Introducció a la filosofia de Plató: La Justícia i la polis

I 102 flashcards i 70 preguntes més al document.

Text del document

Plató (427 a. C. – 347 a. C.) La Justícia i la polis 0.

Nocions preliminars ......................................................................................................3 0.0 Períodes de la loso a grega..................................................................................3 0.1 Precedents històrics .............................................................................................3 0.0.1 Els presocràtics (I): un procés d'abstracció en tres passes...................................3 0.0.2 Els presocràtics (II): l'escola pitagòrica...............................................................5 0.0.3 El gir antropològic: so stes i Sòcrates ................................................................5 0.2 Què és la metafísica?

............................................................................................7 0.3 Períodes de la loso a platònica............................................................................7 1. La Justícia i la Polis ........................................................................................................8 2. El mite de la caverna....................................................................................................10 3.

El símil de la línia.........................................................................................................12 3.1 Ontologia............................................................................................................12 3.2 Gnoseologia .......................................................................................................13 3.3 Epistemologia.....................................................................................................13 3.4 El símil de la línia i el mite de la caverna ...............................................................14 4.

El dualisme platònic ....................................................................................................15 5. La teoria de l'ànima .....................................................................................................15 6. Revisió del concepte de Justícia ...................................................................................16 6.1 La tripartició de l'ànima .......................................................................................16 6.2 La Justícia com a virtut regulativa.........................................................................16 7.

Epíleg .........................................................................................................................18 0.Nocions preliminars 0.0 Períodes de la loso a grega Presocràtics So stes i Sòcrates Clàssics Heŀlens i Llatins s. VI s. V s. V - IV s. III Filoso a natural Filoso a política Metafísica (Plató i Aristòtil) Ètica del bon viure 0.1 Precedents històrics 0.0.1 Els presocràtics (I): un procés d'abstracció en tres passes Els presocràtics són el conjunt de lòsofs que van re exionar abans de Sòcrates o que, essent contemporanis seus, no van ser in uïts per les seves ensenyances.

Van inaugurar el pensament losò c, crític i racional: tractaven sobre la natura, és per això que Aristòtil els anomenà physikoi (els físics). Van abandonar les explicacions mítiques, sobrenaturals, de la religió i els mites, per abordar- les de manera crítica i raonada. En relació a Plató ens interessa sobretot com tractaren el tema del canvi, de la variabilitat i la mutabilitat del món natural, que sembla estar sempre en constant moviment. Els jònics, Heràclit i Parmènides El conjunt de pensadors jònics1 (anomenats així perquè provenien de Jònia, un zona de colònies gregues en el que avui seria la costa occidental turca) van ser els primers lòsofs de la història.

Les seves explicacions eren encara purament materials, i utilitzaren la teoria dels quatre elements2 per a provar de donar raó de l'origen del món i del seu contingut. Les explicacions sobre el canvi eren també materials, es basaven en l'intercanvi o barreja dels elements. 1 Com Tales (VII - VI a. C.), Anaximandre (s. VI a. C.) i Anaxímenes (s. VI a. C.), tots nascuts a la ciutat jònica de Milet. 2 Aigua, aire, terra i foc. Heràclit (VI a. C.) també fou un autor de la zona de Jònia, no obstant, se'l considera de manera separada als seus paisans. La raó és que ell abandona el materialisme per a introduir una primera abstracció en el pensament, una primera explicació no material.

Ell no estava interessat en donar compte de l'origen del cosmos, però sí en explicar el canvi i en comprendre les lleis que el regulen. Ell va establir que sota la materialitat, oculta, hi havia una llei universal que tot ho governava: el logos. Es tracta d'un principi racional de validesa universal, una estructura o una forma d'ordenament. El seu contingut és el següent: tot canvia constantment i ho fa en un marge d'equilibri entre els pols dels oposats3 . Seva és la paràbola que diu que hom no es pot banyar dos cops en el mateix riu, car quan un s'hi submergeix per segona vegada, ni el riu ni un mateix són iguals a com eren la primera vegada. Parmènides (VI - V a.

C.) és el màxim exponent d'abstracció del pensament presocràtic. Dirà que el canvi és una iŀlusió, un engany, que no existeix. Plantejarà que hi ha dos camins per a abordar el món. Per una banda tenim els nostres sentits. Ells ens diuen que en la natura les coses es generen i moren, que la realitat és múltiple i canviant. Aquesta via vers el coneixement, que segueixen la majoria d'homes, és falsa. Ell l'anomena la via de la opinió. Hi ha, però, una altra manera de veure el món: la via de la veritat. Aquesta es basa en imposar una radicalitat lògica al pensament. Parteix de dues premisses: una cosa o bé és o bé no-és i no pot ser que una cosa sigui i no sigui4 .

Això vol dir que ésser i no-ésser són dos estats binaris (no hi ha punts intermedis) oposats i excloents. Des d'aquesta base elabora la seva loso a. Ell dirà que no existeix la generació ni la mort, i que la realitat no és múltiple ni canviant (el contrari d'allò que defensaven els seus coetanis). Raonarà que les coses no poden néixer o generar-se perquè, per a que quelcom neixi, abans, ha de no-ser, i com hauria de passar una cosa que no-és a ésser si aquest s'exclouen? Dirà també que no existeix la mort o la dissolució, perquè per a que quelcom que és mori hauria de passar a no-ésser (ens trobem amb el mateix cas anterior, però invertit).

De la mateixa manera ens dirà que la realitat és única, car només existeix allò que és, i que no existeix el canvi, perquè per a que una cosa canviï, ha de convertir-se en quelcom que no és, i com passaria l'ésser a ser quelcom que no-és? En conclusió, dirà que la veritat és que l'ésser és ingènit, immortal, únic i immutable (sempre igual a sí mateix) i que tots els canvis (les generacions i les dissolucions, la varietat i les mutacions) que veiem a la natura, són un engany, una falsedat. In uència en Plató Observem així un procés d'abstracció gradual.

Començant pels jònics, que partien d'allò que es podia veure i ho agrupaven en les quatre categories dels quatre elements, Heràclit concep una llei, una norma que desplaça l'explicació fora d'allò perceptible i vers la raó. Heràclit afegeix una capa de comprensió, més profunda que els sentits, però sense negar la validesa d'aquests. Parmènidesanirà més enllà, considerarà la informació sensible falsa, la considerarà mera aparença, falsedat i, mitjançant raonaments abstractes, lògics, negarà la possibilitat del canvi.

No queda del tot clar si l'ésser parmenidi fa referència a una característica física (el simple fet d'ésser, d'existir, un cop abstret tot atribut particular) o si fa referència a la idea d'existència, el cert, però, és que recollirà tot aquest procés abstractiu, que encara no estava format del tot, que de vegades pot ser poc clar, i establirà de manera inequívoca un sistema coherent i endreçat. D'aquest procés heretarà la distinció entre allò material i allò immaterial, essent que el material és sempre canviant i l'immaterial etern i immòbil.

També la valoració de que el material no és una font de saber able, que es inestable, que ens enganya i que oculta allò immaterial, que sí ens proporciona una veritat duradora. L'epistemologia platònica estarà marcada per aquesta dualitat i les característiques de l'ésser parmenidi estaran presents en les idees platòniques. 3 Entre l'escalfor i la fredor, entre la humitat i la sequedat, entre la tensió i la relaxació, etc. 4 Aquesta última premissa és el principi de no contradicció. 0.0.2 Els presocràtics (II): l'escola pitagòrica Els pitagòrics van ser un grup religiós sectari constituït al voltant de la gura del lòsof i matemàtic Pitàgores de Samos5 (s. VI - V a. C.).

Era alhora una escola losò ca i una comunitat tancada, vivien plegats, renunciaven als seus béns materials, veneraven el fundador i guardaven el seu coneixement en secret, revelant-lo només als iniciats. Hi ha tres aspectes que ens interessen principalment d'ells. El primer és el seu interès per la importància dels números. Ells creien que la realitat estava conformada de manera matemàtica i tenien números i formes que consideraven sagrats. Així, creien que l'estudi i l'exercici de la raó no eren només eines de coneixement, sinó que també ho eren de puri cació: els apropava a la realitat profunda del cosmos, de l'existència.

La puri cació era important perquè creien en la transmigració de l'ànima, en la reencarnació; de tal manera que com més es puri quessin durant aquesta vida, més elevada seria la forma que adoptarien en la seva vida següent. In uència en Plató Plató serà un pitagòric, però ho serà de manera particular. Sí compartirà la importància de les matemàtiques, el caire sacre del coneixement com a camí de puri cació i la creença en la reencarnació de l'ànima, però en molts altres aspectes diferirà d'ells i la seva acadèmia no tindrà el per l sectari que sí tenia l'escola pitagòrica. 0.0.3 El gir antropològic: so stes i Sòcrates La loso a presocràtica s'inicia al s. VI a.

C., a partir del s V., es dona el que s'anomena el «gir antropològic» o el pas del logos al nomos6 . Aquest nom deriva del fet que molts pensadors van focalitzar-se en temes més pròpiament humans, deixant de banda l'estudi de la natura. Per a entendre bé el procés hem de conèixer algunes tes de la història atenenca: - 594 a. C: Soló adopta mesures per a reduir el poder de l'aristocràcia i alleugerir les penoses condicions de part de la població. - 508 a. C: Atenes adopta la democràcia7 . - 462 a. C: E líates trasllada a l'assemblea les funcions de l'Areòpag. - 454 a. C: Pericles adopta el lideratge de la Lliga Àtica. És l'època d'esplendor de la democràcia i de la pròpia polis d'Atenes.

- 404 a. C: Atenes perd la guerra del Peloponès i se li imposa el govern dels 30 tirans8 . - 399 a. C: mort de Sòcrates. Aquestes circumstàncies fan que tot un conjunt de lòsofs, els so stes, es preguntin pels temes relatius a la ciutat i la política. Sòcrates podria ser considerat un dels so stes, tant per temàtica com per activitat, però se'l separa a raó de que el seu pensament difereix radicalment del de la resta de pensadors d'aquest grup. Els so stes eren tutors professionals. L'apertura del poder a l'assemblea feu necessària la formació dels ciutadans, tant en pensament com en paraula.

Els ciutadans més rics eren conscients d'aquesta situació i començaren a pagar a especialistes per a poder-se educar. Aquesta demanda feia que els so stes viatgessin molt, el qual els va permetre conèixer diverses ciutats, cultures i tradicions. Aquests dos aspectes seran importants. Per una banda, la diversitat amb què es trobaven els va in uir en la seva perspectiva epistemològica; eren, principalment, escèptics o relativistes. Els escèptics són aquells que no creuen que hi hagi una veritat universal; els relativistes, a més, diuen que tota veritat és relativa, que depèn de cada persona i de cada cultura.

Uns i altres comparteixen la noció de que l'home no pot 5 Tot i que el mestre i líder va néixer a Samos, va fundar l'escola a Crotona, a la Magna Grècia (zona colonial grega del Sud de la Península Itàlica). 6 νόμος: llei, norma o costum. Es refereix a la manera d'actuar d'una comunitat, estigui aquesta tipi cada legalment o no. 7 Les reformes de Clístenes atorguen a tot ciutadà el dret a participar en l'assemblea. Es considera ciutadà tot home adult (18+), atenenc i amb el servei militar acomplert. En queden exclosos dones, nens, esclaus i metecs (estrangers residents Atenes).

8 Proespartà, durà menys d'un any; assassinà un 5% de la població atenenca, con scà múltiples propietat i desterrà molts dels demòcrates. assolir cap veritat absoluta. Així doncs, quan es preguntaven sobre el bé i el mal, sobre la justícia o la injustícia, defensaven que no hi havia una llei moral universal, verdadera, que tot depenia de l'acord i el costum dels homes. Per l'altra, i pel que fa a la seva actuació dins la ciutat, com entenien que les lleis són un producte convencional, no veien cap problema en actuar per a canviar-les en funció dels propis interessos.

Així doncsdonaven moltíssima importància al llenguatge i la retòricacom a eines de persuasió, quan no directament de manipulació. I és que el seu objectiu amb la paraula no era arribar a cap veritat sinó convèncer a la resta per així poder acomplir els seus propis objectius polítics. A la seva postura s'hi oposarà la de Sòcrates. Ell no viatjava ni es dedicava a ensenyar per diners, no se li coneix cap ocupació més enllà de la de losofar amb els seus coetanis. En l'aspecte epistemològic creu que sí existeixen veritats absolutes.

En alguns testimonis apareix com un personatge irònic, que interroga a aquells a qui considera errats ns a dur-los a cometre contradiccions, destruint així els seus arguments. Aquesta faceta negativa contrasta amb una de molt més positiva, la maièutica, l'art de la partera. Creia que tots tenim coneixements innats i, amb la seva paraula, també volia ajudar a aquells amb qui parlava a que traguessin a la llum aquelles idees que ja duien dins seu. Defensa doncs el diàleg, com a mètode de deixar en evidència les falsedats i deixar que brollin les veritats.

Pel que a la política, segueix aquest principi de coŀlaboració pel qual, en interacció dialèctica es pot arribar a la veritat i, amb ella, al bé. Ell defensa que el bé és universal (i no relatiu), que la funció de l'home (i especialment del lòsof) és trobar aquest bé, ensenyar-lo i utilitzar-lo per a fer de la ciutat un lloc millor. In uència en Plató Com és raonable, Plató es situarà a favor del seu mestre i en contra dels so stes. D'ells rebutjarà la seva epistemologia i la seva postura respecte a l'educació, el llenguatge i la política. Del seu mestre recollirà la idea de que existeix una veritat universal, que hi ha un bé absolut i que es pot emprar la dialèctica per a arribar-hi.

Plató, a més, visqué diversos esdeveniments històrics importants. Veié el canvis en la democràcia que propiciaren els so stes, entenent-los com una decadència; com era un aristòcrata molt important, participà del govern dels Trenta Tirans, del qual en sortí decebut; a més, veié la restauració de la democràcia, ja malmesa, i que arribà al seu punt més baix, segons el seu parer, amb la condemna a mort del seu mestre, Sòcrates. D'aquestes experiències desenvoluparà una doble aversió: a la democràcia i a la tirania exercida des de l'interès particular. Buscarà doncs, una manera de constituir una ciutat que s'allunyi d'una i de l'altra i que estigui alineada amb el seu pensament.

0.2 Què és la metafísica?9 La metafísica10 , és l'intent de trobar el fonament últim de la realitat, aquella veritat immutable i essencial que explica tot el que existeix i succeeix a l'univers. A la metafísica també se l'anomena « loso a primera», perquè partint d'ella, suposadament, s'hauria de poder donar raó de tota la resta de les disciplines losò ques. Plató primer i després el seu deixeble, Aristòtil, van ser pionersa l'hora d'intentar dur a terme una empresa de tan gran magnitud. La metafísica sempre dona una expilació que va més enllà de l'aspecte material.

La descripció com a quelcom més enllà de la física no només s'escau a l'ordre que tingué dins la bibliogra a aristotèlica, ho fa també com a descriptor de les seves característiques. De la mateixa manera que un plànol d'un edi ci no es troba en l'edi ci, però en dona explicació i justi ca la presència de tots els elements que el conformen, a la natura no hi trobem les abstraccions metafísiques, però es suposa que són allò que en determina l'estructura i el sentit. Plató i Aristòtil foren els primers grans metafísics, però, com hem vist, cap dels dos no fou el primer en participar d'aquest procés d'abstracció.

Ells en farien una primera gran culminació, però, com sempre, hi ha precedents que ens serveixen per a comprendre l'origen i la direcció de l'afany sistematitzador d'aquests dos autors. Aquesta és la raó per la qual ens és necessari haver-los estudiat. 0.3 Períodes de la loso a platònica A grans trets, podem resumir la loso a platònica en tres estadis. Joventut Maduresa Última etapa Textos aporètics La República, El Fedre Les lleis Herència socràtica, els més propers al que sembla ser el pensament del mestre. Desenvolupament de les seves teories. Matisació d'algunes de les seves postures. 9 Aquesta és la mateixa explicació que trobem al dossier introductori Què és la loso a.

10 Prové de «meta» (μετά: després de) i «física». És el nom que li va adonar Andònic de Rodes (estudiós i seguidor d'Aristòtil) al conjunt de llibres aristotèlics que anaven després dels d'estudis naturals (o físics).

1.La Justícia i la Polis "Vaig pensar que totes les ciutats actuals, sense excepció, són mal administrades –atès que la seva legislació es troba en un estat gairebé impossible de redreçar, si no és amb un treball extraordinari assistit per l'atzar– i vaig sentir-me obligat a dir, en lloança de la recta loso a, que és gràcies a ella que es copsa la recta justícia, tant en la política com en la vida privada dels ciutadans; que, en efecte, els pobles humans no deixaran de patir desgràcies ns que no arribin al poder els qui losofen d'una manera recta i veritable, o ns que els governants de les ciutats, per un do diví, no es posin a losofar de debò." Plató, Carta VII La República és el diàleg platònic que busca trobar la millor manera de dirigir i organitzar una ciutat.

La motivació per a aquesta tasca es troba en la seva mala experiència davant dels governs democràtics i tirànics que s'havien donat en la seva ciutat natal, Atenes. El major detonant, però, fou la condemna a mort del seu mestre, Sòcrates. Veient aquesta com una gran injustícia, Plató es proposa una re exió sobre com hauria de ser una ciutat-estat recta, una ciutat ben administrada, una ciutat, a de comptes, justa. Hi ha una idea que Plató mantindrà durant tota l'obra i que ens ha de servir per a entendre correctament la sevapostura, i és que establirà un paraŀlelisme molt marcat entre l'estructura pròpia de les persones, dels ciutadans, i la de la ciutat.

Els conceptes, elements i distincions que es donin en un serviran també per a l'altre. Així doncs, la justícia a la ciutat i la justícia en l'ànima dels homes serà la mateixa, respondran als mateixos criteris i valoracions. Per a entendre què és la Justícia hem d'observar on s'exerceix. Trobem que aquesta, si es dona, ho fa a la ciutat; així doncs hem d'analitzar com és una ciutat, tot començant per les raons que la fan sorgir. La ciutat neix perquè ningú pot abastir-se sol. Aquesta condició provoca que els homes ens ajuntem en comunitats, en societats que ens facilitin la tasca de satisfer les nostres necessitats. Els homes som gregaris i no se'ns pot entendre aïllats.

Dins d'aquestes comunitats hi ha diferents tasques a acomplir, i com és gran i complexa es torna la comunitat més es diversi ques i especialitzen les tasques, i més ben organitzada i distribuïda haurà d'estar. Plató parteix d'aquesta visió per a xar-se en quin és el paper que cada ciutadà ha de jugar a la polis, i estableix que hi ha tres funcions principals. Cada funció correspondrà a una classe, i cadascuna d'elles tindrà associat un tipus de caràcter i una virtut. La primera de les classes serà la dels productors. Aquests són els que s'encarreguen de les necessitats materials de la ciutats i dels seus conciutadans.

Són els ramaders, els agricultors, els artesans, els fusters, els manyans i un llarg etc; suposen el gruix de la població. Diu Plató que el seu caràcter és avar o concupiscible; és aquella gent que es sent especialment atreta i lligada als béns materials, d'aquí la caracterització que en fa el lòsof. Això no signi ca, però, que siguin dolents per a la ciutat, ans al contrari, són necessaris per al seu funcionament. No obstant, per a siguin bons ciutadans han de tenir i practicar la seva virtut especí ca: la temprança. Aquesta serà la que impedirà que es deixin portar pels seus instints, que siguin mesurats i que obeeixin les normes de la ciutat per sobre del seu interès o pulsions personals.

La segona de les classes és la dels guerrers o guardians, que conformarien l'estament militar de la polis. Tot i que Plató era atenenc, el model dels guerrers no es basa en els típics hoplites aqueus, conformats per ciutadans que feien el servei militar, sinó en els guerrers lacedemonis (espartans), entrenats des de la infància, sense altra ocupació que la d'entrenar i formar-se com a soldats i dirigits cap a les virtuts pròpies de la seva classe: la duresa i la resistència. Com els productors, tenen un caràcter particular que fa que siguin els més adients per a les seves tasques.

En aquest cas, els guardians han de ser gent irascible, de caràcter animós, apropiat per a les tasques pròpies dels qui han de guerrejar. Hi ha, però, un afegit, una altra virtut que han de tenir, la de la saviesa. Plató ho justi ca pel fet de que un guerrer ha de saber distingir entre amics i enemics, i és que, de què ens serviria el millor dels militars si no encertés contra qui ha de combatre? Aquesta última característica, o virtut dels guardians, és compartida amb la tercera de les classes, la dels governants o reis- lòsofs. En ells, però, no és ja una virtut sinó que suposa el tret determinant del seu caràcter.

Els governants han de ser savis, essent la seva virtut pròpia la prudència, necessària per a desenvolupar la seva tasca d'organitzar i dirigir la ciutat. Classe Funció Virtut Caràcter Ànima Productors Cobrir les necessitats materials Temprança Concupiscible Coure Guerrers / Guardians Militar Duresa / Resistència Animós Plata Governants / Rei- Filòsof Organitzar i dirigir la ciutat Prudència Savi Or Tot i que Plató ens exposi una societat molt jerarquitzada, amb estaments estancs, marcats i ben diferenciats, els ciutadans no es veuen discriminats per les condicions socials de les seves famílies.

Tots els ciutadans tenen les mateixes possibilitats d'esdevenir de qualsevol de les tres classes, inclosa la dels governants. L'estatus social, econòmic o cultural d'una família no determina la pertanyença dels lls que en ella hi neixin, i és que l'únic factor que es tindrà en compte és el tipus d'ànima que cada persona presenti. Plató assimila cadascun dels caràcters exposats a un tipus d'ànima: les ànimes de coure tenen un caràcter concupiscible, les de plata, animós, i les d'or són sàvies. Defensarà que s'ha de provar d'educar a tothom, i que serà el procés educatiu el que revelarà les ànimes dels nens, la seva tendència natural. Primer es separà les ànimes de plata de les de coure.

Després, d'entre les de plata, es seleccionarà aquelles que tinguin una tendència més marcada vers el coneixement i se'ls prepararà per a ser els governants de la polis. És l'ànima de cada ciutadà, doncs, la que el predisposa per a jugar un paper o un altre dins l'estructura social. 2.El mite de la caverna Plató tot sovint es recolza en mites per a exposar les parts del seu pensament que creu més complicades d'explicar i comprendre: el mite de la caverna n'és un bon exemple. Més endavant en veurem encara un altre. Aquest mite és una explicació metafòrica que iŀlustra el procés de formació del rei- lòsof, des de la seva situació inicial d'ignorància ns al coneixement més elevat.

No és tracta, però, d'un procés unidireccional; tan important com el camí d'anada és el camí de tornada. La postura política platònica veu en la democràcia i la tirania un mal comú: la recerca del bé personal per sobre del de la ciutat. Ell, molt in uït pel tràgic destí de Sòcrates, imaginarà un governant que, per la seva saviesa i dedicació, estarà per sobre dels desitjos de riqueses, poder o glòria. Seguint l'exemple del mestre, la única motivació del qual era ajudar a la resta a assolir la veritat, expressarà que els més savis d'entre els homes no poden limitar-se a assolir el coneixement per a ells mateixos, sinó que han d'emprar-lo per a ajudar i guiar a la resta dels seus conciutadans.

L'acció es desenvolupa dins d'una cova, de la qual el lòsof n'escaparà. És molt important veure la contraposició que hi ha entre els elements de l'interior i de l'exterior. Aquests quedaran explicitats en una elaboració més teòrica, i que exposarem en el capítol següent. El mite comença amb el lòsof tancat dins la cova. Ell, com la resta dels seus conciutadans, ha estat presoner tota la seva vida i ha viscut sempre encadenat, d'esquenes a un mur i dins la foscor de la caverna.

No coneixen altra vida que aquella i l'únic que han pogut observar en tota la seva existència és la paret de la cova que es troba davant dels seus ulls: no poden aixecar-se ni moure el cap; per a ells, aquesta és la seva situació normal, la quotidianitat de la seva vida. Sobre aquesta paret que tenen al davant es projecten ombres xineses. Ells, que no han tingut experiència de res més, les veuen i creuen que són la realitat: si hi apareix l'ombra d'un cavall, creuen que es un cavall de debò, si hi apareix un conill, també; si hi apareix l'ombra d'un home, sense dubtar-ho a rmen que així és com veritablement són els homes.

Els més espavilats entre tots ells coneixen totes les gures que s'hi poden veuen, les saben reconèixer amb rapidesa i ns i tot es saben les seqüències en què acostumen a aparèixer; per a la resta dels seus conciutadans, aquests són els més llestos, els més savis. Tanmateix, un dia, aquell qui esdevindrà el lòsof es troba lliure de les seves cadenes, lliure d'aixecar-se, girar-se i caminar, lliure d'explorar la resta de la cova i de descobrir llocs que ni tan sols imaginava que podien existir.

El primer que veu és que ell estava encadenat a un mur, de l'alçada aproximada d'una persona, i que per sobre d'aquest mur hi des len un conjunt de gures que, iŀluminades per una foguera, són les que generen les projeccions que ell havia observat durant tota la seva vida. Uns homes fan anar les gures entre el foc i el mur. Així, el que ell havia cregut que era un cavall, no era més que l'ombra de la gura d'un cavall, que hom passava per davant de la foguera perquè projectés la silueta que ell i els seus companys confonien amb la realitat.

El lòsof es posa a caminar, passa el mur on estava lligat, passa els homes que duen les gures i passa també la foguera; després de tot això, arriba a la sortida de la caverna. Veient que de fora ve molta llum, travessa el llindar de la cova i surt a l'exterior. A l'exterior la llum ja no la produeix un foguera, sinó el Sol. La força d'aquesta llum és incommensurable amb la que havia experimentat dins la cova; és tan forta que no li permet observar les coses directament; els ulls li couen i està enlluernat per tot el que l'envolta. La seva vista no està acostumada a tanta iŀluminació, així que al principi no pot més que anar amb els ulls mig clucs.

Per a poder observar el que hi ha al seu voltant ha de xar-se en les seves ombres, o ns i tot en el re ex que formen a l'aigua. Tal i com li havia passat a la caverna, això és el primer que coneix: l'ombra, el re ex de les coses. No obstant, passat un cert temps comença a habituar-se a la nova claror i, mica en mica, i no sense esforç, pot començar a mirar directament allò que l'envolta. Ara sí, ha trobat com són les coses de veritat; caminant per una prada es troba un cavall -ara sí, per , pot dir que ha vist un cavall de veritat-; mirant entre els arbustos veu sortir corrent un conill -ara sí, per , pot dir que ha vist un conill de veritat.

Compara allò que ara experimenta amb allò que havia viscut a la caverna i s'adona com estava d'errat, com tot allò que creia conèixer no era més que mera aparença. Gaudeix de tot allò que l'envolta, de la seva bellesa, de la seva bondat. No obstant el seu gaudi, no pot deixar de pensar en la seva vida anterior i en els seus companys, els seus conciutadans, que ha deixat, encara encadenats, encara enganyats, allà a baix a la caverna. No pot, de bon consciència, abandonar-los a la seva sort. Ara que ha vist la veritat, la bondat i la bellesa, no es veu capaç de fer-los el mal de deixar-los sols i a la mercè de la seva ignorància.

Així doncs, i amb pesar, emprèn el camí de tornada; passa altre cop pel llindar de la cova -ara vers la foscor- i se'n torna a buscar-los, a provar d'assistir-los-los i guiar-los amb l'ajut dels nous coneixements que ha descobert. La tasca, però, no està exempta de perill. Pot ser que els seus antics companys no l'entenguin, que creguin que ell es qui els prova d'enganyar -no en va els dirà que allò que han experimentat tota la seva vida és fals, i hi ha molta gent a qui això pot no agradar, hi ha molta gent reticent al canvi-; pot ser que aquells que es sabien totes les ombres es sentin insultats, que l'acusin de faŀlaç, de fantasiós, de provar de corrompre les seves tradicions i costums.

Al cap i a la Plató té sempre present la gura de Sòcrates -protagonista dels seus diàlegs- i la seva mort. És ben conscient dels perills que poden resultar de provar d'iŀlustrar a gent que no pot o no vol ser iŀlustrada, és ben conscient de com la pròpia Atenes, tan estimada pel seu mestre, va ser qui el va condemnar a veure la cicuta. Hem d'entendre, per últim, que el fet que el lòsof torni a la caverna no implica que la seva tasca hagi de ser iŀluminar la resta de ciutadans, alliberar-los de les seves cadenes i fer que experimentin el mateix camí que ell ha fet.

El lòsof és un humà particular, amb una predisposició anímica excepcional que li permet arribar a les cotes més altes del coneixement; pocs són els que tenen les qualitats necessàries per a dur a bon terme aquest viatge. Això no signi ca que no pugui valdre's de la seva saviesa per a fer que la vida de la resta sigui millor; i aquest ha de ser, precisament, el seu objectiu. 3. El símil de la línia El mite de la caverna és una paràbola, una aŀlegoria o conte que serveix per a iŀlustrar un pensament i, mitjançant metàfores visuals, fer-lo més accessible i comprensible. Hi ha, però, tot un rerefons rigorós i ben fonamentat per a dites imatges; és el que anomenem «el símil de la línia».

Es tracta d'una línia composta per quatre segments agrupats de dos en dos. Utilitzarem aquesta gura per a exempli car els àmbits ontològics, gnoseològics i epistemològics11 de la loso a platònica12 . En cada cas podrem establir connexions amb allò relatat al mite de la caverna. És important entendre que la línia es llegeix d'esquerra a dreta. A l'esquerra sempre trobarem l'aspecte més dèbil de l'àmbit tractat i a la dreta el més fort. Així doncs, el nivell de coneixement més baix, exempli cat en les ombres xineses que veuen els presoners de la cova, es trobaria en el primer segment, mentre que els objectes reals, vistos a la llum del Sol del'exterior, estarien situats en l'últim segment.

3.1 Ontologia Primer abordarem l'aspecte ontològic, aquell en el qual s'estableixen quins elements componen la realitat i quines són les seves característiques. Per a Plató, tot allò que existeix pot dividir-se en quatre categories. món sensible món inteŀligible imatges objectes sensibles entitats matemàtiques idees Les dues primeres corresponen al món sensible, a allò que podem percebre mitjançant els nostres sentits. El primer que podem percebre, i que té un nivell d'ésser, de realitat, més baix, són les imatges.

Anomenarà així a tota representació d'un objecte, com podria ser una pintura o una gura (en temps contemporanis podríem afegir-hi les fotogra es, els vídeos o els models tridimensionals). Un dibuix d'un cavall seria un bon exemple de a què ens referim amb imatges. El segon serien els objectes en sí, per exemple, el cavall en el que ens hem xat per a fer el dibuix anterior. Les dues categories de la dreta corresponen al món inteŀligible, aquell que no és accessible mitjançant els sentits sinó mitjançant la raó: hi trobem, en aquest ordre, les entitats matemàtiques i les idees.

Les entitats matemàtiques són objectes de la raó: el concepte de número, fracció, angle recte o triangle no tenen propietats sensibles. No obstant no són completament independents del món sensible. Són conceptes extrets, abstrets de l'experiència sensible, de tal manera que, tot i que no siguin tangibles en sí, encara no són tan abstractius com les idees. Les idees, per la seva banda, 11 En aquesta part del dossier distingirem entre epistemologia i gnoseologia. Es tracta d'una diferenciació que trobem en la loso a en català i castellà però que no es dona en altres llengües, com l'anglesa. Les arrels «episteme» (επιστεμε) i «gnosi» (γνωσις) es tradueixen ambdues com «coneixement».

No obstant, hi ha una lleugera diferència. En el primer cas té la connotació de coneixement sobre una realitat, un coneixement que ens parla de quelcom i que es justi ca com a veritable; en el segon té la connotació de capacitat o facultat per a conèixer. Així quan parlem d'epistemologia ens referirem a la teoria del coneixement i quan parlem de gnoseologia ens referirem a les diverses facultats implicades en el procés de conèixer. 12 Per a entendre bé com aborda Plató tots aquests temes, hem de xar-nos en els seus precedents losò cs: en els presocràtics i en els so stes i Sòcrates. sí són totalment independents de tota materialitat.

És per això que ocupen el lloc més alt dins la jerarquia d'allò que existeix. 3.2 Gnoseologia A continuació introduïm el nivell gnoseològic. En ell relacionem cadascun dels segments ontològics amb la facultat que ens permet accedir-hi. món sensible món inteŀligible imatges objectes sensibles entitats matemàtiques idees imaginació ciència enteniment raó discursiva (eikasía) (pistis) (dianoia) (noesis) Recorrent els nivells gnoseològics de menys a més trobem primer que la facultat cognitiva mitjançant la qual accedim i ens relacionem amb les imatges és la imaginació. La concordança entre la nomenclatura de les dues és ben clara.

El seu signi cat és que, si jo vull produir una imatge, he d'imaginar-me com seria. Així, si jo vull dibuixar un cavall, he de d'a gurar-me com passar el record o la visió que tinc del cavall (tridimensional) a un full (bidimensional). De la mateixa manera, si jo estic mirant un dibuix d'un cavall, he de fer l'esforç imaginatiu per a relacionar la representació amb l'objecte sensible que reprodueix. El segon nivell correspon a la ciència. Aquí ja no opera la imaginació sinó l'observació.

Resulta estrany per a la mentalitat contemporània que Plató situï els afanys cientí cs en una posició tan baixa de l'escala de les facultats del coneixement; però no hem de perdre de vista que per a ell tot el que entri dins del món sensible serà sempre enganyós i poc able. La ciència és el millor dels recursos que tenim per a conèixer el món sensible, però continua fent referència al món material i, per tant, produeix un coneixement inferior a aquell que ens aportarà la raó. El tercer dels nivells, ja pertanyent a l'àmbit de l'inteŀligible, és el de l'enteniment. Aquest es compon per les regles de la lògica i les matemàtiques.

Recull allò que s'ha après del món sensible i ho passa pel sedàs de la raó. Per últim tenim el nivell suprem, la facultat més elevada, la raó discursiva. Es tracta d'una aplicació de la raó que ja no es recolza de cap manera en els coneixements del món sensible, és pur exercici racional. Li diem raó discursiva perquè l'aplicació de la raó dins de l'àmbit del diàleg. En ell no es tracta amb res material sinó que s'argumenta dins del plànol purament ideal. Aquesta apreciació suprema de la dialèctica pot explicar per què els textos platònics tenen un caire teatral i per què ens presenta la seva loso a en forma de conversa. Podem entendre aquestes quatre facultats per parells.

La imaginació és una aproximació a la ciència, un re ex imperfecte d'aquesta: ens pot donar algun coneixement, però no serà tan elevat com el que ens dona la ciència en relació al món sensible. De la mateixa manera l'enteniment es relaciona amb la raó discursiva; l'enteniment és una capacitat superior a la ciència, de la que es serveix per a fer-ne abstracció i elevar-la, però és encara un intent insu cient en relació a la dialèctica. 3.3 Epistemologia L'últim dels nivells del símil és l'epistemològic. Aquest nivell relliga l'ontologia i la gnoseologia, allò que existeix amb la facultat que utilitzem per tractar-hi, tot de nint el grau de certesa que en podem obtenir.

món sensible món inteŀligible imatges objectes sensibles entitats matemàtiques idees imaginació ciència enteniment raó discursiva (eikasía) (pistis) (dianoia) (noesis) conjectures creences demostracions racionals veritats absolutes Doxa Episteme (opinió) (coneixement) Quan tractem amb imatges fem servir la imaginació. El resultat que n'obtenim té un grau de certesa molt baix -el més baix de tots-: meres conjectures, és a dir, judicis basats en suposicions. Veient una imatge d'un cavall un pot suposar com seran, però la seguretat amb què podrà a rmar res sobre ells serà molt feble. Si ens xem en com la ciència prova de donar compte dels objectes sensibles, ens trobarem tractant amb creences.

Ens pot semblar xocant com Plató ens presenta l'activitat cientí ca com un àmbit de la fe, però hem de recordar que ell, com Parmènides, assimila tot el que té a veure amb el món sensible amb la mera opinió. Un lòsof natural creu que està descobrint quelcom, però en realitat només està tractant amb aparences, mai no podrà anar més enllà de les coses concretes i els seus accidents13 . El veritable coneixement comença ja en la banda del món inteŀligible. L'enteniment, en el seu tracte dels ens matemàtics, en el seu treball d'abstracció d'allò sensible, ja aporta demostracions racionals, veritats estables i comprovables, no sotmeses a la mutabilitat del material.

No obstant, l'àmbit de les veritats més elevades, aquelles universals i absolutes, està reservat a l'últim dels estadis, i és el resultat d'haver arribat al coneixement de les idees per mitjà de la dialèctica. 3.4 El símil de la línia i el mite de la caverna Hem de conèixer cadascun d'aquests nivells per sí mateix, però només arribarem a comprendre la postura platònica si som capaços de relacionar-los, de veure com uns depenen dels altres i com formen una teoria sistemàtica i coherent que explica tot el que existeix i com és possible conèixer- ho. Per acabar de relligar-ho tot, a més, podem tornar al mite de la caverna.

Cadascuna de les fases del camí del lòsof, des del seu estadi d'encadenat ns al moment en què és capaç de veure el Sol, correspon amb un segment del símil de la línia. Així, respectivament, les ombres xineses de la paret, les gures que a la llum del foc produïen les ombres, les ombres i re exos dels objectes de l'exterior quan encara no se li havia acostumat la vista a la claror i els objectes en sí que ja pot veure un cop es fa a la lluminositat de fora, corresponen a les imatges, als objectes sensibles, als ens matemàtics i a les idees. L'àmbit de la caverna i la foguera és la representació del món sensible; l'exterior i el Sol radiant representen el món inteŀligible.

13 «Accident» és unterme tècnic losò c que s'utilitza per a referir-se a les característiques pròpies d'un objecte concret. No té a veure amb patir un esdeveniment desfavorable. 4.El dualisme platònic Per a continuar amb l'exploració de la ciutat, dels ciutadans i de la Justícia, hem d'afegir nova informació a la trobada en el símil de la línia. Hi ha encara un altre nivell sobre el què podem aplicar el dualisme platònic: el nivell antropològic. L'existència es compon d'una vessant material i una vessant immaterial. L'home, pertanyent a aquesta realitat, també presenta aquestes dues facetes.

Per una banda està conformat pel seu cos, que és material, mortal i sensible; per l'altra, per la seva ànima, immaterial, immortal i racional. Aquestes dues parts tot sovint es troben contraposades. El cos busca la satisfacció dins el seu àmbit d'existència, per tant, impeŀlirà a l'home a perseguir els desitjos materials. L'ànima, per altra banda, haurà de ser un contrapès, una impuls vers allò supraterrenal. 5.La teoria de l'ànima Poc més hem d'afegir en relació al cos. L'ànima, per contra, presenta algunes particularitats que necessiten ser clari cades.

Hem d'entendre cadascuna de les característiques en relació a la totalitat del sistema platònic i al seu dualisme ontològic, gnoseològic, epistemològic i antropològic -sense oblidar, és clar, les in uències de las que provenen aquestes postures. Metempsicosi Tal i com creien els pitagòrics, Plató considera que quan una persona mor només mor la seva part material, el seu cos. L'ànima, immortal, sobreviu. Durant tota la vida de la persona l'ànima es troba empresonada dins del cos, només quan aquest mor l'ànima es veu alliberada, i, per així dir-ho, pot tornar al pla ideal al qual pertany.

No obstant, l'alliberament no dura per sempre, i tornarà a reencarnar-se en un nou cos, entrant en una nova persona en el moment en què la seva mare dona a llum. A aquest procés també l'anomenem «transmigració». Anamnesi i reminiscència Quan l'ànima entra en un nou cos, torna a veure's empresonada. Malauradament, en el procés oblida tot allò que sabia, tot el coneixement de les idees: és per això que els nens neixen totalment ignorants. Tot i així, el coneixement que té no s'esborra del tot, es pot anar recuperant mitjançant l'estudi. Això pot semblar un aspecte banal, un detall pintoresc de la teoria platònica i de la seva herència cultural, però no ho es pas.

És gràcies a aquesta concepció que l'autor pot defensar, com ho feia Sòcrates, que el coneixement és dins nostre; gràcies a aquesta concepció es pot advocar per la maièutica com a mitjà educatiu efectiu; i no és sinó mitjançant que el coneixement ja és dins nostre i que el podem anar desvetllant mitjançant una educació activa que es pot comprendre com és que la raó discursiva, la dialèctica, és la capacitat cognitiva superior. 6.Revisió del concepte de Justícia Hem establert, en el primer punt, que l'objectiu de La República és trobar una organització social justa per a la polis.

El discurs gira al voltant de la idea de Justícia, de tal manera que és normal que la seva concepció canviï o evolucioni a mesura que es van presentant nous arguments. Recordem, com hem dit, que el diàleg -i La República és un diàleg- és un mètode de desvetllament gradual de la veritat. No es ha d'estranyar, doncs, que la primera de nició de la idea de Justícia no sigui la de nitiva. Per a comprendre el canvi hem de considerar dos aspectes: la el paraŀlelisme estructural entre els homes i la ciutat i l'evolució del concepte d'ànima. Ja hem exposat amb anterioritat el primer, observem, doncs, el segon. 6.1 La tripartició de l'ànima No totes les ànimes que passen a ocupar un nou cos són iguals.

Si recuperem allò que havíem dit en parlar de la divisió i especialització del treball, direm que les ànimes poden ser de coure, de plata o d'or. Hi ha però, una apreciació a afegir al respecte. No seria raonable dir que un ànima està conformada homogèniament per un sol tipus de metall. Podem agafar l'exemple dels productors, la característica de l'ànima dels quals és la concupiscència. Si bé podem establir que hi ha gent amb una marcada inclinació vers allò material, no seria raonable dir que tota la seva existència està enterament marcada per aquesta tendència i només per aquesta tendència.

Una persona d'aquest caire pot també tenir mostres esporàdiques de valentia o de saviesa; això no l'igualaria a un guerrer, que ha de ser majoritàriament valent, o a un governant, que ha de ser majoritàriament savi, però no seria just negar-ne la possibilitat quan ésprou clar que poden succeir. Davant d'aquesta situació Plató esmena la seva concepció sobre la con guració de les ànimes. Dirà que no estan compostes per un sol metall, sinó que totes elles tenen una barreja de tots tres tipus. El que ocorre, però, és que sempre hi ha un d'ells que predomina en cada persona, fent que el seu caràcter s'inclini més vers el concupiscible, l'animós o el savi.

Des d'aquesta nova visió el que farà que hom sigui assignat a una classe o a una altra serà quin dels metalls sigui predominant en ell. El Fedre: el mite del carro alat Per a iŀlustrar aquesta nova estructura de l'ànima i explicar com esrelacionen les seves tres parts, Plató recorre al mite del carro alat. Com també ocorre amb el mite de la caverna, l'hem d'entendre com una paràbola que ens ajuda a comprendre allò que realment vol dir. Aquest mite no es troba en La República sinó en un altre diàleg platònic: El Fedre. El mite del carro alat ens explica que l'ànima és com un carro tirat per dos cavalls, un de negre i un de blanc. El cavall blanc és bo y bell, i el negre n'és tot el contrari.

El cavall negre simbolitza la part concupiscible de la nostra ànima, la part de bronze. El cavall blanc simbolitza la part irascible de la nostra ànima, la part de plata. En ser tan diferents, la conducció es fa molt difícil i feixuga. Si l'auriga, el genet, vol conduir el carro, haurà de dirigir-lo amb ma ferma i aconseguir que els cavalls facin el que ell desitja. Aquest genet simbolitza l'ànima d'or, la part racional de l'ànima que ha de guiar les nostres accions. En els governants, aquesta part daurada serà predominant, serà la part que els ensenyi el camí del coneixement, que faci que vulguin recórrer-lo i que els possibiliti arribar ns al nal.

Però no signi ca això que no sigui també una part important per les altres dues classes. La part racional ha de ser present en tots els ciutadans perquè els seus altres instints no es descontrolin, perquè es mantinguin dins dels límits de les seves atribucions i perquè coŀlaborin en el bé comú de la ciutat- estat. 6.2 La Justícia com a virtut regulativa Ni la persona ni la ciutat poden funcionar correctament si cadascuna de les seves parts no realitza les seves atribucions en vistes al correcte funcionament del conjunt.

La justícia no és limita, doncs, a coŀlocar a cadascú en el lloc que li és més adequat, és més que això: és l'equilibri i la regulació de cadascuna de les parts que conformen la ciutat. La justícia és l'harmonització de les virtuts de cada estament. És per això que la virtut de la justícia ha de ser present en tots els ciutadans de totes les classes. Ha de ser la nocióque els convenci de que han de realitzar la feina per a la qual estan millor preparats i que no poden dedicar-se a allò que, per caprici, prefereixin; que han d'actuar en favor del bon funcionament de la ciutat i que no poden deixar-se portar per l'interès personal ni l'egoisme.

Això ha de traduir-se en què cada classe faci la seva funció sense interferir en la feina de la resta i respectar la jerarquia, i.e.14 la submissió a la direcció de la classe dels governants. De l'harmonia resultant d'una bona direcció i una bona obediència de cada classe social es deriva la felicitat del conjunt de l'estat. Dit d'una altra manera: la felicitat és el resultat del funcionament perfecte d'un estat just. Els conceptes de bon govern, ciutat justa i felicitat estan íntimament lligats en la constitució d'un estat ideal.

Aquest estat es pot concretar en la forma d'una monarquia15 (un únic governant com a rei- lòsof) o una aristocràcia (un govern format per un grup de persones constituït pels millors d'entre els ciutadans: els aristoi16 ). 14 Abreviatura de «id est», locució llatina que signi ca «això és». 15 Seria lícit aquí assenyalar l'aparent contradicció entre el títol del llibre, La República, i la de nició de l'estat que ens presenta com una monarquia. El cert és que la semblança entre l'estat ideal platònic i qualsevol altre sistema monàrquic rau només en el fet que contempla la possibilitat de què hi hagi un únic cap de l'estat.

L'estructura descrita per Plató es troba molt lluny d'una monarquia oligàrquica, absoluta o parlamentària; només seria assimilable a una monarquia iŀlustrada, però, ns i tot en aquest cas, en difereix radicalment en el fet de que el títol de regent no es transmet per via hereditària. El mateix ocorreria amb els aristoi si prengués la forma aristocràtica. 16 Literalment «els millors».

7.Epíleg Quan diem que els autors del període clàssic -Plató i Aristòtil- suposen el súmmum de la tendència abstractiva i teòrica de la història de la loso a grega, quan diem que es tracta de pensadors sistematitzadors que refusen fer una loso a parcial, ens referim precisament a allò que ha estat exposat en aquest dossier. Totes les facetes d'allò explicat han d'entendre's, com si de la pròpia ciutat ideal es tractés, en conjunció i harmonia amb els conceptes que les acompanyen. Hem de ser capaços de copsar l'especi citat de cada nivell i, alhora, de relligar-ho amb el conjunt, amb la visió global d'allò que Plató ens dissenya en La República.

Tot i que només hem fet una petita introducció a l'autor, hem ja d'entreveure l'esbós d'una explicació total. Això vol dir que no podem entendre l'antropologia sense l'ontologia, no podem entendre la divisió de classes sense el mite de la caverna, hem de poder navegar d'un concepte a l'altre, i hem de poder repetir aquest exercici amb tots i cadascun dels subtemes explicats. Només si som capaços de fer- ho entendrem profundament la sistematicitat platònica; només així ens podrem assegurar de què hem entès perfectament tot allò sobre el que hem estat parlant.