Filosofia de Plató: Metafísica, Gnoseologia, Antropologia, Ètica i Política

I 40 flashcards i 27 preguntes més al document.

Text del document

Tema 1: Plató 1 Una realitat transcendent 1.1 Els perills del relativisme Igual com el seu mestre Sòcrates, Plató es va oposar a les teories relativistes i escèptiques defensades pels sofistes. El relativisme considera que no existeixen realitats absolutes, perquè la veritat depèn del punt de vista des del qual es mira. D'acord amb els sofistes, el significat que donem a valors com ara el bé o la justícia varia segons el moment i el lloc. Per això els costums, les normes i les opinions són tan diferents a cada poble i a cada època històrica. Però, tant Sòcrates com Plató creien que les teories relativistes eren falses i, a més, perilloses.

Els relativistes afirmaven que les coses són tal com les percebem, però oblidaven la diferència important que hi ha entre l'aparença i la realitat. Sovint les aparences són enganyoses i moltes vegades les nostres opinions són incorrectes. Si volem conèixer la realitat veritable, hem d'intentar anar més enllà de les nostres creences personals i deixar enrere allò que les coses semblen, per tal de descobrir allò que són realment. Per això, Plató, de la mateixa manera que Sòcrates, estava convençut que existia una realitat veritable que era independent del nostre punt de vista. Però, assolir la realitat autèntica no és gens fàcil.

Per aconseguir-ho ens cal anar més enllà de les nostres opinions particulars i recordar que molt sovint les aparences ens confonen. La tasca de la filosofia consisteix, precisament, a ajudar-nos a trobar aquest camí en cerca de la veritat. Enfrontant el relativisme dels sofistes, Plató creia, igual com Sòcrates, en l'existència d'una veritat última més enllà de les nostres opinions i les nostres creences. En el seu combat contra el relativisme, Sòcrates s'havia interessat principalment pels problemes de l'ètica i havia deixat de banda les qüestions cosmològiques i metafísiques que havien preocupat els filòsofs presocràtics.

Posteriorment, Plató va recollir i desenvolupar els plantejaments de Sòcrates, i els va portar més enllà de l'àmbit ètic fins a abastar totes les branques de la filosofia. La investigació de Plató no només s'ocupa de la moral, sinó que comprèn també temes com ara la natura, el coneixement o l'ésser humà. En tots aquests camps la inspiració fonamental del pensament platònic procedeix del convenciment, heretat de Sòcrates, que l'autèntica realitat es troba més enllà de les aparences, i que només podem assolir-la per mitjà d'un esforç seriós i compromès amb la veritat. PLATÓ (CA.

427 A.C.-347 A.C.) L'interès de Plató per la política el va empènyer a posar en pràctica en ocasions diverses la seva teoria sobre el bon govern. Plató mantenia una forta amistat amb alguns personatges influents de la cort de Siracusa, una ciutat grega molt important situada a Sicília, al sud d'Itàlia. El tirà de Siracusa, Dionís I, semblava interessat a adoptar les propostes de Plató, així que el filòsof s'hi va traslladar per fer-li de conseller, amb la confiança que podria convertir en realitat la seva teoria política. Però, Dionís I aviat va rebutjar els suggeriments de Plató i s'hi va enemistar.

Segons que sembla, el tirà va arribar a vendre Plató com si fos un esclau, tot i que afortunadament un amic del filòsof el va reconèixer i el va poder rescatar. Quan Dionís I va morir i el va succeir el seu fill Dionís II, Plató va pensar que havia arribat el moment de fer realitat el seu ideal polític. Es va desplaçar novament a Siracusa, tot confiant que podria influir sobre l'educació del nou governant. Però aquest semblava refractari a acceptar els ensenyaments de Plató, de manera que el filòsof va haver de tornar novament a Atenes sense haver aconseguit l'èxit que es proposava. Però, amb el temps, Dionís II va canviar de parer i va convidar novament Plató a la seva cort de Siracusa.

Per tercera vegada, el filòsof atenès es va desplaçar a Sicília per mirar de dur a la pràctica els seus ideals polítics. Però, tampoc aquesta vegada va aconseguir de fer realitat el seu model ideal. Decebut i abatut, Plató va tornar novament a Atenes. A partir d'aquell moment, el filòsof va renunciar definitivament a participar de manera activa en la política del seu temps, tot i que mai no va deixar de confiar que algun dia podria ser posada en pràctica la seva proposta de govern dels més savis. 1.2 Món sensible i món intel·ligible L'estudi de les matemàtiques va oferir a Plató algunes claus importants en la seva cerca de la realitat autèntica.

Vegem-ne un exemple: tothom sap què és un quadrat i ens en podem imaginar l'aspecte sense cap problema. Però, si provem de representar gràficament aquesta figura geomètrica utilitzant un llapis o un tros de guix, de seguida comprovem que ens resulta impossible de dibuixar un quadrat amb total exactitud. Això és perquè el quadrat que tots ens representem en el pensament és un polígon perfecte, els angles del qual són completament rectes i els seus costats tenen tots justament la mateixa grandària. Aquesta és, precisament, l'essència* que defineix el que és un quadrat.

En canvi, el quadrat que tracem sobre el paper o a la pissarra sempre serà un dibuix imperfecte i deficient, amb línies desiguals i angles només aproximadament rectes, tot i que en la seva elaboració hi hàgim fet servir l'escaire i el cartabó. Com pot ser que tothom sàpiga clarament en què consisteix un quadrat perfecte, quan el cert és que resulta impossible de dibuixar exactament aquesta figura? Plató creia que aquest enigma només es podia resoldre reconeixent l'existència de dos àmbits de la realitat diferents. D'una banda, hi ha el món sensible, format per les coses. D'una altra, hi ha el món intel·ligible, format per les essències.

El món sensible està format per totes les coses que veiem i toquem. Aquest és el món material que percebem amb els sentits i que està format per coses particulars que són imperfectes, canviants i peridores. Però hi ha també un món diferent, que està separat de tot allò material, i integrat per les essències. Aquest és el món intel·ligible, compost per realitats immaterials que no es poden copsar amb els sentits, sinó només per mitjà de la raó. A diferència de les coses que formen el món sensible, les essències són universals, perfectes, eternes i immutables.

Aquest és el món al qual pertanyen realitats com les figures geomètriques perfectes, els nombres o els conceptes abstractes com ara el bé, la justícia, la veritat o la bellesa. És important assenyalar que, per a Plató, les essències existeixen en un pla molt diferent al de les coses materials. Les essències són transcendents, perquè estan més enllà del món sensible i pertanyen a una realitat d'ordre superior.

Plató distingia dos àmbits de la realitat separats: el món sensible, al qual pertanyen les coses que percebem amb els sentits, que és imperfecte, canviant i peridor; i el món intel·ligible, que està format per les essències transcendents que es copsen amb la raó, que és perfecte, etern i immutable. 2 La teoria de la participació 2.1 Una metafísica dualista Per referir-se a les essències transcendents que integren el món intel·ligible, Plató va emprar els termes idea i eidos. Aquests mots signifiquen en grec 'forma' o 'figura'. Per això, de la proposta platònica que distingeix el món de les essències del món sensible se'n sol dir teoria de les Idees o teoria de les Formes.

La teoria de les Idees és una doctrina ontològica, atès que descriu quines són les realitats que veritablement existeixen. La metafísica de Plató és dualista, perquè distingeix dos àmbits de la realitat diferents, que són el món sensible i el món intel·ligible. Plató creia que l'existència d'aquests dos mons tan diferents permetia explicar les diferències enormes que hi ha entre les coses i les essències. Sabem per experiència que totes les coses que veiem i toquem estan subjectes al canvi, la imperfecció i el deteriorament. Qualsevol quadrat que puguem dibuixar tindrà defectes i finalment desapareixerà amb el temps. Les essències, però, no pateixen alteracions ni pereixen mai.

L'essència que defineix el que és un quadrat és sempre la mateixa, per a qualsevol persona, en tot moment i en tot lloc. Per això les essències no poden formar part del món de les coses, sinó que pertanyen a un àmbit propi, que és etern, perfecte i immutable. Aquest àmbit en el qual existeixen les essències és el que Plató va anomenar món intel·ligible o món de les Idees. 2.2 La relació entre les Idees i les coses La distinció platònica entre el món sensible i el món intel·ligible deixa oberta una qüestió important. Quina és la relació que hi ha entre aquests dos àmbits de la realitat? Existeix algun vincle entre les coses i les Idees?

Per comprendre la connexió que Plató establia entre aquests dos mons, pot ser útil analitzar algun cas concret. Fixa't, per exemple, en totes les coses belles que existeixen al nostre voltant. Formen un conjunt molt divers de persones, accions i coses que ens semblen boniques. Allò que tenen en comú és que en totes, amb una intensitat o una altra, s'hi fa present la bellesa. Però, la bellesa per ella mateixa no pertany al món sensible, sinó que és una essència del món intel·ligible. Com pot ser, doncs, que la trobem en les coses que veiem i que toquem? Plató creia que aquesta qüestió només podia aclarir-se suposant que tot allò que és bell participa, d'alguna manera, en la idea de bellesa.

Les coses belles són belles perquè s'hi fa present, ni que sigui només de manera parcial i imperfecta, l'essència eterna i immutable de la bellesa. Per tant, la relació entre les coses i les Idees es pot entendre com a participació (methexis, en grec). La teoria de la participació afirma que les Idees actuen com a models eterns i immutables de les coses, que al seu torn són el que són perquè participen d'aquella idea de la qual procedeixen. Les coses del món sensible procedeixen d'una Idea, i intenten imitar-la malgrat que només ho aconsegueixin parcialment.

De fet, Plató creia que tots els objectes del món sensible intenten semblar-se al més possible a les Idees de què participen, malgrat que mai no acabin d'aconseguir-ho. D'aquesta manera, les Idees no són només l'arquetip, el model o el paradigma del qual procedeixen les coses, sinó que també són l'ideal al qual les coses s'esforcen a aproximar-se. Per explicar aquesta tensió dinàmica entre les Idees i les coses que hi tendeixen, Plató solia referir-se a la relació entre l'amant i l'estimat. Igual com l'amor ens mou a perfeccionar-nos per apropar-nos al més possible a allò que estimem, de la mateixa manera les coses s'esforcen tan bé com poden a assemblar-se a les Idees i a imitar-les.

Segons Plató, les coses són allò que són i tenen les qualitats que tenen perquè participen de les Idees corresponents, les imiten o hi aspiren. La teoria de la participació té una conseqüència: si les coses són còpies imperfectes de les Idees que els serveixen de model, les Idees són més importants que les coses i anteriors a les coses. Per tant, el món intel·ligible és superior al món sensible i, per aquesta raó, també és més autèntic i més veritable. 2.3 La jerarquia de les Idees Tot i que les Idees són imperibles, perfectes i eternes, no totes tenen la mateixa importància. En la República, Plató hi afirma que les Idees estan ordenades en una jerarquia que recorda la forma d'una piràmide.

A la base hi ha les Idees menys importants, mentre que a la cúspide hi ha les més generals, significatives i valuoses. D'entre totes les Idees, Plató afirma que les principals són les de relacions i valors com ara la Bondat, la Bellesa o la Justícia. I per damunt de totes elles, al vèrtex de la piràmide, hi ha la Idea de Bé, que és la més important de totes. D'acord amb Plató, les Idees del món intel·ligible estan ordenades de manera jeràrquica. Per damunt de totes hi ha la Idea de Bé, que és la Idea suprema. 2.4 El mite del Demiürg Plató va exposar al Timeu la seva interpretació del cosmos, inspirada en la seva teoria de les Idees.

En aquest diàleg, Plató explica l'origen de totes les coses que existeixen, per mitjà d'una narració al·legòrica: el mite del Demiürg. Cal recordar que la idea que l'univers hagi pogut crear-se del no-res (com afirma la nostra teoria del Big Bang) era inconcebible per als grecs. L'ORDRE DE LES IDEES Plató compartia amb els altres filòsofs antics la creença en l'eternitat del món. Pensava, però, que el cosmos no sempre havia estat una realitat semblant a la que veiem ara. Segons Plató, en un primer moment només existia una matèria caòtica, imperfecta i informe.

Si avui veiem un món múltiple, divers i ordenat és perquè les coses que actualment existeixen al nostre voltant van ser modelades per una mena de déu, un artesà savi i bo a qui Plató dona el nom de Demiürg. El mite del Demiürg explica com aquesta divinitat va intentar de materialitzar les Idees modelant la matèria de què disposava, i com va produir així totes les coses que ara hi ha al món. Però, pel fet de ser fetes de matèria, les coses del món no són perfectes, sinó que tenen defectes, canvien i acaben que envelleixen i es malmeten. Com passa també amb altres mites que trobem en l'obra de Plató, aquesta narració sembla tenir un significat simbòlic.

El que Plató vol explicar amb aquesta història és la seva teoria de la participació. La narració mostra al·legòricament com les coses intenten assemblar-se a les Idees sense acabar d'aconseguir-ho, perquè són fetes d'una matèria dolenta i imperfecta. El mite també ens recorda que les Idees són els arquetips dels quals procedeix tot el que existeix, i insisteix en la diferència que hi ha entre els models perfectes i imperibles i les seves còpies materials, que són imperfectes i canviants. En el mite del Demiürg, Plató ens ofereix una interpretació simbòlica de la seva teoria de la participació i de l'origen del cosmos.

3 Ciència i opinió 3.1 Dos mons, dues maneres de conèixer La teoria gnoseològica de Plató està íntimament lligada a la seva proposta metafísica. Segons Plató, l'existència de dos mons diferents explica que hi hagi també dues maneres molt diferents de conèixer. D'una banda, hi ha el món sensible, que es pot copsar a través dels sentits, però que, pel fet de ser imperfecte i canviant, no es correspon amb la realitat veritable. D'una altra, hi ha el món de les Idees, que constitueix l'autèntica realitat perfecta i eterna, a la qual només es pot arribar per mitjà de la raó.. Segons Plató, aquestes dues formes de coneixement són completament diferents.

Tot allò que copsem per mitjà dels sentits és canviant i imperfecte. De manera que el coneixement sensible no és un saber d'allò veritable, sinó només d'allò aparent. Per això Plató anomena opinió (doxa, en grec) aquest tipus de saber fal·lible i incomplet. El coneixement de les Idees, en canvi, és un saber veritable, perquè les Idees mai no canvien i sempre romanen inalterables. Aquest és el tipus de coneixement que Plató anomenava ciència (episteme, en grec) i que només es pot assolir si anem més enllà dels nostres sentits i fem ús de la raó.

Plató distingeix dues formes de saber diferents: la doxa ('opinió') és el coneixement del món sensible, que es realitza per mitjà dels sentits i que és imperfecte i incomplet; l'episteme ('ciència' o 'saber veritable') és el coneixement del món intel·ligible, que s'assoleix amb la raó i que és un coneixement d'Idees eternes i immutables. Però, assolir el veritable episteme no està a l'abast de qualsevol. Per arribar a copsar les Idees cal reconèixer les limitacions dels sentits i confiar només en la raó. Plató creia que això tan sols podia aconseguir-se per mitjà d'un procés difícil per al qual només estan preparats de manera adient aquells que practiquen la filosofia.

3.2 El pas de la doxa a l'episteme Si volem anar més enllà del coneixement enganyós que ens proporcionen els sentits i aspirem a assolir el veritable coneixement de les Idees, hem d'estar disposats a comprometre'ns en un esforç personal ardu i prolongat. Aquest procés es pot comparar amb la manera com un viatger ascendeix al cim d'una muntanya escarpada. Allò que cal fer és anar pujant a poc a poc des dels nivells més fàcils i accessibles fins a conquerir les altituds més distants. Per fer aquesta ascensió hem de confiar en la nostra raó, però resulta molt difícil de poder completar-la tots sols.

Si volem tenir èxit, necessitarem l'ajuda d'algú que ja conegui les Idees i que pugui assenyalar-nos el camí que hi mena per mitjà del diàleg. Per això, Plató anomenava ascensió dialèctica aquest procés llarg i complex. Per assolir el saber veritable cal realitzar un procés complex d'ascensió dialèctica que ens meni des del coneixement sensible fins al coneixement de les Idees. Com és natural, el primer coneixement que percep qualsevol persona és el que li arriba pels sentits. Aquest no és un saber veritable, sinó només una opinió (doxa) que pot estar equivocada. Si ens hi fixem bé, fins i tot dins la doxa hi podem trobar dos tipus de coneixements diferents.

De primer, allò que realment percebem no són més que imatges, que poden resultar enganyoses o traïdores. Aquest coneixement d'imatges és el que Plató anomena conjectura (eikasia, en grec). Però, el món sensible és fet de coses, no d'imatges. Si aconseguim anar més enllà de les imatges, i arribem a copsar els objectes, haurem assolit la segona fase del coneixement, la que Plató anomena creença (pistis, en grec). Això no obstant, com que es tracta d'un coneixement sensible, tampoc la creença és realment un saber veritable. El coneixement autèntic no és el de les coses, sinó només el de les Idees. Plató sabia com és de difícil desfer-se del testimoni dels sentits per accedir al món de les Idees.

Per aconseguir-ho, recomanava que s'aprofundís en l'estudi de les matemàtiques. Els objectes matemàtics no són coses que puguem veure i tocar, sinó que són ens immaterials. Per descomptat, podem fer servir una pissarra per dibuixar un triangle, i fer així una imatge sensible d'allò que estem pensant. Però, també podem pensar en les propietats d'un triangle qualsevol sense necessitat de dibuixar-lo. Per exemple, sabem que en qualsevol triangle la suma dels angles ha de ser igual a 180 °. Quan raonem d'aquesta manera no ens estem basant en coses materials, sinó que estem manipulant només objectes mentals, que existeixen únicament i exclusivament en el nostre pensament.

Si aconseguim comprendre que els objectes matemàtics tenen una existència immaterial, haurem assolit la fase següent del coneixement, que Plató anomenava en la seva filosofia saber discursiu (dianoia, en grec). Aquest coneixement pertany a l'episteme o saber veritable, perquè no tracta sobre objectes sensibles, sinó sobre ens immaterials, eterns i inalterables com, per exemple, els triangles, les circumferències o els nombres. Els ens matemàtics, però, tot i que pertanyen al món intel·ligible, no es corresponen amb les Idees més importants i valuoses.

Si volem assolir el coneixement veritable i autèntic, hem de fer un esforç encara més gran per copsar les Idees més rellevants, com ara les Idees de Bellesa, Justícia o Veritat. Aquest procés, que culmina quan aconseguim contemplar la Idea de Bé, és el més difícil i el més important de tots. Per això és l'únic que pot ser anomenat pròpiament intel·ligència (noesis, en grec). Amb aquesta fase culmina l'ascensió dialèctica, quan l'autèntic coneixement assoleix el seu nivell suprem. L'al·legoria de la caverna ens presenta uns presoners que han estat tota la vida encadenats mirant cap a una paret on només es poden veure unes ombres.

Quan un dels presoners és alliberat i obligat a sortir a l'exterior, de primer no hi vu res, perquè està enlluernat. Després, però, quan s'acostuma a la claror, descobreix que tota la vida havia confòs allò real amb allò aparent. De la mateixa manera, Plató suggereix que nosaltres vivim prenent com a reals les coses que veiem i toquem, quan el món sensible no és més que una còpia imperfecta de la realitat autèntica, que es troba en les essències imperibles o perennes. L'ascensió dialèctica es realitza a partir d'Idees i, a través d'Idees, s'arriba a Idees superiors.

Plató va oferir una imatge simbòlica de l'ascensió dialèctica en la cèlebre al·legoria de la caverna, inclosa en el llibre VII de la República. Aquest relat també il·lustra el dualisme metafísic de Plató, així com la seva diferenciació entre la doxa i l'episteme. 3.3 La reminiscència La teoria de l'ascensió dialèctica pot semblar a primera vista una mica estranya. El que Plató afirma és que les persones, tot i que vivim al món sensible, som capaces de copsar una realitat molt més elevada si ens remuntem al món de les Idees. Però, com pot ser això, si les Idees no es poden veure ni tocar? Quina via d'accés tenim els éssers humans per assolir la realitat immaterial del món intel·ligible?

Plató creia que les persones podem copsar les Idees perquè, d'alguna manera, aquestes ja es troben al nostre interior. Per això tots sabem de què estem parlant quan ens referim a la Justícia, al Bé o a la Bellesa, tot i que ens sigui difícil de definir aquests conceptes amb exactitud. Per entendre'ns, és com si la nostra ànima ja conegués aquestes Idees, però per alguna raó les hagués oblidat i tingués dificultats per contemplar-les novament. Per poder explicar aquesta situació, Plató va proposar la teoria de la reminiscència, que es troba recollida en diàlegs com ara el Menó o el Fedó.

Segons aquesta teoria, les Idees ens resulten d'alguna manera familiars perquè la nostra ànima ja hi ha estat en contacte, tot i que nosaltres no ho recordem. Això va haver de passar abans del nostre naixement, quan la nostra ànima es trobava al món intel·ligible envoltada de les Idees immaterials. Quan la nostra ànima es va unir al cos, el coneixement de les Idees va quedar oblidat i enfosquit, com si aquests sabers haguessin quedat adormits al nostre interior. Aquest coneixement, però, es pot despertar en relacionar-nos amb les coses que ens envolten al món sensible. D'aquesta manera es desperta en nosaltres el record de les Idees que coneixíem però havíem oblidat.

En això consisteix la reminiscència (anamnesi, del grec) que fa possible el procés de l'ascensió dialèctica. Plató pensava que l'ascensió dialèctica és possible gràcies a la reminiscència o anamnesi, que ens permet recordar les Idees que la nostra ànima guarda al seu interior des d'abans del nostre naixement. 4 El dualisme antropològic 4.1 El cos és la presó de l'ànima El dualisme de Plató no es limita només a la seva interpretació de la realitat i del coneixement, sinó que caracteritza també la seva visió antropològica.

Per a ell, l'ésser humà està compost de dues parts molt diferents: el cos, que és material, canviant i imperfecte, i que pertany al món sensible; i l'ànima, que és immaterial i és la part més noble que hi ha en les persones. Plató pensava que l'ànima, encara que està lluny de ser perfecta, està lligada a la raó i té semblança amb el món de les Idees. L'antropologia de Plató és dualista. Segons creia, els éssers humans estem compostos d'una ànima immaterial que està tancada en un cos material i imperfecte. Plató explicava la diferència entre les dues parts de què es compon l'ésser humà.

Seguint la tradició pitagòrica, que afirmava que el cos (soma, en grec) és una mena de presó (en grec, sema) en la qual l'ànima està tancada. Segons Plató, les passions i els apetits del cos, associats al seu caràcter innoble i terrenal, són responsables dels nostres defectes i les nostres imperfeccions. Les necessitats i els desigs corporals ens assetgen contínuament i ens allunyen de la saviesa i de la felicitat autèntica. Si ens deixem portar per les existències del nostre cos, acabarem esdevenint esclaus de les pròpies passions.

Per això, per dur una vida plena i satisfactòria, el que hem de fer és cultivar la nostra part racional, associada a l'ànima, sense permetre que la nostra part corporal ens arrossegui. Això exigeix que portem una vida ascètica*. Per superar totes les nostres baixes inclinacions materials hem de posar fre als plaers i als desigs, i ocupar-nos sobretot de la nostra ànima sense preocupar-nos excessivament del cos. 4.2 La immortalitat de l'ànima Segons Plató, la superioritat de l'ànima sobre el cos queda molt clara quan ens fixem en el que ens passa en morir. El cos, com totes les coses materials, es descompon i desapareix després de la mort, mentre que l'ànima no mor mai.

Plató estava convençut que els éssers humans tenim una ànima eterna i immortal. Segons afirma en el Fedó, la prova més convincent de la immortalitat de l'ànima està lligada a la teoria de la reminiscència. Si som capaços de copsar Idees transcendents i eternes que no hem percebut amb els sentits, vol dir que hem estat capaços de contemplar-les amb anterioritat en el món intel·ligible. Per tant, la nostra ànima va existir abans que naixéssim, com continuarà existint també quan serem morts. Una altra prova que l'ànima és immortal prové de la seva simplicitat. Les coses que es descomponen i moren són les que tenen parts.

El cos, per exemple, és mortal perquè està compost de parts diferents que se separen després de la mort. L'ànima, però (entesa com la dimensió immaterial, racional i noble de l'ésser humà) és simple, atès que no està formada per elements més senzills. Per això, l'ànima no es pot descompondre i tampoc no pot morir mai. 4.3 La teoria de la reencarnació En el pensament platònic, la creença en la immortalitat de l'ànima està lligada a la teoria de la reencarnació o metempsicosi.

Inspirat per les propostes dels filòsofs pitagòrics, Plató creia que després de la mort la nostra ànima pot tornar a la vida i unir-se a un cos nou, que serà noble i bell si en la nostra vida passada hem viscut de manera virtuosa, preocupats del nostre esperit i sense deixar-nos arrossegar per les passions corporals. Si no ha estat així, la nostra ànima es reencarnarà en un cos inferior. Segons Plató, el procés de les reencarnacions es repeteix una vegada i una altra. Amb cada vida tenim l'oportunitat de millorar i de purificar la nostra ànima seguint una forma de vida ascètica.

Així que ens anirem reencarnant en cossos cada vegada més nobles i perfectes, i, després de molts cicles, potser haurem netejat completament la nostra ànima de tot vestigi material, i podrem deixar de reencarnar-nos. Llavors la nostra ànima podrà romandre per sempre, plena i joiosa, al món de les Idees, al qual veritablement aspira. 4.4 Les tres parts de l'ànima humana Encara que Plató valorava per damunt de tot la dimensió racional de l'ésser humà, també era conscient que les passions del cos exerceixen un gran influx sobre el nostre comportament. Les persones sovint patim tensions internes, quan els nostres desigs entren en conflicte amb la raó.

Plató, que coneixia bé aquesta situació, va elaborar la seva teoria tripartida de l'ànima per explicar aquestes contradiccions que tots hem experimentat alguna vegada. Segons aquesta teoria, poden distingir-se tres parts diferents en l'ànima humana, associades a funcions clarament diferenciades. La millor part és l'ànima racional, que es localitza al cap, i que està relacionada amb el pensament. Després hi ha l'ànima irascible, situada al pit, que és la seu de les passions i dels sentiments nobles, com ara l'honor o la còlera que experimenta un guerrer al camp de batalla.

Finalment, l'ànima concupiscible, que es troba al ventre, és la seu dels desigs i els apetits corporals, com ara l'afany de menjar quan es té gana o l'impuls sexual. Plató creia que el tipus de persona que som depèn del tipus d'ànima que predomina en nosaltres. Aquells en qui predomina la part racional, tenen un interès especial per l'aprenentatge i valoren per damunt de tot la racionalitat. Les persones en qui predomina l'ànima irascible es caracteritzen per la seva gosadia i estan preocupades per l'honor. Finalment, els qui estan dominats per l'ànima concupiscible es deixen arrossegar per sentiments innobles i estan preocupats sobretot per qüestions de tipus material.

5 L'ètica del bé 5.1 L'intel·lectualisme moral L'ètica de Plató s'inspira directament en els plantejaments de Sòcrates. Igual com el seu mestre, Plató creia que els valors morals són universals i objectius. Segons Plató, el bé i la justícia existeixen per si mateixos i són iguals per a totes les persones a tot arreu i en totes les èpoques. Aquesta visió contrasta amb la teoria relativista que defensaven els sofistes, i que tant Sòcrates com Plató van refusar amb contundència. Plató també era partidari de l'intel·lectualisme moral socràtic. D'acord amb aquesta visió, si algú es comporta incorrectament no és perquè sigui un malvat, sinó que actua així per ignorància.

Quan es coneix veritablement en què consisteix el bé autèntic (que és únic i igual per a tothom), aleshores necessàriament s'actua bé. Qui es comporta malament en realitat ho fa perquè està equivocat i creu que amb la seva conducta pot obtenir un bé, cosa que és un error lamentable. Així que el problema de l'ètica es redueix en el fons a aprehendre la Idea de Bé, perquè, un cop haurem aconseguit copsar el que és l'autèntic bé, el nostre comportament serà sempre bo i moralment adequat. La teoria ètica de Plató es basa en l'universalisme i en l'intel·lectualisme moral defensats per Sòcrates. El problema, però, és que no tothom està capacitat per arribar a contemplar la Idea de Bé.

Com deus recordar, per a Plató el Bé és la realitat suprema que presideix tota la jerarquia d'Idees al món intel·ligible. Aquesta Idea, la més important de totes, és també la més difícil de copsar. Per arribar-hi, cal seguir un procés d'ascensió dialèctica llarg i complicat, que demana anys d'esforç i de dedicació. A més, solament podran accedir a la Idea de Bé els qui estiguin disposats a preocupar-se només de l'ànima i de la raó, i renunciïn ascèticament a deixar-se portar pels desigs i les passions corporals. Això significa que només unes poques persones són realment capaces de comprendre en què consisteix el bé veritable.

Per a aquestes persones el problema de la moralitat quedarà resolt quan copsin la Idea de Bé, perquè aleshores obraran sempre de manera adient. Però, com haurien d'actuar les altres persones, que no poden aspirar a contemplar la Idea de Bé? 5.2 Les virtuts i la justícia Segons Plató, les úniques persones que poden aspirar a copsar la Idea de Bé són les que tenen una ànima predominantment racional. Els altres éssers humans, en qui domina l'ànima irascible o la concupiscible, són incapaços de fer l'ascensió dialèctica, de manera que mai no podran contemplar les Idees en si mateixes.

Tanmateix, aquestes persones també poden comportar-se de manera moralment adequada dins dels límits que els imposa el seu tipus d'ànima específic. Plató pensava que cada tipus d'ànima està associat a una forma de vida característica, que és la més convenient per a aquest tipus de persones. Cadascuna d'aquestes formes de vida té associada una virtut o excel·lència, que es correspon amb les qualitats que són més desitjables per a aquesta classe d'éssers humans. Una persona en qui predomina l'ànima racional serà excel·lent si conrea la intel·ligència. En canvi, quan en algú destaca l'ànima irascible, la virtut que ha d'esforçar-se a desenvolupar és la valentia.

Finalment, els qui tenen una ànima predominantment concupiscible han d'intentar conrear la moderació o la temprança, per tal que els desigs no acabin dominant-los. D'aquesta manera, fins i tot els qui tenen un tipus d'ànima menys noble poden intentar de dur una vida virtuosa i satisfactòria. EL MITE DEL CARRO ALAT Dir com és l'ànima requeriria tota una llarga i divina explicació; però, dir a què s'assembla és ja un afer humà i, per descomptat, més breu. Podríem doncs dir que s'assembla a una força que, com si haguessin nascut junts, porta un coble alat i el seu auriga. Doncs bé, els cavalls i els aurigues dels déus són tots ells bons, i de bona casta; la dels altres, és mesclada.

Pel que fa a nosaltres, hi ha, en primer lloc, un conductor que guia un tronc de cavalls i, després, aquests cavalls, un dels quals és bo i formós, i és fet d'aquests mateixos elements, i l'altre de tot el contrari, així com el seu origen. Necessàriament, doncs, ens serà difícil i dur de menar-los. I ara, precisament, cal intentar dir d'on li ve al vivent la condició de mortal i immortal. Tot allò que és ànima té a càrrec seu allò inanimat, i recorre tot el cel, unes vegades amb una forma i d'altres amb una altra. Si és perfecta i alada, solca les altures, i governa tot el cosmos.

Però, la que ha perdut les ales va a la deriva, fins que s'agafa a alguna cosa sòlida, on s'aferma i es proveeix d'un cos terrestre que sembla que es mou ell mateix per la força d'aquella. Aquest compost, cristal·lització d'ànima i cos, s'anomena ésser viu, i rep el sobrenom de mortal. Plató: Fedre. Plató pensava que a cada tipus d'ànima li correspon una virtut específica: a l'ànima racional, la intel·ligència; a l'ànima irascible, la valentia; i a l'ànima concupiscible, la moderació. Però, per damunt de totes aquestes qualitats hi ha la virtut més important de totes, que és la justícia.

Plató creia que, perquè en un individu hi regni la justícia, cal que la dimensió racional de la seva ànima controli les parts irascible i concupiscible. Només es pot assolir la justícia quan la raó és capaç de dominar les nostres passions i els nostres desigs. En el diàleg Fedre, Plató, per explicar aquesta teoria, compara l'ànima humana amb un carro guiat per un auriga i tirat per dos cavalls alats. Un dels cavalls és noble i bo, però l'altre és mandrós i desobedient. L'auriga representa l'ànima racional, mentre que el cavall noble es correspon amb l'ànima irascible, i el cavall desobedient, amb l'ànima concupiscible.

L'al·legoria pretén mostrar que el carro (la nostra vida) només podrà avançar si l'auriga (la raó) aconsegueix dominar i controlar els dos cavalls (la passió i els desigs) sense deixar que aquests es desboquin. Plató ens presenta en aquest mite uns cavalls alats, perquè l'objectiu de l'auriga és ascendir cap al cel, que representa el món de les Idees. Però, si l'auriga és incapaç de mantenir el control dels dos cavalls, el carro (que representa la nostra vida) es desequilibra i acaba abatut en terra i ens fa caure així en el món sensible, material i imperfecte 6 La passió política de Plató ÉS LA LLEI HUMANA CONTRÀRIA A LA NATURA?

CÀL·LICLES: En la major part dels casos són contràries entre si la natura i la llei. […] Efectivament, per naturalesa és més lleig tot allò que és més desavantatjós, per exemple, sofrir injustícia; però, per llei és més lleig cometre-la. Perquè ni tan sols aquesta desgràcia, sofrir la injustícia, és pròpia d'un home, sinó d'algun esclau per a qui és preferible morir a continuar vivint i de qui, malgrat que rebi un mal i sigui ultratjat, no és capaç de defensar-se ell mateix ni defensar cap altre per qui s'interessi. Però, a parer meu, els qui estableixen les lleis són els febles i la multitud.

Efectivament, mirant per ells mateixos i per la pròpia utilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Mirant d'atemorir els homes més forts i els capaços de posseir molt, per tal que no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i que això és cometre injustícia: tractar de posseir més que els altres. Efectivament, se senten satisfets, crec jo, de posseir el mateix tot i ser inferiors. Per aquesta raó, conforme a la llei, es diu que és injust i vergonyós tractar de posseir més que la majoria i d'això en diuen cometre injustícia.

Però, a parer meu, la natura mateixa demostra que és just que el fort tingui més que el feble i el poderós més que el que no n'és. […] Jo, però, crec que, si arribés a haver-hi un home amb índole adient sacsejaria, trencaria i esquivaria tot això, i tot trepitjant els nostres escrits, enganys, encantaments i totes les lleis contràries a la natura, es revoltaria i es mostraria amo aquest esclau nostre, i aleshores resplendiria la justícia de la natura. Plató: Gòrgies. 6.1 Una realitat imperfecta Al llarg de la seva vida, Plató va sentir un gran interès per la política.

La seva família era noble, rica i influent, i molts dels seus membres havien tingut una intervenció destacada en la política atenesa. Des de la joventut, Plató també va sentir desigs de participar en la política activa, tot i que finalment es va allunyar de la participació directa en els afers públics. Quan Plató era jove, la derrota d'Atenes en la guerra del Peloponès va suposar la fi de la democràcia i la instauració d'un règim aristocràtic imposat pels espartans. En aquest govern, que va ser anomenat tirania dels Trenta, hi van participar alguns familiars de Plató.

Però, el govern dels Trenta Tirans va actuar de manera injusta, cruel i despòtica, i Plató aviat es va sentir decebut amb aquell règim. Finalment, el poble atenès es va rebel·lar i va restaurar la democràcia. Però aquest règim tot just restaurat va ser el que va jutjar i condemnar Sòcrates a morir enverinat, i Plató es va convèncer que la democràcia era un sistema equivocat i injust. La condemna de Sòcrates és la prova que la majoria no sempre pren les decisions correctes. Plató va arribar a la conclusió que, perquè un sistema polític sigui just, cal que decideixin els qui realment saben què és el més adient i bo per a tothom.

De manera que el poder no ha d'estar a les mans del poble, sinó a les dels savis que veritablement saben el que cal fer. Plató va intentar dissenyar un model de societat perfecta, en el qual el govern de l'Estat era confiat als més savis. 6.2 La ciutat ideal En La República, que és una de les obres més importants que va escriure, Plató hi va analitzar els diferents sistemes polítics que hi havia aleshores. D'entre tots els sistemes, pensava que els millors són la monarquia i l'aristocràcia, sempre que aquells que governen siguin savis i bons.

En la monarquia, el poder és exercit per una sola persona, mentre que en una aristocràcia el poder es troba en mans d'un petit grup d'individus influents. El problema rau en el fet que la forma de govern aristocràtica acostuma a degenerar per convertir-se en una timocràcia, que és el domini dels militars sobre la resta de la societat. Amb el temps, la timocràcia es pot convertir en una plutocràcia en què manen els més rics. Els excessos d'aquest sistema condueixen, en general, a una rebel·lió que fa triomfar la democràcia, en què el poble té el poder.

Però la democràcia corre el perill de veure's sotmesa a la manipulació, de manera que pot acabar convertint-se en una tirania, que és el pitjor règim de tots, ja que el tirà només governa pensant en el seu propi interès. La proposta política de Plató, com s'exposa a la República, està lligada a la seva teoria antropològica. Plató creia que una societat ben ordenada és aquella en la qual regna la justícia i on els governants pensen en el bé comú. Però això només serà possible quan cada persona es dediqui a allò que fa més bé, sense interferir en aquelles activitats per a les quals no està ben dotada.

Atès que hi ha tres tipus de persones diferents, el millor és que cadascuna s'ocupi de les tasques que són més adients al tipus d'ànima que és predominant en ella. Així, en una societat ideal, els qui tenen una ànima bàsicament concupiscible s'han d'ocupar de qüestions materials, que són les que els interessen més. Aquest tipus de persones han de dedicar-se a activitats com ara l'agricultura, la ramaderia, l'artesania o el comerç. En canvi, els qui tenen una ànima irascible haurien de ser soldats, ocupats a defensar la societat dels seus enemics.

Finalment, el govern de la ciutat ha d'estar reservat a aquells en qui preval l'ànima racional, els únics capacitats per comprendre en què consisteixen el Bé i la Justícia, Idees universals i objectives que han d'inspirar les decisions dels governants. Per això, els qui són capaços de copsar-les, coneixen la veritat autèntica i s'hi poden basar per governar amb justícia. D'aquesta manera, el govern polític ha de ser confiat als filòsofs, que són els únics capacitats per conèixer allò que realment convé a tota la societat. El model polític ideal dissenyat per Plató atorga a cada persona un lloc diferent en la societat segons el tipus d'ànima que té.

El model polític de Plató pretenia dissenyar una societat ideal i perfecta que permetés resoldre les insuficiències i els defectes dels diferents estats que existeixen en la realitat. No es tracta de cap societat que existeixi realment, sinó d'una utopia que descriu com hauria d'organitzar-se l'Estat perquè hi regnés la justícia. Per això sol dir-se que la proposta elaborada per Plató no és descriptiva, sinó més aviat prescriptiva o normativa. Allò que Plató proposa és una ordenació social molt rígida, en la qual l'activitat assignada a cada persona està determinada des de la infantesa segons el tipus d'ànima que tingui cadascú.

En aquest procés, l'educació hi té un paper fonamental per orientar cada persona cap a l'activitat que més li escau. Però, en el sistema polític de Plató les persones no poden elegir lliurement a què dedicar-se. Tampoc no es permet opinar o participar en les decisions a tothom, perquè només s'hi admet la intervenció dels qui tenen una ànima racional. La societat ideal que dissenya Plató és tan estricta que fins i tot sotmet els artistes a una vigilància severa. Plató era molt conscient de l'impacte que exerceix l'art sobre nosaltres i de la capacitat que tenen la literatura, la música i les arts plàstiques per emocionar-nos.

Aquesta força emotiva era, precisament, el que el feia desconfiar dels artistes, perquè amb les seves obres poden arribar a seduir-nos i allunyar-nos d'allò que és la realitat veritable. Per aquesta raó, Plató creia que l'activitat dels artistes havia d'estar sotmesa a un control rigorós per evitar que influïssin negativament en la societat. Anomenem utopia el disseny d'un sistema polític ideal que pretén construir una societat perfecta, però que no existeix en la realitat. 7 La cerca de la justícia 7.1 Vers l'harmonia de la societat perfecta Probablement t'has adonat que la filosofia política de Plató està fortament vinculada a la seva teoria ètica i antropològica.

Les diferents funcions socials assignades als individus depenen del tipus d'ànima predominant a cadascú. Si volem que la societat estigui ben ordenada i resulti harmoniosa, caldrà que cada persona es dediqui a la tasca que li és més adient. Per això, el govern ha de ser confiat als filòsofs, perquè són ells els qui coneixen en què consisteixen les essències que formen la veritable realitat i que han d'inspirar la nostra convivència en societat. El bon funcionament de la col·lectivitat estarà assegurat si els més savis s'encarreguen de governar i de supervisar l'ajust adequat del sistema social. Segons Plató, en això consisteix precisament la justícia en la societat.

Una societat justa és aquella en què cada persona es dedica a allò que li escau, sota la vigilància i el control dels qui saben què és el que cal fer. Per a Plató, una societat és justa quan cadascú fa allò que li correspon segons el tipus d'ànima que tingui. 7.2 La justícia en l'individu i en la societat La justícia és un valor fonamental per a Plató. De fet, en les seves obres considera que la justícia té dues dimensions diferents: la que es refereix a un individu o també la que es considera com a aplicació a la societat. Segons Plató, un individu és just quan s'hi esdevé un equilibri adequat entre les tres parts de l'ànima.

Si l'ànima racional aconsegueix controlar les passions i els apetits de l'ànima irascible i de l'ànima concupiscible, aleshores podem dir que la persona actua de manera justa. Una cosa semblant s'esdevé en la política. D'acord amb Plató, una societat només pot ser justa si s'hi estableix un equilibri harmònic entre els tres tipus de persones que la componen. Així, perquè regni la justícia a l'Estat, cal que cadascú s'encarregui d'allò que sap fer més bé, de manera que el govern es confia als més savis mentre que els soldats s'encarreguen de defensar la societat i els productors s'ocupen de proveir la societat dels béns materials necessaris.

En el pensament de Plató s'hi poden distingir dos sentits de la justícia diferents. La justícia individual és l'equilibri entre les tres tendències que hi ha a la nostra ànima. En canvi, la justícia social consisteix en l'harmonia entre els tres tipus de persones que componen l'Estat.