Filosofia Moderna i Contemporània: Plató, Descartes, Hume, Kant, Mill, Nietzsche

I 90 flashcards i 60 preguntes més al document.

Text del document

PLATÓ Plató conserva de Sòcrates La idea de que la filosofía consisteix en la recerca de la veritat La filosofia és una activitat dinàmica que neix de la interacció (les obres de plató son transcripicions de diàlegs entre personatges) Idees que agafa dels Pitagòrics És possible un coneixement sòlid (exemple: les matemàtiques) La idea de la immortlitat i la transmigració de l'ànima (quan mors la teva ànima es reencarna). La concepció comunitaria de l'activitat filosòfica L'explicació del mon sensible a partir d'idees. Els pitagorics expliquen el mon sensible a partir d'idees matemàtiques.

METAFÍSICA DE PLATÓ La teoria de les idees: Plató constata que quan observem el mon, el que veiem és el mon d'Heràclit (un mon que canvia), però quan observo amb els ulls de la ment, conec les idees, els models, les formes, les essències de les coses: el que tenen en comú tots els objectes d'un mateix tipus. (Quan diu ulls de la ment és refereix a la raó). Plató diu que amb els ulls dels sentits pot veure una cara bonica, i amb els ulls de la ment pot veure més enllà, pot veure la bellesa. Plató afirma l'existència d'unes entitats immaterials, absolutes, perfectes, universals i independents del món físic. Amb això està definint les idees.

Per a ell, els objectes i els fenòmens canvien, però les idees no. Per Plató hi ha dos mons i l'autèntica realitat està en el mon de les idees: 1. Mon de les idees contingut idees / Mon intel.ligible com ho coneixem? raó 2. Mon material contingut materia / Mon sensible com ho coneixem? sentits LES IDEES 1. Des d'un punt de vista lògic, són conceptes generals (idea de formatge, taula, rosa… ) 2. Des d'un punt de vista ontològic, les idees existeixen (idea de la taula perfecte) El món material és una còpia de les idees exemplars i per tant en el mon material les coses son copies imperfectes del món de les idees.

Les idees estan jerarquitzades i, per tant, no totes son igual d'importants JERARQUIA DE LES IDEES EN EL MÓN DE LES IDEES 1. Idea de bé / bellesa aquesta dona sentit a totes les altres, és la idea suprema 2. Idea de justícia / valentia 3. Idees matemàtiques 4. Idees de les coses TIPUS DE RELACIÓ ENTRE LES IDEES I LES COSES MATERIALS 1. Imitació: material que imita la idea exemplar de circumferència perfecte 2. Participació: material que té unes característiques semblants de la idea de circumferència TIMEU MITE DEL DEMIÜRG Ens parla de l'origen dels temps, en el moment en que es va crear el mon sensible.

A l'origen hi havia tres ingredients: primer el mon de les idees, segon el demiürg (semidéu) i en tercer lloc una massa caòtica, sense forma, imperfecte i amb tendència al canvi. El Demiürg treballa com un escultor donant forma a aquesta massa informe, la forma que li dona es basa en el món de les idees. Per tant el mon sensible és una copia imperfecte, del mon de les idees. El Demiürg ha transformat els caos en cosmos, seguint el model de les idees.El Demiürg, a part d'estructura, incorpora una teleologia (finalitat). Aquesta finalitat és que el mon material s'assembli al món de les idees i per tant aspirar a la perfecció, apropar-se al bé.

La dialèctica serà el procés per al qual ens aproximem cap al bé. TEORIA DEL CONEIXEMENT El mite de la caverna és una al·legoria (metàfora) de la teoria de les idees, i al mateix temps un retrat antropològic. En aquesta història apareix el dolorós camí cap al coneixement, la situació inicial de l'home, representat per un home encadenat que només coneix aparences, el mon material representat per l'interior de la caverna, el procés de sortida, és a dir del coneixement, el mon exterior representant el mon de les idees, el sol que il.lumina i representa la idea de bé. Per Plató el coneixement significa apropar-se al món de les idees.

Hi ha una gran divisió entre les coses que tenen correspondència en el món sensible i les coses que tenen correspondència en el món de les idees. METÀFORA DEL SEGMENT Dins del món sensible, hi ha una separació entre: imatges (a través de la imaginació) i coses animals (a través de la creença/fe). Dins del món de les idees hi ha: idees matemàtiques (raó discursiva) i les idees superiors (raó intuïtiva). Dels coneixements del mon sensible obtenim una doxa (opinió), dels coneixements del mon de les idees obtenim l'episteme (l'autèntic coneixement).

Raó discursiva: Raó que discorre, que va avançant amb arguments, que té passos i es van trobant resultats Raó Intuïtiva: Instantanea, pura intuïció (el bé es coneixeria de manera intuitiva) Plató diu que trobem a l'ànima, empremtes (records) del món de les idees. Això ho explica amb un concepte bàsic de la seva teoria: la Reminiscència (record).

En un dels seus famosos diàlegs anomenat Menó diu: "No hi ha coneixement, si no, reminiscència, és a dir que conèixer és recordar, si no fos així, jo no podria reconèixer un objecte com a imperfecte (ja que quan veig una cosa imperfecte és perquè l'estic comparant amb l'idea d'aquell objecte perfecte, i aquesta idea perfecte només prové del mon de les idees). Així doncs tenim idees innates, és a dir que naixem amb idees, no les hem adquirit amb l'experiència. El principi d'identitat és un exemple per justificar que tenim idees innates. Un exemple n'és una història que s'explica en el menor, en la qual un esclau analfabet, resol un problema matemàtic a través d'errors i passos.

Aquest problema planteja com s'hauria de fer per aconseguir el doble d'un quadrat. ANTROPOLOGIA Plató defineix el dualisme; mon de les idees (ànima) i el mon sensible (cos). La teoría de l'anima de Plato s'inspira en les teories Anaxímenes i Pitàgores. Plató ens diu que l'ànima té 3 virtuts, que identifica metafòricament, amb les tres parts de l'ànima. Saviesa Fortalesa Temprança Si hi ha equilibri entre aquestes tres virtuts, l'ànima és justa. L'ànima es troba unida, accidentalment, al cos. Aquesta unió és pura casualitat, l'ànima és independent del cos. El cos és l'aprensor de l'ànima. L'ànima es presentarà davant de déu i aquest escollirà si vas al cel o a l'infern.

El dualisme i l'origen de l'ànima, fa possible el coneixement de les idees. Per explicar-nos com veu l'ànima, ens explica el mite del carro alat. En aquest mite, representa l'ànima, en la imatge d'un carro conduït per una auriga (conductor) i tirat per dos cavalls; un cavall blanc i un negre. L'auriga representa la part racional de l'ànima. El cavall blanc representa les tendències positives, passions nobles, el coratge, la bondat, la valentia, és la part irascible de l'ànima i resideix en el pit. El cavall negre representa les tendències negatives, l'egoisme, l'instint possessiu, és la part concupiscible de l'ànima i resideix en el ventre. Aquest carro està passejant pel mon de les idees.

L'auriga ha de equilibrar els cavalls, si aquesta és incapaç de fer-ho el carro tomba, es trenquen les ales i cau empresonada al món sensible. A partir d'aquest moment, l'anima desitja tornar al seu món, el de les idees, recuperar les ales i tornar a tenir allò que havia tingut. Aquest desig de tornar al món de les idees, és el que Plató relaciona amb l'amor. Això ho desenvolupa a un llibre que es diu El Banquet. Es diu que l'ètica de Plató és Eudemonista, és a dir, que l'objectiu de determinar el que està bé i el que no, és arribar a la felicitat. Plató diu que la vertadera felicitat està en el mon de les idees.

POLÍTICA Plató ens explica la seva teoria de la societat ideal, amb un llibre que es diu Politea. Deia que la idea de societat ideal ha de ser la referent de les societats, com és s'assembli a la idea perfecte, millor és una societat. La Republica és un del llibres més famosos de Plató. Primer estableix que l'home necessita la societat, i perquè la societat funcioni, convé que hi hagi 3 classes socials que ell associa en diferents funcions imprescindibles ala societat. Per a determinar la classe es mira la diferent naturalesa de cada individu. Segons Plató, els homes no son iguals per naturalesa i ni en quant a la capacitat intel.lectual.

Treballadors ferro temperança Guardians i militars plata fortalesa Governants or saviesa Segons Plató, una societat serà justa si cadascú fa el que li pertoca, d'acord amb la pròpia naturalesa. Plató ens explica en el mite dels metalls, una metàfora que ens mostra les diferents naturaleses dels homes. Aquest ens diu que els homes d'or dominen una part de l'ànima; la saviesa. Els homes de plata la fortalesa i els homes de ferro la temperança. A partir d'això va estudiar a que convenia que estudiessin cada un. L'educació per Plató, ha de ser un procés de selecció, per tal de descobrir, quina és la naturalesa de cadascú i seleccionar els millors per a cada funció.

El primer que fa l'educació és descobrir quins valen la pena d'educar i quins no. Els que passen aquest filtre, se'ls ensenya música, cants, gimnàstica, lectura ( coses que disciplinen el cos, la ment, la comunicació… ). Els més aptes passen el segon filtre, en el qual s'ensenya astronomia i matemàtiques. Els que queden al final de procés educatiu, se'ls entrena en la dialèctica (l'ús de l'argumentació per tal d'arribar a les veritats i així acostar-nos al món de les idees). Aquests que arribin al final seran els savis filòsofs i governants.

Aquests tindran una vida absolutament controlada, no podran tenir propietat privada, tindran vida comunitària, se'ls concertaran els matrimonis, i tot això per a garantir honestedat i evitar la corrupció. El model d'estat que defensa Plató és l'aristocràcia, que per ell, és el govern dels millors, aquells que han estudiat i nascut per a governar.

Ell diu que hi ha degeneracions de models d'estat i que s'han d'evitar: Timocràcia: govern dels militars, el seu defecte és que aquests gent és ambiciosa i per tant tindran un impuls que no ha de tenir un governant Oligarquia: govern dels adinerats, el seu defecte és la cobdícia Democràcia: govern del poble, el seu defecte és la igualtat, per a ell és un inconvenient ja que per naturalesa els homes no són iguals Tirania: govern d'un líder poderós, el seu defecte és que si un tirà acumula tot el poder, acabarà oprimint a la resta de la població RENÉ DESCARTES EL MÉTODE El problema fonamental que tracta Descartes en filosofia és la fonamentació del coneixement.

Descartes observa que en la seva època, totes les ciències estan evolucionant a un gran ritme, i en canvi la filosofia segueix amb les discussions medievals. Es pregunta perquè això està passant, si la ment del científic i el filòsof és la mateixa. Va concloure que la ciencia havia trobat un mètode que permetia avançar amb el coneixement. Proposa adaptar el mètode dels geòmetres a la filosofía, perque ell deia que la matemática és la ciència que posa ordre al caos de dades de l'experiència. Quan publica "el discurs del mètode" estableix un mètode, una serie de normes, un protocol que haurem de seguir per a seguir obtenint coneixement (filosòfic) PASSOS DEL MÈTODE 1.

EVIDÈNCIA identificar les idees clares i distintes, i només acceptar allò evident, el que se'ns presenta de forma clara i distinta . 2. ANÀLISI consisteix en dividir les dificultats del problema en tantes parts com sigui possible 3. SÍNTESI/DEDUCCIÓ Ordenar el pensament d'acord amb un ordre lògic, des dels objectes més simples, cap als objectes més complexos 4. ENUMERACIÓ Recompte i revisió per a no deixar-se res BUSCAR LA PRIMERA VERITAT "Les meditacions metafísiques", la seva obra, és una investigació sobre com trobar les primeres veritats per a desenvolupar el mètode.

Per a trobar la primera veritat utilitza un protocol que consisteix a qüestionar absolutament tots els coneixements adquirits, i anar a la recerca d'alguna veritat indubtable. Per a fer-ho utilitza un dubte universal (perquè vol dubtar de tot) i metòdic (perquè és un mètode), aquest dubte no és escèptic, sinó provisional i utilitari (no és escèptic com els Sofistes, sinó que dubta de tot com a eina per a arribar a una veritat absoluta). Desglosa el dubte en quatre fons de dubte (motius per dubtar dels nostres coneixements) 1. Els sentits porten a l'error, perquè en algun moment ens han enganyat. Decideix de dubtar de les dades sensorials. Decideix dubtar totalment i no fer cas als sentits. 2.

Decideix no fer cas al raonament (raó discursiva, que discorre, que segueix uns passos, concepte de Plató), perquè també en algun cas l'han portat a un error. 3. La dificultat de distingir el somni de la vigilia, el porta a dubtar de si estem somiant o no. 4. Hipòtesi del geni maligne: Descartes suggereix que potser hem estat creats per un Déu que ens obliga a enganyar-nos sistemàticament, que ha disposat la nostra naturalesa de tal manera que creiem estar a la veritat quan realment estem en l'error.

PRIMERA VERITAT ABSOLUTA Cogito Ergo Sum Penso, per tant existeixo El que és cert i ningú pot dubtar, és que estic dubtant, i si dubto vol dir que penso, (potser el que penso està malament, però estic pensant). Si penso puc asegurar que existeix alguna cosa que pensa, i això és una veritat absoluta. L'existència d'un ésser pensant, no es pot posar en dubte. Aquesta veritat és una intuició clara i distinta, que compleix una doble funció. Funcions 1. Asegura l'existència d'un jo pensant diferenciat del cos. (Podem estar segurs que pensem amb el jo pensant, pero el cos no sabem si existeix, i per tant son coses diferents) 2.

És un principi modèlic, una evidència clara i distinta de com han de ser les veritats DEFINICIONS Una idea distinta és una idea que no es pot confondre amb una altra. Una idea clara es defineix com un coneixement present i manifest a un esperit atent. Extens: que ocupa lloc ONTOLOGIA DESCARTES TRES SUBSTÀNCIES Definició de substància per Descartes: Realitat que existeix de tal manera que no en necessita cap altre per existir/que existeix de manera independent. En aquest punt, per Descartes només existeix una substància anomenada Res Cogitans = Jo pensant, ho afirma perquè diu que no podem dubtar de la nostra pròpia subjectivitat.

Com podem sortir de la nostra pròpia subjectivitat/pensament/jo pensant? Estudia el contingut del seu pensament per a resoldre aquest dubte. Aquesta subjectivitat de la que parlàvem esta constituida de pensaments, idees i representacions. Estudia quin tipus d'idees tenim al cap, tant si són certes o no, a més no tenim cap garantia de que corresponguin a alguna idea del món exterior. TIPUS DE IDEES 1. Idees adventícies/adquirides: Provenen de l'experiència sensible 2. Idees factícies/artificials: Les inventem nosaltres mateixos 3. Idees innates/naturals: Emergeixen de la pròpia capacitat de pensar, la ment no les pot modificar, i simplement ha d'acceptar que les té.

Exemples: idea de nombre, causa, substància, déu… Sobre la idea de déu: El jo pensant no és perfecte, però en canvi posseeix/coneix la idea de perfecció. Si som conscients de la nostra imperfecció, és perquè ens comparem amb la idea de perfecció (que és la idea de déu). Amb això afirma que coneixem la idea de déu, però aquesta idea no pot provenir de nosaltres mateixos. Aquesta realitat no pot haver estat generada per nosaltres que som imperfectes. Per tant fora de la meva ment hi ha alguna cosa, hi ha una realitat extramental (està anant més enllà de la subjectivitat).

En aquest argument que acabem de dir, hi afegeix l'argument ontològic de Sant Anselm (recordar l'argument ontològic de sant anselm, ja que és el que utilitza) Una idea és inseparable de les seves propietats, i l'essència de déu és inseparable de la seva existència. Amb tot això ha descobert que apart del Res Cogitans existeix una segona substància: la Res Infinita Segueix pensant i s'adona que el Jo pensant té una idea clara i distinta; D'una banda de que existeix un jo pensant que no és extens (no ocupa lloc), no ho podem dubtar. Però també diu que tenim una idea clara i distinta, de que tenim un món extens no pensant (món material).

D'això raona el següent: déu, que és perfecte, veraç i bondadós, no permetrà que m'enganyi a mi mateix quan faig un ús adequat de la raó. La bondat de déu garanteix que la inclinació natural que tenim a creure que existeixen les coses extenses no és enganyadora.

Per tant, déu permetrà finalment, l'utilització dels sentits, si estan subordinats a la raó, i per tant, la bondat de déu és la garantia de que existeix una tercera realitat: Res extensa (món material) CONCLUSIÓ DE LA VISIÓ DEL MÓN DE DESCARTES: Existeixen 3 realitats/substàncies Res cogitans: És l'ànima, una substància imperfecte i no extensa (no ocupa lloc) Res infinita: Déu és una substància perfecte, amb raó perfecte i infinita Res extensa: Matèria no pensant i extensa (ocupa lloc) Descartes veu un problema: si l'ànima és una substància i el cos és una altra substància, com es comuniquen aquestes dues?

No sap respondre adequadament a aquesta pregunta, i així s'inventa que hi ha una glàndula pineal (part del cervell) on es conecta cos i ànima. DAVID HUME TEORIA DEL CONEIXEMENT DE HUME La seva teoria del coneixement parteix d'una investigació psicològica de la naturalesa humana, per tal d'investigar el coneixement amb l'objectiu d'establir coneixements segurs. Tesis de hume: 1. Els continguts mentals tenen origen amb percepcions que provenen de l'experiència 2. No existeixen les idees innates 3.

No dóna per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món (no dona per fet que el que veiem existeix) Classificació dels continguts mentals: Segons la intensitat: Impressions senscaions intenses i nítides exemple Hume: sensació de fred Idees copies difuses (s'elabora amb la memòria) de les impressions: el record de que vas tenir fred Segons l'origen: Sensació provenen dels sentits externs: l'olor d'un pastís Percepció provenen d'estats mentals: satisfacció que provoca estudiar un examen Segons la composició: Simples no es poden separar/dividir: el gust d'una taronja, tacte del vellut Complexes es poden descompondre/dividir en simples: percepció d'una taronja (conjunt d'idees simples sobre la taronja) Tota idea simple prové (de manera directa o indirecta) d'una impressió simple, ara bé, les idees complexes són còpies d'impressions complexes?

Posa 2 exemples: la idea de poma és una còpia de la impressió complexa de poma Resposta: Sí la idea d'un gripau que pot parlar, no és còpia d'una impressió complexa Resposta: No, en aquest cas la combinació i unió fantasiosa que fa la imaginació de les impressions simples La imaginació és una facultat que combina impressions simples i forma idees complexes, moltes vegades seguint lleis i regularitats.

Per exemple quan veiem fum, esperem que hi hagi foc (de vegades per entendre el món, associem idees/percepcions seguint alguns criteris/lleis) Hume estudia les lleis d'associació d'idees La llei de la semblança: idees que s'assemblen les associem La llei de la contigüitat de l'espai i el temps: sempre van junts espai i temps La relació de causa i efecte: successos que s'acostumen a succeir (un després de l'altre…) fan que l'enteniment crei una expectativa de futur. Per exemple: un cert tipus de núvols molt foscos i humits ens fa esperar una pluja Amb totes les idees que tenim, construim judicis (judici: afirmació).

Tipus de judicis Relacions d'idees: Universals i necessàries, la seva negació és lògicament absurda. Exemples: tots els solters són no casats, els angles interiors d'un triangle sumen 180 graus. (Veritats de raó per Leibniz) Qüestions de fet: Continguts contingents, i en tot cas, probables. Exemple: els núvols porten pluja. (Veritats de fet per Leibniz) IDEA DE CAUSALITAT: nosaltres atribuïm la relació de causa i efecte als esdeveniments, doncs Hume vol examinar la legitimitat d'aquesta relació. (Recordem que tota idea o creença ha de ser còpia directa o indirecte d'una impressió, i sinó/en cas contrari, l'hem de rebutjar).

Quan fem afirmacions del tipus "el foc escalfa l'aigua", establim una relació/connexió necessària. Però Hume, no troba cap impressió que correspongui a la necessitat, per tant, la idea de necessitat és fruit de la imaginació, però això sí, és útil per viure. Ara bé, hem de recordar que un costum només ens pot proporcionar creences, i no pas coneixements. La ciència es basa en la causalitat, per tant Hume diu que la ciència consisteix en un conjunt de creences que no són universals ni necessàries, sinó, en tot cas probables.

CRÍTICA A LA METAFÍSICA Hume parteix del principi empirista que el porta a rebutjar la metafísica, per què diu "la metafísica no és ni un conjunts de relacions d'idees, ni qüestions de fet", per tant són judicis que no interessen. Critiques de Hume per a exemplificar-ho: 1. Crítica a la idea de substància extensa (matèria per Descartes): Locke diu que aquesta és inaccessible, no hi podriem arribar mai. Berkley diria que no existeix la matèria Hume deia que tenim la idea de suport de les impressions, però no hi ha cap impressió de la que provingui, i per tant, és una il.lusió i un invent de la imaginació, però la substància extensa és una creença útil.

No pot provenir de cap impressió perquè cap impressió no té la continuïtat que atribuïm a la substància extensa. Això és un motiu per dir que no pot provenir d'una impressió. 2. Crítica a la idea de substància infinita: Hume es pregunta de quina impressió podria provenir la idea de substància infinita, diu que de cap, perquè les impressions són puntuals i concretes, no poden ser infinites les impressions. Reconeix que la creença en aquesta idea és natural i necessària per a l'home. 3.

Crítica a la idea de substància pensant: Hume diu que no prové de cap impressió, perquè la idea de "Jo", és estable i idèntica (sempre m'identifico com a jo mateix), les impressions no són així, sempre són puntuals i concretes, per tant és una creença fruit de la imaginació. ÈTICA KANTIANA Crítica a la raó pràctica: Estudiarà preguntes com: Què he de fer? Què puc esperar si faig el que he de fer? L'ètica material Primer fa un estudi de les ètiques tradicionals (les que hi ha abans d'ell) ètiques materials. Aquestes ètiques es concreten en llistes de normes, en imperatius.

Les ètiques materials tenen dos inconvenients: a) Que són empíriques: el seu contingut prové de l'experiència, permeten o prohibeixen conductes d'acord amb un objectiu. Es basen en imperatius hipotètics (si fas això et donaré tal). b) Són heterònomes: es troben determinades per principis que no provenen de la raó mateixa. Aquestes ètiques (materials) són inacceptables perquè una autèntica ètica ha de ser tot el contrari, ha de ser universal i autònoma. L'ètica formal L'ètica que sí que compleix aquestes característiques és ètica formal/racional (contrària a la material). Són sense contingut. No et diuen que has de fer sinó com ho has de fer.

Es basen en un imperatiu categòric, aquest no té condicions ni excepcions. I compleix el principi d'universalitat, que és la forma que ha de tenir per ser una veritable norma moral. Kant afegeix que l'ésser humà s'ha de considerar sempre com a una finalitat en ell mateix i no com un mitjà. Això vol dir que hem d'actuar de forma desinteressada (sense interès), amb una única motivació l'amor al deure. "El deure pel deure" (fem les coses simplement perquè les hem de fer). En aquesta ètica totes les accions han de seguir una llei universal, sense excepcions.

Exemple: un senyor roba un aliment d'un supermercat perquè no té menjar i ha d'alimentar la seva família, l'ètica Kantiana diria que no està bé, ja que robar en cap cas està bé. Els postulats de la raó pràctica: Només si els que ens guia/motiva és la voluntat de complir el deure podem dir que som morals. Això pressuposa capacitat d'elecció, és a dir podem escollir, per tant, la moral no existeix sense la capacitat d'elecció. Recordem: la llibertat humana era inaccessible a la raó teòrica, de manera que ens trobem que realitat, llibertat humana, ànima, món i déu són imprescindibles per poder parlar de moral però no demostrables científicament.

Són postulats de la raó pràctica, són axiomes (si no els acceptem no hi ha moral) Finalment per respondre la pregunta, que puc esperar si faig el que he de fer? La immortalitat de l'ànima i l'existència de déu són la garantia que virtut i felicitat s'acabaran identificant (és a dir l'ànima virtuosa serà feliç). Però aquesta felicitat no ha de ser l'objectiu, és simplement una conseqüència de l'ànima virtuosa. John Stuart Mill Representa la culminació de l'utilitarisme. Va gaudir d'una educació exquisida en tots els camps (ciència, art...). A 15 anys ja havia llegit les obres de Bentham, a qui dedica els seus primers llibres.

I descobreix que la seva finalitat de la seva vida és millorar la societat del seu temps. Defens que no només calen lleis que garanteixen la llibertat i la igualtat sinó també la felicitat. I com arribarem a una vida feliç? Amb el cultiu de l'art i el desenvolupament d'una fina sensibilitat envers la bellesa i els sentiments humans. Hem de convertir la nostra vida en una obra d'art. Adopta una perspectiva molt humana, que fa impossible interpretar el principi d'utilitarisme o de felicitat de manera que sigui legítim sacrificar innocents en nom del bé comú. Lògica: Per fomentar l'utilitarisme com a ciència moral hem d'estudiar les bases epistemològiques de les ciències.

La lògica és la teoria de la demostració i és la base de tota ciència, però no proporciona coneixement, té un caràcter instrumental. El coneixement es basa en l'experiència (assumeix l'empirisme), diu que no hi ha idees innates. Fins i tot les definicions i les proposicions matemàtiques s'obtenen per generalització. En realitat tota inferència (a partir d'un enunciat treure un altre) és de particular a particular, tot anunciat general té el seu origen en la inducció. Inducció: coneixes uns casos particulars i d'aquí en treus una llei general. No és segura, depèn dels casos que coneguis. La ciència experimental es basa sempre en la inducció, per això no és mai definitiva.

No hi ha veritats necessàries sinó hipotètiques, els principis lògics inclosos exemple: el principi de la contradicció (no pots tenir en una tesi la seva antítesi) també l'hem tret de l'experiència. *Els empiristes deien que això no provenia de l'experiència, però no contradiu que hi hagués idees innates. Ja que quan es refereixen a idees innates volen dir coneixements, i això no són coneixements són regles. Per tant, Mill diu que fins i tot els principis lògics provenen de l'experiència. La inducció es fonamenta en regularitats, és el que anomena principi d'uniformitat que es basa en la llei de la causalitat, en definitiva tot el coneixement humà és hipotètic.

Per garantir la inducció el que proposa és seguir el mètode científic de Francis Bacon La ciència moral El criteri per elaborar normes de conducta serà el principi d'utilitat o el principi de la màxima felicitat. No defensa un utilitarisme de l'acte, sinó un utilitarisme de la norma. Tot i que a vegades per raons utilitàries ha de ser possible assumir una excepció Ex: dir la veritat o ser solidari són bones regles perquè no voldríem una societat que assumís el contrari, ara bé, podríem mentir algú que es disposa a fer algun mal, per evitar-ho.

No tots els plaers (contrari de dolor) són del mateix tipus, alguns són qualitativament superiors, i justament es valoren com a preferibles els que s'associen a les facultats que més ens defineixen com a humans. Política i estat L'estat mitjançant sancions externes ha d'implantar normes que afavoreixin a la màxima felicitat possible. Però abans de res (per damunt de tot) ha de respectar la llibertat de l'individu.

Principi d'indemnitat / principi del dany: "L'única finalitat per la qual el poder pot, en ple dret, ser exercit sobre un membre d'una comunitat civilitzada contra la seva voluntat és evitar que perjudiqui els altres." L'estat ha de garantir que cadascú pugui buscar el seu bé sense que ningú li ho impedeixi, i que ell tampoc pugui impedir la felicitat dels altres. Denuncia les suposades necessitats de l'existència social que comporten injustícia o tirania (es refereix a dinàmiques que suposadament són necessàries perquè la societat funcioni, però que en el fons són injustícies). Exemples: - Dona /home ell diu que la dona ha de tenir els mateixos drets que l'home.

- Pares /fills també diu que els pares no poden tenir poder il·limitat sobre els fills. - Esclaus/homes lliures La relació entre esclaus i els homes lliures. - Nobles/serfs, patricis /plebeus o qualsevol discriminació basada en la raça o la religió. Nietzsche El seu pensament no és una doctrina acabada, sinó un conjunt de teories que l'autor va revisar sovint i que han suggerit diverses interpretacions. Friedrich Nietzsche va rebre una educació religiosa i humanística (no té formació científica). Va començar estudiant teologia i filologia a Bonn, però es va traslladar a Leipzig, on es va especialitzar en filologia grega i va descobrir Schopenhauer.

Tot i assumir la seva idea de la voluntat de viure, Nietzsche la desvincula de la renúncia i defensa un"sí" a la vida. El 1872 publica El naixement de la tragèdia, on veu en la tragèdia grega una afirmació de la vida. El 1873, a Consideracions intempestives, critica les suposades grans gestes del seu temps. A partir de 1876, denuncia la hipocresia de la moral tradicional. Entre 1883 i 1885 escriu Així parlà Zaratustra, on tracta temes com la mort de Déu, el Superhome, la voluntat de poder i l'etern retorn. Va continuar desenvolupant el seu pensament amb crítiques a la moral, la religió (cristiana i jueva) i la filosofia.

Tot i que va criticar la religió jueva, i els nazis es van inspirar en ell, defensava el poble jueu. Finalment, va caure en completa bogeria i va morir el 1900.

Apol·lo i Dionís La primera obra: El naixement de la tragèdia , conté el nucli de la seva filosofia: El reconeixement de la vida com a valor fonamental La convicció (creença) que la cultura occidental (grega i romana) ha rebutjat la vida o li ha tingut por En aquesta primera formulació del seu pensament, afirma que la tragèdia clàssica grega ens mostra els dos principis que componen la realitat: L'esperit dionisíac (del déu Dionís) que representa els valors de la vida L'esperit Apol·lini (del déu Apol·lo) al qual corresponen els valors de la raó Nietzsche considera que la Grècia presocràtica no va oblidar cap dels dos déus: en l'equilibri grec apol·lini es troba la passió dionisíaca.

Així, l'art de la tragèdia clàssica grega manifesta el més profund de l'existència humana: mostra i manifesta l'oposició irreconciliable entre els dos ordres de valors —els de la vida i els de la raó—, entre l'esperit dionisíac i l'esperit apol·lini. L'art tràgic és una valenta i sublim acceptació de la vida, un sí a la vida, malgrat el dolor que aquesta comporta. Segons Nietzsche, amb la irrupció de Sòcrates i Plató van començar la decadència i l'error. Els elements morals i intel·lectuals es van imposar i va començar el predomini històric de tot allò que és lògic i racional: els valors apol·linis van prevaler sobre els valors dionisíacs.

Una mostra d'això és que Sòcrates preferís la mort a la lluita, Sòcrates va menysprear la vida i va donar més importància a ser coherent amb un argument racional en comptes d'acceptar la vida. Hi ha molts elements de Schopenhauer en aquesta teoria, però es diferencia, ja que ell diu d'acceptar la vida tal com és (i no renunciar a la vida com Schopenhauer) i tornar a com eren les coses en la Grècia clàssica. Nietzsche es va convertir en el gran defensor de l'actitud dionisíaca d'acceptació de la vida tal com és, amb el dolor i la mort que comporta.

Va criticar la postura de renúncia a la vida, de fugida davant la vida; considerava que aquesta actitud havia estat inaugurada per Sòcrates i després assumida pel pensament cristià. ESPERIT DIONISÍAC ESPERIT APOL·LINI El déu Dionís és la divinitat del vi, de la fecunditat i de la salut. És la imatge de força instintiva i passional, del corrent vital efervescent.

L'individu dionisíac viu en plena harmonia amb la natura El déu Apol·lo és la divinitat de la llum, de la proporció i la justa mesura, l'equilibri i la serenitat El seu esperit es manifesta en l'obra bella, harmoniosa i perfecta L'individu apol·loni emmascara la realitat, ja que hi predomina la raó En la realitat hi ha dolor i destrucció. Ara bé, el camí superior per a enfrontar-se a aquesta realitat no és la renúncia ni l'ascetisme, sinó l'art, un art que afirmi la vida en la seva plenitud.

Nietzsche considerava que aquest art s'havia manifestat en la tragèdia grega, i que en el seu temps el drama musical de Wagner (opera) ocupava el lloc que la tragèdia clàssica havia tingut en el món presocràtic: expressava el sí a la vida de l'esperit dionisíac. Així, considerava que Wagner era el prototip d'artista tràgic. Així doncs, Nietzsche és un gran admirador de Wagner, ja que el veu que ell sí que accepta la vida tal com és. Wagner a diferència de Nietzsche sí que era antisemita i racista. Apol·lo i Dionís, tots dos fills de Zeus, representen la raó i la passió, respectivament.

Segons Nietzsche, per a gaudir de la vida en la seva plenitud cal conjugar tots dos elements, sense renegar-ne cap. Si va criticar la cultura occidental va ser perquè va considerar que, a partir de Sòcrates, aquesta havia rebutjat els aspectes dionisíacs de l'existència humana. Grans temes La mort de déu L'expressió Déu ha mort és la gran metàfora que expressa la mort de les veritats absolutes i de les idees immutables, la mort dels ideals que guiaven la vida humana. En l'obra de Zaratustra, Zaratustra baixa de la muntanya i diu que déu ha mort.

Déu representa tota la idea de donar sentit al món amb elements que són fora del món (Déu no només és el déu de la religió) , això per Nietzsche és un gran error. Déu representava tot el que és suprasensible: el món de les idees de Plató, tots els idealismes, totes les grans creences, veritats que travessen la història d'Occident, tot el que dona sentit a la vida recolzant-se en un més enllà. I ara, ens diu Nietzsche tot això és mort: els ideals ja no impulsen les vides de les persones, el món suprasensible ha perdut tota la força. Per Nietzsche amb la mort de Déu s'enderroca la nostra civilització, ja que tots els seus valors es fonamenten en la creença que el sentit del món és fora del món.

Déu personifica aquesta creença. Ara vivim la fi de la nostra civilització, els valors suprems ja no tenen validesa, el sentit del món ja no se cerca fora del món. En aquest moment que la civilització s'adona que déu ha mort, arriba el nihilisme. El superhome Nietzsche anuncia que Déu ha mort, i no és que mai hagi existit sinó que ha estat assassinat. Aquest assassinat inaugura un temps nou: ja no hi ha ideals, normes, principis ni valors erigits sobre nosaltres. Però que podem fer davant de la mort de Déu? Només es pot triar entre dues posicions: La del darrer home l'home que viu la fi de la civilització, no té ideals ni principis.

L'únic que busca són les satisfaccions immediates, la comoditat, el benestar. Aquest home s'aferra a la quotidianitat. Aquest darrer home farà possible la creació del superhome. La del superhome nou deu terrenal que diu sí a la vida. És capaç de crear-se els seus propis valors, és un home creador que tots podem ser. El descriu com un nou deu terrenals que dona sentit a la realitat. El relaciona amb la idea del nen, perquè el nen és espontani i creador. Nietzsche considera que el seu propi temps és el regne del darrer home, l'home que viu el final trist d'una civilització en la qual havien imperat valors que ara ja són morts.

És el regne que ha caigut la màscara que dissimulava mentides mil·lenàries el regne de l'home que es veu precipitat al nihilisme. El nihilisme o negació absoluta és l'estat de l'home mancat d'objectius pels quals valgui la pena lluitar, sense forces per a transcendir-se; és l'estat de l'home transformat en vegetal. Aquest és l'home de la vida moderna, que només busca la comoditat i el plaer quotidians, sense plantejar-se metes ideals. La civilització occidental és nihilista perquè s'ha quedat sense valors, ja que ha descobert que els que tenia eren falsos.

Ara bé, aquesta negació absoluta dels antics valors obre la possibilitat d'afirmar valors totalment nous; l'home nou, el superhome, constituirà el pol oposat al darrer home. El superhome és l'ésser capaç d'estar a l'altura d'un acte tan immens com l'assassinat de Déu; el superhome és el nou déu, un déu terrenal. El superhome donarà un altre sentit a la realitat, crearà nous valors, els valors de la vida, que no es fonamentaran en un més enllà , sinó en aquest món. Així , el superhome crearà el sentit de la terra, ell mateix serà el sentit de la Terra.

Aquesta creació de nous valors constitueix el gran risc al qual s'ha d'enfrontar el superhome, ja que no compta amb cap suport fora de si mateix. Com serà el superhome? Nietzsche no el caracteritza amb precisió. Només diu que serà un esperit lliure que no cedirà davant de res, però què participarà de la innocència i espontaneïtat pròpies del nen. En Així parlà Zatrusta, Nietzsche descriu les tres transformacions o metamorfosis de l'home que és a punt de convertir-se en el superhome. La gènesi del superhome passa per tres formes : el moment en què l'home pren forma de camell, el moment en què pren forma de lleó i, quan es transforma en nen.

El camell: és l'animal els geps del qual són capaços de portar càrregues feixugues; representa l'home capaç d'aguantar el pes de la llei moral, el pes de la transcendència (quan encara no ha mort déu), és l'home sotmès a la llei moral . Simbolitza l'esperit que s'inclina davant allò que és sublim de la llei moral; la seva màxima és el deure kantià, el pitjor moment d'aquesta "època de camell" és amb Kant (deure pel deure=l'absurd total). Però el camell es transformarà en lleó. El lleó és l'animal que es desfà de càrregues opressores i antinaturals; lluita contra el seu últim déu: la moral i els valors. Representa quan la humanitat es rebel·la contra el pes de la llei moral i lluita.

És l'individu que crea la seva llibertat dient "no", que s'allibera dels seus jous, que després de la lluita diu "jo vull…" . Però el lleó es transformarà, un cop ha guanyat la lluita, en nen. El nen (superhome) : Representa la voluntat creadora i espontània, la llibertat vertadera, no la llibertat que consisteix únicament a reaccionar contra alguna cosa. Ja no necessita ser nihilista (no és negatiu), perquè ja ha destruït els antics valors. El nen simbolitza l'existència com a aventura i joc; consisteix en un natural i sincer dir sí a la vida.

La voluntat de poder Per entendre la tasca de crear nous valors que substitueixen i superin els antics, el superhome només compta amb la voluntat de poder. Voluntat de poder significa voluntat de domini, de força, de potència vital La vida és una energia inquieta que constantment crea noves formes de vida i en destrueix d'altres. Cal crear noves formes de vida i això comporta la destrucció de les formes ja esgotades i decadents que es resisteixen a morir La vida més forta i agressiva és la que imposa la seva llei. Les vides més fortes i esplèndides s'imposaran i s'han de posar per damunt de les vides febles i mediocres això agrada als nazis.

Ara bé, la voluntat de poder no és exactament la llei del més fort ; és el poder dels creadors, un poder que sense cap esforç s'apodera de la situació per la seva pròpia grandesa. EXEMPLE: El poder en el camp de la creació artística: un gran pintor no força a ningú a fixar-se en ell, però això no impedeix que la gent acabi coneixent-lo i admirant-lo. La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. - Com més poderosa i creadora sigui una vida més imposarà la jerarquia i la desigualtat. - Com més feble i important sigui una vida més tractarà d'imposar la igualtat.

Però quan es refereix a força es refereix a una força creativa, no a una força violenta (com interpreten els nazis) Els predicadors de la igualtat són els qui, com algunes bestioles, estan plens de verí, d'un verí que vol assassinar tota noble i superior. Voluntat d'igualtat és l'intent de reduir tot el que és original i excepcional, ordinari i mediocre. Nietzsche lluita contra la identificació d'igualtat amb justícia. Troba aquesta identificació en els ideals de la Revolució Francesa en les propostes socialistes i comunistes, en totes les democràcies i en el cristianisme, que afirma que tots som iguals davant de Déu.

Imposen la voluntat de la igualtat, ja que volen matar la individualitat, volen que tothom sigui igual de mediocre. El que és mancat i impotent atacarà sempre el que és esplèndid. Aquesta incomprensió dels febles cap als poderosos pot estar relacionat en certa manera amb el mite de la caverna de Plató (perquè quan torna a la cova amb la veritat el maten) L'etern retorn Nietzsche té una intuïció de l'etern retorn. Què significa aquesta intuïció? Cada persona, condemnada a desaparèixer del món (morir), hi tornarà en el següent cicle, i tornarà a tenir la mateixa vida, en els mateixos llocs, en la mateixa època i amb els mateixos esdeveniments.

Aquests cicles temporals comencen i acaben constantment, es repeteixen de manera infinita. Nietzsche aposta per la metàfora que la vida és com un cercle etern (a diferència del cristianisme). Nietzsche afirma que la intuïció de l'etern retorn l'omple de consol i d'alegria. Per què? Perquè la realitat condemnada a morir acabarà retornant, i així el que ha desaparegut serà vida una altra vegada. Nietzsche assegura que tornarà a aquesta Terra, una vegada i una altra, a viure la mateixa vida. D'aquesta manera, en cada una d'aquestes vides idèntiques, tornarà a ensenyar l'etern retorn de les coses.

Per tant, si hem de tornar a viure la vida, hem d'intentar que la nostra vida sigui el millor possible, hem de gaudir i gaudir perquè així gaudirem eternament (al contrari del cristianisme). La infinita repetició del que existeix ha estat interpretat de diverses maneres: Visió cíclica del temps pròpia dels pensadors grecs (que va ser arravatada per la visió lineal, amb inici i final, del temps del judaisme i el cristianisme) Idea cristiana de la resurrecció, el retorn a la vida d'allò que ja ha existit El món constantment està dominat per la voluntat d'acceptar-se i repetir-se, una voluntat que és una eterna necessitat.

Així, l'amor al destí de Nietzsche consisteix a estimar el que és necessari, és l'acceptació, per part de la voluntat, del destí misteriós/enigmàtic del món. Transmutació dels valors Tots els escrits posteriors a Així parlà Zaratustra estan marcats per la idea de transmutació de tots els valors, per la necessitat de destruir definitivament els vells ideals i crear-ne de nous; la vida serà el fonament últim de tots els valors. Nietzsche analitza l'origen dels valors. Per ell, la categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder.

Afirma que ha descobert la distinció entre dues morals: MORAL DEL SENYOR (Des del punt de vista del fort) MORAL DE L'ESCLAU (Des del punt de vista del feble) És la moral noble elevada, que jutja amb la contraposició bo / dolent. Hi és bo tot el que el va a l'individu, tot el que es basa en l'afirmació i l'acceptació de la vida; - bo = noble, poderós, bell, feliç. - dolent = el seu contrari (feble). És la moral de la mediocritat, una moral emprada instint de venjança contra la vida superior; glorifica tot el que fa suportable la vida els dèbils. És també la moral de la democràcia: vol igualar a totes les persones. - Bo = pobre, mancat impotent, malalt, lleig. - Dolent= noble.

Poderós, bell, feliç. Segons Nietzsche, la moral primera fou la moral del senyor, que glorifica la força i la independència i que es troba en l'origen de tota cultura. Ara bé, una rebel·lió dels esclaus, obra dels jueus i del cristianisme, produí la inversió dels valors morals: el ressentiment (impotència) acumulat pels antics oprimits esdevingué creador i generà uns valors que glorifiquen els febles. Es tracta de valors com ara la docilitat, la compassió, la humilitat… L'origen del bé i el mal està en la impotència de les persones febles que creen un sistema de valors que fa que els febles siguin els que representen el bé i els forts són els que representen el mal.

A El capvespre dels ídols, una de les seves darreres obres, Nietzsche culmina la seva demolició de les falses veritats acceptades per tothom. Els ídols són totes aquelles creences anteriors que han adorat i que ara és el moment que caiguin. Ja a Així parlà Zaratustra havia atacat l'Estat, "que sempre menteix en totes les llengües del bé i el mal". Aquí desmunta també la moral cristiana, que considera contrària als valors de la vida, i critica la raó filosòfica per falsificar la realitat. A més, denuncia la decadència de la nova Alemanya unificada, així com les il·lusions de la ciència i els moviments socialistes i obrers.