Història d'Espanya: Regnat d'Alfons XIII i Crisi de la Restauració

I 144 flashcards i 97 preguntes més al document.

Text del document

1. El regeneracionisme durant la regència de Maria Cristina (1885-1902) Durant la regència de Maria Cristina, després de la mort d'Alfons XII, el sistema polític de la Restauració va entrar en una crisi generalitzada. Davant d'aquesta situació, va aparèixer el regeneracionisme, un corrent polític que pretenia reformar el sistema sense trencar-lo, amb l'objectiu de modernitzar l'Estat i solucionar els seus principals problemes. Un dels principals ideòlegs del regeneracionisme va ser Joaquín Costa, que defensava la necessitat d'un canvi profund en el funcionament del govern per acabar amb la corrupció, el caciquisme i la ineficàcia política.

Després de la mort de Cánovas del Castillo, el Partit Conservador va quedar sense líder i Francisco Silvela va assumir-ne el lideratge. Silvela va formar un nou govern amb la intenció d'introduir ministres amb idees regeneracionistes. Un dels més destacats va ser el general Polavieja, que tenia molta força dins del govern. Polavieja va publicar un escrit en què expressava la necessitat de dur a terme reformes regeneracionistes profundes. Entre les propostes de Polavieja destacava la descentralització del poder, una idea que va ser recolzada pels catalanistes. No obstant això, el govern es va trobar amb un greu problema econòmic: el dèficit pressupostari.

Per solucionar-lo, es va decidir augmentar els impostos sobre la indústria i el comerç, una mesura que va afectar especialment Catalunya i el País Basc. Aquesta pujada d'impostos va provocar una forta oposició social i econòmica. Molts comerciants i industrials es van negar a pagar els impostos, fet que va donar lloc al tancament de caixes de 1899, una protesta en què els establiments tancaven com a acte de desobediència fiscal. El govern central va respondre amb multes i embargaments dels béns dels qui no pagaven.

La situació va arribar a un punt molt tens quan l'alcalde de Barcelona va dimitir com a protesta, així com un representant important del govern que va prendre una decisió contrària al govern central. Per primera vegada, l'administració catalana es va enfrontar directament a l'Estat. Finalment, però, els impostos es van acabar pagant. La repressió del govern va provocar una forta pèrdua de confiança en el govern central per part del catalanisme. A partir d'aquest moment, i fins al segle XX, Catalunya va reclamar insistentment un concert econòmic, és a dir, un tracte diferencial respecte a la resta de comunitats en el repartiment dels diners i en les lleis econòmiques.

A principis del segle XX, la situació no va millorar, ja que el govern regeneracionista no va funcionar per falta de recursos econòmics. L'any 1902 va acabar la regència de Maria Cristina. 2. El regnat d'Alfons XIII (1902-1931) L'any 1902, Alfons XIII va iniciar el seu regnat. Es va caracteritzar per ser un rei molt intervencionista, ja que canviava el govern quan volia i escollia directament el cap de govern. Aquesta actitud va provocar molts problemes polítics i va generar una gran inestabilitat institucional. Els governs eren molt inestables a causa dels constants canvis i de les divisions internes dins dels partits.

A més, els partits dinàstics estaven debilitats perquè havien perdut els seus grans líders: Cánovas i Sagasta havien mort. Dins del Partit Conservador, primer va governar Silvela i després Antonio Maura. Maura va intentar renovar el partit i el sistema polític amb un projecte conegut com la "revolució des de dalt". El seu objectiu era modernitzar el país, democratitzar-lo i evitar una revolució popular. Entre les seves reformes destacaven la legalització del dret de vaga, la reforma de la llei electoral per democratitzar les eleccions i reduir els falsejaments, i el control del caciquisme. També va obrir la porta a pactar amb el catalanisme. 3.

El conflicte del Marroc L'any 1906, Espanya i França es van repartir el Marroc. França va obtenir la major part del territori, mentre que Espanya es va quedar amb la zona nord, que tocava al Mediterrani, coneguda com el Rif. Aquesta zona estava habitada per tribus rifeñes que estaven en contra de l'ocupació estrangera. L'any 1907, les tribus rifeñes es van revoltar contra els espanyols, fet que va provocar l'inici de la guerra del Marroc. Aquest conflicte va tenir un fort impacte a Espanya, especialment perquè l'exèrcit espanyol no estava preparat ni modernitzat. El govern espanyol va fer diverses crides a la població per anar a la guerra, especialment a joves i reservistes.

Els reservistes eren homes que ja havien acabat la formació militar, molts d'ells pares de família, cosa que deixava les seves famílies desemparades. La població estava molt en contra de la guerra, ja que la guerra de Cuba havia acabat feia poc i havia causat moltes morts, sobretot entre les classes pobres. A més, les tropes que marxaven cap al Marroc sortien del port de Barcelona, fet que va augmentar encara més la tensió social a la ciutat. 4. La Setmana Tràgica de 1909 Entre el 26 de juliol i el 2 d'agost de 1909 va esclatar a Barcelona una revolta popular coneguda com la Setmana Tràgica. Va ser un moviment espontani, no dirigit i caòtic, sense una organització clara.

La revolta va tenir un fort caràcter anticlerical, ja que es considerava que l'Església tenia molt poder, convencia els catòlics d'anar a la guerra i afavoria els rics, actuant com a portaveu de l'explotació de l'Estat i de les desigualtats socials. També va tenir un fort component antimilitarista, perquè l'exèrcit s'enduia fills i marits a morir al Marroc. Durant la Setmana Tràgica es van cremar esglésies i es van atacar casernes militars. Després de la revolta, l'Estat va respondre amb una forta repressió, utilitzada per perseguir especialment els anarquistes. Es van detenir i perseguir els seus líders, i un dels fets més destacats va ser l'afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Aquests fets van provocar un gran desprestigi del govern i de la monarquia, tant a nivell interior com internacional, ja que la repressió va aparèixer als diaris estrangers. Es va iniciar una campanya contra Antonio Maura, que va acabar sent destituït pel rei. El nou líder del Partit Conservador va ser Eduardo Dato, fet que va provocar una divisió interna dins del partit entre mauristes i datistes. Dato va continuar amb la repressió contra els anarquistes fins que va ser assassinat per un anarquista l'any 1921. 5. L'oposició política al sistema de la Restauració Durant el regnat d'Alfons XIII, el sistema de la Restauració va rebre una oposició política cada vegada més forta i diversa.

Aquesta oposició estava formada per grups polítics que no acceptaven el sistema monàrquic ni el funcionament dels partits dinàstics. El republicanisme estava molt fragmentat i format per diversos partits que defensaven la fi de la monarquia i el retorn de la República. La Unió Republicana, liderada per Nicolás Salmerón, defensava el vell republicanisme i era partidària d'una república unitària. El Partit Republicà Radical, dirigit per Alejandro Lerroux, defensava els interessos de la classe obrera i el sindicalisme. Aquest partit es va fundar a Catalunya i posteriorment es va expandir per Espanya.

Lerroux denunciava la repressió del govern central durant la Setmana Tràgica i les vagues, especialment a Catalunya. El partit era clarament anticatalanista, ja que rebutjava qualsevol separació de Catalunya, i també era anticlerical, mostrant un fort rebuig a l'Església. Va tenir molta força a Barcelona, tot i que amb el temps va passar de posicions més radicals a d'altres més moderades. El blasquisme, liderat per Blasco Ibáñez a València, va tenir un gran suport popular arreu d'Espanya.

Criticava durament el sistema polític i social, i considerava que la situació de crisi social d'Espanya era conseqüència directa de la política del moment, defensant que només un canvi cap a la República podria solucionar-la. El Partit Reformista era minoritari i molt moderat. Estava format principalment per intel·lectuals i pactava amb qualsevol partit si era necessari per impulsar reformes. El carlisme era un moviment minoritari, ultraconservador i ultracatòlic, que defensava que Alfons XIII no era l'hereu legítim i que havia d'abdicar. Tenia força al País Basc, Navarra i l'interior de Catalunya. El regionalisme també va créixer durant aquest període.

Al País Basc va destacar el Partit Nacionalista Basc (PNB), que representava les classes mitjanes i la burgesia i reclamava un tracte especial per al País Basc. A Galícia va aparèixer el galleguisme, format principalment per intel·lectuals i de caràcter cultural. A Andalusia va sorgir un moviment que defensava les diferències culturals andaluses. El socialisme va augmentar la seva presència política quan, l'any 1909, es va formar una coalició electoral entre el PSOE i els republicans coneguda com la Conjunción Republicano-Socialista. Gràcies a aquesta coalició, el PSOE va obtenir per primera vegada un diputat a les Corts: Pablo Iglesias. 6.

L'oposició sindical L'oposició sindical va tenir un paper clau en la crisi del sistema de la Restauració. Després del Procés de Montjuïc (1896-1897), l'anarquisme es va reorganitzar i va guanyar força. L'any 1907 es va crear Solidaritat Obrera, una coalició momentània entre anarquistes i socialistes. Inicialment va agrupar dos sindicats i, el 1908, aquests es van unir en un sol sindicat amb el mateix nom, on els anarquistes tenien més pes. El 1910, Solidaritat Obrera va canviar el seu nom pel de CGTE (Confederación General del Trabajo Español). L'any 1911 es va produir la separació definitiva entre socialistes i anarquistes.

Els socialistes van tornar a la UGT, mentre que els anarquistes van fundar la CNT (Confederación Nacional del Trabajo), que es va convertir en el sindicat anarquista per excel·lència. La CNT defensava l'anarcosindicalisme, format exclusivament per anarquistes. En el congrés de Sants de 1918, celebrat a Barcelona, es van introduir canvis importants en l'organització del sindicat. Es va abandonar l'organització per oficis i es va passar a l'organització per sectors de producció, com el tèxtil o la mineria. D'aquesta manera, si un sector feia vaga, es paralitzava tot el sector i no només alguns oficis.

La CNT defensava la lluita sindical no violenta i va tenir grans líders com Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre. Va tenir molta força a Catalunya, el País Valencià i Andalusia, i va unir-se amb sindicats de camperols, fet que va augmentar encara més la seva força. El socialisme, a través de la UGT, va copiar l'estructura de la CNT amb sindicats únics. La UGT va tenir força principalment a Madrid, el País Basc, Astúries i Andalusia. 7. La consolidació del catalanisme polític El catalanisme polític es va començar a consolidar amb la Unió Catalanista i les Bases de Manresa de 1892, que van ser un document clau del catalanisme.

Un dels seus principals impulsors va ser Àngel Guimerà, tot i que la Unió Catalanista no era un partit polític. Dins del catalanisme es va produir una divisió ideològica. D'una banda, hi havia els qui defensaven que no s'havien de convertir en partit polític ni participar en les eleccions, mantenint-se com una associació cultural. Aquest sector estava encapçalat per Àngel Guimerà i tenia com a referent el diari La Renaixença. D'altra banda, hi havia els qui defensaven la necessitat de participar en la vida política i presentar-se a les eleccions, liderats per Enric Prat de la Riba, amb el suport del diari La Veu de Catalunya.

L'any 1901 es va fundar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista, que va salvar el catalanisme polític. La Lliga tenia una ideologia molt conservadora i comptava amb el suport de la burgesia i les classes mitjanes. No defensava els drets dels obrers ni de les classes més desemparades. Els principals líders de la Lliga Regionalista van ser Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Bartomeu Robert i Josep Puig i Cadafalch. El partit reclamava un concert econòmic per a Catalunya i era anticaciquista, ja que considerava els cacics com a representants dels interessos conservadors contraris a Catalunya. 8. Divisions internes del catalanisme i els fets del Cu-Cut!

Dins de la Lliga Regionalista es va produir una divisió sobre la manera d'actuar davant l'Estat espanyol, especialment arran de la visita d'Alfons XIII a Catalunya. Un sector, liderat per Francesc Cambó, defensava anar a veure el rei i presentar-li directament les demandes catalanes. Un altre sector, encapçalat per Domènech i Montaner, defensava boicotejar els actes del rei. Aquesta divisió va provocar tensions internes dins de la Lliga. Domènech i Montaner va acabar fundant un nou partit, però aquest va fracassar. L'any 1905 es van produir els fets del Cu-Cut!. La revista satírica Cu-Cut! va publicar una vinyeta humorística criticant l'exèrcit.

Els militars, ofesos, van assaltar les oficines de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut! i les van destrossar. Aquest fet va suposar un atac directe contra la llibertat d'expressió. Com a resposta, l'Estat central va aprovar una nova llei, la llei de jurisdiccions, que establia que qualsevol delicte oral o escrit contra la unitat d'Espanya seria jutjat per un tribunal militar. Aquesta llei va provocar una forta indignació entre els catalanistes i altres partits polítics, ja que limitava greument les llibertats d'expressió i d'impremta i reforçava el poder de l'exèrcit. 9.

Solidaritat Catalana (1906-1907) L'any 1906 es va crear Solidaritat Catalana, una coalició de totes les forces catalanistes, impulsada per Enric Prat de la Riba. L'objectiu principal era derogar la llei de jurisdiccions i aconseguir una major autonomia per a Catalunya. Solidaritat Catalana es va presentar a les eleccions generals de 1907 i va obtenir un èxit rotund. Aquest resultat va suposar la consolidació definitiva del catalanisme polític. 10. La Mancomunitat de Catalunya (1914) L'any 1907, Enric Prat de la Riba va ser escollit president de la Diputació de Barcelona.

Des d'aquesta posició, va proposar al govern central la creació d'un organisme que agrupés les quatre diputacions catalanes. Catalunya comptava amb quaranta diputats, fet que li permetia exercir pressió política, i la proposta va ser finalment acceptada. L'any 1914 es va crear la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba. Aquest organisme unificava i coordinava les quatre diputacions catalanes. Tot i tenir poc poder polític i pocs recursos econòmics, va suposar el primer organisme d'autogovern català des de 1714. La Mancomunitat tenia com a objectiu modernitzar el país, però la manca de diners li va impedir fer grans transformacions.

Tot i això, va fomentar la cultura catalana, va crear centres de formació professional per als obrers i va fundar l'Institut d'Estudis Catalans. 11. La Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències a Espanya La Primera Guerra Mundial, també coneguda com la Gran Guerra, va esclatar l'any 1914. Espanya no hi va intervenir directament i es va declarar neutral, ja que no tenia interessos directes a Europa, havia perdut influència internacional i el seu exèrcit no estava preparat. Tot i la neutralitat, Espanya es va dividir en dos bàndols: els germanòfils, partidaris d'Alemanya i Àustria, i els aliadòfils, partidaris de França i Gran Bretanya.

La majoria de la població catalana i el rei eren aliadòfils. La guerra va tenir diverses conseqüències a Espanya. En primer lloc, va provocar un fort creixement econòmic, ja que els països en guerra no podien produir i compraven productes industrials i agrícoles a Espanya. Van augmentar les exportacions i els preus, fet que va provocar un encariment dels productes. Aquest creixement va beneficiar sobretot les classes altes i els industrials, mentre que les classes populars no se'n van beneficiar, fet que va augmentar la lluita obrera. En segon lloc, l'any 1917 va esclatar la Revolució Russa, que va tenir un gran impacte a Europa.

Per primera vegada, el poble va prendre el poder, fet que va generar esperança entre la classe obrera europea, que veia possible una revolució similar. Finalment, la guerra també va generar esperança entre els moviments nacionalistes, especialment a Catalunya. Els tractats de pau defensaven el dret de les nacionalitats, com proposava el president nord-americà Wilson, fet que va generar expectatives d'autonomia. Quan va acabar la guerra, Espanya va entrar en una nova crisi, ja que va deixar d'exportar i l'economia es va enfonsar. 12. La crisi final del sistema de la Restauració Després de la Primera Guerra Mundial, Espanya va entrar en una crisi molt profunda que va afectar tots els àmbits.

A nivell econòmic, el país va deixar d'exportar, fet que va provocar una crisi industrial i un empitjorament del nivell de vida de les classes populars. A nivell militar, la situació també era molt greu a causa de la guerra del Marroc, que no avançava favorablement per a Espanya. L'exèrcit espanyol estava molt antiquat tant a nivell estructural com d'armament, i era molt criticat socialment pels fracassos militars al Marroc. Aquesta pèrdua de prestigi va generar un fort malestar dins l'exèrcit, que volia recuperar el protagonisme perdut. A nivell social, el moviment obrer va tornar a guanyar força.

Es van produir moltes vagues que reivindicaven millores en les condicions de vida dels obrers i dels camperols. El govern va respondre amb una repressió cada vegada més dura. L'any 1916 es va produir la primera vaga general obrera, que va tenir èxit. La tensió social va augmentar encara més. A nivell polític, la crisi era també molt profunda. El rei intervenia constantment en la política i escollia el cap de govern, fet que provocava conflictes tant entre el Partit Conservador i el Partit Liberal com dins dels mateixos partits. Altres partits exigien participar en el govern i reclamaven reformes de la Constitució.

Davant aquesta situació, el cap de govern Eduardo Dato va decidir tancar les Corts, que eren l'òrgan de decisió del país. Com a resposta, tots els partits que no formaven part dels partits hegemònics van organitzar unes Corts alternatives en un altre lloc, celebrant una assemblea alternativa a Barcelona. Finalment, el rei va destituir Dato i va impulsar la formació d'un govern de concentració, presidit pel liberal García Prieto, en què participaven liberals, conservadors i alguns regionalistes bascos i catalans, entre ells Francesc Cambó. Aquest govern de concentració va tenir conseqüències importants.

Es va trencar l'alternança exclusiva entre liberals i conservadors, i dins del catalanisme es va produir una forta divisió. Alguns veien la participació de Cambó al govern com un avenç per defensar els interessos catalans, mentre que d'altres ho consideraven una traïció per col·laborar amb el govern espanyol. 13. El projecte d'autonomia i la negativa de l'Estat Francesc Cambó defensava la necessitat d'aconseguir una autonomia per a Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya va redactar una proposta d'autonomia i la va enviar al govern central. Tot i això, mai es va arribar a cap acord entre Barcelona i Madrid.

A més, els sectors més conservadors d'Espanya es van posar a la defensiva davant qualsevol intent de reforma territorial, fet que va bloquejar definitivament qualsevol avanç autonòmic. 14. La vaga de la Canadenca (1919) La vaga de la Canadenca és una mostra clara de la força que havia assolit el moviment obrer a principis del segle XX. Va començar a principis de 1919 a Barcelona, a la fàbrica elèctrica coneguda com la Canadenca. Dins la fàbrica, les condicions de treball eren molt dolentes i la CNT va exigir millores laborals. Com a resposta, la direcció de la fàbrica va acomiadar els representants sindicals i els obrers que donaven suport a la vaga.

Davant aquesta situació, la CNT va estendre la vaga a tot el sector de l'electricitat, el gas i altres serveis. Barcelona va quedar completament paralitzada durant el mes de març, col·lapsant la ciutat. Finalment, la Canadenca va acceptar readmetre els treballadors acomiadats i va imposar la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, com que no es van readmetre tots els treballadors, la CNT va convocar una nova vaga, que va tenir menys força i va acabar sent anul·lada. 15. El pistolerisme El pistolerisme va ser un fenomen propi del primer terç del segle XX, especialment a Barcelona.

Davant la força creixent del moviment obrer, els propietaris de les fàbriques van començar a tenir por de perdre el control. La patronal va crear els sindicats lliures, formats per homes contractats pels empresaris amb l'objectiu d'intimidar i atacar els sindicalistes per reduir la lluita obrera. Aquests sindicats actuaven amb el suport de sectors del govern central. La CNT es va defensar dels sindicats lliures utilitzant també les armes. Aquest enfrontament armat va provocar un augment de la por i de la inseguretat entre la població. En aquest context de violència, l'any 1921 va ser assassinat el president Eduardo Dato. 16.

El desastre d'Annual (1921) L'any 1921 va tenir lloc la batalla d'Annual, a prop de Melilla, durant la guerra del Marroc. Les tribus rifeñes van atacar diversos campaments espanyols. L'exèrcit espanyol va patir grans dificultats, ja que no coneixia bé el terreny i estava poc preparat i poc modernitzat. Amb l'objectiu de controlar el territori, l'exèrcit espanyol va atacar les tribus d'Annual, però va patir una derrota molt greu. En aquesta derrota van morir molts soldats espanyols, fet que va recordar a la població els fracassos de la guerra de Cuba. El desastre d'Annual va posar en evidència la necessitat de renovar l'exèrcit.

Davant la gravetat dels fets, els polítics van demanar una investigació sobre el comportament de l'exèrcit. L'encarregat de fer-la va ser el general Picasso, que va elaborar un informe l'any 1922. L'informe Picasso, que va durar un any, va destapar greus casos de corrupció dins l'exèrcit i va atribuir la derrota a la incompetència dels alts càrrecs militars. El prestigi de l'exèrcit va disminuir encara més. També es va demostrar que Alfons XIII estava implicat, ja que havia pressionat l'exèrcit perquè ataqués en aquell moment. Finalment, el cas va acabar sent tapat. 17.

El cop d'Estat de Primo de Rivera (1923) Davant la situació de crisi política, social i militar, l'any 1923 es va produir un cop d'Estat militar liderat per Miguel Primo de Rivera, capità general de l'exèrcit espanyol. El rei Alfons XIII va donar suport al cop d'Estat i va nomenar Primo de Rivera cap de govern, posant fi al sistema de la Restauració. Les causes del cop d'Estat van ser múltiples. El moviment obrer estava molt radicalitzat, el pistolerisme havia creat una gran inseguretat als carrers, i la CNT, els republicans i els catalanistes tenien cada vegada més força. A més, l'exèrcit volia recuperar el prestigi perdut.

El cop va comptar amb el suport del rei, de la major part de l'exèrcit, de la burgesia, que tenia por del moviment obrer, i dels sectors més conservadors, com els carlins, l'Església i els terratinents. 18. La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) La dictadura de Primo de Rivera es va desenvolupar en diverses etapes, mantenint sempre Alfons XIII com a rei. 18.1. El directori militar (1923-1925) En aquesta primera etapa, el govern va estar controlat exclusivament per militars. Primo de Rivera va suspendre la Constitució, va dissoldre les Corts i va prohibir els partits polítics. L'any 1924 es va crear la Unió Patriòtica, l'únic partit permès durant la dictadura.

Era un partit molt personalista, ja que tota la ideologia girava al voltant de Primo de Rivera. La Unió Patriòtica servia per agrupar la societat civil, mentre que el poder real continuava en mans dels militars. La dictadura va exercir un control total del poder i va dur a terme una persecució sistemàtica del moviment obrer, del catalanisme i del regionalisme, així com de qualsevol moviment que no fos considerat totalment espanyol. Primo de Rivera volia recuperar el prestigi de l'exèrcit i ho va aconseguir amb el desembarcament d'Alhucemas l'any 1925, una operació militar conjunta entre l'exèrcit espanyol i el francès amb l'objectiu d'acabar amb la guerra del Marroc.

Aquesta operació va ser un èxit i va permetre derrotar les tribus rifeñes. L'exèrcit espanyol va recuperar el prestigi perdut. Durant aquesta etapa, Espanya va viure un bon moment econòmic. Quan Primo de Rivera va considerar que la dictadura estava consolidada, va decidir cedir el poder als civils. 18.2. El directori civil (1925-1930) A partir de 1925, el govern va passar a estar format per civils, tots ells vinculats a la Unió Patriòtica. Tot i aquest canvi, es van mantenir les mateixes pautes autoritàries i la mateixa política que durant el directori militar. La dictadura va continuar tenint el suport del rei, dels terratinents, de l'Església i de la burgesia alta.

No obstant això, molts intel·lectuals es van posicionar en contra de la dictadura i van ser exiliats, com Blasco Ibáñez. També molts professors universitaris i estudiants van crear associacions contràries al règim. El moviment obrer va continuar sent durament perseguit, fet que va provocar una major radicalització, sobretot entre els anarquistes. L'anarcosindicalisme va abandonar la lluita no violenta i va passar a la propaganda pels fets. En aquest context es va crear la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). El catalanisme va ser durament reprimit durant la dictadura, fet que va provocar la seva radicalització.

Per primera vegada es va plantejar de manera clara la idea de la separació de Catalunya d'Espanya. El partit Estat Català, creat el 1922, va créixer durant la dictadura i va adoptar una ideologia independentista sota el lideratge de Francesc Macià. Un fet simbòlic molt important va ser els fets de Prats de Molló l'any 1926, quan es va intentar proclamar la independència de Catalunya des d'aquest poble de la Catalunya Nord. Tot i que l'intent va fracassar i molts dirigents van ser detinguts, el fet va ser clau perquè, per primera vegada, un partit defensés obertament la independència de Catalunya. Francesc Macià va aconseguir fugir i es va exiliar a Bèlgica.

Entre 1923 i 1926, Espanya va viure una etapa de bonança econòmica, però entre 1926 i 1927 va començar una crisi econòmica molt forta. El descontentament social va augmentar, el moviment obrer es va radicalitzar encara més i els industrials també es van veure afectats per la crisi. Una part de l'exèrcit va començar a mostrar-se en contra de la dictadura. L'any 1926 es va produir un intent de cop d'Estat conegut com la Sanjuanada, que va fracassar perquè els dirigents van ser detinguts abans de dur-lo a terme. La situació es va tornar tan crítica que el suport del rei a la dictadura va començar a donar una mala imatge. Finalment, l'any 1930, Alfons XIII va obligar Primo de Rivera a dimitir.

Primo de Rivera va presentar la seva dimissió i va abandonar el poder. 19. La dictablanda i el final de la monarquia (1930-1931) Després de la dimissió de Primo de Rivera, es va nomenar un govern provisional presidit pel general Dámaso Berenguer, iniciant el període conegut com la dictablanda, que va durar del 1930 al febrer de 1931. Aquest govern va intentar tornar a la normalitat constitucional, però no va tenir èxit. Posteriorment, es va nomenar cap de govern Aznar, que només va governar durant dos mesos. En un context de crisi econòmica, agreujada pel crac de 1929 als Estats Units, el govern va decidir convocar eleccions.

El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República, posant fi al regnat d'Alfons XIII. La Segona República duraria fins a l'any 1936.