Història de la Filosofia: Pensadors Clau

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

PLATÓ El seu deixeble era Aristòtil i el seu mestre Sòcrates, escrivia les seves obres en forma de diàlegs. Aquests tractaven sobre la política, allò que afecta a tota la polis. Va fundar una Academia a Atenes. Intel·lectualisme moral: és un posicionament filosòfic que defensa que per poder fer el bé cal saber què és el bé. Plató pensa que tothom vol fer el bé, allò que ens beneficia. El problema és que no sempre hem fet la reflexió de que ens beneficiarà, i aleshores hem acabat fent el mal per ignorància.

La metafísica platònica: Heràclit: Plató pensa com a Heràclit, que tot és canviant i que és difícil l'existència d'un coneixement veritable, ja que també canviarien els nostres judicis sobre les coses. Parmènides: Plató pensa com Parmènides, que en la realitat material només és possible l'opinió (doxa), però si el nostre objectiu és buscar la veritat, cal transcendir la realitat material per concebre una realitat immaterial. I pensa que hi ha una altra realitat (on podem trobar la veritat) que no és accessible a través dels sentits, sinó només intel·ligible (eterna, no canviant i immaterial).

Pitàgores: Plató pensa com Pitàgores, que les matemàtiques són essencials i per arribar a la veritat s'ha de fer un esforç intel·lectual. Tot i això, pensa que hi ha un tipus de coneixement que no té per objecte les entitats numèriques o geomètriques, sinó les qüestions morals i polítiques (dialèctica permet trobar una veritat universal i eterna sobre les qüestions de la justícia, el bé o la bellesa). Sòcrates: Plató pensa com Sòcrates, que hi ha una veritat universal. Per Plató, doncs, hi ha d'haver una única veritat i ens hem d'esforçar per trobar-la. El dualisme oncològic: Plató ens proposa una tesi metafísica: el dualisme ontològic.

Aquesta tesi postula que hi ha una realitat dual, ja que l'existència d'una veritat perfecta, la de les idees, crea la necessitat i l'existència d'una còpia, la realitat material. Hi ha una realitat material, que és aquella que ens mostren els sentits, però també una realitat no material, que no és accessible als sentits sinó solament a la raó. Plató proposa aquesta tesi metafísica per a poder fer possible l'obtenció d'un coneixement veritable i universal, i la concepció d'una realitat canviant, imperfecta i material. És a dir, cal que hi hagi una realitat perfecta que puguem prendre de referència a l'hora d'obtenir coneixement.

De fet, per a Plató la realitat més autèntica és la realitat immaterial. La realitat material en seria només una còpia imperfecta, per tant, és només l'aparença, però no l'essència. Les idees (eîdos) platòniques: Les idees, per Plató, NO són continguts mentals, és a dir, no són solament el que cadascú pensa, sinó que: - Les idees són entitats existents, eternes i universals i ens cal fer un esforç intel·lectual per arribar-les a concebre, però encara que ningú fes aquest esforç, les idees seguirien existint en la realitat immaterial.

- Les idees, doncs, són una realitat existent independent del meu pensament, independentment dels nostres esforços per arribar-les a conèixer: existeixen tant si les arribem a concebre com si no. - Les idees serien literalment les "formes" dels objectes materials concrets. Una manera d'explicar la relació entre les idees i les coses materials o particulars, és la "participació". Els objectes particulars materials imiten, és a dir, són una còpia imperfecta de les idees universals. Exemple: un objecte és bell en la mesura en què participa de la idea de Bellesa. Per explicar-nos la relació entre la realitat immaterial i la realitat material Plató utilitza el mite de Demiürg.

El mite de Demiürg: En aquest, Plató es refereix a la idea de que el món havia estat format per Demiürg, referint-se a un artesà i a una massa sense forma. Plató explica el mite de Demiürg amb la idea d'anar treballant com el bo artesà aquesta matèria imperfecta, introduint-hi aquelles propietats intel·ligibles per generar el que seria el món sensible. El que vol fer entendre Plató és que el nostre món és una còpia imperfecta del món de les idees, és a dir, aquestes idees es troben per sota de les idees (de la realitat) i és la causa que ordena l'univers. Com Sòcrates, Plató considera que els humans ja tenim una veritat a dins, simplement que l'hem de treure.

Tot i que Plató consep el coneixement com una reminiscència, com a procés de recordar. Plató ens fa reflexionar sobre el fet que quan reconeixem, per exemple, que una persona és bella, és perquè d'alguna manera ja tenim en la nostra ànima cert coneixement imperfecte de les formes de bellesa. Això té relació amb la maièutica Socràtica: si som capaços de treure la veritat de dins nostre, és perquè dins ja tenim alguna veritat. Plató ens compara l'acte de conèixer les formes amb l'acte de recordar amb precisió alguna cosa (només podem recordar alguna cosa si tenim dins nostre aquell record). Segons Plató, totes les idees son innates.

Explicació mitològica: Plató explica que la nostra ànima, abans de néixer, havia viscut en la realitat immaterial de les idees, però en materialitzar-se, l'ànima hauria oblidat parcialment el coneixement de les idees. Mentre estem en aquest món material el que ens queda és intentar recordar el millor possible les idees. D'això se'n diu la reminiscència. Plató entén que l'ésser humà és una entitat dual: té una part material, el cos, i una d'immaterial, l'ànima. Aquest diu que l'anima està "empresonada" en el cos i que quan aquesta es pugui alliberar comprendrà les idees. LA REPÚBLICA És una obra de Plató que parla de la política de la polis i reflexiona sobre què és la justícia.

Ens dona un consell per actuar justament, sense donar una definició de què és la justicia. Per això, començarà per veure la justícia en la ciutat, però no en una ciutat concreta sinó en una ciutat encara no desvirtuada per res: una ciutat ideal, una ciutat que l'anirà formant a través del seu discurs. Una de les principals idees de La República és la noció d'una ànima justa, que es relaciona amb l'individu. Segons Plató, l'ànima humana té tres parts: la part racional (el cap o la ment), la part passional o emocional (el cor o els sentiments) i la part impulsiva (les parts íntimes).

La justícia en l'individu es dona quan la part racional governa sobre les altres dues, establint un ordre jeràrquic intern. Això implica que la raó ha de dirigir les accions, mentre que les emocions i els desitjos han de seguir les seves directrius. Plató també discuteix les virtuts que sorgeixen de l'harmonia d'aquestes parts de l'ànima. Les virtuts es desglossen així: Prudència: Aquesta és la virtut associada amb la part racional de l'ànima. Consisteix en tenir un coneixement clar i adequat del que és bo i just, i prendre decisions sàvies basades en aquest coneixement. Valentia: Aquesta virtut està associada amb la part passional o emocional de l'ànima.

Implica la capacitat de mantenir-se fort i resolut davant de les dificultats i els perills, sense ser dominat pel por o la covardia. Moderació o Temprança: Aquesta virtut es relaciona amb la part impulsiva de l'ànima. Consisteix en tenir el control sobre els desitjos i els impulsos, mantenint un equilibri i una mesura en les accions i els plaers. La polis només serà justa quan governin els filòsofs, o bé quan els governants esdevinguin filòsofs, ja que ha de governar la part racional per sobre de les altres.

Governants (part racional): Segons Plató, el govern de la polis l'han de tenir aquells que siguin el més racionals possible, i han d'estar educats el més estricte possible, ja que no serveix per res que siguin racionals si no practiquen. Han de governar per què son els que més s'esforçen per conèixer la justícia, i el bé. Per tant, en la polis han de governar els filòsofs. Guerrers (part pasional): han d'estar supeditats dels governants. Productors (part impulsiva): han d'estar superditats dels governants. Per preparar als que arribaran a ser els governants, els hem d'educar estrictament i amb la raó per tal de millorar la seva.

Analogia de la línia: és una altra idea present en la filosofia de Plató que ajuda a comprendre la naturalesa del coneixement i la realitat. En aquesta analogia, Plató presenta una línia dividida en quatre segments que representen diferents graus de coneixement, des de la més baixa comprensió fins a la més alta: Realitat material (no veritable): coneixement que obtenim a través dels sentits. Eikasía: Aquest primer nivell de coneixement està associat amb la percepció sensorial i la realitat material. Es basa en imatges i aparences superficials i no proporciona una comprensió profunda o veritable de la realitat.

Pistis: Aquest segon nivell representa un coneixement més estable i segur, que es basa en la fe i la creença. Aquí es tracta de l'enteniment dels objectes particulars del món físic, però encara no s'arriba a la comprensió plena de la realitat. Realitat immaterial: coneixement que obtenim a partir del raonament. Dianoia: Aquest tercer nivell implica un coneixement racional i conceptual, com el que s'aconsegueix a través del raonament i les matemàtiques. És una comprensió més profunda que la simple fe, però encara està limitada a les formes concretes i conceptuals.

Dialèctica/noesi: Aquest és el nivell més alt de coneixement, que representa la comprensió de les formes ideals o universals, a través de la raó pura i la reflexió filosòfica. És el nivell en què s'arriba a la veritat absoluta i es comprenen les idees perfectes i immutables. En la seva aplicació a la societat, Plató associa aquests nivells de coneixement amb les diferents classes socials de la seva ciutat ideal. Els guerrers, representants de la part passional de l'ànima, només arriben fins al nivell de dianoia, mentre que els governants, que encarnen la part racional, aspiren al coneixement dialèctic. Els productors, en la part impulsiva de l'ànima, es queden a la realitat material.

La seva relació amb el mite de la caverna és evident en la seva representació de la transició de la ignorància a la veritat, simbolitzada pel pas dels homes que veuen només les ombres (Eikasía) a l'exterior, on es revela la veritat absoluta (Dialèctica) a través del sol, que representa la idea del bé. Aquesta analogia serveix per il·lustrar com el coneixement pot progressar des de la percepció limitada fins a la comprensió més elevada. DESCARTES En varies obres Descartes proposa, basant-se en el model matemàtic de coneixement, establir unes regles o pautes per procurar que tots els nostres coneixements puguin ser vàlids i certs.

El Mètode Descartes considera que ens hem d'allunyar del saber tradicional, i elabora un mètode racional, el qual permeti filosofar, ja que es una cosa que ell considera que sempre ha faltat. El seu mètode consta de 4 parts diferents: L'evidència: Només acceptarem aquelles teories que siguin totalment evidents. Anàlisi: Dividir un problema complex o una cosa complexa en el màxim de parts possibles i solucionar-lo per separat. La complexitat no pot ser evident. Síntesi: Composar i tornar a reunir tots els elements i totes les parts entenent la relació d'aquestes. Comprovació: Comprovar que el procés s'ha executat correctament i que no s'han fet errors.

LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES (I, II, V i VI) El dubte metòdic Descartes, comença en l'Escepticisme, per tant ho posarà tot en dubte, ja que: Errors dels sentits: És improbable que sempre ens enganyin però no tenim un criteri de validesa per distingir-ho per tant no ens podem fiar dels sentits com a eina de coneixement. Existència del Món extern: Moltes vegades en somnis les coses se'ns presenten en estat de vigília i en despertar ens adonem que tot era un somni. Tots creiem distingir els dos estats, però com no tenim un criteri per tal d'identificar-ho, podem dubtar de l'existència del món.

Veritats Independents: Diu que hi ha un geni maligne molt poderós que te com a única funció enganyar-nos. Per exemple que 2+2=4 fos mentida i que en canvi 2+2=5 fos veritat. (Matemàtiques). A partir d'aquí, Descartes diu que pot dubtar de tot. La veritat del cogito: La res cogitans El mateix fet de dubtar de tot em fa veure que estic dubtant, això li fa veure que hi ha alguna cosa que dubta i en conseqüència, existeix alguna cosa que pensa. Amb aquesta reflexió anuncia la seva primera veritat indubtable "cogito ergo sum". Hi ha un jo que pensa, aquest jo s'anomena "res cogitans" substància pensant, i es caracteritza pel pensament.

A partir d'ara, Descartes dirà que ell és una substància pensant. La demostració de l'existència de Déu: La res infinita Ara mateix, Descartes l'única cosa que pot afirmar es que ell existeix, per tant ha de seguir investigant per trobar més veritats. És aleshores que Descartes es pregunta, En què pensa el jo? Investiga els continguts de la nostra ment, i diu que hi ha idees de tres tipus: Adventícies: Són aquelles que mostren els meus sentits. Factícies: Són aquelles inventades o produïdes per mi. Innates: Són aquelles que sembla que han nascut amb mi, que constitueixen part de la meva naturalesa, ja que les trobo en el meu pensament.

La idea de Déu es troba de forma innata, ja que está subordinada en la idea d'infinit, i com passem de la seva idea a la seva existència real? Recorre a aquests arguments: Argument infinitud: La idea d'infinit necessita una causa adequada, jo no l'he pogut crear ja que sóc finit, per tant només ho pot haver fet una substància infinita, Déu. Argument de la Causalitat aplicada al jo: El jo és finit i imperfecte, per tant és evident que Descartes no s'ha creat a ell mateix, ja que s'hauria fet com les idees innates que ell conté, per tant ha d'haver estat creat per aquell ésser que coneix aquestes idees innates, Déu.

Argument ontològic: Argument ontològic de Sant Anselm, que es basa en que Déu com és un ésser perfecte ha d'existir, ja que és més perfecte existir que no pas no existir. La demostració de l'existència de les coses materials: La res extensa Una vegada s'ha demostrat l'existència de Déu, cal eliminar la hipòtesi del geni maligne. Com que Déu és un ésser summament perfecte i enganyar és una imperfecció, no permetria mai que algu m'enganyés. Descartes ens dirà que si ens examinem, podem veure que el nostre cos i els sentits són diferents a la nostra ment. Com que Déu és veraç i omnipotent és capaç de crear dues substàncies completament diferents.

El cos (res cogitans) i la matèria (res extensa), les quals no tenen res a veure l'una amb l'altre. "Res Extensa", el món es caracteritza per l'extensió, visió Mecanicista, on el món es una gran màquina (un mecanisme) que es compon de peces extenses amb moviment, i amb poques lleis físiques es poden explicar tots els fenòmens naturals. Descartes distingeix entre les qualitats següents: Les qualitats primàries: En ser conegudes per la raó i quantificables se'ns mostren clarament i distintament. Per tant, Déu garanteix que pertanyen a les coses, que són objectives. Són la magnitud, la figura, el nombre, la situació, la durada, etc.

Les qualitats secundàries: En ser conegudes a través dels sentits no en posseïm cap certesa. Per tant, no podem assegurar que pertanyen a les coses, sinó que són subjectives, un producte o afecció dels sentits. Són els colors, les olors, els sons, els sabors, etc. HUME Hume és empirista, considera que la percepció sensible és més essencial que la raó a l'hora de trobar la veritat, ell diu que: sense experiència sensible la nostra ment restaria en blanc.

I és escèptic, dubte de si realment podem arribar al coneixement veritable TEORIA DEL CONEIXEMENT Ell nega la possibilitat de les idees innates, dient que no hi ha res a la ment que abans no hagi estat en els sentits, i es centra en explicar l'origen, les possibilitats i els límits del coneixement. Hume divideix la percepció (la font de coneixement) en: Impressions: són aquelles sensacions vívides que arriben a nosaltres passivament. És la percepció més intensa perquè és en el moment actual. Apareixen primer i són la causa de les idees que posseeix la ment. Reflexió: són les que fan referència a estats interns de la ment, com són les passions, emocions, etc.

Sensació: són les que provenen dels nostres sentits (colors, olors, etc.). Idees: són una imatge debilitada de les impressions, "una còpia". Idees simples: fan referència a una única impressió. Idees complexes: la ment tendeix a associar varies idees segons tres lleis: Llei de la contigüitat: tendim a associar aquelles coses que són contigües en l'espai o el temps. Ex: si trobo una joguina de quan era petit fàcilment em vindràn a la memòria altres idees sobre la meva infància. Llei de la semblança: tendim a associar entre sí aquelles idees que són semblants o similars. Ex: el retrat d'una persona ens fa pensar automàticament amb la persona retratada.

Llei de causa i efecte: Ex: Si comento que ahir, mentre tallava patates, em vaig fer un tall profund al dit (causa), en la nostra ment s'anticipa de manera natural el dolor (efecte) que comporta aquest fet. Hume diu que les proposicions són la manera que tenim els humans d'expressar els nostres coneixements. Diu que hi ha dos tipus de coneixement: Qüestions de fet: per saber si és verdadera o falsa la proposició haig de recórrer a la percepció sensible. No és necessària per la supervivència. Són veritats universals i necessàries que ens proporcionen una certesa absoluta. Ex: La Núria porta una camiseta grisa.

Relacions d'idees: no requereixo de l'experiència sensible per determinar si són verdaderes o falsa, simplement necessiten de la lògica. Aquest tipus de veritats basades en l'experiència, només en podem tenir una creença (mai una certesa total) basada en el costum. Ex: Després del divendres ve el dissabte. Crítica al dubte metòdic cartesià: La crítica al dubte metòdic de Descartes es basa en el fet que, quan dubtem de tot, incloent la pròpia raó, no podem arribar a cap conclusió segura. Hume proposa un escepticisme més moderat, realista i prudencial. Hume suggereix que la veritat es troba en la percepció directa de les impressions.

Aquest principi de la còpia significa que només podem confiar en allò que experimentem directament, en lloc de basar-nos en raonaments abstractes que poden ser dubtosos. Crítica a la causalitat: Hume considera la causalitat una idea complexa que estableix una relació entre dos fets (l'un se suposa que és la causa de l'altra). La informació d'aquesta idea es fonamenta amb l'experiència passada d'haver observat que cada vegada que s'ha produït la causa l'efecte ha seguit a continuació, però diu que no tenim cap prova per pensar que el que fins ara ha estat així hagi de ser així en el futur.

Va utilitzar l'exemple de dues boles de billar per explicar que tot i que veiem constantment una bola de billar colpejar una altra i la segona bola moure's, no podem predir de manera certa que això succeirà cada vegada. Crítica a la substància: Crítica substància extensa (res extensa): és indemostrable i incognoscible l'existència d'una realitat extramental més enllà de la realitat de les nostres pròpies percepcions. Crítica substància pensant (res cogitans): no tenim a la nostra ment cap idea derivada d'una impressió d'una substància pensant, per tant, segons Hume, no és una proposició vàlida.

Crítica ontològica (argument de Sant Anselm) Crítica existència de Déu (res infinita): Hume diu que l'existència és una qüestió de fet que necessita de la percepció sensible per a validar la seva certesa, com que no hi ha cap experiència empírica de l'existència de Déu no la podem verificar per intuïció com va fer Descartes. Diu que la raó no és el fonament dels judicis moral (proposició), sinó que hi ha una premissa oculta que funciona amb la nostra voluntat i sentiments, ja que no hi ha res racional. El coneixement moral no són ni una qüestió de fet ni una relació d'idees.

Fal·làcia naturalista: és quan es considera que una inferència que parteix de qüestions de fet (és) és invàlida i, a partir d'això, es treu una conclusió de tipus moral (haver de ser). És com passar de l'existència d'alguna cosa a la seva prescripció moral. I passar de l'ÉS al HAVER DE SER. LOCKE Estat de natura: situació hipotètica que els autors contractualistes (contracte social) imaginen que seria anterior a la constitució d'un poder polític.

HOBBES ROUSSEAU LOCKE Pensa que en estat de natura no es pot viure, viuríem amb un risc i una por constant guerra de tots contra tots Els humans per sortir d'aquest estat deplorable fan un acord per imposar un poder polític que garanteixi la pau i la seguretat. La teoria de Hobbes diu que pot legitimar una monarquia absoluta: és millor tenir un monarca que almenys ens dona pau que no tenir-ne perquè sinó estaríem en estat de guerra. La font dels nostres drets és el poder polític. S'imagina un estat de natura, no se'l imagina amb un equilibri com Locke, sinó que se'l imagina perfecte estat de pau i harmonia, en el que els homes cooperen.

El que fa que aquest estat de natura es corrompi és la propietat: mentre tot era de tots o res de ningú l'estat de natura era harmonia, el primer home que va dir "això és meu" és el culpable de tota la corrupció de la humanitat. Concep l'estat de natura no com una guerra ja d'entrada tots entre tots, creu que els humans tenen la capacitat de raonar i en estat de natura també seran raonables. Drets en estat de natura: - la propietat - la llibertat - la vida L'objectiu és evitar que la seva teoria s'utilitzi per legitimar una monarquia absoluta. Els éssers humans són iguals, independents i lliures per naturalesa.

Dret de jurisdicció: jutjar i executar en estat natural aquells que hagin violat algun dels meus drets naturals. Locke diu que a vegades l'afany de venjança ens pot portar massa lluny en aquest dret i aleshores l'estat de natura esdevé un estat de guerra (només en la situació puntual no tots entre tots) es trenca l'equilibri de l'estat de natura. Diu que possiblement no cal arribar a aquest emmalaltiment de l'estat de natura, sinó que els humans ja poden preveure aquest estat de guerra i fan un contracte social = govern civil (li demano al govern els drets que tinc per naturalesa) però perdo el dret de jurisdicció.

No pensen que el poder polític sigui una fonamentació divina sinó que hi ha hagut un acord entre humans per crear una institució política perquè governi. Estat civil: contrari a l'estat de natura, ja hi ha algú que mana. Segons Locke tenim el dret a revoltar-nos si el govern infringeix algun dels nostres drets dissoldre el govern KANT Kant destaca el segle XVIII com l'època de la Il·lustració, marcada per la importància de la raó i la llibertat. Segons Kant la il·lustració és sapere aude (atreveix-te a saber). Kant diu que la majoria d'edat s'assoleix quan tens la capacitat d'utilitzar la raó i pensar per tu mateix, ens podem emancipar, ser lliures i autònoms.

ÈTICA KANTIANA És una ètica original, completament diferent a les teories anteriors. De fet, fa una crítica a les limitacions i els problemes que tenen. Pretenia crear una ètica universal, és a dir, una ètica racional i vàlida per a tots els éssers humans. Va anomenar «ètiques materials» totes aquelles teories anteriors a les seves perquè considerava que orienten la vida humana a la consecució d'un fi i que venen definides per una matèria. El problema d'aquestes ètiques és que només seran vàlides per aquelles persones que reconeguin la importància d'aconseguir aquest fi. És a dir, són ètiques hipotètiques que parlen dels deures que hem de complir Són imperatius hipotètics.

També són heterònomes (la norma que ens donen ve condicionada per un objectiu extern a la mateixa norma, no de la nostra voluntat) i ètiques a posteriori, perquè per saber el que realment ens convé hem de recórrer a l'experiència. Per tant, les ètiques materials no encaixen amb el projecte de Kant, ja que seguint el projecte il·lustrat, ha de ser vàlida per a tothom. Per tant, l'ètica de Kant (ètica formal) havia de ser en lloc d'hipotètica, necessària, autònoma (la voluntat ens dona les normes) i a priori (les regles de conducta han de ser clares per no haver de recórrer a l'experiència). Haurem de prescindir de la matèria.

Aquesta teoria ètica només ens diu quina és la forma a la qual han d'ajustar-se les normes de conducta que escollim (norma d'acció). FONAMENTACIÓ DE LA METAFÍSICA DELS COSTUMS L'ètica kantiana no intenta indicar-nos què hem de fer (contingut) sinó com hem d'actuar (forma), de manera que és una ètica formal. Això significa que el que fem no és tan important com la manera com ho fem, és a dir, el fonamental és la intenció. Hem d'actuar sempre de bona voluntat. Kant distingeix entre accions per deure, que tenen valor moral, i accions conformes al deure, que no en tenen.

S'obra de bona voluntat quan s'actua per respecte al deure, és a dir, pel simple seguiment de la llei moral, sense buscar recompenses personals o beneficis. En canvi, no té valor moral quan actuem conforme al deure, amb vista a l'aconseguiment d'un fi. Crítica: Diu que hem d'actuar sense deixar-nos condicionar per les circumstàncies o les conseqüències que es puguin produir (a priori). Per Kant és fonamental l'autonomia moral de la persona, és a dir, que les normes per les quals es guiï es derivin de la seva raó i no estiguin determinades per objectes o fins exteriors, doncs les ètiques heterònomes posen com a fi l'inclinació.

Exemple: Ajudo a la meva avia perquè segueixo una llei moral i actuo de bona voluntat = RESPECTE AL DEURE Ajudo a la meva avia perquè a canvi em donarà 5€ = CONFORME AL DEURE L'ètica deontològica destaca la importància d'actuar pel deure en si mateix. Utilitza l'exemple dels metges, que tenen l'obligació ètica de cuidar fins i tot a violadors, posant l'ètica per davant dels prejudicis socials o els beneficis personals. IMPERATIU CATEGÒRIC És una regla fonamental que diu que he d'actuar amb la millor voluntat, desitjant que la meva forma d'actuar es pugui convertir en una LLEI UNIVERSAL (màxima) = que la resta d'éssers humans actuïn d'igual manera que jo.

La idea fonamental és que per actuar bé les normes que ens imposem mai no han de considerar els altres com un mitjà per als nostres fins, sinó que els ha de considerar un fi en si mateixos. IMPERATIU HIPOTÈTIC Actues de certa manera per por a un càstig. Exemple: No robo perquè potser em pillen = (Imperatiu HIPOTÈTIC) No robo perquè tothom hauria d'actuar així, no ho faig per inèrcia ni per por al càstig = (Imperatiu CATEGÒRIC) MILL Jhon Stuart Mill va desenvolupar una teoria ètica. L'UTILITARISME Mill diu que els humans realitzem accions bones perquè esperem que aquestes ens donin plaer. En definitiva, el que cerquem és la felicitat. La idea és que actuem bé perquè això ens fa feliços.

Segons Mill el bé s'identifica amb l'utilitat. Allò bo és allò útil. Perquè les accions útils ens acosten a la felicitat. Segons ell, tot el que podem desitjar o buscar en últim terme sempre és la felicitat. Si creiem que en realitat perseguim altres objectius com el poder o la fama el que estem fent és intentar arribar a un mitjà perque ens condueixi a la felicitat. La idea és que busquem el poder i la fama perquè és el que ens fa feliços. Per això, aquests no són finalitats en si mateixes sinó mitjans per arribar a una altra finalitat. Sempre cerquem la felicitat, és el motor dels nostres actes. La naturalesa humana consisteix a perseguir la felicitat.

Així com la prova que un objecte és visible és el fet que la gent el veu. La prova que la felicitat és desitjable es troba en el fet que la gent desitja. Mill diu que les persones a part de per desig també poden actuar per voluntat. La voluntat parteix del desig. Com que la felicitat és la finalitat, els utilitaristes intentaran predeterminar de quina manera es pot arribar a la felicitat col·lectiva. L'UTILITARISME DE BENTHAM Ell deia que les actuacions morals s'han de valorar a partir de l'utilitat dels resultats d'actes concrets. La felicitat col·lectiva deia que s'aconseguia per la suma d'accions útils. El valor moral de l'acció es troba en les seves conseqüències.

Les accions són moralment bones en funció de si resulten útils, són útils si generen felicitat al major nombre de persones possibles. L'UTILITARISME DE MILL Mill introdueix un criteri qualitatiu. Diu que les accions no només s'han de jutjar per la quantitat de felicitat que produeixen, sinó que hi ha accions millors que d'altres. Segons Mill, no tots els plaers tenen el mateix valor. Els plaers superiors són aquells que em dignifiquen com a humà (capacitats racionals i emocionals) i els inferiors aquells que comparteixo amb per exemple els animals. "Val més ser un Sòcrates insatisfet que un porc satisfet". Mill reflexiona sobre la renúncia a la felicitat en nom del benefici dels altres.

Argumenta que renunciar a la felicitat individual només té valor si beneficia els altres i millora la felicitat col·lectiva. Mill defensa que tothom ha de tenir la llibertat suficient per buscar la felicitat si aquesta no atempta a la llibertat o benestar d'una altra. "La meva llibertat s'acaba a on comença la llibertat dels altres". NIETZSCHE El pensament de Nietzsche es caracteritza per la seva crítica a la cultura occidental. La crítica nietzscheana de la cultura occidental va dirigida a destruir la metafísica, la religió i la moral que la sustenten i que, segons Nietzsche, suposen una inversió dels valors vitals i es basen en el ressentiment contra la vida.

Nietzche parla de dos esperits: - L'esperit dionisíac, representa la nit, l'embriaguesa, la rauxa i la irracionalitat. - L'esperit apol·lini, canvi, representa el dia, la serenitat, l'harmonia i la racionalitat. Segons aquest autor, la tragèdia posseeix un esperit apol·lini i un element dionisíac. GENEALOGIA DE LA MORAL En la Genealogia de la moral, Nietzsche fa una crítica dels valors morals. A través de la genealogia indagarà el significat original del que és "bo" i el que és "dolent" i recorrerà el camí que ha portat a la seva inversió total en el "bo" i el "malvat" cristians.

Originalment, el sentit del que és «bo» i el que és «dolent» estava vinculat a dues maneres de ser al món, de viure-hi. - El «bo» era aquell que posseïa fortalesa i salut de vida, era el noble, valent, altiu, amb caràcter, l'humà de rang superior. - El «dolent», en canvi, era el dèbil, malaltís, vulgar, plebeu i modest, era considerat inferior. Aquestes dues maneres de ser al món generen, la moral dels senyors i la moral dels esclaus. - La moral dels senyors és la moral d'uns quants, individualista. Els senyors són forts, nobles, dominadors, tenen sentit de la plenitud. Per ells, és bo tot el que eleva l'individu i el porta a una existència noble i plena.

El seu valor principal és l'arrogància. - La moral dels esclaus és una moral de ramat. Els esclaus són dèbils, vulgars i malalts. Es rebel·len contra la jerarquia i expressen la voluntat d'igualtat, el desig d'anivellar tothom de la mateixa manera. Per això els seus valors són la compassió, la humilitat, la resignació i l'obediència. TRANSVALORACIÓ Nietzsche diu que hi ha hagut una inversió dels valors morals que ell anomena "revolta dels esclaus", una malaltia de la vida. Aquesta inversió, diu ell, té el seu origen en la cultura jueva.

Aquesta revolta consisteix a fer que el que fins ara era considerat bo (el noble, poderós, fort), ara passi a ser considerat malvat; i el que era qualifcat de dolent (febles, humils, malalts, desposseïts) passa a ser bo. Per Nietzsche, tot això no ha estat res més que fruit del ressentiment, l'impotència i l'odi. Crítica a l'utilitarisme: A l'obra Aurora, Nietzsche fa una crítica ferotge a la moral utilitarista. Com que l'utilitarisme té com a principi: "La major felicitat pel major nombre". Nietzsche hi veu la moral d'esclaus reformulada.

La importància que donen els utilitaristes als sentiments d'empatia, el valor moral de compatibilitzar la nostra felicitat amb la dels altres, és una mostra del fet que només es dona valor al que beneficia al ramat. Ens impulsa a anul·lar-nos com a individus, ens hem de donar a la comunitat. ZARATUSTRA Segons Nietzsche, els valors de la moral cristiana, la pèrdua de fe en Déu i la destrucció de la tradició metafísica a partir de Sòcrates i Plató, han experimentat un esgotament o una destrucció, deixant un buit que Nietzsche denomina "nihilisme", que és la negació de tots els referents del pensament i de l'actuació. És a dir, un món sense valors absoluts o significats predefinits.

Mort de Déu: Per ell, el cristianisme té com a fonament el ressentiment dels covards. Nietzsche diu que els dèbils es recolzen en Déu per camuflar la seva debilitat i imposar els defectes dels vençuts i els derrotats com a valors. Ell creu que l'home no necessita a Déu, apunta que en el seu temps "Déu ha mort", tot i que els homes encara no n'han pres consciència. Amb aquesta esquela, Nietzsche vol animar els homes a acceptar el nihilisme, però no pas des de la resignació de la vida sense sentit, sinó destruint tot el que creien cert i forjant uns valors nous. Aquesta procés el divideix en tres estadis: 1.

Estat del camell: representa la conformitat amb els valors establerts i la càrrega dels mateixos. Aquest estadi il·lustra com la societat imposa uns valors als seus membres, els quals acaben acceptant sense qüestionar-los. És una fase de submissió i conformisme. 2. Estat del lleó: és un punt de ruptura amb els valors tradicionals. El lleó simbolitza la revolta i el desig de llibertat respecte a les imposicions morals de la societat. És un moment de qüestionament profund i la cerca d'alternatives que reflecteixin millor la pròpia identitat i llibertat individual. 3. Estat del nen: aquest estadi representa la capacitat de crear nous valors després de la negació dels anteriors.

El nen simbolitza la innocència i la llibertat de crear valors des de zero, sense estar condicionat per les convencions socials. Aquesta fase implica una responsabilitat creativa i una obertura a la possibilitat de canvi constant. Ens presenta aquest nen creant un castell a la sorra que posteriorment el trenca, simbolitza que el nen és creador de valors i que posteriorment, els pot trencar, com diu Nietzsche, els valors no són absoluts. El superhome: és aquest nen inocent/neutre que creu que tot és un joc, que és capaç de transcendir les limitacions imposades i viure amb autenticitat i llibertat. És la superació dels estadis anteriors.

L'etern retorn: és una concepció cíclica del temps que planteja una repetició del món on tot s'extingiria per tornar a crear-se. Nietzsche diu que en la mesura que siguem capaços d'acceptar aquest món cíclic serem com el super home. Voluntat de poder: és acceptar la vida com és, amb la seva càrrega tràgica, com un risc i com una aposta. El super home encarna la voluntat de poder.