Historia de la Filosofía: Descartes, Hume, Kant, Mill, Nietzsche y Nussbaum

Y 36 flashcards y 24 preguntas más en el documento.

Texto del documento

1 ÍNDEX PER AUTORS 1. René Descartes..............................................................................................................2 2. David Hume....................................................................................................................9 3. Immanuel Kant .............................................................................................................16 4. John Stuart Mill.............................................................................................................21 5. Friedrich Nietzsche.......................................................................................................28 6.

Martha Nussbaum ........................................................................................................38 2 3 DESCARTES: ÍNDEX 1. Introducció......................................................................................................................4 2. El Mètode .......................................................................................................................4 3.

Meditacions metafísiques 3.1.Primera meditació ....................................................................................................5 3.2.Segona meditació ....................................................................................................6 3.3.Tercera meditació ....................................................................................................7 3.4.Quarta meditació......................................................................................................8 3.5.Cinquena meditació .................................................................................................8 3.6.Sisena meditació......................................................................................................8 4 1.

INTRODUCCIÓ René Descartes (1596 – 1650), va ser un matemàtic, físic i filòsof francès considerat el pare de la geometria analítica i de la filosofia moderna. S'acostuma a considerar que Descartes és el pare de la filosofia moderna perquè amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s'articula la filosofia. Es passa d'una filosofia de l'essència, que havia estat la grega i la medieval, a una teoria del coneixement humà. No és que deixi d'interessar la pregunta per l'ésser, sinó que aquesta pregunta es copsa des del subjecte que coneix i a partir d'una valoració central de la ciència com a model de coneixement.

Descartes aspirava a convertir la filosofia en una disciplina universal, vol asseure unes bases del coneixement des del qual poder partir. Aquest objectiu responia a la seva preocupació sobre l'escepticisme, com que la filosofia pot tenir una gran quantitat d'explicacions, porta a l'escepticisme. En conseqüència, considerava que la ciència era molt més simple i segura, perquè sabem que si compleix el mètode científic, llavors serà coneixement veritable. Per tal d'aconseguir això, Descartes planteja que qualsevol coneixement ha de ser sotmès al dubte.

Segons ell, la filosofia no posseeix cap mètode clar basat en la raó, el que fa imprescindible desenvolupar-ho per poder arribar al coneixement veritable. 2. EL MÈTODE Descartes vol arribar al coneixement veritable, per tal de fer això necessita avançar amb seguretat pel camí del coneixement, evitant els errors. Per aquest motiu, Descartes pensa en utilitzar un MÈTODE segur i rigorós com el de les matemàtiques, perquè a través d'elles s'obté un coneixement segur. Aquest mètode és el DEDUCTIU, sense necessitat de recórrer a l'experiència (font d'enganys).

Segons Descartes, "Entenc per mètode algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals". El Mètode és definit com un exercici quotidià que permet pensar ordenadament, així com un conjunt de regles de coneixement pràctic. Mètode Dubtar de tot. Mètode Ordre Suma de la intuïció i la deducció. El Mètode està dividit en 4 passos fonamentals: 1. Evidència: Cal no admetre res que pugui ser dubtós i només acceptar com a vertader allò clar i distint. 2. Anàlisi: Dividir les idees complexes en parts simples, acceptant les més evidents com a vertaderes. 3.

Síntesi: Conduir per ordre els pensaments, dels més simples als més complexos. 4. Enumeració: Revisar tot el procés per estar segurs de no haver omès res. L'aplicació de la REGLA DE L'EVIDÈNCIA implica dubtar de tots els coneixements rebuts per així assolir una veritat indubtable que serveixi de fonament a tot el saber. 5 Per a Descartes, el dubte és metòdic, provisional i universal. - Metòdic: No escèptic. Deliberat i voluntari. - Provisional: És el pas previ al coneixement vertader. - Universal: Basat en el coneixement (física, matemàtiques, filosofia), no pas en la pràctica (moral, religió, costums, política). 3.1.

PRIMERA MEDITACIÓ A la primera meditació de Descartes, hi ha quatre dubtes fonamentals. El primer dubte és sobre les dades dels sentits. Les sensacions i sentits corporals de vegades ens poden enganyar, ja que inclús quan somiem sentim que és real fins que despertem. Per tant, els sentits no són una font de coneixement veritable i s'estableix que sempre s'ha de dubtar de tota informació provinent d'ells. El segon dubte és sobre l'existència dels objectes sensibles. Descartes presenta dos arguments: l'argument de la bogeria i l'argument del somni. L'argument de la bogeria es termina descartant. L'argument del somni es basa en com distingir el somni de la vigília, i presenta una objecció.

- Argument de la bogeria: Descartes el rebutja. - Argument del somni: Distingir el somni de la vigília. - Objecció: Els nostres somnis són còpies de coses reals. La imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d'elements simples que existeixen. - Conseqüència: És possible dubtar de ciències tal com la física l'astronomia, la medicina; però ara com ara no es pot dubtar de les matemàtiques. El tercer dubte és sobre les essències matemàtiques. L'argument del somni és inoperant per a les essències matemàtiques.

Aquí, Descartes introdueix el dubte hiperbòlic, el qual primer explora la possibilitat que Déu ens pugui estar enganyant (argument del Déu enganyador), però es rebutja ràpidament degut a la contrarietat de la bondat de Déu i perquè no és un argument prou convincent. En conseqüència, Descartes planteja que potser existeix un "geni maligne" que ens enganya fent- nos prendre com a veritat coses falses. Ell mateix reconeix que és una idea extrema i exagerada, per la qual l'anomena "Dubte Hiperbòlic", dient que és un dubte voluntari. Dubte hiperbòlic: - Argument del Déu enganyador: Contrari a la bondat de Déu, no és convincent.

- Hipòtesi del geni maligne: Enganyar-se a un mateix amb l'existència d'un "geni maligne", és un dubte voluntari. Aquest "geni maligne" podria enganyar-nos fins i tot a les matemàtiques, fent-nos creure que són certes quan podrien no ser-ho. Llavors, res no seria veritat. 6 Això el porta a aturar i suspendre el seu judici, ja que ell creu que si vol trobar res de constant i segur en les ciències, ha d'aturar el seu judici sobre aquests pensaments, i no donar-li més crèdit del que donaria a coses que li semblen clarament falses. Després d'això, Descartes recapitula sobre tot allò que ha posat en dubte, concloent així la primera meditació.

En resum Descartes a la Primera Meditació dubta de Els sentits (si ens enganyen), de la realitat física (somiar) i de les veritats independents (geni maligne). 3.2. SEGONA MEDITACIÓ En la segona meditació, Descartes arriba a través del dubte a l'afirmació de la pròpia existència i al descobriment de la nostra naturalesa com a substància pensant. Per tal d'això, primer s'ha de sortir del dubte. Descartes aconsegueix això centrant-se en la possibilitat de l'existència del jo i fent-se dues preguntes: Soc tan dependent dels sentits que sense aquests no puc ser? Si no hi ha res al món, jo tampoc existeixo? En aquest moment apareix una primera evidència o veritat que resisteix al dubte.

En tot aquest procés, Descartes només i només ha estat pensant, i pot dubtar de tot allò que pensa (contingut), però no del fet que pensa (activitat). Per tant, si pensa alguna cosa és perquè existeix. D'aquí surt la seva famosa afirmació "Penso, aleshores existeixo". "Cogito Ergo Sum" "I think, therefore I am" Jo penso, per tant jo existeixo. Aquesta és la primera veritat que descobreix i que resisteix tot criteri de dubte, fins i tot el més extrem del geni maligne, perquè, si no existís no podria ser enganyat. Una vegada que Descartes sap que és, comença a indagar sobre que és ("què soc?"). A continuació, repassa els atributs sobre Cos i Ànima.

Dels atributs del cos, pot dubtar de tots per la hipòtesi del geni maligne i perquè són coneguts pels sentits (que també han estat posats en dubte). Dels atributs de l'ànima, pot dubtar de caminar, nodrir-se o créixer, ja que totes aquestes accions també es donen als somnis, però del que no pot dubtar és del fet de pensar. És així com arriba la segona veritat (partint de la primera evidència): "No soc més que una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó". Descartes conclou que ell mateix és l'essència del qual consisteix a pensar, que és una substància pensant ("Res Cogitans").

Descartes afirma que l'ànima és diferent i independent del cos, ja que no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material per existir. A més, és més fàcil de conèixer que el cos. A continuació, aprofundeix més en el coneixement d'aquesta substància que pensa ("què és una cosa que pensa?"). És una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent (és el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència). 7 Les facultats (és a dir, l'enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir) depenen tan sols del subjecte (puc imaginar alguna cosa sense que aquesta cosa existeixi).

Per tant, les "cogitacions" formen part del "cogito". Dels continguts de la imaginació o dels sentits podem dubtar, però no així de l'existència de l'activitat d'aquestes facultats. La segona meditació acaba amb una reflexió sobre el paper que tenen en el coneixement els sentits, la imaginació i l'enteniment per demostrar per què és més fàcil conèixer les coses que pertanyen a l'ànima que les que pertanyen a les coses corpòries (que encara estan posades en dubte). - Un exemple: L'estudi del tros de cera, un objecte sensible? Com conec el tros de cera? Pels meus sentits Error. La cera és la mateixa sota diversos canvis. Per la meva imaginació Error.

No és possible imaginar tots els aspectes de la cera. Només a través del meu judici Correcte. Concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible i variable: en tinc una idea. L'afirmació "Hi ha cera" no és una percepció, és un judici de l'enteniment que suposa l'existència de la meva ment (ànima). Fins i tot, si m'enganyo i la cera no existeix, la meva ment o la meva ànima sí que existeixen perquè la pensen. Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l'enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació.

L'estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. La meva ànima és primera en l'ordre del coneixement en relació amb les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer. En resum A la Segona Meditació apareix la 1a evidència, el "jo" (ànima) "Cogito Ergo Sum" i "Res Cogitans". 3.3. TERCERA MEDITACIÓ 2a evidència Déu existeix: - 1r argument (infinitud): Déu és infinit i perfecte, per tant jo no puc haver creat aquesta idea per ser un ésser imperfecte. - 2n argument (causalitat): Déu és la causa de la meva creació i de l'existència de la idea de Déu a la meva ment. Déu Idea innata a la ment. 8 3.4.

QUARTA MEDITACIÓ Es recuperen les matemàtiques (veritats independents). No pot haver-hi un Déu maligne o un Geni Maligne Ja que hem vist que Déu és infinit, i per allò, infinitament bo. Un Déu infinit no deixa espai a un altre Déu. Ment Dues parts Voluntat i enteniment (caixa tancada). 3.5. CINQUENA MEDITACIÓ 3a evidència Argument ontològic "Déu, com a ésser perfecte, implica la seva existència necessària" (és més perfecte existir que no existir). Déu No pot "no existir", ja que Déu és infinit i perfecte, la seva existència és una perfecció. Déu Té totes les qualitats Déu ha d'existir. 3.6. SISENA MEDITACIÓ Una veritat recuperada Veritats independents.

Déu és veraç i omnipotent Déu ho pot fer tot Per tant, pot crear una realitat física. Recuperem una segona veritat Realitat física. Veritat no recuperada Sentits. Substància: - Pensant: Jo (ànima). - Infinita: Déu. - Extensa: Món/cos. 9 10 HUME: ÍNDEX 1. Introducció.................................................................................................................... 11 1.1.Crítiques a Descartes............................................................................................. 11 2.

Pensament de Hume 2.1.Impressions i idees ................................................................................................11 2.2.Tipus de coneixement............................................................................................13 2.3.Crítica a la causalitat..............................................................................................13 2.4.Crítica a la substància............................................................................................14 3. Escepticisme de Hume.................................................................................................14 4.

Exercicis 4.1.Comentari de text (Tema 4 – Descartes) ...............................................................15 4.2.Comparació Descartes – Hume (Món)...................................................................15 11 1. INTRODUCCIÓ David Hume (1711 – 1776), va ser un historiador, economista, assagista i filòsof escocès. Constitueix una de les figures més importants de la filosofia occidental moderna i de la Il·lustració escocesa. És conegut pel seu sistema filosòfic altament influent en l'empirisme i l'escepticisme. Màxim representant de l'empirisme britànic. Hume va culminar l'empirisme modern (iniciat per John Locke).

Per tal d'aconseguir això, va continuar i aprofundir en; la reflexió que s'havia produït al voltant dels problemes sorgits a partir del dubte metòdic cartesià (promulgat per Descartes), en la seva idea del món com a representació i, en la recuperació de l'escepticisme. 1.1. INTRODUCCIÓ: CRÍTIQUES A DESCARTES 1a crítica: No existeixen les idees innates. 2a crítica: L'argument ontològic no és vàlid. 3a crítica: La definició de les substàncies de Descartes no soluciona res, no es relacionen bé entre elles. 2.1. PENSAMENT DE HUME: IMPRESSIONS I IDEES Percepció: Impressions i idees. - Impressions: Fortes i vives, tot el que rebem a través dels sentits.

- Idees: Records de les impressions (més dèbils). Impressions: De sensacions externes o de sensacions internes. - Impressions de sensacions externes: Coses que rebem pels sentits (la vista, el tacte, l'olfacte, el gust, l'oïda). - Impressions de sensacions internes: Coses que podem sentir internament (emocions, malestar, etc.) Idees: Memòria o imaginació. - Idees de memòria: Coses que hem percebut al passat. - Idees d'imaginació: Combinació d'elements de la memòria. A més a més, tant les impressions com les idees poden ser simples o complexes. 12 Les simples no es poden dividir en dues parts. Les complexes, en canvi, sí que es poden dividir en dues parts. Per exemple: El bolígraf de la Júlia.

- Només el color del bolígraf Simple. - Conjunt del bolígraf (color, textura, etc.) Complexa. Les impressions o idees simples quasi sempre van lligades a alguna cosa, així que mai les veiem soles. Les idees segueixen el principi de la còpia. Principi de la còpia: Les idees sempre són records de les impressions, per tant, les idees innates (defensades anteriorment per Descartes) no poden existir. Basant-se en el principi de la còpia, Hume estableix el criteri de veritat (referència que fem servir per determinar si una cosa és veritat o no). Criteri de veritat: Una idea només serà vertadera si li correspon una impressió.

Associació d'idees (lleis) a partir de la imaginació: Semblança, continuïtat (local/espacial i temporal), i causa–efecte. - Semblança: Quan la ment intenta recrear a la perfecció la impressió que ha rebut en el passat. - Continuïtat local/espacial: El cervell intenta ajuntar idees que pertanyen a un mateix espai. - Continuïtat temporal: Situar una situació o idea en un moment concret (ordre cronològic). - Causa–efecte: És la que produeix una connexió més forta en la nostra imaginació, la que més determina la nostra forma de pensar. Ens permet imaginar idees per entendre el món. 13 2.2. PENSAMENT DE HUME: TIPUS DE CONEIXEMENT Coneixement: Relacions d'idees o qüestions de fet.

Relació d'idees: Tipus de coneixement establert per una "mera operació del pensament" (sense necessitat de recórrer a l'experiència). N'hi ha prou amb l'ús exclusiu de la raó i la utilització del principi de la no contradicció (no es pot dir el contrari) per saber si és certa o no la relació d'idees que s'expressa. Pensar el contrari és lògicament impossible, per això són veritats universals i necessàries que ens aporten una certesa absoluta. No obstant, no amplien el nostre coneixement, ja que fan referència a entitats de caràcter ideal que no existeixen a la natura. Qüestió de fet: Tipus de coneixement que només puc saber si és cert o no a través de l'experiència.

Pensar el contrari no és impossible (és un tipus de veritat contingent). D'aquest tipus de veritats (basades en l'experiència), només podem tenir una creença (mai una certesa total). Encara que no puguin ser universals ni necessàries, amplien el nostre coneixement en descriure'ns què passa al món. Taula 1: Comparació dels tipus de coneixement. RELACIÓ D'IDEES QÜESTIÓ DE FET Prové de les ciències independents de l'experiència (mates, lògica, etc.). Prové de totes aquelles ciències empíriques (experiència). Les proposicions establertes són necessàries (no es pot pensar el contrari). Són proposicions contingents. Les proposicions són universals, no aporten coneixement sobre el món.

Són particulars, aporten informació sobre el món (sempre utilitzen les lleis causa– efecte). 2.3. PENSAMENT DE HUME: CRÍTICAA LA CAUSALITAT Relacions d'idees: No experiència, necessàries, universals. Qüestions de fet: Experiència, contingents, particulars Causa–efecte. Encara que hi hagi coses que acostumin a passar, com per exemple que cada cop que tiro un bolígraf cau a terra, no significa que sempre hagi de ser així. Per tant, no existeix una connexió necessària entre causa i efecte. 14 2.3. PENSAMENT DE HUME: CRÍTICAA LA SUBSTÀNCIA Substància: Jo, Déu, món/matèria. Món/matèria: No tinc una impressió de la matèria, només de les seves qualitats.

Hume diu que no puc afirmar que la matèria existeix, però això no vol dir que definitivament la matèria no existeixi. Encara que, segons Hume, és de sentit comú pensar que sí que existeix (però mai es pot afirmar). Jo: Tenim impressions dels nostres pensaments, però no de la cosa que està creant aquesta impressió. Per tant, tampoc podem afirmar que existim. Encara que, segons Hume, també és de sentit comú pensar que sí. Déu: Hume nega l'argument ontològic de Descartes (l'existència de Déu és necessària perquè Déu és perfecte). L'existència de Déu no és necessària, ja que podem imaginar un món, una realitat, sense Déu.

Per altra banda, ningú té ni ha tingut mai cap impressió sobre Déu (ningú l'ha vist). Per tant, Déu no pot afirmar que Déu existeix, perquè segons el criteri de veritat, no tenim cap impressió de Déu. Encara que no es pot afirmar la seva existència, Hume creu que és útil creure en Déu, ja que pot donar esperances. Arguments causals: Déu no pot afirmar que Déu sigui la causa dels efectes, perquè segons el criteri de veritat no tenim cap impressió de la relació entre la causa i l'efecte. A més a més, en aquest cas en concret, tampoc tenim cap impressió de la causa. 3. ESCEPTICISME DE HUME És escèptic a vegades sí i a vegades no.

Ja que en alguns casos, per a Hume sí que existeixen les veritats universals (criteri de veritat), i en altres casos no. Segons això, Hume és un fenomenista escèptic. Un fenomen són aquelles qualitats que els humans podem percebre sobre les substàncies. Només podem tenir veritats sobre els fenòmens. No podem conèixer les substàncies, però sí els fenòmens. Hume defensava les ciències i el progrés, ja que era un filòsof il·lustrat. La seva crítica demanava una aproximació humil a les investigacions científiques, i recordar-nos que el saber científic no està format per veritats absolutes, sinó només per creences raonables. 15 4.1.

EXERCICIS: COMENTARI DE TEXT (TEMA 3 – DESCARTES) El text de Descartes, de caire metafísic, versa sobre la concepció de l'existència de Déu. L'autor expressa que no és capaç de concebre un Déu sense existència i ho compara amb que tampoc pot concebre una muntanya sense vall. Llavors, fa una distinció entre el seu pensament i la correspondència amb el món real. Argumenta, que encara que pot imaginar una muntanya amb una vall, no significa que hagi d'existir; el mateix podria passar amb l'existència de Déu, però, Descartes s'adona d'un sofisma amagat.

Segons el seu argument ontològic; l'existència de la muntanya i la vall, sigui així o no, no es poden separar; amb Déu passa el mateix, tampoc se li pot separar el fet de la seva existència, perquè això el convertiria en un Déu imperfecte. 4.2. EXERCICIS: COMPARACIÓ DESCARTES – HUME (MÓN) Perspectiva de Descartes: Món existeix, perquè Déu existeix i és bo, omnipotent i veraç (no enganya). Perspectiva de Hume: No podem saber si el món existeix, perquè segons el criteri de veritat de Hume, només podem afirmar una cosa de la qual podem tenir una impressió. Les impressions només les podem obtenir de la substància (nosaltres mateixos) i de les CARACTERÍSTIQUES del món.

Però no del món en si mateix. René Descartes i David Hume tenen visions lleugerament diferents sobre el món. La diferència radica principalment en l'escepticisme de Hume i el racionalisme de Descartes. Per una banda, Descartes utilitzant el seu argument ontològic justifica l'existència d'un Déu totpoderós i benèvol. Llavors, justifica l'existència del món; ja que segons el seu argument ontològic, si un Déu és perfecte, la inexistència el faria imperfecte, així doncs per ser perfecte ha d'existir, i com és perfecte, totpoderós i benèvol, és capaç de crear un món i no tenir intencions d'enganyar-nos. Però, per altra banda, Hume no termina mai de justificar si el món existeix o no.

Ell utilitza un «criteri de veritat» per demostrar la veracitat d'un tema. Aquest criteri dicta que, qualsevol cosa de la qual podem tenir una impressió, és veritat. Segons aquest principi, no es pot demostrar l'existència del món. Sí que podem demostrar l'existència de les característiques del món. Però no podem demostrar el món en essència, ja que realment no tenim cap impressió d'aquest (o de la seva matèria). Això no vol dir que no existeix, és probable que el món existeixi, però com sempre tenim una impressió d'una característica de la matèria i mai de la matèria en si mateixa, no podem assegurar la seva existència.

Encara que, Hume sempre diu que és útil creure que el món existeix, ja que és probable que existeixi. Però sempre fa una distinció en què no ho podem assegurar. Aquesta diferència fa que les opinions de Descartes i Hume no siguin totalment incompatibles. Hume deixa «la porta oberta» a l'existència del món atès el seu escepticisme fenomenista, mentre que Descartes assegura l'existència d'aquest atès el seu ús de la raó i la idea d'un Déu perfecte. 16 17 KANT: ÍNDEX 1.

Introducció....................................................................................................................18 1.1.Crítiques a Hume ...................................................................................................18 2.

Pensament de Kant......................................................................................................18 2.1.Ètica universal........................................................................................................19 2.2.Ètica de Kant..........................................................................................................19 2.3.L'imperatiu categòric..............................................................................................20 2.4.Ètica deontològica..................................................................................................20 18 1.

INTRODUCCIÓ Immanuel Kant (1724 – 1804), va ser un filòsof prussià durant el moviment de la Il·lustració. És considerat un dels pensadors més influents de l'Europa moderna i de la filosofia universal. A més a més, va ser el primer representant del criticisme i és considerat el representat més important d'aquest. Per comprendre el sentit de la filosofia kantiana, l'hem de situar en el context històric general de la Il·lustració (segle XVIII, Revolució Francesa). La filosofia de Kant s'emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del segle XVIII. Es concep a la il·lustració com la sortida de l'ésser humà d'una minoria d'edat en què es trobava per mandra o covardia.

Els filòsofs il·lustrats venen d'una època fosca (poca educació, misèria...). La il·lustració confiava en el progrés de la civilització. Per tant, serà molt important l'educació de les persones, ja que el coneixement beneficiava a la societat i esperaven que també a l'individu (a la seva autonomia, a la seva autodeterminació respecte a la manera com ha de viure i pensar). 1.1. INTRODUCCIÓ: CRÍTIQUES A HUME 1a crítica (Leibniz): Si els humans naixem amb la ment totalment buida (taula rassa), no podríem aprendre res. Han d'existir els instints naturals. 2a crítica (Kant): És cert que el que aprenem és a través de l'experiència.

Però, dins de la nostra ment tenim una estructura, unes formes que em permeten entendre l'exterior (categories). Aquesta estructura la tenim des que naixem, i com ens permet entendre el que aprenem de l'experiència, aquesta estructura no tot pot venir de l'experiència. 2. PENSAMENT DE KANT Filosofia kantiana Intenta plantejar una nova ètica i analitza les ètiques anteriors (materials). Sapere aude Atreveix-te a pensar Sigues autònom i enfonsa't en el coneixement per tenir llibertat. Autonomia de l'individu Defensat pel moviment de la Il·lustració. Raó Facultat de pensar Diferents usos: - Ús teòric Ús de la raó per conèixer (món). - Ús pràctic Ús de la raó per decidir com actuar. 19 2.1.

PENSAMENT DE KANT: ÈTICA UNIVERSAL Kant creia que les ètiques que s'havien fet fins aquell no havien donat una bona solució. Així que abans d'elaborar la seva ètica, ell es proposa estudiar totes les ètiques que s'havien fet fins aquell moment, apreciar el que tenen en comú, i fer-ne una contrària. D'aquesta manera, Kant intenta dissenyar una ètica universal (vàlida per a tots). Ètiques materials Defensades pels altres autors Ètiques anteriors a Kant. Ètiques materials Característiques Hipotètiques, heterònomes i "A posteriori". Ètiques materials Característiques: - Hipotètiques: Cal conèixer l'objectiu que es vol aconseguir per tal que aquestes ètiques siguin vàlides.

- Heterònomes: Les normes de comportament no podem decidir-les per nosaltres mateixos, atès que ens són imposades per l'objectiu que es vol aconseguir. - "A posteriori": Les accions d'un mateix han de ser sotmeses a una prova (una experiència, almenys una vegada a la història per una persona) per determinar si s'apropa a l'objectiu o no. 2.2. PENSAMENT DE KANT: ÈTICA DE KANT Ètica de Kant Ètica formal. Moral Conjunt de normes, imposades per un mateix o per la societat, que regeixen les accions d'un individu. Ètica Acció de reflexionar sobre la moral. Ètica formal No està orientada a cap objectiu específic. Ens indica només l'estructura.

Ètica formal Característiques Necessària, autònoma i "A priori". Ètica formal Característiques: - Necessària: No depèn d'un objectiu, és vàlida per a tothom. Ofereix respostes universals. - Autònoma: L'individu és qui elabora per si mateix les seves pròpies normes. - "A priori": No cal acudir a l'experiència per determinar si l'acció és moral o no (abans de l'experiència). 20 2.3. PENSAMENT DE KANT: L'IMPERATIU CATEGÒRIC Judici Enunciat que dona informació del món (exemple: el bolígraf és rosa). Imperatiu Enunciat de l'ètica que respon a la pregunta "Què he de fer?". Màxima de conducta Normes que jo individualment m'imposo. La raó pràctica produeix imperatius.

Màxima de conducta Ha de complir l'imperatiu categòric. Formulacions de l'imperatiu categòric: 1. "Actua només segons una màxima que puguis voler que sigui una llei universal". En el cas que vulguem que sí que sigui universal, llavors la màxima és correcte. Voldries que fos universal? Sí Màxima correcte. 2. "Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat". Sempre s'ha de tractar a les persones com a fi i no com a mitjans. 3. "Actua com si per les teves màximes fossis sempre un legislador en un regne universal dels fins". 2.4. PENSAMENT DE KANT: ÈTICA DEONTOLÒGICA Ètica deontològica Ètica ajustada al deure. Segons Kant, l'acció moralment correcta consisteix a ajustar-se al deure.

Accions contràries al deure Moralment incorrectes (dolentes). Distingim tres tipus d'accions: - Contràries al deure (no deure): Moralment incorrectes. - Ajustades al deure: Semblen correctes, però no ho són (acció correcta, intenció incorrecta). Exemple Molts alumnes es porten bé a classe, però això no significa que ho estiguin fent perquè realment vulguin (consideren als professors com a un fi i per tant son conscients que han de portar-se bé per respectar-los). Poden estar portant-se bé simplement perquè no volen una falta de comportament (consideren als professors com un mitjà per no tenir una falta). - Per deure: Són correctes.

Es diferencien amb les ajustades al deure per la intenció que hi ha darrere l'acció (acció correcta, intenció correcta). 21 22 STUART MILL: ÍNDEX 1. Introducció....................................................................................................................23 2. Pensament de Mill 2.1.Utilitarisme .............................................................................................................23 2.2.Plaers.....................................................................................................................24 2.3.Política ...................................................................................................................24 3.

Capítol II de L'utilitarisme .............................................................................................24 3.1.Objecció I...............................................................................................................25 4. Capítol IV de L'utilitarisme............................................................................................25 4.1.Objecció II..............................................................................................................26 4.2.Objecció III.............................................................................................................27 23 1.

INTRODUCCIÓ John Stuart Mill (1806 – 1873), va ser un filòsof, polític i economista britànic. Va ser el teòric de l'utilitarisme (iniciat per Jeremy Bentham). La seva filosofia s'emmarca dins de la tradició de l'empirisme modern, que havia culminat en la filosofia de David Hume. 2.1. PENSAMENT DE MILL: UTILITARISME El progrés de la indústria i els canvis econòmics i socials del segle XIX van afavorir l'aparició de l'utilitarisme. Apareix principalment a la Gran Bretanya. Utilitarisme Teoria de tradició empirista (en contra de les idees innates i els conceptes a priori) Orientada cap a l'aspecte pràctic. Jeremy Bentham Primer en formular l'utilitarisme.

John Stuart Mill Ofereix la versió més completa i perfeccionada de l'utilitarisme. Filòsofs utilitaristes Afirmen que tots els éssers humans aspirem a assolir la felicitat Això és un punt de partida evident, ja que pot ser comprovat empíricament (estudiant el comportament dels humans). Humans Accions bones Plaer (felicitat) Humans Actuem bé perquè això ens fa feliços. Idea central de l'utilitarisme Principi de major felicitat (enunciat per Stuart Mill). Principi de major felicitat MÀXIMA FELICITAT PEL NOMBRE MÉS GRAN DE PERSONES. Felicitat Plaer i manca de dolor (definida per Mill).

Comportament d'un mateix Càlcul de plaers Conducta que maximitzi el plaer produït i minimitzi el dolor que puguem causar. Utilitat Maximització del plaer Una acció és útil si contribueix a produir felicitat, tot generant plaer, un bé o avantatge i reduint el dolor per al nombre més gran de persones. BÉ UTILITAT Càlcul de plaers Tots els éssers humans han de comptar-hi per igual. Atorgar més importància al nostre propi plaer, o dolor, seria immoral (no podem ser egoistes). 24 2.1. PENSAMENT DE MILL: PLAERS Plaer Produeix felicitat. Stuart Mill Creu que no tots els plaers són iguals Creia que no es podia comparar el plaer de llegir una novel·la que el plaer que obtenim mitjançant el menjar.

Plaers físics No ens distingim dels altres animals. Per a Mill, un cop satisfetes les necessitats bàsiques, els plaers estètics i intel·lectuals són molt superiors als plaers físics. 2.1. PENSAMENT DE MILL: POLÍTICA Principi de major felicitat (per al major nombre de persones possible) També ha de servir com a guia per adoptar les decisions polítiques. Govern Les autoritats haurien de governar considerant quines seran les repercussions de les mesures que adopten (considerar les conseqüències).

Mill Una norma legislativa pot ser justa i adequada, fins i tot, si perjudica un sector de la població (sempre que el càlcul global de la utilitat ens asseguri que intenta promoure la major felicitat per al nombre més gran de persones). 3. CAPÍTOL II DE L'UTILITARISME Dos tipus de plaers: - Plaers sensuals o materials: Inferiors, corporis i efímers. Aporten satisfacció momentània. Exemple: menjar, dormir, beure... - Plaers intel·lectuals: Superiors, autodesenvolupament personal. Exemple: estudi, art... Mill Naturalesa humana Ésser que busca la perfecció espiritual.

Humà Ésser que progressa, es decanta pels plaers intel·lectuals que l'ajudin a l'autoperfeccionament (s'entén com a progrés espiritual o global com a persona). Diferència de plaers Mill ho deixa clar quan afirma que "és millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet" o quan diu "és millor ser un humà insatisfet que un porc satisfet". Kant Afirma que és un fet que les persones som capaces de sacrificar la nostra felicitat en nom d'una cosa més alta. Mill No nega aquest fet, però si nega que això sigui una renúncia a la felicitat.

El sentit de la dignitat fa que per a les persones ben formades els actes de generositat siguin precisament aquells que proporcionen més plaer del tipus més elevat. 25 3.1. CAPÍTOL II DE L'UTILITARISME: OBJECCIÓ 1 Objecció 1: Identificar la felicitat amb el plaer equival rebaixar la dignitat de les persones, perquè qualsevol ésser dotat de sensibilitat, com ara els porcs, són capaços d'experimentar plaer. Resposta: Els éssers humans tenim facultats més elevades que la resta d'animals i, un cop en som conscients, no considerem com a felicitat res que no sigui la gratificació d'aquestes facultats superiors.

Els porcs només són capaços dels plaers sensuals, però les persones experimentem placers de l'intel·lecte, dels sentiments, de la imaginació i dels sentiments morals (que són superiors als materials/sensuals). Tothom dona prioritat més alta a les formes de vida que exerciten els plaers superiors (això suposa un argument empíric, el fet que són més desitjables). És cert que qui té consciència moral pateix més que qui no té escrúpols. Però, si preguntem a algú (que tingui consciència moral) si prefereix ser una persona sense escrúpols, veurem que ens diu que NO. Per tant, veiem aquí la superioritat del plaer. 4.

CAPÍTOL IV DE L'UTILITARISME Mill Els humans sempre busquem la felicitat La felicitat és l'autèntic fi a la vida. Resta de coses Els diners, el poder o la fama Mitjans per tal d'aconseguir la felicitat. Com sabem que la felicitat és l'únic fi? Mill diu que la felicitat és desitjable perquè la gent la desitja (argument empíric), i és al veure que la gent la desitja que podem afirmar que és desitjable. De quina manera les persones decidim com actuar? Mill diu que podem actuar per desig o per voluntat. Una cosa és desitjar i l'altra diferent és voler. - Voluntat: Quan actuem de manera activa, reflexiva. Quan nosaltres decidim com actuar.

Exemple: soc conscient que vull aquella cosa, i encara que ho desitgi, no la prenc. - Desig: Estat de la sensibilitat passiva, qualsevol cosa que tenim o sentim sense provocar-ho nosaltres mateixos. Exemple: la sensació de gana, l'instint, etc. Objectiu de Mill Que les persones arribem a actuar correctament seguint l'utilitarisme per desig, és a dir, que el tinguem tan integrat a la nostra moral que directament actuem bé, sense necessitat d'aturar-se a reflexionar cada vegada. Com podem fer que una persona aprengui a actuar bé directament quan no en té la voluntat? La solució és fent que les persones desitgin la virtut.

Hem d'aconseguir que les persones entenguin que actuar bé és sinònim a plaer, i que això els portarà a la felicitat. Voluntat Filla del desig. La voluntat només es separa del desig per caure en l'hàbit. Les persones actuen d'una manera determinada quan desitgen actuar d'aquella manera, si aconseguim que les persones desitgin actuar bé, també tindran la voluntat d'actuar bé. Ja que la voluntat parteix del desig (primer desitgem, després actuem per satisfer el desig). 26 Si les persones són capaces d'associar el desig amb la voluntat, cada vegada que han d'actuar d'alguna manera, al final es crearà en elles l'hàbit d'actuar d'aquesta determinada manera.

Un cop s'ha creat l'hàbit, ja no caldrà generar el desig en la persona perquè la voluntat tindrà força per actuar sempre bé. Per tant, es pot arribar a un ordre moral a través dels desitjos. Voler o desitjar una cosa per hàbit No vol dir que sigui necessàriament bona. Hàbit Dona una certesa a la conducta i als sentiments, però mai la seguretat que allò, per força, ha de ser bo. Dit d'una altra manera: que les coses sempre hagin estat d'una determinada manera no vol dir que estiguin bé així (ni que hagin de romandre així) Caldrà de tant en tant reflexionar sobre les nostres accions seguint el principi utilitarista per decidir si canviar els nostres hàbits.

Conclusió del capítol IV La felicitat és el fi últim i és el que mou tots els nostres actes. L'utilitarisme de Mill és un utilitarisme de les regles, que ens diu que la vida noble, la vida virtuosa, de sacrifici pels altres, és la que proporciona més felicitat al conjunt. 4.1. CAPÍTOL IV DE L'UTILITARISME: OBJECCIÓ II Objecció 2: Hi ha persones que persegueixen la virtut, en lloc de la felicitat. Resposta: La felicitat no és una cosa abstracta, sinó un conjunt de coses concretes; cada ingredient és un mitjà i una part de la felicitat. La música, o la salut, es desitgen i són desitjables per si mateixes (i a més de ser mitjans, formen part del fi). El mateix passa amb la virtut.

Hi ha una diferència entre la virtut i el poder/fama/diners: la virtut fa que la persona que la té sigui beneficiosa per a les altres, mentre que els altres tres ingredients sovint fan que la persona que els té sigui perjudicial. S'ha de cultivar l'amor a la virtut per sobre de tot, ja que està per damunt de totes les coses importants per a la felicitat general. Qui desitja la virtut per si mateixa ho fa perquè la consciència de tenir-la li causa plaer i la de no tenir-la, dolor. Queda demostrat que la felicitat és l'únic fi de l'acció humana i que aquesta ha de ser el criteri de la moralitat, ja que la part (la virtut) s'inclou en el tot (la felicitat).

Felicitat Criteri de la moralitat Felicitat per al major nombre de persones possible (principi de major felicitat). 27 4.2. CAPÍTOL IV DE L'UTILITARISME: OBJECCIÓ III Objecció 3: A vegades renunciem a la felicitat per causes superiors. Resposta: Fins i tot, si acceptéssim que de vegades renunciem a la pròpia felicitat per una causa que estimem més que aquesta, això no refutaria l'estàndard utilitarista. La raó és que, quan el principi parla de la màxima felicitat possible, es refereix a la felicitat possible en conjunt de la societat. És veritat que la persona noble no sempre és de forma immediata la més feliç, però contribueix més a fer feliços els altres.

L'utilitarisme només pot assolir el seu fi en general si es cultiva la noblesa de caràcter (encara que cada individu es beneficiés només de la noblesa dels altres) pel que fa a la felicitat. 28 29 NIETZSCHE: ÍNDEX 1. Introducció....................................................................................................................30 2. Pensament de Nietzsche 2.1.La filologia..............................................................................................................30 2.2.Apol·lo i Dionís.......................................................................................................30 3.

Crítica del coneixement i la metafísica .........................................................................31 3.1.Cultura occidental ..................................................................................................31 3.2.Coneixement occidental.........................................................................................32 3.3.Concepte i metàfora...............................................................................................32 3.4.Ciència positiva......................................................................................................33 3.5.Perspectivisme nietzscheà.....................................................................................33 3.6.L'error ontològic de Plató .......................................................................................33 4.

Crítica de la religió i la moral ........................................................................................34 4.1.Moral de senyors i moral d'esclaus........................................................................34 4.2.Democràcia............................................................................................................34 4.3.Ressentiment dels febles.......................................................................................35 4.4.La mort de Déu ......................................................................................................35 5.

Proposta vitalista ..........................................................................................................36 5.1.Voluntat de poder...................................................................................................36 6. Etern retorn ..................................................................................................................36 6.1.Visió cíclica del temps............................................................................................37 7.

Superhome...................................................................................................................37 7.1.Les tres metamorfosis............................................................................................37 30 1. INTRODUCCIÓ Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 – 1900) va ser un poeta, compositor musical, filòleg i filòsof alemany, que es va convertir en un dels pensadors més influents de l'edat contemporània. 2.1. PENSAMENT DE NIETZSCHE: LA FILOLOGIA Nietzsche No començà com a filòsof, sinó com a filòleg clàssic, especialitzat en la Grècia antiga.

Nietzsche Admiració profunda per autors com: Homer, Èsquil i Heràclit (les obres dels quals considerava expressió d'una forma de vida tràgica, heroica i vitalista). Homer, Èsquil i Heràclit Nietzsche veia en ells una existència marcada per l'esdevenir, la intensitat i una bellesa artística enlluernadora. Aquesta etapa inicial va influir fortament en la visió posterior de l'ésser humà i la cultura. 2.1. PENSAMENT DE NIETZSCHE: APOL·LO I DIONÍS Nietzsche Primera gran obra "El naixement de la tragèdia". "El naixement de la tragèdia" Nietzsche interpreta l'origen de l'art tràgic grec com el resultat de la tensió entre dos principis oposats: l'apol·lini i el dionisíac.

Allò dionisíac: Lligat al déu Dionís, representa allò irracional, passional, fosc i desbordant. És l'experiència d'unitat amb la totalitat, com a l'èxtasi o l'embriaguesa. Allò apol·lini: Lligat a Apol·lo, simbolitza allò racional, lluminós, ordenat i definit. Permet la separació clara entre formes i identitats. Nietzsche veu en la tragèdia grega una síntesi (fusió) única d'aquests dos impulsos. Per a Nietzsche, l'art es manifesta en dues grans formes: Art apol·lini (pintura i escultura): Reflecteix la racionalitat, el principi d'individuació i la capacitat de definir nítidament les figures.

L'art dionisíac (música): Evoca el que és irracional, el que és fosc i la unitat oculta de totes les coses. Els grecs van destacar per la seva habilitat per integrar ambdós principis en el seu art, especialment en la tragèdia, on allò apol·lini (diàlegs i personatges definits) i allò dionisíac (la unitat i allò irracional, representat pel cor) es fusionen en una harmonia única. Segons Nietzsche, la tragèdia grega és una forma d'art única i extraordinària, perquè s'hi concilien i complementen els dos elements bàsics de la realitat: allò apol·lini i allò dionisíac. 31 A partir del segle V aC La síntesi perfecta entre allò apol·lini i allò dionisíac comença a desintegrar-se.

Grecs (especialment sota la influència de Sòcrates) Van donar prioritat a la raó i van rebutjar els excessos i la desmesura representats per allò dionisíac. Nietzsche argumenta que aquesta tendència racionalista es va reflectir en les tragèdies de l'època (com les d'Eurípides). Tragèdies d'Eurípides Segons Nietzsche, inferiors a les d'Èsquil i Sòfocles. A les tragèdies d'Eurípides, la influència de Sòcrates es feia evident, eclipsant la vitalitat irracional que caracteritzava la tragèdia grega original. 3. CRÍTICA DEL CONEIXEMENT I LA METAFÍSICA Nietzsche Filosofia vitalista Valora la vida de l'individu i una experiència plena i intensa de l'existència.

Filosofia vitalista Insisteix en el valor incomparable que té la vida de l'individu. Nietzsche Inspirat per l'admiració que sentien els grecs per aquells que afirmaven els seus propis valors vitals, ressalta exemples com Aquil·les a la Ilíada (que personifica el vigor, la força, la bellesa i la passió), característiques que també compartien figures històriques com Napoleó, Alexandre el Gran i Cèsar Borja. Aquests individus van viure amb intensitat i desafiaments, allunyats de la mediocritat. Tot i això, van enfrontar obstacles perquè la societat no acceptava la seva forma de vida única.

Segons Nietzsche, la majoria de persones no estan disposades a comprometre's amb l'energia i el despreniment necessaris per viure plenament i afirmar el valor de la vida. 3.1. CULTURA OCCIDENTAL Nietzsche Assenyala que només en moments com l'Antiguitat grega i el Renaixement els valors vitalistes van ser realment apreciats. Critica la cultura occidental per rebutjar el valor de la vida i en proposa una revisió crítica, ja que ha menyspreat la vida durant segles. Des d'un plantejament vitalista, el pensament nietzscheà adreça una crítica demolidora contra tota la tradició cultural d'Occident.

Nietzsche Critica diversos aspectes de la cultura occidental Gnoseologia, metafísica, religió i moral occidentals. Gnoseologia (la interpretació tradicional del coneixement) i metafísica occidental Forma de pensament que considera errònia. Religió Totalment oposat (especialment al cristianisme), a qui responsabilitza dels desordres més grans. Moral occidental La rebutja, acusant-la de ser perjudicial per condemnar i rebutjar la vida. 32 3.2. CONEIXEMENT OCCIDENTAL Nietzsche critica la visió tradicional del coneixement a la cultura europea. Cultura europea Considera que la realitat veritable està oculta darrere de les aparences.

Des de Plató, la gnoseologia occidental distingeix entre dos plans de coneixement: el món sensible (canviant i enganyós) i el món intel·ligible (etern i veritable), que només pot ser captat amb la raó. Aquesta visió sosté que el coneixement genuí només s'assoleix a través de la raó, que organitza i dona significat a les percepcions sensorials fent servir conceptes. Exemple En observar un arbre, la raó permet unificar i organitzar les percepcions sensorials canviants (com colors i formes) sota un concepte únic (l'arbre), cosa que facilita la nostra comprensió del món.

Nietzsche Critica la idea que els conceptes ens condueixen a una dimensió superior de la realitat, més vertadera que la percebuda pels sentits. Tot i que reconeix que els conceptes són útils per entendre i manejar el món, el problema està a creure que ens revelen una realitat més autèntica. Nietzsche Rebutja l'existència d'aquest àmbit suprem i sosté que només hi ha el món sensible, que és múltiple i canviant (com afirma Heràclit). Per ell, la intuïció és la manera com percebem directament la realitat, que està en constant transformació.

Els conceptes racionals es van crear per gestionar i contenir d'alguna manera, el vertigen que ens produeix el canvi continu i imparable d'aquest món sensible. Per a Nietzsche, Occident ha interpretat el coneixement com una cerca dels conceptes que poden expressar l'essència permanent i immutable de la realitat. Davant d'aquesta teoria, Nietzsche defensa el valor d'una forma alternativa de coneixement que no negui l'esdevenir i que faci atenció a les coses en la seva individualitat singular i irrepetible. 3.3. CONCEPTE I METÀFORA Nietzsche Sosté que els conceptes neixen originalment com a metàfores, expressions creatives que oferien una nova forma de veure la realitat.

Amb el temps, en repetir-se, aquestes metàfores perden la seva força poètica i es fossilitzen, convertint-se en conceptes fixos. Oblidem el seu origen poètic i comencem a fer-los servir com si descriguessin veritats absolutes o una realitat transcendent, quan en realitat només van ser creacions humanes, carregades d'imaginació i no d'objectivitat. Nietzsche defensava que els conceptes no són més que residus de metàfores que una vegada van servir per referir-se de manera creativa a la realitat, però que amb l'ús han perdut el seu esclat i s'han arribat a confondre amb termes capaços de descriure la realitat autèntica. 33 3.4.

CIÈNCIA POSITIVA Nietzsche Critica la manera com filòsofs i científics utilitzen el llenguatge, confonent metàfores amb descripcions objectives. Rebutja especialment el positivisme. Positivisme Considera la ciència com l'única via vàlida per assolir la veritat. Segons Nietzsche, la ciència no és superior a altres maneres d'interpretació com l'art o la música, que capten millor la realitat concreta i canviant. A més, afirma que la ciència no és neutral ni desinteressada: el seu impuls sorgeix del desig d'afirmar i de potenciar la vida, no d'una recerca pura del coneixement. El positivisme sosté que la ciència és una activitat desinteressada que ha trobat l'únic camí d'accés a la veritat.

Per a Nietzsche, aquest punt de vista és insostenible, perquè no existeix una veritat universal única, i perquè la ciència no és neutral, sinó que està al servei de la vida. 3.5. PERSPECTIVISME NIETZSCHEÀ Nietzsche Sosté que el coneixement no revela una veritat oculta, sinó que consisteix a crear interpretacions imaginatives del món. En aquest sentit, l'art és superior a la ciència perquè ofereix visions més riques i canviants de la realitat. No hi ha una veritat absoluta ni universal: tota veritat és només una perspectiva, determinada per les metàfores que fem servir en pensar i parlar. Per tant, la veritat no és objectiva, només és un punt de vista sobre la realitat.

Nietzsche era partidari del perspectivisme gnoseològic, segons el qual és impossible trobar una veritat absoluta perquè el coneixement depèn del punt de vista. 3.6. L'ERROR ONTOLÒGIC DE PLATÓ Nietzsche Critica l'ontologia platònica, que separa la realitat en dos mons: un de sensible (canviant i aparent) i un altre d'intel·ligible (etern i veritable). Per ell, aquesta divisió és un error terrible, ja que no hi ha cap món ideal o transcendent. Només hi ha una única realitat, la que percebem amb els sentits, diversa i en constant canvi. Segons Nietzsche, la invenció d'un món immutable és una fugida de l'esdevenir; i reflecteix la por i covardia humana davant del canvi constant de la vida.

Per a Nietzsche, el gran error de la metafísica occidental ha consistit a dividir la realitat en un món sensible, que es considera només aparent i un món transcendent, que ha estat identificat amb la realitat autèntica. 34 4. CRÍTICA DE LA RELIGIÓ I LA MORAL Nietzsche Critica durament el cristianisme, que considera una continuació del dualisme platònic: tots dos separen el món sensible d'una suposada realitat superior. El cristianisme valora més allò diví i etern que allò terrenal i humà, menyspreant així la vida concreta. Promou el rebuig dels instints i passions, proposant una vida ascètica centrada en la salvació de l'ànima al més enllà.

Per a Nietzsche, això implica una negació dels valors vitals i una actitud decadent cap a l'existència. La religió cristiana representa per a ell una moral contrària al vitalisme, culpable de l'empobriment espiritual d'Occident. Cristianisme Va ser objecte de forts atacs per part de Nietzsche, que hi veia un atemptat gravíssim contra els valors vitals. 4.1. MORAL DE SENYORS I MORAL D'ESCLAUS Nietzsche Analitza els orígens dels valors morals a través del seu mètode genealògic, presentant una crítica a les concepcions modernes de bé i de dolent.

Nietzsche A la seva obra La genealogia de la moral, argumenta que a l'antiga Grècia, els valors de força, valentia i vigor eren apreciats, la qual cosa definia els herois admirats a la Ilíada. Aquesta visió correspon a la "moral de senyors", on allò bo equival al que és noble, fort i vigorós. Així doncs, allò dolent equival al feble, mediocre o covard (corresponent a la "moral d'esclaus"). La "moral de senyors" reflecteix una jerarquia on els pocs nobles i forts sobresurten d'una massa vulgar i feble (moral d'esclaus). 4.2. DEMOCRÀCIA Nietzsche Defensava l'existència d'una clara distinció entre la minoria superior dels "senyors" i la majoria mediocre i feble.

Creia que aquesta diferència era inevitable, ja que els grans genis de l'art, la política i el pensament s'eleven per sobre de la vulgaritat de la majoria. Això el va portar a criticar la democràcia, ja que, segons ell, és una herència del cristianisme que anivella tots els individus, ignorant-ne les diferències naturals. Per a Nietzsche, la democràcia converteix els éssers humans en "animals del ramat" i elimina les distincions que fan sobresortir els individus superiors. També rebutjava el socialisme per intentar igualar tothom, una idea que considerava ingènua i contrària a la naturalesa humana.

Nietzsche rebutjava la democràcia perquè considerava que és un sistema antinatural que tracta tots els éssers humans de la mateixa manera, quan existeix una diferència important entre els qui gosen viure intensament els qui són massa febles per fer-ho. 35 4.3. RESSENTIMENT DELS FEBLES Nietzsche Afirma que el predomini dels forts va generar un ressentiment entre els febles, que van buscar modificar l'escala de valors. Amb Sòcrates i Plató, va començar a qüestionar-se la moral heroica de l'Antiguitat, afavorint valors com la prudència, la moderació i el control de les passions, creant un pensament ascètic (moderat) que rebutjava allò corporal.

Aquest procés es va intensificar amb el cristianisme, que va dur a terme una completa inversió dels valors que ha configurat la moral d'Occident durant prop de dos mil anys. Per als cristians, allò bo és la humilitat, la resignació i la mansuetud (tranquil·litat), mentre que els pitjors pecats consisteixen a lliurar-se a la passió, l'orgull i els plaers corporals. Sermó de la muntanya Jesús de Natzaret va adreçar les seves paraules als pobres, als febles i als malalts, i els anuncià que ells serien els primers en el Regne del Cel. Amb aquest canvi, els febles es van imposar als forts i van establir una moral d'esclaus que Nietzsche considerava antinatural i monstruosa.

Segons Nietzsche, l'anàlisi genealògica ens revela que els valors dominants a Occident són producte del ressentiment dels febles, que van aconseguir d'imposar una inversió dels valors contra l'ètica dels senyors. Des d'aleshores ha prevalgut una ètica d'esclaus que sotmet i nega la vida. Nietzsche Creia que per afirmar la vida, calia destruir la moral cristiana. Va proposar una transvaloració dels valors (que retornés les coses al seu lloc), en què allò bo s'associés amb allò que impulsa i augmenta la vida, mentre que allò dolent estigués vinculat al que debilita i entorpeix la plenitud vital. 4.4. LA MORT DE DÉU Nietzsche Sostenia que la moral cristiana estava arribant al final.

Cada cop més pensadors i intel·lectuals reconeixien que els valors cristians eren fruit de l'enveja i el ressentiment. Amb la comprensió de la mentida cristiana, va sorgir el desig d'alliberar-se i crear una vida més plena. Nietzsche resumeix aquesta idea en la frase "Déu ha mort perquè els éssers humans l'hem mort". La mort de Déu causa un buit profund en una cultura fundada en el cristianisme, portant al nihilisme, una etapa de confusió en què la vida sembla haver perdut sentit. Nihilisme Forma d'existencialisme quan afirma que la vida no té significat, propòsit o valor.

Tot i això, Nietzsche considerava que el nihilisme era una fase necessària per abandonar velles creences i començar un nou rumb vital. La mort de Déu té repercussions profundes. Després de la desaparició de Déu s'obre una època nihilista, amb una dimensió negativa de confusió i desorientació, i una altra de positiva que permet el començament d'una etapa diferent basada en valors nous. 36 5. PROPOSTA VITALISTA Nietzsche No només critica els valors de la cultura occidental, sinó que també proposa una nova manera de viure basada en el vitalisme.

Després de superar el nihilisme i assumir la mort de Déu, els éssers humans tenen l'oportunitat de reinventar el futur i buscar una vida més plena i intensa. Tot i que admirava a Schopenhauer, Nietzsche rebutjava el seu pessimisme i, en canvi, advocava per un enfocament optimista i afirmatiu de la vida. 5.1. PROPOSTA VITALISTA: VOLUNTAT DE PODER Per a Nietzsche, la voluntat de poder és clau: és el desig d'intensificar i afirmar la vida, l'impuls cap a l'excel·lència i la superació. Aquells que viuen segons aquesta voluntat, com els herois que enfronten riscos, representen l'única forma digna i autèntica d'existir.

La voluntat de poder és, doncs, el fonament dels nous valors que Nietzsche proposa. Nietzsche anomenava voluntat de poder l'afirmació de la plenitud existencial, que aspira a un increment i una intensificació de la vida. Nietzsche Proposa que tot allò que augmenta i intensifica la voluntat de poder és bo, i allò que l'obstaculitza és dolent. La vida té sentit quan afirmem la nostra voluntat de poder i vivim amb plenitud i intensitat, acceptant tant la joia com el patiment. Aquest concepte s'expressa en l'amor fati o amor al destí, que consisteix a abraçar la vida tal com és, incloent-hi els moments de dolor i frustració, sense lamentar-se per les dificultats inevitables.…