Apunts d'Història de la Filosofia (2n de Batxillerat)

I 54 flashcards i 55 preguntes més al document.

Text del document

APUNTS D'HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA 2n de Batxillerat José Vicente Mestre Chust José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 1 Í DEX 1. L'Origen de la Filosofia: Del Mite al Logos................................................................... 2 2. Filosofia Antiga: Grècia i Roma..................................................................................... 4 2.1.Presocràtics............................................................................................................... 4 2.2. Plató: la culminació del pensament grec………………......................................... 11 2.3.

Aristòtil: La Filosofia del sentit comú..................................................................... 19 2.4. La Filosofia Hel·lenística i Romana (Epicur)......................................................... 27 3. El Pensament Medieval.................................................................................................. 34 3.1. Neoplatonisme…………………………………………………………………… 34 3.2. Aristotelisme……………………………………………………………………… 35 4. El Renaixement.............................................................................................................. 37 4.1. El Pensament Filosòfic i Polític…..………………….......………………………. 37 4.2.

La Nova Ciència ….....................………………………………………………… 38 5. Filosofia Moderna (segles XVII-XVIII)......................................................................... 41 5.1. El Racionalisme (René Descartes).......................................................................... 41 5.2. L' Empirisme Anglès (John Locke)…................................................................... 47 5.3. La Il·lustració (Immanuel Kant)………….............................................................. 56 6. Filosofia del segle XIX................................................................................................... 69 6.1.

L'Idealisme Alemany, Feuerbach i Schopenhauer.................................................. 69 6.2. L'Utilitarisme: John Stuart Mill ............................................................................. 72 6.3. Filòsofs de la sospita (Marx, Nietzsche, Freud)..................................................... 76 7. Panorama filosòfic actual............................................................................................... 95 8. Comentaris de text.......................................................................................................... 96 9.

Bibliografia..................................................................................................................... 100 José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 2 1. L'ORIGE DE LA FILOSOFIA: DEL MITE AL LOGOS En un principi l'ésser humà, degut a la seva natura curiosa i intel·ligent, intenta trobar respostes als interrogants plantejats al llarg de la seva vida, entre els que destaquen les qüestions referides a l'inici de l'univers i la raó de la seva existència. Per això s'intenta des d'un bon principi arribar a resoldre aquestes qüestions que des de sempre han fascinat la humanitat.

L'ésser humà, però, per raons psicològiques necessita donar-se una resposta al mateix temps que es formula una pregunta, encara que no tingui prou dades per resoldre-la, o bé aquesta pregunta no tingui una resposta clara i, per això, les primeres respostes que es donaran als problemes sobre l'origen de l'univers seran respostes molt allunyades de la lògica pròpia del raonament científic, en les que intervindran els deus i les forces de la natura per donar explicació a l'existència de l'univers i el seu origen. Aquestes històries són anomenades Mites i durant molt de temps han estat el centre del raonament sobre l'estructura del món que ens envolta.

A la Grècia Antiga del segle VI a C, es van donar una sèrie de circumstàncies històriques i geogràfiques que van determinar la possibilitat de canviar la forma de respondre als interrogants de caire transcendent: 1. Grècia era un poble de comerciants, fet que possibilitava el contacte amb d'altres pobles i cultures i, per tant amb d'altres mites, fet que va possibilitar contemplar el fet mític amb ulls més relativistes. 2. L'estructura política de Grècia (petites ciutats-estat) possibilitava que en algunes d'aquestes ciutats-estat aparegués una certa llibertat de pensament que va permetre posar en dubte el pensament anteriorment acceptat sense la por a una persecució per aquestes idees noves.

3. L'aparició de classes socials benestants econòmicament i ocioses que no necessitaven treballar per poder viure, fet que permetia la reflexió pura. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 3 Aquestes raons, entre d'altres, van possibilitar el naixement d'un pensament més lliure a la Grècia dels segles VII-VI a C i que tingués com a fonament bàsic la raó i no pas una sèrie de respostes mítiques sense rerafons racional. Aquest procés és conegut amb el nom de El pas del Mite al Logos.

El primer autor del qual es coneix el nom i el seu pensament és Tales de Milet, el qual intentarà resoldre el problema bàsic que ja intentaven resoldre els autors del període Mític (Homer, Hesíode): L'origen del món i així crearà un concepte importantíssim els primers anys de Filosofia que serà el concepte d'Arkhé. Com podem veure els Grecs tenien una visió cíclica del pas del temps i no pas com nosaltres, que la tenim lineal. Arkhé Univers José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 4 2. FILOSOFIA A TIGA: GRÈCIA I ROMA Escola d'Atenes de Rafael Com ja hem assenyalat anteriorment, Grècia és el lloc on la Filosofia Occidental inicia el seu camí.

Aquest pensament serà posteriorment acceptat per l'Imperi Romà quan aquest conquereixi l'Imperi Hel·lenístic. Dividirem l'estudi de la Filosofia Antiga en tres apartats. Els Presocràtics, Pensament Clàssic (Plató i Aristòtil) i la Filosofia Hel·lenística i Romana. 2.1. ELS PRESOCRÀTICS Entenem per Filòsofs Presocràtics els filòsofs anteriors al pensament de Sòcrates, els quals poden ser dividits en tres grups: 1. Monistes. Consideren que hi ha només una substància com Arkhé (Arkhé entés des d'un punt de vista cronològic). 2. Pluralistes. Consideren que l'Arkhé es més d'una substància (Arkhé entés com a principi material). 3. Sofistes.

No tindran com a principi del seu raonament filosòfic la realitat física, sinó l'estudi de qüestions més relacionades amb l'Ètica, Retòrica... José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 5 2.1.1. FILOSOFIA MO ISTA Com ja hem assenyalat anteriorment, consideren que l'Arkhé és una substància única, la qual és l'origen cronològic de l'univers i a la qual anirà a parar tot l'univers després d'un procés de corrupció. 2.1.1.1. TALES DE MILET Tales de Milet (639-545 a C) és el primer autor del qual es coneix el seu nom i el seu pensament, tot i que no va arribar a escriure cap obra. Serà l'iniciador d'una escola filosòfica a Milet on destacaran Anaximandre i Anaxímenes.

És igualment el creador del concepte d'Arkhé com a substància origen de l'univers i proposarà com Arkhé l'aigua. Podem trobar diverses raons que justifiquin el fet que Tales hagi escollit com a Arkhé l'aigua. La primera seria que l'aigua és gairebé sinònim de vida. Allà on hi ha aigua hi ha vida i la vida sense aquesta és del tot impossible. Tales va viure una temporada a Egipte on va poder adonar-se de la importància de l'aigua per a la vida. Una altra raó seria geopolítica ja que la Grècia Clàssica té com a centre el Mar Egeu, d'aquí la importància de l'aigua. 2.1.1.2.

A AXIMA DRE Anaximandre (610-547 a C), deixeble de Tales, considera que no és possible que l'Arkhé formi part d'aquest univers i , per això considera que l'Arkhé hauria de ser una substància no existent en aquesta realitat. Per això l'anomenarà Apeiron (allò que és indeterminat). S'adona que el temps té una successió cíclica degut a la lluita de contraris: fred-calor llum-foscor...,i afirma que l'Arkhé seria una realitat fora d'aquest univers on aquests contraris conviurien. En un moment determinat, un dels contraris triomfa sobre l'altre creant-se una situació injusta, intervenint la Justícia Còsmica.

La Justícia Còsmica farà triomfar el contrari derrotat anteriorment, iniciant-se així el procés cíclic de canvi que caracteritza aquesta realitat. Aquest pensament influirà notablement sobre Heràclit (un dels Presocràtics més importants). 2.1.1.3. A AXÍME ES Anaxímenes (588-524 a C), deixeble d'Anaximandre considerarà que l'Arkhé és l'aire el qual per condensació crea la resta de la matèria. Aquests tres autors formen una unitat ja que tots tres són originaris de la ciutat de Milet (origen de la Filosofia). 2.1.1.4.

PITÀGORES Pitàgores (580-524 a C), més que no pas un filòsof es tracta d'un líder d'un grup religiós (els Pitagòrics) els quals tenien com a precepte més important la creença en la transmigració de les ànimes. Així consideren que l'ànima és una part immaterial, unida al cos, sent l'ànima la part més important de l'ésser humà, la qual és capaç de viure fora del cos, immortal, sent l'ànima presonera del cos. Així Pitàgores té una visió dual de l'ésser humà, dividint-lo en cos (matèria) i ànima (immaterial). José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 6 Aquesta idea influirà notablement sobre el pensament de Plató.

Però el pensament dels Pitagòrics va molt més enllà de la seva teoria de l'ànima. Consideren que el número 1 és l'origen de l'univers, que al respirar, crea les tres dimensions i l'extensió de la matèria. Consideren que el Nº 10 és la perfecció, però davant del problema de trobar-se que només hi havia 9 cossos celestials i no 10 com hauria de ser, s'inventen un 10è Planeta (L'Antiterra) per poder continuar la coherència de l'argument anterior. Per poder entendre encara més aquesta metodologia anticientífica cal dir que els pitagòrics van amagar a la resta de filòsofs l'existència dels números irracionals els quals podien contradir la seva visió de l'univers de forma matemàtica i racional.

És a dir, quan alguna cosa de les que descobrien contradia el seu pensament, en lloc de replantejar el seu pensament (seguint el mètode científic) intenten, de totes totes, amagar aquesta descoberta. En definitiva, el pensament Pitagòric és important no pas pel seu pensament en sí, sinó per la importància històrica que tindrà a l'influir sobre el pensament de Plató i sobre la Nova Ciència a partir del segle XVI. 2.1.1.5. HERÀCLIT Heràclit (540-470 a C), considerarà que l'univers està regit per l'enfrontament de contraris, fet que determina que aquest món sigui un món totalment dinàmic.

Tan dinàmic és aquest món, que el seu futur és totalment imprevisible, ja que els éssers canvien constantment, deixant de ser allò que eren, sense seguir cap tipus d'ordre establert. Aquest pensament és expressat en la famosa sentència: Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu. Aquest dinamisme extrem té com a conseqüència important la impossibilitat del coneixement per dues raons: 1. Tot procés de coneixement necessita un període de temps i durant aquest temps l'objecte canvia, deixant de ser allò que era. 2. Durant aquest període de temps, també el subjecte canvia passant a ser un altre ésser.

Dins d'aquest dinamisme expressat en la lluita de contraris podem trobar la influència del pensament d'Anaximandre; i com aquest, també necessita l'existència d'un element que sigui l'encarregat de possibilitar aquesta lluita de contraris, així afirma l'existència del Logos, similar a la Justícia Còsmica de la que ens parlava Anaximandre. Afirma l'existència d'un Arkhé, el qual ha de ser, naturalment, un element dinàmic i el troba al Foc, així doncs, per a Heràclit, la substància material la qual és l'origen de l'univers dinàmic és el foc.

Heràclit serà un dels autors Presocràtics més importants ja que influirà notablement sobre Plató i serà un dels elements clau d'una polèmica sobre el moviment o el canvi, juntament amb Parmènides, polèmica que centrarà el pensament filosòfic prop de 150 anys i que no serà solucionada definitivament fins l'obra d'Aristòtil. 2.1.1.6. PARMÈ IDES Parmènides (540-450 a C) inicia el pensament afirmant L'Ésser és i el o-ésser no és. Aquesta afirmació l'hem d'agafar des del punt de vista següent: l'Ésser existeix i el No-ésser no existeix. Però, com veiem, Parmènides afirma l'existència d'un únic ésser el qual és esfèric, etern, indiferenciat, immutable i perfecte.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 7 El moviment o el canvi no és possible ja que aquest seria el pas de l'Ésser al No-ésser o del No-ésser a l'Ésser i això és totalment impossible. Per tant, tot canvi o moviment és totalment impossible. Però això té com a conseqüència que el coneixement sigui totalment impossible, ja que nosaltres, si coneixem ho fem per diferenciació i en canvi l'Ésser no té parts. Nosaltres veiem diferents éssers i parts diferenciades, però això és pura aparença, en realitat només hi ha un ésser, el qual és totalment indiferenciat, sense parts i per tant el coneixement és del tot impossible.

Això posa el terreny filosòfic en un autèntic problema ja que si s'afirma, com fa Heràclit, que el moviment és possible res no es pot conèixer i, en canvi, si afirmem que el moviment és impossible, com afirma Parmènides, tampoc es pot conèixer res. Aquesta serà la clau fonamental de la superació de la polèmica Heràclit-Parmènides: intentar fer compatibles tres conceptes: ésser, moviment i coneixement. De fet, tots els autors posteriors hauran de tenir en compte la polèmica per filosofar i hauran de justificar l'existència del moviment o el canvi i la possibilitat del coneixement. Aquesta polèmica no serà superada, però, fins força temps després, gràcies a l'obra d'Aristòtil. 2.1.2.

FILOSOFIA PLURALISTA Consideraran que no hi ha només un Arkhé, sinó que n'hi ha més d'un. Però, la novetat més important potser és que l'Arkhé ja no serà l'element originari del món sinó l'element propi de l'estructura de la matèria. La pregunta a la que intenta respondre la qüestió de l'Arkhé ja no és quin és l'origen de l'univers, sinó de què està fet l'univers. Si ens fessim aquesta pregunta avui diriem que l'Arkhé Monista seria el Big Bang, mentre que l'Arkhé Pluralista seria la taula periòdica del elements. 2.1.2.1. EMPÈDOCLES Empèdocles (483-430 a C) afirma que la matèria està formada per quatre elements: terra, aigua, aire i foc, dels quals tots els éssers materials estan formats.

A més a més afirma l'existència de dos principis que possibiliten l'existència del moviment: l'amor (o forces d'atracció) i l'odi (o forces de repulsió) originant-se el següent esquema temporal cíclic. Els 4 elements units L'amor fa que s'uneixin L'odi fa que es separin Els 4 elements separats Afirmarà que el coneixement és possible ja que els nostres sentits tenen la capacitat de distingir la proporció de cadascun dels quatre elements en l'objecte conegut diferenciant un objecte dels altres. Així, afirma que el coneixement és possible i que aquest coneixement és fa a través de la sensibilitat. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 8 2.1.2.2.

A AXÀGORES Anaxàgores (500-428 a C) considera que hi ha infinits principis que serien similars a àtoms d'energia, als quals Aristòtil va anomenar Homeomeries. Aquests principis s'anirien unint per formar els diferents cossos materials i separant-se per desfer els cossos. El nombre d'Homeomeries que hi ha a l'univers és constant, és a dir, sempre hi són les mateixes; el moviment de les Homeomeries no és a l'atzar sinó que existeix una entitat intel·ligent ("ous) que mou les Homeomeries per formar i desfer els diferents cossos materials. Aquesta formulació de la Intel·ligència, o Nous, que intervé en el món és la primera aproximació a la idea cristiana de Déu i la seva providència.

Afirma que el coneixement és possible per diferenciació i que l'única font vàlida de coneixement és el coneixement sensible. Aquest no és perfecte, però és l'únic que tenim i per tant, ja ens està bé. 2.1.2.3. DEMÒCRIT Demòcrit (460-370 a C) afirma que la matèria no pot ser dividida fins l'infinit i , per això, aquesta matèria ha de tenir uns principis bàsics indivisibles i , per això els va anomenar àtoms (indivisible). Afirma que només existeix la matèria i , per això l'Ésser és la matèria formada per àtoms i el No-ésser és l'espai buit que permet el moviment dels àtoms per formar els diferents cossos.

No existeix l'atzar, sinó que l'univers té una sèrie de lleis físiques, les quals poden ser conegudes per nosaltres. El coneixement és possible i basat en la sensibilitat. Com podem veure el pensament dels Pluralistes, especialment Demòcrit, és un pensament força modern per l'època en el que va ser plantejat. Tot i això el seu pensament no serà el triomfant, ja que vencerà l'altre sector ideològic encapçalat per Pitàgores i Parmènides, que culminarà en el pensament de Plató. Demòcrit tindrà continuadors del seu pensament materialista radical: Epicur i posteriorment Lucreci a Roma, però el seu pensament serà perseguit al ser considerat excessivament perillós. 2.1.3.

ELS SOFISTES No són en realitat una escola filosòfica, sinó el fruit d'una necessitat política. La democràcia directa d'Atenes feia del tot necessari saber parlar bé en públic i , per això es necessitaran savis que es dediquin a ensenyar Retòrica i d'altres qüestions filosòfiques. Aquesta serà la tasca dels Sofistes, ensenyar Filosofia i Retòrica. Entre els Sofistes destacaran Protàgores (480-410 a C) el qual tindrà un pensament totalment relativista, així afirmarà: L'Home és la mesura de totes les coses. L'altre gran Sofista serà Gòrgies (483-380 a C) el qual mostrarà la seva gran habilitat retòrica intentant demostrar les següents afirmacions paradòxiques: 1. Res no existeix.

Si alguna cosa existeix, o bé no ha nascut mai (absurd) o ha passat del No- ésser a l'Ésser (impossible) Per tant, res no existeix. 2. Si alguna cosa existeix no la puc conèixer. Els meus sentits són completament limitats i no em permeten conèixer la realitat. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 9 3. Si alguna cosa existeix i la puc conèixer no la puc explicar. El llenguatge és totalment simbòlic i no real, fet que impedeix totalment la plena comunicació. La característica més important del pensament sofista és la seva visió totalment relativista del món i del coneixement.

Seran molt mal vistos pels filòsofs posteriors degut a la visió que d'ells tindran Sòcrates i Plató. 2.1.3.1. SÒCRATES: EL MESTRE DE PLATÓ En realitat no es pot considerar Sócrates (470-399 a C) com un Sofista, però té més similituds amb els Sofistes que amb la resta de moviments filosòfics grecs. Va ser el gran mestre de Plató i serà el creador de conceptes claus dins la Història del Pensament com el concepte d'universal i el mètode inductiu. Bust de Sòcrates Cal dir que com no va escriure cap obra, el coneixement que tenim del seu pensament és basat bàsicament en els llibres que Plató va escriure al Període Socràtic, quan encara estava influït pel pensament del seu mestre Sòcrates.

Respecte al concepte d'universal podria ser definit com el conjunt d'elements propis d'un ésser que el fan ser allò que és. No seria un element material, sinó immaterial i serà un concepte absolutament imprescindible per poder arribar a entendre el pensament de Plató. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 10 Els autors anomenaran de diverses formes el terme universal; així Plató l'anomenarà Idea, Aristòtil Forma i d'altres essència. Molt relacionat amb aquest concepte definiríem inducció com el procés d'arribar al concepte universal a partir dels particulars, mentre que definiríem deducció com el procés de coneixement del concepte particular a partir de l'universal.

Cal tenir en compte que una deducció pura, per ser possible necessita una inducció prèvia. Respecte al pensament propi de Sòcrates caldria analitzar en primer lloc el seu optimisme epistemològic que troba una motivació ètica pel coneixement, ja que afirma que aquell que té una conducta dolenta ho fa perquè no coneix la diferència entre el Bé i el Mal. Aquells que sí coneixen aquesta diferència mai no actuen malament, ja que virtut i saber coincideixen, per això cal portar el coneixement a tothom.

La forma que té Sòcrates d'ensenyar és el mètode conegut com la Maièutica que consisteix en fer descobrir per sí sol el coneixement a través del diàleg sense mostrar l'autèntica Veritat, fent que el deixeble la descobreixi per sí sol. Un altre aspecte importantíssim que connectarà el pensament de Sòcrates amb Pitàgores i Plató és la idea de que l'ànima és l'autèntic Jo i que aquesta és immortal. 2.1.3.1.1. IMPORTÀ CIA DE SÒCRATES AL LLARG DE LA HISTÒRIA Tot i no escriure ni un sol text, Sòcrates és considerat un dels filòsofs més importants de tots els temps. Alguns el consideren com el primer filòsof autèntic, tot i haver-ne d'altres d'importants abans que ell.

Per això, Sòcrates serà qui marcarà la frontera entre el pensament inicial (Presocràtics) i el ja madur de Plató o d'Aristòtil. Idolatrat pel Cristianisme, Sòcrates serà utilitzat com a referent moral, a l'haver preferit morir a desobeir les lleis de la Ciutat, sent també font d'inspiració per d'altres moviments hel·lenístics com els Cínics o els Estoics. El seu pensament ens ha arribat majoritàriament a travès de les primeres obres de Plató, quan aquest encara no havia construit del tot el seu pensament. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 11 2.2. PLATÓ: LA CULMI ACIÓ DEL PE SAME T GREC Plató (428-347 a C) és un dels autors més importants de tots els temps.

És un gran coneixedor de la Filosofia Presocràtica, la qual serà utilitzada a l'hora d'elaborar el seu pensament. Retrat de Plató 2.2.1. I TRODUCCIÓ En el pensament de Plató hi podem trobar les següents influències presocràtiques: . Heràclit. Plató crearà un món totalment sotmès al canvi i, per tant, incognoscible, tal i com és el món d'Heràclit: el Món Sensible. . Parmènides. Plató crearà un món similar, però no igual, a l'Ésser de Parmènides: El Món Intel·ligible. La diferència més important serà que Plató no considerarà l'existència d'un sol Ésser, sinó de molts éssers diferents i diferenciats (les Idees). Això farà que sigui cognoscible. . Pitàgores.

La visió dual de Pitàgores, especialment la concepció de l'ànima com a presonera d'un cos seran acceptades per Plató. . Sòcrates. El Món de les Idees estarà format per universals, concepte que pren Plató del seu mestre Sòcrates, a l'igual que una certa concepció ètica del coneixement. Cal tenir present a l'hora d'entendre quin és el plantejament filosòfic de Plató, quina és la motivació filosòfica i quin és l'origen social de Plató. Plató formava part de la classe alta José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 12 d'Atenes, ja que un avantpassat seu havia estat el darrer rei d'Atenes.

Plató odia el sistema polític imperant a Atenes (la Democràcia) fent responsable als Sofistes i Pluralistes d'aquest sistema polític. Així pensarà que per poder canviar el sistema polític, caldrà crear un nou sistema filosòfic que el legitimi. Per això podem dir que la raó fonamental que impulsa a filosofar a Plató, la qual és el destí final del seu pensament, és la Política: Acabar amb la Democràcia i instaurar un règim aristocràtic; la seva vida i els diversos intents per posar en pràctica els postulats de la seva República, així ho demostren.

Plató va ser deixeble directe de Sòcrates i va escriure diversos diàlegs en els que Sòcrates és el protagonista, encara que la Filosofia que hi trobem no sigui Socràtica, sinó la de Plató. Tot i això, durant un cert temps, Plató pensava igual que Sòcrates i el que expressa en els seus primers textos és Filosofia Socràtica, evolucionant poc a poc cap a pensaments més independents. Així trobem dins l'obra de Plató les següents etapes: . Etapa Socràtica: els textos expressen filosofia totalment socràtica. Són els escrits de joventut: Els enamorats, Apologia de Sòcrates, llibre I de la República,.. .

Etapa de Transició: Tot i que encara no els podem qualificar com a platònics, ja comença a separar-se dels pensaments del seu mestre: Hípies, Menó, Cratil... . Etapa de Maduresa: Els textos mostren ja totalment Filosofia Platònica: Fedó, Fedre, La República (llibres II a XII)... . Etapa Crítica: Plató posa en dubte el seu pensament anterior: El Polític, el Sofista, Parmènides, Teetet... . Etapa Post-crítica: Torna al seu pensament propi: Les lleis, Timeu... Finalment hauriem de tenir present la política democràtica d'Atenes com a element que determina el pensament polític de Plató (no oblidem que aquest és l'autèntic motor del pensament filosòfic de Plató).

La Democràcia d'Atenes és una democràcia directa on tots els ciutadans són considerats amb les mateixes capacitats polítiques i, per això, alguns càrrecs públics són sortejats. Plató proposa un sistema polític més elitista, amb certes similituds amb l'Esparta vencedora a la Guerra del Peloponés, considerant que no tots els éssers humans tenen les mateixes capacitats i, com és lògic, els més capacitats són els que haurien de governar la ciutat. 2.2.2. TEORIA DELS DOS MÓ S Plató afirma l'existència de dos móns diferents : . El Món Sensible: Format pels objectes materials, és exactament igual al món d'Heràclit, fent el seu dinamisme que sigui completament incognoscible. .

El Món Intel·ligible: Format per universals, (Idees) és un món perfecte, immutable i, per tant, cognoscible. Aquests dos móns estan interrelacionats. En primer lloc el Demiürg crea el Món Sensible a partir de la Perfecció Intel·ligible, però sotmès al canvi (temps i espai), és a dir, el Món Sensible és una còpia imperfecta de la Realitat Intel·ligible.

Plató no deixa massa clara quina és la realitat pròpia del Demiürg, al qual compara amb un bibliotecari que crea una biblioteca perfecta seguint un model ideal, però, amb el pas del José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 13 temps, els llibres es deterioren, l'ordre desapareix i es perd aquesta perfecció inicial, tal i com succeeix al món sensible, sotmés al canvi. Una segona relació, totalment vinculada a la primera és que si el Món Sensible és una còpia del Món Intel·ligible, els objectes sensibles s'assemblen més o menys als objectes intel·ligibles. A aquesta relació de similitud Plató l'anomena Participació.

Així, quan més perfecte sigui un objecte sensible, quan més s'assembli a la Idea, direm que participa en major mesura. Cal dir que per a Plató, existeix una clara jerarquització dels móns. L'autèntica realitat no és la realitat sensible sinó la intel·ligible. El Món Sensible no és real, la realitat és el Món Intel·ligible ja que els objectes sensibles són còpies de l'autèntica realitat (els universals).

Per explicar millor quina és la relació existent entre els dos Móns, Plató a La República ens ho explica a través del Mite de la Caverna: Dins d'una caverna hi ha tancats uns presoners des de l'instant del naixement i estan lligats de tal forma que l'únic que poden veure és una paret davant d'ells. Veuen com en aquesta paret s'hi reflecteixen una sèrie d'ombres, però, com és l'únic que han vist, creuen que tota la realitat està formada per ombres i que, fins i tot ells mateixos, són ombres.

Un dia, però, un presoner pot escapar-se i, al sortir fora de la caverna, en un primer moment, la llum del Sol el cega, però, poc a poc, es va acostumant a la nova intensitat de la llum i descobreix un nou món, molt més perfecte i més real que aquell que, fins aquell moment, considerava com la realitat. És capturat de nou i intenta explicar als seus companys que aquestes ombres que fins aquells moments creia reals, no són reals, ja que l'autèntica realitat és un altre món més perfecte i que és la causa d'aquestes ombres.

L'explicació del Mite de la Caverna és clara: Les ombres que els presoners creuen que són la realitat són els objectes sensibles, els quals nosaltres creiem que formen part de l'autèntic món. Els presoners som nosaltres i la nova realitat descoberta a través de la llum del Sol, és la realitat intel·ligible a la qual és difícil arribar-hi, però és l'autèntica realitat. Finalment, el presoner que aconsegueix escapar és l'ànima del filòsof, que pot descobrir la realitat (Idees). Les Idees són els universals, l'essència dels objectes sensibles, allò que fa que un objecte sigui el que és.

Per això el Món Sensible és còpia de l'Intel·ligible i , per això es dona la relació de participació entre les dues realitats. Les Idees existeixen des de sempre i per sempre, és a dir, formen part d'un món immutable. Aixó significa que les Idees existeixen encara que no hi hagi objectes sensibles que hi participin. L'autèntica realitat és la realitat intel·ligible i la seva existència no està determinada pel món sensible. Finalment caldrà tenir present que aquest món és jerarquitzat, sent la Idea més important la Idea del Bé o Idea de Bellesa que tindrà una gran importància dins del procés de coneixement. 2.2.3.

TEORIA DEL CO EIXEME T Totalment relacionat amb el tema de la divisió de la realitat en dos móns interrelacionats tenim el tema de la Teoria del Coneixement, per veure quin dels dos àmbits (Sensible o Intel·ligible) es pot arribar a conèixer. Per fer-ho dividirem el tema del coneixement en tres subapartats: Quins són els diferents àmbits de coneixement?, En què consisteix conèixer? i Com s'arriba al coneixement? José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 14 2.2.3.1. ÀMBITS DE CO EIXEME T: EL SÍMIL DE LA LÍ IA El primer nivell de reflexió té a veure amb el problema següent: Què podem conèixer?

El problema del coneixement és força important, ja que no hem d'oblidar la polèmica entre Heràclit i Parmènides que afecta també l'àmbit del coneixement i principalment a què podem arribar a conèixer i per què.

Per mostrar millor quins són els àmbits de coneixement, Plató a La República ens ho explica a través del Símil de la Línia: Així, el coneixement seria similar a una línia dividida en quatre segments: Ombres i Objectes Entitats Idees Imatges Sensibles Matemàtiques Món Sensible Món Intel·ligible Opinió (Doxa) Coneixement (Episteme) Com podem comprovar hi ha dos àmbits diferents de coneixement: a) En primer lloc el Món Sensible, del qual no podem conèixer res, ja que el coneixement d'una realitat com la material, que canvia constantment, és del tot impossible (recordem la teoria d'Heràclit).

Però tampoc podem afirmar que d'aquest món tenim ignorància, sinó que direm que d'aquest món només podem arribar a tenir opinió (Doxa) que serà definida com el terme mig entre la ignorància i el coneixement. b) En segon lloc el Món Intel·ligible, l'autèntica realitat formada per Idees (universals). Al ser immaterial i immutable és perfectament cognoscible i, , per això és l'àmbit del coneixement (Episteme).

Així hem de destacar el diferent nivell de coneixement al qual podem arribar respecte a cadascun dels móns postulats per Plató: l'opinió com a terme mig entre el coneixement i la ignorància, respecte al Món Sensible i el coneixement ple respecte a la Realitat Intel·ligible del Món de les Idees. 2.2.3.2. QUÈ ÉS CO ÈIXER? LA REMI ISCÈ CIA L'ésser humà és dividit en cos i Ànima, sent l'Ànima la part més important. Aquest aspecte del pensament de Plató el trobem ja a Pitàgores. Això és important ja que és l'Ànima l'encarregada de conèixer. Si analitzem el procés de coneixement haurem de dir que nosaltres ja sabem què és conèixer, ja que som capaços de reconèixer què significa el coneixement.

Si això no fos així, quan arribessim a conèixer no sabríem que ja hem arribat a assolir el coneixement i com això no succeeix, l'única possibilitat és afirmar que la nostra Ànima ja coneixia plenament abans d'unir-se al nostre cos. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 15 Així, conèixer no és sinó recordar allò que l'Ànima ja sabia quan vivia sola al Món de les Idees contemplant la Idea de Bellesa i que ha oblidat a l'unir-se a un cos. A aquest procés de record d'allò que l'Ànima ja coneixia se l'anomena Reminiscència. Això connectarà directament amb la concepció platònica de l'Ànima. 2.2.3.3. COM ES CO EIX?

LA I TUÏCIÓ Ja que el coneixement només és possible respecte al Món Intel·ligible i per tant es tracta d'un coneixement d'universals, podria pensar-se que el mètode de coneixement és la inducció, és a dir, a partir dels objectes particulars, arribar als universals. Però això voldria dir acceptar com a base inicial del coneixement als particulars sensibles, fet que no serà acceptat pel pensament de Plató. L'Home només pot arribar als universals a través de la Intel·ligència pel camí de l'abstracció: La Intuïció de la realitat intel·ligible, sense utilitzar mai com a eina la Realitat Sensible. Per realitzar aquesta Intuïció Plató considera l'existència de tres eines importants: . Impuls eròtic.

La Idea de Bellesa és la Idea més important ja que es tracta de la Idea d'Idees. Per això, la Idea de Bellesa és font de coneixement. L'ésser humà sempre se sentirà atret per la Bellesa a través de l'amor. Per això podem parlar d'un cert impuls eròtic que ens determina a perseguir el coneixement. . La Dialèctica. Serà el mètode dialogat (similar en aquest aspecte a la Maièutica Socràtica) que intentarà contraposar una tesi a una antítesi, per poder arribar a una síntesi definitiva. Tesi Antítesi Síntesi . La Catarsi. El procés de coneixement és un procés clau per determinar la salvació de l'Ànima de l'ésser humà desprès de la mort.

Per això el coneixement funciona com a purificació d'aquesta Ànima. 2.2.4. LA CO CEPCIÓ D'À IMA La Concepció de l'Ànima, segons Plató, ve totalment determinada per la visió Pitagòrica que formulava que l'Ànima és l'autèntic Jo de l'ésser humà, que aquesta Ànima pot viure perfectament sense un cos i que és presonera del cos degut a la necessitat de trobar la purificació desprès del pecat. Així, segons Plató, l'Ànima de l'ésser humà és immortal, no morirà desprès de la mort del cos i ho intentarà demostrar amb quatre arguments: . L'Ànima és sinònim de Vida i res no pot patir el contrari del que és, per tant l'Ànima, que és Vida, no pot patir la mort, així doncs, és immortal. .

La Reminiscència ens ha mostrat que l'Ànima és Pre-existent. Res no ens fa indicar que no sigui Post-existent. . L'Ànima és similar a la Idea i com la Idea és immaterial i immortal, l'Ànima també és immortal. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 16 . Argument ètic. Si l'Ànima fos mortal, tothom rebria el mateix premi-càstig, ja que els bons i els dolents no serien premiats o castigats per la seva vida. Això no seria just i, per tant és necessari que l'Ànima sigui immortal per poder premiar als justos i castigar als dolents.

Un cop demostrada la Immortalitat, a través del Mite de l'Auriga ens intenta explicar quina és l'estructura de l'Ànima: L'Ànima és similar a un carro alat amb un auriga de conductor i dos cavalls; l'un és fort, obedient, dòcil, noble..., mentre que l'altre és capritxós, desobedient... Això fa que la conducció del carro sigui prou complicada, ja que no sempre l'auriga aconsegueix portar el carro per allà on vol. El carro, que viu al Món Intel·ligible, gira al voltant de la Idea de Bellesa, la qual és font de coneixement. Quan el carro es desvia i l'auriga no pot contemplar la Idea de Bellesa, el carro perd les ales del coneixement, es fa pesada i cau al Món Sensible unint-se a un cos.

Per això Plató considera que l'Ànima és presonera del cos. L'Ànima, el que ha de fer si vol tornar a viure lliure d'un cos, és conèixer per poder tornar a volar i poder ascendir al Món de les Idees, el seu lloc natural. Plató afirma que l'Ànima té tres parts diferenciades: .L'Ànima Racional. És el coneixement i la raó. Representada al mite per l'auriga. .L'Ànima Irascible. És l'Ànima de la força i l'honor. Representada al mite pel cavall noble. .L'Ànima Concupiscible. És el desig i les passions. Representada al mite pel cavall capritxós i desobedient. Tots nosaltres tenim les tres Ànimes, però sempre tenim una més desenvolupada que la resta.

Aquest detall serà molt important pel pensament de Plató, ja que tindrà un paper fonamental a l'hora de considerar la teoria política de Plató, estretament relacionada amb la concepció de l'Ànima. També cal destacar que el coneixement posseeix una motivació ètica. El conèixer permetrà al filòsof, que és qui coneix, salvar-se i poder alliberar la seva Ànima de la presó que significa el cos i així poder tornar al lloc natural de l'Ànima: La Realitat Intel·ligible. 2.2.5. TEORIA POLÍTICA Com ja hem anticipat anteriorment, la Teoria Política de Plató és una de les qüestions més importants del seu pensament, ja que, gairebé podríem afirmar que es tracta del motor del seu pensament filosòfic.

El què vol fer Plató és acabar amb el sistema democràtic imperant a Atenes, amb característiques tan pròpies com el fet de que alguns dels càrrecs importants són sortejats. Plató afirmarà que aquesta no és la millor forma de garantir l'eficàcia política i , per això proposa un sistema polític alternatiu seguint uns principis ja establerts a Esparta, on els càrrecs siguin ostentats per aquells que estiguin més capacitats (Aristocràcia: El Govern dels Millors),. Aquí intervindrà la triple divisió de l'Ànima, ja que la preparació de cada individu dependrà de quina sigui l'Ànima que cada individu tingui més desenvolupada.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 17 Així, aquells que tinguin l'Ànima Racional més desenvolupada hauran de ser destinats a formar part de la Classe Governant per poder dirigir la ciutat, degut a que tenen una major capacitat cognitiva (Filòsof-Rei); aquells que tinguin l'Ànima Irascible més desenvolupada hauran de ser destinats a formar part de la Classe Guerrera per defensar la ciutat; finalment, aquells que tinguin l'Ànima Concupiscible més desenvolupada hauran de ser destinats a formar part de les Classes Productives i abstenir-se d'intentar regir els destins de la ciutat.

D'aquí neix el concepte de Rei-Filòsof que Plató vol implantar, ja que qui ha de governar la ciutat ha de ser el savi, qui posseeix més desenvolupada l'Ànima Racional. Els savis tindran així un paper enorme dins l'estructura de l'Estat ja que seran ells els encarregats de dirigir-lo. Per això hi haurà una qüestió fonamental dins la ciutat ideal dissenyada per Plató: L'Educació. Cada individu serà educat segons la seva capacitat donant la major importància a les virtuts pròpies de cada classe social (La prudència pels governants, la força pels guerrers i la moderació pels productors). Així s'aconseguirà una vida feliç, d'acord amb les diferents virtuts.

la Justícia serà així definida com el perfecte equilibri entre les diferents classes socials. Plató prendrà d'altres mesures també amb objectius morals. Establirà una absoluta igualtat entre homes i dones i tindran les mateixes oportunitats. La institució familiar quedarà dissolta amb la intenció que ningú no consideri els fills o els pares com a propis, sinó comuns (evitant-se així l'assassinat), facilitant al mateix temps la important tasca de l'Educació que estarà en mans de l'Estat. De la mateixa forma i amb un objectiu similar, s'abolirà la propietat privada, eliminant-se l'altre gran mal de la ciutat: el robatori.

Aquesta és la base fonamental de l'Estat Platònic definit com a Aristocràcia, ja que el govern és en mans dels millors; les diferents classes socials de les que parlàvem són classes de poder polític i no pas classes econòmiques. Posteriorment Plató analitza els diferents estats possibles, seguint l'ordre que seguiria de forma natural el procés de degeneració política: . Aristocràcia o Monarquia. El govern està en mans dels més capacitats per fer-ho. La diferència entre l'Aristocràcia i la Monarquia ve donada pel nombre de governants (un a la Monarquia, un grup a l'Aristocràcia). És l'única forma justa de govern. . Timocràcia. El govern està controlat pels militars.

No és un govern dolent en sí, però donarà pas a l'Oligarquia. . Oligarquia. Una petita minoria, l'élite econòmica, controla el poder i els seus abusos fan que el poble prengui el poder per la força instaurant-se una Democràcia. . Democràcia. El Govern és en mans del poble, però la massa no està preparada per governar i, en realitat, es tracta d'una Anarquia que permet que el més demagog es faci fàcilment amb el poder instaurant-se una Tirania. . Tirania. És la pitjor forma de govern, ja que la ciutat és en mans d'un individu que té com a màxima preocupació el bé particular en lloc del bé públic. 2.2.6.

ÈTICA Dins la visió ètica de Plató, el qual es preguntarà per allò que és bo per l'ésser humà, tindrà una importància singular quina és l'estructura de l'ésser humà. Al ser un ésser dual, allò que és bo no podrà ser exclusivament el coneixement i tampoc només el plaer. Així serà l'equilibri del coneixement i el plaer el què permetrà a l'ésser humà arribar a la Felicitat.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 18 Així, de la mateixa forma que la Justícia serà l'equilibri entre les diferents classes socials de la Ciutat, la Virtut serà definida com l'equilibri entre les tres part de l'Ànima, sent la virtut el camí per arribar a aconseguir el Bé Suprem per a l'ésser humà: La Felicitat. 2.2.7. ESTÈTICA Podria semblar a primera vista que l'Art (la Bellesa feta per l'ésser humà) seria molt apreciat per Plató. En canvi, Plató rebutja l'Art, ja que es tracta de fer còpies de còpies sensibles, doblement allunyades de la Realitat Intel·ligible.

Paral·lelament, Plató farà fora de la seva ciutat als poetes que mostren deus plens de vicis i defectes com els humans, ja que això no pot ser mai veritat. 2.2.8. TEOLOGIA És tracta d'un aspecte menor, ja que el pensament de Plató anticipa moltes de les qüestions pròpies d'autors posteriors però sense mostrar clarament la figura d'un Déu. La divinitat hi és present, però de forma difosa sense mostrar-se clarament. Aspectes de la Idea de Bellesa o el Demiürg així ho mostren. Tot i això no serà difícil convertir-lo en un autor cristià. 2.2.9.

IMPORTÀ CIA DE PLATÓ AL LLARG DE LA HISTÒRIA Whitehead afirmà que tota la Filosofia Occidental no és més que notes a peu de pàgina de la filosofia de Plató. La frase és encertada ja que serà Plató qui marqui les regles del joc filosòfic a Occident. A més a més, ja sigui directa o indirectament a través del seu deixeble Aristòtil, el seu pensament serà el centre de l'univers filosòfic durant més de 2000 anys. La institució creada per Plató: l'Acadèmia, tindrà una llarga existència fins el segle V d.C. quan serà tancada, tot i que, en certa mesura el seu pensament anirà pitagoritzant-se.

Com ja hem dit, la primera influència del pensament de Plató la rebrà Aristòtil, però, serà a partir de les obres de Plotí i St. Agustí (qui s'encarregarà de fer-lo compatible amb el Cristianisme) quan el pensament de Plató, malgrat només conservar-se un petit fragment del Timeu, serà hegemònic fins als segles XI - XII quan es recuperi l'obra aristotèlica a través de la Escuela de Traductores de Toledo. La fugida dels savis grecs de Constantinoble a Itàlia al segle XV, degut a l'atac dels turcs farà que Occident recuperi l'obra platònica i permetrà l'inici a Itàlia d'una sèrie de moviments filosòfics de caire Neoplatònic sent Lorenzo Valla, Marsilio Ficino, Pico della Mirandola...

els màxims exponents. La Nova Ciència a partir de Copèrnic i la Nova Filosofia Moderna, a partir de Descartes, faran que el pensament Platònic abandoni definitivament l'avantguarda del pensament, però com deia Whitehead, continua marcant-nos les regles del joc. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 19 2.3. ARISTÒTIL: LA FILOSOFIA DEL SE TIT COMÚ Aristòtil (384-322 a C) no serà un ciutadà d'Atenes, ja que era originari de Macedònia. Va anar a estudiar a l'Acadèmia de Plató a Atenes on, posteriorment, hi va ser professor durant prop de 20 anys.

Això va determinar que el seu pensament tingués una arrel profundament platònica: així, inicialment el seu pensament serà totalment platònic, per, poc a poc, anar adquirint el seu pensament trets diferenciats del pensament del seu mestre Plató. Desprès de la mort de Plató, Aristòtil abandonarà l'Acadèmia al no ser nomenat director i tornarà a Macedònia per fer-se càrrec de l'educació d'Alexandre el Gran. Quan aquest arriba al poder tornarà a Atenes on fundarà la seva pròpia escola: el Liceu. Al cap d'un temps, Alexandre va conquerir tota Grècia, Pèrsia i va arribar fins el riu Indo.

Al morir aquest, Aristòtil serà acusat d'espionatge a favor de Macedònia i fugirà d'Atenes per evitar ser ajusticiat, tal i com ho va ser Sòcrates, morint l'any següent a l'exili. Bust d'Aristòtl 2.3.1. I TRODUCCIÓ Aristòtil va escriure dos tipus d'obres: Exotèriques (destinades al públic) les quals s'han perdut i Esotèriques1 (destinades a la circulació interna dins del Liceu) que són les que actualment es conserven, les quals van ser ordenades per Andrònic de Rodes al segle I a C. Jaeger va adonar-se a principis del s.

XX que l'ordenació efectuada per Andrònic, la qual havia estat acceptada per tothom des del segle XI, és molt imperfecta ja que comet greus errors cronològics en la seva ordenació, sense tenir en compte l'evolució del pensament aristotèlic que inicia el seu pensament des de postures platòniques. 1 Aquests són els textos que ens han arribat.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 20 També seria interessant afegir que el motor que determina el pensament d'Aristòtil és acabar de forma definitiva amb la polèmica entre Heràclit i Parmènides respecte a la coexistència de l'ésser i el moviment, polèmica que no havia estat superada per Plató, ja que aquest separarà els éssers (Món Intel·ligible) dels mòbils (Món Sensible) però sense fer-los compatibles com serà la intenció inicial del pensament d'Aristòtil. 2.3.2. METAFÍSICA Com ja hem assenyalat, quan Aristòtil inicia el seu pensament, la polèmica entre Heràclit i Parmènides és encara viva.

Així aquesta polèmica ens mostra la impossibilitat de fer compatibles l'ésser i el moviment. Heràclit accepta l'existència del moviment, però els éssers no són estables. En canvi Parmènides assenyala l'existència d'un ésser estable, però sent totalment impossible el moviment o el canvi. A més a més hi havia un tret comú dels dos pensaments: el coneixement és totalment impossible. Com ja hem assenyalat, la solució platònica no serà efectiva, ja que separarà els éssers dels mòbils, mostrant, encara, una postura filosòfica incapaç de fer compatibles l'ésser i el moviment. Aristòtil ho solucionarà afirmant que L'ésser es diu de diverses maneres.

Amb això el que diu és que el moviment no seria des d'un Ésser rígid al No-ésser, sinó des d'un ésser específic a un altre, ja que hi ha diferents formes de ser. A aquestes diferents formes de ser les anomenarà Categories, les quals seran dividides en dos grans grups: . La Substància. És l'autèntic ésser, definida com allò que pot existir per sí sol. . Els Accidents. Són les diverses formes de ser de la substància. Són 9: Quantitat, Qualitat, Relació, Lloc, Temps, Posició, Estat, Acció i Passió. Com hem vist, la substància és l'autèntic ésser ja que els accidents són les diverses formes de ser de la Substància i sense la qual, aquests no tenen sentit.

Per això, la Metafísica, que serà definida com la Ciència de l'ésser en quant a ésser, estudiarà la substància ja que aquesta és l'ésser. En un principi, quan encara era platònic, Aristòtil afirmarà que la substància és l'universal, però posteriorment, canviarà de parer i afirmarà que la substància és el particular, el qual és el compost de Matèria i Forma. Entenem per Forma allò que fa que un objecte sigui el què és (universal) mentre que la Matèria és allò que fa que un objecte sigui qui és, és a dir, la Matèria és l'element individualitzador. Però la substància no és la Forma, ni la Matèria, sinó el compost de Matèria i Forma.

Així veiem que Aristòtil uneix exactament allò que Plató separava; Plató afirma l'existència d'elements universals i materials, però separats formant dos móns, mentre que Aristòtil afirma que aquests dos elements (universal i matèria) formen una unitat indissoluble a la qual anomena substància. Per això, l'autèntic ésser és el particular, el compost de Matèria i Forma. Mai no trobarem Matèria sense Forma i mai no trobarem (excepte en un cas molt especial) Forma sense Matèria. Aquesta és la diferència fonamental entre la concepció de l'ésser de Plató i d'Aristòtil. Tot i això, veurà que és tan important la Forma que, de vegades, l'anomenarà Substància Segona.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 21 El propi Aristòtil s'encarregarà de criticar el pensament de Plató sobre la separació dels elements universals respecte dels materials afirmant el següent: . Les Idees són una reduplicació absurda dels objectes sensibles. . Condueixen a l'admissió d'Idees no admisibles des del sentit comú. . No aporten res de nou a l'explicació del Món Sensible. . És impossible que les essències existeixin separades dels objectes dels quals són essència.

Com podem veure el pensament d'Aristòtil és clarament diferenciat del pensament de Plató, però no totalment oposat a la seva visió de l'ésser, ja que Aristòtil també troba elements materials i universals en els diversos éssers, però sense separar-los radicalment en dos móns com fa Plató, fent que la darrera crítica al pensament de Plató sigui la més important, afirmant que l'ésser és un compost de Matèria (element material) i Forma (element universal). 2.3.3. EL CA VI O EL MOVIME T Fins ara hem analitzat el problema de l'ésser sense fer cap tipus de referència a l'altre element de la Polèmica entre Heràclit i Parmènides com seria el problema del moviment o canvi.

Heràclit afirmava que el moviment era totalment imprevisible cosa que dificultava, fins fer impossible, el coneixement, mentre que Parmènides afirmava la impossibilitat del moviment. Aristòtil afirmarà que el moviment és possible, però no és cert que el moviment sigui totalment imprevisible, ja que els éssers només poden arribar a ser, allò que poden arribar a ser. Així definirà Potència com les possibilitats futures d'un ésser i Acte com allò que un ésser és. Moviment serà, doncs, el pas de la Potència a l'Acte o dit d'una altra forma, el moviment serà definit com l'actualització de les potències de l'ésser en acte.

Amb això Aristòtil mostra que el moviment és perfectament previsible i, per tant, la pretensió del pensament d'Heràclit de creure en un moviment imprevisible que ens porta a la impossibilitat del coneixement, és totalment injustificada. La polèmica està totalment superada, tant en el terreny de l'ésser, com en el terreny del moviment. Si intentem relacionar el problema del moviment amb el problema de l'ésser ens adonem que les definicions d'acte i de Forma coincideixen ja que tant l'acte com la Forma són el que determinen que un ésser sigui el què és.

Al mateix temps, veiem com allò que determina les possibilitats futures d'un ésser és la seva Matèria, de tal forma que si trobéssim un ésser immaterial, aquest seria immòbil, ja que no tindria potències. Una altra qüestió interessant ve donada per intentar trobar què és primer, si l'acte o la potència, adonant-se Aristòtil del fet següent: per poder ser alguna cosa en el futur, s'ha de ser abans alguna cosa en el present, per tant, per poder tenir potències cal tenir abans acte, fent que l'acte sigui anterior a la potència, determinant això que l'univers sigui infinit en el temps: no ha estat creat, sinó que existeix des de sempre.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 22 Aristòtil farà dues classificacions diferents sobre els tipus de moviment o de canvi: 1. Canvi Substancial. És aquell canvi que afecta a la substància, és a dir, és aquell canvi que fa que un objecte deixi de ser allò que és. Naturalment, això es produeix, quan l'afectada és la Forma. 2. Canvi Accidental. És aquell canvi en el que l'objecte no deixa de ser allò que és. Una segona classificació seria la següent: a) Generació-Corrupció. És el canvi del naixement i la mort de l'ésser. És tracta, doncs, d'un canvi substancial. b) Traslació. És el canvi que afecta a les categories de temps i espai. És un canvi accidental.

c) Augment-Disminució. És el canvi que afecta a la categoria quantitat. És també un canvi accidental. d) Alteració. Afecta a la resta de categories accidentals. Es tracta d'un canvi accidental. Una altra qüestió important és que el moviment és etern i que tot allò que es mou és mogut per un altre, fet que ens obliga a considerar la necessitat de l'existència d'un Primer Motor que sigui immòbil. Abans ja hem parlat de la possibilitat d'un ésser immaterial, el qual seria Acte Pur i per tant immòbil, mentre que ara, Aristòtil ens ha mostrat la necessitat de la seva existència com a iniciador del moviment com a Primer Motor Immòbil: Déu (segons la tradició cristiana).

Això estarà estretament relacionat amb la visió de l'univers d'Aristòtil, element molt important del seu pensament, ja que serà la visió del món acceptada fins l'obra de Copèrnic al s. XVI. Aristòtil afirmarà que la Terra és immòbil al centre de l'univers, mentre que la resta del món gira al seu voltant. El Primer Motor és fora de l'univers el qual, de forma indirecta (com per amor) fa que l'esfera de fixes marqui l'inici del moviment i aquest es vagi comunicant a la resta d'esferes interiors: Model Geocèntric José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 23 Aristòtil estableix una jerarquització de l'univers dividint-lo en dues zones diferenciades: . Món Sublunar.

És la regió de l'univers compresa entre la Terra i la Lluna (sense incloure-la). És el món de la generació i corrupció, formada pels quatre elements d'Empèdocles (terra, aigua, aire i foc), sent el moviment propi d'aquest món el rectilini uniformement accelerat (MRUA). . Món Supralunar. És la regió que hi ha més enllà de la Lluna. És format per la Quintaessència (èter) i el moviment propi d'aquest món és el circular i uniforme (MCU). Finalment, Aristòtil intenta trobar quines són les causes dels diversos éssers, trobant-ne les següents: . Causa Material. És la Matèria i element individualitzador. . Causa Formal. És la Forma i element universal de l'ésser. . Causa Eficient.

És l'ésser exterior que fa possible l'ésser. . Causa Final. És la raó i finalitat de l'objecte. La causa més important per Aristòtil és la Causa Final i, per això de vegades, l'anomenarà Causa Primera, ja que és la que determina en major mesura la realitat de l'ésser. Si intentem trobar quines són les causes d'un objecte particular (El David de Miquel Angel) tindríem: Causa Material: el marbre; Causa Formal: estàtua; Causa Eficient: Miquel Angel; Causa Final: la Bellesa. Aquí caldria analitzar amb més atenció la Causa Material, ja que en nombroses ocasions s'afirma que la matèria d'un objecte és una Substància (ferro, fusta, llana...) i per tant un compost de Matèria i Forma.

Per això Aristòtil distingirà entre Matèria Primera (La matèria que posseeix un objecte, totalment incognoscible i que no canvia malgrat tots els canvis que afecten a l'objecte, ja siguin canvis substancials o accidentals) i Matèria Segona que seria aquesta Substància Material de la que parlàvem (fusta, ferro...). 2.3.4. LÒGICA A l'hora de considerar les categories es pot arribar a elles des de dos punts de vista diferents. Des del punt de vista de l'ésser (Metafísica) o des d'un punt de vista lingüístic (Lògica). Així definiríem substància com allò que pot ser subjecte d'una oració i accidents com els diferents predicats de la substància. La casa és molt gran.

La casa (substància) molt gran (categoria de quantitat). Això ens portarà directament al concepte de proposició, definida com la mínima informació plena. De proposicions n'hi ha de quatre tipus segons les dues díades següents: afirmativa-negativa, universal-particular. Així arribem al raonament sil·logístic el qual tindria la següent estructura típica: Tots els homes són mortals Sòcrates és un home ------------- Sòcrates és mortal.

José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 24 Veiem com l'estructura del sil·logisme és deductiva, però necessitem una inducció prèvia per arribar a les premises, sense la qual la deducció seria impossible (el coneixement, com veurem posteriorment). Un grup de les premises a les quals s'arriba és el dels axiomes (veritats indemostrables però evidents) destacant-hi entre ells el principi de no contradicció: Res no pot ser i no ser alguna cosa al mateix temps, no sent solament un principi lògic sinó que també és un principi metafísic que afecta a l'ésser. 2.3.5.

CO CEPCIÓ DE L'À IMA Una de les diferències fonamentals del pensament d'Aristòtil respecte al de Plató, la trobem a la Concepció de l'Ànima. Així, mentre Plató considera que l'Ànima de l'ésser humà és immortal i pot viure separada del cos, ja que el seu estat natural és el Món Intel·ligible, allunyada de la realitat sensible, Aristòtil reprèn el concepte d'Ànima simplement com allò que possibilita la vida a un cos, independentment de si és material o no. Segons Aristòtil l'Ànima és material i per tant mortal, completament allunyat del pensament de Plató i del Pitagorisme.

A més a més, Aristòtil no reflexionarà només sobre l'Ànima humana, sinó que també ho farà sobre les diferents Ànimes de la resta d'éssers vius, ja que, en definitiva, Aristòtil tindrà un gran interès per la Biologia. Així afirma que hi ha tres tipus d'Ànimes: . Ànima utritiva. És l'encarregada de proporcionar aliment i reproducció. La tenen tots els éssers vius i és la pròpia dels vegetals. . Ànima Sensitiva. És la que permet interactuar amb el medi exterior. És la pròpia dels animals. . Ànima Racional. És la raó i la intel·ligència. Exclusiva de l'ésser humà. Dividida en dues parts: . Intel·lecte Agent. És l'element immaterial i immortal de l'Ànima. Però no és individual, sinó comú.

Per això, res que sigui individual sobreviu a la mort. . Intel·lecte Pacient. És l'element material i mortal de la intel·ligència. El coneixement té el següent procés: Quan l'objecte impacta els nostres sentits, l'Intel·lecte Agent projecta sobre l'Intel·lecte Pacient la Forma o essència de l'objecte. Així, el coneixement, a l'igual que per a Plató, és un coneixement d'universals, però a diferència d'aquest, el coneixement no és possible al marge de l'experiència. Si no hi ha experiència, l'Intel·lecte Agent no projecta res sobre l'Intel·lecte Pacient, fent impossible el coneixement.

Així, podem dir que l'Intel·lecte Agent és coneixement en acte, mentre que l'Intel·lecte Pacient és coneixement en potència i podríem definir el coneixement com l'actualització del coneixement en potència de l'Intel·lecte Pacient, gràcies a l'Intel·lecte Agent. José Vicente Mestre Chust: Apunts d'Història de la Filosofia 25 2.3.6. ÈTICA L'estudi de l'ètica sempre està relacionat amb la conducta humana a partir dels principis del Bé i del Mal. Així Aristòtil afirma que no hi ha només un Bé sinó que hi ha diferents béns, definint el concepte de Bé a partir de la finalitat de les accions.

Ningú no tendeix al mal, ja que el Bé és el motor de les accions humanes, és a dir, l'ésser humà tendeix a la seva felicitat, ja que la felicitat serà aquest motor de les accions humanes. Hem d'admetre, però, que és un concepte difícil de definir. Aquest bé ha de ser d'acord amb la natura pròpia de l'ésser humà. Allò que diferencia l'ésser humà de la resta d'éssers és la seva intel·ligència, la capacitat racional. Per això l'ésser humà només serà feliç si realitza l'activitat intel·lectual; l'ésser humà feliç viu bé i té una conducta correcta. Però també admet que és necessari un cert nivell de benestar material per poder garantir aquesta felicitat. Hi ha un…