Història d'Espanya: Restauració i Transició Democràtica a Catalunya

I 204 flashcards i 136 preguntes més al document.

Text del document

HISTORIA-DE-ESPANA-SELE-CATALUNA... apuntespau_cat Historia de España 1º Prueba de Acceso a la Universidad PAU Cataluña Accede al documento original Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. . Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra.

Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . BLOC 1. LA RESTAURACIÓ I 1.

PROCÉS RESTAURADOR La Restauració de la monarquia amb Alfons XII va ser un treball conscienciós organitzat durant el Sexenni Democràtic i intensiu durant el govern de Serrano. El gran protagonista de la Restauració borbònica va ser Antonio Cánovas del Castillo. El procés va ser llarg i complex. Cánovas va aprofitar el context internacional que tenia tendència a les solucions moderades. L'instrument bàsic per la Restauració va ser la creació d'un partit Alfonsí, format originalment per les Corts Constituents de 1868. El programa es redueix al liberalisme conservador i fidelitat al príncep Alfons.

Es resumia en "pau i ordre" i va atreure classes mitjanes i altes que temien un nou intent de revolució com en el Sexenni. L'abdicació d'Isabel II en el seu fill va facilitar el procés (juny del 1870). Cánovas volia assignar a l'exèrcit un paper subordinat al poder civil i al sistema constitucional, i per això el pronunciament de Martínez Campos el va contrariar. El manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas i signat per Alfons a l'acadèmia militar on es formava, va recollir les idees bàsiques del projecte restaurador: Caràcter obert i integrador de la monarquia constitucional. Necessitat que la tradició catòlica fos compatible amb la llibertat.

Superació de les dues constitucions precedents: 1845 i 1869. 1.1. Bases ideològiques del partit de Cánovas Les bases ideològiques del partit són les mateixes que les del seu creador: Cánovas. El sistema va estar caracteritzat per: Pragmatisme en política, allunyat de postures dogmàtiques. Defensa de la dinastia històrica d'Espanya, els Borbons. Sobirania compartida entre rei i Corts. L'exèrcit, màxim representant del qual havia de ser el rei, s'havia de quedar al marge de la política. Sistema electoral basat en l'abstenció d'una gran part de l'electorat i en un frau permanent per mitjà del qual s'afavoria els grups dominants. 1.2.

Funcionament del sistema de la Restauració El sistema de la Restauració es va basar en una nova Constitució i en el torn pacífic en el poder de dos partits. La Constitució de 1876 ha estat la de més vigència, ja que es va mantenir fins al 1923. L'assoliment principal era l'estabilitat i és molt breu amb només 89 articles. El text va ser aprovat per les Corts sorgides de les Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . .

eleccions del gener de 1876 per mitjà del sufragi universal masculí i es va aprovar el 2 de juliol, després de ser ratificat pel rei. Mostrava l'esperit de partida: el pacte. L'escassa concreció va deixar aspectes bàsics en mans del partit governant: La sobirania compartida rei-Corts. La monarquia regulava els tres poders i el monarca era el rei soldat i cap de l'exèrcit. El dret de sufragi. El 1878 es va reprendre el sufragi censatari i el 1890 el sufragi universal masculí. La qüestió religiosa va provocar un debat intens. Es declarava l'estat confessional i se li encomanava el manteniment del culte, però s'introduïa la llibertat religiosa 1.3.

Sistema de torns El torn pacífic de dos grans partits garantia el funcionament del sistema bipartidista. El Partit Conservador (Cánovas) es va formar el maig de 1875 sobre les restes del partit moderat i alguns sectors dels constitucionals i progressistes. Estava integrat per isabelins i revolucionaris del Sexenni. El Partit Liberal (Sagasta) tenia origen en el Partit Constitucional de Serrano i Sagasta. L'integraven progressistes de dreta i sectors de la Unión liberal. La bandera era la Constitució de 1869. El 1880 el Partit Liberal Fusionista (Centro Constitucional + Partit Liberal) i va representar el sector reformista.

Altres grups polítics exclosos del poder van ser, republicans, carlistes, moviments obrers (socialisme i anarquisme) i nacionalistes (bascos i catalans). El sistema de torns va començar el 1881 quan Sagasta va accedir al poder així es va inaugurar el torn pacífic en el poder de conservadors i liberals. Per aconseguir-ho es va utilitzar la manipulació electoral. Es va consolidar durant la regència de Maria Cristina. 1.4. Caciquisme i frau electoral El règim de la Restauració va ser considerat per Joaquín Costa com a oligàrquic, de cacics, corrupte i incapaç d'aplicar les demandes democratitzadores. No obstant això, va proporcionar estabilitat política i social.

La burgesia i l'aristocràcia dominaven el sistema, mentre que les classes mitjanes i populars quedaven fora de la política. La marginació de la vida pública també incloïa les dones. En el caciquisme hi havia el cacic que feia d'intermediari entre el poder del govern i el dels governadors civils per assegurar el triomf del partit del torn. La clau era la inexistència d'un electorat independent. La llei electoral del 1878 va eliminar el sufragi universal masculí, cosa que va donar molt poder als ajuntaments, que elaboraven el cens electoral i als alcaldes, que revisaven el procés electoral. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . El 1890 una nova llei electoral va introduir el sufragi universal per als homes de més de 25 anys. El frau electoral es va mantenir. 2. EL REGNAT D'ALFONS XII I LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA El regnat d'Alfons XII (1875-1885) va començar amb un govern llarg del Partit Conservador. El 1881, Sagasta va accedir per primera vegada a la presidència, iniciant així la pràctica política del torn de partits. 2.1.

El domini del Partit Conservador (1876-1881) La presidència de Cánovas o dictadura canovista va anar de 1876-1881 i tenia com a objectiu consolidar la monarquia restaurada i construir un sistema polític d'ordre, autoritari i centralitzat. La retallada de llibertats o la censura de premsa van tractar de callar les protestes. La llibertat de reunió es va regular el 1880, amb una llei que dividia els partits legals i il·legals. Va ser derogada el 1881 amb Sagasta. Després de la llei electoral de 1878 es van acabar conflictes pendents des del Sexenni: El conflicte carlí. Carles VII va muntar una campanya i finalment és derrotat, també s'aboleixen les províncies basques. Decadència del carlisme.

La guerra cubana comença el 1868 i acaba el 1878 amb la signatura de la pau de Zanjón. Va haver millores, però Cuba va mantenir el seu estatus colonial i, per això, el problema va ressorgir el 1880 i el 1895. 2.2. Consolidació del sistema (1881-1885) Alfons XII, amb la necessitat d'un canvi, va optar per l'alternança i el 1881 va arribar el Partit Liberal de Sagasta amb drets i llibertats del Sexenni que el Partit Conservador havia posposat. El govern de Sagasta va finalitzar el 1883 per una revolta militar republicana que va fracassar.

Durant el final del regnat d'Alfons XII va governar Cánovas i amb la mort del rei el 25 de novembre de 1885 comença la regència de la seva vídua, Maria Cristina. La seva mort va posar en perill el sistema, ja que no hi havia un hereu home. Per evitar el retorn d'Isabel II, es va arribar a un acord de torn pacífic en el poder: el pacte d'El Pardo, pel qual Cánovas cedia el Govern al Partit Liberal. Aquest pacte va consolidar l'estabilitat política i la regència de Maria Cristina. 2.3. El govern "llarg" liberal (1885-1890) El govern llarg de Sagasta va ser el que més va durar. Va emprendre reformes legislatives liberals: Llei d'associacions (1887). Llei del jurat (1888).

Afavoreix la llibertat de premsa. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Llei de sufragi universal (1890). Permet integrar els republicans de Castelar al sistema. Codi Civil (1889) i Llei de procediment administratiu (1888-9). Millora l'Estat liberal. Reforma de l'exèrcit. La llei va ser retirada, però el servei militar obligatori o el sistema d'ascensos es van aplicar anys després. 2.4. La crisi del final de segle (1890-1898) El juliol del 1890, Sagasta va abandonar el govern a causa de la divisió interna al partit.

Es va consolidar el sistema, ja que les reformes legislatives dels liberals van ser respectades pels conservadors. Francisco Silvela (Partit Conservador) va intentar posar fi a la corrupció, però va fracassar. El 1892 José Martí va crear el Partit Revolucionari Cubà i José Rizal, la Lliga Filipina que s'oposaven a la presència espanyola als seus territoris. La nova revolta cubana de 1895 va iniciar una guerra que va acabar amb la independència el 1898. El 1897, després de l'assassinat de Cánovas, Sagasta va prendre el relleu i va intentar aplicar una política més moderada a l'illa, però la intervenció nord-americana ho feia impossible.

El debat entre proteccionisme i lliurecanvisme va enfrontar productors de blat i cereals i industrials catalans i bascos amb els partidaris de la llibertat del comerç. La llei del 1882 i l'aranzel de 1891 havien protegit els mercats de la importació forana afavorint els industrials catalans vinculats al nacionalisme incipient. La situació de les colònies, la qüestió social i l'auge dels regionalismes convertits en nacionalismes van desfermar la crisi del 1898. 3. EL DESASTRE DEL 98 A finals del segle XIX els problemes colonials es van agreujar per l'auge de l'imperialisme europeu i el creixent expansionisme dels Estats Units. 3.1.

Política colonial i el seu fracàs La resposta política d'Espanya davant les demandes independentistes va ser insuficient, i el balanç, un fracàs. Puerto Rico no era un problema, havia aconseguit l'autonomia el 1872, l'esclavitud era abolida i tenia una sana economia. A Cuba les reformes van ser més polèmiques. El 1886 es va abolir l'esclavitud. Els sectors espanyolistes van xocar amb els intents del govern de concedir autonomia. Però el moviment independentista del Partit Revolucionari Cubà (José Martí) el 1892, apostava per la independència. L'intermediari era el Partit Liberal Autonomista, que demanava una Cuba espanyola, però lliure, amb autodeterminació i regulada per lleis pròpies.

La lliga Filipina (José Rizal), va avivar el moviment nacionalista. Els sectors més conservadors van rebutjar les reformes, per antiespanyoles. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . 3.2. Pèrdua de les colònies. Guerra hispanonord-americana del 1898 El 1895 va començar l'última guerra cubana que enfrontava l'exèrcit espanyol amb els independentistes natius i més tard amb els Estats Units.

El 1896 l'ambient hostil a la premsa i l'opinió pública nord-americana van empitjorar la situació. Durant la presidència de Cleveland, l'ajuda als insurrectes cubans va ser constant. Les reformes introduïdes a Cuba pel govern espanyol el 1897 no interessaven el republicà McKinley, que volia comprar o annexar-se l'illa. El febrer de 1896, es produeix l'explosió de l'embarcació nord-americà Maine, moren 266 americans, els EUA acusa Espanya d'haver-li enfonsat el vaixell i declara la guerra a Espanya el 25 d'abril de 1898. S'acaben enfrontant i la flota espanyola va ser destruïda a Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba.

El 10 de desembre de 1898 se signava el Tractat de París, pel qual Espanya reconeix la independència de Cuba i cedeix Puerto Rico, les Filipines i l'illa de Guam als EUA a canvi de 20 milions de dòlars. El febrer de 1899 va lliurar a l'imperi alemany les Illes Carolines, les Mariannes i les Palau a canvi de 25 milions de dòlars. Així quedava liquidat l'imperi espanyol. 3.3. Conseqüències del desastre La derrota va fer sorgir el regeneracionisme. El moviment el van dur a terme els intel·lectuals i polítics que buscaven la dignificació de la política, la modernització social i la superació de l'endarreriment cultural. Antonio Maura i Francisco Silvela van ser els seus defensors.

Francisco Silvela, el març del 1899, va formar un govern que pretenia regenerar el país sense modificar el paper de la corona, l'exèrcit o els partits. El fracàs d'aquest govern va mostrar la incapacitat del sistema per evolucionar. Hi va haver un altre moviment que va unir intel·lectuals com Macías Picavea, Lucas Mallada o Joaquín Costa, la generació del 98. Per a ells, Espanya estava en un estat d'afebliment. La seva solució va ser la regeneració nacional. Criticaven el sistema de la Restauració i el seu funcionament, a més, pensaven que la falta d'educació era una de les causes de l'endarreriment del país.

Joaquín Costa va emprendre les seves idees amb la Liga Nacional de Productores i va exposar la seva condemna del sistema de cacics a Oligarquía y caciquismo (1901). A això sí que van sumar els catalans i bascos, i va afavorir la creació de la Lliga Regionalista catalana el 1901. El regeneracionisme va deixar de ser un perill per al sistema restaurador i els seus lemes van ser assumits per tots els partits. Això va facilitar la creació de l' Instituto de Reformas Sociales que responia al liberalisme del S.XX, aquest ho va posar en pràctica Alfons XIII, quan el 17 de maig de 1902 va jurar la Constitució. 4.

OPOSICIÓ AL SISTEMA Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Diversos sectors socials i ideològics es van oposar al sistema canovista. Aquests sectors eren: els carlistes, els republicans, els nacionalismes perifèrics i l'obrerisme anarquista o socialista. 4.1. Carlisme La derrota militar del carlisme el 1876 va tancar l'etapa de la confrontació armada i es va obrir la via de la política.

Cándido Nocedal, representant de Carles, va apropar el carlisme al catolicisme intransigent. Després de la mort d'Alfons XII, el moviment es va dividir en dos sectors: El Partit Integrista, format el 1888 pels seguidors de Nocedal. Va participar en les eleccions del 1891 i no va tenir pràcticament rellevància. Es va difuminar a partir del 1896. Les Juntes Tradicionalistes, formades l'any 1888 pel sector pròpiament carlí. A la seva base hi havia els cercles tradicionalistes. El canvi de segle va comportar una reorganització, amb una divisió interna creixent. 4.2.

Republicans Entre el 1893 i el 1903 van intentar fusionar-se una gran varietat d'orientació republicana sense èxit: El Partit Possibilista o republicà històric. Dirigit per Emilio Castelar. La seva base social estava formada per les classes mitjanes i la burgesia que van donar suport a la Revolució del 1868. L'any 1890, es va integrar al sistema i va renunciar als seus plantejaments radicals. El sector dirigit per Ruiz Zorrilla i Salmerón va mantenir les seves posicions republicanes i va optar per aïllament electoral. El 1903 van fundar Unió Republicana. El Partit Federal, liderat per Pi i Maragall.

Representava les aspiracions populars del Sexenni i va ser l'únic partit republicà que es va mantenir unit des del 1880 fins al 1931. De base urbana, amb àmplia implantació en el món rural català i andalús. 4.3. Moviment obrer El 1879, Pablo Iglesias va fundar el PSOE com a partit de classe que defensava els drets del proletariat. Va ser legalitzat el 1881 pel govern liberal de Sagasta. A partir del 1883, el PSOE va combinar l'ideari revolucionari marxista amb mesures com la participació en la vida política, la creació de les societats de producció i consum o la Mutualidad Obrera de Madrid. El 1886 va aparèixer el setmanari El socialista.

El 1888, es va fundar la UGT, sindicat d'orientació socialista. El 1890 se celebrava el Primer de Maig. L'anarquisme va ser la ideologia obrera més influent en la Restauració. Va ser introduït per l'italià Giuseppe Fanelli. En aquesta etapa es va centrar en la captació de seguidors i en l'acció terrorista. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Cánovas va ser assassinat per un anarquista, igual que altres polítics de l'època; fins i tot van arribar a atemptar contra el rei el 1878 i 1906.

L'organització La Mano Negra va sembrar el terror en la dècada del 1880. Andalusia i Barcelona van ser els principals centres de l'anarquisme espanyol. 4.4. Regionalisme i nacionalismes El nacionalisme català La reivindicació de la cultura i la llengua catalanes va donar lloc a la Renaixença, com a moviment literari i cultural. Va ser amb la Restauració que el nacionalisme català va esdevenir una reacció a la concepció de nació espanyola de Cánovas, enfront de la qual la política catalana va elaborar dos models alternatius de catalanitat: - El republicanisme federal català, que reclamava la sobirania per a Catalunya va ser defensada per Valentí Almirall (1880).

- Un altre, de caràcter conservador i corporatiu, defensava des de posicions regionalistes una Catalunya singular dins d'una Espanya plural (Unió Catalanista, 1891). Amb les Bases de Manresa (1892), el catalanisme va adquirir un caràcter d'orientació tradicionalista i burgesa, amb intel·lectuals com Prat de la Riba. El 1901 es va crear la Lliga Regionalista, primer gran partir del nacionalisme català. Aquests moviments nacionalistes també van afectar regions com el País Basc, Galícia, Andalusia i Valencià. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra.

Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . BLOC 1. LA RESTAURACIÓ II 1. PARTITS DINÀSTICS Al començament del segle XX es mantenia el sistema polític de la Restauració, Basat en una monarquia liberal no democràtica i en la Constitució del 1876, que havia funcionat gràcies al pacte entre els grans partits dinàstics, Conservador i Liberal, per alternar-se pacíficament al govern.

Aquesta situació va començar a canviar a finals del segle XIX amb el regeneracionisme, que va denunciar els vicis d'aquest sistema polític oligàrquic i va plantejar una sèrie de propostes per a la modernització política, social i econòmica d'Espanya. Quan el 1902 Alfons XIII va accedir al tron, els partits dinàstics estaven sumits en una profunda crisi, després de la mort dels seus dos grans líders, Cánovas (1897) i Sagasta (1903). Tots dos van triar nous dirigents: Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), que representaven el nou corrent de polítics regeneracionistes.

El 1905 es va produir la crisi del Cu-Cut!, l'enfrontament entre militars i catalanistes, quan un grup d'oficials va assaltar els tallers de la revista satírica Cu-Cut! I la redacció de La Veu de Catalunya, acusant aquestes publicacions de ridiculitzar l'exèrcit. El 1906, el govern, pressionat pels militars, va aprovar la Llei de jurisdiccions, per la qual els delictes contra l'exèrcit i la pàtria serien jutjats per tribunals militars. 1.1. Regeneracionisme conservador. Maura Antonio Maura, va formar el seu primer govern, 1903-1904, amb el projecte de regenerar el país, modernitzar-ne les institucions i democratitzar el sistema polític de la Restauració.

Va mantenir aquest mateix projecte durant el seu segon govern, 1907-1909, conegut com a «govern llarg». Maura va presentar el seu programa com la «revolució des de dalt». Pretenia dur a terme reformes capaces de convertir el poble en protagonista del canvi democràtic, tornar-li la confiança en les institucions i evitar la revolució des de baix. Llei electoral. Aprovada el 1907, buscava la neteja electoral, atreure les classes mitjanes i erradicar el caciquisme, proclamant el vot secret i obligatori; però no va aconseguir la neteja en les eleccions. Administració central. Contemplava una autonomia més gran i la possibilitat de crear mancomunitats locals i provincials.

Satisfer les aspiracions autonomistes creixents de Catalunya i obrir una via d'entesa amb la Lliga Regionalista. La llei va despertar l'oposició de liberals, republicans i fins i tot dels conservadors, i no va ser aprovada. Llei de repressió del terrorisme. Adreçada a frenar l'onada d'atemptats anarquistes. Va ser retirada perquè no comptava amb el suport necessari per ser aprovada. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 .

El programa de Maura va afavorir una política econòmica d'intervenció estatal i de protecció i de foment de la indústria nacional, i també de mesures socials amb la creació de l'Instituto Nacional de Previsión, la Llei de descans i la legalització de la vaga. Guerra del Marroc i Setmana Tràgica El 1906, a la Conferència d'Algesires, França va cedir el Marroc a Espanya. La nova política colonial va obligar el govern a incrementar les tropes i emprendre campanyes militars per sotmetre el territori, assegurant l'explotació minera i protegir la construcció del ferrocarril de les mines del Rif fins a Melilla.

El juliol del 1909 es van produir greus enfrontaments entre els rifenys i les tropes espanyoles i Maura va ordenar la mobilització dels reservistes a Catalunya. El 18 de juliol es va fixar embarcament de la tropa, i aquell dia va esclatar la protesta popular contra la guerra, ja que només mobilitzaven a qui no podia fer el pagament. Els obrers i els partits polítics oposats a la monarquia (republicans, socialistes i anarquistes), van aprofitar la situació i van promoure una vaga general contra la guerra per al 26 de juliol.

Quan es van saber les notícies del desastre de l'emboscada dels rifenys al Barranco del Lobo i les nombroses baixes de les tropes espanyoles, la vaga va generar en una revolta espontània i caòtica, coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona. Grups armats van aixecar barricades, es van enfrontar a les forces de l'ordre i els més anticlericals van cremar esglésies i convents. El govern va declarar l'estat de guerra i va reprimir la revolta. Els consells de guerra van dictar 17 condemnes a mort en aplicació de la Llei de jurisdiccions, de les quals se'n van executar cinc (entre elles Ferrer i Guàrdia).

Els liberals i els republicans van la destitució de Maura i el rei en va forçar la dimissió per no malmetre la imatge de la monarquia. 1.2. Regeneracionisme liberal. Canalejas El nou cap de govern va ser José Canalejas, des de 1910-1912, compromès amb la regeneració del sistema polític i amb una progressiva democratització social. Es va preocupar de la millora de la vida parlamentària, de la secularització de l'Estat i que intervingués en matèria social. La modernització d'Espanya implicava la separació de l'Església i de l'Estat, la llibertat religiosa, la fi de l'educació religiosa i la implantació de la laica.

Es va aprovar la Llei del cadena (1910), que limitava l'establiment de nous ordes religiosos a Espanya. En la seva política de reformes socials, van adoptar mesures de protecció social que van millorar les condicions de vida i de treball de les classes més humils (com la reducció de la jornada laboral i prohibició de la feina nocturna de la dona). Es va aprovar la Llei de reclutament (1912), que establia el servei militar obligatori en cas de guerra i en suprimia la redempció en metàl·lic. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 .

Va aconseguir que les Corts aprovessin la Llei de mancomunitats (1912), en atenció a les demandes descentralitzadores de la Lliga Regionalista de Catalunya. El 1912, Espanya i França van negociar un nou tractat que va establir les futures relacions francoespanyoles sobre el protectorat del Marroc. 2. PARTITS ANTIDINÀSTICS Els partits antidinàstics, exclosos del sistema del torn des del principi de la Restauració, no havien tingut pes polític fins als inicis del segle XX. El mateix va passar amb el sindicalisme i els partits obrers, que van experimentar un creixement considerable, fins a convertir-se en autèntics moviments de masses. 2.1.

Republicans El republicanisme va constituir l'oposició més important a la monarquia a principis del segle XX i representava el desig d'intel·lectuals i de les classes mitjanes de democratitzar el país. Va incloure doctrines del nou liberalisme democràtic, laïcista, amb trets anticlericals i partidari de les reformes socials. Es va formar la Unión Republicana (1903) afavorida per Alejandro Lerroux i Nicolás Salmerón. El nou partit va aconseguir l'èxit electoral a les grans ciutats, malgrat les divergències ideològiques i tàctiques internes: El republicanisme radical. Liderat per Lerroux, implantat a Barcelona.

Era un moviment republicà democràtic amb un discurs populista i demagògic, anticlerical i anticatalanista. L'objectiu era integrar les reivindicacions obreres i implantar la república a través de la insurrecció. El republicanisme moderat i reformista. Liderat Salmerón i Melquíades Álvarez, van abandonar la via insurreccional i va optar per la lluita electoral i parlamentària. Aquestes tàctiques internes van dividir la Unión Republicana, dividint una altra vegada el republicanisme. El sector radical es va separar per formar el Partit Radical (1908).

El republicanisme moderat (democràtic políticament i conservador socialment) va formar el Partit Reformista el qual no descartava acceptar la monarquia si emprenia un procés de democratització efectiva(1912). 2.2. Nacionalistes. Catalanisme El catalanisme va ser liderat per la Lliga Regionalista (1901), liderada per Prat de la Riba y Francesc Cambó. Consideraven que l'autonomia de Catalunya era imprescindible per a la regeneració política i la modernització econòmica d'Espanya. Era el partit de la burgesia i el sectors conservadors, però no de la classe obrera, ja que no tenia un programa de reformes socials.

El partit es va separar, i els d'esquerres van formar el Centre Nacionalista Republicà. 2.3. Moviment obrer Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . El moviment obrer de començaments del segle XX era poc nombrós, però, a mesura que augmentava la industrialització, va necessitar organitzacions per defensar els seus drets laborals. D'aquesta manera, va créixer el nombre d'obrers sindicats, que es va dividir en dos corrents: l'anarquista i la socialista. Anarquisme.

La CNT L'anarquisme es va oposar sempre a participar en política i a col·laborar en les reformes socials. A dins hi convivien dues tendències enfrontades: els partidaris de l'estratègia terrorista i els proclius a la defensa sindical dels treballadors. L'ambient reivindicatiu obrer va augmentar per influència del sindicalisme revolucionari francès, que considerava la vaga general l'instrument revolucionari més eficaç. Aquesta influència va fer crear la Solidaritat Obrera (1907, Barcelona) Després, es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT). El nou sindicat va reafirmar l'acció directa com a estratègia davant de la lluita política.

Després de la vaga general del 1911, la CNT va ser declarada il·legal fins al 1915. Socialisme. La UGT i el PSOE El Partido Socialista Obrero Español (PSOE), a principis del segle XX, era una organització política reduïda i de creixement lent, metre que la Unión General de Treballadors (UGT), creixa ràpidament. Una dècada després, el dirigent del PSOE, Pablo Iglesias, va acceptar col·laborar amb el republicanisme en la lluita de la democratització del règim sense renunciar a la revolució social. Aquest canvi d'estratègia, que va posar fi a l'aïllament del PSOE, es va produir després de la Setmana Tràgica amb la formació de la conjunció republicanosocialista el 1909.

El socialisme va assimilar el discurs anticlerical del republicanisme i va incorporar a les seves files alguns intel·lectuals com Luis Araquistain i Julián Besteiro Gràcies a aquesta aliança, Pablo Iglesias va ser elegit diputat el 1910 i el socialisme va entrar a formar part de la vida parlamentària. 3. PRIMERA GUERRA MUNDIAL Els efectes polítics i socials de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la crisi del 1917 van constituir un punt d'inflexió en el règim de la Restauració. El seu impacte va ser decisiu en la crisi de la monarquia liberal. Espanya es va declarar neutral, vistes la debilitat econòmica i la incapacitat militar del país. 3.1.

Impacte de la gran guerra La neutralitat Espanya no va impedir que les forces polítiques i els sectors socials es dividissin en dos bàndols: els aliadòfils, que representaven els principis democràtics (liberals), i els germanòfils, que representaven el Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . principis autoritaris (conservadors). Els anarcosindicalistes i una minoria socialista se'n van mantenir al marge perquè consideraven la guerra un enfrontament imperialista.

La neutralitat va afavorir una forta expansió econòmica, ja que Espanya es converteix en la proveïdora dels països en guerra, a qui subministrava matèries primeres i productes industrials. Encara que la burgesia industrial i financera va enriquir amb els beneficis de la guerra, les classes treballadores van sofrir una forta caiguda al seu nivell de vida, ja que l'augment de salaris va ser insuficient. Aquesta situació va agreujar les diferències socials, va afavorir l'auge de les organitzacions obreres i va intensificar el nombre de vagues entre el 1915 i el 1916. 3.2. Crisi del 1917 Crisi militar.

Juntes de Defensa El projecte de reforma militar, pretenia modernitzar l'exèrcit, reduint el nombre d'oficials, amb salaris molt alts, i modificar el sistema d'ascensos, que afavoria als militars destinats a l'Àfrica davant dels de la Península. El conflicte va sorgir quan els joves oficials peninsulars van exigir l'establiment de l'escala tancada, és a dir, que els ascensos fossin per rigorosa antiguitat. El descontentament va formar de Juntes de Defensa, que es van estendre a tot l'exèrcit. Als objectius professionals i econòmics, s'hi afegia el desig d'autonomia corporativa davant del favoritisme dels polítics.

El juny del 1917 van presentar el Manifest de les Juntes al govern en forma d'ultimàtum. Els militars van comptar amb el suport del rei i van imposar les demandes. Crisi política. Assemblea de Parlamentaris El moviment de les Juntes va ser interpretat pels polítics de l'oposició (catalanistes, socialistes, republicans i reformistes) com el senyal de la fallida imminent del règim i com una oportunitat per fer reformes. Cambó, líder de la Lliga, va prendre la iniciativa.

Davant de la suspensió de les garanties constitucionals i el tancament de les Corts decretat pel govern conservador de Dato, va convocar tots els senadors i diputats espanyols a una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona el juny del 1917. L'Assemblea es va reunir i va acordar la formació d'un govern provisional i la celebració de Corts Constituents per reformar la Constitució i aprovar l'autonomia de Catalunya. Però una assistència reduïda (només republicans i socialistes), la manca de suport d'altres partits i el rebuig de les Juntes de Defensa van permetre que el govern dissolgués l'Assemblea. Crisi social. Vaga general a l'agost Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . . L'estiu del 1917 va comptar, a més, amb el desafiament del moviment obrer i la seva disposició a convocar una vaga general. En març, la UGT i la CNT convocant la vaga general, l'objectiu dels socialistes era instaurar una república democràtica. La vaga general va esclatar a l'agost, però el seguiment va ser escàs. L'exèrcit va complir l'ordre de disparar contra els vaguistes. 4. EL COL·LAPSE DEL SISTEMA LIBERAL Després de la crisi del 1917, els partits dinàstics es van descompondre.

Això va acabar amb el torn, una de les bases de l'estabilitat del sistema. 4.1. Inestabilitat política. Govern i oposició Durant el 1917 i el 1918 es van constituir governs de concentració on participaven les diferents faccions en què s'havien dividit tant el Partit Conservador com el Liberal, i fins i tot regionalistes de la Lliga. Aquests governs van despertar certes esperances de renovació del sistema polític, però van resultar fallides.

Als anys successius es van formar governs febles, motiu pel qual van haver de recórrer a mesures excepcionals per poder governar, com el tancament de les Corts, la suspensió de les garanties constitucionals i el recurs de fer servir l'exèrcit per reprimir els conflictes socials. Totes aquestes mesures van augmentar el desprestigi del sistema polític. Els partits no dinàstics tampoc passaven pel seu millor moment: El Partit Socialista va experimentar un creixement relatiu entre 1910 i 1920 a causa de la seva aliança amb els republicans. Però el triomf de la Revolució bolxevic a Rússia i la fundació de la Tercera Internacional el 1919 van dividir el partit.

El 1921 una minoria radical, va fundar el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Els republicans van quedar debilitats per les divisions internes. El Partit Radical de Lerroux va començar a decréixer a partir del 1910. El Partit Reformista de Melquíades Álvarez es va acostar als liberals i va evolucionar cap a posicions monàrquiques. A Catalunya, la Lliga va liderar un moviment popular favorable a la formació d'un govern autònom, i va elaborar un projecte d'Estatut, però el fracàs de la campanya autonomista en va provocar la divisió.

El 1922 es van fundar l'Acció Catalana (pels nacionalistes més radicals), la Unió de Rabassaires (per Lluís Companys) i Estat Català (partit independentista, per Francesc Macià). 4.2. Expansió del moviment obrer Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . La recessió econòmica de la postguerra va fer més aguda la crisi social, va afavorir el creixement dels sindicats i va radicalitzar les postures de les classes treballadores davant de l'influx de la Revolució Russa. 4.3.

Conflictivitat social Els camperols, que s'havien rebel·lat contra el sistema de propietat latifundista, on les miserables condicions de vida s'havien agreujat amb la guerra, van donar lloc a l'anomenat Trienni Bolxevic (1918-1920). Per primera vegada, la tradicional revolta camperola va deixar pas a un moviment sindical, dirigit per la CNT i la UGT. Molts municipis andalusos i extremenys van estar controlats pels comitès de vaga, que van procedir a l'ocupació i al repartiment de terres. El govern va declarar l'estat de guerra i va posar fi a aquesta revolució social el 1920.

La vaga de la Canadenca (1919, Barcelona), va deixar paralitzada la ciutat i la producció que depenia de l'electricitat, per la seva intensitat i durada (44 dies). Va ser la vaga més important de la història sindical espanyola i va esdevenir un problema d'àmbit nacional. 4.4. El desastre d'Annual El desastre d'Annual va ser la crisi més greu, que es va produir al Marroc a l'estiu de 1921, quan el govern va decidir sotmetre la zona del protectorat. El militar encarregat d'executar l'operació va ser el general Silvestre, comandant general de Melilla, que tenia com a objectiu ocupar el Rif.

Abd el-Krim, cap dels rifenys, va aprofitar la situació i va derrotar les tropes espanyoles a la localitat marroquina d'Annual. Va ser una de les causes de la fi del règim parlamentari, i l'exigència de responsabilitats va formar el govern a nomenar una comissió presidida pel general Picasso per delimitar la responsabilitat militar. Alguns militars, els partits dinàstics i el rei es van veure embolicats en aquest debat, i van fer créixer el desprestigi del règim i el malestar de l'exèrcit, en clara revellia contra el sistema. L'enviament de l'Expedient Picasso el 1922 a les Corts va obrir el debat de la responsabilitat política.

Els socialistes van comptar amb l'esquerra republicana per a la campanya de denúncia contra el règim i van atribuir al rei la culpa del desastre. El govern va acceptar formar una comissió de responsabilitat política per aclarir l'acusació contra els militars, els polítics i el rei. Abans que l'informe arribes, un cop d'estat imposava una dictadura militar com la solució a la crisi del règim. 5. DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA La dictadura de Primo de Rivera va ser un règim amb un ambigu programa de regeneració social, econòmica i política de caràcter intervencionista. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . 5.1. Cop d'estat El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va encapçalar un pronunciament militar contra el govern constitucional. El cop amb prou feines va tenir oposició, i es va aprofitar del malestar de l'exèrcit, la indecisió del govern i la desconfiança del rei en el sistema constitucional de la Restauració, desprestigiat i sumit en una crisi profunda. El cop va comptar amb el suport dels sectors empresarials, dels principals bancs nacionals i de l'Església.

Primo de Rivera volia resoldre els problemes més greus de la societat espanyola: deslliurar el país de la vella política, destruir el caciquisme i posar fi al desgovern, a la subversió social i a l'amenaça separatista contrària a la unitat nacional. Davant els fets consumats, Alfons XIII el va cridar per formar un nou govern amb el càrrec de president i ministre únic (Directori Militar). 5.2. Directori militar (1923-1925) El Directori Militar va proclamar l'estat de guerra durant dos anys; va suspendre la Constitució del 1876 i les garanties constitucionals; va dissoldre les Corts; va implantar la censura de premsa, i va prohibir les activitats dels partits polítics i dels sindicats.

Va imposar l'ordre públic amb dures mesures repressives contra la CNT i el PCE. També va reprimir qualsevol manifestació nacionalista de caràcter separatista, i va prohibir l'ús del català en l'àmbit oficial. Els governadors civils van ser substituïts per militars. Es van dissoldre els ajuntaments i es van substituir per juntes de vocals associats escollits pels grans contribuents, estretament vinculats al sistema de cacics. El Directori va emprendre el seu gran projecte regeneracionista engegant una reforma de l'Administració per destruir el caciquisme. Tanmateix, l'aprovació de l'Estatut municipal del 1924 va donar pas a una nova administració sotmesa i centralitzada.

A Catalunya, el 1925, amb l'Estatut provincial va ser desmantellada la Mancomunitat, cosa que va potenciar el nacionalisme radical i fins i tot separatista. Com que Primo de Rivera era conscient de la impopularitat de la guerra que es mantenia al protectorat marroquí, va assumir l'Alt Comissariat al Marroc. El 1925, Espanya i França van acordar una ofensiva militar conjunta. El desembarcament de les tropes a Alhucemas va ser un èxit rotund i un any després tot el protectorat va quedar sotmès. 5.3. Directori civil (1925-1930) Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . En aquesta segona fase de la dictadura, Primo de Rivera va substituir el Directori Militar per un govern civil amb la intenció de quedar-se al poder i construir un règim inspirat en les dictadures autoritàries de l'Europa d'entreguerres. Va impulsar la formació de la Unión Patriótica (1924), però es va acabar convertint en propaganda governamental. El 1926 va convocar una Assemblea Nacional Consultiva, composta per representants de l'Estat, de les administracions públiques i de la Unión Patriótica, encarregada d'elaborar una nova «constitució». No obstant això, les seves funcions merament consultives, van estar controlades pel govern.

La dictadura es va beneficiar de la conjuntura expansiva internacional dels anys 20. La política econòmica es va caracteritzar per l'intervencionisme estatal i el nacionalisme econòmic. Els seus objectius van ser impulsar la indústria nacional mitjançant el proteccionisme i les ajudes a les grans empreses. També va crear monopolis estatals, com la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA (Campsa) i la Compañía Telefónica Nacional de España. El 1926 es van crear les confederacions hidrogràfiques per aprofitar l'aigua dels rius tant per al regadiu com per a la producció d'energia elèctrica. Altres iniciatives van ser les exposicions de Sevilla i Barcelona el 1929.

La política d'increment de la despesa pública va elevar el dèficit de l'Estat i no va anar acompanyada d'una reforma fiscal, cosa que va obligar a una constant emissió de deute destinat a reduir el dèficit acumulat i a dotar-se d'un pressupost extraordinari per dur a terme el pla d'infraestructures, escoles, etc. Escassa conflictivitat social Durant la dictadura va haver-hi tranquil·litat causada per la repressió, pel desenvolupament d'una àmplia política social i la nova legislació laboral: el sistema corporatiu, basta en la intervenció de l'Estat i en la integració de les organitzacions obreres moderades i reformistes.

La base de l'Organització Corporativa Nacional eren els comitès paritaris de cadascun dels oficis. La seva missió era resoldre els conflictes mitjançant la negociació, i tenien atribucions sobre qüestions laborals. Comptaven amb la col·laboració dels socialistes. Però aquesta col·laboració de la UGT amb la dictadura va produir la divisió interna en el socialisme espanyol, ja que alguns líders, com Indalecio Prieto o Fernando de los Ríos, s'hi van oposar per considerar-la oportunista. 5.4.

Creixent oposició i final de la dictadura A partir del 1926, la dictadura va començar a perdre suports mentre augmentaven el malestar dins de l'exèrcit i l'oposició republicana contra el rei i el sistema polític de la Restauració. El descontentament dins de l'exèrcit es va manifestar aquell any quan un grup de militars descontents van participar en el pronunciament conegut com la «Sanjuanada». Alhora, l'oposició republicana s'organitzava en Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . l'Alianza Republicana, integrada per Acción Republicana i liderada per Manuel Azaña; el Partit Republicà Català de Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, i el Partit Radical de Lerroux. Antics liberals com Alcalá Zamora van fundar la Derecha Liberal Republicana com una alternativa republicana, catòlica i conservadora. Els intel·lectuals, escriptors i periodistes com Unamuno, Ortega y Gasset, Blasco Ibáñez o Fernando de los Ríos, es van enfrontar al dictador tot i la censura. Els estudiants també van protagonitzar manifestacions al carrer i van fundar la Federación Universitaria Española (FUE).

A Galícia, nacionalistes i republicans van formar l'Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) el 1929, mentre que a Catalunya, el març del 1931, els petits partits de l'esquerra es van agrupar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La CNT, després de la repressió, s'havia radicalitzat. Els insurrectes revolucionaris van constituir el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'oposició del PSOE a la dictadura es va produir més tard. La falta de suports socials, militars i del rei van obligar Primo de Rivera a dimitir el gener del 1930. La dimissió va provocar una greu crisi política on es va veure implicat el monarca pel seu explícit suport a la dictadura. 5.5.

La caiguda de la monarquia (1930-1931) Alfons XIII va encarregar la formació del govern al general Dámaso Berenguer amb l'objectiu de recuperar la normalitat constitucional i tornar al turnisme liberal, però una part de la societat espanyola semblava disposada a canviar el sistema polític. L'agost de 1930 es produeix el Pacte de Sant Sebastià, el van acordar els polítics republicans i nacionalistes gallecs i catalans, al qual es van afegir més tard els socialistes, per tal de proclamar la república.

Per contenir l'agitació social i el malestar d'una part de l'exèrcit, el govern va declarar l'estat de guerra, però un grup d'intel·lectuals encapçalats per José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón i Ramón Pérez de Ayala va publicar un manifest a favor de la república. A més, la guarnició militar de Jaca es va revoltar al desembre. En fracassar la revolta, els seus responsables, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, van ser detinguts, jutjats i afusellats. El febrer del 1931, Berenguer va dimitir i el va substituir l'almirall Aznar, que va anunciar la convocatòria d'unes eleccions municipals per al 12 d'abril i d'altres de generals amb caràcter constituent.

Republicans i socialistes van decidir coalicionar a les eleccions municipals. El triomf d'aquesta coalició a les grans ciutats es va interpretar com un rebuig a la monarquia i va donar pas a la proclamació de la república el 14 d'abril. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . BLOC 2. EL CATALANISME I 1. ELS REGIONALISMES PENINSULARS I EL CATALANISME A Catalunya, Galícia, València, Mallorca i el País Basc, al llarg de la segona meitat del segle XIX, es van desenvolupar diferents moviments regionalistes, que a partir de la dècada dels noranta van evolucionar cap a formulacions nacionalistes, sobretot a Catalunya i Biscaia.

La defensa de les tradicions i de la llengua va ser una característica del regionalisme, que era políticament conservador i administrativament descentralitzador. A Catalunya, el regionalisme es va desenvolupar molt vinculat al catalanisme. 1.1. El catalanisme El catalanisme és un moviment de reivindicació nacional catalana que es comença a definir políticament a partir de la segona meitat del segle XIX. Inicialment, l'objectiu era la defensa dels valors històrics i culturals de Catalunya dins d'un marc de redefinició de les relacions polítiques i administratives amb l'Estat espanyol.

La Renaixença La Renaixença és el moviment cultural que es va desenvolupar a Catalunya en el marc del romanticisme. Els seus objectius principals eren el reconeixement de la identitat de la cultura catalana i la recuperació del català com a llengua literària. La publicació, el 1833, de l'oda La Pàtria, d'Aribau, es va convertir en el referent simbòlic de l'arrencada del moviment, però van ser els Jocs Florals de 1859, els primers en llengua catalana, els que van donar el gran impuls per a la recuperació literària de la llengua.

El proteccionisme Consisteix en la defensa de la indústria catalana per mitjà de polítiques proteccionistes, per evitar o reduir l'impacte de la competència de productes estrangers, especialment britànics. Industrials, polítics i publicistes van desenvolupar els arguments que justifiquen la necessitat d'un mercat nacional espanyol protegit. Aquesta defensa del proteccionisme un altre dels senyals d'identitat propis del catalanisme del segle XIX. El catalanisme polític L'últim quart del segle XIX el catalanisme va adoptar formes polítiques. Cal destacar el paper de Valentí Almirall ; el polític Enric Prat de la Riba o el bisbe Josep Torras i Bages.

Almirall encapçalava els plantejaments progressistes, amb un projecte laic, republicà i federal per enfortir Catalunya dins una Espanya renovada. Prat de la Riba es va convertir en el gran teòric del catalanisme conservador i Torras i Bages va sintetitzar els plantejaments del catalanisme regionalista catòlic. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 .

- Almirall: republicà, liberal continua el model de Sagasta - Prat de la Riba: catalanista conservador continua el model de Cánovas L'acció política del catalanisme durant la Restauració es va concretar en la creació de plataformes cíviques i d'associacions, en l'organització de campanyes en defensa dels interessos de Catalunya i en l'elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana i demanar el reconeixement de la seva singularitat dins l'Estat espanyol. El catalanisme conservador, que era monàrquic i catòlic, es va caracteritzar per la presència del foralisme, el que en el territori extens d'Espanya es coneixia com a Carlisme.

El romanticisme va tenir influència en el catalanisme conservador conegut com a Renaixença. El catalanisme progressista, que era republicà i laic, es va caracteritzar pel liberalisme conegut a Catalunya com a protecionalisme i el regionalisme, pel republicanisme català que va rebre el nom de federalisme i particularisme. Totes dues vessants del catalanisme van tenir en compte les mesures proteccionistes que veien provocades per la industrialització. Plataformes catalanistes El 1870, a l'ombra dels Jocs Florals, es va fundar l'associació Jove Catalunya, que va impulsar la creació de les publicacions periòdiques en català.

El 1880 es va organitzar el Primer Congrés Catalanista, estimulat per diverses publicacions en llengua catalana. L'objectiu dels organitzadors era debatre l'ideari catalanista. De les discussions del Primer Congrés Catalanista van sortir les propostes de fundar una acadèmia de la llengua catalana, d'incitar l'enfortiment del dret català i de crear el Centre Català. El Centre Català, impulsat Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . per Valentí Almirall, es va fundar a Barcelona el 1882.

El primer president va ser l'autor teatral Frederic Soler. Una de les fites més importants de l'associació va ser l'organització del Segon Congrés Catalanista (1883). El memorial de Greuges i la campanya contra el projecte d'unificació del Codi Civil Una fita del catalanisme d'aquest període va ser la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, conegut popularment com el Memorial de Greuges, document adreçat al rei Alfons XII, el 1885, per una comissió de personalitats entre les quals hi havia Àngel Guimerà i Valentí Almirall. En el Memorial de Greuges la burgesia catalana demanava mesures proteccionistes.

Els recels dels cercles governamentals i la mort del rei el mateix any van impedir que les peticions del Memorial es traduïssin en mesures concretes. - Malgrat tot, el Memorial de Greuges = primer manifest del catalanisme polític. El 1886, Valentí Almirall va fer una important contribució teòrica a la definició del catalanisme en el llibre Lo catalanisme. En aquesta obra, des d'una òptica laica i progressista, presentava el particularisme regionalista català com si fos la solució de tots els problemes d'Espanya.

El tarannà personal d'Almirall (era una mica raret) i la seva lluita contra el projecte de l'Exposició Universal de Barcelona (1888), defensat per molts membres del Centre Català, va provocar un desacord en el si de l'entitat. Aquest fet va originar la creació d'una nova organització política, la Lliga de Catalunya, fundada el 1887. La Lliga de Catalunya defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya des de plantejaments polítics conservadors. El 1888, la Lliga de Catalunya va adreçar a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg un missatge escrit en català, en què li demanava la instauració d'un sistema autonòmic.

El text va ser considerat com a separatista fet que va posar clarament de manifest l'heterogeneïtat del moviment catalanista. Els sectors catalanistes van reaccionar contra els intents dels polítics centralistes d'uniformitzar el Codi Civil espanyol. A Barcelona es va reunir el Congrés Català de Jurisconsults va acordar oposar-se al projecte d'unificació. Malgrat tot, el 1889 el Senat va aprovar el Codi Civil amb un article 15 clarament contrari als drets forals.

- Segons aquest article, totes les persones nascudes fora del territori foral, encara que habitessin de manera definitiva, i les que haguessin viscut un mínim de dos anys fora del territori, es regirà pel nou Codi Civil i no pel dret foral. Reacció = campanya contra la redacció de l'article 15. La campanya, dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista, va ser liderada per l'advocat Narcís Verdaguer. Malgrat les protestes, les Corts van aprovar el text el mes d'abril, però l'article 15 va ser Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra.

Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 . reformat el mes de juliol en un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina regent. Narcís Verdaguer ho va qualificar de "la primera victòria del catalanisme". La Unió Catalanista i les Bases de Manresa El mes de març de 1891 es va fundar a Barcelona la Unió Catalanista. Aquesta entitat tenia caràcter polític i pretenia reunir l'heterogeni moviment catalanista. L'objectiu que perseguia era coordinar les accions en defensa dels interessos de Catalunya.

Un dels principals inspiradors d'aquesta iniciativa va ser el jove advocat Narcís Verdaguer i Callís, que va treballar en aquest projecte poc després de posar fi a la campanya contra l'article 15 del Codi Civil espanyol. El primer president de l'entitat va ser l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i el secretari, Enric Prat de la Riba (1870-1917), aleshores jove estudiant de dret. El 1906 Prat de la Riba va publicar La nacionalitat catalana, una obra cabdal en la definició del nacionalisme català.

Bases de Manresa Les Bases de Manresa o Bases per a la constitució regional catalana, es van aprovar els dies 25, 26 i 27 de març de 1892 a la primera assemblea de delegats de l'organització, celebra a la sala de sessions de l'Ajuntament de Manresa. El document constava de 17 bases que proposaven: La reorganització de les relacions entre Espanya i Catalunya L'atorgament al Principat d'una àmplia autonomia política i econòmica. Les reaccions no es van fer esperar gaire temps. Al Parlament espanyol, el conservador Eduardo Dato creia que el programa polític de les Bases de Manresa era «tan utópico como el programa socialista; tan peligroso, quizá, como el anarquista».

El liberal Antoni Maura creia que era un «programa de disolución y de negación de la Patria». Els partidaris de l'estat centralista, no concebien ni acceptaven l'existència de realitats nacionals diferents al si d'Espanya, ja que les entenien com a restes d'un passat històric que dificultava la construcció de l'estat nacional modern. Els catalanistes entenien l'estat centralista espanyol com un obstacle que impedia la plena realització de les possibilitats de desenvolupament de Catalunya i un perill per al manteniment de la seva identitat.

En el discurs de cloenda als actes de Manresa, Domènech i Montaner demanava desfer-se d'una administració centralista contrària als interessos de Catalunya, creia que aquesta era l'única forma de poder gestionar directament els recursos del Principat. El catalanisme dels últims anys del segle XIX tenia com a objectiu polític aconseguir l'autogovern per a Catalunya. Descarga carpetas completas de una vez con el Plan PRO y PRO+ Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad. a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-13630877 .

La conquesta de les institucions i el missatge a Jordi I Entre 1895 i 1901 es va produir un procés de catalanització de les diferents institucions cíviques i jurídiques catalanes, fortament castellanitzades. L'objectiu era aconseguir la projecció pública del programa catalanista. El mes de març de 1897, un grup de destacats intel·lectuals, entitats i polítics, la majoria…