Catalanisme polític (1833-1931): orígens, evolució i partits

Actualitzat el · AprenAI

Apunts que expliquen l'evolució del catalanisme, des dels seus orígens culturals i la Renaixença fins a la proclamació de la Generalitat republicana, amb els principals partits, congressos, documents i figures.

Història d'Espanya · Batxillerat a Catalunya

20 pàgines · 10 temes · 9 flashcards · 7 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Precedents i causes del catalanisme · p. 1-2
  2. 2. Catalanisme cultural: la Renaixença · p. 3-4
  3. 3. Antecedents polítics: centralisme, federalisme i carlisme · p. 4-6
  4. 4. Inicis del catalanisme polític: Almirall, congressos i Centre Català · p. 6-8
  5. 5. Lliga de Catalunya, catalanisme conservador i Unió Catalanista · p. 8-10
  6. 6. Lliga Regionalista i hegemonia del catalanisme (1899-1914) · p. 10-14
  7. 7. Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) · p. 14-15
  8. 8. Catalanisme d'esquerres i independentisme (1914-1931) · p. 15-17
  9. 9. Nacionalismes i regionalismes a l'Estat espanyol · p. 17-19
  10. 10. Conceptes clau del nacionalisme i del catalanisme · p. 19-20

1. Precedents i causes del catalanisme

Flashcards

Defineix el catalanisme polític
Moviment que reivindica la identitat diferencial de Catalunya i participa en política per aconseguir elevades fites d'autogovern, basat en el principi «a cada Nació un Estat!».
Objectiu del catalanisme cultural (inicis de la dècada de 1830)
Recuperar la llengua i la cultura catalanes, amb interès per la història, la literatura, les tradicions i el català.
Objectiu del catalanisme polític a finals del segle XIX
Regeneracionisme de la política i reforma en profunditat de l'estat, vertebrat al voltant de la consecució de l'autonomia de Catalunya.
Data del Decret de Nova Planta
16/01/1716

Preguntes tipus test

  1. Per què el catalanisme es va convertir en un moviment polític a finals del segle XIX?
    • a) Perquè el català va passar a ser la llengua oficial de l'administració de l'Estat espanyol.
    • b) Perquè la Renaixença va néixer com a projecte polític amb un partit propi i una estructura estatal.
    • c) Perquè l'estat liberal va concedir l'autonomia a Catalunya l'any 1833 com a compensació.
    • d) Perquè el desenvolupament industrial va accentuar la diferència catalana i va evidenciar problemes que l'estat liberal centralitzat no podia resoldre.

    Resposta: d) Perquè el desenvolupament industrial va accentuar la diferència catalana i va evidenciar problemes que l'estat liberal centralitzat no podia resoldre.. El desenvolupament econòmic i social de Catalunya, pionera de la industrialització, va accentuar el sentit diferencial i va evidenciar problemes que l'estat liberal centralitzat no podia resoldre.

  2. Segons la cronologia , quants anys va durar la I Guerra Carlina?
    • a) 12 anys
    • b) 3 anys
    • c) 9 anys
    • d) 6 anys

    Resposta: d) 6 anys. La I Guerra Carlina va transcórrer entre 1833 i 1839, cosa que suposa sis anys de durada.

  3. Per què la reivindicació del català com a llengua oficial i de l'escola en català requeria l'autonomia política?
    • a) Perquè eren objectius que no es podien assolir només en l'àmbit cultural, ja que implicaven el control de l'autogovern.
    • b) Perquè les escoles catalanes depenien directament del govern francès durant la Restauració.
    • c) Perquè la Renaixença només s'expressava en llengua castellana en les seves publicacions.
    • d) Perquè el castellà ja no era llengua de l'administració a Catalunya durant el segle XIX.

    Resposta: a) Perquè eren objectius que no es podien assolir només en l'àmbit cultural, ja que implicaven el control de l'autogovern.. Convertir el català en llengua oficial i tenir una escola en català implicaven la conquesta de l'autonomia política, més enllà de l'àmbit cultural.

2. Catalanisme cultural: la Renaixença

3. Antecedents polítics: centralisme, federalisme i carlisme

4. Inicis del catalanisme polític: Almirall, congressos i Centre Català

5. Lliga de Catalunya, catalanisme conservador i Unió Catalanista

6. Lliga Regionalista i hegemonia del catalanisme (1899-1914)

7. Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

8. Catalanisme d'esquerres i independentisme (1914-1931)

9. Nacionalismes i regionalismes a l'Estat espanyol

10. Conceptes clau del nacionalisme i del catalanisme

I 5 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 02 [HIST] EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931) PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ El catalanisme polític és el moviment que reivindica la identitat diferencial de Catalunya i participa en política (escrits, actes, manifestacions, partits...) per tal d’aconseguir elevades fites d’autogovern, basant-se en el principi del nacionalisme: a cada Nació un Estat!.

Des de 1714, amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716), les institucions pròpies de Catalunya i dels altres territoris de la Corona d’Aragó havien quedat anul·lats, el castellà s’havia imposat com a única llengua de l’administració, s’havien tancat universitats, s’havien suprimit els furs i les lleis pròpies i la llengua catalana havia quedat reduïda a un ús domèstic.

A començaments del segle XIX persistia a Catalunya un refús clar vers el procés de centralització administrativa, i malgrat el català havia desaparegut com a llengua administrativa i de cultura, pervivia com a llengua de comunicació oral, i la gent del poble llegia en català llibres religiosos i d’entreteniment, ja que mantingueren els costums i la forma de viure.

1830 1835 1840 1845 1850 1855 1860 1865 ISABEL II 1870 1875 SEXENNI DEMOCRÀTIC 1833-1868 1868-1874 REGÈNCIA M CRISTINA 1833-1840 REGÈNCIA ESPARTERO 1840-1843 1833 Oda LA PÀTRIA Bonaventura Carles Aribau Inici RENAIXENÇA REGNAT D’ISABEL II ANADEU I (1870-1873) I REPÚBLICA (1873-1874) 1843-1868 1843 LA JAMÀNCIA 1850 CORS DE CLAVÉ 1859 Restauració JOCS FLORALS 1864 Pitarra estrena L’ESQUELLA DE LA TORRATXA 1869 PACTE DE TORTOSA EL ESTADO CATALÁN 1870 LA JOVE CATALUNYA 1971 LA RENAIXENÇA I GUERRA CARLINA II GUERRA CARLINA 1833-1839 1846-1849 1880 1885 1890 1895 1900 III GUERRA CARLINA 1872-1876 1910 ALFONS XII 1915 1920 1925 1930 ALFONS XIII 1875-1885 1885-1931 REGÈNCIA MARIA CRISTINA REGNAT D’ALFONS XIII 1843-1902 1902-1931 PRIMO DE RIVERA 1923-1930 1879 DIARI CATALÀ (1879-1881) 1886 1891 LO CATALANISME UNIÓ CATALANISTA 1898 TRACTAT DE PARÍS 1905 FETS DEL ¡CU-CUT!

GUERRA DE CUBA 1880 1r CONGRÉS CATALANISTA 1887 LLIGA DE CATALUNYA 1882 CENTRE CATALÀ 1892 BASES DE MANRESA 1888 MISSATGE A LA REINA REGENT 1883 2n CONGRÉS CATALANISTA 1889 CAMPANYA PEL CATALÀ 1885 MEMORIAL DE GREUGES 1887 LLIGA DE CATALUNYA 1881 LA VEU DE MONTSERRAT 1899 1906 TANCAMENT LLEI DE JURISDICCIONS DE CAIXES 1899 LA VEU DE CATALUNYA (1899-1937) 1906 SOLIDARITAT CATALANA 1899 1909 UNIÓ SETMANA TRÀGICA REGIONALISTA 1900 CENTRE NACIONAL CATALÀ 1901 LLIGA REGIONALISTA 1914 MANCOMUNITAT DE CATALUNYA [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ.

# DEL CATALANISME CULTURAL AL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931) El catalanisme s’inicià com a un moviment cultural la dècada del 18301, caracteritzat pel la voluntat de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes (catalanisme cultural). En aquest sentit es focalitzà per un gran interès per la història, la literatura, les tradicions i el català; uns element que esdevingueren identitaris de la catalanitat, alhora que evidenciaren que Catalunya era un país que històricament tenia una personalitat pròpia.

Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social de l'Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a pionera del procés industrialitzador, va accentuar aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de problemes que l'estat liberal, centralitzat i uniformista, era incapaç de resoldre (catalanisme polític). Això va provocar l'aparició d'actituds de refús, tant al centralisme polític com a la uniformització cultural.

Fets que afavoriren que a finals de segle XIX el catalanisme esdevingués un moviment polític que pretenia un regeneracionisme de la política, alhora que calia dur a terme una reforma en profunditat de l'estat i que es vertebrava al voltant de la consecució de l'autonomia de Catalunya. # CAUSES DE L'APARICIÓ DEL CATALANISME § Influència del Romanticisme (primera meitat del segle XIX). Aquest moviment cultural europeu, lligat a la revolució liberal, va pregonar la llibertat dels pobles sotmesos i va fomentar la cerca de la personalitat nacional (filologia, música i folklore propis) i de les arrels històriques, en un passat sovint mitificat (habitualment en elements de l'edat mitjana).

§ Difusió de moviments nacionalistes en nombrosos estats europeus, durant la segona meitat del segle XIX, que reivindicaven el dret de les nacions sense estat, sovint anomenades nacionalitats, a l'autodeterminació i a la creació d'estats nació. Molts d'aquests moviments van tenir èxit, bé assolint la independència, com per exemple Sèrbia o Romania, o bé mitjançant la creació d'estats confederats com Hongria dins de l'Imperi Austrohongarès, basant-se en una unió dinàstica. § Al llarg del segle XIX, Catalunya s'havia convertit en un país industrial i urbà, amb una burgesia dinàmica i culta i una classe obrera nombrosa.

Aquesta societat moderna, similar a la d'altres territoris europeus, contrastava fortament amb la resta d'Espanya, que continuava essent un país agrari i rural, culturalment endarrerit. La societat catalana tenia el sentiment de superioritat propi d'un país industrial, però alhora vivia subordinada políticament i culturalment a l'Espanya castellanitzada. Amb la creació d'un estat liberal espanyol centralitzador i castellanitzant va provocar, com a reacció, el sorgiment de moviments que reivindicaven una Espanya plural, on es reconegués la igualtat de les diferents regions, cultures i llengües (federalisme, catalanisme i nacionalismes basc i gallec).

§ Escassa eficàcia nacionalitzadora de l'estat espanyol durant el segle XIX. Malgrat la seva voluntat uniformitzant, l'estat no va ser capaç de nacionalitzar prou les zones no castellanoparlants del territori, a causa sobretot de les mancances del sistema educatiu, de la inexistència d'un cos de funcionaris amb prestigi social i de l'escàs arrelament popular dels símbols de la identitat nacional (bandera, himne, monarquia, exèrcit).

En altres estats, com per exemple França, la uniformització cultural i la identitat nacional van avançar gràcies a un sistema escolar públic i gratuït, que va estendre l'ús oral del francès per tot el territori, i a la identificació de la població amb uns símbols nacionals indiscutibles, que distingien els francesos dels seus enemics estrangers (a Espanya, les guerres van ser civils no exteriors). 1 1833 - Oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau 2 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ.

1.- CATALANISME CULTURAL: DEL DECRET DE NOVA PLANTA A LA RENAIXENÇA Al principi del segle XIX, després d'un segle de la promulgació del Decret de Nova Planta, el català havia desaparegut pràcticament com a llengua de cultura. No tenia cap presència en l'administració estatal, en l'ensenyament o en la vida eclesiàstica. Però el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana de la majoria de la població i s'usava com a llengua escrita per a les cançons o romanços tradicionals i als llibres de temàtica religiosa o d'entreteniment adreçats a un públic popular. I malgrat la tendència unitària de l'estat, la societat catalana va mantenir la llengua pròpia, sinó que.

La Renaixença fou un moviment sociocultural i literari que, sense ser un projecte polític, es va desenvolupar fonamentalment a la segona meitat del segle XIX, encara que hi va haver precedents al llarg de la primera meitat. Tenia com a objectiu recuperar els senyals d'identitat catalans i la normalització en l'ús del català en un dels moments de màxima castellanització de la societat catalana. Durant la primera meitat del XVIII, el català havia perdut la seva condició tradicional de llengua de cultura i havia quedat gairebé reduït a la parla quotidiana, i essent les famílies de classe alta (aristocràcia i alta burgesia) les úniques que havien abandonat progressivament el seu ús oral.

La majoria de la població va mantenir el català com a llengua pròpia, tot i que el castellà era l'única oficial de l'administració pública, de l'ensenyament i de tots els actes oficials. I fou aquesta societat civil, fidel a la seva llengua i també als seus costums i a les seves tradicions, però especialment en la seva manera de viure, representada per una forma específica de l'organització familiar i del treball, de la propietat i del desenvolupament econòmic, tot presentant una consciència d'identitat col·lectiva dins el marc del nou règim liberal, fortament centralista.

És doncs qui es va plantejar reivindicar l'ús del català, esdevenint el bressol del catalanisme gràcies a la creació, a partir de la segona meitat del segle XIX, de moltes entitats culturals i cíviques com ateneus, editorials, centres excursionistes, corals, etc. També a través de revistes i publicacions, en molts casos de caràcter satíric, tot organitzant campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les tradicions culturals i folklòriques. Una tasca de recuperació de la identitat que comportà la recerca de les arrels de la identitat catalana en diversos àmbits: història, dret, filologia, folklore, música, etc.

Tradicionalment s'ha convingut que l'oda La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau i els escrits de Joaquim Rubió i Ors amb Lo Gaiter del Llobregat (1841) els elements de l’inici simbòlic de la Renaixença. Un corrent que volia recuperar la funció del català com a llengua de cultura, però la manca de models literaris moderns i d'una gramàtica i una ortografia unificades feia del català utilitzat pels literats i erudits una llengua arcaïtzant i de difícil popularització.

Els Jocs Florals2, recuperats l’any 1859 com a plataforma per a restaurar, promoure i difondre la llengua catalana, antiga i literària, fou el moment culminant de la Renaixença, ja que va estimular als poetes a escriure en la seva llengua i va fer conèixer el moviment entre la gent culta, però estaven força lluny del català del carrer que era més groller En el mateix període va aparèixer un moviment cultural que va arribar a un públic més ampli i popular (xaronisme3), gràcies a la difusió de publicacions religioses, revistes humorístiques i, sobretot, obres de teatre escrites en un català proper a la llengua parlada.

Els defensors del català popular, “el català que ara 2 Jocs Florals - Certamen literari medieval que, com a fruit del refinament cultural de la cort de Provença, fou instituït a Tolosa per a premiar les més altes virtuts poètiques. Xaronisme - Denominació donada a certes manifestacions literàries produïdes entorn de la meitat del segle XIX a Catalunya que es caracteritzen per un col·loquialisme de base popular i de gust dubtós. 3 3 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. es parla”, menyspreats pels partidaris d'un català culte, però que tingué una gran projecció popular.

Es reunien per celebrar els Focs Artificials què ridiculitzaven les obres dels poetes dels Jocs Florals. La Renaixença popular era encapçalada per personatges de mentalitat laica i progressista que van contribuir a l'arrelament del català entre les classes treballadores. Hi destacaren Josep Anselm Clavé, impulsor del cant coral (Cors de Clavé), o el dramaturg Frederic Soler, que escrivia amb el pseudònim de Serafí Pitarra, les seves obres van desplaçar sovint el teatre en castellà utilitzant habitualment en un to caricaturesc i sarcàstic.

L’edició d’obres en català es desenvolupà en el camp de la premsa (quaderns setmanals, fulletons...), a més del teatre, sense oblidar la premsa i en especial la més estesa la premsa satírica i humorística relacionada amb el republicanisme. La primera publicació satírica en català fou un Tros de Paper (1865-1866). Però les més emblemàtiques foren dos setmanaris: La Campana de Gràcia (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (18721939). Així mateix la premsa més formal també s’obria pas amb capçaleres polítiques com La Renaixença (1871-1905) o La Tramuntana (1881-1903) aquesta darrera de perfil anarquista.

I el 1879 en Valentí Almirall impulsà la publicació del Diari Català (1879-1881), que marcà l’inici de la premsa catalana, ja que era un diari de cada dia, amb la voluntat de informar les classes baixes i impulsar el català. En aquest sentit el teatre i la premsa, reflectien la realitat popular i expressaven els problemes que preocupaven al poble, de la mateixa manera que transmetien cultura, consumida tan pels obrers com per la petita i mitjana burgesia.

Els anys setanta i vuitanta, la Renaixença va conèixer la màxima plenitud, quan els escriptors Jacint Verdaguer (poesia i prosa), Àngel Guimerà (teatre) i Narcís Oller (novel·la) van assolir una gran popularitat, aconseguint establir un model literari culte i alhora popular. Per primer cop des de feia segles les obres d'escriptors catalans tenien una projecció exterior i eren traduïdes a altres idiomes.

L'assoliment d'una literatura catalana de qualitat feia evident la necessitat de convertir el català en llengua oficial i de tenir una escola en català, objectius que eren inassolibles en l'àmbit estrictament cultural, ja que implicaven la conquesta de l'autonomia política 2.- CATALANISME POLÍTIC (1875-1902) # PRECEDENTS Es considera que a mitjan segle XIX i durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), s’inicià el desvetllament de la consciència nacional catalana en forma de moviment populars anticentralistes estimulats pels problemes socials de la industrialització.

Però no serà fins a la Restauració borbònica (1875-1931), quan s’articulà un moviment catalanista amb reivindicacions culturals, lingüístiques o literàries, i que a principis del XX, s’hi afegeix l'exigència d'un sistema d'autogovern propi per a Catalunya, tot reivindicant la descentralització política (regionalisme) o bé l'autonomia. Antecedents polítics: § CENTRALISME, amb moviments populars de protesta contra el nou estat liberal (1833 al 1843).

Un nou estat liberal centralitzat i les crisis industrials periòdiques van provocar revoltes i insurreccionals populars a Barcelona i en altres ciutats catalanes entre el 1835 i el 1843, moment el què van aparèixer algunes manifestacions del particularisme català. Uns moviments populars de protesta, coneguts com a bullangues4, protagonitzats per treballadors urbans, menestrals i alguns sectors de la petita burgesia, han estat considerats manifestacions d'un sentiment català anticentralista. Fet que explica la forta repressió que exercí l'estat, mantenint Barcelona en estat de setge durant la major part del regnat d'Isabel II.

Els moviments populars eren 4 Bullangues - aldarulls violents que es produïren a moltes ciutats catalanes i especialment a Barcelona, entre 1835 i 1843. 4 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. reprimits tant per la seva relació amb el moviment obrer organitzat com pel fet de ser considerats expressions del separatisme.

La insurrecció de Barcelona del 1842 va destacar pel bombardeig a què va ser sotmesa la ciutat per part del general Bartolomé Espartero, i La Jamància5 del 1843 -amb setge i bombardeig al llarg de tres mesos- va ser la resposta del govern a les reivindicacions democràtiques, federalistes de descentralització de l'estat i l'autonomia municipal i provincial.

Una situació en la què la burgesia industrial catalana donava suport a l'estat: la centralització econòmica d'Espanya era favorable als seus interessos econòmics i, en sentit oposat, la repressió estatal sobre el moviment obrer frenava les reivindicacions dels treballadors que, barrejaven reivindicacions de caràcter republicà i federal amb millores laborals. Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura que va comportar la declaració de l'estat de guerra a Catalunya en diferents ocasions.

Això va provocar que fins i tot els moderats catalans iniciessin un cert distanciament dels seus homònims espanyols, que es mostressin descontents davant l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. § FEDERALISME, s’inicià de la mà del republicanisme des de la dècada del 1840 i estigué fortament implantat a Catalunya des del Sexenni Democràtic, amb Abdó Terradas com a primer referent. El federalisme propugnava una reestructuració de l'estat espanyol, mitjançant la transferència de competències a les regions i als municipis. Era un moviment polític urbà, que tenia el suport de la petita burgesia més radical i dels obrers industrials.

Especialment influent a Catalunya, es desenvolupà durant el Sexenni Democràtic / Revolucionari (1868-1874). Francesc Pi i Margall6 en fou el principal ideòleg i líder del Partit República Democràtic Federal (1868), partit amb fort arrelament en medis urbans, que defensava la implantació d’un estat federal a Espanya resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions; així com el laïcisme i la implantació de drets democràtics i socials.

En aquest marc, l’any 1869 , un grup de federals catalans (Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé) juntament amb representants dels antics territoris de la Corona d’Aragó) signaren el Pacte Federal de Tortosa7, un acord per impulsar un estat federal, que fonamentat en la sobirania popular, tingués en compte la realitat de l’antiga Corona d’Aragó. Aquestes aspiracions es van veure complides en el projecte de Constitució Federal Republicana de 1873 que dividia l’estat espanyol en disset estats federats, però l’establiment de la Restauració va comportar un retorn al centralisme i la fragmentació del republicanisme. Malgrat tot, però, el corrent federalista no va desaparèixer.

A partir del 1875, durant la Restauració, el republicanisme federal va perdre pes entre els obrers que, decebuts pel fracàs del Sexenni Democràtic, van ser atrets per l'anarquisme. Però el federalisme català, impulsat per Josep Maria Vallès i Ribot, va redactar el 1883 un projecte de Constitució de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola. El federalisme va anar perdent força davant els nous partits i organitzacions catalanistes que sorgiren la segona meitat del segle XIX. § CARLISME, corrent fortament arrelat a la Catalunya rural, i que també va assumir les reivindicacions catalanes, en exigir la devolució dels furs abolits per Felip V.

Ho feia, però, en nom de la tradició 5 La revolta de la Jamància - va començar el 13 d’agost de l’any 1843. Va ser l’última de les Bullangues que va viure Barcelona i el primer aixecament popular contra l’estat liberal espanyol. La Jamància va durar 81 dies, amb un intent d’assalt de la Ciutadella. 6 Francesc Pi i Margall (1824-1901) - va presidir la I República i entenia el federalisme com l'únic mitjà d'aconseguir la unitat entre les diferents nacionalitats, ja que “només un pacte federal podia assegurar el respecte total de la realitat plural de l'estat espanyol”.

7 Pacte Federal de Tortosa - aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. El pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d’organitzar els elements federals no extremistes d’aquells sectors geogràfics on eren més sòlids -Catalunya, País Valencià, les Illes, etc.-, a fi que servissin de base per a l’estructuració estable i duradora d’una Espanya federal. 5 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ.

històrica i en el marc d'una monarquia absolutista, tradicionalista i catòlica, tot reivindicant la reinstauració dels furs i el manteniment de les lleis tradicionals catalanes davant el capitalisme. De fet, les comarques amb una forta presència del carlisme al segle XIX coincidiren bastant amb les zones de major influència del catalanisme conservador al segle XX. El 1872 el pretendent, Carles VII, publicà un manifest en què prometia restablir les lleis i els privilegis de Catalunya suprimits per Felip V. Després del fracassos del carlisme, molts d’ells van evolucionar cap a un catalanisme més conservador.

3.- INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC Amb el cop d’estat d’Arsenio Martínez Campos (27/12/1874) els republicans van haver de marxar a l’exili i, si no ho feren, foren objecte de persecució. A les zones urbanes resistiren alguns nuclis republicans gràcies al suport de la petita burgesia però, en general, els republicanisme es va caracteritzar per la desunió: federalistes, unionistes, radicals, possibilistes, etc. fet que comportà un apropament envers l’obrerisme i als moviments regionalistes.

Valentí Almirall En aquesta línia, al mateix temps que en alguns estaments de la societat catalana s'estenia el sentiment d'estimació i reafirmació de la pròpia identitat com a poble, en el camp polític es produïa la difusió del federalisme8 com una ideologia que proposa un sistema polític de llibertats diferent, basat en un conjunt de pactes lliurement establerts entre els pobles. Un reflex d’aquest suport català al federalisme foren els resultats de les eleccions a Corts de 1869: els federalisme català va obtenir 28 escons sobre els 37 en joc.

En la mateixa línia en Valentí Almirall (1841-1904), un republicà desencisat pel fracàs de la I República Espanyola, va ser una figura cabdal en la definició del catalanisme polític, del qual ha estat considerat un dels principals impulsors de finals del segle XIX, i creador i màxim representant del particularisme de base federal. Va treballar activament durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874) des de les files federals. Però després dels fracassos del Sexenni Democràtic i la Primera República, Valentí Almirall va difondre una concepció regionalista de federalisme (era necessari regenerar Catalunya per regenerar Espanya).

Aquestes idees van ser difoses a través del Diari Català que va dirigir del 1879-1881, i des de les seves pàgines explicava la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i passés a ocupar-se dels “interessos materials del país”, la qual cosa significava fer política.

4.- CONGRESSOS CATALANISTES I CENTRE CATALÀ Com ja hem esmentat, la idea bàsica d'Almirall era integrar totes les forces polítiques catalanes en un sol bloc, i per fer-ho l’any 1880 va convocar tots els grups catalanistes, fins llavors dispersos i dedicats sobretot a activitats culturals (cant coral, excursionisme, teatre, música...), perquè participessin en el Primer Congrés Catalanista, amb el que pretenia aplegar tendències diverses. En aquest primer congrés es marcaren un doble objectiu: § crear un centre cultural i científic per normalitzar i difondre la cultura catalana.

§ fer sentir la veu del poble català en contra del projecte de codificació legislativa estatal que perjudicava al dret privat de Catalunya, que, fins i tot, havia estat respectat pel Decret de Nova Planta. Els acords fonamentals als quals es va arribar fan referència a tres elements constituents del nacionalisme: § catalanisme polític (sentiment català com a ideologia amb plasmació política) 8 Federalisme - Sistema polític en el qual les funcions del govern estan repartides entre un grup d'estats associats, primerament, que després deleguen competències a un estat federal central: una nació de nacions; un estat plurinacional.

6 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. § § § la divisió comarcal (com a element propi i històric) normalització lingüística (difusió de la llengua catalana al mateix nivell que el castellà) defensa del català (com un particularisme exclusiu de la cultura catalana) Com a conseqüència pràctica d’aquesta ideologia catalanista, l’any 1881 en Valentí Almirall trencà amb Francesc Pi i Margall, abandonà el Partit República Democràtic Federal i es decidí a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal.

Almirall considerava que el reconeixement de la personalitat política de Catalunya contribuiria a la democratització i al progrés econòmic d'Espanya. El resultat fou la creació del Centre Català (1882), on es reunia a la minoria republicana federal que havia seguit a Valentí Almirall després de la ruptura amb les tesis més espanyolistes de Francesc Pi i Margall. Es tractava d’una organització cívica on es volia integrar tots els catalanistes, fos quina fos la seva classe social o ideologia tot desenvolupant un programa reivindicatiu (llengua, , divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El partit defensava una Catalunya autònoma dins de l’estat espanyol, que esdevindria el motor de la regeneració de la vida política i, posteriorment, la reconstrucció de l’estat. L’any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.

I seguint les propostes del grup de La Renaixença9 es demanà la declaració de la cooficialitat del català, la conservació del català i la consideració de Catalunya com una entitat global per sobre de les administracions provincials10; així mateix, es reclamà una política econòmica proteccionista, ja que els canvis lliurecanvistes afectaven els interessos de la burgesia catalana. Un congrés que no finalitzà degut a les desavinences entre els diferents sectors catalanistes amb opcions ideològiques força diferenciades.

Com a reflexió de tota aquesta situació que es vivia a Catalunya, i per un projecte d’unificació del codi civil i un acord comercial amb el Regne Unit, l’any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en què van participar organitzacions econòmiques de la burgesia (Foment de la Producció Nacional, Foment del Treball Nacional...), destacades institucions culturals (Consistori dels Jocs Florals...) i altres entitats catalanistes.

Per tal d'assolir més projecció pública es va redactar un document, la Memòria en defensa dels interessos materials i morals de Catalunya, més conegut com Memorial de Greuges11 (1885), impulsat per Valentí Almirall i que fou lliurat en mà, per dotze membres representatius de la intel·lectualitat i dels sectors industrials catalans, al rei Alfons XII. Un document on es plasmava el malestar dels dirigents de la societat catalana pel centralisme i la política del Govern espanyol envers Catalunya i es proclamava el particularisme català. Amb un marcat caràcter regeneracionista pretenia canviar Espanya prenent com a referència el model regional de l’Imperi Austrohongarès i d’Alemanya.

A més, feia una defensa aferrissada de la llengua i la cultura catalana i una crítica al model centralista castellà. Demanava el dret a impulsar la vida regional, defensava el proteccionisme econòmic i el català davant l'amenaça governamental d'elaborar un nou codi civil únic per a tot Espanya. La mort del rei limità l'eficàcia del document, però el seu impacte a Madrid va ser notable. Paral·lelament el Memorial de Greuges també va afavorir l’aproximació al moviment catalanista de la burgesia catalana, que fins llavors es movia en l'àmbit dels partits dinàstics i que, en el millor dels casos, defensava fortament el proteccionisme i manifestava posicions tímidament descentralitzadores.

9 La Renaixensa va ser un diari de tendència catalanista conservadora nascut a Barcelona l'1 de gener de 1881, amb el mateix nom que el setmanari que el va precedir i que sortia des de 1871. Editat en català i amb el subtítol de Diari de Catalunya, va destacar, per sobre del terreny polític, en la seva producció cultural. 10 Plantejaments que més tard donarà peu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya.

11 Memorial de Greuges - “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña”, serà conegut amb el nom del Memorial de Greuges, i a part d’enumerar els greuges soferts per Catalunya i el centralisme, també demanava el dret a impulsar una vida regional, mantenir el català i instaurar un proteccionisme econòmic. 7 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. En aquest context l’any següent Valentí Almirall publicà Lo Catalanisme (1886), essent el reflex del seu ideari polític. Establia les bases ideològiques d'un catalanisme progressista, popular, republicà i laic.

El llibre explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya, i per fer-ho possible calia impulsar una forta tasca d'agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista amb capacitat per intervenir en les eleccions. 5.- LLIGA DE CATALUNYA (1887) Tot i la força del catalanisme polític, que s’estructurava en un bloc interclassista monolític al voltant del Centre Català, en Valentí Almirall no va arribar a crear el partit catalanista interclassista que proposava.

El seu passat com a membre del Partit República Democràtic Federal i la seva ideologia progressista i laica, espantaven la burgesia catalana que preferia mantenir el suport als partits dinàstics, el Conservador i el Liberal. I en sentit contrari, la manca de reivindicacions socials en el programa catalanista n'allunyava els grups obrers, atrets per l'anarquisme. Es podria dir que Valentí Almirall era massa catalanista per a una gran majoria dels republicans, i massa republicà per a una gran majoria dels catalanistes; i així mateix, era massa radical per als conservadors, i massa conservador per als radicals.

I en aquest context, l'any 1887 alguns dels membres més joves i conservadors del Centre Català s’escindiren i crearen la Lliga de Catalunya (1887), que s’identificava amb un nacionalisme de base conservadora i catòlica, i pel seu caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, va sintonitzar millor amb una burgesia, cada cop més descontenta amb la política dinàstica, tot utilitzant el terme nacionalisme per definir el catalanisme.

Ben aviat s’hi integraran a la Lliga de Catalunya figures com Àngel Guimerà, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Muntaner o Enric Prat de la Riba fent seves les reivindicacions de l’oficialitat del català, el proteccionisme, el català i una política exclusivament catalanista. I pel caràcter conservador també s’incorporaran destacats membres del clergat.

Fou l’etapa en la que es polititzà la literatura i la premsa, alhora que s’intensificà la creació de diverses entitats socials catalanistes, tant en l’àmbit cultural i del lleure (centres excursionistes, cant coral, etc.) com en el científic i polític, col·lectius que a la llarga, van mantenir l’esperit nacionalista de la societat catalana. A partir d’aquest moment ambdós partits, Centre Català i Lliga de Catalunya, es disputaran l’hegemonia política a Barcelona, un enfrontament que sortí a la llum en ocasió de l'Exposició Universal de 1888. Mentre els del Centre Català s'hi oposaven, els de la Lliga de Catalunya li donaven un suport total.

Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent12 (1888), document adreçat a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, en el qual es demanava autonomia per a Catalunya (política, fiscal, cultural i judicial). I el 1889 van iniciar una campanya en defensa del català i en contra del projecte del nou Codi Civil, que, d’aprovar-se, comportaria la supressió del català, però què, finalment, va continuar vigent. Aquest va ser el primer èxit de la Lliga de Catalunya i, com no, del catalanisme.

A partir d’aquí s’inicià un llarg període en què el nacionalisme aniria desplaçant al federalisme republicà, que només podrà sobreviure en qualitat d'ala esquerra del nacionalisme català, que en la dècada dels noranta l'hegemonia dins del catalanisme es va decantar cap als sectors conservadors i catòlics. Així doncs, el Centre Català, integrat des del 1887 per catalanistes progressistes afins a la figura de Valentí Almirall, va perdre influència i va desaparèixer a la meitat dels anys noranta. Havia fracassat l'intent d'Almirall de crear un catalanisme popular i progressista.

12 Missatge a la Reina Regent - fou l’actuació més destacable de la Lliga Catalanista, obra d’Àngel Guimerà, es lliurà a la reina amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, on s’hi recollien diferents greuges i es demanava l’autonomia per a Catalunya. 8 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. 6.- EL CATALANISME CONSERVADOR / TRADICIONALISTA.

BISBE JOSEP TORRAS I BAGES Durant la Restauració, i degut al suport que la Santa Seu donà a la figura d’Alfons XII, el clergat català va abandonar progressivament els idearis tradicionals del carlisme, definitivament vençut, i va orientar-se cap a sectors confessionals del liberalisme conservador, tot adoptant posicions integristes i antiliberals. En aquest gir polític de la jerarquia catòlica va tenir una especial rellevància un grup d'eclesiàstics intel·lectuals que tenien el suport del bisbat de Vic (Vigatanisme13).

Bisbe Torras i Bages Aquest apropament de l'Església catalana al catalanisme conservador va ser un intent d'assolir el control d'un moviment que fins llavors havia estat majoritàriament laic i progressista. Un apropament que va estar liderat per clergues com el canonge Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1883), com també l'exigència que els bisbes fossin catalans.

En aquest context cal remarcar la figura de Josep Torras i Bages, bisbe de Vic des del 1899, va defensar un catalanisme d'arrels cristianes a la seva obra La Tradició Catalana (1892) El bisbe Torras i Bages afirmava que la personalitat de Catalunya es basava en la família, la propietat i la religió (Catalunya serà cristiana o no serà). Rebutjava tot plantejament de canvi social, i es refugiava en un model idealitzat d’edat mitjana, en el calia aplicar-ne aquests valors al present, tot defensant una estratègia regionalista allunyada de l'acció política.

En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser protagonista principal en la tasca de cristianització d'un model social degradat per la industrialització. Defensava una acció regionalista allunyada de l’acció política i el protagonisme del clergat en la cristianització d’un model social degradat per la industrialització. Fet que va permetre al clergat recuperar part de la influència social i política que havia perdut al segle XIX.

7.- UNIÓ CATALANISTA (1891) L’expansió de les entitats i la voluntat de la burgesia per coordinar-les afavorí la creació, l’any 1891, de la Unió Catalanista, una confederació d'entitats catalanistes que va néixer com a reacció a l’article 15 del Codi Civil estatal que posava en perill el català. Així, en Narcís Verdaguer, dirigent de la Lliga Regionalista, van plantejar l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions, i que propagués les idees regionalistes i portés a terme la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes, amb la voluntat d'estendre'l per tot Catalunya, més enllà del reduït àmbit barceloní.

La seva acció consistí en la celebració de diferents assemblees arreu del territori de Catalunya. Per a alguns historiadors el catalanisme de la Unió Catalanista era idealista o integral, ja que supeditava els interessos materials, el partidisme o l'electoralisme a la realitat superior de la pàtria ideal. La seva activitat principal consistí més en fer patriotes que a fer política diària o en conquerir els centres de poder, però malgrat tot va tenir un paper molt important en el desvetllament de la consciència catalanista tot posant èmfasi en l’obtenció d’un ampli autogovern per a Catalunya.

Una de les primeres accions dutes a terme arreu del país, probablement la més important, fou l’assemblea de delegats celebrada a Manresa, amb Lluís Domènech i Montaner com a president i Enric Prat de la Riba com a secretari. Una reunió que tenia l’objectiu d’aprovar un programa polític, i que acabà en la redacció d’un 13 Vigatanisme - corrent del catalanisme, cultural i intel·lectual, de caràcter conservador i d’àmplia base catòlica. Fou impulsat, essencialment, per membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic.

La Veu de Montserrat fou el seu òrgan d’expressió, amb Jaume Collell, fundador del periòdic i ànima del vigatanisme, i Jacint Verdaguer van escriure articles en aquesta publicació. 9 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. document de disset punts sota el nom de les Bases per a la Constitució Regional Catalana, més conegut com les Bases de Manresa14 (1892), on es definia com havia de ser la futura constitució regional per a Catalunya. En essència es tractava d'un projecte d'Estatut d'Autonomia, de caràcter conservador i tradicionalista que pretenia restaurar les institucions medievals i que no veia amb bons ulls el model liberal espanyol.

El document, estructurat en disset bases, i costa de dues parts: § Base primera - tracta del poder federal central, l'organització es preveu segons el principi de la separació de poders i les competències de l'estat central quedaven força limitades § Assemblea catalanista a la Casa de la ciutat de Manresa on van ser presentades les Bases de Manresa el 15 d'abril de 1892 16 bases restants - definia el poder regional català i s'hi atorgaven competències absolutes en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc.

S'hi proclamava l'oficialitat de la llengua catalana, que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar. Però el seu caràcter arcaïtzant es palesa en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'Audiència Reial o les Corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb l’estat per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona. Un document que constitueix el primer gran projecte polític definit pel catalanisme conservador.

8.- AGITACIÓ CATALANISTA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX # LLIGA REGIONALISTA Les relacions de la burgesia catalana amb el govern central no eren fluides ja que aquesta se sentia marginada pel govern a causa de la negativa a escoltar propostes de repartiment del poder polític. El descontentament augmentarà considerablement en esclatar la Guerra de Cuba (1895-1898), un conflicte que avocà a un desastre colonial, econòmic i militar. Per a Catalunya aquest desastre colonial va comportar un seguit de canvis polítics significatius amb la irrupció del catalanisme en la vida política.

Mentrestant el diari La Veu de Catalunya (18991937) proposava als grups econòmics catalans que s'allunyessin de la política centralista. Una burgesia catalana que, abans d'optar per la solució política catalanista, encara col·laboraren en un últim intent de canviar la política estatal mitjançant el regeneracionisme, la qual cosa crearà tensions i escissions en el si de la Unió Catalanista.

Així, els que van acceptar col·laborar amb el govern conservador de Francisco Silvela, tot confiant en el seu programa regeneracionista, ho feren sobre la base d'uns mínims: obtenció d'un concert econòmic per a Catalunya, una diputació única, l’autonomia universitària, el respecte per les institucions del català, etc. El govern va semblar acceptar les demandes del regionalisme, però les noves mesures que adoptà Raimundo Fernándes Villaverde, ministre d’Hisenda pel 1899, van frustrar les perspectives reformistes. L’aprovació d’un pressupostos restrictius acompanyats de la pujada d’impostos per a compensar el dèficit generat per les Guerres d’Ultramar.

14 Bases de Manresa - (1892) document clau en la història del catalanisme i la base del programa de govern dels partits catalanistes durant anys. El document, format per 17 articles, inclou elements federalistes i tradicionalistes i defineix un poder regional que reposava en la plena sobirania de Catalunya, limitant les competències de l’estat i atorgant competències absolutes al poder català en algunes matèries. Demanava competències plenes en matèria legislativa, educativa, jurídica (incloent l’elaboració de lleis), ordre públic (amb la creació d’un cos de policia propi) i encunyació de moneda pròpia.

S’hi proclamava la llengua catalana com a única oficial i es demanava que els càrrecs públics de Catalunya fossin ocupats només per catalans. Declarava el final del servei militar obligatori i la seva substitució per un altre de caràcter voluntari.

També incloïa demandes de caràcter més arcaïtzant, provinents del sector més tradicionalista i conservador com el restabliment de les antigues institucions i furs de Catalunya eliminades al 1714, com l’Audiència Reial i les Corts, les quals serien escollides per sufragi corporatiu i amb capacitat legislativa, així com també que la vinculació de Catalunya amb l’estat es faria per mitjà d’un pacte entre les institucions catalanes i la Corona espanyola. 10 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. La reacció de protesta serà general i la negativa a pagar aquests nous impostos portarà al Tancament de Caixes de 1899.

Aquesta acció, iniciada pels comerciants de Barcelona, s'estendrà amb rapidesa a través d'una campanya de mobilització social. La repressió del moviment de protesta va fer que un conjunt d'industrials catalans sentissin la necessitat de formar un grup propi que defensés els seus interessos. L'any 1899, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern de Francisco Silvela, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuaven com a portaveus polítics de la burgesia industrial, van optar per crear un grup polític: la Unió Regionalista.

A la junta directiva hi havia els industrials més actius dels darrers anys de protestes, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Enric Prat de la Riba Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1899).

Estava format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa...) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. L'abril del 1901 la Unió Regionalista (amb una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però sense projecte polític definit ni de dirigents amb experiència) i el Centre Nacional Català (amb un programa polític possibilista i dirigents experts, però mancat de suports socials) van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions legislatives (a Corts), convocades per al mes de maig, que es va conèixer com la candidatura dels quatre presidents.

Malgrat els intents governamentals per mantenir la força electoral dels partits dinàstics, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona, amb el 36,40% dels vots, i va aconseguir l'elecció com a diputats dels quatre candidats, dels quatre expresidents: § Lluís Domènech i Muntaner (arquitecte) (expresident Ateneu Barcelonès) § Albert Rusiñol i Prats (industrial) (expresident Foment del Treball Nacional) § Sebastià Torres i Planas (comerciant) (expresident Lliga de Defensa Industrial i Comercial) § Dr.

Bartomeu Robert i Yarzábal (doctor) (expresident Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i exalcalde Barcelona) Un resultat que ja posaven de manifest el clar esgotament dels partits dinàstics, incapaços d’adaptar-se als canvis de la societat catalana, molt mes industrial i urbana. Fou el primer triomf d’un partit no dinàstic, així la coalició va aconseguir, en el marc de les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901, quatre diputats, dels set en joc; la resta eren dos republicans i un conservador. Una victòria que es repetí en les eleccions municipals de novembre del mateix any.

Aquests èxits electorals afavorí la fusió dels dos partits en una nova proposta política: la Lliga Regionalista de Catalunya, amb l’objectiu aconseguir una Catalunya autònoma dintre del conjunt de l’estat espanyol, defensar el dret i la llengua catalana i establir mesures econòmiques proteccionistes. 11 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. La Lliga Regionalista, considerada com la primera formació política moderna espanyola, fou un partit polític conservador, burgès, dretà i modern, que aglutinava les aspiracions del catalanisme reformista i de bona part de la burgesia catalana. La Veu de Catalunya (1899-1937) i la revista satírica ¡Cu-Cut!

(1902-1912) foren els seus mitjans portaveus. Evolució del catalanisme polític En les eleccions municipals de novembre del mateix any 1901, la Lliga Regionalista aconseguí a Barcelona onze regidors, onze més anaren a mans dels republicans i els partits dinàstics només es quedaren amb quatre regidors. A Barcelona el caciquisme ja havia estat vençut, i el tornisme es canviaria per la pugna entre catalanistes i republicans. Amb el lideratge d'Enric Prat de la Riba (1870-1917) i de Francesc Cambó (18761947) i Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), fou la força política hegemònica a Catalunya des del 1901 fins el 1923.

Representava un catalanisme moderat i socialment conservador que expressava les inquietuds d'un sector de la burgesia industrial, dels propietaris agraris i de les classes mitjanes. Francesc Cambó i Batlle Elaborà un projecte polític que pretenia un autogovern a Catalunya que garantís la modernització i que es plantejà intervenir en el govern de l'estat amb pragmatisme i voluntat modernitzadora. Fou un partit influent entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona, però la seva expansió li va permetre rebre el suport dels propietaris agrícoles de la Catalunya central i oriental.

L'èxit del nou partit polític comportaria un canvi radical en la política estatal, ja que el torn tradicional del sistema de la Restauració, entre conservadors i liberals, queda arraconat i serà substituït a Catalunya. A partir d'ara els catalanistes i els republicans, que es convertiren en opcions polítiques majoritàries, es disputaran l’hegemonia política. La màxima realització institucional del catalanisme fou la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

D’entre els partits republicans destacà el Partit Republicà Radical (1908), liderat per Alejandro Lerroux García, (1864-1949), dirigent que combina un radicalisme verbal i anticlerical pròxim a l'estètica revolucionària i, a la vegada, una actitud política espanyolista. El seu discurs confús i demagògic impressiona les classes mitjanes i treballadores de Barcelona, en detriment dels moviments anarquistes. La seva forta personalitat, l’estratègia electoral i l'oratòria brillant, el converteixen en el líder d’un segment del republicanisme en un partit de masses modern. Des del catalanisme i des del moviment llibertari és acusat d'actuar a sou del ministeri de la Governació.

12 Alejandro Lerroux García [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. Finalment, i com a conseqüència del desenvolupament industrial, s’hi afegiran al panorama polític les forces sindicals de caràcter anarquista i apolític (a partir de 1906, amb Solidaritat Obrera, i de 1910, amb la CNT) defensaven el canvi mitjançant la revolució social 9.- HEGEMONIA DEL CATALANISME CONSERVADOR A començaments del segle XX el catalanisme esdevingué un moviment de masses, amb partits organitzats i un nombre creixent de diputats, senadors, alcaldes i regidors.

Un creixement del catalanisme que provocà l’hostilitat de l’exèrcit que considerava el moviment un factor de ruptura de la unitat d’Espanya. En aquest context la Lliga Regionalista esdevingué la personificació política del regionalisme conservador i dominà electoralment el moviment catalanista durant el regnat d'Alfons XIII (1902-1931), a excepció de l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); mentre que el nacionalisme progressista havia de recórrer un tortuós camí fins triomfar en l'època de la II República (1931-1936). Tanmateix, un nou enemic apareixeria a principis de segle com a resultat del que es coneixerà com Els Fets del ¡Cu-Cut!.

El 25 de novembre de 1905, uns centenars de militars de la guarnició de Barcelona assaltaren la redacció del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, fet que fou la reacció a un acudit al·lusiu a la derrota del 1898, emmarcat en la victòria electoral de les candidatures catalanistes a les eleccions municipals de 1905. L’assalt radicalitzarà encara més el sentiment catalanista, i antimilitar, entre la població catalana, ja que confirmava l'escassa receptivitat de l'exèrcit espanyol davant de qualsevol intent, per moderat que fos, de qüestionar l'estructura centralista l'estat espanyol adoptada, des del segle XVIII, amb la dinastia dels Borbó.

El govern central, i com a reacció a la denúncia de les forces catalanistes, la donarà per sobreseguda, així com el consegüent judici, i suspendrà les dues publicacions i promulgarà la Llei de Jurisdiccions (22/03/1906), que traslladava a la jurisdicció militar els delictes d'injúria i calúmnia a l'exèrcit, incloent-los en el Codi de Justícia Militar, així com qualsevol ofensa a Espanya. El banquet de la victòria. ¡Cu-Cut! Barcelona, 23 de novembre de 1905 Un fet que trencava una de les característiques del sistema de la Restauració: la subordinació del poder civil al militar. Situació que esdevingué una amenaça a la llibertat d’expressió i criminalitzava el catalanisme polític.

És a dir, la simple utilització de la bandera catalana es considerava una ofensa a Espanya i, per tant, el delicte havia de ser jutjat per un tribunal militar. En aquesta situació s'entén que, el 1906, les diferents sensibilitats catalanistes (de signe divers i fins contradictoris), integrades per Unió Catalanista, la Lliga Regionalista, els carlins, els catalanistes independents i els republicans de totes les tendències, s'unissin en una coalició: Solidaritat Catalana15 (1906-1910), amb l’objectiu de derogar la llei i assolir l’autonomia per a Catalunya. Quedaren al marge d’aquesta coalició els partits dinàstics, els radicals de Lerroux i els partits obrers.

15 Solidaritat Catalana - ampli moviment d’oposició al projecte de Llei de Jurisdiccions (1906) que aplegava des del carlisme fins a la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana. Només en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. 13 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. I el catalanisme tornà a triomfar, i en les eleccions a Corts de 1907 Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de un total de 44, i la totalitat dels senadors catalans.

Una victòria rotunda que els va permetre un control de la Diputació de Barcelona, i aconseguir que Enric Prat de la Riba fos el nou president de la institució provincial. Aquesta gran victòria va suposar la fi del caciquisme a tot el país, i la Lliga va capitalitzar l’èxit electoral i des d’aleshores el catalanisme es convertir en un gran moviment de masses arrelat a tot Catalunya.

Però ben aviat es produïren dissensions internes, motivades per l'heterogeneïtat del moviment i pel dirigisme de la Lliga Regionalista (el partit més fort), i d’altres esdeveniments com la Setmana Tràgica (1909) que provocaran el debilitament de la coalició, la divisió en les eleccions de 1909 i la seva posterior dissolució, l’any 1910. I amb la desfeta de la Solidaritat Catalana, la Lliga Regionalista recuperà la força política hegemònica a Catalunya.

Finalment cal esmentar la figura d’Enric Prat de la Riba (1879-1917) qui plasmarà a La nacionalitat catalana (1906) considerada l’obra teòrica del catalanisme, una justificació filosòfica del nacionalisme català tendent a la constitució d'un estat català en el si d'una federació espanyola, i com impulsor de la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). 10.- MANCOMUNITAT DE CATALUNYA (1914-1925) L’any 1911 Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona des del 1907, amb el suport de les altres diputacions catalanes, va proposar al govern liberal de Canalejas, la creació d’un organisme que les unís.

Una proposta que va defensar en Francesc Cambó davant del govern liberal de Madrid què, després de moltes vicissituds, va rebre l’aprovació del nou govern conservador encapçalat per Eduardo Dato. Ho feren a través de la Llei de mancomunitats provincials (1912), que era extensiu a la resta del territori espanyol, que va permetre mancomunar les províncies catalanes, però que només s’assolí amb finalitats exclusivament administratives. Presidents de les quatre diputacions catalanes, 1914. Així, el dia 6 d'abril de 1914, es constituí la Mancomunitat de Catalunya, essent el seu primer president Enric Prat de la Riba, qui ocupà el càrrec fins a la seva mort l’any 1917.

El succeí en Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) que gestionà l’ens fins el 1923, any que es produí el cop d’estat de Primo de Rivera. El 1924 el dictador nomenà com a president a Alfons Sala i Argemí amb l’objectiu d’espanyolitzar la institució i buidar-la de contingut. Finalment el 20 de març de 1925 la Mancomunitat de Catalunya fou dissolta amb l’establiment de l’Estatut Provincial, ja que el General Primo de Rivera considerava que la institució catalanista “ayudaba a deshacer la gran obra de la unidad nacional”.

La Mancomunitat de Catalunya s'ha de considerar com una coordinadora de les competències que ja tenien les quatre diputacions provincials, ja que no es pot parlar de reconeixement de cap grau superior de sobirania política, perquè no aconseguí el traspàs de cap competència per part de l’estat, senzillament es va limitar a unificar i planificar conjuntament les responsabilitats que ja els corresponia com a diputacions. Per tant fou una entitat de gestió, amb competències limitades que, per primera vegada en dos-cents anys, comprenia tot el territori del Principat.

I aquest era el gran avanç: Catalunya tornava a existir jurídicament parlant, la qual cosa era valorat molt positivament per tots els que creien en la via gradualista (pacífica i poc a poc) de recuperació de l’autogovern. Serà ara quan, per primera vegada, uns polítics d'ideologia catalanista tenen l'oportunitat d'adquirir experiència en la gestió d'assumptes públics, superant els simples plantejaments teòrics.

La seva bona gestió prestigiarà el catalanisme polític i contribuirà a incrementar el sentiment nacionalista entre la població, que veia en l'autonomia no només la satisfacció idealista d'un ressentiment històric o el reconeixement dels drets lingüístics i culturals de Catalunya, sinó també un instrument econòmic de millora dels serveis i, en definitiva, de la qualitat de vida dels ciutadans. 14 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. Amb els pocs recursos i competències què disposava, la Mancomunitat crearà una mínima infraestructura administrativa i realitzà una obra remarcable.

La sanitat, les obres públiques i la cultura foren els seus objectius principals. Uns canvis que foren possibles gràcies al suport de la burgesia catalana, que no havia trobat la manera d'incidir en la modernització d'Espanya, i que es bolcarà en l'intent de posar Catalunya en un nivell més pròxim a Europa. Com a conseqüència, s'eixamplaran encara més les diferències entre la societat catalana que es modernitzava i l’Espanya agrària tradicional dels aristòcrates, els latifundistes i els funcionaris, ancorada encara en el segle XIX.

Durant els anys de la Mancomunitat, en l’àmbit d’infraestructures es construirà una important xarxa de camins veïnals i de carreteres secundàries, s'impulsarà decisivament l'extensió de la xarxa telefònica i elèctrica, es realitzaren importants obres hidràuliques i es millorà la xarxa ferroviària, entre altres actuacions. En l’àmbit rural s’apostà per la seva modernització amb la creació d’escoles de tècnics rurals, impulsar el cooperativisme i apostar per l’experimentació en el terreny agrari i ramader.

En l’àmbit científic es fundaren l’Observatori Fabra, l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, el Servei Geogràfic de Catalunya, el Servei del mapa Geològic i Topogràfic i el Servei de Meteorologia de Catalunya. I en l’àmbit sanitari la creació dels Laboratoris Provincials d’Higiene. En paral·lel, i dins l’àmbit de l’ensenyament, la Mancomunitat va treballar per un ensenyament modern i eficaç que introduís les noves pedagogies, la formació permanent de docents, la creació d’escoles rurals i d’experimentals. Es prioritzà el foment i la millora de la formació professional, amb la creació de l’Escola del Treball i de la Universitat Industrial.

També s’impulsaren els ensenyaments artístics amb l’Escola d’Arts i Oficis, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i l’Institut Català d’Arts del Llibre. Es crearen, per primera vegada a l’estat, escoles específiques per a dones, com l’Escola del Tall, l’Escola Superior de Bibliotecàries i l’Escola d’Infermeria. Pel que fa a l’àmbit cultural, la consciència lingüística va anar augmentant lentament entre diversos sectors d'una població que identificarà progressivament (a causa de la influència dels missatges catalanistes i nacionalistes) l’ús de la llengua amb un cert contingut polític.

En aquesta línia, filòlegs i lingüistes com Pompeu Fabra i Poch, dugueren a terme una tasca important que culminà el 1913 amb la publicació de les Normes ortogràfiques o la Gramàtica Catalana (1918), de l‘Institut d'Estudis Catalans (1907) i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932). La unificació ortogràfica del català ja era possible, convertint a aquesta en una llengua preparada per a la modernitat i apta per a tots els usos. La Biblioteca de Catalunya, creada l’any 1907 per l’Institut d’Estudis Catalans, va esdevenir pública, a més de l’elaboració d’una Xarxa de Biblioteques Populars.

També es crearà el Servei de Catalogació de Monuments i la Junta de Museus que va desenvolupar una forta activitat museística. 11.- NACIONALISME INDEPENDENTISTA Com ja hem vist, des de la seva fundació, l’any 1901, fins el 1931 la Lliga Regionalista, partit burgès i conservador, fou l'organització hegemònica dins el catalanisme conservador, malgrat els nombrosos intents, sense èxit, de canviar la situació per part de les forces d'esquerra. Durant els primers anys del segle XX, el catalanisme d’esquerres es caracteritzà per la seva manca de cohesió, la qual cosa dificultà el seu ascens electoral, ja que estava format per molts grupets que feia que no tinguessin força electoral conjunta.

Sota el lideratge de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, els catalanistes republicans van abandonar la Lliga Regionalista i van fundar el setmanari El Poble Català, i el 1907 constituïren un nou partit, el Centre Nacionalista de Catalunya, què el 1910, amb les restes de l’antic partit Federal, van constituir la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) (1910-1917), com un intent d'unir les forces d'esquerra, malgrat la manca de 15 [HIST] UNITAT 02 - EL CATALANISME POLÍTIC (1833-1931): PRECEDENTS, APARICIÓ I EVOLUCIÓ. coherència política. Paral·lelament als grups republicans que havien anat sorgint (Centre Nacionalista Republicà CNR-, Solidaritat,…

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya