Tema 1: Catalunya i Espanya, a Europa i al món
Flashcards
- Defineix la globalització de l'economia
- Integració de tota l'economia mundial en un sol sistema: els sistemes productius es fan interdependents i els estats tenen menys capacitat de decisió sobre la seva economia.
- Defineix la globalització
- Difusió en tot el planeta dels models econòmics, polítics, socials i culturals dels països desenvolupats amb economia de mercat.
- Defineix la interdependència econòmica
- Dependència mútua entre països: cap país pot desenvolupar-se aïllat del món i una crisi en un afecta tot el planeta.
Preguntes tipus test
- Quina escala de treball correspon a les característiques que defineixen un món globalitzat?
- a) Mundial
- b) Catalunya
- c) Unió Europea
- d) Espanya
Resposta: a) Mundial. La taula d'objectius assigna les característiques que defineixen un món globalitzat a l'escala mundial, mentre que el procés de construcció europea i la posició de la Unió Europea es treballen a l'escala europea.
- Quina de les situacions següents és un exemple de globalització?
- a) Una ciutat consumeix només productes fabricats a la mateixa regió.
- b) Una empresa local vén els seus productes només dins de la seva comarca.
- c) Un consumidor compra mango i alvocat produïts en països tropicals.
- d) Un estat tanca les seves fronteres a totes les importacions de productes.
Resposta: c) Un consumidor compra mango i alvocat produïts en països tropicals.. El text indica que la globalització permet adquirir productes fabricats a qualsevol part del món, com fruites tropicals com l'alvocat, el kiwi o el mango.
- Per què la globalització ha permès la lliure circulació de béns, serveis i persones?
- a) Perquè les empreses han reduït el seu enfocament de mercat a l'entorn local.
- b) Perquè els estats han augmentat les barreres duaneres entre països.
- c) Gràcies a la revolució dels transports i de les comunicacions, amb Internet com a element clau.
- d) Perquè les persones ja no necessiten productes fabricats a l'estranger.
Resposta: c) Gràcies a la revolució dels transports i de les comunicacions, amb Internet com a element clau.. El text explica que la lliure circulació de béns, serveis i persones ha estat permesa per la revolució dels transports i de les comunicacions, en la qual Internet ha tingut un paper fonamental.
1. La globalització de l'economia
Flashcards
- Defineix la globalització de l'economia
- Integració de tota l'economia mundial en un sol sistema: els sistemes productius es tornen interdependents i els estats tenen menys capacitat de decisió sobre la seva economia.
- Defineix la interdependència econòmica
- Dependència entre països: cap país pot desenvolupar-se aïlladament del món. Per això, una crisi econòmica afecta tot el planeta.
- Quina és la característica bàsica de la societat postindustrial?
- Basar-se en els serveis, en les tecnologies de la informació i en un model econòmic fonamentat en la informació, el coneixement i la creativitat.
- Defineix el canal de la difusió del coneixement
- Beneficis que el coneixement adquirit en un país pot aportar a altres països. És un factor no rival: pot usar-lo simultàniament més d'una persona en països diferents.
Preguntes tipus test
- Quan es produeix una crisi econòmica en una gran economia, quin efecte té segons la interdependència econòmica?
- a) Només afecta les empreses del país on s'origina.
- b) Es ressent a tot el planeta, perquè les economies estan interrelacionades.
- c) Només afecta els països que no tenen relacions comercials.
- d) Es compensa automàticament amb el comerç local.
Resposta: b) Es ressent a tot el planeta, perquè les economies estan interrelacionades.. Com que cap país és autosuficient, les crisis es transmeten a través de les relacions econòmiques i afecten tot el planeta.
- Quins factors permeten que les empreses vagin més enllà de l'entorn local o nacional?
- a) La supressió de barreres duaneres i la lliure circulació de béns, serveis i persones.
- b) La reducció de les relacions econòmiques entre els països.
- c) El tancament de fronteres per protegir la producció nacional.
- d) L'augment dels impostos sobre les importacions de productes estrangers.
Resposta: a) La supressió de barreres duaneres i la lliure circulació de béns, serveis i persones.. La globalització s'ha fet possible perquè s'han suspès les barreres duaneres i ha augmentat molt la circulació lliure de béns, serveis i persones.
- Una empresa local perd quota de mercat davant competidors estrangers i té menys fons per invertir en R+D. Quin efecte de la globalització es manifesta?
- a) Guanys de la varietat
- b) Difusió tecnològica
- c) Efecte escala
- d) Efecte competència
Resposta: d) Efecte competència. L'efecte competència és el que fa que les empreses locals perdin quota de mercat i, amb menys beneficis, tinguin menys recursos per a la innovació.
2. Organització política i territorial
2.3. Organització política i territorial d'Espanya
2.4. Organització política i territorial de Catalunya
2.5. Formació i organització política i territorial de la Unió Europea
3. La posició demogràfica, econòmica, social i cultural de la UE al món
3.2. Les activitats econòmiques a nivell mundial
3.3. Les activitats econòmiques a la Unió Europea
I 10 flashcards i 10 preguntes més al document.
Text del document
TEMA 1. Catalunya i Espanya, a Europa i al món Objectius 1. La globalització de l’economia 1.1 L’economia global Fins mitjans del segle XVIII, Occident era una societat preindustrial que vivia bàsicament d’activitats relacionades amb el sector primari; agricultura, ramaderia i pesca. Des de la revolució industrial i fins a mitjans del segle XX Occident va desenvolupar la societat industrial: Així, les indústries van començar a localitzar-se bàsicament als que avui en dia coneixem com a països desenvolupats, que van ser els primers en dur a terme la industrialització.
Actualment podem parlar de societat postindustrial, un model de societat en el qual els sistemes de producció han canviat, les característiques dels quals en són: ✔ Una societat que ha passat de basar-se en la indústria a fonamentar-se en els serveis. ✔ L’augment de les tecnologies de la informació (era de la informació). ✔ Aparició d’un nou model econòmic que es basa en la informació, en el coneixement i en la creativitat. ✔ ✔ Deslocalització industrial cap a països perifèrics: és una manera de produir més barata i que estalvia “problemes” laborals i de contaminació i que es beneficia de les polítiques fiscals avantatjoses que troben en els països subdesenvolupats.
Ara bé, normalment la seu es manté al país matriu de l'empresa. Enorme volum d’intercanvis de tot tipus. Tot i això, cal dir que en els últims anys s’està començant a parlar de la relocalització, que es basa en el retorn als seus països d’origen d’algunes de les indústries que es van deslocalitzar. Més endavant en veurem el per què... Entenem com a globalització (o mundialització) a l’existència d’una economia global. Hem de tenir ben present que les empreses, cada vegada més, aposten per fer un enfoc de mercat que va molt més enllà de l’entorn local/nacional.
En aquest sentit, s’han anat suspenent les barreres duaneres, s‘han intensificat les relacions econòmiques entre els països i ha augmentat molt la lliure circulació de béns, de serveis i de persones, fet darrer permès per la revolució dels transports i de les comunicacions, en la qual Internet ha tingut un paper fonamental. GLOSSARI Globalització de l’economia: Tota l’economia mundial està integrada en un sol sistema, cosa que significa que els sistemes productius es tornen interdependents i els estats cada cop tenen menys capacitat de decisió sobre la seva economia.
Globalització: difusió en tot el planeta dels models econòmics, polítics, socials i culturals dels països desenvolupats amb economia de mercat. A la pràctica, això es tradueix en que puc adquirir productes fabricats a qualsevol part del món. Ex: fruites tropicals: alvocat, kiwi, mango... Interdependència econòmica: és difícil pensar en l’existència avui en dia d’un país autosuficient, que pugui desenvolupar-se aïlladament de la resta del món. Hi ha una gran dependència. Per això, quan es produeix una crisi econòmica se n’acaba ressentint tot el planeta.
L’ARTICLE: Els beneficis i els costos de la globalització Quan Marco Polo va arribar a la Xina al segle XIII a través de la Ruta de la Seda, va trobar una terra pròspera on l’agricultura i la indústria florien gràcies al comerç, basat, al seu torn, en un vast entramat de carreteres, de ponts i de canals. La riquesa per capita dels xinesos superava amb escreix la dels europeus, com ho il·lustra el fet que la producció d’acer de la Xina fos cinc vegades superior a la d’Europa.
No obstant això, al començament del segle XV, en el zenit de la seva prosperitat, la dinastia Ming va donar un gir radical a la política econòmica del país, va aïllar-lo de l’exterior i va oprimir, d’aquesta manera, la seva capacitat d’innovació. Quatre segles després, la Xina s’havia quedat enrere i Europa, més oberta, rica i poderosa, iniciava la seva etapa colonialista del país asiàtic. En temps com els actuals, en què han sorgit veus que clamen a favor d’un major proteccionisme, és més necessari que mai entendre els beneficis i els costos de la globalització.
Beneficis de la globalització sobre el creixement econòmic La literatura econòmica identifica diversos canals a través dels quals el fenomen de la globalització afecta el creixement econòmic i, de retruc, el nostre benestar. El primer canal és conegut com «difusió del coneixement» (knowledge spillover, en anglès) i fa referència als beneficis que el coneixement adquirit en un país pugui ser utilitzat en altres països.
Els fluxos globalitzadors (com les transaccions comercials o els moviments migratoris) permeten la difusió de noves idees, que, al seu torn, afavoreixen millores de la productivitat als països receptors d’aquests fluxos i també en països tercers i, en conseqüència, millores del benestar global. Una característica que fa que aquest canal sigui especialment rellevant és que el coneixement és un factor de producció que pot ser usat simultàniament per diferents persones en diferents països (en termes econòmics, és un factor no rival). En segon lloc, tenim l’«efecte escala», derivat de la major dimensió de mercat que representa un món més global.
En concret, la globalització concedeix un camp de joc més ampli a les empreses per explotar les seves idees. Així, els beneficis de les vendes a l’exterior s’afegeixen als procedents de les vendes locals. Aquest augment de la dimensió del mercat estimula les empreses perquè creixin i perquè adquireixin més coneixements, la qual cosa augmenta la productivitat del país i, per extensió, el creixement econòmic. Aquest efecte, però, té una contrapartida directa: a nivell local, en aquesta economia més globalitzada, el major benefici que poden obtenir les empreses arran d’una major demanda pot ser contrarestat per la pèrdua de quota de mercat davant la competència de les empreses estrangeres.
Això genera l’«efecte competència» de la globalització i, contràriament a l’efecte escala, pot desincentivar l’obtenció de més coneixements per part d’algunes empreses. Això succeeix, per exemple, quan les empreses locals, en perdre quota de mercat i, per tant, en obtenir menys beneficis, tenen menys fons per invertir en R+D. En la mateixa línia, a nivell mundial, una major globalització també pot acabar comportant una major concentració d’empreses i, en conseqüència, taxes d’inversió més baixes.
D’altra banda, un entorn més global augmenta la varietat de productes disponibles per als consumidors, ja que ara tenen accés als productes estrangers, la qual cosa n’incrementa el benestar («guanys de la varietat»). Finalment, els economistes han identificat un últim canal, conegut com a «difusió tecnològica». El vincle que relaciona globalització, tecnologia i creixement s’articula de la següent forma: en una economia globalitzada, les empreses estan obligades a utilitzar una tecnologia igual o superior a la de les seves competidores globals.
Així, l’increment de la competència comporta que només les empreses que operen amb un nivell tecnològic punter sobrevisquin; la confluència d’aquests elements fa que els nous entrants del món més global siguin més avançats des del punt de vista tecnològic que els provinents d’un món amb només competència a nivell local, la qual cosa implica un major benestar en un món globalitzat. Tot i haver identificat els diferents canals que vinculen globalització i creixement econòmic, no podem assegurar que l’impacte de la primera sobre el segon sigui positiu, ja que, malgrat que la majoria d’efectes van en aquesta direcció, l’«efecte competència» va en detriment d’una millora del benestar.
Així mateix, la rellevància d’aquesta relació també ha de ser posada a prova: podria succeir que, fins i tot trobant un efecte positiu, fos poc rellevant des del punt de vista econòmic. Doncs bé, nombrosos estudis empírics que tenen en compte els diferents canals que hem desgranat mostren que l’efecte total sobre el creixement econòmic és positiu i d’una magnitud relativament elevada. En concret, en un estudi de referència, i amb informació de 150 països, Frankel i Romer demostren com els increments en els fluxos comercials de les economies condueixen a augments importants de la renda real per capita d’aquestes economies.
En concret, un increment del comerç internacional en percentatge del PIB d’1 p. p. es tradueix en un increment de la renda per capita del 0,9%, impacte que, a Espanya, representaria un augment de 225 euros en el PIB per capita i, a Portugal, un augment de 170 euros. Weinstein i Broda, per la seva banda, identifiquen que la varietat de les importacions dels EUA es va multiplicar per quatre entre el 1972 i el 2001 i que aquesta major varietat va comportar una millora notable en el benestar dels ciutadans nord-americans.
Els perdedors de la globalització als països avançats Malgrat les provades millores sobre el benestar derivades del fenomen de la globalització, pot succeir, i de fet succeeix, que aquest major benestar no es distribueixi de manera equitativa entre tots els individus: alguns no solament no se’n beneficien, sinó que en surten perjudicats. Són els perdedors de la globalització. Nombrosos estudis han analitzat els efectes nocius d’aquest fenomen. En particular, s’han investigat de manera molt extensa els efectes de la globalització sobre el mercat laboral i, en concret, els efectes adversos que implica sobre alguns grups de treballadors dels països avançats.
En aquest cas, també podem identificar diferents vies d’afectació. La principal sorgeix de l’augment de la competència directa que pateixen certs grups de treballadors (en general, poc qualificats) davant la possibilitat per a les empreses dels països desenvolupats de deslocalitzar una part de la producció als països emergents (amb uns costos laborals molt més baixos). Això pot comportar la reducció de la demanda de treballadors locals i, per tant, del seu salari.
No obstant això, existeix un efecte que exerceix un cert contrapès a aquesta situació desfavorable: l’empresa que es decanta per l’opció de l’offshoring (ja sigui per la via de la deslocalització o per la de la contractació externa) podrà disminuir els costos i augmentar, així, la productivitat. Davant aquesta situació, els incentius de l’empresa per expandir-se creixeran, la qual cosa pot incrementar la demanda de treballadors (tant qualificats com no qualificats) al país d’origen i, de retruc, la seva remuneració.
Finalment, aquesta disminució de costos de les empreses que opten per l’offshoring condueix a una davallada dels preus dels béns i dels serveis finals produïts per aquestes empreses, la qual cosa comporta un augment dels salaris reals de tots els treballadors locals. Arribats a aquest punt, i per valorar la rellevància d’aquests costos, recorrem de nou a allò que mostren les anàlisis empíriques, entre les quals destaquen les desenvolupades per l’economista del MIT David Autor.
En un dels seus articles més notoris, «La síndrome de la Xina», adverteix d’un notable impacte negatiu sobre alguns grups de treballadors nord-americans pel fort augment de les importacions procedents del país asiàtic amb posterioritat a la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç el 2001. Així, els treballadors de regions dels EUA que produïen un elevat percentatge de béns directament exposats a la competència xinesa (com béns electrònics o tèxtils) van patir importants disminucions salarials i un augment de l’atur. A tall d’exemple, l’ocupació manufacturera (en percentatge del total de la població) va disminuir en 5 p. p.
entre el 1991 i el 2007, i les seves estimacions indiquen que la major exposició a les importacions xineses va ser responsable de la meitat d’aquest deteriorament. En la mateixa línia, estudis semblants mostren rebaixes salarials reals que arriben al 12% davant una major exposició al comerç internacional als EUA. Més enllà dels costos en l’àmbit laboral, alguns estudis s’han centrat en les conseqüències negatives sobre la salut dels treballadors. La pèrdua de la feina o la reducció dels salaris poden derivar en situacions de depressió.
Així mateix, per als treballadors que no han patit la pèrdua de la feina i que, fins i tot, han pogut mantenir la remuneració intacta, la nova situació de major competència que pateixen les seves empreses pot afectar de manera substancial la seva jornada laboral (tant en termes de tasques com en termes d’horaris) i desembocar en situacions d’estrès laboral. En definitiva, la globalització és capaç de millorar el benestar del conjunt dels països mitjançant les millores de productivitat, la disminució dels preus i l’augment de la varietat de productes dels quals podem gaudir.
No obstant això, genera costos d’ajust importants sobre els treballadors que pateixen més la competència directa dels nous fluxos globalitzadors. Els seus detractors més acèrrims s’han centrat a remarcar aquests últims costos, mentre que els seus clars defensors a vegades només n’han subratllat els beneficis. Cap d’ells menteix, però tampoc explica tota la veritat. I les veritats parcials no valen davant un fenomen que no ha parat de créixer en les últimes dècades i que ens afecta de manera directa. Conèixer els beneficis i els costos que implica la globalització és essencial per decidir quina globalització volem d’ara endavant.
Clàudia Canals Font: CaixaBank Research + De la globalització a la glocalització El terme glocalització és el resultat de la unió de dues paraules: globalització i localització. Per definició, el terme glocal fa referència a l'individu, al grup, a l'organització i a la comunitat que és capaç i pot "pensar en global i actuar de manera local". El terme mostra la capacitat de les persones de crear ponts entre allò local i allò global.
La importància de la suma dels valors locals és la base d'una nova planificació estratègica que té en compte, d'una banda, el reconeixement de la capacitat competitiva de determinat territori en relació amb l'entorn immediat i, d'una altra, la capacitat de reconstrucció dels espais a partir de la base. Aquesta complementarietat es dóna en interès mutu. La suma d'elements competitius en territoris pròxims pot generar una millora de la competència a escala mundial.
La glocalització seria, segons paraules de Ronald Robertson, la recuperació de les dimensions socials i culturals de la globalització, i el gran problema que pateix el concepte és la possibilitat de ser vist com una moda o arribar a convertir-se'n. Un exemple que el mateix autor cita és l'èxit d'alguns músics locals que en poc temps es converteixen en un èxit mundial, i aviat són acusats de "vendre's al poder", sense ponderar la importància que pot tenir aquest impacte d'un fet local en el món global. La glocalització suggereix que s'han d'acostar esquemes i referències, de manera que siguin útils per a la investigació global i local.
De fet, global i local són dues cares de la mateixa moneda i, per entendre millor el món, cal entendre les qüestions locals. ACTIVITATS • Fes un resum amb les idees principals d’aquest text • Fes una taula on hi incloguis els beneficis i els costos que, segons l’autora, té la globalització. • Fes un breu escrit en el que hi plasmis la teva opinió sobre aquest tema i les “receptes” que tu aportaries per tal de millorar l’actual model de globalització I JA QUE PARLEM DE QUELCOM TAN ENREVESSAT COM LA GLOCALITZACIÓ … APROFUNDIM-HI! Què en penseu de l’afirmació de sota? Francis Fukuyama l’any 1992 decretava la fi de la història.
Després de l’esfondrament del mur de Berlín, Fukuyama augurava la consagració a escala mundial d’un sistema impossible de millorar, fonamentat en la democràcia liberal en el terreny polític, i en el capitalisme i el lliure mercat en l’econòmic. Per acabar legiu l’article Dels orígens de la globalització a la "Glocalització". Una mirada crítica a la cultura globalitzada de Benjamí Costa i treieu-ne conclusions. 1.2. la DESLOCALITZACIÓ Antecedents i definició El terme “deslocalització” industrial o empresarial comença a usar-se en els anys vuitanta en el nostre país, en l'època de les reconversions industrials de sectors com el tèxtil, metall i altres.
Aquest no és un fenomen nou, era una situació ja coneguda; el nou és que a finals del segle XX adquireix una nova dimensió, i per tant una ressonància social i política superior. A tot això hem d'afegir que, fins als anys 80 moltes empreses traslladaven producció i invertien en l'estat espanyol, i algunes es deslocalitzaven, mentre que, des de fa uns anys el fenomen s'inverteix, i són les empreses espanyoles les que inverteixen en països tercers i algunes es deslocalitzen.
Significat de deslocalització Parlarem de deslocalització i la definirem com a expressió de desplaçaments de producció d'uns territoris a altres, i per a no ser excessivament generalistes, els territoris els cenyirem als estats, per tant, deslocalització industrial espanyola seria el trasllat d'empreses o línies de fabricació més enllà de les nostres fronteres.
Sabem que amb esta definició excloem serveis, si només parlem d'indústria, i deixem fora a alguns col·lectius, com són per exemple les operadores de Telefónica Espanya que ens contesten des de Tetuan o Tànger, i que no es diuen ni Mercedes ni Carmen, sinó Leila o Fátima, que cobren menys d'un terç que aquí i que treballen en pitjor situació. Aquesta realitat mereix per si sola no sols estudis i anàlisi, mereix una intervenció sindical en la línia del que coneixem com a “responsabilitat social de les empreses”. La deslocalització industrial està inscrita en els processos de mundialització o globalització de l'economia.
Aquests processos afecten fonamentalment empreses transnacionals, que en la seva majoria van als països amb menors nivells de protecció social, amb legislacions laborals poc avançades socialment, amb salaris menors i poc exigents en la conservació de l'entorn. Però aquestes no són les úniques raons que animen a la deslocalització. També trobem raons que tenen a veure amb l'entorn geogràfic, vies de comunicació, proximitat a matèries primeres, etc. Totes elles són raons, anem a definir-les com de mercat o accessos al mateix. La deslocalització afecta sectors tradicionals i intensius de mà d'obra, fonamentalment.
Sectors com el tèxtil i la confecció, calçat, joguet i agroalimentaris són objecte de la mateixa, però no únicament. Empreses de tecnologies intermèdies com la indústria de l'electrònica i productes electrònics de consum estan també afectades per aquest fenomen Font:observatoriodeltrabajo.org ARTICLE: Relocalització industrial a Catalunya D’un temps ençà, estan sorgint veus que sostenen que hi ha la possibilitat de que una part de les indústries que van deslocalitzar retornin als seus països d’origen.
És el que podríem anomenar com relocalització (re-shoring, en anglès) i que cal distingir de la reindustrialització (augment del pes de la indústria sobre el PIB), encara que poden anar en paral·lel. Dit d’una altra manera, la reindustrialització pot venir donada per empreses que relocalitzin activitats que havien marxat o per companyies que generin noves activitats industrials. La relocalització industrial és encara un fenomen molt incipient, poc reflectit a les estadístiques oficials, que caldria estudiar molt més en detall i que, fins ara, ha despertat un interès més fort a EE.UU que a Europa.
El maig del 2011, es va publicar un informe de Boston Consulting Group (2011) que portava per títol Made in America again: Why Manufacturing Will Return to the U.S. El document va ser innovador ja que es plantejava que, en els propers anys, el creixement dels salaris a la Xina, l’increment de la productivitat als EEUU, un dòlar més dèbil i l’evolució d’altres costos faran que gairebé desaparegui la diferència de cost entre Xina i EEUU per als productes que s’hagin de consumir als EEUU. Per a molts productes destinats al mercat americà, els EEUU esdevindran (segons BCG) la millor opció productiva.
Xina continuarà sent una opció capdavantera per als productes adreçats als mercats asiàtics, però ja no serà l’opció automàtica a l’hora de considerar on fabricar. La indústria que retornarà d’Àsia serà diferent a la que va marxar. L’encariment de la mà d’obra asiàtica, els costos de transport i la necessitat de que la producció tingui relació directa amb el disseny i la R+D del producte, fan que sigui necessari localitzar-se a prop d’uns mercats que demanden l’exclusivitat i la rapidesa de les sèries curtes de fabricació.
Als factors de mercat anteriors, cal afegir-hi factors socials i mediambientals com la pressió social per generar llocs de feina locals i per reduir l’empremta ambiental global de les empreses. En la mesura en que s’obligui a internalitzar aquestes externalitats negatives, més incentiu a localitzar la producció de manera sostenible. Paral·lelament, el sorgiment a Europa i EE.UU. de noves tecnologies de gran impacte, com la impressió en 3D o el grafè, poden afavorir el desenvolupament d’aquesta producció de proximitat d’alt valor afegit. Encara no albirem totes les seves aplicacions, però semblen cridades a canviar paradigmes no només a la indústria sinó també a la nostra vida quotidiana.
En el cas de Catalunya, ja hi ha empreses com Comansi, Cóndor o Boehringer-Ingellheim que han retornat part de la producció que feien a l’estranger o han anunciat la intenció de fer-ho en un termini breu. No hem d’esperar que la relocalització impliqui a curt termini creació de feina, sinó que en la majoria de casos, parlarem de manteniment de llocs de feina i major aprofitament de la capacitat productiva existent. Fets que en sí mateixos ja són importants. Un dels sectors dels que més es parla pel seu potencial de relocalització és el tèxtil. No obstant, aquí caldria fer dues salvetats.
La primera és que la pèrdua a les darreres dècades de part de la seva cadena de valor industrial fa difícil actualment que es puguin relocalitzar grans volums de producció, i la segona és que la relocalització no significa sempre el retorn de la producció allà a on exactament va marxar, per exemple a Europa Occidental, sinó que significa de forma àmplia el retorn a l’àrea d’influència del mercat d’on va marxar. La producció dels grans distribuïdors pot retornar a Espanya, però també a Marroc, Tunísia, Portugal o Turquia. La indústria tèxtil és la primera que es desenvolupa quan un país s’industrialitza i la primera que es deslocalitza quan pugen els costos.
Per això, podem estar davant de fenòmens més propers a la multilocalització defensada per UGARTE (2013). De Xina es pot moure a Cambodja, pot venir al Magrib (en tant que àrea logística propera a la UE) o relocalitzar-se de nou a Europa per sèries curtes i d’alt valor. La multilocalització podria suposar doncs una convivència entre deslocalització i relocalització segons els interessos de cada moment. Finalment, no es pot acabar sense donar un missatge de política industrial que va més enllà del fenomen concret de la relocalització. Per primer cop en dècades, estem davant d’un consens positiu a l’entorn de la importància de la indústria a les economies desenvolupades.
Aquests consens va des dels governs regionals fins a la Comissió Europea, passant per institucions rellevants com la Brookings Institution o el Cercle d’Economia. S’està produint un canvi general en la percepció de la indústria a la UE i els EE.UU. Perquè aquest consens es transformi en realitat, cal una veritable política industrial i comercial a la UE i als seus estats membres que afavoreixi la competitivitat global de les empreses industrials, que concentri esforços en la formació del capital humà i en la innovació. Sense innovació no hi ha relocalització ni futur industrial possible.
Sense aquesta aposta institucional i social per la indústria, el món segueix sent molt gran, i el procés de relocalització es pot donar, però orientant-se cap a altres destinacions properes i amb capacitat per servir el nostre mercat. Per a més informació: BLANCO R., FONTRODONA J.. “Relocalització industrial a Catalunya”. Memòria Econòmica de Catalunya, 2013. Pàgs. 43-49. Consell General de Cambres de Catalunya. Barcelona, 2014. Font: euroregioeuram.eu i per a qui li agradi llegir… un altre article… ¿Relocalizarse o depender de terceros países?
El futuro de la industria española La pandemia obligó a muchas empresas a relocalizar su producción, al verla peligrar por una excesiva dependencia del exterior. Antes de que esto sucediera, adaptándose a sus necesidades, el fabricante de aparellaje eléctrico Simon tomó la decisión de industrializarse en el territorio al cual destinaban sus productos para reducir costes de materias primas, transporte o laborales. Hoy, el 97 % de la producción de su planta en China se distribuye dentro del país y el resto del continente asiático. Y en Europa se fabrican los productos para Europa.
Gracias a la relocalización las empresas pueden “fortalecer la industria y, por tanto, generar riqueza en el territorio”, según Xavier López, director general corporativo y de operaciones del centro tecnológico Eurecat. Es una de las conclusiones de la primera edición del Congreso Eurecat, que se celebró el pasado 22 de noviembre en el Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona. Bajo el lema ‘El futuro de nuestra industria’, se analizó el papel de la relocalización, los proyectos de alto valor añadido, la dependencia de terceros países o la inteligencia artificial.
"Tengo la convicción que hace falta una apuesta firme por la industria en Cataluña, en todas sus etapas", afirmaba Daniel Altimiras, presidente de Eurecat. No le falta razón. Los últimos datos muestran una mejora del sector industrial en el segundo trimestre de este año, un 2,6 % interanual, que se continúa beneficiando de la caída de los costes de producción, los precios más moderados de la energía y las menores tensiones en los aprovisionamientos.
Sin bajar la guardia, "tenemos que ser ágiles con la implementación de los recursos y las políticas; todas las regiones del mundo van muy rápido, incorporando muchos recursos públicos y privados para promover el desarrollo", alertaba por su parte López. Guillermo Dorronsoro, consultor de Zabala Innovation Consulting y experto en gestión de la innovación, reconocía también que "estamos en un momento crítico para la industria", pero que también estamos a tiempo de recuperar un sector que aporta puestos de trabajo estables y, a la vez, lidera las transformaciones sociales.
La resiliencia sería, según este, la clave para reforzar nuestras potencialidades y atraer nuevas inversiones, además de priorizar una política industrial hasta el año 2030, aprovechar los recursos de los fondos Next Generation y fomentar la colaboración público-privada. Por su parte, Carme Poveda, directora de Análisis Económico de la Cambra de Barcelona, añadía una dosis de optimismo: "El peso industrial se ha mantenido constante y un ejemplo de la competitividad es que estamos exportando más de lo que importamos", aunque sin perder de vista el gran punto débil de la dependencia de China en productos básicos.
Por ello, “tenemos que ser más rápidos que Europa en su lentitud tomando decisiones; con menos normas y de más calidad”, dijo. Innovación frente al cambio climático La emergencia climática y todas sus ramificaciones, en ocasiones poco evidentes, pueden afectar a muchos aspectos de la cadena de valor, como por ejemplo, las infraestructuras por inundaciones u otros fenómenos meteorológicos extremos, pero también por un aumento de los costes de producción relacionados con temperatura o el encarecimiento de la energía. La innovación sería aquí una palanca fundamental, según explicaba la coordinadora de Investigación del Área de de Eurecat, Irene Jubany.
Para esta, el punto de partida de la industria es admitir el daño causado al medio ambiente, “si mantenemos las mismas actividades se podrá regenerar”. Por lo tanto, “hay que adoptar las ‘climate tech’ o tecnologías orientadas a cuidar el entorno, aunque los retornos de sus inversiones no sea a corto plazo”. Una de las compañías asistentes al evento que explicó su experiencia en este sentido fue Balearia, que ha tenido que cerrar algunas de su aumento de las temperaturas. Como acciones contra el cambio climático, en 2013 adquirió el primer barco con gas natural y hoy ya cuenta con 11, con lo que h emisiones de vapor en torno al 25 %.
También posee un barco eléctrico para cubrir la ruta entre Ibiza y Formentera y está reduciendo la velocidad de s contaminar menos. “Contra la emergencia climática, hemos de consumir lo que necesitamos, apostar por las renovables y que la sociedad las acepte”, apuntó de transición energética de la naviera, Javier Cervera. En el caso de Fluidra, mientras el aumento de las temperaturas les ha abierto la puerta a mercados trabajando para perfeccionar las tecnologías que les permitan mitigar la pérdida de agua por la evaporación o por las limpiezas de los circuitos de filtración.
“Qu la ‘piscina positiva’, que aporte energía y agua a casa, ya que la piscina se ubica en zonas donde da el sol muchas horas y además puede servir de depósito pl director general de finanzas, transformación y sostenibilidad de la firma, Xavier Tintoré.
Desde Bodegas Torres, su directora de Innovación y Conocimiento, Mire de los perjuicios en la maduración de las uvas como consecuencia del cambio climático y marcó como soluciones el rescate de especies ancestrales que resist la viticultura regenerativa, que tiene en cuenta la biodiversidad del suelo que rodea a las plantaciones o los grupos de valoración, que aportan experiencia, certificaciones, pero también pidió un mayor apoyo de la Administración Pública.
El cofundador y socio de Roots for Sustainability, Raimon Puigjaner, por últi urgencia en sostenibilidad para cualquier compañía que quiera tener éxito y de trabajar esta desde el diseño del producto hasta su reciclaje, en su caso con c reciclaje con personas en riesgo de exclusión social que gestionan toneladas de residuos que luego colocan en el sector de la automoción. El congreso finalizó con una charla sobre el papel de la inteligencia artificial (IA) en la aplicación empresarial. Según el consultor, profesor de Filosofía del Dere consejero en Acento, José María Lassalle, “si las empresas quieren ser más productivas, deben adoptar la IA: la salud, la movilidad, toda la industria 4.0…
ya no ella”. Aunque hay que tener claro que “estamos entrando en una transición crítica para la que no tenemos aún gobernanza. Y concluyó: ahora el valor humano es y la IA está dañado las competencias de profesionales especializados. La productividad del futuro se va a basar en la complementariedad del ser humano co hay que buscar el valor de cada uno”. Para Joan Mas, director de tecnologías digitales de Eurecat, “las empresas que aún no han incorporado la IA están a tiem porque es necesaria como herramienta para mejorar los KPIs industriales, pero hay que tener claro en qué procesos se puede incorporar, qué actividad automatizadas”.
Y, en todo caso, “siempre hay que ver si dentro de la empresa existe alguien con los conocimientos sobre IA y si no, buscarlo fuera y estudiar La condición sine qua non para implementar la IA es preguntarse si en nuestra empresa tenemos los datos necesarios para construirla”. Romina Vallès. El Confidencial. 24/11/2023 1.3. L'Índex de globalització econòmica L’índex de globalització econòmica mesura les exportacions i importacions d’un territori, en relació al percentatge de fluxos comercials pel que fa al seu PIB, les inversions procedents de l’estranger i les que es fan a l’exterior. Així, com més elevat és el seu valor major activitat comercial i inversora.
Aquest índex es mesura a partir de les exportacions i de les importacions, del percentatge que representa el comerç pel que fa al seu PIB, de les inversions rebudes de l’estranger i de les fetes a fora que fa cada Estat. Un valor elevat ens indica ● -en principi- una activitat comercial i inversora important. I PER QUÈ HE POSAT “EN PRINCIPI”??? Font: The Globalization Index defined by KOF (2014) Els BRIC Històricament, les principals àrees socioeconòmiques del món eren Amèrica del Nord, Europa occidental i el Japó. Ara bé, des de finals del segle XX han anat agafant protagonisme alguns països asiàtics, com la Xina, Singapur o Corea del Sud.
Els BRICS són l'associació que va néixer per contrarestar aquesta força dels Estats Units i els seus aliats. Quan es van reunir per primer cop, el 2010, els països del G7 (en parlarem més endavant) -que eren Alemanya, el Canadà, els Estats Units, França, Itàlia, el Japó i el Regne Unit- sumaven més de la tercera part del PIB mundial, en concret, un 34%, respecte al 27% que representaven els BRICS. Tretze anys després, s'ha girat la truita, i són els BRICS els que estan al davant del G7 amb un 32% del PIB mundial respecte al 30% que sumen els països occidentals. Això calculat segons el poder real de compra de cada país, no en dòlars. L'acrònim es va crear al cor de Manhattan fa més de 20 anys.
Ho va fer el cap dels economistes de la cada cop més poderosa Goldman Sachs, per ajudar els seus clients multimilionaris a invertir els milions de dòlars que estaven guanyant amb el final de la guerra freda i l'inici de la globalització. I, a cop d'internet i crits per telèfon, les apostes dels mercats pels països emergents, bàsicament el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina, els BRIC, van ser un dels signes de la gran bombolla financera que va acabar esclatant el 2008. Però la gran crisi va acabar afectant més les classes mitjanes d'Occident que els BRIC, convertits en BRICS en sumar-hi Sud-àfrica el 2010.
I aquell mateix any, en la seva primera cimera, es van presentar com a alternativa al model capitalista que representava el G7. No es van molestar ni a canviar l'acrònim de Goldman Sachs. El seu propòsit inicial continua intacte. I ara s'hi sumaran més països. Aprofitem per fixar-nos en algunes dades per tal d’entendre la importància dels BRICS: ● Brasil: Té una important quantitat de recursos miners (diamants, or, ferro...) i és capaç de produir el 80% del petroli que consumeix. ● Índia: Disposa d'importants recursos minerals, zones cultivables, boscos.. Compte, però, perquè a partir de l’1 de gener de 2024 van canviar les coses…
l'Aràbia Saudita, l'Argentina, Egipte, els Emirats Àrabs Units, Etiòpia i l'Iran van passar a formar part dels BRICS. Així, l’agost del 2023, en el marc de la cimera que es va celebrar a Sud-àfrica, es van convidar oficialment a afegir-s'hi tres potències petrolieres -l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i l'Iran- més Egipte, Etiòpia i l'Argentina. Una llista de sis països que més endavant encara es podria ampliar més. De fet, una vintena d'estats fan cua per sumar-s'hi i guanyar influència al món. L'adhesió, segons va anunciar el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, es va fer efectiva a partir de l'1 de gener del 2024.
Amb aquesta ampliació "històrica", segons el president xinès, Xi Jinping-- s'obre "un nou capítol; un esforç per construir un món que sigui just, inclusiu i pròsper", va sentenciar Ramaphosa. És un "missatge per a totes les institucions del món" per adaptar-se als "temps canviants", va dir el primer ministre de l'Índia, Narendra Modi. Segons el president del Brasil, Lula da Silva, els BRICS passaran a representar el 36% del PIB del món i el 47% de la població; unes xifres que evidencien que anomenar-los "països emergents" ha deixat de tenir sentit. Entre altres coses, la Xina ja és oficialment la segona potència mundial.
Imatge de la Cimera de Sud-Àfrica de l’agost del 2023, on s’hi veu a Putin, acusat de crims de guerra, que parla a través de videoconferència (Reuters) Sobre el PIB ... ACCÉS a Què és el PIB? Vídeo de Xavier Sala Martín Segons dades de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), l’any 2007 la República Popular de la Xina assolí el segon lloc en la llista de principals exportadors de mercaderies del món, només per darrere de la Unió Europea (UE), quan l’any 1997 ocupava la desena posició. Pel que fa al PIB (PPC), l’any 2010 la Xina va ser la segona potència mundial, per davant del Japó i només per darrere dels Estats Units (l’Índia va ser la quarta potència).
Un dels trets principals de l’economia dels països emergents és l’elevada taxa de creixement anual del PIB. Mentre que als països tradicionalment desenvolupats el PIB creix anualment per sota del 4 % i, fins i tot, en temps de crisi, es produeixen creixements negatius, els països emergents experimenten creixements anuals propers, i de vegades superiors, al 10 %. Així, per exemple, l’any 2011 Singapur va tenir una taxa de creixement anual del PIB del 15,4 %, el creixement a l’Índia va ser del 10,4 %, el de la Xina va ser del 10,3 % i el del Brasil i el de l’Argentina va ser del 7,5 %. Aquest mateix any, els Estats Units van créixer un 2,8 %.
En l’altre extrem, en canvi, països com Espanya i Grècia van tenir un creixement negatiu: d’un -0,1 % en el cas espanyol i d’un -4,5 % en el cas grec. I ELS EUROPEUS, QUÈ HI PINTEM AQUÍ? Cap estat europeu pot comparar-se amb les grans potències econòmiques com EUA o la Xina; però la Unió Europea en el seu conjunt sí que pot ser considerada una de les tres grans potències mundials en termes de PIB. El final de la I Guerra Mundial va consolidar els EUA com a potència hegemònica i el final de la II Guerra Mundial va provocar el sorgiment de la URSS com a potència alternativa.
Europa estava llavors destruïda i aquestes economies eren més potents que la de tots els països europeus en el seu conjunt. COMENÇA EL JOC! Per això els països de l'Europa occidental van veure la necessitat d’agrupar-se. L’economia no va ser l’únic motiu, però va ser un dels més importants. Amb el pas del temps, la CEE va esdevenir la UE (Unió Europea), un dels objectius principals de la qual va ser la unió monetària, que es va posar en marxa el gener de 2002 amb l’arribada de l’Euro. La zona euro: La van iniciar 12 països i actualment en formen part 19 Estats de la UE. Representa que la resta de països de la UE haurien d’anar adoptant l’euro progressivament.
Ara bé, Gran Bretanya (que, com sabeu, ja no forma part de la UE) i Dinamarca tenen firmat un tractat d’exclusió voluntària i de moment no adoptaran l’euro Així mateix, també hi ha països que empren l'Euro i no formen part de la UE; en són els microestats (Vaticà, Mònaco, San Marino, Andorra) i Montenegro i Kosovo (no tenen cap acord amb la UE, l’han adoptat de manera unilateral, amb el que no poden emetre moneda). Montenegro es va crear el 2006 i Kosovo és una república autoproclamada i va declarar la independència a Sèrbia el 2008. + ESPAI WEB DEL BANC CENTRAL EUROPEU EL BREXIT ● ACCÉS AL VÍDEO RESUM DE LA BBC.
● ACCÉS a l’article del CONFIDENCIAL sobre la darrera víctima inesperada del Brèxit. ACTIVITATS • • • Resumeix l’article del Confidencial. Busca informació sobre la pertinença de la Gran Bretanya a la Unió Europea i la relació que hi ha tingut al llarg de la història.. Fes un breu escrit on exposis quines van ser les conseqüències del Brexit, tant per la Gran Bretanya com per la Unió Europea (fes especial èmfasi en les valoracions que en fa l’article que estem treballant). Platja de New Brighton, a principis d’agost de 2022. (Getty/Christopher Furlong) Font: El Confidencial Què la GB ja no forma part de la UE?
1.4 Els intercanvis en un món globalitzat Abans de res, cal que diferenciem entre fluxos visibles (mercaderies) i fluxos no visibles (immaterials; són els capitals i la informació). FLUXOS VISIBLES ● ● 1. Productes energètics: Petroli, gas natural i els seus derivats. Són una qüestió prioritària per a la majoria d’Estats per la seva importància estratègica. Qualsevol acció que en pugui desestabilitzar els preu o la circulació provoca una resposta contundent dels països poderosos, alguns cops fins i tot de tipus militar. 2.
Productes agrícoles: En podem diferenciar dues vies comercials: ● Exportacions de productes provinents dels països desenvolupats (cereals, per exemple) ● Exportacions de productes provinents de països no desenvolupats (com el cafè i el cacau, originaris del clima tropical). La primera via comercial es troba en mans de cinc grans productors: EUA, Canadà, Argentina, UE (sobretot França) i Austràlia. Aquests generen el 90% de les exportacions de blat, ordi i civada. D'altres països com Brasil, Colòmbia, Costa d’Ivori, Madagascar i Indonèsia exporten productes tropicals. Els agricultors d'aquests darrers Estats han de col·locar el seu producte mitjançant les borses de cereals, sucre, cacau...
situades en grans ciutats i controlades per les multinacionals de capitalitat occidental. Aquest comerç desigual els perjudica, ja que normalment no s’arriba a un preu just per comprar els seus productes (aquell preu que cobreixi els costos de producció i les necessitats bàsiques dels productors). Comerç just: Comerç alternatiu que té com a principi fonamental garantir als productors de països del sud una compensació justa per la seva feina. S’aconsegueix comprant els productes directament als camperols i negociant el preu amb ells, de manera que s'eliminen intermediaris. Hi trobem: cafè, cacau, sucre, arròs, xocolata, té; però també productes tèxtils i joguines, llibres...
ENLLAÇ AL VÍDEO INFORMATIU DE LA COORDINADORA ESTATAL DE COMERCIO JUSTO 3. Productes industrials: Representen el 75% del total d’intercanvis de fluxos visibles al món. Destaquen l’automòbil, la informàtica i l’electrònica de consum (tots els equips electrònics que utilitzem de manera quotidiana: ordinador, càmera, TV, DVD, mòbil, calculadores,...). Xina és el país capdavanter ja que fabrica tota mena de productes manufacturats; des d’alguns amb molt poc valor afegit fins a productes tecnològicament capdavanters. Aquí el port de Xangai és el més important del món en volum de càrrega, seguit pel de Singapur.
Pel port de Xangai arriben la majoria de productes que importa la Xina i en surten la majoria dels que exporta a la resta del món. Port de Xangai Els ports a Espanya De tots els ports que hi ha a l’Estat espanyol, Algesires n’és el primer i ocupa el desè lloc a nivell mundial pel que fa a eficiència. Entre els 100 primers hi figura també el de Barcelona (n. 76) i el de Santa Cruz de Tenerife (n. 88). Pel que fa a trànsit portuari, el rànquing de ports espanyols és el següent: 1. Bahía de Algeciras 2. València 3. Barcelona 4. Cartagena 5. Huelva 6. Bilbao 7. Tarragona 8. Las Palmas 9. Castelló 10. Gijón TRÀNSIT MARÍTIM EN DIRECTE!
Font: sectormaritimo.es Consulta d’agost de 2024 Imatge de la terminal de contenidors del port de BCN vista des de Montjuïc ELS FLUXOS VISIBLES – LES FONTS D’ENERGIA a la geopolítica L’ARTICLE: Primer el petroli, després la moral. El Temps. octubre de 2023. Núm. 2051 Investigadors de la companyia petrolera i gasística Exxon van saber ben aviat que el seu sector devastaria el planeta. De portes enfora, l’empresa negava estar al corrent de tals idees, però internament, com a tard el 1977, ja se sabia: la concentració de diòxid de carboni (CO 2) a l’atmosfera augmenta perillosament com a conseqüència de la combustió de fonts d’energia fòssils.
Ja abans del 2050 podrien aparèixer “efectes dramàtics sobre el medi ambient”, s’afirmava en un estudi privat. El 1982 experts d’Exxon van advertir els seus caps que els “fets catastròfics” eren imminents i que, per això, es demanava celeritat en l’abandonament dels combustibles fòssils. “Tan bon punt se’n puguin mesurar els efectes, és possible que ja no siguin reversibles.” Per a l’any 2023 els investigadors industrials van pronosticar un escalfament global d’uns 1,2 graus respecte de l’era preindustrial. La van encertar de ple. Ara, l’empresa, que ha passat a dir-se ExxonMobil i és una de la més grans i riques del sector, ha tornat a posar la mirada al futur, concretament l’any 2050.
Aquest cop s’ha decidit a fer-ho de manera pública, al contrari de com ho va fer en el passat enviant notes confidencials a la planta dels directius. El pronòstic és una bufetada en tota regla per als que encara tenen esperança en l’Acord de París. Fins i tot el 2050, tal com afirma desafiant l’última entrega de Global Outlook d’ExxonMobil, el petroli i el gas seguiran sent les fonts d’energia primària indiscutibles. Al cap i a la fi, s’hi diu que seran abastables, econòmiques, útils i, fins i tot, irrenunciables per a la creixent població mundial.
La seva quota de mercat global rondarà, encara el 2050, el 54 per cent i, per tant, quintuplicarà la d’energies renovables com la solar i l’eòlica. A l’informe, ExxonMobil hi explica sense complexos que les emissions de CO2 cauran inclús per sota dels nivells actuals i que la crema de carbó contribuiria clarament a la seva reducció. Tanmateix, les emissions es mantindrien tan altes el 2050 que no es podria donar compliment a cap dels objectius de l’Acord de París. A meitat de segle, el món ja s’haurà escalfat més de dos graus. Tampoc cal fer-ne un gra massa! Tal com ho formula el Global Outlook, no sona pas gaire dramàtic.
Ni una paraula sobre les conseqüències d’una crisi climàtica encara més accentuada, l’amenaça de pèrdua de collites, onades de calor, sequeres i inundacions, ni de l’augment del nivell del mar, de l’extinció accelerada d’espècies o del fet que cada cop més regions del planeta esdevinguin inhabitables per a les persones. En lloc de tot això, l’empresa fa tot el possible per preparar-se per a la temuda demanda futura. Vanagloriant-se a si mateixa, ExxonMobil presumeix que cap altra companyia dels EUA no inverteix tants milers de milions en l’augment de la seva producció de petroli i gas, sobretot a la rica Conca Permiana de Texas i Nou Mèxic, així com a la Guaiana sud-americana.
Inverteix el quaranta per cent dels seus guanys en nous projectes fòssils i només una petita fracció va destinada a mesures de protecció del clima. ExxonMobil no està sola. Altres companyies petroleres dels EUA, el Canadà, Rússia, l’Iran, la Xina, el Brasil i els Emirats Àrabs Units no en volen saber res, d’un abandonament de les energies fòssils. Països com Austràlia, Noruega i la Gran Bretanya també planifiquen d’obrir nous jaciments, que després s’acostumen a explotar entre 15 i 30 anys. Primer va el petroli, després la moral. “Ens dirigim amb els ulls fora d’òrbita cap a la catàstrofe”, avisa el secretari general de l’ONU António Guterres.
El portuguès fins ara ha fet una crida inútil als estats membres que aquest petroli, gas i carbó ha de quedar al subsòl, “allà on toca de ser”. És aquesta voluntat de continuïtat de les companyies petroleres i els països extractors una prova que aquest fort ànim de lucre els ha fet perdre de vista el món real? O són més aviat tan ximples i naïfs de creure que les energies fòssils i els seus poderosos valedors es poden contenir en interès del món sencer? Quan és que acabarà l’era del petroli? Poques setmanes abans que tingui lloc la conferència anual pel clima COP 28 a l’emirat petroler de Dubai, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) també posarà la mirada en el futur.
El World Energy Outlook 2023, que sortirà publicat a finals d’octubre, podria no ser del grat dels dos bàndols, és a dir, d’una banda les companyies petroleres i gasístiques i els activistes climàtics d’Última Generació, de l’altra. Mentrestant, Fatih Birol, director de l’AIE, veu indicis que “el món es troba al llindar d’un punt d’inflexió històric”, segons escrivia en un assaig per al rotatiu londinenc Financial Times. Podria ser ja en aquesta dècada que s’assolís el pic petroler, el moment en el qual l’oferta i la demanda de petroli arribi al seu valor màxim. A partir de llavors, l’extracció tendiria a disminuir de manera permanent tot i que hi pogués haver possibles repunts puntuals.
I encara n’hi ha més. Birol també espera que el pic gasístic i el pic del carbó es produeixin en aquesta dècada. Si el seu pronòstic no falla, les emissions globals de CO 2 també podrien assolir el seu punt culminant en un període breu de temps. “L’era del petroli, el gas i el carbó i el seu creixement aparentment imparable arribarà a la seva fi aquesta dècada”, escriu Birol, la qual cosa tindrà “conseqüències considerables sobre el sector global de l’energia i la lluita contra el canvi climàtic”. És ben possible que ExxonMobil es penedeixi d’haver-hi invertit alguns dels seus milers de milions.
Els càlculs que l’AIE revisa anualment gaudeixen d’un reconegut prestigi internacional, inclús havent estat aquesta organització sota sospita per haver infravalorat de manera sistemàtica el potencial de les energies renovables. Sembla que s’ha acabat una era. Birol opina que amb el temps les energies fòssils han anat perdent cada cop més la batalla pels preus a favor de l’energia fotovoltaica i l’eòlica. Aquesta tendència s’ha vist reforçada de manera encara més ràpida i inesperada durant els darrers dotze mesos i, al mateix temps, el cotxe elèctric va guanyant presència als nostres carrers. Tot plegat va minant els mercats de combustibles.
Per acabar-ho d’adobar, la invasió russa a Ucraïna ha accelerat l’ascens de les bombes de calor, especialment a Europa. Per la seva part, la Xina reforça la seva aposta per l’energia atòmica i les renovables, d’aquí que Birol pensi que el major consumidor mundial de carbó aviat en comenci a consumir menys. Fins aquí les bones notícies del cap de l’AIE. Ara, les dolentes. Amb tot això, fa temps que no n’hi ha prou. Els retrocessos pronosticats en la demanda, segons Birol, no són, ni de lluny, prou ràpids com per menar el món cap al camí de la limitació d’1,5 graus de l’escalfament global.
Si es vol assolir aquest objectiu, cal instar urgentment els governs a “prendre mesures polítiques més contundents i ràpides encara”. Malgrat tot, a poc de començar la 28a Conferència sobre el Clima no s’albira que el món s’hi estigui preparant en la mesura necessària. O és que es decidirà la qüestió als tribunals? Als EUA, ExxonMobil i altres petroleres com Chevron, ConocoPhillips, Shell i BP corren perill. L’estat de Califòrnia ha portat les empreses als tribunals perquè, contra les seves conviccions, haurien infravalorat de forma sistemàtica els riscos climàtics dels combustibles fòssils.
Durant dècades, haurien difós informació falsa i n’haurien ocultat de verídica en el tema del canvi climàtic. I tot això únicament i exclusiva per “elevar els seus sospitosos guanys rècord a costa del nostre medi ambient”, com afirma Rob Bonta, fiscal general de l’estat de Califòrnia: “Ja n’hi ha prou.” JA QUE HI SOM: TRÀNSIT AERI EN DIRECTE! Font: datosmacro.com Segons l’escrit d’acusació, l’estat federal culpa les empreses de la “reacció endarrerida per part de la societat respecte de l’escalfament global”.
Fortament afectada per temporals, sequeres, onades de calor i incendis forestals, Califòrnia vol portar ara les empreses als tribunals perquè es facin càrrec dels costos dels danys que aquestes han causat. Haurien de transferir molts milers de milions de dòlars a un fons d’indemnització. Altres acusacions similars provinents de ciutats i entitats de districte ja estan a l’espera de judici. Si la iniciativa californiana prospera, aviat s’hi podrien afegir més estats federals. Petroli Brent: és la major de les principals classificacions del petroli sense refinar que en total són: Brent Crude (Petroli Brent), Brent Sweet Light crude, Oseberg, Ekofisk i Long Forties.
L'origen del petroli Brent és al Mar del Nord. El Petroli Brent també es coneix xota els noms de Brent Blend, London Brent i Brent petroleum. Es fa servir per marcar el preu a les dues terceres parts del món. El petroli produït a Europa, Àfrica i l'Orient Proper que es dirigeix cap a l'oest tendeix a com a preu de referència el del tipus de petroli Brent. Però no aquest és el cas del petroli amb origen a l'antiga Unió Soviètica. ACTIVITATS SOBRE CARBURANTS... • Fes un resum del text. • Defineix el terme GEOPOLÍTICA. • Busca informació sobre REPSOL: història, volum de mercat actual, empreses filials, situació al mercat petrolífer internacional…
• Fixa’t en els països amb la gasolina més barata i en els que és més cara. Busca quan es paga per litre a cadascun d’aquests i busca també informació sobre els preus a l’Estat espanyol. Per què creus que es produeixen aquestes diferències de preu? Raona i argumenta la teva resposta. Font: nomotor.epe.es Dades de desembre de 2022 ELS FLUXOS NO VISIBLES 1. El capital: Gràcies a les noves tecnologies i a la globalització, avui dia puc comprar i vendre productes d’un extrem a l’altre del món sense que les fronteres em suposin cap impediment. Puc comprar productes financers, és a dir, comprar a la borsa sense que res es mogui del seu lloc excepte la informació i els diners.
Puc invertir els meus diners on jo vulgui i a l’hora que jo vulgui, sense importar el lloc del món on em trobo. Com a conseqüència, una enorme quantitat de diners viatja cada dia de manera virtual d’una banda a l’altra del món. Això provoca una gran interdependència mundial de mercats i productes financers. Per això, la crisi econòmica que va afectar als EUA cap al 2008 va acabar afectant a pràcticament tot el món. Els països emeten bons públics -o bons del tresor- que són comprats per altres països, sobretot d’economies emergents. Els bons públics són títols de deute emesos per un govern amb la promesa de tornar els diners obtinguts en préstec més uns interessos al llarg d’un període fixat.
2. La informació: Tots aquests fluxos es fonamenten gràcies a la circulació de la informació. La informació circula a gran velocitat d’una punta a l’altra del món. Es necessita molta informació que ha d’arribar de manera ràpida i fiable a tot arreu, i aquesta informació és un element clau per a les empreses a l’hora de ser competitives. És el que anomenem les autopistes de la informació, xarxes sense fronteres que poden fer arribar la informació a tot arreu. Podem accedir a la xarxa pràcticament des de qualsevol lloc i amb multitud de dispositius (mòbil, tablet...). La Galàxia Internet La Galàxia Internet constitueix un nou entorn de comunicació.
El fet que la comunicació sigui l’essència de l’activitat humana fa que tots els dominis de la vida social es vegin modificats per l’ús indiscriminat d’Internet [...]. Internet és sens dubte una tecnologia de la llibertat, però pot alliberar també la capacitat dels poderosos per oprimir els desinformats i pot conduir a l’exclusió dels devaluats per part dels que han conquerit els valors. En aquest sentit general, la societat no ha canviat gaire. Manuel Castells: La Galàxia Internet, 2002. Manuel Castells va ser un sociòleg de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) i que també va col·laborar amb la UOC. Fou el cinquè acadèmic de les Ciències Socials més citat del món.
Parlà sobre la societat de la informació, les transformacions polítiques, socials i culturals dels països en relació a la societat de la informació i a l'impacte social d'aquestes. També va investigar molt sobre el paper dels moviments socials en la transformació de l’espai urbà, lluites socials,... Castells va exiliar-se a París durant la dictadura franquista i va participar al maig del 68, raó per la qual va ser expulsat del país i va traslladar-se als EUA.
Accés a la xerrada de Manuel Castells durant l’acampada a Plaça Catalunya (2011) (15’) 1.5 Els indicadors socioeconòmics Els indicadors socioeconòmics són el conjunt de dades per veure quina és la situació social i econòmica dels habitants d’un territori determinat. Aquestes dades ens ajuden a valorar l’estat de benestar d’una regió del món. Exemples d'aquests tipus d'indicadors són el PIB, l'esperança de vida, la taxa d’alfabetisme, la taxa de mortalitat infantil, la taxa de fecunditat, la disponibilitat diària de calories i la quantitat de béns duradors (televisors, neveres, ordinadors,...) per cada 1.000 habitants.
Hi ha altres indicadors més específics però dels quals no disposem de dades per totes les poblacions del món, com la taxa de mortalitat materna per cada 100.000 nascuts vius, el percentatge de població amb accés a l’aigua potable o el percentatge de nadons nascuts amb un pes inferior al normal, entre d'altres. Vist tota aquesta quantitat de dades, el què tendim a fer és a donar uns índexs de benestar que engloben diferents indicadors i que ens permeten veure la realitat social de cada país. D’entre tots aquests, destaca l’Índex de desenvolupament humà (IDH), que està dissenyat i creat per les Nacions Unides i que es calcula des de l’any 1990.
Anteriorment, el nivell de desenvolupament es calculava atenent a un sol criteri (de salut, d’educació o econòmic) i, per tant, no era tan acurat. L’IDH el què fa és combinar-los tots tres: ● Salut: Durada i qualitat de vida →esperança de vida en néixer. ● Educació: Nivell d’instrucció → Mitjana d’anys d’instrucció de la població i els anys previstos d’escolarització ● Economia: Nivell de vida → Dades del PIB per càpita (mesurat amb dòlars EUA). Es fan servir una sèrie de fórmules per transformar tots aquests valors en un número del zero a l’1, per tal de poder fer-ho tot més clar i entenedor. i x vosaltres, què és + important? Salut ? Educació ? Economia ?
L’ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ ACCÉS Dades completes IDH 2022 ACCÉS Vídeo sobre el IDH 2013 (4’) ACCÉS a l’informe complet sobre desenvolupament humà (2021-2022) de l’ONU + 0,9 IDH = nivell de desenvolupament humà molt alt 0,8-0,89 = nivell de desenvolupament humà alt 0,55- 0,79 = nivell de desenvolupament humà mitjà ACTIVITAT SOBRE L’IDH Observa les dades d’aquestes darreres diapositives i busca la relació que hi pot haver entre un IDH més o menys alt i, l'existència d’un conflicte armat al país, el número d’alumnes per aula, esperança de vida (total i sana), desigualtat, escolarització… Raona i justifica la teva resposta. 1.6.
Desenvolupament econòmic i desenvolupament humà El desenvolupament econòmic consisteix en el creixement del PIB dels països, en l’augment dels moviments de capital i en l’increment de mitjans tecnològics per a la producció. Tanmateix, i segons la manera com es faci, el repartiment dels beneficis del desenvolupament econòmic pot beneficiar només una minoria privilegiada o, per contra, fer que millorin les condicions de vida de la majoria de la població. El desenvolupament humà és un concepte més modern de desenvolupament que consisteix a crear les condicions per tal que les persones puguin desenvolupar totes les seves capacitats humanes d’acord amb els seus interessos i necessitats.
Segons aquesta interpretació, el desenvolupament econòmic no és una finalitat en si mateixa, sinó únicament el mitjà per aconseguir el desenvolupament humà. La situació contrària al desenvolupament humà és el que anomenem pobresa. Aquest concepte és difícil de definir perquè és dinàmic. També és relatiu en el temps i en l’espai perquè la percepció de la pobresa és un paràmetre que s’estableix per comparació a la mitjana de la societat i el seu grau de desenvolupament.
De tota manera, l’ONU ha definit el que s’anomena la pobresa absoluta, que es produeix quan una persona no té cobertes una sèrie de necessitats bàsiques, és a dir, quan no arriba a un grau suficient d’alimentació, salut i higiene, habitatge... La desigualtat que en moltes societats es produeix entre els rols socials de l’home i la dona es tradueix en un desenvolupament humà més baix de moltes dones. Es constata que les dones pateixen discriminacions respecte als homes en la major part de les societats.
Contràriament al que se sol creure, l’eliminació de les discriminacions no depèn exclusivament del nivell de riquesa de la societat ni del creixement econòmic, sinó que és el resultat de processos socials i polítics més complexos. Des de l’any 2010, el PNUD elabora un índex que permet copsar les desigualtats que pateixen les dones al món per raons de gènere: l’índex de desigualtat de gènere (IDG). Aquest nou índex té en consideració la participació en la força laboral, el nivell d’estudis, el nombre d’escons al parlament, la fecunditat adolescent i la mortalitat materna. ACCÉS a les dades: HANDBOOK OF STADISTICS 2024 (UN-ONU) UN EXEMPLE DE…