El naixement de la filosofia: Els filòsofs presocràtics

I 12 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

1. EL NAIXeMENT DE LA FILOSOFIA per Oscar Sánchez Vinyals 1. 1 Introducció Ja a l'antiguitat l'ésser humà intentava trobar resposta a tot allò que no comprenia, com és el cas de certs fenòmens naturals, malalties, els misteris de l'univers o la mort. Les grans cultures antigues d'arreu del món han intentat donar resposta a aquests interrogants a través de les religions i els mites. Els mites són conjunts de creences i narracions fantàstiques sobre l'home, el món i els déus, heretades com a tradicions. A l'antiga Grècia, les obres d'Homer i Hesíode narraven històries on humans, déus antropomòrfics i herois interactuaven en el gran teatre de la Mediterrània.

Els déus, observadors omnipotents, eren els creadors de tot i influïen en gran part del que passava al món terrenal. La necessitat de comprendre tot el que succeeix, de sentir que el que fem té un significat transcendent o d'apaivagar la incertesa de la vida han alimentat els mites i les religions des dels principis dels temps. A partir, però, del segle VII a.C. ( fa uns 2700 anys), a la mateixa Grècia, tot comença a canviar.

A la regió de la Jònia, comencem a tenir constància d'una sèrie de savis que observen el món d'una altra manera: ja no es conformen amb les explicacions mitològiques dels fenòmens naturals, sinó que tracten de comprendre'ls en sí mateixos, detectant patrons i connexions d'unes coses amb les altres. Creien que tot el que passa a l'univers es devia a mecanismes i lleis naturals que funcionaven per sí mateixes i no per la voluntat arbitrària dels déus. També calia reflexionar sobre l'origen de tot el que existeix més enllà de les explicacions màgiques i religioses.

A través d'una mirada objectiva i despersonalitzada, van fer ús de l'observació i l'intel·lecte( reflexió, anàlisi, síntesi, ús d'arguments lògics), és a dir, la raó. Aquest canvi de perspectiva ha estat anomenat el pas del mite al logos, és a dir, el pas de la mera creença al pensament racional( logos en grec vol dir «raó», «ciència» o «paraula raonada»). Amb el logos sorgeix el pensament científic i filosòfic a Occident. No cal dir que aquesta emergència del logos no es va donar d'un dia per l'altre, és fruit d'una lenta evolució i es dóna en un context històric( polític i econòmic) determinat. També a l'Índia o a la Xina hi ha va una evolució similar cap al pensament racional.

Presocràtics introducció https://www.youtube.com/watch?v=mKizN32QHAA Primers presocràtics https://www.youtube.com/watch?v=LqKLdMs40GM Els grecs eren politeistes, i els seus déus eren antropomòrfics. Però, antigament, theos, la paraula referida a allò diví s'usava com un valor predicatiu. Tal i com observa un estudiós del món grec, «els grecs no afirmaven primer, com fan els cristians o els jueus l'existència de Déu i procedien després a enumerar els seus atributs dient «Déu és bo», «Déu és amor» i així successivament. Més aviat es sentien impressionats o atemorits per les coses de la vida i de la natura(...), i deien: «Això és un Déu» o «Allò és un Déu».

Els cristians diuen: «Déu és amor» i els grecs: «L'amor es theos», és a dir, «és un déu»». Guthrie, W.K.C.( 1993). Los filósofos griegos. FCE 1. 2. Els primers filòsofs Qui van ser els primers filòsofs? Al principi se'ls anomenava, senzillament, «savis». També s'anomenava així als als poetes, els metges o els artistes de l'època. Ara els anomenem «primers filòsofs» o «presocràtics»( anteriors a Sòcrates). Tots ells es van fer la pregunta més antiga de la filosofia: quin és l'origen de tot? Aquest «tot» fa referència a l'ésser, a la totalitat del que existeix.

Molts identifiquen l'ésser amb l'univers material, es pregunten pel seu origen i, sobretot, de què està fet, en última instància, l'univers. Pensaven que darrera de la diversitat de les coses del món havia d'haver un element primordial fixe i inalterable: un substrat comú o arkhé. Calia esbrinar en què consisteix aquest arkhé. Aquesta és la inquietud de la filosofia en els seus inicis. Els presocràtics que estudiarem, es divideixen en 3 grups: A. Els jònics: Tales, Anaxímenes, Anaximandre, Heràclit. B. Els d'Elea: Pitàgores , Parmènides. Altres: Zenó d'Elea i Jenòfanes C. Els últims presocràtics: Empèdocles, Anaxàgores, Demòcrit A.

Els filòsofs jònics Són anomenats també «físics» perquè el seu tarannà era més científic i el seu interès es centrava de forma clara en el món natural o physis, entès com a món material. Això vol dir que l'arkhé que buscaven havia de ser un element material de la natura, no quelcom espiritual o místic. El pensament racional en l'estudi de la physis, que rebutjava la religió i els mites va ser mal vist a la Jònia per la classe aristocràtica, que s'autodenominava descendent dels déus i per això els interessava mantenir la cosmovisió religiosa tradicional Tales de Milet: ( sobre el 624-546 a.C.) Aquest jònic és considerat el primer filòsof o «físic» ( segons Aristòtil).

Per Tales, l'aigua és el principi de totes les coses, ( l'arkhé). Com no disposem de molta informació sobre Tales, no sabem si es referia a que totes les coses en el fons estan compostes d'aigua o que la terra procedeix de l'aigua. Per Tales la vida, però també la terra i tot el que hi ha en ella, neixen de l'aigua. Anaximandre de Milet( sobre el 610-545 a. C.) Continuador de Tales, va realitzar treballs cartogràfics i astronòmics( ja pensava que la Terra era esfèrica). Anaximandre parteix de la següent reflexió: és estrany pensar que, l'arkhé, l'element o principi constitutiu del cosmos, sigui un element com l'aigua o l'aire.

¿Com és possible que l'aigua doni lloc a elements tant contraris a ell com el foc? Per això considera que l'arkhé ha de ser un element que, sense deixar de ser material, sigui també indeterminat o indefinit, i que contingui totes les propietats i elements contraris de la natura de forma potencial. És a dir, conté l'aigua i alhora el foc, entre altres elements. Aquest element original, que anomena àpeiron ho té tot contingut dintre seu en la fase inicial del cosmos. L'àpeiron és etern i indestructible. Però es transforma, i es disgrega, formant la multiplicitat de les coses del món.

Això passa quan determinades parts de l'àpeiron se separen donant lloc a les substàncies o propietats oposades entre sí( el fred i el calent, per exemple). Quan una de les substàncies preval sobre l'altra en el cosmos, sorgeix la injustícia. Es perd l'equilibri i es dóna una reacció oposada que el restableix. L'alternança de les estacions seria un bon exemple. El moviment del cosmos és el trencament i restauració constant de l'equilibri. L'univers passaria per les següents fases: 1) Després de la disgregació de l'àpeiron, el fred humit ocupa el centre del cosmos i té, a la perifèria, una massa de foc.

2) La calor fa que s'evapori una part de l'aigua sorgint la terra seca i una cortina de vapor( el cel) amb uns orificis per on podem veure el foc exterior( les estrelles). 3) Els primers animals sorgeixen de l'aigua o del llim escalfat pel Sol, i de l'aigua passen a la terra. Els primers humans sorgeixen d'algun tipus de peix i llençats a la terra. Després, el cosmos es torna a contraure progressivament i tot torna a l'apeiron. Per tant, l'univers és etern i cíclic. Anaxímenes de Milet( sobre el 585-524 a. C.) Considera que l'aire és el principi de totes les coses, és infinit però determinat i perceptible. Per la rarefacció, l'aire es converteix en foc.

Per la condensació l'aire es converteix en vent, després en núvol, en aigua mitjançant la pluja, després en terra i, finalment, en pedra. Heràclit d'Efes ( sobre el 544-484 a. C.) Veure: https://www.youtube.com/watch?v=Dani2vunLWQ Heràclit pertanyia a una família aristocràtica d'Efes. Va ser anomenat el «fosc» per la seva obra breu i enigmàtica, estructurada en petits fragments. Destaquem dues idees fonamentals: 1- L'arkhé o principi de totes les coses és el foc.

«Aquest món, el mateix per tots els éssers, no ha estat creat per cap dels déus o dels homes, si no que sempre és i serà, foc eternament viu, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura» No només les coses concretes surten i tornen al foc; és la totalitat de l'univers la que es converteix en pur foc per després tornar a formar les coses del món. L'univers és, doncs, cíclic . 2- L'univers és una esfera eterna i com a tal és immutable, però dins de l'univers, a la physis, tot està en un flux permanent, tot canvia constantment.

« No es possible descendir dos cops al mateix riu, tocar dos cops una substància mortal en el mateix estat, si no que, per l'ímpetu i la necessitat dels canvis, es dispersa i novament es reuneix, i ve i desapareix»( Heràclit) Aquesta permanent mobilitat de totes les coses es fonamenta en una estructura contradictòria de tota la realitat. El canvi sorgeix de la tensió constant entre elements oposats( dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, sacietat-gana). «La guerra és el pare de totes les coses»( Heràclit) Aquesta doctrina dels oposats és ja present en Anaximandre, com hem vist, però Heràclit la fa més explícita.

Malgrat que tot el canvi ve de la lluita de contraris, en el fons totes les coses provenen, originalment, del foc. La doctrina dels oposats és també representativa del taoisme a la Xina i de les idees de Lao Tse, tan antigues com les dels presocràtics, per la qual cosa hom podria pensar que hi ha haver alguna connexió entre elles. La doctrina del Yin i el Yang posa èmfasi en el procés del canvi, la idea de que tot es transforma constantment, inclòs el que sembla immòbil. Aquest canvi s'estableix en parelles d'oposats( o «quasi-oposats»): el dia i la nit, el fred i la calor, etc. Tot canvi consisteix en el pas d'un oposat a l'altre i en el predomini d'un sobre l'altre en les coses.

Aquests elements o propietats no són però, completament oposades, no lluiten entre elles. Més aviat es complementen, es necessiten, sense l'una no pot existir l'altra. En un sentit molt abstracte i general, el Yin es refereix a un estat en el que les coses són fredes, suaus, fosques i femenines. El Yang representa allò sec, lluminós, dur i masculí. No obstant, en Heràclit, la contradicció i la guerra entre oposats engendra harmonia: «...el que és contrari arriba a concordar, i de les discòrdies sorgeix la més bella harmonia» ( Heràclit) Però és una harmonia oculta, no es pot veure a simple vista, per això no entenem com «...allò que difereix pot estar d'acord amb sí mateix»( Heràclit).

Hi ha una llei o Logos que dirigeix o ordena la lluita i alternança dels elements. També hi ha lluita de contraris en nosaltres, i també el Logos ha de regnar la tensió entre ells. - El cosmos i la physis són materials ( no hi ha un món immaterial) - Per tant, hi ha un substrat material d'on provenen totes les coses a l'univers. Per alguns és visible com l'aigua en Tales, però per altres Idees comunes dels jònics no, com l'àpeiron d'Anaximandre). L'element adquireix múltiples formes però mai deixa de ser el que és. - L'univers és etern i increat. Sempre ha existit. De no-res res pot sortir. És una esfera eterna i cíclica: va repetint les mateixes fases, tornat a començar indefinidament. B.

Els filòsofs D'Elea No tant interessats en la physis, aquests savis es centren en conceptes més abstractes o místics sobre el cosmos i estan més o menys influïts pel moviment òrfic. Destaquem els següents filòsofs: Pitàgores de Samos ( sobre el 572 a. C.) Pitàgores vivia a l'illa de Samos però era d'origen jònic. Va fundar una secta filosòfica i religiosa. D'una banda, es diu que era un personatge enigmàtic, místic, que feia miracles. De l'altra, és considerat el primer matemàtic pur d'Occident. Aquesta barreja entre misticisme i matemàtica defineix el pitagorisme. Podríem resumir així les principals idees pitagòriques: a) La dualitat cos/ ànima i la transmigració de les ànimes.

Totes les ànimes, després de la mort del cos, es reencarnen en qualsevol tipus d'ésser viu. Aquesta idea té una clara influència de la religió òrfica, un corrent de l'antiga Grècia que havia rivalitzat amb la religió politeista. b) L'univers és cíclic però no només això: els mateixos esdeveniments es repeteixen una i una altra vegada de la mateixa manera i de forma eterna. És la creença en l'Etern Retorn. c) La doctrina del nombre. L'arkhé, el principi de totes les coses, no és un element natural com l'aire o el foc, sinó que són els nombres. Els pitagòrics observen que totes les coses del món i les seves relacions poden ser mesurables o expressades numèricament.

Però els nombres no eren només símbols per ells: tenien existència real. Eren el substrat inalterable de totes les coses. Tot estava compost de números, d'agregacions d'unitats o punts que existien realment. La manera com expliquen l'estructuració del cosmos és la següent: - Primer existeix la unitat, un punt rodejat de buit. - La unitat es divideix en dos punts o unitats. Sorgeix el número 2 i la línia. El buit, què és allò il·limitat, s'introdueix entre els dos nombres, separant-los. - Després sorgeix en el cosmos el tercer punt o número 3, que dóna lloc al triangle. - Sorgeix el 4 al quadrat, i així successivament.

Aquesta idea mostra una identificació( o confusió) de l'espai físic amb l'espai matemàtic( o de la realitat amb el llenguatge matemàtic que usem per expressar-la). d) La doctrina dels oposats aplicada a tant a conceptes físics com matemàtics. Aquests són alguns dels 10 parells d'oposats més importants( el 10 era el seu número sagrat): limitat-il·limitat, imparell-parell, u-múltiple, dret-esquerra, recte-corb, llum-foscor, bo-dolent. Igual que Heràclit, els pitagòrics pensen que hi ha una harmonia que roman en la tensió dels elements oposats. Parmènides d'Elea (sobre el 540-470 a. C.) Filòsof i personatge rellevant a Elea.

Influenciat pels pitagòrics( als que intentarà refutar) i savi «digne de veneració» per Plató. Va exposar les seves idees en un Poema dividit en dos parts. Ens interessa una d'elles, la via de la veritat. La idea fonamental de la seva doctrina és enigmàtica i confusa. L' expressa així: «Doncs bé, et diré, escolta amb atenció la meva paraula quins són els únics camins d'investigació que es poden pensar. Un: que és i que no és possible no ésser; és el camí de la persuasió( acompanya, en efecte, a la veritat) l'altre, que no és i que és necessari no ésser. Et mostraré que aquest camí és inescrutable.

No coneixeràs, en efecte, allò que no és( doncs és inaccessible) ni ho mostraràs Doncs només allò mateix pot ésser i pensar-se» ( Parmènides Fr 2-3) La idea fonamental és: l'Ésser és i el no-Ésser no és. Només «allò que és» ( l'Ésser) és i pot ésser pensat. El no-ésser ni és ni pot ésser pensat. A partir d'aquest principi, Parmènides dedueix les següents característiques de l'Ésser: a) Ingènit i etern: perquè si hagués estat creat entendríem que prové del no-Ésser i tornaria a ell, però ja hem dit que el no-Ésser no és( no existeix) i no pot ésser pensat. b) Imperible: la destrucció o la mort implica un camí al no-Ésser, però això és impossible perquè el no-Ésser no és.

c) Immòbil: no es mou perquè tot canvi implicaria un pas al no-Ésser i deixar de ser, però el no- Ésser no és. d) Indivisible: si es pogués dividir, el buit que separaria les parts equivaldria al no-Ésser, però el no- Ésser no és. El buit es no-Ésser. e) Únic: Si hi hagués una altra cosa a part de l'Ésser, només podria ser el no-Ésser, però el no-Ésser no existeix. ¿A què es refereix Parmènides amb l'Ésser? Podria referir-se al cosmos com a tal, a l'univers material com a totalitat. Si l'univers és la totalitat del que existeix( l'ésser), no pot deixar de ser, ni ha estat engendrat, ni pot dividir-se, ni moure's.

Si hagués estat engendrat implicaria un no-res respecte del qual hagués sorgit, i al qual tornaria quan fos destruït. Però el no-res( no-Ésser) no és. Un cosmos divisible i en moviment implica l'existència d'un buit respecte del qual es mouria i es dividiria. Però el buit és no-Ésser, el qual no és. Malgrat tot, probablement Parmènides es referia a alguna cosa situada més enllà de l'univers material. Potser es referia al Tot, al que anomenava Déu i en el qual podem englobar una dimensió material i una espiritual o no material.

El fet és que, dins del cosmos, les coses es mouen, neixen, moren i es transformen, però Parmènides tampoc ho acceptava, i afirmava que tot tipus de canvi o moviment és d'alguna forma, il·lusori. L'Ésser no pot deixar de ser. Sigui com sigui, els presocràtics més físics estarien d'acord amb Parmènides pel que fa a l'Ésser entès com a totalitat del cosmos o un arkhé primordial( l'arkhé no pot deixar de ser i és etern), però no negarien el canvi dins del cosmos. Veure: Los presocráticos: Parménides https://www.youtube.com/watch?v=e0qsJt4Ijo0 Algun cop t'has preguntat: «Per què existeixen coses enlloc de no existir res?» Parmènides contestaria: «no pot no existir res perquè el no-ésser no és» C.

Els últims presocràtics ( a partir del segle V a.C.) Empèdocles D'Agrigent( sobre el 495-435 a. C.) Considerat mag i profeta, va ser, a més, filòsof, metge i polític( va impulsar la democràcia a la seva polis). Escriu dos poemes: Sobre la natura i Purificacions. L'arkhé, per Empèdocles ve format per 4 elements primordials: aigua, aire, foc, i terra. Cada un d'ells és etern i imperible, no canvien, no moren, no poden deixar de ser el que són. Però si que poden barrejar-se, i quan ho fan, produeixen les coses del món, que sí es mouen, canvien, naixen i moren. Totes les coses del món són compostos d'aquests 4 elements.

Per Empèdocles hi ha dues forces còsmiques que dirigeixen la unió i separació d'aquests 4 elements: L'Amor i l'Odi. Són forces que també es troben en les persones. La lluita constant entre aquestes dues forces antagòniques determina tot el que passa al món i en nosaltres. L'univers per Empèdocles( com per tots els presocràtics) és etern i cíclic. Passa per diferents fases i torna a començar: - Al principi regna l'Amor en soledat i l'univers és L'U etern, immòbil. Els 4 elements ja existeixen, i estan barrejats, no es poden distingir, per això formen una unitat. - Apareix l'Odi, que vol separar els 4 elements, i entra en una tensió constant amb l'Amor.

Fruit d'aquesta tensió sorgeix el cosmos en moviment tal i com el coneixem. - Arriba un moment en que triomfa l'Odi, i els elements queden completament separats. Tot es disgrega i es destrueix. En el centre de l'univers, queda la terra. I en esferes concèntriques successives, rodejant la terra, l'aire, l'aigua i el foc. - Però l'Amor torna a actuar fins a aconseguir de nou la mescla total dels elements, tornant al principi i originant un nou cicle. Anaxàgores de Clazomene( sobre el 500-428 a. C.) Igual que Empèdocles, considera que tot el cosmos està format per una barreja d'elements. Aquests elements són com l'ésser de Parmènides( no canvien, no moren, són eterns).

Però si que canvien, neixen i moren tots els éssers del món que la seva barreja produeix. Anaxàgores anomena a aquests elements primordials llavors (spérmata). Són de moltes formes i tipus i es troben en tots els éssers i objectes del món barrejades («tot està en tot»). Si identifiquem una cosa com a freda és perquè en ella predominen les llavors del fred, però les del calent també hi estan presents. Les coses sorgeixen i es destrueixen per unió i segregació de les llavors. L'univers s'origina per una mena de remolí inicial on es produeixen totes les mescles i separacions de les llavors.

Aquest remolí és produït per un «principi de moviment» que anomena Nous( esperit, Intel·ligència), que està més enllà de la massa de llavors, és autònom, ho coneix tot i és omnipotent. És només la palanca que posa en marxa el remolí inicial del cosmos. Demòcrit d'Abdera( sobre el 460-370 a. C.) El seu atomisme és un dels sistemes filosòfics més importants de la filosofia grega. Demòcrit considera que tota la realitat, tot el que hi ha a l'univers, està compost d'àtoms. L'àtom constitueix, per tant, l'arkhé o element primordial de l'univers.

En el món, totes les coses canvien, naixen, moren, es transformen, però els àtoms dels quals estan fetes són eterns, immutables i indivisibles( a més de compactes i imperceptibles). Es diferencien entre ells per la figura, l'ordre i la posició. Tenen moviment propi i espontani, en totes direccions, i xoquen uns amb els altres de forma aleatòria formant els éssers del món. Cada xoc pot tenir dues conseqüències: - O bé els àtoms reboten i se separen - O bé «s'enganxen» entre si perquè concorden en quan a la seva figura( com un tetris o un lego). Els remolins d'àtoms, que s'ajunten, generen infinits éssers i mons diversos.

Quan una cosa es destrueix, simplement és perquè els àtoms que la formen es disgreguen. Per acceptar aquesta teoria hem d'acceptar també un concepte: el de buit o «no-ésser». El buit explica la multiplicitat, ja que és el que separa els àtoms, uns dels altres, i explica el moviment. Sense buit no pot haver xoc entre els àtoms. Matèria, buit i moviment, això és tot en Demòcrit. L'atomisme tornarà a aparèixer a la modernitat amb un altre nom: mecanicisme. I no cal dir que la idea de que totes les coses estan compostes d'àtoms està corroborada actualment, malgrat que la noció d'àtom de la física actual és molt diferent de la de Demòcrit. I els éssers humans?

També estem fets d'àtoms per Demòcrit. Tenim ànima, però és material i composta d'àtoms com el cos. Concentrem i emanem àtoms quan pensem, a través del cos i cap enfora. Solem dividir els primers filòsofs entre monistes i pluralistes. Monistes són aquells que pensaven que l'arkhé es corresponia amb un sol element etern i primigeni( material, abstracte o ideal). Els pluralistes pensaven que el substrat etern del cosmos era format per diversos d'elements irreductibles, no només un. - Monistes: els jònics i els d'Elea. - Pluralistes: els últims presocràtics Bibliografia i enllaços En cap fase de l'elaboració d'aquest material s'ha fet ús de cap eina d'intel·ligència artificial.

Textos de presocràtics 1) Fragmentos presocráticos. De Tales a Demócrito, Edició de A. Bernabé https://archive.org/details/fragmentos-presocraticos.-de-tales-a-democrito-aa-vv/mode/2up 2) Los filósofos presocráticos. G.S Kirk i J.A. Raven. Editorial Gredos. https://ia601301.us.archive.org/0/items/KirkRavenLosFilosofosPresocraticos1/Kirk---Raven---Los-Filosofos- Presocraticos-1.pdf Altres: Tejedor, C. (1992). Historia de la Filosofía en su marco cultural . Editorial SM Jaeger, W. ( 2007.) Paideia: los ideales de la cultura griega. FCE Lloyd G.E.R. (1977) De Tales a Aristóteles.

Editorial universitaria de Buenos Aires Greece high definition https://www.greecehighdefinition.com/ https://www.greecehighdefinition.com/blog/2020/11/18/12-reconstructed-faces-of-famous-ancient-greek- philosophers-poets-mathematicians-and-politicians