítica de la idea de connexió necessària L'experimentador influeix en l'experiment, per tant, no podem fer experiments totalment objectius. Mai una impressió causarà un efecte, som nosaltres els que unit la impressió amb l'efecte Ho unim amb la percepció d'unificar l'hàbit El fet que nosaltres relacionem A amb B és l'efecte de la raó Unifica els dos fets No hi ha una veritat última UNA ÈTICA EMOTIVISTA Tota ètica moral no depèn de la raó sinó que de l'emoció Anteriorment, es creia que les lleis ètiques Les aconseguim a través de la intel·ligència La raó només pot explicar com són les coses, però no com haurien de ser Diferència entre moral i ètica 1.

Moral són els valors per tenir una bona conducta i una bona convivència 2. Ètica és allò que estudia els valors i aspectes socials i cap a on van. Estudia perquè passen aquests fets, perquè una societat té una moral o altra. Ex: què és la idea del bé Etica no es pot basar amb la rao perque cap descripcio de com son les coses no ens pot portar a les normes que ens diuen on haurien de ser???????

SIMPATIA, UTILITAT I BENEVOLÈNCIA Hume pensava que totes les persones compartim una mateixa naturalesa acció d'assasinament experimentem una emoció de rebuig molt semblant Per això és possible parlar de normes morals i ètiques Els sentiments bàsics que tots experimentem l'egoisme ens ajuda a sobreviure Hume creia que al nostre interior també hi ha emocions positives que ens inciten a cooperar i a ajudar de manera desinteressada els altres