1. El sistema democràtic espanyol
Flashcards
- Qui té la sobirania nacional a Espanya segons la Constitució de 1978?
- El poble espanyol. El poder és en mans de tota la ciutadania major de 18 anys.
- Què és una monarquia parlamentària?
- Forma d'Estat on el Rei és el cap de l'Estat, però el Parlament és d'on emanen les lleis i el Govern. El Rei regna però no governa.
- Quins són els tres poders de l'Estat?
- Executiu, legislatiu i judicial. La divisió de poders evita que cap d'ells pugui abusar de les seves competències.
- Quants escons té el Congrés dels Diputats?
- 350 escons.
Preguntes tipus test
- Per què es diu que el Rei d'Espanya regna però no governa?
- a) Perquè la Constitució li atribueix el poder de vetar les lleis aprovades pel Congrés
- b) Perquè el Govern pot dissoldre el Parlament sense la intervenció del Rei
- c) Perquè les lleis i el Govern emanen del Parlament, i el Rei és el símbol de l'Estat
- d) Perquè el Rei només pot convocar eleccions quan el Govern ho sol·licita
Resposta: c) Perquè les lleis i el Govern emanen del Parlament, i el Rei és el símbol de l'Estat. El Rei és el cap de l'Estat i el símbol de la nació, però les lleis i el Govern emanen del Parlament, de manera que el Rei no exerceix el poder de governar.
- Un espanyol de 25 anys que viu a l'estranger però conserva la nacionalitat espanyola, pot votar en unes eleccions espanyoles?
- a) Sí, perquè el sufragi és universal i la sobirania resideix en el poble espanyol
- b) Sí, però només en les eleccions municipals, i no en les generals
- c) No, perquè només poden votar les persones que resideixen dins del territori espanyol
- d) No, perquè cal haver residit al país durant almenys cinc anys seguits
Resposta: a) Sí, perquè el sufragi és universal i la sobirania resideix en el poble espanyol. El sufragi universal inclou els ciutadans que resideixen fora del país però conserven la nacionalitat espanyola, perquè la sobirania resideix en el poble.
- A les eleccions del 2008, a Barcelona cada diputat necessitava 129.255 vots, mentre que a Guadalajara en necessitava 25.648. Què demostra aquesta diferència?
- a) Que el valor de l'escó no és el mateix a totes les províncies
- b) Que a Guadalajara hi havia menys electors que a Barcelona
- c) Que el llindar del 3% només s'aplica a les províncies grans
- d) Que la llei d'Hondt no s'aplica a les províncies petites
Resposta: a) Que el valor de l'escó no és el mateix a totes les províncies. El nombre de vots necessaris per obtenir un escó varia segons la província, de manera que el vot no val el mateix a tot l'Estat.
2. L’organització territorial de l’Estat Espanyol i el poder local
3. L’organització política i territorial de Catalunya
4. Les polítiques regionals i de cohesió a Espanya
Tema 10: 1. La globalització i els contrastos físics i econòmics a Europa
Tema 10: 4. La Unió Europea: construcció, institucions i política regional
Tema 10: 6. La integració d’Espanya a la UE i indicadors a escala mundial
6. Desigualtats en el món, indicadors de desenvolupament i deute extern
El procés de construcció de la Unió Europea i els seus tractats
Institucions i òrgans de decisió de la Unió Europea
La política regional comunitària, fons europeus i unitats territorials NUTS
6. La Política Agrària Comuna (PAC)
7. Debats i reptes europeus: Euroescepticisme, Brèxit i crisi dels refugiats
8. Balanç de la integració d’Espanya a la UE i polítiques comunitàries actuals
Organització política i administrativa: divisió territorial a Espanya i Catalunya
Recapitulació: Organització territorial i el context europeu d'Espanya
1. Evolució institucional de la UE i criteris d'adhesió
2. Institucions de la Unió Europea
3. La política regional europea
4. Els fons de la Unió Europea
5. La Política Agrària Comuna (PAC)
6. Opinió pública, euroescepticisme, Brèxit i crisi dels refugiats
7. La integració d'Espanya a la Unió Europea
8. Organització territorial de l'Estat: espanyol i català
I 17 flashcards i 6 preguntes més al document.
Text del document
Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Tema 09: L’organització política i territorial d’Espanya i de Catalunya. 1. El sistema democràtic espanyol. 1.1 Espanya, un “Regne Democràtic” Espanya és un “Regne Democràtic” fonamentat en el constitucionalisme i en el parlamentarisme. Una democràcia constitucional. La mort de Franco l’any 1975 va significar la fi d’un regim dictatorial i va obrir a Espanya un període de transició política que va dur finalment a la implantació d’un Estat social i democràtic de dret, plasmat en la Constitució de 1978.
La Constitució és la llei fonamental de l’Estat: recull les normes que regulen el govern d’Espanya i garanteix els drets individuals i col·lectius de totes les espanyoles. La constitució espanyola estableix que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, cosa que significa que el poder és en mans de tota la ciutadania major de 18 anys (sufragi universal), fins i tot d’aquells que resideixen fora del país però conserven la nacionalitat espanyola (un ciutadà, un vot). A Espanya la participació democràtica és per mitjà de les eleccions de representants polítics en les diverses institucions de l’administració pública d’àmbit europeu, estatal, autonòmic i municipal.
Una democràcia parlamentària. Espanya és una monarquia parlamentària, cosa que significa que el cap de l’Estat és el Rei, però el Parlament és d’on emanen tant les lleis com el Govern; això vol dir que el rei regna, però no governa. El Rei és el símbol de l’Estat i el representa dins del país i en les relacions internacionals, modera el funcionament de les institucions de l’Estat i s’ha de tenir en tot a les normes que estableix la Constitució Espanyola. El Rei també és el comandament suprem de l’exèrcit. 1.2. La divisió de poders.
Un dels principis bàsics de la democràcia espanyola reconegut a la Constitució de 1978 és la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial) per assegurar que cap poder no podrà abusar de les seves competències. El poder legislatiu. A Espanya el Parlament, que fa la funció legislativa, rep el nom de Corts Generals. Aquestes estan integrades per dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat. El Congrés dels Diputats (Cambra Baixa): Reuneix els representants dels ciutadans. Discuteix, aprova, deroga les lleis i aprova els pressupostos generals de l’Estat.
Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Els seus membres són escollits per sufragi universal cada quatre anys, mitjançant eleccions legislatives. A aquestes eleccions hi poden participar tots els partits polítics, que es disputen els 350 escons de què consta el Congrés. La circumscripció electoral és la província. Cada província espanyola elegeix un mínim de dos diputats (1 Ceuta i 1 Melilla) més els 248 restants es distribueixen proporcionalment a la població que tingui.
Segons l’actual llei electoral, després del recompte de vots els escons són adjudicats en funció dels vots obtinguts per cada partit, en una proporció que afavoreix aquells que han rebut major nombre de vots i perjudica els partits poc votats, aquest sistema proporcional és la llei d’Hondt. Hi ha altres models d’assignació d’escons com el sistema majoritari (Estats Units, França). A banda de l’aplicació de la llei d’Hondt, el model electoral espanyol realitzat dues distorsions més: • • Tots aquells partits que no hagin obtingut un mínim el 3% de tots els vots emesos queden descartats d’entrada.
El valor de l’escó (nombre de vots necessaris per sortir elegit) no val el mateix a totes les províncies, així per exemple si agafem les eleccions del 2008, Barcelona amb un cens electoral de 4.027.998 persones va escollir 31 diputats, el sistema proporcional espanyol (escon segons votants) va donar un diputat per cada 129.255 vots, mentre que Guadalajara amb un cens de 179.538 persones, escollia 3 diputats, cada diputat va ser escollit per 25.648 vots. Si realment s’apliqués un sistema proporcional, on cada vot valgués el mateix, i s’eliminés la correcció de la llei d’Hondt, els resultats de les eleccions serien bastant diferents. El Senat (Cambra Alta).
És una cambra de representació territorial, la seva funció principal és la de revisar les propostes legislatives que han passat pel Congrés de Diputats. Pot modificar o vetar el contingut de les lleis, però al final és el Congrés el qui les aprova definitivament. També està facultat per autoritzar o denegar la ratificació dels tractats internacionals. La seva composició no és fixa, varia a l’alça o a la baixa, en canviar el nombre d’habitants de les distintes comunitats autònomes.
Actualment (eleccions 2015) està format per 266 senadors, 208 són escollits directament pels ciutadans i 58 designats per les Comunitats Autònomes (cada Comunitat Autònoma designa un senador, i un altre per cada milió d’habitants del territori autònom). A cada província s’elegeixen quatre senadors, a les províncies insulars (Gran Canaria, Tenerife i Mallorca) els hi toquen tres senadors, i un per cadascuna de les menors (Menorca, EivissaFormentera, Fuerteventura, La Gomera, El Hierro, Lanzarote i La Palma, Ceuta i Melilla escullen dos senadors cadascuna.
El poder executiu: El poder executiu és el Govern, format pel President (escollit pel Parlament, normalment correspon al líder del partit més votat) i els ministres tenen el poder executiu. Dirigeixen la Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat política de l’Estat, administren els recursos i estableixen la defensa nacional i les relacions exteriors, a banda executen lleis i promulguen decrets. L’executiu ha de retre comptes davant el Congrés de Diputats de la seva acció de govern, i se li pot demanar explicacions a través d’interpel·lacions i preguntes.
En cas extrem es pot plantejar una moció de censura (procediment que ha de tenir la majoria absoluta dels diputats i que ha d’incloure una candidatura a la presidència), es diferencia de la moció de confiança en el fet que aquesta és presentada pel president del govern, que té la potestat de dissoldre les corts i de convocar eleccions. El poder judicial: És el màxim òrgan n’és el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), sota el qual resten tots els jutjats i tribunals del país. Està format per un president (nomenat pel Rei a proposta del CGPJ) i 20 jutges (designats per les Corts).
Subordina en l’exercici de les seves funcions; les sales del Govern del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i els Tribunals Superiors de Justícia, així com els presidents dels tribunals i les audiències, els jutges degans, les juntes de jutges i als mateixos jutges. La seva funció principal és garantir la independència dels jutges en l’exercici de les seves funcions. Tribunal Constitucional: El Tribunal Constitucional està integrat per dotze membres nomenats pel Rei a proposta de les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), dos el Govern i dos el CGPJ.
La principal funció és la vigilància de la constitucionalitat de les lleis, els decrets i qualsevol norma emesa en el territori de l’Estat. Defensor del poble: És la institució designada per les Corts amb l’objectiu de defensar i protegir els drets fonamentals i les llibertats públiques de la ciutadania davant l’Administració Pública. Una de les seves principals activitats és la vetllar pels interessos generals amb objectivitat i amb plena submissió al dret i la llei. 2. L’organització territorial de l’Estat Espanyol. La Constitució de 1978 (títol VIII) estableix que l’Estat espanyol està organitzat territorialment en comunitats autònomes, províncies i municipis.
A més, algunes comunitats s’organitzen en comarques. Totes aquestes entitats gaudeixen de certs graus d’autonomia per a la gestió dels seus interessos, fruit de la delegació de sobirania que els donen les Corts Generals per mitjà d’estatuts i lleis específiques que n’especifiquen les respectives competències. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 2.1. Les comunitats autònomes. Institucions de les CCAA. Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016 Espanya es defineix com un estat unitari no centralista, establint la possibilitat que les nacionalitats i les regions disposin del principi d’autonomia. En virtut d’aquest principi l’Estat està format per 17 CC.AA.
i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, cadascuna amb certa capacitat d’autogovern, amb autonomia administrativa i legislativa (ordenació del territori i urbanisme, agricultura, ramaderia i pesca en aigües interiors, explotació forestal, medi ambient, patrimoni monumental, turisme, esports, assistència social, sanitat i higiene …). La Constitució reconeix com a norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma els diferents estatuts d’autonomia (1979 s’aproven el del País Basc i Catalunya i fins al 1983 la resta.
Ceuta i Melilla el 1995), i l’Estat els hi dóna empara jurídica, admetent la col·laboració entre CC.AA., però no així la seva federació, amb excepció de Navarra i el País Basc. Tanmateix la Constitució (Article 158) preveu un fons de compensació territorial, un instrument de la política regional espanyola per a finançar inversions públiques i transferències de capital a comunitats autònomes endarrerides per a combatre els desequilibris regionals i dur a la pràctica el principi de solidaritat interterritorial establert en la Constitució de 1978.
Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Les competències transferides (delegació de sobirania) de les Corts poden ser: • • Plenes: com l’organització de l’autogovern, la sanitat i l’educació. Compartides amb l’Estat, com l’administració de justícia, la legislació laboral i la gestió de les infraestructures viàries. En funció de les diferents transferències, cadascuna de les CC.A.
té reconeguda una certa capacitat d’autogovern amb autonomia administrativa i legislativa en diferents àmbits, tots ells reconeguts per la Constitució (ordenació del territori, urbanisme, agricultura, ramaderia, pesca, aigües territorials, explotació forestal, medi ambient, patrimoni, turisme, esports, assistència social, sanitat i higiene …). Per tal de poder dur a terme les competències transferides, es va crear un sistema de finançament. Espanya té dos models de finançament de les CCAA: • • • El règim foral (País Basc i Navarra). El règim comú (la resta de comunitats). Canàries, Ceuta i Melilla tenen un tracte especial.
L’evolució d’Espanya a escala demogràfica va fer necessari reformular el model de finançament i el 2009 es va signar un acord d’un nou model entre el Govern Central i les comunitats autònomes en règim comú. Els aspectes més destacables d’aquest nou model es basa en: • • • • La igualtat dels serveis públics fonamentals. Major convergència de les CCAA. Sistema financer més dinàmic i estable. Recursos addicionals que l’Estat aportaria de manera gradual. Finançament autonòmic. Font: Batxillerat. Vicens Vives.
2016 El principi d’autonomia financera es va veure limitat per una llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (Llei orgànica 2/2012) aprovada el 27 d’abril de 2012 que partia d’una normativa comunitària per fer front a la crisi financera del sistema que havia esclatat el 2007. Prèviament el PP i el PSOE s’hi havien afanyat modificant (2011) l’article 135 de la Constitució introduint limitacions sobre despeses i ingressos públics.
Resumint una estratègia que va consolidar a partir d’aquell moment una política clarament neoliberal a la UE i a Espanya, Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat abraçada amb entusiasme pels dos partits dominants de l’escenari polític espanyol i pels governs de moltes comunitats autònomes, entre elles Catalunya (Llei catalana d’estabilitat pressupostària de 17 de maig de 2012), prioritzant el creixement econòmic per damunt de les necessitats socials.
El resultat final d’aquest procés el coneixem bé, si, per exemple, es produeix un conflicte entre pagar pensions o els tractaments mèdics de la sanitat pública i pagar els titulars del deute públic, cal donar preferència a aquests en detriment dels pensionistes o els malalts. L’ordre de pagament és clara: primer es paga als titulars del deute públic, després als proveïdors i finalment es cobreix la despesa pública de serveis. Institucions autonòmiques (poder legislatiu i executiu): • • • Assemblea o parlament: on s’aproven les lleis i els pressupostos, controla l’acció de govern. Presidència autonòmica: representa a la Comunitat Autònoma, forma part del govern i el dirigeix.
És elegit pel parlament autonòmic i nomenat pel Rei. Govern: format pel president i els consellers, executa i fa complir les lleis aprovades pel parlament. Cap comunitat disposa d’una organització judicial pròpia, sinó que comparteix el poder judicial únic de l’Estat espanyol. Així i tot, existeixen certes competències administratives en l’àmbit judicial (règim personal dels funcionaris al servei de l’Adm. de Justícia i els mitjans i els recursos materials i econòmics). A més l’assemblea legislativa de cada comunitat participa en el nomenament d’una tercera part dels membres de la Sala del Civil i del Penal del Tribunal Superior de Justícia respectiu. 2.2.
Poder local: • Les províncies: són agrupacions de municipis amb personalitat jurídica pròpia (el seu origen es remunta a l’organització feta per Javier de Burgos – secretari de foment sota la Regència de Maria Cristina). La seva modificació és competència de l’Estat i ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica. El seu òrgan de govern és la diputació. Funcions: Circumscripció electoral de l’Estat (els diputats i els senadors s’elegeixen per cada província).
Divisió territorial de l’administració perifèrica de l’Estat (representada pel subdelegat del govern), on es concreten totes les actuacions d’aquest (recaptació d’impostos, organització del trànsit, educació, sanitat …). Entitat de l’administració local de més alt rang, que té com a funció la de cooperar amb els municipis a través de les diputacions provincials. Els diputats de les diputacions s’elegeixen entre els regidors electes dels municipis, mentre que el president és elegit pels diputats electes. • Els municipis (ens locals): segons l’INE el 2018 hi havia 8.124 municipis.
Són les unitats territorials i administratives més elementals i l’ajuntament és l’òrgan de govern i gestió municipal. El poder local s’elegeix un cop cada quatre anys, votant a diferents partits polítics dels quals sorgeixen els regidors, i aquests al seu torn elegeixen l’alcalde per Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat votació. Les seves competències estan regulades per la Llei de Règim Local (1985), reformada el 2013, segons el principi d’estabilitat pressupostària. La creació o eliminació de municipis és competència de cada Comunitat Autònoma. El govern municipal. Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives.
2016 Competències: prestació de serveis i dotació d’equipaments (recollida de residus, urbanisme, organització del transport públic, provisió d’escoles o guarderies). Per tal de fer front a les seves obligacions poden recollir tributs propis (IBI, brossa, circulació) i la cessió de part dels impostos recaptats per l’Estat i les CC.AA., en funció de les seves necessitats i la seva població. A banda dels serveis bàsics anteriors, en funció de la seva població els municipis han de proporcionar als ciutadans: Més de 5.000 habitants: els serveis bàsics més: parc públic, biblioteca pública, mercat i tractament de residus.
Més de 20.000 habitants: els serveis anteriors més: protecció civil, serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, instal·lacions esportives públiques i escorxador. Més de 50.000 habitants: els serveis anteriors més: transport urbà, transport adaptat i protecció del medi ambient. • Altres unitats territorials: la Constitució permet a les CC.AA. diverses formes d’organització territorial interna: o Comunitats autònomes insulars: illes Balears i Canàries amb organismes administratius propis (consells insulars i cabildos respectivament).
A les illes balears Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera són consells i a Canàries El Hierro, Fuerteventura, Gran Canaria, La Palma, Gomera, Lanzarote, Fuerteventura i La Gomera cabildos. o Comarques: Catalunya, Aragó, Galícia i Cantabria, disposen d’aquesta divisió territorial pròpia. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat o Diputacions forals: al País Basc i Navarra cada província, com a territori històric reconegut té una diputació foral, amb àmplies competències (impostos, urbanisme, serveis socials). Per tant hi ha quatre diputacions forals: Àlaba, Guipúscoa, Bilbao i Navarra.
Mancomunitats: agrupacions de municipis que gestionen serveis comuns (recollida de residus, serveis culturals, depuració d’aigües …). Normalment es tracta d’ajuntaments amb menys de 5.000 habitants que d’una altra manera no podrien fer front a les despeses ordinàries. Àrees metropolitanes: entitats locals integrades per municipis de grans aglomeracions urbanes, amb vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació i coordinació de serveis, obres … Com Madrid, Barcelona, València, Sevilla … Parròquies: a les zones rurals de Galícia i Astúries agrupa aldees i caserius dispersos. Normalment un municipi o concello agrupa una o més d’una parròquia.
Partits judicials: administració de justícia que agrupa a un o més d’un municipi d’una mateixa província o que limiten entre ells. Cap de partit judicial: ubicat en el municipi més gran ones troba el jutjat de primera instància o més d’un. A la resta de municipis del partit judicial hi ha un jutjat de pau. o o o o o 3. L’organització política i territorial de Catalunya El model d’organització política català actual cal resseguir-lo en tres moments: Estatut de 1932: durant la Segona República Espanyola (1931-39) la Constitució de 1931 va reconèixer un govern autonòmic per Catalunya, la Generalitat, que va aprovar l’Estatut de 1932.
L’Estatut definia Catalunya com una regió autònoma dins de l’Estat espanyol, considerava el castellà i el català idiomes oficials i concedia plenes competències en dret civil català i règim administratiu. Estatut de 1979: amb la transició política i gràcies a les pressions de l’Assemblea de Parlamentaris Catalans (1977) fou aprovat un estatut, que reconeixia Catalunya com una nacionalitat i a la Generalitat com una institució política d’autogovern. El català, juntament amb el castellà, adquiria caràcter d’idioma oficial. L’Estatut dotava a la Generalitat d’àmplies competències. Reforma estatutària del 2003.
El nou estatut va ser aprovat el 2006, però el Partit Popular va fer un recurs d’inconstitucionalitat que finalment va ser aprovat pel Tribunal Constitucional (28/06/2010), malgrat la sentència del constitucional l’Estatut del 2006, amb retallades, segueix vigent en espera de la resolució dels recursos presentats per la Generalitat.
Tot i així l’Estatut va patir dues retallades importants en la seva tramitació a Corts (2006) sota el govern de Rodríguez Zapatero: • • El concepte de nació, relegat al Preàmbul de l’Estatut, sense validesa jurídica, mentre l’article 1 segueix definint Catalunya com a una nacionalitat I el finançament, que va quedar resolt amb una negociació entre Rodríguez Zapatero i aleshores el líder de l’oposició a Catalunya Artur Mas (del 33% al 50% de l’IRPF; del 40% al 58% dels impostos especials; i del 35% al 50% de l’IVA).
Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat L’any 2010 el Tribunal Constitucional va retallar 14 articles i 27 van ser reinterpretats, en el que s’ha definit des de Catalunya com un atac a la sobirania del poble català. Institucions de l’autogovern de Catalunya: Institucions de Catalunya. Font: Geografia Batxillerat. Vicens Vives. 2016 • • • • Parlament: té la funció legislativa, aprova els pressupostos i controla i impulsa l’activitat política i de govern. President de la Generalitat: (*) elegit pel Parlament i nomenat pel Rei, exerceix funcions representatives i governatives. És la representació més alta de la Generalitat i l’ordinària de l’Estat a Catalunya.
Manté relacions amb altres institucions estatals i amb la resta de les comunitats autònomes. Convoca les eleccions al Parlament de Catalunya. És el responsable del Consell Executiu: (**) estableix les directrius generals de l’acció de govern i coordina el programa legislatiu. El nombre de departaments o conselleries varia en funció de les necessitats de cada legislatura. Consell Consultiu: substituït pel Consell de Garanties Estatutàries el 2009 (Estatut del 2006). Es pronuncia sobre l’adequació a l’Estatut i a la Constitució de la normativa amb rang de llei de la Generalitat de Catalunya.
Miguel Molina • • Geografia 2n de Batxillerat Sindicatura de comptes: òrgan fiscalitzador extern dels comptes, de la gestió econòmica i del control d’eficiència de la Generalitat, dels ens locals i de la resta del sector públic de Catalunya. Sindicatura de greuges: té la funció d’atendre les queixes de totes les persones que es troben desemparades davant l’actuació o la manca d’actuació de les administracions. Vetlla pel bon funcionament de l’Administració de la Generalitat i dels ens locals de Catalunya, com ara els ajuntaments, les diputacions o els consells comarcals.
[*] [**] Les pàgines web de presidència de la Generalitat i del Consell Executiu (govern) van ser desactivades en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola (intervenció de l’autonomia catalana) el dimarts 31 d’octubre del 2017. Competències de la Generalitat (Estatut del 2006): la Constitució espanyola estableix els principis sobre els quals s’atribueixen a les comunitats autònomes una sèrie de competències, és a dir poders d’actuació normativa i executiva, que permetin el seu autogovern. • • • Competències exclusives: la Generalitat disposa de tota la capacitat de decisió. o Organització institucions d’autogovern. o Desenvolupament del Dret català. o Cultura.
o Patrimoni històric, artístic, monumental, arquitectònic, arqueològic i científic. o Arxius, biblioteques i museus… o Administració local. o Urbanisme, ordenació del territori, obres públiques, carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports. o Turisme. o Explotació dels recursos hidràulics. o Cambres de comerç, indústria i navegació i de la propietat. o Benestar socials. o Joventut. o Esports i lleure. o …
Competències compartides (concurrents): la Generalitat i l’Estat disposen de les mateixes funcions (ensenyament, sanitat, energia i mines, medi ambient, espais naturals …) Competències executives (notaria, registres públics, propietat intel·lectual i industrial, protecció de dades, sistema penitenciari …). Per dur a terme totes aquestes competències, la Generalitat disposa de taxes i impostos propis, pot emetre deute públic i accedir a crèdits, però fonamentalment el seu pressupost procedeix de les transferències que li cedeix l’Estat en funció dels serveis i de les competències que li han estat traspassades.
Malgrat el comentat abans, cal matisar que ens trobem en uns moments excepcionals i que en aquest moment, l’autonomia financera de la Generalitat és inexistent. El 19 de setembre del 2017, gràcies a la llei d’estabilitat pressupostària del 2012, el Ministeri d’Hisenda va passar a intervenir les finances de la Generalitat. Posem en context la situació.
Les competències financeres de la Generalitat i les transferències de l’Estat ja s’havien vist compromeses arran de la crisi econòmica (2007) i de la legislació comunitària sobre estabilitat pressupostària, l’Estat espanyol va legislar una Llei Orgànica (Llei Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. 2/2012) que introduïa limitacions sobre despeses i ingressos públics.
Aquesta nova regla fiscal, possible gràcies a la reforma exprés de la Constitució de 1978 (2011: article 135), va limitar el dèficit públic de caràcter estructural i el deute públic a Espanya en totes les administracions públiques (CCAA, Ajuntaments) i consolidà un canvi de paradigma, una nova concepció que subordina la comptabilitat nacional i el comptes del sector públic espanyol als marcs i objectius pressupostaris de la Unió Europea (la UE imposa les seves polítiques d’austeritat i atorga a la Comissió Europea la potestat per fixar el dèficit públic màxim que cada Estat pot fer).
En conseqüència, a la pràctica totes les administracions públiques, comunitats autònomes i ajuntaments, van començar a ser controlats pel Ministeri d’Hisenda, una manera molt sibil·lina de recentralització econòmica. Organització territorial a Catalunya: La Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveuen l’organització territorial en 4 províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), més la capacitat de Catalunya de dissenyar el seu territori en: • • • Comarques: ens locals de caràcter territorial formades per l’agrupació de municipis, amb personalitat jurídica pròpia i autonomia per fer polítiques en determinats àmbits.
La Llei d’organització comarcal de Catalunya de 1987, modificada el 2003, estableix que cada comarca ha de tenir: o Consell Comarcal: format per consellers i conselleres elegits entre els regidors i regidores dels diversos municipis de la comarca. o Presidència. o Competències: ordenació del territori, sanitat, serveis socials, cultura, esports, ensenyament, medi ambient … Municipis: actualment hi ha 946 municipis, amb una clara tendència a la segregació i no pas a la integració. Per sota d’aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que tot i ser part d’un municipi i dependre’n, constitueixen nuclis separats, regits per una junta de veïns i amb certa autonomia.
Vegueries: l’article 90 de l’Estatut del 2006 defineix la vegueria com “(…) l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis.” Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Font: http://governacio.gencat.cat/%5Ben línia] [Consulta 18/04/2015] El Parlament de Catalunya va aprovar el 27 de juliol de 2010 la Llei de vegueries, aquesta llei suposa la substitució de les diputacions provincials pels consells de vegueria, així com la creació d’una organització territorial pròpia en set vegueries.
Amb aquesta llei es reconeix i es potencien totes i cadascuna de les realitats existents territorialment a Catalunya, s’apropa el govern i els serveis a la ciutadania, i es fan coincidir els ens supramunicipals amb la descentralització territorial de la Generalitat. La seva administració recau en el Consell de la Vegueria (elegit entre els alcaldes i els regidors). Funcions: • • • • • Assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis (especialment a aquells que tenen menys capacitat econòmica i de gestió). Planificar i executar infraestructures generals, obres i equipaments. Funcions de recaptació i tributs.
Funcions de control en matèria de seguretat alimentària, intervenció ambiental i protecció de la legalitat urbanística. Totes aquelles delegades per la Generalitat o l’Estat. 4. Les polítiques regionals i de cohesió. Si bé és veritat que la majoria de les regions que van liderar el desenvolupament a l’etapa postindustrial són les mateixes que concentraven una bona part de l’activitat industrial, també és cert que, actualment, el desenvolupament social, cultural i polític no necessàriament s’identifica en exclusiva amb aquestes zones.
Això és a causa de les característiques intrínseques de les noves activitats (mes descentralitzades i deslocalitzades), però sobretot de les polítiques de reequilibri territorial implementades a les darreres dècades. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 4.1. Projectes de modernització i d’industrialització. A partir del segle XVIII a Espanya es van plantejar projectes de modernització que pretenien vertebrar socialment, territorialment i econòmicament el país, però van fracassar unes quantes vegades. Van ser exemples d’aquests projectes la política d’administració il·lustrada de Carles II a la segona meitat del segle XVIII, o les propostes federalistes i liberals del segle XIX.
Ja al segle XX durant la Segona República hi va haver un altre intent de modernització, amb una aposta clara per reformar l’administració, una solució del debat nacionalista i l’aprovació d’una legislació social adequada a un país modern a partir d’un pacte entre la classe mitjana i la classe obrera. Aquests objectius es van frenar o van fracassar a causa de la Guerra Civil i la dictadura franquista. A Espanya no hi ha hagut mai veritables polítiques regionals de desenvolupament. A les dècades del 1960 i del 1970 van sorgir algunes iniciatives parcials, entre les quals van destacar els Planas de Desenvolupament.
Tenien com a objectiu atreure inversions, especialment de tipus industrials, mitjançant incentius fiscals, fins a les localitats anomenades pols de desenvolupament; la majoria estaven situats a Andalusia, Castella i Lleó, Galicia i Astúries, és a dir, zones escassament industrialitzades. En conjunt, aquests plans van tenir molt poc èxit, perquè les previsions no es van arribar a complir i no van ajudar a reduir les diferències entre regions. La creació, el 1983, de les Zones d’Urgent Reindustrialització (ZUR) va ser la resposta a la crisi econòmica de la dècada del 1970. Mitjançant les ZUR es pretenia diversificar la producció amb l’objectiu de crear ocupació estable.
En aquest cas, encara que la inversió va ser considerable, l’ocupació que van generar els projectes va resultar ser més baixa del que s’havia previst i va quedar molt centrada a Madrid i a Barcelona, de manera que les ZUR van contribuir escassament a reduir l’atur. 4.2. Polítiques regionals i de cohesió. Les polítiques regionals són el conjunt d’intervencions públiques encaminades a millorar la distribució territorial de l’activitat econòmica, a fomentar el desenvolupament de les regions més endarrerides i a reduir-hi les desigualtats entre elles pel que fa a la renda i a l’ocupació.
Actualment la política regional que du a terme l’Administració General de l’Estat s’aplica per mitjà de diversos instruments. Els més importants, per les característiques i per la dimensió financera, són: - Els Fons Estructurals Europeus. El Fons de Compensació Interterritorial. Les ajudes de l’Estat de finalitat regional. La Cooperació Local de l’Estat.
La implantació de l’Estat de les Autonomies i l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (1986) són dos factors polítics essencials que permeten entendre la planificació i l’aplicació de plans de polítiques de desenvolupament regional, responsables de l’increment dels nivells de renda i de benestar de regions fins fa poc endarrerides o desconnectades dels processos de desenvolupament.
Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Aquestes polítiques de desenvolupament s’han concretat en inversions que han prioritzat les infraestructures (autovies i ferrocarrils) i els equipaments bàsics (hospitals i escoles) i també la formació professional i la millora dels sistemes i dels processos de gestió eficient, tant de les empreses privades com de l’Administració pública. El Fons de Compensació Interterritorial A l’article 158 de la Constitució espanyola s’hi promou la creació d’aquest Fons, que resulta ser una forma de redistribució solidària de la riquesa entre comunitats autònomes.
El Fons s’extreu anualment dels pressupostos de l’Estat per distribuir-lo entre les regions més pobres o deficitàries. Una comunitat autònoma resulta candidata a rebre una part del Fons en funció d’un càlcul complex que inclou variables com ara el nivell de renda per càpita, les infraestructures i els equipaments, el nombre d’habitants... Cada comunitat autònoma pot decidir quins aspectes pot potenciar com a política de desenvolupament regional a partir dels ingressos que ha rebut a través del Fons de Compensació Interterritorial. 4.3. Efectes de les polítiques regionals.
Com a resultat de les inversions que ha rebut del Fons de Compensació Interterritorial i dels fons europeus, s’han incrementat els nivells de renda i de l’índex de desenvolupament humà (IDH), exponents de l’augment del nivell de vida i de la superació de situacions d’escàs desenvolupament. Així és com algunes comunitats autònomes han experimentat un ritme de creixement per damunt de la mitjana espanyola. Tot i això, aquesta circumstància enganya una mica perquè el seu punt de partida era molt baix i es continuen situant lluny de les mitjanes estatals i europees de benestar social i de renda per càpita.
A més, a moltes comunitats autònomes s’han dut a terme esdeveniments promocionals d’ampli abast, com ara exposicions universals, fires internacionals i competicions esportives. Aquests fets han contribuït no sols a mostrar l’emplaçament i la funció de moltes ciutats i regions que abans havien estat en una posició secundaria, sinó també a impulsar-ne la renovació de les infraestructures i a projectar noves iniciatives econòmiques. **Afegir participació ciutadana (treballat a classe). Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Tema 10: Espanya a Europa i al món. 1. La globalització.
La globalització és un procés d’integració en el món que influeix en àmbits diversos com l’econòmic, el social, el cultural, el polític i el tecnològic. Hi ha dos factors principals que han accelerat el procés cap a un nou món globalitzat: • • Els avenços de la tecnologia, coneguts com a revolució tecnològica. La necessitat cada vegada més evident d’expansió dels fluxos comercials per tot el planeta. 1.1 El procés de globalització La globalització ha modificat les relacions entre els diversos països i entre les diverses organitzacions internacionals.
L’impacte d’aquest procés va associat a la mundialització del sistema d’economia de mercat i al progrés de les noves tecnologies de la comunicació. La globalització econòmica. L’aplicació de les noves tecnologies de la comunicació ha possibilitat la globalització econòmica, perquè faciliten els contactes i els intercanvis dins de les empreses d’una manera instantània i simultània. A escala mundial, la globalització econòmica ha propiciat la deslocalització i la desestructuració industrial, l’augment dels serveis d’informació i de cultura, la mobilitat geogràfica i la lliure circulació de capitals. La globalització social. La globalització també ha provocat grans canvis socials.
Són exemples d’aquestes transformacions l’augment del nivell de consum, els canvis profunds dels mercats laborals (mobilitat laboral, qualificació de la feina, migracions..., canvis dels models familiars,... La globalització cultural. El procés de globalització també afecta el món de la cultura en àmbits com la ciència, doncs la informació i el coneixement s’han convertit en sectors estratègics per als centres d’investigació.
Les empreses i els països inverteixen cada vegada més recursos en I + D (Investigació i Desenvolupament), entre els que sobresurten els Estats units, els països de la UE i el Japó com els més avançats en alta tecnologia, encara que també hi destaquen Corea del Sud i el Canadà. Els gustos artístics i els esportius s’igualen. L’accés fàcil i ràpid a la informació a través dels mitjans de comunicació permeten que es puguin seguir gairebé a tot el món els mateixos esdeveniments artístics, esportius i culturals, com també la seva promoció.
El món tendeix a uniformar-se, mentre que les societats miren de mantenir les especificitats o trets d’identitat i defensen les característiques el els són pròpies. 1.2. Les desigualtats territorials al món. El sistema d’economia de mercat ha generat benestar i progrés només per a un grup reduït de països i de persones. Alhora, aquest sistema ha provocat problemes a molts altres països en què ha augmentat la pobresa, l’explotació i la dependència dels altres. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Els països desenvolupats. Al voltant d’un 20% de la població mundial viu als països més desenvolupats, la majoria dels quals estan situats a l’hemisferi nord.
Aquest conjunt de països es caracteritza per la riquesa de l’economia, un alt nivell d’urbanització, una considerable estabilitat política i un creixement demogràfic exigu. Per això, als països més desenvolupats hi trobem un elevat Producte Interior Brut (PIB) per càpita i també un Índex de Desenvolupament Humà (IDH) alt. Els països pobres. La majoria de la població mundial habita al sud dels països més rics, que se situen principalment a Àsia, a l’Amèrica Llatina i a Àfrica. Són els països anomenats subdesenvolupats o, a vegades, en procés de desenvolupament.
Un exemples de països pobres el desenvolupament dels quals és lent o incipient són els països subsaharians, que viuen en una situació de pobresa i d’endarreriment tecnològic molt arrelats. Els països desenvolupats, i des de fa pocs anys la Xina, exploten els seus recursos naturals en benefici propi i permeten, i a vegades hi donen suport, la permanència de governs corruptes favorables als seus interessos. Uns altres països, sense recursos naturals i involucrats en guerres internes, han quedat al marge del sistema.
Els països en procés de desenvolupament Els països en procés de desenvolupament no són una categoria homogènia però, en general, tenen un nivell de vida relativament baix i un creixement de la població elevat. La seva economia acostuma a tenir una base agrària potent i el desenvolupament industrial és escàs o incipient: tot això determina un nivell de pobresa força estès. Això no obstant, alguns països creixen a un ritme molt superior al d’altres països de la resta del món: són els països emergents, el G-5 o els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica). Aquest grup de països comparteix elements del món ric i del pobre i manté moltes diferències socials internes. 2.
Els contrastos físics a Europa. Europa és una gran península unida al continent asiàtic a partir de les Muntanyes dels Urals i voltada dels oceans Àrtic i Atlàntic i pel Mar Mediterrani. Es localitza a la zona temperada de l’Hemisferi Nord i, per la seva superfície, és el segon continent més petit, després d’Oceania. 2.1. El relleu. El continent europeu presenta una altitud mitjana relativament baixa (uns 300m) i s’hi poden distingir tres unitats de relleu: - - Els massissos i els altiplans. Són relleus antics, molt erosionats i de poca altitud que es troben al centre i al nord del continent: els Grampians, les Muntanyes Escandinaves, el Massís Central Francès... Les serralades alpines.
Formades a l’Era Terciària, són més elevades i abruptes i s’estenen pel Sud d’Europa: Pirineus, Alps, Carpats, Balcans, Caucas, Serralades Bètiques... Miguel Molina - Geografia 2n de Batxillerat Les planes i les depressions ocupen gran part del territori. La plana més extensa és la Gran Plana Europea. Altres zones planes són la Plana d’Hongria, la Plana del Po, i les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir. 2.2. Els paisatges i els dominis bioclimàtics. A Europa predominen els paisatges temperats que corresponen als tres grans dominis climàtics: oceànic, mediterrani i continental. També compta amb d’altres menys extensos, com el polar àrtic i el d’alta muntanya: - - - - - Paisatge oceànic.
És propi de la façana oest d’Europa. El clima es caracteritza per tenir temperatures moderades i precipitacions abundants tot l’any. Predominen els boscos de fulla caduca, els prats i la landa. Paisatge mediterrani. És típic del sud d’Europa. Els estius són calorosos i secs, a causa de l’acció de la massa d’aire subtropical, i els hiverns són suaus per la influència del mar. Les pluges són irregulars i cauen a la primavera i a la tardor. Abunda la vegetació xeròfila (alzines, pins, arbustos i matolls). Paisatge continental. Es localitza a l’interior, al nord i a l’est del continent. Les temperatures són molt fredes a l’hivern i les pluges, escasses, es produeixen sobretot a l’estiu.
Predomina la taigà, el bosc caducifoli i l’estepa. Paisatge polar. ocupa una estreta franja del nord d’Islàndia, Noruega, Finlàndia i Rússia. El clima és molt rigorós: només durant els breus mesos d’estiu, quan té lloc el desgel, apareix la tundra. Paisatge d’alta muntanya. Es troba a les grans serralades europees: Alps, Caucas, Pirineus.... El clima és molt fred amb precipitacions que a l’hivern cauen en forma de neu. La vegetació varia segons l’altitud: boscos caducifolis, coníferes, prats, molses i líquens. Als cims hi ha neus perpètues. 3. Els contrastos econòmics a la Unió Europea.
A Europa hi ha forts contrastos socioeconòmics entre els països d’Europa Central i del Nord, que són pròspers, amb relativament poc atur, i els d’Europa del Sud i de l’Est, que tenen una renda per càpita inferior i altes taxes d’atur. Aquests contrastos es manifesten en el comportament demogràfic (les diferències en la densitat de població, la natalitat, la mortalitat i la taxa de dependència) i en aspectes econòmics (la taxa d’activitat, l’atur, la distribució de l’ocupació per sectors i el PIB). Els contrastos en el desenvolupament econòmic i social dels països són ser evidents entre el nord i el sud; entre les zones costaneres i les de l’interior; i entre les àrees urbanes i les rurals.
3.1. El sector primari. El sector primari és poc representatiu en el conjunt de l’economia de la UE, aporta només un 1,5% del VAB i ocupa el 5% de la població activa. Malgrat això, està immers en un procés de transformació perquè s’ha d’adaptar a la liberalització del comerç mundial, a la incorporació de nous Estats membres, al desenvolupament tecnològic i a les exigències mediambientals. Pel que fa als productes que s’obtenen d’aquest sector sobresurten: Miguel Molina - - - Geografia 2n de Batxillerat Productes agrícoles com cereals, hortalisses o fruites. Ramaderia porcina i producció lletera. Pesca, destaca l’Atlàntic nord-oriental i l’aqüicultura. 3.2. El sector secundari.
Malgrat l’avançament dels serveis en l’economia europea, el sector secundari ha mantingut relativament altes les taxes de producció i ocupació: aporta aproximadament un 25% del VAB comunitari i dona feina al 22% de la població activa. Les indústries més destacades són la metal·lúrgica i la fabricació de maquinària, dins de la indústria pesada, i les indústries alimentària, química, automobilística i electrònica, dins de la industria lleugera. La major part dels intercanvis de béns industrials es fan entre els Estats membres. No obstant això, la UE també exporta i importa, principalment de EUA, Rússia i Xina. 3.3 El sector terciari o de serveis.
Els països de la UE obtenen la major part de la riquesa de les activitat terciàries – un 75% del VAB total, aproximadament – i ocupen un 73% de la població activa. Les activitats comercials. La UE és una gran potència comercial, que competeix al mateix nivell que EUA pel que fa a la producció de béns i serveis. Importa aliments, matèries primeres i energia, i exporta productes manufacturats. Els països de la UE mantenen un comerç molt actiu entre ells, que n’augmenta l’especialització, la interdependència i la unitat. El transport. Els països desenvolupats tenen sistemes de transport i de comunicació moderns i eficaços: una densa xarxa de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports.
No obstant això, hi ha importants desigualtats nacionals i regionals pel que fa a la quantitat i a la qualitat dels mitjans de transport i a les infraestructures. El turisme. El desenvolupament del turisme interior i exterior de la UE és notable. Els països mediterranis són els grans focus receptors mentre que els països del nord i l’oest són els emissors. Hi ha diversos tipus del turisme: de sol, de muntanya, rural, cultural, de platja, esportiu... La UE és la destinació predilecta d’una gran part de turistes procedents d’altres llocs del món. 4. La Unió Europea.
Actualment, la UE està integrada per 28 Estats que agrupen una població de més de 500 milions d’habitants, molt superior a la dels EUA. La UE s’ha convertit en una gran potència econòmica i comercial, mentre que la seva integració política es va perfilant més lentament, doncs ha d’atravessar moltes dificultats i obstacles. 4.1. La construcció de la Unió Europea.
Després de la Segona Guerra Mundial, diverses veus van apostar per la necessitat de construir una Europa unida, però no va ser fins al Tractat de París el 1951 i posteriorment el Tractat de Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat Roma el 1957 que Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos van acordar crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) o Mercat Comú. Abans de la creació del mercat comú europeu els mercats nacionals no podien competir d’una manera eficaç amb els recursos i les capacitats potencials, per exemple, dels EUA ni del Japó.
Així doncs, el repte de disposar d’un mercat únic de milions de persones permetria l’existència d’economies d’escala en la fabricació, la investigació, la innovació, que abaratirien els costos unitaris dels productes augmentant-ne la quantitat total produïda i consumida. El 1992 es va signar el Tractat de Maastricht. Amb aquest tractat, la CEE passava a anomenar-se Unió Europea (UE) i es creava una nova entitat que pretenia construir una veritable unió no sols comercial i duanera (que, en el fons, era el que havia estat la CEE), sinó també econòmica i política per a molts països europeus. 4.2 La UE, una organització supranacional.
La UE és una gran organització d0integració multisectorial amb aspiració d’actuar tant en qüestions econòmiques, socials i polítiques, com en els drets dels ciutadans i en les relacions exteriors dels països de la Unió. La UE és una macroorganització supranacional que ha de preservar la identitat dels seus Estat si també de les seves regions, länder o autonomies.
La UE creu que, a més dels poders nacionals i regionals o autonòmics, hi ha d’haver un gran poder europeu basat en un conjunt d’institucions democràtiques i independents que tinguin capacitat per influir en aquells afers en què pugui ser molt més eficaç actuar d’una manera conjunta; com per exemple, la moneda el mercat interior, les polítiques exteriors i de seguretat, la cohesió econòmica i social... Molts problemes que ha de resoldre la UE estan relacionats amb els recels nacionals, amb la burocratització i la falta de poder real de les seves institucions i dels seus organismes. 4.3. Les institucions de la Unió Europea.
La UE té el seu propi Parlament, un sistema judicial i decideix l’admissió de nous membres. Ha creat un espai polític, financer, econòmic i social comú en què les mercaderies, els serveis, les persones i la informació circulen lliurement gràcies a una legislació i a uns mecanismes financers propis. Les principals institucions polítiques de la Unió Europea són: - - - El Parlament Europeu: és l’òrgan legislatiu de la UE, és a dir, elabora i reforma lleis, aprova la gestió dels pressupostos, estudia temes i problemes concrets, i a més també controla el Consell de la UE i la Comissió Europea.
Els membres del Parlament Europeu (Eurodiputats) són elegits directament pels ciutadans de la UE que voten cada cinc anys. El Consell Europeu: reuneix els Caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, juntament amb el president de la Comissió Europea. Defineix l’orientació política i les prioritats generals de la UE, i estableix la política exterior i la seguretat comunes. El Consell de la Unió Europea: reuneix els ministres de cada país per debatre, modificar i adoptar lleis, i també per coordinar les polítiques nacionals. És l’òrgan més important Miguel Molina - - Geografia 2n de Batxillerat de decisió de la UE, juntament amb el Parlament Europeu, amb el qual aprova el pressupost.
La Comissió Europea: és la institució políticament independent de la UE que exerceix la funció executiva. És la responsable d’elaborar propostes legislatives noves i d’aplicar les decisions acordades pel Parlament Europeu i pel Consell de la Unió Europea. A més, defensa i protegeix els interessos de la UE i dels seus ciutadans. La Comissió Europea està formada pel President i els Comissaris. Tots ells són elegits pels Estats membres per un mandat de quatre anys. 4.4. Altres institucions i organismes de la Unió Europea. A més de les institucions, la Unió Europea també té diversos òrgans que s’ocupen d’àmbits concrets.
Entre aquests destaquen: - - - - - - - - El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és el poder judicial de la UE. Actua com una autoritat supranacional que interpreta i aplica el Dret de la Unió de la mateixa manera a cada un dels països membres i garanteix el compliment de la legislació de la UE. A més, atén recursos de ciutadans particulars i dels Estats. Té la seu a Luxemburg. El Banc Central Europeu (BCE) és el banc central d’aquells països de la Unió la moneda dels quals és l’euro. Exerceix les seves funcions amb absoluta independència i s’encarrega de definir i d’executar la política monetària de la zona euro. Té la seu a Frankfurt.
El Tribunal de Comptes Europeu (TCE): funciona com un auditor extern independent de la UE que, tot i no tenir capacitat jurídica, vigila els interessos dels contribuents europeus i contribueix a millorar la gestió del pressupost de la UE. Té la seu a Luxemburg. El Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE) s’encarrega de gestionar les relacions diplomàtiques de la UE amb altres països externs. També dirigeix la política exterior i de seguretat comuna de la UE. Té la seu a Brussel·les. El Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) actua com un pont entre les institucions de la UE que tenen capacitat de decisió i els ciutadans europeus. Té la seu a Brussel·les.
El Comitè de les Regions (CDR) és un organisme consultiu format per representants regionals i locals dels Estats membres que expressen opinions sobre la legislació de la UE que repercuteix en afers relacionats amb les administracions regionals i locals. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) és un banc de la UE que es finança en els mercats de capital i que concedeix préstecs per a projectes que contribueixin a desenvolupar els objectius de la UE, impulsant el potencial de creixement i de col·locació, donant suport a mesures per pal·liar el canvi climàtic, i fomentant les polítiques del a UE en altres països.
El Defensor del Poble Europeu és un organisme imparcial que investiga reclamacions relacionades amb una mala gestió de les institucions i dels organismes de la UE, i que no obeeix instruccions de cap govern ni organització. El Parlament Europeu és qui elegeix el Defensor del Poble. El Supervisor Europeu de Protecció de Dades (SEPD) defensa el compliment de les estrictes normes de protecció de la intimitat en el tractament de la informació personal dels ciutadans de la UE, ja sigui en format electrònic, textos o imatges. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 4.5. Objectius de la Unió Europea.
Els objectius més importants que es va plantejar la UE des del començament tenen relació amb la unificació econòmica i monetària i amb la unificació política i social. La unificació monetària: l’euro. Ja des de l0inici encara com a CEE, els països membres van voler formar un mercat comú en què es poguessin intercanviar fàcilment els productes. Un dels principals objectius quan es va crear la UE va ser la formació d0una unió econòmica i monetària (UEM) definitiva, que es va assolir finalment el 1999 amb la instauració del Banc Central Europeu (BCE) com a organisme central regulador i la implantació d’una moneda única, l’euro.
Per aconseguir que l’euro funcionés d’una manera efectiva com a divisa única i comuna a molts països, es van fixar tres fases anomenades de convergència, amb l’objectiu d’aproximar les polítiques econòmiques i financeres dels diversos Estats. Cada Estat havia d’assolir uns criteris comuns referits a una inflació limitada, uns tipus d’interès concrets, i un dèficit i un deute públics sota control.
Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal van assolir aquesta convergència dins el calendari fixat prèviament i, així, van començar a utilitzar l’euro des de l’1 de gener del 2002 com a moneda única i pròpia i sota les directrius reguladores del BCE. Tot i que Dinamarca, el Regne Unit i Suècia també van complir els objectius de convergència, van optar per no adoptar l’euro com a moneda oficial i quedar-se fora de l’Eurozona. Posteriorment l’Eurozona es va anar ampliant amb altres països, fins a l’actualitat. La unificació social i de política exterior.
El 1992, quan es va institucionalitzar la UE al Tractat de Maastricht, es van crear les bases de la ciutadania europea. Això permet que els habitants de la UE puguin circular i residir a qualsevol lloc del seu territori sense restriccions. Però no va ser fins al 1985, amb l’acord de Schengen, quan es va establir el final dels controls fronterers interns entre els Estats signants, excepte en unes determinades circumstàncies. En el moment present és possible passar sense limitacions les fronteres internes de la majoria dels països europeus, llevat d’algunes excepcions.
En canvi, s’han potenciat les fronteres externes de l’espai Schengen amb la finalitat d’obstaculitzar l’entrada d’immigració considerada il·legal. Això no obstant, en determinades ocasions, els controls interns reapareixen, de manera que la filosofia genèrica de la llibertat de circulació en certes circumstàncies es posa en dubte. Paral·lelament, la UE mira d’actuar amb una política exterior i de seguretat comuna (PESC) liderada per un representant d’aquesta als fòrums internacionals en què expressa, d’una manera unificada, la defensa dels interessos de la Unió Europea. 5. La política regional europea.
Globalment, la UE és una de les regions més riques del món, però les diferències econòmiques i socials de les nombroses regions que la integren creen uns contrastos acusats dins de la Unió, Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat perquè les possibilitats de formació de la població, el seu accés al món laboral i a uns millors serveis i equipaments són molt desiguals. 5.1. Les polítiques regionals de la Unió Europea. Per reduir els desequilibris regionals, la UE manté unes polítiques basades en ajudes (en forma d’inversions, d’infraestructures o de formació) adreçades a les regions amb un desenvolupament més baix.
Aquestes ajudes se centren en quatre àmbits preferents: - Investigació i innovació, per a un creixement econòmic sostenible. Tecnologies de la informació i de la comunicació, per augmentar la competitivitat de la UE en l’economia mundial. Competitivitat de les PIME, atès que el 99% de les empreses de la UE són petites i mitjanes. Transició cap a una economia amb baixes emissions de carboni. 5.2. El fons de la Unió Europea.
La UE pretén que les regions menys desenvolupades s’acostin a la mitjana i als estàndards europeus de consum i de benestar; per això, més d’un terç del pressupost anual total de la UE es dedica a aquesta política regional, a través dels anomenats Fons Estructurals i d’Inversió Europeus, i els Fons de Cohesió. Aquests fons els gestiona la Comissió Europea, però són les administracions locals i regionals i les empreses privades les que sol·liciten i acaben administrant-los. Els Fons Estructurals i d’Inversió Europeus. Els Fons Estructurals i d’Inversió Europeus són el principal instrument de la política d’inversió de la UE.
Tenen com a objectiu combatre les causes de l’endarreriment social i econòmic de les regions. La seva gestió està compartida entre els Estats membres i la Comissió Europea. En aquests fons s’hi distingeixen: - El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) és el més important. El seu objectiu és enfortir la cohesió econòmica i social de la UE mitjançant el foment de les infraestructures i potenciant les capacitats internes de cada regió. Les ajudes d’aquests fons es complementen amb: o El Fons Social Europeu (FSE) per a les accions de formació professional i de lluita contra la desocupació.
o El Fons Europeu Agrícola per al Desenvolupament Rural (FEADER) per a l’àmbit rural, finançant l’adaptació dels agricultors a noves formes d’agricultura i el desenvolupament de nous sectors econòmics en zones rurals. o El Fons Europeu Marítim i de Pesca (FEMP) garanteix l’aplicació de la Política Pesquera Comuna. El Fons de Cohesió. Juntament amb els Fons Estructurals, el Fons de Cohesió afavoreix el creixement econòmic i la convergència real dels Estats membres de la UE amb un millor nivell de desenvolupament que presenten una renda nacional bruta (RNB) per habitant inferior al 90% de la mitjana comunitària.
Aquest fons dóna suport a accions relacionades amb el medi ambient i les xarxes transeuropees de transport. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat 5.3. Les iniciatives comunitàries. Les iniciatives comunitàries, creades el 1988, són una sèrie de programes especials que la Comissió Europea proposa als Estats membres per resoldre problemes específics greus que concerneixen tota la UE. L’aplicació d’aquestes iniciatives ha tingut repercussions a Espanya. Entre aquestes destaquen: - - INTERREG.
S’ocupa de promoure la cooperació transfronterera, transnacional i interregional, creant les condicions de cooperació i de desenvolupament equilibrat del territori, sobretot de les regions situades a la perifèria de la Unió. LEADER. Promou estratègies per afavorir el desenvolupament sostenible a les zones rurals i per fomentar la reconversió agrària i el desenvolupament rural. EQUAL. Té com a objectiu combatre la discriminació en el mercat laboral. URBAN. Mira de regenerar els barris urbans en crisi o en declivi. 5.4. Partidaris o escèptics? El suport de l’opinió pública a la Unió Europea varia entre els diversos països i fluctua amb el pas del temps.
Des del 1973, la Comissió Europea du a terme una sèrie d’enquestes d’una manera periòdica que es coneixen com l’Eurobaròmetre i serveixen per mesurar quin és l’estat de l’opinió pública europea: - Els països amb una imatge més positiva de la UE són Luxemburg, Bèlgica, els Països Baixos i Irlanda. Els països amb una imatge més negativa de la UE són, sobretot, Àustria, Xipre i Grècia. També el Regne Unit, que té una premsa especialment euroescèptica. A la pràctica totalitat dels països que s’han incorporat a la UE des del 2004, la percepció de la UE és positiva, perquè la veuen com la gran contribució a la seva estabilitat econòmica i política.
A Espanya la proporció de persones que es mostren conformes de pertànyer a la UE ha disminuït notablement els darrers anys, del 62% del 2008 va passar al 46% el 2013. Alhora, ha augmentat d’una manera significativa el nombre de persones que creuen que ser part de la UE és una cosa negativa, del 7% al 27%; entre els arguments destaquen: l’excessiva burocràcia, l’allunyament respecte a les problemàtiques quotidianes i els procediments en les formes d’elecció del Consell i de la Comissió Europea. 6. La integració d’Espanya a la Unió Europea. 6.1. El procés d’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea.
L’aïllament polític i econòmic al qual va estar sotmesa Espanya durant els primers temps del franquisme la va convertir en un país endarrerit respecte a la resta de societats europees més riques i avançades. Així, en els primers passos cap a la construcció europea no s’hi trobava Espanya, al estar en aquell moment sotmesa a un règim no democràtic. La normalització del país i el restabliment de la democràcia el 1978 van fer possible que s’obrissin les negociacions per a l’adhesió espanyola a la CEE.
Aquestes negociacions es van allargar durant anys en els quals Espanya es va haver d’adaptar a les exigències reclamades fins que, finalment, en gener del 1986 Espanya va aconseguir entrar gràcies al tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE signat en junt de 1985. Miguel Molina Geografia 2n de Batxillerat L’objectiu prioritari que perseguia el Govern amb aquesta integració era tornar a Espanya la seva identitat política i cultural europea i assolir els nivells de riquesa i de benestar dels…