Comparació entre Plató i els Sofistes

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

Comparacions Plató vs Sofistes. 1. Metafísica (concepció de la realitat) A- Semblances -Tant Plató com els Sofistes parteixen de l'experiència humana per preguntar-se què és la realitat. -Ambdós reconeixen l'existència del canvi i la multiplicitat en el món sensible. -Coincideixen a considerar que l'home té un paper actiu en la manera d'entendre i interpretar la realitat. B- Diferències Posicions generals Plató: dualista ontològic i realista transcendental. Sofistes: monistes empiristes i relativistes. Sobre la naturalesa de la realitat Plató: defensa l'existència de dos ordres de realitat. 1. El món sensible, material, canviant i imperfecte, accessible pels sentits. 2.

El món intel·ligible o de les Idees, etern, immutable, perfecte i universal, accessible només per la raó. El veritable ésser rau en les Idees, de les quals les coses sensibles no són més que còpies o ombres. Sofistes: neguen qualsevol realitat transcendent i immutable. L'única realitat és el món sensible, canviant i múltiple, tal com es mostra als sentits i tal com els humans l'interpreten i la construeixen. Sobre l'ordre i el coneixement de la realitat Plató: la realitat té un ordre racional i objectiu, independent de l'home, que la raó pot descobrir. Per això, la metafísica platònica és el fonament del coneixement i de l'ètica.

Sofistes: rebutgen la possibilitat de descobrir un ordre universal i necessari. La realitat és sempre relativa als punts de vista i als acords humans. No existeix un fonament metafísic immutable, sinó que el que es pren per real depèn de la convenció, la percepció i la utilitat. C- Conclusió Plató concep la realitat com un ordre jeràrquic i objectiu, estructurat en dos nivells (sensible i intel·ligible), amb les Idees com a fonament últim i transcendent. Els Sofistes, en canvi, rebutgen aquest dualisme i defensen una visió empirista i relativista de la realitat, limitada al món sensible i construïda segons la percepció i l'acord entre individus i comunitats. 2.

Epistemologia (concepció del coneixement). A- Semblances Tant Plató com Protàgoras, reflexionen i investiguen sobre la importància i el valor del coneixement i la veritat. Ambdós parlen, d'una manera o altre, de la veritat i del seu pes per portar una vida millor i més feliç. Ambdós posen de relleu la importància d'aprendre a pensar i a dominar el llenguatge per assolir l'èxit personal. Ambdós valoren positivament el paper dels sentits per a conèixer. Ambdós estan d'acord que els sentits no poden oferir cap veritat immutable i universal. B- Diferències Posicions generals: *Plató: dogmàtic moderat i racionalista antic.

*Protàgoras: relativista i empirista antic Sobre la veritat: *Plató: l'home neix equipat amb idees innates, que ha adquirit en el món de les idees, les quals li permeten, amb esforç i perseverança, atènyer la veritat de les coses. Aquest procés de coneixement Plató l'entén com una difícil ascensió : arranca des del coneixement sensible, la doxa, i des del seu grau més baix, la eikasia, hom puja cap a la pistis, de d'on s'ascendeix cap a la episteme, el coneixement racional; aquí ens trobem primer la dianoia, el coneixement matemàtic, i finalment, amb el domini de la dialèctica, s'arriba al coneixement directe de les idees, la noesis.

Plató, doncs, defensa que l'home pot esbrinar en termes absoluts la veritat dels enunciats, però això implica un esforç enorme i la superació del coneixement sensible, perquè només la raó pot fer el camí final fins la veritat mateixa. *Protàgores: No negava pas la veritat, però n'afirmava el seu relativisme: "l'home és la mesura de totes les coses"; el punt vista personal o col·lectiu és el que determina la validesa dels enunciats. No hi ha enunciats vàlids de manera immutable i universal: les coses canvien (Heràclit) i els punts de també, tant entre individus com entre comunitats.

El criteri de validesa és la utilitat; identifica veritat i validesa: allò útil a l'individu o a la comunitat és el que s'adopta com a vertader. Com a empirista antic, no parla, ni sembla creure en les idees innates, atès que el que és determinant són els sentits i les aparences de les coses: hom pren com a veritat allò que se li apareix o li sembla veritat. Per això és important dominar l'art de la retòrica i la persuasió: per a fer aparèixer les coses d'una manera o d'una altra, útils o perjudicials, segons es cregui convenient.

Finalitat del coneixement: *Plató: el coneixement no és una capacitat més entre d'altres, sinó la capacitat que posa de manifest el nostra parentiu amb la divinitat, i forma part del nostra destí com a humans; Plató creu que el sentit natural de la vida humana és conèixer la veritat i viure segons aquest coneixement, és a dir, virtuosa i justament. I només qui ho aconsegueix assoleix la veritable felicitat.

*Protàgoras: segons ell, el coneixement humà no està connectat amb el plànol o projecte de l'univers, sinó que és un instrument al servei de la vida i el benestar, però de la mateixa manera que ho és també el volar, el córrer, el mossegar, l'olorar, etc., dels animals; es coneix per viure i millorar l'existència, no per assolir cap veritat en termes absoluts. C- Conclusió: Per tant, l'un i l'altre tenen concepcions molt diferents del coneixement, malgrat compartir algunes semblances poc més que superficials.

Si bé es cert que ambdós reflexionen i valoren filosòficament el coneixement i la veritat, i que ho relacionen amb la vida i la felicitat, també és veritat que Plató concep el coneixement i la veritat com un autèntic racionalista antic, per el qual consisteix en un camí d'ascensió assistit per les idees innates de la raó fins el contacte directe amb la divinitat mateixa, és a dir, fins atènyer de debò el projecte o plànol mateix de l'univers.

Aquesta manera d'entendre-ho exclou el relativisme i l'empirisme de Protàgores, per el qual no hi ha més coneixement i veritat que el que apareix als sentits i a la cua d'un bon argument retòric, perquè conèixer, segons ell, no és res més que reconèixer la utilitat d'una idea. 3. Concepció Antropològica A- Semblances Tant Plató com els Sofistes reflexionen sobre la naturalesa de l'ésser humà i el seu paper en la vida individual i col·lectiva. Ambdós relacionen la seva visió de l'home amb la moral i la política. Coincideixen a considerar que l'home busca la felicitat, tot i que l'entenen de manera molt diferent.

B- Diferències Posicions generals Plató: dualista antropològic, espiritualista i racionalista. Sofistes: materialistes, empiristes i relativistes. Sobre la naturalesa de l'home Plató: concep l'home com una unitat formada per ànima i cos, però amb una clara supremacia de l'ànima. L'ànima és immortal, preexistent al cos i d'origen diví; el cos, en canvi, és caduc i és com una "presó" que limita l'ànima. Sofistes: consideren l'home un ésser essencialment corpòri i natural. Neguen l'existència d'una ànima immortal i transcendent. L'ésser humà és un animal amb necessitats físiques i instints, sense cap destí metafísic. Sobre l'estructura interna de l'home Plató: divideix l'ànima en tres parts: 1.

Racional (coneixement, saviesa, govern de la vida). 2. Irascible (coratge, voluntat, sentiments nobles). 3. Concupiscible (desigs, passions, plaers). La justícia i la felicitat consisteixen en l'harmonia entre aquestes parts sota el domini de la raó. Sofistes: no desenvolupen una psicologia tripartida. Per a ells, l'home és un individu guiat pels seus desigs, interessos i capacitat de persuasió. La seva força rau en l'habilitat de defensar els propis punts de vista i adaptar-se a les circumstàncies. Sobre el destí de l'home Plató: l'ésser humà té un destí transcendent: retornar al món de les Idees i unir-se a la veritat i al Bé. La vida terrenal és un procés de purificació i aprenentatge.

Sofistes: rebutgen tota transcendència. El destí de l'home és mundà i immediat: sobreviure, aconseguir plaer, poder i èxit social. La vida humana es valora per la seva utilitat i per la capacitat de gaudir i triomfar en el món sensible. C- Conclusió Plató entén l'ésser humà com un ésser dual i transcendent, dotat d'una ànima immortal i racional que ha de governar el cos i retornar al món de les Idees. Els Sofistes, en canvi, defensen una visió materialista i terrenal de l'home, reduït al cos i als seus interessos, sense cap dimensió divina ni transcendent. 4. Concepció de l'ètica*. * el criteri moral: sobre què fa que una acció sigui bona o justa moralment.

A- Semblances -Ambdós reflexionen sobre la qüestió i adopten un determinat criteri moral. -Ambdós recolzen el seu pensament ètic en l'antropologia (concepció de l'home) i en una determinada idea de la felicitat i, en últim terme, de la veritat. -Ambdós són eudaimonistes: la felicitat és el fi de la vida i la base del criteri moral. -Ambdós defensen l'assoliment de la virtut com a condició indispensable per aconseguir la felicitat. B- Diferències Posicions generals: *Plató: antirelativista moral, antihedonista, eudaimonista i naturalista moral. *Sofistes: relativistes morals, hedonistes, eudaimonistes i utilitaristes antics.

- Sobre l'home i la felicitat: *Plató: per a Plató, l'home no és un ésser qualsevol, sinó que la seva ànima és de naturalesa divina, i això fa que conegui de manera innata la veritat de les coses. A diferència, d'altres éssers, l'home està destinat a complir el mandat de conèixer la veritat i viure amb justícia, la qual cosa representa la seva plenitud i felicitat. És a dir que l'home feliç és aquell que domina la seva vida amb la raó i el coneixement i compleix virtuosament la tasca personal i social per a la que ha nascut. En Plató la felicitat és doncs equivalent a haver acomplert el propi destí natural.

*Sofistes: segons ells, l'home és un ésser entre d'altres, no té cap lligam especial amb la divinitat, i per tant la vida humana es redueix, en definitiva, a la seva materialitat animal: cos, supervivència, plaer i poder. Així doncs, els Sofistes tenen una idea hedonista de la felicitat i està relacionada amb el plaer, el poder i l'èxit social. - Sobre la virtut: *Plató: entén la virtut d'una manera psicològica, com l'excel·lència de l'ànima, el millor funcionament de cadascuna de les seves parts, perquè només així l'ànima actua segons la seva autèntica natura, sense entrebancs del món sensible i material que la debiliten i la dispersen del seu camí. I només així l'anima és justa i feliç.

Però, per assolir aquest estat, cal esforçar-se de valent per intentar dominar la dialèctica i conèixer la veritat, el Bé. *Sofistes: entenen la virtut com la capacitat d'aconseguir plaer, poder i èxit social. Per aconseguir la virtut, pensen, cal dominar bé l'art de la retòrica i la persuasió, perquè només així sabem "vendre'ns" i treure'n profit material. - Sobre el criteri moral: *Plató: segons ell, són justes les accions que apunten a la felicitat i, per tant, justes seran les accions virtuoses que ens acosten al compliment del nostre destí. Amb altres paraules, seran justes i bones les accions veritablement racionals, les accions que es mostren com a convenients i sostenibles a la raó.

*Sofistes: segons ells, la raó no pot conèixer la veritat i, per tant, tampoc pot conèixer objectivament la bondat o justícia d'una acció o decisió. Per tant, la bondat d'una acció s'ha de relacionar amb els interessos i la utilitat, de tal manera que una acció justa o bona serà aquella que permeti satisfer desitjos i interessos i assolir la felicitat, tal i com ells l'entenen. C- Conclusió: Si bé és cert que ambdós pertanyen al mateix context històric i cultural i que comparteixen algunes idees sobre l'ètica, com la importància de la virtut i la felicitat per el criteri moral i la vida humana en general, el cert és que tenen pensaments molt diversos sobre aquesta qüestió.

Parteixen de punts oposats com l'escepticisme i el relativisme moral del sofistes i els dogmatisme moral de Plató, i entenen de maneres molt diferents la naturalesa humana, la virtut, la felicitat i, al final, el criteri moral. Els sofistes són filòsofs materialistes que no creuen en cap transcendència de la vida humana, ni conceben la virtut, la felicitat i la justícia en funció de cap veritat absoluta i eterna, tal i com ho fa Plató, sinó que consideren l'home com a un ésser de carn i ossos amb interessos materials i egoistes, que busca només el plaer, el poder i l'èxit social.

Així, el bé i el mal no depenen de cap idea objectiva i immutable, tal i com defensa Plató, sinó només del canviants i subjectius interessos i utilitat. 5. Concepció de la política. 1. Semblances Comparteixen context socio-polític i cultural: l'Atenes del segle V i IV, on apareix la Democràcia. Ambdós reflexionen sobre l'origen i la legitimitat de les lleis de l'Estat. Pretenen instruir o educar a la població atenesa en l'art de la virtut política( com prendre bones decisions en l'àmbit d ela política), i fins i tot pretenen fer-ho d'una manera aparentment semblant: ensenyant l'art de la paraula, però amb plantejaments totalment oposats.

Ambdós creuen que la finalitat del poder polític és vetllar pel benestar dels ciutadans. 2. Diferències Sobre la fonamentació i legitimitat de les lleis de l'Estat. *Plató: creu que les lleis de l'estat haurien d'estar fonamentades en la "phisis", en la naturalesa coneguda per la raó, de tal manera que, segons ell, una llei només és legítima (justa i vàlida) quan aquesta s'ajusta a la natura, a la raó ( a la veritat), és racional i universal, i, diu, així és l'única manera que la llei respongui als interessos de tots els ciutadans i no només als d'uns quants.

*Sofistes: com que creuen que no es pot conèixer la natura de les coses, la seva veritat, llavors tampoc és possible fonamentar-hi cap llei política. Per tant, les lleis només es poden fonamentar en els interessos dels ciutadans, i d'aquesta manera entenen que la legitimitat de les lleis hauria dependre només de la seva utilitat per l'estat; és doncs l'acord i la conveniència el que legitima la lleis, encara que això vulgui dir que la justícia és relativa i contingent i està lluny, per tant, de la universalitat i la necessitat que exigeix Plató. Sobre la relació individu-societat.

*Plató: creu que la relació individu-societat (estat) hauria de ser la mateixa que hi ha entre un formiguer i les seves formigues: cadascuna viu i treballa fent una funció que és vital per a la vida del formiguer; el bon estat del formiguer, i per tant de cada formiga, depèn de que cadascuna faci correctament la seva feina per el formiguer. Així doncs, Plató entén que la vida de l'individu ha d'estar abocada a l'estat, perquè d'això en depèn la salut de l'estat i de cada individu. No creu, per tant, en la llibertat individual, tal i com l'entenem actualment.

*Sofistes: al contrari de Plató, els sofistes defensarien un model més democràtic, més aviat un estat que està al servei dels individus que el formen, atès que sí que creuen en la llibertat individual. Creuen que són els individus els qui ha de defensar els seus interessos i, així, modelar l'estat segons la conveniència d'aquests. Sobre la finalitat del poder polític. *Plató: creu que la finalitat del poder polític és eminentment vetllar pel benestar de tots, però, segons ho veu Plató, això passa per educar i fer complir les lleis que la raó dicta.

*Sofistes: creuen que la finalitat del poder polític és el benestar de tots, però això ho entenen com a garantir que els ciutadans puguin defensar els seus interessos democràticament. Sobre el sistema polític . *Plató: creu que l'estat ideal és la república del savi, un estat governat per la saviesa i la raó, és a dir, per aquells que han estat educats i preparats per conèixer el Bé i la veritat. El savi pren com a model la natura i per això entén que l'estat ideal és aquell en el que cada individu està manat a fer una funció específica dins l'estat, tal i com passa en qualsevol organisme viu.

*Sofistes: creuen en la democràcia i en la voluntat de la majoria, la qual escull allò que li resulta més convenient. La natura no pot ser el model, perquè no hi ha una única manera d'entendre-la. Per tant, la base política ha de ser allò que la ciutadania convé i acorda. 3.

Conclusió Malgrat compartir algunes idees com la importància de la reflexió, el diàleg i l'educació per a prendre decisions polítiques encertades, ambdues concepcions de la política estan molt allunyades l'una de l'altra, ja que Plató defensa un model polític autoritari, en el que el savi, ajudat per la raó i el coneixement, governa i dirigeix l'estat igual que un científic ho fa amb un laboratori: per conveniència racional i no pas democràticament, buscant el bé i el més adequat recolzant-se en els coneixements dels que disposa.

A ulls de Plató, la proposta del sofistes és atractiva a la gent, però fa trampa, perquè les decisions democràtiques que pren la ciutadania resulten ser manipulades pels experts en retòrica i persuasió, els quals acaben convencent les majories amb d'allò que els interessa a ells particularment, i al final la democràcia acaba essent una veritable tirania, on les lleis són injustes i estan al servei d'uns pocs i no al de tots.