El Catalanisme: De la Renaixença a la Lliga Regionalista (1830-1901)

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

2. De la Renaixença cultural al catalanisme polític (1931-1901) Quins factors expliquen l'aparició i consolidació del catalanisme com a força política? 1. Introducció..........................................................................................................................2 2. El redreçament cultural i la Renaixença.......................................................................... 2 2.1. La Renaixença literària i cultural................................................................................. 2 2.2. La Renaixença popular............................................................................................... 3 3.

Els inicis del catalanisme polític...................................................................................... 3 3.1. Les primeres revoltes populars................................................................................... 3 3.2. El federalisme..............................................................................................................3 4. Valentí Almirall i el Centre català (El catalanisme progressista)...................................5 4.1. El Memorial de Greuges..............................................................................................8 4.2.

El fracàs del projecte d'Almirall................................................................................... 9 5. El catalanisme conservador............................................................................................10 5.1. El Catalanisme tradicionalista: Torres i Bages.......................................................... 10 5.2. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa.............................................................11 6. La maduració del catalanisme polític: la Lliga Regionalista....................................... 13 6.1. La candidatura dels quatre presidents...................................................................... 13 6.2.

La fundació de la Lliga Regionalista..........................................................................14 7. Altres nacionalismes a Espanya.................................................................................... 16 7.1. Les arrels del nacionalisme basc.............................................................................. 16 7.2. El galleguisme...........................................................................................................17 7.3. Valencianisme, aragonesisme i andalusisme............................................................18 Història. Segon de batxillerat. Àmbit humanístic 1 1.

Introducció El catalanisme va iniciar-se al segle XIX i va passar per dues fases: 1. Catalanisme cultural (1830-1869): reivindicació lingüística i cultural 2. Catalanisme polític (1870-endavant): reivindicació política d'autogovern Les causes del sorgiment del catalanisme són: La Renaixença, el moviment cultural de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes que va començar cap al 1830.

Aquest moviment va anar acompanyat d'un gran interès pel coneixement de la història, la literatura, les tradicions i el dret civil català, que es van configurar com a elements diferenciadors de la identitat catalana i van fer evident que Catalunya era un país dotat històricament d'una personalitat pròpia. La industrialització de Catalunya al segle XIX va accentuar les diferències econòmiques i socials envers el conjunt d'Espanya. Durant el segle XIX, quan a Espanya es va instaurar el règim liberal, la política seguida pels diferents governs serà centralista i uniformadora.

Aquesta política farà que a Catalunya sorgeixi una actitud de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural. L'aparició del sentiment catalanista cal situar-lo en el context europeu de la difusió del Romanticisme, de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels pobles a decidir el propi govern. 2.

El redreçament cultural i la Renaixença El moviment cultural i literari conegut com la Renaixença va sorgir a Catalunya al 1830, dins el context del Romanticisme europeu i en el marc d'un Estat espanyol amb pretensions centralistes i uniformadores del territori, que demostraven la voluntat d'imposar una cultura oficial castellanitzada, i ignoraven l'existència d'altres llengües i cultures. La finalitat del moviment era la recuperació de la llengua i dels senyals d'identitat catalans, però estava mancat d'aspiracions polítiques. 2.1. La Renaixença literària i cultural Al començament del segle XIX es va produir una disminució de l'ús del català com a llengua de cultura.

El català no tenia cap presència a les esferes de l'administració estatal, ni a l'ensenyament ni a la vida oficial eclesiàstica. Quedava, per tant, circumscrit a la parla quotidiana, i com a llengua escrita s'emprava només a les cançons i als llibres de temàtica religiosa. Inici de la Renaixença La publicació de l'oda La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau i els escrits de Joaquim Rubió i Ors al Diario de Barcelona a favor de la recuperació del català com a llengua literària. A partir d'aquest moment, la llengua es va convertir en el símbol d'un moviment que va dedicar les seves energies a conscienciar els ciutadans de la necessitat de fer del català una llengua de cultura.

La Renaixença, però, va fomentar una cultura elitista i destinada a una elit instruïda que escrivia poesia culta en un català arcaïtzant i força diferent del que feia servir la gent del carrer. 1859 inici de la celebració dels Jocs Florals moderns (certàmens literaris), que van servir per restaurar i conservar més pura la llengua i la literatura catalanes. Els Jocs van contribuir a l'acceptació social del català com a llengua culta i de prestigi. 2 Dècada de 1870 màxima plenitud de la Renaixença, amb autors com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà.

La Renaixença no va quedar reduïda a la llengua, sinó que comportà la recerca de les arrels de la identitat catalana en altres àmbits com: La història (estudi de l'època medieval, considerada com la de més esplendor de Catalunya). El dret (com a expressió de l'ànima catalana, ja que els usos i costums es consideraven com el reflex de la psicologia col·lectiva d'un poble). El folklore (recopilació de llegendes, cançons i altres manifestacions pròpies del país). 2.2.

La Renaixença popular Paral·lelament al desenvolupament de la Renaixença es va produir la revifalla d'un moviment cultural popular (Renaixença popular): Criticava la Renaixença culta per utilitzar un català de paraules incomprensibles i formes artificioses. Va involucrar capes molt més àmplies de la societat. Cal destacar Josep Anselm Clavé (Orfeó català, 1891), Serafí Pitarra (autor d'obres populars, de crítica a la burgesia, de caire republicà i anticlerical), i revistes satíriques, humorístiques i de crítica social com ara la Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, La Tramuntana 3.

Els inicis del catalanisme polític Durant la primera meitat del segle XIX a Catalunya es va anar afermant un sentiment d'identitat que va donar lloc a l'aparició del CATALANISME POLÍTIC, entès com la reivindicació d'autogovern de Catalunya en el si d'Espanya. En la configuració del catalanisme van confluir: Reivindicacions lingüístiques i culturals Realitats econòmiques i socials diferenciades Actituds polítiques pròpies 3.1. Les primeres revoltes populars Els moviments populars que es van produir entre 1835 i 1843 contra el centralisme del nou Estat liberal van ser unes primeres manifestacions dels particularisme català.

Aquests moviments van conduir a la formació de Juntes Revolucionàries que exigien més poders polítics per a ajuntaments i diputacions. Algunes d'aquestes insurreccions (Bullangues), de signe democràtic i anticentralista, eren conseqüència del malestar social i polític derivat de la industrialització i de la consolidació de l'Estat liberal, anaven dirigides contra els que es consideraven responsables d'aquest malestar: clergat autoritats polítiques màquines Estaven protagonitzades per: treballadors urbans menestrals sectors petita burgesia Exemples d'aquestes revoltes: Insurrecció de Barcelona de 1842, la Jamància de 1843.

Entre d'altres coses, demanaven la descentralització de l'Estat, i per aquest motiu han estat considerades com una primera manifestació d'un sentiment particularista català i anticentralista. 3 3.2. El federalisme Es va consolidar com a doctrina política i opció de govern durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), i va tenir una implantació significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans. El federalisme es va difondre a través del Partit Democràtic Federal defensava la república com a forma de govern, el laïcisme i l'ampliació de drets democràtics i socials.

A aquests aspectes s'ha d'afegir el federalisme nova manera d'articular Espanya que implicava el repartiment de poders entre els òrgans de poder: estatals, regionals i municipals. El principal inspirador d'aquest republicanisme federal va ser Francesc Pi i Margall. Pi i Margall concebia el poder de l'Estat com el resultat d'una sèrie de pactes successius entre les unitats bàsiques de la societat: INDIVIDU MUNICIPI REGIÓ D'aquesta manera, Espanya o Ibèria (amb la incorporació de Portugal) havia de ser el resultat de la federació voluntària dels diferents pobles o regions de la península Ibèrica.

Els republicans federals catalans (Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé, Ildelfons Cerdà) van impulsar el Pacte de Tortosa (1869) conveni on els diferents comitès republicans de Catalunya, Balears, València i Aragó van arribar a l'acord de construir l'Estat Federal Espanyol, tot partint de l'antiga Confederació catalnoaragonesa.

(...) Aragó, Catalunya i València, unides per la seva situació topogràfica, solidàries en els seus més preuats interessos, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i en costums, èmules dignes de la seva passió per la llibertat; estan cridades a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els alts destins provincials de la nostra raça. (...) 1r Els ciutadans aquí reunits convenen que les tres antigues províncies d'Aragó, Catalunya i València, incloses les Illes Balears, estiguin unides i aliades per a tot el que fa referència a la conducta del partit republicà, sense que de cap manera es dedueixi d'això que pretenen separar-se de la resta d'Espanya.

2n Així mateix, manifesten que la forma de govern que creuen més convenient per a Espanya és la República democràtica Federal (...). Pacte federal de Tortosa, 1869. (Traduït del castellà i adaptació) Mapa editat l'any 1854, amb una interpretació de les diferents situacions territorials d'Espanya. 4 Valentí Almirall va tenir un paper destacat en el republicanisme federal català. El seu pensament durant el període republicà-federal girava al voltant del convenciment que la modernització d'Espanya només podia arribar a partir de la implantació d'una república federal.

Havia de trencar amb la tradició centralista de la monarquia espanyola, ja que aquest centralisme impedia el progrés de les zones perifèriques més desenvolupades econòmicament, com Catalunya. La proclamació de la república havia de contribuir a la regeneració política d'Espanya hauria de quedar constituïda en un pla d'igualtat, la qual cosa implica la proclamació de l'Estat català abans de pactar amb la resta de pobles hispànics. Proclamada la Primera República el febrer de 1873, el federalisme controlà la vida política barcelonina i catalana amb actes com l'intent de fer-la federal des del primer dia, o el projecte de proclamar l'Estat Català el 9 de març, d'acord amb les forces obreristes.

Cal considerar el federalisme català d'aleshores com un PRENACIONALISME, un particularisme bolcat en l'intent de reforma radical de l'Estat espanyol. Era l'única força preconitzadora del reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya. Durant la Restauració, el republicanisme federal va perdre pes a Catalunya (a la resta d'Espanya mai havia estat molt fort). Molts sectors obreristes van començar a estar influïts a partir d'aquell moment per l'ANARCOSINDICALISME i es van allunyar de les propostes federals.

En aquesta etapa, la figura més representativa dels republicans federals catalans va ser Josep Maria Vallès i Ribot: Va impulsar el 1883 un Projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola era el primer projecte d'estatut d'autonomia catalana elaborat per un partit polític. Era un estatut considerablement progressista per aquella època i reconeixia moltes facultats polítiques per a Catalunya i regulava les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol: Estat català sobirà i autònom (sense altres limitacions que les del pacte federal). Establiment de les Corts catalanes, amb un Congrés elegit per sufragi universal i un Senat elegit pels ajuntaments).

Amplis poders per al govern de Catalunya, amb atribucions administratives, econòmiques, financeres, educatives, obres públiques, infraestructures, sanitat i beneficència. Possibilitat d'un exèrcit regional català. Poder judicial propi (Tribunal Suprem Català). 4.

Valentí Almirall i el Centre català (El catalanisme progressista) Després del fracàs de la República durant l'etapa del Sexenni Democràtic, un dels dirigents del Partit Republicà Federal, Valentí Almirall, es va desenganyar de la línia abstracta i doctrinària de Pi i Margall, i va evolucionar decididament cap a una actitud centrada en la realitat catalana, decidint impulsar la creació d'una organització específicament catalana i al marge dels partits d'àmbit espanyol. És per això que Almirall pot ser considerat el pare del CATALANISME POLÍTIC.

Almirall va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista (per la defensa dels interessos populars) i laic (per la defensa d'un catalanisme no impregnat per la doctrina catòlica), recollides en el seu llibre Lo catalanisme (1886). En aquesta obra Almirall propugnava una àmplia autonomia per a Catalunya dins d'Espanya, i pensa que el catalanisme servirà per regenerar la vida política catalana i fins i tot l'espanyola. D'acord amb els seus orígens republicans, laics i progressistes, Almirall s'oposava al fet que el catalanisme naixent s'identifiqués exclusivament amb el catolicisme i el tradicionalisme.

El programa del catalanisme en totes les seves manifestacions no pot ésser més que nu: rompre les lligadures que tenen la nostra regió agarrotada i subjecta, substituint-les pels suaus i dolços llaços d'afecte que la germanor fa néixer (...). L'endarreriment en què ens trobem; la degeneració del 5 nostre caràcter; la debilitat de la nostra vida intel·lectual i moral són la legitimació del nostre catalanisme. Si no estiguéssim endarrerits, degenerats i dèbils no tindríem cap necessitat de proposar-nos emprar mitjans extraordinaris i gairebé extrems per avançar, regenerar-nos i enfortir-nos (...).

El sentiment catalanista ens diu que l'organització actual de l'Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a què el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen. Valentí ALMIRALL: Lo catalanisme, 1886. (Adaptació) Portada de Lo catalanisme i caricatura de Valentí Almirall apareguda a L'Esquella de la Torratxa el 1886, any en què va publicar el llibre i va presidir els Jocs Florals.

Conscient de la difícil situació en què es trobava el catalanisme polític, Almirall intentarà mobilitzar importants sectors socials de Catalunya per això fundarà el 1879 el primer diari escrit en català, el Diari català, i des de les seves pàgines desenvoluparà una tasca de clarificació ideològica, al temps que avogarà per la unitat d'acció de tots els nuclis catalanistes. El Diari Català, fundat el 1879 per Valentí Almirall, va ser el primer diari escrit íntegrament en llengua catalana. A partir d'aquest moment, i fins el 1887, la seva influència serà notable, convertint-se en l'impulsor d'una sèrie d'esdeveniments que marquen notablement el moviment catalanista.

6 1880: el Diari català, a iniciativa d'Almirall, va proposar la idea de celebrar un congrés que aplegués tots els grups que defensaven els drets de Catalunya (els simpatitzants del catalanisme, per tant). D'aquesta manera, el 9 d'octubre d'aquell any es va reunir a Barcelona el PRIMER CONGRÉS CATALANISTA, amb l'assistència de 850 persones. El congrés es desenvolupà en 13 sessions, fins a la seva clausura el 14 de novembre. Les persones assistents representaven a diversos periòdics i associacions: La Renaixença (corrent més conservadora del catalanisme). Diari Català (corrent progressista). Associacions excursionistes.

Figures destacades de les lletres catalanes (com Àngel Guimerà i Narcís Oller). Durant les seves sessions es va produir un seriós enfrontament entre: Seguidors d'Almirall (els vells federalistes) Els homes vinculats al diari "La Renaixença) El Congrés va decidir: Nomenar una comissió que vetllés per la supervivència del dret civil català. Crear una acadèmia de la llengua catalana encarregada de fixar les normes ortogràfiques. Fundar una entitat permanent, de caràcter científica i artística, que coordinés l'acció de les persones i els grups que lluitaven pels drets de Catalunya.

D'aquesta iniciativa va néixer, el 17 de juny de 1882, la primera associació unitària del catalanisme: el CENTRE CATALÀ. El CC naixia amb la voluntat d'agrupar tots els catalans que, al marge de les seves conviccions polítiques, socials o religioses, estiguessin disposades a treballar per l'engrandiment de Catalunya. La seva divisa era: Catalunya i avant, avui, demà i sempre. Amb el Centre Català el catalanisme iniciava el seu pas cap a la política, superant l'etapa literària i patriòtica testimonial. Per primera vegada s'intentava organitzar una força política catalana deslligada dels partits d'àmbit espanyol.

D'entre les primeres activitats organitzades per la nova associació cal destacar la realització del SEGON CONGRÉS CATALANISTA inauguratel 24 de juny de 1883, el seu principal acord va ser trencar tots els vincles amb els partits polítics espanyols i demanar als catalans que n'abandonessin la seva militància. 7 Acudit sobre el Congrés Catalanista publicat a l'Esquella de la Torratxa, 16 d'octubre del 1880. 4.1.

El Memorial de Greuges Una altra fita del catalanisme durant aquest període va ser la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, conegut popularment com el Memorial de greuges document (en realitat tot un llibre) adreçat al rei Alfons XII el 1885 per una comissió de les personalitats catalanes més reconegudes del moment, com ara Àngel Guimerà o Valentí Almirall. El Memorial de Greuges és un dels documents més coneguts i més citats de la història del catalanisme.

Fou redactat per Valentí Almirall, i és l'acte més important promogut pel Centre Català va organitzar una reunió a la Llotja de Barcelona (11-gener-1885) amb representants de les entitats econòmiques, professionals, polítiques i culturals de Catalunya. En aquesta reunió va decidir-se exercir el dret de petició (reconegut per la Constitució espanyola), tot adreçant al rei una exposició o memorial que reunís els motius de greuge (queixa) de Catalunya: El descontentament per la signatura dels convenis comercials que s'havien establert amb Gran Bretanya i que suposaven una amenaça per a la indústria catalana.

Els intents d'unificació del codi civil a nivell estatal, que posaven en perill la supervivència del dret civil català era essencial en la vida jurídica del camp català, amb el seu hereu, la legítima i els drets de successió i propietat.

Un cop redactat va ser solemnement presentat al rei (10 de març): En la presentació, Marià Maspons, s'afanyà a afirmar que no anaven contra "la unidad de la patria española" però que no acceptaven la destrucció de la "vida regional para sustituirla por la del Centro", i que veien convenient donar "vida espontánea y libre a las diversas provincias de España." La decisió de presentar directament la memòria al rei, sense passar prèviament per les Corts ni utilitzar la via dels partits polítics va provocar un profund malestar en la classe política de la resta d'Espanya Es va produir una intensa campanya de premsa que va estar a punt de provocar la dimissió del govern presidit per Cánovas.

Va ser una reacció anticatalana a tots els nivells. El rei, que havia tingut frases amables per a Catalunya en rebre el Memorial, fou fins i tot acusat d'haver mancat als deures constitucionals.

No tenim, Senyor, la pretensió de debilitar, i encara menys d'atacar, la gloriosa unitat de la pàtria espanyola; ans al contrari, volem enfortir-la i consolidar-la; però entenem que per a aconseguir-ho no és bon camí ofegar i destruir la vida regional per substituir-la per la del centre, sinó que creiem que és convenient, alhora que just, donar expansió, desenvolupament i vida espontània i lliure a les diverses províncies d'Espanya per tal que d'arreu de la Península surti la glòria i la grandesa de la nació espanyola.

(...) Ho desitgem no sols per a Catalunya, sinó per a totes les províncies d'Espanya; i si parlem en nom de Catalunya és perquè som catalans i perquè en aquests moments sentim com mai els mals que ens causa el centralisme. Senyor: hom ens arrabassà el nostre sistema administratiu, que avui dia les nacions cultes d'Europa consideren bo i imiten, per substituir-lo de primer pel sistema castellà, i avui dia per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès.

Només podem fer servir la nostra llengua a casa nostra i en converses familiars; desterrada de les escoles, ho ha estat després de la contractació pública i també dels tribunals, on sovint, i per molt il·lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i processats, ni aquests entenen els jutges. (...) Memorial de Greuges, 1885. (Traduït del castellà i adaptació) 8 Pocs mesos després moria Alfons XII sense que la Memoria aconseguís res de positiu. On rau, per tant, la importància d'aquest document? : En què està considerat com el primer document del catalanisme polític.

En què va ser un intent d'aplegar interessos socials, polítics i culturals de tota mena en un mateix projecte catalanista. En què va ser l'obra magna de Valentí Almirall, la seva proposta més reexida, tot i que breu. Resultats pràctics: molt escassos; els recels governamentals i la mort del rei aquell mateix any van impedir que les peticions es traduïssin en mesures concretes. Potser l'únic fruit del Memorial va ser la rectificació de la política econòmica per part de Cánovas, que va deixar en suspens el tractat comercial amb Gran Bretanya i va començar a implantar mesures proteccionistes. 4.2.

El fracàs del projecte d'Almirall El tarannà personal d'Almirall (republicà i progressista) i la seva lluita contra el projecte de l'Exposició Universal de Barcelona(1888), defensat per molts membres del Centre Català, va provocar una escissió en el si de l'entitat. Posteriorment va desaparèixer a la meitat de la dècada dels 90. Almirall, malalt, fracassat i desenganyat, va desaparèixer de l'escena política. Va morir al 1904 com una figura marginal i poc valorada.

El sector majoritari dels escindits (amb el grup de La Renaixença al capdavant) van crear una nova organització: la LLiga de Catalunya (1887) en ella s'hi van integrar homes prestigiosos com: Àngel Guimerà, Lluís Domenech i Montaner, Narcís Verdaguer, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch. La LLiga de Catalunya es va convertir en la plataforma política del catalanisme burgès i, per tant, tenia un caràcter molt més conservador que el CC.

Defensava els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya des de plantejaments polítics conservadors: oficialitat de la llengua catalana defensa del dret civil català defensa del proteccionisme 1888: amb motiu de la visita a Barcelona de la reina regent Mª Cristina d'Habsburg la LLiga de Catalunya li va adreçar un missatge escrit en català (una mena de nou Memorial de Greuges) avalat per 350 signatures. En ell se la saludava com a comtessa de Barcelona i li demanava la instauració d'un règim autonòmic per a Catalunya "independència" de Catalunya dins de la monarquia espanyola, que Catalunya tingués el mateix rei que les altres nacions però fos independent de cada una d'elles.

(Es venia a demanar una mena de monarquia federativa). Aquest missatge no va tenir cap resposta positiva. Desitgem que la nació catalana torni a posseir les seves Corts generals lliures i independents, obertes pel cap de l'Estat o pel seu lloctinent (…). Corts en les quals es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb què ha de contribuir el nostre país a les despeses generals d'Espanya. Que sigui Catalunya senyora del govern interior de casa seva, i assenyali ella mateixa el contingent de l'exèrcit per al Principat, sense quintar-ne els fills ni fer a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris a sou (…).

Que la llengua catalana sigui la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d'aquest poble. Que l'ensenyament a Catalunya es faci en llengua catalana. Que siguin catalans els Tribunals de Justícia i totes les causes i litigis es facin dins del territori català. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els d'ensenyament. 9 Missatge a la Reina Regent, 1888.

(Traduït del castellà i adaptació) 1889: es va iniciar una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma del Codi civil que s'estava discutint a les Corts espanyoles a l'Estat liberal centralista espanyol, a la seva classe política i professional li molestava i li feia nosa la diferència i l'existència de drets civils diferents dels del Codi civil espanyol, i buscava unificar les diferents legislacions civils sobre la base de les institucions castellanes. Els catalanistes van haver de protagonitzar una llarga i aferrissada lluita (iniciada al 1880).

El Govern espanyol al final va capitular i es va veure obligat a modificar la redacció del nou Codi civil per tal de respectar el tradicional ordenament jurídic català. Un dels que van despuntar en aquesta agitació va ser Narcís Verdaguer, que hi va dedicar abrandats articles a La veu de Montserrat, recollits després en un llibre titolat La primera victòria del catalanisme. La mort del dret català, gravat al·legòric de la campanya contra la reforma del Codi Civil, 1889. 5.

El catalanisme conservador Així com al llarg de la dècada dels 80 Almirall esdevingué el referent de l'acció catalanista, a partir dels anys 90 l'hegemonia dins el catalanisme es va anar decantant cap als sectors més conservadors. 5.1. El Catalanisme tradicionalista: Torres i Bages Una part important de l'Església catòlica havia donat suport als carlins i s'havia oposat al liberalisme. Durant la Restauració part del clergat va anar abandonant aquests plantejaments i va cercar un espai dins el liberalisme més conservador.

En aquest trànsit va tenir un paper important el VIGATANISME moviment cultural i intel·lectual impulsat en bona part pels membres de les institucions eclesiàstiques de Vic i liderat per clergues com: Jaume Colell Jacint Verdaguer Josep Morgades Aquest nucli, agrupat al voltant de la revista La veu de Montserrat (1878-1900), es considerarà a sí mateix dipositari de la Catalunya agrària. El seu àmbit d'influència no es va reduir als sectors rurals i va arribar als catòlics i les classes benestants de la Catalunya urbana.

Evolució d'aquest grup: Des del carlisme i Catalanisme catòlic i 10 l'integrisme reaccionari conservador D'entre les iniciatives d'aquest grup: celebració mil·lenari de Montserrat, restauració monestir de Ripoll, exigència de bisbes catalans. La tradició vigatana va connectar amb Josep Torras i Bages (bisbe de Vic a partir de 1899).D efensor d'un catalanisme cristià. L'any 1892 va publicar el llibre La tradició catalana (obra cabdal del catalanisme catòlic, pot ser considerada una rèplica a l'obra d'Almirall Lo catalanisme, per considerar-lo el portaveu dels màxims enemics de l'Església –la maçoneria, el pensament lliure, l'ateisme).

Torras temia que el catalanisme caigués en mans de l'esquerra maçònica i fos conduït per aquesta en detriment de la tradició cristiana de Catalunya. En aquest llibre Torras recull les principals idees del catalanisme catòlic els elements espirituals de la regió són la pàtria (entesa com a amor a la terra), la tradició (dóna contingut al sentiment patriòtic) i l'esperit nacional. Des del seu punt de vista Catalunya era una nació perquè disposava d'una ànima o esperit propi, que s'expressava a través de la llengua, cultura, dret i religió. Torras i Bages es movia en el terreny de som i serem perquè hem sigut.

La regeneració de Catalunya hauria de recaure fonamentalment en l'Església i el clergat, recuperant així una plataforma d'influència sobre la societat. Amb el vigatanisme i Torras i Bages el camí cap al catalanisme quedava obert als catòlics, ja que ara podien fer-ho amb la tradició assegurada pel catolicisme. Des d'un bon moment, aquest sector va haver d'enfrontar-se a una gran part de la jerarquia eclesiàstica,de tarannà clarament integrista. La polèmica va ser dura en el camp lingüístic, a causa de l'oposició d'aquest sector a l'ús del català en la vida pastoral. 5.2.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa Fins al naixement del Centre Català, el 1882, el catalanisme era un moviment integrat per una elit de professionals liberals i d'intel·lectuals, escriptors i artistes de caràcter marcadament barceloní. Però les coses van canviar ràpidament amb la creació de publicacions i periòdics comarcals, amb el seu grup de prohoms al darrere. La campanya contra el projecte d'unificació del Codi civil va mostrar la necessitat d'organitzar més i millor el moviment catalanista. El dirigent de la LLiga de Catalunya, Narcís Verdaguer, va llançar la proposta de fundar una nova entitat que coordinés aquesta associació amb tots els nuclis comarcals.

Aquesta proposta va donar lloc, l'any 1891, a la formació de la UNIÓ CATALANISTA no era encara, en sentit estricte, un veritable partit polític, sinó una federació d'entitats catalanes de tota mena que estiguessin disposades a treballar en la propaganda de les idees regionalistes i en la realització del programa del catalanisme. BASE SOCIAL DE L'Unió Catalanista: Mitjans propietaris mostra significativa Comerciants de la Burgesia Professionals liberals catalanista i Intel·lectuals conservadora Per a l'Unió Catalanista les qüestions de principi (defensa de Catalunya com a nació) eren prioritàries.

La Unió Catalanista era reticent a participar en les eleccions, perquè considerava que tot l'entramat electoral era viciat per la corrupció i les tupinades per això, la funció de l'UC va ser la d'actuar com 11 una consciència crítica, com una catalanisme ideal i romàntic, més que no pas la de donar resposta a cada un dels problemes concrets de la societat. La Unió Catalanista es va donar a conèixer popularment quan el març de 1892 va celebrar la seva primera Assemblea General, presidida pel gran arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, amb la voluntat d'estendre el catalanisme més enllà de Barcelona i d'elaborar un projecte de sobirania política per a Catalunya.

Els delegats de l'Assemblea es van reunir a Manresa i van aprovar les Bases per a la Constitució Catalana, conegudes com Bases de Manresa. Són la primera concreció d'un projecte d'estatut d'autonomia per a Catalunya inspirat en el federalisme. Les Bases delimitaven les competències (facultats polítiques i administratives que el Govern central cedeix a un govern autonòmic o regional) que havia d'obtenir el poder regional català i les que havien de restar a mans del poder central: PODER CATALÀ PODER CENTRAL Sobirania de Catalunya. Corts pròpies amb plena capacitat legislativa (escollides per sufragi corporatiu). Llengua catalana única oficial a Catalunya.

Catalunya, única sobirana en el seu govern interior. Exigència de ser català per exercir càrrecs a Catalunya (acabant així amb la invasió de funcionaris espanyols). Divisió del territori en comarques i municipis, i no en províncies. Ordre públic dependria de les autoritats catalanes. No acceptava que els seus ciutadans fessin el servei militar espanyol. Moneda pròpia. Relacions internacionals. Exèrcit. Carreteres, ferrocarrils i ports. Les Bases de Manresa van ser, durant algunes dècades, el programa d'autogovern de Catalunya. Van definir una via no independentista cap a la sobirania nacional de Catalunya.

La vinculació amb Espanya s'havia de fer a partir d'un pacte entre la corona espanyola i les institucions catalanes.

Ara bé, també constituïen un programa teòric de marcat accent conservador i tradicionalista, ja que: No donava solucions als problemes del moment No indicava el procés per arribar a la seva implantació Per a escollir el Parlament català no s'utilitzava el sufragi universal sinó el corporatiu (com a l'Edat Mitjana) La primera actuació internacional del catalanisme va ser el lliurament al cònsol grec a Barcelona d'un missatge adreçat al rei Jordi I amb motiu de la seva intervenció a Creta, encara sota el domini turc, per aconseguir la seva autonomia com a primer pas per a la integració de l'illa al regne de Grècia.

El seu redactor fou Enric Prat de la Riba, que aviat esdevindria el principal ideòleg del catalanisme conservador i del pas d'una concepció regionalista a una de nacionalista. 12 6. La maduració del catalanisme polític: la Lliga Regionalista El catalanisme va fer el salt cap a la participació política electoral aprofitant la crisi desencadenada per la pèrdua colonial de 1898. Abans va haver de vèncer resistències internes: molts creien que no s'havia de participar en un sistema polític espanyol que, amés era corrupte i estava viciat pel caciquisme. El catalanisme ja tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una mobilització social notable.

Semblava que havia arribat el moment de fer un salt qualitatiu cap a la seva consolidació com a força política. Com s'havia socialitzat el catalanisme? En els darrers vint anys del segle XX el catalanisme creix, no sols com en l'origen a Barcelona, sinó en totes les comarques, a les capitals de les quals sempre hi ha un grup de prohoms que el potencien, creant revistes, associacions, penyes, entitats excursionistes, i que són el llevat local i comarcal del nou catalanisme.

El catalanisme creix en la política per l'acció dels partits, però es desenvolupa socialment via institucions diverses: els orfeons, els centres excursionistes, les colles sardanistes, l'esport modern (ciclisme, natació, boxa, futbol), entitats culturals, d'arts escèniques, museístiques i de defensa de la llengua, etc.

La immensa majoria dels literats, artistes i homes de ciència i de cultura van participar en el moviment catalanista: catalanistes van ser grans arquitectes del modernisme (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch) van fer del modernisme un art i una arquitectura nacionals), escriptors (Verdaguer, Segarra, Guimerà, Oller, Foix, Salvat Papasseit, Pla, Riba), pintors (Alsina, Rusiñol, Nonell, Miró, Dalí de jove), metges, folkloristes, científics, etc. Els catalanistes volien un himne propi. El mestre Francesc Alió va ser qui va tenir el mèrit i l'habilitat de saber conjuminar dues obres diferents per crear Els segadors actuals.

Va sumar, per una banda, la lletra d'un romanç pagès patriòtic del temps de la Guerra dels Segadors (1640), i per l'altre, la melodia popular d'una cançó desvergonyida. El va estrenar privadament a la Lliga de Catalunya i va aconseguir l'èxit immediat en l'acte de celebració dels Jocs Florals, on va ser entonat en públic per primera vegada davant la irritació de les autoritats assistents. Noves versions modernitzades de la lletra foren presentades per gent molt variada, però finalment, la que aconseguí triomfar va ser la d'Emili Guanyavents, un obrer tipògraf anarquista. És la lletra que avui fem servir. 6.1.

La candidatura dels quatre presidents Un sector empresarial que havia donat suport a les iniciatives regeneracionistes del general Polavieja va constituir, el 1899, la Unió Regionalista. A la seva Junta Directiva hi havia: industrials actius dels darrers anys, alguns dirigents del Tancament de Caixes. El seu programa demanava autonomia política i administrativa per a Catalunya.

També a final de segle, un sector de joves catalanistes dirigits per Enric Prat de la Riba va trencar amb l'Unió Catalanista, en la qual predominaven els partidaris de mantenir-se apartats de la política, i van fundar un nou partit: el Centre Nacional Català (1900) disposava del diari La veu de Catalunya i eren favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. 19 de maig de 1901: eleccions a Corts (les primeres que es convocaven des de la crisi de 1898), que van aixecar gran expectació a tot el país i especialment a Catalunya. Aquestes eleccions es produïen quan a Barcelona ja hi havia un nou clima social.

Era l'ocasió que esperaven els possibilistes del catalanisme per sortir a l'escena pública amb un cop d'efecte. Calia salvar Catalunya, en una Espanya que s'ensorrava en la crisi. 13 25 d'abril de 1901: el Centre Nacional Català va pactar amb l'Unió Regionalista la fusió i la creació d'un nou partit, la LLIGA REGIONALISTA, que tindria un paper crucial a Catalunya fins a la seva violenta desaparació el juliol de 1936 (inici de la Guerra Civil espanyola).

La Lliga Regionalista, per presentar-se a les eleccions, va formar una candidatura regionalista per Barcelona, amb quatre candidats la tria va fer-se molt bé, amb gent de prestigi ciutadà, personalitats de la vida econòmica i cultural de Catalunya per contrarestar l'escassa trajectòria política del catalanisme conservador.

Aquesta candidatura va ser anomenada candidatura dels quatre presidents perquè estava formada per 4 dels 5 presidents de corporacions i entitats ciutadanes que el 1898 havien entregat el missatge a la reina regent i que havien encapçalat la lluita pel concert econòmic i defensat la vaga de botiguers: LLuís Domènech i Montaner (Expresident de l'Ateneu de Barcelona) Bartomeu Robert (exalcalde de Barcelona) Albert Rusiñol (expresident foment treball) Sebastià Torres (President de la Lliga de Defensa industrial i comercial) Només Domènech i Montaner tenia un passat de catalanista militant. Aquesta candidatura s'enfrontava als conservadors i liberals dinàstics i als republicans.

Malgrat una campanya electoral intensa i plena d'incidents i l'oposició de la premsa de Barcelona, l'èxit fou total. A Barcelona van ser escollits: Els 4 presidents 2 republicans (Pi i Margall i A.Lerroux) 1 dinàstic Era l'inici d'una nova etapa de la història de Catalunya amb la consolidació d'una nova força catalanista, que aprofitant l'èxit electoral va declarar que era un nou partit, la LLiga Regionalista. Fora de la capital la maquinària dels sistema de la restauració va funcionar perfectament els liberals (tocava que guanyés les eleccions Sagasta, que portava 25 anys remenant les cireres del poder) van ser majoritaris. 6.2.

La fundació de la Lliga Regionalista Els èxits electorals de la candidatura unitària van afavorir la fusió dels dos grups (CNC i UR) en una nova entitat política: la Lliga Regionalista: Va tenir el diari La veu de Catalunya com a principal òrgan de difusió Va consolidar la força electoral del catalanisme Aquest nou partit dominarà el panorama polític català fins al 1923 (cop d'estat de Primo de Rivera).

En les eleccions municipals del mateix any 1901 es van repetir els resultats: Lliga Regionalista: 11 regidors Republicans: 10 regidors Liberals: 4 regidors 14 Aquests resultats van significar un canvi radical en la política catalana, almenys en la política barcelonina, perquè van significar el naixement d'un nou sistema de partits: el torn conservadors-liberals va ser substituït pel torn regionalistes-republicans van esdevenir dues forces polítiques majoritàries. El caciquisme començava a ser bandejat a Catalunya, primer a Barcelona i després a les altres circumscripcions electorals.

Després de la victòria electoral, la Lliga va sortir a la llum pública com un nou partit (el primer partit modern d'Espanya). El 26 de maig de 1901 foren aprovats els seus estatuts, l'article primer dels quals deia que el partit tenia per objecte "la defensa dels interessos i la reivindicació dels drets de Catalunya, treballant per tots els medis legals per aconseguir l'autonomia del poble dintre de l'Estat espanyol". La Lliga era una força política conservadora que representava els interessos de la burgesia industrial i comercial i de les classes mitjanes. Més endavant va aconseguir el suport dels grans propietaris rurals, de part de l'Església i d'elements del caciquisme conservador.

En la nova formació van sobresortir dues figures prominents: Enric Prat de la Riba Francesc Cambó Prat de la Riba: sota la seva direcció, la Lliga es va convertir en un partit catalanista modern i ben disciplinat. Era un home tranquil que sobresortia poc, semblava més un intel·lectual que no pas un líder polític. Però a poc a poc es va anar convertint en el líder del grup. Des de La veu de Catalunya va anar fixant la doctrina i l'estratègia del partit. Arran d'un article (en què parlava de Catalunya lliure) va ser condemnat a uns quants mesos de presó, fet que li va donar molt de prestigi i va fer que es decidís a actuar en política.

CARÀCTERS DE LA NACIONALITAT Resultat de tot això és que la nacionalitat és una unitat de cultura o de civilització; tots els elements d'aquesta mena, l'art, la ciència, els costums, el Dret... tenen llurs arrels en la nacionalitat. Però hi ha més encara, i aqueix fet explica moltes confusions i dóna la raó de moltes anomalies: el conjunt de determinacions de la voluntat col·lectiva que formen la conducta política, això és, la vida de l'Estat, són tanys que vénen de la mateixa soca.

Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l'activitat política fos un producte de l'Estat, els governants del nou Estat haurien desenrotllat una política nova; a l'Estat espanyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d'altra manera. Els governants varen seguir obertament la política d'una sola de les nacionalitats unides, i és que en el fons, disfressat amb el nom d'espanyol , va governar, com segueix governants, Espanya, l'Estat castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d'espanyol ens imposa el Dret de Castella i amb nom d'espanyola la llengua castellana.

El mateix va passar en constituir-se la monarquia francesa, el mateix en formar-se l'imperi de Rússia, el mateix en reunir-se, sota la corona d'Àustria, Hongria i Bohèmia. Per això, quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia. Enric Prat de la Riba.

"El fet de la nacionalitat", dins La Nacionalitat Catalana (1906) 15 Els diputats de la Lliga Regionalista van debutar a les Corts el juny de 1901 formant una minoria –la regional- que primera vegada no era política sinó territorial, davant l'estorament i la irritació dels polítics, la premsa i l'opinió pública espanyola. I és que trencaven, encara que eren molt pocs, l'esquema dels sistema de la Restauració i introduïen en la política la qüestió nacional identitària. Malgrat que eren regionalistes, van ser etiquetats sistemàticament de separatistes. Els diputats de la Lliga van atacar el centralisme, demanar el reconeixement de les regions i un concert econòmic per a Catalunya.

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA: Des de l'època del Sexenni Democràtic, agafa una gran volada la premsa satírica, que tornarà a reeixir a partir de les noves lleis de premsa dels governs liberals a la dècada del 1880. A Catalunya proliferaren diferents capçaleres d'un ampli ventall ideològic (carlines, republicanes, catalanistes) i destacaren Lo mestre Titas, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i el Cu- cut. Els nostres diputats, caricatura del Cu-Cut! del 2 de juliol del 1903 que fa referència a l'arribada dels diputats regionalistes a les Corts espanyoles. Un peu diu: "Uf, qui hi entra amb tanta porqueria". 7.

Altres nacionalismes a Espanya Al darrer terç del segle XIX, igual que a Catalunya, van sorgir moviments nacionalistes i regionalistes a altres territoris d'Espanya com a rebuig al centralisme uniformitzador del sistema polític i administratiu adoptat pels diferents governs liberals. 7.1. Les arrels del nacionalisme basc Arana i el nacionalisme basc: Al País Basc l'abolició dels furs va donar lloc al naixement d'un corrent que trobava insuficients els concerts econòmics atorgats el 1878 i reivindicava la reintegració dels drets forals històrics.

D'altra banda, el procés industrialitzador va afavorir una gran transformació social, que va suposar una ruptura de la societat tradicional i l'arribada d'una forta immigració. Com a reacció, es va enfortir un corrent de defensors de la llengua i la cultura basques. Sota el lideratge de Sabino Arana, els nacionalistes van considerar que per defensar els valors de la societat tradicional, rural i catòlica calia la separació de l'estat espanyol.

Amb el llibre Bizkaya por su independencia (1893) i la creació del Partit Nacionalista Basc (1895), Arana va divulgar un discurs que s'articulava entorn de la singularitat de l'ètnia basca, idealitzava la societat preindustrial, exaltava tot el que era genuïnament basc, rebutjava els immigrants (maketos) i defensava l'integrisme religiós. Durant els darrers anys de vida, el discurs d'Arana es va anar moderant, sobretot a partir del 1901, quan va anar abandonant els seus postulats independentistes, per impulsar la creació d'un partit 16 autonomista.

Aquest viratge va facilitar el seu acostament a sectors de la burgesia industrial basca, que veien en el nacionalisme un possible aliat enfront de l'expansió de l'obrerisme. Aleshores, el nacionalisme basc va evolucionar cap a posicions més moderades i possibilistes i es va presentar a les eleccions, en què va obtenir els seus primers èxits, sobretot a Biscaia i Guipúscoa.

Lliure i independent de poder estrany, vivia Biscaia, governant-se i legislant-se a si mateixa, com a nació a part, com a Estat constituït, i vosaltres, cansats de ser lliures, heu acatat la dominació estranya, us heu sotmès al poder estranger, teniu la vostra pàtria com a regió de país estranger i heu renegat de la vostra nacionalitat per acceptar l'estrangera (...).

La vostra raça, singular per les seves belles qualitats, però més singular encara per no tenir cap punt de contacte o fraternitat ni amb la raça espanyola ni amb la francesa, que són les seves veïnes, ni amb cap raça del món, era la que constituïa la vostra Pàtria Biscaia; i vosaltres, sense polsim de dignitat i sense respecte als vostres pares, heu barrejat la vostra sang amb l'espanyola o maketa, (...). Posseíeu una llengua més antiga que qualsevol de les conegudes (…) i avui la menyspreeu sense vergonya i accepteu, en lloc seu, l'idioma d'una gent grollera i degradada, l'idioma de l'opressor de la vostra pàtria.

Sabino de Arana: Bizkaitarra, 1894.(Traduït del castellà i adaptació) LA IKURRIÑA: L'any 1894 Sabino Arana va dissenyar la ikurriña, la bandera dels nacionalistes bascos que el 1936 es convertiria en la bandera oficial d'Euskadi. Tenia un clar caràcter simbòlic i volia ser l'expressió del lema nacionalista "Déu i Llei vella". Sobre un fons vermell, una creu verda de sant Andreu en aspa recorda la batalla d'Arrigorriaga, en la qual segons la llegenda el dia de Sant Andreu de l'any 888, els biscaïns van derrotar les tropes del rei de Lleó i en simbolitzava la independència. La creu blanca representava Biscaia i les seves lleis velles.

Arana també va proposar Euskadi com el nom que els nacionalistes donarien al seu país, que vindria a significar "el país d'aquells que se sentin bascos". Mocador amb diversos dissenys d'ikurriñes que reflecteixen la idea d'una confederació. Al centre Luis Arana, germà de Sabino Arana, fundadors del Partit Nacionalista Basc. 7.2. El galleguisme La societat gallega, a diferència de la catalana o de la basca, continuava sent eminentment rural. Presentava una feble burgesia enfront d'unes classes dominants, formades bàsicament per una vella noblesa i per l'Església.

Això explica que el galleguisme fos més feble i tardà, malgrat que hi hagués una població majoritàriament pagesa amb una llengua i unes tradicions culturals molt arrelades. A mitjan segle XIX, es va iniciar un corrent que va donar lloc a l'O Rexurdimento que va significar el redescobriment literari de la llengua i la cultura gallegues. La figura literària de més influència va ser la poeta Rosalía de Castro (1837-1885). Tan sols unes minories cultes, insatisfetes davant la situació del país, van començar a responsabilitzar la subordinació política de Galícia del seu endarreriment econòmic, que forçava molts gallecs a emigrar.

17 Va ser durant l'última etapa de la Restauració quan el galleguisme va adquirir un caràcter més polític, encara que es va mantenir minoritari malgrat el prestigi d'algunes de les seves figures, com Manuel Murguía i Alfredo Brañas. Aquest ambient va facilitar la convocatòria de l'Assemblea Federal de la Regió Gallega (1887), que va aprovar el Projecte de Constitució per a l'Estat Galaic. 7.3. Valencianisme, aragonesisme i andalusisme El primer valencianisme va néixer com un corrent cultural de reivindicació de la llengua i la cultura pròpia, i va tenir en la societat cultural Lo Rat Penat, fundada el 1878, el seu primer impulsor.

L'any següent, aquesta entitat, sota els auspicis de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Feliu Pizcueta, va promoure la restauració dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València, a imitació del que s'estava esdevenint a Catalunya. També va destacar Vicent Blasco Ibáñez, que ressaltava les peculiaritats valencianes i reivindicava les antigues institucions del Regne de València. L'aragonesisme té els seus orígens a la segona meitat del segle XIX gràcies a l'acció d'una incipient burgesia, que va impulsar la defensa del dret civil i la recuperació del patrimoni cultural aragonès i va difondre una mitificació romàntica dels orígens del regne i de les seves institucions medievals.

A aquests factors s'hi van afegir el foralisme carlí i, més endavant, el regerenacionisme de Joaquín Costa. A Andalusia, l'arrelament del republicanisme federal va comportar la difusió d'un incipient sentiment andalusista. L'Assemblea del Partit Republicà Federal, celebrada a Antequera el 1883, amb l'aprovació de la Constitució Federal Regional per a Andalusia es plantejava un programa d'autogovern per al territori andalús. Paral·lelament, un grup d'intel·lectuals es va proposar identificar la identitat andalusa i, amb aquest objectiu, van estudiar el folklore i les formes de vida del poble andalús.

D'aquesta manera, van editar la revista Folklore andaluz i van començar a aglutinar-se entorn del recentment creat Ateneu de Sevilla. 18 La fallida del sistema de la Restauració (1898-1931) Quins factors van impedir la modernització democràtica del sistema de la Restauració durant el regnat d'Alfons XIII? 1. Catalanistes i republicans..................................................................................................................................2 1.1. El reformisme dinàstic................................................................................................................................ 2 1.2.

El catalanisme i la Lliga Regionalista......................................................................................................... 5 1.3. El republicanisme lerrouxista......................................................................................................................6 1.4. Solidaritat catalana..................................................................................................................................... 7 1.5. La crisi de solidaritat catalana.................................................................................................................... 8 2.

La Setmana tràgica.............................................................................................................................................9 2.1. La política colonial i la guerra del Marroc................................................................................................... 9 2.2. La setmana tràgica de Barcelona...............................................................................................................9 2.3. Les conseqüències polítiques...................................................................................................................13 3.

La Mancomunitat de Catalunya.......................................................................................................................14 4. La Primera Guerra Mundial i la crisi de 1917................................................................................................. 17 4.1. La neutralitat espanyola............................................................................................................................17 4.2. Una conjuntura econòmica favorable....................................................................................................... 17 4.3.

L'impacte de la guerra.............................................................................................................................. 18 4.4. La crisi militar............................................................................................................................................18 4.5. La crisi política..........................................................................................................................................19 4.6. La crisi social............................................................................................................................................ 19 4.7.

Les conseqüències del 1917.................................................................................................................... 21 19 1. Catalanistes i republicans 1902: arribada al tron d'Alfons XIII (amb la seva majoria d'edat) CATALUNYA: inicia el segle XX amb una dinàmica política diferent de la resta d'Espanya: els partits dinàstics perden l'hegemonia electoral i 2 noves forces passen a dirigir el joc polític Catalanistes Republicans 1.1. El reformisme dinàstic L'any 1902, just en fer 16 anys, Alfons XIII va ser proclamat major d'edat i va assumir totes les funcions com a rei tan bon punt va haver jurat la constitució.

El nou monarca va practicar una intromissió creixent en el joc polític, proposant, per exemple, com a presidents de govern els dirigents polítics de la seva preferència, que de vegades ni tan sols coincidien amb els líders dels partits. El resultat de tot plegat va ser la formació de governs inestables i l'augment de les divisions dins els partits. Aquest fet es va agreujar per la mort dels respectius líders històrics i la manca de successors indiscutibles: Cánovas Sagasta Mort el 1897 Mort el 1903 PARTIT CONSERVADOR PARTIT LIBERAL Cal esmentar les disputes entre Maura i Dato Disputes entre Moret i Canalejas.

Més endavant, entre Compte de Romanones (Álvaro de Figueroa, cacic de Guadalajara) i García prieto. Aquestes divisions de lideratge van afectar l'estabilitat política, que havia estat precisament una de les bases del sistema de la Restauració. Entre 1901 i 1916 Espanya va tenir 18 governs !!!

Alfons XIII va començar el regnat utilitzant tots els mecanismes que li oferia la constitució per intervenir en la vida política del país: de seguida va utilitzar la prerrogativa reial de dissoldre les Corts i provocar canvis de govern, així es va començar a parlar de les crisis orientals (en al·lusió al Palau d'Orient, que era la residència reial), a través de les quals Alfons XIII pretengué orientar la vida parlamentària i política del país, mostrant-se com un rei governant, no com un monarca reduït al paper de moderació i representació.

Alfons XIII també va intervenir en la vida política agrupant al voltant seu alts càrrecs de l'exèrcit i de l'Església, així com un grup d'aristòcrates i de l'alta burgesia (a qui donava títols de noblesa en recompensa de la seva fidelitat). Atemptat contra Alfons XIII el 31 de maig de 1906, dia del seu casament amb la princesa Victòria Eugènia de Battemberg (neboda de l'emperadriu Victòria), amb una bomba Orsini llançada per Mateo Morral des del balcó del tercer pis del número 88 del carrer Mayor de Madrid, per on passava la comitiva nupcial. La tendència intervencionista del monarca es va anar accentuant, fins que es va comprometre amb el dictador Primo de Rivera als anys 20.

Aquest fet va ser determinant per a la caiguda de la monarquia l'any 1931 i l'exili del rei a Roma (Itàlia), del qual ja no va tornar. 20 PRIMERS ANYS DEL REGNAT D'ALFONS XIII: ANTONIO MAURA (partit conservador) es va fer càrrec del govern durant dos períodes 1903-1904: govern curt 1907-1909: govern llarg D'origen mallorquí, Maura havia començat la carrera política al Partit Liberal (va ser ministre amb Sagasta el 1892) i feia poc que s'havia passat al debilitat Partit Conservador.

No obstant això, amb un suport intern important i amb un programa engrescador, en el qual sobresortien moltes IDEES REGENERACIONISTES, ben aviat Maura va aconseguir la direcció del partit i no va trigar a disciplinar-lo internament. Aquesta cohesió va portar Alfons XIII a cridar Maura a formar govern. De seguida va demostrar ganes d'afrontar els grans problemes del país amb una actitud reformista i regeneracionista. 1904: va organitzar un viatge d'Alfons XIII a Catalunya, el territori més conflictiu del país, per tal de demostrar fortalesa i convicció en la tasca de governar.

Aquest viatge va tenir una gran repercussió en la vida política catalana; de fet, es va convertir en l'excusa formal que va precipitar l'escissió de la LLiga Regionalista. Tanmateix, Maura va desenvolupar la tasca política més important en la segona etapa del seu govern, a partir de 1907 REVOLUCIÓ DES DE DALT (Hagamos la revolución desde arriba para que no nos la hagan desde abajo): Recuperació econòmica: va impulsar una llei de foment de la indústria i de les comunicacions marítimes que, de fet, pretenia promoure la reconstrucció de l'Armada, desfeta després de la guerra de Cuba.

Reforma social: conjunt de projectes de caràcter paternalista que buscaven disminuir la conflictivitat social i que van suposar un avenç notable llei de limitació de la jornada laboral de dones i nens; reglamentació i legalització del dret de vaga; inspeccions laborals. Revitalització vida econòmica: va impulsar la reforma de la llei electoral amb la intenció de frenar la corrupció caciquista. Amb aquesta llei es deslligava del poder polític la confecció dels censos i la composició de les juntes electorals. També contenia el caràcter obligatori del vot. Revitalització poders municipals: havien de ser més propers als individus i havien d'estar dotats de més competències.

Amb aquesta finalitat va promoure la Llei de reforma de l'administració local: els ajuntaments tindrien autonomia jurídica i personalitat política independent. També preveia una descentralització del país i la possibilitat que diverses províncies es reunissin per fer més eficaç la seva gestió. La unió de 2 o més províncies es va anomenar Mancomunitat i el projecte va…