Guia d'Estudi sobre Plató: Biografia, Context i Teoria

I 40 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS PLATÓ. 1.PLATÓ: BIOGRAFIA I CONTEXT HISTÒRIC 1.1CONTEXT HISTÒRIC (evolució social d'Atenes al s. IV aC.) El s. IV aC. a Atenes està marcat per les conseqüències de la derrota d'Atenes en la guerra del Peloponès. L'any 404 aC. cau Atenes i això significa l'esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles. El s.IV és un moment de crisi i reconstrucció. L'idealisme i la teoria política de Plató (el filòsof-rei com a unió de poder i saber) és incomprensible fora d'aquest marc social i de la dificultat per trobar un marc de convivència social un cop constatada la crisi de la democràcia. La mort de Sòcrates l'any 399 aC.

simbolitza en certa manera la decadència espiritual viscuda com un drama personal però amb repercussió global, perquè vol dir que la ciutat ja no té capacitat per suportar la crítica. Atenes, que s'havia construït al voltant del debat i discussió a l'Àgora, ja és incapaç d'assumir la provocació i la llibertat de pensament que representa Sòcrates. Plató serà molt conscient d'aquesta crisi. El s. IV és una època de crisi de l'Àgora i pateix lluita de classes molt forta. La guerra del Peloponès havia trencat l'equilibri tradicional de la vida a Atenes.

Els pagesos pobres s'arruïnen per causa de la guerra, es veuen obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a la ciutat, provocant un augment de l'atur i de la proletarització; els rics organitzen una mena de clubs polítics anomenats HETARIES i els pobres busquen també organitzar-se pel seu compte a les anomenades THIASIES que al principi eren grups o confraries religioses i van anar evolucionant fins a esdevenir en una mena de sindicats d'artesans que usaven mètodes violents per defensar- se. Fins i tot es nota una decadència de la família: no endebades Sòcrates havia estat acusat de corrompre els joves i de ser crític respecte a la tradició.

El pensament de Plató cal inscriure'l en aquesta circumstància política i social. El conservadorisme polític palès en la seva obra és inseparable de la sensació de decadència que es nota arreu en la ciutat. Com a conseqüència de la derrota hi ha una crisi intel·lectual a Atenes i Plató n'és un exponent privilegiat. La teoria de les Idees, fins i tot, pot ser interpretada políticament com a recerca dels models morals perduts amb la decadència de la polis.

1.2PLATÓ: BIOGRAFIA Per endinsar-se en la biografia de Plató cal posar l'accent en cinc grans qüestions, que interpenetren biografia i obra; com a membre d'una de les famílies més tradicionals d'Atenes i com a deixeble de Sòcrates (al cap i a la fi una víctima de la democràcia) la seva peripècia biogràfica és digna d'especial significació: .Plató va néixer a Atenes l'any 427 aC., un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família de la noblesa tradicional. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un sobrenom que significa: "el d'esquena ampla".

Per part de pare té com a avantpassats el darrer rei d'Atenes, i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat i membre del grup dels Set Savis. .Plató va ser al principi alumne del sofista Cràtil, seguidor d'Heràclit i posteriorment de Sòcrates. Sòcrates tenia 63 anys i Plató poc més de 20 quan van entrar en relació, l'any 408. Plató fou el deixeble més conegut de Sòcrates, però possiblement no pas el qui el seguí més al peu de la lletra. Plató fa més una versió original del socratisme que no pas una continuació estricta.

No va estar present en el grup d'amics que van acompanyar Sòcrates quan aquest prengué la cicuta a la presó cosa que potser indica que havia fugit a l'exili o que no era apreciat per part dels anomenats "socràtics menors". .Després de la mort de Sòcrates, Plató inicià un llarg període de viatges fins l'any 361. Visqué a Mègara (una ciutat a 42 quilòmetres d'Atenes, coneguda per l'habilitat dels seus arquitectes i on tenia escola el seu amic, el matemàtic pitagòric Euclides), a Corint, a Egipte (on possiblement va conèixer la doctrina dels sacerdots del país), i a Tarent (una colònia fundada pels espartans, al sud d'Itàlia, o Magna Grècia).

És en aquesta darrera ciutat on conegué el pitagòric Arquites, qui, a més d'exercir una forta influència en el seu pensament, el posà en contacte amb Dionís el Vell, tirà de Siracusa, (ciutat del sud-est de Sicília). Els pitagòrics eren un grup políticament molt conservador i molt preocupat per la puresa de la tradició, idees amb que Plató simpatitzava clarament. La "Teoria de les idees" que diferencia entre el sensible i el concepte té antecedent pitagòric (diferència entre el nombre i l'objecte). També el van influir en la idea de crear un grup de deixebles que vivien més o menys junts.

L'Acadèmia platònica recull el model de la comunitat pitagòrica .Possiblement abans de viatjar a Sicília, Plató ja havia concebut un model ideal d'Estat, que tractà de portar a la pràctica a Siracusa, on governava el tirà Dionís el Vell. Dionís (c. 430 - 367 aC ), era un polític de mètodes brutals, però d'una gran cultura, que creia poder recolzar-se en Plató i en els pitagòrics per reforçar el seu poder. Però el pas de la teoria a la pràctica va ser difícil: Dionís era un dictador amb mètodes de govern brutals i acabà barallat amb el filòsof.

Segons la llegenda el feu tancar presoner a les pedreres de Siracusa (a Siracusa hi ha una cova presó coneguda encara avui amb el nom de "l'orella de Dionís"), fins que finalment vengué Plató com a esclau. Rescatat casualment per un amic, tornà a Atenes l'any 387 aC. on fundà l'Acadèmia. Quan Dionís II puja al tron de Siracusa, Plató fa un segon viatge per intentar una altra vegada organitzar-hi el seu Estat ideal, el 367 aC. fracassa per segona vegada. El 361 a. C. és convidat insistentment per Dionís II i encara fa un darrer viatge, que tampoc no és satisfactori.

Després d'aquest tercer intent, s'establí definitivament a Atenes i es dedicà en cos i ànima a la seva vocació literària i docent fins que morí, l'any 347. Plató creu que s'ha d'instaurar l'aristocràcia o dictadura del filòsof-rei, només pot governar bé aquell qui coneix la Idea de Bé. El poder i el coneixement han d'anar de la mà i el governant no pot ser un qualsevol. El govern només el mereix el qui sap, el qui ha dedicat la vida a esbrinar les Idees i a purificar l'ànima. Creació de l'acadèmia: Rep aquest nom per haver estat fundada per Plató als jardins consagrats al heroi atenès Academos.

La principal funció de la comunitat era la del culte a les muses però junt amb ell es va desenvolupar una intensa activitat filosòfica i científica, aquesta última especialment a les esferes de la matemàtica, la música, l'astronomia i la divisió i classificació, totes elles considerades per Plató com introducció a la dialèctica. Plató a través de l'Acadèmia pretenia també, en bona part, influir en la política grega a través de l'educació de les elits del moment que assistien als seus cursos. Convé recordar que també hi feien classes altres savis de l'època, especialment en l'àmbit matemàtic. L'Acadèmia platònica va tenir una llarga vida; de fet persistí fins el 529 d. C.

en que fou tancada pel decret de l'emperador Justinià. 2.PLATÓ: INFLUÈNCIES SOBRE LA SEVA OBRA Conservem tots el diàlegs platònics i això ens dóna una panoràmica molt rica sobre la vida intel·lectual de l'època. Als diàlegs hi apareixen un munt de filòsofs o de senzills ciutadans d'Atenes i molts dels interlocutors de Sòcrates als diàlegs plantegen qüestions que van fer reflexionar profundament Plató. La reflexió platònica resulta incomprensible sense entendre fins a quin punt està responent debats i autors molt anteriors a ell i, sobretot, com està plantejant una resposta al problema de l'estructura de la realitat que inclou el problema del canvi en l'Ésser.

Sobre l'obra platònica influeixen els pitagòrics (teoria dels nombres / teoria de l'ànima), Heràclit i Parmènides (el debat sobre el canvi) i Sòcrates ( l'home més just , com l'anomena a la Carta VII). Alhora, Plató rebutja d'una manera absoluta la sofística perquè significa posar l'opinió i l'aparença per sobre de la identitat i del ser. Veiem ni que sigui de manera molt esquemàtica, com assumeix Plató cada influència. SÒCRATES / PLATÓ A part de les influències intel·lectuals, Sòcrates és el model d'home just, bo i per sobre de qualsevol circumstància moral. A la Carta VII diu que Sòcrates fou: el més just dels homes .

Tot i que Sòcrates no va ser l'únic filòsof que el va influir si que és el més important i el protagonista de tots els diàlegs excepte l'últim (Les Lleis) . Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil que estava molt interessat pel tema de les definicions però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista. Possiblement Sòcrates fou considerat a la seva època una mena d'extremista: no cobrava les lliçons, vivia del treball de la seva dona, anava mal vestit, era lleig i gras (cosa sospitosa en una cultura que posava l'equilibri i la bellesa com a norma moral), feia bromes sovint de mal gust...

però a banda de tot això, Sòcrates era un personatge significatiu com a filòsof perquè insistia en dos temes: (1) la centralitat de la definició en el llenguatge -si no som capaços de definir una cosa clarament no podem dir que la coneixem i (2) la "cura de l'ànima" -és a dir, que el coneixement veritable pertany a l'interior de l'home, a la seva ànima eterna, i no a la sensibilitat canviant. Entre Sòcrates hi Plató es poden assenyalar tres aspectes de continuïtat i d'evolució conceptual: 1.- L'aspecte pràctic i el mestratge en filosofia: la problemàtica moral .

Plató pensa, com Sòcrates, que la filosofia té per funció esbrinar què és el Bé i en general què són els conceptes, que coneixem per introspecció. 2.- De la formació socràtica del concepte, Plató passa a buscar el coneixement de les essències de les coses. Sòcrates només s'interessa per un tema: "què és la moral?". Plató afirma que hi ha un model, o Idea, de cada concepte, no només dels conceptes morals. 3.- Plató rebutja radicalment, igual que el seu mestre, la influència relativista dels sofistes: el Bé per a Sòcrates com per a Plató ha de ser un absolut, no pot dependre de convencions ni de pactes, sinó que s'ha d'imposar per la seva pròpia força.

Cal assenyalar, però, tres diferències bàsiques entre Sòcrates i Plató. 1. Per una banda Sòcrates només es planteja problemes d'ètica o moral (què és el bé? què és la justícia?,...). En canvi en Plató hi ha tota una teoria metafísica (la teoria de les idees).Tota la teoria del coneixement (teoria de la anàmnesi : conèixer és recordar) i sobretot tota la teoria política que és la República (la teoria del filòsof-rei). 2. Diferencia en la teoria política. Per Sòcrates la millor manera d'intervenir en la societat no és la política sinó la didàctica, és a dir, es tracta de ensenyar individualment a cada home a ser millor, millorant la seva ànima.

Quan tots els homes siguin justos la ciutat també ho serà. En canvi Plató creu que la societat només pot transformar-se a través de la política. El canvi moral no pot ser individual sinó col·lectiu. El lloc que Sòcrates destinava a l'autoconeixement moral individual, Plató el dedicava a les lleis col·lectives. 3.- Sòcrates i Plató es diferencien també en l'ús polític de la religió. Per a Plató no hi ha cap problema a manipular mites si això enforteix la Ciutat. En canvi, Sòcrates se sotmet a la religió tradicional, tot i que segurament identificava el déu veritable amb el daimon o esperit interior de cadascú.

Hi ha un text de Diògenes Laerci que recull una tradició sobre la diferència entre Sòcrates i Plató: Es diu també que Sòcrates, en oir la lectura del Lisis , comentà: "Per Hèracles, quantes boles posa a la meva boca aquest jovenet". Car va escriure en aquest diàleg no poques coses que Sòcrates no havia dit mai . (Diògenes Laerci, 3, 35) Tot i el mestratge de Sòcrates va marcar profundament el pensament platònic, no podem desestimar altres influències, que es manifesten al llarg de la seva obra, integrades, si es vol, dins d'un sistema molt personal. Pitagòrics: Plató s'apropia dels aspectes místics del pitagorisme.

Els pitagòrics també vivien junts en comunitats jerarquitzades i aspiraven a tenir pes polític. Amb algunes diferències, passem de la congregació pitagòrica a l'Acadèmia. Plató accepta l'origen celest i preexistent de les ànimes que defensaven els pitagòrics. Assumeix la concepció pitagòrica de la inferioritat del cos i considera que el cos és la presó de l'ànima ( Cràtil 400 b). Plató creu com els pitagòrics en la immortalitat i la transmigració de les ànimes. Alhora defensa que la pràctica de la virtut allibera l'ànima.

La mística dels nombres, tan present en els pitagòrics, té ressons en Plató, des del moment que considera la matemàtica com un estudi previ, però obligatori per accedir a la filosofia. Plató dóna sempre gran importància a les matemàtiques que són la ciència de la raó demostrativa. En matemàtiques no resulta possible defensar opinions subjectives sinó que cal demostrar càlculs de manera objectiva; el model del coneixement veritable per a Plató és el matemàtic i per ingressar a l'Acadèmia era condició imprescindible saber matemàtiques. Parmènides: Com Parmènides, Plató defensa la superioritat del pensament que es fonamenta en la raó sobre el que està basat només en aparences canviants.

Plató es pregunta també pel Ser, recollint la diferència entre el ser en si mateix (unitat, model o forma pura) i els ens (les coses diverses, canviants, corruptibles). Però és molt dubtós que el Poema de Parmènides calgui interpretar-lo en el sentit idealista platònic. La reflexió platònica converteix la identitat parmenídea entre ser i pensar, en la identitat entre ser i idea. La Idea és el ser en sentit pur. Però alhora, Plató va escriure un diàleg anomenat també "Parmènides" que incloïa una reconsideració i una crítica global de la Teoria de les Idees.

Heràclit: El primer mestre de Plató, el sofista Cràtil, era un heraclià i segurament -com Heràclit- Plató degué meditar molt sobre la inestabilitat del món sensible i sobre el canvi com a aparença formal de les coses. Com Heràclit, Plató accepta l'existència al món sensible, i postula una interpretació intel·ligible (mitjançant el Logos en l'un, les Idees en l'altre) de la realitat. Si Heràclit considerava que el logos és la unitat dels contraris, Plató defensa la unitat a través de l'existència de les Formes pures (idees) Plató afirma, com Heràclit que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència.

Defensa la relativitat del món físic per contrast amb el caire necessari de les Idees que permeten comprendre la realitat, donant-li una estructura i un ordre racional. Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parménides dient que el món sensible és heraclità (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és Parmenidià (les idees són, amb un valor absolut). 3.PLATÓ: DEL DIÀLEG A LA DIALÈCTICA "Diàleg" (obert) és l'oposat a "discurs" (tancat). El diàleg contrasta també amb el discurs dels sofistes. El discurs no es pot contrarestar sinó amb un altre discurs, el diàleg -en canvi- es pot interrompre, canvia de tema...

Dialogar és el que feien els atenesos a l'Àgora i, en certa manera, és el model de relació social a la ciutat. El diàleg pretén recollir l'ambient de carrer, reproduir el batec de la vida de carrer més que no pas un discurs ... és, en definitiva, més àgil, més contradictori i més inesperat que el discurs. De vegades als diàlegs platònics s'expliquen també mites per posar en clar un concepte boirós. Per tant, en el diàleg no es tracta de fer "una classe", sinó una reflexió aproximativa a un tema controvertit. CARACTERÍSTIQUES DEL DIÀLEG Els diàlegs o la dialèctica socràtica era sempre una conversa orientada a la recerca de la veritat.

A través del diàleg es passa de l'opinió ( doxa) al saber (episteme). Amb Plató el concepte de dialèctica es complica una mica més. La dialèctica té també com a finalitat, igual que amb Sòcrates, ajudar-nos a passar de l'opinió a la idea, però es configura com un tipus de ciència, vol ser un saber rigorós, que avança pas per pas. La dialèctica platònica expressa el perfeccionament de l'ànima que es realitza a través del diàleg orientat. Participar en un diàleg és fer un compromís amb la recerca del Bé. El diàleg consisteix en un intercanvi de preguntes i respostes orientades a través del qual hi ha una recerca en comú de la veritat.

El diàleg té sempre un caràcter ascendent, s'inicia de les opinions i es va passant progressivament al coneixement de la Idea. Tot diàleg manifesta un esforç de purificació de l'enteniment. Per Plató aquest esforç de dialèctica és també un esforç de purificació de l'ànima. Dialogar és fer un esforç de coneixement: passar de l'opinió a la ciència. Per tal que es pugui mantenir un diàleg són necessàries quatre condicions: 1. El diàleg ha d'estar ben conduït a través de preguntes i respostes orientades. 2. El diàleg ha de ser sincer, els interlocutors han d'expressar sempre el que pensen, estiguin equivocats o no. 3. Les respostes han de ser coherents, ben argumentades.

No han d'entrar recíprocament en contradicció. 4. La marxa del diàleg exigeix que hi hagi acord entre els participants. El denominador comú d'aquestes quatre condicions és la sinceritat i la recerca de la veritat. Si faltessin aquestes condicions el diàleg seria un pur exercici de retòrica o de sofística: un pur joc d'opinions retòric en què valdria tot i -en conseqüència- no valdria res. Etimològicament en grec la paraula diàleg és composta de " dia" (mútuament) i " logos" (paraula, raó). El diàleg és un esforç en què mútuament intentem descobrir la raó. Per tant, el diàleg procura fer-nos superar les pures opinions i és també un instrument de millora de l'ànima.

CARACTERÍSTIQUES DE LA DIALÈCTICA. En el pensament de Sòcrates les paraules "dialèctica" i "diàleg" eren estrictament sinònimes. La dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat. Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un significat més complex. És la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a través de la qual, en la conversa l'ànima es purifica i passa del món sensible (opinions) al món intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea). La dialèctica té 6 característiques: 1. Tècnica d'investigació i no de demostració: Vol dir que és un procés de recerca a través del qual l'ànima es purifica a la recerca de les idees. 2.

És un coneixement no hipotètic: Vol dir que el progrés en el perfeccionament de l'ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé. 3. Implica una Apologia: Defensa que el sentit de la vida es troba en l'esforç de perfeccionament envers el món de les Idees. 4. És ascendent: Significa una pujada a un nivell millor de coneixement que és el món intel·ligible. 5. És positiva: Desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa de veure el món pur i perfecte alliberat de la pura. 6.

És racional: Vol dir que rebutja la mística i implica un reforç fet a través de l'enteniment com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d'entrada al món de les formes pures. 4.LA TEORIA DEL CONEIXEMENT EN PLATÓ: 4.1TEORIA DE LES IDEES PER QUÈ ELABORA PLATÓ UNA TEORIA DE LES IDEES? Al llibre primer de la Metafísica , Aristòtil ens diu que: 1.- Plató creia que les Idees existien per sí mateixes. 2.- Plató creia que les Idees estaven fora de l'espai i fora del temps. Per tant les Idees no són coses , sinó entitats universals, immortals i perfectes: són les formes pures, els models o arquetipus de les coses.

Podríem preguntar-nos, però, per què apareix la teoria de les Idees -que és el nucli del pensament platònic. Hi ha diverses interpretacions possibles: QUÈ SIGNIFICA IDEA EN PLATÓ? La paraula grega " eidos " es tradueix generalment per Idea . Però la nostra comprensió comuna i actual del mot "idea" és molt diferent a la que tenia Plató. Per a qualsevol de nosaltres una "idea" és un "contingut mental", un acte subjectiu de la ment, quelcom que existeix en el nostre cervell, ni que sigui d'una manera ambigua. Però -i això és molt important- per a Plató una idea mai no és una cosa . La idea no té aparença física; no és matèria. Existeix realment, però només podem "veure-la" a través de la ment.

Eidos en Plató significa fonamentalment sis coses: 1. - El Concepte Universal d'una cosa (en la definició). 2. - L' Essència ; allò que és en sentit ple (el que és per sí mateix). 3. - L' Ideal , el model, Arquetip o Forma pura de la cosa. 4. - La Causa , el perquè una cosa és com és. 5. - La Finalitat , el sentit últim i superior d'una cosa. QUANTES IDEES HI HA? Plató distingeix curosament dos mons: Hi ha, per una banda, el món sensible (fet de coses materials, de realitats físiques o psicològiques, d'opinions purament subjectives...) i per l'altre el món intel·ligible (fet d'Idees o Formes pures).

El món intel·ligible pot ser pensat (s'hi arriba amb la reflexió moral i la purificació de l'ànima), però no en tenim, ni en podem tenir, cap experiència sensible (no el podem tocar, ni veure...). Formalment hi ha dos tipus d'Idees. 1. - Les que Plató anomena arkhai que són els primers principis de les coses: l'Ésser com a tal. Són les Idees omniabarcadores (que ho abasten tot). Les tres Idees més pures, segons els diàlegs del període de maduresa, són Bé, Eros i Unitat. També en aquest grup caldria situar-hi les Idees de propietats ("gran", "lluny") o de relacions lògiques i matemàtiques ("identitat", "proporció") 2.

- Les Idees de coses concretes, el que normalment nosaltres en la parla quotidiana anomenem "idees" (idea de casa, de taula, de llapis...) Al diàleg Parmènides , Plató insisteix a dir que no hi ha Idees de coses negatives (ex: el pèl, el fang, la brutícia). L'explicació és senzilla: una cosa negativa és una mancança (un no ésser) i per tant no poden haver-hi Idees de coses negatives perquè la Idea és ésser perfectíssim. Ni que sigui incidentalment. cal recordar que aquesta afirmació del "no-ésser" de la brutícia, de les escombraries... ha tingut importants conseqüències a l'hora de la manca d'una filosofia ecològica fins als nostres dies. TEORIA DE LES IDEES.

És el nucli del pensament platònic; quan Plató es planteja que és l'ésser troba en la filosofia presocràtica la polèmica Heràclit-Parmènides sobre el canvi. Heràclit havia afirmat que el canvi era el logos (raó) mentre que Parmènides en el seu poema havia narrat la impossibilitat del canvi. Després, Sòcrates, oposant-se al relativisme dels sofistes, havia afirmat que cada home té un coneixement correcte de les idees ètiques i que aquest universals morals (idees ètiques) eren innates (intel·lectualisme moral socràtic). Plató recull aquestes tres aportacions (més el pitagorisme) a la seva teoria de les idees.

El problema del Platonisme és explicar que és el real; que és allò que és en si mateix. Per Plató, la resposta al problema de l'ésser exigeix un esforç racional de distingir entre dues menes de realitats amb dos objectius diferents. Per una banda, hi ha un Món intel·ligible (Cosmos Noetos) que és el món de les formes pures i que constitueix la realitat en sentit fort. Per altra banda, hi ha un Món sensible (o Cosmos Aiszetós) que és el món de les coses, el món dels fets, el món de la matèria, en el qual els objectes són còpia, imatge o reproducció de les formes pures (Idea).

n sensible i el món intel·ligible de la següent manera: MÓN INTEL·LIGIBLE / MÓN SENSIBLE - Coneixement intel·lectual (Raó, episteme ); contraposat a -Coneixement sensible (imatges, opinió, doxa ) - Captació de les estructures matemàtiques : contraposat a -Incapacitat captació estructures matemàtiques - Essències intel·ligibles i realitats permanents contraposat a - Éssers corruptibles i mutables immutables. - Parmènides contraposat al - Canvi heraclià i sofística - Principi d'unitat conceptual, contraposat a - Pluralitat i dispersió de la matèria. - Ésser en sí contraposat a - Participació, imatge, còpia degradada de les Idees - Unitat de l'Ésser contraposat a - Multiplicitat de les coses.

- Idees pures i perfectes contraposades a - Coses canviants. En Plató trobem sempre una radical necessitat d'ordre. No seria possible entendre la diferència entre món sensible si prèviament no afirméssim que existeix un món intel·ligible que unifica i dóna ordre a la pluralitat i dispersió de les coses sensibles. El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos... etc. És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitat intel·ligibles.

El món sensible es aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués." El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi el món intel·ligible és necessitat. Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí. El camí és la perfecció de l'ànima a través de la dialèctica. El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l'intel·ligible cal un procés de purificació de l'ànima que s'anomena dialèctica ascendent.

En el Llibre VII de La República que és el llibre en el que se'ns explica el mite de la Caverna, apareix el tema de la dialèctica ascendent, a través de l'al·legoria de la línia, que és el procés a través del qual l'ànima se separa del sensible i progressa envers el coneixement de les idees. El procés de pujada, ascensió del món sensible al món intel·ligible, s'anomena dialèctica ascendent i a través d'ell arribem al coneixement de les idees pures, de la raó. Però la dialèctica ascendent serveix per fer posteriorment un procés de dialèctica descendent (de caire antropològic). TRES IDEES BÀSIQUES EN PLATÓ · Idea de Bé: entre les idees pures, la superior és el Bé.

El Bé és la idea de la raó per excel·lència, la perfecció absoluta. S'identifica, doncs, amb la Bellesa i amb la Justícia perfectes. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó a més significa excel·lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de Bé aplicada al món social i a la política s'identifica amb la idea de Justícia. [Justícia = Bé]. En el mite de la caverna ( República , llibre VII) Plató compara la idea de Bé amb el Sol. El Sol demana un esforç de la vista si el volem contemplar i alhora il·lumina i dóna vida a totes les coses.

També la idea de bé, exigeix l'esforç de la ment, alhora que il·lumina i dóna sentit a totes les altres Idees. La idea de Bé és el principi de la ciència i de la veritat com el Sol és el principi del coneixement de les coses. El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses cognoscibles. És el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones, perquè participen o expressen el Bé perfecte. En aquest sentit el Bé no és una idea com les altres, sinó que li pertoca una jerarquia superior. Vindria a ser una super- idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres. Eros: Per sota de la idea de Bé hi ha la idees de Eros (amor).

L'amor ens porta al coneixement del Bé perquè les idees són bones. · L'amor és la força que ens porta al coneixement i el motor de la dialèctica ascendent. Progressem en el coneixement perquè estimem les idees. · Hi ha dos tipus d'amor diferent: 1º L'amor als cossos; purament material; aquest no és l'amor autèntic perquè el cos pertany al món sensible i tot el que pertany al món sensible és degradat i inferior (Afrodita Pandèmia és el seu símbol). Estimar un cos resulta insuficient (ep; no dolent, sinó insuficient!) perquè els cossos canvien, mentre que l'amor aspira a durar a estar eternament amb allò que estima. 2º L'amor de l'ànima és el suprem.

És l'amor superior perquè a través de l'amor de les ànimes -que són eternes- arribem a l'amor de les Idees. El seu símbol és Afrodita Urània, és a dir "celestial". Les coses sensibles manifesten part de la seva bellesa que provoca en nosaltres la necessitat d'un Eros suprem que sigui l'amor o l'apetència de la bellesa mateixa. Totes les coses aspiren per l'Eros el seu arquetipus o model que és la forma pura, és a dir, a la representació ideal d'elles mateixes. L'ànima humana aspira també a la realització del seu ideal però, com que l'ànima és de naturalesa espiritual, la seva màxima perfecció (el seu bé) és la vida intel·lectual, el coneixement i la ciència.

Això omple de sentit l'etimologia de la paraula filo/sofos (amor a la saviesa). L'amor màxim és l'amor a la filosofia. L'amor més pur és L'amor a les idees. Al diàleg El Banquet es presenta el procés ascendent de l'amor: comencem estimant els cossos bells, es passa de l'amor dels cossos a l'amor a les ànimes i de l'amor a les ànimes a l'amor a les Idees. Cal destacar que l'Amor en Plató té l'estructura contrària a la de l'Amor cristià (els cristians mai no parlen d' Eros , sinó d' Agape ). Per a Plató l'amor va de baix a dalt. Per als cristians va de dalt (Déu) a baix (homes). Els homes ens hem d'estimar perquè Déu ens estima fins al final. Idea de Unitat: D'origen pitagòric.

La Unitat apareix com una característica fonamental de la idea de bé. El bé és U, si una cosa és bona és una. Cada idea unifica múltiples coses, còpies d'ella. Ara bé, les idees són al seu torn múltiples. Per tant, necessitem la idea d'unitat per unificar la multiplicitat de les Idees. Per sota de la idea de unitat hi ha les idees de polaritat que són aquelles en que una implica l'altre. Idees de polaritat són per exemple: Igual/desigual, idèntic/diferent, moviment/repòs, Generació/corrupció.

EL PROBLEMA DEL BÉ La Idea del Bé és l'objecte últim del coneixement filosòfic; sense la visió del Bé al capdamunt de la recerca de la veritat, la filosofia estaria mancada d'una visió de conjunt, que li permet relligar tots els coneixements (matemàtica, astronomia, música...) i sobretot relligar les idees que la dialèctica permet copsar. El Bé és causa universal: Al llibre VII de la República , Plató ens diu que el Bé és la causa de l'ordre i de la bellesa en el món. El Bé és, efectivament, allò que disposa les coses per al millor, i que els dóna un ordre i un sentit. El Bé ordena les coses amb intel·ligència.

No podríem comprendre l'ordre intel·ligent del món sensible (celestial i terrestre) per una combinació fortuïta dels seus elements materials. Només les realitats immaterials (les Idees o formes pures), poden donar forma, ordre i sentit a la matèria del món sensible. Però al mateix temps les Idees que formen el món intel·ligible, només existeixen i tenen sentit en relació al Bé. El Bé és la Idea que uneix les Idees entre elles, la finalitat a la qual tendeixen el món intel·ligible i el món sensible. El Bé constitueix el fi que persegueix qualsevol ésser. I aquest Bé és còsmic: només cal pensar, per exemple, a què tendeixen els astres divins en llurs revolucions.

Segons Plató també els astres aspiren a reproduir el que és bo i perfecte. El més petit ésser vivent cerca també el seu Bé; és a dir, pretén reproduir i perpetuar la vida, o dit d'una altra manera, pretén convertir-la en eterna i immortal. I en l'home?. Cadascú de nosaltres desitja també el Bé, però s'atura en béns petits, limitats (el bé de la salut, el bé dels honors, els béns materials...). El bé de l'ànima només pot consistir a elevar-se fins a la contemplació del Bé. I la contemplació del Bé (el sol en el mite de la caverna), és per al filòsof l'objecte últim de la ciència de les idees que anomenem també la dialèctica.

La dialèctica i el Bé: La contemplació del Bé és imprescindible al filòsof, si no vol convertir la dialèctica en un joc gratuït i estèril. L'ànima no pot tenir una intel·ligència perfecta de la Justícia, de la Bellesa, o de qualsevol de les altres Idees, si no s'adona del que les relliga unes amb les altres. No hi podria haver comprensió de la Justícia, per exemple, si la separéssim de totes les altres Idees (la virtut, el coratge, la temprança, però també la Bellesa i totes les altres idees). Separada del món intel·ligible que és d'on treu la seva llum, una Idea no podria ser plenament coneguda per l'ànima. La llum de les idees prové de la idea de Bé, que ho il·lumina tot.

Altrament dit, el progrés dialèctic en la recerca de la veritat (de les veritables realitats que són les Idees), ha de conduir a còpia de preguntes i respostes a la Idea pura i perfecta, de la qual depenen totes les altres: la Idea de Bé. El Bé és, alhora, font de les Idees i font per a l'ànima de llur intel·ligibilitat [si l'ànima coneix les Idees és perquè són bones] El Bé és a la vegada la finalitat de la recerca de la saviesa i la font de la saviesa. Per dir-ho d'una altra manera: el Bé designa Déu. És al mateix temps terme suprem del coneixement i garantia última de la veritat d'aquest coneixement. Però no és un Déu mitològic o astral, o un objecte de culte determinat.

El Bé no és quelcom que s'ha de creure cegament per arribar al principi de la filosofia, sinó quelcom que s'assoleix per un procés llarg de coneixement. Arribar a la Idea de Bé és el sentit últim de l'impuls que ens porta a filosofar. Així podem comprendre més plenament l'afirmació de Sòcrates segons la qual ser dolent és ser ignorant ; efectivament ignorar la Idea de Bé és desconèixer també la font de tota moralitat. Només qui coneix el Bé pot actuar bé i ser un bon ciutadà. Per això el governant (filòsof-rei) ha de ser el primer especialista en la Idea de Bé. 4.2PLATÓ: EL MITE DE LA CAVERNA EL MITE DE LA CAVERNA El mite de la caverna és un dels nuclis del platonisme.

Es troba a l'inici del llibre VII de la República . Plató ens narra la penosa situació d'uns presoners lligats de peus, de mans i de coll, tancats en una cova i obligats a mirar constantment a una paret del fons on només de tant en tant es projectaven les ombres d'unes persones que passaven il·luminades per un petit foc i projectades a través d'una mampara com la dels titellaires. Els presoners tancats a la caverna acaben tenint una visió incorrecta de la realitat i confonent el món de les ombres amb la realitat.

Un dia, un d'aquests presoners és alliberat i aconsegueix sortir de la caverna: a través d'un procés gradual i dolorós aprèn a distingir entre les ombres i els objectes que les provoquen. Finalment aquest presoner pot acabar sortint a l'exterior i contempla que a fora de la cova hi ha un altre món molt més ple i dominat per la llum del Sol infinitament més potent que la petita llum del foc que il·luminava la cova. Amb aquest mite Plató ens vol explicar el procés de dialèctica ascendent en el coneixement fins a arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des del món sensible ple d'errades (món de la caverna) al món intel·ligible, món de perfecció (món exterior).

Amb el mite de la caverna, Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof. La veritat del coneixement no depèn de la sensació (les ombres de la caverna), sinó de l'esforç de coneixement intel·lectual que ens porta a buscar el Sol (idea de Bé) Purificar l'ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé marca el sentit de l'activitat racional. L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d'un procés difícil i dolorós abandona l'opinió (món sensible, ombres) i s'adreça a la idea del Bé (simbolitzada pel Sol). Però el mite no acaba aquí.

L'home que ha vist la llum del Sol (que ha conegut les Idees) no es limita a contemplar- les passivament sinó que vol transmetre aquest coneixement i divulgar-lo entre els homes que encara resten a la foscor de la caverna. Volen fer a tothom partícip de la idea de bé, és un símbol d'autèntic filòsof. Per això aquest home que ha conegut les Idees torna a la cova però els individus esclavitzats en les ombres no poden creure que existeixi un món superior i finalment el maten. És possible que amb aquest mite es vulgui explicar (expressar) l'actitud de recerca de la veritat que va acabar provocant la mort de Sòcrates.

Per tant en el mite de la caverna tenim dues menes d'interpretacions: 1.-La Teoria del coneixement o dialèctica ascendent fins arribar a la idea de Bé. 2.- Una interpretació antropològica i política sobre el paper del savi. ALGUNS SÍMBOLS DEL MITE DE LA CAVERNA Els mites són ambigus per definició, però una llarga tradició tendeix a identificar alguns dels símbols del mite de la caverna amb elements de la teoria del coneixement. Oferim aquí una petita síntesi d'alguns d'aquests tòpics culturals. 1.- Els presoners: som tots nosaltres en la mesura que vivim empresonats en el món sensible, en la matèria, i que no hem estat educats en el coneixement de la idea de Bé.

Al límit els presoners són els qui viuen enganyats per la Sofística en la pura opinió. 2.- Les ombres del fons la caverna: les conjectures, el coneixement originat en els sentits, purament material, del quan no ens podem refiar. 3.- La llum del foc de la caverna: les creences -febles, enganyoses i incomparables amb el Sol. 4.- L'alliberament del presoner: l'inici del procés d'alliberament de l'ànima. 5.- Les cadenes: la ignorància que els humans que viuen en l'opinió tenen respecte l'autèntic saber, els prejudicis que ens vinculen al món material sensible. 6.- La sortida al món exterior: l'esforç dialèctic de coneixement de les Idees, demana fiar-nos de la raó.

7.- Les coses exteriors, la lluna i els objectes celestials coneguts en la nit: les idees superiors adquirides per la intel·ligència. 8.- El Sol: la idea de Bé, el coneixement perfecte que ho il·lumina tot. 9.- El retorn a la caverna: la funció del filòsof com a educador de la ciutat. De vegades s'identifica amb el paper del filòsof-rei. 10.- La mort del presoner retornat a la caverna: el destí socràtic de la filosofia. 5. ANTROPOLOGIA I PSICOLOGIA: TEORIA DE L'ÀNIMA. EL PROBLEMA DE L'ÀNIMA I EL CONEIXEMENT (Teoria de la anàmesi) Per Plató l'home és un compost de dos elements (cos i ànima).

El cos és una identitat purament sensible, ha estat format pel Demiürg que és un petit déu d'origen pitagòric. Segons els pitagòrics el Demiürg va crear el món sensible donant-li formes geomètriques. El Demiürg va crear el món amb matèria i per tant el va fer imperfecte, canviant, mutable,...etc. En canvi les ànimes no són matèria, sinó un principi espiritual, una força o un principi vital gràcies al qual els éssers es poden moure. En el diàleg " Alcibíades ", Plató ens diu: L'home és ànima i el cos és la seva presó.

És el tema del soma/sema (soma: cos / sema: presó) L'ànima no és matèria, a diferència del cos i per això ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre dels límits que li vol imposar el cos; tota vida humana considerada en allò que té de valuós consisteix en aquest esforç de superació dels límits que la matèria ens vol imposar... Com a tal l'ànima prové del món de les idees (no pas del cos) i per això aspira a posseir-les, a gaudir-ne. En Plató el coneixement és la funció de l'ànima. Tot coneixement digne d'aquest nom és sempre considerat com una espiritualització: constitueix un procés de millora (purificació) de l'ànima.

L'ànima humana espiritualitza l'enteniment, i en aquesta mesura és similar a la ment del déus i participa, doncs, de la naturalesa divina. En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una reminiscència ( anàmnesi ). Conèixer és reconèixer. La part més excel·lent de l'ànima aspira a la saviesa perfecta que és la característica bàsica dels déus. L'ànima prové del món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix; però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. Cal tenir sempre present que l'ànima no és matèria, ni pot ser entesa amb un pur criteri material.

L'ànima té una capacitat per arribar a conèixer les Idees però aquesta capacitat està com emboirada pel cos; quan l'ànima s'encarna oblida el món suprasensible, podríem dir que "dorm"; per això cal despertar-la a través de la pràctica de la virtut i del coneixement intel·lectual. L'ànima que coneix la Idea en realitat l'està re-coneixent. Per això hi ha diversos nivells en l'ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partença del coneixement i per elevar-nos fins l'intel·ligible necessitem l'esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l'ànima retrobar-se amb el nivell superior que li és propi (les Idees). PER QUÈ L'ÀNIMA ÉS IMMORTAL?

L'ànima existeix abans que el cos i continuarà existint un cop el cos hagi mort. Els arguments a favor de la immortalitat de l'ànima es troben en el diàleg Fedó , on Plató intenta de provar "científicament" aquesta opinió provinent de la mística òrfico-pitagòrica. Tres proves són avalades per la teoria de les Idees. 1.- Si tot coneixement és reminiscència de les Idees contemplades, se'n dedueix la preexistència de l'ànima, perquè és l'ànima qui contempla les idees abans de "caure en el món dels sentits". En el món hi ha realitats visibles i invisibles. Les primeres estan lligades al cos i les segones a l'ànima.

Tot el que és visible es corromp i mor; l'invisible és immutable i etern; per tant l'ànima serà immutable i eterna. 2.- L'home troba el coneixement dins la seva ànima, perquè es presenta en forma de record de les coses que hem après en vides anteriors. El coneixement que l'ànima té de les idees demostra que hi ha una familiaritat entre les unes i l'altra. Si les idees són eternes, també ho serà l'ànima. 3.- Els contraris no poden coexistir en una mateixa cosa. Si un cos és fred no pot ser calent. Un ésser viu perquè té ànima; si morís voldria dir que la idea de mort ha expulsat la idea de vida, és a dir, l'ànima. Les coses són com són perquè participen de les idees.

Però una cosa no pot participar de dues idees contradictòries. Si l'ànima participa de la idea de vida, no pot participar de la idea de mort. El destí final de l'ànima també és descrit en forma mítica. Les ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena a l'estat originari i seran eternament felices. Les que n'hagin fet un ús indigne, transmigraran de cos en cos, passant d'home a un animal cada vegada més inferior segons quines hagin estat les passions que l'han dominada. MITE DEL CARRO ALAT.

Per explicar el tema de l'ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat, que apareix al diàleg Fedre (245 e i ss.) Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible (al Topos hiperuranos, etimològicament: el món de sobre del cel) que és el de la perfecció, el de l'intel·ligible i que només pot ser conegut per l'enteniment. Allí les ànimes són felices contemplant les idees que també són eternes i perfectes... Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l'auriga cau en el món sensible.

L'auriga representa la part racional de l'ànima que la guia i la condueix a les Idees. El cavall blanc representa la part irascible , violenta... i el cavall negre la part concupiscible , sensual, de l'ànima, que és la més baixa, la que ens mena a realitzar accions dolentes. Plató creia que les ànimes són eternes i que s'encarnen en el cos com a càstig d'un pecat de sensualitat. El cavall negre ens arrossega i així com els déus tendeixen al cel i a la vida de l'esperit, els humans tendim a la carn i al cos. Però el nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables (opinions) sinó assolir l'esperit, arribar al saber i a la veritat.

Per a Plató la relació entre el cos i l'ànima és sempre purament accidental. Podíem comparar-la a la que tenen el cavall i el cavaller o el pilot i la nau. El pilot governa la nau però no és la nau. L'ànima governa el cos però no és del cos. Com a instrument de coneixement de les Idees, les ànimes són pures, eternes, immortals, indivisibles, espirituals i simples. Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees, per tant l'ànima es troba simplement presonera del cos que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d'un procés de purificació que és la dialèctica ascendent i que implica la millora moral.

LA TEORIA DE LES ÀNIMES, PORTA D'ENTRADA A LA POLÍTICA Possiblement el tema de l'ànima sigui d'origen pitagòric, però Plató el fa seu com un argument bàsic en la teoria de les Idees: l'ànima és sempre l'instrument del coneixement de les Idees per excel·lència. Quan Plató parla de l'ànima ho fa en un doble sentit: des del punt de vista de (1) la teoria del coneixement (gnoseologia) i des del punt de vista de (2) la teoria política. 1.- Plató considera l'ànima l'instrument de coneixement per excel·lència, perquè només l'ànima ens porta a les idees. Les idees no són matèria i no poden ser conegudes des de la matèria sensible, sinó des de l'intel·ligible.

2.- En la teoria política, si aconseguim que els humans tinguin cura de la seva ànima, Plató creu que aconseguirem també que siguin obedients a la llei. Mentre els sofistes eren materialistes -i per tant creien que un cop morts no hi ha cap diferència entre els humans-, Plató és un idealista. Creu que no morim del tot: una part que està en nosaltres sense "ser" estrictament nosaltres (l'ànima que està en el cos però no és del cos) perdura i és eterna. Contra l'immoralisme dels sofistes, la teoria de l'ànima serveix per argumentar a favor de la moral: hem de fer el bé perquè un cop morts, la nostra ànima serà jutjada segons la nostra capacitat per fer el Bé.

Qui practica el Bé serà, per així dir-ho, "retribuït" amb una vida eterna per a la seva ànima. Plató de vegades diu que l'home té un ànima amb tres funcions i de vegades diu que té tres ànimes diferents. En qualsevol cas l'ànima té un món propi que no és el de la matèria sinó el del esperit. Les ànimes en Plató són: · Ànima racional sensible: És l'ànima superior, l'ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó. Està situada al cap. · Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis. Està situada al pit. · Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors. Està situada al baix ventre.

Cadascuna d'aquestes ànimes té una virtut pròpia i per tant pertany a una classe social diferent. Una societat justa és la que conjumina el tipus d'ànima de cada individu amb la seva funció social política. Plató considera que 'harmonia de la societat no s'assoleix -a diferència del que creien els sofistes- quan tots els ciutadans tenen el mateix dret, sinó quan cadascú fa allò que deriva de la seva ànima; per això les ànimes superiors han de ser les dels governants. L'estructura d'una polis justa hauria de reflectir l'estructura de les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l'ànima (ésser profund de l'home) i la funció social coincideixen, aleshores l'home és just i la ciutat és feliç.

La kalipolis ha de funcionar amb tres tipus d'ànima que corresponen a tres classes socials: 1- L'ànima racional, o sensible: És l'ànima superior, l'ànima noble perquè coneix les Idees pures i perfectes. Aquesta és, sobretot, l'ànima dels filòsofs que han de governar la ciutat perquè per la seva feina estan avesats al coneixement de la idea de Bé. Estrictament aquesta ànima racional (o sensible) és l'única immortal perquè és l'única capaç de domesticar el cos o de dominar-lo d'una manera perfecta. 2- Ànima passional o irascible: És l'ànima dels soldats, dels defensors de la ciutat. 3 - Ànima sensual o concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.

Hi ha d'haver un pont entre ànima i política: El filòsof-rei és superior perquè la seva ànima racional ha dominat a les altres dues i li correspon el lloc més alt en l'escala social. Té l'ànima capaç de comprendre la política. El segon lloc és pels guardians, perquè l'ànima irascible ha dominat la sensualitat materialista, tot i que siguin agressius i violents. En tercer lloc la menor consideració correspon a l'ànima sensual perquè és un ànima marcada d'autodomini, és l'ànima dels obrers i els artesans, incapaços de copsar la complexitat de la política Per explicar aquesta teoria de les tres ànimes Plató utilitza de vegades el famós mite fenici dels tres homes.

Hi ha homes d'or (els superiors, els filòsofs-reis,..) hi ha homes d'argent que són els soldats, (guerrers).. i finalment hi ha homes de bronze que són els treballadors (obrers, artesans). 6.TEORIA POLÍTICA: EL FILÒSOF-REI En Plató la teoria del coneixement no es limita a explicar l'ontologia (del grec "to on": el ser) de la realitat, sinó que té una aplicació ètica i política. És perquè tenim una determinada mena d'ànima i un determinat coneixement de la realitat que podem viure en la polis i podem aspirar a la justícia. LA PROPOSTA PLATÒNICA DEL FILÒSOF-REI Al llarg de la seva vida Plató assisteix en la crisis de confiança de la ciutat en ella mateixa.

Plató no és un demòcrata; no creu en l'àgora com a lloc de debat, perquè una cosa és ser qui millor enraona o qui millor entabana els ciutadans i una altra de prou diferent és ser qui millor coneix les Idees. La democràcia per ell té una taca impossible de passar per alt (els demòcrates han matat Sòcrates, el més just dels homes). En definitiva: quina democràcia és aquesta que no deixa criticar i que mata a qui la vol fer més justa? Plató argumentarà, a més, que la democràcia és un règim degenerat, degradat, perquè allà on mana tothom no mana ningú.

D'aquí que els filòsofs -que tendeixen a ser purament especulatius- ha de passar a l'acció i fer una política ètica: això està al nucli del que pretén el filòsof-rei. Plató busca una alternativa a la crisi de la polis. La seva proposta consisteix en regir les ciutats encarregant el govern no pas al més popular sinó al més savi: el filòsof-rei. El filòsof-rei és la unió del saber més el poder. Només qui coneix la idea de Bé pot practicar-la, promulgant bones lleis i establint la justícia. El filòsof ha dedicat tota la seva vida a la idea de Bé, per tant ha de governar.

Igual com navegar o curar les malalties no està a l'abast de tothom sinó només dels qui han estudiat per fer-ho, el mateix succeeix amb el filòsof-rei. L'altre element de la seva teoria política és la teoria de l'ànima. Cal que hi hagi una harmonia entre la forma de ser profunda de l'home (la seva ànima) i la seva actuació política. En el filòsof-rei es produeix una síntesi de dos elements centrals en Plató: l'autoritarisme i l'intel·lectualisme. En la ciutat justa l'autoritat ha d'estar en mans del més ric, del més popular ni del més violent, sinó del qui millor coneix. Qui millor reflexiona i coneix ha de ser també qui governi guiat per les Idees.

EL TOTALITARISME DE PLATÓ Tota la filosofia política de Plató està condicionada per la percepció que tenia sobre la crisi de la polis . La ciutat li sembla injusta perquè el saber i el poder no estan unificats. L'alternativa de Plató és un govern autoritari dels savis, guiat pel filòsof rei. En l'Estat autoritari cal procurar que tothom sigui igual, que no hi hagi ni rics ni pobres, perquè tots dos extrems són igualment dolents per al bé comú. Però, a més, cal que siguin només els magistrats i el filòsof rei el únics que prenguin decisions polítiques perquè són els únics tècnics, coneixedors de l'Estat.

El filòsof-rei ha dedicat un llarg període al coneixement (només es pot ser filòsof-rei a partir dels 50 anys) i per això sap realment què és el Bé. Les altres classes socials s'han de limitar a obeir. La raó fonamental que a parer de Plató justifica l'absolutisme és procurar que hi hagi un Estat de tots i no només d'uns quants. Si governa un partit, ho farà d'acord amb el que demanen els seus partidaris i marginarà la resta de la població. Per això Plató creu que ha de governar el savi, que està al marge de bàndols i partits i que pot veure les coses sense apassionament perquè ha esmerçat la seva vida a l'estudi de la idea de Bé (Justícia) i a la millora de la seva ànima.

El totalitarisme platònic comporta que els magistrats tenen dret, en funció de la seva saviesa, a decidir absolutament sobre tot el poble, sense demanar mai l'opinió de les altres classes. Així, per exemple els magistrats poden: Decidir a quina classe social pertany cada infant. Decidir quin treball han de fer els membres de les altres classes. Decidir el nombre de matrimonis. Decidir sobre l'educació de totes les altres classes socials De totes aquestes tasques, la més important és l'educació universal i en mans de l'Estat a través de la qual els membres de les altres classes socials han d'acabar trobant natural , un sistema que és del tot artificiós.

Només un Estat en què, a través de l'educació, des de la primera infància s'hagi inculcat a tothom l'obediència als magistrats podria enfrontar-se segons Plató amb més possibilitats d'èxit a la decadència política. Plató creu que l'educació ha de ser col·lectiva. La forma d'educar la societat en la justícia és mitjançant l'exercici de la llei que es funda en l'interès comú Plató creu que la filosofia ha de tenir un sentit pràctic, social. No vivim sols i, per tant, la filosofia ha de posar d'acord el coneixement correcte (el coneixement de les Idees) amb la bona pràctica social del Bé en tant que idea.

Una altra crítica que s'ha fet sovint a Plató és la de dir que ell era un reaccionari (conservador radical). Això també s'hauria de matisar. És cert que fou un ciutadà de família tradicionalista i un conservador; però Plató no vol recuperar un passat mític impossible, ni els privilegis d'una casta privilegiada. És cert que en un diàleg de vellesa (Críties) parla de l'Atlàntida i diu que aquest època mítica va ser una època feliç però ell no pretén retornar a aquella època, sap que no pot tornar a L'Edat d'Or. EDAT D'OR / EDAT DELS HOMES - CIUTAT DELS PORCS / CIUTAT DELS HOMES A la República, Plató distingeix dues grans èpoques en la història humana: l'Edat d'Or i l'Edat dels Homes.

L'Edat d'Or fou un període mític en què els homes eren governats directament pels déus però aquesta edat d'Or es va acabar. Els homes eren feliços fins que un dia els déus els van abandonar i els homes es van quedar sols . Ara per ara vivim en L'Edat dels homes que ja no és una època de felicitat absoluta però en canvi els humans són lliures, poden escollir el que fan. Plató no vol tornar a L'Edat d'Or, sap que és impossible. L'alternativa política que Plató presenta a La República és per a L'Edat dels Homes, per la ciutat humana. També a La República , Plató distingeix entre dos models d'organització de convivència en L'Edat dels Homes: 1.La ciutat dels porcs. 2.La ciutat dels homes.

La ciutat dels Porcs va fracassar. Era una societat antiga i depassada d'individualisme radical. No hi havia col·laboració en el treball. Cada home s'ho havia de fer tot pel seu propi compte, com si fos un àtom lliure i no un ciutadà que col·labora en el marc de la lleis amb altres ciutadans. Era una economia de subsistència i la vida era precària (limitada). Aquest model social ha estat superat per la Ciutat dels Homes , la ciutat dels homes té un nivell de vida i de consum més alt perquè hi ha divisió del treball i relacions de col·laboració i d'intercanvi. La ciutat dels homes té qualitat de vida. El que pretén Plató és solucionar la crisi d'aquesta ciutat dels homes.

Plató sap que la política pertany al món sensible i, per tant, la seva decadència a llarg termini és inevitable perquè tot el que està en el món sensible és imperfecte i mutable. La República és l'intent d'evitar al màxim aquesta decadència de la polis. L'EDUCACIÓ DEL FILÒSOF-REI. En la República l'educació és per a tothom, sense diferències de sexe, ni d'origen social. Però no és la mateixa educació per a tothom.

L'educació és paternalista (són els magistrats els qui decideixen que cal ensenyar), estatista (només l'estat té el monopoli de l'educació) i sense cap paper dels pares (Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills - República , final llibre VII). De totes les educacions la més especial i important és la del filòsof rei (que s'explica al llibre VII). De fet, el filòsof rei és educat fins als vint anys igual que el guardià. Ha de fer gimnàstica, música i poesia. Posteriorment durant deu anys hi haurà una selecció: aprendrà aritmètica, càlcul, geometria i astronomia.

Als trenta anys ja seran aptes per aprendre la dialèctica i finalment a cinquanta anys podrà ser filòsof rei. Plató admet, fins i tot, que el filòsof rei pot mentir perquè ho fa amb bona intenció, per a governar millor la ciutat. Cal destacar, en resum, que el filòsof rei (saber+poder) és un governant que coneix el que és bo perquè ha dedicat la seva vida a l'estudi del Bé i , en conseqüència, és qui el pot portar a la pràctica. 7.ELS RÈGIMS POLÍTICS EN PLATÓ Segons Plató hi ha cinc tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del més perfecte (el qui millor expressa la idea de Bé), que és l'aristocràcia, fins els més imperfectes que són la democràcia i la tirania.

ARISTOCRÀCIA TIMOCRÀCIA OLIGARQUIA DEMOCRÀCIA (-) TIRANIA (-) Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l'ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei , perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de Bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica. Aquest govern entra en crisi per error dels magistrats quan analitzen l'ànima dels infants. Aleshores apareix la Timocràcia (en grec timos =valor). És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent.

Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia. Oligarquia ( En grec oligos =pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès.

És un règim d'opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i li fa una sèrie de crítiques: 1.- Quan governa tothom és com si no governés ningú, no hi ha ordre. 2.- En la democràcia no governa el millor sinó el més popular, és el regne dels sofistes, de les pures opinions i no del saber. De la mateixa manera que la nau no l'ha de governar el més popular sinó un capità expert, l'Estat ha de ser també governat pel millor coneixedor 3.- En la democràcia tothom té el mateix dret, el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per ignorants.

Del simple fet d'haver estat votat no se segueix que algú tingui la capacitat real per tal d'exercir un càrrec. 4.- La democràcia provoca una situació de desordre com a conseqüència de la qual es produeix un cop d'Estat i apareix la Tirania o dictadura. La tirania o dictadura és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania el governant no té cap coneixement virtut ni hi ha cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà. Plató creu que els règims polítics se succeeixen els uns als altres d'una manera cíclica de manera que la seva època era de decadència absoluta i calia preparar altre cop l'arribada del filòsof-rei.

Plató planteja el tema de la decadència dels règims polítics d'una manera original. Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció interna: primer un règim…