Clima i paisatge: factors climàtics, dominis i paisatges d'Espanya i de Catalunya

Actualitzat el · AprenAI

Apunts sobre el clima (conceptes, factors, elements, circulació atmosfèrica, masses d'aire, tipus de temps i dominis climàtics d'Espanya) i sobre el paisatge (biodiversitat, sòl, paisatges vegetals, paisatges culturals, espais protegits i paisatges de Catalunya).

Geografia · Batxillerat a Catalunya

10 pàgines · 8 temes · 21 flashcards · 8 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Conceptes bàsics i factors que influeixen en el clima · p. 1-2
  2. 2. Circulació atmosfèrica, masses d'aire i tipus de temps · p. 2-3
  3. 3. Dominis climàtics d'Espanya · p. 3-5
  4. 4. La biodiversitat, el sòl i el concepte de paisatge · p. 5-6
  5. 5. Tipus de paisatges vegetals d'Espanya · p. 6-7
  6. 6. Paisatges culturals i espais naturals protegits · p. 7-8
  7. 7. Paisatges de Catalunya · p. 8-9
  8. 8. Repercussions ambientals: el canvi climàtic · p. 10

1. Conceptes bàsics i factors que influeixen en el clima

Flashcards

Define «temps atmosfèric»
Condicions de l'atmosfera en un lloc i moment determinats (temperatura, pressió, vent, núvols, precipitacions).
Define «clima»
Successió habitual dels tipus de temps d'un lloc. Calen un mínim de 30 anys de dades per conèixer-lo.
Quina ciència estudia el temps i quina estudia el clima?
La meteorologia estudia el temps; la climatologia estudia el clima.
Quin factor climàtic determina la radiació solar que rep un territori?
La latitud.

Preguntes tipus test

  1. Un observatori ha registrat la temperatura i el vent a Girona durant només tres dies. Què pot afirmar?
    • a) Coneix el clima de Girona, perquè té dades d'aquests dies
    • b) Coneix el clima només si la temperatura es manté estable
    • c) Ja pot determinar el règim de precipitacions anual de la ciutat
    • d) Només coneix el temps atmosfèric d'aquests tres dies, no el clima

    Resposta: d) Només coneix el temps atmosfèric d'aquests tres dies, no el clima. El clima és la successió habitual dels tipus de temps i, per conèixer-lo, calen almenys 30 anys de dades. Tres dies només descriuen el temps atmosfèric d'aquest període.

  2. Lleida (interior) i Girona (litoral) tenen una latitud semblant. Per què Lleida presenta més contrast estacional?
    • a) Perquè està allunyada de la influència marina, que regula la temperatura
    • b) Perquè la seva altitud fa que la latitud sigui més alta
    • c) Perquè el Mediterrani és més fred que l'Atlàntic
    • d) Perquè està més al nord i rep menys radiació solar

    Resposta: a) Perquè està allunyada de la influència marina, que regula la temperatura. El mar s'escalfa i es refreda més lentament que la terra i suavitza les temperatures del litoral. A l'interior, la continentalitat fa que els hiverns siguin més freds i els estius més calorosos.

  3. Per què Canàries, situades entre 27° i 29°N, té un clima càlid i de poc contrast estacional?
    • a) Perquè la radiació solar és més intensa tot l'any
    • b) Perquè té més continentalitat que l'interior peninsular
    • c) Perquè les temperatures les regula la presència de neu
    • d) Perquè està a més altitud que la península

    Resposta: a) Perquè la radiació solar és més intensa tot l'any. La latitud determina la radiació solar. Com que a Canàries la radiació és més intensa durant tot l'any, el clima és càlid i amb poc contrast estacional.

2. Circulació atmosfèrica, masses d'aire i tipus de temps

3. Dominis climàtics d'Espanya

4. La biodiversitat, el sòl i el concepte de paisatge

5. Tipus de paisatges vegetals d'Espanya

6. Paisatges culturals i espais naturals protegits

7. Paisatges de Catalunya

8. Repercussions ambientals: el canvi climàtic

I 17 flashcards i 5 preguntes més al document.

Text del document

CLIMA I PAISATGE BLOC 1: EL CLIMA 1. Conceptes bàsics Temps atmosfèric: condicions de l'atmosfera en un lloc i moment determinats (temperatura, pressió, vent, núvols, precipitacions). Clima: successió habitual dels tipus de temps d'un lloc. Calen mínim 30 anys de dades per conèixer-lo. Meteorologia estudia el temps; climatologia estudia el clima. 2. Factors que influeixen en el clima d'Espanya Latitud: península entre 36°N (Tarifa) i 43,8°N (Estaca de Bares); Canàries entre 27° i 29°N. Determina la radiació solar. Al nord i zones pirinenques, més núvols temperatures més baixes. Al sud i litoral català, més insolació i temperatures suaus.

Canàries: radiació més intensa tot l'any clima càlid i poc contrast estacional. Influència del mar: el mar regula la temperatura (s'escalfa i refreda més lentament que la terra). Atlàntic: obert i fred suavitza el clima. Mediterrani: tancat i càlid estius calorosos i precipitacions irregulars. A Catalunya: hiverns temperats i estius calorosos al litoral; més contrast a l'interior. Altitud: la temperatura baixa 0,65°C per cada 100 m d'ascens (gradient vertical de temperatura, GVT). Les muntanyes fan de barrera a les masses d'aire humit efecte Foehn: sobrevent (puja l'aire, es refreda, condensa i plou); sotavent (baixa, s'escalfa i s'asseca).

Continentalitat: la forma compacta de la península i les serralades perifèriques dificulten l'arribada de la influència marina a l'interior. A l'interior: hiverns freds (glaçades, boires persistents) i estius calorosos (tempestes de tarda per convecció). Altres factors: corrents marins, dia/nit, orientació (solana/obaga), vents, distribució de terres i mars. → → → → → 3. Elements del clima Insolació: radiació solar rebuda; inversament relacionada amb la nuvolositat. Ex.: Empordà i Costa Daurada >2500 h/any; Vall d'Aran molt menys. Temperatura: quantitat de calor de l'aire (termòmetre). Isotermes: línies d'igual temperatura. Humitat: vapor d'aigua a l'aire.

Absoluta (g/m³) i relativa (%; 100% = saturada). Boira: gotes diminutes que redueixen visibilitat. Calima: boira seca per pols del Sàhara. Precipitacions: aigua líquida o sòlida (pluja, neu, calamarsa). Es mesura amb pluviòmetre. Isohietes: línies d'igual precipitació. Règims: equatorial (diari), tropical (estació seca/humida), temperat (irregular tot l'any). Pressió atmosfèrica: pes de l'aire (baròmetre, mil·libars). Isòbares: línies d'igual pressió. Aire calent = menys pressió (puja); aire fred = més pressió (baixa). Vent: moviment de l'aire per diferències de pressió. Brises litorals: vents suaus entre terra i mar.

Evapotranspiració: pèrdua d'humitat del sòl i les plantes per insolació i transpiració. Aridesa: insuficiència d'aigua al sòl i l'atmosfera (depèn de la relació precipitació/temperatura). 4. Circulació general de l'atmosfera Jet stream (corrent en raig): corrent d'aire molt ràpid i estret (60–550 km/h) a 9–12 km d'altitud, a la troposfera. Circula d'oest a est. Es forma pel contrast tèrmic entre aire polar i temperat. Dirigeix les borrasques, fronts i masses d'aire. N'hi ha dos: subtropical (30°– 45°N) i polar (60°N). A l'hivern baixa de latitud (~40°N); a l'estiu puja (~60°N). Anticicló: altes pressions (aire fred i dens que baixa) temps estable, sense núvols, alta insolació.

Borrasca/depressió: baixes pressions (aire calent que puja) temps inestable, núvols i pluges. → → Patrons estacionals Hivern: circulació de l'oest; el jet stream se situa més al sud i guia pertorbacions atlàntiques (borrasques i fronts) pluges abundants a la façana atlàntica; a Catalunya afecten Pirineu i Prepirineu. Quan domina l'anticicló de les Açores o un de centreeuropeu: estabilitat, cels clars, fred nocturn, glaçades i boires a les planes interiors. Estiu: el jet stream puja; l'anticicló de les Açores es reforça i ocupa el sud-oest europeu temps estable, cels serens, temperatures altes i poques precipitacions. Només tempestes de tarda a muntanya (convecció).

Primavera i tardor: molt variables. Alternen pertorbacions atlàntiques, situacions mediterrànies (aire fred en altura + humitat del mar) i DANA (depressió aïllada en nivells alts) pluges irregulars i localment torrencials. Canàries: clima subtropical dominat per l'anticicló de les Açores i els vents alisis estabilitat, poca nuvolositat, poques pluges. A les capes baixes es forma un mar de núvols que aporta humitat (precipitacions horitzontals). → → → → 5. Masses d'aire Una massa d'aire és una porció de l'atmosfera amb característiques homogènies de temperatura i humitat, adquirides a les regions font (zones extenses i estables).

A la península n'hi ha set: Àrtica marítima (Am): molt freda i humida. Polar marítima (Pm): freda i humida (Atlàntic nord). Polar continental (Pc): molt freda i molt seca (centre/nord d'Europa, ~-20°C). Tropical marítima (Tm): càlida i humida (anticicló de les Açores). Tropical continental (Tc): molt càlida i seca (nord d'Àfrica/Sàhara) onades de calor, calima, pluja de fang. → Mediterrània: càlida i humida. (També hi ha la massa d'aire tropical marítima i les àrtiques; el text en cita set en total.) Comportament del Mediterrani: a l'estiu dominen els anticiclons subtropicals (recalfor i evaporació).

A la tardor els anticiclons es retiren i arriben masses atlàntiques fredes; la diferència tèrmica genera baixes pressions al Mediterrani occidental → pluges torrencials. 6. Tipus de temps (situacions atmosfèriques) Anticicló d'hivern: temps estable i sec, gelades, boires persistents a les valls. Vents del nord fred, nevades al nord i cerç a la vall de l'Ebre. Temps del nord-oest: aire fred i inestable de l'Atlàntic nord; refresca a l'estiu, neu a l'hivern. Si ve del nord-est (interior d'Europa): fred i sec, risc de nevades. Baixa tèrmica estival: calor interior baixa pressió; temps estable però amb tempestes intenses a muntanya i litoral.

Temps del sud-oest: aire temperat i humit de l'Atlàntic pluges a la meitat occidental i efecte Foehn a la cornisa cantàbrica ("Sur"). Gota freda / DANA: finals d'estiu i tardor; gran inestabilitat, pluges torrencials i tempestes localitzades. Fronts: front càlid (massa càlida avança cap a la freda; núvols: cirrus, cirrostratus, altoestratus, nimboestratus; pluja suau i persistent). Front fred (massa freda avança cap a la càlida; núvols: cumulonimbs, cumulus; xàfecs intensos i curts). → → → 7. Dominis climàtics d'Espanya Quatre dominis fonamentals: oceànic/atlàntic, continental/interior, mediterrani i subtropical (Canàries).

7.1 Clima oceànic (atlàntic) Localització: Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, nord de Navarra i Vall d'Aran (únic territori català). Característiques: precipitacions abundants (1000–2500 mm) repartides tot l'any (>150 dies), temperatures suaus (10–15°C) i baixa amplitud tèrmica. Vents de ponent; galernes. Rius: cabalosos, regulars i curts. Varietats: Oceànic pur: litoral atlàntic i cantàbric; >1000 mm, sense sequera estival, hiverns suaus i estius frescos. Oceànic de transició: interior del nord (Lugo, Ourense, nord de Castella i Lleó, Prepirineu navarrès i aragonès); més continentalitat, amplitud 12–15°C, ~800 mm, mínim estival més marcat.

Muntanya oceànica: Massís de Galícia, Muntanyes de Lleó, Serralada Cantàbrica, Pirineu de Navarra i Aragó fins a Aran; temperatures molt baixes (4,8°C) i >1500 mm, nevades freqüents. 7.2 Clima continental (d'interior) Localització: Castella-la Manxa, Comunitat de Madrid, zones de transició (est: influència mediterrània; oest: atlàntica). Característiques: forta continentalitat i forta oscil·lació tèrmica; hiverns freds i estius calorosos i secs. Precipitacions escasses (325–550 mm), màxims a hivern i primavera; sequedat extrema a l'estiu. Rius: irregulars, crescudes per pluja i desglaç, forts estiatges.

Varietats: Hiverns llargs i freds / estius secs: Meseta Nord (Castella); <3°C més de 100 dies a l'hivern, estius curts (juliol-agost), 325–600 mm. Muntanya d'interior: Sistemes Ibèric i Central, Muntanyes de Toledo; 400–1000 mm segons altitud i orientació; hiverns llargs i freds, glaçades d'octubre a maig, estius curts, frescos i secs. Domini del cerç: depressió de l'Ebre, Rioja, sud de Navarra, Aragó, part meridional de Lleida i interiors de Tarragona; precipitacions molt escasses (Monegros), hiverns molt freds i estius calorosos. 7.3 Clima mediterrani Localització: litoral mediterrani, Balears, Ceuta i Melilla, Andalusia i bona part d'Extremadura. Clima principal de Catalunya.

Característiques: aridesa estival per les altes pressions subtropicals. Precipitacions irregulars (400–700 mm; més al nord i a muntanya), màxims a tardor i primavera. Temperatures moderades a la costa (14–18°C de mitjana), més fredes a l'interior. Hiverns suaus a la costa i més freds a l'interior; estius calorosos (22–26°C). Vents: llevant (humit), cerç (vall de l'Ebre), ponent (calent, afavoreix incendis). Rius: estiatges importants; inundacions a la tardor (Ter, Túria). Vegetació: bosc perenne (pi, alzina, alzina surera) degradació: màquia (arbust alt: arboç, llentiscle), garriga (garric, romaní, farigola) i estepa (herbàcies). Conreus: blat, vinya, olivera; horta a regadiu.

→ Subtipus a Catalunya: Mediterrani costaner: litoral i prelitoral (Alt Empordà – Delta de l'Ebre). Hiverns suaus, estius calorosos, baixa amplitud tèrmica, sequera estival marcada, pluges a la tardor i primavera. Mediterrani continental: interiors (Plana de Lleida, Alta Segarra, Conca de Barberà, Catalunya Central). Hiverns freds amb boires i gelades, estius molt calorosos, alta amplitud tèrmica, poques precipitacions (primavera i tardor). Varietats peninsulars: Influència atlàntica: costa d'Andalusia (Tarifa–Baix Guadiana) i Extremadura; pluges abundants d'octubre a maig, estius secs i calorosos.

Muntanya mediterrània: relleus costaners (Pirineus, Sistema Mediterrani Català, Tramuntana, Sistema Ibèric, Serralades Bètiques, Serra Nevada); 600–800 mm, hiverns frescos i estius suaus. Mediterrani àrid: sud d'Alacant, Múrcia i Almeria; <400 mm (estepari/desèrtic <150 mm a la costa); pluges torrencials, estius calorosos i hiverns suaus. No apareix a Catalunya, però el canvi climàtic podria incrementar l'aridesa. 7.4 Clima subtropical (Canàries) Influït pels alisis, el corrent fred de Canàries, la proximitat al Sàhara i un relleu irregular.

Temperatures suaus tot l'any (~17°C), precipitacions escasses (150–300 mm) concentrades a l'hivern; aridesa a les illes orientals (Lanzarote i Fuerteventura, desèrtic) i més pluges a les occidentals. Varietats: Costa (0–600 m): subdesèrtic estepari, 18–21°C, <350 mm. Muntanyes mitjanes (600–1500 m): mar de núvols, 500–1000 mm, temperatures fresques (13–16°C). Cims (1500–3700 m): <12°C, glaçades a l'hivern, ~500 mm, forta insolació (Tenerife). 7.5 Climes de muntanya Precipitacions >1000 mm (fins >2000 mm en sectors pirinencs), sovint en forma de neu a l'hivern. Temperatures més baixes que les zones circumdants; mínimes hivernals poden superar els -15°C; estius frescos; mitjana anual <10°C.

A Catalunya: Pirineu i Prepirineu (nevades habituals per sobre de 1500 m, hivern llarg i fred). BLOC 2: EL PAISATGE 1. La biodiversitat És l'expressió de la vida. Espanya té una gran biodiversitat per: → Situació: extrem sud-occidental d'Europa dos dominis vegetals (atlàntic i mediterrani). Efecte refugi: durant les glaciacions la península va servir de refugi per a espècies europees; també va acollir espècies africanes que van creuar Gibraltar amb el nivell del mar baix. Sistemes muntanyosos i Meseta: reprodueixen en altitud la gradació vegetal entre el nord i el sud d'Europa. Illes (Canàries i Balears): aïllament molts ecosistemes i endemismes.

Posició entre Europa i Àfrica: punt clau per a les rutes migratòries (corredor mediterrani occidental; aus, peixos i cetacis). Relleu variat: estatges bioclimàtics, barrera natural i corredor ecològic; especialització de la vida en zones extremes. Disponibilitat d'aigua: rius, llacs i aiguamolls creen hàbitats. → Factors antròpics: Beneficiosos: activitats tradicionals (agroramaderia extensiva, paisatges en mosaic) mantenen la diversitat. Perjudicials: monocultius, pesticides, sobreexplotació hídrica, contaminació, urbanització, infraestructures, turisme massiu, espècies invasores fragmentació i pèrdua d'ecosistemes. → 2.

El sòl Part de la biosfera resultant de l'alteració de la roca mare per factors físics, químics i biològics al llarg del temps. Té elements inorgànics (minerals, roca), orgànics (humus, microorganismes), aire i aigua. Subministra nutrients, regula l'aigua i emmagatzema matèria orgànica. Es formen horitzons edafics. És un recurs vital, lent de formar, i un arxiu natural dels canvis ambientals. 3. El paisatge: concepte És la fisonomia externa d'un territori, resultat de la interacció de factors naturals (relleu, flora, clima) i humans (economia, cultura) al llarg del temps. És un producte social: projecció de la cultura d'una societat sobre un espai.

La Llei catalana del paisatge (2005) incorpora la percepció col·lectiva i la valoració de les persones. Dinàmic: evoluciona constantment; l'acció humana n'ha accelerat el canvi i pot degradar-lo. Gestió del paisatge: conèixer elements i interaccions, aplicar mesures de protecció, ordenació, planificació i gestió activa. Del paisatge depèn la qualitat de vida; és un patrimoni que cal protegir. 4. Tipus de paisatges Predomini abiòtic: alta muntanya, deserts (clima i relleu dominants). Predomini biòtic: paisatges naturals (vegetació i fauna). Predomini antròpic: paisatges culturals (rurals agraris i urbans). Paisatge natural: només interacció abiòtica/biòtica, sense acció humana.

Avui ja no existeix cap paisatge verge. Els paisatges potencials corresponen al bioma dominant o formació vegetal climàtica. 5. Paisatges vegetals d'Espanya 5.1 Paisatge oceànic Localització: Galícia i Serralada Cantàbrica; també Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i Serralada Litoral Catalana. Bosc temperat oceànic: fins a 30 m d'alçada; espècies típiques roure i faig (fulla ampla i caduca) sotabosc pobre. Rouredes: necessiten humitat, mal suporten el fred i la neu; fusta dura (bigues, parquet). Fagedes: menys tolerants a la calor, molta humitat; fusta de qualitat per a mobles. Landa: matollar dens; cremes i artigatges per a pastures afavoreixen l'erosió.

Vegetació associada: castanyers, bedolls, aurons, til·lers; substitució per pins i eucaliptus; prats humits amb ramaderia. → → 5.2 Paisatge mediterrani Ocupa la major part de la península. Alzinar = formació boscosa més extensa; amb les sureres forma el bosc típic mediterrani. Escleròfil: sempre verd, creixement lent; és l'últim bosc abans de la màquia de zones subdesèrtiques. L'acció humana ha provocat la regressió de l'alzinar i l'expansió del matollar: màquia, garriga i estepa. Espècies: bruc, ginesta, estepa (Meseta Nord); garric i llentiscle (franja mediterrània); margalló, espart, farigola i esparreguera (sud-est i vall de l'Ebre).

Conreus: olivars (Guadalquivir), figueres, ametllers i cítrics (Llevant), palmeres. 5.3 Paisatge de les Canàries Vegetació escassa adaptada a l'aridesa intensa; gran diversitat i endemismes. Vents, corrents marins i pendent creen pisos altitudinals: <400 m: matollar costaner (tabaiba, cardó). Més amunt: savines, palmeres i dragos. Zones humides: muntanya verda amb laurisilva. 1500 m al nord / 800–1000 m al sud: pi canari (de vegades amb estepes). 2600 m: violes del Teide. Alisis: es carreguen d'humitat sobre l'Atlàntic, es condensen als vessants de sobrevent mar de núvols i precipitacions horitzontals (tripliquen les pluges).

Per sobre dels núvols l'aire és sec i la insolació intensa inversió tèrmica. → → 5.4 Paisatge de muntanya Vegetació en pisos altitudinals segons temperatura i precipitacions. Als Pirineus: Subalpí (1200–2400 m): coníferes (pi negre, avet, de vegades faig); sotabosc de nabinera i rododendre. Alpí (2400–3000 m): més de mig any cobert de neu; només prats. Nival (>3000 m): plantes rupícoles (líquens i molses). A la resta de muntanyes peninsulars normalment no hi ha pis subalpí, només bosc caducifoli o perennifoli. 6. Paisatges culturals Cultura: resultat dels esforços per resoldre problemes quotidians; inclou formes, mitjans i experiència; es transmet de generació en generació.

L'entorn físic proporciona els recursos; el treball i les formes d'obtenir i distribuir recursos constitueixen les formes de vida. Elements que fonamenten la cultura: medi natural, estructura social, creences/visions del món, mitjans de comunicació i transmissió. Evolució: abans molt estables; la industrialització va transformar radicalment els paisatges (societat rural urbana). La postmodernitat i globalització eliminen paisatges anteriors. Cal valorar activament el llegat per evitar la banalització i l'homogeneïtzació. Protecció: Conveni Europeu del Paisatge (objectius de qualitat paisatgística) i UNESCO (paisatges culturals amb valor universal excepcional).

A Espanya: Pla Nacional de Paisatge → Cultural. Paisatge cultural (Pla Nacional): resultat de la interacció en el temps de les persones i el medi natural; territori percebut i valorat per les seves qualitats culturals, producte d'un procés i suport de la identitat d'una comunitat. 7. Espais naturals protegits Espai natural protegit: territori poc modificat per l'home amb alguna categoria de protecció. Parcs nacionals o regionals: ecosistemes poc alterats, valors ecològics, estètics, educatius i científics; la conservació mereix atenció preferent. Risc: l'augment de visitants pot afectar zones fràgils.

Parcs naturals: valor natural compatible amb activitats humanes, però amb gestió estricta i ús sostenible. Reserves naturals: protecció d'ecosistemes, comunitats o elements biològics. Reserves de la biosfera (UNESCO, projecte "L'home i la biosfera"): conciliar desenvolupament sostenible amb conservació de la biodiversitat. Mesures de política ambiental: avaluació d'impacte ambiental (estudi de conseqüències d'una obra) i auditories ambientals (informe independent per complir la legislació). 8.

Paisatges de Catalunya 8.1 Canvis recents L'Observatori del Paisatge constata que el creixement econòmic, la generalització de la vida urbana i la integració en fluxos globals han transformat el territori: es difumina el límit campciutat; paisatges tradicionals uniformització i banalització. El Conveni Europeu del Paisatge promou conservació, ordenació i sensibilització. → 8.2 Instruments Catàlegs del paisatge (Llei del paisatge): defineixen objectius de qualitat paisatgística. L'Observatori ha catalogat 134 unitats de paisatge en 7 catàlegs (aviat 8, amb el Penedès). Unitat de paisatge: part del territori amb un mateix caràcter paisatgístic i idiosincràsia diferenciada.

Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits de Catalunya: parcs nacionals (normes estatals); parcs naturals, reserves naturals i paratges d'interès nacional (Generalitat i diputacions). Primera fase: tres nous parcs naturals, com Capçaleres del Ter i del Freser. 8.3 Regions biogeogràfiques de Catalunya Tres grans regions en només ~32.000 km²: Boreoalpina (~5%): parts altes dels Pirineus i Prepirineus i enclavaments al Montseny. Clima fred rigorós, neu persistent. Flora amb nanisme, geofitisme i toxicitat; comunitats de roques, tarteres i molleres en antics fons de vall glacials. Fauna amb criofília, hibernació, mutació cromàtica i migració.

Ocupació humana escassa (pastures, caça); avui esports de neu i aventura. Eurosiberiana (~20%): muntanya mitjana (1000–1800 m), clima temperat però fred a l'hivern amb pluviositat estival. Poca llum, molta humitat, marcada estacionalitat canvis cromàtics i abundància d'herbes. Boscos caducifolis (fagedes i rouredes: Vall d'Aran, Collsacabra, Guilleries, Montseny); rouredes esclarissades, prats magres i pastures seques a les zones més seques. Fauna: herbivorisme, canvis estacionals, aposematisme. Recursos: dendroenergies (biomassa), fusta, productes remeiers. Mediterrània (~75%): del litoral fins ~1000 m. Estius secs, hiverns temperats, molta llum.

Boscos i bosquines esclerofil·les, verdes tot l'any, adaptades a la sequera: pirofitisme (foc), aromatisme (olis essencials), espinosisme (espines). Alzinars substituïts per pins blancs o pinyoners, màquies, garrigues i brolles. Fauna sedentària; recursos: carbó, llenya, fusta, bruc, plantes aromàtiques. → 8.4 Estatges de vegetació Franges altitudinals de vegetació segons clima i altitud. El relleu també genera diferències entre solanes (assolellades) i obagues (ombívoles). L'home pot alterar-ne els límits. Cinc estatges: Basal (0–1000 m): terres baixes i peu de muntanya; mediterrani (alzinars) al vessant sud i oriental, influència atlàntica (rouredes) al nord. Més ocupació humana.

Montà (1000–1600 m): transició; boscos caducifolis (rouredes, fagedes) o pinedes de pi roig; paisatge molt humanitzat (prats de dall, pastures, conreus). Subalpí (1600–2300 m): coníferes (pi negre, avet); límit del bosc retrocedit per tales i pastura prats i matolls (ginebró). Puntual al Montseny per sota de la seva cota. Alpí (2300–3000 m): per sobre del límit del bosc; prats rasos, molleres, període vegetatiu molt curt, adaptacions extremes. Nival (>3000 m): cims més alts dels Pirineus centrals; neus perpètues, tarteres i crestes; només líquens i molses. → 8.5 Tipus de paisatge a Catalunya Muntanya: vegetació adaptada al fred i períodes vegetatius curts.

Coníferes (pi negre, pi roig, avet) prats d'alta muntanya per sobre del límit del bosc; caducifolis (fagedes, rouredes) a menys altitud. Pirineu. Erms, planes, camps i depressions: relleu pla/ondulat, clima continental; vegetació estepària pobra (matolls baixos, timonedes, garrigues, gramínies) i conreus de secà. Depressió Central (Segarra, Urgell, Noguera, Pla d'Urgell); fauna de secà (sisó). Planes al·luvials i ribes: sòls fèrtils, agricultura; sobreexplotació d'aqüífers. Boscos de ribera (en galeria) = corredors ecològics i refugi. Ex.: horta del Segre, ribera de l'Ebre, curs alt de la Noguera Pallaresa.

Deveses: paisatge obert amb arbrat dispers (alzines i sureres), aprofitament tradicional sostenible; alta biodiversitat i protecció contra l'erosió. Extremadura, Andalusia, Castella-la Manxa, Salamanca. A Catalunya: suredes i alzinars aclarits (Gavarres, Albera). Paisatges litorals: Cantàbric i atlàntic: rases (terres elevades i planes sobre la costa), marines (platges, dunes, maresmes) i ries (valls fluvials inundades pel mar). → Mediterrani i sud-atlàntic: sedimentació; aiguamolls d'aigües salobres, deltes fèrtils, arenals amb dunes. Planes litorals: sòls fèrtils, agricultura intensiva. Catalunya: delta de l'Ebre, aiguamolls de l'Empordà, litoral del Maresme i Baix Llobregat.

Paisatges insulars: combinació de muntanyes i planes segons illa i origen (Canàries i Balears). 9. Repercussions ambientals de les activitats econòmiques 9.1 Canvi climàtic Modificació del clima al llarg del temps a nivell global. Hi influeixen: òrbita terrestre, insolació, composició de l'atmosfera, disposició dels continents i corrents marins. Canvi climàtic antropogènic: causat pels humans; el ritme accelerat impedeix l'adaptació de la natura. Efecte d'hivernacle: l'energia solar escalfa la superfície; part torna a l'espai i la resta és retinguda pels gasos atmosfèrics. L'augment d'aquests gasos impedeix que surti l'energia escalfament global.

Oceans: desglaç de l'Àrtic, l'Antàrtic i glaceres; l'aigua s'expandeix i redueix la capacitat d'absorbir CO₂; pot alterar corrents i la seva influència →

Més apunts de Geografia

Exàmens, temes i apunts de Geografia