1. La Guerra de Successió (1701-1714)
Flashcards
- Qui va ser nomenat hereu de Carles II al seu testament?
- Felip d'Anjou, net de Lluís XIV, amb la condició que les corones de França i Espanya romanguessin separades.
- Quin altre candidat disputava el tron espanyol a Felip d'Anjou?
- L'arxiduc Carles d'Habsburg, de la casa austríaca.
- Any en què Carles II va morir sense descendència
- 1700.
- Any en què van començar els primers combats de la guerra
- 1701, al principi d'aquest any.
Preguntes tipus test
- Per què les principals corts europees advocaven per una partició de l'herència de Carles II?
- a) Perquè Carles II havia renunciat formalment a la corona espanyola
- b) Perquè el declivi biològic del monarca s'havia accentuat en els darrers anys del seu regnat
- c) Perquè l'imperi espanyol havia guanyat nous territoris a Europa
- d) Perquè Lluís XIV exigia una part de l'herència com a compensació
Resposta: b) Perquè el declivi biològic del monarca s'havia accentuat en els darrers anys del seu regnat. El declivi biològic de Carles II s'havia accentuat i això va fer que les cortes europees defensessin repartir l'herència del monarca.
- Si el testament de Carles II s'hagués complert, quina relació haurien tingut les corones de França i Espanya?
- a) Haurien format una única corona sota el govern de Lluís XIV
- b) Haurien passat a ser governades per l'arxiduc Carles d'Habsburg
- c) Haurien romàs separades, sense cap unió dinàstica
- d) Haurien estat repartides entre totes les corts europees
Resposta: c) Haurien romàs separades, sense cap unió dinàstica. El testament nomenava Felip d'Anjou hereu amb la condició que les dues corones no s'unissin, és a dir, que romanguessin separades.
- Per què les potències de l'Aliança de la Haia s'oposaven a la unió dinàstica entre França i Espanya?
- a) Perquè el papa havia prohibit la unió de dues corones catòliques
- b) Perquè alteraria l'equilibri europeu i perjudicaria els seus interessos comercials
- c) Perquè volien instal·lar Carles d'Habsburg com a rei de França
- d) Perquè volien recuperar el control de les colònies americanes
Resposta: b) Perquè alteraria l'equilibri europeu i perjudicaria els seus interessos comercials. Aquestes potències volien evitar que la unió dinàstica alterés l'equilibri europeu i perjudiqués els seus interessos comercials.
2. La Guerra del Francès (1808-1814)
3. El regnat de Ferran VII (1814-1833)
4. Isabel II, el Sexenni democràtic i la Primera República (1833-1874)
5. L'economia d'Espanya i Catalunya (1800-1875)
6. La societat d'Espanya i Catalunya (1800-1875) i el moviment obrer
Tema 1: El sistema polític de la Restauració (1875-1902)
Tema 1: L'oposició marginada del sistema
Tema 1: La guerra de Cuba i el desastre del 98
Tema 1: Catalunya i la guerra de Cuba
Tema 2: La Renaixença
Tema 2: Els primers moviments anticentralistes
Tema 2: Els inicis del catalanisme polític
Tema 2: El catalanisme conservador
I 12 flashcards i 5 preguntes més al document.
Text del document
HISTÒRIA D’ESPANYA CURS 2026-27 INTRODUCCIÓ: POLÍTICA D’ESPANYA I CATALUNYA (1800-1875) 1: LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1701-1714) 1.1. Causes de la Guerra de Succesió Carles II va ser l'últim rei de la dinastia dels Àustries al tron espanyol. Malgrat la descomposició territorial de la segona meitat del segle XVII, Carles II encara regnava sobre l'imperi més extens de totes les cases reials europees. El seu declivi biològic, però, s'havia accentuat durant els darrers anys del seu regnat, i les principals corts europees advocaven per una partició de l'herència del monarca.
La seva mort sense descendència l'any 1700 va desencadenar un conflicte successori entre el francès Felip d'Anjou (net de Lluís XIV) i l'austríac Carles d'Habsburg. Tots dos tenien drets dinàstics al tron, però al testament, Carles II havia nomenat hereu Felip d'Anjou, amb la condició que les corones de França i Espanya romanguessin separades. Amb tot, Lluís XIV no va trigar a reconèixer els drets successoris de Felip al tron de França. L'arxiduc Carles d'Habsburg no ho va acceptar, i al principi del 1701 es van produir els primers combats. 1.1.
Decurs de la Guerra La Guerra de Successió (1701-1714) va ser un dels grans conflictes del segle XVIII i va tenir un doble vessant: internacional i civil. En l’àmbit internacional, es van enfrontar Felip V i França contra l’Aliança de la Haia, formada per Anglaterra, Holanda, Portugal, Savoia i l’Imperi austríac. Aquestes potències volien evitar que la unió dinàstica entre França i Espanya alterés l’equilibri europeu i perjudicés els seus interessos comercials. A la Península, el conflicte es va convertir en una guerra civil.
Els territoris de la Corona d’Aragó, especialment Catalunya i València, van donar suport a Carles d’Habsburg, perquè temien perdre els seus drets, furs i institucions sota el govern borbònic. Els primers combats van tenir lloc a les fronteres franceses i als territoris espanyols i francesos d’Itàlia. El 1704, els britànics van ocupar Gibraltar, i el 1705, els partidaris de Carles van signar el Pacte de Gènova, que va facilitar el desembarcament de Carles d’Habsburg a Barcelona i la seva arribada a Madrid. El 1707, la victòria borbònica a la batalla d’Almansa va permetre a Felip V ocupar València i Aragó, fet que va afeblir molt la causa austriacista.
Finalment, el 1711, Carles d’Habsburg va heretar el tron d’Àustria. Les potències europees ja no volien que també controlés Espanya, perquè això hauria creat una gran potència dels Habsburg. Aquest canvi va afavorir el final del conflicte, que acabaria el 1714. A Catalunya, la guerra va continuar fins a l’11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona. Mallorca va resistir fins al 1715. 1.3. Conseqüències de la Guerra de Succesió La Pau d’Utrecht (1713), completada amb els tractats de Rastatt i Baden (1714), va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya, a canvi de renunciar a unir les corones d’Espanya i França. La guerra va provocar importants pèrdues territorials.
La Gran Bretanya va obtenir Gibraltar, Menorca i Terranova, mentre que Àustria va rebre territoris com Milanès, Nàpols, Sardenya, Flandes i Luxemburg. La Gran Bretanya també va aconseguir importants avantatges comercials amb les colònies espanyoles d’Amèrica. La guerra va causar moltes pèrdues humanes i un important exili austriacista, format per milers de partidaris de Carles d’Habsburg que van abandonar els territoris hispànics i van perdre part de les seves propietats. Després de la victòria de Felip V, es van promulgar els Decrets de Nova Planta: Aragó i València (1707), Mallorca (1715) i Catalunya (1716).
Van suprimir els furs i les institucions pròpies de la Corona d’Aragó, com les Corts, el Consell d’Aragó i els virreis, i es van imposar províncies governades per capitans generals. També es van substituir les vegueries pels corregiments i es va eliminar part de l’autogovern municipal. A més, es va produir una repressió lingüística i cultural, amb la imposició progressiva del castellà. En conjunt, els Decrets de Nova Planta van convertir Espanya en una monarquia absoluta, centralitzada i uniformitzadora i van reduir l’autogovern dels territoris de la Corona d’Aragó.
En conjunt, la guerra va confirmar el declivi de l’Imperi espanyol i va establir un nou equilibri europeu en què destacava la Gran Bretanya. Espanya, però, va poder concentrar-se més en els seus territoris peninsulars i americans. 2. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) 1.1. Causes de la Guerra del Francès La Guerra del Francès va començar en el context de la crisi de la monarquia de Carles IV i de l’expansió de Napoleó per Europa. El Tractat de Fontainebleau (1807) va permetre l’entrada de les tropes franceses a Espanya amb l’excusa d’ocupar Portugal, aliat de Gran Bretanya. Tanmateix, Napoleó va aprofitar l’entrada de l’exèrcit francès per ocupar Espanya.
La situació va provocar el Motí d’Aranjuez (1808), que va provocar l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII. Napoleó va convocar tots dos a Baiona i els va obligar a abdicar, lliurant la corona al seu germà Josep Bonaparte. L’ocupació francesa i la imposició de Josep Bonaparte van provocar el 2 de maig de 1808 l’aixecament popular de Madrid, que es va estendre per tot Espanya. Van sorgir Juntes d’Armament i Defensa per organitzar la resistència contra els francesos. 2.2. Decurs de la Guerra del Francès: La guerra va passar per tres etapes.
El 1808 va tenir lloc la resistència popular, amb la defensa de ciutats com Girona, Saragossa i Tarragona i la victòria espanyola de Bailèn, que va frenar temporalment l’avanç francès. Entre 1808 i 1812 es va produir l’ocupació francesa: Napoleó va enviar un gran exèrcit, va ocupar Madrid i gran part de la Península, mentre la guerrilla es convertia en una important forma de resistència. A partir de 1812 es va iniciar la derrota napoleònica, afavorida per la retirada de tropes franceses cap a Rússia. La Finalment, Napoleó va permetre el retorn de Ferran VII mitjançant el Tractat de Valençay.
A Catalunya, els francesos van ocupar Barcelona el 1808 i van anar controlant progressivament el territori. La resistència va obtenir una victòria al Bruc, però els francesos van acabar ocupant les principals ciutats. El 1812, Napoleó va annexionar Catalunya a l’Imperi francès i la va dividir en quatre departaments. 2.3. Les Corts de Cadis Durant la guerra, la Junta Central Suprema es va refugiar a Cadis i va convocar les Corts de Cadis, que es van reunir el 24 de setembre de 1810. Els liberals van aconseguir aprovar la sobirania nacional, la divisió de poders, la llibertat d’impremta i la igualtat dels ciutadans davant la llei.
La principal obra de les Corts va ser la Constitució de 1812 («la Pepa»), que establia una monarquia limitada, la sobirania nacional i la divisió de poders. També es van aprovar reformes per acabar amb l’Antic Règim, com l’abolició dels senyorius jurisdiccionals, els mayorazgos, la Inquisició i els gremis. Tot i això, la guerra va dificultar l’aplicació d’aquestes reformes i, amb el retorn de Ferran VII, es va restaurar l’absolutisme. La guerra també va provocar una gran destrucció, moltes morts, una forta crisi econòmica i un important endeutament de l’Estat. 3. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833) Després de la Guerra del Francès, Ferran VII va tornar a Espanya el 1814.
Tot i que les Corts de Cadis havien establert un sistema liberal amb la Constitució de 1812, el rei, amb el suport dels absolutistes, va restaurar l’Antic Règim i va iniciar una etapa de repressió contra els liberals. 3.1. eL Sexenni Absolutista (1814-1820) Amb el retorn de Ferran VII, els absolutistes, formats principalment per la noblesa i el clergat, van defensar la restauració de l’Antic Règim mitjançant el Manifest dels Perses.
Finalment, Ferran VII va anul·lar la Constitució de 1812 i les lleis de Cadis amb el decret del 4 de maig de 1814 i va restaurar l’absolutisme, la Inquisició i les institucions de l’Antic Règim, així com la suspensió de lleis, l’abolició de la propietat privada i l’abolició de la separació de poders. Els principals dirigents liberals van ser perseguits, empresonats, executats o obligats a exiliar-se. El retorn de l’absolutisme va provocar un endarreriment social, polític i econòmic i un enfortiment de l’aristocràcia. Els governs de Ferran VII van ser incapaços de solucionar els problemes econòmics i polítics, fet que va afavorir la crisi de la monarquia absoluta.
Els liberals, obligats a actuar clandestinament o a exiliar-se, van organitzar diversos pronunciaments militars per restablir la Constitució de 1812. Entre 1814 i 1817 van fracassar diversos intents, com els de Milans del Bosch, Espoz y Mina, Díaz Porlier i Lacy. Finalment, el pronunciament de Rafael del Riego el 1820 va triomfar i va obligar Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812, iniciant una nova etapa liberal. 3.2. El Trienni Liberal (1820-1823) Després del pronunciament del coronel Riego el 1820, erran VII va acceptar convertir-se en monarca constitucional el 10 de març de 1820.
El nou govern liberal va concedir una amnistia, va permetre el retorn dels liberals exiliats i va convocar eleccions, guanyades pels liberals. Les Corts van iniciar reformes per abolir l’Antic Règim. Aquestes reformes van tenir suport especialment entre les classes urbanes i sectors de la burgesia, però van provocar una forta oposició. Ferran VII i els absolutistes es van oposar a les reformes. La noblesa i l’Església també les rebutjaven perquè perdien privilegis i propietats. A més, una part de la pagesia, especialment a Catalunya, va protestar perquè les reformes no solucionaven problemes com l’accés a la terra i els impostos.
Els liberals també es van dividir entre: ● Moderats: defensaven reformes més moderades i evitar el conflicte amb el rei i els privilegiats. ● Exaltats: defensaven una aplicació més radical de la Constitució i més reformes. ● Alguns republicans. Finalment, Ferran VII va demanar ajuda a la Santa Aliança i a l’octubre de 1823, Ferran VII va recuperar el poder absolut, va anul·lar les reformes del Trienni i va iniciar una nova persecució dels liberals, molts dels quals es van exiliar. 3.3. La Dècada Ominosa (1823-1833) Després de la fi del Trienni Liberal, Ferran VII va restaurar l’absolutisme.
Aquesta restauració va provocar una forta repressió dels liberals, però també una greu crisi econòmica i problemes derivats de les guerres colonials. La repressió va ser molt dura, amb la persecució i execució de liberals i la depuració de l’Administració i l’exèrcit. Al mateix temps, la pèrdua de les colònies americanes va reduir els ingressos de la monarquia i el comerç. La situació es va complicar amb el conflicte successori. El 1830 va néixer Isabel, filla de Ferran VII, i el rei va aprovar la Pragmàtica Sanció, que anul·lava la llei sàlica i permetia que una dona pogués heretar el tron.
Els partidaris de Carles, els carlins, s’hi van oposar perquè defensaven l’Antic Règim i rebutjaven el liberalisme. Finalment, el 1833, Ferran VII va morir i Isabel II, de només tres anys, va ser reconeguda com a reina, amb Maria Cristina com a regent. El mateix dia, Carles Maria Isidre, germà del difunt rei, es va proclamar rei, fet que va provocar l’inici de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), un conflicte entre: ● Els carlins: partidaris de l’absolutisme i de Carles Maria Isidre. ● els isabelins: que comptaven amb el suport dels liberals i defensaven el tron d’Isabel II.
Finalment, els isabelins van guanyar la guerra Isabel II va mantenir-se al tron i es va consolidar el règim liberal, mentre que els carlins van ser derrotats i molts es van exiliar. 4. EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868) El regnat d’Isabel II va suposar la consolidació del règim liberal a Espanya, però va estar marcat per la inestabilitat política, els pronunciaments militars i l’enfrontament entre moderats i progressistes. Com que Isabel era menor d’edat, primer hi va haver dues regències: Maria Cristina (1833-1840) i Espartero (1840-1843). Durant aquest període es va produir la Primera Guerra Carlina, que va acabar amb la victòria dels isabelins i la consolidació del liberalisme.
A partir de 1843, Isabel II va començar a regnar. Entre 1844 i 1854 va dominar el Partit Moderat, amb Narváez com a principal dirigent. Es va aprovar la Constitució de 1845, que reforçava el poder de la Corona i establia un sufragi restringit. El 1854, un pronunciament va donar pas al Bienni Progressista (1854-1856), amb Espartero al govern. Els progressistes van impulsar reformes com la desamortització de Madoz (1855) i la Llei de ferrocarrils (1855), però els conflictes socials i polítics van provocar el final del Bienni. Entre 1856 i 1863 va governar principalment la Unió Liberal d’O’Donnell, un període de certa estabilitat i creixement econòmic.
També es va desenvolupar una política exterior més activa, com la Guerra d’Àfrica (1859-1860). A partir de 1863, el règim va entrar en una crisi cada vegada més greu per la inestabilitat política, la corrupció, l’autoritarisme i la crisi econòmica Finalment, la Revolució Gloriosa de 1868 va provocar la caiguda de la reina, que es va exiliar juntament amb el seu fill Alfons, que posteriorment seria Alfons XII 4.1. El Sexenni democràtic (1858-1874) El Sexenni Democràtic va començar amb la Revolució Gloriosa de 1868, que va provocar l’exili d’Isabel II i va posar fi al seu regnat.
La revolució va ser causada per la crisi política i el descrèdit de la monarquia, però també per una greu crisi econòmica, amb una crisi financera, industrial i de subsistències. Després de la revolució es va formar un Govern provisional, presidit per Prim, mentre Serrano es convertia en regent. El nou govern volia democratitzar el sistema liberal mitjançant el sufragi universal masculí i l’ampliació de drets i llibertats, i també impulsar el lliurecanvi i reformes econòmiques. Les eleccions de 1869 van donar lloc a unes Corts Constituents, que van aprovar la Constitució de 1869.
Aquesta reconeixia amplis drets i llibertats, com la llibertat de culte, reunió, associació i premsa, i establia una monarquia democràtica, amb sobirania nacional, limitació del poder de la Corona i independència del poder judicial. Tot i això, el nou sistema va generar conflictes socials, especialment entre la pagesia i els sectors republicans. Les Corts van buscar un nou rei i van escollir Amadeu de Savoia, que va ser proclamat rei el 1871. El seu regnat va estar marcat per una gran inestabilita. La coalició que l’havia portat al tron es va dividir i Amadeu va haver d’enfrontar-se als republicans, als carlins, al conflicte de Cuba i al creixement del moviment obrer.
Finalment, davant la impossibilitat de superar aquests conflictes, va abdicar el 1873. 5. LA PRIMERA REPÚBLICA (1873-1874) Després de l’abdicació d’Amadeu I, les Corts van proclamar la Primera República el febrer de 1873. Va ser un període molt breu perquè els republicans tenien poca experiència de govern i estaven molt dividits. Hi havia una gran diferència entre els republicans unionistes, que defensaven una República centralitzada, i els federalistes, que volien una República formada per territoris amb autonomia.
Dins dels federalistes també hi havia els moderats o benèvols, que volien construir la federació de dalt cap avall, mitjançant les Corts i respectant la legalitat, i els intransigents, que volien construir-la de baix cap amunt, a través de la iniciativa dels municipis i dels cantons. A més, la República va tenir dificultats per controlar diversos conflictes (insurrecció catalana, la Segona Guerra Carlina i la Guerra de Cuba) i va patir aïllament internacional. Les divisions entre els mateixos republicans van provocar diversos canvis de govern: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Finalment, el cop d’estat de Pavía, el gener de 1874, va posar fi a la República parlamentària.
Serrano va instaurar un règim autoritari i, el desembre de 1874, el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt va proclamar Alfons XII com a rei, iniciant la Restauració borbònica. L’ECONOMIA D’ESPANYA I CATALUNYA (1800-1875) A principis del segle XIX, Espanya era un país principalment rural, on la major part de la població vivia i treballava al camp.
L’economia estava basada sobretot en l’agricultura i la ramaderia, mentre que la indústria tenia encara un desenvolupament molt limitat 1 La Reforma Agrària del segle XIX Durant la primera meitat del segle XIX es va produir la reforma agrària liberal, que tenia com a objectiu acabar amb les estructures de l’Antic Règim i crear un sistema basat en la propietat privada i el lliure mercat de la terra. Les principals mesures van ser l’abolició dels senyorius, la desvinculació dels mayorazgos i les desamortitzacions. L’abolició dels senyorius va eliminar els drets jurisdiccionals dels senyors i va afavorir que moltes terres passessin a considerar-se propietats privades.
La desvinculació dels mayorazgos va permetre que les terres que estaven vinculades a una família es poguessin vendre lliurement. Les desamortitzacions van consistir en l’expropiació i venda en subhasta de terres que pertanyien principalment a l’Església i als ajuntaments. La de Mendizábal (1836) va afectar sobretot els béns del clergat regular i tenia com a objectius obtenir diners per a l’Estat, reduir el dèficit i aconseguir recursos per a la guerra carlina, a més de crear una nova classe de propietaris favorable al liberalisme. Posteriorment, la desamortització de Madoz (1855) va afectar sobretot els béns municipals i les terres comunals.
Aquestes reformes van convertir la terra en una mercaderia que es podia comprar i vendre lliurement, però no van solucionar els problemes del camp espanyol. 2. L’estructura de la propietat a Espanya La reforma agrària no va provocar una repartició igualitària de la terra. La noblesa va aconseguir conservar moltes de les seves propietats i els principals beneficiaris de les desamortitzacions van ser la burgesia, els propietaris de terres i altres sectors amb capacitat econòmica per comprar-les. L’estructura de la propietat era molt desigual i variava segons les zones.
Al nord d’Espanya predominaven els minifundis, és a dir, petites propietats o parcel·les agrícoles, que dificultaven obtenir una producció elevada i modernitzar les explotacions. En canvi, al sud predominaven els latifundis, grans propietats concentrades en poques mans, que sovint eren treballades per jornalers, pagesos que no tenien terres pròpies i treballaven a canvi d’un salari. Molts pagesos esperaven poder comprar les terres que treballaven, però no disposaven dels diners necessaris. Per això, una part important va acabar com a arrendataris o jornalers.
A més, la desamortització de les terres comunals va perjudicar especialment els pagesos més pobres, ja que van perdre terres que utilitzaven per obtenir pastures, llenya o altres recursos. 3. L’agricultura Durant el segle XIX, l’agricultura continuava sent la principal activitat econòmica d’Espanya. La reforma liberal va permetre ampliar la superfície cultivada i eliminar moltes traves de l’Antic Règim, però la modernització del sector va ser insuficient. Moltes explotacions continuaven utilitzant tècniques tradicionals i tenien una productivitat baixa.
A més, molts dels nous propietaris estaven més interessats a obtenir rendes i beneficis ràpids que a invertir en la modernització de les terres. La pèrdua de les terres comunals també va empitjorar les condicions de vida de part de la pagesia. La reforma agrària va fracassar i predominaven els latifundis , amb terres en mans de la noblesa que sovint no es treballaven o es llogaven a uns preus molt baixos. 4. L’indústria La industrialització espanyola va ser lenta i desigual durant el segle XIX.
Els principals problemes van ser la poca capacitat de consum de gran part de la població, la falta de capital, les dificultats de transport, el baix desenvolupament de l’agricultura, la manca d’un mercat interior prou gran i el fracàs de la reforma agrària. El principal focus industrial va ser Catalunya, especialment en el sector tèxtil cotoner. La mecanització i la introducció de la màquina de vapor van permetre augmentar la producció i van afavorir el desenvolupament de la indústria moderna. També es va desenvolupar la siderúrgia, inicialment a Andalusia i posteriorment amb més força al País Basc, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX.
La mineria també va adquirir importància, especialment amb l’explotació de carbó i minerals. En conjunt, entre 1800 i 1875 Espanya va passar progressivament d’una economia pròpia de l’Antic Règim a una economia liberal i capitalista, però la transformació va ser incompleta: l’agricultura va continuar tenint molt pes, la propietat de la terra va quedar molt desigual i la industrialització es va concentrar sobretot en Catalunya i el País Basc. LA SOCIETAT D’ESPANYA I CATALUNYA (1800-1875) Amb el triomf de les revolucions liberals, la societat estamental de l’Antic Règim va ser substituïda per una societat de classes, basada teòricament en la igualtat jurídica.
Tot i això, la riquesa es va convertir en el principal element de diferenciació social i el poder polític va quedar principalment en mans de les classes propietàries 1 La societat estamental Durant l’Antic Règim, la societat era estamental, és a dir, estava dividida en grups socials segons el naixement. Hi havia privilegiats (noblesa i clergat), que tenien avantatges fiscals, jurídics i polítics, i no privilegiats (tercer estat), format principalment per burgesos, artesans i pagesos, que suportaven la major part dels impostos. Amb les revolucions liberals del segle XIX, es van abolir els privilegis estamentals i es va establir la igualtat jurídica entre els ciutadans.
La noblesa i el clergat van perdre els seus privilegis legals, mentre que la burgesia va guanyar importància econòmica i política. Així, la societat va passar a organitzar-se cada vegada més segons la riquesa i la propietat, i no tant segons el naixement. Es va formar una societat de classes, dividida en classes dirigents, classes mitjanes i classes populars. 2. La societat de classes Amb les revolucions liberals del segle XIX i la desaparició progressiva de l’Antic Règim, la societat estamental va ser substituïda per una societat de classes. En la societat estamental, la posició social depenia sobretot del naixement i existien privilegis per a la noblesa i el clergat.
Amb el liberalisme es va establir la igualtat jurídica entre els ciutadans i es van eliminar aquests privilegis. Tot i així, les desigualtats no van desaparèixer, sinó que la riquesa, la propietat i el treball van passar a determinar principalment la posició social. La societat de classes es dividia en tres grans grups. A la part superior hi havia les classes dirigents, formades per l’alta burgesia, la noblesa, l’alt clergat, els alts càrrecs de l’exèrcit i de l’administració. Concentraven gran part de la riquesa i del poder polític.
La noblesa havia perdut els seus privilegis jurídics, però va conservar moltes propietats i influència, mentre que l’alta burgesia va augmentar el seu poder gràcies al comerç, els negocis, la indústria i la compra de terres. En una posició intermèdia hi havia les classes mitjanes, un grup relativament reduït, format per propietaris mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris. Tenien una situació econòmica més estable que les classes populars, però no disposaven del mateix poder econòmic i polític que les classes dirigents. A la part inferior hi havia les classes populars, formades principalment per pagesos, jornalers, artesans, obrers i servents.
Vivien sobretot del seu treball i la majoria no eren propietaris. Els jornalers depenien de trobar feina al camp i tenien salaris baixos, mentre que els obrers industrials, especialment a Catalunya, treballaven moltes hores, amb salaris baixos i sense protecció social. Aquestes condicions van provocar una creixent conflictivitat social i el desenvolupament del moviment obrer. La societat de classes permetia una major mobilitat social que la societat estamental, ja que la posició no estava determinada estrictament pel naixement. Tanmateix, la mobilitat continuava sent limitada per les diferències de riquesa.
També es va mantenir una forta desigualtat en el poder polític, ja que durant bona part del segle XIX el sufragi censatari limitava la participació política als sectors amb més recursos. 3. El moviment obrer El moviment obrer va sorgir durant el segle XIX amb la industrialització i el desenvolupament del capitalisme. Els treballadors van prendre consciència de la seva situació precària i es van començar a considerar una classe social diferenciada. Per això, van organitzar-se per aconseguir una millora de les condicions de vida i de treball i una major igualtat econòmica.
Al principi, les protestes eren clandestines, espontànies i de vegades violentes, perquè les autoritats prohibien les associacions obreres. La primera forma de protesta va ser el luddisme, que consistia en destruir màquines perquè els obrers les consideraven responsables de la pèrdua de llocs de treball i de la reducció dels salaris. Alguns exemples són la crema de telers mecànics d’Alcoi (1821) i l’incendi de la fàbrica Bonaplata de Barcelona (1835). Posteriorment, les reivindicacions es van centrar sobretot en la millora de les condicions de treball. A partir de la dècada de 1840, van aparèixer les primeres societats obreres, especialment les Societats de Protecció Mútua.
Els treballadors pagaven una quota que servia per ajudar els membres en cas de malaltia, acomiadament, invalidesa o vaga. Amb el temps, el moviment obrer va adoptar diferents ideologies, entre les quals van destacar el marxisme i l’anarquisme. El marxisme, desenvolupat per Karl Marx i Friedrich Engels, considerava que la societat estava dividida en classes enfrontades, principalment la burgesia, propietària dels mitjans de producció, i el proletariat, que treballava per a ella. Els marxistes defensaven la lluita de classes i la transformació de la societat per acabar amb el capitalisme i establir una societat sense classes.
L’anarquisme, relacionat amb pensadors com Mikhail Bakunin, també criticava el capitalisme i les desigualtats socials, però rebutjava qualsevol forma d’autoritat i especialment l’Estat. Defensava una societat basada en la llibertat, la igualtat i l’organització dels treballadors sense un poder estatal. A Espanya i especialment a Catalunya, l’anarquisme va tenir una important influència dins del moviment obrer. La Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, fundada a Londres el 1864, va ser la primera gran organització internacional destinada a unir els treballadors en la lluita contra el capitalisme i per aconseguir la seva emancipació.
Hi participaven tant marxistes com anarquistes, tot i que aviat van sorgir importants discrepàncies entre els dos corrents. Després de la Revolució de 1868, les idees socialistes i anarquistes es van estendre per Espanya. El 1868, l’italià Giuseppe Fanelli va viatjar a Madrid i Barcelona i va crear els primers nuclis vinculats a l’AIT. Com que Fanelli era proper a Bakunin, va difondre sobretot les idees anarquistes, que van arrelar especialment entre el proletariat català i la pagesia andalusa. El 1870 es va celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, que va adherir el moviment obrer espanyol a l’AIT i va crear la Federació Regional Espanyola (FRE) de l’AIT.
Es van organitzar sindicats per oficis i es va establir un Consell Federal a Madrid. La majoria dels delegats van defensar l’apoliticisme, la vaga com a eina fonamental dels treballadors i l’acció directa per aconseguir la revolució social. La FRE es va estendre per diverses zones d’Espanya, especialment Catalunya, Madrid, el Llevant i Andalusia. Les diferències entre marxistes i anarquistes es van fer cada vegada més grans. El 1872, el grup marxista de Madrid va ser expulsat de la FRE i va crear la Nueva Federación Madrileña, que posteriorment es va convertir en l’Agrupación Socialista Madrileña, origen del PSOE, fundat el 1879.
Durant la Primera República, alguns sectors anarquistes van participar en moviments insurreccionals, com els fets d’Alcoi de 1873, fet que va provocar una forta repressió. Finalment, després del cop de Pavía, el govern de Serrano va dissoldre la Internacional a Espanya el gener de 1874, i les organitzacions obreres van haver d’actuar clandestinament. A partir d’aquest moment, marxistes i anarquistes van seguir camins diferents.
TEMA 1: LA RESTAURACIÓ DE LA DINASTIA BORBÒNICA (1875-1902) 1: EL RETORN DE LA DINASTIA Els anys finals del Sexenni, i en particular durant el govern de Serrano, les forces conservadores van preparar el retorn de la monarquia amb la persona d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit juntament amb la seva mare, Isabel II. El principal artífex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons.
Per dotar el projecte restaurador d'una sòlida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atreure els monàrquics descontents amb l'experiència revolucionària del Sexenni i conjuminar les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'església sota el lema "Pau i ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'aixecaments populars. Els passos definitius es van donar el desembre del 1874, quan Alfons XII, des de l'exili, va fer públic el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava les línies mestres del futur règim.
Presentava una monarquia constitucional amb un caràcter obert que defensés l'ordre social establert i fes compatible la tradició catòlica amb les noves llibertats. Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII. 1.1. Els pilars del sistema polític de la Restauració El cop d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social.
A més, el nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabel II, l'intervencionisme militar en la vida política i la proliferació d'enfrontaments civils. Així, el nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics: ● La Constitució del 1876: que era d'inspiració moderada, però tènia un caràcter obert i flexible. Deixava molts assumptes rellevants en mans del desenvolupament de futures lleis, la qual cosa admetia diferents formulacions. ● La Corona: que es considerava una institució inqüestionable.
El seu paper era el d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els partits polítics. ● Els partits dinàstics, el conservador i el liberal: que eren els garants de l'estabilitat política i havien d'alternar-se en el poder. Renunciaven a accedir al govern mitjançant cops de força o pronunciaments, però recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el monopoli del poder. ● L'exèrcit: al qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política.
Es va identificar el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar i es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, però atorgant absoluta llibertat a l'exèrcit en els seus assumptes interns. 1.2. La Constitució del 1876 Es tractava d'una constitució en què la defensa dels valors tradicionals, com la família, la religió i la propietat, fos compatible amb la incorporació d'alguns dels principis democràtics del 1868. Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona, negant el principi de sobirania nacional.
El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, se li atorgava el dret de vet, la potestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de ministres. Les Corts comptaven amb dues cambres: el Congrés dels Diputats, escollit pels ciutadans, i el Senat amb una part electiva i una altra de designada pel Rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit.
El dret al sufragi es deixava pendent de concreció en posteriors lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí. Es va proclamar la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme i, en conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat. Així mateix, comptava amb una declaració de drets detallada, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, expressió, associació i reunió. 1.3. La tercera guerra carlina La caiguda d'Isabel II va revifar les pretensions carlines de posar el seu candidat al tron.
A Catalunya, les forces carlines comandades per Ramon Tristany i Francesc Savalls van aconseguir algunes victòries, com la d'Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). L'any 1874 també van conquerir algunes ciutats com la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. Ara bé, la restauració borbònica va privar la causa carlina de bona part de la seva hipotètica legitimitat i alguns personatges històrics del carlisme van reconèixer Alfons XII. A més, al llarg de l'any 1875 l'ofensiva de l'exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s'havien fet forts i va aconseguir derrotar-los a tot Catalunya, així com al País Valencià i a l'Aragó.
El conflicte va continuar uns mesos al País Basc i Navarra, però el 1876 es va produir la rendició total i el pretendent carlí va marxar a l'exili. La conseqüència va ser l'abolició definitiva del règim foral i les antigues províncies forals van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei militar comuns de l'Estat. En el seu lloc, es va estipular un sistema de "concerts econòmics" (1878) que els atorgava una certa autonomia fiscal. 1.4. Bipartidisme i torn pacífic El sistema polític de la Restauració es basava en dos grans partits polítics: el conservador i el liberal.
Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i un Estat centralitzat, però tenien algunes diferències. Els seus membres procedien principalment de les elits econòmiques i de les classes mitjanes acomodades. Entre els conservadors hi havia més terratinents, mentre que entre els liberals predominaven els professionals. Eren partits de minories i disposaven de diaris, centres i comitès per tot Espanya. ● El Partit Conservador, dirigit per Antonio Cánovas del Castillo, defensava més el manteniment de l'ordre social, l'Església i una política poc reformista. Agrupava els sectors més conservadors, excepte els carlins i els integristes radicals.
● El Partit Liberal, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta, defensava més reformes polítiques i una major laïcitat. Estava format per antics progressistes, unionistes i alguns exrepublicans moderats. Per garantir l'estabilitat política, els dos partits van acordar alternar-se en el poder de manera pacífica i evitar aprovar lleis que l'altre partit hagués de derogar quan tornés a governar. Aquest sistema funcionava amb la intervenció de la Corona, que, segons la Constitució, actuava com a àrbitre de l'alternança. Quan el partit que governava es desgastava políticament o hi havia una crisi important, el rei nomenava el líder de l'altre partit com a nou cap de govern.
Aquest convocava eleccions i, mitjançant el frau electoral, s'assegurava una majoria de diputats favorable al seu partit per poder governar amb estabilitat. Així, encara que hi havia eleccions, l'alternança entre conservadors i liberals estava controlada i no depenia realment de la voluntat dels votants. 1.5. El frau electoral L'alternança en el poder entre els conservadors i els liberals només era possible gràcies a un frau electoral massiu, organitzat des del govern i en el qual els cacics tenien un paper fonamental.
Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible amb el restabliment del sufragi censatari el 1878, però es va mantenir quan el 1890 es va instaurar el sufragi universal masculí. També hi van influir el tracte favorable als districtes rurals enfront dels urbans i l'elevat abstencionisme de l'electorat. El control del procés electoral s'exercia mitjançant el ministre de la Governació i els cacics locals. El ministre elaborava una llista dels candidats que havien de ser elegits, anomenada encasellat. Sovint, aquests candidats eren aliens a la circumscripció electoral i rebien el nom de cuneros.
Els governadors civils transmetien la llista dels candidats ministerials als batlles i als cacics, i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l'elecció. El frau electoral es podia fer de dues maneres: ● El caciquisme (frau indirecte): consistia en el control i la influència que exercien els cacics sobre els votants gràcies al seu poder econòmic i polític. Els cacics eren persones o famílies influents que controlaven una determinada circumscripció electoral, especialment als districtes rurals, on bona part de la població depenia dels seus interessos.
Controlaven els ajuntaments i podien influir en la vida dels habitants perquè proporcionaven llocs de treball, elaboraven informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves militars i proposaven el repartiment de les contribucions. D'aquesta manera, aconseguien el suport electoral de la població a través de la dependència i l'intercanvi de favors. ● La tupinada (frau directe): consistia en la manipulació directa de les eleccions per assegurar la victòria dels candidats desitjats pel govern.
Es feia mitjançant la falsificació del cens electoral, incloent-hi persones mortes o impedint votar les vives, la compra de vots, la coacció dels electors i la manipulació de les actes electorals. Tot aquest sistema polític es basava en el clientelisme, que era un intercanvi extraoficial de favors entre els càrrecs polítics i les persones que els ajudaven a mantenir-se en el poder. Els polítics i els cacics oferien llocs de treball, ajudes i altres beneficis a canvi de suport electoral i lleialtat política.
En conclusió, el sistema polític de la Restauració mantenia una aparença democràtica, però les eleccions estaven manipulades per garantir l'alternança entre conservadors i liberals i assegurar que tots dos partits continuessin controlant el poder. 1.6. L’evolució del torn dinàstic (1875-1923) La Restauració va començar amb un govern conservador, però els liberals van arribar al poder per primera vegada el 1881. Després de la mort prematura d'Alfons XII el 1885, conservadors i liberals van signar el Pacte d'El Pardo per evitar una crisi política i garantir la continuïtat de la monarquia.
Això va permetre un govern liberal durant el Parlament llarg (1885-1890), que va impulsar diverses reformes: l'abolició de l'esclavitud, la llei d'associacions que permetia els sindicats obrers, el judici per jurat, el Codi Civil i l'ampliació dels drets electorals. El 1890 es va establir el sufragi universal masculí per als homes majors de 25 anys, fet que va ampliar el cens electoral d'uns 800.000 a prop de 5 milions de persones. Tot i això, el frau electoral i el caciquisme van continuar impedint una democratització real. El torn pacífic va funcionar amb regularitat fins a la crisi del 1898, que va debilitar els partits dinàstics.
A partir del segle XX, forces de l'oposició van trencar el seu monopoli en algunes grans ciutats, com Barcelona, València i Bilbao. Malgrat el desprestigi i les divisions internes, el sistema va sobreviure fins al 1923, quan va tenir lloc el cop d'estat de Primo de Rivera. 2: L’OPOSICIÓ MARGINADA DEL SISTEMA La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de l'oposició, i els va atorgar un espai reduït al Parlament, però va marginar l'oposició real (republicans, carlins, socialistes i regionalistes) que no va aconseguir mai prou diputats per formar govern o per comptar amb una forta minoria parlamentària. 2.1.
El carlisme Després de ser vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l’opinió pública com l’única força política autènticament catòlica. Tot i això, el suport explícit de bona part de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l’èxit d’aquesta estratègia. La majoria de l’Església va apostar per la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L’any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, que va quedar reflectit en l’Acta de Loredan.
La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista del carlisme, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal. En canvi, l’any 1888, el carlisme va patir l’escissió del sector integrista, liderat per Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partido Tradicionalista, definit principalment per l’antiliberalisme i per la defensa a ultrança de la tradició i de la religió catòlica, és a dir, per una postura ultracatòlica. A partir de la dècada de 1890, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions i va obtenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i, en menor mesura, a Catalunya.
Malgrat que es va anar integrant progressivament en el sistema polític, alguns carlins van continuar mantenint les jerarquies militars i van promoure insurreccions armades, que van tenir un èxit escàs i van acabar fracassant. 2.2. El republicanisme El republicanisme, un dels grans vençuts pel cop militar del 1874, va haver de fer front al desencís d’una part dels seus seguidors, al descrèdit de la idea republicana després del fracàs de la Primera República del 1873 i a les divergències ideològiques entre les diferents tendències.
Dins del republicanisme hi havia diferents partits i corrents: ● Partido Republicano Posibilista: dirigit per Emilio Castelar, va optar per entrar en el joc polític de la Restauració. ● Partido Republicano Progresista: encapçalat per Manuel Ruiz Zorrilla, representava els sectors més radicals. Des de l’exili a París, va participar en pronunciaments antimonàrquics els anys 1883 i 1886, però sense aconseguir un suport popular significatiu. ● Republicanisme unitari: es va organitzar al voltant de Nicolás Salmerón i defensava una visió centralista de l’Estat. ● Republicanisme federal: era el grup més nombrós i estava sota la influència de Francesc Pi i Margall, defensor d’un Estat federal.
La introducció del sufragi universal masculí va revitalitzar el republicanisme i va estimular la seva reunificació amb la creació de Unión Republicana, l’any 1893, que agrupava federals, centralistes i progressistes, mentre que els possibilistes en quedaven al marge. A les eleccions del 1886, els republicans van obtenir bons resultats i, per primera vegada, hi va haver a les Corts una minoria republicana prou rellevant. Tanmateix, l’auge del moviment obrer, que cada vegada s’identificava més amb l’internacionalisme, va afeblir el republicanisme, que va perdre una gran part de les seves bases socials i electorals, ja que bona part dels seus seguidors es van incorporar al moviment obrer.
A principis del segle XX, l’ascens i l’enfortiment de nous sectors socials i econòmics van afavorir un cert increment del republicanisme, implantat sobretot a les ciutats. En aquesta etapa van destacar dos moviments: ● Lerrouxisme: sorgit a Catalunya i liderat per Alejandro Lerroux, que va impulsar el Partit Republicà Radical. ● Blasquisme: desenvolupat a València i liderat per Vicente Blasco Ibáñez. 2.3. L’obrerisme: el socialisme i l’anarquisme Després de l’escissió i la crisi de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), els corrents socialista i anarquista van seguir camins separats.
Els socialistes defensaven els principis marxistes i la formació d’un partit polític de la classe obrera, mentre que els anarquistes rebutjaven l’actuació política i defensaven l’acció revolucionària. El socialisme La Nueva Federación Madrileña es va transformar el 1879 en l’Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, que va ser el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). ● PSOE (1879): es definia com un partit marxista, d’orientació obrerista i partidari de la revolució social.
Es va afiliar a la Segona Internacional, va participar en la celebració del Primer de Maig del 1890 en defensa de la jornada laboral de 8 hores, va protagonitzar grans vagues a Biscaia i va aconseguir regidors en diversos ajuntaments. El 1910 va obtenir el seu primer diputat a les Corts. ● UGT (1888): la Unió General de Treballadors va ser creada pels socialistes i es va organitzar en sindicats d’ofici. Combinava la negociació amb la mobilització obrera, mitjançant manifestacions i vagues. La base social del PSOE i la UGT es concentrava sobretot a Madrid, Biscaia i Astúries, mentre que la seva presència a Andalusia i Catalunya era més escassa.
Tot i això, es van crear agrupacions socialistes importants a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialista català. L’anarquisme Els corrents anarquistes es van mantenir en la secció espanyola de l’AIT, que havia estat il·legalitzada. El 1881, aquesta organització va canviar de nom i es va convertir en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per adaptar-se a la legalitat vigent. La nova organització, implantada sobretot a Andalusia i Catalunya, va créixer en nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical reivindicativa.
Dins de l’anarquisme van sorgir dues tendències principals: ● Partidaris de l’acció directa: a causa de la repressió constant, una part del moviment anarquista va optar per l’acció directa i va protagonitzar atemptats contra personalitats de l’Estat, la burgesia i l’Església, a les quals considerava responsables del capitalisme opressor. Entre aquests fets destaquen els atemptats contra Alfons XII el 1878 i contra Martínez Campos el 1893, la bomba al Liceu de Barcelona el 1893, la bomba a la processó del Corpus de Barcelona el 1896 i l’assassinat de Cánovas del Castillo el 1897.
Aquesta onada d’atemptats va culminar en els processos de Montjuïc del 1896, en què van ser acusats 67 anarquistes i 5 van ser executats. ● ● Anarcosindicalistes: rebutjaven el terrorisme i defensaven una acció revolucionària de masses mitjançant organitzacions sindicals. Aquesta tendència va ser defensada per anarquistes veterans, com Anselmo de Lorenzo, per intel·lectuals com Federico Urales i per amplis grups d’obrers. A principis del segle XX, aquesta orientació va començar a donar fruits amb la creació de Solidaritat Obrera a Catalunya el 1907 i de la CNT (Confederació Nacional del Treball) el 1910.
La proliferació d’atemptats va aprofundir, per tant, la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de l’acció directa i els que defensaven l’organització sindical i l’acció revolucionària de masses. 3: LES GUERRES COLONIALS: LA GUERRA DE CUBA (1895-1898) - CAUSES I DECURS 3.1. Antecedents i causes de la Guerra de Cuba A finals del segle XIX, Espanya conservava les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i algunes illes petites del Pacífic. Cuba concentrava nombrosos interessos econòmics i negocis espanyols, així com un gran flux d’emigració espanyola. La seva economia es basava en les plantacions de sucre de canya, cafè i tabac destinats a l’exportació.
Aquesta activitat era una font important d’ingressos per a l’Estat espanyol i per a diverses empreses espanyoles. El comerç cubà estava limitat pels aranzels que imposava Espanya, que obligaven l’illa a comprar productes espanyols, com el blat i els teixits, a preus elevats, alhora que dificultaven les exportacions cap a Europa i als Estats Units. Al conveni de Zanjón del 1878, es van pactar mesures per facilitar gradualment l’autonomia de Cuba, abolir l’esclavitud i permetre la presència de diputats cubans al Parlament espanyol.
A partir d’aquí, van sorgir diferents partits polítics: ● Partido Unión Constitucional: format pel sector més intransigent, contrari a les reformes i integrat principalment per peninsulars i alguns criolls destacats. ● Partido Liberal Cubano: format pels grups més progressistes, principalment criolls. Defensava que Cuba continués formant part d’Espanya, però amb un grau elevat d’autonomia. ● Partido Revolucionario Cubano: fundat per José Martí el 1892, tenia una orientació clarament independentista i defensava la independència de Cuba. La majoria dels polítics espanyols s’oposaven a concedir l’autonomia a Cuba.
Els governs liberals de Sagasta, tot i ser partidaris d’introduir-hi millores, només van concretar l’abolició de l’esclavitud el 1886. El 1893, el Pla de Reformes Colonials, elaborat pel ministre conservador Antoni Maura, va ser rebutjat a les Corts, fins i tot amb l’oposició del seu propi partit. Finalment, l’oposició cubana a l’aranzel del 1891, que provocava un intercanvi comercial molt desigual, va generar un gran malestar tant a Cuba com als Estats Units. Aquests compraven el 88% de les exportacions cubanes, però havien de pagar aranzels elevats pels productes que exportaven a l’illa.
Davant d’aquesta situació, Espanya temia que es produís una nova insurrecció independentista a Cuba i, sobretot, que aquesta pogués comptar amb el suport exterior dels Estats Units, fet que agreujaria el conflicte. 3.2. El decurs de la Guerra El conflicte es va iniciar després de la insurrecció dels independentistes cubans i es va desenvolupar en tres fases: ● Febrer del 1895 – gener del 1896: La guerra va començar amb la insurrecció dels independentistes cubans, coneguda com el Grito de Baire, a la part oriental de l’illa. El 19 de maig del 1895 va morir el líder independentista José Martí.
Tot i això, els revolucionaris Antonio Maceo i Máximo Gómez van aconseguir estendre la guerra cap a la part occidental de Cuba. El govern espanyol va respondre enviant un exèrcit a l’illa, dirigit pel general Martínez Campos, que considerava que per pacificar Cuba calia combinar una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació amb els insurrectes. Tanmateix, Martínez Campos no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió. ● Gener del 1896 – agost del 1897: Com que Martínez Campos no va aconseguir èxits militars, va ser substituït pel general Weyler, que va arribar a Cuba decidit a utilitzar mètodes contundents per posar fi a la insurrecció.
La seva ofensiva militar va anar acompanyada de la concentració dels pagesos en llogarets tancats per aïllar-los de les tropes insurrectes. La dificultat per proporcionar aliments i assistència mèdica tant a l’exèrcit com als pagesos va provocar una mortalitat molt elevada. A més, es van destruir enginys sucrers, plantacions i nombroses vies fèrries, fet que va perjudicar greument l’economia cubana. ● ● Agost del 1897 – febrer del 1898: Després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va intentar aplicar una estratègia de conciliació per posar fi al conflicte.
Va substituir el general Weyler i, el novembre del 1897, va concedir a Cuba l’autonomia, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària. Tanmateix, les reformes van arribar massa tard. Els independentistes, que comptaven amb el suport dels Estats Units, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats declarada unilateralment pel govern espanyol. D’aquesta manera, el conflicte va prendre un nou rumb, que acabaria provocant la intervenció nord-americana en la guerra. 3.3.
La Intervenció dels Estats units i el final de la Guerra L’any 1898, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a defensor del poble cubà davant les atrocitats comeses per l’exèrcit espanyol. Els Estats Units tenien interessos econòmics a Cuba i estaven interessats a augmentar la seva influència al Carib i al Pacífic. El detonant de la guerra va ser l’enfonsament del vaixell de guerra nord-americà Maine, que estava ancorat al port de l’Havana. Utilitzant aquest fet com a pretext, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. Espanya es va negar a abandonar Cuba i a acceptar l’ultimàtum nord-americà.
Paral·lelament, aquell mateix any es va reprendre la insurrecció independentista a les Filipines. El 18 d’abril del 1898, els Estats Units van intervenir militarment a Cuba i a les Filipines. La guerra va ser ràpida i va acabar amb la derrota de l’esquadra espanyola en dues batalles principals: Cavite, a les Filipines. Santiago de Cuba, al Carib. Davant d’aquestes derrotes, Espanya no va tenir cap altra alternativa que demanar la pau. El 10 de desembre del 1898, es va signar el Tractat de París, pel qual Espanya va renunciar a Cuba i va cedir Puerto Rico i les Filipines als Estats Units, que van passar a controlar aquests territoris o a exercir-hi la seva influència.
Finalment, el 1899, Espanya va vendre a Alemanya les últimes colònies que conservava al Pacífic: les illes Mariannes, Palau i Carolines, perquè no podia mantenir-les ni garantir-ne l’ocupació efectiva. Així, Espanya va perdre les últimes restes del seu antic imperi colonial a Amèrica i Àsia. Aquesta derrota, coneguda com el desastre del 1898, va provocar una profunda crisi política, social i moral a Espanya. 4: 1898, LA CRISI DE LA FI D'UN IMPERI - CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DE CUBA La derrota i la consegüent pèrdua de les colònies van ser conegudes a Espanya com el "desastre del 98", que es va convertir en símbol de la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració. 4.1.
Repercusions econòmiques, polítiques i militars Econòmicament, la guerra va provocar pèrdues materials a les colònies i va augmentar el deute de l’Estat. Tot i això, el repatriament dels capitals invertits a Cuba va afavorir les inversions, va reduir el deute públic i va mantenir una inflació baixa durant els primers anys del segle XX. A llarg termini, la pèrdua dels ingressos colonials i dels mercats preferents va perjudicar l’economia espanyola. Políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure, es va mantenir el torn entre conservadors i liberals i no hi va haver grans canvis institucionals. Per això, la crisi del 98 va ser sobretot moral i ideològica, amb un gran impacte social.
Militarment, una part de l’exèrcit va adoptar posicions més autoritàries i intransigents. Molts militars van culpar els polítics i el parlamentarisme de la derrota, fet que va afavorir la intervenció de l’exèrcit en la política. 4.2. El desencís del 98 i la Generació del 98 La derrota va provocar frustració perquè va destruir el mite de l’Imperi espanyol i va convertir Espanya en una potència secundària, mentre altres països europeus ampliaven els seus imperis colonials a Àsia i Àfrica. La premsa estrangera presentava Espanya com una nació decadent, amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i polítics incompetents.
Davant d’aquesta situació, va destacar la Generació del 98, formada per intel·lectuals com Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán i Antonio Machado. Aquests autors van criticar l’endarreriment d’Espanya i van reflexionar sobre la seva història i el seu futur, defensant una regeneració moral, social i cultural. 4.3. El regeneracionisme El regeneracionisme va ser un moviment que volia modernitzar Espanya i solucionar els problemes que n’impedien el progrés.
Entre els seus antecedents hi havia el fracàs de la Revolució del 1868 i la creació, el 1876, de la Institución Libre de Enseñanza, influïda pel krausisme, que defensava una educació lliure i impulsava la reforma de l’ensenyament universitari i secundari. El principal representant del regeneracionisme va ser Joaquín Costa, que denunciava el clientelisme i el frau electoral. Defensava acabar amb el caciquisme, modernitzar l’agricultura i millorar l’educació i la cultura. El seu lema era «Escola i rebost». 4.4.
El primer govern regeneracionista Després del desprestigi del govern liberal de Sagasta, el conservador Francisco Silvela va formar un nou govern amb el general Camilo García de Polavieja, líder del polaviejisme, i el català Manuel Duran i Bas, ministre de Justícia. El govern va intentar impulsar reformes de descentralització administrativa i política i mesures pressupostàries per afrontar els deutes de la guerra. Tanmateix, l’oposició dels comerciants als nous impostos i els desacords interns van dificultar les reformes. El 1901, la regent va tornar a concedir el poder als liberals.
Les promeses regeneracionistes van quedar principalment en la retòrica i el sistema de la Restauració va continuar funcionant amb el torn de partits i les pràctiques tradicionals. 5. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA Durant el segle XIX, molts catalans van fer fortuna a Cuba amb el comerç, les plantacions i el tràfic d’esclaus. En tornar, van invertir els seus diners a Catalunya i van ser coneguts com a indians. Cuba era un mercat molt important per als productes catalans, com els teixits, els vins i els olis. Per això, els sectors econòmics catalans van defensar que l’illa continués sota control espanyol i s’oposaven a l’autonomia i a l’abolició de l’esclavitud.
L’aranzel Cánovas i la fi del tractat comercial amb els Estats Units el 1894 van afavorir la indústria catalana, ja que convertien Cuba en un mercat privilegiat. 5.1. Les diferents actituds davant la Guerra ● Conservadors: Estaven a favor de la guerra de Cuba perquè volien mantenir l’illa sota el control espanyol i protegir els interessos econòmics colonials. Consideraven que perdre Cuba perjudicaria l’economia espanyola i els negocis que hi tenien interessos. ● ● Liberals: Inicialment, estaven a favor de la guerra perquè defensaven la continuïtat del domini espanyol sobre Cuba. Tanmateix, el 1897, quan Sagasta va arribar al govern, van canviar de postura i van oferir autonomia a l’illa.
Aquest canvi es va produir perquè volien negociar amb els cubans, posar fi al conflicte i evitar la derrota militar i la pèrdua de la colònia. ● ● Obrerisme: Tant els socialistes com els anarquistes s’oposaven a la guerra perquè consideraven que perjudicava especialment les classes populars. Mitjançant el sistema de lleves, molts treballadors eren reclutats per anar a combatre, mentre que les classes benestants podien evitar el servei militar pagant una quantitat de diners. Per això, els sectors obrers van protagonitzar mobilitzacions i manifestacions antimilitaristes contra la guerra.
● ● Republicanisme: Els republicans federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra. Defensaven el dret dels cubans a decidir el seu propi destí i rebutjaven que Espanya mantingués el control de l’illa per mitjà de la força militar. Altres sectors republicans no van adoptar una oposició tan contundent. ● ● Catalanisme polític: Inicialment, van predominar els catalanistes partidaris de la guerra, que defensaven mantenir Cuba sota domini espanyol, encara que denunciaven els incompliments dels acords de Zanjón.
Tanmateix, el 1897, quan el govern liberal de Sagasta va oferir autonomia a Cuba, molts grups catalanistes van passar a defensar la negociació directa de la pau amb els cubans. Volien trobar una solució negociada abans que Espanya perdés la guerra i la colònia, fet que podia perjudicar els interessos econòmics catalans. 5.2. Les conseqüències del 98 i el tancament de caixes La pèrdua de Cuba va provocar una reducció de les exportacions catalanes i un augment dels impostos per pagar els deutes de guerra. El 1899, la reforma del ministre Villaverde va apujar els tributs, fet que va provocar la protesta dels comerciants de Barcelona, que es van negar a pagar-los. Aquest…