Anàlisi del Mètode Cartesià de Descartes

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

DESCARTES El mètode cartesià R. Descartes (1596-1650) intenta construir una filosofia en la qual no hi hagen errades i per això ha de partir d'enunciats evidents. La filosofia cartesiana busca un mètode capaç de fonamentar metafísicament el projecte de la ciència moderna, aquest mètode serà un conjunt de regles que serveixen per a guiar la raó i per arribar a la veritat. Aquest mètode està inspirat en la matemàtica i combina intuïció, que consisteix en la captació directa, immediata i racional d'una veritat clara i evident amb la deducció, que és la forma d'arribar a veritat a partir d'inferències, d'un coneixement que sabem que és cert arribar a un coneixement que prèviament no sabíem.

Les regles del mètode cartesià són: regla de l'evidència, regla de l'anàlisi, regla de la síntesi i regla de l'enumeració. Aquest mètode, que té de model el mètode científic, és per a assegurar el procés de coneixement. El dubte cartesià és un dubte metòdic i no un dubte escèptic; els escèptics romanen en els seus dubtes i no superen les incerteses. Per aplegar a l'evidència cal fer pràctica del dubte. Com ha admès com a verdaderes moltes opinions falses d'ara endavant va a rebutjar com a fals tot allò en què puga imaginar el més mínim dubte. Descartes amb el seu dubte intenta arribar a la veritat indubtable i, així, el dubte constitueix un mitjà per aplegar a la veritat.

També és un dubte hiperbòlic, un dubte exagerat que el justifica amb raons naturals i artificials; a més, quan més radical siga el dubte més evident i indubtable resultarà la veritat que el supere. És també un dubte universal ja que es tracta de rebutjar com a falses totes les coses sobre les quals puga haver la menor sospita de dubte. En la recerca de la veritat indubtable Descartes va establir uns motius de dubte elaborant un procés: a. Dubte dels sentits. Descartes ha comprovat que els sentits freqüentment ens enganyen i, per tant, no podem fiar-nos mai d'allò que ens mostren. b.

La no-distinció del somni de la vigília, ja que mentre somiem, les coses que somiem ens semblen reals i, només al despertar descobrim que són falses. Així, com distingir que ara no estem somiant i les coses que percebem no són imaginacions nostres? c. Dubte de les matemàtiques: hipòtesi del geni maligne. Amb els motius anteriors sols es salven del dubte les veritats matemàtiques, ja que encara que els sentits ens enganyen i tant si dormim com si estem desperts, tres i dos són cinc. Ara bé, per establir un dubte universal i dur-lo fins a l'extrem, Descartes va recórrer a la hipòtesi del geni maligne i, d'esta manera, inclús les proposicions de la matemàtica quedaran sotmeses a ell.

Els anteriors motius de dubte poden ser considerats com naturals; però Descartes també recorre a un motiu artificial que consisteix en suposarl'existència d'ungeni maligne moltpoderós que constantment ens enganya i no ens permet distingir cap coneixement cert. Es complau en fer que m'enganye respecte a allò que pense i diu en Meditacions metafísiques: "Suposaré, doncs, no que Déu, que és la bondat i la font suprema de veritat, m'enganya, sinó que cert geni o esperit maligne, no menys astut i burlador que poderós, ha posat tota la seua intel·ligència en enganyar-me". Dubtem de tot i no estem segurs de res. Què es pot admetre com a verdader? Absolutament res.

Enmig d'este dubte absolut va a lluir la primera veritat indubtable: jo que dubte, que soc enganyat pel geni és necessari que tinga existència; ja que si dubte existeix, si m'enganye existeix, si m'enganya el geni mai podrà anul·lar la meua existència, en conseqüència, pense, per tant existeix. Per més que m'enganye hi ha alguna cosa sobre la qual no em pot enganyar i és el fet que jo he d'existir per a què m'enganye. Tenim la primera veritat indubtable: pense, per tant existeix, però per què és indubtable? Perquè pot ser que no tinguen existència les coses que pense, però del fet de pensar sorgeix l'evidència de la meua existència.

Així, del procés del dubte podem concloure que soc i que existeix i que soc una cosa que pensa i sobre açò ningú em pot enganyar. L'evidència que soc una cosa que pensa se m'imposa de forma absoluta i el jo- pense serà el principi bàsic sobre el qual podrà edificar el sistema de coneixement, sent una veritat que captem de manera clara i distinta que passarà a ser el criteri de certesa. El jo és sols pensament, un jo sense cos que equival a l'ànima. Dualisme antropològic de Descartes Descartes defensa un dualisme antropològic i creu que el cos i l'ànima corresponen a dos realitats completament diferents. L'ànima és la substància pensant (res cogitans).

El pensament és la seua essència que equival a totes les operacions de l'ànima (voluntat, enteniment, imaginació...) Així, si es pot concebre l'ànima sense la presència del cos és perquè el cos no pertany a l'essència de l'ànima, però si l'ànima no es pot concebre sense el pensament és perquè el pensament constitueix la seua essència. Com l'ànima és espiritual i no es tracta de res material no està subjecta al determinisme, per això l'ànima humana és lliure. Però l'home a més de pensament té cos, que anomena substància extensa (res extensa) i és material.

Com totes les coses materials ocupa un lloc en l'espai i està subjecte al determinisme, ja que tot el que esdevé en el cos es pot explicar per mitjà de les lleis de la física. El cos humà es comporta com una màquina. Descartes marca una gran distància entre les dos substàncies i esta separació radical entre substància espiritual i substància material afecta la concepció cartesiana del ser humà. Elcos humà el concep com una màquina i es trobasotmès a l'acció de les lleis mecàniques, mentre que l'ànima és lliure.

De manera que l'home està compost de dos substàncies: -ànima espiritual : atribut el pensament -cos material: atribut l'extensió Descartes planteja el problema de la seua unió; són dos substàncies diferents amb atributs oposats. A més, podem concebre el cos sense ànima, com els animals, i l'ànima sense cos, per tant ninguna pertany a l'essència de l'altra, ja que poden existir una sense l'altra. Aleshores, si l'home és cos i ànima com és possible la relació? Si el cos i l'ànima són tan diferents, com poden comunicar-se entre si? Descartes va topar amb dificultats per explicar la unió de les dos substàncies.

No és una unió substancial, com pensava Aristòtil dos principis complementaris de la mateixa substància, perquè són dos substàncies completes, són dos substàncies irreductibles i oposades, però hi ha una interacció entre elles, encara que no tenint res en comú sembla més lògic que estigueren incomunicades.

Descartes recorre a la fisiologia per a trobar el punt comú on poden coincidir ànima i cos i diu en Tractat de l'home: "l'ànima té la sèu principal en la glàndula que es troba al mig del cervell", es tracta de la glàndula pineal que és l'única part del cervell que no és simètrica i, per tant, pot unificar el que és diferent, únic òrgan imparell en el cos humà, com el nexe d'unió entre l'ànima i el cos. Així, la interacció entre els processos neurològics del cervell humà (cos) i les activitats mentals (ànima) es realitza en la glàndula pineal que és la base biològica de la transmissió de l'ànima sobre el cos. L'ànima governa i regeix el cos, però no li dóna vida.

Segons Descartes no podem percebre directament les substàncies, sinó que el que percebem són els seus atributs, que no poden existir per si mateix i seran necessaris per saber la substànciaa què pertanyen. Deixantde banda lasubstància divina, l'atribut del subjecte pensant serà el pensament i constituirà la res cogitans i l'atribut de les coses materials seran l'extensió i el moviment i constituiran la res extensa. Així, l'objectiu últim de Descartes en afirmar que ànima i cos, pensament i extensió, constitueixen substàncies diferents, és salvaguardar l'autonomia de l'ànima respecte a la matèria.

La ciència clàssica imposava una concepció mecanicista i determinista del món material, en què no queda cap lloc per a la llibertat. Aquesta només podia salvaguardar-se sostret l'ànima de la necessitat mecanicista, cosa que exigia situar-la com una esfera de la realitat autònoma i independent de la matèria. Aquesta independència de l'ànima i del cos és la idea central aportada pel concepte cartesià de substància. Procés del coneixement en Descartes Té ja Descartes seva primera veritat, cogito ergo sum, «pense, per tant existeix» i el criteri per identificar adequadament noves veritats.

La primera veritat resulta evident perquè es concebuda amb claredat i distinció, de manera que tot allò que concebem així, serà evidentment verdadera claredat i la distinció. La claredat i la distinció són el criteri de veritat. No obstant això, el cogito no implica l'existència de cap altra veritat. Que siga cert que pense no vol dir que el que pense siga verdader. Descartes no troba cap altra veritat més enllà del cogito. Es planteja, llavors, sobre la seua filosofia el perill del solipsisme. El solipsisme del jo és que el jo no pot demostrar cap altra veritat més enllà de la seua pròpia existència.

Es queda, diguem-ho així, atrapat en si mateix, sense poder descobrir cap veritat exterior al seu pensament. Descartes ha de superar aquesta dificultat sense recórrer a res més que al seu propi pensament. De la seva existència és de l'únic que està segur. Per tant, només queda un camí a seguir: indagar quins són els elements que componen el pensament per intentar descobrir-hi alguna via que li permeta escapar del solipsisme. Descartes distingeix tres elements que participen en el pensament.

En primer lloc, el jo que pensa, de què ja està demostrada la seua existència; en segon lloc, l'objecte que és pensat, l'existència del qual és dubtable; però hi ha alguna cosa més, en tercer lloc hi ha les idees dels objectes pensats. El jo no posseeix en el seu pensament l'objecte pensat, sinó una representació d'ell: una idea. El pensament pensa idees. L'objecte del pensament no és la realitat en si mateixa sinó les idees. Descartes segueix aquesta nova línia d'investigació amb l'esperança de trobar en la idees el camí que el porte a la sortida del solipsisme descobrint alguna realitat extramental (mes enllà del jo).

En el seu estudi de les idees distingeix tres tipus: a) Idees adventícies: són les idees que semblen provenir de l'experiència externa, dels sentits, com ara, les idees de cavall, arbre, etc. No podem assegurar d'on provenen perquè encara no s'ha demostrat l'existència de la realitat exterior, i per això diem "semblen provenir". b) Idees factícies: són idees construïdes en la pròpia ment a partir d'altres idees, són les que construïm tot combinant diferents idees adventícies, com ara, les idees de centaure, de quimera, de sirena, etc. Aquests dos tipus d'idees no són útils, per al propòsit de Descartes de trobar una veritat exterior a la ment.

Les idees que proporcionen els sentits ja sabem que no són fiables (dubte). Les factícies només són un constructe mental i com poden ser manipulades arbitràriament per la imaginació, res evident poden mostrar. c)Idees innates: que no procedeixen de l'experiència ni de la combinació d'altres idees sinó que se'ns imposen de manera necessària sense que hi puguem fer res, de forma que hem d'acceptar que procedeixen de la pròpia naturalesa de l'enteniment: la idea d'infinit, la idea d'existència, la idea de perfecció…, per tant, han hagut d'estar sempre allotjades a la nostra ment. El pensament les posseeix en si mateix.

Les idees innates són una de les peces clau del pensament de Descartes, i de tot el Racionalisme. La creença en la idees innates permet als racionalistes concebre la possibilitat de construir l'edifici del coneixement sense necessitat de recórrer a l'experiència sensible. En conclusió, l'autèntic coneixement no sorgeix ni del testimoni dels sentits, ni del judici enganyós de la imaginació, sinó sols de la pròpia ment que mirant dins de si mateix descobreix els verdaders continguts. L'autèntic coneixement es dona mitjançant les idees innates.

L'existència de Déu i del món Amb l'afirmació de les idees innates ens trobem amb la tesi del racionalisme, ja que aquestes idees són les que permetran sortir de l'existència del subjecte pensant a la realitat extramental. Entre les idees innates, descobreix la idea d'infinit que identifica amb la idea de Déu. La idea d'infinit no pot ser adventícia, ja que no la podem conèixer per l'experiència; tampoc no és factícia perquè infinit no és una idea que es dedueixi a partir de la idea de finit, sinó que és prèvia a la idea de finit i, per tant, només pot ser innata.

Un cop establert que la idea de Déu, com a ésser infinit, és innata comença la deducció: a) L'existència de Déu és demostrada a partir de la idea de Déu. Utilitza dos arguments: -argument ontològic (San Anselm): si la idea de Déu és la idea de perfecció, no pot ser que no existeixi, ja que si és el conjunt de perfeccions ha de tenir la qualitat d'existir, ja que el contrari és contradictori. -argument basat en la causalitat aplicada a la idea de Déu: la idea com a realitat objectiva requereix una causa real proporcionada; després la idea d'un ésser infinit requereix una causa infinita. Ara bé, aquesta causa no pot ser ell mateix, ja que és finit i imperfecte.

Per tant, hi ha d'haver un ésser infinit que sigui la causa de la seva idea de Déu, i aquest ésser infinit és Déu. Ja no només sabem que Déu existeix, sinó que li serveix com a garantia per a totes les veritats que es poden descobrir a partir d'ara. En dissipar-se la hipòtesi del geni maligne amb la demostració de l'existència de Déu, ja pot acceptar totes aquelles idees que siguin clares i diferents, Déu existeix i és la garantia dels nostres coneixements. b) L'existència del món és demostrada a partir de l'existència de Déu: ja que Déu existeix i és infinitament bo i veraç, no pot permetre que m'enganyi en creure que el món existeix, i després el món existeix.