Introducció a la filosofia antiga: dels orígens a Sòcrates

I 8 flashcards i 10 preguntes més al document.

Text del document

1. El naixement de la filosofia El naixement de la filosofia es caracteritza pel pas del mite al logos, és a dir, de les explicacions mítiques al pensament racional i crític. El mite és una narració de caràcter sagrat que explica la realitat i el seu origen mitjançant elements sobrenaturals. És una explicació tancada i immutable, que no evoluciona ni progressa. El pas al pensament crític és difícil perquè implica abandonar el dogmatisme, que consisteix a acceptar unes idees com a veritats indiscutibles. 1.1. El miracle grec La teoria tradicional, anomenada miracle grec, situa el naixement de la filosofia a Milet, a l'antiga Grècia, al segle VI aC.

Jean-Pierre Vernant va estudiar les causes històriques i socials que el van afavorir: 1. Ambient cosmopolita: el comerç posava en contacte persones de diferents procedències i cultures. 2. Tolerància religiosa: permetia conèixer altres creences i qüestionar la pròpia visió del món. 3. Elaboració de mapes: les necessitats comercials afavorien l'observació de la realitat i la comparació amb les explicacions mítiques. 4. Legislació: els conflictes socials i polítics van impulsar la reflexió sobre el comportament humà i la creació de lleis de convivència. 5. Augment de la riquesa i del temps lliure: permetia dedicar més temps a la reflexió i a les activitats intel·lectuals. 1.2.

Les dues tradicions del pensament grec La filosofia grega va sorgir de la confluència de dues tradicions: Tradició autòctona: pensament monista que busca un únic principi fonamental, anomenat arkhé, per explicar la realitat. Se centra en la natura (physis) i està representada per l'Escola de Milet. Tradició forana: procedent principalment d'Orient, es caracteritza pel pensament místic i dualista, que defensa l'existència de dos principis irreductibles, com el parell i l'imparell. Està representada per la comunitat pitagòrica. 2.

Els presocràtics Com que els mites no proporcionaven els coneixements tècnics necessaris per resoldre els problemes pràctics de la societat, van aparèixer les primeres explicacions racionals, basades en l'observació i la raó. Ens centrem en dues tradicions: Milers: investigació individual i debat públic; buscaven millorar la vida material; pensament monista i naturalista. Pitagòrics: investigació col·lectiva i secreta; buscaven millorar espiritualment i moralment; pensament dualista i basat en les matemàtiques. 2.1. L'escola de Milet Al segle VII aC, Milet era una de les ciutats més poderoses i expansives de la Mediterrània.

La seva gran activitat productiva i comercial generava problemes tècnics que exigien estudiar la realitat amb més precisió que no tenien els mites. Per això, els seus pensadors es van centrar en l'observació i l'experimentació dels fenòmens naturals, amb un enfocament més pràctic que teòric. Les característiques d'aquesta nova manera de pensar eren: Cerca de les causes: explicar els fenòmens naturals. Regularitats: identificar patrons en la natura per formular teories generals. Lleis necessàries i universals: lleis que no depenen de voluntats lliures o capritxoses. Cerca d'un principi únic o arkhé: principi originari que permet explicar tota la realitat.

Els filòsofs de Milet entenien la physis com un tot dinàmic i ordenat: la natura es transforma constantment, però no funciona a l'atzar. Malgrat les diferències aparents entre les coses, consideraven que totes compartien una mateixa estructura interna i permanent. Per això, cadascun va buscar un principi originari que expliqués tant la diversitat com el funcionament de la natura: Tales de Milet: va proposar que l'arkhé era l'aigua, ja que és indispensable per a la vida. Va calcular la distàncies dels vaixells en alta mar.

Anaximandre: a diferència de Tales, no va identificar l'origen de tot amb un element concret, sinó amb l'àpeiron, un principi indeterminat que conté totes les maneres de ser possibles. D'aquest sorgeixen els contraris, com el fred i la calor, que s'alternen i es transformen mútuament, com el dia i la nit. El seu interès per comprendre i representar el món també es reflectia en l'elaboració de mapes del cel i de les terres conegudes. Anaxímenes: va proposar que l'arkhé era l'aire, perquè considerava que permetia explicar la diversitat de la natura. Segons ell, mitjançant la condensació i la rarefacció (dilatació), l'aire canvia de densitat i origina substàncies diferents.

Així, intentava explicar com un mateix principi podia donar lloc a realitats diverses, i també va buscar explicacions racionals per a fenòmens meteorològics i geològics. 2.2. Comunitats pitagòriques Pitàgores va crear comunitats dedicades a la religió i a l'estudi en diverses ciutats. Eren cercles tancats que vivien en comú i mantenien les seves activitats en secret, ja que es consideraven posseïdors d'un saber superior i escollits per reformar moralment la societat. Creien que l'ésser humà estava format per un cos impur i una ànima pura i immortal, presonera dins del cos.

Defensaven la transmigració de les ànimes (reencarnació): mitjançant la purificació, l'ànima podia trencar aquesta cadena i accedir a una vida superior, al món dels astres. Per això, la vida present condicionava les reencarnacions futures i era important assolir l'harmonia. Per als pitagòrics, l'arjé eren els nombres, perquè totes les coses es podien reduir a relacions numèriques. Aquests tenien dos aspectes: la quantitat (cada cosa té una quantitat determinada) i la figura (les parts es distribueixen d'una manera concreta formant figures). Els nombres permetien descobrir l'ordre de la realitat, que no es podia conèixer només amb els sentits, sinó mitjançant la raó i l'intel·lecte.

Els relacionaven amb la geometria (punt, línia, superfície i cos) i consideraven el 10 el nombre perfecte, perquè és la suma dels quatre primers nombres 2.3. Heràclit i Parmènides Heràclit i Parmènides reflexionen sobre els canvis en la physis, però arriben a conclusions oposades. Tots dos distingeixen entre la raó i els sentits, però discrepen en la manera d'interpretar la realitat. Heràclit: defensa que la realitat està en canvi constant i que la inestabilitat és una llei de la vida. S'aproxima als pensadors de Milet. Parmènides: qüestiona els sentits i defensa que els canvis són aparences. S'aproxima als pitagòrics per la importància que dona a la raó. 2.3.1.

Heràclit d'Efes Heràclit defensa que el món està en canvi constant, encara que molts d'aquests canvis no siguin percebuts pels sentits. El seu arjé és el foc, perquè es transforma constantment i no té una aparença única i immutable. Tot i els canvis, existeix una llei que regula la realitat: el logos, que manté l'ordre dels canvis, com una mena de llei que regeix el món. 2.3.2. Parmènides Parmènides defensa la immutabilitat radical de la realitat: els canvis que percebem amb els sentits són només aparences. El seu principi fonamental és: «L'ésser és i el no-ésser no és». L'ésser no pot sorgir del no-ésser ni transformar-se en no-ésser.

Per tant, la realitat és immutable i el seu arjé és l'ésser mateix. La doxa és l'opinió basada en allò que percebem a través dels sentits, que ens mostra les aparences i no la veritat última de la realitat. 2.4. Intent de conciliació Els pluralistes van intentar conciliar les idees de Parmènides i Heràclit. Acceptaven que la physis està en canvi constant, però que res no pot sorgir del no-ésser. Per això, defensaven que els canvis són combinacions dels elements primigenis, i no transformacions d'aquests elements en altres de diferents. 2.4.1. Empèdocles Empèdocles defensava que tota la realitat estava formada per quatre elements: terra, aigua, aire i foc.

Aquests elements es combinen o se separen per l'acció de dues forces: Amor o amistat: uneix els elements. Odi o discòrdia: separa els elements. Per tant, el naixement i la mort són combinacions i separacions dels elements, no pas aparicions del no-res. 2.4.2. Anaxàgores Anaxàgores defensava l'existència de dos principis: Llavors: principi passiu, imperceptible i infinit en nombre, que forma totes les coses. Nous: principi actiu, que és l'intel·lecte ordenador. Organitza les llavors i posa en moviment la realitat, evitant el caos. 2.4.3.

Leucip de Milet i Demòcrit d'Abdera Van desenvolupar la teoria atomista, segons la qual tota la realitat està formada per una infinitat de petits objectes anomenats àtoms, que són invisibles, durs, eterns i inalterables, i es mouen en el buit. Els canvis es produeixen per les reconfiguracions dels conglomerats d'àtoms, que són possibles gràcies al buit. 3. Els sofistes Els presocràtics centraven les seves explicacions en la physis i buscaven el principi de les coses. En canvi, els sofistes i Sòcrates se centraven en l'ésser humà, especialment en la política, les lleis i la convivència. 3.1.

Context històric Al segle V aC, la polis evoluciona cap a la democràcia, millora el nivell econòmic i creix la urbanització. Atenes es converteix en un referent pel seu sistema democràtic, fet que impulsa una nova recerca intel·lectual centrada en l'ésser humà. Els ideals de la democràcia atenesa eren: Democràcia: igualtat política i govern del poble. Llibertat: actuar dins del marc de la llei. Llei: poder sobirà permanent, mentre que els governants eren temporals i alguns càrrecs s'assignaven per sorteig. 3.2.

Themis, nomos i physis Abans dels sofistes predominava la ** themis **: les lleis i tradicions es consideraven d'origen diví, estaven vinculades als mites i sovint eren normes no escrites. Amb els sofistes guanya importància el ** nomos **, és a dir, les lleis establertes pels humans, que es poden modificar i no són necessàriament universals. Els sofistes consideraven que les lleis eren convencions humanes, perquè depenien de cada societat i no tenien un valor absolut ni universal. Per això, contraposaven: ** Physis :** allò natural, permanent, comú i universal, independent de les convencions humanes.

** Nomos :** les lleis i normes creades pels humans, que poden ser arbitràries, provisionals i diferents segons cada societat. Tot i això, les lleis eren fonamentals per a la democràcia, ja que constituïen una barrera davant de l'individualisme i l'afany de poder. 3.3. Qui eren els sofistes? Els sofistes (sophos, «savi», i sophistes, «mestre del saber») eren mestres que cobraven per ensenyar. Van formar un moviment integrat per diversos savis que responien a les noves necessitats de la democràcia. Es dedicaven a una filosofia pràctica, centrada en l'ésser humà, la convivència, les lleis, els costums i la vida en societat.

Ensenyaven a ser bons ciutadans i a desenvolupar les habilitats necessàries per participar en la vida pública. Donaven molta importància a la retòrica, l'art de parlar bé i convèncer els altres, que també es podia utilitzar per manipular i defensar els interessos personals. Com que eren estrangers, no podien votar a Atenes, però influïen en els joves que sí que podien participar en política. Gràcies als seus nombrosos viatges, van comprovar que cada poble tenia lleis i costums diferents, fet que els va portar a qüestionar si existien normes universals. Els sofistes defensaven un saber pràctic i útil per viure en societat.

Consideraven que les lleis eren convencions humanes que es podien valorar i modificar segons la seva utilitat social. 3.4. Relativisme i escepticisme Les reflexions dels sofistes van donar lloc a dues grans posicions: Relativisme Defensa que la veritat depèn de les circumstàncies, del context i de les persones. Per tant, diferents veritats poden coexistir perquè depenen de contextos diferents. Relativisme radical: nega l'existència de veritats absolutes. Relativisme moderat: qüestiona les veritats absolutes, però reconeix que algunes afirmacions poden ser vàlides en un àmbit concret més que en un altre. Protàgores era partidari del relativisme.

Escepticisme Defensa que no podem estar completament segurs que les nostres opinions siguin vertaderes. Per això, proposa la suspensió del judici, és a dir, no afirmar ni negar res quan no tenim prou certesa. Les posicions més radicals consideren que no podem conèixer la veritat amb certesa. Gòrgies és un dels principals representants d'aquesta tendència. 4. Sòcrates Sòcrates no va escriure res perquè defensava la importància de formar-se una opinió pròpia a partir de les experiències i la reflexió. El coneixem principalment gràcies als diàlegs de Plató.

Va ser un filòsof atenès de família modesta, va servir a l'exèrcit durant la guerra del Peloponès i no es va dedicar a la política ni a l'ambició econòmica. Va ser condemnat a mort per corrompre els joves i no creure en els déus de la ciutat. Diferències entre Sòcrates i els sofistes Sofistes: utilitzaven discursos i retòrica, buscaven l'èxit polític i cobraven per ensenyar. Sòcrates: utilitzava el diàleg i les preguntes, buscava la veritat i la virtut, i ensenyava gratuïtament. La recerca de la veritat Sòcrates partia de l'actitud «només sé que no sé res»: reconeixia la seva ignorància per iniciar una recerca racional de la veritat.

Qüestionava les creences i feia reflexionar les persones sobre allò que afirmaven saber, fet que el convertia en una figura incòmoda per als poderosos. La maièutica La maièutica és el mètode de Sòcrates per ajudar l'interlocutor a descobrir la veritat mitjançant preguntes. Té dues fases: Ironia (élenkhos): fa evident la ignorància o les contradiccions de l'interlocutor. Recerca de la veritat: continua fent preguntes per ajudar-lo a arribar a conclusions pròpies. Aquest procediment es relaciona amb el mètode inductiu, que parteix de casos concrets per arribar a conclusions generals.

L'areté i l'intel·lectualisme moral L'areté significa virtut o excel·lència, és a dir, actuar correctament i ser una bona persona. L'intel·lectualisme moral defensa que qui coneix el bé actua bé, mentre que qui fa el mal és per ignorància, perquè no sap què és realment correcte. Per tant, el coneixement del bé és necessari per actuar virtuosament.