La Renaixença i el Catalanisme Polític: Orígens i Evolució

I 60 flashcards i 40 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 7: De la Renaixença cultural al catalanisme polític La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que va sorgir a Catalunya durant el segle XIX (cap al 1830–1880). El seu objectiu principal era recuperar la llengua catalana, que feia molts anys que quasi no s'usava en àmbits cultes (llibres, escoles, teatre, administració...), i tornar-li la importància que havia tingut a l'edat mitjana. 1. El redreçament cultural: la renaixença. 1.1. La persistència de la identitat catalana Al principi del segle XIX, després del Decret de Nova Planta (1714), el català havia desaparegut com a llengua d'ús públic i cultural.

Fins i tot, una bona part de les elits culturals, polítiques i econòmiques l'havien abandonat com a llengua d'ús públic i com a vehicle de comunicació escrita. Malgrat tot, el català continuava com a llengua de parla quotidiana de la majoria de la població i s'emprava com a llengua escrita per a les cançons o romanços tradicionals. Tot i la centralització borbònica, la societat catalana va mantenir els seus costums i les seves tradicions. 1.2. La Renaixença de la llengua i cultura catalanes La publicació de "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau i "Lo Gaiter del Llobregat" de Joaquim Rubió i Ors, s'han considerat l'origen de la Renaixença.

Durant un segle i dues dècades fer publicacions escrites en català no era possible. Per tant, al voltant del moviment de la Renaixença, es van agrupar nombrosos intel·lectuals que van rastrejar les arrels de la literatura, la història i el dret català per recuperar i reivindicar la identitat cultural pròpia. * Al segle XIX, el Romanticisme és un moviment cultural que impulsa el nacionalisme. A Alemanya i Itàlia, això porta a la unificació dels seus estats. A Catalunya, aquest esperit romàntic fa néixer la Renaixença, un moviment per recuperar la llengua i la cultura catalanes.

Literats coneguts com Manuel Milà i Fontanals o Víctor Balaguer van estudiar el passat català (la seva història) - L'any 1839 van iniciar els Jocs florals com una plataforma per restaurar, promoure i difondre la llengua catalana. El certamen vol preservar la puresa del català, allunyat del que es parlava al carrer (popular). A finals del segle XIX, van destacar Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. 1.3. La Renaixença popular Alhora es produeix la Renaixença literària, es produeix un moviment popular que defensava "el català que ara es parla" Destaquen Anselm Clavé o Frederic Soler (Pitarra). * Anselm Clavé defensava el català del poble, el de la gent treballadora.

Volia que tothom, també la gent senzilla, pogués gaudir de la cultura en català (sobretot amb les seves cançons i cors populars). Frederic Soler (Serafí Pitarra) defensava un català més culte i literari, apte per al teatre i la cultura "seriosa". Volia demostrar que el català podia ser una llengua digna i elegant, no només del carrer. Celebraven els Jocs Artificials (paròdia dels jocs florals; burlant-se) jocs florals del poble. Simultàniament, el català comença a incorporar-se a publicacions com "La Renaixença" o "Diari Català". 2. Els primers moviments anticentralistes 2.1.

Les primeres revoltes populars i l'anticentralisme Les diferents constitucions aprovades el segle XIX van definir Espanya com una nació única i liberal on la sobirania residia en les Corts (País Centralitzat). Entre el 1835 i 1843 apareix un moviment popular, les bullangues, on treballadors populars recamen majors atribucions (poder; per tant, descentralitzar) per ajuntaments i diputacions.

Al llarg de la Dècada Moderada (1844-1854) sectors de la burgesia van començar a reclamar el particularisme català (voluntat de conservar i defensar la llengua, la cultura, les tradicions i la identitat pròpia de Catalunya, diferenciant-les de les d'Espanya.) Jaume Balmes i Duran i Bas van defensar la descentralització de l'estat. 2.2. Les propostes foralistes del carlisme El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya amb el seu lema "Déu, pàtria, furs i rei". El 1872, el candidat Carlí, Carles VII, va publicar un manifest en què prometia restablir les lleis i els privilegis de Catalunya (furs catalans).

Defensaven la descentralització administrativa, però alhora defensaven la tradició i l'absolutisme. * Els carlins eren partidaris d'una monarquia tradicional i la religió catòlica, però també eren foralistes, és a dir, defensaven les lleis i costums propis de cada territori (com els furs de Catalunya, Navarra o el País Basc). Per això, no volien una Espanya centralitzada, sinó que cada regió conservés la seva autonomia i les seves institucions tradicionals. El carlisme, per tant, combinava la defensa del poder reial amb la protecció de la identitat regional. 2.3. El federalisme Estat dins d'un estat més gran. Estats amb pròpies lleis i després el més gran té les lleis centrals.

El 1868 neix el Partit Republicà Democràtic Federal el qual va tenir el suport de la burgesia urbana catalana. Defensava la forma republicana de govern, el laïcisme (cap religió té més pes que una altra, cap religió, però respecten) i l'ampliació dels drets democràtics i socials. Francesc Pi i Margall va ser el principal teòric i defensor de la creació d'un Estat Federal. L'any 1869, Valentí Almirall i Anselm Clavé, amb els antics territoris de la Corona d'Aragó, van signar el Pacte Federal de Tortosa. "Lema": junts per la creació d'una República Federal.

El 1873 es va proclamar la Primera República, amb el projecte de Constitució federal del 1873 que definia Espanya com un Estat integrat per 17 estats federats. El 1883 Vallès i Ribot va redactar un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. 3. Els inicis del catalanisme polític El catalanisme defensa la cultura, la llengua i la identitat pròpia de Catalunya i reclama certa autonomia política dins d'Espanya. 3.1. Valentí Almirall i el Centre Català Valentí Almirall és una figura clau per entendre el catalanisme polític. Desencantat amb el federalisme de Pi i Margall, defensarà que el catalanisme passés a la política.

El 1880 va promoure el Primer Congrés Catalanista on pretenia recollir les diferents tendències polítiques. D'aquestes destaquen la Jove Catalunya, associació creada al voltant de la revista "La Renaixença". En aquest congrés es va promoure la fundació del Centre Català (associació per defensar la cultura i la llengua catalana i impulsar el catalanisme polític.), que defensava la llengua catalana, la divisió comarcal, el dret civil català i el proteccionisme econòmic (Reclamaven aranzels perquè els EUA odia comerciar amb Cuba i perdien diners, volien comerciar sense competència).

El 1883, se celebra el Segon Congrés Catalanista, on es fa una crida a la creació d'organitzacions catalanistes i a l'abandonament dels partits dinàstics. 3.2. El Memorial de Greuges i "Lo catalanisme" El 1885 el Centre Català convoca un míting a Llotja de BCN on participen diferents associacions econòmiques. Aquí van acordar presentar un escrit al rei Alfons XII, conegut com el Memorial de Greuges; presentava les raons per les quals Catalunya era perjudicada. Es denunciava el centralisme i es demana el proteccionisme i el manteniment del dret civil català, apropant-se a la burgesia Catalana.

* A Espanya li convé que Catalunya pugui comerciar per què és la base de l'economia (industrialitzat). Un any després, Almirall (massa progressista) va publicar "Lo catalanisme", on posava les bases ideològiques del catalanisme progressista. Burgesia Progressista El llibre parlava de Catalunya com a motor de la regeneració d'Espanya per què es començava a parlar sobre Espanya com a decadent. 3.3. El declivi del Centre Català La proposta d'Almirall va anar perdent suport per què era massa radical pels conservadors i massa conservador pels radicals (estava al mig i va rebre per totes bandes).

La idea de formar una força política interclassista (que inclou diverses classes socials) no va agradar. El 1888 desapareix el Centre Català. 3.4. La Lliga de Catalunya i el missatge a la Reina Regent = Maria Cristina. Un grup d'intel·lectuals conservadors com Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer, Domènech i Montaner o Enric Prat de la Riba, van crear la Lliga de Catalunya Defensaven l'oficialitat del català i el perfeccionisme. Van connectar millor amb la burgesia. El missatge de la reina regent (1888) (on es demanava l'autonomia de Catalunya) va ser presentat a la reina Maria Cristina per la seva visita a BCN per la inauguració de l'Exposició Universal. 4. El catalanisme conservador 4.1.

El catalanisme tradicionalista: Torras i Bages Abans de la restauració, una part de l'Església es va posicionar a favor del carlisme, fins a l'arribada d'Alfons XII. En el regnat d'Alfons XII, una part del clergat va seguir l'impuls d'un moviment intel·lectual liderat per les institucions eclesiàstiques de Vic, el Vigatanisme. Va estar molt lligat al catalanisme conservador, va estar liderat per Jaume Colell. "La veu de Montserrat" va ser un setmanari que va donar veu al moviment.

Josep Torrsa i Bages, bisbe de Vic, va defensar un catalanisme d'arrels cristianes (El catalanisme d'arrels cristianes defensava la identitat catalana basada en els valors del cristianisme, promovent un catalanisme moderat i moral.) 1892 Torras i Bages publica "la tradició Catalana" on idealitzava l'edat mitjana i deia que l'esperit de Catalunya era família, propietat i religió. Deia que el clergat havia de ser motor de la regeneració, davant la nova Societat Industrial. * Almirall Progressista * Torras Conservador 4.2.

La formació de la Unió Catalanista Narcís Verdaguer va proposar el 1891 la creació de la Unió Catalanista, que consistia en la unificació de tots els grups catalanistes en contra del nou projecte de Codi Civil. Aquesta organització era recolzada per la burgesia conservadora. La Unió Catalanista va despertar la consiència catalanasita i el triomf de les seves tesis. (La Unió Catalanista (1891) va unir entitats catalanes i va fer que molta gent prengués consciència de ser catalana.

Les seves idees sobre autonomia i identitat nacional van triomfar i es van estendre al catalanisme polític posterior.) El 1892 es van reunir a Manresa en una asamblea de delegats on es va aprovar un document conegut com les Bases de Manresa. S'estructurava en 17 bases, la primera tractava del poder central, que havia de ser federal i la resta del poder regional català. (Les Bases de Manresa (1892), formades per 17 punts, demanaven una organització federal: un poder central repartit i un govern autònom per a Catalunya amb les seves pròpies lleis i institucions.) Les Bases de Manresa defensava la plena sobirania catalana en el govern interior i l'oficialitat de la llengua catalana.

També defensava les antigues constitucions medievals catalanes. Enric Prat de la Riba va enviar un missatge al rei grec, Jordi I, amb motiu de la seva intervenció a Creta, sent la primera intervenció internacional del catalanisme. (Enric Prat de la Riba va escriure una carta de suport als que lluitaven per la independència de Creta. Això es considera la primera intervenció internacional del catalanisme, perquè el moviment catalanista va actuar i expressar les seves idees fora d'Espanya, mostrant solidaritat amb altres pobles que volien llibertat.) 5. La maduració del catalanisme polític: La Lliga Regionalista 5.1.

L'impacte de la crisi del 1898 El Desastre de 1898 va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme per què desprestigiava els partits dinàstics. Tot això provocava que la creació d'un partit polític, liderat per intel·lectuals i activistes, que optés a les eleccions i a una futura autonomia, començava a prendre forma. 5.2. Cap a una nova política catalanista Després del fracàs del 1898, el regeneracionisme i el tancament de caixes, es va crear la Unió Regionalista. Estava formada pels principals industrials i burgesos, que reclamaven l'autonomia de Catalunya. El 1900 es va fundar el Centre Nacional Català (el defensaven els intel·lectuals), format per Prat de la Riba o Francesc Cambó.

El 1901 els dos grups van decidir presentar-se junts a les eleccions, la Unió Regionalista tenia unes bases socials d'indústria i comerç i el Centre Nacional Català tenien el programa polític i els intel·lectuals (La Unió Regionalista tenia la base social i econòmica (industrials, comerciants). El Centre Nacional Català tenia les idees i els intel·lectuals (el programa polític) intel·lectuals: persones que es dediquen principalment al pensament, a les idees i a la cultura.). 5.3.

La candidatura dels quatre presidents La iniciativa (acció política de presentar-se a unes eleccions amb una candidatura conjunta).es va conèixer com la Candidatura dels quatre presidents, encapçalada per Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Domènech i Montaner i Sebastià Torres. La candidatura catalanista va imposar-se al districte de Barcelona. Aquest resultat mostrava l'esgotament dels partits dinàstic i l'adulteració del sistema de la Restauració. 5.4. Un partit de nova mena: La Lliga Regionalista (conservador) Els dos grups es van fusionar en la Lliga Regionalista (1901). "La veu de Catalunya" va ser el seu altaveu (revista.

La Lliga i els republicans van guanyar les eleccions a Barcelona, deixant molt tocats els partits dinàstics. Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó van ser els líders de la Lliga. La Lliga Regionalista va ser més forta a les zones industrials de BCN i es va ampliar a les zones agràries. Va ser el primer partit a trencar el monopoli dels partits dinàstic i va formar una organització moderna que va captar les classes benestants. 5.5. Un nou escenari polític per a Catalunya Al primer terç del segle XX, amb l'avanç del sufragisme, l'alternança dinàstica a Catalunya, va ser substituïda pels republicans i els catalanistes.

El sindicalisme obrer i l'anarquisme es van obrir camí, gràcies a la industrialització de Catalunya. 6. La concepció plural d'Espanya: Nacionalisme i regionalisme 6.1. Arana i el nacionalisme basc La supressió dels furs i l'aprovació del concert econòmic (1878) va ser el punt de partida de la reivindicació dels furs històrics. (els furs són les lleis pròpies d'un territori dins d'una monarquia, que donaven autonomia i privilegis respecte a la resta del regne.) El País Basc va patir una gran transformació social degut a la industrialització. Sabino Arana va ser el líder del moviment nacionalista que reclamava la tornada a una societat tradicionalista, rural i catòlica.

El 1895 es va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB). En el seu inici va ser un partit independentista i amb el pas del temps es va moderar i es va tornar en autonomista i va atraure la burgesia industrial. 6.2. Els origens del galleguisme La societat gallega continuava sent rural, la noblesa i l'església mantenien el seu poder = caciquisme. A mitjan segle XIX, va aparèixer el Rexurdimento, que volia recuperar el gallec com a llengua literària. Va destacar Rosalía de Castro. A finals de la Restauració, el galleguisme va adquirir un caire més polític amb la convocatòria de l'Assemblea Federal de la Regió Gallega (1887). 6.3.

Valencianisme, aragonisme i andalusisme A Espanya comencen a sorgir diferents moviments. Lo Rat Penat, fundada el 1878 reivindicava la llengua i cultura valenciana. Van destacar Teodor Llorente i Vicente Blasco Ibáñez. L'aragonisme reivindicava el seu patrimoni i els orígens del seu regne. A Andalusia el Partit Republicà Federal, plantejava un programa d'autogovern. TEMA 8: Les resistències a la democratització política i social 7. El reformisme conservador i la Setmana Tràgica 7.1.

El relleu generacional en el lideratge polític El primer terç del segle XX va estar marcat per la majoria d'edat d'Alfons XII, la crisi gradual de la Restauració i la mort i relleu dels dos grans líders del sistema, Cánovas i Sagasta. Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal) van intentar fer reformes (regeneracionisme) però la inestabilitat va ser la tendència (canvis de governs). !! Al mateix temps, creixia l'oposició (Republicanisme, Socialisme, Nacionalisme) i el moviment obrer que debilitava el sistema (torn dinàstic).

El sistema es mostrava incapaç de democratitzar-se i Alfons XIII es va apropar als militars, produint-se el cop d'estat l'any 1923 * El sistema polític espanyol (la monarquia parlamentària de la Restauració) no era capaç d'adaptar-se als nous temps: la gent demanava més democràcia, millors condicions laborals, autonomia per Catalunya, etc. - Els partits tradicionals (Conservadors i Liberals) ja no funcionaven, hi havia corrupció i inestabilitat. - Alfons XIII, en comptes de permetre reformes democràtiques, va buscar suport en els militars per mantenir l'ordre i el seu poder. Així, el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d'estat el 1923, amb el consentiment i suport del rei. 7.2.

"La revolució des de dalt" de Maura Entre l'any 1907 i 1909, es va produir el govern llarg de Maura. Volia impulsar des del govern una sèrie de reformes per a regenerar el sistema polític, com posar fi al caciquisme, o exigint la independència del poder executiu de la corona (treure poder al rei). - Principals reformes: - Llei electoral del 1907: Volia controlar les juntes electorals (en votar en cada província n'hi ha un que controla que les votacions "es facin bé"); vol controlar que es faci realment bé - Llei d'administració local: Per reduir el caciquisme (més difícil alterar les eleccions).

- Polítiques socials com el descans dominical i protecció pels treballadors (una mica pressionat pel moviment obrer). - Foment de la indústria i la colonització (ocupar) interior (que la gent vagi a l'interior). 7.3. La Guerra del Marroc La Conferència d'Algesires (1906) va establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre Rif i Ifni. * (Protectorat = territori amb govern propi, però sota el control parcial d'un altre Estat més poderós.) El Marroc tenia govern propi, amb el sultà com a cap d'Estat (és a dir, no deixava d'existir com a país). Però Espanya i França eren els Estats més poderosos que controlaven moltes decisions importants del Marroc.

La presència espanyola va ser contestada pels autòctons i Espanya va patir derrotes molt sonores com el Barranc del Llop (1909). Tot això va provocar les lleves (reclutament) de reservistes i el descontentament de la població. (moltes morts) Pares adinerats pagaven perquè els seus fills no fossin reclutats, llavors els llevats eren els de les classes més populars. 7.4. La Setmana Tràgica del 1909 El 18 de juliol de 1909 es produeix una mobilització contra la guerra al port de Barcelona. * La gent es va revoltar i va sortir al carrer per protestar perquè enviaven soldats catalans a lluitar al Marroc (en el protectorat espanyol que havíem comentat abans).

Republicans, socialistes i anarquistes fan una crida a la vaga general, però la iniciativa popular a desbordar les previsions (va ser més gran de lo previst). Van haver enfrontaments amb les forces d'ordre públic i es va declarar l'estat de guerra. Aquesta revolta va tenir un component contrari a l'exèrcit i l'Església (crema de convents. * La gent estava enfadada no només amb el govern, sinó també amb l'Església, perquè: - Molts pensaven que l'Església estava del costat dels rics i dels poderosos. - Els capellans i ordes religiosos sovint donaven suport al sistema que mantenia les desigualtats.

Així que, enmig de les revoltes, molta gent va atacar i cremar convents, esglésies i escoles religioses. L'exèrcit acaba amb la revolta el 2 d'agost i la repressió va ser brutal (216 consells de guerra) Soldats com a jutges declaren qui són culpables. 17 persones condemnades a mort i 5 van ser finalment executades, entre elles el lliure pensador Francesc Ferrer i Guàrdia. Les protestes davant aquesta repressió van provocar la renúncia de Maura. 8. L'enfrontament de l'oposició 8.1. Republicans i socialistes Els republicans van ser la principal força opositaria. L'any 103 es va fundar la Unión Republicana, amb el lideratge de Salmerón.

L'any 1907 es van integrar amb Solidaritat Catalana (nacionalistes) i Alejandro Lerroux (anticatalanista) marxa i crea el Partido Republicano Radical. Cal destacar també el Partido Reformista de Melquíades Álvarez i el blasquisme a València que destacava pel seu republicanisme i anticlericalisme (oposició o crítica a l'Església i al clero). El PSOE es va ajuntar amb els republicans i van concórrer junts a les eleccions de 1910. Van guanyar 27 llocs al Parlament i així van tenir representació política. Els seus líders eren Pablo Iglesias i Largo Caballero. L'any 1921, un grup dins del PSOE va separar-se perquè volia idees més radicals i així va néixer el Partit Comunista d'Espanya (PCE). 8.2.

L'auge del Catalanisme conservador La Lliga Regionalista de Prat de Ribera i Francesc Cambó va adquirir molta importància. Volien regenerar Espanya i l'autonomia per a Catalunya. Tenien el recolzament de la burgesia i classe mitjana. Malgrat tot, van haver de fer front als republicans lerrouxistes que eren hegemònics a les eleccions. * Tot i que els socialistes o comunistes existien i lluitaven, havien de competir amb els lerrouxistes, que eren molt forts i guanyaven la majoria de les eleccions. El sector més catalanista de la Lliga va crear el Centre Nacionalista Republicà. 8.3. La solidaritat Catalana Els Fets del Cu-cut! (revista/caricatures ridiculitzant l'exèrcit).

i l'assalt a "La veu de Catalunya", va provocar l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions per acabar amb qualsevol ofensa a l'exèrcit, a causa de les publicacions d'aquests mitjans. Això va provocar la creació d'una candidatura unitària, Solidaritat Catalana amb un programa comú, el Programa del Tívoli que volia acabar amb aquesta llei donar autogovern a Catalunya. La Setmana Tràgica va acabar amb el moviment * La Setmana Tràgica va acabar quan el govern va reprimir les protestes amb força, aturant el moviment dels obrers i manifestants. 8.4. Catalanisme d'esquerres L'any 1910 es va fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Va obtenir bons resultats i es van aliar amb Lerroux, obtenint mals resultats i desapareixent l'any 1916. 8.5. El nacionalisme Basc i Gallec El PNB va ser el partit hegemònic (més votat) i va tenir una notable representació parlamentària. El nacionalisme gallec va ser més cultural que polític (segui el caciquisme). 8.6. Andalusisme i Valencianisme Blas Infante i els Centres Andalusos van proposar l'autonomia de la regió. * A Espanya apareixen diferents moviments que erosionaran el torn pacífic fins que acabarà el sistema de la Restauriació. València Nova i l'Assemblea Regionalista Valenciana van posar les bases d'un projecte valencianista. 9.

El reformisme liberal i l'impacte de la Primera Guerra Mundial 9.1. El reformisme liberal de Canalejas José Canalejas, que pertanyia al sector més reformista del Partit Liberal, va portar un intent de modernització del país entre els anys 1910 i 1912. - Característiques: - Separació entre Església i Estat: Volien posar fi al monopoli a l'ensenyament (església no controlar l'educació), un nou finançament i limitar l'establiment d'ordes religiosos (Ley candado, 1910); limitar poder església. - Impost progressiu: sobre les rendes urbanes; van pujant el cost segons els diners que té cadascú, qui més guanya, més paga. (perjudica els que tenien més diners).

- Llei de reclutament (1912): obligatori en temps de guerra. No es podia suprimir en metàl·lic. (no podien pagar perquè els fills no anessin a la guerra). - Llei de la millora de les condicions laborals perquè classe obrera no es queixi. Va elaborar la Llei de mancomunitats que permetia la unió de les diputacions provincials (1913), aprovada el 1914 per Eduardo Dato (conservador); el que substitueix a Maura perquè el segon va gestionar molt malament la Setmana Tràgica. (important perquè Catalunya crear la Llei de mancomunitats de Catalunya).

*Les mancomunitats són províncies que s'uneixen per treballar juntes en projectes comuns, i es volien per millorar serveis, infraestructures i autonomia sense dependre del govern central. El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. 9.2. L'afebliment dels partits dinàstics L'assassinat de Canalejas (1912) en un atemptat anarquista, va posar fi a l'etapa regeneracionista i es va agreujar la crisi de la Restauració. Va ser substituït per Romanones i Santiago Alba. Eduardo Dato va agafar el lideratge del Partit Conservador el 1913 fins que va morir en un atemptat el 1921.

El va convocar una Assemblea de Parlamentaris de tota Espanya a Barcelona per pressionar el govern a convocar eleccions, l'any 1917 (Primera Guerra Mundial a Europa). 9.3. L'impacte de la Gran Guerra Eduardo Dato va declarar la neutralitat d'Espanya i el país es va dividir entre germanòfils1 i aliadòfils2 . A Catalunya es va imposar el sentiment aliadòfil. * Espanya no va entrar a la Primera Guerra Mundial. Tot i això, la gent estava dividida: uns donaven suport a Alemanya (germanòfils) i altres a França i Anglaterra (aliadòfils). A Catalunya, la majoria donava suport als Aliats. Aquesta mentalitat va provocar el creixement de les exportacions industrials i agràries espanyoles.

Això va provocar l'augment dels preus i de la inflació. (augmenta la demanda exterior i no pas la interior a Espanya). Aquest creixement va tenir el seu vessant especulatiu3 perquè una part dels beneficis no van ser destinats a millorar els sistemes productius (Destinen els diners en altres coses i no pas en millorar la producció, quedant darrere de totes les altres potències. Les classes populars van empitjorar les seves condicions de vida perquè l'augment dels preus no es van veure acompanyats per una pujada de salaris. 10. La mancomunitat de Catalunya 10.1. El procés de formació Va sorgir a partir que la Lliga Regionalista va assolir responsabilitats en diferents ajuntaments i diputacions.

Van ser conscients de la necessitat de millorar les infraestructures, el sistema educatiu i els fonaments de la llengua. El 1907, Enric Prat de la Riba és escollit president de la Diputació de Barcelona i va impulsar la cultura Catalana (Institut d'Estudis Catalans). L'any 1911, la Diputació de Barcelona demana la mancomunació (ajuntar) de totes les diputacions catalanes. L'any 1912 s'aprova el projecte de Mancomunitats a les corts espanyoles tot i que el Senat la va bloquejar. (comunitat de diputats si) (Senat no) L'any 1913, Eduardo Dato aprova el decret que aprova el dret de les diputacions a mancomunar-se.

Vessant especultatiu3 : és la part que mira més pel guany ràpid que per fer coses útils de veritat. 10.2. La constitució de la Mancomunitat El 6 d'abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president i un consell permanent de vuit membres. Les competències de la Mancomunitat van ser les mateixes que les diputacions, no va tenir noves. La Lliga Regionalista va dominar aquesta institució. Hi va haver tres presidents: - Prat de la Riba. - Puig i Cadafalch - Alfons Sala 1918, van presentar les Bases per l'Autonomia de Cat, un projecte d'Estatut. * Bases: Document amb punts innegociables per l'autonomia de Catalunya) Va ser suprimida per Primo de Rivera el 1925.

10.3. L'obra de la Mancomunitat La Mancomunitat va dirigir la seva política en dues direccions: desenvolupament econòmic i cultura i l'educació. Van traçar plans de millora de la xarxa viària i un pla d'acció agrària (creació d'escales tècniques agràries o foment de cooperativisme; volien potenciar la modernització del sector agrari i dinamitzar les zones rurals per reduir-ne el despoblament i augmentar-ne la competitivitat.) Van fer projectes per consolidar la llengua i cultura catalanes creant biblioteques populars (pobres no tenen diners i han de fomentar la culturització). L'institut d'estudis catalans va encarregar a Pompeu Fabra la unificació ortogràfica de la llengua catalana.

Vessant especultatiu3 : és la part que mira més pel guany ràpid que per fer coses útils de veritat.