Filosofia de Descartes: Raó, Déu i Realitat

I 18 flashcards i 12 preguntes més al document.

Text del document

Tema 2: Descartes 1. Els orígens de la modernitat 1.1 La raó en cerca de la veritat L'obra del francès René Descartes és especialment significativa per a la història de la filosofia, perquè generalment es considera que amb ell comença el pensament autènticament modern. L'aspecte més rellevant i innovador del pensament cartesià és la importància que atorga al subjecte com a punt de partida per a la reflexió filosòfica. A partir d'aleshores, el paper central de la subjectivitat esdevindrà la característica de la filosofia moderna i marcarà així una diferència fonamental amb l'orientació del pensament anterior.

L'èmfasi en el paper del subjecte és un aspecte essencial de la filosofia moderna que s'inicia amb l'obra de Descartes. A més de filòsof, Descartes va ser un matemàtic i científic eminent que admirava enormement el rigor de les matemàtiques, capaces d'oferir coneixements segurs i exactes. Segons Descartes, aquesta precisió contrasta fortament amb les incerteses i les controvèrsies que caracteritzen el pensament filosòfic, atès que els grans pensadors semblen incapaços de posar-se d'acord, perquè estan contínuament disputant sobre els grans temes de la filosofia des dels temps de Plató.

Per tal de superar aquesta incertesa, Descartes es va proposar descobrir un camí ferm i segur per trobar la veritat que ens permetés avançar en la filosofia amb les mateixes garanties que ens ofereixen les matemàtiques. Per a ell, aquest camí no es pot basar en l'autoritat de la tradició, sinó que només ha de basar-se en la llum de la raó. Aquesta desconfiança de Descartes en l'herència dels autors antics, que considerava plena d'errors, també és un tret típicament modern del seu pensament que el distingeix amb claredat de l'actitud que havien mantingut els filòsofs anteriors.

Descartes és un filòsof racionalista, perquè rebutja els arguments d'autoritat, i afirma en canvi el poder de la raó per trobar la veritat. En cerca d'un mètode fiable per conèixer Segons Descartes, la ciència només podrà avançar de manera ferma i segura si som capaços de trobar un punt de partida absolutament indubtable sobre el qual no hi pugui haver ni incertesa ni controvèrsia. Per això, el primer objectiu del pensament cartesià consisteix a trobar aquestes veritats segures i indubtables que són com els fonaments damunt els quals es pot bastir tot allò que podem conèixer.

La filosofia de Descartes aspira a dissenyar un mètode que ens permeti aconseguir veritats fermes i segures damunt les quals es puguin construir tots els nostres coneixements. El procediment ideat per Descartes és veritablement radical. Per tal de no córrer el risc d'acceptar com a vàlida alguna cosa que en realitat pugui resultar falsa, el que proposa Descartes és començar amb la supressió de tots els coneixements que no siguin absolutament indubtables. En això consisteix el dubte metòdic, que porta Descartes a eliminar tots els sabers i totes les creences que tinguin la menor possibilitat de ser falsos.

Això significa, per començar, que no podem acceptar cap coneixement en el testimoni dels sentits, atès que els nostres sentits sovint ens enganyen. Tampoc no ens hauríem de refiar del món que ens envolta i que sembla constituir la realitat, perquè de vegades allò que percebem quan somiem també sembla ser molt real, i, això no obstant, no és més que una il·lusió. Com podem saber, amb certesa absoluta, que allò que veiem i toquem ara mateix no és producte d'un somni? No podem estar absolutament segurs de quina és la realitat autèntica, atesa la impossibilitat de distingir amb certesa total entre el son i la vetlla.

A més, Descartes creu que, si cerquem certeses absolutament segures, ni tan sols ens podem fiar dels raonaments, perquè sovint cometem errors quan raonem, fins i tot quan estem convençuts d'haver raonat correctament. La hipòtesi del geni maligne Però, per si no n'hi hagués prou, Descartes fins i tot va una mica més enllà. En aquest punt ens demana que imaginem alguna cosa veritablement estranya i singular. Què passaria si hi hagués una mena de geni maligne capaç d'enganyar-nos i confondre'ns fins i tot en les coses que ens semblen més certes i veritables? Naturalment, quan Descartes ens proposa aquesta hipòtesi, el més natural és que reaccionem amb sorpresa i incredulitat.

L'existència d'un ésser d'aquesta mena és altament improbable, i la idea de Descartes ens apareix com una suposició extravagant i inversemblant. Ell mateix va reconèixer el caràcter exagerat d'aquesta idea, que va arribar a anomenar "dubte hiperbòlic". Hem de recordar, però, quin era l'objectiu inicial de Descartes, que consistia a trobar alguna veritat absolutament indubtable. Si hi pensem amb deteniment, podem estar del tot segurs que no hi hagi un geni maligne que es diverteixi confonent-me? Com puc saber, amb tota la certesa, que la meva ment funciona correctament, que res no m'enganya i que allò que em sembla seguríssim és realment una veritat?

No podria ser que l'enteniment humà estigui distorsionat, de manera que allò fals ens sembli cert? Per trobar veritats absolutament indubtables, Descartes va utilitzar el dubte metòdic, que consisteix a no acceptar cap coneixement que tingués la més petita possibilitat de ser erroni. Després d'introduir la hipòtesi del geni maligne, sembla que el dubte metòdic cartesià ens ha arrabassat tot allò en què crèiem fermament. Ens resta ara alguna veritat de la qual puguem estar totalment segurs? La primera veritat indubtable En un primer moment sembla que no, de manera que hem caigut aparentment en un escepticisme radical i sense sortida.

Però, és justament en aquest punt que Descartes ens descobreix que sí que hi ha una veritat autènticament indubtable i certa. Si jo dubto, si m'estic fent preguntes i si estic intentant de trobar-hi resposta, aleshores, si més no, puc estar del tot segur que jo existeixo. En llatí, Descartes va formular aquesta primera veritat amb una frase que s'ha fet cèlebre: "Cogito, ergo sum", que significa 'Penso; per tant, existeixo'. Per això d'aquesta primera veritat indubtable se n'ha dit "el cogito cartesià". La primera veritat del tot inqüestionable trobada per Descartes és el cogito: Jo penso, i, per tant, jo he d'existir necessàriament.

Efectivament, la meva existència com a subjecte pensant és quelcom del tot cert i indubtable, una veritat ferma i segura davant la qual no hi ha cap mena de possibilitat de dubte. Fins i tot si el món exterior no existís i no fos més que un somni, fins i tot si hi hagués un geni maligne que m'enganyés contínuament, allò que és inqüestionable és que jo he d'existir, si és que estic ara mateix plantejant-me aquestes qüestions tan complicades. És important assenyalar que aquesta primera veritat indubtable no és resultat d'un raonament complicat ni d'una elaboració sofisticada. Segons Descartes, el cogito és una veritat que es copsa directament per mitjà de la intuïció.

Descartes afirma que es tracta d'una idea clara i distinta, i això vol dir que és del tot nítida i que no és possible de confondre-la amb cap altra idea diferent. El fet que jo forçosament he d'existir resulta una veritat evident, que podem conèixer sense cap mena de dubtes mitjançant la intuïció, de manera directa i immediata. De fet, per a Descartes el cogito és el millor exemple de coneixement del tot indubtable, que pot proporcionar-nos un criteri de veritat per determinar quan una afirmació es pot considerar segura. En la filosofia de Descartes, el caràcter indubtable del cogito serveix com a model per establir un criteri de veritat.

Segons Descartes, una idea serà veritable si es pot copsar de manera clara i diferent per mitjà de la intuïció directa, tal com passa amb el cogito. 1.2 El subjecte pensant El descobriment del cogito com a primera veritat indubtable és el punt de partida ferm i segur que Descartes cercava per tal d'establir el fonament de la filosofia. Allò que resulta especialment significatiu és que, segons Descartes, aquesta base inqüestionable només es pot trobar a l'interior del subjecte que pensa. La novetat que introdueix i que el converteix en el primer filòsof modern consisteix justament en aquest important nou paper que atorga a la subjectivitat individual.

A partir d'aquest moment, la funció del subjecte passa a ocupar un espai essencial en el pensament de la modernitat, i aquesta variació suposa un canvi decisiu en l'orientació de la filosofia occidental. Però, per poder elaborar el seu sistema filosòfic, Descartes ha de trobar la manera d'anar més enllà de la veritat del cogito. És indubtable que jo existeixo, perquè penso, dubto, sento i em faig preguntes. Per tant, jo soc quelcom que pensa, una consciència que té continguts de tipus diferent. Els tres tipus d'idees Descartes classifica les idees presents en la consciència en tres grans grups. Les idees adventícies procedeixen de l'exterior i es copsen amb els sentits.

Les idees factícies són producte de la meva pròpia activitat mental. Les idees innates són al meu interior des del naixement i poden ser copsades de manera directa mitjançant la intuïció. Les idees adventícies, que són les representacions mentals elaborades a partir d'allò que els meus sentits perceben del que crec que és el món exterior. Així, una casa, un llibre, un gos o un arbre són exemples d'idees adventícies. Però, no puc estar segur que aquestes idees es corresponguin amb una realitat veritable, perquè en aquest punt del meu raonament estic segur de la meva pròpia existència, però no tinc garanties que el món que percebo sigui autèntic.

Recordem que Descartes ens havia proposat de prescindir de tots els coneixements que no fossin absolutament segurs. Com que no em puc refiar dels meus sentits i tampoc no tinc garanties de no estar somiant, de moment no em queda cap més remei que reconèixer la meva incapacitat per afirmar alguna cosa segura sobre les idees adventícies. El segon tipus de continguts mentals són les idees factícies, que són les que la meva ment ha elaborat per si mateixa. Per exemple, un centaure, una sirena o un drac són exemples d'idees factícies.

Jo mai no he vist cap d'aquestes coses, sinó que les he fabricat al meu interior tot combinant en la meva consciència elements diferents procedents d'orígens diversos. Per aquesta raó, les idees factícies tampoc no ens poden proporcionar veritats fermes i indubtables que ens permetin avançar en la cerca de la veritat. El tercer i últim tipus de continguts de consciència està format per les idees innates, que són molt diferents de les idees adventícies o de les factícies. Segons Descartes, les idees innates no poden ser percebudes amb els sentits, i tampoc no han estat elaborades per mi mateix. Com el seu nom indica, aquests continguts mentals es troben al meu interior des del meu naixement.

Es tracta d'idees clares i diferents que poden ser copsades de manera intuïtiva, com passa amb la idea del cogito, que és la primera idea innata i la més evident. Però, a més, Descartes creu que existeix una altra idea innata de gran importància, que és la idea de Déu. 2 Déu en la filosofia cartesiana 2.1 La idea d'un ésser infinit La idea de Déu, segons Descartes, correspon a la d'un ésser infinit, perfecte, totpoderós, etern i omniscient. La intuïció em permet reconèixer aquesta idea, que és present a la meva consciència, de manera clara i diferent. La qüestió consisteix, per tant, a determinar d'on procedeix aquesta idea que tinc al meu interior.

Correspon a un ésser que existeix realment o es tracta només d'una imatge mental fictícia i il·lusòria? Per aclarir aquesta qüestió cal saber a quin tipus de contingut mental correspon la idea de Déu. Podem afirmar amb seguretat que la idea de Déu no és adventícia, perquè no és possible copsar aquest ésser per mitjà dels sentits. Però, segons Descartes, tampoc no es tracta d'una idea factícia, perquè a mi m'hauria estat impossible de crear per mi mateix la idea d'un ésser infinit. Atès que Descartes suposa que ha d'existir una proporció entre els efectes i les causes, jo, que soc finit, imperfecte i limitat (perquè dubto), mai no hauria pogut produir la idea d'un ésser infinit i perfecte.

Si existeix al meu interior la idea d'un ésser infinit, cal que l'origen d'aquesta idea procedeixi d'una causa efectivament infinita, que existeixi en la realitat. D'aquesta manera Descartes demostra l'existència de Déu, l'ésser perfecte del qual procedeix la idea de divinitat que hi ha en la meva consciència. L'existència de Déu es pot provar, segons Descartes, a partir de la idea innata que tots tenim d'un ésser infinit. Aquesta idea no puc haver-la creat jo, que soc un ésser finit i imperfecte, de manera que ha de provenir d'un ésser realment perfecte que existeix en la realitat. Segons Descartes, l'existència de Déu també es pot demostrar per mitjà d'uns altres dos arguments.

Per començar, podem partir de la primera veritat evident i intuïtiva trobada per Descartes. Jo existeixo, d'això no hi ha dubte; però, el que no és tan clar és qui m'ha creat a mi. En un primer moment podria pensar-se que provinc dels meus pares, però si hi penso una mica més m'adonaré que els meus pares, en tot cas, només han produït el meu cos, que és la matèria de què soc fet. Però, jo no soc simplement el meu cos, perquè la meva realitat veritable consisteix a ser quelcom que pensa. Qui m'ha creat a mi com a quelcom pensant? I qui em manté existint a cada moment? Potser m'he creat jo mateix?

És evident que no, perquè si hagués tingut el poder de crear-me jo mateix indubtablement m'hauria proveït de perfeccions més grans. No hi ha dubte que ha hagut de crear-me algú molt més poderós que jo mateix, que ha de ser Déu. En segon lloc, per sostenir el seu raonament sobre l'existència de Déu, Descartes recorre a l'argument ontològic que havia estat proposat originàriament per Anselm de Canterbury a l'Edat Mitjana. Si definim Déu com l'ésser més gran que es pot pensar, indubtablement Déu ha d'existir, perquè, si no fos així, seria possible imaginar un ésser encara més gran, que tingués existència real.

Perquè la definició no sigui contradictòria, cal concloure que Déu veritablement existeix com a ésser infinit i perfecte en la realitat. Per demostrar l'existència de Déu, Descartes també va emprar uns altres dos arguments. El primer identifica Déu com a ésser totpoderós que m'ha creat. El segon es basa en l'argument ontològic anselmià. 2.2 La divinitat com a garantia d'allò real La demostració de l'existència de Déu és un punt cabdal en la filosofia de Descartes. Recordem que, després d'aplicar el procediment radical del dubte metòdic, Descartes havia estat capaç de trobar en el cogito una primera veritat ferma i indubtable.

Descartes afirma la pròpia existència com a subjecte pensant, però no ha pogut garantir que ni el seu cos ni la resta d'allò que es veu, es toca o es pensa correspongui a quelcom autènticament real. En aquest punt el raonament cartesià és a punt de lliscar cap a un solipsisme* estèril. L'existència de Déu ofereix a Descartes un camí per fugir d'aquest atzucac perillós. Si efectivament hi ha un Déu perfecte, aleshores és clar que és bo i que aquest ésser infinitament bo no pot permetre que jo visqui enganyat. Déu no pot consentir que les coses que percebo amb claredat i distinció resultin falses.

Això permet a Descartes rebutjar de manera definitiva la hipòtesi del geni maligne i afirmar amb confiança que el món exterior no pot ser un somni ni una il·lusió. Segons Descartes, l'existència d'un Déu infinitament bondadós serveix com a garantia per afirmar la realitat del món que m'envolta i per descartar tot perill de caure en el solipsisme i l'escepticisme. 2.3 L'origen de l'error Un cop demostrada l'existència d'un Déu infinitament bo, ja no hi ha motiu per dubtar de la realitat. Si Déu realment existeix, aleshores no hi ha dubte que tot el que percebi amb claredat i distinció ha de ser autènticament cert.

Així, el problema que es planteja en la filosofia cartesiana ja no és aclarir quines coses són veritables, sinó més aviat explicar com és possible que, existint Déu, jo de vegades m'equivoqui i cometi errors. Com permet Déu això, si efectivament existeix i és un ésser infinitament bo i provident? Per respondre a aquesta qüestió, Descartes distingeix entre l'enteniment i la voluntat. L'existència de Déu garanteix la veracitat de tot allò que el meu enteniment capta de manera clara i diferent. El que passa, segons Descartes, és que de vegades la meva voluntat decideix acceptar com a vàlides algunes idees que no tenen aquests trets de claredat i distinció.

L'error sorgeix quan la meva voluntat admet com a vàlides idees que no s'haurien d'acceptar, perquè són fosques i confuses. D'aquesta manera l'origen dels errors humans es troba en una errada de la voluntat, i no de l'enteniment. Per evitar aquestes equivocacions ens hem d'entrenar per acceptar voluntàriament només allò que realment es percep amb total claredat i distinció. 3 La unitat de les ciències 3.1 El mètode cartesià Ja hem vist que l'objectiu principal de Descartes consistia a trobar un camí adequat per assolir veritats fermes i indubtables.

Aquest procediment, que Descartes va exposar de manera detallada en el seu cèlebre Discurs del mètode, proposava un seguit de regles clares i senzilles que pretenien servir com a orientació per al treball dels científics i dels filòsofs. En lloc de basar-se en l'autoritat dels antics, el mètode cartesià es fonamenta en l'ús sistemàtic de la raó, que considera l'única font fiable per trobar la veritat. Segons Descartes, hi ha dues operacions que la raó pot emprar per copsar coneixements: la intuïció i la deducció. La intuïció ens proporciona un coneixement immediat de les veritats infal·libles que es poden percebre amb tota evidència, de manera clara i distinta.

Així, la veritat fonamental del cogito s'assoleix per mitjà de la intuïció. Però, altres veritats més complexes només es poden aconseguir per mitjà d'un procés indirecte que requereix seguir diferents etapes encadenades. Aquest segon procediment és la deducció, que també ens pot oferir veritats fermes i segures si els dediquem l'atenció necessària per no cometre cap error en la cadena del raonament deductiu.

El mètode que Descartes proposa per assolir la veritat fa ús d'aquestes dues operacions, que aplica en quatre etapes diferents: Evidència: La cerca de la veritat ha de començar per un punt de partida ferm i segur, com ara un fonament sòlid damunt el qual podem edificar tots els nostres coneixements. La base de tots els nostres sabers ha d'estar formada per algunes, molt poques, veritats evidents, clares i distintes, que es poden copsar per mitjà de la intuïció. Anàlisi: El segon pas del mètode consisteix a dividir la qüestió concreta que vulguem estudiar en parts més simples.

En general, el camp d'estudi que ens interessa investigar està format per realitats diverses i complexes que no resulta fàcil de conèixer completament. Per això, el més convenient és separar els diferents elements del problema, de manera que puguem estudiar-los separadament i de manera individual. Síntesi: Quan cadascun dels diferents elements ha estat estudiat i resolt, cal recompondre novament la totalitat del problema, per oferir una resposta completa a la qüestió global que ens interessava aclarir. Repàs: Per assegurar-nos que no hem fet cap error en l'aplicació del mètode, cal repassar amb cura tot el procés que hem seguit fins aquest punt.

En primer lloc, cal enumerar els diferents passos que hem seguit per comprovar que no ens n'hem deixat cap. En segon lloc, hem de revisar amb cura totes les operacions per assegurar-nos de no haver-nos equivocat en cap moment. Només així podrem estar del tot segurs d'haver resolt de manera completa i definitiva el problema que ens havíem plantejat inicialment. Descartes proposa aplicar a totes les ciències un únic mètode racional en el qual es feia servir la geometria. 3.2 Un únic arbre amb moltes branques Amb la formulació de les quatre regles del mètode, Descartes creia haver trobat el camí més segur per assolir la veritat en qualsevol camp del coneixement.

Aquest mètode podia servir com a guia per al desenvolupament de qualsevol mena d'investigació científica o filosòfica. Segons ell, això és degut al fet que, en realitat, les diferents ciències no són més que diferents aspectes d'una sola realitat, que els éssers humans podem conèixer si emprem la raó d'una manera rigorosa i sistemàtica. Aquesta visió, que tal vegada pot semblar-nos avui natural i evident, va ser en aquell moment una proposta molt agosarada, que topava frontalment amb les interpretacions tradicionals sobre el coneixement. Aristòtil, per exemple, va manifestar en els seus llibres un punt de vista del tot diferent.

Per a ell, cada ciència s'interessa per un aspecte diferent de la realitat, de manera que cal adaptar els mètodes d'investigació a l'objecte d'estudi. Per exemple, les matemàtiques s'aplicaven a la física, però no a l'astronomia. En canvi, Descartes pensava que el saber està constituït, en el fons, per una sola ciència universal, en la qual s'integren les diferents ciències particulars, igual com les diferents branques d'un arbre surten totes del mateix tronc central. Per això el mètode aplicat pot ser el mateix, perquè en el fons totes les ciències són aspectes diversos d'un mateix i únic saber.

A diferència del que pensaven els filòsofs antics, Descartes va sostenir que les diferents ciències formaven part d'un saber universal únic. Per això creia que el seu mètode podia aplicar-se igualment a tots els camps d'investigació. 4 La substància en Descartes 4.1 Les tres substàncies de Descartes L'element central de la metafísica cartesiana és el concepte de substància. Descartes defineix la substància com "allò que existeix per si mateix i que no necessita res més per existir". Segons aquesta definició, Descartes va identificar tres tipus de substàncies completament diferents entre si. Cada substància està caracteritzada per un seguit de propietats o d'atributs.

A més, aquests atributs poden manifestar-se sota la forma de diferents qualitats canviants o modes. Si apliquem la definició cartesiana amb tot el rigor, ens adonarem que Déu és l'únic ésser que existeix per si mateix i que no necessita res més per existir. De fet, en la seva època el concepte de Déu era el d'un ésser infinit i perfecte, creador de tot el que existeix, de manera que en realitat la resta de les criatures li deuen l'existència. Per això, Déu és, per a Descartes, la substància infinita (o res infinita, en llatí). L'atribut que caracteritza Déu com a substància és la seva infinitud.

Déu és un ésser perfecte que no experimenta canvis, de manera que la substància infinita no presenta modes. Com que Déu és l'única substància veritable en sentit estricte, per identificar els altres tipus de substància existents, Descartes ha de modificar la definició de substància, que ara resulta massa restrictiva. Així, defineix substància, de manera més extensa, com 'allò que existeix per si mateix i que, a part de Déu, no necessita res més per existir'. D'aquesta manera resulta possible distingir dos tipus nous de substància: la pensant i l'extensa. La substància pensant (res cogitans, en llatí) consisteix, segons Descartes, en l'activitat mental.

També es pot dir que la substància pensant és la consciència, el jo o l'ànima. Tots aquests termes fan referència a una mateixa realitat, que és la meva capacitat per pensar, imaginar, sentir, dubtar o desitjar. Recordem que l'existència del meu propi ésser com a substància pensant és la primera veritat ferma i indubtable que Descartes va trobar en la seva cerca de seguretats absolutes. El fet que jo sigui una substància pensant, que és una realitat immaterial independent del meu cos, em permet assegurar que la meva consciència és una activitat mental que existeix de manera separada de la meva dimensió material.

Això significa que la meva ànima existeix per si mateixa i no necessita el cos per existir. Per això, la meva ment és una substància, ja que existeix per si mateixa de manera independent i separada de la resta de la realitat. L'atribut que caracteritza aquest tipus de substància és el pensament, que es pot manifestar en dos modes diferents: l'enteniment i la voluntat. El tercer tipus de substància és la substància extensa (res extensa, en llatí), que s'identifica amb la matèria. L'atribut que caracteritza aquest tipus de substància és l'extensió, atès que tot allò que és material forçosament ocupa algun lloc a l'espai.

Els modes que pot adoptar la substància extensa són la forma i la figura que ens presenten els objectes del món material. 4.2 Mecanicisme i determinisme Els avenços de la ciència al segle XVII, en els quals el mateix Descartes va tenir una intervenció molt destacada, van contribuir a difondre la idea que la natura està sotmesa a lleis fixes i inamovibles. D'acord amb aquesta interpretació, el comportament de tots els cossos materials es pot determinar amb tota precisió i seguretat mitjançant l'aplicació de les lleis de la física. Així, tot l'univers actua com un gran sistema mecànic, com si fos una màquina enorme o un rellotge el funcionament del qual es pot calcular amb tota exactitud.

Segons Descartes, tot el material està subjecte a les lleis de la natura i es comporta de manera mecànica i determinista. És important assenyalar que el mecanicisme determinista de Descartes s'estén a totes les coses materials. Això inclou no només els cossos inanimats, com les pedres o els planetes, sinó també els éssers vius. De fet, Descartes sostenia que els animals eren éssers materials que podien comparar-se a una màquina sofisticada o a un autòmat molt complex. No creia que els animals tinguessin consciència, ànima o sentiments. Per a Descartes, els animals són només sistemes mecànics molt complexos formats exclusivament per matèria.

4.3 El dualisme antropològic La distinció entre substància pensant i substància extensa és el principi en què es basa l'antropologia cartesiana. Descartes era partidari del dualisme antropològic, perquè considerava que en l'ésser humà hi estan presents dues realitats del tot diferents. Aquestes dues realitats tan diferents corresponen a les dues substàncies que estan presents en l'ésser humà, que està compost per la unió de cos i ànima. La part material de l'ésser humà és el cos, que és substància extensa. Atès que està format de matèria, el cos obeeix les lleis de la física i està subjecte al determinisme.

Això explica per què sentim fam o set, per què ens cansem i emmalaltim o per què envellim i morim. Però, la realitat humana no s'esgota en allò material, perquè en nosaltres hi ha també un principi immaterial que és l'activitat mental conscient, que també podem anomenar ànima. Com que l'ànima no és material, aquesta part del nostre ésser no està subjecta al mecanicisme determinista. De fet, Descartes creia que l'ànima humana és la dimensió espiritual de la persona, de manera que gaudeix de lliure albir i pot continuar existint després de la mort del cos. L'antropologia cartesiana és dualista, perquè distingeix dues dimensions completament diferents en l'ésser humà.

D'una banda, hi ha el cos, que és material i que està subjecte al determinisme. D'una altra, hi ha l'ànima, que és immaterial, lliure i immortal. La divisió que estableix Descartes entre la nostra dimensió material i la nostra dimensió espiritual planteja el greu problema d'aclarir quina és la interacció que existeix entre aquests dos principis. Si realment el cos i l'ànima són substàncies diferents, que poden existir separadament, com podem explicar la connexió que sembla existir entre aquestes dues realitats? De fet, allò que observem és que quan el nostre cos pateix un mal, la nostra consciència sent dolor.

Igualment, quan la meva ment mana al meu cos que es mogui, aquest respon obeint l'ordre. Com és possible explicar aquesta relació entre allò material i allò immaterial, si realment es tracta de dos àmbits radicalment separats? El problema de la relació entre les substàncies mai no va trobar una resposta satisfactòria dins del pensament cartesià. De vegades, Descartes arriba a afirmar que la nostra autèntica i veritable realitat és la consciència, mentre que el cos és només un instrument al seu servei. De vegades compara l'ànima amb el timoner d'una nau, per tal de fet entendre que el nostre cos obeeix les ordres de la nostra ment igual com una nau respon a les ordres del pilot que la mena.

En altres casos, però, sembla que Descartes està pensant més aviat en dues realitats separades que podrien connectar-se a través d'algun punt concret, com podria ser la glàndula pineal, que és una petita protuberància a la base del cervell. En realitat, aquestes explicacions no resulten gaire convincents, de manera que la qüestió d'aclarir les relacions entre el cos i la ment va continuar sent un problema controvertit i espinós de la filosofia moderna. 4.4 Una ètica provisional En comparació amb les nombroses obres filosòfiques i científiques de Descartes, els seus escrits sobre ètica resulten bastant esquemàtics i poc desenvolupats.

Podem fer-nos una idea dels seus plantejaments recordant que, en les seves reflexions sobre l'ésser humà, Descartes insisteix en la importància que la nostra ment domini els desitjos del cos. Com que el cos és material i mecànic mentre que l'ànima és lliure, l'autèntica felicitat només pot assolir-se quan la voluntat, dirigida per la recta raó, controla i domina les nostres passions. Així és com l'ànima pot perfeccionar-se per aconseguir l'autèntica llibertat, ja que el contrari equivaldria a convertir-nos en esclaus dels desitjos materials. En principi, Descartes també podria haver utilitzat el seu mètode per elaborar una teoria ètica racional que fos rigorosa, completa i sistemàtica.

El cert, però, és que mai no va arribar a desenvolupar aquesta ètica segons les regles del mètode. Això no obstant, Descartes era conscient que per relacionar-nos amb els altres necessitem algun tipus de guia que orienti el nostre comportament. Per això, va proposar seguir unes normes bàsiques que servissin a manera d'una "moral provisional" que pogués servir de manera transitòria fins que hi hagués una teoria ètica completa i elaborada adequadament. Aquestes normes elementals de conducta que Descartes es va proposar ell mateix són les següents: 1.Seguir fidelment les lleis i els costums del país on es viu.

2.Ser decidit i resolut en les accions, tot mantenint fermament les decisions adoptades. 3.Assumir l'ordre del món i els daltabaixos de la fortuna tot intentant modificar els propis desigs més que no pas canviar la realitat. Descartes considerava que l'autèntica felicitat només s'aconsegueix quan la voluntat, dirigida per la raó, s'imposa als desitjos i anhels corporals. A més, per guiar-se en la vida, es va proposar seguir una moral provisional que podria utilitzar-se mentre no existís una ètica racional elaborada segons les regles del mètode.

Influències Escolàstica criteris de la veritat (relacions entre fe i raó) Mètode deductiu s'arriba a una veritat i a partir d'això, es fomenta (amb el cogito ergo sum, justifica tot l'altre i amb l'existència de déu, justifica el món en el qual vivim). Escèptics dubta de tot, practica el dubte universal escèptic per arribar a una veritat absoluta. Nova ciència tota la natura es pot explicar amb composicions matemàtiques. Pensament racionalista trobar la veritat a través de la raó. La unitat del saber i la raó Mètode de Descartes unit al concepte de la raó saber raó, no podem saber sense la raó) si no tens raó, no pots dir que existeixes. Busca un mètode per tenir certesa del nostre raonament.

Estructura de la raó i del mètode La raó té dues maneres d'actuar: Intuïció Llum de la raó, instint. Deducció Es dona quan es connecten les naturaleses simples, apareixen connexions que la intel·ligència aprofundeix. 1. Anàlisis Fins que arriba als coneixements simples. 2. Procés de síntesi Comença a justificar perquè els coneixements simples són veritables. El dubte i la primera veritat El dubte metòdic dubtar de tot, suspendre el judici per trobar un coneixement sòlid i veritable. Primera veritat Cogito ergo sum 1. Afirma la fal·làcia dels sentits Dubtar del testimoni dels sentits (els sentits ens enganyen) 2. Impossibilitat de diferenciar la vigília i els somnis 3.

Geni maligne Ens menteix i ens crea un coneixement fals. 4. Assolir la primera veritat i el seu criteri (començar a construir sobre els fonaments L'existència del mateixi subjecte que pensa "cogito ergo sum") Idees com objectes dels pensaments Anàlisis i definició de les idees Les idees són objectes del pensament / idees com a actes mentals, procedeixen de mi, tenen continguts objectius propis. Per afirmar això hi ha tres factors: - Allò que pensa existeix - El món Pot ser somni o veritat - Les idees que posseeixo del món Indubtables perquè les penso 1. Idees adventícies Dona l'experiència externa (coses que no existeixen a món). 2.

Idees factícies Construeix la ment a partir de coses externes 3. Idees innates Neixen amb nosaltres, apareixen sense haver d'aprendre-les (idea de Déu). Apareix el concepte d'innat per primera vegada. Idea existència de Déu Idea de l'infinit és la idea de Déu Dona dos arguments: 1. Idea de Déu innata, per tant, existeix Déu (existència de deu a partir de l'existència). 2. La idea de Déu és perfecte i infinit, per tant, necessàriament ha d'existir. Déu és bondadós, per això es carrega la idea del geni maligne A partir d'això, es pot justificar l'existència del món. Substàncies: unitat de la realitat, és una cosa que existeix de tal manera que no necessita cap altra cosa per existir 1.

Substància infinita Déu 2. Substància pensant El jo pensant 3. Substància extensa Cos material DUALISME CARTESIÀ Últim objectiu El cos i l'ànima són distints l'HOME ESTÀ COMPOST DE COS I ÀNIMA Justifica que l'home té ànima i que és la part pensant intel·lectual d'on allibera perfecció. Però el cos, en canvi, es mor. El cos funciona amb els instints (És automatitzat), l'anima amb la llibertat (esfera de la realitat independent de la matèria) Justifica la nostra diferència en la naturalesa a través de l'ànima