La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1931)

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT- 3 La Restauració Borbònica (1875-1931) La Restauració és el període en què Espanya va recuperar la monarquia borbònica amb Alfons XII. Va començar el 1875 i va acabar el 1931, amb l'arribada de la Segona República. Tenim 2 períodes: 1. Període d'ordre i estabilitat (1875-1898): Hi havia ordre polític, però es feien trampes a les eleccions. 2. Perìode de crisi (1898-1931): Després de perdre les últimes colònies (Cuba, Puerto Rico i Filipines), i es va omplir de problemes polítics i socials. La Restauració Borbònica va començar el 1874, quan el general Martínez Campos va proclamar Alfons XII (fill d'Isabel II) com a rei d'Espanya.

Aquesta restauració va ser impulsada pels sectors més conservadors del país, que volien posar fi a la inestabilitat i assegurar-se el control del poder. El sistema polític de la Restauració va ser dissenyat per Antonio Cánovas del Castillo, un polític conservador que volia crear un règim estable i durador. Per fer-ho, va establir algunes bases molt clares. 1.El sistema polític de la Restauració Borbònica: Creat per: Antonio Cánovas del Castillo.

- Corona al rei - Nova constitució 1876 (moderada i flexible) - Bipartidisme - Torn Pacífic - - No cops d'estat - - Fraus electorals - - Exclouen a alguns partits La Constitució de 1876: Moderada i flexible, pensada per adaptar-se als interessos dels governs conservadors i liberals. No era democràtica, ja que limitava molt la participació de la població i mantenia un caràcter clarament conservador. - Sobirania compartida, poder dividit entre el rei i les Corts: El rei tenia molt poder i controlava quan un partit substituïa l'altre. - Catolicisme oficial: L'Església era molt important i controlava l'educació. - Sufragi censatari (5% de la població podia votar) pero aquesta llei estava oberta.

- Bipartdisme - Bipartidisme i el torn pacífic: Durant la Restauració Borbònica, Antonio Cánovas del Castillo va establir un sistema polític basat en el bipartidisme i en el torn pacífic. Els dos partits principals es tornaven el poder de manera pactada, garantint així l'estabilitat política i i evitar el protagonisme de l'exèrcit en la política. Bipartidisme · Liberals Conservadors · Liberals Funcionalistes - Liderat per Antonio Cánovas del Castillo. - Liderat per Práxedes Mateo Sagasta. - Conservadora i tradicionalista. - Ideologia democràtica, laica i social. - Preservació de les jerarquies socials.

- Laic, reduir el poder de l'Església - Volien que l'Església mantingués la seva - canvis per millorar les condicions de - influència en la política i la societat. vida de la població. - Evitaven grans reformes que poguessin - Donar més participació a la població. - canviar les coses. - Sufragi censatari ( vot només per als - Sufragi universal masculí. - qui tenien un cert nivell de riquesa). - Suport social conservador: Gran burgesia industrial i financera, grans propietaris rurals - Suport social liberal: Professionals liberals (advocats, metges), comerciants, funcionaris, banquers i alguns sectors de l'exèrcit i de les classes mitjanes urbanes.

Característiques comunes Defensa de la monarquia borbònica. Protecció de la propietat privada. Centralització de l'Estat. Volien evitar l'entrada d'altres forces polítiques, com els republicans o els moviments obreristes. El torn pacífic assegurava que els dos partits s'alternessin al poder sense conflictes: - El rei actuava com a àrbitre. Quan un partit estava desgastat per escàndols o pèrdua de suport, el rei encarregava al líder de l'altre partit formar un nou govern. - Eleccions manipulades - Aquest sistema evitava que un partit abandonés el poder, mantenint una falsa sensació d'equilibri polític. 2.

Alternança en el poder i la vida política El sistema de torn pacífic consistia en un pacte entre conservadors i liberals per alternar-se al poder de forma artificial, sense reflectir la voluntat popular. Abans de les eleccions, els líders dels dos partits ja decidien qui guanyaria, amb l'objectiu d'evitar que altres forces polítiques, poguessin governar. Aquest sistema es mantenia gràcies al frau electoral i al caciquisme. Frau electoral i caciquisme El sistema de torn pacífic va funcionar durant 20 anys gràcies a la corrupció electoral i la utilització de la influencia i del poder econòmic dels caics, (persones amb poder local que tenien influència sobre els vots de la gent).

Mitjançant el caciquisme, manipulaven els resultats de les eleccions perquè els seus partits guanyessin. Trampes electorals (tupinada) : - Comprar vots - Manipular els censos electorals, incloent-hi persones mortes o que no podien votar. - Ameçar als votants. - Violència per forçar els votants. Amb aquests mètodes, els partits sabien de manera prèvia quin partit guanyaria i, per tant, es produïa una alternança de poder artificial. Funcionament del sistema polític de la Restauració Durant els anys de la Restauració, es va produir un constant intercanvi de governs entre els dos grans partits. Així es va mantenir el sistema fins a finals del segle XIX.

El Pacte del Pardo (1885) va ser un acord entre conservadors i liberals per mantenir l'estabilitat del sistema i de la monarquia després de la mort del rei Alfons XII. La reina regent Maria Cristina va donar suport a aquest pacte perquè ajudava a evitar conflictes i assegurava que els dos partits es repartissin el poder de forma controlada. Així es va garantir que el règim continués funcionant sense problemes. Canvis importants en la Restauració Llibertats més grans: es va començar a garantir més llibertat de premsa, expressió i associació. Sufragi universal masculí: el 1890 es va ampliar el dret a vot a tots els homes Abolició de l'esclavitud i altres reformes socials.

Es va aconseguir un pacte amb l'Església per controlar la seva influència en alguns aspectes de la societat. Es va establir el "civilisme", on l'exèrcit quedava submès al poder civil, per evitar la intervenció militar en política. A Catalunya A Catalunya, conservadors i liberals van tenir força al principi. Els conservadors defensaven els drets civils i l'economia catalana, criticant el caciquisme. Els liberals buscaven més llibertats individuals i menys poder de l'Església. Amb el temps, van sorgir partits catalanistes que demanaven més autonomia per a Catalunya. 3.

Forces polítiques marginades del sistema Durant aquest període, alguns grups polítics no tenien gaire representació ni poder perquè estaven fora del sistema polític establert. - Els republicans, tot i estar marginats tenien una ampla base popular. Punts bàsics: Volien substituir la monarquia per una república. Reformes per ajudar als necessitats. Progrés científic i educatiu. Laïcitat, separar l'Estat de la religió. Però estaven massa fragmentats, hi havien masses grups. - Republicans possibilistes. - Republicans progressistes. - Republicans centralistes. - Republicans federals. - . - Carlisme Queda anul·lat després de la III guerra carlina. I va evolucionant cap a posicions ultradretanes.

Ramon Nocedal forma el partit Tradicionalista. Un partit antiliberal, tradicional i catòlic. - El socialisme i l'anarquisme Socialisme, neix el PSOE com un partit marxista liderat per Pablo Iglesias, que defensava els drets dels treballadors i apostava per una revolució social. Es va ajuntar a la Segona Internacional i va fundar la UGT a Barcelona l'any 1888. Però tenia menys força que altres moviments, com l'anarquisme. Tot i això, el 1910 va aconseguir el seu primer diputat al Parlament. L'anarquisme, va créixer ràpidament. Aquest moviment es va dividir entre els qui apostaven per l'acció directa (atemptats i violència) i els qui preferien una acció revolucionària en majoria.

Els anarquistes van protagonitzar diversos atemptats sonats: contra l'Estat (com l'assassinat de Cánovas del Castillo el 1897), contra la burgesia (bomba al Liceu de Barcelona el 1893) i contra l'Església (bomba a la processó de Corpus el 1896). Aquesta violència va culminar amb els Processos de Montjuïc el 1896, on es van acusar 67 anarquistes, dels quals 15 van ser executats. - Nacionalisme El nacionalisme va sorgir com a resposta a la centralització de l'Estat. · A Catalunya, la Renaixença va impulsar la defensa de la llengua i la cultura catalanes, cosa que va inspirar moviments polítics que reclamaven autonomia.

· Al País Basc, la pèrdua dels furs després de la derrota carlina va provocar protestes i va portar a la creació del Partit Nacionalista Basc. ·A Galícia, el nacionalisme es va mantenir com un moviment cultural centrat en la llengua, però amb poca influència política. 4. La Guerra d'Ultramar: Cuba i Filipines - Cuba Cuba era la colònia més important d'Espanya perquè produïa sucre, cafè i tabac, que donaven molts beneficis econòmics. Tot i aquesta riquesa, l'illa era tractada com una colònia sense drets ni autonomia, cosa que provocava descontentament entre els cubans. A partir del 1868, hi van començar a haver revoltes, com la Guerra dels Deu Anys.

Per controlar-les, Espanya va utilitzar l'exèrcit i, de vegades, va intentar fer pactes com el Conveni de Zanjón. Aquest acord oferia promeses de canvis, com acabar amb l'esclavitud i donar una mica més d'autonomia a l'illa. Però, a la pràctica, Espanya no va complir aquestes reformes de manera efectiva, fet que va fer créixer encara més les idees d'independència entre els cubans. A Cuba es van formar dos grans partits: Partido Liberal de Cuba: volia l'autonomia i estava format principalment per cubans. Unión Constitucional: defensava als espanyols i format per espanyols que vivien a Cuba.

El 1893, José Martí va crear el Partido Revolucionario Cubano, amb la finalitat d'aconseguir l'independència Cuba. Va tindre el suport d'Estats Units, ja que anaven en contra d'espanya per culpa dels impostos que havien assignat a les exportacions. El 24 de febrer de 1895, va haver-hi la revolta el Crit de Baire, que es va estendre per tota l'illa. Per aturar-la Espanya va enviar un gran exèrcit dirigit pel general Weyler, que va utilitzar tàctiques molt dures. Aquestes van causar moltes morts per fam i malalties. Malgrat tot, els espanyols no van poder derrotar els rebels.

Després de l'assassinat de Cánovas, Weyler va ser substituït pel general Blanco, i el govern espanyol, ara liderat per Sagasta, va provar de fer reformes conciliadores, com donar autonomia a Cuba i establir el sufragi universal masculí. Però aquestes mesures van arribar massa tard, ja que l'independentisme ja estava molt arrelat. Intervenció dels Estats Units El 1898, l'enfonsament del vaixell nord-americà Maine al port de l'Havana va ser l'excusa que els Estats Units van utilitzar per declarar la guerra a Espanya. En pocs mesos, els nord-americans van destruir les flotes espanyoles a Santiago de Cuba i Cavite (Filipines), assegurant-se una victòria ràpida.

Espanya, va quedar derrotada i va haver de signar la Pau de París al desembre de 1898. On renunciava a les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines, posant fi al seu imperi colonial. Impacte de la pèrdua de Cuba La pèrdua de Cuba va ser un cop dur per a Espanya, tant políticament com econòmicament. Va perdre una font clau d'ingressos i, per compensar, es van augmentar els impostos a la península per pagar els deutes de la guerra. A Catalunya, això va generar protestes importants com el Tancament de Caixes, en què molts comerciants es van negar a pagar els nous impostos.

Aquest desastre va suposar la fi de l'imperi colonial espanyol i va obrir un període de crisi social i política. Es va iniciar un intens debat sobre com regenerar Espanya i superar el retard econòmic i polític que el país arrossegava des de feia dècades. - Filipines A Filipines, el domini espanyol estava controlat per l'exèrcit i les ordres religioses. La població, descontenta per l'explotació i la corrupció, va impulsar moviments com la Lliga Filipina, liderada per José Rizal, que va ser executat el 1896, augmentant l'independentisme. El 1898, durant la guerra amb els Estats Units, Filipines es va convertir en escenari del conflicte.

Els nord-americans van destruir la flota espanyola a Cavite i, amb la Pau de París, Filipines va passar a ser colònia dels EUA. Conseqüències per Catalunya La pèrdua de Cuba va afectar molt l'economia catalana, ja que gran part de les exportacions es dirigien a l'illa. A més, per pagar els deutes de la guerra, Espanya va augmentar els impostos, cosa que va provocar el Tancament de Caixes el 1899, una protesta en què molts empresaris catalans es van negar a pagar. Aquestes tensions van fer créixer les demandes d'autonomia a Catalunya i van reforçar el moviment catalanista com una alternativa al model polític centralitzat d'Espanya. 5.

Conseqüències del desastre del 98 El desastre del 98 va ser un cop duríssim per a Espanya. Perdent Cuba, Filipines i Puerto Rico, es va trencar la idea que Espanya encara era un gran imperi. Aquest fet no només va afectar la política i l'economia, sinó també la moral i la identitat del país. Va ser com despertar d'un somni imperial en un moment en què altres països, com Gran Bretanya o França, construïen grans imperis. Espanya, en canvi, quedava com una potència petita i secundària al món. La crisi moral i ideològica Aquesta pèrdua va crear un fort pessimisme entre la població. La gent es preguntava: Què som ara? Què hem fet malament? Va ser un moment de reflexió col·lectiva.

La Generació del 98, un grup d'escriptors i pensadors, com Unamuno o Azorín, va plasmar aquest sentiment en els seus textos. Veien Espanya com un país decadent, massa influït per la religió i incapaç de modernitzar-se, i criticaven la política corrupta i la falta de ciència i cultura. Conseqüències econòmiques Econòmicament, al principi semblava que la cosa no anava tan malament. Molts diners van tornar de les colònies, ja que els indians (emigrants enriquits) van invertir en negocis i propietats aquí. Però a llarg termini, la pèrdua dels ingressos colonials va fer mal a l'economia.

La política després del desastre Tot i la derrota, el sistema polític canovista, amb el seu torn de partits entre conservadors i liberals, es va mantenir en peu. Però el desastre va fer créixer moviments crítics. L'exèrcit, per exemple, es va tornar més autoritari i això va fer que tornés a interferir en la vida política. Creixement dels nacionalismes català i basc Una altra conseqüència molt important va ser l'expansió del catalanisme i el nacionalisme basc. A Catalunya, el "Tancament de Caixes" va marcar un abans i un després. Quan el govern va imposar nous impostos per pagar els deutes de guerra, els comerciants barcelonins es van negar a pagar.

Aquest moviment va ser reprimit, però va reforçar molt el catalanisme. La burgesia catalana va començar a donar suport a partits i moviments que defensaven els interessos de Catalunya. A poc a poc, el catalanisme es va convertir en una força política destacada. La crisi del 98 va comportar a Catalunya la fi del torn pacífic i que s'unicin nous partits a l'escena politíca.