Història d'Espanya: La Crisi de la Restauració (1898-1931)

I 42 flashcards i 13 preguntes més al document.

Text del document

Índex INTRODUCCIÓ...................................................................................................................................................... 2 1. LA VIDA POLÍTICA DESPRÉS DE LA CRISI COLONIAL............................................................................... 2 EL FRACÀS DEL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA........................................................................ 2 L’INICI DEL REGNAT D’ALFONS XIII.............................................................................................................. 2 LA VIDA POLÍTICA FINS A LA GRAN GUERRA............................................................................................. 3 2.

LA DINÀMICA SOCIAL FINS A LA GRAN GUERRA.......................................................................................3 L’AUGE RENOVAT DEL REPUBLICANISME.................................................................................................. 3 EL REPUBLICANISME LERROUXISTA...........................................................................................................4 ELS PARTITS CATALANISTES........................................................................................................................4 DEL CARLISME AL TRADICIONALISME........................................................................................................

4 EL SOCIALISME...............................................................................................................................................4 L’OBRERSIME ANARQUISTA A CATALUNYA................................................................................................ 5 3. LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES (1909-1917)......................................................5 LA POLÍTICA COLONIAL AL MARROC...........................................................................................................5 LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA.....................................................................................................

6 LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES............................................................................................................ 6 4. DE SOLIDARITAT CATALANA A LA MANCOMUNITAT.................................................................................. 6 La llei de jurisdiccions....................................................................................................................................... 6 Formació i crisi de Solidaritat............................................................................................................................7 5.

LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA............................................................................................................ 7 Proposta i constitució........................................................................................................................................7 L’obra de govern............................................................................................................................................... 7 6. LA CRISI DEL 1917...........................................................................................................................................

8 LA TRIPLE CRISI............................................................................................................................................. 8 7. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918- 1923)........................................................... 8 CRISI ECONÒMICA I AGITACIÓ SOCIAL....................................................................................................... 9 LA DESCOMPOSICIÓ POLÍTICA I EL PRIMER PROJECTE D’ESTATUT..................................................... 9 ELS PROBLEMA DEL MARROC: ANNUAL.....................................................................................................9 8.

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)................................................................................... 10 LA FALLIDA DEL RÈGIM CONSTITUCIONAL...............................................................................................10 EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)........................................................................................................... 10 EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)................................................................................................................

11 L’ACTUACIÓ ANTICATALANISTA DE LA DICTADURA.................................................................................12 L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA..................................................................................................................... 12 9.

PER QUÈ VA CAURE LA MONARQUIA EL 1931?....................................................................................12 1 INTRODUCCIÓ Tot i que van desaparèixer els dos grans líders polítics del període anterior, Antonio Cánovas del Castillo -assassinat per un anarquista el 1897- i Sagasta -mort el 1903-, la Constitució de 1876 es va mantenir intacta i els “partits del torn”, el liberal i el conservador, van continuar dominant l’escena política. A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seva crisi definitiva. El 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura.

La crisi de la dictadura va conduir al derrocament de la monarquia i el 1931 es va proclamar la República. 1. LA VIDA POLÍTICA DESPRÉS DE LA CRISI COLONIAL EL FRACÀS DEL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA El 1899 la reina regent, Maria Cristina, davant el “desastre” de 1898 va donar la confiança al nou líder conservador, Francisco Silvela per formar un nou govern amb un programa que s’inspirava en el regeneracionisme. Aquest govern inspirat en el regeneracionisme va impulsar una política reformista i va fer entrar al govern a figures externes com el general Camilo Polavieja i el líder conservador català, Manuel Duran i Bas.

Així, van proposar un projecte de descentralització administrativa i de modernització política i econòmica. Aviat aquesta col·laboració es va torçar. La descentralització promesa no va arribar i, per contra, es van aprovar uns pressupostos extraordinaris de recuperació després de la guerra en què s’augmentaven molt els impostos que gravaven les activitats industrials. Aquest fet es va considerar discriminatori envers la indústria catalana, sobretot perquè les activitats agrícoles no patien cap càrrega especial.

Davant d’aquesta situació, el 1899 es va estendre per Barcelona la consigna de no pagar aquests impostos extraordinaris (desobediència fiscal), en un moviment que es va conèixer com el Tancament de Caixes (1899). A causa d’això, el govern va decidir embargar els morosos. El moviment va provocar una vaga general de comerciants a tota Catalunya. Com a resposta, el govern va empresonar els morosos i va declarar l’estat de guerra.

El Tancament de Caixes va començar una dinàmica que va fer que les elits econòmiques de Catalunya deixessin de donar suport als partits dinàstics i es van començar a inclinar pels partits catalanistes, que es van consolidar com a alternativa a la política de la Restauració. L’INICI DEL REGNAT D’ALFONS XIII Aquestes tensions postcolonials van aconsellar de posar fi a la regència de Maria Cristina (1885-1902) i consolidar la monarquia amb la coronació d’Alfons XIII, que es va celebrar el maig de 1902, quan el nou rei tenia setze anys. Es pot dir que Alfons XIII va ser un rei molt intervencionista i amb el pas del temps aquesta tendència es va accentuar cada cop més.

De fet, aquesta actitud va acabar sent la causa de la seva caiguda el 1931, ja que no se li va perdonar la identificació total que tenia amb el dictador Primo de Rivera. 2 Malgrat els intents de controlar el sistema de la Restauració, en els anys inicials del segle XX es van veure de seguida les dificultats de mantenir-lo sense introduir reformes importants. El primer anys de regnat d’Alfons XIII van estar marcats pels intents de reforma que renovessin la vida social i política i posés fi al caciquisme i al frau electoral.

Després de la mort de Cánovas i Sagasta els dos grans partits ja no es van mantenir tan units com en l’etapa anterior; a més, la difusió del sindicalisme donava nova importància i presència pública a les reivindicacions obreres; finalment, l’aparició al món urbà de partits nous de signe socialista, republicà i nacionalista va fer veure que el vell sistema representat per la Constitució de 1876 no podia continuar integrant les aspiracions d’una societat que s’estava transformant i modernitzant de manera clara.

El resultat de les tensions polítiques es va deixar sentir en una forta inestabilitat governamental: entre 1901 i 1916 hi va haver divuit executius (governs) i dotze caps de govern diferents. LA VIDA POLÍTICA FINS A LA GRAN GUERRA Més enllà d’aquesta inestabilitat, podem subdividir aquest període en dues etapes, una primera de predomini conservador i una segona de predomini liberal. Conservadors primer i liberals després van intentar dur a terme reformes, que van fracassar: – El líder conservador Antonio Maura, a partir de 1903, qui va dirigir l’estabilització política i la recomposició del sistema de partits.

Els seus objectius principals eren tres: revitalitzar l’economia, normalitzar la vida política i modernitzar l’administració. Va impulsar la reforma de la Hisenda, de l’Administració local, de la llei electoral i una regulació del dret de vaga. Però l’aixecament de la Setmana Tràgica (1909) contra el reclutament per a la Guerra del Marroc (amb el fi de fer front a les tribus rifenyes) va generar una repressió desmesurada del govern conservador i Maura va ser apartat del govern a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. – A partir de 1910 es va formar un govern liberal, liderat per Canalejas, el representat de l’ala més reformista i demòcrata del partit.

Canalejas va iniciar un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica (Ley del Candado per la qual limitava i es controlava el nombre d’ordes religiosos de nova creació) i una certa descentralització de l’Estat (l’aprovació al Congrés del projecte de llei de mancomunitats al 1910). Però l’assassinat del president Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir a la crisi de 1917. Els partits dinàstics van anar perdent pes i les forces al marge del sistema (republicans, catalanistes, socialistes i anarquistes) es van enfortir. 2.

LA DINÀMICA SOCIAL FINS A LA GRAN GUERRA L’oposició a la Restauració era representada pel republicanisme, pel carlisme, pel nacionalisme català i basc i per l’anarquisme i el socialisme. L’AUGE RENOVAT DEL REPUBLICANISME Aquest nou republicanisme es va caracteritzar pel fet de ser un ampli moviment social, de caràcter reformista, 3 que va agrupar sectors de les classes mitjanes àmplies capes populars. Amb la finalitat de donar unitat al republicanisme, el 1903 va néixer Unión Republicana, una coalició que intentava agrupar els grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón.

EL REPUBLICANISME LERROUXISTA El republicà Alejandro Lerroux, polític andalús establert a Barcelona, feia servir uns discurs radical, demagògic i anticlerical, i utilitzava una retòrica populista que va atreure amplis sectors de les classes populars. A més, era anticatalanista i vinculava aquest moviment als interessos de la burgesia i de l’Església, i l’oposava a les reivindicacions obreres. Arran de les eleccions de 1907, la Unión Republicana es va acostar al catalanisme i una part es va integrar a la candidatura catalanista Solidaritat Catalana, opció que va rebutjar el sector lerrouxista, i el seu líder se’n va separar i va fundar, l’any 1908, el Partido Republicano Radical.

Després de la Setmana Tràgica, va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, i Lerroux va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid. ELS PARTITS CATALANISTES La Lliga Regionalista es va consolidar com el partit majoritari a Catalunya. Reclamava l’autonomia de Catalunya i volia intervenir en la política espanyola per descentralitzar l’Estat. Un del seus dirigents, Enric Prat de la Riba, va definir-ne l’ideari La nacionalitat catalana (1906) i va ser el responsable principal de la política del partit. La Lliga va haver de fer cara a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes.

Els mals resultats a les eleccions del 1903 i 1905 van evidenciar els problemes entre un sector més progressista que estaven en contra de negociar amb el govern central i la majoria de dirigents del partits, que eren partidaris de una política possibilista que permetés arribar a acords. La crisi entre tots dos sectors va esclatar el 1904 amb la visita d’Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Francesc Cambó van boicotejar la visita reial. Llavors alguns militants, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, se’n van escindir per fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906).

DEL CARLISME AL TRADICIONALISME Al principi del segle XX, el carlisme i l’integrisme de Ramón Nocedal van acceptar la participació electoral i van tenir representació al Congrés. Arran de la Primera Guerra Mundial, es va produir una escissió quan un sector del partit es va manifestar a favor d’Alemanya i un dels seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va fundar el Partido Tradicionalista l’any 1919. Amb l’arribada de la República el 1931, els carlins i tradicionalistes van unificar-se en un sol partit, que es va anomenar Comunión Tradicionalista. EL SOCIALISME El PSOE defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb els partidaris republicans.

A partir d’aquell moment, la seva força electoral i la seva influència va créixer. Els seus principals líders eren Pablo Iglesias, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, que liderava el sindicat socialista, la UGT. A partir del 1917 el PSOE es va radicalitzar, influït per la revolució soviètica. La seva negativa a 4 integrar-se en la Internacional Comunista promoguda per Lenin va provocar una escissió el 1921, que va ser l’origen del Partit Comunista d’Espanya (PCE), que va tenir entre els líders més destacats José Díaz i Dolores Ibárruri.

L'OBRERISME ANARQUISTA A CATALUNYA Per consolidar la difusió de l’anarquisme, l’any 1910 el sindicat Solidaritat Obrera va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT), que presentava una ideologia basada en la independència del proletariat, la voluntat d’enderrocar el capitalisme, l’apoliticisme i l’abstencionisme electoral. La CNT, amb líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña i Joan Peiró, es va convertir en la principal organització obrera de Catalunya i d’Andalusia. El 1918 en el Congrés de Sants (Barcelona) la CNT va reafirmar l’ideari i va acordar recórrer a l’acció directa només quan calgués.

El 1919 va tenir lloc la vaga de La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat Barcelona i la seva zona industrial, que va paralitzar el 70% de la indústria i va deixar la ciutat sense electricitat durant gairebé dos mesos. El conflicte va acabar amb un acord entre obrers i patrons que incloïa jornada laboral de vuit hores i l’augment dels sous. Tanmateix, l’incompliment del compromís de readmetre treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga. La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure. Amb l’ajuda de les autoritats i la policia, es van organitzar bandes de pistolers a sou per aturar les vagues i assassinar els dirigents obrers.

Des del govern civil, es van encobrir els pistolers, es van reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de fuges, que permetia disparar els detinguts que intentaven fugir. Això va radicalitzar els posicionaments perquè l’activisme obrer es va tornar més violent i va atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l’ordre. Aquesta situació es va allargar fins a l’any 1923, en el que s’anomena l’època del pistolerisme. 3. LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES (1909-1917) LA POLÍTICA COLONIAL AL MARROC A partir del 1906 Espanya va començar la seva penetració al nord d’Àfrica.

La Conferència d’Algesires (1906) La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714.i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l’establiment d’un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif. La penetració espanyola en aquesta zona la van afavorir tant els interessos econòmics com la voluntat de restaurar el prestigi de l’exèrcit, que pretenia convertir a Espanya en una nova potència colonial. Els atacs continus dels rifenys van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola. Els rifenys van infligir una derrota a les tropes espanyoles al barranc del Llop.

Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats al Rif per evitar la caiguda de Melilla per la qual cosa el govern va decidir enviar-hi tropes reservistes. 5 LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA L’enviament de les forces reservistes va provocar un moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d’anarquistes, socialistes i republicans. A més, cal tenir en compte que el sistema de reclutament de quintes comportava que només els homes de famílies humils, que no podien pagar el rescat, fossin reclutats per a la guerra. Els incidents van començar el 18 de juliol durant l’embarcament de les tropes al port barceloní.

El sindicat Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i dels grups republicans. La revolta a Barcelona es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia cultural i social de l’Església. Les autoritats hi van respondre declarant l’estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. Hi va haver 300 ferits i més de 100 morts, amb la qual cosa el moviment es va radicalitzar i va derivar cap a l’acció violenta i descontrolada dels grups participants. La repressió posterior va ser molt dura.

El cas més conegut va ser l’afusellament del lliurepensador i fundador de l’Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia, que no havia participat directament en els esdeveniments, i el procés del qual va generar gran protestes. LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques que van comportar la desestabilització dels partits del tron dinàstic i la caiguda del govern de Maura. Com a conseqüència de la pressió social, el rei va dissoldre les Corts i va entregar el govern al liberal José Canalejas, que fins al seu assassinat l’any 1912 va portar a terme l’últim intent reformista.

Després de la caiguda de Maura i Canalejas, els partits dinàstics es van trobar mancats d’un líder capaç d’aglutinar els diferents sectors del partit. Aquesta debilitat política i les conseqüències del 1909 van comportar una reorganització de l’oposició: ● El republicanisme es va enfortir amb la creació d’un nou partir de caràcter moderat, el Partido Reformista (1912), i amb la formació de la Conjunción Republicanosocialista (1910) ● El republicanisme lerrouxista va perdre suports a causa del seu paper ambigu durant la setmana Tràgica. Això va fer que molts dels seus simpatitzants s’anessin a l’anarcosindicalisme que el 1910 havia creat la CNT.

● El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de la Lliga Regionalista a la repressió governamental i l’augment de la influència del catalanisme republicà. 4. DE SOLIDARITAT CATALANA A LA MANCOMUNITAT La llei de jurisdiccions La presència de diputats catalanistes al Congrés de Diputats va ser rebuda amb hostilitat. En aquest clima de tensió van tenir lloc els “incidents del Cu-cut!” (1905), en què un grup de militars va assaltar la seu d’aquesta revista i també del periòdic La Veu Catalunya arran de l’aparició d’un acudit que l’exèrcit va considerar ofensiu.

6 El govern no va sancionar aquesta actitud, va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de Llei de jurisdiccions (1906). La nova llei proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fets de manera oral o escrita. Formació i crisi de Solidaritat El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar una gran aliança de les forces polítiques catalanes en defensa de les reivindicacions catalanistes. Aquest va ser l’origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava carlins, republicans federals o la Lliga.

Per a les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa de Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. L’actuació parlamentaria i les discrepàncies ideològiques entre els sectors conservadors i republicans van anar afeblit la coalició solidària. Finalment, els fets de la Setmana Tràgica (1909) van dispersar el moviment, perquè la lliga va veure la repressió amb bons ulls, i els republicans, en canviar la van criticar fortament. 5.

LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA Proposta i constitució La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714. Amb la voluntat de dotar Catalunya d’òrgans de govern propis, l’any 1911 la Diputació de Barcelona, que Enric Prat de la Riba presidia, va presentar la proposta al govern de mancomunar les quatre diputacions. Canalejas va acceptar la proposta i va tirar endavant un projecte de mancomunitats, que va ser aprovat per les Corts l’any 1912, però el seu assassinat aquell any i el bloqueig del Senat el van aturar.

Finalment, l’any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats administratives. La Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril del 1914. L’obra de govern L’actuació de la Mancomunitat va tenir dues direccions fonamentals: ● Crear una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics ● Foment de la llengua i la cultura catalanes. ● Pel que fa al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va impulsar un pla de millora de la xarxa viària i dels sistemes telegràfic i telefònic.

També es va crear un pla d’acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat. ● Pel que fa a la cultura i a l’ensenyament, l’Institut d’Estudis Catalans va començar la tasca d’unificació ortogràfica i normalització lingüística, que va encarregar a Pompeu Fabra i que va culminar l’any 1932 amb l’elaboració del Diccionari. 7 6. LA CRISI DEL 1917 Amb el començament de la Primera Guerra Mundial, a Espanya es va iniciar una etapa d’expansió econòmica a causa de la seva neutralitat en el conflicte. Aquesta etapa d’expansió va convertir a Espanya en subministradora de productes industrials ja que la capacitat productiva dels països en guerra va disminuir.

El problema va arribar quan Espanya va invertir tots els seus beneficis en la especulació de productes, per tant, no es van millorar el processos productius i no es va modernitzar la indústria estatal. Amb el final de la guerra, va començar una etapa de crisis (1919-1924) que va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars. Com la demanda exterior va caure, els empresaris van pujar els preus interiors per mantenir els seus beneficis.

En conseqüència: ● Augment de preus ● Els salaris van baixar ● El poder adquisitiu dels treballadors va baixar ● Es van tancar empreses ● Va augmentar la conflictivitat socials ● Augment de les importacions de maquinària i matèries primeres LA TRIPLE CRISI La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per ll’encariment dels productes de primera necessitat. (Crisi social) A aquesta crisi social s’hi sumaven els militars que estaven en desacords amb el sistema d’ascensos, que s’obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes. Per això, es van organitzar en unes juntes de defensa.

(Crisi militar) A més, els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris convocada per la Lliga Regionalista. Allà, es va exigir la formació d’un govern provisional, una nova Constitució i la descentralització de l’estat. (Crisi polític) La reacció del govern va ser molt repressiva: la vaga obrera va ser reprimida per l’exèrcit i es van empresonar els membres del comitè de vaga. Les juntes de defensa militar van ser dissoltes i el govern va prohibir l’Assemblea. Amb el perill d’una revolta l’exèrcit va donar suport a la monarquia, i la burgesia també va retrocedir. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués dins al 1923.

Tot i això, el rei es va veure forçat a formar un govern de concentració, integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes. 7. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918- 1923) A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració. Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern, frau electoral, divisió dels partits dinàstics) es van unir de nous: la crisi econòmica i social, que va provocar a radicalització del moviment obrer i l’increment dels conflictes socials, i el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc. 8 CRISI ECONÒMICA I AGITACIÓ SOCIAL El final de la Primer Guerra Mundial va comportar un crisi a Espanya.

En aquesta situació, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi es va deixar sentir especialment a Catalunya, que era la zona més industrialitzada i la que s’havia beneficiat més de l’auge econòmic durant la guerra. Les vagues més importants van tenir lloc el 1919 arran del conflicte a La Canadenca. Entre el 1918 i el 1921 també es van produir mobilitzacions al sud d’Espanya. S’exigia el repartiment de terres per als pagesos, seguint l’exemple de la Revolució russa, per la qual cosa aquest període també es coneix com el trienni bolxevic. Promogudes pels anarquistes i socialistes, les revoltes es basaven en l’ocupació de terres.

El govern va reaccionar-hi declarant l’estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. LA DESCOMPOSICIÓ POLÍTICA I EL PRIMER PROJECTE D’ESTATUT La fragmentació dels partits dinàstics impedia l’existència de majories parlamentàries estables. Tot i que les forces d’oposició van incrementar la seva influència, estaven dividies i eren incapaces d’oferir una alternativa al règim de la Restauració. La fórmula de governs de concentració, es va provar diverses vegades sense èxit. El més importants dels governs de concentració va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Maura el 1918.

Aquest intent només va durar set mesos a causa de les gran divergències entre els ministres. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents. Aquest governs inestables no tenien prou majoria per aprovar els pressupostos i havien de recórrer a mesures d’excepció: governar a base de decrets-llei, suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts.

A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la mateixa Mancomunitat van començar a final del 1918 una campanya en favor de l’autonomia i, al principi del 191, es va presentar a Madrid un projecte d’Estatut que proposava la constitució d’un govern propi, un parlament elegit per sufragi universal i atorgava àmplies competències a la nova administració catalana. El projecte va ser mal rebut a Madrid: el govern s’hi oposà el monarca no hi va donar suport i algunes diputacions hi van fer campanya en contra perquè consideraven que podria trencar Espanya. Amb l’augment de les tensions socials a Catalunya, la Lliga va decidir donar suport al govern de Madrid.

ELS PROBLEMA DEL MARROC: ANNUAL El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d’una part de l’exèrcit, els anomenats militars africanistes, i d’Alfons XIII. Algunes empreses espanyoles van mostrar interès per construir ferrocarrils i explotar els recursos miners. En canvi, l’opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobra i s’arrisqués a començar una nova guerra. 9 Després dels incidents del 1909, hi va haver un segons moment crític l’estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van començar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l’ocupació del territori. L’acció, mal dirigida i organitzada, va acabar en la derrota d’Annual (1921).

Els atacs i les emboscades contra les tropes espanyoles van provocar una retirada massiva i desordenada que va causar més de tretze mil morts de l’exèrcit espanyol. El desastre d’Annual va provocar un impacte terrible en l’opinió pública. L’oposició va reclamar al Parlament l’abandonament del Marroc. Es va constituir una comissió per posar de manifest les irregularitats i la ineficàcia de l’exèrcit espanyol destinat a l’Àfrica. 8. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930) El sistema constitucional i parlamentari que va començar la restauració del 1874 es va acabar amb un cop d’Estat militar que va implantar una dictadura.

L’argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia un greu perill de revolució social. En realitat, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les Corts es debatés l’expedient sobre les responsabilitats d’Annual. LA FALLIDA DEL RÈGIM CONSTITUCIONAL L’abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va intentar reformar la Constitució i la llei electoral. Tot i que tenia una clara majoria a les Corts, el rei, l’exèrcit i l’Església s’hi van oposar.

El capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d’Estat militar el 13 de setembre del 1923 i va demanar a Alfons XII que posés el poder en mans dels militars. El rei es va negar a destituir els militars insurreccionals i el govern va dimitir. En un manifest públic, Primo de Rivera justificava la seva actuació i culpava el desgovern del govern. També declarava la seva intenció de regenerar la política. Posar fi al conflicte obrer i garantir la unitat nacional. L’alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i bona part de l’exèrcit van acceptar la dictadura com a solució a la crisi.

La majoria de la població va reaccionar amb indiferència i va ser favorable al cop d’Estat. S’esperava que el nou règim fos temporal i que posés fi a un sistema que havia estat incapaç de resoldre els problemes del país. Per aquest motiu, inicialment, la dictadura no va tenir gaire oposició política. EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925) Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d’un nou govern, conegut com a Directori, que esta format només per militars. Les primeres mesures van ser: ● ● ● ● ● Declarar l’estat de guerra a tot el país. La suspensió de la Constitució. Dissolució del Parlament. Il·legalització dels partits polítics i de les organitzacions obreres.

Prohibició dels símbols catalanistes i restricció de la llengua catalana a l’àmbit privat. Per posar fi al caciquisme, el Directori va dissoldre els ajuntaments i els va substituir per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la localitat. 10 Per aturar la conflictivitat obrera, el Directori va instaurar una política d’ordre públic molt repressiva, que anava adreçada CNT. Es van prohibir les manifestacions i les vagues i es van perseguir i empresonar els dirigents obrers principals. La repressió va reduir els conflictes laborals i va posar fi a la violència i al pistolerisme.

Conscient de la importància de mantenir el suport de l’exèrcit, Primo de Rivera va intentar resoldre el problema del Marroc i el 1925 va intervenir militarment el Rif. Els atacs rifenys, dirigits per Abd el-Krim contra el protectorat francès, van facilitar la col·laboració militar d’Espanya i França. Aquestes accions militars van significar el final de la guerra del Marroc. Com a legislació social, es va regulat el treball de la dona, es van construir habitatges per famílies obreres i es van promoure polítiques per reduir l’atur.

EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930) Un cop resolts el problema de l’ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil, presidit per Primo de Rivera i del qual formaven part civils com ara José Calvo Sotelo i Eduard Aunós. Aquesta transformació mostrava que la Dictadura no seria transitòria i que Primo de Rivera pretenia quedar-se en el poder. Per aconseguir-ho es va reactivar l’economia aprofitant la millora en l’economia internacional dels “feliços anys vint”. Es va seguir una política nacionalista que va combinar elements intervencionistes amb un impuls al desenvolupament industrial.

A més, l’Estat va fomentar les grans obres públiques i es va invertir en la indústria pesant. La política intervencionista també es va plasmar en la concessió de grans monopolis estatals, com el de venda de telèfons a la Compañia Telefónica Nacional de España. Per incrementar els rendiments agrícoles i aprofitar els recursos, es van crear les Confederacions Hidrogràfiques, encarregades d’impulsar els regadius. Aquesta política va comportar un augment de les despeses de l’Estat que, no acompanyades d’un augment dels ingressos, va fer créixer el dèficit. Com a conseqüència, la deute pública va créixer.

A més, la dictadura no va abordar els greus problemes del camps, com la reforma agrària o la modificació de l’estructura de la propietat rural. El Directori també va dur a terme una reorganització de les institucions de l’Estat. En primer lloc es va crear una nova formació política, la Unión Patriótica, de la qual es van afiliar funcionaris del règim, organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals. Volia ser l’instrument polític del nou règim, al qual havia de proporcionar una base social que li donés suport.

Com a òrgan auxiliar del partit, el Directori va institucionalitzar el Somatén, un força armada ciutadà creada el 1919, amb capacitat per donar suport a la policia i a l’exèrcit en els conflictes interiors. Per frenar la conflictivitat laboral i controlar el moviment obrer, el 1926 es va fundar el Consell de Treball, un sindicat que incloïa obrers i empresaris en els comitès paritaris. Reglamentava els salaris i les condicions de treball, però sempre sota el control de l’Estat. La UGT va col·laborar al principi, però se’n va acabar retirant. La CNT es va negar a participar i molts anarcosindicalistes van ser perseguits i detinguts o van haver d’exiliar-se.

11 Amb la finalitat d’institucionalitzar el règim, el 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva. Era un organisme integrat per representants de les corporacions, funcionaris de l’Administració i representants socials escollits des del govern. Tenia una funció consultiva i actuava sota el control del govern. Aquesta Assemblea no va aconseguir elaborar un nou projecte de llei corporativa per substituir la Constitució. L’ACTUACIÓ ANTICATALANISTA DE LA DICTADURA Quan la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport al cop d’Estat per eradicar la crisi social i política, no imaginaven que el nou règim adoptaria fortes mesures anticatalanistes.

El setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme a partir del qual es començava a desmantellar les institucions catalanistes. Per presidir la l’anticatalanista Alfons Sala, fins que l’any 1925 va ser Mancomunitat es va nomenar dissolta definitivament. També es van clausurar institucions catalanistes, es van prohibir les manifestacions en català i l’ús públic de la bandera catalana, i la celebració del 11-S i dels Jocs Florals. També es va censurar a la premsa i la publicació de llibres i es va depurar les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat.

L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA Tot i que Primo de Rivera al principi no va tenir una oposició important, amb el temps van anar apareixent grups opositors que van impulsar actuacions per posar fi a la dictadura: ● Els republicans van protagonitzar una campanya de desprestigi del règim. Entre aquest estaven Lerroux, Manuel Azaña i Niceto Alcalá Zamora. ● Alguns sectors de l’exèrcit van organitzar conspiracions, com l’anomenada sanjuanada del 1926, un intent fallit de cop d’Estat. ● Els intel·lectuals i els universitaris van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa i la falta de llibertat d’expressió.

Els universitaris, agrupats a Federación Universitaria Española, van promoure vagues i manifestacions. ● Els sectors catalanistes es van unir a la oposició, com a resposta a que el Directori eliminés la Mancomunitat i prohibís l’ús públic del català. Això va incrementar la influència del grups nacionalistes radicals com Estat Català. Aquest partit liderat per Francesc Macià, va intentar dal 1926 fer una invasió armada de Catalunya, però va fracassar i Macià vas ser detingut. El seu judici el va fer guanyar popularitat. ● L’oposició obrera es va centrar en la CNT i en el Partit Comunista.

Amb l’objectiu d’incrementar la influència anarquista, el 1927 es va constituir la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) ● El PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que intentaven posa fi a la dictadura i substituir la monarquia per un règim republicà. 9. PER QUÈ VA CAURE LA MONARQUIA EL 1931? La crisi econòmica mundial començada el 1929 també va arribar a Espanya. Els efectes van ser menors que en altres països europeus a causa de la tradició proteccionista i de la importància del mercat interior en el 12 model econòmic del país. Els sectors més afectats van ser els exportadors. Aquesta situació va fer que la dictadura perdés suports.

El 27 de gener del 1930, Primo de Rivera va presentar la dimissió al rei, que va acceptar la. Alfons XIII a mirar de tornar al règim constitucional i va nomenar cap de govern el general Berenguer. L’oposició republicana es va mobilitzar i l’Agost del 1930 es va signar el Pacte de Sant Sebastià, un acord per posar fi a la monarquia, al qual es vam afegir socialistes i nacionalistes catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou govern reconeixeria el dret a l’autonomia de Catalunya, del País Basc i de Galícia.

A més, es va crear un Comitè Revolucionari presidit per Niceto Alcalá Zamora i es va fer un pronunciament militar a Jaca per forçar la proclamació de la República, el qual va fracassar El febrer del 1931 l’almirall Aznar va formar un nou govern. Com a part de l’estratègia per tornar al sistema parlamentari i constitucional, es van convocar eleccions municipals per al 12 d’abril del 1931. Aquest comicis es van convertir en un plebiscit sobre la monarquia i els va guanyar les candidatures republicanes. El 14 d’abril del 1931 es va proclamar la Segona República Espanyola i el Comitè Revolucionari es va convertir en govern provisional. Aquell mateix dia, el rei va abandonar Espanya cap a l’exili.

La fi de la monarquia no va ser el resultat d’una revolució sinó del deteriorament del sistema polític. 13