Anàlisi de la Filosofia de René Descartes

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

RENÉ DESCARTES (1596-1650) Vida y context René Descartes (1596–1650) provenia d'una família benestant i va rebre una educació rigorosa al col·legi jesuïta de La Flèche, on va descobrir la seva afinitat pel rigor de les matemàtiques. Malgrat això, més endavant va criticar durament l'educació tradicional per ser massa memorística i poc formadora de la veritable capacitat racional. Després d'estudiar, va voler complementar la seva formació vivint experiències reals, i per això es va enrolar en diversos exèrcits europeus, fet que li va permetre viatjar i continuar estudiant matemàtiques.

Durant un d'aquests viatges va tenir un somni decisiu que el va impulsar a cercar un mètode segur per arribar a la veritat mitjançant la raó. Un cop retirat de la vida militar, es va establir primer a París i després a Holanda, on va trobar la calma i tolerància necessàries per desenvolupar la seva filosofia. A partir de 1640 la seva obra es va difondre per Europa, i es va fer tan conegut que la reina Cristina de Suècia el va convidar a la seva cort. El clima extrem d'Estocolm el va debilitar i hi va morir el 1650. OBRES DE DESCARTES Descartes va destacar tant en filosofia com en matemàtiques i ciències naturals.

-Discurs del mètode (1637): obra introductòria a tractats científics sobre òptica, meteorologia i geometria, però que conté els fonaments del seu mètode filosòfic. -Meditacions metafísiques (1641): exposició més profunda de la seva filosofia; va generar una controvèrsia important que el mateix Descartes es va encarregar de respondre. -Principis de filosofia (1644) i Les passions de l'ànima (1649): síntesi de la seva metafísica i teoria de l'ésser humà. -Tractat sobre el món: no publicat en vida per por a patir la mateixa condemna que Galileu. -Correspondència, especialment amb Isabel de Bohèmia, sobre el problema ment-cos. 1.

MOTIVACIÓ I ORIENTACIÓ FILOSÒFICA Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna perquè situa el subjecte al centre de tota recerca del coneixement. Amb ell, la filosofia deixa de recolzar-se en l'autoritat de la tradició i passa a fer-ho en la llum natural de la raó, és a dir, en la capacitat racional que cada persona posseeix. Aquesta orientació nova sorgeix de la seva profunda insatisfacció amb la filosofia anterior, que li semblava una successió interminable de disputes sense acord possible.

Descartes constata que els grans pensadors del passat es contradiuen constantment i que les seves doctrines, basades sovint en el prestigi i no en la prova racional, no ofereixen cap garantia de veritat. Aquesta crítica a l'herència filosòfica és un tret essencialment modern: la convicció que no n'hi ha prou amb repetir el que han dit els antics, sinó que cal començar de nou amb criteris clars i segurs. En contrast amb aquesta incertesa, Descartes admira profundament el rigor matemàtic, que ofereix coneixements evidents, exactes i indubtables. Les matemàtiques li mostren que és possible construir un saber ferm si es parteix de principis clars i es raona amb ordre.

Per això, el seu objectiu no és només criticar la tradició, sinó trobar un mètode segur que permeti a la filosofia aconseguir el mateix grau de certesa que les ciències exactes. Aquesta recerca el porta a considerar que l'únic punt de partida absolutament sòlid és el subjecte pensant, la consciència que dubta i que, en dubtar, es descobreix a si mateixa com a existent. Així, el projecte cartesià consisteix a fonamentar tot el coneixement en una base indestructible, reconstruint-lo pas a pas mitjançant la raó.

La seva filosofia és, per tant, un esforç per assegurar la veritat des de zero i per establir un sistema racional coherent, capaç d'evitar els errors del passat i d'oferir a l'ésser humà una via clara per comprendre el món. Descartes inaugura així una nova etapa del pensament: una filosofia centrada en el subjecte, crítica amb l'autoritat i confiada en el poder autònom de la raó. 2. EPISTEMOLOGIA CARTESIANA 2.1. En cerca d'un mètode fiable per conèixer Segons Descartes, la ciència només podrà avançar de manera ferma i segura si som capaços de trobar un punt de partida absolutament indubtable sobre el qual no hi pugui haver ni incertesa ni controvèrsia.

Per això, el primer objectiu del pensament cartesià consisteix a trobar aquestes veritats segures i indubtables que són com els fonaments damunt els quals es pot bastir tot allò que podem conèixer. La filosofia de Descartes aspira a dissenyar un mètode que ens permeti aconseguir veritats fermes i segures damunt les quals es puguin construir tots els nostres coneixements. El procediment ideat per Descartes és veritablement radical. Per tal de no córrer el risc d'acceptar com a vàlida alguna cosa que en realitat pugui resultar falsa, el que proposa Descartes és començar amb la supressió de tots els coneixements que no siguin absolutament indubtables.

En això consisteix el dubte metòdic, que porta Descartes a eliminar tots els sabers i totes les creences que tinguin la menor possibilitat de ser falsos. Això significa, per començar, que no podem acceptar cap coneixement en el testimoni dels sentits, atès que els nostres sentits sovint ens enganyen. Tampoc no ens hauríem de refiar del món que ens envolta i que sembla constituir la realitat, perquè de vegades allò que percebem quan somiem també sembla ser molt real, i, això no obstant, no és més que una il·lusió. Com podem saber, amb certesa absoluta, que allò que veiem i toquem ara mateix no és producte d'un somni?

No podem estar absolutament segurs de quina és la realitat autèntica, atesa la impossibilitat de distingir amb certesa total entre el son i la vetlla. A més, Descartes creu que, si cerquem certeses absolutament segures, ni tan sols ens podem fiar dels raonaments, perquè sovint cometem errors quan raonem, fins i tot quan estem convençuts d'haver raonat correctament. 2.2. La hipòtesi del geni maligne Però, per si no n'hi hagués prou, Descartes fins i tot va una mica més enllà. En aquest punt ens demana que imaginem alguna cosa veritablement estranya i singular.

Què passaria si hi hagués una mena de geni maligne capaç d'enganyar-nos i confondre'ns fins i tot en les coses que ens semblen més certes i veritables? Naturalment, quan Descartes ens proposa aquesta hipòtesi, el més natural és que reaccionem amb sorpresa i incredulitat. L'existència d'un ésser d'aquesta mena és altament improbable, i la idea de Descartes ens apareix com una suposició extravagant i inversemblant. Ell mateix va reconèixer el caràcter exagerat d'aquesta idea, que va arribar a anomenar "dubte hiperbòlic". Hem de recordar, però, quin era l'objectiu inicial de Descartes, que consistia a trobar alguna veritat absolutament indubtable.

Si hi pensem amb deteniment, podem estar del tot segurs que no hi hagi un geni maligne que es diverteixi confonent-me? Com puc saber, amb tota la certesa, que la meva ment funciona correctament, que res no m'enganya i que allò que em sembla seguríssim és realment una veritat? No podria ser que l'enteniment humà estigui distorsionat, de manera que allò fals ens sembli cert? Per trobar veritats absolutament indubtables, Descartes va utilitzar el dubte metòdic, que consisteix a no acceptar cap coneixement que tingués la més petita possibilitat de ser erroni. Després d'introduir la hipòtesi del geni maligne, sembla que el dubte metòdic cartesià ens ha arrabassat tot allò en què crèiem fermament.

Ens resta ara alguna veritat de la qual puguem estar totalment segurs? 2.3. La primera veritat indubtable: el cogito En un primer moment sembla que no, de manera que hem caigut aparentment en un escepticisme radical i sense sortida. Però, és justament en aquest punt que Descartes ens descobreix que sí que hi ha una veritat autènticament indubtable i certa. Si jo dubto, si m'estic fent preguntes i si estic intentant de trobar-hi resposta, aleshores, si més no, puc estar del tot segur que jo existeixo. En llatí, Descartes va formular aquesta primera veritat amb una frase que s'ha fet cèlebre: "Cogito, ergo sum", que significa 'Penso; per tant, existeixo'.

Per això d'aquesta primera veritat indubtable se n'ha dit "el cogito cartesià". La primera veritat del tot inqüestionable trobada per Descartes és el cogito: Jo penso, i, per tant, jo he d'existir necessàriament. Efectivament, la meva existència com a subjecte pensant és quelcom del tot cert i indubtable, una veritat ferma i segura davant la qual no hi ha cap mena de possibilitat de dubte. Fins i tot si el món exterior no existís i no fos més que un somni, fins i tot si hi hagués un geni maligne que m'enganyés contínuament, allò que és inqüestionable és que jo he d'existir, si és que estic ara mateix plantejant-me aquestes qüestions tan complicades.

És important assenyalar que aquesta primera veritat indubtable no és resultat d'un raonament complicat ni d'una elaboració sofisticada. Segons Descartes, el cogito és una veritat que es copsa directament per mitjà de la intuïció. Descartes afirma que es tracta d'una idea clara i distinta, i això vol dir que és del tot nítida i que no és possible de confondre-la amb cap altra idea diferent. El fet que jo forçosament he d'existir resulta una veritat evident, que podem conèixer sense cap mena de dubtes mitjançant la intuïció, de manera directa i immediata.

De fet, per a Descartes el cogito és el millor exemple de coneixement del tot indubtable, que pot proporcionar-nos un criteri de veritat per determinar quan una afirmació es pot considerar segura. En la filosofia de Descartes, el caràcter indubtable del cogito serveix com a model per establir un criteri de veritat. Segons Descartes, una idea serà veritable si es pot copsar de manera clara i diferent per mitjà de la intuïció directa, tal com passa amb el cogito. 2.4. El subjecte pensant El descobriment del cogito com a primera veritat indubtable és el punt de partida ferm i segur que Descartes cercava per tal d'establir el fonament de la filosofia.

Allò que resulta especialment significatiu és que, segons Descartes, aquesta base inqüestionable només es pot trobar a l'interior del subjecte que pensa. La novetat que introdueix i que el converteix en el primer filòsof modern consisteix justament en aquest important nou paper que atorga a la subjectivitat individual. A partir d'aquest moment, la funció del subjecte passa a ocupar un espai essencial en el pensament de la modernitat, i aquesta variació suposa un canvi decisiu en l'orientació de la filosofia occidental. Però, per poder elaborar el seu sistema filosòfic, Descartes ha de trobar la manera d'anar més enllà de la veritat del cogito.

És indubtable que jo existeixo, perquè penso, dubto, sento i em faig preguntes. Per tant, jo soc quelcom que pensa, una consciència que té continguts de tipus diferent. Text 1: Ja estic persuadit que no hi ha res al món; ni cel, ni terra, ni esperits, ni cossos, i no estic així mateix persuadit que jo tampoc existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o només si penso alguna cosa, és perquè jo soc. És cert que hi ha no sé què enganyador totpoderós i molt astut, que empra tot el seu enginy per burlar-me.

Però aleshores no hi ha dubte que, si m'enganya, és que jo soc; i, malgrat que m'enganyi tant com vulgui, mai no podrà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que soc alguna cosa. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho tot acuradament, resulta que cal concloure i donar com a cosa certa que aquesta proposició: "jo soc", "jo existeixo", és necessàriament veritable, cada cop que les pronuncio o les concebo en el meu esperit. René DESCARTES: Meditacions metafísiques. 2.5. Els tres tipus d'idees Descartes classifica les idees presents en la consciència en tres grans grups. Les idees adventícies procedeixen de l'exterior i es copsen amb els sentits.

Les idees factícies són producte de la meva pròpia activitat mental. Les idees innates són al meu interior des del naixement i poden ser copsades de manera directa mitjançant la intuïció. Les idees adventícies, que són les representacions mentals elaborades a partir d'allò que els meus sentits perceben del que crec que és el món exterior. Així, una casa, un llibre, un gos o un arbre són exemples d'idees adventícies. Però, no puc estar segur que aquestes idees es corresponguin amb una realitat veritable, perquè en aquest punt del meu raonament estic segur de la meva pròpia existència, però no tinc garanties que el món que percebo sigui autèntic.

Recordem que Descartes ens havia proposat de prescindir de tots els coneixements que no fossin absolutament segurs. Com que no em puc refiar dels meus sentits i tampoc no tinc garanties de no estar somiant, de moment no em queda cap més remei que reconèixer la meva incapacitat per afirmar alguna cosa segura sobre les idees adventícies. El segon tipus de continguts mentals són les idees factícies, que són les que la meva ment ha elaborat per si mateixa. Per exemple, un centaure, una sirena o un drac són exemples d'idees factícies.

Jo mai no he vist cap d'aquestes coses, sinó que les he fabricat al meu interior tot combinant en la meva consciència elements diferents procedents d'orígens diversos. Per aquesta raó, les idees factícies tampoc no ens poden proporcionar veritats fermes i indubtables que ens permetin avançar en la cerca de la veritat. El tercer i últim tipus de continguts de consciència està format per les idees innates, que són molt diferents de les idees adventícies o de les factícies. Segons Descartes, les idees innates no poden ser percebudes amb els sentits, i tampoc no han estat elaborades per mi mateix. Com el seu nom indica, aquests continguts mentals es troben al meu interior des del meu naixement.

Les idees innates són condicions de possibilitat del coneixement racional. Es tracta d'idees clares i distintes que poden ser copsades de manera intuïtiva, com passa amb la idea del cogito, que és la primera idea innata i la més evident. Però, a més, Descartes creu que existeix una altra idea innata de gran importància, que és la idea de Déu. Text 2: Bé, doncs, d'aquestes idees, unes em semblen nascudes amb mi; d'altres, estranyes i vingudes de fora, i d'altres, fetes i inventades per mi mateix.

Tenir, doncs, la facultat de concebre allò que és en general una cosa, o una veritat, o un pensament, em sembla que procedeix només de la meva pròpia naturalesa; però, si sento ara un soroll, si veig el sol, si sento escalfor, he considerat fins al moment actual que aquestes sensacions procedien de certes coses existents fora de mi; i, finalment, em sembla que les sirenes, els hipogrius i altres quimeres d'aquest tipus són ficcions i invencions del meu esperit. René DESCARTES: Meditacions metafísiques. 2.6. La idea d'un ésser infinit La idea de Déu, segons Descartes, correspon a la d'un ésser infinit, perfecte, totpoderós, etern i omniscient.

La intuïció em permet reconèixer aquesta idea, que és present a la meva consciència, de manera clara i diferent. La qüestió consisteix, per tant, a determinar d'on procedeix aquesta idea que tinc al meu interior. Correspon a un ésser que existeix realment o es tracta només d'una imatge mental fictícia i il·lusòria? Per aclarir aquesta qüestió cal saber a quin tipus de contingut mental correspon la idea de Déu. Podem afirmar amb seguretat que la idea de Déu no és adventícia, perquè no és possible copsar aquest ésser per mitjà dels sentits. Però, segons Descartes, tampoc no es tracta d'una idea factícia, perquè a mi m'hauria estat impossible de crear per mi mateix la idea d'un ésser infinit.

Atès que Descartes suposa que ha d'existir una proporció entre els efectes i les causes, jo, que soc finit, imperfecte i limitat (perquè dubto), mai no hauria pogut produir la idea d'un ésser infinit i perfecte. Si existeix al meu interior la idea d'un ésser infinit, cal que l'origen d'aquesta idea procedeixi d'una causa efectivament infinita, que existeixi en la realitat. D'aquesta manera Descartes demostra l'existència de Déu, l'ésser perfecte del qual procedeix la idea de divinitat que hi ha en la meva consciència. L'existència de Déu es pot provar, segons Descartes, a partir de la idea innata que tots tenim d'un ésser infinit.

Aquesta idea no puc haver-la creat jo, que soc un ésser finit i imperfecte, de manera que ha de provenir d'un ésser realment perfecte que existeix en la realitat. Segons Descartes, l'existència de Déu també es pot demostrar per mitjà d'uns altres dos arguments. Per començar, podem partir de la primera veritat evident i intuïtiva trobada per Descartes. Jo existeixo, d'això no hi ha dubte; però, el que no és tan clar és qui m'ha creat a mi. Text 3: Com a Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, que m'ha creat a mi mateix i totes les altres coses que existeixen (si és que n'existeix cap).

Doncs bé, això que entenc com a Déu és tan gran i eminent que com més atentament ho considero, menys convençut estic que una idea així pugui procedir només de mi. I, en conseqüència, cal concloure necessàriament, segons el que hem dit suara, que Déu existeix. Doncs, encara que jo tingui la idea de substància pel fet de ser jo una substància, no podria tenir la idea d'una substància infinita, sent jo finit, si no l'hagués posada en mi una substància que veritablement fos infinita. René DESCARTES: Meditacions metafísiques.

En un primer moment podria pensar-se que provinc dels meus pares, però si hi penso una mica més m'adonaré que els meus pares, en tot cas, només han produït el meu cos, que és la matèria de què soc fet. Però, jo no soc simplement el meu cos, perquè la meva realitat veritable consisteix a ser quelcom que pensa. Qui m'ha creat a mi com a quelcom pensant? I qui em manté existint a cada moment? Potser m'he creat jo mateix? És evident que no, perquè si hagués tingut el poder de crear-me jo mateix indubtablement m'hauria proveït de perfeccions més grans. No hi ha dubte que ha hagut de crear-me algú molt més poderós que jo mateix, que ha de ser Déu.

En segon lloc, per sostenir el seu raonament sobre l'existència de Déu, Descartes recorre a l'argument ontològic que havia estat proposat originàriament per Anselm de Canterbury a l'Edat Mitjana. Si definim Déu com l'ésser més gran que es pot pensar, indubtablement Déu ha d'existir, perquè, si no fos així, seria possible imaginar un ésser encara més gran, que tingués existència real. Perquè la definició no sigui contradictòria, cal concloure que Déu veritablement existeix com a ésser infinit i perfecte en la realitat. Per demostrar l'existència de Déu, Descartes també va emprar uns altres dos arguments. El primer identifica Déu com a ésser totpoderós que m'ha creat.

El segon es basa en l'argument ontològic anselmià. 2.7. La divinitat com a garantia d'allò real La demostració de l'existència de Déu és un punt cabdal en la filosofia de Descartes. Recordem que, després d'aplicar el procediment radical del dubte metòdic, Descartes havia estat capaç de trobar en el cogito una primera veritat ferma i indubtable. Descartes afirma la pròpia existència com a subjecte pensant, però no ha pogut garantir que ni el seu cos ni la resta d'allò que es veu, es toca o es pensa correspongui a quelcom autènticament real. En aquest punt el raonament cartesià és a punt de lliscar cap a un solipsisme* estèril.

L'existència de Déu ofereix a Descartes un camí per fugir d'aquest atzucac perillós. Si efectivament hi ha un Déu perfecte, aleshores és clar que és bo i que aquest ésser infinitament bo no pot permetre que jo visqui enganyat. Déu no pot consentir que les coses que percebo amb claredat i distinció resultin falses. Això permet a Descartes rebutjar de manera definitiva la hipòtesi del geni maligne i afirmar amb confiança que el món exterior no pot ser un somni ni una il·lusió. Segons Descartes, l'existència d'un Déu infinitament bondadós serveix com a garantia per afirmar la realitat del món que m'envolta i per descartar tot perill de caure en el solipsisme i l'escepticisme. 2.8.

La validació dels sentits i la realitat del món exterior Després d'haver demostrat que Déu existeix i que és un ésser infinitament bo, Descartes afirma que ja no pot sostenir-se la hipòtesi del geni maligne. Un Déu perfecte no pot voler enganyar-me contínuament, perquè l'engany sempre és signe d'imperfecció. Per això, si utilitzo bé les meves facultats, puc confiar que allò que percebo amb claredat i distinció correspon a la veritat. A més, Descartes observa que tinc una inclinació natural i espontània a creure que existeixen cossos externs. Aquesta inclinació no prové de cap decisió meva, sinó que forma part de la meva pròpia naturalesa.

Si aquesta inclinació fos completament falsa, Déu hauria posat en mi una tendència enganyosa; i això seria incompatible amb la seva perfecció. Per tant, l'afirmació bàsica que hi ha un món material exterior és racionalment legítima. Un altre element important del raonament cartesià consisteix a distingir entre imaginació i percepció. La imaginació depèn de la meva voluntat i és limitada: puc imaginar formes, però sempre d'una manera feble i incompleta. En canvi, les percepcions sensibles s'imposen sobre mi sense que les pugui evitar. Aquesta passivitat pròpia de la percepció indica que la causa de les meves sensacions no sóc jo mateix, sinó alguna cosa externa a la ment.

Tot i així, Descartes reconeix que els sentits no són infal·libles. De vegades ens enganyen, com quan veiem objectes llunyans o quan somiem. Però aquests errors no destrueixen la seva fiabilitat general, perquè la funció principal dels sentits no és proporcionar coneixement metafísic, sinó servir a la conservació del cos. El dolor, la set, el fred o el plaer són avisos útils per protegir la nostra naturalesa corporal. Com que Déu m'ha creat com una unió d'ànima i cos, els sentits compleixen adequadament la seva funció en la majoria dels casos.

Així, Descartes conclou que existeix realment un món material format per cossos extensos, que ocupen espai i que es presenten a la nostra consciència a través de la percepció sensible. Encara que el coneixement sensible sigui limitat, quan les percepcions es contrasten amb altres sentits, amb la memòria i amb l'enteniment, poden oferir-nos un coneixement suficientment fiable del món físic.

Text 4: "Tot i que la sequedat de la gola no sempre ve, com és habitual, del fet que beure és necessari per a la salut del cos, sinó de vegades d'una causa del tot contrària, com és el cas dels hidròpics, és de totes maneres molt millor que ens enganyi en aquesta circumstància que no pas que ens enganyés sempre, quan el cos està ben disposat […]. Aquesta consideració m'és molt útil no només per a reconèixer tots els errors a què la meva naturalesa està sotmesa, sinó també per a evitar-los, o per a corregir-los més fàcilment.

Sé que allò que els meus sentits m'indiquen sobre el que és bo o és nociu per al cos és més sovint veritat que no pas fals; puc gairebé sempre examinar una mateixa cosa amb molts sentits; i puc, a més, utilitzar la meva memòria (que connecta el present i el passat) i el meu enteniment (que ara ja ha descobert totes les causes dels meus errors). No haig de témer, doncs, que hi pugui haver falsedat en les coses que els meus sentits em representen habitualment.

[…] De cap manera no haig de dubtar de la veritat d'aquestes coses, si després d'haver apeŀlat als meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per a examinar-les, cap d'aquestes facultats no em diu res que repugni al que em diuen les altres. Perquè, del fet que Déu no és enganyador, se'n segueix necessàriament que jo en això tampoc no m'enganyo." Descartes. Meditacions Metafísicas VI Així, amb aquesta rehabilitació del món exterior i dels sentits, Descartes tanca el cicle del seu dubte metòdic. Després d'haver destruït totes les creences dubtoses, reconstrueix un sistema complet: -El Cogito implica la certesa del subjecte pensant.

-L'existència de Déu i les seves característiques inherents suposa la garantia de veritat. -I finalment, en asegurar l'existència de la realitat del món exterior permet fonamentar la ciència física. 2.9. L'origen de l'error Un cop demostrada l'existència d'un Déu infinitament bo, ja no hi ha motiu per dubtar de la realitat. Si Déu realment existeix, aleshores no hi ha dubte que tot el que percebi amb claredat i distinció ha de ser autènticament cert. Així, el problema que es planteja en la filosofia cartesiana ja no és aclarir quines coses són veritables, sinó més aviat explicar com és possible que, existint Déu, jo de vegades m'equivoqui i cometi errors.

Com permet Déu això, si efectivament existeix i és un ésser infinitament bo i provident? Per respondre a aquesta qüestió, Descartes distingeix entre l'enteniment i la voluntat. L'existència de Déu garanteix la veracitat de tot allò que el meu enteniment capta de manera clara i diferent. El que passa, segons Descartes, és que de vegades la meva voluntat decideix acceptar com a vàlides algunes idees que no tenen aquests trets de claredat i distinció. L'error sorgeix quan la meva voluntat admet com a vàlides idees que no s'haurien d'acceptar, perquè són fosques i confuses. D'aquesta manera l'origen dels errors humans es troba en una errada de la voluntat, i no de l'enteniment.

Per evitar aquestes equivocacions ens hem d'entrenar per acceptar voluntàriament només allò que realment es percep amb total claredat i distinció. A partir d'aquí, Descartes ja ha establert les bases del coneixement: el cogito com a veritat evident, Déu com a garantia de la veracitat i la realitat del món exterior. Ara només resta determinar com ha de procedir la raó per evitar errors en el futur. Aquesta és la funció del mètode cartesià. El mètode cartesià Ja hem vist que l'objectiu principal de Descartes consistia a trobar un camí adequat per assolir veritats fermes i indubtables.

Aquest procediment, que Descartes va exposar de manera detallada en el seu cèlebre Discurs del mètode, proposava un seguit de regles clares i senzilles que pretenien servir com a orientació per al treball dels científics i dels filòsofs. En lloc de basar-se en l'autoritat dels antics, el mètode cartesià es fonamenta en l'ús sistemàtic de la raó, que considera l'única font fiable per trobar la veritat. Segons Descartes, hi ha dues operacions que la raó pot emprar per copsar coneixements: la intuïció i la deducció. La intuïció ens proporciona un coneixement immediat de les veritats infal·libles que es poden percebre amb tota evidència, de manera clara i distinta.

Així, la veritat fonamental del cogito s'assoleix per mitjà de la intuïció. Però, altres veritats més complexes només es poden aconseguir per mitjà d'un procés indirecte que requereix seguir diferents etapes encadenades. Aquest segon procediment és la deducció, que també ens pot oferir veritats fermes i segures si els dediquem l'atenció necessària per no cometre cap error en la cadena del raonament deductiu. Text 5: Relacionarem aquí tots els actes del nostre enteniment per mitjà dels quals podem arribar al coneixement de les coses, sense cap por d'errar; no n'admetrem més de dos: la intuïció i la deducció.

Entenc com a intuïció, no el testimoni fluctuant dels sentits, ni el judici fal·laç d'una imaginació incoherent, sinó una concepció de l'esperit pur i atent, tan fàcil i distinta, que no quedi en absolut cap dubte sobre allò que entenem, o, el que és igual: una concepció no dubtosa de la ment pura i atenta que neix de la sola llum de la raó, i que, pel fet de ser més simple, és més certa que la deducció mateixa, la qual, però, tampoc no pot ser mal feta per l'home, com hem dit anteriorment.

Així, cadascú pot intuir amb l'esperit, que existeix, que pensa, que el triangle està determinat per tres línies solament; l'esfera, per una sola superfície i altres coses semblants, que són molt més nombroses del que molts creuen, perquè menystenen haver de fer esment de coses tan fàcils. René DESCARTES: Regles per a la direcció de l'esperit. El mètode que Descartes proposa per assolir la veritat fa ús d'aquestes dues operacions, que aplica en quatre etapes diferents: -Evidència: La cerca de la veritat ha de començar per un punt de partida ferm i segur, com ara un fonament sòlid damunt el qual podem edificar tots els nostres coneixements.

La base de tots els nostres sabers ha d'estar formada per algunes, molt poques, veritats evidents, clares i distintes, que es poden copsar per mitjà de la intuïció. -Anàlisi: El segon pas del mètode consisteix a dividir la qüestió concreta que vulguem estudiar en parts més simples. En general, el camp d'estudi que ens interessa investigar està format per realitats diverses i complexes que no resulta fàcil de conèixer completament. Per això, el més convenient és separar els diferents elements del problema, de manera que puguem estudiar-los separadament i de manera individual.

-Síntesi: Quan cadascun dels diferents elements ha estat estudiat i resolt, cal recompondre novament la totalitat del problema, per oferir una resposta completa a la qüestió global que ens interessava aclarir. -Repàs: Per assegurar-nos que no hem fet cap error en l'aplicació del mètode, cal repassar amb cura tot el procés que hem seguit fins aquest punt. En primer lloc, cal enumerar els diferents passos que hem seguit per comprovar que no ens n'hem deixat cap. En segon lloc, hem de revisar amb cura totes les operacions per assegurar-nos de no haver-nos equivocat en cap moment. 3.

METAFÍSCA CARTESIANA Un cop establert el funcionament correcte de la raó, Descartes pot passar a examinar l'estructura mateixa de la realitat: quines substàncies existeixen, com són i com es relacionen. 3.1. Les tres substàncies de Descartes L'element central de la metafísica cartesiana és el concepte de substància. Descartes defineix la substància com "allò que existeix per si mateix i que no necessita res més per existir". Segons aquesta definició, Descartes va identificar tres tipus de substàncies completament diferents entre si. Cada substància està caracteritzada per un seguit de propietats o d'atributs.

A més, aquests atributs poden manifestar-se sota la forma de diferents qualitats canviants o modes. Si apliquem la definició cartesiana amb tot el rigor, ens adonarem que Déu és l'únic ésser que existeix per si mateix i que no necessita res més per existir. De fet, en la seva època el concepte de Déu era el d'un ésser infinit i perfecte, creador de tot el que existeix, de manera que en realitat la resta de les criatures li deuen l'existència. Per això, Déu és, per a Descartes, la substància infinita (o res infinita, en llatí). L'atribut que caracteritza Déu com a substància és la seva infinitud.

Déu és un ésser perfecte que no experimenta canvis, de manera que la substància infinita no presenta modes. Com que Déu és l'única substància veritable en sentit estricte, per identificar els altres tipus de substància existents, Descartes ha de modificar la definició de substància, que ara resulta massa restrictiva. Així, defineix substància, de manera més extensa, com 'allò que existeix per si mateix i que, a part de Déu, no necessita res més per existir'. D'aquesta manera resulta possible distingir dos tipus nous de substància: la pensant i l'extensa. La substància pensant (res cogitans, en llatí) consisteix, segons Descartes, en l'activitat mental.

També es pot dir que la substància pensant és la consciència, el jo o l'ànima. Tots aquests termes fan referència a una mateixa realitat, que és la meva capacitat per pensar, imaginar, sentir, dubtar o desitjar. Recordem que l'existència del meu propi ésser com a substància pensant és la primera veritat ferma i indubtable que Descartes va trobar en la seva cerca de seguretats absolutes. El fet que jo sigui una substància pensant, que és una realitat immaterial independent del meu cos, em permet assegurar que la meva consciència és una activitat mental que existeix de manera separada de la meva dimensió material.

Això significa que la meva ànima existeix per si mateixa i no necessita el cos per existir. Per això, la meva ment és una substància, ja que existeix per si mateixa de manera independent i separada de la resta de la realitat. L'atribut que caracteritza aquest tipus de substància és el pensament, que es pot manifestar en dos modes diferents: l'enteniment i la voluntat. El tercer tipus de substància és la substància extensa (res extensa, en llatí), que s'identifica amb la matèria. L'atribut que caracteritza aquest tipus de substància és l'extensió, atès que tot allò que és material forçosament ocupa algun lloc a l'espai.

Els modes que pot adoptar la substància extensa són la forma i la figura que ens presenten els objectes del món material. Text 6: Del simple fet que conec amb certesa que existeixo, i que, això no obstant, no noto que cap altra cosa pertanyi per necessitat a la meva naturalesa sinó que soc una cosa que pensa, concloc molt bé que la meva essència consisteix només en el fet que soc quelcom que pensa, o una substància l'essència de la qual, o la seva naturalesa, no és altra que pensar.

I, tot i que tal vegada (o millor, amb certesa, com ho diré de seguida) tinc un cos al qual estic unit de manera molt estreta; però, com que tinc, d'una banda, una idea clara i distinta de mi mateix, pel fet que soc quelcom que pensa, i no extensa, i com que, d'una altra, tinc una idea distinta del cos atès que és només una cosa extensa i que no pensa, és cert que aquest jo, és a dir, la meva ànima, per la qual soc el que soc, és enterament i veritablement distinta del meu cos, i pot ser o existir sense ell. René DESCARTES: Meditacions metafísiques. 3.2.

Les qualitats primàries i secundàries Un cop distingida la res cogitans de la res extensa, Descartes pot aprofundir en la naturalesa mateixa de la matèria i en la forma com la percebem. Aquesta anàlisi és fonamental perquè explica per què les ciències físiques han de basar-se en propietats matemàticament mesurables i no en qualitats sensibles que poden variar d'un observador a un altre. Segons Descartes, els cossos materials tenen unes propietats que formen part de la seva essència i d'altres que només apareixen en la nostra percepció.

Aquesta distinció és clau en el seu projecte, perquè mostra que la ciència ha de tractar amb allò que és objectiu i universal, i no amb allò que depèn del punt de vista del subjecte. I. Qualitats primàries: allò que pertany realment als cossos Les qualitats primàries són les característiques objectives que es poden expressar en termes matemàtics: la figura, la grandària, la extensió en l'espai, la posició, la moviment i la divisibilitat. Aquestes propietats no depenen del subjecte que les percep, sinó que pertanyen a la naturalesa mateixa de la res extensa.

Per exemple, si observem un cub de fusta, la seva forma cúbica, les seves dimensions i el seu pes són propietats que es mantenen igual per a tothom, independentment de qui el percebi. Aquestes qualitats són pròpies del cos en si mateix i poden estudiar-se mitjançant la geometria i la física. II. Qualitats secundàries: allò que només existeix en la ment del subjecte En canvi, les qualitats secundàries —com els colors, els sabors, les olor, la temperatura percebuda o els sons— no pertanyen pròpiament al cos, sinó a la impressió que produeixen en el nostre sistema sensorial.

Descartes insisteix que aquestes qualitats no formen part de la realitat objectiva dels cossos, sinó que són modes del pensament, és a dir, formes en què la ment percep els efectes dels moviments i configuracions de les partícules materials. Així, quan veiem una poma vermella, el color vermell no és una propietat que existeixi en la poma "tal com és en ella mateixa", sinó una manera com la nostra ment interpreta l'impacte de les seves superfícies i moviments de les seves partícules sobre el nostre sistema visual.

Aquesta distinció també explica per què sensacions com la calor o la frescor poden variar d'un individu a un altre: no són propietats objectives dels cossos, sinó interpretacions del nostre organisme. III: Significació filosòfica: per què fa aquesta distinció Descartes? Descartes estableix aquesta diferència per reforçar la idea que el coneixement veritable no pot descansar en els sentits, ja que aquests només ens transmeten qualitats subjectives que varien en funció del nostre cos i del nostre estat. En canvi, les qualitats primàries, que són matemàtiques i objectives, sí poden servir com a fonament segur per a la ciència moderna.

D'aquesta manera, el món físic queda reduït a moviments i figures en l'espai. Les qualitats sensibles, que sovint ens enganyen, no tenen valor epistemològic. El resultat és una visió mecanicista i matemàtica de la natura: allò que és real i estudia la física és allò que es pot mesurar i expressar amb precisió. Aquest pas és decisiu, perquè mostra com la definició de la substància extensa —un ésser que consisteix únicament en l'extensió— obliga a entendre la natura en termes purament mecànics. Si els cossos només tenen qualitats primàries, llavors tot fenomen físic es pot explicar mitjançant moviments, xocs i lleis geomètriques.

Això obre el camí directament cap a la física cartesiana i el seu mecanicisme, que s'exposarà al punt següent. 4. FÍSICA CARTESIANA: MECANICISME I DETERMINISME Del seus plantejaments metafísics així com pels avenços de la ciència al segle XVII, en els quals el mateix Descartes va tenir una intervenció molt destacada, van contribuir a difondre la idea que la natura està sotmesa a lleis fixes i inamovibles. Si com vam veure, l'essència de la substància extensa és l'extensió, aleshores tot allò material només pot explicar-se mitjançant moviments, figures i lleis geomètriques. Aquesta és la base del mecanicisme cartesià..

D'acord amb aquesta interpretació, el comportament de tots els cossos materials es pot determinar amb tota precisió i seguretat mitjançant l'aplicació de les lleis de la física. Així, tot l'univers actua com un gran sistema mecànic, com si fos una màquina enorme o un rellotge el funcionament del qual es pot calcular amb tota exactitud. Segons Descartes, tot el material està subjecte a les lleis de la natura i es comporta de manera mecànica i determinista. És important assenyalar que el mecanicisme determinista de Descartes s'estén a totes les coses materials. Això inclou no només els cossos inanimats, com les pedres o els planetes, sinó també els éssers vius.

De fet, Descartes sostenia que els animals eren éssers materials que podien comparar-se a una màquina sofisticada o a un autòmat molt complex. No creia que els animals tinguessin consciència, ànima o sentiments. Per a Descartes, els animals són només sistemes mecànics molt complexos formats exclusivament per matèria. 5. ANTROPOLOGIA CARTESIANA El mecanicisme explica l'estructura del món material, però l'ésser humà no s'esgota en la matèria. Aquí Descartes introdueix el problema central de la seva antropologia: la coexistència de dues substàncies radicalment diferents. 5.1.

El dualisme antropològic La distinció entre substància pensant i substància extensa és el principi en què es basa l'antropologia cartesiana. Descartes era partidari del dualisme antropològic, perquè considerava que en l'ésser humà hi estan presents dues realitats del tot diferents. Aquestes dues realitats tan diferents corresponen a les dues substàncies que estan presents en l'ésser humà, que està compost per la unió de cos i ànima. La part material de l'ésser humà és el cos, que és substància extensa. Atès que està format de matèria, el cos obeeix les lleis de la física i està subjecte al determinisme.

Això explica per què sentim fam o set, per què ens cansem i emmalaltim o per què envellim i morim. Però, la realitat humana no s'esgota en allò material, perquè en nosaltres hi ha també un principi immaterial que és l'activitat mental conscient, que també podem anomenar ànima. Com que l'ànima no és material, aquesta part del nostre ésser no està subjecta al mecanicisme determinista. De fet, Descartes creia que l'ànima humana és la dimensió espiritual de la persona, de manera que gaudeix de lliure albir i pot continuar existint després de la mort del cos. L'antropologia cartesiana és dualista, perquè distingeix dues dimensions completament diferents en l'ésser humà.

D'una banda, hi ha el cos, que és material i que està subjecte al determinisme. D'una altra, hi ha l'ànima, que és immaterial, lliure i immortal. La divisió que estableix Descartes entre la nostra dimensió material i la nostra dimensió espiritual planteja el greu problema d'aclarir quina és la interacció que existeix entre aquests dos principis. Si realment el cos i l'ànima són substàncies diferents, que poden existir separadament, com podem explicar la connexió que sembla existir entre aquestes dues realitats? De fet, allò que observem és que quan el nostre cos pateix un mal, la nostra consciència sent dolor.

Igualment, quan la meva ment mana al meu cos que es mogui, aquest respon obeint l'ordre. Com és possible explicar aquesta relació entre allò material i allò immaterial, si realment es tracta de dos àmbits radicalment separats? El problema de la relació entre les substàncies mai no va trobar una resposta satisfactòria dins del pensament cartesià. De vegades, Descartes arriba a afirmar que la nostra autèntica i veritable realitat és la consciència, mentre que el cos és només un instrument al seu servei. De vegades compara l'ànima amb el timoner d'una nau, per tal de fet entendre que el nostre cos obeeix les ordres de la nostra ment igual com una nau respon a les ordres del pilot que la mena.

Descartes creia que la glàndula pineal era el lloc d'interacció entre el cos i l'ànima. A parer seu, hi contactaven les impressions del cos i els pensaments de l'ànima. En altres casos, però, sembla que Descartes està pensant més aviat en dues realitats separades que podrien connectar-se a través d'algun punt concret, com podria ser la glàndula pineal, que és una petita protuberància a la base del cervell. En realitat, aquestes explicacions no resulten gaire convincents, de manera que la qüestió d'aclarir les relacions entre el cos i la ment va continuar sent un problema controvertit i espinós de la filosofia moderna. 6.

ÈTICA CARTESIANA: Una ètica provisional En comparació amb les nombroses obres filosòfiques i científiques de Descartes, els seus escrits sobre ètica resulten bastant esquemàtics i poc desenvolupats. Podem fer-nos una idea dels seus plantejaments recordant que, en les seves reflexions sobre l'ésser humà, Descartes insisteix en la importància que la nostra ment domini els desitjos del cos. Com que el cos és material i mecànic mentre que l'ànima és lliure, l'autèntica felicitat només pot assolir-se quan la voluntat, dirigida per la recta raó, controla i domina les nostres passions.

Així és com l'ànima pot perfeccionar-se per aconseguir l'autèntica llibertat, ja que el contrari equivaldria a convertir-nos en esclaus dels desitjos materials. En principi, Descartes també podria haver utilitzat el seu mètode per elaborar una teoria ètica racional que fos rigorosa, completa i sistemàtica. El cert, però, és que mai no va arribar a desenvolupar aquesta ètica segons les regles del mètode. Això no obstant, Descartes era conscient que per relacionar-nos amb els altres necessitem algun tipus de guia que orienti el nostre comportament.

Per això, va proposar seguir unes normes bàsiques que servissin a manera d'una "moral provisional" que pogués servir de manera transitòria fins que hi hagués una teoria ètica completa i elaborada adequadament. Aquestes normes elementals de conducta que Descartes es va proposar ell mateix són les següents: 1.Seguir fidelment les lleis i els costums del país on es viu. 2.Ser decidit i resolut en les accions, tot mantenint fermament les decisions adoptades. 3.Assumir l'ordre del món i els daltabaixos de la fortuna tot intentant modificar els propis desigs més que no pas canviar la realitat.

Descartes considerava que l'autèntica felicitat només s'aconsegueix quan la voluntat, dirigida per la raó, s'imposa als desitjos i anhels corporals. A més, per guiar-se en la vida, es va proposar seguir una moral provisional que podria utilitzar-se mentre no existís una ètica racional elaborada segons les regles del mètode. Text 7: Amb la finalitat de no romandre indecís en les meves accions, mentre la raó m'obligava a ser-ho en els meus judicis, i no deixar de viure, per descomptat, amb la millor ventura que pogués, vaig haver d'arranjar-me una moral provisional, que consistia en tres o quatre màximes, que amb molt de gust us comunicaré.

La primera va ser seguir les lleis i els costums del meu país, conservant amb ferma constància la religió en què la gràcia de Déu va fer que m'instruïssin des de nen, i regint-me en tota la resta per les opinions més moderades i més apartades de tot excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d'aquells amb qui hauria de viure. […] La meva segona màxima va ser la de ser en les meves accions com més ferm i resolt millor i seguir tan constant en les més opinions dubtoses, una vegada que hi estava determinat, com si fossin seguríssimes.

[…] I això va ser prou per alliberar-me des d'aleshores de tots els penediments i remordiments que solen agitar les consciències d'aquests esperits febles i vacil·lants que, sense constància, es deixen arrossegar a practicar com a bones les coses que després jutgen com a dolentes. La meva tercera màxima va ser procurar sempre vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna, i alterar els meus desitjos abans que l'ordre del món, i generalment acostumar-me a creure que no hi ha res que hagi d'estar absolutament en el nostre poder sinó els nostres propis pensaments. […] René DESCARTES: Discurs del mètode.