FILOSOFIA - PAU

Text del document

APUNTS PAU: HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA U.1. Plató (427 a.C - 347 a.c) Plató incorpora totes les idees a ell, i crea un gran sistema per respondre a tots els interrogants de l'ésser humà. Els següents a plató intentaran seguir aquesta via o plantejar idees completament diferents. Vida, Obra i Context històric Nom: Aristocles. Se'l coneix com a "plató" ("d'esquenes amples") Origen: Família aristocràtica d'Atenes, amb bona educació i possibilitat de càrrecs públics Context històric: Neix poc després de la Guerra del Peloponès (431-404 aC), un període de crisi política a Atenes. Quan comença a fer els serveis militars, cap als 410 aproximadament, és quan coneix a Sòcrates.

Aquest fa influir de manera important en el pensament de Plató. La condemna de Sòcrates provocarà una posició molt negativa en el pensament de Plató sobre la democràcia. Plató, com també altres deixebles de Sòcrates, marxen de la ciutat. En aquest període, Plató anirà a diverses ciutats on entra en contacte amb seguidors o deixebles com Parmènides, Heràclit i Pitàgores. Dos o tres anys més tard, torna a Atenes. Cap al 488, viatja a Sicília, a Siracusa i coneix a un tirà, Dionís el vell, que farà esclau a Plató. Quan torna a Atenes, fonda la seva escola filosòfica, l'acadèmia. Cap al 366, Dionís el vell mor i Plató va a veure a Dionís el jove.

Torna a ser acusat i la gent que està a l'acord, comença a parlar malament. Dionís el jove fa cas als que conspiren i el pressionen. Uns anys més tard va a Atenes i cap al 361 torna a Siracusa, on veu que la seva funció no es compleix, no permeten que desenvolupi les seves idees i pensaments. Finalment, Plató torna a Atenes, on seguirà fins a la seva mort. En el seu pensament, reflexionarà sobre una ciutat ideal. No ve amb bons ulls la democràcia i estaria defensant una aristocràcia intel·lectual, defensa que governa un filòsof/filosofia. Etapes o períodes del pensament de Plató Període Socràtic: Gran influència de Sòcrates. Escriu en forma de diàleg.

Apologia de Sòcrates Transició o antisofista: Crítica als sofistes i reflexió sobre l'amor i la veritat. Gòrgies, El banquet (convit) República I Maduresa: Desenvolupa la seva filosofia pròpia: món de les idees, teoria de l'ànima i justícia. Fedó, Fedre, República II-X Vellesa: Etapa d'autocrítica i revisió de les seves idees. Lleis, Parmènides. 1. La teoria de les idees Plató diferencia dos tipus de realitat: el món sensible i el món intel·ligible. Aquesta distinció constitueix el dualisme ontològic o metafísic, és a dir, la separació entre allò material canviant i allò immutable i perfecte.

Món sensible Món intel·ligible Realitat d'ordre material El món sensible està format per tots els objectes del món material. Realitat intangible i intel·ligible No és una realitat física. Realitat extramental. És una realitat que no podem accedir amb els sentits, sinó que només amb la raó. Gràcies a la raó podem conèixer la essència. Existència relativa o participada Les realitats sensibles estan condicionades per les realitats intel·ligibles i depenen d'aquestes per existir. Per a Plató algo no pot existir si abans no existeix la seva idea, el model. Tots els objectes del món sensible necessiten de les Idees per a poder existir. Existència perfecta, abstracta, eterna i immutable.

Entitat extramental que té existència objectiva. Són incondicionals i independents. Parla d'una realitat objectiva amb les característiques de Parmènides. Còpia imperfecta Les coses, objectes del món sensible imiten a les Idees, al model. Les Idees són les causes de les coses. Perquè puguin existir els objectes materials del món sensible, la causa de la seva existència són les Idees. Objecte que captem amb els sentits i sotmesos al canvi (generació i corrupció) Tindrem coneixement d'aquest món mitjançant els sentits i aquests objectes estan sotmesos al canvi. Les Idees són immutables. Són captades per l'enteniment, la raó.

Món d'aparences, el món dels fenòmens, és a dir, no d'allò que són realment les coses, sinó d'allò que apareix o es mostra. Les Idees estan jerarquitzades perquè no totes les idees tenen el mateix rang metafísic/ontològic. El món del canvi, de la pluralitat i multiplicitat. És el món que realment existeix, objecte de coneixement d'allò que és estable i universal. Autèntica realitat. Els objectes del món sensible no són objectes de coneixement vertader, és un coneixement d'aparences. Món intel·ligible: La paraula en grec és Eidos, traduït per Idees. Per a nosaltres és algo que tenim a la ment, però per a Plató, Eidos es pot traduir per forma, model, arquetip, essència, figura.

Per a Plató les Idees no són realitats mentals sinó realitats extramentals. 1.1.1.Mecanicisme i Finalisme Quan parlem de finalisme i mecanicisme parlem d'una concepció teleològica (fi). Finalisme Aquella concepció de la realitat on aquesta es troba orientada o ordenada cap a la consecució de determinades finalitats. Aquests fins actuen com a causes explicatives de la constitució i del desenvolupament de la realitat. Mecanicisme Aquella concepció de la realitat on aquesta s'explica a partir de només les lleis, les causes mecàniques del moviment. Tot el que existeix respon a causes prèvies. A diferència del finalisme, no es pregunta quina finalitat té, sinó per què passa.

En l'antiguitat tot succeeix perquè hi ha moviment de l'anterior. A l'hora d'explicar la realitat podem explicar el "com" i el "per a què". Si per explicar un fenomen intento trobar la causa que l'ha produït estic adoptant una concepció mecanicista, però si a l'hora d'explicar un fenomen el que em pregunto es cap a on va o la seva finalitat estic adoptant una concepció finalista. 1.1.2. Finalisme en Plató Segons el diàleg Timeu, el món sensible és resultat de la combinació de tres elements: Aquests tres elements conjuntament expliquen el món sensible. Matèria originària: És caòtica i amorfa.

Explica la imperfecció que hi ha al món sensible Les idees: Actuen com a model o patró Expliquen tot allò que hi ha al món d'ordre, raó i bellesa. El Demiürg: és un ésser diví inferior en perfecció a les idees però etern i intel·ligent. És el principi ordenador: pren les idees com a model exemplars i teològics i, a partir de la matèria primigènia (amorf per eterna), configura totes les realitats sensibles, organitzant-les segons l'ordre racional, la bellesa i l'harmonia del món intel·ligible És per tant, un Déu ordenador 1.1.3. Jerarquia de les idees No totes les idees tenen el mateix valor ontològic, és a dir, no totes existeixen amb el mateix grau de perfecció ni importància.

Plató estableix una jerarquia de menor a major valor. 1. Idea del Bé. Serà la causa de la resta de les Idees. Tots els models existeixen i són perfectos perquè existeix la Idea del Bé. 2. Idees ètiques i estètiques (bondat, valentia, justícia, allò bell, harmonia…) 3. Idees sobre objectes, ens matemàtics i lògics (allò vertader, semblança, triangle, 84, gran, petit, igualtat, unitat, pluralitat…) 4. Idees sobre objectes naturals i artificials (arbre, cadira…) Les idees que tenen menys rang ontològic són les que tenen objectes naturals i artificials. Cada model participa del Bé dins del seu àmbit, ja que és perfecte. Cada model és el bé de cada àrea, és perfecte.

El bé s'identifica amb Déu (Bé = Déu) 2. La teoria del coneixement 1.2.2. Antecedents Plató crea el primer gran sistema filosòfic, que combina i desenvolupa idees de diferents pensadors anteriors. Des del punt de vista ontològic, és dualista (món sensible i món intel·ligible) Influències principals: Heràclit: el canvi i moviment en el món sensible Parmènides: la permanència i unitat del món intel·ligible Sòcrates i els pitagòrics: la recerca de la veritat i l'ordre racional Contra els sofistes: intenta superar el seu escepticisme i relativisme 1.2.2. El símil de la línia L'al·legoria de la caverna apareix al principi del llibre VII de la República.

El símil de la línea apareix al final del llibre VI de la República. El símil de la línia explica, de manera filosòfica i racional, la concepció platònica de la realitat i del coneixement. El mite de la caverna, en canvi, expressa el mateix contingut però de manera metafòrica i poètica. Hi ha 4 graus de realitat que corresponen a 4 graus de coneixement. Ontologia Segons Plató, es comença des d'allò menys real (B) fins a arribar a allò més real (A). Entre B i D Allò menys real són les ombres, reflexos o imatges. Exemple: què és més real, una imatge o les persones reals que apareixen en ella? Entre D i C trobem els objectes materials, tant naturals com artificials.

Entre E i C hi ha els ens matemàtics i lògics. Entre E i A es troben les idees ètiques i estètiques. Finalment, al nivell A, hi ha la Idea del Bé, que és el màxim grau de realitat. Epistemologia Entre B i D EIKASIA (Imaginació) És la capacitat de percebre imatges. Representa una percepció acrítica, incapaç de relacionar unes percepcions amb altres o de diferenciar entre un objecte i el seu reflex. Entre D i C PISTIS (Creença) En aquest nivell trobem els objectes materials, que són objectes de creença. Tot i que es poden relacionar les percepcions, encara no hi ha anàlisi crítica; continua sent un coneixement acrític.

És el coneixement que obtenim mitjançant la informació dels sentits, és a dir, l'experiència sensible o la comunicació d'experiències d'altres persones o autors. Entre E i C DIANOIA (Raonament discursiu o pensament) El primer grau de coneixement racional. Estudia els ens matemàtics i es basa en la capacitat d'anàlisi lògica i crítica a partir dels objectes del món sensible. Fa servir aquests objectes sensibles com a representacions o còpies de les realitats matemàtiques, que pertanyen al món superior. Entre E i A NOESI (Pensament intuïtiu) És l'últim i més alt grau de coneixement. Té com a objecte les idees ètiques i estètiques, i ja no necessita còpies sensibles per comprendre-les.

Es tracta d'una captació immediata o directa de les idees, sense cap tipus d'intermediari o mitjà. 1. 2.3. El mite de la caverna 1. DESCRIPCIÓ DE L'AL·LEGORIA A dins d'una caverna, hi ha uns presoners encadenats des de sempre, de manera que només poden mirar la paret del fons. Darrere d'ells hi ha un mur i, més lluny, un foc. Entre el foc i el mur, hi passen homes portant objectes, i les ombres d'aquests objectes es projecten a la paret davant dels presoners. Per als presoners, les ombres són la realitat, ja que no han vist mai res més. Un dia, un d'aquests presoners és alliberat i obligat a girar-se. Primer queda encegat per la llum del foc, després surt de la caverna i veu la llum del Sol.

A poc a poc, comprèn que el que abans veia (les ombres) no era la veritable realitat. Finalment, arriba a comprendre que el Sol és la causa de tot el que veu, com la idea del Bé és la causa de totes les idees i del coneixement. Quan aquest presoner torna a la caverna per explicar la veritat als altres, no el creuen i fins i tot el rebutgen.

De manera metafòrica està parlant dels graus de coneixement de Plató Pas de la doxa a l'episteme: MS (interior) i MI (exterior) 1r grau de realitat eikasia paret i ombres 2n pistis objectes materials que els porten els homes 3r deixo la doxa i vaig cap a l'episteme quan surten de la caverna 4t noesi idea del bé, quan puc mirar al sol directament Símbols i el que representen Les cadenes La ignorància. Alliberar-se = iniciar el procés filosòfic cap al coneixement. El foc (dins) Versió inferior i enganyosa del sol. Il·lumina la caverna però crea ombres falses. El sol (fora) La idea del bé.

Com el sol dona vida i permet veure al món físic, la idea del Bé dona existència i permet entendre al món intel·ligible. Reflexos fora Els ens matemàtics i lògics (Dianoia). Primer que veiem en sortir: indirecte però ja intel·ligible Paral·lelismes històrics Els sofistes Representen els presoners que mai surten. Es vanaglorien de saber (retòrica, paraules) però viuen en la doxa. Per a Plató, ensenyen aparences, no veritat. Sòcrates El presoner que ha vist el sol i torna. Li costa veure a la fosca (s'havia acostumat a la llum), els altres no li creuen, i l'acaben condemnant a mort. El filòsof - rei Per a Plató, qui governa ha de ser qui ha fet el procés complet i contemplat l'idea del Bé.

Govern = coneixement, no poder ni eloquència. 1.2.4. Camins per a les idees Plató explica que hi ha diferents camins o vies de coneixement que condueixen a l'ànima a contemplar les idees, i finalment, la idea del bé. Aquests camins són: Ciències propedèutiques (preparatòries) Són els coneixements previs que preparen l'ànima per accedir al món intel·ligible. Aritmètica, Geometria, Estereometria, Astronomia, Música. La Dialèctica La dialèctica és una noció complexa en el pensament de Plató, ja que té diversos sentits, que estan relacionats entre si: Primer sentit: És el mètode racional per excel·lència, basat en el diàleg o joc de preguntes i respostes.

Consisteix en un doble procés complementari d'anàlisi i síntesi que condueix a descobrir la veritat. Segon sentit: s presenta com la ciència suprema, que té per objecte discernir les diferents idees. Tercer sentit: Deixa de ser només un mètode racional per convertir-se en una espècie d'art amb l'objectiu d'evocar el record de les idees. En general, la dialèctica serveix per ascendir des de la multiplicitat del món sensible fins al cim del món intel·ligible, on es troba la Idea del Bé. Aquesta Idea és el fonament de totes les altres Idees.

També hi ha un moviment descendent: un cop l'ànima arriba a la Idea del Bé, pot comprendre la relació entre totes les Idees i, alhora, entendre com es connecten amb els objectes materials. La reminiscència (anàmesi) Plató: "Conèixer és recordar" L'ànima i el cos són realitats separades: abans d'unir-se amb el cos, l'ànima vivia al món intel·ligible i contemplava totes les Idees. Quan cau al món sensible i s'uneix amb un cos, oblida aquestes Idees, però no les perd completament. El contacte amb els objectes materials actua com a detonant: en veure que els objectes són còpies de les Idees, l'ànima recorda les veritats que tenia amagades dins seu.

Així, el coneixement és un procés de rememoració d'allò que ja es trobava en estat latent dins de l'ànima. L'impuls eròtic (o via emocional) L'amor és un impuls o desig cap a la bellesa, i representa un procés ascendent que condueix l'ànima des del món sensible fins al món de les Idees. La via emocional. L'escala de l'amor és la següent: Amor impuls i desig cap a la bellesa El cos de la persona estimada primer desitgem la bellesa corporal. Els cossos bells en general aprenem a estimar la bellesa més enllà d'una sola persona. L'ànima bella valorem la bellesa interior i moral. Les normes i les lleis reconeixem la bellesa en la justícia i en l'ordre.

La ciència és bella La Bellesa en si mateixa (Idea de Bellesa) contemplació pura, deslligada del món sensible. Així, l'amor es converteix en un camí emocional cap al coneixement del Bé i de les Idees. La Catarsi La filosofia o recerca de coneixement serveix per a purificar l'ànima. L'ànima té dues parts; la part racional (guia l'ànima cap al coneixement i la virtut) i la part irracional (emocions o sentiments). L'ànima es deixa arrossegar per la part racional en comptes de l'irracional. Si en la vida l'ànima es deixa guiar per la raó i s'ha portat bé Quan arriba la mort, l'ànima es separa del cos i torna al món de les idees (pura, plena).

Si l'ànima no és pura o no ha seguit la raó, haurà de reencarnar-se en un altre cos. 3. Individu i societat 1.3.1. Antropologia Dualisme antropològic: l'ésser humà està format per DOS elements: COS De naturalesa física o material Origen del món sensible Corruptible ÀNIMA De naturalesa espiritual Origen del món intel·ligible Eterna Principi de vida i moviment: pot moure's per si mateixa i moure el cos. Relació cos-ànima Són substàncies heterònimes (diferents) "el cos és la presó de l'ànima" perque l'ànima hauria d'estar al món de les idees. La unió cos-ànima és accidental segons plató L'ànima és superior al cos per la seva capacitat de moviment i immortalitat.

És el principi de vida i moviment, mou el cos. 1.3.2. Ètica i política Fins al fedó, plató té una concepció unitària, simplista de l'ànima. Per a plató l'ànima és racional, i el cos, a banda de ser material, és la seu (o on es donen) de la part irracional; desitjos, passions, impulsos… I l'ànima és la part racional. Plató canvia de concepció. A partir de diàlegs com República, Fedre, i Timeu concepció tripartita de l'ànima. El conflicte entre la part racional i la part irracional es dona a l'interior de l'ànima. 3 Parts de l'ànima (funcions) Part racional (raó) Adquirir el coneixement de les idees, i per últim, la idea de bé. Amb aquest coneixement dirigeix a les altres dues parts.

Les altres dues parts són irracionals. Part irascible (ànima) Relació a les passions nobles, valentia, fortalesa, força de voluntat. La funció és seguir els dictàmens/indicacions de la part racional. I plató ho situa al pit/tòrax. Part concupiscible (appetit) És la part dels desitjos, passions. Aquesta part la situa plató abaix del melic. Ex: desig sexual. El conflicte està entre la part racional i la part concupiscible, i la part que decidirà serà la part irascible. Al Fedre apareix el que es coneix com el mite de carro alat, que ens parla metafòricament de les 3 parts de l'ànima. Cada part de l'ànima compleix la seva part o funció, ens trobem una sèrie de virtuts relacionades.

Plató esmenta que falta una virtud, la justícia: segons plató, la justícia a l'ànima es dona quan cada part de l'ànima compleix la seva tasca i funció, amb harmonia. la Justícia es dona també quan totes les classes socials compleixen amb les seves funcions. Plató a la república parla sobre la justícia, llavors vol crear una ciutat ideal. Per poder decidir quins individus poden pertanyen a cada classe social, plató té present tres característiques: 1. Cada individu té unes determinades aptituds naturals 2. Educació. Grec (PAIDEIA) Plató està en un sistema educatiu per a tota la ciutat.

En un primer moment tothom rep la mateixa educació: gimnàstica (entra elements de medicina, hàbits saludables i música (també llegir, escriure) Als 20 anys, aquells que destaquen per les seves capacitats físiques, o les seves aptituds naturals, passaran als següents nivelles, els que no, es quedaran en el nivell de productors. Dels 20 als 30 anys seran educats amb les ciències preparatòries o propedèutiques. Qui no sobresurt per la seva capacitat o interés de la recerca del coneixement, formarà part del nivell de guardians. Part de l'ànima Ètica (virtut) Política (classes socials) P. racional Saviesa o prudència.

Si la part racional adquireix el coneixement de les idees, i per això l'ultima la idea del bé, i conforme aquest coneixement vol actuar, direm que aquesta part racional té la virtut de la saviesa i la prudència. Governants. (filòsof rei) Dirigeix segons el coneixement de les idees i la idea del bé. Faran lleis i dirigiran en base aquestes lleis. La virtut que destaca dels governants serà saviesa o prudència. P. Irascible Fortalesa. Si la part irascible segueix o actua els dictàmens (ordres) de la part racional, direm que té la virtut de la fortalesa. Guardians. Fer respectar les lleis de les ciutats i protegir d'agressions externes. La virtut que destaca dels guardians és la fortalesa. P.

Concupiscible Temprança. I si la part concupiscible, si aquests desitjos/passions són controlades o mesurades, té la virtut de la temprança. Justícia Productors. Poden ser camperols, artesans… Els productors han de produir béns i serveis a la ciutat i han de tenir la virtut de la moderació o temprança. Dels 30 als 35 anys seran introduïts en la dialèctica formaran part de la ciutat, tindran responsabilitats però no dirigiran encara la ciutat. Dels 35 als 50 anys, i a partir de les 50 ocuparan ja successivament de càrrecs per a dirigir la polis. Això s'estableix tant els homes com les dones, no hi ha diferències.

Estem parlant d'una monarquia o aristocracia intelectual, que governen els millors, els savis, aquells que contemplen les idees. 3. Condicions socials - Productors: els productors podran tenir propietat privada i també família. Permet que els productors puguin formar família i tenir el millor per ells. - Guardians: Per a la seva tasca no poden tenir ni familia ni propietat privada. Podran tenir fills però si la seva funció és fer complir les lleis i defensar la ciutat, arrisquen la seva vida per allò, llavors no poden fer-se càrrec. - Governants: Ni poden tenir família ni tampoc propietat privada, perquè sinó pot crear i fer lleis en benefici propi o per la seva hipotètica família.

Hem de tenir aquestes 3 característiques presents per categoritzar-te en una clase social. Si es governa bé: (de més a menys) Aristocràcia / Monarquia (governen els governants) Timocràcia (governen els guardians) Oligarquia (governen els rics, o productors o perquè els guardians busquen la fama i els diners) Democràcia (govern del poble) Tirania (governan individu, que busca el seu benfici) / dictadura U.2. René Descartes 0. Filosofia Medieval I Descartes 2.0.1. RENAIXEMENT (segles XIV, XV i XVI) És una etapa de transició entre la filosofia medieval i la filosofia moderna. El Renaixement és un moment de canvi de mentalitat.

Durant tota l'edat mitjana, el centre de tot era Déu: la filosofia, la ciència i la cultura giraven al voltant de la teologia. Al Renaixement això comença a canviar: l'ésser humà i la natura passen a ser el que interessa. Es parla d'humanisme, un moviment cultural que recupera els clàssics grecs i romans i posa la persona al centre. Pensadors com Erasme de Rotterdam, Lluís Vives o Montaigne en són els representants. Per entendre la revolució científica, primer cal saber a qui s'oposa: Aristòtil.

Les idees principals del seu pensament són: La terra al centre de l'univers Planetes fan òrbites circulars perfectes a velocitat constant El cel estava fet d'una matèria especial i perfecta, l'èter (substància completament diferent de la matèria terrestre) L'església medieval havia adoptat tot això com a veritat oficial La revolució científica és el procés de desmuntar-ho peça a peça. Copèrnic És el primer gran trencament. Proposa l'heliocentrisme: el Sol és el centre de l'univers i la Terra gira al seu voltant, no al revés. Sembla simple, però contradir el geocentrisme aristotèlic en aquell moment era enormement radical.

Kepler agafa la idea de Copèrnic i la demostra matemàticament amb tres lleis. Primera: les òrbites dels planetes no són circulars sinó el·líptiques. Segona: la velocitat al llarg de l'òrbita no és constant, els planetes van més ràpid prop del Sol i més lent lluny. Tercera: hi ha una relació matemàtica exacta entre el temps que tarda un planeta a donar una volta i la seva distància al Sol, expressada com T² = K·r³. Amb Kepler, la física aristotèlica queda refutada en termes matemàtics precisos. Galileu Tanca el cicle amb l'observació directa.

Gràcies al telescopi, veu muntanyes a la Lluna, observa cometes i altres fenòmens que Aristòtil no podia explicar, i conclou que la Terra i la Lluna estan fetes de la mateixa matèria: l'èter no existeix, el cel no és perfecte ni diferent de la Terra. A més, Galileu introdueix el mètode hipoteticodeductiu, que és el que avui entenem per mètode científic: formules una hipòtesi, la poses a prova mitjançant l'experimentació, i matematitzes els resultats. Les dues paraules clau del seu mètode són experimentació i matematització. 2.0.2. Descartes i l'inici de la filosofia moderna Descartes serà racionalista i posteriorment, apareixen els empiristes.

La nova concepció mecanicista del món també s'aplica a l'ésser humà: el cos i l'organisme s'entenen com una màquina. Com a conseqüència d'això, apareix el ressorgiment de l'escepticisme. Descartes intentarà superar tant l'escepticisme con la filosofia escolàstica. L'escepticisme (segles XVI - XVII) Hi ha un ressorgiment de moviments escèptics Representant principal: Montaigne Critica les posicions dogmàtiques i fanàtiques. (idees que es defensen com a veritats absolutes). Defensa que una posició escèptica afavoreix la tolerància (ens fa acceptar altres opinions o punts de vista) L'escèptic afirma que no podem arribar a una veritat absoluta.

Crisi de la filosofia escolàstica Crisi de la filosofia escolàstica Predominava a escoles i universitats Comença a ser qüestionada i criticada Es reclama que la raó, la filosofia i la ciència s'independitzin de la religió i de la fe. 1. Introducció Descartes 2.1.1. Canvi de perspectiva filosòfica A la filosofia medieval, la reflexió girava al voltant de Déu A la filosofia moderna, la pregunta principal és: què puc conèixer (epistemologia) Les qüestions epistemològiques passen a tenir prioritats sobre les metafísiques. La reflexió se centra en el subjecte i en els límits del seu coneixement. Intenta superar tant l'escepticisme com la filosofia escolàstica. 2.

El racionalisme (Segle XVII) Corrent filosòfic que defensa que la raó és la font principal del coneixement. La raó és autosuficient i ha d'arribar a la veritat sense dependre de la religió. Representants: Descartes, Spinoza, Leibniz. Els racionalistes dedueixen veritats a partir de principis o axiomes evidents. S'inspiren en les matemàtiques. Creuen que la ciència moderna utilitza les matemàtiques, i que la filosofia ha de fer el mateix. Critica als sentits. Els sentits no són una font segura de coneixement. Idees innates. Naixem amb idees i principis innats, a partir d'aquests podem deduir altres veritats. Importància del mètode. Necessitat de reflexionar sobre el mètode.

El mètode dirigeix la raó cap a un coneixement cert i segur. Descartes vol construir una filosofia tan segura com una ciència, començant des de cero. Obres principals Tractat sobre el món (1633, no publicat) Discurs del mètode (1637) Meditacions metafísiques (1641) 3. El mètode cartesià El mètode és un conjunt de regles certes i fàcils, tal que la ment, sense malgastar forces ni energies pugui arribar a un coneixement cert. Això ho diu a una obra que es diu "Regles per a la direcció de l'esperit". En aquesta obra dona més de 20 regles que ha de seguir la persona per a obtenir el coneixement segur. Posteriorment, a l'obra "El discurs del mètode" simplifica les regles únicamente a quatre.

Parlem de quatre regles per dirigir les nostres capacitats mentals. 2.3.1. Operacions mentals Intuïció: La intuïció és una visió intel·lectual per la qual cosa la ment comprés una qüestió completament de manera que no quedi el más mínim rastre de dubte, ja que la intuïció es fonamenta en ella mateixa i no depèn de cap altre coneixement. (visió intel·lectual, clara i immediata, sense cap dubte) ex. El pensar és una intuïció. Deducció: És el coneixement que arrenca d'un altre coneixement i que fomenta en aquest últim la seva veritat. El mètode deductiu era el pas del general al particular.

(coneixement que deriva d'altres coneixements previs; pas del general al particular, com en matemàtiques) Hi ha 4 reles, ho diu al capítol II: 2.3.2 Les 4 regles del mètode (Discurs del mètode 1637) 1. Regla de l'evidència És la més important. No admetre cap idea o cap coneixement si no es presenten amb evidència. Obtenim evidència quan tenim una intuïció d'idees clares i distintes. Per a Descartes, una idea és clara quan es presenta de manera immediata i una idea és distinta quan no la confonem amb una altra idea. Amb aquesta regla està plantejant el criteri de la veritat. Idea clara: es presenta de manera immediata Idea distinta: no es confon amb cap altre 2.

Regla de l'anàlisi: Dividir els problemes en tantes parts com sigui possible per arribar a una millor comprensió. Significa que hem de dividir qualsevol problema, qualsevol qüestió complexa per arribar als complements més simples. Aquests elements simples són les idees clares i distintes o naturalesa simple. (naturaleses simples = Idees clares i distintes) 3. Regla de la síntesi: Proceder ordenadament, començant pels elements més simples fins als elements més complexos i suposant que hi ha un ordre i una graduació. Utilitzem la deducció com a ordre. 4. Regla de l'enumeració i revisió: Comprovar que tot el procés ha sigut correcte i no ens hem equivocat.

IDEES CLARES I DISTINTES = NATURALESES SIMPLES = IDEES INNATES Per a descartes tota idea clara i distinta es una idea innata. IDEA INNATA: - Cossos: extensió, figura, moviment. - Ànima: pensar, dubtar, voler. - Comunes: (d'ànima i cos) existència, unitat, duració (temps), principis lògics. 4. Meditacions metafísiques (1641) 1a Meditació: el dubte metòdic. Segons Descartes el dubte té diferents característiques principals: Metòdic Utilitza el dubtar com a mètode per arribar a un coneixement segur. Teòric únicament anirà a dubtar a l'àmbit del coneixement, de la teoria- Provisional Posarà en dubte determinades coses però no serà per a sempre. El dubte és hiperbòlic, és extrem, radical….

A més, té diferents nivells de dubte: 1. Primer nivell: Com la informació dels sentits de vegades ens enganyen, no podem fiar-nos. No dubta de l'existència del món, sinó de que el món sigui tal com el percebem. 2. Segon nivell: Moltes vegades allò que estic somiant sembla molt vertader, i si no podem separar la vigília i el somni? Ara sí que està posant en dubte l'existència del Món, està posant en dubte les ciències empíriques (les que ens expliquen el món). Però Descartes diu que dóna igual que estigui despert que somiant perquè 2+3 = 5. Per tant, diu que les veritats matemàtiques no es posen en dubte, segueixen estant vigent. 3. Tercer nivell: Hipòtesi del geni maligne.

Existeix un ésser tot poderós i maligne que utilitzarà tot el seu poder per enganyar-nos, i ho disfruta. Les matemàtiques aquí també queden en dubte perquè no sabem si es veritat o no perquè potser el geni maligne ens pot estar enganyant. Meditacions Sentits, somni /vigília, Geni maligne Discurs del mètode Sentits, raonament, somni/vigilia 2a Meditació: Primera veritat "Jo sóc, Jo existeixo" En la segona meditació arriba a la primera veritat "Jo sóc, jo existeixo" Descartes arriba a la conclusió ja que, potser el geni maligne m'està enganyant en tot, però, mentres ho fa, jo estic dubtant, em poso en dubte i penso, aquest pensar, l'acte és veritat, jo estic existint, pensant.

Llavors, l'acte de pensar-ho és veritat, és una intuició. Al Discurs del Mètode és quan diu "Penso, doncs existeixo". A més, aquesta veritat és intuïció . Sóc una persona que pensa "res cogitans" (Llatí) o substància pensant. - Què es una cosa que pensa? Que dubta, que entèn, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina i que sent. "Abans pensava que era més fàcil conèixer les coses que el teu propi esperit, però ara m'he adonat que és més fàcil conèixer el meu propi esperit que les coses". Llavors, parla de que no podem conèixer els cossos mitjançant els sentits ni la imaginació, només amb l'enteniment i la raó.

Per a demostrar que podem conèixer dels cossos, primer ha de demostrar l'existència de Déu. 3a Meditació: La primera veritat "Jo sóc, Jo existeixo" se li presenta de manera evident, per tant, és una idea clara i distinta, estableix el criteri de veritat. Puc aplicar el criteri de veritat? Que cada vegada que tinc una idea clara i distinta sigui vertadera? No ho podrem aplicar perquè està l'hipòtesi del geni maligne i em pot fer creure que tinc una idea clara i distinta sense ser veritat. De manera que hem d'eliminar aquesta hipòtesi del geni maligne. Com? Demostrant l'existència de Déu. Analitza les idees i veu quin és l'origen de les idees.

Diu que n'hi han de tres tipus: Adventícies: Aquelles idees on fora de la meva ment existeixen coses i són la causa de que jo tingui aquestes idees, que captem mitjançant els sentits. Factícies: La causa d'aquestes idees és el mateix subjecte, mitjançant la imaginació construeix o produeix aquesta idea. ex. Una sirena Innates: Aquelles idees amb les que naixem. ex. Jo pensant. Però, jo examino en la meva ment i tinc l'idea de Déu. Descartes adopta un principi de la filosofia escolàstica: "allò més perfecte no pot prevenir d'allò menys perfecte. Ha d'haver tanta realitat formal en la causa com a realitat objectiva a l'efecte" 1. Primera prova o argument.

Prova a partir de la idea de perfecció i infinitud Quina és la causa d'aquesta idea? Podria ser factícia perquè és un producte humà però hem de tenir en compte el principi de la filosofia escolàstica. Per tant, la causa ha de tenir almenys el mateix grau de perfecció que aquesta idea. Jo, com a ésser finit i imperfecte, no puc ser la causa de la idea de Déu, perquè Déu és més perfecte que jo, em trobaria que la idea de Déu és superior a la causa. De manera que, no podem dir que és una idea factícia. La causa de la idea de Déu és ell mateix, és una idea innata. La causa de que jo tingui la idea de infinitud i perfecció és que és una substància infinita i perfecta. 2. Segona prova o argument.

Prova a partir de la dependència del meu ésser Descartes pasa a preguntar-se quina és la casa de ña seva existència. Ell no pot ser la causa de la seva existència perquè si jo fora la causa de la meva existència, hauria de conèixer o tenir constància de que sóc infinit, etern omniscient, perfecció, que en realitat no tinc. De fet, Descartes identifica creació i conservació, ja que no tinc cap constància de què tinc un poder de poder existint o de què em puc mantenir-me un futur. Creació = Conservació Es el mateix poder creació que conservació, no tinc cap poder de conseguir conservar-me, continuant existint en un futur.

De manera que, la causa de la meva existència és Déu perquè ha d'haver tanta realitat en la causa com en l'efecte. Si Déu existeix el geni maligne NO. Si Déu és tot perfecte i existeix, no em pot enganyar perquè enganyar no és una perfecció, sinó un defecte o imperfecció. Déu és garantia de que tota idea clara i distinta és vertadera. Podem conèixer els objectes del món? Sí, podem conèixer els cossos únicament si tenim una idea clara i distinta. galileu diferència entre: Qualitats primàries (objectives) Aquestes són pròpies dels objectes. (extensió, figura, moviment, situació…) Qualitats secundàries (subjectives) Pertanyen als 5 sentits.

Dirà Descartes que no pertanyen als objectes, sinó que són la manera en la què ens afecten els objectes. Del món i dels objectes únicament podem conèixer les qualitats primàries perquè són idees clares i distintes, però les secundàries les qualitats són confuses. Les coses del món les coneixem amb l'enteniment, els sentits ens enganyen. ex.Tros de cera 4a Meditació: Error quan coneixem Substància Allò que existeix, i no necessita cap altre per existir. Únicament Déu (res infinita) compleix amb això. Tanmateix, Descartes defensa que les altres, de manera anàloga, són substàncies, però finites i creades. Coneixem les substàncies pels atributs. Atribut Característica essencial de la substància.

Modes (accidents) Aquelles característiques no essencials que no depenen de si mateixes sinó que han d'estar referides a una substància. Substància Atribut Modes (accidents) Substància pensant (res cogitans, jo pensant) Pensament Voler, imaginar, pensar… Substància extensa (res extensa, cossos, món) Extensió Figura, moviment, situació… Substància infinita (res infinita, Déu) Infinitud (suma de la perfecció, omnipotència, omnisciència) No té Es planteja on es produeix l'error quan coneixem. El jo pensant està format per: L'enteniment El seu límit és concebre idees clares i distintes. La voluntat Capacitat de poder triar lliurement (estem parlant de la llibertat).

L'error es produeix quan la voluntat jutja sobre coses de les quals no té idees clares i distintes. La voluntat va més enllà de l'enteniment, llavors quan jutja sense tenir coneixement, és quan es produeix l'error. En el cos governa la necessitat i el determinisme: és una concepció mecanicista, però en l'ànima governa la llibertat. 5a Meditació: Argument ontològic A la cinquena meditació comença demostrant l'existència del món, a partir de l'argument ontològic de Sant Anselm.

Argument Ontològic Sant Anselm de Canterbury: Intenta demostrar l'existència de Déu només a través de la raó, sense utilitzar proves basades en l'experiència.Defineix Déu com "l'ésser més perfecte o més gran que es pot pensar". Encara que una persona no cregui en Déu, pot entendre aquesta idea dins la seva ment. A partir d'aquí, Anselm afirma que existir en la realitat és més perfecte que existir només en el pensament. Per això, si Déu existís únicament en la nostra ment, podríem imaginar un ésser encara més perfecte: un que existís tant en la ment com en la realitat. Però això seria una contradicció, perquè Déu ja ha estat definit com el màxim ésser possible.

Així, Sant Anselm conclou que Déu no pot existir només com una idea, sinó que ha d'existir necessàriament també en la realitat. Déu és aquell ésser on la seva essència determina la seva existència. Mentre que a les altres coses o objectes, puc separar essència de existència. Perquè quan pensem en Déu, és perfecte, si si té totes les propietats de perfecció, entre aquestes es troba l'existència. I si no existeix, no podríem dir que és perfecte. 6a Meditació: L'ésser humà Assenyala que la informació dels sentits no ens permet conèixer les coses, però té un sentit pràctic, de guia. Per a informar-nos d'allò que ens convé o no.

ex: els sentits no m'explicaran com és el foc, però si m'adverteixen que pot provocar dolor. Què és l'ésser humà per a Descartes? Descartes defensa un dualisme antropològic L'ésser humà és la unió de dues substàncies: l'extensa i la pensant, el cos i l'ànima (terme provinent de Plató). Descartes diu que té una idea clara i distinta de que és una cosa que pensa, independentment del cos (sap que pensa, però això no implica un cos). I també té una idea clara i distinta del cos com una cosa extensa, però que no pensa (sap que té cos, però no implica que pensi). Ànima i cos son substàncies diferents. El cos per a Descartes és divisible, però l'ànima és indivisible.

Per tant, quan el cos mor, l'ànima continúa existint. Si pot existir l'ànima sense el cos, vol dir que ànima i cos no són el mateix. Descartes defensava que l'únic ésser que té cos i ànima és l'ésser humà, Déu no té matèria i els animals només tenen extensió, són màquines de la natura i tot el que fan es pot explicar de manera mecànica. Com explica Descartes aquesta unió? La unió entre cos i ànima és una unió íntima (mentre que per a Plató és accidental), pel fet que les necessitats del cos les entén l'ànima (la set, la gana…) i el cos obeeix les ordres. Descartes intenta donar una resposta fisiològica a la unió entre ànima i cos.

Qualsevol concepció dualista té problemes a l'hora de justificar la relació entre cos i ànima, perquè són dues substàncies totalment heterogènies (de diferent naturalesa). Descartes explica la unió entre cos i ànima mitjançant la glàndula pineal, situada al cervell. Dins aquesta hi ha un fluid anomenat "esperits animals" que recorren els nervis i transmeten la informació del cos a l'ànima. ex.un cop al dit arriba a la glàndula pineal i l'ànima percep el dolor. Conclusió Per a Descartes, la unió entre cos i ànima es dona en la Glàndula Pineal. 5. Crítiques a Descartes 1. Crítica des del punt de vista fenomenològic o empirista Se li critica que dóna per suposat el concepte de substància.

Aquest concepte hauria d'haver estat posat "entre parèntesi" i sotmès al dubte, igual que fa amb el geni maligne. 2. Crítica del "cercle cartesià" Descartes diu que: "tota idea clara i distinta és vertadera; qui garanteix aquesta veritat és Déu". Però, la idea de Déu també és una idea clara i distinta. Aquí és on trobem el problema: Neccesitem a Déu per garantir les idees clares i distintes, però conec Déu precisament a través d'una idea clara i distinta. Descartes defineix substància com allò que no necessita cap altre per a existir.

Veu tres tipus de substància: Substància pensant Substància extensa Substància infinita L'única substància que hauria d'haver és Déu, però Descartes diu que de manera anàloga podem dir que també són substàncies, però son substàncies finites i creades. D'altra banda també parla d'atributs, fa referència a aquella característica essencial de la substància. Aquella característica és la pensant, extensió i infinitud. Els modes fan referència a aquelles característiques no essencials que pertanyen a la substància, són modificacions. Per a Descartes els modes de l'extensió són figura, moviment, situació perquè no existeixen per si mateixos. Del pensament són el imaginar, el sentir, el voler…

i Déu no té modes, però dins de la infinitud estaria la omnipotència, la omnisciència, la bondad, la perfecció, totes aquelles característiques de Déu. L'ésser humà és la unió de dos substàncies, l'extensa i la pensant, el cos i l'ànima. Descartes està defensant el dualisme antropològic. Aquesta unió és íntima. Dirà que té una idea clara i distinta de que és una cosa que pensa, però que no té extensió i també té una idea clara i distinta de que té un cos que té extensió, però que no pensa. D'altra banda dirà que els animals únicament tenen substància extensa, són màquines de la natura. Com explicarà aquesta unió?

Una primera diferència és que per a Descartes el cos es pot dividir mentre que l'ànima és indivisible. Per tant, si no és divisible, quan el cos mort, ella continuarà existint. La unió és íntima perquè les necessitats del cos també les sent l'ànima. Intenta donar una resposta fisiològica. Les sensacions, les percepcions, les emocions, les passions són fruit de les necessitats del cos que arriben a l'ànima. Qualsevol concepció dualista té problemes a l'hora de justificar la relació entre cos i ànima perquè són substàncies totalment diferents. Descartes diu que entre els dos hemisferis del cervell està la Glàndula Pineal.

Diu que hi ha com un fluid molt tenue que ell anomena esperits animals i aquests esperits animals recorren tots els nervis i traslladen les informacions a l'ànima. Fan el recorregut d'anada i tornada pel sistema nerviós. Per tant, la unió entre cos i ànima es dona a la Glàndula Pineal. En la quarta meditació es pregunta per què es produeix el error a l'hora de conèixer. Quan parlem de voluntad és aquesta capacitat de poder triar i jutjar lliurement, parlem de la llibertat. Es produeix el error quan la voluntad està jutjant sobre coses que no té una idea clara i distinta perquè Descartes diu que la voluntad va més enllà que l'enteniment, no té límit.

També actuem malament quan la meva voluntad tria una opció sense tenir un coneixement. Llavors el cos és una concepció mecanicista, però en l'ànima governa la llibertat. Per a Descartes la informació que ens proporcionen els sentits no ens permeten conèixer les coses però té un sentit pràctic, de guia, per informar-nos d'allò que ens convé o no. U.3. David Hume 1. L'empirisme Aquell corrent filosòfic que defensa que l'origen del coneixement és l'experiència sensible, tant desde el punt de vista temporal com lògic.

Desde el punt de vista temporal el coneixement comença amb l'experiència sensible i desde el lògic, per als empiristes l'experiència sensible és l'origen del coneixement i el seu límit. No defensen l'existència de les idees innates, utilitzen el mètode inductiu i s'inspiren en les ciències empíriques. Obres de Hume: Tractat de la naturalesa humana, 1739. (està formada per tres volums, encara que aquesta obra no tindrà molt d'èxit. L'asbtract. Resum del Tractat de la naturalesa humana, 1740. (aquesta és la que utilitzarem i de la qual estan fets els apunts) 2. L'abstract- Resum del tractat de la naturalesa humana, 1740.

En l'obra, Hume distingeix dos tipus de propòsits: Propòsits mediats: Farà una crítica a la religió. Per a Hume és una creencia desprovista de racionalitat, amb intolerància, dogmatismes i fanatismes. Per fer aquesta crítica a la religió, farà una crítica a la metafísica racionalista. Propòsits immediats: Vol fer una ciència de l'home, de l'ésser humà, de la naturalesa humana. Aquesta cieǹcia de l'home reflexiona sobre l'ésser humà, quines són les seves facultats, possibilitats i límits que servirà de fonament a la resta de ciències. Per a Hume, tot allò que hi ha a la ment li posarà el nom de percepcions. Una percepció és un contingut mental.

Es poden classificar de dues maneres: Impressions: Es presenten amb més força i vivesa en la nostra ment. Idees: Es presenten amb menys vivesa i força a la nostra ment que en comparació amb les impressions. Tant les impressions com les idees poden ser de sensació o de reflexió: Sensació: Fa referència a la informació que prové dels sentits. Reflexió: Fa referència a emocions, passions i sentiments. No és el que senteixes pels sentits sinó la reflexió que tens d'aquesta en combinació amb les possibles emocions, paccions o sentiments que tens al respecte.

També les percepcions (impressions i idees) poden ser simples i complexes, que son les que normalment tenim: Simples: elements últims o més simples, que no es poden dividir. Es basen en un únic sentit. Idea simple còpia d'una impressió simple. La facultat que ens permet reproduir una impressió simple és la memòria, que seria una idea. ex. Mirar el color d'un cotxe: Impressió simple / tancar els ulls i pensar en el color de la paret de la impressió anterior: Idea simple. Complexes: Són aquelles que estan formades per diferents elements i les podem dividir i descompondre.

En aquests tipus intendevenen més sentits (tacte, vista, olor…) Idea complexa Còpia d'impressió complexa (no sempre és exactament així). La facultat que ens permet reproduir-la és la memòria i l'imaginació. ex. Estàs a classe de filosofia i veus a l'Oscar explicat, escoles la seva explicació: Impressió complexa / després quan estàs al pati o a casa, pensen en l'Oscar vestit com si fos un filòsof de l'època d'Aristòtil: idea complexa. Les idees complexes no es reprodueixen tal i com has viscut l'impressió complexa perquè també intervé la facultat de la imaginació. Principi de còpia *IMPORTANT* Per a Hume, primer tenim impressions i després idees. No podem tenir idees abans que impressions.

Aquí es deriva el que coneixem com: Principi de la significació empírica. Principi de còpia, criteri d'unitat (són diferents maneres d'anomenar-lo) Si jo tinc una idea però no tinc una impressió prèvia a aquesta, aquesta no és veritat. La facultat que estaria utilitzant no seria la memoria, sinó que és producte de la imaginació. A més, tenint en compte el seu pensament epistemològic (com coneixem), per als empiristes com Hume, el coneixement és en base a l'experiència per tant, seria una contradicció. En conclusió, si no tenim una impressió anterior, no podem tenir una idea. 3.2.1. Lleis d'associació d'idees Segons Hume, la imaginació no té límits és totalment lliure.

Però, a l'hora de construir aquestes idees complexes, segueix o pot seguir 3 tipos de lleis o regles per construir o associar idees: 1. Llei de la semblança: Aquesta llei hem permet lligar idees perquè tenen una similitud. ex. Un artista fa un retrat a la Paula, jo al mirar aquest retrat, ho enllaçaré amb la Paula) ex. Quan et diuen que t'assembles a algú; famós, mare, pare, germà… 2. Llei de la continuïtat a l'espai i temps: Aquesta llei hem permet relacionar idees que coincideixen en un temps determinat i un lloc determinat. ex. Si penso en l'habitació d'una amiga meva, he de pensar també en el recurregut que faig al pis o a la casa / a l'espai / fins arribar a l'habitació 3.

Llei de causalitat (causa i efecte): Tenim dos impressions o idees que les relacionem, una com la causa i l'altre com l'efecte. ex.Si posem aigua en una olla a 100 graus, comença a bullir ex. Si dono a l'interruptor, s'encendrà la llum 3.2.2. Coneixement (relacions d'idees i qüestions de fet) No únicament parlem de contingut mental, sinó que també fem judicis, proposicions, enunciats que ens permeten arribar al coneixement. Per a Hume el coneixement queda reduït en relacions d'idees i qüestions de fet. RELACIÓ D'IDEES QÜESTIONS DE FET Per saber la veritat de qualsevol relació d'idees únicament faig servir la raó i el principi de no contradicció, sense necessitat de recórrer a l'experiència.

Per saber la veritat de qualsevol qüestió de fet utilitzem l'experiència, no les operacions mentals. Ens proporciona un coneixement universal i necessari (és així i no pot ser d'una altra manera). ex. Un triangle necessàriament té tres costats Ens proporcionen un saber particular i contingent. El contrari sempre és possible: és així, però podria ser d'una altra manera. Aquest coneixement només és cert si és perquè tinc una impressió present o perquè tinc una idea present d'una impressió passada, no del futur. ex.

Avui ha sortit el sol, però podria no sortir demà Encara que proporcionen coneixement segur i cert, no amplien el nostre coneixement, perquè el predicat no amplia el coneixement del subjecte. ex. Tots els homes solters són homes que no estan casats (Subjecte / Predicat ens diu el mateix). Encara que el coneixement serà no segur, amplien el nostre coneixement. Tenen valor demostratiu (es poden demostrar) i es corresponen amb les ciències formals: les matemàtiques i la lògica. ex.2+2= 4 El coneixement del futur serà resultat de l'hàbit o el costum, de pensar que els fenòmens es tornaran a repetir (tenen el valor d'una creença.). Es corresponen amb les ciències empíriques.

Hume divideix el coneixement en dos i tot el coneixement o formarà part de relacions d'idees (ciències formals) o de qüestions de fet (experiència). 3.2.3 La idea de Causalitat Tota la tradició filosòfica ha donat per suposat l'existència de la idea de causalitat sense qüestionar-la realment. Hume, en canvi, l'examina i analitza a fons. Per fer-ho, posa el famós exemple de les boles de billar: la bola A està en moviment, xoca amb la bola B que està quieta, i aquesta comença a moure's mentre la A s'atura. A partir d'aquest exemple, Hume identifica les impressions que tenim: Contigüitat: la causa i l'efecte coincideixen en l'espai i el temps. Prioritat de la causa respecte a l'efecte.

Conjunció constant: fins ara, cada vegada que es dona X (causa), sempre s'ha donat Y (efecte). Ara bé, quan pensem en la idea de causalitat, hi afegim quelcom més: una connexió necessària entre causa i efecte, és a dir, que necessàriament al donar-se A, s'ha de donar B, i no pot ser d'una altra manera. Tota la tradició filosòfica assumia aquesta relació necessària. Però Hume es pregunta: tinc realment una impressió d'aquest nexe necessari entre la causa i l'efecte? La resposta és no. I si no existeix aquesta impressió, la idea no és vertadera.

Per tant, Hume conclou que la idea de causalitat és una idea abstracta, sense referència sensorial ni impressió que la fonamenti, i és producte de la imaginació. És el fruit de l'hàbit i el costum: com que hem vist moltes vegades que A va seguida de B (per exemple, donar a l'interruptor i que la llum s'encengui), la nostra ment estableix automàticament aquesta connexió. La idea de causalitat, doncs, és una manera de com pensem que es relacionen els fenòmens i com succeeixen les coses, no un reflex de com les coses són en realitat. No es troba en la naturalesa, sinó en la nostra manera de pensar. 3.2.4.

El problema de la inducció Tot això ens porta al problema de la Inducció Deducció Del pas del general al particular Inducció Del particular al general o universal. (Partim d'una premissa particular i arribem a una conclusió general). Per tant, per fer servir la inducció, faig servir el principi de causalitat (com l'he vist moltes vegades, es repetirà). ex. Un gat amb 4 potes, el de la Lucia té 4 potes, tots tenen 4 potes Hume, a partir d'haver analitzat la idea de causalitat, fa el mateix amb la inducció. El raonament segueix quatre passos encadenats: Tots els raonaments referents a qüestions de fet es basen en la relació de causalitat. (Ex.

La bola A està en moviment, xoca amb la bola B que està quieta, i aquesta comença a moure's.) Tots els raonaments referents a la causa i l'efecte es basen en l'experiència. (Ex. Si m'apropo al foc per primera vegada, probablement em cremaré en tocar-lo, perquè mai abans ho havia experimentat.) Tots els raonaments que es fan a partir de l'experiència es basen en el supòsit que la naturalesa és uniforme, és a dir, que suposem que hi ha una regularitat en la naturalesa i que sempre serà igual. (Ex. Pensem que l'interruptor encendrà la llum perquè suposem que sempre serà així.) La idea que la naturalesa és uniforme no es pot demostrar racionalment.

No és una relació d'idees —com les matemàtiques, on és impossible que 2+2 sigui 8—, sinó una qüestió de fet, perquè el seu contrari és possible. (Ex. Podria ser que demà no surti el sol, o que l'interruptor no encengués la llum.) Llavors, com la justifiquem? Intentem fer-ho a partir de l'experiència: com que sempre ha passat el mateix, pensem que continuarà passant. Però aquí apareix el problema: per utilitzar l'experiència, ja estem suposant el que volem demostrar, que el futur serà com el passat. Això crea un cercle viciós: 1. Vull demostrar que la naturalesa és uniforme. 2. Utilitzo l'experiència passada (sempre ha sigut igual). 3.

Però usar l'experiència significa suposar que el futur serà com el passat. És a dir, estic utilitzant allò que vull demostrar per demostrar-ho, i tornem al principi. Com a resultat, no tenim una certesa absoluta, sinó una creença forta fruit de l'hàbit i el costum de pensar que en el futur els fenòmens es comportaran de la mateixa manera. A més, per molts casos que haguem experimentat, mai arribarem a l'infinit de casos, de manera que no podem concloure res de forma universal: sempre pot passar el contrari. Això suposa una crítica a les ciències empíriques: la ciència vol explicar els fenòmens del món mitjançant lleis, i per definició una llei científica és un enunciat universal i necessari.

Hume posa en dubte l'existència d'aquests enunciats, ja que critica tant la idea de causalitat com el problema de la inducció. Per tant, l'empirisme desemboca en un cert escepticisme. INDUCCIÓ DEL PAS D'ENUNCIATS PARTICULARS A GENERALS General o Universal és el de tots, infinitud. Com arribem a això? Perquè ho hem experimentat varies vegades. Per molts casos que tingui aquí, mai puc arribar a una conclusió general, ja que mai arribaré a l'infinit. A més, el contrari sempre pot passar. Està fent també una crítica a les ciències La ciència vol explicar el món mitjançant conclusions universals confirmades per lleis.

Llei científica (definició) universal i necesaria que intenta explicar tots els fenòmens de la mateixa clase. ex. F= m · a Hume, en canvi, posa en dubte l'existència d'aquests enunciats, defensant el seu empirisme. Si s'accepta fins a les últimes conseqüències el principi empirista de què primer he de tenir una impressió i després una idea, Hume desemboca en un cert escepticisme, ja que només tinc certesa segura del present i del passat: que en el futur passi el mateix només és una creença. 3.2.5. Crítica a la metafísica Una vegada tenim en compte: Principi de còpia, crítica de causalitat, relació d'idees i qüestions de fet".

Des d'aquí, fem la crítica a la metafísica, critica la idea general de substància. Tota la filosofia antiga i moderna ha reflexionat sobre la idea de substància, totes definicions relacionades: Per a Descartes Allò que existeix per si mateix, no necessitant cap altre per existir. Les tres substàncies: Déu Res infinita. Ànima Res cogitans. Món Res extensa. Per Aristòtil Allò que no es predica de cap subjecte, sent ella mateixa subjecte de predicat. És el substrat dels atributs. Per a Locke És un quelcom desconegut i el substrat de les coses sensibles. Hume dirà: Una idea per ser vertadera necesita una impressió passada, tenim impressió pasada de la substància?

Tenim una impressió de les qualitats d'aquesta substància, pero no de la substància en si. Si no tinc una impressió d'aquesta substància, no puc dir que aquesta és la veritat. Sinó que és una idea complexa i abstracta, fruit de la imaginació, sense referència sensorial. Segons les tres substàncies cartesianes: Déu: Perquè una idea sigui vertadera necessitem una impressió. Podem parlar de crítica a l'argument ontològic: Déu és aquell ésser que la seva essència determina necessàriament la seva existència. Hume defensa que la necessitat només es dona en la relació d'idees, on el contrari no es pot donar.

Però hi ha una contradicció: jo puc pensar que Déu no existeix, per tant, el contrari, en aquest cas, si és possible. Llavors la idea de Déu és una qüestió de fet i no tenim coneixement segur d'aquest. Hume no nega l'existència de Déu, sinó coneixement de la seva existència (agnosticisme). Podem parlar també de crítica a l'argument cosmològic: Critica la idea de Déu com a causa del món. En aquest argument s'utilitza la idea de la causalitat. Aquesta és criticada per Hume per no proporcionar coneixement segur. Tenint en compte aquesta idea, el món és l'efecte, del qual tenim una impressió. Però de la causa, que és Déu, no en tenim impressió.

Per tant, crítica que Déu sigui la causa del món, ja que l'error està en el fet que estem aplicant el principi de causalitat més enllà de les impressions. L'ànima La tradició filosòfica, com Descartes, havia definit l'ànima com un "jo pensant" (res cogitans), una identitat permanent i continua. Però Hume es pregunta: què observo realment quan miro cap a dins meu? La resposta és que només tenim percepcions —impressions i idees— i aquestes són discontínues: no estic sempre veient l'Oscar, no estic sempre sentint fred, no tinc sempre la mateixa emoció. Les percepcions van i vénen.

El problema és que la idea de "jo", per ser vertadera, hauria de tenir una impressió que li correspongui, i aquesta impressió hauria de ser continua i permanent. Però no existeix cap impressió així. Per tant, seguint el criteri de Hume, la idea d'un "jo" permanent no pot ser vertadera. Llavors, si no tenim un "jo" real i permanent, per què tenim consciència de la nostra pròpia identitat? Hume respon que és gràcies a la memòria i la imaginació: aquestes facultats connecten les nostres percepcions discontínues i construeixen la sensació d'una identitat, però és una construcció mental, no una realitat. El món Un problema semblant apareix quan pensem en els objectes del món.

Nosaltres creiem que els objectes continuen existint encara que no els estiguem percebent. Per exemple: veiem una ampolla d'aigua, la deixem darrere de la porta de classe, i continuem creient que aquesta ampolla segueix existint, tot i que ja no en tenim cap impressió. Però si apliquem la idea de causalitat —ja criticada per Hume—, veiem que: Causa l'objecte que existeix fora de la ment. Efecte tenir una impressió d'aquell objecte. El problema és que nosaltres no tenim mai una impressió de l'objecte en si mateix, sinó de la seva representació a la nostra ment.

Estem anant més enllà del que ens dóna l'experiència: suposem que l'objecte existeix fora de la nostra ment de manera independent i continua, però no tenim cap impressió que ho demostri. Per tant, la continuïtat dels objectes, igual que la identitat del jo, no és una certesa, sinó una creença fruit de l'hàbit i la imaginació. U.4. HOBBES I LA TEORÍA CONTRACTUALISTA 1. INTRODUCCIÓ: Filosofia política Filosofia Medieval Model teocràtic En l'edat mitjana, els monarques governaven per la voluntat divina. L'ordre social era natural La societat era així i havia de ser així.

A partir de la modernitat (Filosofia Moderna o del Subjecte) comença a haver-hi un canvi: Ara es vo buscar una justificació racional del poder polític L'ordre social no és natural, sinó convencional com està constituïda la societat és una construcció humana, és una convenció. Quina és la justificació racional que es defensa majoritàriament a la modernitat? La teoria contractualista Representants més importants: Thomas Hobbes, John Locke, J.Rousseau, Kant, Rauls. Aquesta teoria té tres fases (tots parteixen d'un…