I. De l'Antic Règim a la implantació del liberalisme
Flashcards
- Definició d'Antic Règim
- Sistema d'organització econòmica, política i social caracteritzat per l'absolutisme de dret diví, la societat estamental i l'economia senyorial agrícola vigent a Europa fins a l'arribada del liberalisme.
- Definició de senyoria jurisdiccional
- Dret que tenien els senyors, laics o eclesiàstics, a exercir les funcions públiques (com administrar justícia i governar) sobre els territoris dels seus dominis.
- Cronologia de la Guerra del Francès
- Del 1808 al 1814.
- Data i objectiu del Tractat de Fontainebleau
- 1807; pacte entre Napoleó i la monarquia espanyola que va permetre l'entrada de tropes franceses a la península.
Preguntes tipus test
- A diferència de l'absolutisme anterior, com justificava el liberalisme polític la legitimitat dels governants per exercir el poder?
- a) A través d'un contracte electoral amb els ciutadans, que són els dipositaris de la sobirania.
- b) Per designació directa del poder judicial per tal de mantenir la pau pública de l'Estat.
- c) Mitjançant la gràcia divina transmesa per herència biològica directa de la corona.
- d) Mitjançant el pagament de tributs ordinaris que donaven accés al dret exclusiu de vot.
Resposta: a) A través d'un contracte electoral amb els ciutadans, que són els dipositaris de la sobirania.. El liberalisme polític plantejava la necessitat d'un contracte entre els governats (detentors de la sobirania) i els governants a través del sistema electoral com a mecanisme de traspàs de poder.
- Quina mesura territorial directa va prendre Napoleó a Catalunya l'any 1812 durant l'ocupació francesa?
- a) Va dissoldre totes les institucions locals catalanes i va prohibir immediatament l'ús de la llengua catalana.
- b) Va cedir el govern complet del territori català a la Junta Central Suprema establerta a Cadis.
- c) Va crear un regne independent sota la sobirania directa d'un general de l'exèrcit imperial napoleònic.
- d) Va integrar Catalunya administrativament com a departaments de l'imperi francès, separant-la de Josep I.
Resposta: d) Va integrar Catalunya administrativament com a departaments de l'imperi francès, separant-la de Josep I.. El 1812, Napoleó va annexar Catalunya a França, separant-la del govern del seu germà Josep I i dividint-la administrativament segons els departaments francesos.
- A partir del gravat i catecisme d'època , quin paper clau va exercir l'Església a les zones rurals durant la Guerra del Francès?
- a) Va negociar la renúncia a les terres d'origen eclesiàstic a canvi del manteniment del culte.
- b) Va organitzar i mobilitzar ideològicament la guerrilla rural presentant la lluita contra els francesos com un deure religiós.
- c) Va promoure les idees liberals i laiques franceses entre els camperols locals descontents.
- d) Va afavorir la submissió pacífica dels fidels davant la modernització encapçalada per Josep I.
Resposta: b) Va organitzar i mobilitzar ideològicament la guerrilla rural presentant la lluita contra els francesos com un deure religiós.. El catecisme i el gravat il·lustren que el clergat rural va mobilitzar les guerrilles considerant meritòria la mort de francesos per frenar les idees revolucionàries i antireligioses.
II. La industrialització i les transformacions socials durant la segona meitat del segle XIX
Flashcards
- Esperança de vida mitjana a l'Espanya del segle XIX
- A l'entorn dels 35 anys.
- Distribució percentual aproximada de la població activa a l'Espanya del segle XIX
- Sector agrari: 65%-75%; sector industrial: menys del 15%; sector terciari: entorn del 20%.
- Què eren els mayorazgos?
- Grans propietats nobiliàries vinculades a la família que per llei no es podien vendre ni alienar.
- Defineix desamortització en el context espanyol del segle XIX
- Apropriació per l'Estat de béns eclesiàstics o comunals declarats nacionals per vendre'ls a particulars en subhasta pública.
Preguntes tipus test
- Quina causa principal explica que el creixement demogràfic espanyol del segle XIX fos molt més lent que el britànic?
- a) El manteniment d'una taxa de mortalitat elevada a causa de guerres, epidèmies i poc desenvolupament industrial
- b) La manca total d'aliments bàsics a causa de la pèrdua absoluta de les colònies americanes
- c) Un descens brusc de la taxa de natalitat provocat per la urbanització ràpida de l'interior peninsular
- d) L'emigració massiva continuada de la població cap a l'Europa central i els països nòrdics
Resposta: a) El manteniment d'una taxa de mortalitat elevada a causa de guerres, epidèmies i poc desenvolupament industrial. La taxa de mortalitat espanyola es va mantenir alta al llarg del segle XIX per les guerres civils, el retard industrial i epidèmies com el còlera, situant l'esperança de vida a l'entorn dels 35 anys.
- Com va transformar l'èxode rural la distribució geogràfica de la població espanyola a partir dels anys seixanta del segle XIX?
- a) Va augmentar el pes demogràfic de les regions perifèriques i el creixement de grans ciutats
- b) Va equilibrar de manera uniforme la densitat d'habitants entre el centre i el litoral peninsular
- c) Va reduir la població urbana en concentrar els treballadors exclusivament en conques mineres
- d) Va provocar la despoblació de la costa a favor de les ciutats agrícoles de la Meseta
Resposta: a) Va augmentar el pes demogràfic de les regions perifèriques i el creixement de grans ciutats. L'èxode rural, facilitat pel ferrocarril cap a regions industrials o d'agricultura comercial (la majoria al litoral), va fer créixer el pes demogràfic de la perifèria respecte de l'interior i va impulsar les ciutats.
- Observa el quadre sinòptic sobre la reforma agrària liberal . Quina conseqüència va tenir la desamortització sobre la propietat de la terra a l'àrea andalusa?
- a) La conversió immediata dels antics dominis en indústries tèxtils i xarxes de regadiu
- b) L'abolició completa de les rendes agràries i l'establiment de granges cooperatives comunals
- c) El repartiment equitatiu de parcel·les petites entre la totalitat de jornalers i arrendataris
- d) La persistència del latifundisme amb baixa producció, misèria i emigració
Resposta: d) La persistència del latifundisme amb baixa producció, misèria i emigració. Segons l'esquema i el text, la desamortització no va beneficiar els jornalers, sinó que va consolidar la classe de grans propietaris i el latifundisme, especialment a Andalusia, generant misèria i emigració.
III. Cultura, consciència i identitat nacional catalana durant el segle XIX
IV. El sistema polític de la Restauració
V. Diapositives: Cultura, consciència i identitat nacional catalana
VI. Diapositives: Les transformacions socials (burgesos i proletaris)
VII. Diapositives: La industrialització i transformacions econòmiques
VIII. Diapositives: La configuració de l'Estat liberal (1833-1868)
IX. Diapositives: El Sexenni Democràtic (1868-1874)
X. Diapositives: De l'Antic Règim a la implantació del liberalisme
I 25 flashcards i 23 preguntes més al document.
Text del document
I. DE L'ANTIC RÈGIM A LA IMPLANTACIÓ DEL LIBERALISME: CONTINUÏTATS I CANVIS FONAMENTALS DURANT EL SEGLE XIX. Durant el primer terç del segle XIX es va produir un canvi transcendental en la història de l'Estat Espanyol: el pas de l'antic règim al liberalisme, que va tenir lloc dins el context europeu del moment, sota la influència de la Revolució Francesa i de les seves conseqüències a l'Europa Occidental. Ara bé, a l'Estat Espanyol aquest canvi va tenir uns trets propis, producte de la situació socioeconòmica durant el segle XVIII i de les característiques polítiques de la monarquia.
No es tracta pas d'un canvi sobtat, sinó que hi va haver avenços i retrocessos fins que, el 1835, s'hi va establir definitivament un règim polític liberal. De tota manera, el canvi polític no va anar acompanyat d'un autèntic canvi social i econòmic, cosa que va repercutir en la inestabilitat dels règims liberals espanyols. GUIÓ. 1. La descomposició de l'Antic Règim. 1.1. L'arribada de les idees liberals 1.2. El regnat de Carles IV. 1.3. L'intent de revolució política: les Corts de Cadis (1812). 1.4. El regnat de Ferran VII. 2. La revolució liberal. 2.1. El problema successori. Les guerres carlines. 2.2. Progressistes i moderats. 2.3. El regnat d’Isabel II (1844-1868). 3.
El Sexenni Revolucionari (1868-1874). 3.1. La revolució de 1868. 3.2. La monarquia d'Amadeu I de Savoia. 3.3. La I República. 1 A l'Estat espanyol, la lluita contra el poder absolut del rei va ser llarga i va ocupar el primer terç del segle XIX. Els moviments revolucionaris posteriors també van acabar aconseguint -entre altres coses- més participació de la població en la vida política, tot i que diverses dictadures van tornar a retallar durant molt de temps aquestes llibertats. I és que quan semblava que s'havia aconseguit una fita important, es retrocedia i s'hi havia de tornar a insistir.
El llarg camí cap a la democràcia ha estat, doncs, realment difícil i els avenços s'han fet gràcies a la insistència i al desig de moltes persones que han mantingut l'esperança de fer una societat més justa i més lliure. 1. La descomposició de l'Antic Règim1 Fins al segle XVIII, a Europa es veia normal que el poder polític estigués en mans d'una sola persona. Aquesta tenia el poder pel fet d'haver nascut en una família reial i ser fill o filla del monarca anterior. No hi havia eleccions i la majoria de la població no feia res per canviar la situació. Però aquest poder absolut de les monarquies va començar a ser criticat i posat en dubte pels intel·lectuals de l'època.
Així, al llarg del segle XIX, els governs van anar derivant cap a sistemes polítics més democràtics. 1.1. L'arribada de les idees liberals. El sistema de l’Antic Règim, caracteritzat per una política absolutista, una societat estamental i una economia agrícola estancada, era vigent a Europa des de feia segles. Així, la noblesa i el clergat, els privilegiats, no pagaven impostos, tot i ser amos i senyors jurisdiccionals2 de la major part de les terres i cobraven dels pagesos tot un seguit de rendes com a propietaris de les terres i com a administradors del territori i de la justícia.
La resta de súbdits de la monarquia, la immensa majoria d'homes i dones, eren el poble sense drets, exclosos de la participació política i obligats a pagar impostos; formaven un estament variat i de situacions econòmiques diverses: comerciants, artesans, professionals liberals, funcionaris, pagesos, jornalers, soldats, captaires, etc. Enfront d'aquesta situació que semblava immutable, en el camp cultural, tècnic i científic de la Il·lustració els canvis se succeïen ràpidament. 1 Amb el nom d'Antic Règim entenem aquell sistema d'organització econòmica, política i social vigent a Europa fins l'adveniment del liberalisme polític i econòmic.
Es va caracteritzar per unes estructures econòmiques dominades pel règim senyorial al camp i l'artesano-gremial a les ciutats. En el terreny polític significa el triomf de l'absolutisme de dret diví. En l'ordre social, la característica més important era la desigualtat jurídica entre els individus (societat estamental), agrupats en privilegiats (aristocràcia, Església) i no privilegiats (burgesia, poble urbà, camperols). A Europa, el trànsit de l'Antic Règim al capitalisme es va realitzar entre l'últim terç del segle XVII i la primera meitat del XIX. 2 Dret que tenien els senyors, laics o eclesiàstics, a exercir les funcions públiques sobre els territoris dels seus dominis.
2 Des dels mateixos fonaments de la Il·lustració va prendre força el liberalisme, que reclamava la llibertat de l'individu en tots els àmbits. En el camp econòmic, aquesta doctrina, que defensava la llibertat de treball, de preus, de mercat, de comerç i d'indústria, va esdevenir la ideologia del capitalisme i la burgesia. El liberalisme polític plantejava la necessitat d'un contracte entre els governats, detentors de la sobirania, i els governants, mitjançant el sistema electoral. Les eleccions havien de ser el mecanisme de traspàs de poder, que residia en el conjunt dels ciutadans; un poder que per deixar d'ésser absolut s'havia de dividir en executiu, legislatiu i judicial.
La Constitució3 hauria d'esdevenir la llei fonamental mitjançant la qual es regulava la vida política i social d'un estat; la llei de lleis, que garantia els drets i determinava els organismes de poder i les funcions corresponents. Així, el liberalisme es va convertir en la bandera que aglutinà els opositors a l'Antic Règim arreu d'Europa. I, com no, també a l'Estat espanyol. La ideologia liberal va aconseguir imposar-se a Europa després dels canvis polítics que es van produir a França entre 1789 i 1791 en el període que es coneix com la Revolució Francesa.
A partir d'aquest moment, les idees liberals es difonen ràpidament per Europa a remolc de les conquestes territorials dels exèrcits de Napoleó. 1.2. El regnat de Carles IV. Carles IV Des de l'any 1700 la dinastia dels Borbó, d'origen francès, governava els regnes hispànics. La política dels reis d’aquesta dinastia va anar encaminada a augmentar la centralització dels territoris i el poder personal dels monarques; és per això que el seu règim polític ha estat anomenat monarquia absoluta. Aires de canvi bufaven a Europa després dels fets revolucionaris de 1789 a França.
I aquests canvis arribaren a l’Estat espanyol durant el regnat de Carles IV (1788-1808) a causa de la invasió francesa de la península en el marc europeu de les guerres napoleòniques. Des de començaments de 1808, i arran d’un pacte entre la monarquia espanyola i Napoleó (Tractat de Fontainebleau, 1807), les tropes franceses van anar entrant a les principals ciutats espanyoles sense trobar-hi cap mena de resistència i ben aviat les seves intencions es van fer evidents: instaurar el seu germà Josep com a rei d'Espanya, amb el sobrenom de Josep I i, alhora, iniciar tot un seguit de transformacions polítiques de tipus liberal.
3 Llei bàsica d'un Estat democràtic que garanteix els drets dels seus habitants, n'estableix els deures i regula les atribucions del cap de l'estat i del govern. Reconeix el principi de la sobirania nacional i estableix la separació i independència dels tres poders: l'executiu, el legislatiu i el judicial. Les constitucions espanyoles han estat la de Baiona (jurada per Josep Bonaparte), la de Cadis (1812) i les de 1837, 1845, 1856, 1869, 1873, 1876, 1931 i 1978. 3 Tanmateix, per a la majoria dels espanyols, els francesos eren invasors, i les resistències al nou règim provocaren una guerra entre els patriotes espanyols i les tropes franceses.
És el que es va conèixer com la Guerra de la Independència o la Guerra del Francès (1808-1814). A Catalunya, els francesos van intentar aprofitar-se del fet diferencial català en benefici propi permetent l'exhibició de la bandera catalana en cerimònies oficials i llocs públics, decretant l'oficialitat de la llengua i apel·lant a la memòria històrica dels catalans. El 1812, Napoleó va annexar Catalunya a França, tot separant-la del govern del seu germà Josep I i la va dividir administrativament segons els departaments francesos. 1.3. L'intent de revolució política: les Corts de Cadis (1812).
La resistència espanyola als francesos es va organitzar a partir de juntes locals i provincials que van garantir l’ordre i van organitzar l’esforç militar en forma de guerrilles. Més tard es va formar una Junta General Suprema, amb l’objectiu de coordinar l’actuació de les diferents juntes. 4 En plena guerra, la Junta Central va convocar les Corts, que es van reunir a Cadis perquè era la única ciutat que els francesos no havien ocupat. L’objectiu era elaborat una constitució que fos una alternativa a la política reformista de Josep I.
Amb aquest propòsit es van reunir 184 diputats d'ideologies polítiques diverses; entre els diputats hi havia una forta presència d'eclesiàstics, però també de professionals liberals (advocats, catedràtics, comerciants...); la representació nobiliària, en canvi, hi era molt migrada. Amb majoria de representants liberals es va aprovar la primera Constitució monàrquica liberal espanyola (19 de març de 1812), que significava, per les seves resolucions, el trencament amb les institucions de l'Antic Règim.
Es fonamentava en els principis bàsics del liberalisme: ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional4, limitació dels poders reials, sufragi universal masculí (homes de més de 25 anys) i divisió de poders -el poder executiu residia en el rei; el legislatiu, en les Corts; el judicial, en jutges professionals i independents-. La Constitució, però, feia importants concessions a l'Església, proclamant el catolicisme com a única religió oficial de l'Estat i restringint la llibertat d'opinió en el terreny religiós. 1.4. El regnat de Ferran VII (1814-1833) La derrota napoleònica l’any 1813 va possibilitar l’entronització de Ferran VII, fill de Carles IV.
Una vegada al tron va rectificar totes les lleis reformistes d’afrancesats i liberals, derogant la Constitució de Cadis, per tornar a l’absolutisme. La implantació del liberalisme s’havia aturat dràsticament. 4 Principi polític basat en la idea que el màxim poder sobirà és la nació, no pas el rei ni cap persona, sinó les corts, representants de tots els ciutadans i ciutadanes de la nació, que són qui realment han de tenir el poder. 5 Durant el seu regnat hi van haver moltes conspiracions liberals, sobretot d’oficials de l’exèrcit.
Una d’aquestes, la liderada pel general Riego, va aconseguir, per un període molt curt, reprendre les reformes liberals (Trienni Liberal, 1820-23) però la oposició del rei i dels seus seguidors i l’ajuda de la Santa Aliança5 va restablir l'absolutisme per la força de les armes. A la cort, nuclis ultraconservadors es van organitzar al voltant de Carles Maria Isidre, que, en teoria, havia de succeir Ferran VII, ja que el rei en aquell moment no tenia descendència per via directa. El naixement d'una filla donà, però, un gir a la situació.
El monarca va optar per publicar una pragmàtica sanció (1830), que abolia la Llei Sàlica6 dels Borbó segons la qual la successió reial havia de ser sempre masculina. Així va propiciar que la seva filla Isabel el pogués succeir. En morir, Ferran VII deixava el país a les portes de la guerra civil, i la revolució liberal que tant s'havia esforçat a impedir va esdevenir, finalment, inevitable. 2. La Revolució liberal (1833-1868).
Entre 1833 i 1874 es va produir a l’Estat espanyol un procés de modernització irreversible que suposà la definitiva liquidació de l’Antic Règim i la construcció d’un estat liberal de manera que s’inicià en aquests anys tota una sèrie de canvis profunds: renovació de l’agricultura, modernització de la indústria, pas a una societat de classes, desaparició definitiva de la Inquisició i dels drets senyorials i substitució de l’antiga monarquia per una altra parlamentària i constitucional.
No obstant, els resultats d’aquests canvis van ser modestos: la industrialització no assolí un gran desenvolupament, l’Estat espanyol segui essent un país agrari, el règim parlamentari no fou estable i l’exèrcit va tenir un paper polític molt important al llarg de tot el segle. 5 Pacte firmat el setembre de 1815, després de la derrota definitiva de Napoleó, entre Àustria, Prússia i Rússia, per garantir l’exclusió del poder a França de la família Bonaparte, i la restauració de l’absolutisme monàrquic a Europa. El tractat permetia sufocar les revoltes liberals a qualsevol país. 6 Llei que prohibia a les dones l'accés al tron, tot i que poden transmetre els seus drets als fills barons. 6 2.1.
El problema successori. Les guerres carlines. Com tothom temia, la mort de Ferran VII va precipitar la guerra entre els partidaris de la seva filla Isabel, encara menor d'edat, i els del seu germà Carles Maria Isidre -anomenat Carles V pels seus seguidors-. La vídua del rei, Maria Cristina, es va encarregar de la regència fins que Isabel II no va ser major d’edat. Els partidaris de Carles Maria Isidre, sorgits dels sectors absolutistes més intransigents, no van acceptar el testament de Ferran VII i es van aixecar en armes contra la regent, la qual va haver de buscar el suport dels liberals.
D’aquest fet arrenca la llarga guerra civil entre els carlins i els isabelins o liberals que va ensangonar el segle XIX fins al 1876. La causa carlina integrava diversos sectors socials. La mobilització es va fer en nom dels suposats drets a la corona del germà del rei però els grans motors de la guerra van ser la defensa de Déu, de la Pàtria i de les lleis tradicionals o furs. El carlisme va rebre gran part del suport ideològic i financer del clergat regular i de part de la petita noblesa rural.
A més, molts pagesos i artesans, afectats per les mesures fiscals del liberalisme i per la transformació de la producció industrial es van enquadrar en les partides carlines per la paga que obtindrien. El lema dels carlins, "Déu, pàtria, furs i rei", era una síntesi de la seva ideologia conservadora, tradicionalista, clerical, foral i monàrquica. A Catalunya, els carlins actuaren sobretot a les comarques de muntanya amb partides força desorganitzades i poc disciplinades que giraven al voltant de líders locals amb clars vincles de clientelisme, fet que impedí la formació d’un autèntic Dibuix que representa la ciutat de Berga ocupada pels exèrcit.
Les zones més decididament carlins, i que reflecteix la influència que exercia el clergat sobre la població de l’interior de Catalunya carlines van ser les comarques del 7 nord (Berguedà, Solsonès, Ripollès) i de l’interior (Priorat, Baix Camp). Les guerres carlines es van desenvolupar en tres episodis; la Primera Guerra Carlina (1833-1840); la Segona Guerra Carlina o guerra dels Matiners (1846-1849); i la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). 2.2. Progressistes i moderats. A la mort de Ferran VII, el període de transformacions impulsat per la reina regent Maria Cristina, es coneix com a revolució liberal. L’inici de la guerra carlina va accelerar aquest procés.
A l'Estat espanyol, la regent necessitava el suport dels liberals si no volia sotmetre's a les pretensions carlines i als grups absolutistes; per aquesta raó, les reformes es van emprendre des del poder i amb la cautela pròpia d'aquesta iniciativa, de manera que no van satisfer les expectatives de tots els grups liberals. La voluntat política de la Corona no era dur a terme canvis importants, i, per això, aviat els liberals es van dividir en dos grups: moderats i progressistes. Els dos corrents estaven d’acord en qüestions bàsiques, com la necessitat d’abolir l’Antic Règim i d’implantar una monarquia constitucional.
També defensaven el sufragi censatari7 i l’oficialitat de la religió catòlica. Els moderats, però, eren partidaris d’atorgar a la monarquia més poder que no pas els progressistes. Així mateix, en els períodes de govern progressista, llibertats com la de premsa o reunió eren més àmplies que no pas quan governaven els moderats. Socialment, els moderats eren recolzats per l’antiga noblesa, terratinents, grans industrials perifèrics, alt clergat i militars; mentre que els progressistes representaven a les classes mitjanes urbanes. 2.3. El regnat d’Isabel II8 (1844-1868) Isabel II va ser coronada com a reina d'Espanya amb només 13 anys d'edat.
La seva primera decisió política va ser oferir el govern als liberals moderats, els quals van governar a partir de dos conceptes bàsics: la uniformització territorial i la centralització política. El sistema administratiu, amb la nova divisió territorial en províncies, reforçava aquesta tendència uniformista i centralitzadora de la qual només va alliberar-se'n el País Basc, que va conservar els seus drets forals. L'administració local també va caure sota el control governamental 7 Tipus de votació basat en el fet que només poden votar els ciutadans amb un determinat nivell de riquesa.
Aquest tipus de sufragi s'oposa al sufragi universal, segons el qual tenen dret a vot tots els ciutadans i ciutadanes, només pel fet se ser-ho. 8 Madrid 1830-París 1904. Reina d’Espanya (1833-68), assumí el tron als 13 anys i als 16 es casà amb el seu cosí Francesc d’Asís de Borbó, matrimoni que fou un fracàs i del que tingué vuit fills. Jove frívola i d’una gran vitalitat, se li han atribuït diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruíz de Arana, etc.).
Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de la que formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular. Destronada l’any 1868, s’exilià a París. 8 per una llei (1845) segons la qual els alcaldes de les poblacions de més de 2.000 habitants havien de ser nomenats directament per la Corona. La signatura del Concordat9 amb la Santa Seu va cloure les tensions amb l'Església. Va frenar-se la venda dels béns desamortitzats, van ser retornats els que encara no havien estat desamortitzats i l'Estat es va fer càrrec del finançament públic del culte i de la clerecia.
Per al manteniment de l'ordre públic es va crear un cos armat, la Guardia Civil, amb organització militar i funcions civils: control de l'ordre públic i de la seguretat pública, i protecció dels béns i de les persones. Durant els dos anys de govern progressista (1854-56) es van endegar dues lleis fonamentals pel desenvolupament del país. La primera va ser la llei de desamortització general o de Madoz (1855), que va posar a la venda els béns de l'Estat, del clergat, dels ordes militars, de les confraries, dels carlins, de les institucions benèfiques i, molt especialment, els béns dels municipis.
La segona va ser la llei de ferrocarrils, a partir de la qual es va planificar la xarxa ferroviària i s'oferí importants incentius per invertir en aquest negoci. Ara bé, la implantació del liberalisme i de les relacions econòmiques de tipus capitalista agreujà molts dels problemes de les classes populars, marginades del poder polític i econòmic. A Andalusia, Extremadura i Castella hi havia un nombre important de jornalers sense terres i sense possibilitat d'accedir a la propietat. Això provocava revoltes espontànies que solien coincidir en moments de crisi, de males collites, d'atur i de misèria.
També el descontentament de les classes populars urbanes esclatava en forma de “bullangues” o avalots de caràcter radical i violent, sovint sense una articulació política prou definida i que sovint sorgien com a reacció contra els preus dels productes bàsics, com a protesta contra els consums (impostos indirectes) i contra el sistema de quintes, especialment odiós per 9 Tractat entre el Papa i un Estat per regular els afers eclesiàstics en el seu territori. 9 a les classes populars ja que es basava en el reclutament forçós per sorteig d'un de cada cinc joves en edat militar, que es podia evitar mitjançant un pagament i que per aquesta raó tocava sempre en els més desfavorits econòmicament. 3.
El Sexenni Revolucionari (1868-1874). Durant els anys que van de 1868 a 1874, l'Estat espanyol va viure un dels períodes més intensos de la seva història contemporània. En aquest interval van tenir lloc una revolució burgesa frustrada, l'assaig d'una monarquia constitucional democràtica i l'intent d'instaurar una república votada per un Parlament de majoria monàrquica. 3.1. La revolució de 1868. El setembre de 1868 el malestar general va fer possible que la coalició de forces reunides en el pacte d'Ostende10, amb el suport de les masses populars i dels caps militars principals, donés un cop d'Estat per enderrocar el règim.
Derrotades les forces reialistes a Alcolea, el Govern va dimitir i la reina Isabel II es va exiliar a França. La decisió més important del nou govern va ser l’elaboració de la Constitució de 1869. Es basava en els principis de la democràcia i la descentralització: establia un règim monàrquic i constitucional, garantia les llibertats individuals i la sobirania nacional, establia la divisió de poders, reconeixia la llibertat religiosa, el dret d'associació i de llibertat de premsa, i establia el servei militar obligatori.
10 Pacte signat el 1866 entre progressistes i demòcrates per formar una plataforma antiisabelina, que es concretava en el compromís de celebrar unes eleccions constituents per sufragi universal que haurien de decidir sobre la forma de govern monàrquica o republicana. 10 3.2. La monarquia d'Amadeu I de Savoia. La recerca d'un nou rei va ser una de les tasques principals del govern sorgit de les Corts de 1869. El procés va ser llarg i complicat; i, finalment, el monarca, escollit per les Corts del novembre de 1870 va ser Amadeu d’Aosta11, de la casa de Savoia.
El nou rei, que va ser sempre respectuós amb la legalitat parlamentària, no va aconseguir els seus objectius, ja que un seguit de problemes ho van impossibilitar. En primer lloc, l'assassinat de l'autèntic home fort del règim, el general Prim12. En segon lloc, els alfonsins volien restaurar la dinastia borbònica en la persona del fill d'Isabel II, Alfons. En tercer lloc, l'inici de la insurrecció cubana l'octubre de 1868 va inaugurar l'anomenada guerra dels Deu Anys (1868-78). I, en quart lloc, l'esclat de la tercera guerra carlina (1872-75), els quals pensaven encara en el seu candidat Carles VII. En aquest context, Amadeu de Savoia va abdicar de la corona el febrer de 1873. 3.3.
La I República. El buit de poder causat per aquest fet va solucionar-se amb la votació, per les Corts, de la República (1873-74). El seu adveniment no va ser resultat de la pressió de les masses republicanes, ni tampoc una opció política amb suports sòlids. La república es va proclamar com una solució d'urgència davant del buit de poder i el desprestigi de la monarquia borbònica. En realitat, el republicanisme era una opció minoritària en el conjunt del país. Sigui com sigui, el primer president de la I República Dibuix al·lusiu a les disputes entre els republicans unitaris i els federalistes espanyola va ser el català Estanislau Figueras.
El curt període que va durar la República va estar ple d’entrebancs i va acabar amb l'ocupació de les Corts pel general Pavía, qui amb el suport de l'Exèrcit va posar punt i final a la I República. 11 Duc d'Aosta, fill del rei d'Itàlia Víctor Manuel II i membre de la família Savoia, va ser nomenat rei d'Espanya el novembre de 1870. Va abdicar l'11 de febrer de 1873 i va retornar a Itàlia. 12 Militar progressista nascut a Reus, que va alternar la seva carrera amb la política. Ànima de la Revolució de Setembre (1868), s'erigí en el principal defensor d'Amadeu de Savoia com a monarca constitucional. Va morir a causa de les ferides rebudes en un atemptat (1870) abans de l'arribada del nou rei.
11 A les darreries del 1874, el general Martínez Campos proclamà el príncep Alfons de Borbó, fill d'Isabel II, rei d'Espanya i s’iniciava una nova etapa política coneguda amb el nom de la Restauració. D'aquesta manera, les classes conservadores recuperaven el control del poder. 12 II. LA INDUSTRIALITZACIÓ I LES TRANSFORMACIONS SOCIALS DURANT LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX. En iniciar-se el segle XIX Espanya era, amb l'excepció de Catalunya i d'algunes zones perifèriques, un país endarrerit que vivia immers en l'estructura de l'antic règim, fet que impedí l'arrelament de les transformacions econòmiques i socials derivades del fenomen industrial.
Diversos factors expliquen aquest fracàs: una reforma agrària poc eficient; una xarxa de comunicacions pensada més en funció política que no per desenvolupar una economia de mercat; poca sintonia entre el poder polític de base agrària i els grups més avançats industrialment; la manca de primeres matèries bàsiques per endegar el procés industrialitzador; i la pèrdua del monopoli del mercat colonial americà, el principal mercat exterior. GUIÓ. 1. L'evolució demogràfica. 2. La reforma agrària liberal. 2.1. Les transformacions del camp espanyol: la dissolució del règim senyorial i el procés de desamortització. 3. Els entrebancs del procés industrialitzador. 3.1.
L’endarreriment de la indústria espanyola. 3.2. Les limitacions del mercat interior i les comunicacions. 3.3. La manca de recursos financers i la dependència del capital estranger. 3.4. L'inici de la industrialització a l'Estat. 4. Catalunya, fàbrica d'Espanya. 4.1. Els precedents de la industrialització 4.2. L'estructura industrial catalana. 4.3. Les mancances de la indústria catalana. 4.4. Vapors i colònies. 5. Les transformacions socials: burgesos i proletaris. 5.1. Les noves classes dominants. 5.2. La condició de la pagesia. 5.3. El proletariat i el naixement del moviment obrer. 5.4. Els inicis de la conscienciació obrera. 5.5. La internacionalització del moviment obrer. 5.6.
El sindicalisme anarquista. 5.7. El sindicalisme socialista: el naixement de la UGT. 6. La ciutat, l'habitatge i els nous costums. 6.1. Planificació i creixement urbà 6.2. La nova vida quotidiana. 13 Paral·lelament a la revolució liberal, durant el segle XIX l’economia espanyola va experimentar canvis molt importants. Amb tot, no va assolir els nivells d’altres països europeus. Llevat del país Basc i Catalunya –on es va produir una autèntica revolució industrial-, l’Estat espanyol va continuar sent un país eminentment agrari. L’agricultura, però, va evolucionar força a l’àrea mediterrània i la propietat de la terra va canviar de mans com a conseqüència de les dues desamortitzacions.
Dos símbols del progrés van ser el ferrocarril i la creació d’un mercat únic en tot el territori com a conseqüència de la supressió de les duanes interiors. També va ser durant aquest període que van aparèixer les primeres manifestacions del moviment obrer. 1. L'evolució demogràfica. La població dels principals països europeus va créixer durant el segle XIX de manera vertiginosa. Per exemple, la població de la Gran Bretanya gairebé es va quadruplicar, ja que va passar dels 10 milions d'habitants l'any 1800 als 37 milions al final del segle XIX.
L'Estat espanyol també experimentà un creixement important, tot i que inferior al de la resta de països europeus: d'11 milions d'habitants el 1797 passà a 16 milions el 1877. L'alentiment en el creixement demogràfic espanyol s'explica pel fet que la taxa de mortalitat es mantingué bastant alta durant tot el segle, com a conseqüència de les guerres civils, del retard i de l'escàs creixement de la indústria, i de l'aparició esporàdica d'epidèmies com el còlera. D’aquesta manera, l’esperança de vida es situava a l’entorn dels 35 anys. Geogràficament, les regions més avançades van créixer per sobre de la mitjana estatal.
La població de Catalunya, les províncies basques i Astúries va augmentar gràcies al desenvolupament industrial; la de Llevant, Navarra i la Rioja, a causa del desenvolupament de l’agricultura comercial; i la de Madrid, pel fet de ser la capital. Aquestes regions es van convertir en pols d’immigració des dels anys seixanta del segle XIX, quan el ferrocarril va facilitar l’emigració dels camperols sense terra. L’èxode rural va tenir dues conseqüències. D’una banda, com que la majoria de regions dinàmiques estaven al litoral, el pes demogràfic de la perifèria va augmentar en relació a la població de l’interior del país.
De l’altra, les ciutats van créixer molt, sobretot Madrid, Barcelona, Bilbao, 14 Sevilla, Màlaga i Saragossa. No obstant això, la major part de la població va continuar vivint al camp. També va haver-hi moviments migratoris, principalment cap a les restes de l'imperi colonial o bé cap als Estats nous sorgits a Amèrica, flux de població afavorit pel mateix poder polític, a partir de 1853, amb un conjunt de lleis.
Per sectors econòmics, el predomini de la població activa va correspondre a l'agrari, amb xifres que oscil·laven entre el 65% i el 75%, mentre que l'industrial mai va superar el 15%, i el sector terciari va oscil·lar a l'entorn d'un 20%, repartiment que, si es compara amb els diversos Estats europeus, demostra l'arcaisme de l'estructura de la població activa espanyola. 2. La reforma agrària liberal. L’economia era fonamentalment agrària. La major part de les terres es trobaven en mans dels estaments privilegiats i del rei, que es limitaven a cobrar les rendes resultants (generalment una part important de la collita, 20-30%).
En això es basava el poder econòmic de noblesa i clergat, en el fet que controlaven la majoria de les terres, base del principal sector econòmic. La noblesa i l'alt clergat no treballaven (o sols ho feien al servei del rei, en la diplomàcia o comandant l'exèrcit). Qualsevol treball manual era considerat innoble, de manera que la baixa noblesa en ocasions vivia en la misèria, però es negava a treballar. Al pas dels segles havia anat adquirint cada vegada més importància el comerç i l’artesania, el que implicava que sorgís un sector amb força creixent, la burgesia.
Era el sector que impulsava l'economia i anava acumulant poder econòmic, però mancada de privilegis i es sentia perjudicat pels privilegis dels estaments superiors. Els polítics liberals volien posar fi a aquest estat de l'agricultura a través de l'augment de la producció i la mecanització, de la intensificació els conreus i de l'alliberament de mà d'obra cap a la indústria; en definitiva, volien convertir la terra en una mercaderia que es pogués vendre, comprar i arrendar, i de la qual s'obtingués una producció per satisfer les demandes del mercat. Però per fer això calien canvis en l’estructura de la propietat de la terra. 2.1.
Les transformacions del camp espanyol: la dissolució del règim senyorial i el procés de desamortització. La principal transformació que es va produir en l’agricultura va ser la liberalització de les terres. Les primeres lleis van anar dirigides a suprimir els mayorazgos13, les mans mortes i les formes de propietat col·lectiva conegudes com a béns de propios i comunals. D'aquesta manera, la terra 13 Grans propietats nobiliàries vinculades a la família i que no es podien vendre ni alienar. La supressió dels mayorazgos comportà la prohibició de l'existència de terres vinculades i autoritzà els propietaris a vendre-les lliurement.
Aquesta mesura va permetre que la noblesa posés a la venda les seves propietats i fou utilitzada per alguns sectors nobiliaris per reduir part dels seus deutes. 15 passava a ser una mercaderia que es podia comprar, vendre i arrendar de la forma que els seus propietaris volguessin. Una altra de les mesures preses pel govern progressista van ser les desamortitzacions14 que van consistir en l’apropiació per part de l’Estat de gran part dels béns de l’Església (terres i edificis) i de les terres comunals dels municipis, els quals van passar a ser declarats béns nacionals i van ser venuts a particulars en subhasta pública.
Amb aquesta decisió, tots els béns de mà morta, és a dir, improductius, especialment terres, tornaven a la condició de lliures i podien entrar en el circuit comercial de compra i venda. La idea era que els nous propietaris iniciessin la modernització del camp seguint criteris de comercialització de la producció. La primera desamortització es va fer per decisió del ministre d’Hisenda Juan Álvarez de Mendizábal, l'any 1836, i la segona desamortització, la de Madoz, va ser iniciada durant el període 1854-56 i es va aplicar fins l'any 1867. Les conseqüències del procés desamortitzador van ser diverses. En primer lloc, va comportar el canvi de propietat.
El 40% de la terra va canviar de mans i tres cinquenes parts de les propietats de l'Església van ser venudes. Indiscutiblement, però, els únics compradors possibles eren tots els qui disposaven de diners: majoritàriament aristòcrates terratinents i clergues seculars15, funcionaris, burgesos, propietaris agrícoles, etc., que encara van engruixir més el seu patrimoni rústic, alhora que veien en la terra un signe de prestigi i d'estabilitat econòmica. D’aquesta manera, la pagesia va resultar poc beneficiada d'aquest procés, ja que la seva capacitat monetària era minsa, per no dir nul·la.
Això va consolidar el sistema 14 Procés pel qual l'Estat s'apropia de gran part dels béns de l'Església (terres i edificis) i de les terres comunals dels municipis per declarar-los béns nacionals i poder-los vendre a particulars en subhasta pública. 15 Sacerdot que no és membre de cap orde religiós. 16 latifundista, principalment a l'àrea andalusa, amb terratinents absentistes vinculats al poder i que deixaven les explotacions agràries en arrendament. En definitiva, però, la desamortització i la reforma agrària liberal van tendir a consolidar una classe de grans propietaris agraris.
Els pagesos van quedar-se sense terres i, privats del complement que els béns municipals proporcionaven a les seves precàries economies, molts van engrossir les files del carlisme en contra del sistema liberal. Econòmicament, l’Església va rebre un cop gairebé definitiu en perdre els seus béns; des d’aleshores va haver de ser mantinguda per l’Estat. Això explica el suport eclesiàstic a Relació dels majors contribuents a la Hisenda pública la causa carlina.
espanyola per raó del seu patrimoni agrari A més, la important inversió que va fer la burgesia en la compra de terres va provocar la desviació del capital que s'hauria pogut invertir en la industrialització i en la modernització tecnològica. 3. Els entrebancs del procés industrialitzador. Al llarg del segle XIX, el conjunt de l’Estat espanyol, exceptuant les zones industrialitzades del país Basc i de Catalunya, presentaven mostres d’un greu endarreriment econòmic respecte dels països més desenvolupats d’Europa. 3.1. L’endarreriment de la indústria espanyola Tradicionalment, el retard industrial s’ha atribuït a la poca demanda de productes manufacturats per part de la societat espanyola.
La pobresa de la població camperola, majoritària al país i amb un poder adquisitiu escàs, constituïa un estímul feble per al creixement de la indústria. En aquestes condicions, els capitals no s’invertiren en la indústria sinó en altres sectors més lucratius, com eren la compra de terres posats a la venda amb les desamortitzacions i l’adquisició de títols del deute públic. També se sol donar com a raó d’aquest retard el proteccionisme16 excessiu que els industrials bascos i catalans van aconseguir imposar als governs liberals.
Aquest proteccionisme no va estimular la renovació 16 Doctrina econòmica, oposada al lliurecanvisme, encaminada a defensar l’economia d’un Estat, protegint la producció de la indústria i l’agricultura pròpies de l’estrangera. Amb la imposició d’aranzels (impostos) a les duanes per encarir els productes d’importació, es tracta d’evitar la competència a l’interior entre els productes fabricats al país i els arribats de fora. 17 tecnològica ni la competitivitat de les indústries espanyoles i va provocar un encariment dels productes industrials.
A tot això cal afegir la manca d’inversions, les males comunicacions terrestres i la falta de xarxes comercials que portessin els béns al consumidor potencial. Altres factors negatius van ser la poca qualificació de la mà d’obra –a causa del baix nivell educatiu-, l’escàs aprofitament de las riquesa minera i la contínua inestabilitat política. Alguns d’aquests problemes es van poder anar resolent al llarg del segle, i això va generar una certa expansió del sector industrial, però amb un ritme molt més lent que a la majoria dels països de l’Europa occidental. 3.2. L’estat de les comunicacions.
El problema del mercat interior era degut, sobretot, al fet que el conjunt de la població pagesa no produïa prou excedents i, per tant, no tenia recursos monetaris per comprar productes industrials ni beneficiar-se de les innovacions tècniques. Es pot dir que, en general, es practicava una agricultura de subsistència. Fins al final del segle XVIII, transitar amb carro –únic sistema de transport possible- per Espanya era una aventura de manera que el repte principal de les comunicacions continuava essent el transport massiu de mercaderies, que fins aleshores només tenia una solució fàcil en les ciutats costaneres amb port.
Madrid, una ciutat de 250.000 habitants, era, cap al 1850, l’única capital europea proveïda per camins de carro. És així que la precarietat de les comunicacions encaria enormement el cost dels productes transportats i dificultava els intercanvis entre el centre i la perifèria. I es donaven situacions tant contradictòries com que mentre el blat de la Meseta es feia malbé, la perifèria mediterrània l'havia d'importar; els industrials catalans pagaven més barat el carbó anglès que l'asturià; els teixits de cotó, i els grans i les farines (a més de llegums i llavors) eren els productes bàsics del comerç interior, dut a terme, gairebé tot, mitjançant la navegació de cabotatge.
Durant el Bienni Progressista (18541856) es va donar un impuls decisiu per a la resolució d’aquesta La xarxa ferroviària radial, amb centre a Madrid, no era la més situació amb la adequada per afavorir intercanvis entre els territoris més dinàmics 18 promulgació de la Llei general de ferrocarrils. La construcció de la xarxa ferroviària havia de ser un altre factor impulsor de la industrialització, perquè havia de facilitar un transport barat i a gran escala de les mercaderies.
Ara bé, la xarxa radial i la diferent amplada de via van condicionar els beneficis del ferrocarril; el disseny de la xarxa no era el més adient per dinamitzar una economia molt més activa a la perifèria que al centre, i la diferent amplada de la via (1'67 metres) a més d'encarir el preu de les locomotores i vagons va impedir la connexió amb la xarxa europea. Això va comportar que els rendiments no fossin els esperats, i que els valors de les accions ferroviàries baixessin molt a la Borsa, fet que va portar a la crisi financera de l'any 1866. Malgrat, però, les deficiències, el ferrocarril va suposar un pas decisiu en la modernització de l’economia espanyola. 3.3.
L’articulació d’un mercat únic. Un dels problemes amb què es topava el liberalisme econòmic a Espanya era que hi havia una gran quantitat de normes comercials, pròpies de cada territori històric, a les quals calia afegir una gran diversitat de sistemes de pesos, mesures i comptes monetaris. Per a la creació d’un mercat únic, però, era imprescindible regular de manera uniforme la legislació comercial i suprimir les duanes interiors que encara hi havia al país.
Davant la circulació caòtica de diferents monedes i sistemes de comptes, una de les primeres necessitats per unificar i homogeneïtzar el preu dels productes passava per crear una moneda única que tingués un equivalent en or per poder determinar així el valor respecte de les monedes estrangeres. Va ser el català Laureà Figuerola qui l’any 1869, sent ministre d’Hisenda, va instaurar la pesseta com a La primera moneda moneda única. espanyola d’una pesseta Un altre dels problemes que presentava la creació d’un mercat únic era l’existència d’un sistema fiscal o d’impostos que no estava controlat per l’Estat i que presentaven una gran diversitat.
Així, hi havia zones, com ara Castella, on s’hi podien trobar més de cent tipus d’impostos diferents. Des de l’any 1845, amb la reforma d’Alejandro Mon, es va crear un sistema fiscal més racional i reduït que contemplava l’existència de cinc grans grups d’impostos. 19 Tot i que el sistema de recaptació mai no va funcionar correctament i que el frau fiscal va ser força elevat, el nou sistema d’impostos va modernitzar la fiscalitat i es va mantenir relativament estable al llarg de tot el segle XIX. 3.4. La manca de recursos financers i la dependència del capital estranger .
Un dels problemes de la industrialització espanyola va ser la manca de capitals propis per destinar a la creació d'empreses, ja que els escassos recursos financers del país s'invertiren en terres, en projectes especulatius i en la creació de petits establiments bancaris, el crèdit dels quals rarament es dedicava a la indústria. Amb les lleis bancàries de 1856, i a redós de l’auge dels ferrocarrils, aparegueren les societats de crèdit; bancs de negocis que destinaven el capital a deixar préstecs a empreses particulars, en aquell moment les ferroviàries.
La crisi financera i borsària de 1866 les escombrà pràcticament totes amb l’excepció del Crèdit Mobiliari –el posterior Banesto-, el Banc de Santander i el Banc de Bilbao –vinculats a la mineria i la siderúrgia del nord- i el Banc de Barcelona. Fins a la dècada de 1870 el capital espanyol no inicià un lent creixement, amb la creació de bancs que començaren a invertir en empreses industrials. Aquesta debilitat financera va propiciar l'arribada de capital estranger, principalment francès, que es va invertir en la construcció de la xarxa ferroviària i en el finançament del deute de l'Estat. 3.5. L'inici de la industrialització a l'Estat espanyol.
El lent creixement del mercat interior, resultat del baix nivell de vida, implicà el sorgiment d'una industrialització molt regionalitzada. En aquest panorama, només a Catalunya es van produir un seguit de transformacions que van possibilitar l'arrelament de la industrialització. Aquesta regionalització va tenir conseqüències molt importants per al conjunt de la societat espanyola, ja que es configuraren dos models econòmics, socials i culturals -el català i el de la resta del país-. Tanmateix no fou fins a la dècada de 1880 que va aparèixer un nou focus de desenvolupament industrial, el basc, relacionat amb la siderúrgia. El País Basc era ric en mines de ferro.
A partir del 1860, l’explotació d’aquestes mines i la posterior exportació a la Gran Bretanya van enriquir una part dels comerciants bascos. Amb aquest capital i la iniciativa d’alguns d’aquests comerciants, es van construir importants drassanes a la ria de Bilbao, d’on s’extreia el mineral, i més tard es van crear els alts forns. En els darrers vint anys del segle XIX, la indústria siderúrgica de Biscaia va fer un salt endavant, i a Guipúscoa es van crear moltes empreses metal·lúrgiques de transformació de l’acer17.
L’arrencada econòmica al país Basc s’explica per diverses raons: la política proteccionista del darrer terç del segle XIX que donà a la indústria 17 Aliatge de ferro i carboni de gran duresa i elasticitat. 20 basca el monopoli del mercat espanyol; l’expansió de l’acer, que va substituir el ferro dolç; i la implantació de companyies britàniques, amb participació de capital basc, que funcionaven amb carbó gal·lès, més barat que l'espanyol. Així, la indústria moderna es localitzava en zones molt concretes de la perifèria: indústria tèxtil a Catalunya, i mines i siderúrgia a Astúries i el País Basc. Un dels sectors que va desenvolupar-se força va ser el de l'extracció minera.
A les explotacions mineres tradicionals de mercuri, sofre i coure, durant el segle XIX s'hi va afegir un mineral nou, estretament lligat a la Revolució Industrial: el carbó. La principal conca carbonífera era la d'Astúries, que es va començar a explotar aviat (1833), i era controlada per capital francès. Però aviat, cap el 1840, el carbó del nord va haver de competir amb l'anglès, que resultava més barat i tenia un poder calorífic més gran. Excepte a la zona cantàbrica, el carbó que consumia la perifèria acostumava Mapa dels jaciments miners espanyols del segle XIX a ser majoritàriament importat. Però amb la Llei de bases sobre la mineria s’obrí l’explotació minera a la inversió privada.
Atesa la falta de capitals espanyols, una riuada de capital estranger s’abocà sobre els jaciments miners i n’inicià l’explotació a gran escala, tot destinant la major part dels minerals extrets cap a l’exportació. Pel que fa a aspectes negatius, cal esmentar l’explotació pel capital estranger del coure, el plom i el mercuri, que és extret d’Espanya amb molt poques contrapartides. 21 4. Catalunya, fàbrica d'Espanya. La industrialització de Catalunya es va iniciar en el segle XVIII, però es va desenvolupar en el segle següent i es centrà bàsicament en el sector tèxtil del cotó.
El procés d'industrialització va trobar-se amb dos greus problemes: la manca de recursos energètics propis i la debilitat del mercat interior espanyol. Per evitar la competència dels productes estrangers, la burgesia industrial catalana va exigir una política proteccionista al govern. 4.1. Els precedents de la industrialització. L’origen de la industrialització a Catalunya s’ha de buscar en l’acumulació de capital que va possibilitar el comerç i la tradició manufacturera durant el segle XVIII. A més, cal afegir un creixement demogràfic que oferia mà d’obra abundant i l’esperit d’iniciativa i de risc de molts inversors catalans que van creure en la industrialització.
Durant el segle XIX, l'economia catalana va seguir el procés de creixement que havia iniciat al segle XVIII, encara que alentit per les guerres que el país va haver de suportar. L'impuls d'aquesta economia venia del comerç i de la tradició manufacturera: de les exportacions de vins, aiguardents, vinagres i olis, i de la tradició manufacturera de les fargues 18, els molins paperers, les adoberies19 i, sobretot, dels tallers tèxtils d’indianes. Aquest darrer sector, el tèxtil, va ser l'impulsor de la transformació cap al procés industrial. 4.2. L'estructura industrial catalana. A Catalunya, el procés de mecanització es va iniciar en la segona dècada del segle XIX.
Així, l’any 1831, quan Josep Bonaplata muntà a 18 Establiment on s’obtenia el ferro per reducció del mineral pel procediment anomenat català, mitjançant el qual s’aconseguia el metall amb una sola operació, gràcies a l’acció del carbó vegetal. Aquests establiments, situats a prop dels llocs d’extracció del mineral, aprofitaven la força hidràulica per moure grans malls de ferro. 19 Establiment on la pell o el cuir s’adobaven, és a dir, se sotmetien a determinades operacions i reaccions per conservar-los i donar-los les propietats necessàries per manufacturar-los.
22 Barcelona una fàbrica tèxtil moderna que introduí per primera vegada a l’Estat espanyol la màquina de vapor20 i que van desplaçar la fabricació manual. Malgrat tot, la modernització tecnològica no va experimentar una autèntica revolució fins a la dècada dels quaranta, a causa de la inestabilitat política i social provocada per la revolució liberal i la Primera Guerra Carlina. El sector tèxtil va ser la indústria de béns de consum que es desenvolupà amb més força a Catalunya.
La indústria tèxtil va augmentar els beneficis i això va permetre la renovació tecnològica: les velles berguedanes21 (filadores manuals) van ser substituïdes per les modernes selfactines (filadores mecàniques), la qual cosa va permetre la modernització del filat i, amb la introducció lenta però progressiva dels telers mecànics, la Berguedana implantació definitiva del sistema de fàbrica. En els anys següents es van fundar grans empreses tèxtils, la més important de les quals va ser l’Espanya Industrial, amb seu a Sants (Barcelona).
Amb la progressiva mecanització, la indústria cotonera va anar creixent, si bé aquest creixement podia interrompre's per causes externes com ara la guerra de Secessió als Estats Units o les crisis agràries peninsulars que reduïen dràsticament la demanda de teixits. Altres sectors tradicionals, com el paperer, el sabater i arts gràfiques van experimentar també un notable creixement amb la introducció dels nous avenços tècnics a la vegada que utilitzaven l'energia mecànica. La indústria de béns de producció no va seguir el mateix camí ascendent que la del cotó, tot i que entre 1830 i 1860 es va intentar desenvolupar una indústria siderometal·lúrgica catalana.
Així, 20 Màquina que utilitza el vapor d'aigua per produir energia i que, a la vegada, transforma part de l'energia interna del vapor en energia mecànica. El model de Watt (s. XVIII) va ser el més utilitzat en el procés d'industrialització, tant en els transports com en la indústria. 21 Màquina manual de filar de diversos fusos, fins a un màxim de 120. És un perfeccionament de la jenny britànica, que només tenia 40 fusos. Sembla que la va construir per primera vegada el fuster de Berga Ramon Farguell. 23 es van crear la foneria de la fàbrica Bonaplata, la primera moguda pel vapor (1833) i els tallers de la Nueva Vulcano (1836) i la Maquinista Terrestre y Marítima (1855).
En canvi, els alts forns alimentat per carbó mineral van haver de tancar perquè el preu del carbó mineral encaria el producte i li restava capacitat per competir en el mercat. L'enllumenat a gas, un nou servei estretament relacionat amb la industrialització i amb el creixement urbà, va fer aparèixer les fàbriques de gas d'hulla. El nou sistema d'il·luminació es va aplicar dins les ciutats, a les cases i fàbriques, que llavors van poder allargar el temps de producció. El consum de gas va passar a ser un indicador del nivell de vida de la societat.
Mentre que a Catalunya, l'any 1900 es produïen 23 m3/individu (com a França), a la resta de l'Estat espanyol el consum no arribava als 6 m3/individu. Altres branques van ser la surera, que va ocupar un lloc predominant en l'exportació espanyola de taps; la química, que a partir de 1863 fabricava els primers adobs artificials; l'alimentària, amb farines i sèmoles, i, a finals de segle, es van introduir per primer cop a l'Estat espanyol la indústria elèctrica i la telefonia. 4.3. Les mancances de la indústria catalana: el dèficit de primeres matèries i de fonts d'energia, i el problema del mercat.
El creixement econòmic català es trobava estretament lligat a l'ampliació de mercats, tant interiors com exteriors. El mercat català ja era bastant integrat i diversificat; els intercanvis entre les comarques més industrialitzades i les agrícoles, principalment les orientades cap a una agricultura de mercat22, ja feia temps que eren intenses. El mercat de la resta de l'Estat presentava, però, una problemàtica diferent ja que hi predominava una economia rural basada en l'agricultura de subsistència, que no es va transformar en economia oberta capaç d'afrontar un creixement econòmic sostingut, encara que lent.
La capacitat adquisitiva de les famílies per comprar productes manufacturats, en el conjunt de l'Estat, era molt petita. Quan el mercat exterior antillà (Cuba i Puerto Rico) va perdre's (1898) la situació es va agreujar i va provocar la defensa, per part dels industrials catalans, de lleis proteccionistes. A més, el creixement industrial i la competitivitat dels teixits catalans estava condicionat per dos factors: la manca de carbó i cotó propis. Catalunya va tenir dèficits en primeres matèries bàsiques, fet que va condicionar, en certa manera, el seu desenvolupament industrial.
Hi mancaven mines de carbó (el combustible de la màquina de vapor) i el cotó en floca23, primera matèria indispensable per alimentar fàbriques de filats i teixits. 22 Agricultura orientada a la comercialització dels seus productes a través del mercat. Els conreus poden tendir a l'especialització en funció de la demanda, i es genera un excedent monetari que permet el consum de productes industrials. 23 Fibra natural del cotoner que no ha sofert cap transformació mecànica. 24 Els intents d'obtenir carbó a Catalunya van fracassar entre 1840 i 1860, ja que el mineral dels pocs jaciments existents era de difícil extracció i de baixa qualitat.
Aleshores es va recórrer a la hulla estrangera, principalment de Newcastle i Cardiff (Regne Unit), carbó molt barat en el seu origen però car a Catalunya a causa dels nòlits24. Això va fer que l'ús del carbó com a combustible industrial tingués un caràcter restrictiu i condicionés la localització de la indústria tèxtil moguda per vapor a les comarques de la marina, com ara el Barcelonès i el Maresme. Més tard, durant els anys 60, la substitució de la roda per la turbina hidràulica com a generadora d'energia, aprofitant l'aigua dels rius, va impulsar la localització industrial al llarg dels rius, donant lloc al sistema de colònies. 4.4. Vapors i colònies.
El nou sistema industrial va comportar també una estructuració social diferent i una nova manera de relacionar-se empresaris i treballadors, en un espai de treball: la fàbrica. El sistema de fàbrica concentració, ús d'energia mecànica, divisió del treballFàbrica de “La España Industrial”, creada el 1847 al municipi es generalitzà seguint el de Sants, la indústria tèxtil més gran d’Espanya aquell temps model anglès però la dualitat energètica -carbó o aigua- va donar lloc també a dos models industrials diferents: els vapors i les colònies.
La paraula vapor simbolitza la fàbrica que, localitzada generalment en un espai urbà, funciona amb l'energia del carbó i expulsa el fum per una xemeneia, signe inequívoc de la nova fàbrica i època. La màquina de vapor era el cor de la factoria, atès que el seu moviment es desplaçava, a través d'un complex sistema d'embarrats i Esquema del funcionament d’un establiment fabril a partir de politges, a cada un dels fusos25 la força d’una màquina de vapor i dels telers de l'establiment. 24 Despeses pel transport de mercaderies per mar, les quals s'estableixen al port de sortida i es paguen en el de destinació.
25 Eines o màquines destinades al filat de llana, cotó o altres matèries primeres tèxtils. 25 Era només un lloc de treball, perquè els seus obrers generalment residien en barriades noves o en el casc antic de les ciutats, suportant condicions precàries, tant laborals com de subsistència. Per la seva dependència del carbó, els vapors es distribuïen per les zones properes als grans ports, on podia arribar en millors condicions el carbó britànic. Així, van dominar clarament a les àrees pròximes a Barcelona: el Barcelonès, el Maresme i Garraf. També van ser importants al Vallès Occidental, notablement a Sabadell i a Terrassa.
Amb l’objectiu d’abaratir els costos de producció, alguns empresaris van decidir instal·lar les fàbriques a la vora dels rius. A més, també hi van localitzar els habitatges dels obrers, fet que els permetia exercir un control més gran sobre els treballadors. Així van aparèixer les colònies industrials. Tècnicament aquí les màquines funcionaven per l'energia hidràulica que proporcionava l'aigua dels rius; però la particularitat de la colònia era més de tipus social. La colònia Sedó, a Esparreguera.
Les colònies eren un autèntic poble en el qual les construccions estaven perfectament diferenciades: la fàbrica (1), els magatzems (2), les oficines (3), l’església (4), les escoles (5), el teatre i lloc d’esbarjo (6), la casa de l’amo (7), les cases dels obrers i les obreres (8), etc. 26 De fet, constituïa un poble nou, allunyat dels nuclis de població i format per obrers i les seves famílies, provinents generalment de l'entorn rural, situació que afavoria els vincles de dependència respecte a l'empresa.
Les colònies i fàbriques de riu es van estendre per les conques del Llobregat i del Ter, les úniques amb cabals prou importants per fer moure les turbines i situades prop dels eixos tradicionals de la indústria catalana. En menor mesura també se n’instal·laren per l'alt Fluvià. D'aquesta manera van anar donant un caràcter industrial a les comarques del Bages, el Berguedà, el Ripollès, Osona i la Garrotxa. 5. Les transformacions socials: burgesos i proletaris. Durant el segle XIX, l'estructura social de l'Estat espanyol va evolucionar des de la societat estamental de l'Antic Règim a la societat classista contemporània fruit de les transformacions agrícoles i industrials.
En l'Antic Règim, els nobles, els eclesiàstics i els militars tenien privilegis socials i econòmics per herència i les diferències socials estaven determinades per l'estament a què es pertanyia. La revolució liberal va fer desaparèixer aquestes diferències i va implantar la igualtat jurídica entre tots els individus. A partir d'aquest moment, la riquesa i la capacitat van esdevenir els criteris de diferenciació del nou model de societat. Aquest però, no era pas igualitari ja que posava de relleu les diferències socials, econòmiques i polítiques.
Els contrastos socials, molt evidents, ja que els obrers vivien amuntegats en habitatges insalubres i en barris sense infraestructures ni serveis, van posar els fonaments d’un fort ressentiment social que va potenciar la conflictivitat sociolaboral dels últims anys del segle XIX. 27 5.1. Les noves classes dominants.
Els canvis econòmics i polítics del segle XIX, representats per la industrialització i el liberalisme, van fer desaparèixer l’antiga noblesa espanyola i els eclesiàstics com a estaments privilegiats Si bé és cert que els primers van patir una disminució gradual dels seus patrimonis, l’Església es va convertir en la gran damnificada per les transformacions liberals: no només va patir una pèrdua important de la seva influència social sinó que alhora la seva base econòmica es va veure fortament reduïda per les desamortitzacions Ara bé, les famílies nobiliàries conservaren encara una immensa riquesa concentrada en finques rústiques i urbanes, i mantingueren la mentalitat i costums que tenia: una existència luxosa, l’hàbit de viure de renda, el refús del treball, l’allunyament de les activitats comercials i industrials i l’ús de la caritat com a forma de relació amb les classes populars.
D'altra banda, el prestigi nobiliari atreia els nous rics. Els polítics, els militars i els burgesos (financers, comerciants) anhelaven pertànyer a la noblesa de manera que bona part de la incipient burgesia espanyola es va sentir atreta per la inversió en terres. Així, van aconseguir propietats a costa dels béns de l'Església i dels municipis i van passar a engrandir les files dels grans propietaris agrícoles. Es configurava així una nova burgesia terratinent, composta fonamentalment pels vells i els nous propietaris de terres, que es va convertir en la classe dominant i en l'eix vertebrador del nou Estat liberal.
Al costat d'aquesta burgesia "ennoblida" es va desenvolupar una altra burgesia relacionada, sobretot, amb el procés industrialitzador i que, per tant, va quedar limitada a unes determinades zones de l'Estat. Per això, la burgesia industrial, bàsicament catalana, va ocupar un lloc secundari dins l'organització de l'aparell estatal. Lluny de les esferes de poder, aquesta burgesia es va preocupar bàsicament “L'hipòdrom”, quadre de Ramon Casas d'aconseguir de l'Estat la necessària política proteccionista.
La seva debilitat numèrica i la seva localització perifèrica van dificultar, per no dir impossibilitar, que aquesta burgesia industrial impulsés un model de societat industrial, diferent del capitalisme agrari que propugnava la burgesia terratinent. La burgesia industrial catalana es va caracteritzar per una forta endogàmia en l'àmbit familiar, per una actitud puritana en el comportament social i per un comportament pragmàtic i proteccionista en el 28 camp polític. L'endogàmia, és a dir, l'establiment de relacions matrimonials dins d'un àmbit molt tancat, es va veure afavorida per la continuïtat del sistema de l'hereu, que provenia del món rural; els matrimonis continuats entre hereus…