Història de la filosofia (selectivitat 2025 Catalunya): des dels presocràtics fins a Martha Nussbaum

I 90 flashcards i 60 preguntes més al document.

Text del document

Irene Garcia Valiño Daina-Isard Curs 2024-2025 2n de batxillerat Hª de la Filosofia Índex Recursos...................................................................................................................................... 3 Terminologia................................................................................................................................ 3 Filosofia presocràtica S.V a.C.................................................................................................... 4 Sòcrates i els Sofistes.............................................................................................................

4 Conflicte de Parmènides i Heràclit...........................................................................................5 Sòcrates...................................................................................................................................5 Maiéutica............................................................................................................................5 Plató..............................................................................................................................................6 Justícia de Plató......................................................................................................................

7 Política de Plató.......................................................................................................................7 El bé, la llum i altres conceptes: El mite de la caverna............................................................9 El mite de la caverna....................................................................................................... 10 Conclusions de Plató............................................................................................................. 11 Aristòtil.......................................................................................................................................

12 Antropologia i teoria del coneixement....................................................................................12 L'ética d'Aristòtil.....................................................................................................................15 Filosofia hel·lenística................................................................................................................ 16 Escoles socràtiques i el cristianisme..................................................................................... 17 El pensament jueu i el cristianisme.......................................................................................

17 Filosofia medieval......................................................................................................................19 Agustí d'Hipona..................................................................................................................... 19 Dionisi l'Areopagita: teologia mística.....................................................................................20 Tomás d'Aquino.....................................................................................................................

22 Problema dels universals.................................................................................................24 Anselm d'Aosta......................................................................................................................24 L'argument ontològic........................................................................................................24 Hildegard von Bingen............................................................................................................ 24 Renaixement S. XV-XVI.............................................................................................................

25 Nicolà Macchiavelli................................................................................................................ 27 Nova ciència.......................................................................................................................... 28 Galileu Galilei...................................................................................................................28 René Descartes: Filosofia Cartesiana.............................................................................

29 El discurs del mètode.................................................................................................29 Meditacions metafísiques de Descartes.................................................................... 30 Problemes de la metafísica cartesiana......................................................................32 Camp espectulatiu cartesià......................................................................................................

33 Racionalisme post-cartesià....................................................................................................33 Baruch Spinoza................................................................................................................33 Gottfried Wilhelm Leibniz.................................................................................................34 1 Empirisme post-cartesià........................................................................................................

35 Berkeley...........................................................................................................................35 David Hume..................................................................................................................... 35 L'Abstract...................................................................................................................

35 Immanuel Kant.......................................................................................................................38 Diccionari kantià...............................................................................................................39 L'arquitectura de la crítica kantiana................................................................................. 42 Krv: la crítica de la raó pura.......................................................................................

43 Kpv: la crítica de la raó pràctica.................................................................................48 La matefísica dels costums........................................................................................52 J. Stuart Mill: l'utilitarisme...................................................................................................... 53 Dualitat: Kant i Mill........................................................................................................... 56 L'utilitarisme: J.S.

Mill, capítols II-IV.................................................................................56 Política: J.S Mill................................................................................................................58 Incís: Staurt Mill, anàlisi Irene Garcia (TR)...................................................................... 60 L'idealisme alemany: el segle XIX............................................................................................61 Hegel.....................................................................................................................................

61 Dialèctica del senyor i l'esclau.........................................................................................63 Fenomenologia de l'esperit..............................................................................................64 Schopenhauer....................................................................................................................... 66 Nietzsche...............................................................................................................................

67 Les 3 metamorfosis..........................................................................................................67 ZARATHUSTRA...............................................................................................................70 Genealogia de la moral....................................................................................................71 El càstig..................................................................................................................... 74 Ideals ascètics...........................................................................................................

74 El sentit extramoral de la veritat i la mentida...................................................................

74 Resum de Nietzsche........................................................................................................77 Martha Nussbaum......................................................................................................................78 Les capacitats........................................................................................................................79 2 Recursos VIDEOS YOUTUBE: https://www.youtube.com/c/LlunaPineda - Filoselectivitat: models d'exàmen - Conatus: esquemes i resums del temari Terminologia Aponía: Explicació racional que no encaixa amb la realitat.

Període cosmopològic: Primer període filosòfic occidental que va iniciar el segle VI a.C. amb l'objectiu d'estudiar el cosmos 3 Filosofia presocràtica S.V a.C. La filosofia presocràtica és aquella anterior a Sòcrates CONTEXT HISTÒRIC: ORGANITZACIÓ SOCIAL Es considerava ciutadà d'Atenes aquell que té 3 generacions nascudes a Atenes i eran només aquests qui votaven. La funció essencial de la dona era dominar la casa, ja que aquesta portava tot l'àmbit domèstic. La vida de l'home era exterior a la casa, era una vida política i només portava els diners de la casa. Al segle V a.C.

es produeix un fenòmen, apareixen les polis (ciutats estat autònomes i independents que tenen el seu règim de govern en base a una constitució). L'home és un animal polític (concepte grec) Aristòtil L'home és una mesura de totes les coses, de les que són, perque són, de les que no ho son, perque no són. Respecte els déus, no sabem si existeixen ni si no existeixen, és fosca la qüestió i és breu la vida de l'home Protàgores La creació de les polis provoca una preocupació per a l'ésser humà i per la política on el pensament ja no s'orienta cap el món físic, sinó el polític i axiò ho faràn sobretot els sofistes i sòcrates.

Sòcrates i els Sofistes Els Sofistes eren homes que van de ciutat en ciutat ensenyant els homes a utilitzar el llenguatge per vèncer i convèncer. De manera racional, eina de persuasió. Qui domina el llenguatge domina la veritat, el llenguatge és la veritat. Segons els Sofistes, la veritat depén de l'argumentació que utlitzis. El sofisme cerca l'eficàcia persuasiva, no pas la veritat. Sòcrates i els Sofistes pateixen un enfrontament. SÒCRATES SOFISTES Com sabem que és o no és just si no sabem que és la justícia? Sòcrates es planteja que no podem determinar coses i portar-les a les idees. No hi ha veritat, hi ha veritats. Els Sofiestes es plantejen que no existeix la idea, sinó la cosa.

Podem dir que hi han coses determinades que són justes sense definir la justícia. Consideren que és just el que podem 4 demostrar que és just, la justícia per tant, depén de qui la explica. La paraula "sofisme" a Grècia significava hàbil o expert en un sentit genèric. El terme va evolucionar i es va lligar a la educació i després per definir a aquest únic grup. Els sofiestes van generar admiració i rebuig (per part de Plató i Aristòtil). Questionaven les creences i les institucions. Educaven als ciutadans per parlar en públic i defensar les idees. Conflicte de Parmènides i Heràclit.

Va ser un conflicte de dualitat on Parmènides defensava que les coses al nostre voltant esdevenen immòbils, que les coses sempre són per si mateixes i no canvien, res no es mou. Al contrari tobem la figura d'Heràclit, que defensava que tot esdevé en moviment constant i no existeix un punt estàtic, tot canvia, evoluciona i es mou. RELACIÓ DEL CONFLICTE AMB PLATÓ I ELS SOFISTES Plató va coincidir amb Heràclit que la realitat sensible està subjecta a un canvi incessant i que la comprensió veritable de la realitat només pot aconseguir-se mitjançant la raó. El món material canvia constantment i aquest és un punt on coincideixen Plató i Heràclit.

Sòcrates Sòcrates no va deixar obra escrita perquè considerava la filosofia com a una pràctica, busca que fa que les coses siguin (del món de les coses al món de les idees). Va tenir seguidors com Plató i Xenofont que si que van deixar textos de l'autor. Maiéutica f. Mètode socràtic amb què el mestre, mitjançant preguntes, va fent que el deixeble descobreixi nocions que en ell estaven latents. Va filosofar molt sobre la justícia i sospitava que hi havia d'haver alguna cosa que fes que les coses justes foren justes i pensa que això s'ha de fer mitjançant el diàleg amb l'objectiu de fer nèixer idees i conceptes.

Aquest neixament s'origina en el plaer (sense plaer no hi ha neixament), segonament hi ha dolor (néixer és dolorós). El dolor del neixament surt de l'ignorància (només sé qiue no sé res). En néixer ens descobrim tot un món, aquest neixament és un descobriment d'una cosa nova que no sabíem previament i per això surt de l'ignorància, és a dir pasem de no saber a saber. 5 L'objectiu del diàleg étic és millorar el SER humà, perquè només qui coneix la justícia o el bé pot ser just o no. L'actitud socràtica de l'honestidat li genera enemics a Sòcrates, acaba sent acusat de corrompre a la juventut i no creure en els déus.

La filosofia és separar l'ànima del cos Sòcrates Plató Va fundar l'acadèmia, una escola platònica a Atenes. Els seus diàlegs van ser reproduïts en les obres: El Banquet, La República i Fedó. Ànimes: l'ànima racional (raó), l'ànima irascible (voluntat) i l'ànima concupiscible (passions i desitjos més vinculats al cos), i que es vinculen metafòricament amb el cap, el pit (el cor) i el ventre (el fetge) respectivament GENERALITATS DEL PENSAMENT DE PLATÓ Problema de la justícia (Central): Què és la justícia? Aquest és un problema cosmològic. La justícia és allò que fa el savi aplicant la idea de justícia en la societat.

Món de les coses i món de les idees: Va ser inspirat en el conflicte de Parmènides i Heràclit. Plató va separar les idees de les coses. La realitat que no és mou (bellesa justícia, veritat) MÓN DE LES IDEES Original, món estable _______________________ Les coses són, no es mouen, són així (estàtic) MÓN DE LES COSES Còpia, món inestable (existeixen coses belles, justes i veritats) PARTICIPACIÓ: La baixada de les idees a les coses (les idees participen de les coses). Caiguda ontològica, pèrdua de l'ésser. La participació es comporta com un mirall, participa de tú però no ets tu.

CONEIXEMENT: Es fonamenta amb la idea que l'home pot reconèixer les coses, les idees i de les quals són còpia, és el camí de pujada de les coses a les idees. La idea és superior a la còpia (la cosa) perquè la imatge té menys realitat que l'original. L'enteniment humà té en si mateix les idees. Aquestes, estàn latents, guardades sense aparèixer. Quan l'ànima descobreix la bellesa o la justícia de les coses, pot despertar el record de la idea. Aquesta acció de despertar el record és RECONÈIXER o recordar.

6 Connexió: Néixer (naixement de Sòcrates coneixement que neix de la ignorància) + Coneixement (reconeixement de les coses, de les idees i de les còpies de Plató) + Reconeixement (recordar idees latents (adormides)). La bellesa de l'anima > la bellesa del cos Ànima / coneixement racional __________________________ Cos / coneixement irracional Justícia de Plató Les disciplines: Ciutat sana raó savi ànima idea ____________ = _________ = __________=_________=_________ Ciutat malalta sentits ignorant cos cosa POLÍTICA GNOSEOLOGIA ÈTICA ANTROPOLOGIA COSMOLOGIA Política: Ceodogia: Ètica: Actuar de forma racional és actuar de forma ètica.

Antropologia: Cosmologia: La ànima es troba lligada al cos (amb el plaer i el desig), l'ànima vol marxar, es troba empresonada al cos i sent nostàlgia del món de les idees. L'ànima és al món inteligible. Política de Plató La República és un llibre de Plató format per 10 volums: 1. S'introdueix mitjançant un diàleg de joventut. Es planteja per què l'home injust viu millor que l'home just i determina que la justícia és el dret al més fort. 2. Comença la definició de justícia a partir de dos principis: - Que la societat és l'home engrandit És més fàcil veure la justícia en la ciutat que en l'home. Aquest principi és aplicat al llarg de l'obra.

- Cal veure quin és l'orígen de la ciutat per entendre com s'origina la justícia. Es fa impossible la existència de una ciutat sana i Plató es veu obligat a explicar com és possible l'existència d'una ciutat malalta, però justa. Aquesta ciutat malalta es fonamenta per tres tipus de ciutadans; els artesans, els governants i els guerrers. 7 ** Busquen la justícia en la ciutat, no en l'home. Diu que la justícia en la societat és impossible i construeix les ciutats malaltes. 3. Explica l'educació dels artesants, perque una de les tasques fonamentals de la ciutat malalta és educar els seus ciutadans. 4. Relaciona l'home amb la ciutat: l'home engrandit. 5. Educació dels guerrers i les guerreres.

Estableix un model comunista on tot és de tots, inclús els fills. 6. (en el 6é i el 7é volum) Educació del governant i el filòsof 7. S'inicia amb el mite de la caverna 8. (inclou 8é i 9é volum) La organització de la ciutat: La ciutat més justa, però malalta és governada pel filòsof (es troba al món de les idees), el govern es composarà pels més bons, serà els govern dels més rics. L'organització és corromprà donant lloc a la democràcia i aquesta donarà lloc a la tirania. 9. Explicat en el 8é punt. 10. Exposició de com funciona Hades (l'inframón, infern) i a partir d'això, la nostra vida. S'explica el mite de la família.

ANÀLISI DE LA REPÚBLICA: Irene Garcia Mirar amb penetració: mirar intensament, clau per Plató. La ciutat és l'home engrandit, per tant primer veurem la justícia en la ciutat (en gran). 2a tesi: veure com neix un estat per veure com neix la justícia (teoria política), estem dient com hauria de ser un estat que neix. Pues bien comencé yo, la ciudad nace, en mi opinión, por darse la circunstancia de que ninguno de nosotros se basta a sí mismo, sino que necesita de muchas cosas. ¿O crees otra la razón por la cual se fundan las ciudades? L'estat comença perque les persones no son prou autàrquiques com per abastir les seves necessitats bàsiques per si mateixes.

La primera necessitats és l'alimentació, les següents són la vivenda i el vestit. Com l'estat ho garanteix: agrícola, constructor, Tejedor (contribuye en el benestar de todos) dona lloc a la producció. Es solventa amb una divisió del treball, cadascú fa la seva feina i proporciona la seva producció a tothom, d'aquesta manera tothom tindrà les seves necessitats solvatades. Aquesta divisió de treball és possible per la desigualtat natural que hi ha entre els homes. Som desiguals per naturales (exemple: cos fort – capacitat de treballar al camp... diferències...) 8 El principi és la desigualtat natural entre els homes. L'orella no s'autoabasteix, no veu, no té ulls Desigualtats.

És el conjunt, l'organisme el que possibilita la satisfacció de les necessitats. Ni els homes ni els estats són autàrquics. Cal establir vincles amb altres estats per generar comerç. (intercanvi de matèria per satisfer les necessitats d'allò que no te el país... intercanvi) És el creixement de l'estat. Persones restants amb no massa valor intel·lectual per la comunitat però de gran força: Venen la seva força de treball (base del capitalisme) – venen una part de sí, la seva força de treball. – ELS ASALARIATS (l'últim esglaó del creixement de l'Estat).

No només es tracta de crear un estat just, sinó un estat luxós (no només les necessitats bàsiques sinó minerals preciats, varietat d'aliments, etc. Augmentar el tamany de l'estat, afegir oficis com ballarins, perruquers, cuiners... En l'estat luxós això és necessari). Les necessitats es moldejen. L'estat sa és aquell que han descrit. L'estudi de l'estat malalt: QUAN L'ESTAT AUGMENTA LES NECESSITATS AUGMENTEN (sobrepassant el límit de les necessitats) – retrat d'un estat capitalista. Riquesa, abundància. La malaltia de guerra són les conseqüències de no tindre ni pau ni salut. Creix de forma desmesurada, una ciutat de tumors.

Aquesta societat haurà de ser governada per algú que sap que es la justícia. És una ciutat deshumanitzada perquè hi predomina el poder. L'estat ha de tindre una llei, una policia, un excèrcit (aquests son signes d'una societat malalta), si no hi ha infecció no necessites a ningú que ho curi. L'estat sa no existeix. L'home savi s'autogoverna. Un estat sa està format per persones savies que s'autogovernen. (formar part d'un tot) El bé, la llum i altres conceptes: El mite de la caverna La llum (que procedeix d'adalt, del sol), l'ull i les coses possibiliten la visió. El món visible de les coses és el món de les idees.

Ceguesa: Si l'ull és cec és perquè és d'esquenes a la llum, si no vol veure és ignorància. La bellesa i la justícia parteixen del bé El bé és primari Totes les idees són bones i tot participa del bé. Les opinions cegues són aquelles que no reben llum. És acció o conseqüències? Intentem fer el bé, però com no sabem que actuem com els cecs? Puc acostar-me molt al fill del bé, que s'assembla molt al pare 9 Llenguatge Anomenem les coses belles, bones… Hi ha coses justes perquè hi ha justícia. La ceguesa ve comportada per l'excés de llum, no ho pots conèixer (símil amb el sol). El bé està més enllà del coneixement.

Quan obrim els ulls i mirem directament el sol, experimentem una ceguesa, no podem veure'l, pasa el mateix amb el bé. El tenim davant, però no el veiem. Quan més veritat més claror. El mite de la caverna El nostre coneixement es forma en base a la nostra creença (patrons) no en la ciència. El bé és la clau de la saviesa i el mal és la negació del bé. La ceguesa pot venir provocada per l'enlluïment del bé (sol) o per l'enfosquiment del mal. Per fer el mal ha de fer-se el contrari de si mateix i això és el bé. L'educació consisteix a podar, destruïr, tallar. (Educació present en la República per als savis/filòsofs).

Aquells a qui no podem podar no creixen, els que creixen surten de la caverna, 10 ** s'ha de triar els governants i educar-los. Els governants són justos perquè coneixen la justícia, han fugit de la caverna. CONNEXIÓ: Societat malalta justa de Plató. La naturalesa és desigual i per això cal (tensar) harmonitzar. Els ciutadans han de romandre harmonitzats. Aquell que coneix el bé i la justícia no vol governar així que l'obliguen. l'Estat ha d'educar als seus governants, només així seràn justos, han de fer als governants savis i curar-los de la ignorància. Conclusions de Plató Problemes de Plató: Polític i cosmològic. Vimim en un món absurd de còpies que no saben a qui assemblar-se.

La solució al problema cosmològic i al problema polític és única: la realitat és doble i està axiològicament desequilibrada. (axiològic: que fa referència als valors, en respecte l'ètica) Hi ha un món de les idees i un món de les coses, connectats perquè les coses són imatge, participen o imiten les idees (camí de baixada). Això permet el coneixement (camí de pujada). El món de les idees és millor que el món de les coses. I, en el món de les idees, la idea del Bé. Aquest fet implica que, si el món de les idees no existeix (o és inassolible) el món de les coses no té sentit (té relació amb l'especulació sobre la imatge). Qui pot fer el bé si ha desaparegut el bé?

Podem recuperar els originals (el coneixement)? La divisió del treball és una cosa que va acord amb la nostra natura (desigualtat), la repartició de les tasques és la forma de justícia en l'estat malalt. Tot ha de perdurar en un ordre per funcionar el l'Estat. El coneixement és privatiu del savi: no tothom pot assolir-lo. Això defineix una idea de justícia, practicable en el món de les coses: la divisió del treball. El Bé no és objecte de coneixement, sinó d'intuïció (via mistica). El bé és irracional, és objecte d'intució, el sol no és objecte de vista. El pensament platònic és una especulació sobre la imatge i la imitació, que travessa ---i defineix--- el pensament occidental.

Existeix una caiguda ontològica des de l'original a la còpia. La còpia multiplica l'original. Les imatges són menys reals que els seus originals. L'art occidental es basa en copiar/imitar allò que veu. Plató defineix què és el coneixement: és d'"allò que és", de les idees, de l'universal, d'allò que no canvia. La ciència no s'adreça a les coses. El coneixement va de l'abstracte al concret ---camí de baixada--- (tot i que s'inicia amb allò concret ---camí de pujada). El coneixement té una dimensió ètica (significa una forma d'estar en el món, 11 superant la corporalitat) i política (el qui té el coneixement és el savi; el savi és qui ha de governar): la ciutat ha de ser racional.

Existeix una correspondència entre l'home, la ciutat i el cosmos, entre el microcosmos i el macrocosmos. El cosmos és la ciutat engrandida, com la ciutat és l'home engrandit. Aristòtil El filòsof medieval. És deixeble de Plató. Neix a Turquía i s'envà a Atenes a fer servei militar obligatori. Entra a l'acadèmia quan Plató rondava pels 60 anys d'edat. Funda el Liceu, una institució dedicada a l'estudi i l'ensenyament de la física, descrita com l'observació de la natura. S'asocia a Aristòtil amb una guineu per la seva cerca constant del coneixement divers. L'eriçó seria representat metafòricament per Plató, que es aquell que a partir d'una cosa construiex la resta del coneixement.

Antropologia i teoria del coneixement Fou un pensador empirista que creia que la veritat es trobava en els sentits. Defensa també que l'ànima no té cap contingut abans de sentir. El procés de coneixement és un procés d'abstracció basat en la idea que el món és tal com apareix, és a dir, la sensació entesa d'aquesta manera, és captada pels objectes com a percepció. A partir de la percepció apareix la imatge i a partir de la imatge la idea. + Abstracció = + Veritat = + Coneixement L'ànima humana està composada per dues entitats: 1. L'enteniment pacient: rep i emmagatzema sensacions, percepcions i imatges. 2.

L'enteniment agent: combina els elements del pacient i les idees en forma de pensaments i raonaments. **L'ànima sensitiva rep sensacions gràcies als sentits. ** L'absència de tacte és la mort Actuar acord amb la natura és perfecció (exemple: caiguda d'un objecte per efecte gravitatori). La correspondència natural dels objectes. La descripció metabòlica del món explica el moviment constant de les coses. 12 CLASSIFICACIÓ: 1. Físic Tot canvia i es va movent, (ho podem percebre amb la visió) experimenta transformacions. La terra és sempre el centre i tot és moviment (Heàclit) - Èter: permet un moviment constant i uniforme - Compost per l'essència dels quatre elements que es combinen 2.

Metabòlic: Tipus de moviments Canvi = metabolé Les alteracions són canvis repetibles que experimenta la mateixa substància (persona), aquests canvis poden ser dormir, menjar, vestir-se… El creixement i el decreixement varia segons la quantitat (el desplaçament) En el món supralunar només hi ha la translació1 circular. 1 Moviment que posseeixen els planetes respecte del Sol i els satèl·lits respecte a llur planeta. 13 3. Metafísica Una porta ha d'estar tancada per poder obrir-la. Moviment: El pas de l'acte a la potència o de la potència a l'acte. De poder tenir / de tenir a poder Tot requereix d'una causa que estigui en acte i les causes han d'estar en acte.

Exemplificacions: Pare eficient (qui fa el canvi) interés Mare material (marbre per fer una estàtua) amor Formal: disseny prèvi al canvi planificació de com ho faré / expressió Final: el perquè del canvi / el resultat del canvi Conseguir-ho amb creixement (millor del que esperava millor del que havia dissenyat) també és perfecte Quan la causa formal i la final coincideixen, el canvi és perfecte. Tot canvi necessita de l'element de la matèria. La matèria és EL LLOC on es realitza el canvi (si no tinc cos no em puc vestir) 14 4. Teologia Primer Motor Inmóbil Orígen de tot moviment. Es tracta de qui mou en primer lloc, es inmóbil i no altera (l'únic moviment és inmóbil).

Es un ésser que no es mou, però mou i fa moure tot l'univers (en la religió seria Déu) fins arribar a la matèria primera: Que pot ser el final del moviment, el contrari o l'oposat al 1r motor inmóbil o ser poténcia pura (ho és tot perquè és matèria) Desencaix de l'enteniment de la creació de l'univers pel judaisme i els grecs. L'ética d'Aristòtil L'ética és la branca de la filosofia que té com a objecte d'estudi la moral. Si per moral cal entendre el conjunt de normes o costums (mores) que regeixen la conducta d'una persona perquè pugui considerar-se bona, l'ètica és la reflexió racional sobre què s'entén per conducta bona i en què es fonamenten els denominats judicis morals.

Ética a Nicòmac (pare d'Aristòtil) La felicitat és el fi (per a l'ésser humà) i és un bé. La política és el creiexement de l'ética perquè la ciutat és l'home engrandit. L'home és un ésser polític. Qui no és membre de la comunitat és una bèstia o un déu. Aristòtil La felicitat és l'últim fi, escollim ser fliços per el simple fet de ser-ho, escollim la felicitat per si mateixa, no necessitem un motiu ni una explicació. La felicitat es val per si mateixa. 15 La virtut és el punt mig entre l'excés i el defecte. La valentía depèn de l'ocasió, la prudència, l'hàbit, la sort i el reconeixement (de que sóc valent extern) La vida contemplativa és la única que necessita de la resta.

+ Saviesa = + Contemplació Filosofia hel·lenística Entre els segles 3 a.C i 3 d.C es produeix el fenòmen anomenat hel·lenisme a causa d'una crisi espiritual per tot el mediterrani que dona lloc a diverses escoles de pensament que tenen com a objectiu una pràctica vital que aconsegueixi la felicitat, o si més no, eviti el dolor. És una època de profunda crisi, ja que desapareixen grans referents. La vocació del pensament és donar sentit a l'existència humana. La pregunta central és sobre la felicitat i el nucli és el compromís ètic. Els grans referents filosòfics son Plató i Aristòtil, però sobretot l'actitud socràtica.

Ara, però, no es tracta de fer discussió dogmàtica sinó de formar escoles que es distingeixen per seguir una determinada forma de vida. Al mediterrani culturalment és un mosaic cultural molt obert a orient o a Egipte. Es pot parlar d'un gran sincretisme2 . 2 El sincretisme és absorbir les coses de moltes religions i mesclar-les. Hi ha de tot al mateix temps. 16 Escoles socràtiques i el cristianisme Aquestes escoles de pensament son independents entre sí i la seva orientació és, sobretot, ética. Així com l'estoïcisme i l'epicodeisme3 o religiosa, que seria el cas del platonisme.

D'altra banda, aflueixen4 al mediterrani un conjunt de pràctiques orientals que generen un enorme sincretisme5 : els cultes egipcis, el culte mitra6 o ahura-mazda, la màgia. Crea una estructura cultural que orienta els homes cap a la felicitat. També esdevé l'aparició del cristianisme. El cristianisme és una religió jueva divulgada per Pau de Tars (jueu) a partir de la vida de Jesús de l'angelet (jueu). El cristianisme consisteix essencialment en traduir el pensament jueu a les categories filosòfiques gregues. Aquesta feina la comença Pau de Tars i la finaliza la Parística. Avicenna i Averrois introdueixen a Aristòtil al món cristià, el comenten i el determinen com "el filòsof".

Porten els escrits d'Aristòtil en àrab per posteriorment traduir-los al llatí. Aquesta traducció crea els següents conceptes: Essencia: Els conjunts predicats vertaders d'una substància. Existència: El fet que una substància ÉS. Trascendència: Aquella propietat segons la qual una realitat té una essència, tal qual inclou necessàriament l'existència. Es tracta de Déu: Déu és trascendent. Exiesteix. Contingència: Propietat d'una substància, tal que l'essencia no inclou l'existència (Ho penso com existència, però no té perquè incloure l'existència, creiem en Déu com una cosa existent tot i que no poguem provar que existeix).

El pensament jueu i el cristianisme Jesucrist no era Cristià, sinó jueu. El cristianisme apareix amb Pau de Tars després, mor l'any 97. El cristianisme neix per tant de la predicació d'un jueu als jueus. EL cristianisme s'estén per tot l'imperi Romà fins a ser l'única garantia unificadora de l'imperi. Això provoca un xoc cultural fortíssim entre el que seria el filosofem (conjunt de conceptes essencials de gerència) i el conjunt de conceptes essencials d'Israel. El judaisme no té filòsofs, sinó teòlegs, ja que facis el que facis parles de Déu. Tota reflexió humana és teologia pels israelites. Per aquest motiu no funciona amb la filosofia grega.

El judiasime paretix de la idea que hi ha un únic Déu que crea el món ex hil nilo (del no res). Aquesta creació implica una creació especial de l'ésser humà. També implica l'aparició del 6 També conseguts com Mitraísme, van ser un culte mistèric en el món romà en el qual els seguidors adoraven a la deïtat indo-iraniana Mitra (terme per a «contracte») com a déu de l'amistat, els pactes i l'ordre. 5 Tendència de fondre diversos elements religiosos i filosòfics usualment considerats heterogenis sense un criteri clar de selecció. Síntesi d'elements cilturals o religiosos d'origen diferent que experimenten una reinterpretació.

4 Arriben 3 L'epicureisme és una doctrina creada per Epicur, la qual existí entre els segles iii aC i III dC. Generalment l'epicureisme és considerat com una escola hel·lènica. 17 temps i, per tant, de la història. Ser humà, temps i història recullen el concepte radicalment nou de "llibertat". L'univers neix d'una creació (judaisme), deu crea del no res. En canvi els grecs diuen que l'univers és etern (eternitat). L'univers mai ha començat i mai acabarà. Això implica un concepte de temps radicalment diferent. Pels jueus el temps és lineal (té un principi i un final), pels grecs el temps és circular (no té ni principi ni final).

Per tant, del judaisme ve la noció d'història i la concepció de que l'ésser humà és lliure i responsable i per tant el concepte de pecat i de salvació. Si el temps és circular d'altra banda, no som lliures, com podem veure quan Plató o altres grecs no parlen de llibertat. En el món grec no s'entén com una dona verge pot tindre un fill. Però, el poble d'Israel neix d'una dona estèril. Déu crea un món amb un fi/propòsit i "decideix" que l'home pugui acceptar o rebutjar aquest fi. Passar de no a si Creació del món. Déu fa un canvi substancial en l'univers, contradient la lògica d'Aristòtil. L'univers té un orígen que és una decisió de Déu.

El temps és la història a nivells humans i el pecat és rebutjar el pla de Déu que és la salvació (és un mesíes el que ens porta a la salvació (permanent estable i etern). La voluntat de Déu és prioritària. La salvació cristiana consisteix al compromís de Déu amb la humanitat, perquè Déu ha estat home i, per tant, coneix la llibertat. La resolució del conflicte és proporcionada per Agustí d'Hipona (o San Agustí), el primer en resoldre'l. És qui aplica el concepte d'història en el pensament grec. HISTÒRIA Conflicte entre dues ciutats. Una governada per l'egoisme, l'amor a un mateix. La ciutat del pecat.

I, en front d'això hi ha la ciutat de Déu, on governa l'amor a Déu i és la ciutat de la salvació. Aquestes dues ciutats lluiten entre sí. Cadascun dels homes és lliure per triar a quina ciutat pertany. Déu convida a tots el homes a formar part, però és l'home el que accepta o rebutja aquesta invitació. Al final de la història, és la victòria de la ciutat de Déu sobre la ciutat dels homes. Aquest concepte d'història de San Agustí és vertebral en el món medieval. El poder espiritual, de l'església ha d'estar per sobre del poder temporal, el poder de l'emperador. És l'imperi sagrat on déu governa mitjaçant el papa i el papa mitjançant l'emperador.

El grec com a llegua al mediterrani permet una difusió del cristianisme. La religió unifica la nació. Llatí / Grec Occident / Orient 18 Filosofia medieval S'entén per filosofia medieval a la filosofia que va des de l'Edicte de Milà fins a la caiguda de Constantinoble, es tracta per tan de més de 1000 anys d'història els quals alguns autors consideren que no es fa pròpiament filosofia, sinó que es fa sobretot teologia, ja que el centre del pensament és Déu. És una filosofia treta de l'església, per monjos i alguna monja, sobretot feta també en llatí, i en conflicte constant amb el poder temporal.

L'Edat Medieval es divideix en dues èpoques, l'alta edat mitjana fins al segle XI-XII, i la baixa edat mitjana fins el segle XV. El primer personatge és Agustí d'Hipona. AEM: Alta Edat Mitjana S. V - SXII BEM: Baixa Edat Mitjana S. XII - XV Els monestirs eren considerats centres culturals, es situen allunyats de les ciutats, dominant el territori. (Ordre de St. Benet - els benedictins es dedicaven al treball i la pregària). Divisió de les esglésies Art romànic Economia feudal (unitats autònomes i autàrquiques) Invasions Els monjos es dediquen a escriure, inicis de la literatura, possibilitant també la difusió d'idees i obres, incloent les filosòfiques.

La sala on essencialment escriuen s'anomena scriptorium en llatí. Les ciutats sorgeixen i la gent va de ciutat en ciutat, viatjaven. Ordres monàstics7 : Franciscans i dominicans Art gòtic Ciutat universitat: Es va començar a introduir l'escriptura a les univeristats i els estudis eren oberts a tothom qui volgués anar. Es donava llibertat de pensament i pretenia la demostració de les coses. Les invasions frenen i van cap a orient. Scholestia: mitjà d'educació en la BEM. Sorgeix el discurs sobre Déu (teologia) i la filosofía. Agustí d'Hipona Sant Agustí d'Hipona és un dels pares de l'església llatina, i possiblement un dels fundadors d'allò que anomenem Europa.

Va néixer a Tagaste, al nord d'Àfrica. La seva mare era una cristiana, Mònica, i sobre el seu pare no tenim referència, però possiblement fou un patrici romà. Anys després es va fer cristià i va acabant sent bisbe d'Hipona. És un home que busca la veritat i és molt intel·lectual. Va viure en el moment àlgid de les ciutats del mediterrani. Té una inquietud constant. Enterra als Manifeus (gnòstics: petita escola religiosa) que segueixen a Mani i que tenen dos deus, el del bé i el de mal, i que estan en lluita constant, i això explica la vida dels homes. Agustí arriba a Milà i veu a Ambrós llegir. Agustí finalment mor en un atac a la ciutat on ell viu.

Les obres més importants són, "De Trinitate" sobre la Trinitat, i Soliloquia 7 Els dominics i els franciscans eren ordes mendicants de l'Església catòlica fundades per Domingo i Francisco, respectivament, iniciades a Europa a principis del segle XIII i encarregades de difondre l'evangeli de la salvació a través de la sang de Crist. 19 (conversa), "De civitate Dei". És un pensament platònic i cristià. És un dels autors més llegits en tota la edat mitjana. Un dels elements claus de la vida de Sant Agustí és una inquietud intel·lectual per trobar a Déu, una recerca per entendre l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima.

El seu pensament està molt influenciat per Plató i pel neoplatonisme, si bé també busca entre els grups gnòstics, especialment als maniqueus. No obstant, serà finalment Amilà, Ambrós, qui trobarà allò que cercar: el Cristianisme. Aquesta trajectòria Sant Agustí l'explica a la seva obra Confessions, tot i que altres obres destacades de l'autor són De civitate dei (la ciutat de Déu) i De trinitate. L'essència del pensament de Sant Agustí és que cada individu està exposat a rebre el do de Déu, és a dir, la gràcia (gratia), i està en les mans de l'home acceptar-la o rebutjar-la. És a dir, hom està obert a la fe.

Aquesta fe entra en conflicte amb la raó, xoquen, el que és un dels conflictes clau del món medieval. Cada individu davant d'aquest conflicte té llibertat per decidir si acceptar o no la gràcia, i aquesta acceptació és un procés lent i complex. Acceptar la gràcia és salvar-se, fer el bé. Rebutjar la gràcia és condemnar-se, fer el mal. Ara bé, el mal no és una presència, sinó una absència. Així com la foscor és l'absència de la llum, el mal és l'absència del bé. No és com deien els maniqueus, sinó una oposició, el que és molt platònic. Aquesta situació individual es trasllada a la humanitat. En el concepte d'història, que s'expressa a La ciutat de Déu.

Un dels grans problemes que troba Agustí és la dificultat de la fe, és a dir del compromís amb Déu. En l'home emergeixen dues forçes contraposades, d'una banda la llibertat, que permet a l'home fer el bé o el mal, d'altra banda la Gràcia (alguna cosa que es dona sense res a canvi), rebutjar la gràcia és fer el mal, i acceptar-la és fer el bé. Aquesta situació individual, Agustí la llegeix amb la història i això ho fa amb la ciutat de Déu.

La ciutat de Déu explica que la història de la humanitat és la lluita de dues ciutats contraposades, d'una banda la ciutat dels homes, on governa l'amor sui, l'amor a si mateix, l'egoisme, el plaer, l'autosatisfacció, a la Bíblia se l'anomena la ciutat del mal, i a l'altra banda hi ha la ciutat de Déu on hi predomina l'amor Dei, l'amor a Déu, la ciutat santa, el Jerusalem celestial, l'església. Cada individu, tria si forma part d'una o de l'altre, i per tant s'hi accepta la voluntat de Déu o la rebutja. Al final de la història significarà la victòria de de Déu sobre el cel dels homes, i per tant la destrucció, alliberació d'aquells homes que han rebutjat Déu.

El mal no es pot fer, només es pot apropar o allunyar del bé. Té un pensament grec. Dionisi l'Areopagita: teologia mística El nom de Dionsi es una pseudoepigrafía que aquest utlitzava fer signar. Podem dir que és en aquest moment que Déu es revela, ja que durant el període de la Filosofia Medieval, el coneixement ha estat molt potenciat i desenvolupat, sobretot en les institucions universitàries, per tant el coneixement dona una passa més. Des d'un punt de vista religiós podem dir que Déu es troba fora de l'abast del nostre coneixement i es dona a conèixer als humans.

Dionisi va parlar de dos tipus de teologia: 20 Teologia negativa o mística: També trobem un camí de pujada (teologia negativa o mística). El camí de pujada consisteix en en negar tot allò que no és Déu. Guarda relació amb Plató (Tinieblas fulgurantes de luz ignorància humana) La telogia mística consisteix essencialment en la superioritat respecte Déu i el bé. Es declara el que no es Déu fins arribar a la Tiniebla fulgurante de luz. Ens quedem finalment en que Déu és el no res, la buidor total i la negació portada a l'absolut. Per molt que la raó intenti acostar-se a Déu no hi arriba mai. Per arribar a Déu cal abandonar la intel·ligència i la raó.

Aquesta buidor fa referència al coneixement de Déu, no al Déu en si. Cal destruir tot allò que no és Déu per trobar a Déu. El no res ho és tot fora de l'intel·lecte i la raó, com Déu. Està més enllà de tot. Acaba quedant-se en el punt del no res. Déu no està en allò que veig, per tant puc eliminar-ho tot perquè no és Déu. S'ha de negar fins que no quedi més a negar, i quan nego ascendeixo. Déu s'ha d'entendre sense la raó (no s'ha d'entendre). Per això mai comprendrem a Déu. Divina tiniebla: Per conèixer a Déu hem de tenir els ulls tancats, ja que amb massa llum ens quedem cecs. És l'alegoria de la llum, però canviant el Bé per Déu.

(BEM) Va sorgir la peregrinació universitària que es va tornar realment abundant. La universitat constava com un espai de discussió, el coneixement s'obtenia fora de la universitat, llegint per exemple. Els estudiants arribaven a les aules i el mestre (mafister) dictava la pregunta (exemeple: Déu no existeix), a partir d'aquí, els alumnes debatien i argumentaven sobre la temàtica i era fora de la universitat on s'informaven del tema per cercar més arguments i respostes. Aquest mètode d'aprenentatge, procedent de l'Scholestia i anomenat Sic et non, proposava arguments a favor i en contra, amb una llibertat il·limitada sempre i quan no contradiguin les autoritats (autoritates).

Els textos representen allà on resideix la veritat, perquè han estat revelats per Déu en la Bíblia (la Bíblia actua com una veritat) o perquè son coherents amb la revelació d'Aristòtil (referent). Els textos sempre son en llatí. La tasca dels estudiants és llegir els referents com Aristòtil. 21 **El mafister ocupa la cathedra (cadira). Tomás d'Aquino El gran mestre de l'Scholestica és Tomás d'Aquino. Tomás d'Aquino demostra de dues maneres que Déu NO existeix: Si hi ha mal a l'univers és perquè Déu no existeix / enteniment dels orígens naturals de la creació si entenem la ciència entenem l'origen de l'univers. INEXISTÈNCIA DE DÉU: 1.

Si de dos contraris suposem que un sigui infinit, aquest anul·la totalment el seu oposat. Ara bé, el nom o terme Déu significa precisament un bé infinit. Si, doncs, hi hagués Déu, no hi hauria mal algun. Però trobem que al món hi ha mal. Per tant, Déu no existeix. 2. El que poden realitzar pocs principis, no ho fan molts. Perquè, en el cas que Déu no existeixi, uns altres principis poden realitzar tot el que veiem al món, ja que les coses naturals es redueixen al seu principi, que és la naturalesa, i les lliures, al seu, que és l'enteniment i la voluntat humana. Per tant, no hi ha necessitat de recórrer al fet que hi ha Déu.

EXISTÈNCIA DE DÉU: Resposta: L'existència de Déu es pot demostrar per cinc vies. La primera i més clara es funda en el moviment. És innegable, i consta pel testimoniatge dels sentits, que al món hi ha coses que es mouen. Doncs bé, tot el que es mou és mogut per un altre, ja que res no es mou més que en tant que està en potència respecte d'allò per què es mou. En canvi, moure requereix estar en acte, ja que moure no és altra cosa que fer passar una mica de la potència a l'acte, i això no pot fer-ho més que el que està en acte, a la manera com l'escalfa en acte, v. gr., el foc, fa que un tronc, que està calent en potència, passada a estar calenta en acte.

Ara bé, no és possible que una mateixa cosa estigui, alhora, en acte i en potència respecte al mateix, sinó respecte a coses diverses: el que, v. gr., és calent en acte no pot ser calent en potència, sinó que en potència és, alhora, fred. És, doncs, impossible que una cosa sigui pel mateix i de la mateixa manera motor i mòbil, com també ho és que es mogui a si mateixa. Per tant, tot el que es mou és mogut per un altre. Però si el que mou a un altre és, al seu torn, mogut, és necessari que ho mogui un tercer, i a aquest, un altre.

Mes no es pot seguir indefinidament, perquè així no hi hauria un primer motor i, per tant, no hi hauria cap motor, perquè els motors intermedis no mouen més que en virtut del moviment que reben del primer, el mateix que un bastó res mou si no l'impulsa la mà. Per tant, és necessari arribar a un primer motor que no sigui mogut per ningú, i aquest és el que tots entenen per Déu. La segona via es basa en la causalitat eficient. Trobem que en aquest món del sensible hi ha un ordre determinat entre les causes eficients; però no trobem que cap cosa sigui la seva pròpia causa, doncs en tal cas hauria de ser anterior a si mateixa, i això és impossible.

Ara bé, 22 tampoc es pot perllongar indefinidament la sèrie de causes eficients, perquè sempre que hi ha causes eficients subordinades, la primera és causa de la intermèdia, sigui una o moltes, i aquestes, causa de l'última; i ja que, suprimida una causa, se suprimeix el seu efecte, si no existís una que sigui la primera, tampoc existiria la intermèdia ni l'última. Si, doncs, es perllongués indefinidament la sèrie de causes eficients, no hi hauria causa eficient primera i, per tant, ni efecte últim ni causa eficient intermèdia, cosa falsa sens dubte. Per tant, és necessari que existeixi una causa eficient primera, a la qual tots anomenen Déu.

La tercera via considera el ser possible, o contingent, i el necessari, i pot formular-se així. Trobem en la naturalesa coses que poden existir o no existir, perquè veiem éssers que es produeixen i éssers que es destrueixen i, per tant, hi ha possibilitat que existeixin i que no existeixin. Ara bé, és impossible que els éssers de tal condició hagin existit sempre, ja que el que té possibilitat de no ser va haver-hi un temps en què no va ser. Si, doncs, totes les coses tenen la possibilitat de no ser, va haver-hi un temps en què cap existia.

Però, si això és veritat, tampoc hauria d'existir ara cap cosa perquè el que no existeix no comença a existir més que en virtut del que ja existeix, i, per tant, si res existia, va ser impossible que comencés a existir alguna cosa, i, en conseqüència, ara no hi hauria res, cosa evidentment falsa. Per tant, no tots els éssers són possibles, o contingents, sinó que entre ells, forçosament, ha d'haver-hi algun que sigui necessari. Però l'ésser necessari o té la raó de la seva necessitat en si mateix o no la té.

Si la seva necessitat depèn d'un altre, com no és possible, segons hem vist en tractar de les causes eficients, acceptar una sèrie indefinida de coses necessàries, és forçós que existeixi alguna cosa que sigui necessària per si mateixa i que no tingui fora de si la causa de la seva necessitat, sinó que sigui causa de la necessitat dels altres, a la qual cosa tots anomenen Déu. La quarta via considera els graus de perfecció que hi ha en els éssers. Veiem en els éssers que uns són més o menys bons, veritables i nobles que uns altres, i el mateix succeeix amb les diverses qualitats.

Però el més i el menys s'atribueix a les coses segons la seva diversa proximitat al màxim, i per això es diu el més calent del que més s'aproxima a la màxima calor. Per tant, ha d'existir quelcom que sigui veríssim, nobilíssim i òptim, i per això ens o ésser suprem; ja que, com diu el Filòsof, el que és veritat màxima és màxima entitat. Ara bé, el màxim en qualsevol gènere és causa de tot el que en aquell gènere existeix, i així el foc, que té la màxima calor, és causa de tot el calent, segons diu Aristòtil. Existeix, per tant, alguna cosa que és per a totes les coses causa del seu ser, de la seva bondat i de totes les seves perfeccions, i a això l'anomenem Déu.

La cinquena via es pren del govern del món. Veiem, en efecte, que coses que manquen de coneixement, com els cossos naturals, obren per un fi, com es comprova observant que sempre, o gairebé sempre, obren de la mateixa manera per a aconseguir el que més els convé; per on es comprèn que no van a la seva fi obrant al per ventura, sinó intencionadament. Ara bé, allò que manca de coneixement no tendeix a un fi si no ho dirigeix algú que entengui i conegui, a la manera com l'arquer dirigeix la fletxa. Després existeix un ésser intel·ligent que dirigeix totes les coses materials a la seva fi, i a aquest anomenem Déu.

23 Problema dels universals Universal és aquell substantiu que defineix o identifica un col·lectiu, és a dir, un univers. Gos prové de l'univers dels gosos (valor del concepte) Plató: el "gos" és una idea, anterior a les coses (la idea sorgeix abans de la cosa i és superior a les coses) Ante rem (abans de la cosa) Aristòtil: In re (en la cosa) Quadar-se amb la forma de la taula (la cosa) és abstreure, la idea és una forma en la cosa. La idea de taula és universal. Tomás d'Aquino: Els universals són posteriors a les coses Sensacions amb les que percebem les coses idees que es formen amb posterioritat a les coses, un cop ja les hem contemplat construim el concepte universal de la cosa.

Fabriquem la idea de la taula a partir de la taula. Nominalistes: Platus vocis Es posen d'acord amb el significat de les coses. El valor dels universals és la convenció, entenem una cosa com a universal i tots pensem en aquell concepte de cosa perquè hem acordad que és allò. Per tant, si no ens posem d'acord, les coses poden tenir diferents significats, com és el cas de justícia, bellesa… Anselm d'Aosta Monjo benedictí, que arriba a ser abat. Anselm intentarà convèncer als monjos no creients l'existència de Déu. Abans, moltes vegades els monjos estaven al monestir no per creença sinó per supervivència i alimentació. Molts no tenen fe ni creuen en Déu.

L'argument ontològic <Prova ontològica> de l'existència de Déu que es llegeix en la seva obra <Proslogion>. La raó és la justificació racional de la fe; permet entendre, donar raons d'allò que es creu. És l'argument que demostra racionalment que Déu HA d'existir (necessitat lògica), a partir de la idea de Déu, com a l'ésser més perfecte que es pot pensar, essent l'existència una de les seves perfeccions i sense la qual l'ésser més perfecte deixaria de ser-ho, perquè li mancaria aquesta perfecció. A Déu s'hi pot arribar per la raó, és més enllà de creure. L'objectiu és convéncer els monjos que la seva vida té sentit, han d'estar convençuts que Déu existeix.

Hildegard von Bingen Musica, filosofa, sexòloga, entre molts altres. Va aconseguir que les seves abadies s'independitzessin de l'ordre masculí. S'anomena la primera feminista del món de vegades. La seva medicina encara s'utilitza a determinades zones d'alemanya. Fa la primera descripció 24 fisiològica de l'orgasme femení. Ho va intentar estudiar tot. En un dels èxtasis que té, una veu li explica una llengua nova, que és la que usaven Déu i Adán per comunicar-se. Renaixement S. XV-XVI Aquest període s'inicia a partir de la caiguda de Constantinobble. S'inicia la introducció de Plató i Aristòtil en grec, quan els textos procedents de Constantinobble son portats a Florència i a Venècia.

Es tracta d'un període de descobertes, un clar exemple és la colonització d'Amèrica el 1492. Es porta de la Xina a Europa elements essencials per aquest període i els posteriors, els tres exemples són el paper, la pasta (base de cereals i aigua, portada per Marco Polo) i la pòlvora (utilitzada com a eina defensiva). També neix el concepte "nació" i es formen les nacionalitats que en aquell moment serien monarquies absolutistes. La innovació de l'época també porta a noves invencions com ara la bruíxola (que serviría per a l'orientació en les travesies i els viatges) i l'apariaicó de la mineria de guerra.

El renaixement suposa un redescobriment dels clàssics (Sèneca, Plató, Aristòtil…) Sorgeix la invenció de la imprenta que proporciona una difusió d'obres i una varietat de traduccions extraordinària i nova fins ara. La primera traducció va ser la Bíblia en alemany. Luter: Home de fé en Déu que s'oposa a la bulla8 , Luter va protestar contra això i en conseqüència va ser expulsat de l'Església. La seva vida va ser dedicada a la pregària i els estudis. Erasme: Va indagar en el concepte "bogería", creant una crítica social sobre perqué la raó no té raó, a partir del comportament dels homes.

8 La bulla consisteix a pagar per anul·lar pecats, una activitat que nomès les persones adinerades poden fer. Les bulles es van iniciar per possibilitar el finançament de la construcció del Vaticà. 25 Montanyne: Va viatjar a Itàlia i es va empapar de coneixements i de l'esperit italià, posteriorment es dedicà a escriure. Era coneixedor del grec i el llatí. Obra: Essais (assaigs) dividida en 3 volums On parla de molts tòpics diversos, un d'ells és l'educació dels infants, consistent en tenir el "cap ben amoblat"(concepte de Montanyne). L'educació no es basa en emmagatzemar molt coneixement sinó en tenir-lo ordenat a nivell mental.

**Es recupera l'evangeli en grec i es llegeix en idioma original La ciència pasa a pendre un lloc important en el Renaixement, és anomenada scienta i la treballen Galileu, Descartes i Basen. També sorgeix la nova política, on trobem a Maquiavel i a Hobbes. La nova forma de govern requereix una nova reflexió sobre la política. El conflicte església-estat, propi de l'época a medieval, s'interpreta d'altres maneres a part de les utopíes (Creació de l'estat ideal). El terme utopía és inventat per Thomas More durant aquesta época. Thomas More (Londres, 7 de febrer de 1478 - 6 de juliol de 1535) fou un jurista, escriptor i home d'Estat anglès.

Mort per la seva oposició a la separació de l'Església Anglicana, és considerat màrtir i venerat com a sant per l'Església catòlica i per l'anglicanisme. Thomas More va ser un pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor anglès, que va ser a més, poeta, traductor, canceller d'Enric VIII, professor de lleis, jutge de negocis civils i advocat. La seva obra més famosa és Utopia on busca relatar l'organització d'una societat ideal More creà una utopía basada en l'església governada pels sants. Mentretant, Campanella crea el concepte de la ciutat del sol i Bacon la Nova Atlantis, on descriu un estat perfecte governat per científics.

Tommaso Campanella (Stilo, Regne de Nàpols, 6 de setembre de 1568 - París, Regne de França, 21 de maig de 1639) va ser un filòsof i poeta italià. El seu nom abans d'entrar en l'Orde Dominic va ser Giovanni Domenico Campanella. Va escriure, entre moltes altres obres, una defensa de Galileu i el tractat utòpic La ciutat del sol (compost durant la seva llarga estada en la presó per una conjura antiespanyola, la mateixa causa que l'economista Antonio Serra), on descriu un Estat teocràtic universal basat en principis comunitaris d'igualtat.

Francis Bacon, canceller d'Anglaterra (Strand, Londres, 22 de gener de 1561-Highgate, Middlesex, 9 d'abril de 1626) va ser un filòsof, polític, advocat i escriptor anglès, pare de l'empirisme filosòfic i científic. En el seu Novum organum (1620) va precisar les regles del mètode científic experimental, i va desenvolupar en el seu De dignitate et augmentis scientiarum (Sobre la dignitat i progressos de les ciències) (1620) una teoria empírica del coneixement, la qual cosa va fer d'ell un dels pioners del pensament científic modern. Així mateix, va introduir el gènere de l'assaig a Anglaterra.

Hobbes i Maquiavel defensen l'absolutisme: Els homes en estat de natura lluiten en una guerra de tots contra tots. L'home és un llop per l'home (Homo homini lupus). 26 En aquest estat existeix la única igualtat entre els homes que és la igualtat en la mort. Tots podem ser víctimes o assassins. Per sortir d'aquesta situació, els homes fan un pacte i otorguen al millor de tots ells, el poder de vida i de mort. Així neix l'Estat civil. L'ésser humà abandona la seva llibertat a canvi de la seguretat. El monarca absolut i l'estat són com Leviathan (monstre que aixafa tot on es posa - monarquia absolutista). Leviatan és una bèstia marina gegant narrada en la Bíblia.

La seva creació per Déu es troba en el Gènesi i Job descriu el seu aspecte físic amb semblances a un drac. De la seva boca surten *hachones de foc; "centellas" de foc procedeixen. Dels seus nassos surt fum, com d'una olla o calder que bull. El seu alè encén els carbons, i de la seva boca surt flama. Job 41:19-22 En els cultes satànics, es considera un dels dimonis principals que conforma la trinitat demoníaca al costat de Llucifer i Belial. Nicolà Macchiavelli L'anomenaven El Príncep (va ser una de les seves obres). Va fer un anàlisi del dret polític que té com idea central el fet que la política té com a finalitat arribar al poder i mantenir-se. Per tant, la fi justifica els mitjans.

TOT mitjà està permés per aconseguir aquesta fi i Maquivael extreu aquestes idees de la història política d'Itàlia (Regnes italians en aquell moment). El Príncep ha d'estar dotat de virtù (virtut associada a la forta i l'astúcia, l'habilitat). Ha de saber quan i com ha d'actuar i aquesta és la capacitat de la virtut, aconseguir el poder i mantenir-se. La política no ha de ser ética. Maquiavel afrima que els homes són dolents per naturalesa i que la finalitat del polític és mantenir-se, no fer feliçes a les persones. En tot cas, si ha de fer-les feliçes per…