Anàlisi de la Teoria del Coneixement de David Hume

I 66 flashcards i 44 preguntes més al document.

Text del document

DAVID HUME ( 1711-1776) 1. TEORIA DEL CONEIXEMENT LES BASES FILOSÒFIQUES DE L'EMPIRISME BRITÀNIC Davant les teories racionalistes, els partidaris de l'empirisme sostenien que l'experiència era el camí més adequat per obtenir coneixements vàlids i fiables. En lloc d'inspirar-se en les matemàtiques, els filòsofs empiristes van prendre com a model les ciències naturals, que en aquella època estaven progressant amb un èxit notable. Els partidaris de l'empirisme consideraven que els avenços de la física al segle XVII havien estat possibles gràcies a l'experiència.

El gran valor que els empiristes atorgaven a l'experiència els va fer desconfiar de les idees innates de què parlaven els filòsofs racionalistes. En general, els partidaris de l'empirisme van negar que hi hagués idees innates perquè creien que totes les nostres idees provenen en darrer terme de l'experiència. Els filòsofs empiristes insistien en el paper fonamental que té l'experiència com a origen i límit de tot coneixement. L'EMPIRISME RADICAL DE HUME: IMPRESSIONS I IDEES Hume tenia un interès extraordinari per fonamentar el coneixement humà i era conscient, com Descartes, que és difícil trobar un coneixement segur.

Per aquest motiu, considera que abans d'investigar qualsevol cosa, cal investigar el mateix coneixement i l'origen de les nostres idees. En altres paraules: no podem pretendre conèixer el món que ens envolta si no hem estudiat abans el nostre enteniment, la nostra facultat de conèixer. Per a Hume tots els nostres continguts mentals són percepcions i totes les percepcions provenen de l'experiència, ja que no hi ha cap contingut mental previ a l'experiència.

Així doncs, l'experiència sensible és la font i el límit del coneixement humà: sense experiència sensible el nostre enteniment no podria conèixer i, si utilitzem paraules que, en últim terme, no fan referència a l'experiència sensible, parlarem per parlar. La qüestió és, per tant, saber què podem conèixer a partir de l'experiència sensible. Per portar a terme aquesta investigació, Hume comença per distingir dos tipus de percepcions: impressions i idees. Les percepcions (Hume anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment) es poden dividir en diferents tipus: 1.

Segons el grau de vivacitat: - D'una banda, hi ha les impressions també anomenades "percepcions fortes", que captem per mitjà dels sentits i que percebem de manera viva i intensa. Són les sensacions immediates captades per l'experiència, les imatges directes. Per exemple: la sensació de fred ara o si et cremes en una estufa calenta, reps una "impressió" immediata. - D'una altra, hi ha les idees també anomenades "percepcions febles", que són còpies o imatges de les impressions que hem percebut prèviament. Són còpies difoses de les impressions ja que són producte de la memòria o de la imaginació.

Per aquest motiu, Hume nega l'existència de les idees innates, que Descartes havia considerat les més importants. Per exemple, quan bec una tassa de cafè, estic captant una impressió per mitjà del sentit del gust. En canvi, si algunes hores després recordo el sabor que tenia aquest mateix cafè, allò que evoco és una idea que té molta menys força i intensitat que la impressió original. La diferència és que la impressió és més forta i més viva. La impressió és l'original i la idea la còpia. Per exemple segons Hume, abans de tenir la idea de color verd cal haver- lo vist en alguns objectes. És impossible tenir la idea d'amor sense haver experimentat aquest sentiment anteriorment.

Per saber si una idea és vàlida o no, només cal preguntar-nos de quina impressió deriva aquesta suposada idea. En cas que sigui impossible assignar-li cap impressió, l'haurem de rebutjar per irrellevant. Aquest mètode és conegut com a criteri de validesa del coneixement, i un cop establert, Hume l'utilitzarà per analitzar els termes bàsics de la metafísica tradicional. 2. Les nostres percepcions, a més de distingir-se en impressions i idees, poden dividir-se en altres tipus en raó de la seva procedència: - D'una banda, hi ha les idees de sensació o de percepció externa: provenen directament dels sentits.

Per exemple, ho serien la visió del color vermell, o l'olor dolça d'un perfum o l'olor de sucre cremat. - D'una altra, hi ha les idees de reflexió o de percepció interna: són estats exclusivament mentals, com per exemple l'avorriment que ens produeix esperar l'autobús o la satisfacció que ens proporciona aprendre. 3. De manera semblant a com ho feia Locke, Hume classifica les idees en raó de la seva composició en simples i complexes. - Les idees simples: no tenen parts, no es poden dividir en altres més petites. Són aquelles que no admeten distinció ni separació.

Una impressió simple és, per exemple, el sabor d'aquesta poma que ara sento, mentre que la impressió complexa està constituïda per la suma del sabor, la textura que percebo, el color, la forma, la grandària, etc. La idea simple de la dolçor del sucre ha de provenir d'alguna impressió simple, com, per exemple, la de la dolçor del sucre que hem menjat aquest matí. - Les idees complexes: que es poden dividir en d'altres més petites. Poden dividir- se en parts, ja que són el resultat de l'acció de la ment humana quan uneix diverses percepcions simples. Per exemple, la percepció d'una rosa vermella es descompon en unes altres de més simples: l'olor, el color, el tacte....

Per exemple la percepció d'una poma és complexa, però la del verd de la poma és simple. La combinació d'una sèrie d'impressions simples de diferents aspectes de la poma (color, textura, olor..) dóna lloc a la impressió complexa de poma. Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les idees simples són reproduccions d'impressions simples. Les idees simples són les còpies o evocacions corresponents de les impressions simples anteriors. Però les idees complexes són també una còpia d'impressions complexes?

Malgrat que moltes idees complexes són còpies d'impressions complexes, no sempre ha de ser així: de vegades les idees complexes són el fruit de la combinació de diverses impressions simples. En alguns casos sí, per exemple, la impressió de taula o poma produirà directament la idea de taula i la idea de poma. Però també hi ha idees complexes que són el fruit de la combinació que la imaginació fa de varies impressions simples. Per exemple, si pensem en un unicorn o en un gripau que parla. La imaginació és l'encarregada de combinar impressions simples i formar idees complexes.

I la majoria de vegades, la imaginació crea idees complexes segons unes lleis que s'anomenen lleis d'associació d'idees i són tres: a) Llei de la semblança: aquesta llei diu que la nostra ment tendeix a associar idees entre les quals hi ha un cert grau de semblança. Per exemple, la fotografia d'una persona ens farà pensar en la persona o una pintura recorda l'original. b) Llei de la contigüitat en l'espai i en el temps: una idea ens porta a una altra quan entre les dues hi ha una proximitat en l'espai o en el temps.

Per exemple, el diumenge fa pensar en el dilluns, la taula en la cadira, l'arc d'un violí en el violí, una barca ens farà pensar en el mar o parlar del pis d'un edifici sol comportar dir alguna cosa de la resta de pisos del bloc. c) Llei de relació causa –efecte: aquesta llei diu que davant els fenòmens que s'acostumen a succeir temporalment el nostre enteniment acostuma a crear una expectativa de futur, és a dir, acostuma a esperar que certs fets seguiran a d'altres com ho han fet en el passat. Per exemple, així el fum seguirà al foc o la pluja seguirà als núvols o quan pensem en una ferida, ens és molt difícil no considerar el dolor que provoca.

El principi de causalitat és el més important de tots tres, perquè és fonamental per al coneixement científic. Sense l'establiment de relacions causals la ciència no podria explicar els fets. Aquestes lleis d'associació permeten a la nostra imaginació lligar unes idees amb altres, i també elaborar idees complexes a partir de la combinació de diferents idees simples. D'on procedeixen les nostres idees? La distinció entre impressions i idees resulta especialment important perquè permet a Hume establir el principi bàsic de la teoria empirista. Segons Hume, totes les idees de la nostra ment procedeixen en darrer terme d'alguna impressió percebuda anteriorment.

Això resulta molt clar quan pensem en les idees corresponents a un color, un sabor o un so; però també funciona per a idees més elaborades, com la d'un centaure, per exemple. En aquest cas, el que passa és que la meva ment ha combinat la idea d'un ésser humà amb la d'un cavall per donar lloc a la idea d'un ésser fantàstic. RELACIONS D'IDEES I QÜESTIONS DE FET Un cop establert l'origen de les idees, Hume passa a estudiar la validesa que tenen els nostres coneixements i les nostres creences. Això ens força a analitzar amb deteniment la manera com es formulen les veritats en les quals creiem.

Les nostres creences i opinions s'expressen per mitjà de proposicions, que són expressions amb les quals afirmem o neguem alguna cosa. Hume assenyala la importància de reconèixer que no totes les proposicions són iguals. D'una banda, hi ha les relacions d'idees, i d'una altra, les qüestions de fet: a) Les relacions d'idees simplement expressen la connexió que existeix entre idees diferents, de manera que són sempre veritables. La veritat de les proposicions d'aquest tipus no depèn de l'experiència, sinó de la pròpia activitat de l'enteniment. Aquestes proposicions expressen veritats necessàries que no podem negar, perquè, si ho fem, n'obtenim una contradicció.

Així, per exemple, la proposició "un triangle té tres costats" és una relació d'idees que sempre és certa, perquè la seva negació és lògicament contradictòria i impossible. Si sabem què signifiquen el mot "triangle" i el mot "costat", aleshores aquesta proposició expressa una veritat necessària. Aquestes són precisament, les proposicions que componen la lògica i les matemàtiques, que són veritats exactes i indubtables, però que no ens aporten coneixement sobre el món. b) En canvi, les qüestions de fet no són proposicions necessàries, perquè la seva negació no implica contradicció lògica.

Les qüestions de fet són afirmacions sobre el món i la vida, de manera que per saber si són certes hem de recórrer a l'experiència. Per exemple, l'enunciat "el foc produeix calor" és una qüestió de fet. Nosaltres sabem que aquesta afirmació és certa perquè hem constatat moltes vegades quins són els efectes de la calor. Però allò que importa és adonar-se que la negació d'aquesta frase no resulta contradictòria. De fet, tothom entén què significa "el foc no produeix calor". Aquesta proposició té sentit, de manera que no és una contradicció. Si sabem que es tracta d'una afirmació falsa és perquè ho he comprovat per mitjà de l'experiència.

El contingut de les ciències naturals, com ara la física, la química o la biologia, està format per qüestions de fet. Això significa que per comprovar-ne la validesa no tenim més remei que recórrer a l'experiència. LA CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT CAUSA I EFECTE Hume va utilitzar els principis de la seva filosofia empirista per analitzar críticament alguns dels conceptes centrals de la metafísica, com ara la causalitat, el jo i la substància.

La relació causa-efecte no es limita a ser una llei que associa o relaciona les idees en la nostra ment, sinó que també és una relació que atribuïm als esdeveniments que succeeixen en el món, i es troben a la base de moltes de les nostres explicacions de la realitat. La validesa d'aquesta relació causa-efecte, ha estat acceptada des de sempre d'una manera acrítica. Cal criticar, segons Hume, aquesta relació i examinar la seva legitimitat. Hume ho fa aplicant el principi empirista segons el qual tota idea ha de procedir d'una impressió prèvia. De quina impressió prové la idea de causa? Hem vist a través de l'experiència la causa? O hem creat aquesta idea?

LA CERCA DE LA CONNEXIÓ NECESSÀRIA La idea de causalitat expressa una connexió necessària entre dos esdeveniments: un que anomenem causa i un altre que anomenen efecte. Aquesta connexió no és una relació d'idees, perquè no és evident per si mateixa i podem imaginar-nos el seu contrari sense caure en contradicció. Suposem que juguem a billar i que copegem una bola que al mateix temps en copeja una altra. Podem imaginar-nos que la segona bola, malgrat l'impacte, no es mogui? Oi que sí? Doncs així la relació de causalitat no és fruit d'una relació d'idees, perquè, en cas de ser-ho, suposar això seria una contradicció lògica.

Per tant, segons Hume, caldrà examinar la idea de causalitat a partir de l'experiència. El que observem habitualment és un fenomen A que considerem causa que va seguit de B que anomenem efecte. Però no observem cap connexió necessària entre tots dos. És una il·lusió creure que hi ha una relació necessària entre el fenomen que anomenen causa i el fenomen que anomenem efecte. L'únic que podem dir és que, fins ara, determinats esdeveniments han estat seguits d'altres i que, com que això sempre ha estat així, estem disposats a esperar que en el futur seguirà igual. Però no hi ha cap fonament racional per justificar aquesta creença.

Segons Hume, tot el que podem descobrir en una relació de causalitat són les circumstàncies de contigüitat en l'espai i el temps, prioritat en el temps i conjunció constant; és a dir, la causa i l'efecte coincideixen en el lloc i en el temps, la causa és anterior a l'efecte i la causa fins ara sempre ha estat seguida per l'efecte. Però és evident que la idea de connexió necessària és fruit de la nostra imaginació, perquè desprès d'observar que es dona habitualment un fenomen seguit d'un altre, nosaltres establim un costum o hàbit de què sempre succeirà així.

No hi ha cap fonament racional, que confirmi aquesta creença, però la naturalesa humana està constituïda de tal manera que ens és impossible dubtar que certs esdeveniments succeiran com a conseqüència d'altres. Aquest costum resulta molt útil per a viure perquè sinó el món es tornaria caòtic i imprevisible. El resultat és que Hume accepta la noció de causalitat com un costum útil per a la vida, però com una creença no una certesa. Evidentment que Hume al dubtar de la noció de causalitat, fa trontollar l'edifici de la ciència perquè la ciència es basa fonamentalment en la relació de causalitat.

D'aquesta manera la ciència es converteix també en una creeença i no és una cosa segura amb lleis universals i necessàries. Segons Hume, els enunciats científics ja no són lleis universals i necessàries sinó senzillament lleis vàlides en moments circumstancials; lleis recolzades exclusivament en el costum i en la tradició. L'única cosa que dona credibilitat a un fenomen és el fet que es repeteixi de forma constant, però no es pot oblidar que es tracta sols de creences probables. UN CONEIXEMENT PROBABLE El punt de vista de Hume sobre la causalitat és important perquè ve a dir-nos que la connexió causal no és quelcom tan ferm i segur com ingènuament ens podria semblar.

Certament, les inferències (raonament que ens permet extreure conseqüències a partir d'un cert estat de coses) causals ens són útils en la vida quotidiana, de manera que tenen un gran valor pràctic per desenvolupar-nos en la nostra activitat. Però, no es tracta d'una connexió estrictament necessària i obligatòria, sinó només d'una relació probable. Efectivament, el fet que fins ara el fenomen A sempre hagi estat unit al fenomen B ens permet imaginar que la pròxima vegada que repetim l'experiència les coses probablement s'esdevindran de la mateixa manera. Però Hume insisteix a recordar-nos que això és només una suposició, no una certesa indubtable com ens volien fer creure els racionalistes.

Si t'hi fixes, les conseqüències d'aquest punt de vista són realment profundes. La crítica de Hume al concepte de causalitat necessària suposa rebaixar les pretensions de certesa indubtable que fins aleshores havia tingut la ciència. Si la relació causal és quelcom només probable i no exacte amb rigor, aleshores les lleis de la ciència no són veritats necessàries, sinó que només poden considerar-se suposicions raonables, tot i que no segures del tot. LA CRÍTICA DE LA METAFÍSICA QUÈ ÉS LA SUBSTÀNCIA?

Hume manifesta un obert rebuig a la metafísica, perquè aquesta és una ciència que pretén investigar la naturalesa última de les coses, allò que està més enllà de la natura i per tant l'objecte de la metafísica no és copsable per l'experiència. Per tant, Hume afirma que el coneixement de la metafísica no és pròpiament coneixement, sinó opinions sense consistència ni fonament. D'aquesta manera critica la idea de substància i diu que la metafísica, especialment la de Descartes, s'ocupa de la idea de substància en els seus tres àmbits: la substància pensant ( res cogitans), la substància infinita (Déu) i la substància extensa (món i cos).

Hume tornarà a aplicar el seu criteri de validesa i capgirarà el panorama filosòfic respecte la substància. EXISTEIX EL MÓN EXTERIOR?: CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA EXTENSA Tot aplicant la seva metodologia empirista, es pregunta d'on ve la nostra idea de substància. El que fa Hume és aplicar el seu criteri de validesa del coneixement, és a dir, preguntar-se de quina impressió deriva aquesta suposada idea. Com que no és possible assignar-li cap impressió, la rebutja per irrellevant. Respecte la substància extensa afirma que la substància és entesa com allò que sosté un conjunt d'impressions: quan percebem, per exemple, una taronja, rebem impressions de color, d'olor, de tacte, etc.

i suposem que hi ha alguna cosa externa que reuneix totes aquestes propietats. Però, per molt que ho intentem, ens adonarem que l'únic que tenim són impressions de les qualitats de la suposada taronja, però res més. La substància de la taronja com a tal és inaccessible. Si som coherents, hem d'afirmar que no hi ha cap impressió de la qual provingui la idea de substància. Hem de concloure que és una il·lusió, una invenció de la nostra imaginació. L'enteniment humà, mitjançant la facultat de la imaginació, associa les diferents idees simples derivades de les propietats dels objectes per crear la idea complexa de la substància en qüestió. En el cas de l'exemple anterior, d'una taronja.

Però de la substància tenim una concepció contínua i estable en el temps. Si creiem que les coses continuen existint malgrat que no les percebem, és perquè la nostra ment tendeix de manera natural a interpretar la realitat com quelcom estable i permanent. Cada vegada que mirem al jardí tornem a veure la mateixa rosa, i això ens fa concloure que hi ha una existència contínua de la rosa, però aquesta existència no es fonamenta en cap impressió. És per tant la creació de la imaginació que agrupa sota un mateix nom (rosa) diverses impressions puntuals ( l'olor, la figura, el color..) però és útil per a la vida ( la idea de substància és una creença o invenció no una certesa).

Això, sens dubte, és molt útil i pràctic a l'hora de desenvolupar-nos en el món; però, des d'un punt de vista estrictament rigorós, no és res que puguem afirmar amb seguretat total. CRÍTICA A LA IDEA DE SUSBTÀNCIA PENSANT La idea del jo encara no havia estat qüestionada per cap filòsof. Per a molts autors de l'Edat Moderna l'existència del jo pensant és una veritat evident de la qual podem estar del tot segurs. Especialment, Descartes creia que el cogito és una primera certesa indubtable que podia servir-nos per fonamentar tot el sistema de la filosofia. Hume, però, no comparteix aquest punt de vista.

Seguint fidelment el seu enfocament empirista radical, Hume es pregunta d'on procedeix aquesta idea del jo o de l'ànima a la qual es refereix Descartes. És possible identificar la impressió de la qual procedeix aquesta idea de la identitat personal? Som capaços de trobar el jo quan aboquem l'atenció cap al nostre interior i explorem la nostra subjectivitat individual? Hume observa que, en fer un esforç d'introspecció, en realitat el que trobem és una successió inacabable de pensaments, emocions i estats d'ànim que canvien contínuament. Però, per molt que ens hi esforcem, ens resulta impossible localitzar la impressió d'un jo fix, estable i permanent.

Segons Hume, aquest jo de què parla Descartes vindria a ser com l'indret suposat en el qual s'esdevenen aquests pensaments i aquestes emocions. Com que experimentem un flux continu d'estats de consciència, suposem que tots aquests pensaments i aquestes emocions han de manifestar-se en algun lloc, que és el que anomenem " el jo individual". Però, si som del tot rigorosos, haurem d'admetre que d'aquest presumpte jo no n'hi ha cap impressió. De fet, si analitzem les coses amb deteniment, ens adonarem que el jo actual amb el qual ara m'identifico és mot diferent del meu jo de fa dos o tres anys. Com podem dir amb tanta rotunditat que som els mateixos que aleshores?

Hi ha alguna impressió d'aquest jo que romangui inalterable i que ens permeti reconèixer la nostra identitat individual en tot moment i a tot lloc? Segons Hume, no hi ha cap impressió d'aquest tipus. Si estem convençuts de mantenir una mateixa identitat individual al llarg del temps, és gràcies a la memòria, que ens permet identificar-nos amb la persona que vam ser en el passat. Els nostres records ens possibiliten construir un relat coherent que ens ajuda a lligar els nostres continguts mentals canviants i a afirmar que tots ells succeeixen al mateix indret, que és la nostra consciència o el nostre jo individual.

És important recordar que amb la seva crítica al concepte del jo, Hume no pretenia negar la importància que té el nostre sentiment d'identitat individual. Ningú no pot dubtar de la utilitat pràctica que té per a la nostra vida el fet d'estar convençut que som els mateixos d'ahir i també els mateixos de fa deu anys. El que Hume afirma és que aquesta convicció no és, com sostenia Descartes, una certesa indubtable, sinó tan sols una creença sensata que només és possible de mantenir gràcies a la memòria.

CRÍTICA A LA IDEA DE SUBSTÀNCIA INFINITA (DÉU) La posició de Hume sobre Déu també resulta plenament coherent amb el seu plantejament empirista, que insisteix a cercar les impressions en què es basen les nostres idees. La idea que tenim de Déu és la d'una substància infinita, omniscient, omnipotent.... Ara bé de quina impressió prové aquesta idea de substància infinita? De cap! Per tant, és evident que la idea de substància infinitament perfecta no prové de cap impressió. Però Hume reconeix que la idea de Déu i la creença religiosa és útil per a la vida i pels homes, els quals necessiten un consol per als temors i les angoixes. I per tant, li resulta més còmode de creure.

Malgrat ser acusat sovint d'ateisme, el filòsof escocès no nega l'existència de Déu, sinó que sosté que no tenim cap manera de saber si existeix o no. Per Hume, doncs, la creença en Déu que da reservada a l'àmbit de la fe. HUME I L'ESCEPTICISME Hume va sotmetre els conceptes metafísics més rellevants a una crítica tan severa que ha estat catalogat com un escèptic radical. El que pretenia era estudiar la naturalesa de l'enteniment humà per saber què podem conèixer i què no. Fidel al seu criteri de validesa del coneixement, només acceptarà com a vàlides aquelles idees que són còpies d'impressions, que no és el cas de les idees metafísiques.

Per aquest motiu, Hume proclamarà exaltat que el millor que podem fer amb els llibres de metafísica és llançar-los al foc, ja que no contenen més que sofisteria i il·lusió.